“La música és una gran mestra”

Em presento d’aquesta manera perquè, a part de dir el que faig en aquest moment, que és música, tracto de sentir-me, fonamentalment, un músic. Un músic que, des de ben petit, va estudiar i, en el moment d’estudiar, algunes coses que, quan era ben petit, estaven i, al moment, van desaparèixer. Per exemple, el fet d’improvisar. Abans dels sis anys, jo improvisava. Improvisava coses que no eren magnífiques, però que sí que tenien un sentit, en el sentit de voler-les dedicar a algú. I sempre les repetia de la mateixa manera. Alguna cosa va succeir després, quan vaig començar a estudiar. L’estudi va posar de banda aquesta part de creativitat i d’improvisació perquè m’havia de dedicar a veure una cosa que estava escrita. Després, amb el temps, vaig poder recuperar aquesta idea creativa, que crec que és una cosa que tots nosaltres tenim. Realment, el que vull fonamentalment comunicar en aquest moment i en aquesta trobada és que la música no és una cosa que es troba només als teatres, només als conservatoris, només a les sales de concert.

És una cosa que es troba dins nostre. I, quan reflexionava sobre “aprenem”, aquesta idea “d’aprendre”, em venia una frase preciosa de Plató, filòsof grec, que tots podem arribar a entendre sense tenir-ne temor, que deia: “Aprendre és recordar”. I això sempre em va impressionar perquè, quan deia “recordar”, estranyament, em referia a les cordes. “Recordar”. La paraula “recordar” té a veure, en primer lloc, amb el cor. “Cor”. I la corda és “corda”, té a veure amb les cordes. És com si nosaltres tinguéssim cordes dins de nosaltres. Recordar. És increïble la frase. Però aquest “recordar” no vol dir que he de tenir memòria. És una memòria que portem a dins. En anglès, per exemple, et diuen quan aprens alguna cosa de memòria: “by heart”. “Una cosa que ve del cor”. O en francès també: “par coeur”. “Una cosa que ve del cor” per dir “ho estudio de memòria”.

O, més interessant encara, “és una cosa que ve de la memòria”. Una cosa que conserves en la teva memòria i ho expresses. Això és recordar. I si aprendre és recordar, tractarem de recordar-nos algunes coses del que som. Aquestes cordes, més de 235 cordes aquí dins, un mecanisme complicat que està tenint, evidentment, tones de pes de pressió per sostenir totes aquestes cordes, creen un món que no és només imaginari, sinó un món real, on aquestes set notes que tots coneixem es multipliquen en una mena de gran teclat de 88 tecles on milers, milions de combinacions poden sorgir. Presento també una altra cosa breu de la meva experiència. Quan vaig començar a estudiar, em deien: “La música és l’art de combinar els sons”. No em va agradar. “L’art de combinar els sons”. Em faltava encara alguna cosa a això. És només l’art de combinar els sons? Combino un so amb un altre i és música. Una cosa que tampoc em va convèncer gaire és quan vaig començar a estudiar la teoria de la música.

En només una frase deien: “La música prové d’un terme grec que és ‘de les muses’”. Punt. Per després, començar amb la teoria musical. Però sobre aquest tema, de què pensaven a Grècia, què pensaven a l’antiguitat, zero. I vaig dir: “Com és possible això?”. Per tant, aquesta curiositat, de la qual us he parlat, de petit, m’ha seguit fins avui, i em segueix encara, perquè no acabes mai d’aprendre. Em va seguir fins avui per saber què volia dir aquesta primera part, perquè la música no va començar amb la música antiga. La música va començar molt abans, però ningú l’ensenyava. Aquestes dues coses van ser les que em van motivar un camí que em va fer convertir, diguem-ne, en pianista, que no és un terme que m’agradi perquè crec que no és només ser pianista, sinó ser músic, l’important, i poder transmetre, de la manera més simple possible, la manera més simple possible, que es pugui entendre, per què nosaltres també tenim cordes interiors i per què la música, aleshores, ens emociona, encara que no coneguem res.

No hem de conèixer la música per emocionar-nos. La música ens pot tocar. I ens pot tocar el cor. Escoltem alguna cosa. El que hem escoltat és una transcripció feta per Bach d’una melodia d’un italià, Marcello, que la transcriu, en aquell moment, per a clavecí, no per a piano. Passem, segurament, a alguna pregunta vostra.

I aquí es crea, més que un triangle, un cercle. On què passa? Que quan acaba això, i és un auguri, cadascú se sent amb la curiositat de mirar una mica més sobre aquest tema, de no deixar-ho aquí. Per una cosa ben simple. Nosaltres diem que la música es transmet per l’aire, i és cert, però la música no és aire. L’aire la porta. Però què és? És alguna cosa més? Evidentment, sí, perquè l’aire només… Es transmet en l’aire perquè l’escoltem, però té un contingut. És un llenguatge. És una forma de dir-me alguna cosa, en un altre idioma, amb una altra llengua. Que després, a part, i aquí hi ha el misteri, si aquesta tenia 300 anys, com em diu avui una cosa així? Vol dir que m’està parlant d’una cosa que no té a veure només amb aquest moment. Té a veure amb avui. D’això tracten els concerts-diàleg. I creen una curiositat, sí. No és més fàcil fer un concert-diàleg que un concert tradicional. Dic que no és més fàcil en el sentit que no només has d’estar en l’instrument, sinó que també has de comunicar verbalment.

Però em sembla útil, fonamentalment, quan es talla el gel existent, és a dir, no hi ha més filtre, i hi pot haver una comunicació directa. Per què? Simplement, perquè tots estem dins de la mateixa categoria humana, on ens podem comunicar l’experiència. Si hi ha algú que sabia de comunicació és una cosa com la que sentirem ara. Escolteu-la, però després diem què és, no abans.

Chopin, com a comunicador, evidentment, de sentiments, va ser un gran. Però de sentiments molt refinats. Es diu que això ho va escriure a Mallorca, ja en els darrers anys de vida, escoltant primer la pluja i sentint part de la seva vida passada. Però encara avui ens diu moltes coses. Aquesta primera i última part, que és directament un cant, i una part intermèdia, que és misteriosa, plena d’energia, de visions. Que és part del que ens comunica directament la música com a impressió, com a sensacions. Aquests preludis… Un preludi què vol dir? Està preanunciant alguna cosa, no ve res després del preludi, i, no obstant això, ja el preludi és una cosa en si. És un joc, “ludi”, una cosa de “joc”. Però és de joc amb una part interna de nosaltres. Que, gràcies a aquesta combinació, produeix melodies.

Jo crec que si hi ha alguna cosa important perquè tots coneguem el poder de la música és el poder de la melodia. La melodia, en tots els casos, parla a la nostra part emocional. Tant se val quina sigui la part emocional. Però la melodia sempre crea una resposta emotiva de diferents tipus. Mentre que l’harmonia crea un altre tipus de sensació, que és, potser, una mica més mental. La melodia és una cosa que transporta, que ens transporta. Ens transporta a una part de nosaltres mateixos que no sempre escoltem i que creiem que està adormida, però que desperta alguna cosa.

Per això, aquestes músiques, més enllà del temps que té cadascuna, és a dir, més enllà de l’època dels compositors, ens diu avui alguna cosa, no encara, ens continua dient alguna cosa després de segles. I és una cosa en què, segurament, hem de reflexionar bastant. Per què? A part del que és la moda, hi ha músiques que són de la moda que també ens diuen alguna cosa, però per què aquestes, que eren d’una època, potser, completament diferent de la nostra, no reflecteixen l’època, sinó que reflecteixen alguna cosa que té a veure amb l’ésser humà? Hi ha una definició que a mi m’agrada molt de música, que no és semblant a “música és l’art de combinar sons”, que diu que “música és tot allò que ressona en tu quan els instruments o les veus t’ho recorden”. És a dir, la música que es produeix no és la que ve de fora, sinó que la que ve de forma et toca i tu l’escoltes com a música. En aquest moment és música, quan tu l’escoltes.

Però hi ha una cosa, i això ho vaig haver de portar, que sempre em va cridar l’atenció, però absolutament, que és una petita carta que escriu als 11 anys, 11 anys, i la dirigeix a una persona a qui no li està sol·licitant alguna cosa, però li diu què és el que sent. I és breu, us la llegeixo. Diu així. “A partir dels quatre anys”, paraules de Beethoven, “la música va començar a ser el més important de les meves ocupacions juvenils”. Quatre anys. “Adquirida tan ràpidament familiaritat amb la dolça musa que disposava la meva ànima a les pures harmonies, vaig aprendre a estimar-la, i també ella, així em va semblar sovint, va començar a estimar-me. Ara tinc 11 anys. Des d’aquell moment, a les sagrades hores d’inspiració, la meva musa m’ha xiuxiuejat insistentment: ‘Prova d’escriure sobre el paper les harmonies de la teva ànima’, ’11 anys!’, pensava, ‘que figuraré com a compositor’. Què em dirien els adults experts en l’art? Però la meva musa hi insistia i, així, vaig obeir i vaig compondre”.

És una carta d’ell als 11 anys. Ja, als 11 anys, on hi ha una sèrie de composicions gens indiferents, d’importància, als 12, 13 anys, 14 anys, per després començar amb tota una sèrie d’obres que són avui considerades certament transcendents. Les simfonies, els quartets, la famosa simfonia, la ‘Novena simfonia’, l’‘Himne a l’alegria’, entesa una alegria que ens posa en contacte amb l’univers, amb aquesta gran idea que és la de millorar l’ésser humà, la de convertir-lo, no en un religiós, de convertir-lo a la música i, sobretot, al poder de la música. Una de les característiques fonamentals de Beethoven és que és un educador de consciència. Quan ell parla de l’home nou, està buscant transmetre el que pugui ser, veritablement, una nova ètica de comportament de l’ésser humà. En efecte, quan nosaltres veiem que l’‘Himne a l’alegria’ inclús ha estat, i és encara, usat en la Comunitat Europea per a les celebracions, en un moment en què hi ha tanta deshumanització com l’actual, creiem que aquesta crida a una fraternitat universal no és un himne o una música, sinó pràcticament una mena de deure que, gràcies a la música, podem reconquerir.

És a dir, Beethoven és, en aquest sentit, un forjador d’esperits. És algú que, gràcies al seu sofriment, perquè va travessar sofriments i alegries també, va poder recomanar a l’ésser humà com comportar-se, com ser. És a dir, és un exemple. Exemple que ens pot servir en qualsevol moment, en qualsevol edat. No es tracta d’adults, es tracta de nens, com ell mateix, quan diu alguna cosa, i es tracta de la meravella que la música crea i pot transmetre. També com a idees, en el millor sentit d’aquesta paraula. És a dir, és un gran educador. Amb ell s’aprèn. Però no s’aprèn només el que en diuen música. S’aprèn el que és veritablement la música, que és com ser nosaltres. Música, aleshores, ja no serà més un moment amb instruments, sinó una forma de consciència, una forma de vida. Aquest és el missatge de Beethoven.

Jo, el que em sembla anecdòtic de Schumann és el fet que, a part també, havia fundat una revista per difondre les seves idees sobre la música i sobre el que succeïa en la música com a idea per al futur. I hi ha una sèrie d’escrits, d’ell, que va deixar, sobre el que passava amb els compositors de l’època, l’amistat amb els compositors de l’època, la idea de no tenir batalla amb ells. També és una cosa molt important, poder fer coses junts. És a dir, no hi havia res contrari entre Chopin i Schumann, entre Liszt i entre tots els compositors d’aquell moment, com una mena de fila. Per això, en un principi, molt jove, ho anomena “La lliga de David contra els filisteus”, però en el sentit de batallar, però batallar per la cultura. Em sembla molt inspirador. I hi ha un “lead” molt breu que reflecteix la idea… Un cant que reflecteix la idea de la devoció i, alhora, de l’amor.

Perquè no pots dir: “No ens agrada”, sinó que és una cosa que no… no ha estat madurada o que no ha estat acostumada. Moltes vegades, anar a un concert sembla ser una cosa d’adults o d’una altra mena de gent o d’una elit o d’algú que entén. No és així. Quan et poses en contacte amb la música, molt llunyans estaven Beethoven i tots els que hem citat de pensar que, justament, fossin exclosos els joves. Avui no és que siguin exclosos, però, potser, s’allunyen perquè no en tenen contacte, perquè no en tenen idea. Per tant, a què et porta aquesta pregunta? La necessitat d’una educació musical que ha estat deixada de banda, molt. No dic completament perquè encara hi ha idealistes que fan tots els possibles per una educació musical. Què vol dir educació musical? Que puguis apreciar el contingut de la música per formar el teu caràcter. És a dir, no era una idea estúpida la de Plató quan deia: “A la nostra república seria necessària la música i la gimnàstica. Gimnàstica per al cos, i la música, entesa com les arts, per a tot el que sigui l’esperit i l’ànima”. I com podem, aleshores, pensar en una educació musical diferent? Són els joves, també, que han de reaccionar a això i dir: “Em posaré a escoltar-ho.

Però no com una cosa forçada. Descobriré tresors que no conec”. És, pràcticament, una necessitat del nostre temps fer que es pugui escoltar més música d’un tipus determinat. Quan dic d’un tipus determinat, no em refereixo només a la clàssica, però sí a aquesta mena d’abandó existent sobre algunes músiques que ens poden donar més del que nosaltres pensem. I per què a la joventut? De la mateixa manera que Schumann escrivia aquestes màximes a l’‘Àlbum per a la joventut’ i altres obres fetes amb inspiració en els nens, sobretot, estava sempre la idea de la potencialitat creativa enorme que té un nen i que té, encara, també un jove i que no ha de ser de cap manera obturada, que no ha de ser aplacada, sinó que ha de poder sorgir i expressar-se. I no hi ha res millor que una escolta atenta de part de grups joves, de músiques que puguin ser un descobriment. Però per què? Perquè millorarà les relacions humanes. La música i les relacions humanes tenen una referència directa.

Quan nosaltres, en música, parlem d’intervals, estem parlant de distàncies entre els sons. Del do al sol hi ha una distància, un espai. De la mateixa manera que hi ha un espai entre nosaltres. En una orquestra, no tots som primer violí, no tots som clarinet, però hi ha un espai que és el que crea el pont de relació. De la mateixa manera que hi ha una relació en la música i en l’harmonia, hi ha una relació entre els éssers humans. I res millor que pugui ser expressada pels joves. Per què res millor? Perquè, d’alguna manera, són els que transmetran el que hauria de succeir posteriorment, poder ser, també, un exemple d’harmonia. Tots parlem de l’harmonia. M’agradaria moltíssim viure en un món harmònic. I què és harmonia? És una relació justa entre els sons. És una relació justa entre els éssers humans. És una relació justa entre els joves. Relació justa. I queda sent harmònica. No crec que cap ciència ens ensenyi com la música aquest art. Perquè en la música veiem una cosa que no pot ser discutible. En quin sentit discutible?

Jo puc discutir sobre el meu gust o disgust, però no puc discutir sobre la vibració d’una corda. Tinc una corda, divideixo la corda per la meitat i em dona un altre so. Primer, tenia un do, em dona un altre do quan la divideixo per la meitat. I aquí ningú em pot discutir en quin sentit. És mesura, és una mesura. El mateix passa amb les relacions. Si nosaltres tenim una mena de relació harmònica, o no harmònica o dissonant, s’escoltarà al món. S’escolta, en un temps com l’actual, nosaltres podem dir que hi ha una crisi de l’escolta. Sense cap temor, perquè, si no, no estaria succeint tot el que succeeix de terrible. Per què? Simplement, perquè ens hauríem escoltat més. Escoltar no vol dir només cedir i concedir. Vol dir escoltar-se empàticament, també una mica empàticament, per estar en el lloc de l’altre, posar-nos en el lloc de l’altre. I aquí tinc, sí, una prova que és ben simple. És una prova de tres sons. Do, mi, sol. Formen un acord.

Ara, la pregunta que faig a cadascun de vosaltres que els escolta. Aquests són els sons junts. Aquests són els sons separats. I la meva pregunta va a vosaltres en aquest moment: el do deixa de ser do quan s’uneix al mi? Deixa de ser do? I el sol deixa de ser sol perquè s’ha unit al mi i al do? O sonen així? Sonen harmònicament junts. Junts. Junts no vol dir un sobre l’altre, sinó en justa relació. Això crea harmonia. I cap dels sons ha deixat de ser el que era, sinó que s’ha potenciat. Això mateix, portat a les relacions humanes, sembla ser utòpic, no? I, no obstant això, és realista perquè és l’ensenyament que la música ens deixa. A menys que diguem: “Prou de parlar nosaltres d’harmonia. Tots volem l’harmonia. Però quina harmonia? És l’harmonia que em queda bé a mi? És l’harmonia feta a la meva mesura, o l’harmonia?”. L’harmonia, en aquest cas, és aquesta. O una altra. Són sons conjunts que vibren harmònicament i poden coexistir.

Vosaltres feu-vos una idea de què passaria si aquestes 88 tecles s’aixequen i es comencen a barallar les unes amb les altres. És el que nosaltres fem. No obstant això, són allà, a la nostra disposició per ensenyar-nos. Això seria ensenyar-nos música. Això seria, al meu entendre també, aprendre junts. Sempre aprenent perquè no es deixa mai d’aprendre. Però, sobretot, buscant harmonia, buscant entesa. I hi ha una entesa entre aquests sons. És clar que, i aquí aclareixo una altra cosa més, si jo tinc la corda feble o fluixa, no sonarà així. Ara no vull destruir el piano, però si l’afluixo, amb el mateix instrument amb què s’afina, l’afluixo, la corda sonarà com un soroll. També succeeix que si jo arribo a forçar la corda, la trenco. Aquest so sorgeix només perquè està en una tensió exacta. Si no, no sonaria. La justa tensió dona un so concret. L’altra justa tensió dona un so concret. Si no, es trenca. No succeeix el mateix. O està la corda fluixa o es trenca o està vibrant com ha de vibrar justament.

Què és justament? I està relaxada la corda? No, no està relaxada, està amb la justa tensió. I la justa tensió és la que et fa pensar, la que et fa emocionar. Justa tensió, no tensió extrema per trencar el nervi, sinó per poder pensar, per poder parlar, per poder comunicar. És meravellós. És realment tan fascinant que ens ho pugui ensenyar la música, un instrument. És una crida d’atenció a tots nosaltres perquè és realment com una gran mestra. Sense obligació de res, però et diu clarament com estan les coses. Si està així, també m’ho fa sentir. Aquí hi ha una sèrie de dissonàncies i de tensions. O pitjors. I tendim a pretendre voler més, per algun motiu. Hi ha d’haver algun motiu que ens fa pensar que això és més harmònic que això. I quin és el motiu? Per què jo he de saber dins de mi què és més harmònic? Vol dir que nosaltres ja ho sabem. Dins nostre, ja ho sabem, quan ho percebem i diem: “No, això no. Aquí”.

Aquesta és la música. Però, justament en relació amb això, he volgut portar una cosa que va compondre algú amb 17 anys. Perquè els compositors no és que tots naixessin vells. Més, no van viure gaire tampoc, 32 anys Schubert, Chopin, 39. Que joves. Però, a part, van compondre molt sent adolescents. Aquesta és una obra de Chopin de 17 anys.

Desitjo fer una prova, però aquesta només sense música, que crec que pot ser d’interès per a tots vosaltres, perquè és una prova amb el piano i amb l’acústica. Escolteu això? Us agrada? Sí o no? No. Què passa amb la corda que estic…? L’estic bloquejant. Així sona la corda bloquejada. Així sona lliure. I així sona amplificada la mateixa. I continua. Continua, continua, continua. I nosaltres diem: “Bé, però i això què vol dir?”. Vol dir alguna cosa en relació amb nosaltres. Ningú fa res? Què ha passat aquí? Quina n’és la diferència? En una, estava bloquejada. Soroll. En una altra, està lliure, però no ressona. Comença a fer un so. Però, quan alliberem totes les cordes, vibra d’allò més. I continua. No tenim gairebé temps per seguir fins on aquest so continua amb una sola…

Quina és la diferència? La mateixa que passa en nosaltres. Nosaltres tenim cordes a dins. Les bloquejo, no sona. Les bloquejo, no sento. En el punt intermedi, m’adono que hi ha una corda que vibra, però no dura, perquè encara no està lliure. Només en el moment en què està completament lliure, què passa aquí, al piano? S’aixeca tot i la corda vibra. El mateix passa en nosaltres, idèntic. Idèntic. Si l’alliberem, alguna cosa ressona en nosaltres. I dura. Si la bloquegem, farà soroll i no ens arriba res. Aquesta és la comunicació. I una altra cosa, per acabar amb aquesta mostra de què passa amb les cordes. Escolteu bé això. Jo ara no estic, lògicament, tocant, més que prement certes tecles. Però escolteu què passa quan toco una d’aquestes.

No he posat el pedal. Però què passa? Continua. No he posat el pedal. No està ressonant el pedal. Què passa en aquesta? Una cosa interessantíssima per a tots. Estan vibrant per simpatia. Què és vibrar per simpatia? Tinc dues cordes. En toco una i l’altra vibra simpàticament sola. Jo no estic tocant aquestes cordes. Estic, simplement, deixant que vibrin simpàticament. “Simpàticament”, en física, vol dir ‘una corda no toca i l’altra vibra sola’. Perquè és igual. Això ens vol dir moltes coses a nosaltres. També nosaltres vibrem per simpatia, que no és simplement ser simpàtics.

És simpatia, de vibrar en ressonància, en consonància. És a dir, alguna cosa vibra en mi, sense que hagi estat tocat. És que un altre ho està fent i toca en mi la corda. És increïble. No obstant això, és un fenomen físic. Que és el que he tractat, justament, de reflectir, no tocant cap corda, sinó… I no estic posant cap pedal. Aquestes cordes estan vibrant per simpatia perquè n’he deixat lliures, sense tocar-les, quatre. No les estic tocant. Les he deixat lliures. De la mateixa manera que queden lliures quan hem fet… Però en l’altre cas és diferent. No les toco i vibren. Sembla física. No és física. No és física, és música. Sí que és cert el que havíem dit anteriorment, que la música ressona en nosaltres perquè desperta les vibracions que no sentim, però que són sentiments, que són pensaments, que són intuïcions. Perquè alguna cosa ens la fa vibrar. Aquest petit ‘Nocturn’ de Chopin, amb 17 anys, evidentment, alguna cosa ens fa vibrar. És una melodia que comunica alguna cosa. Per què? Perquè toca alguna cosa similar en nosaltres. Cordes que s’assemblen i desperten ressonàncies. Això és part de la música i és una part molt important de l’escolta.

Per què millorar l’escolta? Quin és l’objectiu de millorar l’escolta? Només percebre més sons? Només percebre alguna cosa molt subtil? No. Una de les finalitats és entendre. Jo, després d’escoltar, l’únic que em queda eventualment és comprendre. La finalitat de l’escolta en si, l’escolta magnífica en si, està molt bé, però on porta? A comprendre, i comprendre és una matèria molt gran que té a veure amb la ment, que té a veure amb el cor, que té a veure amb la nostra manera d’obrar a la vida. És a dir, hi ha una relació molt estreta entre l’ètica, diguem-ne, el comportament, la conducta, la idea psicològica de com sento que els altres éssers són, quina mena d’emoció sento, si sento amor realment per la humanitat o em sembla una paraula bonica, etcètera. Una sèrie de mesures amb nosaltres mateixos que fan el que un afinador fa amb l’instrument musical. És a dir, tots hauríem d’anar idealment amb una clau d’afinació, veure quines són les nostres cordes i posar-ne una millor que l’altra. No trencar-les mai.

No deixar-les fluixes tampoc, aquestes porten depressió, porten malalties. Posar-la al punt just. Lògicament, és un art el de l’afinació. Però també és un art el de la pròpia afinació, l’afinació amb nosaltres mateixos. No és una idea bellíssima, no, és una idea possible. Em puc afinar. Almenys, això era el que pensaven els antics grecs quan donaven la imatge de la lira. Teniu present la lira de set cordes? Mostraven la lira, i qui estava darrere de la lira? Apol·lo. I qui era Apol·lo? Estranyament, déu de la música i de la medicina, alhora. I què deien? Que hem de ser com la lira, amb les coses ben tesades, fortes, però ben tesades, no trencar-les, no afluixar-les si volem fer música de nosaltres mateixos. És una imatge molt bella, certament, però hem de declarar: és possible o és un impossible? És possible en l’art? No és possible en la convivència? No és possible en la societat? Això és un problema nostre.

Ho podem fer començant també amb la nostra afinació. Ser capaços de tenir una clau que no es trenqui, això és molt important, la corda no s’ha de trencar mai. Pot estar més fluixa, però no trencar-se, fins que s’arribi a l’afinació justa. Finalment, com ho fan els orquestrals quan assagen en una orquestra? Afinen tots junts, però, primer, porten l’instrument net, han estudiat a casa, cap corda o cap part de l’instrument està trencada. Arriben i, després, hi ha un senyor a l’orquestra que, generalment, és un primer violí. Fa un… i tots, d’acord amb aquest so, afinen l’instrument. Diem: “Que bonic, és preciós això”. Perquè què passa si volen tocar alguna cosa junts i un afina així, l’altre fina així, l’altre afina així, l’altre afina així i l’altre… Cadascú afina com li dona la gana. No toquen res. Tan simple. No poden arribar a tocar res junts.

I si toquen alguna cosa junts és perquè han afinat. I perquè, a part de tot, tenen la mateixa partitura. Perquè un que li diu: “El primer violí no, jo vull fer una altra cosa avui”, i l’altre vol fer una altra cosa avui i tots volen fer una cosa diferent, a part d’estar afinats. Tampoc poden tocar. És a dir, que una vegada cada període determinat, tots fan alguna cosa en conjunt. El que dic en alguns moments sembla una cosa impossible de conquerir i, no obstant això, és l’ensenyament que ens porta una simfonia. Que no seria simfonia, no podria ser simfonia, si no fos així. L’ensenyament que ens porta un quartet, per exemple, un quartet, quatre senyors que toquen instruments diferents, però un escolta l’altre. I nosaltres diem: “Què té a veure això amb la vida? I com puc traslladar això a la vida?”. De la mateixa manera que és perfecte com sona, per què no ho podem fer amb les nostres vides, entre nosaltres? És un treball que la música ens té promès. I que aquest símbol de la lira, o d’altres instruments, hi ha altres instruments en altres civilitzacions que mostren el mateix. Jo tinc una flauta. Tinc forats a la flauta.

La flauta està obturada en una part, no sona la flauta. Simplement, no sona. I així amb molts dels altres instruments. Tinc un tambor. Està tot fluix, no sona el tambor. Ha d’estar afinat justament. I així, nosaltres. És a dir, que hi ha una correlació tan forta amb la vida que, possiblement, és la música la que va néixer amb la vida. En efecte, quan es parla del famós Big Bang en la ciència, què és el que va passar? Hi va haver un gran so primordial que va crear una mica tot el que nosaltres hem vist i estem veient. Ple de sons. Nosaltres som so, aquest és l’assumpte. Estem conformats per sons. És a dir, que la música és una cosa que ens pertany, no és estranya a nosaltres. No la considerem mai estranya.

És algú que t’està esperant perquè la consideris i et posis en relació. Hi ha una última petita obra, que amb aquesta em vull acomiadar, que té a veure, justament, amb una cosa que és… que té a veure amb aquest ideal, diguem-ne. I es diu ‘Rêverie’. ‘Rêverie’ és com un somni, però no un somni impossible, sinó un somni d’una cosa que és meravellosa, que és possible, que és ideal, i que és una petita, però gran melodia. Concloc amb una frase, amb un pensament del mateix compositor d’aquesta increïble ‘Rêverie’, que és Schumann, que deia una cosa així: “Projectar llum sobre les profunditats del cor humà. Aquesta és la missió de l’artista”. “Projectar llum sobre les profunditats del cor humà. Aquesta és la missió de l’artista”. I amb això, us saludo, m’acomiado i espero que porteu amb vosaltres alguna cosa de les que hem vist.