La tregua de Navidad

Jamil Zaki. Moltes gràcies per convidar-me. És tot un honor poder compartir aquest temps amb vosaltres. L’últim que voldria fer és espatllar aquest honor començant amb males notícies, però temo que ho he de fer. Els éssers humans no som uns animals gaire impressionants.

Som uns mamífers de talla mitjana, no correm gaire de pressa, no nedem gaire bé, no podem volar… El que ens fa especials és el que podem fer units. El que fem junts. I, malgrat el que pugueu llegir a les notícies, els éssers humans són, de lluny, els campions del món en amabilitat, col·laboració i unitat.

Els darrers 20 anys, he estat estudiant com ho aconseguim, com connectem els uns amb els altres, les moltes maneres en què aquestes connexions ens permeten créixer com a individus, com a comunitats i com a cultura. I, sobretot, com qualsevol de nosaltres pot aprendre a connectar millor. Espero explicar-vos moltes coses sobre aquesta ciència avui i poder escoltar les vostres preguntes sobre això.

Ja que parlem de connexions humanes, he pensat que hauria de començar parlant-vos una mica sobre mi i com he arribat aquí. En psicologia tenim una dita que és: “Investigar és investigar-se”. Vol dir que estudiem les coses que signifiquen alguna cosa per nosaltres i, per mi, és completament cert.

Els meus pares són immigrants als Estats Units. La meva mare va venir del Perú i el meu pare, del Pakistan. Una barreja estranya, ho sé. Es van conèixer en un poble petit de Washington i es van enamorar.

Però jo crec que es van enamorar perquè tots dos estaven molt incòmodes als Estats Units. Ara fa més de 50 anys que hi són i, quan es van anar acostumant a la seva nova llar, es van adonar de seguida que tenien molt poques coses en comú. I, com a fill seu, puc dir que amb “molt poques” em refereixo a cap.

No tenen res en comú. Són tan diferents com les seves cultures, com les seves llars. Durant la meva infància, van passar uns sis anys enmig d’un divorci amarg i dolorós. Van ser uns moments difícils per a tots, però també va ser el moment en què vaig aprendre la lliçó més important que he après a la vida.

Jo tenia sis anys. La meva mare i el meu pare no es posaven d’acord en res. Però no era només això, semblava que no es podien entendre, era com si no s’agradessin. De vegades, inclús, semblava que s’odiessin. I, amb tot, jo sabia, al fons del meu cor, que eren dues persones meravelloses.

Sabia que els estimava i que ells m’estimaven a mi. I sabia que, per honrar la meva família, havia d’entendre com eren les seves realitats, com entrar als seus mons, encara que els seus mons s’haguessin allunyat. No dic que fos fàcil, però moltes vegades penso en el divorci dels meus pares com en un gimnàs d’empatia per a mi.

Un lloc que em va obligar a treballar la meva habilitat per entendre els altres, entendre que, si dues persones no estan d’acord o són diferents, no implica que cap de les dues estigui equivocada ni, evidentment, que cap de les dues sigui dolenta. Quan em vaig fer científic, vaig començar a estudiar l’empatia.

Vaig aprendre que és un superpoder humà que tots portem dins: la capacitat d’entrar al món d’una altra persona i de ser amb ella. També vaig aprendre que l’empatia està en perill en un món més dividit i solitari cada dia.

Però el més important és que vaig aprendre que l’empatia és una habilitat, és una cosa que podem treballar i ara és un privilegi per mi poder ensenyar aquesta habilitat a gent d’arreu del món. A més de l’empatia, he estudiat coses com l’amabilitat, la generositat i la confiança. De fet, la major part de la meva feina són bones notícies.

Per exemple, en un estudi vam descobrir que, quan la gent donava diners a obres de caritat, s’activaven zones del cervell similars de quan mengen xocolata. Ser amable és com unes postres psicològiques, de veritat. També vam descobrir que, quan una persona ajudar algú estressat, també es redueix l’estrès a ella mateixa.

El missatge de la nostra investigació és molt senzill: hi ha bondat en nosaltres i aquesta bondat ens fa bé. Això sona molt bé. Sé que sona genial. Potser us penseu que una persona que estudia la bondat humana és sempre feliç veient que meravellós que és tothom.

Sento dir-vos que no funciona així. Pots estudiar la felicitat i ser molt infeliç. Pots estudiar la meditació i estar molt estressat. I, si ets jo, pots estudiar la bondat humana i ser molt cínic. És un secret que he guardat molts anys. Encara que els meus estudis revelin que bona que és la gent, per mi és molt fàcil veure’n les pitjors versions.

Durant molt de temps, em va costar confiar en la gent. Quan llegeixo les notícies o miro el mòbil, em sento més desesperat que ningú. Però ho he anat intentant canviar aquests últims anys amb la inspiració d’un bon amic, Emile Bruneau. L’Emile era neurocientífic, com jo, i estudiava l’empatia, com jo.

Ja us podeu imaginar que no hi ha milions de neurocientífics de l’empatia, així que ens vam acabar coneixent i ens vam fer molt amics. Però de seguida vaig notar una diferència entre ell i jo. Tots dos estudiàvem les parts bones de la naturalesa humana, però ell, al contrari que jo, hi creia de veritat.

Era la persona més optimista que he conegut mai. Realment veia la part bona de la gent, cosa que em va fer sospitar. Em va fer cínic amb ell. Vaig pensar: “Què li passa, a aquest? És un ingenu? Un privilegiat? On el duu ser tan optimista?”. Però aleshores el vaig conèixer més.

Vaig descobrir que l’Emile havia tingut una infància molt difícil, molt més traumàtica que la meva. I va prendre una decisió amb 12 o 13 anys: miraria el cantó positiu de la vida. Va ser una decisió radical que va prendre, no perquè la vida fos fàcil, sinó perquè era dura.

Ell sabia que l’esperança és l’únic que ens pot ajudar en una vida difícil i dolorosa. Això em va inspirar. Per desgràcia, el missatge i la vida de l’Emile es van interrompre. Li van diagnosticar càncer cerebral el 2018 i va morir el 2020, massa jove i deixant enrere una família jove també.

Això va ser una tragèdia, però el que em va inspirar va ser la manera en què va afrontar els seus últims anys de vida, amb la mateixa esperança amb què havia viscut tota la vida. Es va centrar en la família i la comunitat i en difondre el seu missatge de positivitat tant com li fos possible. Després de la seva mort, vaig decidir treballar en un llibre sobre l’esperança.

He passat els darrers cinc anys intentant difondre el seu missatge tot el que he pogut i ensenyant a la gent que el cinisme ens fa mal. De fet, veure la part bona en la resta no és només una manera de ser més feliç, és també una manera d’entendre millor els altres. Ja en sabeu una mica sobre mi. Ara m’encantaria escoltar què us passa pel cap.

Margaret. Hola, Jamil. Em dic Margaret. És un plaer ser aquí. Podries compartir amb nosaltres una història en què una persona que no hagi desenvolupat l’empatia, a través de les teves eines, l’hagi pogut desenvolupar?

Jamil Zaki. Sí, sí. Gràcies, Margaret. És una pregunta genial. Potser podem començar definint què és l’empatia. Abans l’he descrita com l’habilitat d’entrar al món d’una altra persona, però siguem més específics, una mica més perepunyetes, d’acord? Segons com la defineixen els científics, l’empatia té tres parts.

La primera és la capacitat de sentir el que els altres senten. Margaret, alguna vegada has vist algú fent-se mal? Donant-se un cop al dit del peu, a la canyella o alguna cosa així. A ells els fa mal i tu mateixa pots sentir una mica el seu dolor. Això és exactament el que anomenem “empatia emocional”, compartir els sentiments dels altres.

La segona part és mirar de comprendre el que l’altre sent i per què. Ho anomenem “empatia cognitiva”. I la tercera és el nostre desig que altres persones se sentin millor, d’ajudar-les si podem. És el que anomenem “compassió”. Així que, com he dit, aquestes tres parts conformen l’espectre de l’empatia humana.

Molts pensem que naixem amb un grau d’empatia predeterminat que es manté constant tota la vida, però els estudis del meu laboratori i molts altres han demostrat que no és cert. L’empatia no és un tret innat, sinó una habilitat. No dic que tots siguem iguals, algunes persones neixen amb més empatia que altres.

No convertiràs Hannibal Lecter en Teresa de Calcuta d’un dia per l’altre. No funciona així. Però la gent canvia i podem canviar intencionalment. Us he explicat abans que el divorci dels meus pares va ser com un gimnàs d’empatia per mi, em va obligar a enfortir la meva empatia. Tots podem anar al gimnàs sempre que vulguem. Hi ha diverses maneres de connectar amb més profunditat.

M’has preguntat per algú que no fos empàtic i que es tornés més empàtic amb el temps. Hi ha una persona que sempre em ve al cap- És algú de qui vaig parlar al meu primer llibre, en què parlo de l’empatia. S’anomena Tony McAleer. Fa 20 anys no hauries dit mai “empatia” i el seu nom a la mateixa frase.

En aquell moment, en Tony era un dels supremacistes blancs més famosos i directes del seu país, el Canadà. Era racista, era antisemita. Parlava molt de com odiava la gent que era diferent d’ell quant a raça o a ètnia.

Va anar a la televisió a parlar de com odiava la gent que no era blanca. A les seves entrevistes i en moltes converses, vaig descobrir que odiava tota mena de persones, però a qui més odiava era a ell mateix. Era una persona profundament trencada. Però això va canviar. Hi va haver dues coses que van canviar en Tony.

La primera va ser tenir fills. Cuidar una altra generació d’éssers humans, preocupar-se’n tant com ell ho va fer, estimar-los tant com els va estimar… Es va adonar del ridícul que era odiar altra gent, el dolorós que era i que el seu odi podia perjudicar el futur dels seus fills si els hi relacionava.

Però aquest només era el primer pas. Ell sabia que volia canviar, però no sabia com fer-ho, així que va anar a teràpia. Tothom hi hauria d’anar, la teràpia és estupenda. Ell va anar a teràpia amb un terapeuta meravellós i van establir una connexió profunda. Va arribar un moment en què en Tony es va sentir tan segur que va pensar que podia compartir el seu problema més gran: el seu odi.

Així que es va obrir i va admetre que havia sigut, i que en part encara ho era, un supremacista blanc. I va parlar especialment sobre el seu antisemitisme, el seu rebuig i els seus prejudicis cap als jueus. I el seu terapeuta li va dir: “Bé, suposo que no sabies que jo soc jueu”.

I en Tony es va sorprendre i va pensar: “D’acord, aquest em farà fora del seu despatx i no em tornarà a parlar mai més. Això si tinc sort. I, si no, em donarà un cop de puny a la cara ara mateix”. Però això no va ser el que va fer el terapeuta. Al contrari, Dov Baron li va dir: “Tony, et conec i sé que tu no ets així. Ho veig”.

Aquest terapeuta no va voler respondre a l’odi amb odi, sinó tot el contrari. Va respondre a l’odi amb compassió, amb amor, fins i tot. I això va alliberar en Tony. Va passar la resta del dia plorant i la resta de la setmana reconstruint-se a si mateix des de zero.

En Tony no només va deixar els grups d’odi, sinó que va fundar un grup nou anomenat “Vida després de l’odi”. Es dedica a treure la gent dels grups d’odi per ajudar-los a sanar, a demanar perdó i a compensar les coses terribles que han fet.

Així que, responent la teva pregunta, en Tony ha passat de ser una persona guiada per l’odi a ser una persona realment guiada per l’empatia. És un dels casos de canvi més radicals que he conegut en aquest sentit.

Dona 1. Hola, Jamil. Tu que has estudiat com es propaga l’amabilitat i la bondat als grups, quin creus que és el secret per crear una cultura més empàtica a l’escola o al lloc de feina?

Jamil Zaki. Saps? Crec que hi ha diverses claus per construir comunitats més empàtiques, siguin escoles o llocs de feina. Però crec que, abans d’explicar-te’n algunes, compartiré una història d’algú que crec que va fer una feina fantàstica en aquest àmbit. És un líder que admiro molt, Satya Nadella, el CEO de Microsoft.

És CEO des de fa 11 anys, però quan hi va arribar, el 2014, Microsoft no tenia fama de tenir una dinàmica gaire empàtica. De fet, van publicar un article llarguíssim una setmana abans que ell agafés el càrrec, que s’anomenava “Per què no vols ser el CEO de Microsoft”.

La seva dinàmica estava força trencada. La gent es barallava entre si, eren molt competitius. Era un ambient prou tòxic, segons deia molta gent. Nadella sabia que, perquè l’empresa tingués èxit, s’havien de centrar en les seves dinàmiques, en la seva gent.

I sabia que només amb parlar d’empatia, per exemple, no n’hi hauria prou. L’havien d’introduir a l’estructura de l’organització, i això va intentar fer. Així que ell i la seva responsable de personal, Kathleen Hogan, van canviar la manera d’avaluar els treballadors.

En comptes de dir: “Fas una bona feina en les teves tasques individuals?”, preguntarien: “Ets bo donant suport a la gent del teu voltant?”. També van introduir més enquestes de seguiment per preguntar als empleats de manera anònima: “Què creus que va bé aquí? Què creus que no va bé? Què necessites?”, i es van assegurar de respondre a totes les necessitats que poguessin.

Microsoft no va canviar d’un dia per l’altre, sinó amb els anys. De mica en mica, les bases van anar canviant. La dinàmica va passar a ser més oberta i col·laborativa, la gent se sentia segura per expressar com se sentia i què li passava pel cap. La gent va començar a ser més feliç, i no només més feliç, sinó també més productiva.

Van començar a innovar més i a assumir més riscos creatius. I, com sabreu, a Microsoft li va anar molt bé amb Satya Nadella. Crec que el seu valor en borsa va pujar un 1.000 %, no? És un creixement enorme respecte a la direcció anterior. Quines són les claus per tenir una organització més empàtica?

Crec que la primera és que els líders entenguin que l’empatia no és una debilitat, és un avantatge competitiu. Quan vaig començar a estudiar aquest tema, sentia constantment… Treballo a Silicon Valley, seu d’empreses tecnològiques molt importants.

I moltes vegades sentia gent d’allà dient: “L’empatia sona bé. Sona molt bonic si vols que et vagi bé amb les teves amistats o el teu matrimoni, inclús en l’àmbit personal, però saps què? A la feina, no importa la bondat, sinó l’èxit”. I jo contestava: “Ja, el que tu diguis”. I afirmaven que, per sobreviure en un món ambiciós i competitiu, no pots ser amable. Això és de dèbils, no demostra fortalesa.

I els deia el que els diria qualsevol: “Amb la ciència a la mà, la cosa és clara i és just el contrari. L’empatia no és una debilitat. Crec que el primer pas per crear una cultura empàtica és deixar enrere aquest estereotip antiquat. Ara hi ha dècades d’estudis que mostren que, quan les empreses, escoles i comunitats són empàtiques, ocorren dues coses:

Per començar, que la gent se sent millor. Estan més feliços, els puja la moral i la seva salut mental millora. Després, encara que no ens en solem adonar, també treballen millor. Tenen idees més creatives, comparteixen informació i col·laboren d’una manera més eficient i, finalment, són més productius.

Quan els líders em pregunten: “Què faig? Inverteixo en els meus treballadors o en la rendibilitat?”, el primer que els dic és: “Podem invertir en un altre CEO? Perquè no ho entens”. Però el segon que els dic és: “No hi ha cap decisió a prendre. Invertir en la gent és una manera de tenir èxit”. Ara bé, com ho fem?

Als líders que volen millorar l’empatia en la seva organització, el que els ensenyo a fer tota l’estona i arreu del món són tres grans passos. El primer: es lidera amb l’exemple. No pots dir a la gent que faci una cosa que tu no fas. Els líders moltes vegades volen que els seus treballadors siguin humils, de ment oberta i que sàpiguen escoltar, però només volen parlar ells i no es qüestionen mai les seves pròpies opinions.

Quan treballo amb empreses, el primer que faig és parlar amb els líders per obrir-los la ment. El segon pas: cal incentivar l’empatia. La gent fa el que pensa que es premia al seu entorn. Si dius a la gent “sigues empàtic”, però només els recompenses per la seva feina individual, no aconseguiràs cap canvi.

Crec que el que va fer Satya Nadella amb els incentius a Microsoft és un bon exemple. I el tercer: l’empatia no es tracta de grans esdeveniments en què se celebri aquest ambient, sinó dels petits costums del dia a dia de la gent.

Així que ensenyar habilitats com l’escolta a gran escala a l’organització, sigui un hospital, una escola o una empresa, és la clau per crear un canvi que perduri i que vagi augmentant. És una molt bona pregunta, moltes gràcies.

Belén. Hola, Jamil. Soc la Belén, molt de gust. Et volia preguntar… Soc mare d’un nen de cinc anys. Quin paper tenim els pares, les mares, inclús els professors, en el desenvolupament de l’empatia?

Jamil Zaki. Un plaer, Belén. Gràcies per la teva pregunta. Crec que el paper que acomplim a la vida dels altres és més important del que ens pensem. Especialment, en edats primerenques. Hi ha una història sobre això que em sembla molt trista, però també impactant.

A Romania, fa dècades, per diversos motius, hi va haver una generació de canalla orfe. No tenien pares. Es van criar en institucions. Aquests infants tenien menjar, aigua, un sostre… Totes les necessitats físiques. Però no van tenir cap vincle pròxim en tota la seva infància.

En el meu camp, en psicologia, en neurociència, diem que les persones, l’ésser humà, són éssers socials. Però no ens adonem de fins a quin punt és cert fins que no veiem algú que ha crescut fora de l’entorn social. Aquests pobres infants van patir de tantes maneres que no ho podeu ni imaginar.

La seva salut mental es va deteriorar. A més, van experimentar múltiples dificultats addicionals. A penes van créixer físicament, com si haguessin tingut algú allà que els cuidés. A més, va afectar greument la seva capacitat de connectar amb la resta. Alguns amics meus van investigar sobre aquestes criatures i van descobrir que els seus graus d’empatia, la seva habilitat per entendre els altres, es trobaven al mateix nivell que els dels psicòpates.

Així que créixer sense pares provoca aquesta profunda incapacitat d’entendre i de connectar amb altra gent. Això és terrible, ho sé. Hi va haver bones notícies, com a mínim, per a alguns d’aquests infants. A alguns els van adoptar famílies que els van donar amor i atenció.

Els graus d’empatia d’aquesta canalla van pujar fins al que denominem “graus normals”. Crec que és una altra història impactant que narra com la nostra empatia pot canviar segons l’entorn, però encara més segons el nostre entorn familiar, especialment en edats primerenques.

Això em duu a la teva pregunta, oi? Què pots fer com a mare d’un nen de cinc anys? Crec que la resposta és “tot”. Crec que els pares, en la vida dels nostres fills, no som persones, sinó ambients. Som l’entorn en què ells es converteixen en una versió o una altra d’ells mateixos, i això és una responsabilitat immensa i increïble.

De vegades, és complicat saber què fer-ne. I tots, és clar, cometrem errors. Però jo en trec dues coses, com a pare. La primera és que cal anar amb molt de compte amb qui som davant dels nostres fills. Abans deia que, si un CEO diu als seus empleats que siguin empàtics, però ell no ho és, la cosa no funcionarà.

Si ho multipliques per 100, tindràs la paternitat. Si demanes als teus fills que siguin amables, però després ets maleducat amb un cambrer davant seu, els ensenyes amb l’exemple, amb les teves accions, no amb les teves paraules. La segona són les coses que lloem dels nostres fills i el que els animem a fer.

Crec que, en els sistemes educatius, als infants se’ls premia molt perquè són bons per a les matemàtiques, bons per a llegir o escriure… Però el que crec que necessitem en els sistemes educatius, i també a casa, és centrar-nos en el que anomenem “habilitats socials”. No només en si els van bé les matèries, sinó en si els va bé amb els amics. Cal preocupar-se’n, cal comptar-hi.

Com més els ho mostrem amb el nostre propi comportament i més ho premiem i ho celebrem a la seva vida, tindrem una influència millor. Podrem crear un ambient càlid en què puguin desenvolupar la versió més empàtica d’ells mateixos.

Álvaro. Hola, Jamil. Jo soc l’Álvaro i et volia preguntar… Parles de la bondat com un acte de resistència, no? Què és això? No sé si pots posar algun exemple.

Jamil Zaki. Sí, és clar. Gràcies per la teva pregunta. Crec que no és cap secret que estem més dividits i polaritzats del que ho hem estat en dècades. Al meu país, als Estats Units, espanta veure quanta gent no només està en desacord amb una altra, sinó que l’odien.

I crec que passa el mateix aquí i arreu del món. Veiem una divisió creixent que es torna més personal que mai. Als 50 i als 60, la gent discrepava l’una de l’altra, però es podien continuar asseient a la mateixa taula i tenir una conversa sobre els seus punts de vista. Ara ens evitem.

I, quan parlem, sol ser cridant a l’altre, sovint a través del mòbil, per internet. En aquest ambient psicològic tan tòxic, la nostra relació amb l’empatia comença a canviar. Podem començar a sentir no només que ser empàtic és una debilitat, sinó que pot ser perillós.

Com si escoltar algú amb qui no estàs d’acord et fes perdre la baralla. O, pitjor encara, si et generen curiositat les opinions de l’altre bàndol, traeixes els del teu. Molta gent s’ha començat a sentir així. Molta gent ha començat a dir que l’empatia debilita les nostres habilitats per guanyar la lluita a l’altre bàndol.

Al meu entendre, quan comencem a pensar en la vida com una lluita, tothom perd. Però el fet que aquesta gent no tingui la raó no els fa menys poderosos. Per això crec que tots hem de pensar en la nostra capacitat per connectar amb la resta, especialment amb el que són diferents de nosaltres, com un acte de resistència, una manera de lluitar contra el discurs popular que ens divideix i que destrueix la nostra cultura.

Hi ha molts exemples d’aquesta mena de resistència, però un dels meus preferits té més de 100 anys. Es coneix com la “treva de Nadal”. Durant la Primera Guerra Mundial, els soldats alemanys i britànics estaven atrapats en una batalla ferotge i terrible al front occidental. Era el 1914 i s’acostava Nadal.

La nit de Nadal, els soldats d’ambdós bàndols van sortir de les trinxeres sostenint espelmes. I, miraculosament, els soldats van començar a deixar les seves trinxeres i a reunir-se en el que anomenaven “terra de ningú”. Era el lloc on feia mesos que es disparaven i hi van intercanviar regals, van beure junts i van cantar junts.

Hi va haver 100.000 soldats que van passar Nadal junts. Allò va ser una violació directa de les seves ordres, oi? Però, amb tot, jo crec que va ser una afirmació directa de la nostra espècie, de la nostra humanitat comuna. Avui dia, afortunadament, molts de nosaltres no estem en guerra, però crec que se’ns anima a entrar en una guerra cultural.

Crec que tots hauríem de considerar desertar d’aquesta guerra, desobeir aquestes ordres i intentar connectar d’altres maneres. Gràcies per la teva pregunta.

Yesenia. Em dic Yesenia Palomino Chalco. Gràcies per compartir els teus coneixements amb nosaltres. El teu últim llibre es titula “Esperança per a cínics”. Jamil, quin és el significat de “cinisme”? Existeix algun símptoma que indiqui clarament quan una persona o, inclús, tota la societat s’han convertit en cínics?

Jamil Zaki. Sí. És una pregunta fantàstica. Potser abans de definir el cinisme us puc fer un examen sorpresa de cinisme. Soc professor, he de fer, com a mínim, un examen durant la sessió. Diré tres afirmacions i vull que penseu si creieu que són vertaderes o falses.

“A la majoria de la gent no li importa gaire el que et passo”. Penseu si considereu que és vertadera o falsa. Aquí va una altra: “A la gent, en general, no li agrada ajudar els altres”. Reflexioneu sobre si penseu així o no. I aquí va la tercera: “La gent és honesta, sobretot, perquè li fa por que l’enxampin”.

I esteu d’acord amb aquestes afirmacions, podria ser un símptoma, un senyal, una prova, que mostra que potser sou cínics. M’has preguntat què és el cinisme, la qual és una pregunta molt bona. Els psicòlegs veuen el cinisme com una teoria sobre la humanitat.

És la teoria que la gent, en general, és egoista, avara i deshonesta. No són gaire amables, no sona gaire bé. Un punt important és que els cínics no diuen que la gent no faci mai coses bones. Un cínic et reconeixeria que sí, que la gent dona a causes benèfiques i ajuda els desconeguts.

Però et diria que les seves motivacions no són tan amables. “La gent fa donacions per desgravar-se-les. Ajuda els desconeguts per quedar bé davant dels altres”. El cinisme no és una teoria sobre el que fem, sinó sobre el que som com a espècie. Si mantens aquesta teoria, si ets cínic, canvia la manera en què vius la teva vida.

El canvi més gran, el principal símptoma que veiem a la vida de la gent cínica és la incapacitat de confiar. Confiar, evidentment, és permetre’ns ser vulnerables, perquè confiem que l’altra persona hi serà per a nosaltres. Espanta.

Confiar en l’altra gent fa por, és un risc. I, si ets cínic, és un risc terrible. És una mala aposta, perquè la majoria de la gent no hi és per ajudar-te a tu, sinó a ella mateixa. Això ho veiem en els experiments. La gent cínica està menys disposada a invertir en els altres, a confiar-hi.

Però també ho veiem en la vida de la gent. Els cínics són més donats a, per exemple, controlar en excés la gent a la feina, a desconfiar dels seus amics i parelles. M’has preguntat com podem veure el cinisme individual i en societat. Resulta que ho podem fer d’una manera fàcil, però no hi ha bones notícies.

Em sap greu, no vull ser un aixafaguitarres, però el cinisme està molt en auge. El 1970, la meitat dels estatunidencs creia que podíem confiar en la majoria de la gent. Ara, aquesta enquesta ha passat a ser un terç, una gran caiguda quant a confiança en els altres.

I no és un problema només dels Estats Units. Es va fer una enquesta a 28 països i, a 24 d’aquests, la majoria de la gent va dir que no volia confiar en els altres. Veiem un dèficit de confiança massiu de cinc dècades de durada i un auge del cinisme.

I no perdem la fe només entre nosaltres, també perdem la fe en les institucions. En la ciència, la medicina, els mitjans, el govern i l’educació. I, quan la gent deixa de confiar en les institucions, les institucions es comencen a esfondrar.

I crec que això ho veiem arreu del món. Per exemple, hi ha gent que ja no es refia de la ciència i comença a caure en teories de conspiració. Crec que és fàcil detectar el cinisme en nosaltres com a poble. Està en auge i, francament, fa coses espantoses a la nostra cultura. Sento no tenir una resposta més optimista, més positiva, però crec que és una pregunta molt important. T’agraeixo que me l’hagis feta.

Noia 1. Hola, Jamil. Què significa per a nosaltres aquest augment del cinisme? I com ens afecta a les persones aquest pensament cínic?

Jamil Zaki. De nou, perdó per ser el portador de les males notícies. Us he d’explicar les dades reals. M’agradaria dir a qualsevol que senti que és cínic que l’últim que vull és que el que diré ara el faci sentir-se jutjat.

Us vull recordar que, com he compartit abans, jo mateix, encara que hagi estudiat com és de bona la gent, la seva empatia, amabilitat i confiança, lluito amb el cinisme a totes hores. Així que, si ets cínic, no estàs sol. De fet, hi ha més gent amb tu que la que hi ha hagut mai, per desgràcia.

És un club gran, encara que no sigui el club on m’agradaria ser. També m’agradaria aclarir que el cinisme, des de la meva perspectiva, és comprensible. Hi ha molts problemes immensos al món: desigualtat, injustícia, corrupció, violència… Sentir-se cínic és completament normal, però això no significa que et convingui a tu o a qualsevol del teu voltant.

Tornant a la teva pregunta, resulta que el pensament cínic fa mal a la gent en tots els graus que la ciència pot mesurar. Perjudica la nostra salut mental. Si els comparem amb la gent menys cínica, els cínics tendeixen a ser més solitaris, pateixen més estrès, depressió i ansietat.

Perjudica la nostra salut física. Els cínics tenen més inflamació cel·lular que els que no ho són, dormen pitjor, tenen més malalties cardíaques i moren més joves. Ho sé, és molt dramàtic. I la pregunta és: “Per què?”. Abans us he dit que som criatures socials, oi?

Quan ens relacionem, ens sentim bé i això, a més, ens protegeix el cos i la ment. Si ets cínic, és més difícil nodrir-se’n. Hi ha un munt d’investigacions en què algú passa per una situació estressant sol o amb algun ésser estimat donant-li suport.

Resulta que, si no ets cínic, tenir un ésser estimat aleshores et rebaixa l’estrès, la pressió arterial i les pulsacions. La presència de l’altre ens calma. Però amb els cínics no ocorre això. Si ets cínic, tenir algú t’afecta el cos i la ment quasi igual que estar sol.

I, sense la capacitat de nodrir-nos de la vida social, acabem estant més malalts, més tristos i, finalment, ja ho sabeu, morts. Sento ser tan contundent, però és cert, perquè de veritat que ens necessitem els uns als altres, així que el cinisme és dolent per a nosaltres com a individus, però també com a cultura.

Abans he dit que les institucions es veuen afectades per l’augment del cinisme, però les comunitats cíniques també sofreixen d’altres maneres. Tendeixen a ser més extremistes, menys compromeses cívicament i amb pitjors resultats econòmics, també. Sento dur males notícies, i encara en tinc més.

També és cert que el cinisme crea més cinisme, s’escampa. És una profecia autocomplida, perquè els nostres actes i creences no es queden només al nostre cap. El que penses de l’altra gent canvia com actues amb l’altra gent, i com actues amb l’altra gent canvia com ells reaccionen amb tu.

Imagina que dirigeixes una empresa i que ets molt cínic. Et penses que els teus treballadors són molt ganduls i que remolegen sempre que poden. Així que ets al seu damunt comprovant que ho fan absolutament tot i els castigues si abandonen el seu lloc de feina durant més de dos minuts.

Bé, podríem dir que no hi confies i que a ells no els agrada. Resulta que, als llocs de feina amb caps cínics, els empleats es tornen cínics i són més propensos a fer el mínim possible. Aleshores, què diu el cap? “Mira, ho sabia des del principi. Aquesta gent intenta remolejar”. És una profecia autocomplida.

És quan les nostres creences canvien el món i, aleshores, pensem que teníem raó des del principi, encara que hàgim sigut nosaltres qui hem originat el problema. Aquestes profecies autocomplides formen part del cinisme de la nostra cultura i del mal que ens fa. Hi ha dècades d’investigació sobre tot el que us he explicat, però al meu laboratori ens interessen especialment les profecies autocomplides.

En un estudi recent, vam preguntar a la gent si confiarien diners a un desconegut. El desconegut rebria els diners, els multiplicaria i després li tornaria la quantitat que ell volgués. Els cínics no volien confiar en el desconegut, així que a penes li donaven diners.

I el desconegut que rebia tant pocs diners deia: “Aquesta persona no em respecta. No li agrado”, així que no li tornava quasi res. En altres paraules, la persona que no hi confiava feia que l’altre fos menys confiable. Convertien l’altra persona en qui temien que fos.

També vam veure que, quan la persona hi confiava més i li donava més diners, el desconegut els en tornava més. Aquesta és una mena de profecia autocomplida i ho veiem a la nostra vida tota l’estona. Ho podeu comprovar a la feina, per exemple. Si el cap es pensa que els treballadors remolejaran només puguin, segurament els controlarà i els castigarà per qualsevol infracció.

I els treballadors segurament diran: “Bé, el meu cap no es fia de mi, així que intentaré remolejar si puc”. Així que el cap dirà: “Ho sabia! No hauria d’haver confiat en aquesta gent”. Veiem aquest patró en tot a la vida i ens fa mal a tots perquè, quan actuem com a cínics, traiem de la gent just això que temem.

De nou, ho sento per les males notícies, però crec que és important entendre-ho i agraeixo la pregunta.

Marta. Hola, Jamil. Em dic Marta. Al teu llibre “Esperança per a cínics”, parles sobre la propagació del cinisme. M’agradaria saber per què creus que és tan atractiu avui dia i si ens pots donar algun antídot per combatre’l.

Jamil Zaki. Gràcies, Marta. Crec que hi ha molts motius per què el cinisme és atractiu per a la gent. Un, que és ancestral. Els nostres cervells estan programats per centrar-se en la informació més amenaçadora i perillosa que puguin. Crec que això, en general, no és dolent.

Imagina fa 300.000 anys una persona espantada per un depredador. Té més possibilitats de sobreviure que el seu amic que contempla el capvespre, oi? La por és un instint de supervivència, fixar-nos en el que ens pot fer mal.

Però ara, en un món que és molt més segur que fa 300.000 anys, això ens pot portar prejudicis en veure sempre el pitjor dels altres. Hi ha dècades d’estudis, inclosos els del meu laboratori, que revelen que, quan la gent ve el cantó positiu i el negatiu, a algú que actua bé i malament, la gent jutja la persona pel pitjor que ha fet.

Xafardegem sobre les coses egoistes que fa la gent tres vegades més que sobre les coses generoses. I recordem les coses dolentes que fa la gent molt més que les coses bones. Jo em declaro culpable, també. Sabeu? Fa poc portava les meves filles en cotxe a l’escola a San Francisco.

Allà hi ha molt de trànsit, com a Madrid, i un altre conductor ens va barrar el pas. Immediatament, a les meves filles els ho vaig explicar tot sobre aquella persona: la seva història, els seus valors morals, el seu caràcter… Res de bo.

I la meva filla, que en aquell moment tenia set anys, em va dir: “Pare, per què no parles dels milers de persones que no ens han barrat el pas avui?”. Em va enxampar. Va ser molt vergonyós, Marta, perquè en aquell moment jo escrivia un llibre sobre com no ser cínic.

Així que error meu. Però tots ho fem, ens centrem en les coses negatives. És un instint natural, però ens duu al cinisme. Un altre motiu crec que és que, com a cultura, idealitzem el cinisme. El tractem com si fos una forma de saviesa. En psicologia, això es coneix com “el mite del geni cínic”.

Hi ha un estudi en què pregunten a la gent: “Qui creus que farà millor aquestes tasques? Els cínics o els confiats i optimistes?”. Aquest estudi revela que el 70 % de la gent creu que els cínics són més intel·ligents que els que no ho són. El 85 % creu que tenen més intel·ligència social.

Per exemple, que poden saber qui menteix i qui diu la veritat. Dit d’una altra manera, la majoria confia en la gent que no confia en la gent. No intenteu dir-ho de pressa tres vegades. Però és cert, i la majoria ens equivoquem.

Resulta que els cínics no tenen tanta facilitat per als exàmens cognitius com els que no són cínics. Són pitjors endevinant qui menteix o qui diu la veritat. I direu: “I això per què?”. Si ets cínic, potser no tens fe en la gent, però en tens en els teus milers de suposicions sobre la gent.

Ho enteneu? Comences per la conclusió. “La humanitat és terrible”. Aleshores, comences a buscar qualsevol evidència que confirmi el que tu ja pensaves. És una manera genial per estar segur de tu mateix, però terrible per aprendre sobre el món. Què podem fer, aleshores? Crec que aquest era el cantó bo de la teva pregunta. Us vull proposar una altra manera de pensar.

Potser dieu. “Bé, si no soc cínic ni veig el pitjor de la gent, he de ser ingenu i confiar en tothom fins que s’aprofitin de mi”. Però hi ha un altre camí: l’escepticisme. Moltes vegades, confonem el cinisme amb l’escepticisme, però són dues coses diferents.

Si el cínic comença amb la conclusió que la gent és terrible, l’escèptic comença sense conclusions, sense assumir res. Un cínic és com un advocat en la seva acusació contra la humanitat i intentant defensar el seu cas. Un escèptic és com un científic que espera les proves per veure en qui pot confiar i quan.

I us suggereixo que, a més de ser escèptics, pensar com a científics, també tingueu esperança. Al meu llibre, parlo de l’escepticisme esperançat, que és, bàsicament, pensar com un científic, estar obert a les proves, però també entendre que, com que la majoria estem tan centrats en les coses negatives, quan ens obrim i vegem com és la gent en realitat, ens endurem una grata sorpresa.

Perquè resulta que és cert, hi ha dècades de proves que mostren que la majoria de la gent és més digna de confiança, generosa i amistosa del que sembla. Això no vol dir que tothom sigui fantàstic i que no hi hagi ningú fent coses terribles, però les persones comunes subestimen les persones comunes.

L’escepticisme esperançat és una mentalitat que ens pot permetre veure’ns més clarament o ser testimonis de la bondat que hi ha al nostre voltant.

Dona 2. Hola, Jamil. Moltes gràcies per venir. La pregunta que et volia fer és com ho podem fer, per tenir una ment més positiva? I, d’altra banda, en el cas de la canalla que ha tingut una infància més difícil, és possible generar una ment més positiva? Gràcies.

Jamil Zaki. Sí, gràcies. Aquestes preguntes són genials i molt importants. Diria que hi ha tres passos per cultivar l’escepticisme esperançat, una ment més oberta i positiva, com tu dius. Però aquests tres passos entren dins el que jo veig com una filosofia. Una de les meves autores preferides és Pema Chödrön.

Ella segueix la tradició budista i ha escrit coses precioses sobre l’actitud contemplativa. Què significa, realment, estar obert al món? Ella diu que estar obert al món és tractar la nostra vida com un experiment, com un procés d’aprenentatge. No intentar fer, sinó absorbir el que hi ha al nostre voltant.

I us vull proporcionar tres passos per cultivar una mentalitat positiva inspirats per Pema Chödrön i aquesta idea. El primer és comprovar els nostres sentiments cínics. Si ets un ésser humà, tots ho som, et centraràs molt en les coses negatives. És important que, quan això passi, ens preguntem: “Quines proves tinc per fer aquesta afirmació?”.

Jo ho faig sempre. Si conec algú, em causa una mala impressió i no me’n refio, dic: “Què passa? Per què et sents així?”. Si llegeixo les notícies, veig que algú ha fet una cosa terrible i penso que la gent fa fàstic, dic: “A veure, quines proves tens que tothom fa fàstic?”. Normalment, no tenim prou proves que sustentin les històries cíniques que ens explica el nostre cap.

Aquest és el primer pas. El segon és actuar més com un científic recopilant dades socials, fent salts de fe en els altres. Aquesta és la part difícil, perquè confiar en els altres fa molta por, però és important. L’escriptor Ernest Hemingway va dir una vegada que la millor manera de descobrir si pots confiar en algú és confiar-hi, donar-li una oportunitat perquè et mostri qui és.

Però resulta que, quan confiem en l’altra gent, quan fem un salt de fe, no només veiem qui són, sinó que els canviem. Abans us he parlat de les profecies autocomplides. Quan ets cínic i tractes malament la gent, ells es rebaixen fins a les teves expectatives.

Es converteixen en el que temies que fossin. Però passa igual en el sentit contrari. Quan tens fe en la gent, quan ets a la feina i dones la responsabilitat a algú i dius: “Jo crec que ho pots fer”, quan demostres als teus fills que hi confies, quan mostres a la teva família i els teus éssers estimats que et sents segur i et pots obrir amb ells, la gent ho percep com un honor i, en comptes de rebaixar-se, compliran les teves expectatives.

Una profecia autocomplida nociva es converteix en una de valuosa. Aquest és el segon pas. Primer pas: comprovar els sentiments cínics. Segon pas: fer salts de fe en algú, si sents que és segur fer-ho. El tercer pas és publicar els resultats. Els científics ho fem sempre.

És molt temptador parlar només de les coses negatives que veiem al nostre voltant. Sentim que la gent ens respectarà més si som negatius que si som positius, com a mínim als Estats Units ho fem, a Espanya, no ho sé. Sembla que aquí teniu una cultura una mica més positiva, però ocorre això en molts casos.

Podem fomentar el que la meva família i jo anomenem el “xafardeig positiu”. Us he explicat que la meva filla em va enxampar sent massa negatiu quan la duia a l’escola. Doncs després d’això vam establir una norma. Cada nit, al sopar, cadascú intentaria compartir un xafardeig positiu. Això què significa?

Buscaríem algú durant el dia fent alguna cosa amable, generosa, agradable o sense prejudicis i explicaríem la història al sopar. I això provoca, com a mínim, dues coses. Per començar. Lluitem contra el cinisme dels altres. Les històries de la meva filla i de la meva dona m’inspiren. Potser jo també les inspiro, a elles, però crec que és menys freqüent, si us soc sincer.

Les seves històries solen ser millors. I després, canvia el que busquem. Si saps que compartiràs una cosa, que parlaràs sobre una cosa, t’apareix una antena al cap i ho comences a buscar. Us poso un exemple. Si us dic que avui, al sopar amb els vostres amics i família, haureu de parlar dels cotxes vermells que heu vist… Endevineu-ho.

Veureu més cotxes vermells. Doncs si saps que al sopar hauràs de parlar d’una cosa positiva que hagis vist, veuràs molta més positivitat. I no serà una positivitat falsa, seran els actes reals de bondat que eren al teu voltant però que potser tenies silenciats.

Aquests són els tres passos que jo recomano. Has preguntat què passa quan patim a la infantesa, quan tenim una infància difícil. I la resposta, com en molts casos en psicologia, és que és complicat, molt complicat, en aquest cas.

En psicologia, parlem de tipus d’aferrament que, bàsicament, és: “Et senties segur quan eres molt petit? Senties que podies comptar amb la gent del teu voltant?”. A la gent amb aferrament insegur, que no es va sentir fora de perill, li sol costar més confiar en la gent d’adulta.

Però, si hi ha una cosa clara a la meva feina, és que cap dels nostres trets psicològics és fix. No estem atrapats en el que som, podem prendre decisions sobre qui volem ser demà, i això inclou persones que, com jo, tenien aferrament insegur de petites.

Hi ha molts mètodes de teràpia, per exemple, i moltes maneres de reconstruir la nostra capacitat de confiar a través de les relacions adultes. S’anomena “aferrament adquirit”, és un terme preciós perquè mostra que no estem indefensos. Que no ens sentíssim fora de perill de petits no significa que no ens hi sentim al futur. Podem construir la nostra pròpia seguretat mitjançant l’esforç adequat. Gràcies.

Julio. Jamil és un honor tenir-te aquí. Em dic Julio Ruiz. Soc director de fotografia cinematogràfica. Treballo en una indústria en què el cinisme està present. Et ve al cap alguna situació en què una persona hagi reemplaçat el cinisme per la confiança? I quins han sigut els resultats?

Jamil Zaki. Sí, sí. Gràcies, és un honor estar amb vosaltres també. Hi ha molts casos de persones que han superat el cinisme, però hi ha una història del meu llibre que em ve al cap més que cap altra. Tu tens una professió artística, el cine, oi?

Julio. Sí.

Jamil Zaki. Per a “Esperança per a cínics” vaig aprendre i interactuar molt amb un artista meravellós que es diu Atsushi Watanabe. Viu als afores de Tòquio, és un artista plàstic, pintor i escultor. Sempre ha sigut molt talentós, però va tenir una infància molt difícil.

Els seus pares, el seu pare en particular, era molt crític i molt negatiu amb ell. L’Atsushi sentia que la seva mare no el protegia mai, així que va créixer tenint molt poca confiança en la gent. Quan va entrar al món de l’art, s’esperava que la gent fos molt col·laborativa, amigable i simpàtica.

Jo no sé què hi vas trobar tu, Julio, però ell va descobrir que el món de l’art és molt competitiu, que la gent es barallava per una posició. I es va desil·lusionar molt, va tenir depressió i ansietat. Va acabar deixant la seva professió i la seva vida social i va tornar a la casa de la seva infància, encara que no es duia bé amb els seus pares.

Va tornar a l’habitació de la seva infància i s’hi va quedar molts mesos. Sembla que això és força comú al Japó i té un nom. S’anomena “hikikomori”, que en japonès vol dir “aïllament total”. És un estat en què la gent no interactua amb ningú durant dies i, de vegades, fins a la mort, en aïllament total.

És un estat, com a mínim per a l’Atsushi, de cinisme profund, una desconnexió total de la resta de la humanitat. I s’hi podria haver quedat, però aquesta és la història de la seva redempció. Després d’uns sis o set mesos sense sortir d’allà, es va enfadar tant que va tirar a terra la seva porta per afrontar-se als seus pares.

No hi havia ningú a casa. El que hi va trobar va ser un munt de llibres apilats que no havia vist mai. Els va començar a llegir i va veure que tots eren llibres sobre com ajudar els membres de la teva família que sofreixen “hikikomori”. Durant tot el temps que havia estat tancat a l’habitació, la seva mare havia intentat esbrinar com ajudar-lo i com ser-hi per a ell, encara que ell no ho pogués veure.

Però ara podia. Quan ella va tornar a casa, van passar la nit parlant i plorant junts. Em va dir que aquella nit l’aïllament del seu cor es va fondre. Va passar els mesos següents rehabilitant-se el cos i la ment i, quan va estar llest, va tornar al món artístic.

Però l’art que va fer va ser totalment diferent del que feia abans, projectava llum sobre el “hikikomori”. Us donaré un exemple. La seva primera obra d’art després de sortir de l’aïllament va ser tornar-se a aïllar. Va construir una estructura de ciment al seu voltant, molt petit, de la mida d’una cel·la minúscula, i s’hi va tancar.

Després de set dies, la va trencar i en va sortir. Hi havia fotògrafs i un munt de gent. Va ser una celebració de la capacitat de canviar, de sortir d’aquest aïllament. Ha fet moltes obres d’art com aquesta i, gràcies a això, ha tret molta gent del “hikikomori”.

Els ha ajudat a sortir de l’estat en què es trobaven. Així que, per mi, aquesta història és impactant perquè representa un cas extrem de cinisme i aïllament i com ara no només ha sortit de l’aïllament, sinó que s’ha convertit en algú que ajuda persones vulnerables com ho era ell.

Mariana. Hola, Jamil. Soc la Mariana. Quin plaer tenir-te aquí amb nosaltres avui. Et volia preguntar quin consell ens podries donar per entaular una conversa amb algú altre que tingui una opinió totalment diferent de la nostra en un tema, sobretot, amb temes molt sensibles que solen dividir la societat.

Jamil Zaki. Gràcies, Mariana. És una pregunta molt important ara mateix. De primer, és clar, assegura’t que estiguis fora de perill. No dic que tinguem converses amb gent que ens vulgui fer mal, però la majoria, probablement, no ens en vulgui fer. Quan us sentiu segurs, quan cregueu que teniu el valor per fer-ho, us animo a intentar buscar algú de la vostra vida amb qui no estigueu d’acord i, en comptes d’evitar-lo, interactueu-hi.

Quan ho feu, podeu provar dues coses que podrien fer que aquestes converses siguin menys cíniques i més productives. La primera és compartir històries en lloc de dades. Sovint pensem que la nostra feina, quan parlem amb algú que no pensa com nosaltres, és ensenyar-los la veritat perquè, òbviament, no la saben, si no ens donarien la raó.

Però ells creuen que han de fer exactament el mateix. Així que, quan ens acabem llançant dades, ningú aprèn res. Els estudis ho deixen clar: quan, en comptes d’això, expliques una història i dius per què creus el que creus, no només les dades, sinó d’on vens tu, es crea un pacte més fort de respecte i d’entesa.

La segona. Crec que hi ha un art perdut en el desacord, que és la curiositat. Normalment, quan no estem d’acord amb algú, sentim que el nostre deure és guanyar la discussió, guanyar el debat. Però, quan fem això, la gent nota que no els escoltem realment, es tanquen i treuen les defenses.

La conversa s’acaba inclús abans de començar. Us animaria que, quan tingueu un desacord, no activeu el mode debat, sinó el mode entrevista. En comptes d’atacar la posició de l’altra persona, sigueu curiosos. Pregunteu-los: “Vaja! Això és molt diferent del que penso jo. Com has arribat a aquesta conclusió? Quina història hi ha rere aquesta creença?”.

Quan fem aquestes preguntes, passen moltes coses. Per començar, descobrim que tenim més coses en comú del que semblava. Després, l’altre s’obre més. Abans he dit que el cinisme és contagiós, però la curiositat també ho és. I, si vols que algú t’escolti, una de les millors coses que pots fer és escoltar-lo tu abans. Espero que et resulti útil. Gràcies per la teva pregunta.

Aroa. Hola, Jamil. Soc l’Aroa, molt de gust. En temps i situacions socials difícils, canvis climàtics, econòmics…, és molt difícil mantenir l’esperança. Quin consell ens donaries per ser optimistes en aquests casos?

Jamil Zaki. Gràcies. Aquesta pregunta és molt important. Sento que, d’alguna manera, sembla un moment irònic per parlar d’esperança. Les coses són molt complicades ara mateix en l’àmbit econòmic, social, polític i ambiental. Sembla que l’esperança és una cosa ingènua o, fins i tot, tòxica, de vegades, com si ignoréssim els problemes, però l’esperança no és això.

Vull dir una cosa. La primera és que l’esperança no és optimisme, vull distingir aquestes dues coses. L’optimisme és la creença que el futur anirà bé. Els optimistes solen ser feliços, però també poden ser una mica conformistes. Sabeu a què em refereixo? Si creus que ell futur anirà bé, no et cal fer res.

L’esperança és diferent. És la creença que el futur podria anar bé, però sense saber què passarà. Com que és incert, les nostres accions importen. Podem canviar com es desenvolupa el futur. Així que, per començar, cal recordar que l’esperança no és imaginar que tot anirà bé, és pensar que les coses poden anar millor i que podem marcar la diferència.

El següent que us suggeriria és el que sempre dic al meu alumnat: pensament global, però esperança local. Perquè moltes vegades, sobretot, la gent jove, volem canviar les coses a gran escala. Els meus estudiants de Stanford em dirien: “Vull frenar el canvi climàtic. Vull assegurar una democràcia segura als Estats Units”.

I jo: “És increïble. Serà molt difícil d’aconseguir i potser et sents impotent durant molt de temps”. L’esperança té tres parts, segons la ciència. Una és la visió que una cosa pot ser millor del que és. L’altra és la voluntat, el desig de portar a terme aquesta visió.

I la tercera és l’estratègia, el camí per arribar d’aquí a allà. Si el teu objectiu és arreglar el canvi climàtic, quin és el camí? És molt complicat, molt llarg, és difícil de veure, i això pot complicar que ens aferrem a l’esperança. El que jo dic és que no oblidis els teus grans objectius, però que et centris també en els objectius més locals.

Coses que puguis fer ara a la teva comunitat i que et facin sentir empoderat, que fas progressos. Crec que hem de tractar l’esperança com una responsabilitat, una cosa que no hi és només per fer-nos sentir bé i feliços, sinó per empoderar-nos i llançar-nos a l’acció.

Molta gent es pensa que el cinisme és una mentalitat radical i que, com que els cínics veuen tots els problemes, hi han d’intentar lluitar en contra. I és una veritat a mitges. És a dir, els cínics veuen problemes, però no veuen solucions. Si creus que la injustícia, la corrupció i la violència representen l’essència del que som en realitat, no hi ha res a fer amb això.

De fet, crec que els cínics poden ser una mica com els optimistes. Els optimistes diuen: “Les coses sortiran bé. No he de fer res”. I els cínics diuen: “Les coses sortiran fatal. No tinc res a fer”. Són dues formes de conformisme, en certa manera. De fet, les dades mostren que els cínics voten menys sovint, acudeixen menys a les protestes…

No intenten canviar les coses perquè es pensen que és impossible canviar-les. Si us fixeu en la història dels moviments socials arreu del món: el sufragi femení, el moviment contra l’apartheid… el que hi veus no és cinisme. Hi veus dues coses: la insatisfacció ferotge amb com són les coses ara i el convenciment i l’esperança que la gent al nostre voltant vol una cosa millor.

És quan veiem la bondat en la gent que podem lluitar per un futur millor, perquè podem ser capaços d’imaginar-nos-el amb més claredat. Gràcies.

Noia 2. Hola. Gràcies per estar amb nosaltres aquí. Ens explicaves una mica què és l’esperança i jo et volia preguntar què et fa tenir a tu esperança en el món avui.

Jamil Zaki. M’agradaria dir-te que des que vaig escriure un llibre sobre l’esperança soc la persona més esperançada de la Terra i que no sofreixo mai el cinisme, però no és veritat. No soc un cínic rehabilitat. Em veig a mi mateix com un cínic en rehabilitació, que encara es troba en el camí d’intentar veure la bondat en els altres amb més claredat.

Però et diré que hi ha certes coses que em donen esperança. Algunes són personals, així que començaré per aquestes. Veig molta esperança en les generacions futures, en les meves filles i el meu alumnat. Sé que de vegades la gent gran com jo diem: “La gent jove ho arreglarà”. No dic això. Crec que és cosa de tothom.

Però, en les meves filles i el meu alumnat, hi veig passió per crear un canvi positiu i una consciència del món i de les necessitats de l’altra gent que jo no tenia a la seva edat, i això m’inspira. Una altra part de la meva esperança ve de la ciència.

Estudio aquest tema sense parar des de fa cinc anys i, si pogués agafar tot aquest coneixement i posar-lo en una capseta, el missatge que contindria seria que, com més pròxima es torna la gent, més creiem els uns amb els altres.

És molt fàcil desconfiar i, inclús, odiar la gent, grups de gent, quan hi pensem en abstracte. Quan tenim converses personals, quan ens obrim a la resta, quan som als nostres barris i comunitats, aleshores, tenim fe els uns en els altres. Per això crec que el cinisme viu, en certa manera, a les nostres pantalles, a la televisió, als mòbils.

Ens l’imposen. En canvi, l’esperança és aquí, en el món real, a les nostres comunitats. Si ens podem centrar en el fet d’unir-nos, jo crec que podem combatre el cinisme d’una manera natural, perquè l’esperança està sempre amb nosaltres. Crec que aquesta és l’última reflexió que us faré per ara. No crec que el cinisme sigui una cosa simplement natural, crec que també se’ns hi ha empès d’una manera força sistemàtica.

Sento dir-ho, però crec que, si tens poder i vols mantenir el teu statu quo tal com està, si no vols que la gent busqui un canvi, una de les millors coses que pots fer és assegurar-te que no es fiïn entre ells, perquè una població que no confia en els altres és fàcil de controlar. Abans hem parlat de com l’empatia i l’amabilitat poden ser un acte de resistència.

Crec que l’esperança també és un acte de resistència. I crec que, quan aconseguim resistir-nos a aquestes forces que ens intenten separar i, en comptes d’això, ens centrem en la part bona dels altres, no canviem qui som, sinó que tornem al que sempre hem sigut. Gràcies.

Mare meva, això ha sigut meravellós. Us vull agrair a tots la vostra participació i les vostres preguntes precioses. Suposo que us puc deixar una breu reflexió. La vida és dura i la gent és bonica. Totes dues coses importen, oi?

Quan parlo de centrar-nos en coses com l’empatia i la connexió, la positivitat i l’esperança…, no dic de cap manera que cal ignorar els problemes o el patiment. De fet, crec que l’empatia, la positivitat i l’esperança són el més important, precisament, per tot el patiment que suportem.

Aquest patiment no s’aturarà mentre els humans existeixin. És una de les úniques coses que tots fem tota l’estona. Però, com diu el refrany, una pena compartida és mitja pena, oi? Si aconseguim estar units, com a mínim, podem patir junts, reduir aquest patiment i trobar una alegria més gran.

I no només alegria, sinó un propòsit més fort per millorar tant com puguem la vida de tanta gent com puguem. Us agraeixo que hàgiu passat aquest temps amb mi. Moltes gràcies a tothom.