“La societat ha oblidat la importància de l’afecte”

Sonia López. Soc la Sonia López, mestra, psicopedagoga i mare de dos nens. Soc una defensora de la pedagogia d’estimar, una pedagogia que es basa en un acompanyament des del respecte, l’amor incondicional i el vincle.

Pamela Izquierdo. Hola, Sonia. Soc la Pamela, soc mare d’una nena petita i psicòloga, és un plaer estar amb tu el dia d’avui.

Sonia López. Moltes gràcies per la invitació i serà un plaer parlar amb tu de l’educació dels nostres fills.

Pamela Izquierdo. Sí, crec que la criança i l’educació és un tema que ens preocupa a molts pares. Tu sent mare, mestra, psicopedagoga, veig que has defensat l'”aquí i ara” en l’educació molt diferent de generacions anteriors. Explica’ns com i per què es dona aquest canvi.

Sonia López. Mira, molts de nosaltres vam ser educats pensant només en el futur. L’important no era el que fèiem, sinó el que havíem d’arribar a aconseguir. Tot estava programat en la nostra vida. Havíem d’estudiar molt per aconseguir un gran treball. Havíem de formar una família estàndard. Ens exigien organitzar el nostre temps lliure, fins i tot, amb molta antelació. En les últimes dècades la societat ha patit moltes crisis: crisis sanitàries, socials, polítiques i fins i tot educatives, que ens han fet veure la necessitat de canviar i deixar de pensar tant en el futur i centrar l’atenció en l’aquí i en l’ara. Aquestes crisis fan que sortim de la nostra zona de confort i que ens adonem que l’important és posar atenció plena a tot el que fem diàriament. Hem d’ensenyar als nostres fills a tolerar el canvi, al fet que sàpiguen que no cal que ho controlin tot, al fet que siguin capaços d’improvisar davant dels imprevistos que la vida els va posant en el seu dia a dia. També els hem d’ensenyar que tindran la necessitat de reinventar-se al llarg de la seva vida, en totes les seves facetes. Però, sobretot, hem d’ensenyar-los a triar la manera en què volen mirar la vida i relacionar-s’hi. Hauríem de centrar la nostra educació en l’ésser, ensenyant-los a ser valents, a tenir molt de coratge, a tenir ganes d’esprémer la vida al màxim. Hem d’animar-los, també, al fet que es facin preguntes de tot allò que els preocupa, els inquieta… Han de sentir, sobretot, que els acompanyem sense condició, que estarem al seu costat sempre.

Hem de potenciar també molt la seva intel·ligència emocional i, sobretot, aconseguir que siguin capaços de gaudir de les petites coses, dels petits detalls, tenint una atenció plena en tot el que fan. Oblidar una mica de centrar-nos en el futur i, sobretot, no arrossegar els errors del passat. Vivim en una societat que no deixem avorrir als nostres fills perquè els hem ficat en la dinàmica molt semblant a la nostra. Els fem entrellaçar tasques tot el dia. Ells acaben la seva jornada escolar i segueixen fent activitats extraescolars: un dia fem anglès, altres dies practiquem algun esport. Llavors, el que els passa als nostres fills en la nostra societat és que no saben avorrir-se, que no els donem l’oportunitat d’experimentar aquesta emoció. L’avorriment ensenya als nostres fills a tenir la capacitat d’esperar i en una societat que va tan, tan ràpid és una habilitat que han d’aprendre, no?, l’espera. A més, l’avorriment ens permet connectar amb les nostres emocions. Quan estem avorrits sense fer res, és quan és més fàcil l’autoconèixer-nos i fins i tot autogestionar-nos. L’avorriment també activa en nosaltres la creativitat, que és la base essencial per a l’aprenentatge.

Hem de validar que els nostres fills no facin res, perquè de seguida a casa quan els veiem estirats al sofà, o un adolescent mirant el mòbil, o un nen tranquil·lament descansant veient un programa de tele, ens posem nerviosos i sembla que sempre hagin d’estar fent alguna cosa: estudiant, preparant un treball, entrenant. Validar que no facin res farà que els nostres fills tolerin molt més aquesta emoció. En Bertrand Russell deia que una societat que no tolera l’avorriment és una societat amb molt poc valor. Llavors, posem de moda l’avorriment i posem de moda que siguin els nostres fills els que decideixin el que volen fer en els seus moments lliures, en el seu temps d’oci.

Pamela Izquierdo. També ens passa molt, a vegades, conversant amb altres mares diem: “Devem estar sent bones mares, devem estar sent males mares?”. “Ho estem fent bé”, no?, una mica… Quins creus que són els errors més comuns en la criança?

Sonia López. Mira, jo recordo el dia que vaig saber que seria mare i recordo que la felicitat i el nerviosisme es van apoderar de mi. Ser mare o pare és l’únic ofici del món en què primer t’atorguen el títol i després curses la carrera. A més, una carrera de fons plena d’entrebancs, de no saber donar resposta. Al principi creus que la maternitat es basa únicament a donar resposta a les necessitats bàsiques dels nostres fills, que és donar-los menjar, la son, donar-los la nostra seguretat. Però a mesura que creixen t’adones que va molt més enllà. Llavors és molt difícil donar resposta a les necessitats, per exemple, emocionals que tenen, a les pors que els sorgeixen, a les inseguretats. El primer que hem de fer és pensar que s’aprèn a ser mare o pare alhora que els nostres fills aprenen a ser fills. Llavors, hem de pensar que per als nostres fills som els millors pares o mares que poden tenir. Llavors hem de partir de la idea que hem d’estimar el fill que tenim i no al que desitjaríem. Llavors hem d’acceptar els nostres fills tal com són, igual que ho fan ells. S’ha de tenir molt clar que educar no és només ensenyar o fins i tot adoctrinar, sinó que va molt més enllà. Educar és despertar les ganes d’aprendre, encomanar l’optimisme per la vida. Hi ha moltes vegades que ens costa molt trobar l’equilibri perfecte entre la sobreprotecció i la permissivitat.

També ens costa escoltar-los amb calma, oferir temps sense presses, acompanyar-los estant presents i amb els nostres cinc sentits, perquè hi ha moltes vegades que els escoltem alhora que fem el sopar, preparem les coses de l’endemà. Llavors, el fet de no acompanyar-los des de la serenitat fa que els nostres fills puguin sentir-se poc segurs, que no sentin l’afecció segura que ells necessiten. Sobretot, hem d’eliminar del nostre acompanyament les comparacions entre germans o amb altres persones, les etiquetes que tant els limiten o els judicis de valor. Hi ha moltes vegades que parlem amb ells sense ganes d’entendre’ns, perquè ens centrem en tot allò que nosaltres li volem dir i ens importa poc el que ells ens puguin contestar, especialment en l’adolescència, perquè sembla que el més important és la nostra visió sobre el món o sobre el conflicte. I ells senten que no els escoltem amb empatia. I, sobretot, hem d’aconseguir que el que diem i el que fem estigui en harmonia. Llavors hem de ser el millor exemple que el que diem es fa.

Pamela Izquierdo. A casa jo tracto amb la meva filla i, com a parella, intentem que ella sàpiga com n’és de valuosa: que és independent, que pot fer les coses per ella mateixa… Com aconseguim que els nostres fills creguin en si mateixos d’aquesta manera independentment del que diguin els altres?

Sonia López. Oscar Wilde deia que estimar-se a un mateix és l’inici d’una llarga vida romàntica. Tendim a mirar-nos sempre amb poc afecte. Hem d’ensenyar, tant a adults com als nostres fills, a mirar-nos amb dolçor. Hem d’aprendre a no dependre de les opinions o l’aprovació dels altres per fer el que realment volem o necessitem. Hem d’aprendre a acceptar les nostres debilitats i les nostres pors. L’autoestima és el pilar perquè els nostres fills aconsegueixin un benestar emocional. És la base perquè creïn un bon autoconcepte i que es desenvolupin de forma correcta, tant a nivell personal com social. Els nens amb baixa autoestima, són nens superinsegurs que depenen sempre de l’aprovació dels adults o fins i tot dels altres nens. Són nens que mostren moltes dificultats per prendre decisions. En canvi, els nens amb una bona autoestima són nens superfeliços que estan disposats, i tenen ganes d’aprofitar cada instant, que prenen decisions, que són autònoms. Jo recordo que quan feia primària vaig tenir una professora que un dia davant de tota la classe em va dir que tindria moltes dificultats per guanyar-me molt bé la vida. Vaig arrossegar aquest comentari en la meva memòria durant molts anys fins que, per sort, a l’institut vaig trobar una mestra que em va dir una cosa totalment diferent. Em va dir: “Confia en tu i, sobretot, troba el que et fa ser diferent”.

Llavors, els nostres fills necessiten que tinguem cura d’aquesta autoestima diàriament. Necessiten que els ajudem a descobrir les seves habilitats, les seves capacitats. Necessiten que les nostres expectatives siguin encertades perquè hi ha vegades que els exigim massa. Necessiten que els acompanyem amb molt d’afecte, amb molta paciència, que entenguem els seus errors, que els diguem diàriament les coses que fan bé, però sense exagerar massa els èxits. Perquè hi ha vegades que el treball d’aquesta autoestima ens fa arribar a sobreprotegir-los. Llavors, perquè els nostres fills tinguin una bona autoestima cal confiar-hi, deixant-los que s’equivoquin i sobretot, oferint-los temps per aprendre. Hem d’acompanyar-los sense etiquetes, sense comparacions, sense judicis de valor que, al final, són els que trenquen l’autoestima.

Pamela Izquierdo. Justament en aquesta línia m’ha fet recordar la meva època que a l’escola es parlava molt de les bones notes, de treure bones notes i era com el central, no?, i la intel·ligència emocional estava com de costat. Ara com veus aquest canvi a les escoles?

Sonia López. Mira, jo crec que tenim molta sort perquè a les aules com a docent i no només a les aules, sinó també a les famílies, cada vegada l’educació emocional està molt més present. I, a més, és una educació imprescindible perquè els nostres fills aconsegueixin un benestar personal i social. Els nens, tant a les aules com a casa, necessiten que els expliquem que no hi ha emocions bones ni dolentes, que totes són necessàries. Necessiten que els ajudem a identificar-les, que els posem noms, que els ajudem a desenvolupar estratègies per afrontar-les. Però, sobretot, necessiten adults que els ajudin, que les validin, no? I que els facin sentir bé. Llavors, moltes vegades a les escoles hem oblidat realment l’assignatura més important que hauríem de donar, perquè durant moltes dècades ens hem centrat en el fet que els nostres fills, els nostres alumnes, obtinguin el nombre més gran de continguts i de procediments possibles. Fins i tot a casa també ho fem perquè no tan sols els exigim que compleixin amb la seva jornada escolar, sinó que els exigim que aprenguin el nombre més gran d’idiomes possibles, que aprenguin a tocar un instrument, que siguin bons a nivell esportiu. Llavors haurem d’explicar que l’assignatura més important, tant a casa com a l’escola, és aconseguir que els nostres fills siguin feliços i… però sobretot, explicar una felicitat ben entesa que no té res a veure, per exemple, amb l’èxit, amb el que puguem posseir, amb el nombre de “likes” que puguem aconseguir, no? Llavors és molt important explicar que la felicitat hauria de basar-se a saber com ens observem i ens jutgem. La felicitat al final és un camí, no és una meta i la felicitat s’aconsegueix treballant-la diàriament. Nosaltres com a pares o docents podem facilitar-los molt aquest camí i la forma de fer-ho és confiant molt en ells, no cansar-nos d’animar-los a provar noves coses, d’ensenyar-los que l’error és part essencial de l’aprenentatge. No cansar-nos de demostrar-los que estem al seu costat sense condició. Passi el que passi, facin el que facin.

Pamela Izquierdo. Sí, en el meu treball amb nens i adolescents veig molt que l’autoestima està lligada, també, a gestionar els errors, a tolerar la frustració. Tu creus que els nostres nens poden desenvolupar aquestes eines en el futur? Com ho veus?

Sonia López. Mira, vivim en una societat on hi ha poc espai per a l’error, on sembla que ningú s’equivoqui, que no hi hagi fracassos. L’èxit de les persones es publicita a so de bombo i platerets. A més, és un èxit mal entès, que es relaciona moltes vegades amb els diners que pots arribar a aconseguir, amb la teva popularitat… Llavors, els nostres fills el que necessiten és que des de ben petits els parlem sense embuts de l’error, que els expliquem que al final l’error és un pilar en el seu aprenentatge. Que es converteix en el millor mestre que poden tenir. Llavors els nostres fills necessiten que acompanyem aquest error amb molta calma, que els ajudem a ser resilients, perquè els nens que són capaços de fer front a l’error, són nens que són capaços de donar resposta a les dificultats que li van sorgint en el dia a dia i, sobretot, són capaços de superar-les i de sortir afavorits d’elles. Llavors hem d’ensenyar-los a que s’atreveixin, al fet que provin i hem de donar-los temps per aprendre i entendre que en cada etapa educativa mostraran diferents dificultats. Llavors s’ha d’apostar per ensenyar-los a errar correctament. Es diu que caure està permès, però aixecar-se és una obligació. Llavors s’ensenya a veure l’error com una magnífica font d’aprenentatge.

Pamela Izquierdo. També passa molt, parlant del dia a dia, que per l’enrenou, les preocupacions, a vegades aparentem no estar tan disponibles per a ells com voldríem, no? I a mesura que van creixent hi ha menys mostres d’afecte o aparenta ser així. Com creus que això influeix en la infància?

Sonia López. Mira, jo si alguna cosa recordo de la meva àvia és que sempre tenia temps per a mi. Recordo que assenyalava els dies en el calendari perquè arribés aquest dia en el qual tots ens ficàvem al cotxe i arribàvem al poble on vivia. El que m’agradava d’ella és que sempre m’escoltava sense presses. Sempre tenia temps per ensenyar-me a cuinar o a fer qualsevol cosa. Per escoltar-me sense mirar mai el rellotge. La veritat és que les coses han canviat molt. Com diu en Victor Küppers: “Vivim com pollastres sense cap”. Anem d’un costat a l’altre corrent, sense ser conscients molts cops del que fem. Entrellacem tota l’estona tasques per fer. Llavors, tot aquest estrès genera que siguem incapaços d’acompanyar als nostres fills des de la calma, des de la serenitat, que mostrem moltes dificultats de ser coherents amb el que els diem i amb el que fem. Llavors, també és molt difícil trobar un equilibri entre la sobreprotecció i la permissivitat. Llavors hauríem de canviar la nostra manera d’acompanyar-los. Al final els nostres fills el que necessiten és que estiguem presents i disponibles, que els acompanyem sense condició, sense etiquetes, acceptant tal com són. Llavors jo soc una fidel defensora de la pedagogia d’estimar. Una pedagogia que es basa en un acompanyament des de l’amor incondicional, des de la confiança, des del respecte, des de la creació d’un vincle sòlid i des de la disponibilitat.

Els nostres fills, al final, necessiten de nosaltres el nostre afecte, el nostre amor, la nostra tendresa i, sobretot, que establim amb ells un vincle fort. I aquest vincle és el que els donarà seguretat davant la vida. Llavors, no podem oblidar que els nostres fills necessiten de nosaltres diàriament mostres d’estima i d’afecte. A vegades aquesta societat ha oblidat la importància que poden tenir els petons, les abraçades, les paraules que encoratgen. Llavors hem d’apostar perquè els nostres fills tinguin diàriament abraçades que s’emmotllin a totes les circumstàncies. Petons que regalin oportunitats, que facin, per exemple, més senzills els comiats. També necessiten paraules que els encoratgin, que els diguin que ho estan fent molt bé i, sobretot, també necessiten les nostres mirades, unes mirades que creuen complicitat i que els diguin que passi el que passi, estarem al seu costat. En Sagan deia que estimar vol dir moltes coses. Estimar és comprendre, llavors al final el que necessiten els nostres fills és el nostre temps i la nostra comprensió.

Pamela Izquierdo. Estem vivint també èpoques singulars. És una època en què el comú és la incertesa, potser. Com els ensenyem als nostres infants a afrontar-la?

Sonia López. Mira, Kant deia una frase que em sembla que ens va perfecta en l’actualitat, no?, deia que la intel·ligència d’una persona es mesura amb la capacitat que té de suportar la incertesa. Patim constantment crisis econòmiques, sanitàries, que fan que sigui impossible prevenir el que passarà demà. Llavors, aquesta incertesa, tant als adults com als nens, genera molta inseguretat, fa que ens sentim molt vulnerables. Llavors sí que és veritat que als nostres fills no els podrem explicar mai com serà el futur. I al final, és el que menys ens ha d’importar. El que hem de fer és donar-los les estratègies perquè quan es trobin davant d’aquesta incertesa, li puguin fer front. Llavors, com podem aconseguir-ho? Els hem d’ensenyar a donar resposta al canvi i saber fer front a l’error. Llavors hem d’ajudar-los a entendre aquest món canviant que, a nosaltres, els adults, ens costa moltes vegades entendre. Hem d’ensenyar-los a tolerar la frustració, al fet que no sempre aconseguiran tot allò que es proposin. Llavors hem de ser el millor model de gestió davant la incertesa que ells puguin tenir. Hem de motivar-los sobretot al fet que es facin preguntes i que busquin respostes enginyoses, no?, perquè no sabem a què hauran de fer front. Hem de treballar molt perquè desenvolupin correctament la seva autoestima, la seva autonomia personal, l’empatia. Hem de potenciar molt que desenvolupin la intel·ligència social. És molt important poder parlar amb ells de la incertesa sense embuts i compartir que a tots ens fa sentir vulnerables. Han de sentir que davant d’aquesta incertesa estem al seu costat, sense condició. Passi el que passi o facin el que facin.

Pamela Izquierdo. I aquesta incertesa a vegades porta por, no? Creus que és possible que nosaltres els ensenyem a ells a ser nens valents?

Sonia López. Doncs mira, la por és una emoció primària, natural i adaptativa que els nostres fills han d’aprendre a fer-li front. De forma errònia sempre s’ha pensat que la por és una emoció negativa, però és tot el contrari. La por ens permet estar en alerta i ens protegeix. A més, ens ajuda a avançar. Llavors, el que no podem permetre, tant els adults com els nens, és que aquesta por ens bloquegi, que no ens deixi prendre les decisions de forma lliure o ens limiti allò que volem fer. Recordo que jo era una nena molt poruga, em feien por moltíssimes coses: les aranyes, fer-ho malament… però sobretot el que em feia por era la foscor. Però també recordo que quan això passava, els meus pares i la meva germana gran van saber acompanyar aquesta por amb molta calma. Llavors el que necessiten els nostres fills davant la por és tenir pares i mares que mantinguin la calma. Que els expliquin, sobretot, que tots tenim por i que no per això no som valents. Que els ensenyin que a la por se li fa front amb molta determinació, amb molta valentia. Els nostres fills necessiten que davant la por mostrem tota la nostra comprensió, la nostra paciència, el nostre afecte. A la por se li planta cara amb molt sentit de l’humor, així que podem animar als nostres fills a què dibuixin la por, a què inventin històries sobre ella. Mai hem d’utilitzar la por per controlar els seus comportaments. Antigament es deia: “Si no et portes bé vindrà el coco”. Per fer front a la por, una bona tècnica és estar relaxats, meditar, estar amb nosaltres mateixos i controlar les emocions, intentar controlar les emocions que aquesta por ens genera.

Pamela Izquierdo. Sonia, tu ets mare d’adolescents. Sento molt, quan parlo amb pares, que és com viure entre catàstrofe i eufòria constantment. Com fem per comunicar-nos millor amb ells?

Sonia López. Mira, jo tinc el privilegi, perquè per mi és un privilegi, de viure amb dos adolescents: un de 13 i un altre de 16 anys. És molt difícil acompanyar dos joves que viuen en una metamorfosi de canvis, que es mostren en ocasions irreverents, que busquen constantment els límits, que moltes vegades sembla que no mostrin interès per allò que jo els pugui dir, que busquen el seu espai, que es passen molt de temps tancats a la seva habitació amb el seu mòbil, escoltant música. Fa poc el meu fill adolescent, el més petit, em preguntava: “Mama, t’agradava més quan era petit?”. Llavors hi ha vegades que costa molt superar aquest duel, sentir que ja no ets imprescindible en la seva vida. Llavors, els nostres fills adolescents el que necessiten és que seguim estant allà, presents i superdisponibles. Necessiten que els ajudem a entendre el món que els envolta, que moltes vegades és molt difícil de desxifrar. Al final, el que necessiten els nostres fills adolescents, el primer, és que recordem quan érem nosaltres adolescents, perquè ens facilitarà veure l’etapa d’una forma molt més empàtica. Oblidem moltes vegades que els adolescents també necessiten les nostres abraçades, dels nostres petons, de les nostres paraules d’alè. Tinc un adolescent que mesura 1,83. Llavors resulta, a vegades, molt difícil trobar aquest moment de l’abraçada, del contacte físic.

A més, necessiten que parlem amb ells amb ganes d’entendre’ns, que no els carreguem d’etiquetes, ni de comparacions, ni de retrets. Necessiten la nostra confiança, que entenguem que comencen a necessitar volar fora del niu. Necessiten que mostrem molt d’interès per les seves coses. Les mares i pares dels adolescents hem de conèixer la música que els agrada, les activitats que els agrada compartir amb els seus amics. Hem de conèixer també, per exemple, els “YouTubers” als que segueixen, els personatges populars que segueixen a les xarxes socials. Nosaltres, a casa, solem tancar el dia jo passant-me per les seves habitacions dient una frase, que en català és una frase molt bonica, que és el “T’estimo”, el “T’estimo molt”. Hi ha moltes vegades que els meus fills ni tan sols em miren, però hi ha alguna nit que en sortir de l’habitació sento: “Jo també t’estimo”. Llavors aquest amor incondicional que aconseguim fer-los sentir, serà la base per entendre’ls i perquè no es trenqui mai el vincle amb ells.

Pamela Izquierdo. Jo recordo quan era adolescent, era una època de molts canvis, i els meus pares em podien dir: “No, no facis això” com el no constant de moltes coses que em frustrava a vegades a mi. Com fem per acompanyar els adolescents o incrementar la seva tolerància a la frustració? O a aquests errors o coses que poden fer?

Sonia López. Prohibir que facin coses als adolescents és molt poc efectiu. Per què? Perquè ells, la gran part del dia no estan amb nosaltres. Prohibir sense donar una explicació el que fa és trencar el nostre vincle. Que no sentin aquesta afecció segura que sentien quan eren més petits. El que funciona amb els adolescents és donar-los molta informació, explicar-los des de la calma el perquè de les coses, deixar obertes sempre vies de comunicació i, sobretot, escoltar el que ells pensen o senten sobre el tema que estiguem parlant. La millor manera de poder-los protegir és donant-los molta informació i, per sort, cada vegada més en les famílies amb adolescents es parla sense embuts, per exemple, sobre les drogues, sobre el sexe, sobre l’educació emocional. Llavors hem d’ensenyar-los a gestionar bé la frustració, perquè en aquesta vida tot el que ens proposem no sempre ho aconseguim. I aquesta capacitat de superar la frustració es fa ensenyant-los a acceptar l’error. I a ensenyar-li que tot el que nosaltres ens proposem exigeix ​​un esforç i un treball constant, que no s’aconsegueixen les coses sense esforç, sinó tot el contrari, sent superperseverants.

Pamela Izquierdo. I ara es parla molt de la sobreprotecció i tu defenses que a vegades ens hem oblidat una mica de la cultura de l’esforç. Com ho veus tu a l’escola o amb els teus fills?

Sonia López. És que vivim en una societat tan, tan ràpida que sembla que hi hagi poc temps per esforçar-se. Sembla que tot el que vulguem aconseguir ho podem fer amb un clic. Llavors, moltes vegades, tant els professors com els pares en les famílies, tendim a aplanar massa el camí dels nostres fills. Llavors això suposa que no els deixem esforçar, no els deixem decidir perquè ens fa por que fracassin. Ens fa por veure’ls tristos. Ens fa por que caiguin. Llavors, des de ben petits hem d’explicar-los la importància de l’esforç. Jo soc una defensora de la seva pedagogia, que és molt senzilla, que és explicar que tot el que aconseguirem serà gràcies al nostre treball i al nostre esforç. A més, un esforç que ens exigirà prendre responsabilitats i saber buscar alternatives als problemes que ens vagin sorgint. A més, hem d’ensenyar-los a gestionar correctament l’error, explicar-los que és una part imprescindible de l’aprenentatge i, sobretot, hem d’ensenyar-los a ser resilients, a saber fer front a les dificultats, a ser capaços de superar-les i a sentir-nos superorgullosos d’haver-ho fet.

Llavors, la millor forma d’aconseguir que els nostres fills s’esforcin és donant-los motius per fer-ho. És molt difícil que un nen de vuit o deu anys entengui, per exemple, que ha d’esforçar-se en els estudis. Però si els expliquem que aquests estudis no només ens obriran portes en un futur, sinó que també ens permeten gaudir del dia a dia, serà molt més fàcil que s’esforcin. O si els expliquem que quan, per exemple, fan esport i fan un esport d’equip és molt important que s’esforcin. Per què? Perquè l’esforç seu sumarà amb l’esforç dels companys i serà molt més fàcil arribar a la victòria. Llavors hem de fer-los estimar els reptes, hem d’encomanar-los i explicar-los els nostres reptes també i, sobretot, fer-los conscients que ells valorin la seva força de voluntat. Einstein deia que no hi ha major força en el món que la força de la voluntat. Llavors hem de quedar-nos amb això.

Pamela Izquierdo. Tu fomentes molt en la teva família el tema de l’esport. Sé que corres maratons. Explica’m una mica què ha aportat l’esport a la teva família i, una mica, quins valors veus que han desenvolupat els teus fills a través de l’esport.

Sonia López. Mira, nosaltres des… jo corro maratons i el meu marit és triatleta. Llavors per nosaltres des que vam tenir als nostres fills va ser essencial que fessin esport, no? Llavors vam veure molt clarament que si volíem aconseguir que ells practiquessin qualsevol activitat física, havíem de convertir-nos en el millor dels exemples. Llavors, sempre hem intentat en tots els reptes esportius que preparem a casa, implicar-los a ells. Explicar-los què suposa, per exemple, matinar per robar temps per entrenar, què suposa aconseguir, per exemple, completar una marató. Llavors, si els impliques, ells al final el que volen és fer el que fan el pare i la mare. Tots coneixem la quantitat de beneficis físics que té la pràctica esportiva en la infància. L’esport ajuda en el desenvolupament dels ossos, dels músculs, ajuda a prevenir malalties cardiovasculars, la diabetis i, sobretot, l’obesitat, que s’ha convertit en una de les malalties més importants de la infància. Però no només té beneficis físics, sinó que té molts beneficis psicològics i és un gran mitjà per educar en valors. I mitjançant l’esport podem aprendre a treballar en equip, a ser solidaris, a desenvolupar la nostra capacitat d’esforç, de superació personal. L’esport permet als nostres fills posar-se reptes, entrenar amb força per guanyar, per exemple, un partit o una cursa.

Els nens que practiquen esport són nens molt més autònoms, són nens que obtenen millor rendiment a l’escola i són nens molt més feliços. Recordo una anècdota de quan el meu fill petit tenia sis o set anys, ens va demanar que l’apuntéssim a un “cross” escolar on corrien moltíssims nens. Recordo els nervis que tenia el dia anterior, però també recordo l’emoció que li feia el moment que li vam posar un dorsal, el pare i la mare estàvem allà per donar-li suport. Superorgullosos que hagués sortit d’ell la necessitat, les ganes de provar què era un “cross”. Recordo que a la primera volta en veure’l passar, vam cridar i el vam animar a gaudir la cursa. I també recordo que anava dels primers, però en la segona volta, en arribar els primers classificats, vam veure que ell no hi era i ens vam preocupar. I a l’instant el vam veure córrer i parlar amb un nen que no sabíem qui era. Ell corria molt més lent del que pot fer. Llavors, en arribar a la meta, de seguida li vam preguntar que si havia tingut algun problema, si s’havia fet mal i ens va dir que no, que a la segona volta, quan anava dels primers, va veure que un nen que no coneixia havia caigut i s’havia posat a plorar i ell va decidir aturar-se a ajudar-lo. Llavors es va assegurar que estigués bé, sent molt conscient que perdia posicions. I a més va animar a aquest nen a acabar la carrera i li va dir que no es preocupés, que ell correria al seu ritme i que arribarien junts a la meta. Llavors l’esport és una forma meravellosa d’educar i que hauríem tots de potenciar-lo en les famílies.

Pamela Izquierdo. Hi ha un altre tema que a vegades ens preocupa als pares, que és la relació entre germans. Si discuteixen, si es barallen, què fem? Entrem? Els ajudem? Els deixem a ells sols? Què recomanes tu?

Sonia López. Doncs mira, si alguna cosa recordo de la meva infància, eren les baralles amb les meves germanes. A vegades eren baralles tan ximples com la quantitat de menjar que hi havia en un plat, per trobar el millor lloc a la butaca o, per exemple, decidir el canal de televisió que volíem veure. Moltes d’aquestes baralles jo crec que estaven motivades per la gelosia, o potser també per cridar l’atenció dels nostres pares. Però també recordo de les meves germanes que gràcies a aquesta baralla, a aquesta convivència, es van convertir en les meves grans companyes d’aventura, en el meu suport incondicional, en les meves grans confidents. I no només va ser en la infància, sinó que totes aquestes relacions m’han portat a seguir mantenint… a sentir-me estimada per elles i que em donaven suport. Molt barroerament pensem els pares que les baralles entre germans són una cosa negativa, i és tot el contrari. Les baralles entre germans són una font d’aprenentatge. En elles desenvolupen, per exemple, la capacitat d’espera, la paciència. Aprenen a negociar, aprenen que no sempre es guanya, a cedir perquè no sempre has de tenir la raó. Llavors és una font d’aprenentatge que els pares, si ho veiem d’aquesta manera, és molt més fàcil de portar.

Els nostres fills davant de les baralles necessiten, primer, que sapiguem que són necessàries per al seu desenvolupament. També necessiten que el nostre afecte sigui equitatiu i que no notin, per exemple, que ens passem el dia comparant o que estimem més a la petita o a la gran de la família. També hem d’explicar-los que a casa volem viure en un ambient sense crits i convertir-nos en el millor model que puguin tenir a l’hora de gestionar les nostres pròpies baralles. Els nostres fills també necessiten que davant d’una baralla no intervinguem, sempre que sigui possible. Només hauríem d’intervenir si en aquesta baralla hi ha un maltractament físic, hi ha una agressió. Davant d’una baralla ens hem de mostrar davant seu superneutres. Hem de deixar que ens expliquin les dues parts el que ha passat i evitar donar la solució nosaltres a aquesta baralla. Llavors, hem d’animar-los a que cadascú pugui aportar alguna solució i que ells mateixos trobin la millor solució per al problema, que normalment són problemes insignificants. Abans de tancar el conflicte ens hem d’assegurar que les dues parts han cedit i que les dues parts consideren que se’ls ha tingut en compte.

Pamela Izquierdo. Sonia, ha estat un plaer estar amb tu aquí el dia d’avui. Moltes gràcies per compartir aquest tema que ens importa molt als pares.

Sonia López. Moltíssimes gràcies. Gràcies per la invitació i ha estat un plaer poder parlar amb tu sobre educació i espero que et sigui molt útil.