La pitjor derrota de la meva vida va ser no detectar un cas de violència
Jero García
La pitjor derrota de la meva vida va ser no detectar un cas de violència
Jero García
Exboxejador i formador
Creant oportunitats
La meva batalla contra la violència i l'exclusió social
Jero García Exboxejador i formador
Jero García
Va créixer en el Carabanchel de finals dels 70. Jero García conviu en la seva infància amb la delinqüència, les drogues i la desestructura social, en aquest Madrid que tan bé va retratar el cinema quinqui. Una escena: amb tan sols deu anys, jugant a futbol en un descampat, un amic es va clavar una xeringa usada. "Allò va canviar la meva vida per sempre", relata l'ara entrenador.
Va abraçar l'esport per sobreviure a l'entorn. En la boxa va trobar el que ell anomena "els cinc superpoders": constància, sacrifici, disciplina, motivació i pertinença a grup. I gràcies a ells ni el seu TDAH, ni el seu jove paternitat, ni les quinze fractures de nas han estat capaços de tombar-lo. "Nosaltres no som el cop, nosaltres som el que fem després", assegura. Curiós i autodidacta, està convençut que només amb educació es poden veure les oportunitats que es presenten a la vida. "En l'educació hi ha la informació i en la informació està la solució", assegura.
Jero García és campió de boxa, 'kick boxing' i 'full contact'. Després de retirar, es dedica a la formació en el seu gimnàs: 'L'escola de boxa' i és, a més, president de la fundació Faid-Jero García d'integració a través de l'esport i que lluita contra l'assetjament escolar. García va presentar també diverses temporades del programa de televisió 'Hermano mayor'. La seva frase de capçalera: "La boxa és vida, viu dur", dóna títol a la seva primera novel·la autobiogràfica.
Transcripción
La meva vida, com la de molts, no és fàcil. Però no perquè sigui la meva, sinó perquè, senyors, la nostra existència no és fàcil. És a dir, nosaltres no podem pensar que ens deixem portar, ens deixem portar, ens deixem portar, ja que, si et deixes portar, aniràs a la desídia. Nosaltres hem d’estar sempre preparats, sempre. Com diem a la boxa, en guàrdia. Perquè, fixeu-vos què us dic, de les cinc emocions més importants que té l’ésser humà, alegria, tristesa, ira, por, fàstic, quatre són de connotació negativa. Què vol dir? Que tu, per estar alegre, has de treballar quatre cops més que per estar trist o enutjat. Per això hem de ser molt, molt generosos, i això és el que he fet jo des de petit.
Jo vaig néixer al Carabanchel dels 80. Aquest Carabanchel baix dels 80 era un dels mercats més importants de la droga d’aquest país. Hi havia un flagell infecte que s’anomenava heroïna, que va portar molts malalts i molts, molts morts a aquesta societat, sobretot a la joventut.
03:31 I em va tocar prendre unes determinades decisions que no em tocaven. Jo vivia a 100 metres d’un camp de futbol, el camp del Tercio Terol. Nosaltres teníem uns 10 o 11 anys. Hi anàvem a jugar i molts cops hi havia els grans i ens donaven una clatellada dirigida i ens deien: “Marxeu al parc San Isidro perquè aquí no jugareu”. Aleshores, anàvem al nostre parc, posàvem les jupes, fèiem els pals i ens posàvem a jugar. En un moment determinat, un company meu es va tirar a terra, a la gespa no feia tant de mal, i cau a terra i s’aixeca queixant-se. “Jero, em fa mal, em fa mal, em fa mal”. I quan ell s’aixeca, té una xeringa utilitzada penjant de la seva cama. Tens 10 anys, tens 11 anys, no saps què fer. El vaig agafar pel braç, vam sortir corrent, vam creuar el camí alt de San Isidro i vam arribar a la casa socors, aquella casa socors que hi havia antigament, els anys 80, que eren una mena de casetes, on vam entrar, el metge l’agafa, em deixen en una petita sala, la típica sala amb taulells verds, un quadre amb una dona amb la Creu Roja dient-me… És a dir, durant dues hores dient-me: “Silenci”, i jo pensant que el meu pobre amic acabaria sent un pobre toxicòman. Dues hores més tard, surt el metge, diu que no passa res i pugem per General Ricardos un altre cop cap al barri, cap a la zona d’Urgel, i estàvem discutint una mica a veure si l’hi explicàvem al seu pare o no l’hi explicàvem. A la fi, jo dic que cal explicar-l’hi. Nosaltres pensant que el seu pare, pobre, pensaria que era toxicòman.
La ignorància és atrevida. Vam anar, l’hi vam explicar i, l’endemà, vam dir: “On anem a jugar? On anem a jugar?”. I vam dir: “Anem al mateix lloc i posem les mateixes porteries”. I abans de jugar, vam recórrer tota la gespa per treure’n totes les xeringues, perquè cap flagell infecte ens havia de robar el nostre Vicente Calderón. Allà vam jugar i aquella va ser la primera decisió que vaig prendre a la meva vida. No em tocava portar el meu col·lega a la casa de socors, no em tocava decidir que calia explicar-l’hi i no em tocava haver de netejar un presumpte camp de futbol perquè 10, 12 nens de 10 o 11 anys hi poguessin jugar. Però va tocar, ens vam emportar un cop, però ens vam aixecar. Aquesta derrota es va convertir en una decisió correcta. Jo mai vaig tornar a ser el mateix des d’aquell dia. I ens va tocar navegar en aquella dècada dels 80, i ens va tocar navegar. I jo ja començava a tenir problemes emocionals, desequilibris. I no sabia per què. Jo començava a ser molt impulsiu. A mi em picaven de mans i ballava flamenc. Això em va portar a tenir les expulsions més ràpides de tota la Regional. Jo jugava a futbol, abans de ser boxador, jugava a futbol. És a dir, a la fi, va ser tot una manta d’indisciplines per totes bandes a causa d’aquests desequilibris emocionals. No vaig saber mai què em passava. Vaig vorejar tot el que no havia de vorejar. Vaig conèixer les drogues, vaig conèixer la delinqüència. No n’estic orgullós. No n’estic orgullós. Però no sabia què em passava. I 30 anys més tard, en un estudi de “bullying” i medallistes olímpics, m’adono… Un neuròleg em diagnostica que soc TDH. Però, fa 40 anys, el TDH ni hi era ni se l’esperava. Però hi va haver una cosa que vaig trobar. Hi va haver una cosa que em va abraçar amb totes les seves forces. La boxa. Però hi va haver un altre moment molt important. El primer KO de la meva carrera. Sabeu quin va ser el primer KO de la meva carrera? Tots esteu veient un ring, oi? Esteu veient com em peguen. El primer KO de la meva carrera va ser una trucada de telèfon a un telèfon groc en un passadís del Carabanchel dels 80. Agafo el telèfon: “Digui? Qui és?”. “Hola, soc la Yoli”. Ah, la Yoli era la xicota que jo tenia aleshores. “Que m’he fet la prova d’embaràs, m’he fet el Predictor”. “I què ha passat? Quin color ha sortit?”. I ella em diu: “Rosa”. Imagineu el cop que em vaig emportar que li dic: “Molt rosa?”. Doncs molt rosa.
Nou mesos més tard, una nena de tres quilos i 250 grams, amb els ulls verds més bonics em va canviar la meva vida. Em va canviar la meva vida. Sabeu com? Perquè aleshores sí que vaig haver d’abraçar la responsabilitat. Sí que vaig haver de ser conseqüent amb el que era cuidar una personeta i una altra persona, que era la seva mare. I jo, que mai havia estat en una situació de posar-me seriós, de posar-me a reflexionar, em va tocar. Vaig abraçar amb molta força no només aquesta nena, sinó la responsabilitat, i aquesta responsabilitat em va portar a una cosa que mai havia estat en aquests 20 anys de vida. La motivació. Aquest primer KO de la meva carrera, aquest cop que m’emporto, aquest cop que m’emporto en aquell moment, prenc una decisió i m’aixeco. I gràcies a aquesta decisió, 10, bé, 13 anys després, estava fent un campionat d’Europa de boxa a Itàlia. Si la meva filla no hagués nascut, si la seva mare no m’hagués donat suport, mai, mai podria haver estat un boxador o un esportista d’elit. vaig anar a Itàlia i al meu campionat d’Europa. I jo, amb tota la il·lusió de la meva vida, jo, que volia haver sigut boxador des que tinc cinc anys en aquell pati de la plaça central del Pardo, on es veia boxa i el meu avi em portava agafat de la mà… I jo volia ser com aquells deus sense samarreta, i estava fent el meu campionat d’Europa. Sabeu què va passar en aquell combat? Que em van dir que havia perdut. El combat de la meva vida, tres mesos entrenant, 13 anys a rings, 15 fractures de nas i em roben el combat, me’l roben. El meu somni, el meu somni naufraga en aquell mar Adriàtic, en aquella riba italiana, naufraga.
Què faig? M’estiro els cabells? Em poso a plorar a la cantonada? M’aixeco. M’aixeco. Em quedo amb el fet que m’he sentit boxador i vaig fer una passa enrere. I em vaig dedicar a ser entrenador. Un altre cop, una altra decisió i una altra vegada em vaig haver d’aixecar. I em vaig aixecar. Però quan menys t’ho esperes, em trobo les violències a la meva cara. “Bullying”, violència de gènere, abusos sexuals. Em trobo tot això i dic: “I què faig?”. Jo m’adono que tinc la capacitat de transformar, a través del meu esport, tinc la capacitat de transformar les persones. Tinc la capacitat de poder prevenir tot això. I munto una fundació. Munto una fundació i em dedico a prevenir les violències. Munto una fundació, em dedico a prevenir-les i, de la nit al dia, aparec en un programa de televisió, i durant uns quants anys vaig ser el vostre germà gran. I, quan menys t’ho esperes, apareix un bitxo i es posa a les nostres vides, i jo, a punt d’obrir un gimnàs, amb tota la il·lusió del món. Amb tot el que havia guanyat a ‘Hermano mayor’, estava a punt d’obrir un gimnàs i me’l tanquen i ens posen a casa. Imagineu-me a mi amb dos bessons i amb els gimnasos tancats. I què fas? Doncs t’has d’aixecar. Perquè, senyors, nosaltres no som el cop, nosaltres som el que fem després. Perquè jo permetré que caigueu, us permetré que caigueu 40 milions de vegades, però el que mai permetré és que no us intenteu aixecar. Tenim un superpoder. Sabeu quin és? El poder de voler intentar-ho, i això és una actitud. Ara m’agradaria que em féssiu preguntes, si teniu incerteses o alguna cosa, i així em seguiu coneixent.

Els cinc superpoders de la boxa són: constància, sacrifici, disciplina, motivació i pertinença a grup
En primer lloc, fisiològic. Tu fas un esport, i és un esport que per molta gent és un dels esports més durs, però no durs perquè hi hagi contacte, no, t’estic parlant de la boxa sense contacte. És molt dur, però et sents fort. Ja té aquesta recompensa fisiològica que va connectada directament amb la psicològica, perquè al sentir-te fort, et sents fort mentalment. Però, a més d’aquesta psicològica, té la recompensa a dins química, perquè tu, fent boxa, segregues tots els neurotransmissors i hormones de la recompensa, serotonina, endorfines, dopamina, aquesta dopamina meravellosa que ens ajuda a regular aquest equilibri emocional. I el tercer benefici, el que més m’ha ajudat a mi, el que més m’ha aportat i a la gent que tinc al voltant, els valors. Els valors. Jo dic que els cinc valors que m’ha donat la boxa són cinc superpoders. La constància, voluntat indestructible de fer alguna cosa o la seva manera de fer-la. A mi la constància m’ha donat la paciència, que com diuen alguns filòsofs, és la constància valerosa de no caure en el mal. I la perseverança, que és la fermesa en aquesta constància. Com no m’ha d’haver fet pacient la boxa? Si no hagués estat per la boxa, no hauria aprés a comptar fins a deu. Sacrifici, segon superpoder. Segons Viktor Frankl, la definició podria ser “patiment amb propòsit”, perquè el patiment amb propòsit, a vegades, deixa de ser patiment i s’anomena sacrifici. Tercer superpoder, motivació. Aquesta motivació la vaig agafar amb força gràcies a la meva filla, per això sempre dic que gràcies al primer KO de la meva carrera, que va ser el naixement de la meva filla, i la motivació que em va donar, em vaig poder dedicar al món de l’esport d’elit. Disciplina, quart superpoder. Jo, a la meva vida… Us he explicat una mica el TDH desencaixat, desequilibrat emocionalment. Disciplinat? Si a la setmana de la mili estava ja arrestat tota la mili. Però va ser arribar a un gimnàs de boxa i un professor que em podia prohibir no fer l’esport que més volia i un rellotge que marca tres minuts de feina i un de descans em van insuflar més disciplina que tot l’exèrcit de terra espanyol. I l’últim, el més bonic, la pertinença de grup. Perquè sempre, sempre, en aquest esport, necessites algú que et doni una veu d’alè, que et faci una palmellada a l’esquena, que et digui que hi ha un assalt més i que mai llancis la tovallola. Els meus cinc superpoders: constància, sacrifici, disciplina, motivació i pertinença de grup. Com no he d’estimar el meu esport?
L’assetjador surt d’una casa i l’assetjat surt d’una casa. Aleshores, a la pregunta de “quins consells?”, jo sempre dic que no hi ha un consell millor que el que no es dona. Jo, primer, diria, com hem dit abans, que el primer parapet, les primeres eines i les primeres armes es donen des de casa, es donen des de casa. Per tant, aquestes forteses les hem de donar a casa, sobretot als nens que, en un moment determinat, poden arribar a ser febles. Hem de començar a establir unes determinades bases de no entrar en aquest joc. Nosaltres no podem entrar en el joc de: “Si a tu et peguen, tu pegues”, perquè foc amb foc és més foc. Hem d’entrar en el joc d’empatitzar, que un nen tracti la resta com a ell li agradaria que el tractessin. Hi ha hagut molts casos, nosaltres hem fet alguns exercicis i alguns tallers a escoles on a tu, encara que et tractin amb molt de fàstic, encara que et tractin amb molt d’odi, si tu tractes amb normalitat, amb simpatia, amb educació, transformaràs aquest odi i transformaràs aquest mal. I després, una cosa molt clara i que sempre alerto els pares. Cal explicar-los que els valents són ells, els valents són aquells que en un moment determinat no abracen el major còmplice de les violències. Sabeu quin és el major còmplice de les violències? El silenci. El silenci. I cal ensenyar als nens que quan veuen un comportament violent, ho han de dir, ho han de dir. I que, a vegades, evitar aquests comportaments violents, i en cert moment, notificar-los, és de valents, perquè potser no t’afecta a tu, però sí que afectarà molts companys. I, per tancar una mica la pregunta, jo crec que l’empoderament, l’empoderament es té des de casa. Nosaltres, els pares, estem obligats a donar-los aquestes eines, a construir aquestes forteses.
Doncs jo anava a un supermercat a Alcobendas tots els caps de setmana. I tenia la fantàstica idea d’agafar el carro amb la meva nena, escapolir-nos de la mare i anàvem a aquell passadís on hi havia els Tigretons, els Ponis i, sobretot, les Panteres rosa, perquè m’agradaven molt i a la meva filla li agradaven molt. I sabeu què fèiem? Les obríem i ens les menjàvem. I així un cap de setmana, i un altre, i un altre, i la nena va créixer, i la nena va anar creixent i ho seguíem fent, fins que un dia, la meva filla, amb aquells ulls verds meravellosos que té, em va mirar i no em va dir res. Em va dir amb aquella mirada: “Què fas, pare?”. No hi ha una millor manera d’influir que l’exemple. Quin exemple li estava donant jo? Lògicament, si em poso així ara, imagineu-vos allà. Imagineu aquest moment allà. Com diuen, em van caure l’ànima als peus allà, en aquell passadís del supermercat. L’endemà, la vaig asseure, vaig asseure la seva mare i els vaig demanar perdó. Els vaig demanar perdó i, a partir d’aleshores, vaig decidir que havia de ser l’heroi de la meva filla. L’endemà, em vaig comprar 16 llibres d’educació, alguns d’ells de José Antonio Marina, que a vegades, quan faig ponències amb ell, l’hi explico i riu, i vaig començar a estudiar. Em vaig començar a formar. Tornem, un cop a la vida, un cop a la vida i veig l’oportunitat, a través de la formació, d’aixecar-me. És així. Vaig ser un mal pare, i per això em sento amb la legitimitat de poder dir-ho, perquè ara mateix, diguem-ne que amb aquest estudi sociològic que m’he fet jo, des d’aquell dia que em vaig trencar en aquell passadís, puc diferenciar dos tipus de pares. Hi ha pares que eduquen, que són generosos en l’esforç per educar, es formen, aprenen, són resilients amb tot. Després, hi ha els pares que malcrien, tal com feia jo. No hi ha una millor manera d’influir que l’exemple. Jo conec molta gent que diu: “Nen, no fumis”, amb el cigar a la boca, o et diuen: “Ep, que no beguis”, des de la porta del bar. El teu fill veu en tu el mirall. Tu ets el seu mirall, el que facis tu, farà ell.
Després hi ha els que no eduquen. Els que sí, són a casa potser molt de temps, però fan la seva, deixen el nen al seu albir o que l’eduqui l’àvia. O que l’eduqui la mainadera. Després, hi ha els absents, que ni hi són ni se’ls espera. “Tinc molta feina”. Qui vols que l’eduqui? I després, els que més m’agraden, els pares helicòpter, el pare que està sempre sobre el nen, el pare que està sempre protegint-lo, que no li passi res, que aquesta vida és molt dura, que no permet que el nen caigui. Però, home, deixa que el nen caigui, ajuda’l a aixecar-se i explica-li per què ha caigut, però no ho evitis, no el posis en una petita bombolla, perquè sabeu què estem fent amb això? Feblesa. Aleshores, senyors, hem de ser generosos amb l’esforç en la formació, perquè la vida no és fàcil. Ens hi hem de posar i seguir aprenent en la prevenció de violències i en tot, és important. En la formació hi ha la informació, i en la informació hi ha la solució.

M’ajuda a fer les classes. Intentem sempre que sigui amb gent que pugui tenir una mica aquestes discapacitats. Bé, jo els anomeno “capacitats especials”. I, per mi, és un exemple, no només un exemple de boxa, sinó un exemple de vida, perquè el que ha aconseguit, ho ha aconseguit ell. Nosaltres li hem posat la mà i hem caminat al seu costat, però ha estat ell. I us explicaré una cosa que no he explicat ni a ell. Jo tinc un fill, ara té 19 anys, i va arribar un moment que no sabia què faria a la vida, i jo sabia que, a l’Iván, que és el meu fill, li feia falta una cosa així. Aleshores, vaig quedar amb en Javito i amb un altre noi que tinc jo, que es diu Lorenzo Albaladejo, que també té paràlisi cerebral, però que en Lorenzo és una història de superació amb potes. És un nen que neix mort, és un nen que amb cinc anys no és capaç d’aixecar-se, i 15 anys més tard està corrent a dues finals olímpiques a Londres.
Amb en Lorenzo pots boxar, pots girar cantonades, però en línia recta, corre els 100 metres en menys d’11 segons. I jo vaig quedar amb ells dos per menjar amb l’Iván. Vam menjar, ell els coneix del gimnàs, però no sap que, a l’hora de menjar, jo li he de tallar el menjar i donar-l’hi a la boca, a en Javi. Aquesta, possiblement, és la millor lliçó de vida que el meu fill ha tingut a la seva vida. Als deu dies, el meu fill sabia què faria a la vida. I aquests nens que, molts cops, molta gent, molta gent cruel, els mira d’una manera així, una mica lletja, no s’adonen que ells són capaços de transformar altres vides, perquè les seves històries són les nostres històries. Aquestes històries són les que els fan grans a ells i ens fan grans a nosaltres. I aquesta és una de les històries més boniques que m’han passat al gimnàs.
I jo tinc moltíssimes derrotes, jo tinc dos nois que són a la presó. Me’n recordo cada dia, cada dia, perquè no he estat capaç, a l’hora de prendre la decisió, a l’hora d’inculcar-los uns determinats valors, que jo em sento responsable d’haver-los hagut d’associar, que no prenguessin la decisió correcta, s’equivoquessin i ara ho estiguin pagant. En certa manera, em sento jo responsable. Sí, sí, cadascú fa el que vol i és gran, però jo me’n sento responsable perquè ho necessito. També, una derrota és quan abracen la deslleialtat, quan molts boxejadors meus, frustrats, perquè l’esport frustra… L’esport frustra perquè hi ha victòries i derrotes, i quan algú, un competidor, està frustrat, intenta buscar culpables. I comencen les enveges, i és una cosa per la qual lluito constantment, que hi hagi hagut boxadors que els he tractat com a fills, com a fills, que després t’apunyalen per l’esquena. I em sento responsable d’això. Per què? Perquè no els he inculcat suficientment valors perquè no ho facin. Aleshores, segueixo treballant i segueixo treballant i segueixo treballant sobre això. I després, la major derrota que he tingut a la vida. Ja en fa uns anys. Fa uns anys, una nena jove apareix amb el seu entrenador, un col·lega meu, l’Omar. Apareix pel gimnàs i em diu que ell deixarà de fer classes i que la nena vol boxar.
Fa 15 anys, més de 15 anys, la boxa femenina es trobava al costat fosc, no, a l’obscurantisme es trobava. Bé, jo ja la coneixia, ja havia lluitat a “full contact”, l’havia vist als campionats, la nena ho feia molt bé i, sobretot, en tenia ganes. I dic: “Per descomptat, si ella té ganes i gana, doncs ho intentarem. Si ella vol, jo vull”. I va començar a entrenar, va començar a entrenar i va començar a entrenar de valent, de valent, de valent. Se la veia amb ganes, és igual, feia guants amb nois, amb noies. És a dir, valenta, valenta. I, de la nit al dia, li comença a canviar el caràcter. Comença a donar contestacions estranyes, comença a no mirar-me a la cara. Indicis d’ira. A vegades, fins i tot l’havia de controlar. Inclús en algun moment la vaig haver de subjectar, però no me’n vaig adonar.
No sabia què passava. Vam arribar un dia, fem una interclub. En aquella època no hi havia ni competició de boxa femenina, ens reuníem entre gimnasos. I, a la boxa, hi ha una cosa que és un ritual, que és la pesada. El dia abans ens pesem, anem allà. Lògicament, en una pesada femenina només poden entrar els entrenadors. Ella es desvesteix, es queda amb els “shorts” i veig que es tapa massa. M’estranya. Ni em mira, es pesa ràpidament, surt el pes, baixa, es comença a vestir. I ho veig. I dic: “Què és això?”. Tenia marques, tenia blaus. Dic: “Què és això?”. “No, res, de la boxa”. Dic: “No, això no és de la boxa. Què ha passat? Què ocorre? Què està passant?”. Ella es bloqueja i surt corrent, surto jo corrent darrere d’ella, la busco, no la trobo, vaig al seu barri. Passo per allà diversos dies amb el cotxe, a veure si la trobo. En aquella època, no hi havia gairebé ni mòbils. I no la localitzo. Passen els dies, passen els mesos… Passen els anys. Finalment, te n’oblides, estàs amb altres coses, estàs amb una altra història, hi ha més gent. Un any i mig més tard, més o menys, apareix per la porta del gimnàs amb una nena en braços i em diu que m’ha de donar una explicació. Li dic: “Bé, digues”. I m’explica que, durant l’últim any que va estar amb mi, va patir violència de gènere, la seva parella li pegava. I tot va acabar quan ella estava embarassada, amb un cop que li va trencar part de la cara i la va enviar a l’hospital, amb la por de perdre la nena. Aleshores, ella va prendre la decisió de deixar-ho, de fer una passa enrere i emprendre una altra vida. Quinze anys més tard, aquesta nena s’anomena Miriam Gutiérrez, és campiona del món, és campiona d’Europa, cinc cops campiona d’Espanya. I no només això, ella és regidora de la dona d’una de les poblacions més importants d’Espanya, que és Torrejón de Ardoz, i és la segona tinenta d’alcalde. El que ella va patir, ara està ajudant altres dones perquè no ho passin. Ostres, és una victòria, oi? Oi que sí? La pitjor derrota de la meva vida. No vaig ser capaç de detectar-ho. Durant un any, aquesta nena va estar patint cops i cops i cops, i jo no vaig ser capaç de detectar-ho. És el pitjor fracàs que he tingut a la meva vida. Però vaig caure, em vaig aixecar i vaig prometre que mai més em tornaria a passar, que mai més em tornaria a passar. L’endemà, em vaig començar a preparar en prevenció de les violències. Uns anys més tard, vaig muntar una fundació que es dedica a això. I el meu somni és que tothom sigui capaç de detectar qualsevol tipus de violència a qualsevol àmbit esportiu i educatiu, perquè, senyors, prevenir les violències no és una opció, és una missió.

"En l'educació hi ha la informació i en la informació està la solució"
A veure, si hi ha alguna cosa que ha marcat la meva vida, són els cops, són els cops. No només perquè m’hagi dedicat a la boxa, sinó pels cops que m’ha donat la vida, perquè els cops més durs me’ls ha donat la vida, més que la boxa. Jo vaig néixer amb TDH, no sabia ni què era, desequilibris emocionals, aquestes impulsivitats que em van portar a llocs on no hi hauria de ser cap jove. Sent aquest jove desbocat, apareix la meva filla per posar-me al meu lloc, gràcies a Déu. Jo, si no hagués nascut la meva filla, no sé on seria. I m’ho vaig prendre, la seva mare i jo, com una missió de vida. Em dedico a la boxa professional durant 13 anys, durant 13 anys de la meva vida. Quinze fractures de nas, dos trencaments de mà, trencaments de fibres, incomptable, patint, sempre amb un propòsit, això és el sacrifici. I quan arribo al millor moment, en què faig tot el que havia d’haver fet, i quan ho tinc a les meves mans, quan ho tinc a les meves mans amb possibilitats de fer un Mundial, me’l prenen dels dits, me’l prenen dels dits. Un altre cop. Un altre cop. I m’aixeco i em dedico al meu rol d’entrenador. Començo com a entrenador, començo a guanyar títols, títols, títols. I quan crec que està tot bé, amb el meu negoci, tot bé, m’apareix una nena que li destrossen la vida i m’emporto un altre cop, m’emporto un altre cop. Em vaig aixecar i vaig muntar la meva fundació. Em dedico a la prevenció de les violències. Entro en un programa de televisió, guanyo diners, estalvio, munto un altre gimnàs, que jo dic que ja amb els meus dos gimnasos, els meus dos planetes posats en un garatge… L’he d’inaugurar el 26 de març i hi ha un bitxo que apareix en aquest món i ens tanquen, ens tanquen, amb els meus dos negocis tancats, els meus dos negocis tancats, jo amb el meu TDH, que m’enfilava per les parets. Feia un mes que havia mort el meu millor amic.
I un diumenge, jo estava assegut, la Paula estava dormint, els nens estaven dormint, i vaig notar que seien al meu costat. Era en David. Em va mirar i em va dir: “Jero, plora. Plora”. Un mes sencer plorant sota una manta. Aquesta no me l’esperava. Aquesta no me l’esperava. No havia plorat per ell i em va tocar plorar. Jo sabia el que m’estava passant, i això va ser el que em va salvar. Un mes més tard, em va trucar en Chema de Isidro, em va dir que feia falta menjar. Em va explicar què eren les cues de la fam i em vaig aixecar, em vaig aixecar. Em vaig posar a fer classes en línia, el que no havia fet a la meva vida, amb un ordinador al davant, i vaig començar a aconseguir diners. Per a què? Per comprar menjar per aquesta gent, i vaig tornar a ser jo. Em vaig aixecar, perquè en aquesta vida, nosaltres no som el cop, som el que fem després. Nosaltres no som l’hòstia, nosaltres som el que fem després de l’hòstia. Que caure està permès, el que no està permès és no aixecar-se. Perquè ningú ni res evita que puguem brillar. Perquè nosaltres som diamants i nosaltres hem de brillar. Encara que estigui molt fosc, encara que ens arribi poc el sol, nosaltres estem obligats a brillar, perquè nosaltres no som roques fosques del camí. No! A nosaltres cap vent ni cap pluja ens enfosquirà ni ens enterrarà. Nosaltres som aquí per brillar.
Per què? Perquè nosaltres tenim aquest gran superpoder. Tenim el poder de voler intentar-ho, i això és actitud. Actitud. Us estic escoltant pensar. Què voleu ser? Diamants o pedres? Què voleu ser? Diamants o pedres? No us sento.