Tres maneres de parlar amb els teus fills adolescents

Antonio Ríos. Hola, em dic Antonio Ríos. Soc metge psicoterapeuta, especialista en teràpia de família i de parella amb el model sistèmic. Resideixo a Alacant, a Espanya, i estic encantat de ser aquí amb tots vosaltres, totes vosaltres, aquí. I dono gràcies a l’equip d’‘Aprendemos juntos’ per convidar-me a passar aquest moment amb vosaltres tan bonic i compartir un tema tan interessant com és l’adolescència. L’adolescència és una etapa molt complicada. És molt bonica, però és molt complicada. Jo dic que és la més complicada de la vida. De tota la vida humana, de tots els cicles de la vida humana, el més complicat és el de l’adolescència, perquè en poc temps es produeixen molts canvis. Molts canvis en molt poc temps. Dura cinc o cinc anys i mig. És irremeiable, ho sento. Cal passar per aquests cinc anys. Per això parlarem d’aquest tema, perquè és un tema molt interessant. I a vegades jo em trobo, quan faig xerrades i conferències, doncs que hi ha pares i educadors que no estan preparats. Però perquè creuen que no els arribarà! Creuen que la seva nena, el seu nen bonic, petitó, una monada, que té set, vuit anys, deu anys, una meravella, i que et diu: “Papa!”, “Mama, que guapa que ets! Que guapa i que…!”. I no es poden creure que quatre o cinc anys més tard els començarà a mirar amb una cara de fàstic. I això no t’ho creus. Dius: “No pot ser. El meu no, el meu no. Què dius! A mi, no. Això els passa als altres, a mi, no”. I sí, sí que et passarà, ja ho veuràs. Ja veuràs com et passarà. I, és clar, arriba un dia… A més, és després d’un estiu. És a dir, no és que sigui que passa un any i… No, no. Acaba, potser, sisè de primària i acaba com una nena, i comença primer de l’ESO i ja et mira d’una altra manera. I et comencen a mirar i dius: “Però què ha passat? Si fa dos mesos era la Superwoman, el Superman”. I, de sobte, ets… “Ai, la meva mare… Ai, el meu pare… Quin fàstic de pares i quin fàstic de família, quin fàstic de casa, quin fàstic d’habitació, quin fàstic de menjar”. Tot el menjar que li ha agradat durant anys, de sobte, diu: “Ai, quin fàstic”.

Doncs això ja comença. I això dura cinc anys, cinc anys i mig. Per això parlarem d’aquest tema, perquè cal preparar-s’hi, sobretot, els pares, les mares i també les persones que es dediquin o hagin de treballar en el camp de la docència, de la psicologia i de la interacció amb els adolescents, fonamentalment. Jo fa 30 anys que treballo en aquest camp de la psicoteràpia i, dins de la psicoteràpia, en la teràpia de família i de parella. El model sistèmic és un model que aborda les relacions de parella i de família tots junts, no per parts. Aleshores, jo veig les famílies juntes. Ahir, per exemple, en una de les consultes, vaig veure una família amb tres adolescents i els dos pares, és clar. Doncs et trobes amb cinc persones al teu davant en una sessió de teràpia. Però és també una manera d’abordar els conflictes, perquè la família els genera moltes vegades i la família ha de buscar solucions. D’acord? Així que ara passarem una estona agradable, compartirem aquest moment. I, bé, doncs estic a la vostra disposició. Quan vulgueu, comencem amb les preguntes.

Alejandra. Hola, Antonio. Em dic Alejandra i estudio Psicologia. Fa molts anys que treballes amb famílies i amb adolescents, i a mi m’agradaria preguntar-te què ens passa als adolescents a l’adolescència, és a dir, per què els adolescents es comporten com es comporten.

Antonio Ríos. L’adolescència és una etapa. I, com que és una etapa, té un principi i un final. Amb això què t’estic dient? Perquè no us desanimeu: que s’acaba, s’acaba. Aquesta és la gran notícia: s’acaba. I els que ja teniu, potser, germans o fills grans, sabeu que, a partir d’una edat, ja s’ha acabat, i tots els que sou aquí heu passat l’adolescència i s’acaba. Són cinc o sis anys i mig dolents, però és una etapa: té un principi i un final. I és una etapa que es distribueix, a més, no lineal, sinó en campana de Gauss, que diem, o en muntanya. Té uns anys d’arrencada, de pujada, un cim on estan impressionantment insuportables i després una baixada espectacular. I, a poc a poc, entren en lucidesa. Dius: Ai, sembla que tingui una mica de lucidesa, una mica”. Ja estem baixant. I això coincideix, sobretot, amb la secundària i el batxillerat. Sol començar, a les noies, a sisè de primària. Les noies ja comencen a escalfar motors, ja es posen nervioses, ja et comencen a dir: “I per què? Per què he de fer això? Doncs no vull”. I tu dius: “Ai, què passa?”. Et comencen a desafiar, a plantar-te cara. Això comença ja. Aleshores, sisè i primer de l’ESO és la rampa de pujada. Després, segon i tercer de l’ESO és el cim. I elles, ja, a quart, comencen a baixar, i a primer de batxillerat ja es comencen a asserenar molt. I, a segon de batxillerat, les noies són espectaculars. Són superestudioses, responsables, amb ganes de treure la nota de tall, etcètera, etcètera. Els nois comencen una mica més tard. La rampa de pujada és primer i segon de l’ESO, i després, tercer i quart, a dalt, el cim. I després, batxillerats o cicles de grau mitjà és ja la baixada de la corba. Però, si us hi fixeu, tots coincideixen a tercer de l’ESO. Les noies són a dalt ja i els nois hi arriben. Per això, tercer de l’ESO, l’any de 14 a 15 anys… Aquest és espectacular. Aquest any és impressionat.

Ni ells s’entenen ni es poden suportar ni es comprenen ni els comprenem nosaltres. Per això és un any que cal preparar-se per saber-lo gestionar. En aquesta etapa, l’important és que es preparin els pares, perquè als joves no els podem dir: “No creixis, no et facis gran, no pensis, no decideixis”. Ells es fan grans, van tenint opinió pròpia, criteri, tot. I tu els has de saber guiar, portar i contenir en aquest procés d’anar-se fent grans. I tot el que ocorre a l’adolescència, que ara us ho explicaré per respondre a la pregunta més concretament, això depèn de la personalitat de cada jove, de cada noi i de cada noia. El procés evolutiu psicològic és el mateix, però cada noi i cada noia ho expressa segons la seva personalitat. La personalitat té també una base genètica. Aleshores, a vegades hi ha personalitats que són d’una manera o d’una altra. Que a vegades dius: “La meva filla gran no va fer això i el meu fill petit és tot al contrari”. És clar, perquè són diferents, per personalitat diferent. Aleshores, en un ventall de possibilitats, hi ha un extrem de la personalitat que seria la personalitat rebel, que són els joves impulsius, que no pensen, que no reflexionen, que de seguida diuen les coses, que de seguida llancen les coses a terra, si els dius que no, s’enfaden, s’emprenyen, van al teu darrere corrent per la casa: “Digue’m que sí! I dona-m’ho, dona-m’ho, dona-m’ho. Mama, mama, mama”. Aquests són els de l’extrem est. No els conflictius agressius, aquests són encara més enllà. I, a l’extrem oposat, hi ha els subtils, la personalitat subtil. Quina és la personalitat subtil? Et diuen a tot que sí. A tot que sí. “Sí, mama. Sí. Sí, mama, sí. Papa, sí. Ara ho faig. Sí. Ara ho recullo. Sí, sí.”. I et gires i fan el que els dona la gana. I no fan res. És clar. I tu creus: “Mira que bé el meu fill. Aquest sí que és responsable”. I no fa res. I, amb la personalitat subtil, si no els passa res, tu no t’adones del que fan, ni on van ni res.

No creen problemes perquè a tot et diuen que sí, tot els sembla bé. “Ep, que has de recollir l’habitació”, “Sí, mama, ara la recullo”. “Has de treure la roba”, “Sí, de seguida, mama”. “Baixa les escombraries i treu el gos a passejar”, “Ara vaig, de seguida”. I, de sobte, ha de marxar. Diu: “Mama, que marxo, que això i allò”. I ha marxat. I tu vas a veure l’habitació, les escombraries i el gos, i aquí ningú ha fet res! Aquesta és la personalitat subtil. Aleshores, en aquest ventall de possibilitats, hi ha tots els fills i tots nosaltres. Hi ha gent que està, per la seva genètica i per la seva personalitat, més rebel, més replicaire. I els altres, que són més… I els altres, que són més… I hi ha gent que es troba aquí al mig. Hi ha gent que, segons li interessa, va cap a allò rebel o cap a allò subtil. Generalment, si es tenen dos fills, un és rebel i l’altre és subtil. I no et val. Dius: “No em val perquè el que m’ha valgut amb el gran no em val per l’altre”. És això. I què passa aquests anys, aquests cinc anys? Doncs, mira, és una etapa complicada perquè és de profunds grans canvis: físics, psicològics, emocionals, sexuals, intel·lectuals… Tot, tot el que durant 12 anys hem estat vivint s’acaba. Tot. S’ha acabat la infància. I, aleshores, de sobte, és com: “Jo he estat agafat de tu, pare i mare, durant 10, 12 anys, de la mà, guiat per tu i pensant que ets la Superwoman i el Superman”, i de sobte, arriba als 12 anys, 11 anys i escaig, i diu: “Deixa’m anar, que jo ja soc gran. Què passa?”. És clar, ja volen caminar. Aquí canvia tot: comença la pubertat. La pubertat és el canvi hormonal, el precipici hormonal. Aleshores, comencen a canviar tots els caràcters sexuals i els caràcters hormonals i a desenvolupar físicament, muscularment, etcètera. I aquesta és la porta d’entrada a l’adolescència. I aquí comença aquesta etapa de cinc o cinc anys i mig en què deixen de ser nens, nenes, per no saber què són. Buscant qui soc jo.

I, en acabar els cinc o cinc anys i mig, comença la joventut. Però cal aquesta etapa de transició. És una etapa de canvis físics, hormonals, sexuals… Ens enamorem, apareix la sexualitat d’adults en un cos de 12, 13, 14, 15 anys. Què significa la sexualitat d’adults? Doncs que apareix el desig sexual. És quan ens enamorem per primer cop. És clar. I t’enamores i et desenamores. I t’enamores d’algú que no et correspon i ho passes fatal. O al contrari. Per això és una etapa tan complicada on realment el que necessiten és… doncs persones adultes que els puguin ajudar i contenir en aquesta etapa. Per això és tan complicada, tan difícil, perquè és quan més canvis hi ha, més canvis de tota mena. Intel·lectuals, per exemple, socials… Canvien d’amics, les colles que s’han fet a la infància, moltes ja no segueixen a la preadolescència i, si segueixen a la preadolescència, a l’adolescència se solen trencar. I es fan grups entre ells, s’enfaden, es miren els pèls, es miren el cos, es miren la talla i s’ho miren tot.I això els importa molt més que el que passi al seu voltant. Per això és una etapa d’estar molt abstrets en ells mateixos, en elles mateixes. I ells no veuen què hi ha al seu voltant. No et veuen. Ells són allà amb el WhatsApp i no et veuen, encara que passis per davant, no et veuen. Ells veuen el que els passa a ells, el que els succeeix a ells. És una etapa d’aquest tipus. Per això cal preparar-se, perquè és complicada aquesta etapa.

Paloma. Hola, Antonio, soc la Paloma i estudio Psicologia. Et volia preguntar que, moltes vegades, els adolescents volen una cosa i, alhora, la contrària. Quin consell ens donaries per poder-los ajudar?

Antonio Ríos. Doncs és una pregunta molt interessant, perquè això, generalment, no ho expliquen a molts llibres ni manuals. I jo us ho explicaré des de la meva experiència professional, des de la consulta on jo treballo cada dia amb adolescents i amb famílies. Com he dit abans, és una etapa de molta confusió. Aquesta és la característica també. Tants canvis físics, emocionals, sexuals, intel·lectuals, socials, tot això a ells els crea una inseguretat molt gran. És com si tot el terra on s’han ancorat durant la infància se’ls hagués mogut. I aquesta inseguretat els porta a fluctuar. I, a vegades, aquesta fluctuació els fa ser incoherents, i volen una cosa i, alhora, no la volen. Aleshores, és molt interessant, perquè l’adolescent et dirà el que pensa, però no el que sent. Aquesta és una de les coses més importants. Ells et diran el que pensen en relació amb el que ells volen, el que creuen, que, com que són grans, etcètera. Però no et diuen el que senten. Aleshores, és clar, tu et quedes escoltant només el que pensen o el que volen, però no el que senten. I us en poso un exemple. Ells et diuen: “No em preguntis coses. Ja n’hi ha prou”. Oi? “Ja n’hi ha prou. Quin interrogatori. Arribo a casa i un interrogatori total. Ja n’hi ha prou”. Dius: “D’acord, d’acord. Com que no vol que li pregunti, no li pregunto”. Aleshores, un dia, dos o tres dies més tard, et diu: “Com que no et preocupes per mi… Com que jo a tu no t’importo…”. Dius: “Ep, a veure, què passa? Si l’hi pregunto, malament, i si no l’hi pregunto, malament també. Aleshores, què faig?”. És a dir, ells et diuen: “No m’ho preguntis”, però el que senten és: “Interessa’t per mi. No em deixis”, però no t’ho diuen. Han de dir el que, com a adolescents, són: “A mi ja no em cal que em preguntis. Ja n’hi ha prou”. Jo als pares els dic: tres preguntes. Més de tres preguntes, ja entres en conflicte. “Com ha anat?”, “Bé”, et diuen. “Has berenat?”, “Sí”. “I vols alguna cosa?”, “No”. Ja està. Fora. Marxa, perquè si no, és un desastre. Si continues amb una pregunta més: “Faràs…?”, “Ja n’hi ha prou!”. D’acord. Aquesta és la paradoxa. Per exemple, una altra paradoxa és: estan estudiant a l’habitació i tu entres amb un suc. I entres i diu: “Què fas aquí? Què passa?”. I dius: “Bé, et porto el suc. Vols berenar alguna cosa?”. “Que ja n’hi ha prou. Vens a controlar-me, oi?”. “Bé, d’acord…”. La mare i el pare es queden espantats. I diuen: “D’acord, com que no volen que entri, doncs ja no entro”. Aleshores, algunes tardes no entres portar el suc ni a res. Aleshores, ells diuen: “No ha entrat. Que estrany que no entri la meva mare. Potser ha marxat”. Aleshores, ells et criden: “Mama! Papa!”. I tu dius: “Què?”. I diuen: “Res, res”.

Ells han de saber que ets per allà. Si no els contestes, què fan? Surten de l’habitació i et busquen per la casa. Et buscaran per la casa. Et busquen per la casa i, quan ja et troben, estàs tu, potser, a la sala llegint alguna cosa o alguna cosa, et miren i diuen: “Mira, mira-la, mira-la”, i es giren i marxen a l’habitació. Ja està. És a dir, que han confirmat que tu ets aquí, però no entris a veure’m, però queda’t aquí a casa. No em deixis sol. Aquesta és la paradoxa. Ho veus? Però et diuen: “No entris a l’habitació. Per què entres?”. Però estan sentint que necessiten que tu estiguis pendent d’ells. Aquesta és la paradoxa. Ho veus? És clar, això als pares els desconcerta tremendament. No em diguis quan et diuen: “Ja n’hi ha prou, mama”. No has d’anar a cap festival ni a cap campionat ni res de res. Aquí van només els de primària. Aquí van els pares de primària”. Tu has anat a tots els festivals, a tots els campionats, a totes les audicions, a tot. I, de sobte, als 13 o 14 anys, diuen: “Ja no hi va ningú. Només hi van els pares de primària”. I dius: “Bé, com que no hi va cap pare, doncs no hi vaig. M’agradaria anar-hi, però no hi vaig”. I, quan surten a la pista, al camp de futbol o a l’escenari, saps què fan? El primer que miren és a veure si han vingut els seus pares. Jo, a vegades que he fet teatre amb adolescents i gent jove, quan estàvem entre bastidors, em deien: “Han vingut els meus pares?”. I dic: “Però tu els has dit que vinguin?”. I diuen: “No”. I dic: “Doncs ja està. Com han de venir si tu no els…?”. És clar. Ells surten a l’escenari, a la pista o al camp, aleshores, ells fan una ràfega visual. Ells surten així, fan així i et veuen. Aleshores, si et veuen, fan així: “Què fas aquí? Que graciosa”. I marxen dient: “Mira la meva mare, li he dit que no vingui i és aquí”. Però els encanta veure’t. El que passa és que et posen la cara de fàstic perquè és la contradicció entre: “Jo ja soc gran, què fan aquí el meu pare i la meva mare mirant-me, que això és quan estàvem a infantil i primària, i ara que estic a secundària, que soc gran…”. Això és el que ells han de sentir i diuen: “Jo ja soc gran”, però, alhora, ells a dins senten que els encanta que hi siguin els seus pares. Què han de fer els pares? Anar a tot. Heu d’anar a tot, a tot. Encara que et diguin que no. Però, és clar, quan estàs a infantil, et poses a les primeres files, i a primària, oi? A secundària, on t’has de posar? De la fila 10, 12, cap enrere. A la penombra, a l’ombra, perquè quan ells et vegin, diguin: “Mira la meva mare, allà a l’ombra. Què fa aquí la meva mare? Què fa el meu pare allà?”. I, quan acabes el festival, l’audició, el teatre, el campionat, tot això, a tu t’encanta, perquè el teu fill ha actuat, ha llançat i l’ha encistellat, ha marcat gols, i t’encanta baixar de la grada a fer-li un petó, abraçar-lo, etcètera, oi?

Mira, si no et diuen: “Vine”, tu et quedes quieta. Ni et moguis. Una altra cosa és que et digui: “Veniu, papa, veniu, pugeu, pugeu”. Aleshores, tu vas allà, entesos? I quan arribes a l’escenari, com aquí, què fas? T’has de quedar a un metre vint d’ells. Una altra cosa és que, quan arribis, ells facin el gest d’abraçar-te. Aleshores, sí. T’abracen ells perquè ho decideixen ells. És clar. Doncs això em va passar un cop amb una família. En una de les meves xerrades… Això jo ho vaig explicar així i li vaig dir: “Aleshores, quan vingui el teu fill, tu t’atures, no li facis un petó, no l’abracis, no li facis res. I ja està. I això”. Total, que una senyora m’escoltava a la xerrada i, un mes o un mes i mig més tard, vaig tornar a fer una altra xerrada a l’institut. I, en acabar la xerrada, em diu: “Antonio, que m’ha passat això”. Dic: “Què?”. Diu: “Doncs res, que vaig anar a veure el meu fill a una audició, acaba l’audició i aleshores ell em diu: ‘Mama, vine, vine’. I jo vaig pujar tota il·lusionada pel passadís central, cap amunt, cap amunt, cap amunt, i quan arribava a dalt, vaig dir: ‘Ai, a un metre vint, un metre vint, un metre vint’. I em vaig aturar”. Dic: “Molt bé”. Diu: “I no li vaig fer un petó”. I jo: “Molt bé. I què vas fer?”. “Li vaig arreglar la roba”. Dic: “Però què fas?”. Per què? Perquè això, davant d’un públic, és fer-li sentir com un nen. Recordeu la vostra adolescència. Alguns de vosaltres. No vols que et vagin a recollir davant d’on heu quedat. Dius: “No, al carrer de dalt o a la plaça del costat”, perquè no vegin les teves amigues que et venen a recollir. És clar, perquè és com una nena. I aquestes són les conductes paradoxals dels adolescents. Ells fan moltes coses d’aquest tipus. “No em facis preguntes però interessa’t per mi. Ignora’m però no marxis de casa. No em vinguis a veure però has de ser allà”. Veieu la paradoxa? I, a vegades, molts pares es queden amb el que diuen ells. “No em vinguis a veure, no em facis preguntes, no entris a l’habitació. No… No, no, no”, i ells es queden amb això. I passen els anys i veus que aquest adolescent arriba als 30, 40 anys i, aleshores, diu al seu pare: “Tu mai em venies a veure”. I ell diu: “És clar, jo no hi anava perquè no volies”. “Jo? Jo no t’he dit mai això”. No recordes el que diem a l’adolescència quan ja et fas gran, però és per aquest procés que ja et sents gran i dius: “No, que no em vinguin a veure, però vull que hi siguin”. Aquesta és la paradoxa i la contradicció que a vegades fa tan difícil entendre’ls a ells.

Juan José. Antonio, et volia preguntar… Queda molt clar el que has comentat dels adolescents. Jo ho he viscut com a educador, i després, com a pare, i aquí hi ha una mena de túnel fosc. Què podem fer els pares? Perquè et trobes… Com que no tinc el manual, tinc el manual per al cotxe, però a mi no em van donar mai manual per ensenyar-los ni per viure-ho a casa. Aleshores, en aquest túnel on em trobo, m’agradaria que ens comentessis alguna cosa.

Antonio Ríos. Doncs a veure si podem donar una mica de claredat a aquest túnel, d’acord? I veiem al final una mica la llum i al mig també, a veure si hi ha una mica de llum a la meitat del túnel també. Quina és la funció dels pares amb els fills adolescents? Amb els petits també, però estem parlant de l’adolescència. Mira, els pares sou els entrenadors per a la vida dels vostres fills. De la mateixa manera que hi ha un entrenador esportiu, hi ha un entrenador de la veu i hi ha un entrenador educatiu per ensenyar-li, els pares els preparen per a la vida. I això què significa? Que facis tot el possible perquè en treguis les seves qualitats, les seves capacitats i els les desenvolupis. Però, és clar, la preparació per a la vida ha d’estar guiada. La funció parental, que és preparar-los per a la vida, és doble. D’una banda, és la funció afectiva, i d’altra banda, la funció educadora. Què significa això? Tu ets qui estima el teu fill més que ningú. Ningú estimarà els fills com els pares. Ningú. És l’única vinculació amorosa que té tret d’incondicional. Quan un pare, una mare, es vincula bé amb un fill, amb una afecció segura, que diem a psicologia, es desenvolupa un vincle amorós que s’anomena incondicional. I és que, et facin el que et facin, els segueixes estimant. Et pots enfadar, et pots emprenyar, pots tot, però el segueixes estimant. I la funció afectiva és fonamental. Els teus fills s’han de sentir estimats, volguts, perquè sí, amb la forma que tinguin, amb la seva personalitat subtil o rebel, més subtils o menys. Amb tot, s’han de sentir estimats. I això engloba l’amor, engloba l’aprovació, el reforç positiu, la validació, la connotació positiva… Tot això és fonamental. Això és necessari per al desenvolupament emocional d’un menor, que l’estimin, però no és suficient. Cal també educar. I com eduquem? Quina és la funció educadora? La de l’autoritat. El que educa avui sempre ha estat l’amor i l’autoritat barrejats. Dit amb paraules divulgatives: jo soc qui més t’estima i qui més t’amarga la vida. Perquè soc l’autoritat, soc qui et diu si pots o no pots. Compra-ho o no ho compris. Emporta-t’ho o no t’ho emportis. Deixa el mòbil a fora. Treu la Play. Treu això. I ells, a mesura que es fan grans, un dia et diran: “M’amargues la vida”. Quan et diguin això, dius: “Bé, ho estic fent bé”. Cal pensar això. Perquè hi ha pares que diuen: “A veure si li amargo la vida. A veure si el frustro”. Però, home, és a dir, aquesta és la moneda de les dues cares. Una és l’amor, i l’altra, l’autoritat. L’autoritat s’expressa en normes, límits, responsabilitats.

T’he de dir fins a aquesta hora, fins a aquest menjar, aquest tipus de temps… T’ho han de limitar perquè els pares t’han d’orientar. I els límits, la funció que tenen és una funció de contenció i de seguretat. Al fill o la filla que té límits, no li agraden. Diu: “Per què he de deixar la Nintendo o he de deixar la Play o he d’anar al llit a aquesta hora?”. I es reboten, però això els dona seguretat perquè saben que en aquest… Entre aquest límit i aquest, aquí jo puc caminar segur i, fora d’aquests límits, tinc risc. Es reboten, però els límits són necessaris. Fonamental. Hi ha conseqüències si no es compleixen, i això et converteix en el dolent de la pel·lícula. Viure amb un adolescent a casa és molt complicat. És molt complicat. I ara més que mai. Ara ens trobem en unes dues dècades molt, molt complicades per viure amb adolescents. Mira, jo utilitzo tres metàfores per explicar què és viure amb un fill adolescent. No us quedeu amb l’exemple, quedeu-vos amb la metàfora, d’acord? Viure amb un fill adolescent és com viure amb un miura a casa. Un miura de 600 quilos amb dues banyes pels passadissos de la casa… al teu darrere, al teu darrere, al teu darrere. “Mare, dona’m això. Dona-m’ho. Pare”. Els dic als pares: “Quan ve un miura de 600 quilos per tu, què has de fer? Fuig, desapareix!”. Però no, la majoria de les mares saps què fan? Surten al passadís amb el drap i el volen torejar. Quan fem això del drap? Quan sortim al passadís i fem això del drap perquè vingui l’adolescent per mi? Quan jo vull raonar amb ell, convèncer-lo, dialogar, fer-li veure coses, això és posar-li el drap, i aquell “pam” i “pam”, discutint tota l’estona. Ja està. Aleshores, no: ve, tu marxa a una altra habitació, ves a la cuina, desapareix. Deixa que faci voltes per la casa. Viure amb un adolescent, segona metàfora, és com viure amb una onada de tsunami. Som tots a casa, tranquils, a la sala. Estem parlant, fent els deures amb el petit, jugant, escoltant música, a la tele o el que sigui, estem tots molt bé. I l’adolescent és a l’habitació. I, de sobte, s’obre la porta i surt una onada de tsunami. Omple tota la casa. Ho altera tot, pega a un, pega a l’altre. Obre la nevera, agafa un iogurt, agafa un dònut, el trenca, el deixa aquí, deixa la resta allà, ho agafa tot, etcètera. Altera tothom i, quan ja està tot el món alterat, què fan? Van a l’habitació un altre cop. I ja està. Ja hem acabat. A vegades, estàs amb el petit a la sala i diu: “Mare, ja surt el germà. Ja ve”. És clar, arriben de l’institut i el petit diu: “Ja ha arribat”. Per què?

Quan posa la clau a la porta i llança la motxilla a la porta, diu: “Ja és aquí, ja és aquí. Mare meva!”. És això. És a dir, viure amb un adolescent és així cinc anys i mig. Tremend. Per això els pares s’han de preparar. Com? No pots anar de cara. Si vas per l’onada, què fa l’onada? Que t’envolta. Si vas pel miura, no hi pots anar, no. I la tercera és com… Viure amb un adolescent és com viure amb un frontó i una pilota de frontó. Tu ets el frontó, els pares, i ells, la pilota. I ells estan tota l’estona pim, pam, pim, pam, pim, pam. Tirant-se contra tu, però provocant-te, dient-te coses, fent coses, pam, pam. És clar, i, finalment, tu t’esgotes. El que has de fer és no estar gaire a la pista i marxar del frontó. Jo també els dic molt als pares: “No us exposeu gaire temps a la presència de l’adolescent”. Diuen: “Jo vull ser amb el meu fill a la sala”. Tranquil·la, només una estona i després ja marxes. Deixa’l, deixa’l. És normal que vulguin ser a l’habitació per aquest sentiment de privacitat i intimitat. Els nens no, els nens són amb nosaltres a la sala, jugant, fent coses. “Mama, juguem”. “Papa, juguem, fem això”. L’adolescent, per aquest desenvolupament de la privacitat i de la intimitat, es va posant a la seva habitació, es tanca, no volen que hi entris, allà tenen el seu castell. Doncs deixa’l que sigui a l’habitació. No passa res. Si són cinc anys així, ja sortirà. A veure, una altra cosa és que no en surti mai. Per exemple, jo no aconsello que no mengin a l’habitació, com alguns adolescents volen. No. Es menja a la cuina o a la sala o al menjador on mengem tots, i se sopa igual. L’habitació és per estudiar, per dormir, per escoltar música o per estar amb els amics quan venen, però no per… Però és el seu reducte, i això cal entendre-ho i cal comprendre-ho. Aleshores, per caminar pel túnel: amor i autoritat. Molt d’amor, això no pot faltar mai a la vida d’un fill, i molta autoritat. És a dir, tu ets qui el marca, negociant, pactant. Però hi ha d’haver figures adultes segures que el continguin i això els ajuda a ells a anar caminant pel túnel per sortir-ne.

Elga. Hola, Antonio, em dic Elga i soc la mare d’una adolescent de 14 anys.

Antonio . Enhorabona!

Elga. Gràcies. Et volia preguntar, en aquesta etapa que és clar que és complicada, quines eines concretes ens suggereixes per poder-ho gestionar, per ajudar-los?

Antonio Ríos. L’educació d’un fill dura 20 anys. Dura 20 anys. Al cap de 20 anys, ja està feta l’educació. A partir dels 20 anys, ja fem el que ens dona la gana. Si et diuen el teu pare o la teva mare: “No facis això”, “No compris allò”, doncs tu fas el que et dona la gana. Això és així. A partir dels 20 anys. Quan ve un fill a casa, la vida ens dona 20 anys per preparar-los per a la vida i dotar-los de capacitats perquè, quan siguin adults, joves primer i després adults, sàpiguen espavilar-se a la vida. I cal preparar-los amb tot. I aquesta és la funció dels pares, no tant ensenyar-li continguts de matemàtiques ni ciències ni llengües ni res. Ell t’ha de preparar per a la vida amb les teves capacitats, amb els teus dons, amb les teves qualitats que tu tens, no els que a mi m’agradaria, sinó els que tu tens, te’ls intentaré treure i aprofitar. Com més petits són, més fàcils, com més grans es van fent, van desenvolupant la seva personalitat. Arriba l’adolescència i diuen: “Jo soc gran, tinc opinió, gust, criteri”. Immadur, és cert, però és seu ja. I cal comptar amb ell. Però tenim 20 anys. Després dels 20 anys, ja el que segueix és maduració de la persona com a tal. Però tu ja no el pots preparar. La teva opinió ja… és important, però ja compten molt més els amics, les amigues, el seu xicot, la seva xicota, etcètera. 20 anys. En aquests 20 anys hi ha una eina fonamental que hem dit abans, que era l’amor i l’autoritat. I jo et diré algun suggeriment també. Però, abans de passar als suggeriments, què fem després dels 20 anys? Els pares què han d’aprendre després dels 20 anys dels fills? Tu has estat 20 anys en un escenari de coprotagonista amb el teu fill i la teva filla. Primer, portant-lo en braços. Després, de la mà. Després, estant molt pendent que no caigui. Després, jugant amb ell, estant amb ell, molt atent… Després, ja van apareixent els amiguets. Ja, ell està jugant al parc, jo estic mirant, vigilant, supervisant. Després ja apareixen els amics a la preadolescència, que déu-n’hi-do… Ja apareixen els amics i ja t’adones que diuen: “Tu què fas aquí?”. Tu has d’anar cap enrere a poc a poc. Ets a l’escenari, però has d’anar cap enrere. I quan ja es fan joves, 19, 20 anys o més, has de marxar de l’escenari. I això costa molt. Perquè has passat 20 anys dedicant-te a educar-los i a preparar-los per a la vida. I has de dir: “Ja estan preparats i han de madurar ells i no els puc evitar els errors ni les errades. No. Si marxo de l’escenari, on vaig?”. Entre bastidors. A la tramoia. Entre les teles. I ja no pots sortir a l’escenari. I què fan aquí els pares? Et quedes allà, entre bastidors, deu anys més. Deu anys més. Per què? Perquè tu ets com la figura antiga que hi havia abans de l’apuntador. Abans, fa 30 o 40 anys, quan fèiem teatre, hi havia un apuntador o una apuntadora que portava el guió i estava entre bastidors. I, quan se t’oblidava alguna cosa, t’hi apropaves i deies: “Què segueix? Quina és la frase que segueix, que no me’n recordo ara?”. I te la deia, i tu ja t’activaves. Tu, el pare, la mare, el que fan és la funció de l’apuntador. I el teu fill es pot apropar als telers, als bastidors, i preguntar-te: “Això com era?”. I tu, des dels bastidors, l’assessores, perquè tu ja saps quin és el guió de la vida. Això ja ho saps.

Després, farà el que li doni la gana. Però l’hi pots dir. El que no pots és sortir a l’escenari i dir: “Amb mi, vinga, va”. No, no. Entre bastidors deu anys més. I deu anys més tard, cap als 30, on has d’anar? Als camerinos, que són sota la fossa, a baix. I allà sents els aplaudiments del teu fill, de l’èxit de la vida, de com li va la vida, què li passa a la vida. Allà ho sents, i quan baixen de la seva actuació, et pots sentir orgullós i orgullosa perquè ja és un fill de més de 30 anys que està fent la seva vida estupendament bé. M’explico? I, és clar, aleshores… I, quan ja en té 40, 40 i escaig, què has de fer? Marxar a la teva casa. A la teva casa. I que et portin els nets i tot això. I dir: “Ja està. El meu fill està fent la seva vida. Jo l’he preparat per a la vida. Jo l’he preparat per a la vida”. Aquest és el gran orgull de ser pare i mare.La vida t’ha donat un fill o una filla, o dos o cinc, m’és igual, i els has preparat per a la vida. Ara hem de saber que els 20 anys que et toca a tu preparar-los són els més complicats de la vida. I els últims cinc o sis anys d’aquests 20, els més difícils. Perquè no són grans, no són adults, no són joves, encara que ja comencen a pensar i a entrar en sensatesa. I són adolescents que volen fer el que els doni la gana, volen experimentar, i per això és tan complicat. Molt concretament, coses molt concretes, a banda de l’amor i de l’autoritat, una: no l’intentis convèncer. No ho aconseguiràs mai. Ho sento. Així és la vida. No, no l’intentis convèncer. Ens esgotem. Perquè ells pensen… Un nen de 14 o 15 anys pensa com un jove de 14 o 15 anys d’ara, i tu en tens 40 i escaig o 50. No pots pensar com ells ni ells com tu. Tu li pots dir la teva opinió. Sí, perquè els pares han de dir sempre l’opinió, perquè sou les figures de referència. Un fill ha d’escoltar sempre el pare i la mare, encara que no et facin cas. Però se’ls queda. Raonar-los: una vegada, més no. No. Tu li dones les teves raons: no pots sortir per això, per allò, o no podem comprar això perquè no hi ha diners, perquè no podem en aquest moment. No cal donar-li gaires més raons i raonar-los i raonar-los. T’esgotaràs. Ells s’han de sentir estimats. Això no se’ns pot oblidar. Una altra estratègia. No intenteu constantment repetir les coses i repetir i repetir i repetir pensant que així se’ls quedaran les coses i es recordaran de tot això.

Seleccionar molt bé per què val la pena un cos a cos amb un adolescent. Quan dic un cos a cos, és una discussió on tu em dius, jo et dic, etcètera. Això cal seleccionar-ho. No per tot val la pena un cos a cos. Hi ha pares que han d’aprendre a no escoltar tant, a no mirar tant, a no olorar tant. Si mires, trobes coses, és clar. Desordre, coses pels passadissos, la jupa, la roba a la sala, les esportives per allà, la roba d’educació física, del gimnàs, sense treure de la bossa… Si mires, trobes sempre motius per enfadar-te. No cal mirar tant. No cal escoltar tant. No cal estar-ne pendent. “Mira, ha sortit, no ha sortit. Què ha fet? Està estudiant? No està estudiant?”. Mare meva! Cal ser una mica estratègics, en aquest sentit. Els pares, cal aprendre. Qui més ha d’aprendre són els pares, perquè és una etapa per a ells… Ells no poden parar de créixer i de fer-se autònoms i independents. Però estratègies així, d’aquest tipus: no convèncer-los, no raonar constantment, no repetir arguments constantment, seleccionar molt bé per què val la pena, estar presents a les seves vides, anar a tot, però discretament. Cal anar a un partit, és clar, però et poses a l’última fila de la pista. I, si no et diuen que baixis, no es baixa. I així. Però cal estar a la seva vida. Cal estar a la seva vida. No és bo. Hi ha pares que jo a vegades sento: “Mira, com que no em fa cas ni li importa el que li dic ni res de res, que faci el que li vingui de gust. Mira, jo ja passo d’ell”. El pare o la mare del fill. Això és el que no es pot fer. Un fill de 12, 13, 14 anys, fins als 18 o 20 anys, et necessita al seu costat, però t’ignorarà. Aquesta és la part dura de ser pares de fills adolescents d’aquesta etapa. Perquè ets al seu costat i t’ignoren. I t’ignoren i no t’expliquen coses i les expliquen a la teva germana, a la tieta o a la veïna, la Toñi, que és a dalt al cinquè. Que ve de l’institut i puja a casa de la Toñi. Mira! I tu te n’adones perquè la Toñi baixa i t’explica les coses. Però, si no, no te n’adonaries. Això és perquè explicar-te a tu les coses és: “Si l’hi dic a la meva mare, ostres, la que munta. Si l’hi dic al meu pare, la que munta”. Aleshores, bé, doncs cal saber situar-se. I són molt importants els amics per ells, és una de les coses que no podem oblidar. Per ells, els seus amics són la seva referència afectiva. Aquest és el canvi. Quan deixen de ser nens… Fins quan tenen 11, 12 anys, la seva referència afectiva són els pares. Ets ell… Doncs això, Superwoman, Superman, la seva referència. I et veuen guapíssima, et veuen molt prima, et veuen perfecta. Fins que un dia, als 13 anys, diu: “El meu pare està calb”. És clar. I qui comença a ser la seva referència afectiva? Els seus amics i les seves amigues. Per què? Perquè és la primera vegada que experimenten un amor diferent del dels pares, que és l’amor de l’amistat. Aquesta és la clau. Per això és tan important, perquè és la primera vegada a la vida que experimentes l’amor d’amistat per elecció.

Escullen els amics i els escullen a ells. I ara, de sobte, “també m’estima algú que no és el meu pare i la meva mare, i que és, bé, és la meva amiga íntima. És amb qui vull estar tot el dia”. I per ells és molt important el món dels amics. I ells, quan passen temps amb els amics, no perden el temps, al contrari. Hi ha pares que diuen: “Passen les hores sense fer res amb els amics”. És clar! Què estan fent? Cuidant els amics i cuidant les amigues, lògicament.I després, la següent és la de la parella. El xicot o la xicota. I això és una xutada d’autoestima espectacular. És clar, que t’estimin ja d’una manera exclusiva. A mi, per ser jo. Ostres! Això, això… I aquestes són les èpoques, ho veus? Els pares no s’han de sentir desplaçats en absolut. S’han de saber situar, que és marxant una mica de l’escenari. Has de marxar de l’escenari i que n’apareguin d’altres. Això és sa i és bo per als teus fills.

Patricia. Hola, Antonio, et volia preguntar, tu que tens experiència com a professor amb adolescents a l’etapa de l’ESO i Batxillerat, en aquesta etapa és cert que els alumnes tendeixen a baixar el rendiment escolar, els pares es preocupen, els docents també. Què ens recomanaries als professors en aquesta situació?

Antonio Ríos. Per què baixen el rendiment acadèmic? És normal. No per manca d’aptituds, no. L’adolescent baixa el rendiment acadèmic per totes les interferències emocionals, sexuals, socials que apareixen a la seva ment i a la seva vida durant aquesta etapa. Els importen més les amigues, els amics, si m’enamoro, si no m’enamoro, m’han enviat per WhatsApp que a la noia que m’agrada jo no li agrado, que li agrada un company meu. Ostres! I són a classe enviant-se paperets. Ve una de segon de l’ESO, tercer de l’ESO, va pel passadís de l’institut i ve algú de primer, de segon de “batx”, i ve aquí, i el de “batx” el mira, ella la mira… Li fa un salt el cor i va a la classe. I va a la classe de Matemàtiques. “Què faig amb les arrels quadrades? Què faig jo amb les equacions. No ho sé. Com aïllo la X ara? Si li agrado, si no li agrado, què faig?”. Etcètera. Aleshores, què fan? I fa un paperet: “Aquest m’ha mirat. Jo crec que li agrado. Tu en saps alguna cosa?”. I el dobleguen i el llancen a l’altra. L’altra l’agafa, l’obre… El de Matemàtiques explicant. L’agafa i mira l’altra i fa així. I diu: “No ho sé”. I així passen la classe. Mentre llancen paperets, el de Matemàtiques ha dit: “L’exercici 42 per demà i el 13 per…”. Ni se n’han adonat. Ni se n’han adonat. I marxen a casa, arriben a casa i diu la seva mare o el seu pare: “Tens exercicis de Matemàtiques?”, i diu: “No, no hem de fer res”. I és cert, no se n’han adonat. No et menteixen, no se n’han adonat. Per què? Per aquestes interferències d’això. O, per exemple, tenen una festa o tenen carnestoltes. Bé, un mes abans de carnestoltes, estem tots pensant, totes pensant de què es disfressaran, com es vestiran… És clar, i passen un mes, tot el mes… I, mentrestant, estan explicant i no se n’adonen. Jo, quan feia classes, que feia classes ja fa molts anys, a vegades veia que no hi eren. Perquè veus que hi són, però són al seu món i pensant. Fas així. “Ep!”, i fan tots… I baixen tots. És així. I això és el que influeix en la baixada de notes, perquè els importa molt més el seu món emocional, el seu món social, el seu món dels amics. “Què farem? Què no farem? Fem això?”. El que més importa a un adolescent són tres coses. Tres “els meus”, que dic jo. El meu cos, estèticament parlant. Això és fonamental. Estic pendent del meu cos, estèticament. No que tingui una bona nutrició, no, no, no, sinó estèticament. Els joves, que tinguin una tauleta de xocolata. Les noies, que estiguin mones, aquesta talla, els cabells, això altre. Tot això pendent. El meu cos estèticament, el meu mòbil i els meus amics o amigues. Això és el que els importa.

D’aquí cap enrere, no hi ha res. El llit, l’habitació, estudiar, dutxar-se, a vegades dutxar-se. “Per què, Antonio?”, em diuen. “Per què dutxar-me?”. Dic: “Com que per què dutxar-te?”. És clar. Perquè a ells el que els importa és això. Estan abstrets. I es posen roba, es treuen roba, es canvien… Heu deixat molta roba per terra a vegades. Vinga… Per posar-te el que t’agrada a tu, que et vegis mona. La resta… “És igual, ja aprovarem. Ja acabarem la secundària i ja farem això”. Per això baixen les notes. Però també és cert que, a mesura que a l’adolescència baixen, els interessa cada cop més. Per això els batxillerats o els cicles de grau mitjà i de grau superior són ja uns anys en què ells estan molt més motivats per estudiar, perquè ja veuen que van acabant. La pitjor època és la de la pujada i el cim. Això és primer, segon, tercer, quart, és l’època més complicada. A veure, jo què dic a un professor, a una professora, una mestra o un mestre que ha de treballar amb nens o amb adolescents? Mireu, és igual que els pares, però d’una altra manera. Explico això. Als alumnes se’ls educa igual, amb amor i autoritat. Els professors i els mestres heu d’estimar els alumnes. Això és fonamental. No com un pare i una mare, no és un vincle paternofilial o maternofilial. No, no, no. És un altre vincle, però és una necessitat. De fet, està demostrat que els alumnes que veuen que el seu professor es preocupa per ells, la professora es preocupa per ells, rendeixen molt més en aquesta matèria. És com dir: “Aquesta dona es preocupa per mi. Aquesta dona està pendent de mi. Aquest home…”. Aleshores, els provoca estudiar més i interessar-se més per aquesta matèria. És fonamental que els docents aprenguin que s’educa amb amor i autoritat, però l’amor d’un docent no és com el d’un pare o una mare, ni com el d’un germà. No, és un altre tipus de vinculació on tu t’interesses per la persona i saber els noms dels alumnes, parlar-los amb respecte. A un alumne no se l’humilia en públic. Mai. Mai. A vegades, escolto a la consulta joves que em diuen: “Antonio, m’han dit això davant dels meus companys”. Això els enfonsa de tanta vergonya. Aleshores, ells el que fan és: “Com que m’han humiliat, jo ara menyspreo el professor no estudiant la seva assignatura. Si m’atén, si m’estima, si no em sento estimat, estudio l’assignatura, si no, el que faig és no estudiar la seva assignatura”. No aproven. A ells els és igual perquè els importa més allò emocional. Aleshores, jo diria als professors d’ara que han d’estimar els alumnes. Els han d’estimar. No és suficient tenir una carrera, aprovar una oposició i tenir uns coneixements. No és suficient. Han de saber molta intel·ligència emocional, han de connectar amb les emocions de l’adolescent. I han de saber que l’adolescent els desafiarà, que els faran el pinxo i que no han d’entrar al seu joc, com passa amb els pares. És clar. Estimar-lo no és protegir-lo com un pare o una mare. No, però és atendre’ls, preocupar-te, interessar-te, preguntar-li: “Com ha anat el cap de setmana? Com t’ha anat? Què has fet?”. Que ells vegin que: “Ostres, li importo, que se sap el meu nom”. No: “Ep, tu”. No. Per descomptat, en públic mai se l’ha d’humiliar ni depreciar. Jo estic en contra que els donin les notes en públic. Això és molt humiliant. Que et diguin la nota teva en públic. Que malament. Dius: “No, això…”. Per què? Per protegir, oi? Cadascú té les seves dificultats. I, després, a molts docents també els diria que han de saber quines famílies tenen aquests joves al darrere a vegades. Perquè, quan t’adones de les coses que estan vivint, dius: “Mare meva, mare meva”.

L’altre dia vaig atendre una família en què… Doncs això, els fills em deien: “El meu pare l’hem vist borratxo un munt de cops”. És clar. Com es menja això? Joves de 12, 14 i 16 anys. Veure el seu pare, que va a un restaurant a menjar, acaba el pare passat d’alcohol, ficant-se amb un cambrer i, finalment, barallant-se amb el cambrer. I això, és clar, tu no ho saps com a docent, però has de preguntar, has d’indagar, has de veure alguna cosa. Però també rompo una llança a favor dels docents, i és que no tenen temps per fer això. I la burocràcia actual els impedeix fer tot això. Inclús als tutors els costa dedicar temps a atendre els joves. Quan els adolescents necessiten que se m’atengui, se m’escolti, que a vegades pugui anar i bolcar el meu dolor, les meves emocions negatives. Aleshores, un docent, en l’actualitat, a banda de preparar-se una unitat didàctica fenomenal i saber els continguts fantàstics, ha de tenir una actitud d’intel·ligència emocional per connectar amb els adolescents. I jo crec que també, a vegades m’ho diuen alguns professors quan els faig cursos: “Al màster d’Educació, que ens preparen per fer classe, no ens parlen d’adolescència, i és la primera matèria”. És la primera matèria amb què has de treballar i no saps amb quin fang modelaràs. Aleshores, per això ho dic. D’una banda, els docents han d’estimar i també han d’exercir l’autoritat amb normes, límits, responsabilitats i conseqüències, però no desproporcionades. I en les conseqüències és molt important que no ens desprestigiem, tant els pares com els docents. Què significa desprestigiar-se? Que tu, el que dius, ho compleixes. Si no ho compleixes, et desprestigies, perds prestigi. Aleshores, a vegades hi ha professors, mestres o pares, per descomptat, i mares, que diuen: “Et quedes un mes sense mòbil”. I ara qui aguanta el mes sense mòbil? I, quatre dies més tard, estàs ja tan tip de: “Dona’m el mòbil, dona’m el mòbil, dona’m el mòbil” que, finalment, l’hi dones. No has complert el que has dit, et desprestigies. Si això ho repeteixes diversos cops, finalment diuen: “Sí, la meva mare diu això, però ja sé que després…”. Aleshores, els docents d’avui no poden ser col·legues dels seus alumnes. No. De la mateixa manera que un pare tampoc pot ser amic del seu fill. Tu ets qui més l’estima, qui més el vol educar, qui més es preocupa per ell, però no pots ser col·lega del teu fill ni del teu alumne. L’actitud de col·lega i de bon rotllo ens han portat a situacions molt delicades en l’actualitat i a perdre l’autoritat. No ets el col·lega, no, soc el teu professor. Em preocupo per tu, però si t’he dit que cal entregar el treball abans de les dues, si el portes més tard de les dues, t’he dit que et puntuo la meitat. És clar. El porta a les dues i quart, puntues la meitat. A partir d’aquí, ets el dolent i parlen malament de tu. En l’educació, és això. Hi ha una part que és d’amor, d’afecte, d’actitud de col·lega, de bon rotllo, però també d’autoritat. També en els docents: prestigiar-se, estimar molt els alumnes, voler-los, atendre’ls, cuidar-los, però prestigiant-vos també. I jo afegiria al màster d’Educació i al currículum de formació d’un professor o una professora de secundària que han d’aprendre què és la psicologia evolutiva i l’adolescència, fonamentalment. No és suficient que tinguis una enginyeria o que tinguis una carrera de lletres o de ciències o el que sigui per fer classe. No. Perquè tu faràs classe a una primera matèria. I això cal saber-ho gestionar. No és bolcar coneixement i prou. No són ordinadors. Són persones amb emocions, sentiments i problemes, i famílies que tenen al darrere. I venen a l’escola amb tot el món emocional aquí posat, que has de saber tu una mica gestionar.

Catherine. Em dic Catherine i soc mestra. Ens has comentat una mica que la comunicació en aquesta etapa és molt complicada, oi? Sobretot, amb les famílies. Quines pautes o consells ens podries donar per anar millorant la comunicació pare-fills?

Antonio Ríos. Seré molt, molt concret. Mira, hi ha tres maneres de comunicar-se amb un fill adolescent. També això ho pots passar a la docència. La comunicació afectiva, d’afectes, la comunicació efectiva, la diferència, i la comunicació superficial. Explicaré la comunicació afectiva. Quina és la comunicació afectiva? És la comunicació en què l’adolescent decideix parlar amb tu i et vol comunicar els seus afectes, el que li passa, el que li ha succeït, etcètera. Ho decideixen ells i venen a parlar amb tu i a explicar-te coses. Quan ho fan? A l’hora més intempestiva, al lloc més inapropiat i quan estàs tu més cansat i cansada. 12 de la nit, ja a punt de dormir, al llit, amb el teu llibre asseguda, més o menys així, esperant per veure, i ja entrant la son, entra la teva filla. “Mare, vull parlar amb tu”. Tu: “Com? Ara? A les 12 de la nit?”. I penses: “Tota la tarda aquí i ara ve a parlar a les 12 de la nit. Quines coses”. Què cal fer en aquest moment? Això és màgic. Si dius: “No, que la mare està molt cansada. Demà parlarem”, ja no. Perquè és una compulsió. “Necessito parlar ara, en aquest moment”. I sol ser a llocs intempestius. Al cotxe a les vuit del matí, mentre el portes a l’escola o a l’institut, mentre prepares el sopar. Arribes un dia esgotat, esgotada, i dius: “Vinga, faig una truita, una mica d’amanida i sopem de pressa, que se m’ha fet tard”, i et poses a preparar-la, a batre ous i a preparar l’amanida, i seu la teva filla o el teu fill. Seuen allà i et comencen a dir: “Mare meva, mama, l’altre dia, diumenge, van anar a aquest lloc, al pub, i mare meva, mama, i…”. I tu… Aleshores, diu: “Resulta que… el que es passaven allà…”, i tu: “Ai, les drogues, les drogues”. Aleshores, és clar, dius: “Com? Espera’t, espera’t”. Apagues el foc, ho deixes tot i dius: “Però explica’m què ha passat. Què t’ha passat? Tu què has fet? Tu has pres alguna cosa? A tu t’ha passat alguna cosa? A tu…?”. Interrogatori. Què fa ella? Què fa ell? Es tanquen. I ja no t’expliquen res. M’estic explicant? Què cal fer? Seguir fent l’amanida i batent ous. Així. I, mentre parli, tu callada amb l’amanida, i talles els tomàquets, el cogombre, l’enciam, la barreges i la barreges els cops que calgui. Mentre parla, ni l’interrompis.

El que cal fer és compartir. Vas compartint l’amanida amb el que t’està dient. I no es pot opinar del que està dient. Si opines, diuen: “Ja està, mare, tu sempre igual. No m’entens”. No, tu no opinis. Com a molt, pots dir el que es diuen “obreportes”. Què són els obreportes? Paraules breus, expressions breus que segueixen la conversa sense dir res. Per exemple: “Què dius!”, “Sí?”, “I ara!”, “Vinga”, “No!”, “Mare meva”. “Doncs sí, mama, doncs sí, això i allò”. I et van explicant coses. Acabes l’amanida i comences a batre ous i a fer truites fins que callin. Quan callen? Quan ja ha dit tot el que volia dir, diu: “Mama, que ja has fet vuit truites”. Dius: “És cert, és cert”. I ja està. I acabes i prou. No et perdis això perquè és màgic. No es pot ajornar. Una conversa amb un nen o una nena sí que la podem ajornar i dir-li: “Després seguim”, perquè a vegades hi ha nens que estarien hores i hores parlant i t’esgoten. Dius: “Ja n’hi ha prou, parlem. Fem coses, d’acord?”. No. I després pots reprendre la conversa amb un nen. Amb un adolescent, no. És ara, aquí, en aquest moment, i si no, ja no, ja no. Vuit del matí al cotxe, portant-lo a l’institut o a l’escola, imagineu-vos-ho. I, de sobte, et comença a dir el teu fill: “Mare, que jo…”. Fa quart de secundària, “…no voldré seguir estudiant”. I tu: “Mare meva”. Agafat al volant. “Però per què? Què ha passat? Què ha ocorregut aquí?”. “Ja n’estic avorrit. No vull estudiar. Jo vull treballar”. “I dius: “Però treballar on? Ara? A quart, sense formació i sense qualificació”. I aquell parlant-te d’aquest tema que li està preocupant en aquest moment. És clar, ho fa en un lloc on tu no el pots atendre. Per això parlen en aquests contextos. I tu què fas? Doncs res, tu: “Però què passa? Però per què? Però digues. Però has tingut algun problema? Etcètera”. I vas arribant a l’institut i t’està explicant coses importants. Tu què has de fer? Seguir el camí i passar de llarg l’institut. Perquè t’està explicant una cosa que, si t’atures a l’institut i li dius: “Ja hem arribat”, es talla la conversa. Cal seguir, i quan arribes a una rotonda, et diu: “Mare, que te n’has passat”, “És cert, gires i a l’institut. I ja està. Tot menys perdre’t la conversa. Això és màgic. I, si un fill, una filla adolescent, volen parlar amb un pare o una mare i el pare o la mare l’escolten, tornen i tornen i et van explicant coses. El que no pots fer és corregir-los ni dir-los que està malament el que estan dient ni res de res. Però què pot passar? Que un fill o una filla et digui alguna cosa que no t’agrada o no et sembla bé. No et sembla correcte. I dius: “Ai”. No l’hi corregeixes, però et quedes amb això a fins, aquí, o t’ho apuntes. I l’endemà, o dos dies més tard, però més l’endemà, que no passi gaire temps, tu l’abordes tranquil·lament i li dius: “Ep, Juan, Susana, ahir, quan em vas comentar a la cuina això que em vas dir de les amigues de l’institut del pub que vau prendre això, em vas dir això i després em vaig quedar pensant i a mi això no em sembla bé. Per mi, això no és gaire lògic”. I el corregeixes. L’endemà, però no el dia de la conversa. Perquè no es tallin les converses en què ells t’expliquen les coses. No t’ho expliquen tot, ho sento. Un adolescent explica el que li ve de gust, i molts cops el que volen que escoltis. Entesos? D’acord? Però bé. Però ja està. Comunicació efectiva: la contrària, quan som els pares o els educadors qui volem parlar amb ells. Ells no decideixen, decidim nosaltres, aleshores, ells, com que no han decidit, què es posen? En mode passiu. Què és el mode passiu? Si estan asseguts, es queden asseguts i comencen a mirar a terra així i a esbufegar. “Mare meva, el que cal aguantar aquí”. O diuen: “Que pesada que és”. I tu fotent-li la murga i el sermó, i aquell aguantant. És a dir, deixen veure clarament i evidentment que estic suportant-te. Que has decidit tu venir a parlar amb mi, però jo no ho he decidit. Per tant, em poso en resistència passiva i ho faig amb un llenguatge no verbal. Si estic dempeus, em poso així. “Ja? Ja has acabat? D’acord? Que pesada que és. Que pesada que és”.

Per deixar-te clar que ells ara et suporten a tu. Aleshores, aquí, quina és la pauta que jo suggereixo als pares? Que, quan hagin de parlar amb els fills per donar-los una informació o dir-los alguna cosa, han de ser molt breus i molt concisos, perquè si comencen a parlar, parlar i parlar, ells es desconnecten i no t’escolten. Cal ser molt breu. I no el pots avisar. “De nit parlem”, no. Perquè de nit, ai, li fa mal la panxa, té febre, té dos exàmens demà urgents que li han posat… No es pot parlar. No, no. És en acabar de sopar o de menjar: “Juan, seu un moment aquí, vine. Mira, que la mare et volia dir…”, “El pare et volia dir…”, i ja està, i marxen. I la tercera, la comunicació superficial, que és la que més cal utilitzar, la que més. Què és parlar de temes superficials? Doncs temes que no els implica a cap d’ells, que són la música, els esports, les aficions, la moda, l’oci o xafarderies, la vida social dels altres. Això els encanta. Parlar dels altres i xafardejar de la resta, això els encanta. Aquest és el tema que més cal abordar a casa. El que més. Els que més. Als menjars i als sopars, de què es parla? D’aquests temes? Si vols parlar al dinar o al sopar d’estudis, dels amics, de les drogues, de l’alcohol, el sopar es boicoteja. Que no. De què es parla? D’esports, de música. Els pares han d’aprendre la música que agrada als seus fills, és clar, i saber-ne. “Ep, he entrat a YouTube i he vist que hi ha un concert. Està molt bé”. I ells de què parlen amb tu? Si els agrada la moda, al teu fill o filla, és clar. Tauletes, amb pàgines, revistes de moda. Aleshores, tu et poses a mirar la revista, ella passa i diu: “Ai, mare, espera’t”. I seu amb tu. I comença a parlar de moda. I si té diverses amigues, venen totes les amigues amb ella i seuen amb tu a parlar de moda, de les revistes. “Mira això dels Goya. Que lletja que estava als Goya, etcètera”. I ells acaben dient: “He estat parlant amb la meva mare. He parlat amb la meva mare”. I les amigues marxen i diuen: “Ep, la teva mare és una passada. Amb la teva mare sí que es pot parlar, amb la meva no, però amb tu…”. I de què han parlat? De moda!
Què passa? Que molts pares volen parlar de temes profunds i seriosos, i d’això cal parlar en pocs moments, breus, molt concisos, i ja està. I no gaire repetitius, perquè aleshores, n’estan tips, se’n cansen i n’estan tips. Aleshores, quan et veuen venir, marxen, fugen. Tres tipus de comunicació: afectiva, quan ells venen. Això és màgic. És màgic. Les coses que no us agradin us les quedeu i l’endemà se’ls corregeixen o se’ls recondueix. Segona, la comunicació efectiva, que no ha de ser gaire freqüent, coses que li volem dir o advertir o comentar. I, després, la superficial, cal parlar de tot allò superficial. A més, cal inventar-se coses, a vegades. És a dir: “Ha vingut aquest matí a la feina una senyora i m’ha comentat que tenia un problema amb el mòbil”. Tot t’ho has inventat, d’acord? “Perquè tenia el mòbil i s’ha posat en una aplicació, etcètera”. I et diuen: “Sí, aquesta aplicació…”, i s’enganxen. Ja estem parlant. Per ells, això és parlar amb els seus pares. Per un adult, no. Pensem que cal parlar de temes seriosos. Que no! Que no! Aleshores, el que sí que està demostrat és que els pares i mares que mantinguin aquest nivell de comunicació superficial durant els cinc, cinc anys i mig d’adolescència, en passar a la joventut, baixen ja a plans molt més profunds. I un dia seuen a la cuina i et diuen: “Mare, t’ajudo, però m’ha passat això”, i t’ho van explicant. Ja no com un adolescent. Aleshores, això és el que cal mantenir. No cal tallar una via de comunicació amb els adolescents. I els docents, igual. Qui sou professors i mestres, també igual. És a dir, si tu estimes els teus alumnes, arriba un dia en què venen al teu despatx o t’agafen pel passadís i et diuen: “Vull parlar amb tu”. I dius: “Sí? Digues”. I tu dius: “A veure, què passa?”. I et diu: “Resulta que aquesta, fixa-t’hi, m’ha dit això”, i et va explicant coses i coses. I et van explicant coses a tu, a la tutora, al tutor, al professor, que potser no ets el seu tutor, però veuen que tu connectes, que estàs preocupat per ells, que els estimes, i aleshores parlaran amb tu. I parlaran als despatxos i et busquen. Es fan els trobadissos i tu has de saber que venen a parlar. Escolta’ls. Això és màgic. No t’ho perdis. No t’ho perdis. Aquesta és una de les funcions dels docents, escoltar els xavals. Perquè ells tenen la necessitat de parlar amb els docents. Aleshores, el docent que estima els seus alumnes, els alumnes van a parlar amb ell o amb ella. Així que molts ànims.

Carmen. Hola, Antonio. Encara que intentem evitar el conflicte, a vegades amb els adolescents és inevitable. Quines estratègies ens recomanes utilitzar als pares per gestionar aquest conflicte amb els nostres fills adolescents? Gràcies.

Antonio Ríos. A veure, el conflicte amb l’adolescent és inevitable. És inevitable perquè a l’adolescència succeeixen dues grans crisis: la crisi d’identitat, que és la que hem dit dels canvis que ells tenen, emocionals, sexuals, socials, d’amics, d’intel·ligència… Tot això és la seva crisi d’identitat. No identitat de gènere, sinó identitat de: deixo de ser nena a passar a una altra identitat, deixo de ser nen a una altra que no sé què és. Què és una època de transició. Aquesta és la crisi d’ells, la que més pateixen. I després, una altra crisi que també pateixen ells i que la patim nosaltres, els pares i docents, és la de l’afirmació del jo. És a dir, el jo de la personalitat apareix des que neixen els nens i les nenes. És genètic. Aleshores, tu ja vas veient d’un fill com ve i la personalitat que té. De fet, a vegades em pregunten a mi en alguna xerrada: “Antonio, la xerrada que has fet d’adolescència, jo tinc una filla de vuit anys i ja és així, ja es comporta així. Això ja és adolescent?”, i dic: “No, això és personalitat, prepara’t”. És clar, perquè si als vuit anys, set anys, ja et planten cara, et desafien… Mare meva, hi ha nens que als quatre anys diuen: “Que no em poso això, que no”. Doncs quan tingui 15 anys, ja ho veuràs. És clar. Bé, doncs aquesta personalitat que ve, en arribar a l’adolescència, fa eclosió. És com si s’obrís, fa “bum!”. “Jo soc aquí. Jo soc jo”. I ho expressen amb fermesa. Per això és l’afirmació del jo. “Jo m’expresso amb fermesa. I qui soc jo? El que jo vull, el que a mi m’agrada, el que jo desitjo, el que no vull, etcètera. Ah! I això ho vull expressar amb fermesa”. És clar, aleshores, bum!, afirmen. I aquesta fermesa, aquesta afirmació del jo, ho fan a casa, només a casa i amb les figures parentals, amb el pare i la mare. Fora de casa són un encant tots. “Quina filla que tens. Quina meravella. I et queixes? Ha vingut a casa a berenar amb la meva filla i ha recollit les coses, ha netejat…”. I tu dius: “La meva ha netejat? La meva on ha netejat? Si a casa mai neteja ni fa res”. Però, fora de casa, un encant tots. Quan i on ells afirmen el seu jo? Davant dels pares, de les figures d’autoritat. I com ho fan? Desafiant tot el que diguin els pares. I aquí venen els conflictes. Aquesta és la gènesi del conflicte, l’origen del conflicte, que ells afirmen el seu jo. Els dius: “Posa’t aquesta camisa, que la que portes està lletja, que la tens bruta”. No se la canvien. Perquè ho has dit tu. “Posa’t a estudiar”, no es posen a estudiar. “Recull això”, no ho recull. Tot el que tu diguis no ho fan. Per què? Perquè afirmen el seu jo. I aquesta afirmació del jo s’expressa amb un desafiament explícit al que els pares diguin. I aquí és on sorgeix el conflicte. Per això és inevitable. Què cal fer, aleshores? Quina estratègia et suggereixo i us suggereixo a vosaltres per quan tingueu un conflicte amb un adolescent? Negociar. Cal aprendre a negociar. Amb la majoria dels adolescents, amb una negociació aconseguim molt més que per imposició o per obligació. Si li dius: “Has de fer això ara”, bé, et pot muntar… I no ho fa. Et poses finalment fet una fúria amb ell o amb ella i, finalment, dius: “M’esgota”. Per què? Perquè et desafiarà. I això no ho fa perquè no t’estima. No, no, no, no. Ho fa per aquesta afirmació del jo. “Jo soc jo, i jo soc qui decideix quan parlo, què em poso, què em trec, etcètera, ho decideixo jo”. Estratègia? Ara parlarem de negociació, com fer-ho. Quan parleu amb els fills, cal donar-los un marge de temps. Abans de menjar, has de tenir l’habitació recollida. Abans del sopar, has d’haver fet això. No li diguis “ara”. Si li dius “ara”, li actives el desafiament.

En una negociació, tu parteixes amb una proposta i ells amb una altra. Els dos han de cedir. Els pares han de cedir i ell ha de cedir. Els costa molt als adolescents cedir, però van aprenent perquè s’adonen que aconsegueixen més que si no cedeixen. Per exemple, el típic que et diuen: “Vull sortir de festa fins a les tres de la matinada”, i tu dius: “Fins a les tres de la matinada? Però on vas tu? Aquí a la una”. I diu: “A la una? Per sortir a la una, no surto! Que no surto!”, i no surt. I marxa i no surt, no negocia. Tu no ets intel·ligent, negocia una mica. Digues: “Una no, vinga, una i mitja, una i tres quarts”. “D’acord, vinga”. És clar, però si t’entossudeixes… Ells són tot o res. I cal ensenyar-los a negociar. Però també els pares. Tu vols que vingui a la una, ell a les tres, vinga, doncs que vingui a tres quarts de dues o a les dues. I evitem el constant conflicte amb ells. Aprendre a negociar és la gran estratègia per evitar conflictes amb els fills adolescents. Cal negociar-ho tot. Les coses importants. No s’ha de negociar si es menja un iogurt o no. Però sí les coses importants. Negociar. Tu exposes i, a la negociació, l’estratègia: ell ha de parlar primer. No parlem els pares primer. Ells els primers. “Tu què proposes?”. Et diu: “Jo vull venir a les dues”. D’acord, tu ja saps el que ell vol. Sigues astut o astuta. I negocia bé. Si tu dius: “Aquí a la una”, no. Que primer ho diguin ells: “Mare, aquest cap de setmana vull anar… Volem fer una festa del pijama totes les amigues i hi anirem totes…”. No hi pots anar perquè la setmana vinent són exàmens. Com aniràs aquest cap de setmana de festa si tota la setmana vinent hi ha exàmens d’avaluació?”.
I ella: “Vinga, van totes les meves amigues”, que no hi van mai, “Hi van totes”, etcètera, etcètera. I dius: “Que no, has d’estudiar”. I es queda a casa. I no va a la festa del pijama. Quant de temps estudia? Molt poques hores. Si estudia! Perquè està enrabiada. I les seves amigues, les poques que hi ha anat, enviant WhatsApps de fotos en pijama totes, que la posen de tal manera que, encara que es posin a l’habitació amb el llibre, ni veuen les lletres. Ni les veuen de la rabiola que tenen. És millor negociar. “Tu hi vols anar? A veure, hi ha exàmens la setmana vinent. Què proposes?”. Què proposa? “M’aixeco a les set del matí a estudiar”. Vinga… No. Bé, vinga, a veure, no. Doncs estudies dues horetes dissabte al matí, fas l’habitació, després menges, estudies una altra horeta, horeta i escaig, i a les sis la mare o el pare et porten a la festa i t’hi quedes a dormir. I demà a la una, dotze i mitja, anem per tu i estudies a la tarda aquí”. “M’hi vull quedar a dinar”. Negociem. Si cedim, cedim tots. Vens a menjar, dorms una mica i estudies”. Què hem aconseguit? Que estudiï tres hores dissabte i dues o tres diumenge. Però, a més, no és que estudiï més hores, sinó que estudiarà més disposada, amb més actitud. Perquè hem negociat. I acabo amb aquesta pregunta, que és: ells no compleixen la negociació al 100 %. Mai. Ho sento, no la compleixen. Molts pares creuen que, com que hem negociat i hem cedit, ells la compliran. No. Ells la compleixen en un 60 % o un 70 %, però hem aconseguit més, molt més que si ens posem a fer un estira-i-arronsa entre els dos i, finalment, tenen tal rabiola que es queden a casa, no estudien, no fan res i, a més, et foten el cap de setmana.

Ana. Hola, Antonio. Em dic Ana i tinc una filla preadolescent i una altra molt prop, aproximant-se. Com a expert en adolescència i adolescents, m’agradaria saber si les generacions adolescents d’ara ho són durant més temps comparat amb generacions passades. I també m’agradaria saber si creus que els joves i els adolescents d’ara són més immadurs.

Molts pares em diuen: “Quan jo tenia l’edat del meu fill, no fèiem això, no era així”. Aleshores, quina diferència hi ha? Mireu, el cicle evolutiu, el que és el procés evolutiu, psicològic i emocional és el mateix. És el mateix. Quan tu tenies 14, 15, 16 anys, et venia de gust estar amb les amigues, amb els amics… El teu pare i la teva mare et semblava que eren anacrònics, que no s’adonaven de res, que no sabien de res. Això és normal. La necessitat de cuidar-te, d’estar, de ser atractiva, d’enamorar-te… Tot això és el mateix. D’afirmar el teu jo, etcètera. Què ha canviat? Ha canviat, sobretot, el context social, el context social, polític, econòmic, cultural, familiar… Això és el que ha canviat. I els models d’autoritat han canviat. De manera que, fa 30 o 40 anys, l’adolescència era la mateixa, però estava molt més continguda. Hi havia una contenció per part de la família, escola i societat molt més uniforme i estava molt més continguda l’adolescència. Avui, aquesta contenció ha canviat. És diferent. Aleshores, l’adolescència ha emergit d’una manera que abans no es veia. I avui, per exemple, els models d’autoritat que abans… Doncs discutir a un mestre, discutir a un director de l’escola, discutir a un policia, al metge, als jutges, als fiscals… Avui els discuteixen. Això és el que ha canviat. El canvi social, polític, cultural, econòmic, familiar que s’ha produït ha fet que els processos evolutius emergeixin d’una manera que sembla que… Què passa avui? Això estava abans també, però estava molt més contingut. No es tracta de contenir d’una manera estricta, perquè si contens estrictament, es crea aquí dins molta tensió i tendeix a explotar. Però tampoc es tracta de flexibilitzar tant, tant, tant que no hi hagi contenció perquè es dispersen. Això és el que ha passat des del meu punt de vista i el meu criteri. Aleshores, és molt important que continguem l’educació. Per això, les normes, els límits, la negociació, no poden fer el que els doni la gana. No, no poden. Ells ho volen fer, però no ho poden fer. I un factor per mi determinant és que, en aquests últims 20 anys, per dir dues dècades, hi ha hagut una educació que s’ha basat molt més en la sobreprotecció i en el permissivisme, i ens està passant factura. Què significa sobreprotegir? Una cosa és protegir un fill, que és protegir-lo que no li passi res ni res. I sobreprotegir-lo què és? Evitar-li tota dificultat, patiment i problema. “Vinga, t’ho soluciono jo perquè tu no pateixis. I així tu estàs contenta i estàs feliç i no pateixes”, però no el prepares per a la vida. Ell ha d’afrontar les dificultats i s’ha de solucionar la vida.

Tu no li pots fer el llit. No. Si l’hi fas, l’estàs malcriant. I l’estàs fent un inútil. Si l’hi soluciones tot, no el capacites per a la vida. Si l’hi compres tot, si el portes a tots els llocs i l’hi facilites tot, què ocorre? Que no l’estem preparant per a les dificultats pròpies de la vida, propi de la seva edat, és clar. Què ocorre a vegades? Que arriben un divendres. Una mare, un pare diu: “Ep, a veure, Juan, dilluns tens plàstica. A veure, has de comprar alguna cosa?”. Diu: “No, no cal comprar res per a plàstica”. Passa el cap de setmana. Arriba diumenge a les set de la tarda. I et diu: “Mare, he de fer una cosa de plàstica”. I tu, és clar, dius: “No has comprat res? Doncs no tens res. Doncs no fas això de plàstica”. I diu: “Doncs suspendré”. Dius: “Mare meva, un altre suspens. Que no suspengui!”. I què fas diumenge a les set de la tarda? O vas a una botiga que està oberta a comprar tot el que necessita de plàstica o truques a una amiga teva que té una papereria: “Carmen, que mira què m’ha fet, que no té cartolina ni té coses ni té res. Em pots obrir un moment que ho compri tot?”. I vas i l’hi compres. I li dius: “Tu queda’t aquí assegut. Queda’t aquí. Ara vinc i ho fem”. No, que vagi amb tu. És clar, que es mogui. No, vas, li compres la plàstica, ho compres tot, tornes i què fas? L’ajudes a fer-ho! És clar. Això és sobreprotecció. Facilitar-l’hi tot, fer-l’hi tot fàcil. Això no és preparar-los per a la vida, perquè la vida té moments difícils? Doncs cal preparar-los per a la vida també. M’explico? Aleshores, aquesta sobreprotecció està fent adolescents i joves febles. Febles. I això sí que s’està notant ja molt. Estem notant ja que generacions de 20 anys i escaig no estan preparades per a les dificultats de la vida. No es tracta tampoc d’una educació estricta, estricta, però sí continguda. I que ells solucionin, facin les coses i facilitin les coses, i que ells es busquin la vida. I tu l’ajudes, tu ets al seu darrere, però ho ha de fer ell. I, si parlem d’estudis, hi ha molts pares que, perquè aprovin, estudien amb ells. Jo vaig tenir fa dos anys una persona que havia acompanyat el seu fill estudiant amb ell a la primària, a la secundària al batxillerat i a la carrera. La mare havia estudiat amb ell i havia acabat la carrera perquè la seva mare estudiava amb ell. Què va passar quan va acabar la carrera? Que va dir que no exercia. Perquè ell no se sentia segur. Perquè el que havia aconseguit no era pel seu esforç, era perquè hi havia la seva mare. Aleshores, si ella no treballava amb ell, ell no podia treballar. No el prepares per a la vida. Tu no l’hi pots facilitar tot, el fas un inútil. Que pateixi. Sí, una mica de patiment és bo, no passa res.

Andrés. Antonio, ens has comentat que has sigut educador durant molt de temps. Et voldria preguntar: per tu, què és l’educació i en què consisteix educar?

Antonio Ríos. A veure, educar, i ho hem comentat en preguntes anteriors ja, per mi és preparar els fills, els alumnes i els joves a la societat per al futur. Hem de preparar homes i dones que, quan arribin a ser joves i després adults, estiguin preparats per afrontar les dificultats de la vida. Que sàpiguen resoldre no només les laborals, sinó també les personals, les familiars, les de parella… És molt important que un pare i una mare preparin els seus fills per a tot: que siguin autònoms, independents, que no depenguin de res ni de ningú, que es puguin resoldre les seves vides i les seves dificultats i, si han d’ajudar o necessiten ajuda d’algú, que aprenguin també a demanar ajuda. Però preparar-los per a la vida. Això, per mi, és l’educació. I en aquesta educació hem parlat que, doncs això, entren l’amor i l’autoritat com a claus fonamentals. Sent pares, tu pots ser qui més l’estima, qui més límits li posi i qui més “li amarga la vida”, com ells diuen, i no pots ser el seu amic, no. Tu ets, com a docent, qui més l’estima també a l’escola, et preocupes per ella, per ell, li preguntes, t’interesses, però també qui li ha de posar normes i límits. No ets el col·lega. No. No ets el col·lega. “Jo soc el teu professor, la teva professora, que m’importes molt i m’interesses molt”. I així, en totes les àrees. És preparar els fills per a la vida, preparar-los perquè, quan arribin a l’edat adulta, ho sàpiguen gestionar i siguin com més feliços millor. I una cosa, en aquesta preparació, se’ls ha de preparar per a la frustració. Per a la frustració, perquè a la vida, tot no ho pots tenir. A la vida, no es té el 100 %. No, podem tenir moments, indicis del 100 %, però no es poden mantenir. Cal aprendre a viure amb un 20 % o un 25 % de frustració. Què significa això? Amb un percentatge que les coses no són com a mi m’agradarien, que no surten com jo voldria i no puc viure malament per això. He d’aprendre a viure bé. De la manera més feliç possible sabent que tot no ho puc aconseguir i tot no ho puc tenir. Preparar-los així per a la vida és el més important. No només amb una formació acadèmica, no, faltaria alguna cosa. Un pare i una mare han d’ensenyar-los, per exemple, a planxar. A planxar, a posar rentadores i assecadores, a plegar la roba, a fer el llit i a netejar. Un nen, una nena, a partir dels vuit anys, ho poden fer tot a casa, tot. Tot és tot, fins i tot un menjar suculent. Com ho podem veure a programes de televisió, o no? És clar, jo fa 20 anys, quan deia això, em deien: “No és possible”. Mira’ls. És clar, això és preparar-los. Aquí hi ha hagut, darrere dels joves que tenen 8, 10, 12 anys i saben cuinar, saben preparar, saben fer coses, pares i mares que han empentat. Han empentat perquè el vaixell… “Vinga, que naveguis. Endavant”. Confiant en ells, autoestima, reforçant, donant-los suport, animant-los, corregint-los, conseqüències, enuigs, és clar, conflictes, negociació… per preparar-los i que un dia… surtin a alta mar i puguin navegar ells sols. Aquesta és la funció parental, amb molt d’amor, molta autoritat, però acompanyant-los en aquest procés. I, res, us vull donar les gràcies per escoltar-me en aquest moment tan bonic que estem passant. I dono les gràcies també a ‘Aprendemos juntos’, que m’han convidat a compartir aquestes hores amb vosaltres. M’he sentit molt a gust, m’he sentit molt bé amb vosaltres i us desitjo el millor per a la vida. Des dels petits fins als grans, tots, que aprenguem a ser feliços. Això és el que jo us desitjaria. A ser com més feliços millor. Aquest és l’objectiu de la vida: que aprenguem a ser com més feliços millor, sabent que no podrà ser mai al 100 %. Però cal preparar-se i formar-se perquè puguem ser com més feliços millor. Així us ho desitjo. Moltes gràcies.