Dos pautes per entrenar les teves capacitats

Sergio. Hola, Xesco. Em dic Sergio, soc professor d’Educació Física en un col·legi i, com tu, vinc del món del handbol. La veritat és que és un immens privilegi poder conversar amb tu d’alguns temes que has desenvolupat en la teva carrera professional com a preparador físic, com a entrenador, com a formador. I crec que seran molt interessants per a la formació de joves, de nens i de tot el món en general. La veritat és que una cosa que m’ha cridat molt l’atenció que he escoltat és que t’actualitzes cada any. Que no et conformes amb el que has fet l’any passat. Podries explicar-me una mica més a què et refereixes amb això?

Xesco Espar . Sí, és clar. En primer lloc, l’honor és meu i el gust és meu. La veritat és que és un plaer ser aquí, poder compartir amb tu tots els anys d’experiència. Perquè crec que al final tots som un gran equip en la humanitat i l’objectiu, precisament, de tots és fer millor la humanitat. Això de les versions és un recurs que vaig haver d’inventar una vegada i que va ser molt important en la meva vida. Per això m’agrada explicar-ho. Però jo crec que el món canvia constantment i nosaltres hem de canviar amb el món. Saps que a l’INEF estudiem el cos humà. I el cos humà canvia cada tres anys automàticament un quilo de musculatura per un quilo de greix, cada tres anys es canvia. Si et fixes, això és molt mala passada perquè tu et peses i peses el mateix, però la teva talla de pantalons és una més perquè el greix ocupa molt més. Què vull dir? Que el canvi en la vida és automàtic, però el progrés no. O sigui, que el món canviï no vol dir que hi hagi progrés. El progrés cal treballar-lo. Per això, davant del canvi tenim dues maneres d’afrontar el canvi. Una és… Mira, acaba la frase: Si la vida et dona llimones…

Sergio. Fes llimonada.

Xesco Espar. No, cony. Demana sal i tequila! És clar, és la segona. La primera és adaptar-te. Que dius: “D’acord, sí, el món canvia, doncs jo vaig darrere i m’adapto amb ell. Em fa llimones, doncs faig una llimonada”, no? Però els meus amics mexicans em van dir: “no, demana sal i tequila”. Significa: Ja que el món canvia, em ficaré dins del canvi. Seré protagonista del canvi. Algú dirigirà el canvi. Aquí vull estar jo per aportar el meu gra de sorra al canvi. I en aquesta necessitat d’adaptar-me, no només d’adaptar-me, sinó de projectar-me en els canvis, em vaig adonar que si el món canvia, jo he de canviar. No només per adaptar-me, sinó per ficar-me dins d’ell, no? I per això jo… Et diré el dia que em vaig inventar aquesta metàfora. Mira, la meva gran il·lusió era ser Campió d’Europa d’Handbol. De petit, de gran… I vaig arribar fins i tot a jugar al Barça d’handbol. Però quan vaig arribar al Barça em vaig adonar d’una cosa: Jo dels dolents era el bo, d’acord?, però dels bons era el dolent. No era el bo. Llavors no era tan bo com per potser estar en aquest equip i vaig tenir la possibilitat de passar a entrenar l’equip juvenil. I no vaig canviar el meu objectiu, vaig canviar el vehicle. Els objectius són molt importants en la vida i a vegades no s’han d’abandonar, però s’ha de canviar el camí.

I en comptes d’intentar guanyar-la com a jugador, vaig pensar: “intentaré guanyar-la com a entrenador”. I per això vaig començar a entrenar l’equip juvenil del Barça on vaig estar uns quants anys entrenant fins que vaig tenir l’oportunitat. Vaig estar com dotze anys entrenant el juvenil i el júnior. Vaig tenir l’oportunitat de ser ajudant del primer equip. En Paco Seirul·lo era el preparador físic de l’equip d’handbol i era el preparador físic de l’equip de futbol també, amb en Johan Cruyff. Aquest any, el 97, 1997, li van oferir ser només preparador físic de l’equip de futbol i la posició de preparador físic en l’equip d’handbol va quedar lliure. I ell em va comentar la possibilitat. I jo vaig acceptar. Jo volia ser entrenador, però sentint-me entrenador, vaig estar uns anys de preparador físic. Vaig estar set anys fins que, per una sèrie de raons, l’entrenador va deixar l’equip i quan l’entrenador va deixar l’equip van començar a obrir-se les possibilitats: A veure qui entrenarà l’equip, quin entrenador portaran… I jo hi era com la noia del WhatsApp, saps? Així com: “Eo, eo, vull ser jo l’entrenador”. Però a mi ningú em deia res, no? Llavors… Sembla que volien fitxar entrenadors estrangers i jo, no és que m’enfadés, però vaig pensar: “Escolta, per què no em donen l’oportunitat a mi?”. Així que em vaig armar de coratge i de preparació i vaig demanar hora amb el president. Per què? Perquè de mi deien: “No, és que ell és el preparador físic”. I jo pensava: “No, jo faig de preparador físic, però jo soc entrenador”.

Llavors… Em va costar però vaig aconseguir parlar deu minuts amb el president. Un dijous. El divendres venia un entrenador suec a entrevistar-se amb el president i el club havia fet una oferta a altres dos entrenadors i el president havia de decidir entre els tres entrenadors qui era l’entrenador i havia de dir-ho el dilluns. I jo el dijous aconsegueixo una reunió de deu minuts amb el president, que no té al cap dir-me a mi de ser entrenador perquè pensa que soc el preparador físic. I jo vaig estar com, no et menteixo, sis hores preparant la reunió. Pensava: “Com puc fer-li canviar la seva perspectiva sobre mi, que jo no soc preparador físic?”. I llavors es va encendre una bombeta. I vaig entrar a la reunió i el primer que li vaig dir va ser: “President, gràcies per rebre’m. Vinc a presentar-te en Xesco 4.1”. I li vaig donar la mà. I es va quedar com que no entenia res. Diu: “Com?”. Dic: “És que crec que només t’han parlat del 3.2 i no té res a veure”. Diu: “Com?”. Li vaig dir: “Oi que tens…?”. Ell tenia el portàtil obert i li dic: “Oi que tens Windows aquí?”. Diu: “És clar”. Dic: “Oi que ho actualitzes cada any?”. Diu: “És clar”. Dic: “Jo també. Jo m’actualitzo cada any i que jo fos preparador físic abans no vol dir que jo tota la meva vida hagi de ser preparador físic”. I llavors li vaig començar a explicar una mica la meva trajectòria, la meva formació, no només la meva formació acadèmica, la meva formació extraacadèmica, que és la que ens dona la nostra personalitat. I vam estar parlant. Els deu minuts es van convertir en una hora i al final d’una hora em va dir: “M’he quedat impressionat per com m’has explicat que l’equip pot tornar a guanyar la Copa d’Europa. Seràs l’entrenador de l’any que ve”. I vaig sortir de la reunió entrenador. Llavors va quedar en mi aquesta idea de “cada repte demana un nosaltres diferent”. Cada vegada que tenim un repte nou, la persona que comença el repte no pot ser la mateixa que la que acaba. Un alumne davant d’un curs, un professor davant d’una escola, davant d’un nou curs, un entrenador amb un nou equip, una nova temporada. Hem de tenir al cap la idea de créixer. Per què? Perquè, si tenim un repte, vol dir que no estem preparats encara per trencar-lo. I ens falta créixer. D’aquí ve la meva necessitat imperiosa cada any de transformar la meva personalitat i les meves habilitats.

Sergio. Em sembla una idea extraordinària. La veritat és que crec que tots l’hauríem d’aplicar a la nostra vida. I parlant d’extraordinari, en el teu llibre ‘La Llibreta’ parles de deu hàbits que construeixen la gent extraordinària. Ens podries comentar quins deu hàbits? I sobretot, què és per a tu la gent extraordinària?

Xesco Espar. Doncs la gent extraordinària és això. La gent no que està per sobre del normal, sinó la gent que està per sobre de l’excel·lència. És la gent que està fregant el deu i a vegades traspassant el deu. Per què dic això? Perquè, per mi, el significat de la vida, o la meva missió de la vida, crec que el més bonic que nosaltres podem tenir com a entrenadors, que som bàsicament com a professors, com a pares, és adonar-nos primer que tots tenim talent. Tots som especials en alguna cosa. Déu, l’univers, la natura, ens ha fet especials en alguna cosa. Jo crec que el nostre deure és agafar aquest talent o aquests talents, fer-los créixer, amplificar-los i posar-los al servei de la societat. I si tothom fes això, el món seria un lloc extraordinari on viure. Llavors, jo crec que la gent extraordinària, esportistes, artistes, investigadors, músics, cantants… No sé, no vull deixar-me cap àmbit de la societat. La gent que és extraordinària en aquest sentit és aquesta gent que ha desenvolupat el seu talent al màxim i l’ha posat al servei dels altres. I això m’agradaria que fos l’exemple de la meva vida. I també m’he adonat d’una altra cosa. Que la gent que ha arribat fins allà, ha arribat per un treball dur. Però, important, la gent que s’ha mantingut, no ha estat tant per treballar tan dur, sinó perquè ha aixecat el seu nivell d’exigència en alguns hàbits determinats.

Aquest és el valor de l’hàbit. L’hàbit és la teva xarxa, la que et sosté el dia que estàs tranquil, neutre. O sigui, aconseguir un objectiu és qüestió de lluitar i de treballar dur i de passió i d’enfocament i de coratge, no? Però mantenir aquest èxit és una qüestió d’hàbits i jo, de molts hàbits, em va agradar estudiar-ne deu perquè són deu fàcils d’explicar amb el llibre de ‘La llibreta’ a través de la història del que més ens agrada, d’un equip d’esport, durant un any. Perquè, saps què passa amb l’esport? Hi ha una cosa molt bonica, és que el “feedback” és molt ràpid. És a dir, nosaltres cada cap de setmana sabem si ho hem fet bé o no perquè ens veiem jugar i guanyem o perdem. I en aquest sentit em vaig adonar que hi ha alguns hàbits clau. Per exemple, l’ambició. La gent extraordinària és ambiciosa, però no és ambiciosa perquè vol tenir més coses. És ambiciosa perquè vol ser més. Aquesta és la bona ambició. La bona ambició no és voler tenir més, és voler ser més, poder donar més a la societat, no? És ambiciosa. Després, una altra cosa important és que busca l’excel·lència. És a dir, procura donar el millor de si mateixa cada vegada. Que ho he dit molt ràpid, jo a la gent li dic: “Mira, ja que ho has de fer, fes-ho bé a la primera. Concentra’t en fer-ho bé sempre el millor que puguis”. És ambiciosa, busca l’excel·lència, té una forta càrrega d’automotivació. És a dir, no espera que vingui algú de fora i li doni ànims. No, ja porta intern aquest foc. Potser perquè quan tu et dediques als teus talents i penses en evolucionar el teu talent, com que tu tens facilitat en aquest àmbit, ja la motivació et ve.

Per això és tan important que tots ens dediquem a allò que més ens agrada. El següent hàbit que vaig analitzar, aquest és molt bonic. Aquest és molt bonic. Molt bonic. És entendre el fracàs perquè el fracàs hi ha vegades que et bloqueja i et desanima i hi ha vegades que t’impulsa. Tots els grans extraordinaris, totes les persones extraordinàries que vaig estudiar, van tenir un munt de fracassos i van saber treure energia d’aquest fracàs per buscar el següent intent. Bàsicament adonant-se d’una cosa i és que el contrari de guanyar no és perdre. Això és molt bonic quan s’entén. El contrari de l’èxit no és el fracàs, és no moure’t, és no fer res. Mira, t’ho posaré una mica visualment, no? Molts cops fins i tot la societat ens tendeix a portar a aquest lloc. Això és l’èxit. Llavors nosaltres estem aquí i pensem com m’agradaria estar aquí, com agradaria arribar aquí, tenir això, poder compartir això, no? Però veiem el fracàs com el contrari i pensem: “És que si ho intento i fallo, m’allunyaré. Llavors…”. Què fem? Ens quedem quiets. Ens paralitza. Pensem: “No em moc”. Per què? Perquè llavors pretenem, fingim, que algun dia farem alguna cosa, però tendim a quedar-nos quiets. I s’ha d’actuar. Aquest és el següent hàbit, s’ha d’actuar. I quan actuem? Quan ens adonem que l’èxit i el fracàs no estan així. Sergi, et prometo que no estan així, estan així. El fracàs està de camí a l’èxit. De manera que, si tu ho intentes i falles, estàs més a prop. I quan t’adones d’aquest paradigma, que el fracàs, perdre, està de camí a guanyar, que el contrari de l’èxit i de guanyar és no moure’t, llavors la motivació et ve. Aprens a agafar, a prendre, aquests petits fracassos i usar-los com un impuls per a l’èxit. Llavors això d’entendre que el fracàs no és definitiu és una de les coses més boniques que crec que puc explicar. Actuar, un altre hàbit. És gent d’acció, és gent de… Jo als meus estudiants a la universitat moltes vegades els deia: “No parlis, que els teus fets parlin per tu. No declaris què vols. Declara ‘vull fer això’. Però després ja calla”. És a dir, el millor mapa, la millor planificació del món, mai ha fet guanyar a un equip. El millor mapa no ha portat ningú a cap lloc, tret que hagis caminat sobre el mapa, sobre el terreny. Llavors, l’acció i no la paràlisi és un altre hàbit bàsic de la gent extraordinària. Després hi ha un hàbit, que me’n vaig adonar. Aquest és per als extraordinaris dels extraordinaris, d’acord? Perquè, què és ser bona persona? Per mi, ser bona persona és molt important. Entenent una cosa, que a vegades hi ha gent com falsa, que fingeix, i que sembla que té èxit. I això ens enganya una mica, no? Diem: “No, però hi ha gent tramposa que arriba a l’èxit”. Mira, jo crec que és més difícil arribar a l’èxit amb paranys que amb el teu treball diari.

Però el que sé és que és impossible mantenir l’èxit amb trampes. Un hàbit, si tu vols mantenir-te com una persona reeixida, és molt millor ser bona persona perquè la gent et donarà suport. I compte, compte, perquè això també la gent no ho entén bé a vegades. Ser bona persona no és ser un babau. Això és el bonic de ser bona persona. Ser bona persona… Hi ha una manera molt fàcil de ser bona persona, que és cedir sempre. “Ah, mira, aquest és un bon tio”. Per què? “Aquesta és una bona noia”. Per què? “No, perquè, bé, tot li va bé”. No, no, ser bona persona vol dir defensar la veritat, no deixar-te trepitjar. No deixar que els altres s’aprofitin de tu, que tendeix a passar amb la gent que… Això és entendre malament ser bona persona. Perquè ser bona persona també és difícil. Per què? Perquè tu has de defensar la teva veritat. El treball en equip. Mira, el treball en equip, un dels meus professors favorits, en Zig Ziglar, deia: “Pots aconseguir el que vulguis a la vida si ajudes al nombre suficient de gent a aconseguir el que ells volen perquè ells et donaran suport”. Això és el bonic de la feina en equip. Tenim molts equips, podem parlar de la feina en equip molta estona. Però jo et diria que, si vols alguna cosa gran, has de recolzar-te en un equip. Sempre et donaran suport. Són líders també. La gent extraordinària són líders en el sentit de lideratge que m’agrada a mi, que és ajudar els altres a que creguin més en si mateixos. El líder no està per ser aplaudit, observat, admirat. Això és lideratge fals. És un lideratge d’imatge. No, no, el líder bo és el que fa créixer la seva gent. El que confia abans que la gent en ells mateixos, no?
El coratge. El coratge, crec que és el novè hàbit del qual escric. El coratge, mira, el coratge és el que et permet créixer. Coratge és tenir por i, tot i això, posar-t’hi. El coratge és humilitat perquè, quan jo vull encarar un objectiu per al qual crec que no estic preparat, he d’assumir que no estic preparat i he de pensar, he de millorar, he de ser sincer amb mi mateix. Necessito millorar. I aquesta millora te la dona el coratge. El coratge et permet abordar aspectes que avui penso que no puc aconseguir, però que, si m’hi poso, durant el camí s’obriran portes, d’acord? I després a viure el present. Viure el present. Aquí, crec que la societat està dividida en tres grans grups de gent. De moltes maneres, però en tres grans grups. Un som els somiadors, els que sempre estem fent plans, els que sabem què ens agrada. Però viure allà no et porta enlloc. Sí que és important durant una estona pensar on vull anar, però la major part de l’estona he d’estar actuant en el present. Hi ha un altre grup de gent, i jo crec que aquesta gent ho passa una mica pitjor, que és que viu en el passat. Viu en el passat pels seus fracassos i per la seva pròpia autocompassió o pels seus èxits, però viu d’aquests èxits. Però el que et va portar fins aquí no et portarà més lluny, no? Llavors, no sé, és com una petita equació, no? D’un 20% de mirar al passat o un 15% de mirar al passat per no repetir els mateixos errors. Un 15% de mirar al futur per il·lusionar-me amb el que vull. Però un 70% del temps he d’estar actuant i vivint en l’únic moment que pot canviar el futur i millorar el passat, que és el present. Crec que aquests deu hàbits, si la gent ho pren com un hàbit, poden ajudar-nos a ser, a desenvolupar el nostre talent a un nivell extraordinari i poder compartir-lo amb els altres.

Sergio. Xesco, has parlat de la motivació, que per mi és un pilar fonamental en el meu col·legi i en el meu dia a dia. Però jo no vull que la motivació sigui un eslògan de “Si vols pots” o “amb molta motivació ho aconseguiràs”. En la teva experiència professional, per aconseguir els objectius, quin paper ha tingut la motivació?

Mira, recordo un cas d’un entrenador precisament, que el vaig tenir d’alumne en un curs d’entrenadors. I al cap d’un mes o així, em crida i em diu: “Mira, Xesco, aquesta setmana passada he donat la millor xerrada de motivació a l’equip. Mira que me la vaig preparar, com tu ens vas explicar. Tracta aquest tema, tracta aquest tema, fes-los creure en ells mateixos, aprèn-te’l bé per després poder actuar i expressar amb les pauses, els silencis. Vaig donar la millor xerrada de motivació que he fet en la meva vida. I vam perdre, noi. i vam perdre. Per què vam perdre? És que no ho vaig fer bé?”. I se’m va acudir preguntar-li: “Escolta, una cosa, ja veig que vas preparar molt bé la xerrada. Vas preparar igual de bé el partit que la xerrada?”. Et prometo que em fa això: “El partit?”. I fa: “Ostres”. Noi, a veure, l’important és jugar bé. I després, és jugar bé tota l’estona. Però el talent, la preparació, no té substitut. És a dir, voler és poder si tens un bon pla. Doncs sí. Si vols, és més fàcil poder que si no vols. Però, és clar, si jo et dic: “Sergio, va, et convido a sopar. Vine a casa a sopar”. Com no sàpigues on visc, ja pots anar fotent-li gasolina al cotxe, que no arribaràs mai. És a dir… Home, que voler és poder? A la llarga crec que sí.
A la curta, necessitem més coses. Quin paper juga la motivació? Mira, t’he parlat dels dos grans factors per mi que té el rendiment personal. Esportiu, acadèmic, docent… Jo crec que el rendiment depèn de dos factors. Jo al principi ho explicava malament. Jo deia: El rendiment és igual al talent més la motivació. Més la motivació o l’estat emocional en què estàs. Però amb el temps em vaig adonar que els dos factors són correctes, però l’operació no. Per què? Perquè si és una suma, sembla que el dia que jo no estic motivat, doncs… El meu rendiment és igual al meu talent. No, el meu rendiment és zero si no estic motivat. És a dir, l’acció és un producte, és una multiplicació. Talent multiplicat pel nostre estat emocional o motivació. És a dir, la motivació és un amplificador del talent. Tots tenim talent. I tots tenim… Imagina’t, de zero a cent, tots tenim un determinat punt de talent. Setanta, posa-li. Llavors, com actua la motivació? Doncs la motivació fa que donis els setanta o en donis trenta.

Estàs poc motivat? El teu talent encongeix. Estàs motivat? Tens ganes? Estàs actiu? Ho dones tot. És a dir, que la motivació no explica l’èxit de per si. L’única cosa que explica, que no és poc, és que donaràs tot el que tens, amb la qual cosa és més fàcil. Una mica com ser pessimista i optimista, no? Hi ha dos tipus d’optimistes. Els optimistes moderats que diuen: “Això sortirà bé, m’hi poso”. I després, n’hi ha uns que no m’agraden, que són els optimistes exagerats, que diuen: “Ah, això sortirà bé, no et preocupis”. No, si no et preocupes no sortirà bé, no? I amb els pessimistes passa una cosa semblant. Hi ha el pessimista moderat, que pot ser bo ser pessimista moderat. Per què? Perquè pensa: “Això no sortirà bé, eh? Això o m’hi poso ja, o això no sortirà bé”. I llavors aquest pessimista moderat, com que actua, com que aquest pessimisme el porta a actuar, també està bé. I després hi ha el pitjor de tots, que és el pessimista exagerat. És el que en realitat és un poruc. És el que sempre busca una excusa per no començar. El que: “No, ui, no, això no sortirà, això no, això és impossible”. El que estan fent és com… doncs això, negant-se la capacitat personal de generar motivació. Aquesta és la meva visió. La motivació és una part del rendiment. En realitat, responsable del fet que tots tenim dies bons i dies dolents. Per què? Doncs perquè la nostra motivació ens fa actuar en un sentit o en un altre.

Sergio. És clar, has parlat de talent i jo crec que, per exemple, al meu col·legi sempre intentem impulsar el talent. Però hi ha diverses qüestions. Com detectem el talent? El talent està sobrevalorat? Tu que has treballat amb esportistes d’elit. Hi ha molts esportistes dels quals diuen: “És molt talentós, però no arribarà”. Què és el talent?

Xesco Espar. Mira, per mi és molt fàcil explicar-ho en el món de l’esport, d’acord? Per mi, el talent són tres coses. Primer, les habilitats que tenim. Tant nosaltres com a entrenadors, la capacitat que tenim per preparar sessions, planificar, entrenar. Això és el talent. És això, no? Les habilitats que tenim. En un esportista doncs tu ho veus. Les qualitats físiques, la seva coordinació, la seva intel·ligència. Això és el talent, no? Però després, per mi, també és talent ser capaç d’usar el talent quan les condicions són difícils. És a dir, regatejar en un entrenament no és difícil. L’altre va amb tu, no et fotrà una puntada de peu. Però és clar, regatejar en un camp que està mullat, que el rival falta poc, vas guanyant i està fotent llenya. I, com que estàs jugant fora de casa, l’àrbitre s’ha empassat el xiulet, no xiularà cap falta. Aquí s’ha de regatejar. És a dir, el talent es revela quan les condicions són difícils. Això és molt important per mi. Nomenar aquest talent. I en tercer lloc, per mi, és important en el concepte del talent… Mira, hi ha una frase, segur que l’has escoltat, digues-me si no l’has escoltat. Aquesta frase, a les ràdios, a la televisió, quan un periodista d’un jugador diu: “No està llegint bé el partit”.

Sergio. Sí, és clar.

Xesco Espar. Has sentit aquesta frase?

Sergio. Sí, home.

Xesco Espar. D’acord. “No està fent bona lectura del partit”. I jo penso: “Llegir el partit és el segon més important”. Perquè si algú llegeix el partit, és que algú l’escriu. Llavors, aquí l’important és escriure el partit, no llegir-lo. Està bé, llegir-lo, què menys, però vas per darrere, no? Llavors, per mi, el tercer component important del talent és portar la iniciativa, ser capaç de dominar i de portar la iniciativa. I molt d’això ho he entès a partir de ser professor, no? Quan nosaltres ensenyem, entendre no és el mateix que aprendre. Que hi ha gent que diu: “Ai, ja ho entenc, d’acord”. No, espera. Entendre no és aprendre. Has de practicar. Entendre, practicar, i llavors has après. Però aprendre tampoc és suficient. Perquè tu pots aprendre… Suposem una cosa molt bàsica, no? És com les operacions matemàtiques. Però, si després no les saps utilitzar en context per resoldre problemes… Doncs sí, has après, però has de ser capaç d’elaborar. Una cosa és aprendre i una altra dominar tot aquest concepte. I jo crec que el món del… El fet d’haver estat professor d’inici de carrera també m’ha permès entendre que el talent és més que només les habilitats. Llavors, què passa? Que el talent s’ha de desenvolupar. El talent… Tu pots tenir talent, però si no el fas servir, el talent decreix. En canvi, com més el fas servir, és a dir, com més tu empenys el límit del teu talent, més li permetràs que creixi. Per això és tan important tenir talent, sí, però utilitzar-lo és igual o més important. I al final, de què depèn que facis servir el talent? De la motivació. És una arma com de doble joc, no? La motivació està sobrevalorada? A vegades sí. El talent està sobrevalorat? També, a vegades també. És la conjunció perfecta de les dues situacions la que et permet créixer.

Sergio. Jo volia donar-li les gràcies al professor Xesco perquè em va regalar una de les frases més boniques i que més m’agrada utilitzar amb els meus alumnes, que és: “Ser gran és ser honest amb tu mateix”. Me la podries desenvolupar? Em sembla preciosa per al món educatiu.

Xesco Espar. Aquesta frase està inspirada en un paràgraf de la Marianne Williamson on parla del fet que el que més por ens dona no és fallar, és saber que podem encertar. I està contextualitzada en aquest sentit, no? Mira, recordo sopar amb en Frank Rijkaard, te’n recordes d’en Frank Rijkaard?

Sergio . Sí, és clar.

Xesco Espar. L’entrenador de futbol del Barça. Va coincidir amb mi alguns anys quan jo era entrenador del primer equip i ell també. I un dia, sopant, a ell el comparaven una mica amb en Johan Cruyff, l’exentrenador de l’equip de futbol, ​​i a mi amb en Valero Rivera, l’exentrenador d’handbol. I em diu: “A nosaltres ens comparen amb els altres. Però saps una cosa? No podem fingir ser una altra persona que nosaltres no som. Perquè al final del dia t’exposes davant tants llocs, premsa, jugadors, públic, directives, la família, que si fingeixes ser una altra persona, al final falles i perds credibilitat”. I em va dir: “Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos. Hem de ser com nosaltres siguem i treballar molt”. Que em va fer gràcia: “Has de ser com ets, però això no val”. I a més s’ha de treballar molt. I això és veritat. Jo al final, també, alguna que altra vegada he escrit que jo crec que som lliures per fer el que volem, bàsicament. Però a mi m’agrada pensar que la llibertat no està tant per triar qui vols ser, que sí, com fins on et compromets a ser qui ets. Ser un mateix no és opcional per ser gran. Has de saber el que t’agrada, quina és la teva passió, quin és el teu talent, i dedicar-t’hi.

La llibertat per mi està en decidir fins on vols arribar a ser. Perquè en el camí hi ha obstacles. En el camí hi ha obstacles i hi ha alguns obstacles molt subtils que crec que la gent ha d’aprendre a trencar. Per exemple, la teva pròpia comunitat. Saps? Aquesta frase de la Marianne Williamson que deia: “El que més por ens dona no és perdre, és saber que, si guanyem, se’ns tornarà a exigir”. Aquestes són les meves paraules, no? És la por a l’èxit. Mira, hi ha una pel·lícula molt bonica que es diu ‘Coach Carter’, ‘Entrenador Carter’. En la que és un entrenador de bàsquet que arriba a una escola pública amb uns nivells d’èxit acadèmic molt baixos, però que té un equip de bàsquet que no juga malament. I ell, a canvi que els nois aprovin les assignatures, els entrena dur per arribar al final del campionat. I treballen dur, treballen dur. A ell li diuen que estan aprovant, però aconsegueixen arribar al final del campionat i, quan aconsegueixen arribar al final del campionat, i ell s’adona que tant els alumnes com els pares com els professors l’han estat enganyant, que els nois no anaven a classe, els nois no aprenien, els castiga i els diu: “no aneu al campionat”. És clar, l’escola es posa les mans al cap. Els pares es posen les mans al cap. Fan una reunió per fer-lo fora. I ell, quan es troba en aquesta tessitura, diu: “Però com? Si els nois no estan aprofitant l’escola”. I els pares diuen: “Però ja, però no pots negar als nostres fills l’única cosa bona que tindran a la vida, que és aquest campionat”. I ell se’ls queda mirant dient: “És que això és el que no pot ser. Que aquest campionat, que és un joc, sigui l’única cosa bona. El millor de la seva vida ha de ser tota la resta”. I, al final, un dels nois els diu això. Li diu al final de la pel·lícula, diu: “Professor, sap el que ens fa por? El que ens fa por no és guanyar o no guanyar. El que ens fa por és desencaixar del nostre entorn, sobresortir. Saber que podem aconseguir no solament guanyar, sinó ser grans estudiants”. Que és quan se’ls troba estudiant. És una pel·lícula molt bonica perquè la vegi la gent. Sobre el que significa realment aquesta por a ser gran que a vegades tenim i que ens limita. Perquè al final, si nosaltres, i això li passa a molta gent, eh?, i a molts alumnes potser. Si tu destaques en el teu grup, el primer pas dels teus companys és riure. “Ah, on vas, home, però si tu no pots”. Per què es riuen de nosaltres a vegades quan sobresortim?

Per por que els deixem. És una reacció, no tenen res contra nosaltres. Però pensen: “És que si segueix creixent, ens deixarà. El perdrem”. Llavors, quina és la solució? Estirar-lo cap a baix. I què fem moltes vegades? Cedim. I ens encongim i tornem a tenir la mida anterior. Saps què passa? Que això no ajuda ningú. Això no és bo. Ni per a nosaltres ni per a ells. Perquè, si nosaltres ens mantenim i suportem aquesta estrebada, saps el que passa? Que al cap de poc temps en surt un altre perquè la nostra presència en el grup els inspira a ser millors. Ens mantenim i en surten dos o tres. I, amb el temps, tot el nostre col·lectiu, tot el nostre grup, tot el nostre equip, tota la gent que volem puja al nostre nivell. I això és el bonic. Això és donar exemple. Això és ser un líder, no? No encongir-te perquè això no ajudi els altres, sinó mantenir-te, alliberar-te de la por que els altres et rebutgin. Perquè, en alliberar-te tu, alliberes els altres de la seva pròpia por i això és el gran.

Sergio. Acabes de parlar de ser líder. Jo a l’escola o quan entrenava, sempre hi ha alguns nois que de manera natural els surten aquests dots de lideratge.

Xesco. Sí.

Sergio. Realment, quina és la funció d’un líder dins d’un vestuari, dins d’una classe? Quant valor tenen en la societat actual els líders positius?

Xesco Espar. Tenen un gran valor. Tenen un gran valor, tenen una gran missió i tenen, per mi, una important obligació la gent que sent la crida del lideratge. Perquè el líder no és la persona a la qual s’admira. Aquest és un líder de pa sucat amb oli. “Mira què gran, mira què ha aconseguit”. I ell hi és, en el seu pedestal, mirant als altres. No, no, el líder està dins de l’equip. Mira, hi ha una metàfora que m’agrada molt explicar i és, jo no sé si la gent creu en els miracles, però mira. Tu imagina’t que tenim aquí una taronja, d’acord? Tenim una taronja i fem així: Pum, pum. I aquí apareix un plàtan. No sé si és un miracle això, però s’hi assembla, no? Dius, home, ha canviat completament. Aquí ara hi ha un plàtan. Ha canviat tot. Doncs l’ésser humà, l’ésser humà, és l’única espècie en la humanitat, a la Terra, en l’entorn en què vivim, que és capaç de fer aquest miracle. És a dir, un dia ens veiem al mirall i diem: “No m’agrada com soc. No estic satisfet, jo vull ser més, jo puc ser més. Jo crec que puc ser més”. I llavors el que fem és: Pintem un futur de com volem ser i, passats sis o nou mesos, totes les cèl·lules del nostre cos han canviat.

Xesco Espar. Som una taronja? No, som un plàtan. I si les nostres creences han canviat, si el nostre comportament ha canviat, som una altra persona completament diferent. És com de taronja passar a plàtan. L’ésser humà és capaç de fer això amb la seva voluntat. Doncs ser líder és fer-li això a un grup, ni més ni menys. Per això t’he explicat aquesta metàfora. Ser líder és veure el teu equip, el teu grup, la teva gent i dir: “Mira, sí, està bé. Però, ei, podeu ser més. No us conformeu, teniu capacitat de créixer, podeu ser millors”. I fer-ho veure abans que ells ho vegin. Tu com a líder veure-ho, i fins i tot enfocar-los i dir: “Veieu? Així podem arribar a ser”. I si ells s’ho creuen, aquest és el treball del líder. El treball del líder és fer millor els altres perquè els ajudem a aixecar el seu nivell d’autoexigència amb el nostre exemple. Per mi aquesta és la funció, la millor funció del líder. Com? Mostrant-los com es poden fer les coses, pensant correctament, veient-nos nosaltres més grans. Creient en nosaltres mateixos, canviant el nostre diàleg intern que a vegades diu: “No, compte”. Pel diàleg intern de la possibilitat. Per mi aquesta és la funció del líder.

Sergio. Molts cops hi ha equips que comencen molt malament una temporada, però després hi ha alguna cosa que canvia i que els fa guanyar algun títol. I en el col·legi ens passa el mateix. Aquest alumne que comença molt malament i de sobte hi ha alguna cosa que canvia i que remunta. Realment, quines coses canvien? És aquest lideratge, és aquesta motivació. Quins elements tenim els professionals de l’esport, de l’educació, per canviar aquestes sinergies negatives?

Xesco Espar. Has dit una cosa que és… Has dit la clau. La clau és que de sobte una cosa fa canviar. Jo crec que s’ha de donar amb aquesta clau. S’ha de buscar aquesta clau. Mira, això et semblarà una ximpleria, eh, però a mi em motiven molt les superproduccions americanes de pel·lícules, d’acord? Per què? Perquè hi ha els marcians que volen envair la Terra, hi ha l’apocalipsi que està a punt de desaparèixer la humanitat i, de sobte, una cosa ho canvia tot. Una cançó, un so, descobrir una clau, descobrir un codi. Hi ha una cosa petita que aplicar aquesta cosa fa que ens salvem una altra vegada. I això és més o menys divertit en una pel·lícula, però apliquem això a la nostra vida. Per què? Per això que has dit tu. Jo en aquests casos sempre busco què és el que el fa canviar. Quina és la palanca? Perquè fixa’t una cosa. Quan un alumne, un equip, porta una mala ratxa, no perd un partit. Perquè si perd un partit, potser jo com a entrenador m’he equivocat de tàctica. O potser els jugadors han tingut un mal dia i no hem guanyat. Quan perds un partit. Però quan hi ha una ratxa és qüestió de tots, no és un. No és: “La culpa és d’aquest o la culpa és de l’entrenador”. No, no, perdona. Quan hi ha una mala ratxa, culpables ho som tots. Hem d’assumir-ho.

I de què som culpables? Del fet que hi ha una cosa important que no estem fent bé. Una cosa. Pot ser que no preparo bé l’entrenament i no hi ha intensitat en l’entrenament, pot ser que no hi hagi compromís. Normalment és una o dues cosetes, d’acord? I canviar aquestes dues cosetes, ho canvien tot, el que tu has dit. Llavors per l’exemple aquest de la pel·lícula americana sempre penso: Què és el que s’ha de tocar? Què és el que s’ha de canviar? Perquè pensa una cosa, canviar no és tan difícil. S’ha de canviar un dia. Com vivim un dia, un dia és la nostra vida en miniatura. Llavors, a vegades veiem el canvi com molt gran i el canvi és només un dia. Avui em llevo i avui decideixo fer les coses diferents. I d’avui no passa. I quan tu prens aquesta decisió o ajudes un alumne, un jugador o un equip a prendre aquesta decisió i canvies i ho mantens… Mira, t’explicaré una història. Fa anys, fa molts anys ja, vaig estar convidat a fer classe en un curs per a directors de camps de golf amb la University of Coastal Carolina, una universitat americana. I jo bàsicament, encara que jo no sé jugar a golf, amb prou feines li dono a la pilota justet. Però el meu treball en aquesta universitat era parlar-los de la metodologia. Jo els ensenyava metodologia de l’aprenentatge i de l’ensenyament. I recordo un dia parlant amb els nois que els deia: “Em fascina la vostra punteria, perquè no és que tingueu punteria, és que teniu potència i precisió. És a dir, a dos-cents metres envieu la pilota a un metre del forat”. Dic: “Perquè jo, jo ja li dono forta a la bola, però la bola se’n va a tres-cents metres de la vostra”.

Quants anys hauria d’estar jugant jo? I en Mark, un dels bons alumnes que hi havia allà em diu: “Xesco, la diferència no són tres-cents metres”. Dic: “Com que no? Dos-cents”. Diu: “No, no. La diferència són uns mil·límetres”. Dic: “Amb uns mil·límetres ja m’explicaràs el que puc fer per enviar la bola a un metre de la teva”. Diu: “Ja, Xesco, és que tu mires allà. Saps? Tu mires al final, però el secret no està allà. Està aquí. Està a la bola. Nosaltres, jo li dono en el punt exacte i tu no li dones molt lluny, eh? Tu li dones a dos mil·límetres. Però què passa? Que dos mil·límetres diferent, dos-cents metres després són tres-cents metres de distància. Però no pensis allà, pensa aquí. Si li dones com jo, l’enviaràs al costat de la meva”. I vaig pensar: “No és tan difícil canviar”. Tenir resultats. No cal fer tant d’esforç, més que dues coses, canviar dues coses avui i mantenir-les al llarg de dos-cents metres o 365 dies. Llavors aquest és el punt de suport per mi. Aquesta és la palanca de canvi. Tenim un alumne que no funciona, tenim un equip que no funciona és: ajudem-lo a buscar això i que ho canviï un dia. I després que ho canviï una setmana, i després que ho canviï un mes. I ja ho tenim. El canvi no és tan difícil.

Sergio. Has parlat de l’equip. És una cosa que ara crec que tots, a la feina, a l’escola, el treball en equip és fonamental. I vaig llegir una frase teva que em va impactar molt que és: “Rebutjar el treball en equip és veure la vida en petit”. Em sembla molt profunda, però em sembla que necessitaria que me l’expliquessis millor.

Xesco Espar. Sí. Hi ha una dita que diu: “Si vols arribar ràpid, ves sol, però si vols arribar lluny, ves en equip”. Ves amb un equip. I una mica ho resol això. Pots ser el campió de la teva escala. Tu sol. Però si vols guanyar un campionat, necessites el teu equip. Quan em vaig fer càrrec de l’equip d’handbol, entre els meus ajudants vaig buscar entrenadors millors que jo en alguns aspectes. Perquè, si jo soc el millor de l’equip d’entrenadors, al final jo soc el límit. És com si estigués sol. Ells m’ajudaran a fer coses, però jo he de donar-los porta oberta a que ells, en el seu àmbit, treballin per sobre de mi. I mira si eren bons els entrenadors, que un dels meus ajudants ara és l’entrenador de l’equip del Barcelona i és un gran entrenador, campió d’Europa diverses vegades. Un altre dels meus ajudants ha estat entrenant seleccions a Tunísia, està treballant a França. O sigui, són entrenadors que després han tingut grandíssims recorreguts. Per què? Perquè em vaig adonar que jo sol no podia aconseguir l’èxit, que necessitava un equip. No, necessitava diversos equips. Que aquesta és una cosa molt bonica també.

A vegades pensem: què és un equip? I, per exemple, els entrenadors tenim el nostre grup d’entrenadors, d’acord? Després els entrenadors tenim els jugadors, però després també tenim, sincerament, també treballen amb nosaltres els directius, la resta de membres del club, i hem de veure’ls com un equip. I el més bonic, el més bonic, és quan entenem que el públic és el nostre equip també. El públic, sobretot en l’handbol, que en els esports de pista petita on el públic t’ajuda, t’anima… I en els esports de camp gran, quan el públic anima l’equip, sembla que bufi el vent sota les ales dels jugadors i els porta. Llavors s’ha d’aconseguir que el públic se senti involucrat amb nosaltres. Mira, t’explicaré un secret. En els anys que jo vaig ser entrenador de l’equip d’handbol, jo tenia… En aquella època no hi havia WhatsApp, no n’hi havia. Anàvem amb SMS. Tenia els telèfons mòbils dels caps dels grups d’animació de l’estadi on jugàvem.

I, després de cada partit, jo els enviava un SMS explicant-los, on juguéssim d’Europa, com havia anat, si havíem guanyat, si havíem perdut. Com havia anat, alguna frase d’equip i alguna frase per al proper partit: “Això segueix, comptem amb el teu suport, tal, amb la nostra lluita, que ens doneu suport” i tal. Llavors jo els ho enviava i ells s’ho repartien al seu grup. De manera que, poc temps després d’haver acabat un partit nostre on fos, la meitat de l’estadi tenia un SMS meu, del meu mòbil. És clar, aquesta gent que se sentia partícip de l’equip que anava a animar, ells sentien que jugaven. I venien, ens animaven, feien cançons per als jugadors… Era increïble. Per què? Per entendre el concepte d’equip. La família, un altre gran equip. Les famílies. L’equip és realment el que et permet arribar lluny.

Sergio. Has parlat de la família i hi ha alguna cosa que compartim tots dos, que som pares. I a mi m’agradaria parlar, com a pares, de la importància d’educar en valors els nostres fills. Perquè abans parlaves de les bones persones. Jo crec que tot pare vol que els seus fills, sobretot, siguin bones persones.

Xesco Espar . Sí.

Sergio. I quins valors creus que l’esport aporta als nostres fills? I una cosa que ens preocupa molt als professors d’Educació Física actual és aquest abandonament de l’esport, sobretot en l’edat adolescent. Què opines?

Xesco Espar. Sí.

Sergio. Com podem els mestres fomentar aquests valors, fomentar aquesta passió per l’esport i per l’activitat física?

Xesco Espar. í, mira. Els valors tenen un gran valor. El valor, per mi, els valors, són com una emoció que sents que t’ajuda a prendre decisions i pensar que estàs en el que és correcte. És una definició molt personal del que és un valor. Els valors són com la nostra guia en la vida. Els valors ens… Quan hem de prendre una decisió, la prenem, doncs, si un dels meus valors és el coratge i he de prendre una decisió, si m’embarco en una aventura o no, normalment ho faré. Si el meu valor és més la seguretat, doncs estaré una mica doncs… potser no l’agafo, no? Aquest és una mica el sentit del valor. Jo crec que hi ha valors com el respecte. Per mi és el fonamental, el respecte. Però després la passió per fer les coses. La determinació, la determinació. El fet de dir: “No ho deixaré anar fins que ho hagi aconseguit”. Després hi ha un valor molt important per mi que és la fe. Però la fe en el sentit de tenir una esperança positiva de les coses. Dir: “No, tinc fe en que anirà bé. Tinc il·lusió en què anirà bé”. Això són valors del treball continu per transmetre-li. Després, el valor de la família, per exemple.

Fixa’t, et diré una cosa molt personal. Fa gairebé quinze anys, fa temps que la mare dels meus fills i jo ens vam divorciar. Però seguim amb contacte setmanal. És a dir, un divorci dissol un matrimoni, però no la família. La família segueix junta. I, quan les meves filles, que són esportistes d’elit, van a un campionat o als Jocs Olímpics, seguim viatjant junts. Perquè aquest és el nucli. Aquest és el valor real dels valors. Recordo… Mira, et posaré un exemple de l’equip que entrenava al Barça. Que un dels meus jugadors es retirava aquest any i estàvem jugant-nos la Copa del Rei, el títol que vam acabar guanyant. I en un dels partits previs, nosaltres vam guanyar. Va ser un partit dur, també intens. Quan vam entrar al vestidor i ens van donar les actes del partit vam veure que aquest jugador havia estat expulsat perquè en el trajecte cap al vestidor havia discutit amb l’àrbitre. I jo pensava: “No m’ho puc creure. Què…?”. Llavors, vaig anar a parlar amb el noi: “Escolta, t’han tret targeta vermella en el trajecte al vestidor? No podràs jugar demà la final? És això veritat?”. “No, Xesco, de veritat, que jo no els he dit res, només els he fet un comentari i tal”. Vam anar a parlar amb els àrbitres al vestuari i els dic: “Escolta, jo no he vist res. Em pots explicar què ha passat?”.

I els àrbitres molt correctament em van dir: “Escolta, doncs la veritat és que ha estat molt malament amb nosaltres”. Ells van donar la seva versió, el jugador donava la seva versió. No sé qui tenia realment raó. No et puc dir qui tenia raó. Però et puc dir el que va passar. Gairebé m’emociono amb això. Aquella nit els jugadors li van dir: “Guanyarem per tu. Perquè és el teu últim partit, és la teva última possibilitat de títol i hem de guanyar-lo per tu”. I es va passar mitja nit parlant amb el seu millor amic, que estaven junts a l’habitació, sobre com havia de jugar. I jo vaig estar una estona amb ells. Sobre quines eren les seves jugades, quines eren les seves accions. Perquè aquest jugador el substituiria en el seu lloc. I vam jugar l’endemà. Vam jugar un partidàs. El jugador que va substituir el pivot va marcar cinc gols, va jugar extraordinari. Vam guanyar el torneig i, quan havíem d’anar a buscar la copa, el capità de l’equip va dir: “No, jo no hi vaig. Ves-hi tu”. Això és el valor de l’equip. Per això guanyàvem els títols. Per què? Perquè hi ha generositat. Perquè dones més del que esperes. Hi ha humilitat. Reconeixes que a vegades no ho fas bé i que a vegades has de deixar ser protagonista algú altre. Hi ha confiança entre la gent. Hi ha entusiasme, entusiasme, no? I després hi ha compromís. El compromís és molt bonic perquè el compromís apareix quan la diversió s’acaba. Quan les coses van bé, és molt fàcil estar compromès. El problema és com aquests dies, que t’expulsen un jugador, que hi ha un partit difícil. Què fan els jugadors? Es mostren o no es mostren? I aquests són els valors reals que crec que cal transmetre.

Sergio. Jo també he de confessar alguna cosa. Fa anys vaig llegir el teu primer llibre, ‘Jugar amb el cor’. I, quan el començava, jo sempre m’he definit com un mestre a la recerca de l’excel·lència. Perquè crec que tots els anys s’ha d’intentar ser millor per als teus alumnes. I obro el llibre i llegeixo el primer capítol: “L’excel·lència no és suficient”. Dic, bé, a veure què em vol explicar en Xesco perquè esfondra tots els meus esquemes.

Xesco Espar. Ja.

Sergio . Podries explicar-me què és “L’excel·lència no és suficient”?

Xesco Espar. Sí. Sí. A vegades cal provocar una mica perquè la gent prengui interès i dir que l’excel·lència no és suficient és molt dur. Dir-li a algú: “Escolta, és que encara que ho donis tot, no guanyaràs”. Això és dur. Però jo crec que hi ha molts alumnes que se n’han adonat. O que no se n’adonen i que se n’han d’adonar. Jo recordo el meu fill. Tinc tres fills: Dues noies i un noi. Que un dia havia suspès un examen. I li dic: “Què va passar? No vas estudiar?”. Em diu: “Vaig estudiar tot el que vaig poder i no vaig aprovar”. I li vaig dir: “Doncs tot el que pots no és suficient”. Què vol dir això? Això vol dir… Mira, tots tenim bons dies i mals dies. Hi ha equips que tenen un gran bon dia, pitjor dia. Però hi ha equips que, encara que juguin al seu màxim nivell, no guanyaran al primer. I això és dur. Que l’excel·lència no sigui suficient significa una cosa fonamental en la vida. És que sempre es pot créixer. És a dir, si quan jo dono la meva millor versió no arribo al nivell que m’exigeix, vol dir que he de créixer. Que he de trencar el meu límit superior, que això és el que és gran del creixement. El creixement no és fer que el meu pitjor dia s’acosti al meu millor dia. És fer que el millor dia pugi. I, quan això passa, l’equip i nosaltres creixem. Llavors, molts cops sí que l’excel·lència, fer-ho el millor possible, és suficient. Però si algun cop ens trobem que fer la nostra millor versió no és suficient, no passa res. Aquí hi ha una peça d’alarma que et diu: “Noi, toca fer un pas cap amunt, toca créixer”. Quan t’enfrontes a una cosa molt gran, has de créixer.

Sergio. Durant aquesta xerrada, Xesco, hem parlat de dues coses que em semblen fonamentals. Enfocar l’atenció, quan parlaves de colpejar la pilota, quan parlaves ara d’estudiar. I ens has desenvolupat una sèrie d’hàbits que són fonamentals. Et proposo un joc. Tornem a aquell Xesco professor d’INEF a Barcelona.

Xesco Espar. M’encanta.

Sergio. Arriba el primer dia de classe i li va a transmetre ara, després de tota aquesta experiència, aquests dos conceptes als alumnes. Com ho faria en Xesco?

Xesco Espar. Començaria com més m’agradava a mi. És amb una història. Jo, les meves classes a la universitat, sempre començaven, em permetia una llicència, que era amb un monòleg. On lligava algun esdeveniment de la vida d’aquesta setmana amb el primer tema de la classe. I quan els alumnes se n’adonaven, estaven tots enfocant l’atenció i ja estàvem dins de la classe. Era una manera meva que tenia jo per agafar-los. Tant que, si algun dia no ho feia, m’aturaven i deien: “Ei, un moment, no pots començar així. Has de començar amb la història”. Jo començaria amb aquesta història, a veure si t’ha passat això algun cop: Agafes el cotxe i vas a dinar a casa dels teus pares, que viuen a l’altra part de la ciutat, d’acord? Llavors, vas conduint, la teva parella està al costat, els xavals van darrere fent soroll, i tu: “Calla, calla, que no veig”. Saps? Això que diem, no? Que em desconcentraràs. I els teus pares viuen en aquella zona de la ciutat. I, com et despistis cinc segons, perquè et distreus, en lloc d’anar per allà, el cotxe se te’n va cap al cole, cap a on vas cada… T’ha passat això alguna vegada?

Sergio . M’ha passat moltes vegades, no una.

Xesco Espar. Què passa? Que quan estem enfocats, fixa’t. Quan estem enfocats, concentrats, som capaços de donar la nostra millor versió, d’acord? Però quan ens cansem, quan ens distraiem, som esclaus dels nostres hàbits. Llavors… Això passa amb equips de futbol. Un equip està jugant molt bé, està competint aquí, molt bé, però de sobte es cansen els jugadors, el rival estreny, tal, i el seu rendiment va baixant, va baixant, va baixant, d’acord? No baixa fins a zero. Saps on es frena? Es frena en l’hàbit que tenen aquests jugadors d’autoexigir-se cada vegada que es vesteixen de curt. No de partit a partit, d’entrenament a entrenament. És l’hàbit diari. Llavors, si tu vols que el teu equip baixi poc has de pujar. Has de fer un “upgrade” d’aquest nivell d’exigència dels hàbits. Amb l’avantatge que pujar aquest hàbit, no només puja el teu pitjor dia, sinó que fa créixer el teu millor dia perquè canvien les teves capacitats. Fa pocs dies treballava amb un equip de futbol i els deia: “Oi que penseu que es juga com s’entrena?”. I tots: “Sí, sí.”. I dic: “Doncs no és veritat. Perquè molts de vosaltres jugueu millor del que entreneu. Per això l’entrenador us hi ha de posar encara que no entreneu bé”. I reien com dient: “És veritat, és veritat”. I jo dic: “I en canvi, molts de vosaltres o alguns de vosaltres entreneu molt bé, però no competiu igual. Veieu? Això que es juga com s’entrena és bastant veritat, però ara us diré la frase que és rotundament certa: el pitjor que jugaràs és el pitjor que tu et permets entrenar”.

Xesco Espar. El teu hàbit d’autoexigència diari és el que determinarà el teu nivell més baix en la competició. Compte, que si aquest nivell és alt, el teu bon nivell serà molt alt. Què vull dir? Que els humans tenim dues fonts d’energia. Dues grans fonts. Una és l’enfocament, la motivació, estar atent, la concentració. I quan estem concentrats, som capaços de proeses. I, com et deia abans, això és molt positiu la primera vegada que vols aconseguir alguna cosa. Què passa? Que aquesta quantitat d’energia, aquest enfocament, aquest tornar a construir-ho tot, no és possible mantenir-ho en el temps. Què és el que et farà mantenir-te? Pujar el nivell d’autoexigència dels teus hàbits, que és el segon punt d’energia. El nostre primer punt d’energia: L’enfocament, el treball, la motivació, treballar dur. El segon, el que ens manté, és elevar el nostre nivell d’autoexigència en aquesta sèrie d’hàbits que fa que el nostre menor rendiment estigui allà dalt. Aquesta seria la meva manera d’enfoca’ls-hi.

Sergio. Xesco, ha estat un veritable plaer aquesta conversa. M’enduc un sac ple d’idees, de suggeriments, i estic segur que estaré molt pendent a la següent versió d’en Xesco perquè seguirà aportant un munt al món de la formació i de l’esport. Per aquesta raó, moltes gràcies.

Xesco Espar. Ha estat un plaer i t’agraeixo moltíssim les preguntes que m’has anat estirant perquè moltes vegades tenim idees al cap i no acabem de deixar-les anar perquè no tenim la necessitat d’explicar-ho. I aquesta xerrada amb tu ha estat un plaer. He gaudit, he pogut expressar moltes de les idees que a vegades potser no acabo de poder posar al tinter i em sumo i vull estar amb tu en el tema d’ajudar els xavals, els professors, els pares, tota la gent que pugui, puguem inspirar que siguin els líders del futur, que es preocupin per la gent i que siguin punts de llum. Perquè avui en dia la societat està molt necessitada de que la gent es converteixi en aquest punt de referència i espero que tota la gent que pugui escoltar la nostra xerrada quedi inspirada per això.

Sergio. Això mateix. Creem una comunitat d’aprenentatge tots junts i intentem, al final crec que és el que dèiem, millorar aquest món, viure millor i deixar un món millor als nostres fills amb aquest valor de la família que jo també comparteixo que és tan important.

Xesco Espar. Exacte.

Sergio. Moltes gràcies, Xesco.

Xesco Espar. Gràcies.