Per què menteixen els nens?

Alicia Banderas. M’agradaria compartir amb vosaltres una part del poema de Kahlil Gibran, que diu: “Els teus fill no són els teus fills. Són fills de la vida, que es desitja a si mateixa. No venen de tu, sinó a través de tu, i encara que estiguin amb tu, no et pertanyen”.

Mónica Morales. Em dic Mònica i sóc mare d’una nena de nou anys. Abans que res, volia donar-te l’enhorabona pel teu embaràs.

Alicia Banderas. Moltes gràcies, Mònica. Encantada de compartir aquesta xerrada amb tu. La veritat és que estic molt il·lusionada amb l’arribada de la meva segona filla.

Mónica Morales. He observat que ara els pares tenim com una carrera de competició perquè els nostres fills siguin millors o estiguin més dotats. Llavors, comencem ja durant l’embaràs a escoltar una música determinada, quan acaba de néixer ja li estem llegint contes perquè adquireixin determinats coneixements. Com ho veus tu i que diu la ciència sobre això?

Alicia Banderas. Jo considero que hi ha hagut un canvi social molt important. Quan preguntava abans als pares què volien pels seus fills, sempre em deien: “que siguin feliços”. I ara, precisament, el que tu m’estàs dient. Jo començo a notar que els pares volen que els seus fills siguin més brillants, adquireixin més habilitats, més capacitats, gairebé com aquells súpernens. Potser no anàvem tant a la carrera de la vida, que és “preparats, llestos, ja!”, i a veure fins a on arribem? A on arribem? Enlloc, a l’èxit. Què volem pels nostres fills? Com ho vas viure tu?

Mónica Morales. Ho vaig viure intensament. Però sí que és veritat que jo vaig dedicar molt de temps o m’adonava que era molt important per mi el contacte de la meva filla pell amb pell, poder entendre, per com plorava, on estava, si era un plor de fam o de son i veure que això em va resultar molt fàcil.

Alicia Banderas. Et mires, t’anticipes al que vol, té aquesta connexió. És un intercanvi harmoniós, perquè això serà l’avantsala del vincle emocional, del que després serà l’afecció. Aleshores, en Winnicott deia: “Hi ha una preocupació maternal primària, que és aquell estat mental que et fa connectar amb el teu nadó”. Què està passant ara? Que amb l’ús massiu dels dispositius electrònics, una tablet, fins i tot estar mirant el WhatsApp mentre estàs alletant al fill, pot ser un element disruptor, perquè ja passa per una triada. Ja no estàs connectat d’aquella manera amb el teu nen. Sempre parlo d’un ús, lògicament, massiu i excessiu. Però seria molt important que tinguéssim en compte aquesta mena de reflexions pel posterior desenvolupament dels nostres fills. També, què creus que seria el més important per estimular un nadó en aquest primer any?

Mónica Morales. El que a mi em va servir… Jo vaig estar un any sencer amb la Nora, amb la meva filla, i el que em va servir molt era estar amb ella i descobrir una mica el món a través d’ella, també. Recordo que anàvem al parc i es fixava molt en els arbres. Aleshores, a mi m’agradava veure que ella gaudia d’això i també em quedava mirant.

Alicia Banderas. Però fixa’t, tu ho has dit. És que els nens, al final, el que més necessiten aquest primer any és desenvolupar els sentits. De fet, és la part principal del seu desenvolupament. Aleshores, comencen per experimentar les sensacions. Comencen el descobriment de tots els sentits: l’olfacte, els nens sempre intenten explorar i tocar les coses, ficar-se-les a la boca i xuclar. Perquè primer van les sensacions, després va la percepció, i després va la cognició. És a dir, el pensament, la interpretació de tot el que passa. I això és a través dels sentits, quan el nen pot organitzar les seves experiències vitals. Llavors, diem: Per què hem d’introduir més elements si els nens el que necessiten és aquest contacte per poder aprendre? Jo sempre dic que els nens sempre prefereixen una figura humana. S’han fet moltes investigacions de la tècnica d’absència d’expressió. És estar al davant d’un nadó i estar-s’hi amb una expressió impàvida, sense fer res. El nadó s’enfurisma, el nadó vol cridar l’atenció, vol aquesta interacció, no?

Alicia Banderas. Llavors, perquè vegem i puguem reflexionar sobre aquestes preferències que tenen ells. I és aquí on comença a generar-se l’aprenentatge. És a dir, necessiten aquesta estimulació. De vegades una passejada, el contacte amb la sorra, ja n’hi ha prou en aquest primer any de vida. Després ja podem anar introduint, per exemple, els contes. És a dir, els contes, què passa? Que la paraula et permet la representació de traduir els pensaments i els sentiments dels teus fills. Et permet interaccionar amb ell i, sobretot, llegir un conte respecta el ritme i les reaccions del teu fill. No obstant això, si els exposem a pantalles des de molt d’hora, una pantalla, una imatge no està respectant aquest ritme, no reacciona davant del nen. El nen no et pot preguntar: “I la bruixa és dolenta? On anirà?”. És a dir, en aquest intercanvi, si poguéssim fomentar aquest intercanvi humà afavoriria moltíssim l’aprenentatge dels nens. Jo sempre dic: “Què et diria el teu fill de deu mesos?”. Què et diria, Mònica, la teva filla de deu mesos? Què creus que et demanaria si pogués parlar?

Mónica Morales. Que l’agafi en braços i li doni una abraçada, una cosa així. “Mama!”.

Alicia Banderas. És clar, això és. És a dir, et diria: “Fes-me molts petons, estima’m. Sostén-me en aquests braços ferms que em donen seguretat”. Al seu pare li diria: “Fes-me pessigolles amb aquesta barba. Sostén-me en la meva queixa. Jo et regalo aquest somriure, tu em regales l’altra. Digues-me quantes vegades et vull i t’estimo”. Aquesta és l’estimulació suficient, és la base de la seguretat perquè després tu puguis desenvolupar-te en la vida havent desenvolupat certes competències emocionals.

Mónica Morales. I, Alicia, això que parles tu dels nens sobreestimulats m’interessa perquè em preocupa que estiguem ficant-los més del que poden. I també aquesta expressió que s’utilitza tant que el cervell infantil és com una esponja que ho absorbeix tot. Tu com ho veus? Què opines sobre això?

Alicia Banderas. Bé, primer, és veritat que m’encantaria desvincular el fet que el cervell del nen és una esponja. A veure, el cervell dels nens no és cap esponja. De fet, fins i tot l’esponja no pot absorbir més líquid que el que la seva pròpia capacitat li permeti. Fins i tot amb l’excessiu ús es desborden i es degraden. I això és el que pot passar en el cervell dels nens. Què són o a què dic “nens sobreestimulats”? Són aquells nens als quals sotmetem a una excessiva estimulació fins i tot abans que el seu cervell estigui preparat, de forma precoç i primerenca. I, al final, el que generem en ells és un bloqueig i un estrès en el seu aprenentatge I també, a vegades, els apuntem a excessives classes extraescolars que ni tan sols han escollit o desitgen. Llavors això, al final, també crea un desmotivació. Moltes vegades em diuen algunes mares i pares en consulta: “És que al meu fill no li agrada res. Té 12 anys, en té 14, i no sent passió per res”. Si nosaltres els hem sotmès, hem decidit per ells, no hem mirat a través d’ells per triar, per exemple, una activitat, no hem vist què li va bé, on podria sentir aquesta autorealització, doncs difícilment en l’adolescència haurà construït o desenvolupat la passió per alguna cosa. I és tan important el fet de sentir que alguna cosa t’agrada, se’t dona bé, per després sentir aquesta autorealització.

Alicia Banderas. Per exemple, l’equip d’experts sobre investigació de neuroplasticitat i aprenentatge de la Universitat de Granada, amb la psicobiòloga al capdavant d’aquesta coordinació que és la Milagros Gallo, afirma que l’entrenament en tasques massa complexes a què sotmetem un sistema cerebral abans que aquest sistema cerebral pugui dur-les a terme, pot produir deficiències permanents en el seu aprenentatge. És a dir, s’aprèn pitjor si utilitzem tasques molt complexes. Perquè, què passa? Que, al final, tenim aquest bloqueig, aquesta saturació i aquest estrès que no permet desenvolupar aprenentatge. Com aprenem millor? A través d’emocions positives: de l’alegria, de la satisfacció, de l’autorealització, que dèiem. Llavors, hem de cuidar el cervell dels nens. Perquè el podem ferir.

Mónica Morales. Com fem amb això? Perquè tothom els apunta aviat a tot. Llavors, és com la por que si jo no l’apunto es quedarà enrere, no? Què podem fer?

Alicia Banderas. Sí, hi ha una pressió social.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. I passa també molt en pares i mares primerencs. Perquè, a més, tu vols donar el millor pels teus fills. Jo sempre dic que s’ha de respectar el ritme d’aprenentatge dels nens. És a dir, que quan tu tries una extraescolar, jo moltes vegades, professors, mestres, o persones que porten determinats tallers d’aquestes extraescolars diuen: “A veure, però Alícia, ells estan aprenent jugant”. I dius: “Ja, però al final, encara que sigui jugant, són tasques que estan sempre molt estructurades, molt planificades, i molt guiades”. És a dir, per què, de vegades, tenim a nens de dos anys a classe de xinès, d’anglès, de natació, d’estimulació musical…? Al final, ja no són ells estressats, són famílies estressades. Llavors, què necessita el nen? Joc lliure. És a dir, sabem que el coneixement es genera des de dins cap a fora. El nen ha de ser el protagonista de les seves pròpies creacions. Llavors el nen, a partir dels tres anys, ha de jugar al joc simbòlic, que és fer com si sóc metgessa, com si sóc advocada, botiguer…

Alicia Banderas. Llavors, si tu no construeixes aquestes creacions i al final tot t’ho donen planificat, podem aniquilar aquest esperit innat creatiu que tenen els nens i que tan meravellós serà, no per ser Dalí ni per ser Picasso, sinó un nen creatiu podrà generar solucions alternatives als problemes. Els podrà solucionar, podrà prendre millor les decisions. Jo sempre dic: “Compte, intentarem equilibrar aquestes activitats perquè el nen pugui jugar sol”. Hi ha un canvi també social en aquests deu anys. No sé si tu ho deus haver vist, Mónica. Abans, a mi els nens em deien: “És que jo vull que els meus pares passin més temps a casa”. Ara són els nens els que demanen
passar més temps a casa. Que siguin ells els que: “Deixa’m en pau, deixa’m jugar tranquil”.

Mónica Morales. Sí.

Alicia banderas. Però saps què? Que els pares a vegades s’estressen si els nens no estan fent alguna activitat que sigui “productiva”.

Mónica Morales. Això, com perdre el temps.

Alicia Banderas. Pensen que jugar és perdre el temps.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. I jugar és el major entorn segur per provar, ser i construir el que vulguis fer. Llavors, és tan important el joc.

Mónica Morales. Em dóna molt de gust escoltar-te això. M’alleuja, fins i tot, podria dir.

Alicia Banderas. Fixa’t, i et diria, Mónica, fins i tot quan hem de triar les joguines dels nens…

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. Jo crec que seria molt important, primer, que poguéssim conviure els dispositius electrònics, que ara s’han convertit en aquest joc principal dels nens, amb jocs més tradicionals i jocs a l’aire lliure. És important recuperar aquests jocs de taula: el parxís… És important sortir amb el monopatí, amb els patins, amb la bici. Sortir al camp. És a dir, per poder equilibrar. I després, potser, podríem tenir una estoneta de pantalles. Però què passa? L’Acadèmia Americana de Pediatria desaconsella l’ús de les pantalles en els primers dos anys de vida. I per què? Perquè els nens estan sotmesos a un estímul frenètic que pot afavorir la inatenció, la dificultat de concentració. I, per mi, una cosa que em sembla també més perillosa. I és que si tu t’acostumes a sadollar el plaer a través d’una pantalla, cada vegada necessitaràs major nombre d’estímuls que a vegades poden ser nocius. I estaran exposats a estímuls de manera molt perllongada i llavors perdran l’interès per aquelles activitats de la natura, que van a un ritme molt més lent.

Mónica Morales. Sí

Alicia Banderas. Llavors, al final, no trobaran aquesta satisfacció jugant a jocs que puguin ser senzills.

Mónica Morales. Quan els veus al parc, no veus manera de tornar a casa. Encara que hi hagués pantalla a casa, no volen tornar a casa.

Alicia Banderas. Com podem triar el joc pels nostres fills? Què pot ser el millor? I jo sempre dic: Mira a través dels ulls del teu fill, el que li agrada, el que se li dona bé i pensa sobre això. Si el joc, la joguina, pot fomentar la seva imaginació. Si pot ser versàtil, si pot haver-hi moltes més formes de jugar. Si jugués més de 20 minuts amb ell i no l’aparqués al calaix de les joguines que es queden allà un any. I, sobre tot, que respecti la infància.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. I també és molt important que els pares passin temps jugant amb els fills. Sabem el benefici que té el joc: el desenvolupament de la creativitat, el desenvolupament de l’aparell psicomotor. Però pels pares hi ha tres qüestions fonamentals en que seria meravellós per la interacció de pares i fills. Una, perquè quan tu jugues amb els teus fills possiblement ets la millor versió de tu mateix. Ets el teu jo més amable. Llavors, et veu en un moment relaxat, en un moment d’oci, en un ambient de gaudiment. I després, a vegades ens passem la vida alliçonant als nostres fills per educar-los en valors. L’empatia, el be i el mal, la paciència, saber perdre… Doncs el joc és una meravellosa manera de compartir sense obligar, sense alliçonar, i que ells puguin interioritzar aquests valors. I també una de les qüestions que nosaltres, els psicòlegs, fem servir per avaluar si a un nen li passa alguna cosa…

Alicia Banderas. Jo no sé si et deu haver passat amb la teva filla. Quan a vegades els nens estan jugant, imagina’t, amb una nina, i de sobte està jugant tan feliç. Aleshores, de sobte canvia i comença a pegar-la, a pintar-li els cabells, a voler-la tallar. Llavors, a vegades ens espanta: “però què fas?”. I allà és un meravellós moment per obrir una pregunta: “Què et passa? Què li passa a la nina? Què li ha passat? T’ha fet alguna cosa?” Perquè a vegades pots conèixer al teu fill d’una manera impressionant. El que li agrada, el que no li agrada, el que l’espanta, el que li fa por… Fins i tot ells, a través del joc, exposen la seva vida. És a dir, projecten el que els hi passa. I a vegades no descobreixes què li passa al col·legi però a través del joc ho pots veure, i és una manera de valorar què li pot estar passant.

Mónica Morales. Que bo. I abans deies allò dels dispositius i tot això. I ara, fixa’t, aquesta típica escena que veiem als restaurants i a molts llocs, durant les vacances jo ho veig molt, que posen els nens ben petitets davant de la pantalla del mòbil o de la tauleta perquè mengin mentre estan veient el que els hi posa la seva família. Fins i tot com això suposa una ajuda per ficar-li el que no es vol menjar.

Alicia Banderas. Trenquem una llança a favor dels pares. És a dir, la paternitat és molt intensa, a vegades estem molt cansats, però hem de reflexionar i saber què és el que volem pels nostres fills. Si tu al final, per exemple, per menjar o per intentar introduir-li una queixalada a la boca, tu el mantens anestesiat davant d’una pantalla, el nen, primer, no aprendrà un hàbit saludable sobre el menjar. És a dir, el nen ha de provar textures, ha de saber què és el menjar, contactar. I, sobre tot, una part molt important, el nen ha de saber també identificar les seves necessitats i hi ha un estat de sacietat.

Mónica Morales. Ja

Alicia Banderas. Quan menges davant de la tele, et pots menjar una bossa de patates sencera. El nen ha d’identificar aquests senyals. Però volem aconseguir aquest objectiu de ficar-li allò a la boca, i al final és com si visquéssim l’absència en la presència i la presencia en l’absència. Sembla que volem mantenir-los una mica desconnectats del món.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. No? Per aconseguir no sé quins objectius. Estem una mica que no vivim el moment, no vivim determinades experiències que són el present, les emocions. Què estem ensenyant als nostres fills? Estem una mica desvinculant de les emocions, del present, i de l’aquí i l’ara. Llavors, és molt important pel seu propi aprenentatge, necessiten memòria d’històries, de relats, de vivències, de la mateixa manera que també necessiten, a vegades, desenvolupar el seu aparell psicomotor. Hi ha una part molt important, que és la pinça. Fr la pinça per l’aprenentatge, per les connexions cerebrals. I segons el neurocientífic alemany Manfred Spitzer, per generar coneixement, per tenir aprenentatge, necessitem manipular els objectes des que som nens. No genera aprenentatge fer lliscar el dit per una pantalla. Quan un nen, per exemple, està jugant amb un cotxet, a vegades diem: “Però, què estàs fent?”. L’altre dia un pare em deia: “el meu fill és un destroyer perquè està guixant la taula”. I dius: “bé, protegim la taula. Però el teu nen el que està fent és aprenent”. Primer a veure quina és la seqüència del cotxe. Calcular el risc per veure si cau. Si cau, què li passa al cotxe? Emet un soroll… És a dir, el nen s’està provant i està construint d’una manera el desenvolupament del seu propi aprenentatge. però aquests mateixos cotxes vistos a través d’un dispositiu electrònic no generen aquesta manera d’aprendre, que pot ser tradicional, però és tan important pel desenvolupament del cervell d’un nen.

Mónica Morales. Tu dius això, que estan connectats a milions d’amics, però que en realitat estan a les seves habitacions i molt sols. Aleshores, quins són els perills d’estar connectats 365 dies, 24 hores?

Alicia Banderas. L’ús abusiu de les pantalles, lògicament és perjudicial. Perquè a vegades no es viu una vida equilibrada entre l’online i l’offline. Fer un ús adequat de les tecnologies pot ser molt enriquidor. La qüestió és quan ja per tu és un refugi. Llavors, què estem veient en aquest sentit? Els nens estan construint com una identitat una mica fragmentada. Per què? Perquè tu t’exposes al món, sembla un ball de màscares. Tu, a través de la Xarxa pots ser qui tu vulguis ser. Llavors, l’engany està a flor de pell. És a dir, jo puc exacerbar els meus trets més positius, puc mostrar-me davant d’aquest grup d’una determinada manera… Com a mercè dels altres. Aleshores, al final, la teva autoestima no està construïda en una base sòlida, sinó que és: “a veure com m’adapto. I també depenc de les meves publicacions, dels likes, els “m’agrada”, que els altres em donin perquè jo em senti bé. Llavors, al final, estan pendents contínuament d’aquest feedback, de ser aprovats i acceptats, que és el que més vols a la preadolescència i l’adolescència. Aquest és el perill, a vegades, no saber qui és un mateix i formar una identitat més unificada. I després, una altra cosa que també passa, que jo els pregunto… Diuen: “jo puc contactar amb qualsevol persona. Jo tinc milions d’amics”. I a vegades jo dic: “però quan et sents trist, sol, no trobes a faltar una abraçada? Una abraçada física, algú que t’eixugui les llàgrimes. Algú que rigui amb tu”. Però a vegades és l’espai perfecte per no enfrontar-te a moltes pors. I després, hi ha una altra cosa que està passant. Tu, quan et relaciones a través de la Xarxa i no vols a algú, tu el desconnectes en un tres i no res. Pots dir: “aquest no és el meu amic i fora”. En la convivència, a la teva classe, al pati, no pots apagar aquella persona, has de conviure amb ella. Llavors, de sobte, estem veient un repunt d’una baixa tolerància a la frustració, de determinats conflictes, d’agressivitat, perquè és clar, no saben bregar amb la presència de l’altre, que hi ha de ser i hi has de conviure.

Mónica Morales. Jo crec que estan sorgint molts conflictes amb les xarxes, el WhatsApp, que tot el món està veient… no? Hi ha un conflicte entre els dos i ho veuen 20. O hi estan participant 20. Això com afecta a les emocions dels nostres fills?

Alicia Banderas. Estem descobrint que, de sobte, a través de la xarxa han aflorat d’una manera molt implosiva moltes emocions que abans es vivien, diguem-ne, face to face, un a un. L’odi s’està expandint molt més. De fet, ara molts nens i nenes emeten unes crítiques ferotges a través de la Xarxa sense aquest autocontrol. Lògicament, també ho fan els pares, o ho fan els adults. Llavors, seria molt important ensenyar als fills a dir que poden expressar el que senten però que, lògicament, ha d’haver-hi un autocontrol. És a dir, un límit en el que podem estar fent mal als altres. Un pot expressar amb assertivitat les seves opinions, però és que estem caient ja en un foment d’aquest odi, d’una crítica destructiva molt gran. I aquí els pares ens hem d’asseure amb els nostres fills, i si a vegades vol emetre o dir qualsevol publicació per Internet: “jo et puc ajudar. Què vols dir? Jo et puc ajudar a limitar on pots fer mal o, a vegades, afavorir el delicte”. També estem veient que floreixen sentiments com l’enveja. Quan algú publica a Facebook el seu estat, de fet, a més, el públic amb un biaix positiu: “mira quina parella tinc, mira quin viatge estic fent”. De sobte, estem fabricant una realitat una mica idealitzada i molts nois diuen: “és que la meva vida no és així”. De fet, a més, en l’adolescència, que un té aquests canvis emocionals. Llavors sembla que la vida és perfecta i aflora l’odi, l’enveja… A vegades dificulta l’empatia. El que tu deies abans sobre que estem compartint conflictes. De sobte, s’enregistra una pallissa i la tornes a enviar perquè no ha donat temps a connectar amb el dolor de l’altre…

Mónica Morales. És clar.

Alicia Banderas. …i llavors li dones a una tecla i és molt senzill. Hem d’anar en compte perquè, lògicament, afloren emocions amb les que bans hi bregàvem d’una millor manera i ara és més difícil. Però fixa’t, no volia demonitzar tant, o que no s’entengués que vull demonitzar les tecnologies perquè també vull veure una part positiva. I és que és veritat que els nostres fills, o els nadius digitals, tenen una característica molt important d’aquest segle. La característica cognitiva més important és la capacitat que tenen de la multitasca. És a dir, hi ha coses positives. Són capaces de gestionar, fer diverses activitats a la vegada. Però, com tot, també té certs perills que jo crec que és important que compartim. Fixa’t, els nens poden estar a l’adolescència amb el portàtil obert, la televisió encesa, fins i tot el llibre de Matemàtiques i un podcast, escoltant música. De sobte, canvia el teu estat d’ànim i necessites explicar-li al món i enviar un missatge de WhatsApp per dir com et sents. El neurocientífic alemany Manfred Spitzer, en aquestes troballes científiques i investigacions que du a terme, ell veu que els nens ja estan llegint d’una manera molt urgent, ràpida i poc profunda. Ell diu: “estan fent surf a través de les paraules”. Si tu no t’atures per llegir d’una manera profunda, és molt difícil que arribis a la introspecció, al raonament, a l’abstracció. I què està passant? Jo què em trobo? Jo tinc molt contacte amb el professorat. Diuen: “és que, a vegades, no són capaços de llegir un text o d’acabar un examen, no perquè les últimes preguntes siguin més difícils, sinó perquè es cansen”. Els costa molt que puguin extreure la idea principal d’un text o el contingut global, saber de què van. Llavors, és clar, estem intensificant unes funcions, com passa quan exercitem el múscul en un gimnàs, però estem atrofiant-ne d’altres. Llavors, necessitem equilibrar.

Mónica Morales. Exacte.

Alicia Banderas. I després, jo també em trobo moltíssim que, a part d’aquestes dificultats en l’atenció, en la concentració i la memòria, si tu exercites molt la multitasca, al nen li costarà més planificar i seqüenciar les seves tasques. Per tant, de sobte, entren en una frustració enorme perquè res del que havien planificat ho han pogut complir, amb el conseqüent reny dels pares a casa, i lògicament, a vegades, de no portar els deures fets o de no haver fet tasques al col·legi, amb les conseqüències que això pot tenir en certs resultats.

Mónica Morales. I parlant una mica de les conductes, tu en el teu llibre parles dels “petits tirans”. A què et refereixes amb aquesta expressió?

Alicia Banderas. Els nens han de tenir aquest toc rebel, aquest toc d’esperit crític, aquesta forma també de desafiar. Han de tenir un pensament que, a mesura que van creixent, l’han de formar per ells mateixos. Ho veiem en nens de tres i quatre anys, com es reafirmen i diuen: “no, mare, jo vull això”. Llavors, a mi em resulta molt sa, perquè si no, què generem? Nens submisos.

Mónica Morales. És clar.

Alicia Banderas. Però compte, jo vull transmetre la diferència entre rebel·lia i tirania, aquestes conductes dictatorials dels nens. I nosaltres estem veient uns casos una mica extrems on l’indicador seria, lògicament, a vegades un mal comportament, però sobre tot, seria guiat. És a dir, aquell nen o nena que té una insensibilitat cap a les emocions alienes, no connecta amb aquell dolor, aquesta fredor, no té empatia cap els altres i, sobre tot, té escassos remordiments de consciència o sentiments de culpabilitat. Quan veiem això, és aquí on s’ha de treballar molt amb aquests nens. A vegades, també, els petits tirans… Bé, sense ànim d’etiquetar, és per poder-nos entendre. Aquests nens que expandeixen la seva tirania tenen una ansietat per aconseguir-ho tot ja. Tenen molt baixa tolerància a la frustració. Fins i tot a vegades els càstigs o retirades de privilegis no fan efecte. Llavors, a vegades és molt difícil, i per nosaltres també a la consulta, pels psicòlegs és un repte poder tornar a conduir aquests comportaments. Però jo em centraria, per ajudar a aquests pares i mares que estan vivint aquesta situació, i que molts cops a les consultes ploren i em diuen: “què he fet jo per merèixer això? Si jo li he donat tot al meu fill”. I jo molts cops els dic: “ja t’has contestat tu: li has donat tot. Els ho has posat tot. No hi havia límits, no hi havia normes. Tu, a vegades, t’has comportat com una mare o pare abnegat i al final, lògicament, hem construït un “rei de la casa”. Com podríem abordar aquesta tirania? Jo crec que bregant amb dos comportaments. Un, l’empatia. Com podem transmetre o generar l’empatia en els nostres fills? Doncs des de molt petitets jo ja a vegades els dic, amb tres o quatre anys, quan han fet mal a algú, quan han trencat alguna cosa, quan ha passat qualsevol o hi ha hagut algun insult o alguna agressió, són tres preguntes: com creus que s’ha sentit l’altre nen o nena? Com et sentiries tu si et fessin això? I què pots fer per reparar-ho? Si tu has trencat alguna cosa, potser li hauràs de regalar alguna cosa teva. O si tu ja disposes, perquè t’han regalat els teus avis, t’han donat una mica de diners, doncs no et compris llaminadures ni un joc per a tu, vés a reparar un estoig que has trencat. És a dir, les conductes no poden sortir gratuïtes, A vegades hi ha un sentiment que es diu “l’elevació”. És allò que sentim… Jo no sé si tu eres a Madrid quan vam viure la tragèdia de l’onze de març.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. Doncs, de sobte, quan tothom va sortir al carrer, tots vam viure un sentiment que es diu “d’elevació”. De connectar amb aquell dolor, i com que tothom ajudava, tu volies ajudar, tu senties que volies sortir. Els taxistes van sortir a recollir gent. Els psicòlegs ens vam posar tots en llista d’espera per tractar les emergències i les urgències. El país es va mobilitzar. Com va passar amb el cas Prestige, etcètera. Llavors, aquest sentiment d’elevació també el podem generar. Jo molts cops utilitzo notícies i retalls de moments que a vegades semblen una mica durs però on els nens han de connectar amb aquesta sensació. I la satisfacció de poder ajudar, de generar i connectar amb aquell dolor aliè. És a dir, que tenim moltes eines a mà, pares, mares i educadors, per poder fomentar aquesta empatia. I una altra part que és molt característica d’aquests nens que expandeixen la seva tirania, és el control o maneig de la seva ira. Per no fomentar l’agressió.

Mónica Morales. Això mateix.

Alicia Banderas. Com podem controlar la ira dels nostres fills? Doncs, principalment, els nens han de saber què senten. I a vegades nosaltres no els ho permetem. No permetem ni tan sols, l’enuig, el reprimim. O els moments d’ira. I a vegades la ira és una emoció universal. Com la tristesa, com l’alegria. Sembla, també, que la nostra societat et fa sentir millor si treus la ira en comptes de treure la tristesa. Perquè tu amb la ira et reafirmes i de sobte et trobes poderós, t’apoderes. Però la tristesa genera abaltiment. Llavors, potser ens trobem decebuts, o ens han dit un “no” els nostres pares i aleshores ja, en comptes de sentir-nos tristos i decebuts o fets pols…

Mónica Morales. Ens sentim enfadats.

Alicia Banderas. Hi ha vegades que hem de… Quan el nen està en aquesta rebequeria hem de traduir els sentiments. A vegades des de petitet no sap.

Mónica Morales. És clar.

Alicia Banderas. “Mira, jo el que crec és que estàs enfadat”. O: “jo el que crec és que estàs trist perquè la mare o el pare no t’han deixat fer alguna cosa que tu volies. I jo entenc que et sentis enfadat, però a casa hi ha uns límits”.

Mónica Morales. És clar.

Alicia Banderas. “A casa hem de mantenir unes normes”. Primer es tradueix aquest llenguatge perquè els nens ho entenguin. I després hi ha una cosa que a mi m’agrada traslladar: “Digue-m’ho amb paraules. Ara digue-m’ho tu, què t’ha passat?” A vegades: “és que la mare és dolenta”. I ràpidament ens portem les mans al cap: “com que la mare és dolenta? No!”. Dius: “d’acord, tu dius que la mare és dolenta, t’has sentit així. Per què la mare és dolenta?”. Deixa-li espai, deixa-li la pregunta oberta, que segurament… Lògicament aquesta agressivitat que ha de canalitzar i ho fa a través de la mala gestió de la ira o de l’agressió, doncs deixa’l, permete-li que ho pugui dir amb paraules. Hi ha nens que a vegades són injustament tractats a casa, perquè hi ha més germans i els nens, a vegades…

Mónica Morales. També pateixen, és clar.

Alicia Banderas. Pensem que es tracta a tots per igual però a vegades no. Els nens a vegades perceben desigualtat. Llavors, s’enfaden i ho canalitzen i peguen els seus germans, es comporten amb els seus pares… Hem de permetre un espai perquè els nens s’expressin.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. I que puguin dir: “això és injust”. És que potser és veritat. Si els anem donant des de petitets aquesta oportunitat per la paraula, possiblement ja no hagin d’exercir aquesta agressivitat. És a dir, aniran madurant a través de la comunicació i de la conversa, però també permetent que hi hagi dret a l’enuig. Les persones s’enfaden, i la mare i el pare també, però intentem reconduir-ho.

Mónica Morales. Tu també parles dels crits silenciosos, crec que els anomenes, no? Ho parles relacionant-ho amb el mal comportament, entenc. Què vols dir amb això? Els crits silenciosos què són? Com ens adonem els pares dels crits silenciosos?

Alicia Banderas. Els crits silenciosos, jo anomeno així aquells indicadors o conductes que tenen els nostres fills, que de sobte s’estan comportant malament, i aleshores només veiem aquesta part negativa. I quan un nen es comporta malament… Jo sempre vull dir que un nen que es comporta malament és un nen que necessita molt d’afecte, és un nen que està patint. Però nosaltres a vegades només veiem un nen o una nena agressiva. I no, ell et vol dir alguna cosa. Com podem identificar, molts cops, el que els està passant als nostres fills? Jo puc veure, a vegades, molts nens que, per exemple, no parlen mai de si mateixos. No comparteixen les seves expressions, les opinions. Quan se socialitzen al col·legi no sembla com si la seva opinió fos important, es retrotrauen, es queden en un segon pla perquè pensen que no són importants. Llavors, de sobte, estan vivint un intercanvi molt poc gratificant socialment, entre els nens. Pensen que la seva opinió no és vàlida, que no serà reconeguda, i a vegades van més endins. A vegades també veiem nens o indicadors de nens que parlen de manera molt despectiva de si mateixos. Quan alguna cosa els surt malament: “que maldestre que sóc!”. “No valc per a res!”.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. Hi ha nens que m’han dit en consulta: “Tant de bo hagués mort!” Llavors, de sobte… Gratem aquí, alguna cosa està passant, està patint. I després, potser, la seva conducta, la seva descàrrega és aquesta agressivitat però a vegades només veiem la part negativa. Llavors, hem d’identificar aquesta part dels nens, aquests crits silenciosos que podem anar veient en petites conductes. A vegades es troben molt ansiosos davant dels reptes i dels desafiaments. A vegades no saben prendre decisions, i aleshores què passa? És clar, si la teva opinió no ha sigut vàlida, no s’ha respectat el teu criteri a casa, doncs, lògicament, tu no el reafirmaràs a fora. Una mare deia: “no, tu no sortiràs amb aquest ninot llardós al carrer. Què pensarà la gent?”

Mónica Morales. Ja.

Alicia Banderas. “Que no rentem a casa”. Els nens volen decidir…

Mónica Morales. Què ensenyen.

Alicia Banderas. El que volen fer o com volen vestir, i de sobte sancionem aquesta part. I potser el que aquest ninot desparracat i llardós té són petjades d’amor, i tu vols sortir amb ell. De sobte, coartem. Una altra forma de llibertat que coartem quan una mare que és molt activista en educació per la igualtat de gènere, en el que, lògicament, tots estem immersos, doncs deia: “és que jo no vull que la meva filla vesteixi de rosa”. Aleshores canviava la roba que li arriba de rosa perquè: “és que no vull que sigui princesa”. “Ja, però és que la teva nena necessita escollir la seva llibertat. Què és millor, que pugui escollir la seva pròpia llibertat de què vol escollir, de com comportar-se, o que també se li reprimeixi certa presa de decisions? Potser no és tan trascendent que jugui a princeses. I fins i tot li podem donar la volta. Ser princesa no significa que vingui un príncep blau a salvar-te. Potser tu ets la princesa que salvaràs un poble sencer. O sigui, dona-li la volta”.

Mónica Morales. Molts cops sentim que tenen baixa autoestima perquè els costa resoldre els seus problemes o perquè els costa dir les seves opinions, o venen i et diuen: “és que al pati mai es juga al que jo vull”. O “és que quan haig de fer aquest treball no s’escolta la meva opinió i haig de cedir”. Això ens preocupa molt als pares, que tinguin una baixa autoestima. Com els podem ajudar? O com ens adonem que realment és una baixa autoestima o un petit esvoranc, o que simplement forma part de la vida: “no sempre han de jugar al que tu diguis”? Com els podem ajudar en això?

Alicia Banderas. Una cosa que hem compartit abans: quan hi ha amor incondicional. Quan tu et sents segur d’aquest amor, tu vas construint primer un autoconcepte. És a dir, saber una mica com ets, com sents, com et comportes. I després ja fer aquesta valoració de tu mateix positiva que, a veure… La mirada que tinguin els pares de tu mateixa serà la que tu recullis. És a dir, el que ells projectin, com t’estimin, com t’aprovin, com et validin, al final és la imatge que tu tindràs de tu mateixa. Aleshores, és molt important, quan parlem del reforç positiu, d’elogiar aquelles coses que, a més, tu vols que millorin. “Jo et reforçaré això perquè augmenta la probabilitat que aquest comportament teu vagi a millor”. Llavors, fixa’t, què passa? L’altre dia una mare d’una nena adolescent es queixava molt de la seva actitud. A través de la Xarxa li deia: “és que et passes tot el dia a través de la Xarxa solucionant els problemes a les teves amigues. Ets com l’advocada dels plets pobres”, li deia. I llavors la castigava sense Internet, sense connectar-se. Aleshores, jo li deia: “separa molt bé què vols castigar…”

Mónica Morales. És clar.

Alicia Banderas. Podem “castigar”, o treure hores, o disminuir hores de connexió, però no castiguis una cosa meravellosa que té la teva filla, que és aquesta empatia, aquesta capacitat resolutiva, per ajudar els altres, per ajudar a les seves amigues. Llavors, moltes vegades confonem certs valors dels nostres fills i no els potenciem. És veritat que hem d’estar molt atents i orgullosos de reforçar allò que ens agradaria… Que forma part de la nostra màxima d’educació en valors. “Jo vull que la meva filla sigui”, per exemple, “d’aquesta manera”. O “m’encanta aquesta actitud quan la té”, i reforçar-la. Però compte, perquè a vegades ens passem de reforç i inflem l’ego. Tenir un terme mig en aquest reforç no és senzill, perquè a vegades també els fem molt dependents del reforç, de l’aprovació externa. A mi també em deia una nena: “Jo a la meva mare no li ensenyaré aquest treball, només al meu pare. La meva mare em dirà que tot fenomenal. Sempre, com em vol tant, tot està fenomenal”. Llavors, a vegades deixes de ser un criteri vàlid i fins i tot fomentes que depenguis del que et diguin els altres. Llavors, quan després ets gran, no saps tu, diguem, valorar la teva pròpia feina, necessites que algú, un coordinador o coordinadora, et digui: “Bona feina”. Llavors, és a petits gestos com podem entrenar en tenir una autoestima ajustada.

Mónica Morales. Jo crec que nosaltres som una generació que s’està dient que ens costa molt sobreposar-nos a les adversitats, i que ens ensorrem amb facilitat. Llavors, sabent que això és una mancança ja en la nostra generació, que si mirem enrere, els nostres pares i els nostres avis han estat capaços de sortir de situacions molt dures, ¿com podem ajudar als nostres fills a que facin una mica de múscul amb això de l’adversitat, que no tot és fàcil?

Alicia Banderas. Els pares i les mares, a vegades, tendim a una sobreprotecció que, realment, limita la pròpia capacitat dels nens. Jo vull rescatar el terme “resiliència”. Molt encunyat, a més, per l’expert Boris Cyrulnik. Ell diu: “La resiliència és la capacitat que tenim les persones de sobreposar-nos a l’adversitat”. Fins i tot de sortir enfortits d’ella. La vida ens pot fotre un munt d’embats en qualsevol moment. Llavors, a vegades ens hem d’anar entrenant en petites frustracions o en petites situacions ja des de petits, perquè quan en vingui una de grossa, no aixequem cap. Hi ha cinc atributs que tenen les persones resilients, i, per tant, els nens i nenes resilients. Si ja hem vist que existeixen, per què no treballar-los? Per exemple, un d’ells és la capacitat de relacionar-se i la capacitat d’empatia. Els nens que són empàtics, que es relacionen millor, estableixen xarxes de suport que són molt necessàries perquè quan et passa algun motiu de tristesa o alguna adversitat a la vida, tu tindràs aquesta xarxa de suport que t’ajudarà a pensar: “No estic sol”. Després, també veiem el sentit de l’humor. Ha estat molt injuriat: “És riure”. No, quan tu tens sentit de l’humor relativitzes les coses d’una manera molt més gran. Llavors, veiem que nens amb un gran sentit de l’humor és veritat que també són més resilients. Després, n’hi ha un altre que és l’autonomia.

Alicia Banderas. Hi ha una autonomia, si no sobreprotegim als nostres fills, els nostres fills seran capaços de fer coses per ells mateixos, i de vegades també és una autonomia emocional. Saber descentrar. A vegades estàs passant una situació a casa, hi ha un conflicte, hi ha una separació, i llavors descentrar-se, d’alguna manera, d’alguna cosa que t’està fent mal, i centrar-te en una altra. A vegades t’aboques als estudis, a l’escola, de vegades hi ha una persona que és el teu Pigmalió, que pot ser un professor, un cosí, una cosina, una amiga, una tia, que és la que pot, a vegades, dir-te: “Estàs amb mi, dissociat una mica del que et fa mal, però aquí et podem reparar”. I després n’hi ha una també de molt important que és la perseverança i el sentit de propòsit i de futur. Els nens que perseveren, que proven una vegada i una altra, són els nens que, al final, també tenen un enfocament de futur, una projecció en el futur. Si ja sabem que aquests atributs els poden tenir els nens resilients, ja podem treballar moltes coses en ells
perquè surtin enfortits i no caure tant en la sobreprotecció.

Mónica Morales. Com podem ajudar aquests nens que els seus pares s’estan separant? Moltes vegades tendim a fer com que això no està passant i altres vegades ens hi posem molt a sobre. Què fem amb ells?

Alicia Banderas. I és veritat que és una de les situacions més estressants i aclaparadores per a les parelles i també pels nens. Tots els nens, a més, en les seves fantasies sempre volen que els seus pares estiguin junts. A vegades ells estan vivint ja un conflicte encobert. Jo sempre dic que els pares, i a vegades passa temps, anys, decideixen separar-se i no hi ha marxa enrere, ja s’ha de comunicar. Perquè els nens viuen una incertesa que a vegades no saben què està passant. Per exemple, els nens més petits, com a casa està havent-hi conflictes, doncs, realment, ells com es descarreguen? Portant-se malament. Moltes vegades pensen que els seus pares se separen per ells. Se senten culpables en aquest sentit. Llavors, diguem que la incertesa ja hem de rebutjar-la. Com podem enfrontar-nos a una separació?

Alicia Banderas. Primer, tots dos progenitors, pare i mare, dues mares, dos pares, estaria molt bé que comuniquessin als seus fills, tots dos presents i junts, que se separaran. Primer, per no tergiversar la informació. I segon, perquè tu ja els estàs posant les bases que els dos hi seran per a tu. Llavors, a vegades fem servir una mena de protocol, diem: “Mira, el pare i la mare ja no viuran junts perquè no s’estimen com abans, però tindran molta cura de tu, et voldran moltíssim, i estaran sempre amb tu”. Llavors, el primer que pensa un nen és: “què serà de mi?”. Hem de reduir la incertesa. Per això hem de tenir molt ben lligat on aniràs a viure, quant de temps passaràs amb la mare i el pare… A vegades, quan són petits, ells no han interioritzat bé el que passarà i potser et diuen: “L’estiu no el passaré al poble?”. Llavors, tu els has de dir: “A l’estiu podràs conviure d’aquesta manera”. Però hem de reduir la incertesa d’aquests nens. I el missatge és: “Estarem aquí amb tu”. Jo sempre dic: “Compte”. Quan abans deia que jo respectava molt la infància… Els teus fills els has de cuidar. No poden ser ni àrbitres ni missatgers: “Digues al pare, digues a la mare…”. Perquè viuran un conflicte de deslleialtats. I a vegades poden usurpar el paper del que no hi és. Ara és l’homenet de la casa, de sobte. I hem d’afavorir… Tots tenim unes famílies, generalment extenses. A vegades hi ha avis, oncles… Afavorir aquest contacte. Es divorcien o se separen els pares, però els nens han de seguir convivint.

Mónica Morales. Amb els dos.

Alicia Banderas. Compte amb el que dic. A vegades se senten molt malament i els tenim al mig en un conflicte encobert de lleialtats. No poden ser els teus confidents, no li pots dir: “Què farà la mare o el pare?”, ens hem de mantenir. Hi ha unes coses que seria aconsellable no fer i sí comunicar la decisió. Els adolescents a vegades també pensen que els pares, quan se separen, que són molt egoistes per prendre aquesta decisió.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. És important traslladar als fills que s’ha pensat. Diuen: “No heu pensat en mi”. S’ha pensat en ells. I precisament també en aquest pensament per ells, pensem que els nens no poden conviure en aquesta situació de conflicte. I que un ha buscat la millor decisió que podia haver-hi. Encara que de vegades es pateixi, i es patirà, i podem també demanar ajuda psicològica.

Mónica Morales. I com ajudar-los també quan hi ha una notícia que algú ha mort en la família? La pèrdua d’un ésser estimat com se’ls ha de transmetre?

Alicia Banderas. És que la cultura de la mort també en la nostra societat és difícil de manejar. Però mira, la realitat i la veritat, és molt trist a vegades, quan perdem un ésser estimat.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. Però ocultar i ignorar és molt pitjor, d’acord? Els nens i nenes són grandíssims lectors dels senyals i dels signes emocionals. Quan alguna cosa ha passat, imagina’t, la mort d’un avi o àvia, de vegades és quan s’han d’enfrontar a aquestes primeres situacions tan adverses, els nens ja estan veient que alguna cosa està succeint, perquè no veuen els pares de la mateixa manera. A mi una mare em deia: “Jo intento no plorar davant d’ell”. I de vegades li deia: “Se m’ha ficat una brossa de pols a l’ull”. Llavors, què passa? No estem validant que la tristesa existeix, no ens podem expressar, i això no és aconsellable pels nostres fills. Llavors, als nens, en comptes de tenir-los en aquesta incertesa o perquè després s’assabenten, de vegades per tercers, pensen que els seus pares els han enganyat en una cosa tan important. Llavors, és tan important reduir aquest temps quan, realment, ja se sap que s’ha perdut, i poder-ho dir als nens. Perquè, és clar, sembla que impacta moltíssim dir: “L’avi ha mort”.

Mónica Morales. Sí.

Alicia Banderas. I de sobte utilitzem un munt d’eufemismes: “L’avi està adormidet”, “l’avi ha agafat un avió i se n’ha anat molt lluny”. Nosaltres no hem d’utilitzar aquests eufemismes. Nosaltres tenim casos de nens que han estalviat per marxar de viatge amb avió. Tenim casos de nens amb terrors nocturns perquè tenen por a adormir-se per si es moren. L’avi o l’àvia “ha mort”. Es pot dir la paraula. A ells no els impacta de la mateixa manera que a nosaltres. Això hem de tenir-ho en compte. I després, hi ha una part, quan els nens són petits, al voltant dels tres o cinc anys, no manegen dos conceptes de la mort, que és la universalitat, és a dir, que tots ens morim, i la irreversibilitat, és a dir, que no tornem. I llavors tu et trobes que de cop i volta et diu: “Però al matí vindrà l’avi a recollir-me?”. Llavors els pares s’enfurismen i diuen: “Si ja li hem dit que havia mort”. Hem de saber aquests temps dels infants, de com manegen també la mort. Ja és arran dels set anys quan tenen una concepció, una mica més rudimentària, però la tenen, de la mort.

Alicia Banderas. Hi ha vegades que cal dir-los que morir és no viure. És a dir, és quan ja no pensem, no mengem, no parlem. És a dir, a vegades, se li pot posar un exemple. Per exemple, quan una flor es marceix ja deixa de créixer i ha mort. Les primeres experiències que ells tenen amb la mort, a vegades la tenen amb una au, amb un ocellet, a vegades la tenen amb insectes, que a vegades fan fins i tot un ritual d’enterrament. Perquè a vegades sí que és important que visquin algun tipus de ritual. No obligar-los. Potser no anar a un cementiri, però sí explicar-los que les persones a vegades es moren, i moltes vegades et pregunten: “I a on van?”. I jo sempre dic, respectant totes les creences religioses, és important que si no ho saps, els pares podem dir: “No ho sé. Però sempre estaran en els nostres records, en els nostres cors, en el que hem viscut i compartit. Sempre estaran presents d’alguna manera”. És important, diguem, manejar. “Van al cel? A un estel?”. Doncs nosaltres intentem i els aconsellem que es digui sempre la veritat. Hi havia una nena que deia: “Impossible que la meva àvia hagi arribat a l’estel perquè anava en cadira de rodes i és impossible que grimpi fins allà. Mare, m’estàs mentint”. Els nens sí que tenen, lògicament, unes fases de negació, d’irascibilitat, de conductes regressives. Tornen a xuclar-se el dit o a fer-se pipí… És a dir, fins a l’acceptació, passen per un procés de dol. Avui en dia, em dedico també a la psicologia perinatal, hi ha morts de germans només néixer. En qüestió de dies, i a vegades els nens s’havien fet una il·lusió amb l’arribada d’un nou germanet, i de sobte no ve. Com comunicar aquesta notícia? I és important, nosaltres sempre diem, que els professionals ajudem, però que siguin també els pares. A vegades volen deixar-ho en mans d’un professor… Jo sempre dic que podem demanar ajuda, però que siguin ells mateixos. Com fem servir aquestes emocions davant dels nens? Ni comportar-nos desbordadament amb ells…

Mónica Morales. Ja.

Alicia Banderas. És a dir, plorar moltíssim. Sí, hi ha oportunitat pel plor, sí, el pare i la mare estan tristos, però tot anirà bé, donar-los seguretat. Perquè si no, també molts nens se senten culpables d’haver estat el supervivent. De vegades els pares, perquè el germanet no s’oblidi que va venir al món un germanet però va morir, el tenen com a molt hiperpresent en les converses. Llavors, hem d’intentar gestionar un terme mig en aquesta situació, tan difícil, tan terrible a vegades, per què no dir-ho. Però és veritat que si no ho ocultem, si ho tractem amb transparència, si no hi ha enganys, si acompanyem en aquest procés, podrem fer una evolució d’un dol d’una manera adaptativa.

Mónica Morales. Quina és la teva visió sobre les mentides dels nens?

Alicia Banderas. Bé, els pares i mares tenim molta por a les mentides. Tot d’una: “Oh, han mentit, què devem haver fet?”. Ens sentim culpables. A vegades el castiguem molt, no volem que menteixin, per nosaltres la sinceritat és un valor fonamental. Però hem de pensar que són estratègies que tenen els nens i que es produeixen molt abans del que imaginem. Als tres anys ells ja són capaços d’ocultar coses i de mentir. L’investigador d’emocions Paul Ekman diu que els nens menteixen perquè volen evitar els càstigs. És una de les principals causes. Però també menteixen a vegades perquè has comès un error no intencionat. Has de cobrir-te d’alguna manera perquè a vegades també tens por a les reaccions dels pares. És a dir, ells s’estan cobrint com en una supervivència. Altres vegades és perquè no volen sentir humiliació. Tot d’una: “T’has fet pipí”. “No, no m’he fet pipí”. “Els pantalons estan mullats”. “Eh… M’he assegut en una cadira mullada”. A vegades perquè tens el teu orgull, la teva dignitat. Altres vegades també és perquè vols donar curs a un plaer il·lícit.

Alicia Banderas. Imagina’t, vols fer una festa a casa teva perquè s’han anat els teus pares i vols dur a terme alguna cosa prohibida. Jo crec que els pares es quedarien més tranquils si sabessin per què els seus fills van mentir. Hi ha vegades que hem de separar la mentida del comportament que ha passat. Et poso un exemple. És més destructiu que si el teu fill o filla t’ha abocat un refresc al teu teclat, doncs tot d’una, diguem-ne, hi ha hagut un efecte major perquè ha trencat el teclat i potser el pare s’enfurisma. Però potser ha estat un error no intencionat. També hauríem de repassar-nos a nosaltres mateixos, si la nostra actitud ajuda a que els nostres fills… A fomentar la sinceritat o a haver d’amagar o a mentir. No obstant això, per exemple, la conducta de fer una festa a casa teva potser no té tants danys, llevat que t’hagin destrossat la casa. Però sí que està violant una norma fonamental, que et sembla, potser, més important. Llavors, jo crec que cada pare ha de pensar si, per exemple, va ser un error deliberat o és una mentida intencionada, si la pròpia mentida ho va agreujar, perquè encobrir certes coses i agreujar una mica les conseqüències. A vegades una reflexió en tota regla per saber què castigar. I a vegades potser no cal castigar tant, sinó: “Gràcies per haver-me dit la veritat, gràcies per haver compartit això. Per mi és molt més important que m’ho hagis dit que ara mateix castigar-te per això. Jo et vull reforçar per aquí perquè tu tinguis la llibertat de parlar amb la teva mare o el teu pare d’aquesta manera”. Però per això hem de deixar espais on ells puguin explicar-nos coses. Però si tu ja vas prenent una actitud oberta, no repressiva, cap a determinades coses, aquest nen o aquesta nena podrà compartir amb tu moltes d’elles i podrà fomentar la sinceritat. I després no ho oblidem, Mònica: els pares som un exemple pels nostres fills. Hi ha un aprenentatge que es diu vicari o observacional on els nens ens imiten.

Mónica Morales. I tant.

Alicia Banderas. Si tu estàs en una conversa al telèfon amb els avis i dius: “No podem anar a visitar-te perquè haig de fer una gestió molt important”, la teva nena et dirà: “Però mama, si no has de fer res. Estàs mentint a l’àvia”. “Res, és una mentida piadosa”. A veure, també, d’acord?

Mónica Morales. La nostra actitud.

Alicia Banderas. Com és la nostra actitud davant d’aquesta situació. Però bé, jo crec que partint d’aquí i de tenir una actitud més afavoridora de la sinceritat i menys punitiva, jo crec que també podem fomentar una bona comunicació entre pares i fills.

Mónica Morales. Alícia, moltes gràcies, m’ha agradat molt escoltar-te. Ha estat un gran gust donar-nos tantes orientacions, tants consells, que ens poden servir un munt a les mares i als pares. Moltes gràcies.

Alicia Banderas. Gràcies a tu, Mònica, per compartir les teves experiències, les teves preocupacions, les teves vivències, que enriqueixen sempre a tots per compartir aquestes xerrades. Gràcies de veritat.