Tres consells per ensenyar als nostres fills a escoltar amb atenció

Carolina Huerta. Hola, Pablo, soc la Carolina. Em dedico a l’educació. Tinc tres fills que són joves adolescents i estic encantada de poder ser avui aquí per xerrar amb tu.

Pablo d'Ors. Moltes gràcies, Carolina, per les teves paraules i també jo estic encantat de ser amb vosaltres.

Carolina Huerta. Bé, tu has escrit molts llibres i has tractat diversos temes des de la filosofia, l’espiritualitat… Un dels temes que tractes és la meditació. Segons la teva experiència, ens pots comentar què t’ha aportat a tu la meditació i què ens pot aportar als que no la practiquem?

Pablo d'Ors. Jo no conec un camí més radical i més, fins i tot diria, salvatge i directe de coneixement d’un mateix que la pràctica de la meditació. O, si ho vols, la pràctica del silenciament interior. Normalment, vivim atordits per tants missatges, paraules, sons, imatges… I necessitem un temps de digestió. I la meditació és una pràctica de silenciament, consisteix simplement a asseure’s, si és possible, cada dia, perquè sigui significativa; en silenci i en quietud, amb l’esquena recta i, simplement, prendre consciència del propi cos, seguir el ritme de la respiració. A la tradició que jo segueixo, també recitar atentament una paraula, només una paraula, perquè tenim moltes paraules al cap i en cal una que esborri tota la resta. I això, a poc a poc, ens va transformant. En quin sentit m’ha transformat a mi? Doncs jo diria que el primer fruit, hi ha tants fruits, però el primer fruit que m’ha regalat ha sigut una major claredat, perquè normalment, quan ens asseiem, el que descobrim són, de primer, una inquietud corporal. Quedar-se quiet és difícil, quan ens quedem quiets descobrim que estem inquiets. Segon, una gran distracció mental, estem amb una gran xerrameca interior. La boja de la casa, que deia Santa Teresa de la nostra ment. I tercer, ens trobem amb les nostres ombres, amb l’inconscient. Doncs a mesura que et vas asseient, vas introduint aquesta pràctica, tot això es va assossegant i vas tenint major claredat. Així que jo diria que el primer fruit és la llum. Silenci i llum, per a mi, són dues paraules profundament vinculades.

I després, si tens més claredat, doncs tens també més coratge per actuar, perquè tants cops si no actuem és perquè tenim por, perquè no ho veiem clar. Però, si ho veiem clar, som capaços d’actuar. Així que jo diria de primer llum i després coratge, com a fruits de la meditació.

Carolina Huerta. I la meditació, en aquest món que tenim, de tantes presses, en què les relacions de vegades no són així, personals i directes, sinó, bé, doncs a través de pantalles, com ens pot ajudar per a les relacions personals quotidianes?

Pablo d'Ors. Un desafiament molt important és la lentitud. És a dir, un dels meus mestres deia: “Quietud, lentitud i plenitud”. Aleshores, si aprenem a estar quiets, això és la meditació, i aprenem a actuar una mica més lentament, aquest és un camí cap a la plenitud. Vull dir que actuem de pressa, perquè normalment la nostra atenció, o la nostra intenció, està posada en allò que ve després. Per exemple, he de fregar de pressa els plats per dur ràpidament els nens a l’escola, per després de seguida anar a la feina… i aleshores la vida es converteix d’aquesta manera en una cursa d’obstacles. Mentre que la lentitud ens convida a no estar en el següent que hem de fer, sinó estar en allò que hem d’estar. Aleshores, no només la pràctica de la meditació és molt constructiva, sinó també l’exercici lent d’allò quotidià, sigui el que sigui el que tinguem entre mans, això també és molt constructiu. Qualsevol activitat feta amb atenció construeix la vida interior. La vida interior es construeix per mitjà d’aquestes activitats fetes, diguem-ne, quasi devotament, atentament. Això de fer les coses més a poc a poc, generalment, ens posa una mica nerviosos, perquè no hi estem acostumats i perquè tenim una inquietud interior. Però el que cal domesticar és aquesta inquietud. És a dir, quan tu t’asseus en silenci, doncs descobreixes que hi ha una gran inquietud, una gran frenesia interior. Això és el que cal mirar. Per què cal mirar-ho? Perquè, si no ens mirem, no ens coneixem. Si no ens coneixem, no ens podem estimar. Perquè ningú pot estimar el que no coneix.

Si no ens estimem, no podem estimar la resta. Perquè ningú pot donar el que no té. I si no estimem la resta, no ens adonem de què va la vida. Perquè la vida consisteix, fonamentalment, en la capacitat d’estimar i de ser estimat. I si no ens adonem de què va la vida, molt menys en podrem albirar el misteri, el que els creients anomenem “Déu”. És a dir, que realment tot això que jo intento d’alguna manera propugnar o estendre aspira a l’autoconeixement. Sense això, tota la resta de coses serà superficial i no ens construirà.

Carolina Huerta. Per a l’autoconeixement, Pablo, tu has dit en algunes ocasions que no ens sabem escoltar, no ens sabem mirar i molt menys a nosaltres mateixos. Efectivament, a això no ens ensenyen a l’escola. Aleshores, a mi, com a mare, quin consell, què em pots plantejar que faci amb els meus fills perquè ells aprenguin a escoltar-se, a mirar-se a ells mateixos?

Pablo d'Ors. Una cosa que se m’acut d’entrada és parlar fluix. Perquè, quan parles fluix, l’altre necessàriament s’acosta per intentar… I ell mateix també parla fluix. Aleshores, això ens posa en un territori no tan comanxe, sinó més d’intimitat. I després també és molt important, i és una cosa en què ens podem exercitar, quan tenim ganes de parlar, contenir-nos les ganes de parlar. I gairebé sempre que fem aquest exercici, jo el faig amb freqüència, tinc ganes d’intervenir i no intervinc, després d’una estona descobreixo que és molt millor no haver intervingut. Amb això vull dir que tenim un afany intervencionista que impedeix que la realitat s’esplaï i s’expressi. I que… Jo sovint parlo sobre que tenim el mite del pensament i de l’acció. És a dir, veiem un problema, veiem una situació, immediatament pensem què cal fer i, després, una vegada hem conclòs alguna cosa, doncs ho posem en marxa, ens posem a actuar. I està bé, està bé que pensem les coses i actuem, però, davant d’això, davant del pensament i l’acció o, si ho vols, junt amb això, jo proposo la contemplació i la passió. Davant del pensament, la contemplació, i davant de l’acció, la passió. Què vull dir? Que abans d’actuar cal contemplar, cal mirar, cal escoltar, cal deixar que la realitat et toqui. I que et toqui vol dir que ets… és passió, ets passiu. Deixes que et toqui. Passió en sentit de passivitat i de patiment, en el sentit que la realitat de vegades et fa mal. És a dir, per què això és important? Deixar que les coses ens toquin?

Perquè el món no hi és, en primera instància, per ser transformat, sinó que, en primera instància, hi és per ser rebut i per ser gaudit. Ja veurem després si cal intervenir o no. És a dir, això pel tema de l’intervencionisme. Jo soc un gran seguidor de Gandhi i un gran admirador i un gran lector. Sempre recomano un llibre seu que es diu ‘Els meus experiments amb la veritat’, que és la seva autobiografia, i ell parlava de la no violència. És a dir, que molta de la nostra actuació és molt violenta. I junt amb això que t’acabo de dir, de parlar més fluixet i no parlar, retenir, jo diria que hi ha un altre camí que jo també practico molt, i és parlar a poc a poc. I parlar deixant un temps entre una paraula i una altra, entre una frase i una altra. Per què? Perquè quan parlem de pressa, no deixem espai a l’altre de rebre el que tu dius. Aquests silencis entre les paraules i entre les frases són els que donen un contingut espiritual al teu missatge, els que permeten l’autèntica comunicació. La lentitud és un signe que dones alguna cosa de tu mateix, que crees un discurs, que ets en un acte creatiu. Ningú pot parlar d’ell mateix de pressa. Quan parles de sentiments… Per exemple, en la teràpia o l’acompanyament personal, el més interessant són els silencis, perquè significa que el pacient o l’interlocutor està elaborant, s’està treballant per dins.

I això és el que un terapeuta o un acompanyant no ha de violar mai i ha de respectar aquesta feina. És a dir, que les pauses en la comunicació són fonamentals. Això vol dir que silenci i paraula, blanc i negre, són les dues cares de la mateixa moneda. Una paraula és eficaç si neix del silenci i si hi aboca, si duu a un silenci major. Si quelcom del que jo dic et deixa pensativa, et deixa reflexiva, obre un paisatge, un horitzó de reflexió, d’ensonyament, això és interessant.

Carolina Huerta. Sens dubte. Jo em veig amb els meus fills en el dia a dia. Jo, per exemple, intento mantenir la tecnologia en determinats moments a part, per ser exemple. Ara, ells són fills de la seva època i tenen accés a tants continguts que en moltes ocasions són interessants, tota l’estona, a totes hores, tants continguts que… com cultivar, com animar-los que facin silenci, que meditin, que vagin més a poc a poc en aquest món, que és tan ràpid?

Pablo d'Ors. És un drama, és una situació dificilíssima. Jo me’n faig càrrec perfectament. El problema no el tenen només els joves, el tenim nosaltres. No sé en quina estadística vaig llegir fa poc que el 70 % de la humanitat té dependència al telèfon mòbil. Per què això és un drama? És un drama perquè l’ésser humà no és només exterioritat, també és interioritat. És a dir, no som només espiració, sinó que també som inspiració, per prendre la metàfora de la respiració. Inspirem i espirem, rebem i entreguem. Aleshores, si estem permanentment abocats a l’exterior, i això és el que simbolitzen internet, WhatsApp, els missatges, no hi ha temps de tornar a casa. Per això la importància de la meditació, de tornar a casa, de saber estar amb un mateix. És a dir, que el drama justament és una exterioritat exacerbada. És com si tu tens un cotxe encès permanentment i no l’apagues mai, no saps descansar. És a dir, jo crec que el que més necessitem, i sembla una broma, és descansar. Si no estem descansats, no podem gaudir. No podem gaudir, estem massa tensos. Aleshores, el principal desafiament, i ja et dic que sembla una broma, és el gaudi. En el fons, si no descansem, per què és? Perquè tenim por de gaudir. Tenim por de gaudir. És a dir, la por del gaudi és el fill de la por de la llibertat. Erich Fromm parlava de la por de la llibertat, però jo parlo de la por del gaudi. Però què significa gaudir? Quan gaudeixes d’una pel·lícula, per exemple? Quan et fiques dins la pel·lícula. Quan gaudeixes d’una novel·la? Quan et fiques dins la novel·la. Quan gaudeixes d’una conversa? Quan et fiques dins la conversa. Aleshores, què és el que aconsegueix el telèfon mòbil? Treure’ns fora.

Impedeix que ens fiquem dins la vida, ens treu contínuament fora, i això ens trenca, ens trenca permanentment. Aleshores, què és gaudir? Gaudir és combregar amb la realitat. Si és menjar, menjar. Si és parlar, parlar. Si és dormir, dormir. Entregar-t’hi. No ho sé, crec que el nostre problema és que no sabem combregar amb el que tenim a davant. Estem sempre pensant en allò que tenim pendent, el que hem deixat enrere. Aleshores, què fem? Doncs, què fem? No fem. És a dir, l’escola per a l’ésser és no fer. Hem inventat la meditació perquè no sabem estar sense fer res. Els nostres avis o els nostres besavis, que s’asseien a la porta de casa amb la seva cadireta, segurament sabien alguna cosa que nosaltres hem oblidat. Com podem ajudar els nostres fills, els nostres joves, etcètera? Per començar, la millor manera, per dir que crec que n’és l’única, és ser tu allò que vols entregar a la resta. Si tu vols que els teus fills siguin homes i dones de pau, sigues tu pau. És a dir, no podem donar el que no tenim. Aleshores, molts cops ens preocupem pels nostres fills, però deixa els teus fills en pau i preocupa’t de tu mateix. Perquè ets tu el problema. Un indicador del valor espiritual d’una persona és que mai assenyala la resta, encara que siguin els seus fills, sinó que sempre s’assenyala a ella mateixa. “Jo què puc fer?”. Ser això que tu vols que el món sigui. És a dir, no vegis una palla en els ulls dels altres, sinó la biga que tens als teus, no?

Carolina Huerta. I mantenir el silenci, oi? Perquè, de vegades, les mares, els pares…

Pablo d'Ors. Però sense fer un mite del silenci. Perquè el silenci no és res més que… El silenci no és res. El silenci és el marc que possibilita tota la resta. El silenci és l’escolta del so del món. El món és aquí, escolta’l. El silenci és el que possibilita la resta, però no hem de fer un mite en si mateix del silenci.

Carolina Huerta. Potser em referia més a les mares, concretament, fer una miqueta de silenci, perquè de vegades tendim a dir als nostres fills què han de fer, què no han de fer, com fer-ho. I potser, el que tu comentes, amb el nostre exemple i deixant una miqueta d’espai per…

Pablo d'Ors. El vertader desafiament és aprendre a escoltar. Aprendre a escoltar. Què significa escoltar? Significa acollir el que l’altre et diu, sense carregar-ho de manera intel·lectual ni emocional.

Carolina Huerta. Quasi res.

Pablo d'Ors. Res, és a dir, què vol dir? Per exemple, si et dic: “Estic trist”, i tu em dius: “Però, home, no estiguis trist, perquè tens una dona que t’estima molt, tens uns fills fantàstics, una feina meravellosa”, doncs ja m’estàs discutint intel·lectualment el que t’acabo de dir. És a dir, no m’estàs acceptant. No estàs acollint la tristesa. O si jo et dic: “Estic trist”, i tu penses: “Pobre home, està trist”, ja l’estàs carregant emocionalment. I per tant, no m’estàs acollint, no m’estàs escoltant de debò. Aleshores, què és escoltar? Escoltar és treure’s del mig, un mateix. En realitat, tota la feina espiritual és per “desegocentrar-nos”, per no posar-nos al mig. Això que sembla tan difícil es pot entrenar. La meditació és, justament, un entrenament per no posar-nos al mig contínuament, per saber treure’ns del mig, per acollir en puresa allò que se’ns diu. Jo soc un seguidor d’un mestre que es diu Franz Jalics. És un jesuïta que va morir fa poc, hongarès, i ell, al seu torn, era seguidor, era deixeble de Carl Rogers, un famós psicoterapeuta dels Estats Units que parlava de, entre moltes coses, de la teràpia de la no directivitat, és a dir, no directivitat vol dir que no vols dur els altres al teu territori, sinó que creus que l’altre pot arribar per si mateix al territori on ha d’arribar. Això, per als pares, també és molt important, perquè els pares creuen que han de dur els seus fills a un territori determinat i, potser, el problema no el tenen els fills, sinó que el tenen els pares. En què es basa una relació d’ajuda de debò? Es basa fonamentalment a creure en l’autonomia de l’altre. Si tu ho creus, significa que donaràs a l’altre la possibilitat de treballar-se.

Aleshores, com es fa això? Doncs Rogers parla d’una cosa, que és un lloc comú, és molt conegut, parla del reflex. És a dir, no donar allò propi, no donar una cosa pròpia, sinó tornar, reflectir el que l’altre et diu.

Carolina Huerta. Fer de mirall.

Pablo d'Ors. Fer de mirall, exacte. I això et va ajudant a fer que la persona vagi indagant en ella mateixa i vagi traient el que hagi de treure.

Carolina Huerta. Em venen al cap, Pablo, escoltant-te, paraules com l’acceptació, de cara als fills o als pares. Que important és que ens treballem l’acceptació del fill, de la filla, com és per, des d’allà… I l’altra paraula que em ve és confiar, acceptar i confiar que, com dius, ells tenen aquests recursos per desenvolupar-se, per…

Pablo d'Ors. El tema és que quan jo dic: “Cal confiar” o: “Cal acceptar”, doncs és clar, un respon: “I això com es fa?”. És clar, perquè com es fa perquè això no sigui un simple ideal, sinó que sigui un entrenament? És a dir, una cosa amb què tu puguis treballar, que et puguis treballar, que et puguis cultivar. Com fer-ho? Com creure de tot cor que això que hi ha no només és el que hi ha, sinó que és el que hi ha d’haver? Els grans mestre espirituals diuen: “Tot va bé”, però, és clar, això… Això que tot va bé no és el punt de partida, sinó que és el punt d’arribada. Ells hi han arribat després d’un camí que han recorregut, perquè si ho dius de punt de partida, si tu tens una persona en un camp de concentració nazi i li dius que tot va bé, doncs pensarà que ets un monstre, perquè li dius una cosa així. Què vol dir “tot va bé”? Vol dir que el que hi ha és el que hi ha d’haver per caminar cap a allò que hi hauria d’haver. No sé si m’explico. És a dir, que quan diem que tot va bé, no volem dir que s’hagi de sancionar la realitat, sinó que aquesta realitat és el punt de partida adequat per caminar cap a allò que hauria de ser. Aquesta és la qüestió. Per això parlem d’acceptació, accepta això, però no per quedar-t’hi, sinó per caminar cap a la plenitud. I això és un exercici. Un exercici que suposa un llarg camí. Suposa un recorregut emocional, suposa un recorregut espiritual. I ens calen mestres que ens ensenyin a fer-ho.

Separo allò emocional d’allò espiritual, encara que estan profundament integrats, perquè… Perquè normalment tenim les emocions molt reprimides. No les expressem. Aleshores, si no expressem el que tenim a dins, doncs l’espiritualitat es converteix en una mena de superestructura que no possibilita, sinó que té peus de fang. No és sòlida. Aleshores, es tracta de recórrer totes les emocions que ens suscita la realitat perquè, una vegada arribat a cert punt, començar el camí espiritual. És a dir, que podria dir que es resumeix a mirar… És fàcil dir-ho, després viure-ho és una altra història. Mirar amorosament la realitat, encara que sigui fosca. Encara que sigui difícil. Això no ens surt, mirar amorosament la realitat. No surt espontàniament, es tracta d’imprimir a la teva mirada interior benevolència i tendresa. A mesura que ho anem fent, a poc a poc, anem transitant aquesta foscor, aquesta dificultat, i anem acceptant, que és el que em preguntaves.

Carolina Huerta. Sí, perquè jo t’escolto i parles de mirar la realitat i jo ho duc al tema dels meus fills, un cop més, per aquesta mirada als fills, d’acceptació i de veure’ls en plenitud. No veure’ls potser com a éssers incomplets perquè estan creixent, sinó com a éssers plens. Aprendre a mirar-los, potser.

Pablo d'Ors. A mirar-los no com t’agradaria que fossin, sinó com són. És a dir, no posar-los el teu ideal, sinó deixar que neixi l’ideal del que són, de la seva realitat, aquesta és la qüestió.

Carolina Huerta. I parles ara de les emocions. Com ens ajuden la meditació, el silenci, a transitar, a gestionar aquestes emocions que no sempre són agradables?

Pablo d'Ors. Solem tenir una idea idíl·lica de la meditació com la trobada amb la pau, amb allò profund. En realitat, la meditació, com diuen els mestres espirituals, els pares i mares del desert, per exemple, que és la tradició que jo segueixo, és un combat. Per què? Perquè el que tenim dins, que va apareixent, no ens agrada. És a dir, no som només veritat, bellesa i bé, com ens agradaria, sinó que també som cobdícia, ambició i vanitat. Cobdícia en tenir, ambició en el poder i vanitat en aparentar. Aleshores, mirar això… Per què ens costa meditar? Perquè no ens agrada veure el que som, preferim saltar-ho. Aleshores, quines són les nostres temptacions fonamentals? Les nostres dificultats fonamentals? Una, que ens escapem permanentment. Ens escapem permanentment, fugint de les coses que no ens agraden. I dues, com que no ens agraden les coses, les intentem resoldre. I això no obstant, hi ha un tercer camí que no és la fugida ni la resolució, sinó que és la dissolució, que és una altra cosa diferent. Dissoldre’t, integrar-te amb allò que hi ha, reconciliar-te amb el que hi ha. Resoldre està bé en certs casos, per exemple, jo què sé, doncs no ho sé, et fa mal el cap, doncs ho resolc, em prenc un Espidifen.

Carolina Huerta. Tasques concretes.

Pablo d'Ors. En allò pragmàtic, sí, però en allò espiritual, en allò més profund de l’ésser humà… Per exemple, poso un exemple extrem, perds un ésser estimat, perquè se’t mor. Això no ho pots resoldre. Això no ho pots resoldre. És a dir, per molt que pensis, per molt que actuïs. Però això sí que ho pots dissoldre. Què significa? Ho pots integrar, ho pots treballar de tal manera que aquest verí no et destrueixi, sinó tot el contrari. Et construeixi. En general, tot allò positiu ha nascut d’alguna cosa fosca o difícil. És a dir, la flor neix de la terra, que és fosca i bruta. D’allà neix alguna cosa preciosa. Jo molts cops acostumo a dir, jo, que em dedico a escriure: “Els èxits són el fruit de molts fracassos”. És a dir, que si tu escrius una pàgina bonica, és perquè abans n’has llençat 100 a la paperera. Aleshores, els èxits és el que veu la resta, els fracassos és el que veiem nosaltres mateixos. Però la perseverança en el fracàs, aquest és l’èxit autèntic.

Carolina Huerta. I és del que més s’aprèn, sens dubte.

Pablo d'Ors. Sí, sí, jo sempre dic que el dolor és el nostre principal mestre. Si tu revises d’allò que més has après a la vida, veuràs que sempre ha sigut d’experiències doloroses i difícils. Això no vol dir que calgui buscar-les, aquestes experiències, ja vindran per si soles. I sempre ens trobaran poc equipats, perquè per molt que un es prepari, quan ve la dificultat, la dificultat ve, és indubtable. Però, bé, és que estem en permanent gestació de nosaltres mateixos. Jo crec que ens comencem a morir quan creiem que ja controlem. Per això en el budisme es parla de “ment de principiant” o de “deixeble permanent”. Que realment és el que jo he cercat a la vida. Ser un bon deixeble, tenir l’actitud d’aprenentatge permanent. He tingut la sort de tenir un gran mestre, que és Jalics, ja l’he mencionat, Franz Jalics. Què és un mestre? Un mestre és qui t’ajuda a ser deixeble de tot i de tothom, a estar permanentment rebent, aprenent. Jo crec que aquesta és la plenitud a què estem cridats com a humans.

Carolina Huerta. A mantenir las ganes d’aprendre.

Pablo d'Ors. Sí, sí.

Carolina Huerta. Bé, un altre aspecte que també em sembla molt interessant, parles als teus llibres i conferències de la compassió. Bé, en alguns entorns s’associa la compassió, es fa sinònim de la llàstima. Què és per a tu la compassió, Pablo?

Pablo d'Ors. Doncs és un miracle, perquè realment és molt més difícil ser compassiu que el que la gent pensa. Perquè la gent identifica compassió amb llàstima, que és aquest moviment de condescendència, de baixar, dir: “Pobret, ho està passant malament”. Això és llàstima, això no és compassió. La compassió pot néixer si tu descobreixes una cosa que poca gent descobreix, perquè suposa un camí interior llarg i tortuós, o turbulent inclús, i és descobrir que a la teva ferida batega la ferida del món. I a la ferida del món batega la teva pròpia ferida. Què vull dir? Vull dir que la compassió neix quan descobrim que cap dolor ens és aliè i que el nostre dolor no és només nostre, sinó que és dels altres també. Vull dir que el que ens destrueix no és el mal o el dolor, sinó l’aïllament amb què el vivim. El problema no és el dolor. El problema és el desamor. Tu pots viure una cosa molt dura, però si la vius acompanyat amorosament amb altres persones, es fa suportable, es pot viure. Es fa inclús un camí de vida, constructiu. Però si vius aïllat, que el que tendim és a aïllar-nos quan patim, això és el que ens destrueix. Aleshores, què és la compassió? Dues coses. Una, l’assumpció del dolor aliè com a propi. És a dir, tu assumeixes el dolor de l’altre com a propi. Per què? Perquè l’altre pateixi menys. És compassiu qui pateix perquè l’altre pateixi menys. Aquesta és la qüestió.

Carolina Huerta. Li treus una miqueta de càrrega.

Pablo d'Ors. És clar. Tu tens un pes de 100 quilos, si jo t’ajudo, ja en són 50. Si hi ajuden unes altres deu persones, ja són només deu quilos per persona. Si hi ajuden 100, ja és un quilo, ja no és pes. Aquest és el descobriment, que junts, junts de cor, la vida no només és suportable, sinó que és perfectament tolerable. Però això és un descobriment espiritual. Aleshores, de primer, assumpció del dolor aliè, i segon, entrega del propi. Això és el que solem oblidar. És a dir, que jo he escrit un llibre que es titula ‘Sendino es mor’, que és la història d’una metgessa que després mor, una metgessa malalta que mira la malaltia des de l’altra perspectiva, ja no des del sanador, sinó des del malalt, i el que vull dir, el que vol dir la vida d’aquesta dona, que es deia África Sendino, és que és un nivell espiritual més alt deixar-se ajudar que ajudar.

Carolina Huerta. Sens dubte. Ens costa més.

Pablo d'Ors. Costa molt més.

Carolina Huerta. Costa molt més. No hem après a acceptar aquesta ajuda i a mostrar la nostra vulnerabilitat, perquè sembla que això és debilitat, que va en contra d’allò que es proclama.

Pablo d'Ors. Això no obstant, és el màxim descobriment. Per què? Perquè només estimem allò vulnerable, allò fràgil. Allò fort i poderós, ho podem admirar. Però només estimem allò imperfecte. Aleshores, en la mesura que reconeguem de manera serena i alegre, es diu de pressa, la nostra vulnerabilitat, la nostra fragilitat, en aquesta mesura som poderosos, perquè coneixem l’amor. El treball espiritual, justament, és per a això, per descobrir… De primer, és un treball de buidatge, que dèiem abans, de silenciament. Aleshores, quan fas aquest treball, què descobreixes? Descobreixes que ets una canya. És a dir, algú fràgil que es pot trencar. I només quan descobreixes que ets una canya buida pot entrar el vent dins teu, perquè estàs buit, i en pot sortir una melodia. Quina metàfora més preciosa, és a dir, perquè surti la melodia que pot sortir de dins nostre, hem d’haver fet un treball de purificació, de buidatge, de silenciament i un treball de descobriment de la fragilitat. Aleshores, és quan som poderosos. Tu mires, per exemple, la vida de Teresa de Calcuta, i va fer aquesta experiència. Es va buidar, va descobrir la seva fragilitat i això l’ha feta enormement fecunda.

Carolina Huerta. Fixa-t’hi, t’escolto, Pablo, i el que em genera com a mare és que, precisament, si jo faig aquest camí de buidar-me, d’acceptar la meva debilitat, la meva vulnerabilitat, permeto que els meus fills m’ajudin, no em presento com poderosa, com capaç, que de vegades els pares tenim aquesta temptació, perquè a l’inici són petits, sembla que els hem d’ensenyar i, precisament, potser aquest n’és l’exemple. No sé com ho veus.

Pablo d'Ors. Jo ho veig així. Si no identifiquem fragilitat o vulnerabilitat amb estupidesa o apocament, perquè tu pots ser fràgil però mantenir la teva dignitat, no vol dir que hagis de ser una persona mesquina i que ha perdut els papers, ni de bon tros. És a dir, que la sobirania d’allò fràgil, d’allò petit, d’allò modest, la bellesa d’això, descobrir-ho… Aquesta és la plenitud.

Carolina Huerta. Que bonic. Sona fenomenal.

Pablo d'Ors. Bé, pot sonar bé, però l’important…

Carolina Huerta. És viure-ho.

Pablo d'Ors. És viure-ho, exacte. L’important és que quan trobem algú així… És a dir, per exemple, la supèrbia ens espanta. Si veiem un paio que és envanit, cregut, doncs diem: “Aquest home és idiota”.

Carolina Huerta. Sí, genera rebuig.

Pablo d'Ors. Genera rebuig, sí. Mentre que, quan algú és modest de cor, doncs genera cordialitat, genera proximitat. “Quina gran persona! Que no es fa l’important”. Això és preciós.

Carolina Huerta. I això és un bon exemple, sens dubte, per als fills. Sens dubte. Pablo, la soledat. Jo crec, no sé si estaràs d’acord amb mi, que és un dels grans problemes de la nostra societat actual. L’aïllament, deies abans, la soledat. I això no obstant, tu planteges la cerca de la soledat, la cultives. Com podem viure la soledat d’una manera que ens aporti coses? Què és per a tu?

Pablo d'Ors. Així com abans deia que el silenci i la paraula són les dues cares de la mateixa moneda, ara diria que soledat i companyia també són les dues cares de la mateixa moneda. És a dir, que les persones vertaderament socials o comunitàries, que saben estar amb la resta, és perquè han sabut estar amb elles mateixes. I que els vertaders solitaris, per exemple, els ermitans, no són misògins, sinó que són gent que té un sentit profund de la comunió. La millor escola per aprendre a estar amb la resta, encara que pugui semblar una ironia, és estar sol. I la millor escola per estar sol, fecundament, és aprendre a estar amb els altres. És a dir, que van en correlació. Com aprendre-hi? Doncs a poc a poc i de manera molt progressiva. És el mateix que el silenci, aprenem a meditar, a asseure’ns en silenci i en quietud en un entrenament gradual, guiat, acompanyat. Perquè, en cas contrari, ens resulta molt ardu. Al desert, acabem perduts o morts. I jo diria, doncs, anar introduint aquesta pràctica de manera progressiva: potser si no has estat sol mai, doncs no te’n vagis una setmana tu sol a la muntanya, perquè aleshores et moriràs de fàstic. Però potser pots dir: “Estaré una hora sol, a veure què passa, sense recursos, sense telèfon”. A poc a poc, entrenant-se.

Carolina Huerta. Em tornen a sortir els meus fills, com els transmeto jo el valor de la soledat, de la quietud, de deixar la tecnologia? Què els pot aportar a ells? Què els diries que els pot aportar? I com perseverar per mantenir-s’hi fins aconseguir els beneficis?

Pablo d'Ors. No és fàcil. No és fàcil, és a dir, jo crec que la soledat, el silenci, no són paraules que estiguin en valor i que es considerin una cosa abellidora o a què algú pugui aspirar. I jo això ho entenc, perquè és que en realitat el bonic no és el silenci en si mateix, sinó allò on et porta, a la receptivitat, a la il·luminació, al gaudi. És a dir, que no es tracta de vendre la purificació que suposa tot això, sinó de vendre la il·luminació. Aquesta és la qüestió. És mostrar com aquest camí ens condueix a viure amb major plenitud. És encarar-se a la meta. És clar, el tema és que… Què és un camí? Un camí és un horitzó on dirigir-se i una terra, una realitat concreta que trepitgem. Si perdem l’horitzó, doncs no sabem on anem, si perdem la terra, doncs es queda en una cosa utòpica, quimèrica. Aleshores, jo crec que educar, que és el que planteges, és mantenir les dues coses, mantenir l’horitzó i la realitat. Aleshores, dibuixar un horitzó de plenitud atractiu per als nostres joves, però també mostrar-los que això, perquè sigui realment operatiu, ha de ser amb coses molt concretes, amb passos molt específics.

En realitat, educar és això. És mostrar un camí. Mostrar un camí. En la mesura que ens trobem en un camí, estem bé. Si perdem un camí, no estem bé. Aleshores, ficar-se al camí de l’espiritualitat, del silenci, ficar-se al camí de l’exercici físic, de l’esport, ficar-se al camí de la intel·ligència i de la reflexió. Ficar-se al camí del cos, dels afectes… És a dir, trobar-se al camí. Però això, que val per als joves, val també per als adults. És a dir, torno al mateix, jo em plantejaria com fer-ho nosaltres. I aquesta és la millor manera de persuadir aquells que venen per darrere.

Carolina Huerta. L’exemple. Parles de plenitud, i en aquest món nostre, en aquesta societat, la paraula que surt es “felicitat”. La cerca, el desig de trobar la felicitat. Potser la qüestió es troba a què entenem per felicitat. Què és per a tu la felicitat, Pablo?

Pablo d'Ors. El problema és que, bé, jo vull ser feliç com tothom, no és que sigui extravagant, el que passa és que entenem molts cops la felicitat com a simple benestar i oblidem el “ben ésser”. De vegades, la consecució d’un bé major et fa renunciar a un bé menor. Jo molts cops he dit en alguna entrevista, en alguna conversa: “La felicitat no m’interessa, el que m’interessa és la plenitud”. No sé si ara diria tant, perquè és clar que m’interessa la felicitat, però sobretot el que m’interessa, més que ser feliç, que sí, que està bé, m’interessa viure en plenitud. “I això què significa?”, em preguntaves. Doncs significa ser jo mateix. És a dir: “Tu a què aspires, Pablo d’Ors?”. “Jo aspiro a ser jo”. És a dir, escoltar la paraula que habita a dins, arribar al fons, al territori de la meva identitat més profunda i desplegar-ho. Realitzar allò perquè he vingut a aquest món. Això és el que et donarà plenitud, això és el que et donarà la vertadera felicitat. És a dir, que la felicitat no s’aconsegueix sense un cultiu, sense una tasca, sense entendre’t a tu mateix com a camp de cultiu. La felicitat té molt a veure amb el cultiu d’un mateix. En la mesura que ens cultivem, tenim autoestima. Perquè ens sentim vius, no simplement passius, sinó que estem creant. També la felicitat té a veure amb dues paraules, que són la contemplació i la creació.

Carolina Huerta. Grans.

Pablo d'Ors. Sí. Contemplar vol dir rebre i creure vol dir donar. Només som feliços quan som creatius. És a dir, aquesta conversa només ens farà feliços si l’estem creant de debò. Si estem recitant un guió, si estem repetint una cosa de memòria, no ens farà feliços. És a dir, només allò nou té la capacitat d’alimentar l’ànima de l’ésser humà. I cada instant és nou, nosaltres estem morts perquè no ens adonem que cada instant és nou. Cada instant és una creació que et convida a ficar-t’hi. Això és estar despert, això és ser il·luminat, adonar-te que cada segon és nou. Si vius així, i jo sens dubte duc ja molt de temps intentant-ho, ets feliç.

Carolina Huerta. I quan anem més a poc a poc, aturem el ritme i parlem més a poc a poc, podem assaborir aquests moments tan nous, tan especials.

Pablo d'Ors. És clar, què és la creació? La creació és la concepció, la gestació i el part. És a dir, que això no val només per als fills naturals, també, per exemple, per a una idea. Conceps una idea, la gestes, la madures i l’entregues. La pareixes. I això dona llum i calor. Però això passa amb les idees, amb els afectes, amb tot. Realment, viure així sí que és una festa i sí que mereix la pena completament. És a dir, jo he de confessar que no sempre visc així. Que a vegades entro a la rutina, a la no novetat. Però molts cops sí que visc així, i és una passada.

Carolina Huerta. I la por, com ens pot ajudar la meditació a nosaltres, pares, mares, educadors, a gestionar la por i ajudar els nostres fills a transitar-la d’una manera saludable?

Pablo d'Ors. Jo acostumo a dir que la por és el càncer del futur, l’aferrament és el càncer del present i la culpa és el càncer del passat. És a dir, tot el que no hem digerit del que hem viscut, el passat, amb el qual no ens hem reconciliat, cau sobre nosaltres en forma de culpa. Tot el que no… Tot allò amb què no ens relacionem bé al present, perquè en depenem, relacions dependents, tantes coses, això s’anomena aferrament. És el que interromp el flux de la vida. La vida discorre i, si tu t’hi aferres, impedeixes aquest curs, aquest discórrer de la vida. I la por és el càncer del futur i davant d’ell només hi ha un antídot, que és la confiança. Però la confiança, com he dit, no és simplement un ideal, sinó que és una tasca. Jo acostumo a dir que els grans dons de la vida es caracteritzen perquè són grans tasques. Per exemple, tu tens un fill i la gent et diu: “Quin gran regal has rebut”. Sí, però quina tasca!

Carolina Huerta. Sí, quotidiana.

Pablo d'Ors. Quina tasca! Aleshores, la confiança no només és un do, sinó que és una tasca. Com puc generar en mi un esperit de confiança i d’aposta?

Carolina Huerta. Com ho puc fer concretament?

Pablo d'Ors. Doncs bé, ho he intentat dir, no escapant-se de les coses, mirant-les amorosament, transitant-les. I això et va donant confiança que la realitat no t’és adversa, sinó que t’és propensa. És a dir, aquest és el gran descobriment. El gran descobriment de la meditació és quan ens adonem que el que succeeix no hi està en contra, és a dir, que tu no has de viure la vida com una cursa d’obstacles, sinó que realment tot es conjura perquè tu siguis qui estàs cridat a ser. És a dir, que realment tot és un trampolí. Aquesta conversa que tenim, això no és una trampa. Això no és una trampa per veure si ho fas malament o si fas el ridícul, sinó que això és una possibilitat. Això és una possibilitat. Adonar-te que això és així… Això és el que va generant confiança. Adonar-te que el que et passa, encara que sigui dur de vegades, no és un forat negre perquè tu t’enfonsis en la misèria, sinó que és una ocasió de creixement.

Carolina Huerta. Una oportunitat d’aprenentatge.

Pablo d'Ors. Sí, és com dir: “Hem d’aprendre a saltar”, apostar, confiar. El salt té dues possibilitats: la caiguda, que t’estimbis i t’hi quedis, o el vol. Però si no corres el risc de la caiguda, mai volaràs. Aleshores, és clar, per això parlava abans també del coratge. És a dir, en la mesura que vas creixent, vas tenint motius per confiar, motius per saltar. I com més saltes, més voles. És cert que dèiem abans que hi ha moltes caigudes. És a dir, jo, com a escriptor, he fracassat moltíssim, he tingut moltes caigudes i m’he estimbat. Després de, potser, un any de feina he descobert que això no val res, que és una ximplesa i he hagut de tornar a començar. Però això és el que de tant en tant et permet que hi hagi un vol. I aquest vol fa que valguin la pena totes les caigudes que has pogut viure.

Carolina Huerta. I sobretot, potser, quedar-te amb aquest aprenentatge. Dius, un any, si ho veus com un temps perdut, és clar, és una llàstima.

Pablo d'Ors. Aquesta és la qüestió, que vivim la vida com temps perdut o temps aprofitat, però realment aquesta és la qüestió, que el temps no hi és per aprofitar-lo. Que és el que diem als nostres fills: “Aprofita el temps”, no, sinó per viure’l, que és diferent. Perquè si volem aprofitar, estem esprement la taronja, i no s’ha d’esprémer, s’ha de menjar tranquil·lament.

Carolina Huerta. Gaudir-la.

Pablo d'Ors. No s’ha d’estar pressionant. Aleshores, com educar-nos per no aprofitar el temps? Doncs senzillament fent un exercici de dir: “Aquest temps, l’entrego”. Jo no vinc aquí a aprofitar el temps, sinó que vinc a entregar-lo, en aquest cas, en aquesta conversa, en aquest plató, en aquest programa. Si vius amb aquesta lògica d’entrega, et vas guarint d’aquesta pressió de rendiment que suposa viure des de la clau d’aprofitar.

Carolina Huerta. I pots gaudir més l’aquí i l’ara.

Pablo d'Ors. Sí, sí, sens dubte.

Carolina Huerta. Com nosaltres.

Pablo d'Ors. Sens dubte, sens dubte. De fet, jo m’ho estic passant prou bé.

Carolina Huerta. Jo també. Abans, Pablo, ens has parlat de persones que han sigut referències per a tu, com Gandhi. També t’hem sentit parlar en altres ocasions de Simone Weil. Explica’ns què t’aporta.

Pablo d'Ors. Per a mi, una virtut fonamental és l’admiració. Si tu admires algú, d’alguna manera és un estímul, el vols emular. Jo he tingut una gran capacitat d’admirar una sèrie de personatges, d’escriptors, i entre ells jo n’acostumo a destacar tres. Un ja l’has mencionat, que és Gandhi, un altre que acabes de mencionar ara mateix, que és Simone Weil, i també un tercer que no ha sortit a la conversa, però que vull mencionar, que és Carlos de Foucauld. I curiosament, bé, Gandhi és hindú, Simone Weil era una pensadora francesa d’origen jueu i Carlos de Foucauld era un aristòcrata francès que es va convertir al cristianisme veient la fe dels musulmans, és a dir, que hi ha una gran pluralitat religiosa en aquests tres referents que per a mi son cabdals. És a dir, em preguntaves en concret per Simone Weil. Simone Weil té un llibre meravellós que jo recomano molt, que es titula ‘A l’espera de Déu’, en què parla una mica del seu itinerari interior. És una dona, no sé com dir-t’ho, d’una integritat i d’una puresa de cor i d’una intensitat extraordinàries, que realment jo voldria per a mi. Jo crec que aquestes tres biografies, la de Foucauld, Gandhi i Simone Weil a mi em criden l’atenció perquè són totalment inèdites, és a dir, no s’assemblen a ningú. Foucauld no s’assembla a ningú, Weil no s’assembla a ningú, Mahatma Gandhi no s’assembla a ningú. Per què? Perquè han sigut ells mateixos. I per què han sigut ells mateixos?

Perquè han escoltat la seva consciència, que això és per al que serveix la meditació, l’han obeïda, perquè tu pots escoltar i no obeir.

Carolina Huerta. Li han fet cas.

Pablo d'Ors. Sí, han fet cas, i tercer, virtut fonamental, han fet d’aquesta escolta, d’aquesta consciència i d’aquesta obediència un estil de vida. És a dir, sempre han estat atents i obeint el que els deia el seu interior i per això la seva vida, la vida d’aquests personatges, mereix una pel·lícula perquè és com un periple sorprenent. Del cas de Simone Weil el que més em crida l’atenció és el tema de la seva solidaritat amb els dissortats. De fet, la seva reflexió fonamental és sobre la dissort, sobre com la condició humana comporta patiment i com ella no volia ser aliena a aquest patiment i hi volia participar. Ella, per exemple, sent professora de Filosofia en un institut de França, doncs veia que les obreres patien i va voler fer l’experiència, però una experiència llarga, de molts mesos, gairebé un any, de treballar en una fàbrica com una més. I explica, a ‘La condició obrera’, que és un altre llibre seu, la seva experiència, d’una intel·lectual treballant amb les mans, treballant amb la gent més desfavorida. Sorprenent.

Carolina Huerta. Aquesta coherència interior.

Pablo d'Ors. Sí, m’agrada parlar, més que de coherència, que sens dubte és admirable, d’harmonia. En definitiva, també parla del mateix, el que passa és que la coherència ens remet a un territori ètic: cal ser coherent, mentre que l’harmonia et remet a un territori estètic que ens resulta, d’entrada, més cordial, tot i que ambdues s’encarin al mateix. I jo crec que és la màxima aspiració, com a mínim la meva. L’harmonia. Tenim a dins moltes veus, molts personatges. No es tracta d’acabar amb ells i només fer cas a un i dir: “Soc coherent perquè soc això”. No, es tracta una mica de donar joc a tots ells, a cadascun en el seu moment. Aconseguir la unitat en la diversitat. Que la diversitat no és una amenaça, el fet que siguem diferents, homes, dones, blancs, negres, de dretes, d’esquerres, creients, no creients, és una bona notícia. La pluralitat és una bona notícia, perquè és la que possibilita la vertadera unitat. Si tots fóssim iguals, seria uniformisme i seria un rotllo.

Carolina Huerta. Tu dius al teu llibre, Pablo, a ‘La biografia del silenci’. que de tots els dilemes que coneixes el més gran és el de la vida. Quin és aquest dilema per a tu?

Pablo d'Ors. El més intel·ligent que puc dir és que no ho sé. No ho sé. El que sí que sé és que aquest dilema de la vida no cap en paraules. Per exemple, sovint dic: “La gran pregunta espiritual, la gran pregunta existencial, és qui soc jo”. I quan respons aquesta pregunta? Com respons aquesta pregunta? Igual que la del dilema. Respons aquesta pregunta quan et deixa d’interessar. Per què et deixa d’interessar? Perquè estàs massa ocupat vivint-la. Vull dir que tantes de les nostres preguntes ens allunyen de la vida, en comptes de ficar-nos-hi… Tants dels nostres discursos intel·lectuals són paralitzants en comptes de mobilitzadors… Aleshores, per això, quan responem la pregunta: “Qui soc jo?”? Quan deixes de preguntar-te-la perquè estàs massa ocupat desplegant qui ets tu a la vida. Aleshores, d’una banda, el dilema de la vida te l’aniràs responent en la vida mateixa. Ara bé, però quin és? “Deixa d’escapar-te”, i no m’estic escapant, però deixo d’anar amb embuts… Jo diria que el dilema de la vida és la mort. És a dir, que vivim en la mesura que som conscients que ens estem morint.

Carolina Huerta. Quasi res.

Pablo d'Ors. Sí. És a dir, sense consciència del límit, no vivim. Simplement ens droguem, som en una il·lusió. És a dir, és la consciència de la nostra temporalitat, la nostra fugacitat, la nostra caducitat, la que et dona vertadera intensitat. És a dir, jo m’assec en aquest plató i dic: “Ho viuré com si fos el meu últim missatge”. Viu avui com si fos l’últim dia. Això et pot introduir molta pressió, però no, un diu: “Entregaré el que jo soc, no em reservaré, no em guardaré per demà”. En definitiva, el que la vida ens pregunta a cada instant és: “T’entregues o no? O et reserves?”. Aleshores, el dilema de la vida és: entrega’t.

Carolina Huerta. Doncs, Pablo, moltes gràcies per la teva entrega avui a nosaltres, a ‘Aprendemos juntos’, per compartir la teva experiència, la teva vida i, bé, ha sigut un autèntic plaer. Gràcies.

Pablo d'Ors. Molts gràcies a tu, un plaer.