Tres claus per relacionar-te amb els teus fills adolescents

Diana Al Azem. Em dic Diana Al Azem. Soc professora de secundària, mare de dos adolescents i fundadora de la plataforma Adolescencia Positiva, on acompanyo les famílies a connectar amb els seus fills adolescents.

Ana Paradela. Hola, Diana. Com estàs? Em dic Ana Paradela, soc professora de secundària i també soc redactora especialista en temes educatius. És un plaer estar aquí avui amb tu per parlar d’un tema que ens preocupa molt als professors i als pares: la temuda adolescència.

Diana Al Azem. Hola, Ana. Com estàs? Estic encantada de compartir amb tu aquest espai. És un plaer estar aquí avui.

Ana Paradela. Diana, tu ets professora de secundària des de fa més de deu anys i treballes diàriament amb adolescents. A més, tens fills adolescents. Per la teva experiència, per què creus que hi ha tants pares i mares que tenen pànic que els seus fills arribin a l’adolescència?

Diana Al Azem. Doncs realment és cert. Si preguntem als pares quina és la seva gran por pel que fa a l’educació dels seus fills, la majoria et respondrà que és l’etapa adolescent. I és que l’adolescència es percep com l’aneguet lleig en el desenvolupament i el creixement dels nostres fills. Aquesta visió negativa de l’adolescència s’arrela amb una sèrie de mites que realment no tenen cap fonament científic. En primer lloc, et podria dir que el mite principal és que els adolescents són un sac d’hormones sense control. Des de fa molt de temps, es pensa que aquests canvis i aquesta revolució hormonal són els factors que produeixen els canvis en la conducta dels nostres fills. Estem acostumats al fet que, quan són nens, són molt obedients i, de sobte, arriba l’adolescència i esdevenen rebels sense causa. Tanmateix, s’ha descobert en els últims anys que els canvis de conducta no deriven d’aquesta revolució hormonal, sinó dels canvis cerebrals que pateixen. De fet, el cervell de l’adolescent està programat per rebutjar els pares. Està programat per sortir del niu, del paraigua protector dels pares, i per començar a construir un niu propi. Per tant, el cervell de l’adolescent està preparat per córrer i assumir riscos que potser un adult no assumiria. Si a casa et sents a gust, estimat, atès, i tens les teves necessitats cobertes, qui se n’aniria de casa sense saber què vindrà després? Doncs un adolescent és capaç de fer-ho perquè el seu cervell és capaç d’assumit molts riscos.

I també és veritat que el seu cervell, com que encara no té l’escorça prefrontal desenvolupada, no els permet reflexionar en la presa de decisions. Per tant, si ajuntem la presa de riscos amb la poca capacitat de reflexionar sobre les decisions que prenen i els canvis de conducta, òbviament els pares ens preocupem. Després, tenim el segon dels grans mites, quan diem que els adolescents són uns ganduls, uns egoistes i uns irresponsables. Aquí sí que m’agradaria matisar algunes qüestions, perquè sí que és cert que als adolescents, per exemple, els costa molt matinar per anar a l’institut. Nosaltres pensem que són uns ganduls i que només volen romandre al llit. No obstant això, si tenim en compte que el ritme circadiari dels adolescents pateix una sèrie de canvis, que de mitjana no tenen son fins dues hores més tard que els adults i que, a més, necessiten dormir més hores, veient els horaris que tenim, els horaris escolars dels adolescents, per a ells és impossible sentir-se descansats al llarg del dia.

És veritat que els adolescents, com ja hem dit, pateixen una sèrie de canvis hormonals i cerebrals, però també molts canvis socials, sexuals, emocionals… Per tant, tenen altres prioritats que no són els grans resultats acadèmics que sovint els pares esperem d’ells. El tercer dels grans mites sobre l’adolescència és que els fills ja no necessiten els pares durant l’adolescència, i que s’estimen més estar amb els amics. Com ja hem dit abans, els adolescents s’estan preparant per sortir del niu familiar i, per tant, necessiten trobar la seva tribu, la seva comunitat, els seus iguals, que els entenen i els escolten, que comparteixen les mateixes experiències. Aleshores, és normal que un adolescent pari més atenció als consells que li pugui donar un amic o una amiga que als consells que li donen els pares. Val a dir que els pares aquí, d’alguna forma, hem de passar un dol, que és el fet d’entendre que a partir d’ara no sabrem tot allò que passa per la ment dels nostres fills. És un dels grans mites, però això no vol dir que no ens necessitin, perquè sí que ens necessiten. Necessiten saber que els donem suport. De fet, s’ha comprovat que un adolescent que sent el suport de la família tindrà un millor desenvolupament social i psicològic.

Els pares hem de donar suport a les decisions dels nostres fills, sempre que no posin en perill la seva estabilitat física o emocional. Hem de reforçar la seva independència i també hem d’admetre les seves errades i fer-los entendre que cal aprendre de les errades, i que a ells els convé, si confien en nosaltres, explicar-nos què els passa per tal de poder ajudar-los. Però també és cert que hem de tenir en compte que els adolescents s’estimen més equivocar-se sols que encertar amb els pares. És la independència de l’adolescent. I l’últim dels mites és que l’adolescència és una etapa que cal passar i que, com menys hi intervenim nosaltres, millor. Alguns pares desitgen amagar el cap sota terra, com els estruços, i deixar que passi l’adolescència. Però hem de recordar que és una etapa crucial de l’ésser humà, del nostre desenvolupament, perquè és l’etapa on es reconfiguren certs circuits cerebrals i, a més, es consoliden hàbits d’esforç, de creativitat, de constància, de perseverança… Per tant, moltes vegades als pares ens toca amarrar les veles amb força i capejar la tempesta amb tota l’energia possible.

Ana Paradela. Diana, educar adolescents avui és molt diferent de com era fa unes dècades, perquè el context ha canviat moltíssim. Podries dir-nos quins són, a parer teu, els reptes específics als quals s’enfronten els pares i mares d’adolescents al segle XXI?

Diana Al Azem. Jo crec que el repte més gran al qual ens enfrontem els pares a l’època que vivim és, sobretot, l’ús abusiu de les pantalles. Els nostres pares no havien de barallar-se amb nosaltres per aquest tema, però és cert que l’ús abusiu de les pantalles s’està tornant la droga del segle XXI, perquè crea una addicció brutal. Estem veient casos cada vegada més greus de manca d’atenció, de manca de memòria en el cervell dels adolescents, de molta irritabilitat… A més, per descomptat, dels perills que comporta el fet de no controlar allò que els nostres fills fan amb els mòbils. Jo sempre comparo el fet de donar-li un mòbil a un fill amb obrir la porta de casa i deixar-la oberta perquè surti i entri qui vulgui, i llavors pot passar de tot. Aleshores, és fonamental que els pares tinguem una bona educació en l’ús de les tecnologies per tal de poder traslladar-la també als nostres fills.

Jo sempre aconsello que triguem el màxim possible a donar-los un mòbil als nostres fills i que, en el moment en què ho hàgim de fer, des del principi hem de posar-hi regles. De la mateixa manera que quan agafem un cotxe, abans ens ensenyen a conduir, ens ensenyen les normes de trànsit, si no, seria una catàstrofe conduir per una carretera on no hi hagués normes, doncs amb els mòbils passa una mica el mateix. Abans de lliurar-los aquest tipus d’aparells, els hem d’ensenyar a utilitzar-los i posar-hi normes. Certes pàgines que no han de visitar, els continguts que no han de compartir, que no els facin servir per amagar-se, per abusar d’altres nens o per veure contingut que no sigui apte per a la seva edat. Però és que, a més, aquest ús abusiu de pantalles també es veu reflectit a les escoles. Com he dit abans, els professors observem que a les aules hi ha un empitjorament dels hàbits d’estudi, però també de la concentració i la memòria. És clar, els professors no vestim roba tan colorida ni ens movem amb tanta agilitat quan estem a classe, i mantenir l’atenció d’un adolescent que mira la pissarra mentre un professor explica el contingut d’una matèria ens resulta cada dia més complex. Jo sempre penso que arribarà un moment en què els professors haurem de fer un espectacle de circ a l’aula per poder atraure l’atenció dels adolescents. Tot això és causat per aquest ús abusiu de les pantalles. Crec que aquest és el repte més gran al qual ens enfrontem els pares del segle XXI.

Ana Paradelas. Diana, tu vas fundar una plataforma anomenada Adolescencia Positiva. T’agradaria explicar-nos quines són les claus per tal que els pares i mares, i també els professors, puguem transitar aquesta etapa de l’adolescència de manera positiva?

Diana Al Azem. Jo crec que hi ha dos principis fonamentals en l’educació dels nostres fills, i resulta que són l’equilibri entre la fermesa i la llibertat amb els nostres fills. A partir d’aquí, m’agradaria comentar amb tu com s’aconsegueix aquest equilibri. És a través de «les tres ces», que serien la confiança, la connexió i el control. D’una banda, quan parlem de confiança, parlem de confiar que els nostres fills seran capaços de marcar-se les seves metes, d’assolir els seus objectius i del fet que els hem procurat prou eines i recursos durant la infantesa per tal que puguin travessar aquesta etapa. En segon lloc, quan parlem de la connexió, jo crec que és importantíssim que els pares tinguem present que, malgrat les normes i els límits que els hem de posar, perquè cal posar normes i límits que sostinguin els adolescents, però malgrat això, el vincle amb ells ha d’estar sempre per sobre del nostre rol educatiu amb els fills. I, per últim, el control. M’agradaria matisar aquesta paraula, perquè quan parlo de control no parlo de dominar, sinó més aviat de supervisar allò que fan els nostres fills, que sàpiguen que els fem costat, però sense envair el seu espai.

Ana Paradelas. Podries donar-nos alguns exemples pràctics de situacions quotidianes del dia a dia amb un fill o una filla adolescent?

Diana Al Azem. Una situació molt recurrent podria ser en l’àmbit escolar, quan els pares hem de confiar, connectar amb ells i controlar el seu àmbit escolar. D’una banda, quan parlem de confiar, ens referim a confiar en que ells coneguin quines són les seves responsabilitats escolars, allò que han d’estudiar, el temps que hi han de dedicar… No només parlem de l’estudi, sinó també de congeniar amb els companys, de compartir, de ser respectuosos amb el professor i amb la resta de companys… Tenir les eines que calen per gestionar l’àmbit acadèmic. D’altra banda, quan parlem de connectar amb els nostres fills en l’àmbit escolar, parlem d’estar amb ells en el moment que passi qualsevol cosa. Per exemple, si arriben amb una nota dolenta o si resulta que el professor els ha amonestat, abans de posar-nos les mans al cap, de cridar o de castigar, cal connectar amb ells per entendre què els ha passat exactament. Escoltar-los sense jutjar, sense avaluar. A partir d’aquí, si han de corregir qualsevol conducta, hem de parlar amb ells de forma calmada i respectuosa. I, per últim, el control, la supervisió. Com hem dit, hem de confiar que ells coneguin quines són les seves responsabilitats escolars, però ells també han de saber que estem en contacte amb els professors de tant en tant. És important que hi hagi una connexió entre les famílies i l’escola, hem d’estar pendents dels seus resultats, hem d’estar pendents de si necessiten una ajuda extra més enllà de les lliçons diàries. Per tant, es tracta que ells ens sentin a prop sense envair el seu espai.

Ana Paradelas. Diana, en el teu llibre parles d’algunes actituds dels adolescents que els pares i mares no suportem. No obstant això, tu dius que són normals. Ens podries explicar quines són aquestes actituds i com podem fer-les front d’una manera més positiva o, si més no, més comprensiva?

Diana Al Azem. Els pares m’escriuen sovint queixant-se del fet que els seus fills van a la seva, que passen d’ells, que ja no els fan cas, que es tanquen a l’habitació i ja no els expliquen res. Però aquesta és una part fonamental d’aquesta individuació de l’adolescent, d’aquesta independència de la qual parlàvem al començament. Com ja he dit abans, un adolescent s’estima més equivocar-se sol a encertar amb els pares. Llavors, és normal que no vulguin explicar-nos-ho tot. De fet, els pares hem d’acceptar que hem de passar per aquest dol, el fet de no conèixer tot allò que passa a la vida i a la ment dels nostres fills. També és veritat que, en aquesta etapa, els adolescents refusen les normes dels pares, aquestes normes bàsiques que havíem compartit amb ells des que eren petits, com ara recollir el plat després de dinar i portar-lo a la cuina, o recollir la roba bruta després de dutxar-se. De sobte, sembla que se n’obliden. Tot i que això és una qüestió cerebral, perquè aquells aprenentatges que van integrar de petits sembla que desapareguin del seu cervell per aquesta poda neuronal que pateixen a l’adolescència, els pares hem de tornar a començar. Tenim la sensació que hem de tornar a començar a educar els nostres fills amb les normes que ja coneixien i que, de sobte, han oblidat.

Això també està molt relacionat amb aquest procés d’individuació, de llibertat, de sentir que tenen el control de poder prendre decisions. «Jo decideixo quan recullo la meva roba, jo decideixo quan recullo el meu plat». Aleshores, als pares ens toca carregar-nos de paciència i acompanyar de nou els nostres fills en aquests aprenentatges i explicar-los, perquè ara ja toca explicar-los els motius de per què és important que recullin el seu plat, que recullin la seva roba, que vivim en una comunitat on compartim espai amb altres membres de la família. Als pares ens toca tornar a ensenyar aquestes normes als nostres fills. En tercer lloc, als pares també ens molesta molt aquesta impulsivitat que tenen els nostres fills. Diem: «Ni tan sols s’atura a pensar les coses dues vegades. Ara vol una cosa i la vol ja». En el meu cas, per exemple, em passa sovint amb el meu fill. Quan som en un centre comercial i anem de compres, de sobte veu un joc o alguna cosa que li agrada en un aparador i ja la vol comprar. Hem parlat dels canvis cerebrals, i precisament la impulsivitat és un d’ells. I jo sempre li dic: «Fes-te dues preguntes. La primera és: “Realment ho necessites?”. I la segona és: “Realment et farà feliç tenir aquest objecte?”». I quan ell em respon aquestes dues preguntes, si la resposta té sentit, aleshores el convido a esperar 24 hores per decidir si ho vol comprar o no.

Passades aquestes 24 hores, és veritat que molt sovint ell mateix reflexiona, té temps per pensar-s’ho, i l’endemà em diu: «La veritat és que no ho necessito tant. M’estimo més estalviar-me els diners, la meva paga, per si més endavant trobo una altra cosa que vulgui comprar de debò». I, per últim, crec que també és interessant esmentar-ho, els adolescents qüestionen tot el que diem els adults. Sembla que fins i tot els molesta sentir-nos respirar. Val a dir que, a partir d’aquesta edat, els adolescents necessiten que els raonem el perquè d’unes normes, el perquè d’uns límits. Quan hàgim de donar una resposta als nostres fills, fem-ho sempre des de la calma i la serenitat. No hem d’oblidar que nosaltres som el mirall on ells es veuen reflectits. Per tant, les conductes i les respostes que donem als nostres fills seran les conductes i les respostes que ells en el futur, quan siguin adults, donaran també als seus.

Ana Paradelas. També parles, Diana, de la teoria dels estils de criança. Podries explicar-nos una mica en què consisteix?

Diana Al Azem. Sí. L’any 1983, dos psicòlegs nord-americans, Eleonor Maccoby i John Martin, van proposar quatre estils principals de criança. En primer lloc, hi ha l’estil autoritari, que és l’estil d’educació en el qual els pares imposen un elevat control sobre els fills. A més, hi ha molt pocs gestos de comunicació, d’atenció, de diàleg. Després, hi ha l’estil democràtic, on hi ha control per part dels pares, però també hi ha mostres d’afecte, d’estima, de comunicació i de diàleg. Després, hi ha l’estil permissiu, que és l’estil en el qual no hi ha cap control per part dels pares. Sí que hi ha moltes mostres d’afecte i de comunicació, però no pas de control. I, per últim, hi ha l’estil negligent, que és aquell on no hi ha control ni tampoc mostres d’afecte o de comunicació. Per tant, veient aquests quatre estils de criança, considerem, o almenys jo considero, que el millor dels estils és el democràtic on, d’una banda, hi ha control per part dels pares. Com ja hem dit, no es tracta de controlar tot allò que fan els nostres fills, però sí de supervisar. I, d’altra banda, hi ha mostres d’afecte, hi ha diàleg, hi ha confiança per tal que els nostres fills sentin que tenen la llibertat d’explicar-nos qualsevol problema que puguin tenir. I, a més, també nosaltres tenim els nostres gestos d’estima i d’afecte amb ells.

De fet, hi ha estudis que demostren que l’estil democràtic produeix una sèrie de beneficis en l’adolescent. D’una banda, hi ha un benestar emocional més gran, ja que els adolescents aprenen a gestionar les emocions, a entendre quines són les seves necessitats i a tenir més autonomia, perquè es convida l’adolescent a complir les seves responsabilitats. Se’ls permet errar, cometre errors i sostenir aquests errors i veure’ls com una oportunitat d’aprenentatge i de canvi. Fins i tot s’ha comprovat que els resultats escolars solen ser millors quan l’estil educatiu és democràtic, quan els adolescents entenen que hi ha una implicació dels pares a l’escola. També hi ha menys probabilitats de patir ansietat o de patir un trastorn de conducta alimentària. Aprenen a gestionar els conflictes d’una manera més flexible, perquè ho han vist a casa, s’ha negociat a casa quan hi ha hagut normes i límits, o quan s’ha pogut ser flexible i quan no. Per tant, ells també aprenen a mantenir una relació amb la societat molt més adequada. A més, contribuïm al fet que l’autoestima dels nostres fills sigui més sana, ja que els convidem a conèixer-se millor i, per descomptat, a estimar-se més.

Ana Paradelas. Ara parlem de les emocions, perquè qualsevol que estigui en contacte amb adolescents sap que moltes vegades són una muntanya russa emocional. Això és molt difícil de viure per als pares i professors. Explica’ns com els podem ajudar a gestionar totes aquestes emocions que viuen?

Diana Al Azem. A mi m’agrada molt comparar les emocions dels nostres fills amb un tren. Són tossuts, són resistents, són enèrgics i són narcisistes. Quan un adolescent té una explosió emocional, és com un tren que va a tota velocitat. El que ens passa als pares i mares, en general, és que moltes vegades volem aturar aquest tren. I tots sabem que, si ens aturem davant d’un tren, acabarem atropellats. Doncs amb les emocions dels nostres fills passa una mica el mateix. Hem de tenir paciència i esperar que passi el tren, que l’emoció amaini aquest col·lapse emocional i que no ens atropelli. Un cop ha passat, llavors sí que podem travessar la via. És a dir, validem les seves emocions, convidem a la reflexió als nostres fills i els acompanyem. M’agrada fer servir aquests acrònims per entendre les emocions dels nostres fills. És important que tinguem en compte i m’agradaria puntualitzar que, de vegades, i potser degut als patrons que hem après dels nostres familiars, intentem negar les emocions als nostres fills. Quan, des de petits, els diem: «No ploris, que no passa res», «No tinguis por, això és una ximpleria» o «No t’enfadis, tant se val», els estem negant les emocions i, per tant, no les estem validant. Això, al final, crearà en els nostres fills una repressió emocional que acabarà esclatant d’alguna forma.

De fet, hi ha adolescents que tenen respostes molt explosives amb els pares i, per tant, l’emoció surt a l’exterior i colpeix la persona que tenen davant, en aquest cas, nosaltres, els pares. O també poden tenir respostes implosives, és a dir, s’ho empassen tot, es reprimeixen i, molt sovint, aquesta repressió suposa també que després tinguin conductes de trastorn alimentari o que puguin arribar a autolesionar-se. Per tant, cal que n’estiguem a l’aguait. A més de negar les emocions, de vegades els pares també dramatitzem i ens posem la pell de víctimes: «Déu n’hi do, com em tractes. Jo, que et cuido, que t’estimo tant, que torno cansada de treballar i no fas res per mi. Jo, que ho faig tot per tu, tu no fas res per mi». Tenim molta tendència al victimisme amb els nostres fills i a dramatitzar les emocions. I clar, quan els pares ens fem les víctimes, creem una sensació de culpa en els nostres fills que, al final, esdevé una motxilla molt pesada que ells han de carregar. Això farà que els nostres fills, moltes vegades, ens diguin mentides, i utilitzin la mentida perquè la meva mare i el meu pare no reaccionin com solen reaccionar, perquè em fan sentir culpable, em fan sentir malament pels meus actes o per la meva conducta, que són pròpies de l’adolescència.

Per tant, l’alternativa seria que jo entengués l’emoció que estic sentint com a mare o com a pare en aquest moment per una cosa que ha fet el meu fill. I, per exemple, en comptes de dir-los: «Em fas enfadar», podem dir-los: «Mira, m’he enfadat per això que has fet. Ara mateix estic enfadada, necessito temps, necessito reflexionar per trobar una resposta adequada a això que acabes de fer i que considero que no és correcte». I després també, pel que fa a les emocions, hi ha vegades que els mateixos pares no suportem veure una emoció desagradable en els nostres fills i tractem de buscar un entreteniment per tal que no la sentin. Per exemple, típic en l’adolescència, el primer desamor. Veiem els nostres fills fets pols, no volen sortir de l’habitació, no volen veure els seus amics, no volen parlar amb ningú… Als pares això ens fa sentir frustració, ens sentim molt malament i tractem de buscar alguna cosa perquè no sentin aquesta tristesa o aquesta pena. «Som-hi, sortim a fer un volt» o «Et compraré una cosa perquè t’entretinguis».

Però no es tracta d’entretenir l’emoció. Es tracta de sostenir-la, d’acompanyar-la, d’explicar-los que és normal, quan pateixen la pèrdua d’algú a qui estimen molt i amb qui s’havien fet il·lusions, que sentin aquesta tristesa. És una emoció humana i, per tant, no convé negar-la ni entretenir-la ni dramatitzar-la. Cal sostenir-la, cal acompanyar-la i, sobretot, cal sentir-la. I el temps, de mica en mica, com diu la frase, anirà posant les coses al seu lloc. Els pares podem validar les emocions dels nostres fills amb tres frases molt senzilles, Ana, que vull compartir amb tu. La primera, si veiem que el nostre adolescent té un col·lapse emocional, és dir-li «Veig que»: «Veig que estàs enfadat», «Veig que estàs trist», «Veig que tens por». Que ells sentin que els estem observant. La segona frase seria «Sembla que». Si repetim allò que ens estan explicant, ells veuran reflectit aquest problema que tenen o per què senten aquesta emoció, i se senten escoltats per nosaltres quan repetim la mateixa frase que ells ens han dit. I la darrera és «Entenc que»: «Entenc el que t’està passant». Fins i tot podem posar exemples de quan nosaltres érem adolescents, moments semblants que també hem viscut i com els hem solucionat perquè els nostres fills se sentin compresos. Per tant, si volem validar les emocions dels nostres fills, et veig, t’escolto i et comprenc a través d’aquestes tres frases: «Veig que», «Sembla que» i «Entenc que».

Ana Paradelas. Hi ha una situació, Diana, que és molt comú en les famílies on hi ha fills i filles adolescents, i és que estiguin enfadats tot el temps amb els pares. De vegades, fins i tot arriben a dir aquesta frase tan temuda però tan habitual de: «Mama, o papa, t’odio». És molt dur escoltar això i fer com si res. Què fem quan els nostres fills ens diuen que ens odien?

Diana Al Azem. Bé, jo crec que aquesta és una fita en la vida i en el desenvolupament dels nostres fills. Tots recordem les seves primeres paraules: «papa», «mama», la primera vegada que va començar a caminar, el primer dia que va anar a l’escola… I també recordem aquesta primera vegada que ens van dir «T’odio». Doncs bé, la primera cosa que et diria és que no et preocupis, perquè quan et diuen que t’odien no és una cosa personal contra tu. És simplement que se senten enfadats i ho paguen amb tu, que ets la seva persona de referència, ets el seu lloc segur on poden expressar les seves emocions. Per tant, hem d’intentar no sentir-nos culpables i donar sempre una resposta des de la calma. Jo crec que aquí és interessant mirar enrere i recordar la nostra adolescència, quan teníem conflictes existencials i ens sentíem perduts, quan no sabíem cap a on anàvem, qui érem, què necessitàvem… Per tant, és veritat que, a vegades, ho paguem amb la persona a qui més estimem.

De tota manera, si donem per fet que tenen alguns motius per «odiar» els pares, et puc dir que sí que n’hi ha. El primer dels motius seria que moltes vegades no deixem parlar els nostres fills. Volem imposar les nostres idees, les nostres opinions. Nosaltres considerem que ja hem recorregut el camí, que tenim una experiència, i no volem que els nostres fills pateixin. Per tant, en la majoria d’ocasions no deixem que comparteixin amb nosaltres els seus interessos o les seves experiències, perquè, quan ens comenten alguna cosa, de seguida volem respondre o donar-los el consell més adient. Per tant, hem de permetre que els nostres fills parlin amb nosaltres sense que la conversa sigui un tercer grau, perquè moltes vegades diem: «No, Diana, jo vull que el meu fill parli amb mi. De fet, cada cop que surt de l’institut, li pregunto com li ha anat i em respon amb un breu “bé”». A veure, quan fem preguntes tan generals, és normal que la resposta que obtinguem sigui també molt generalitzada. Si volem que ens expliquin coses més concretes, hem de fer preguntes més concretes. Altres vegades els adolescents, com ja hem dit abans, senten que envaïm el seu espai. Entrem a la seva habitació sense trucar a la porta. No respectem el seu espai i el seu temps i, per tant, ells se senten desconcertats moltes vegades en veure que no els estem respectant. De la mateixa manera que a nosaltres, els adults, ens agrada que es respecti el nostre espai, un adolescent també té les mateixes necessitats.

Després hi ha pares que tenen o molt poques o massa mostres d’afecte. Jo crec que aquí és important que trobem un equilibri. D’una banda, és clar que els adolescents necessiten que, de tant en tant, els donem un copet a l’esquena, els diguem que això ho han fet bé o que tenen traça per a allò altre, però tampoc no cal estar tot el dia a sobre d’ells. I encara menys, molt de compte amb els adolescents, fer-los un petó a la porta de l’institut davant de tots els seus amics, perquè per a ells és una humiliació absoluta. Aleshores, hi ha molts pares que m’escriuen i em diuen: «Vull fer-li un petó a l’institut i em gira la cara, no s’acomiada de mi. Abans sortia de l’escola i venia corrent als meus braços, com si estigués veient un superheroi, i ara, de cop i volta, surt de l’institut, em veu i no em mira a la cara». Si us plau, no ho fem davant dels amics. Aquestes mostres d’afecte les podem tenir a casa, on segurament obtindrem una resposta més apropiada. Tanmateix, Ana, et diré que això és una etapa i que no dura per sempre. El que passa és que, ara mateix, ja saps que tenen aquestes inseguretats: què diran els meus amics, no vull que em vegin com el nen de mamà o la nena de papà… Però aquesta és una etapa que s’acaba i després tot torna a la normalitat.

I, per últim, un dels motius pels quals els nostres fills poden arribar a odiar-nos és perquè només posem el focus en les coses negatives. Perquè els ho critiquem tot: l’estil de roba que porten, el pentinat, els amics amb qui surten… Llavors ells senten que no fan res de bo i, per tant, arriba un moment en què esclaten. Un bon exemple d’això és quan el nostre fill arriba amb els butlletins de les notes i resulta que ho ha aprovat tot tret de les Matemàtiques, i en comptes de dir-li: «Que bé que ho tens tot aprovat i que has aconseguit superar l’Anglès, que et costa tant», només ens fixem en les Matemàtiques que l’han tombat, que ha suspès: «No has estudiat prou. No has fet el que havies de fer i no t’has responsabilitzat». Però no ens adonem que hi ha nou matèries més que sí que ha superat, que ha lliurat tots els deures, que s’ha comportat bé a classe… I això és fonamental. Sempre ho dic als pares: «Si us plau, pareu més atenció a allò que sí que fan bé i no tanta a allò que no fan com nosaltres esperem». Quan ells senten que parem més atenció a aquelles coses que han fet bé, els motivarem d’alguna manera a continuar intentant-ho. No oblidem que els adolescents, els nostres fills en general, volen tenir contents els seus pares, encara que de vegades no ens ho sembli. Per tant, quan reforcem allò que sí que fan bé, els estem motivant a continuar treballant i a continuar-se esforçant. A més, millorarem la seva autoestima considerablement. Quan veiem que ha suspès una assignatura, aquí es tracta que acompanyem i reforcem i vegem què és el que necessita per poder superar-la la pròxima vegada.

Ana Paradelas. Diana, un assumpte que és una mica espinós és el tema de les amistats, perquè, de vegades, pot passar que tinguin amistats que no ens agradin. Si el meu fill o la meva filla adolescent tingués uns amics que a mi, com a mare, no em fan el pes, què em diries? Com podria fer front a aquesta situació?

Diana Al Azem. Com ja hem dit abans, l’adolescència és una etapa crucial per consolidar certs vincles socials i, per tant, les amistats, els seus iguals, són fonamentals a la vida d’un adolescent. Moltes vegades és veritat que la relació familiar que ha tingut amb els pares un adolescent serà directament proporcional al tipus de relació que mantindrà amb els seus iguals o amb les seves amistats. Per tant, ens hem de fixar en si la relació que ha mantingut amb nosaltres és la correcta. Si és un nen o nena que ha estat escoltat, que s’ha sentit escoltat, que s’ha sentit estimat, que sent que les seves necessitats estan cobertes, que ha après a ser assertiu també a casa, a expressar les seves emocions i a no tenir por de donar la seva opinió… Perquè, així, en el moment en què establirà vincles amb altres persones fora de l’àmbit familiar, d’alguna manera reproduirà aquests aprenentatges també amb les seves amistats. Aleshores, el millor exemple el podem donar sempre a casa. Si no volem que els nostres fills acabin amb amistats que fumen, que beuen alcohol els caps de setmana, que arriben tard, que són desobedients, que és el que més ens preocupa de les amistats dels nostres fills, nosaltres som els primers que hem de donar exemple.

D’altra banda, és important que coneguem bé els amics dels nostres fills. És a dir, tan dolents són? En què pensem que poden perjudicar els nostres fills? Jo sempre dic als pares que convidin els amics a casa. Això ens dóna l’oportunitat de conèixer realment aquests amics i d’entendre per què el nostre fill o la nostra filla necessita o vol estar amb aquestes amistats, què hi veu en elles, quines necessitats vol cobrir. D’aquesta manera, ells també senten que estem fent l’esforç de conèixer els seus amics i que no ens tanquem en banda perquè sí, sinó que estem oberts a conèixer les seves amistats. Per descomptat, és important no criticar-les, perquè ja sabem que quan fem una crítica de les seves amistats, els adolescents senten que els estem atacant a ells. Són ells els qui trien les seves amistats i, per tant, si critiques la seva decisió, també els critiques a ells. D’altra banda, de vegades intentem prohibir que surtin amb certa mena de gent. No oblidem que la prohibició convida al desig. Per tant, un adolescent al qual li prohibim contínuament que surti amb determinades persones… ja sabem, perquè hem parlat abans d’aquests impulsos, d’aquesta presa de riscos dels adolescents, aconseguirem, al final, que desitgin amb més força estar amb aquests amics.

Però no hem d’oblidar, per descomptat, que hi ha d’haver unes normes i uns límits i, per tant, també hi ha unes línies vermelles que no s’han de creuar. Jo entenc que el meu fill o filla, en un moment donat, pot tenir unes amistats que fumen o beuen quan surten els caps de setmana. Ho puc entendre perquè, si som clars i sincers, qui no ha provat l’alcohol en un moment determinat? Però sí que hi ha d’haver una línia vermella. És a dir, si jo veig que tu, cada cap de setmana que surts, tornes begut a casa, aleshores ja cal prendre mesures. No permetré això perquè perjudicarà la teva salut i perquè no és admissible. Per tant, aquí hi ha una línia vermella molt clara. O, per exemple, començar a provar substàncies tòxiques també. Si en un moment donat t’enxampo i sé que has consumit algun tipus de droga, òbviament per a mi això també és una línia vermella. Per això dic que és important que coneguem les seves amistats abans de jutjar, que entenguem que l’adolescència és una etapa de prova, d’assaig i error, que provaran l’alcohol segurament, com més ho puguem endarrerir, millor, és clar, però en algun moment donat, segurament, el provarà… Però sí que hi ha unes línies vermelles, com ara que cada cap de setmana torni begut a casa, que no se sàpiga controlar, que estigui irritable tot el temps… Aquí ja hem d’aprofundir una mica més i esbrinar què està passant a la vida dels nostres fills per tenir la necessitat de tenir aquesta mena d’amistats. I, en un moment donat, si cal, podem portar-lo a un especialista. Jo sempre convido els pares a acudir a un professional si és necessari.

Ana Paradelas. Diana, tu dius que els adolescents tenen la necessitat de connectar amb els seus iguals. Explica’ns una mica quines altres necessitats haurien d’estar cobertes per poder transitar aquesta etapa de l’adolescència i viure-la de la manera més positiva i més alegre possible.

Diana Al Azem. En aquest punt, a mi sempre m’agrada parlar de la simbiosi en l’adolescència, perquè resumeix molt bé quines són les necessitats dels nostres fills, i també de com podem acompanyar-les. D’una banda, parlem de tres qüestions fonamentals, de la combinació d’aquestes tres qüestions fonamentals o pilars fonamentals, que són tres preguntes que els nostres adolescents han de resoldre en aquesta etapa. En primer lloc: Qui soc? Qui soc jo? Necessiten conèixer-se a si mateixos, reafirmar la seva identitat. Per això, no ens ha d’estranyar quan moltes vegades, de sobte, el meu fill aparegui vestit de negre de cap a peus i digui que, a partir d’ara, només vol comprar roba negra. O que, de sobte, es rapi el cap i vesteixi amb un estil que mai no hauríem pensat que el nostre fill vestiria. Estan fent proves. Estan provant el seu estil, la seva identitat. I també és cert que, moltes vegades, els pares xoquem amb els nostres fills quan ells estan tractant de trobar-se a ells mateixos.

Per explicar això, m’agradaria compartir amb tu la llei del mirall que proposa Yoshinori Noguchi. Ell parla de quatre aspectes fonamentals pels quals solem tenir conflictes amb els nostres fills a l’hora de permetre’ls ser tal com ells volen. D’una banda, tenim el mirall, que tots coneixem. Quan ens mirem, veiem la nostra imatge, però oposada, oi? Quan veiem que els nostres fills són oposats a com som nosaltres, entrem en conflicte amb ells. Per què? Perquè jo soc una mare responsable, ordenada, puntual, i resulta que tinc un fill que és ben al contrari: desordenat, impuntual i irresponsable. Per tant, acabem xocant. Aquí seria interessant que els pares ens féssim aquesta pregunta: Què és el que el meu fill s’està permetent i que jo no m’estic permetent? Potser hauria de rebaixar una mica el meu grau de responsabilitat, la meva angoixa a l’hora d’arribar puntual sempre als llocs, el meu grau de tenir tota la casa perfectament ordenada. Potser hauríem de reflexionar sobre això, perquè reduirà força el nostre nivell d’estrès i farà que xoquem menys amb els nostres fills.

D’altra banda, quan ens mirem al mirall, també hi veiem la nostra pròpia imatge reflectida. I quan veiem coses que no ens agraden en aquest reflex, veiem coses dels nostres fills adolescents que tampoc no ens agraden. Un exemple molt clar: si jo, per exemple, no vaig poder anar a la universitat i em penedeixo de no haver fet una carrera, i veig que el meu fill o filla va pel mateix camí, que tampoc vol estudiar una carrera universitària, quan jo m’estic esforçant perquè la faci, xoco amb ell, entro en conflicte amb ell perquè m’entesto que no repeteixi els mateixos passos que vaig repetir jo. O si, per exemple, vaig ser mare molt jove i veig que la meva filla és jove i ja té un xicot i m’entra la por, penso que passarà el mateix amb ella… Al final, acabem xocant, com dic, veient la nostra imatge reflectida en aquest mirall. Però també pot passar que, quan ens mirem al mirall, tinguem unes expectatives irreals i que poden ser egoistes: vull que el meu fill sigui el millor, que tingui els millors estudis, la millor carrera, que aprengui a tocar un instrument, que sigui un gran esportista, que sigui intel·ligent, que sigui responsable… Però els nostres fills són com són, estan passant per una etapa adolescent, s’estan buscant, s’estan descobrint, i no podem pretendre, de sobte, que sigui un adult responsable, que sàpiga perfectament el camí que ha de seguir, allò que ha d’estudiar, les hores que ha de dedicar a fer deures… Hauríem de deixar de banda aquestes expectatives irreals i cenyir-nos a la persona que realment tenim davant.

I, finalment, la darrera llei del mirall. Quan posem un mirall davant d’un altre, veiem la nostra imatge reflectida una vegada i una altra, oi? Aquí m’agradaria parlar dels patrons que hem heretat dels nostres pares i que ells van heretar dels nostres avis. Les típiques frases de mare que odiàvem quan nosaltres érem adolescents: «Quan siguis pare, menjaràs ous». «Això ja ho sabia jo, ja t’ho vaig dir». Recordo la meva adolescència, quan els meus pares em deixaven anar algun «T’ho vaig dir», recordo la ràbia que em feia, que era moltíssima. I resulta que ara vaig jo i repeteixo la mateixa frase amb els meus fills. Doncs reflexionem sobre aquests patrons que hem heretat i que tornem a repetir amb els nostres fills. Igual que no ens agradava a nosaltres, als nostres fills tampoc no els agrada ni els fa cap bé.

La segona gran necessitat que els nostres adolescents necessiten cobrir és la gestió de les emocions. Què faig amb aquest batibull d’emocions? Si parlem una mica del desenvolupament del cervell de l’adolescent, sabem que ara mateix el seu sistema límbic, és a dir, el sistema que gestiona les emocions, està en ple desenvolupament i, tot i això, l’escorça prefrontal, que és la que calma aquestes emocions, encara no ha madurat, per tant, són una autèntica muntanya russa d’emocions. Jo sempre dic que amb la gestió de les emocions vivim com en un mar amb els nostres fills, que a vegades està en calma i tots estem tranquils a casa, però d’altres el mar està agitat, i ens arriben onades que, si intentem xocar contra elles, ens faran mal. Si intentem bussejar les onades per sota, amagarem el cap: «No vull saber res de les emocions dels meus fills». Tampoc no es tracta d’això. Tampoc es tracta de saltar per sobre de les emocions, voler passar per sobre d’elles, perquè també ens farem mal. L’onada serà molt més forta i ens tombarà. Per tant, aquí convido els pares a agafar una planxa de surf, unes bones eines de gestió emocional i surfejar aquesta onada i aquestes emocions amb els nostres fills.

I finalment, l’última de les grans necessitats d’aquesta simbiosi en l’adolescència és: Què faig amb la meva vida? Per a què serveixo? Què puc aportar a la societat? Quines aptituds tinc? Aniria bé esmentar les set intel·ligències de què parlava Gardner. Si volem ajudar els nostres fills a trobar el seu propòsit, què és allò que saben fer, quins són els seus talents, no ens hem de fixar només en la intel·ligència matemàtica i en la intel·ligència lingüística. També hem de parar atenció a la seva intel·ligència naturalista, musical, fisicocinestèsica, espacial, intrapersonal, interpersonal… Perquè també hi ha un futur per a les persones que tenen més desenvolupades una d’aquestes intel·ligències. Pensem que només si són bons en Matemàtiques o en Física i Química tindran garantit un futur exitós, laboralment parlant, i no és així. Hi ha moltes altres intel·ligències que hem d’observar i potenciar en els nostres fills perquè aconsegueixin els seus objectius. Sovint em diuen els pares: «És que a Matemàtiques ha tret un cinc. Té facilitat pels esports, però a Matemàtiques ha tret un cinc. A les activitats extraescolars l’apuntaré a classe de Matemàtiques», quan, en realitat, el que caldria fer és potenciar això que fa amb facilitat. Si té traça per a l’esport, apunta’l a activitats extraescolars d’esport, de futbol, de natació, del que sigui, però hem de potenciar allò que fa bé.

Ana Paradelas. Diana, tu parles, de vegades, de la síndrome del burnout parental: aquesta sensació que tenen, de vegades, alguns pares i mares d’estar cremats, sobrepassats per la tasca de la criança i de l’educació. Ens podries explicar una mica què és aquesta síndrome i què podem fer per combatre-la?

Diana Al Azem. Bàsicament, la síndrome del burnout parental és la resposta de l’organisme davant d’un estrès continuat, aquest estrès que patim els pares dia rere dia d’una manera crònica. A més, es diferencia del burnout laboral, que també existeix, en el fet que els pares no tenim caps de setmana per descansar, no fem vacances, no podem dimitir del nostre rol de pares… Per tant, pot agreujar-se més si continua, si es cronifica en el temps aquest estrès. Quan parlem d’aquest estrès parental, moltes vegades no té res a veure amb el fet que els pares i mares estiguem treballant tot el dia, treballem mitja jornada o jornada completa, o treballem per compte propi o d’altri, sinó que més aviat té a veure amb el rol que tenim com a pares, quan ens veiem aclaparats o sobrepassats pel nostre rol familiar. El perfil d’una persona amb burnout parental sol ser el d’uns pares que són molt perfeccionistes, que són molt exigents amb els seus fills o que, potser, tenen una relació una mica difícil amb la seva parella, que no és una família organitzada, amb uns horaris i una sèrie de rutines, que no sent aquesta xarxa de suport d’altres persones dins de la comunitat que els pugui sostenir també a l’hora de prendre’s un descans, o també el mateix descans. Quan no ens prenem un petit descans com a pares i mares i sortim una mica amb les amigues o practiquem els nostres hobbies, ens arriba aquest burnout parental.

Hi ha dues psicòlogues, Roskam i Mikolajczak, que van proposar una sèrie de símptomes per poder detectar si realment estem patint aquest burnout parental. El primer dels símptomes és l’esgotament, que pot ser físic o mental, i és quan des del primer moment en què et lleves al matí del llit ja et sents incapaç d’afrontar aquell dia amb els teus fills. El segon dels símptomes seria una pèrdua de gaudi al rol parental. Deixem de gaudir del temps amb els nostres fills. Preferim treballar a passar temps en família. No volem ni tan sols que arribin les vacances. Ens incomoda, d’alguna manera, estar al sofà asseguts amb el nostre fill o la nostra filla mirant una pel·lícula. El tercer dels símptomes seria el distanciament afectiu. És a dir, deixem de tenir mostres d’afecte amb els nostres fills, ens limitem als nostres rols bàsics de preparar dinars, sopars, portar-los a les activitats extraescolars i poca cosa més. I l’últim dels símptomes és aquesta comparació entre el pare que vam ser quan els nostres fills eren petits i el pare en què ens hem convertit ara, amb aquesta sensació de culpa per no ser el pare o la mare que hauríem de ser.

Com podem prevenir que s’instal·li el burnout parental? Primer de tot, hem d’identificar quins són els factors d’estrès que susciten aquesta sensació. Potser és el fet que el meu fill o la meva filla sempre em fa arribar tard als llocs, que mai no sap quina roba triar o que no dedica prou temps a estudiar, i això m’estressa. Aleshores, és important que els identifiquem. En segon lloc, és molt important que entenguem els adolescents, que sapiguem per què tenen aquestes conductes i comportaments, que entenguem els seus canvis cerebrals, no cal que siguem neurocientífics, però que almenys els entenguem per poder disminuir aquest nivell d’estrès. I, finalment, tenir en compte que hem d’educar en comunitat d’alguna manera. De fet, les mares africanes pateixen molt menys burnout parental que les occidentals perquè elles eduquen en comunitat. Per tant, és interessant que nosaltres també comencem a educar juntament amb altres famílies, que tinguem aquests moments de consultar, d’aconsellar, d’acompanyar altres famílies perquè, entre tots, puguem tirar endavant l’educació dels nostres fills.

Ana Paradelas. Diana, tu parles molt de veure l’adolescència no pas com una crisi, sinó com una oportunitat. Què diries als pares i mares que ens estan escoltant en aquest sentit perquè siguin capaços de veure l’adolescència com una oportunitat? I quin missatge llançaries també a tots aquests adolescents que ara mateix s’estan buscant i que ho estan passant malament?

Diana Al Azem. Jo crec que no es tracta de patir l’adolescència, com diuen molts pares, sinó que es tracta de gaudir-la. Els adolescents viuen la millor etapa de la vida. També és la més difícil, és clar que sí, però és una etapa de construcció, de desenvolupament, d’evolució, cosa que després, quan ja som adults, no ens desenvolupem a tanta velocitat. Per tant, jo et diria que cal parar més atenció a aquesta etapa, hem de fixar-nos en aquests petits grans passos que van fent els nostres fills dia a dia. Fins i tot coses de les quals podem creure que no n’estan aprenent, però sí que són d’utilitat per integrar-les i posar-les en pràctica en la seva vida d’adults. I hem d’entendre que els adolescents se senten molt perduts en aquesta etapa, i que nosaltres hi som per acompanyar-los i sostenir-los, reforçar-los i explicar-los que és una etapa meravellosa, que no ha de tenir por d’equivocar-se, que cada error que cometen és una oportunitat d’aprenentatge.

De fet, una persona que ho fa tot perfecte no aprèn, no evoluciona. Són els errors els que ens ensenyen i els que ens permeten evolucionar. Crec que això és important que ho fem saber als nostres fills adolescents. I una altra cosa fonamental que crec que és important és que els xavals entenguin què és allò que està passant pel seu cervell en aquest moment, perquè, de vegades, es desesperen quan no entenen per què es comporten d’una determinada manera, per què tenen tantes emocions agitades dins seu. De vegades, el fet de no entendre’s fa que la seva autoestima minvi. Per tant, quan s’entenen, comprenen que les seves emocions són normals, que els canvis d’humor són molt comuns i que els pares sentim aquest amor incondicional per com són ells i no per allò que aconsegueixen cada dia, sinó simplement per com són, aleshores farem que l’adolescència sigui un procés de més gaudi per part dels pares i, per descomptat, per part dels adolescents també. Crec que també és important que els pares també ens formem sobre l’adolescència. Igual que quan vam saber per primera vegada que seríem pares i de seguida vam anar a buscar una revista o un llibre sobre la maternitat, la lactància, l’embaràs i els primers passos, també és molt important que els pares ens formem sobre l’adolescència, sobre els canvis que se’ns en venen a sobre, perquè puguem acompanyar els nostres fills i fer-los sentir el millor possible.

Ana Paradelas. Diana, m’ha encantat estar aquí xerrant sobre aquest tema tan interessant i que toca tant la fibra, i aprenent molt, sobretot, sobre com viure l’adolescència de manera positiva. Així que moltes gràcies.

Diana Al Azem. Gràcies, Ana.