Com funciona el cervell d’un adolescent?
David Bueno
Com funciona el cervell d’un adolescent?
David Bueno
Biòleg i genetista
Creant oportunitats
David Bueno explica com canvia el nostre cervell quan aprenem
David Bueno Biòleg i genetista
"Cada cervell és diferent. L'educació és l'habilitat de modelar-lo"
David Bueno Biòleg i genetista
David Bueno
David Bueno és un científic envoltat de preguntes: Com aprenem? Com pensa un adolescent? Quina és la millor edat per començar amb un segon idioma? Per què la música, la plàstica i l'educació física són tan importants? Ell no vol deixar cap pregunta sense resposta perquè, com anuncia en el seu últim llibre, la seva passió és explicar tot el que sempre hem volgut saber sobre el cervell dels nostres fills i mai ningú no s'ha atrevit a explicar-nos. Professor de genètica a la Universitat de Barcelona, David Bueno explica que la neurociència ofereix claus que modifiquen la forma que tenim d'ensenyar i aprendre.
Transcripció
Bé, és un plaer estar aquí amb tots vosaltres per passar una estona parlant d’educació i de neurociència. Més o menys ja em coneixeu, per això esteu aquí, però em dic David Bueno, sóc professor a la Universitat de Barcelona, al Departament de Genètica. I sempre he treballat en la relació entre genètica i cervell. Com els nostres gens fan que el cervell acabi essent com és. I això implica treballar en neurociència. Neurociència és comportament, comportament és aprenentatge, o aprendre forma part del nostre comportament. I és aquí quan vaig començar a ficar-me, fa deu o dotze anys, en el tema de la neuroeducació, de com el nostre cervell aprèn, com podem treure profit del funcionament del cervell. I és del que volia parlar avui també amb vosaltres. Però establim un diàleg, anem parlant tots.
Això fa que, ja de sèrie, de programari bàsic genètic, hi hagi persones amb més capacitat de memòria i altres amb menys. Persones més creatives i altres una mica menys. Persones més intel·ligents i altres una mica menys. Persones amb més aptituds musicals i altres una mica menys. I podria estar parlant durant hores sobre capacitats mentals. Això és important? Bé, és un patró bàsic. És com un escultor que té l’argila per fer el que sigui. Si en té més, farà una escultura més gran. Si en té menys, la farà més petita. Però l’educació és l’habilitat per modelar aquesta argila. Pots tenir poc fang i fer una escultura preciosa. I tenir-ne molt i que et surti un xurro, d’acord? Això m’agrada molt… Aquest és el paper de l’educació. Tenim una matèria biològica, traiem-ne profit.
A mi m’agrada exemplificar-ho amb la papiroflèxia. Amb fer, per exemple, un avió de paper. No sé si teniu per aquí papers i us ho demostro. En teniu? D’acord, doncs mira, us donen a cadascun un tros de paper. Jo tinc el meu, d’acord? Doncs us ensenyaré una de les moltes maneres de fer un avió. És l’únic que sé fer amb papiroflèxia. Però bé, a veure, agafeu la vostra fulla i doblegueu una punta cap enrere. Tots teníeu la fulla rectangular? No? Mira, com els gens. Cadascú té els seus propis gens, cadascú té la seva fulla. Bé, ara doblegueu l’altra punta, la que ha quedat a dalt. La doblegueu. No sé com ensenyar-ho bé perquè es vegi. Però la doblegueu cap avall de manera que quedi com una caseta. Ara, a mi m’agrada la punta de la caseta, del sostre, doblegueu-la cap enrere. Que quedi com un avió de punta roma. Això fa contrapès i permet que voli una mica millor. D’acord? Ho doblegueu, ara sí, per la meitat, perquè vagi agafant forma d’avió. D’acord? Sí? Més o menys? Fem les ales. Ja no sé com ensenyar-ho… A veure, doblegueu una part cap endarrere. Bé, cap endarrere o cap avall, depèn de com es miri. I amb això, surten les ales. Sí? Qualsevol avió té cua i alerons. Si talleu una mica la part del darrere de l’avió i l’aixequeu cap a dalt, sortirà la cua. I si feu un parell de talls a l’ala per la part del darrere, i el pugeu, teniu els alerons, d’acord? Us ha sortit a tots més o menys així? A tu et falta un tros de l’ala. Crec, si ara provem, si volen bé o no, ho podem provar, segur que hi ha avions que volen millor que altres. Perquè tots ho heu doblegat… El teu és el més lleig, amb perdó, d’avió. El teu segur que no vola. Quin és el problema? El problema és que tots heu seguit les meves instruccions al peu de la lletra. Però resulta que teníeu diferents formes de paper.
Si això ho comparem amb el cervell i l’educació, cada cervell és diferent. L’educació el que fa és treure profit d’aquest cervell doblegant-lo. No el doblega físicament, però sí que fa connexions físiques perquè funcioni de la millor manera possible. Si a tothom l’eduquem de la mateixa manera, passarà això. Hi haurà algunes persones a les que els funcionarà molt bé l’educació perquè s’adaptarà al seu cervell, i altres a les que no els funcionarà gens bé. L’educació ha de ser tan personalitzada com sigui possible per treure’n el màxim profit. Si als que us falta un tros d’avió haguéssiu fet primer un doblec perquè quedés un rectangle, a partir d’aquest rectangle, seria una mica més petit, però hagués sortit exactament un avió que volaria bé, d’acord? Jo crec que el missatge és aquest. Responent un altre cop a la teva pregunta, tenim una biologia ineludible. L’hem heretat dels nostres pares i no podem fer res amb ella. És important, però mitjançant l’educació, se li pot treure sempre el màxim profit. De manera que una persona amb menys predisposició a la memòria, si treballem bé, potser acabarà tenint més memòria que una persona amb més predisposició però amb la que no s’hagi treballat bé. Doncs si us sembla podem provar a veure si volen. Ho fem tots a la vegada, d’acord? Compto fins a tres. Una, dues i tres. Bé.
Un altre dels mites que hi ha és el de les intel·ligències múltiples. I aquest és un mite que ara desmitificaré per tornar-lo a mitificar de nou. A veure, quan va sorgir la hipòtesi de les intel·ligències múltiples va ser molt útil, perquè fins aquell moment es considerava la intel·ligència com una sola cosa molt centrada en lògica matemàtica, en lingüística… I en poqueta cosa més. Bé, això de les intel·ligències múltiples el que deia és: “No, hi ha molts més aspectes de la personalitat que són crucials pel nostre dia a dia i que es reflecteixen en el nostre potencial”. La part interpersonal. La intrapersonal, la capacitat de pensar tu sol, o d’analitzar els teus propis pensaments, els teus propis processos mentals. La intel·ligència naturalista et permet relacionar-te amb l’entorn. La intel·ligència físico-cinestèsica, el poder-te moure, poder fer una sèrie d’exercicis. Fins i tot després es va afegir la intel·ligència espiritual. No té res a veure amb la religió. És la capacitat de sentir-te integrat en el teu col·lectiu. Entre d’altres. Va ser molt important, perquè va trencar el tabú de la intel·ligència com dos aspectes i res més. Però el cervell no funciona d’aquesta manera. Funciona com un tot integrat, la intel·ligència és una. El que passa és que es nodreix de molts aspectes diferents. És impossible explicar matemàtiques apel·lant només a les parts lògico-matemàtiques del nostre cervell. Quan expliquem matemàtiques ho fem amb el llenguatge. Estem fent servir la part lingüística. Ho fem parlant els uns amb els altres. És la part interpersonal.
El que sí que és important, que tu has mencionat, són les emocions. Les emocions sóc crucials en qualsevol aprenentatge. De fet, sense emocions el cervell no recorda res. Perquè no li importa. Al cervell el que li importa són les emocions, la resta és accesòria a les emocions. Les emocions són patrons de conducta preconscients. És a dir, que es generen sense que siguem conscients que s’estan generant, i fins que no es manifesten no som conscients d’aquesta emoció. Són patrons de reacció ràpida. La por és una emoció, l’alegria és una emoció, el fàstic és una emoció. Ens permeten reaccionar sense pensar, perquè són preconscients, davant d’una situació que pot ser una amenaça o una oportunitat, per treure’n profit abans que un altre, d’acord? I això és el que el cervell valora, la immediatesa que li permet sobreviure. Sense emocions, ningú sobreviuria. Les emocions es generen en una part profunda del cervell molt primitiva. Se’n diuen amígdales. Però no són les del coll. Si a algú li han extirpat les amígdales, continua tenint emocions. És una paraula polisèmica, significa diferents coses. Com que les emocions són crucials per sobreviure, qualsevol aprenentatge que dugui emocions associades, el cervell ho interpreta com: “és important per sobreviure. Ho haig de recordar bé per si torna a passar una cosa semblant, saber què haig de fer”. Per això el cervell emmagatzema molt bé qualsevol aprenentatge que dugui emocions. I la resta, com que no és important per sobreviure, per què gastar neurones recordant-ho?

Alegria, confiança i sorpresa, atenció, motivació, plaer i recompensa són emocions clau per l'aprenentatge
Quan a aquesta persona ja ningú l’obliga a aprendre res, quan acaba els seus estudis, són persones que no voldran aprendre coses noves a la seva vida perquè, automàticament, associen aprendre amb la por. Però això és impossible, cada dia aprenem coses noves. Només amb el fet d’aixecar-nos, de parlar amb un company, estar amb els alumnes, llegir la premsa, llegir un llibre… Cada dia aprenem coses noves. Per tant, seran persones amb menys qualitat de vida perquè viuran el seu dia a dia amb una certa por, la de: “què canviarà avui?”. A part d’això, seran persones que no voldran transformar el seu entorn. Jo crec que una part molt important de l’educació és formar persones que siguin transformadores, que s’integrin a la societat, que respectin a tota la societat, però que si alguna cosa no els agrada, se sentin capaces de transformar-ho per les vies adequades. Però és clar, transformar significa innovar, significa canviar, significa aprendre coses noves. Per tant, seran persones que no seran transformadores.
En canvi, ¿quines emocions ajuden, no tan sols a aprendre, sinó que, a més a més, generen persones que a mig i llarg termini sí que voldran ser transformadores, no els farà por el canvi, la innovació, aprendre a aprendre, això que està tan de moda? Doncs una d’elles és l’alegria. L’alegria és una emoció que es transmet socialment. La por és individual: “jo tinc por, els altres no ho sé”. L’alegria la manifestem per transmetre-la socialment. No vull dir el riure. L’alegria és aquesta cara amb una boca relaxada, els ulls una mica més oberts del que és habitual, sense tensió, que transmet als altres: “no heu de tenir por de res, no represento cap perill per vosaltres. Vosaltres no representeu cap perill per mi. Per tant, podem confiar els uns en els altres. Podem créixer junts”. Aprendre mitjançant l’alegria significa aprendre amb confiança. I aquí està la gràcia de l’alegria.
I hi ha una altra emoció tan important com l’alegria pels aprenentatges i és la sorpresa. Les amígdales de les que parlava abans són les que detecten si una situació és una amenaça. Por, ira per defensar-nos. Però, què passa si no sabem interpretar la situació? S’activa l’emoció de sorpresa. La sorpresa és: “no sé què és”. La sorpresa té moltes avantatges. La primera és que, per respondre a la sorpresa, s’activa una altra zona del cervell al costat mateix de les amígdales, que es diu tàlem, el centre de l’atenció. La sorpresa incrementa l’atenció. Per què? Perquè si no sabem què és, hem d’estar atents per veure què és. I sense atenció no hi ha aprenentatge, o aquest és molt menor. Però no només això. El tàlem, aquesta estructura del cervell, no només forma part del sistema d’atenció, sinó d’un altre sistema més ampli, conjuntament amb altres zones, que és el sistema de la motivació. I la motivació és crucial en qualsevol aprenentatge. Sense motivació tampoc és possible l’aprenentatge. O és molt menor. La motivació també necessita un apunt. La motivació no és res més que una aportació d’energia extra al cervell en forma de glucosa, que és l’únic que menja el cervell. I oxigen, per poder cremar la glucosa per generar energia. Doncs la motivació és una aportació extra de glucosa i oxigen que permeten al cervell funcionar amb més eficiència i durant més temps. Per això una persona motivada pot treballar molta estona sense cansar-se. Al final, li ve tot el cansament de cop. És clar, ha consumit molta energia i el seu cos li ha de fer saber que ara toca descansar una estona. Però una persona sense motivació està cansada abans de començar. Per què? Perquè no té energia ni tan sols per començar a fer res. Aquí rau la importància de la sorpresa, atenció, motivació. I un altre aspecte: la motivació dóna plaer. Com que hi ha més energia, el cervell funciona folgadament i això ens genera plaer, un sentiment de recompensa. El que fa que tot el que aprenguis en aquest circuit el cervell ho valori com una cosa positiva. Una recompensa, que dóna plaer. Aquestes són les dues emocions clau per l’aprenentatge: alegria, confiança i sorpresa, atenció, motivació, plaer i recompensa.
El que importa no és el descontrol emocional. El que importa és que, a mesura que van passant els anys, cada cop hi hagi menys descontrol i es vagi cenyint als comportaments adults. Això és el que indica que estan madurant. Aquí també hi ha un risc. Ells perceben que maduren bé per la seva interacció amb l’entorn. Que són els pares, són els mestres i són els seus companys. El que significa que si els seus company valoren bé una resposta emocional que en els adults no funcionarà, els pot quedar implantada. Aquí ve la gran tasca del professor com a líder de la seva aula. El professor és el líder de la seva aula i ha de ser l’exemple, doncs la seva gran tasca ha de ser evitar reforçar comportaments emocionals que no són profitosos per a ells. I després, l’altre aspecte que madura en l’adolescència, que també és molt important en termes educatius, és el que s’anomena “la capacitat de retardar les recompenses”. A un nen o una nena de sis anys no li pots dir: “si acabes això ara, demà anirem al parc que t’agrada”. “Demà”. Demà, per ell o ella, no significa res. La recompensa ha de ser immediata. Aquesta capacitat madura durant l’adolescència. I, de fet, no acaba de madurar del tot, de mitjana, fins els trenta quatre anys. Per això els joves necessiten més immediatesa que els que ja hem superat aquesta edat, que podem esperar una mica més.

Plàstica, Música i Educació Física són els aprenentatges més transversals que hi ha. Especialment en primària. La resta d'assignatures s'haurien de construir sobre elles
Gladys. Molt.
David Bueno. O molt més
Gladys: Sí.
Abans parlava de l’exemple de sumar pomes i després te la menges. Portat a alumnes de més edat, de secundària. Per què, per exemple, no estudiar el moviment parabòlic a Física conjuntament amb el professor d’Educació Física? Baixes al pati… Aquell dia, en comptes de tenir el mòbil apagat, tothom amb el mòbil encès i gravant. Fas tirs lliures a cistella. És un llançament parabòlic. Ho graves, ho reprodueixes a càmera lenta, i amb el moviment i sabent el pes de la pilota i la gravetat, pots calcular quina força ha fet el que ha encistellat la pilota, el que no… Això està més contextualitzat. Perquè mai anem pel món calculant llançaments parabòlics balístics d’un projectil que no has vist mai a la vida i que no llençaràs. Per sort. En canvi, una pilota o una cistella, sí, ho has fet molts cops i ho continuaràs fent.
El treball cooperatiu, que és el que s’acostuma a fer servir, el més útil en un projecte, és crucial pel cervell. El cervell, deia, integra molt bé tot allò que activa moltes àrees del cervell. Estar en societat, estar amb altres persones, activa precisament tot el cervell. L’activa pràcticament tot perquè és el més exigent. De fet, estar amb altres persones és el que més energia consum. Has d’estar pendent dels altres, de les seves intencions, de les seves emocions, del seu estat emocional, de què et poden aportar a tu per treure’n profit, de què pots aportar tu. Perquè si no aportes res, et fan fora. De mantenir la teva individualitat però, al mateix temps, d’integrar-la en un col·lectiu. El treball cooperatiu inclou tot això. Permet emmagatzemar millor… No més dades, sinó més qualitat de les dades que emmagatzema. Aquí ve una altra discussió interessant: quantitat d’informació versus qualitat. Hem de prioritzar la qualitat de la informació. Passa que la feina cooperativa també s’ha d’entendre bé. Treballar cooperativament no és tots al voltant d’una taula fent el mateix. Això és estar tots al voltant d’una taula fent el mateix. El treball cooperatiu és: tots ens plantegem un objectiu comú i cadascú aporta una part lleugerament diferent, sobreposada, complementària a la dels altres, per aconseguir aquest objectiu comú. Això fa que cadascú se senti partícip, se senti integrat, se senti responsable, i valori als altres, perquè si algú falla aquest objectiu, no s’aconsegueix de la mateixa forma.
I pot aprendre diferents idiomes a la vegada. Dos, tres, quatre… I els distingirà des del primer moment. Potser si aprèn més d’un idioma a la vegada… Els que som bilingües, hem aprés dos idiomes a la vegada, tardes una mica més en llançar-te a parlar. Quinze dies més. O sigui, insignificant. I quan comencem a parlar. distingim perfectament els dos idiomes. No els barreges, el cervell els ha incorporat els dos.
A partir dels quatre anys, aquesta possibilitat es tanca del tot. Ja mai més podràs aprendre idiomes per contagi. Hi ha excepcions, persones especialment dotades pels idiomes que poden fer-ho sempre, però són una minoria. A partir d’aquí, fins els onze o dotze anys, l’aprenentatge d’un idioma passa pel joc. Ha de ser jugant, veient pel·lícules en l’idioma que correspongui. Ha de ser un aspecte que no impliqui posar els colzes per estudiar, però més elaborat que un simple contagi. D’acord? Qualsevol idioma el pots aprendre també d’aquesta forma. I a partir dels onze o dotze anys, ja pots aprendre idiomes posant-hi els colzes. Bàsicament perquè el cervell ja està capacitat per fer connexions noves a la zona que gestiona el llenguatge mitjançant el simple estudi. No significa que no sigui més agradable fer-ho també mitjançant pel·lícules o cançons. En aquesta etapa intermèdia, una de les eines més útils és la música.
La música activa emocions sempre. Emocions, ja he dit, que faciliten qualsevol aprenentatge. Per tant, aprendre idiomes cantant, aprendre idiomes ballant, aprendre idiomes jugant, és la forma com s’ha de fer. No hi ha edats, només estratègies diferents. I que ningú tingui por d’aprendre molts idiomes. Ja ho deia, protegeixen contra malalties neurodegeneratives, però a més a més, s’ha vist que a les persones que són bilingües, o encara més, poliglotes, els és més fàcil prendre decisions. Les persones monolingües són més lentes… No més lentes, perdó. Són més ràpides prenent decisions, però encerten menys vegades. Per un motiu, es tracta d’entrenament. Una persona bilingüe, encara que tu no te n’adonis, el seu cervell està constantment decidint en quin idioma em parlen i en quin idioma haig de respondre. Per tant, la zona de pressa de decisions està molt treballada. Una persona monolingüe no. Respon més ràpid perquè només té una via de resposta. Però encerta menys, perquè no està tan entrenat per prendre decisions. Per tant, seria bo que tots fóssim, com a mínim, bilingües. Tant se val en quins idiomes.

El problema no és començar als tres anys o als sis. El problema és forçar la màquina més enllà dels seus límits. Si tu obligues a un nen de cinc anys a llegir i el seu cervell no ha madurat, no aprendrà a llegir. L’única cosa que aconseguiràs és que associï llegir amb incomoditat. M’obliguen a fer una cosa, i jo només veig palets que es mouen. D’acord?