La importància d’estimar el llenguatge des de nens

Lola Pons. Hola, el meu nom és Lola Pons Rodríguez. Soc historiadora de la llengua i treballo com a catedràtica a la Universitat de Sevilla. Tinc la sort que la meva activitat professional coincideix amb la meva vocació i amb el que crec que és la meva capacitat: estudiar els textos i explicar-los als altres. Soc historiadora de la llengua, treballo reconstruint el context extraviat de les paraules que altres parlants d’espanyol, allà lluny i temps enrere, van dir. La meva història és la de molts altres, una vocació que es desperta i que es manté per la fortuna de trobar bons mestres al camí. Mestres meus han sigut aquells que han exercit com a tal a l’ensenyament formal: en Manuel Ariza, l’historiador de la llengua que em va fer classes a la carrera; també aquells que han oficiat com a mestres més enllà de les aules, com la meva mare, que em va ensenyar a llegir, i tot allò que jo he pogut entendre i aprendre dels llibres. Per això alineo, també, entre els meus mestres les germanes Brontë, que em van fer viatjar a l’exterior a l’adolescència, o a Antonio Muñoz Molina, que em va fer viatjar a l’interior de l’Andalusia rural de la qual provinc. Alineo també entre els meus mestres alguns medievalistes que mai vaig conèixer, com Johan Huizinga o com Alan Deyermond. Hi incloc també algú dels segle XVI, de qui desconeixem la identitat, però que em va fer entendre les matusseries i valorar les grandeses de la condició humana, l’autor d’‘El Lazarillo de Tormes’.

Ens comuniquem a totes les assignatures i a tots els moments del dia, no només a classe i no només a l’assignatura anomenada Llengua. Per això em sorprèn molt que el “biaix assignaturesc” sembli confinar la Llengua a tres o quatre hores a la setmana a primària. Quan una criatura exposa un treball de Naturals, es beneficia d’un bon ensenyament de l’expressió oral. Quan desxifra l’enunciat d’un problema de Matemàtiques, no està fent res més que comprensió lectora. Per això, si aficionem els nens a llegir, que en el seu sentit més acadèmic és la millor manera de millorar l’ortografia i la riquesa lèxica i sintàctica, i si fomentem que tinguin cura de la seva expressió oral, els estarem nodrint de paraules i, per tant, de recursos dels quals es beneficiaran no només a la resta d’assignatures, sinó a la mateixa formació del nen com a ciutadà que necessita expressar-se i entendre què expressa l’altre. Segons la meva opinió, a l’etapa de primària s’introdueix el nen massa d’hora, amb sis o set anys, en l’anàlisi formal de la llengua: identificar verbs, etiquetar morfosintaxi… I això fa que es perdi temps per educar-lo en la grandesa d’aquestes llengües que ha adquirit o que està aprenent. Ensenyar el do de la justesa lingüística, transmetre el gust per la paraula exacta, pel discurs acurat, també fresc, espontani, el discurs adequat per a cada ocasió.

Els nens o els adults que diuen que no se saben explicar són el nostre fracàs, són el fracàs del nostre sistema educatiu, perquè ens estan dient que no se saben fer entendre i que tampoc entenen, per tant, el metge que es dirigeix a ells o un empleat que els explica un producte. Més que etiquetar feixugament què és una tercera persona o què és un adjectiu, que és una cosa que sens dubte necessiten els estudiants, però que sabran fer i que sabran gaudir a secundària, jo crec que a primària cal transmetre el miracle de la llengua, transmetre al nen que la llengua és la seva esperança segura, la seva defensa o el seu atac de cara al món que l’envolta. Que escriguin, que llegeixin, que interpretin, que recitin, que entrevistin, que tinguin la llengua com a un roure centenari al qual aferrar-se, al qual sostenir-se, la llengua i la seva millor memòria escrita, que és la literatura. I que aquesta no sigui aprendre llistes d’autors i obres, perquè degustar no és llegir el menú, degustar és tastar la menja.

Quan va començar l’espanyol? No és possible fixar una data de naixement de cap de les llengües que surten del llatí. Ja hi ha una evolució a la mateixa època romana que continua sense interrupció posteriorment. Amb tot, sí que podem afirmar que al segle X ja ha nascut aquesta nova llengua que anomenem castellà. El que ocorre en aquella data és un cert canvi de consciència. Els escriptors d’èpoques anteriors volien escriure en llatí, encara que se’ls filtra el romanç per les escletxes de la seva ignorància, però ja hi ha, al voltant del segle desè, una voluntat més clara d’escriure allò que fan servir com a llengua materna. L’espanyol d’avui és l’evolució d’una de les diverses llengües filles del llatí que es van parlar a la península, en concret el castellà del comptat de Castella, una marca fronterera a l’extrem est del regne de Lleó. Però l’espanyol no és només l’evolució d’aquest castellà, coneixem, per les dades que els filòlegs hem anat reconstruint, que aquell castellà es va nodrir i es va fer espanyol a partir de la suma de trets d’altres romanços: l’aragonès, el català, el gallec, el lleonès, etc., i que al segle XVI va iniciar una etapa nova en què, per exemple, es configura el nostre sistema de pronunciació actual amb les seves diversitats internes.

A tots aquests canvis que hi ha a la llengua, és la gent, és a dir, la parla comuna, l’olla on es cuinen els grans canvis lingüístics, però hi ha una aportació externa constant, la de la parla culta, la literatura, l’església i l’administració. És fonamental l’empremta d’allò que s’ha escrit en una llengua, l’empremta literària, també. Per això anomenem l’espanyol “la llengua de Cervantes”; el francès, “la llengua de Molière”; l’anglès, “la llengua de Shakespeare”, i el llatí, “la llengua de Ciceró”. La literatura fa una llengua. La part artística del llenguatge és molt renovadora, crea sobre allò heretat. També ho fan les traduccions. Per exemple, per la constitució de l’alemany, van ser fonamentals les versions bíbliques de Luter. I ara és una font importantíssima el llenguatge científic, científic i tècnic. Per això és fonamental que, fins i tot admetent que l’anglès s’ha convertit en llengua internacional dins d’aquest àmbit, seguim escrivint ciència en espanyol. Una llengua és una suma de necessitats i de solidaritats. Les nostres paraules canvien perquè es fan servir. A la parla comuna, fer servir les paraules suposa que es desgasten sons i que se’n reforcen i se n’introdueixen d’altres. Ho fan d’acord amb certes tendències, que no són absolutes com una llei, però que sí que se solen repetir dins de cada llengua romanç. Per exemple, pel castellà ho va ser perdre la “e” final, perdre alguna de les vocals àtones interiors i convertir en consonants sonores les consonants sordes que hi havia entre dues vocals.

Per això, del llatí “collocare” tenim en espanyol “colgar”, o del llatí “delicatus” tenim en espanyol “delgado”. A vegades, es compara la història dels sons de les paraules amb la d’una moneda el metall de la qual es va desgastant amb l’ús. Però les paraules poden, a diferència de les monedes, poden veure sovint reincorporat aquest material que havien perdut. Junt amb aquestes paraules que han travessat canvis, hi ha paraules que entren des dels llibres, poc o res adaptades al romanç, més semblants al llatí. És a dir, paraules que són com monedes no gastades. Per això, de “collocare” tenim també el cultisme “colocar”, o de “delicatus” hi ha “delicado”. A aquests casos els anomenem doblets perquè ens donen un resultat patrimonial, “colgar”, i un altre de culte, “colocar”. Similars són casos molt curiosos com els d’“estricto” o “estrecho”, “película” o “pelleja”, “legal” o “leal”. Aquells que van començar a escriure no en llatí, sinó en alguna de les seves llengües derivades, van haver de fer front a una dificultat insòlita, que era escriure la pronunciació romànica amb la lletra del llatí, que mancava de sons que havien sorgit com a resultat de l’evolució lingüística. A l’escriptura antiga, s’abreviava moltíssim: la forma de tractament “V.M.” com a abreviatura de “vuestra merced”. Paraules com “qué”, “señor”, “tierra”… També hi havia una pràctica d’abreujar consonants nasals, la ena, amb un signe abreviatiu sobre la vocal a la qual precedia. I, justament, d’aquest costum d’abreujar va sorgir la lletra enya. Avui es considera símbol de la llengua espanyola. El so d’aquesta lletra no existeix en llatí, sí que existeix en català, en portuguès, en francès… En aquestes llengües, aquest so es representa amb dues lletres: “ena” i “i grega”, “ena” i “hac”, “ge” i “ena”. Però com moltes paraules del llatí que tenien doble ena s’abreujaven als manuscrits antics amb una ena amb aquesta línia de nasalitat al damunt, en castellà es va començar a escriure “canna”, amb doble ena, com a “caña”, amb aquesta ena amb la línia al damunt.

Ha canviat la nostra manera de vestir, de menjar, de poblar el món, hem canviat la manera de cultivar la terra, de desplaçar-nos, de comportar-nos amb els nostres semblants, de debò pretenem que la nostra llengua no canviï? Totes les llengües vives i naturals canvien i aquella que no canvia és que no s’està fent servir, per tant, va pel camí de ser enterrada al trist i ample cementiri de les llengües mortes. Canvia el vocabulari, es perden veus perquè es perden realitats, es guanyen paraules amb què anomenar aquelles que són noves. Canvia la sintaxi, per exemple, perquè estenem marques, creem expressions noves per referir-nos al futur, innovem la manera de ponderar quan qualifiquem l’altre, canvia la pronunciació. Pensem, per exemple, en l’extensió del sigmatisme des del segle XVI. I, segurament, encara que és molt difícil de reconstruir, canvia l’entonació, la prosòdia. El canvi lingüístic és un fet naturalment democràtic, passa per una fase d’innovació, que pot ser individual, però per una altra de difusió que necessita consens social. Ens podem encaparrar que la gent no digui “mail”, sinó “correu electrònic”, i jo particularment hi tinc certa obstinació, però la història d’aquestes variacions la decideixen els parlants. D’altra banda, és sorprenent com de bé acceptem que els nostres avantpassats canviessin la llengua. La llengua del passat no era uniforme, no era invariable, no era més pura, no era més unitària que la llengua actual. La llengua no existeix fora de nosaltres, existeix en nosaltres. La llengua és la suma de les nostres maneres de parlar-la, de parlar-la per escrit o de parlar-la a les converses.

Un mite molt repetit és que cada cop parlem pitjor, però és fals. És constant i repetida aquesta idea des dels mateixos preceptistes llatins, la idea que els parlants d’aquell moment, sobretot els més joves, a causa de les seves feines innovadores, espatllen i deformen la llengua prèvia, però no és així. És clar que hi ha maneres de parlar noves i, sovint, entre els joves, però és un prejudici pensar que la innovació degrada l’idioma, no. Quan algú ens diu que hi ha un declivi a la llengua, en realitat se sol estar referint a la llengua de cultura, a allò que anomenem l’estàndard, però els nostres joves no són menys competents o menys capaços que els seus avis. En relació amb la llengua estàndard, si la jutgem a partir de fets públics com el debat polític, sí que em sembla indubtable que hi ha un empobriment en les formes. Un altre mite molt repetit, també fals, és que hi ha llengües o dialectes millors que d’altres. No hi ha llengües ni varietats millors que d’altres, aquesta afirmació és tan bàrbara com dir que hi ha races superiors o més evolucionades que d’altres. Totes les llengües estan dotades per la comunicació que els seus parlants demanen, per les seves necessitats comunicatives. Unes tenen sistemes complexos de cortesia, d’altres tindran una major complexitat consonàntica, però no existeix cap llengua que es pugui qualificar globalment com a rudimentària. I si passem això a l’espanyol, podríem dir que no existeixen varietats, accents o maneres de parlar millors o més correctes o incorrectes que d’altres. Els parlants tendim a prestigiar o desprestigiar trets lingüístics en funció de la consideració socioeconòmica dels parlants que els fan servir, però científicament no és possible, i sí molt perillós, validar aquest tipus de creences populars.

Per desgràcia, determinades varietats han gaudit d’un molt escàs prestigi mediàtic i institucional. És el cas, justament, de l’andalús que parlo, tan estigmatitzat durant el segle XX. Però això, com dic, no té res a veure amb les característiques lingüístiques pròpies de l’espanyol d’Andalusia, sinó, tristament, amb la posició socioeconòmica dels seus parlants. També hi ha altres mites, diguem-ne, més petits, però també repetits i falsos, per exemple, mites ortogràfics com que les majúscules no duen titlla, les majúscules sí que s’accentuen. O mites lèxics, la idea que una paraula no existeix perquè no és al diccionari, això és fals. Els diccionaris recullen les paraules que els parlants fan servir, també aquelles que van deixar de fer servir i aquelles que creen un cop s’han difós. El diccionari és un mirall de la realitat lingüística, però no crea aquesta realitat. La llengua ens condiciona en el sentit que el nostre pensament es materialitza verbalment, però no limita la nostra capacitat cognitiva. Hi ha eines lingüístiques que són universals perquè són eines cognitives. Per exemple, totes les llengües contenen metàfores, no en el seu sentit literari, sinó com a esquemes mitjançant els quals comprenem el món. Per exemple, és una d’aquestes metàfores la idea que comprendre és veure, “no ho veig” és “no ho entenc”. Una opinió és un punt de vista. Aclarir és explicar millor. Una altra metàfora és que la ment és un recipient, per això diem informalment “no m’entra al cap” o “és un cap buit”.

Els llenguatges, no només aquesta llengua, no només aquesta forma verbal que jo faig servir ara, són instruments molt poderosos amb què expliquem i ens expliquem de cara al món, ens ofereixen categories de pensament. Les llengües, amb les seves paraules, ens permeten representar el món, com ens ho permet, també, l’art. La llengua és una bona guia pel món. Per què serveix un filòleg? En aquesta societat, sembla que ens defineix més què i quant produïm i no qui o com som. Per això, si he de definir un filòleg a partir de què produïm o per què servim, em decanto per dir que servim per traduir el pensament a la paraula o, en la direcció inversa, per interpretar les paraules i saber a quin món pertanyen. És a dir, dut a la versió oficiosa, a la dels oficis, els filòlegs ensenyem als estudiants a interpretar textos aliens, a saber generar textos propis. Però també tenim alumnes no humans, som responsables del processament lingüístic de màquines que interactuen amb nosaltres. Els diàlegs dels caixers automàtics o els dels assistent virtuals que hi ha als webs i als telèfons. Som capaços d’atribuir un text antic i, per tant, de saber si aquesta nova obra teatral que s’ha localitzat és o no és de Lope de Vega. Però aquesta mateixa perícia la podem aplicar a allò que s’anomena lingüística forense per fer informes d’atribució d’autoria, detecció de plagis, identificació de veu…

Quan el govern es pregunti si el tresor d’una fragata enfonsada li pertany o no, seran, segurament, un filòleg amb un historiador aquells que transcriguin i estudiïn el vell lligall que doni raons per retenir judicialment un tresor dins d’una frontera. Rere l’anunci el lema del qual se t’ha quedat enganxat per sempre, rere aquell llibre de text que et va ensenyar un vers que et segueix tranquil·litzant quan el recites per tu… Allà darrere, segurament, hi ha un filòleg amagat. Filòlegs solen ser els nostres professors d’espanyol com a llengua estrangera, que fora del seu país són, a la seva discreció, els millors propagandistes de la cultura hispànica. De debò creu la societat que pot viure sense filologia? La paraula “confinament”, tan utilitzada aquestes darreres setmanes, és una bona mostra de tot allò que pot travessar una paraula al llarg de la seva història. Del llatí “finis” hem heretat la paraula “fin” i en ella veiem els canvis per què passa un vocable, que va tenir gènere femení en llatí, per exemple, i que en castellà medieval i encara als segles d’or encara es feia servir com a femenina. De fet, a ‘El Quixot, es parla de conservar la vida fins “la fi” del segle. De “fi” hem derivat paraules com “final” i també paraules molt transcendents com “finat”.

De la nostra germana, la llengua francesa, hem portat un derivat de “fi”, com “finanzas”, del francès “finance”, que parteix de la idea que una feina es paga a la seva fi. Aquesta paraula, “finanza”, s’introdueix al segle XIX, va ser molt criticada perquè era un gal·licisme i es rebutjava, com avui rebutgem els anglicismes, però va acabar triomfant i es va imposar a la proposta de dir, en comptes de “financiero”, “rentístico”. També tenim un derivat com “finiquito”, que és una paraula molt vella, ja es feia servir al XVI, “fin” i “quito”, “quito” volia dir “lliure”. Contra allò que té fi hi ha allò infinit, perquè “los fines” eren els límits. Per això allò afí és allò limítrof, és a dir, allò emparentat. I els confins són les coses contigües, per allò de traçar el límit a un concepte, quan tracem el límit a un concepte el definim. Definir, assenyalar on acaba el seu àmbit. Avui, confinar és desterrar algú o recloure’l dins d’uns límits, però allò que no té límits és la llengua. Com serà la llengua del futur? És impossible fer prediccions en lingüística. La llengua és dels parlants i ells són capritxosament sobirans.