“La humanitat ha trencat un vell pacte amb la natura”

Carlos de Hita. Soc en Carlos de Hita. Soc tècnic de so especialitzat en la natura. Treballo amb les veus de les aus, dels insectes, amb el so del paisatge sonor, els vents, les aigües… En definitiva, soc un naturalista ficat a tècnic de so, i a més tinc la ferma convicció que la comunicació per mitjà del so és una eina molt eficaç per transmetre a la ciutadania com és aquest món natural, net i pur que hem de conservar.

Joaquín . Hola, Carlos, és un plaer tenir aquesta xerrada aquí avui amb tu, sobretot per parlar d’un tema que a mi també m’agrada i m’apassiona, que és la naturalesa i els animals. Tu et defineixes com un paisatgista sonor, què és exactament això?

Carlos de Hita . És una de les formes de definir una activitat, certament difícil de descriure. Jo soc tècnic de so, però la meva matèria primera és el so de la natura. Per tant, la matèria primera és el paisatge sonor, d’aquí això de paisatgista, potser un terme una mica retòric. Per explicar què és un paisatge sonor, és un terme, un concepte que s’entén fàcil: és el component sonor d’un paisatge. I això què inclou? Inclou moltes coses, no només el que és evident: les veus dels animals, els cants dels ocells, els insectes, els amfibis… Inclou també el so del vent, de l’aigua, però també inclou la reverberació, l’acústica, l’eco, la distància i la temperatura. Són tots els elements que estan en un paisatge i que són afectats acústicament. El camp és una sala de concerts i cada espai té la seva acústica, igual que no hi ha dues sales de concerts o dos platós que sonen igual, no hi ha dos paisatges que sonin acústicament igual. I llavors, la recerca dels matisos del paisatge sonor va per aquí, per definir un lloc, un espai, en termes acústics. Tu amb el so pots veure… A mi m’agrada molt fer al·lusions al que es veu, a veure amb les oïdes, al que tu veus en la teva ment a través del so. Tu pots veure com és un lloc, pots veure les seves dimensions segons la reverberació, segons l’eco, pots veure la calor, perquè quan fa calor els sons són més ressecs, són menys brillants, menys aguts. A la nit, paradoxalment, el so brilla, perquè de nit les condicions acústiques, la humitat, el fred…, afavoreixen la propagació dels aguts. Llavors, els sons d’un rossinyol, el cant d’un rossinyol durant la nit és més brillant, en termes acústics, que durant el dia. Són aquestes paradoxes les que a mi també m’agrada utilitzar per cridar l’atenció sobre el que podem veure per mitjà de l’oïda.

Joaquín. Aquesta passió que tu tens pels sons, d’on prové?

Carlos de Hita. Bé, això és l’aplicació tècnica d’una passió anterior, que és la de sortir al camp amb uns prismàtics a veure animals. Això ve d’antic, per una sèrie de caramboles, tampoc cal parlar-ne. Tots els meus amics eren fotògrafs. El primer que fa un xaval quan surt al camp a veure ocells és comprar-se uns prismàtics, i després una càmera de fotos. I jo era un fotògraf molt dolent. Llavors, per una sèrie de circumstàncies durant un enregistrament d’una sèrie de televisió sobre la natura, vaig començar a gravar so. El meu primer enregistrament va ser la brama dels cérvols a la tardor, en zel. El que va començar sent una afició, doncs de seguida va derivar cap a una activitat professional. Jo amb aquests enregistraments faig moltes coses. La meva matèria primera, diguem, els vímets amb els quals jo treballo són els sons de la natura, el paisatge sonor. Però amb això es poden fer moltes coses. Es pot, per exemple, sonoritzar un documental de naturalesa o una pel·lícula. Es pot fer ràdio, i he fet molta ràdio, en la qual totes aquestes coses sonen i jo les comento, però a la ràdio el so és la imatge. Jo soc fotògraf d’una sèrie de programes, fotògraf naturalista, tot i que amb fotografies sonores. Abans es feien CD, te’n recordes dels CD? Quan s’editava en disc…

Joaquín. I disquet.

Carlos de Hita . I ara fem aplicacions, jocs per a telèfons mòbils d’identificació d’aus, instal·lacions sonores, exposicions, concerts, una mica… Tots els suports són vàlids, però el que sona sempre és el mateix, que és la biodiversitat acústica, el paisatge sonor. I bé, ja que aquest tipus de coses són… És curiós, perquè a molta gent li sembla una raresa, un exotisme, escoltar el so de la natura. I a mi això em fa pensar molt, perquè aquests sons de la naturalesa han estat la banda sonora que ha acompanyat a la humanitat des de sempre. Tot el nostre desenvolupament cultural, des que vam baixar de les acàcies a l’Àfrica fins avui dia, la humanitat sempre ha estat envoltada d’aquests paisatges sonors, aquestes bandes sonores. I el fet que avui dia molta gent digui que això és un exotisme, em fa pensar que en realitat ens hem anat molt lluny, o ens hem tornat molt sords als missatges, als crits, a vegades crits de socors que demana la natura. Quan la quotidianitat esdevé exotisme, és que tu ja te n’has anat.

Joaquín. Escolta, una cosa, tu quan fas un programa o quan has de gravar alguna cosa, estàs bastant temps en la naturalesa, en el camp. Viure a la natura, tot aquest procés, t’ha ensenyat alguna cosa?

Carlos de Hita . Doncs m’ha ensenyat una forma d’estar, una forma d’estar contemplativa, passiva. No sé què va ser abans, sí que jo era passiu i contemplatiu o que això m’ha educat, però sens dubte, qualsevol que camini pel camp ho sap. En la naturalesa, la principal eina per veure alguna cosa, ja sigui amb l’oïda, amb la vista, amb el que sigui, insisteixo en això de veure amb l’oïda, és la paciència, l’actitud d’espera. Una paciència, un avorriment constructiu, si vols, el saber estar esperant que succeeixin coses. Al camp, res passa a la primera. Nosaltres som uns intrusos, llavors quan tu arribes a un lloc on hi ha els animals, amb molt bon criteri, gairebé sempre surten fugint i només al cap d’una bona estona d’espera, de pacient espera, d’esperar, és quan les coses tornen al seu curs i comencen a succeir esdeveniments, que és el que busquem els que gravem, fotografiem, pintem o descrivim la natura. Llavors, en aquest sentit aquesta actitud contemplativa, pacient, reflexiva, si vols, doncs t’ajuda a connectar molt bé amb la natura, francament. És l’actitud que s’ha de tenir. Fora les presses i esperar que passin les coses sense provocar-les.

Joaquín. Això que dius de la paciència està molt bé, però la paciència a vegades no té un resultat molt agradable tot just començar. No pot ser frustrant i desesperant?

Carlos de Hita . Sí, bé, jo crec que una bona espera al camp mai decep. Tu potser estàs esperant que passi alguna cosa, i pot ser que aquest animal, aquest efecte que estàs buscant, no aparegui, però sempre apareixen altres coses, o t’endus una bona experiència. L’espera, aquest avorriment joiós que et deia abans, són importants. Però tu has de jugar amb una sèrie d’imponderables. La naturalesa no és un estudi de gravació, no és un plató com aquest, on els micròfons estan on han d’estar i la bestiola que parla, en aquest cas tu o jo, estem on hem d’estar. No, a la natura, doncs tu et poses on pots i els animals fan el que volen. Aquest és el joc, i això és el bonic del joc. I a sobre hi ha una altra sèrie d’inconvenients, com una tempesta, un vent, una pluja, sorolls, tons que tu no controles, però que també ajuden a matisar i a pintar, com es diu en acústica, aquesta situació. Aquesta és l’experiència de la immersió del naturalista, el que està en un lloc esperant que succeeixin coses sense esperar res en concret, sinó a veure què et ve a sobre. Després sí que hi ha altres imponderables, altres sorolls que sí que molesten molt i aquests sí que són frustrants, perquè no depèn del fet que esclati la tempesta o es posi a ploure o bufi el vent, que això fastigueja. Són coses com trànsit d’avions, soroll en general. El soroll que cada vegada és més omnipresent, està en més llocs, forma cada vegada més part, com el segell, el teló de fons que deia abans, del paisatge sonor, i això sí que molesta molt. Això és molt frustrant perquè tu… Aquest treball de gaudir, per gravar-lo, o per paladejar el so de la natura, obliga a anar-se’n cada vegada més lluny i a hores més intempestives.

I, però, vagis on vagis, això et persegueix com una taca d’oli. I això sí que és frustrant. La veritat és que és frustrant. Després tu has d’aprendre a diferenciar entre el que tu escoltes i el que escolta l’aparell, la màquina, la gravadora, que no és el mateix. Cal interpretar el que veu aquest aparell. I és molt comú que la teva experiència al camp, no coincideixi exactament amb el que escoltes després a l’estudi de gravació, a l’estudi de so.

Joaquín. Que curiós.

Carlos de Hita . Li passa als fotògrafs: fas una foto i dius: “És boníssima”. Arribes a casa i dius: “Quina merda”. O: “Aquí hi ha un tipus que jo no havia vist i s’ha colat algú per aquí”. Aquest tipus de coses passen molt. Però bé, també cal saber una mica el que estàs sentint i analitzar-ho, interpretar-ho i no parar. El bonic, aquesta… No és una frustració, aquesta paciència, aquesta llarga espera, és l’essència de l’actitud contemplativa, reflexiva, no molt exigent, d’un naturalista, d’algú que va a una immersió buscant coses, però que es conforma amb el que li ve. No necessita que tot sigui el que esperava. Això que jo crec que és una bona escola per a la vida. Senzillament esperar que passin coses, home, tu posar els mitjans, i no esperar massa, sinó conformar-te amb el que ve.

Joaquín. Amb aquestes aturades que hem tingut, amb aquest temps que no hem pogut sortir de casa, o molta gent no ha sortit de casa, hi ha una cosa que s’ha fet molt viral, diguem, que és el tema que els sons que no coneixem, de cop i volta els estem redescobrint. Al camp, d’acord, pot passar, però a les cases de la ciutat hi ha moltíssima gent que està descobrint ara per primera vegada el cant de certs animals.

Carlos de Hita. Aquí van passar dues coses, el que passa és que la percepció va ser diferent. Durant la primavera, quan el tancament, el confinament, la pandèmia, la societat mecanitzada va callar: el trànsit va cessar, els avions van deixar de volar, la maquinària al camp va deixar de treballar i llavors el paisatge sonor, tant l’urbà com el natural, al camp, doncs es va tornar silenciós. El teló de fons del soroll, aquesta espècie de taca bruta que ho tapa tot, aquest soroll gris, lleig, del trànsit, es va descórrer, va desaparèixer. I aquí van aparèixer les coses que ja hi eren, però que no se sentien. La gent deia: “És que han arribat els ocells”. No, hi eren, estaven aquí, el que passa és que tu no els escoltaves. Primer, el soroll no et permetia sentir-los, i segon, possiblement la gent no parava esment, perquè és tant sentir com escoltar. Llavors, el que va succeir és que la gent de sobte es va trobar amb un paisatge sonor buit. I pels forats d’aquest paisatge sonor es colaven coses, estava tothom atent, ansiós a la finestra, mirant i escoltant a veure què passava. I aquí van sorgir tota mena d’aus, sons que a la gent li semblen desconeguts, però hi eren. No només aus, també veus, campanes, els sons de l’activitat humana, més enllà del soroll. En la naturalesa, que jo ho vaig viure a la natura, perquè jo visc en un poble, al camp. Va ser una situació… Va ser com tornar cent anys enrere.

Joaquín. Això és, això és, la millor definició.

Carlos de Hita . És com si en el camp ens n’haguéssim anat a abans de la mecanització, la contaminació acústica envaís el paisatge sonor. Llavors, l’atmosfera era de vidre. O sigui, tu et posaves a la part alta d’un turó a escoltar i no se sentia res. Res més que el so de vent, el silenci i algunes aus, o el que fos. Va ser una situació bastant irrepetible. Va ser un autèntic luxe, per sobre del terrorífic drama que ens estava sacsejant a tots. Però aquests moments és on sí que és útil una actitud contemplativa, com et deia abans. Perquè era estar amb les orelles totalment obertes, els ulls oberts. Amb l’ànima oberta, perquè t’entrés com un raig tota aquesta puresa. El paisatge era de vidre. L’atmosfera sonora era cristal·lina. Totalment.

Joaquín. Jo crec que molta gent ha tingut l’ocasió, per primera vegada a la vida, d’entendre com sona el món, la natura. Això ha estat meravellós. Però això em dona peu a una cosa: quan jo era professor, vaig notar una cosa que era molt divertida. I era que cada dia a l’hora del pati, els xavals surten, agafen els seus entrepans, la meitat se’ls cau, la meitat el tiren, etc. I llavors començaven a venir una sèrie d’espècies d’ocellets que els envoltaven, però no feien res. Estaven esperant. En el moment que sonava el timbre d’entrar a classe, un estol de pardals per una banda, les bugaderes blanques per un altre i… I cabussons. Quin era l’altre? I un altre ocellet més, venien com bojos i començaven a picar. Cogullades. I començaven a picar i a menjar-se les seves cosetes. Un dia vaig fer la prova amb els xavals de l’escola, de dir: “A veure: sou capaços de reconèixer-los si els sentiu?”. Llavors era molt divertit, no els reconeixia ningú, per descomptat, no sabien res. I això de l’oïda era un petit embolic. Per a això caldria un cert entrenament. Tu crec que estàs fent aplicacions, o alguna cosa així, per a l’escola.

Carlos de Hita. Sí, bé, jo treballo en moltes coses, i entre altres, en crear materials que poden, no específicament, però sí que poden ser utilitzats a l’escola. Jo crec que no és tan important que els alumnes aprenguin a reconèixer el cant dels ocells, sinó a valorar la seva existència. No cal tenir un munt d’ornitòlegs experts dient: “Això és una cogullada fosca i això és una mallerenga, sinó que la gent quan escolti un paisatge sonor sàpiga valorar la qualitat ambiental d’aquest lloc. El so és un termòmetre. Si sona bé…

Joaquín. Això és.

Carlos de Hita . El lloc és un lloc valuós. Jo ho dic, no soc professor, però sí que sé que l’oïda i el so són un recurs didàctic molt important, també pel poc utilitzat que és. I tot el que és nou és eficaç, o pot ser eficaç. A mi em sembla que cal distingir entre dos camps: el so real, què es pot fer amb els alumnes en el so real, escoltant la realitat, ensenyant-los la diversitat, ensenyant-los el que sobra, el que molesta o el que no, el que defineix un lloc… Fent-los crítics, en definitiva, crítics davant del seu entorn. I després hi ha els recursos tècnics que es poden utilitzar a l’aula o a casa teva. I aquí els últims temps ens ho posen molt fàcil, perquè jo he treballat desenvolupant aplicacions basades en el so amb la Societat Espanyola d’Ornitologia, amb la SEO BirdLife, sobre els cants dels ocells, per a quin suport? Doncs el dels nois, el telèfon mòbil. Llavors, hem fet aplicacions sobre composició de paisatges sonors al telèfon. El telèfon és un estudi de so. Tu tens diferents elements i els pots recombinar i construir el teu propi paisatge sonor, com en una pel·lícula, en què vas sumant capes de so fins que tens el paisatge final. O bé aplicacions d’identificació, jocs… Tant sons naturals com sons de la cultura poden ser molt útils en classes de geografia o classes de biologia. Es pot descriure com és qualsevol ciutat d’una medina àrab, tu la pots descriure apel·lant a les crides de l’oració dels muetzins al matí, per exemple. O tu pots explicar una ciutat a l’Índia per mitjà del so del trànsit, que no sona igual que a Europa, sona diferent, perquè la maquinària és diferent, hi ha molta bici.

O et pots ficar i distingir clarament, tu pots descriure la ciutat de Benarés, per posar un exemple, a través del so de les seves campanes, igual que pots descriure Venècia pel carilló de Sant Marc. És a dir, tu pots, a un estudiant de geografia li pots ensenyar que el món no són només imatges, que el món és, bàsicament, una banda sonora també. I a més, quan tu veus una imatge amb la seva pròpia banda, el seu so, li estàs donant versemblança a aquesta imatge. Tu veus una foto i sona, i ja estàs veient de veritat com és aquest lloc. Llavors, a l’escola tot aquest tipus de coses poden ser molt, molt útils. Però sobretot amb aquestes coses el que han de fer és estimular la curiositat dels alumnes.

Joaquín. Això em recorda, tu has viatjat per tot el món, has viatjat per molts llocs.

Carlos de Hita. Bé, alguns.

Joaquín. Molts llocs. Has pres uns arxius, has gravat uns arxius que crec que són dels més amplis que hi ha ara mateix en el món. Tens sons de tots els llocs, però quan tu vas a un país nou per primer cop i comences a gravar, sobretot la naturalesa, i de sobte sents alguna cosa que no has sentit a la vida. Què passa? Sents alguna cosa especial?

Carlos de Hita. Doncs que em sento com un navegant que arriba a una illa per primera vegada. Quan vas a un lloc, bé, quan vas no, sempre que vas a un lloc nou, tot el que escoltes és desconegut. És gairebé per primera vegada, estàs completament verge davant d’aquest tipus d’estímuls. Llavors, és una sensació de… Primer estàs com molt perdut, perquè no saps… Jo aquí, més o menys, tinc les meves referències. Sé de què va tot, més o menys, també hi ha zones fosques. Però quan arribes de nou a un lloc i escoltes un univers sonor, ja sigui natural o cultural, completament nou, doncs la primera sensació és desconcert. Després, d’una curiositat infinita, i després, d’una necessitat d’anàlisi. Suposo que aquests tres factors: desconcert, curiositat i anàlisi, són els que descriuen a un explorador. I a més, bé, en aquests casos el meu mètode és el mateix. Jo no arribo a un lloc i em poso a gravar, com crec que un fotògraf no arriba a un lloc i es posa a fer fotos a la babalà.

Joaquín. Primer mira.

Carlos de Hita . Un fotògraf amb cert sentit de la narració. Jo el primer que he de fer és entendre el lloc en termes acústics, identificar quins elements sonors defineixen aquest lloc, ja sigui una ciutat, una medina àrab o un bosc, o la ciutat de Madrid a la Plaça Major un diumenge a la tarda. Primer cal conèixer, cal entendre què és el que defineix acústicament aquest lloc, per després anar a capturar-lo peça a peça. Però primer, l’anàlisi. I aquesta és la base. O sigui, aquí no estem treballant perquè sí, jo estic gravant per explicar una història després. Llavors, per explicar aquesta història, en termes acústics, abans he de saber què és el que explicaré. I en aquest sentit, bé, doncs jo crec que tots els viatgers acumulen una sèrie d’experiències difícils d’explicar a la gent. Igual ara el que t’explico no s’entén, perquè són coses massa personals. Però jo crec que ens passa a tots els que viatgem, que en el nostre quadern de camp, en la nostra memòria o a les nostres gravacions, tenim coses que se surten del que és previsible. I jo et podria dir un parell d’experiències que a mi, dins de moltes, que per motius molt personals m’han sacsejat. Molt diferents, a més.

Una d’elles, per exemple, va ser durant un viatge a la selva a Camerun, al cor de les tenebres de la selva tropical africana. Estàvem gravant un documental amb una tribu de Bakas, els pigmeus de Camerun. Pigmeu és un terme despectiu, són els Bakas, a la frontera entre el Camerun i `la República Centreafricana. I a les nits sortia a la selva jo sol, a gravar. A gravar so. I recordo una nit, i l’estic veient, que tenia al davant en la distància, en un món absolutament hostil, envoltat de sorolls que no sabien ni el que eren, però tots semblaven molt perillosos. Al fons hi havia una fumera vermella, il·luminada per brases. I d’aquesta fumera en sortia una cridòria: rialles, riallades. Era la tribu Bakas, la comunitat de Bakas, que estaven al voltant de les fogueres. Saps que a la selva la fusta crema molt malament, està verda i llavors produeix brases i produeix molt fum, però no foc. Rares vegades produeix foc, flama. I jo estava escoltant al lluny, al voltant d’aquesta foguera, un munt de gent despreocupada i pensava: “Estic a la selva, en un món hostil. El cor de les tenebres. I la gent està rient”. La companyia de la gent els dona confiança. I aquesta és una imatge que s’ha repetit en aquest planeta des de la nit dels temps. Sempre, la humanitat ha estat un grup de gent acompanyant-se i rient-se dels perills. Llavors, jo era a l’any 2000 i escaig, però estava en l’Edat de Pedra, possiblement, i en totes les nits de la història. “Quina ximpleria”. Bé, a mi aquell moment em va sacsejar, em va fer veure que amb el so també, i amb la ment, es viatja molt lluny.

I el segon moment així, que jo atresoro com per endur-me’l a qualsevol lloc, seria una nit també a la Serralada Cantàbrica, això és molt més a prop. És un món més conegut per a nosaltres, en el qual ens vam ficar, anava amb un amic, en Fernando, un guarda que m’estava portant, ens vam ficar sense adonar-nos, dins d’una bandada de llops. Hi ha pocs sons a la natura, a Europa, al món occidental, que representin millor el sentit de l’agrest que l’udol d’un llop. Nosaltres ens hi vam ficar sense miraments, que es diu, dins de la bandada. I va passar una cosa molt estranya: els llops no van sortir corrent, els llops es van quedar allà. Suposo que ens van mirar, era de nit, ens van percebre perfectament. I el llop alfa va udolar i tota la manada li va respondre.

Joaquín. Espectacular.

Joaquín. Aquest és l’alfa.

Carlos de Hita. Tenim el líder, el llop alfa, que crida a la bandada, i la bandada respon. Però aquest moment per a mi és molt especial, no només perquè hi ha uns llops udolant, que ja seria prou, sinó pel que significa que una parella de personatges es fiqui dins d’una bandada de llops i els llops no fugin. És a dir, hi ha una cosa que a mi em sembla fascinant quan ets al camp, i és que al cap d’una estona, si no fas escarafalls i no fas res, si no et manifestes com una cosa agressiva, els animals t’ignoren.

Joaquín. T’accepten.

Carlos de Hita . T’ignoren. Jo crec que ets un element més del paisatge, possiblement un element maldestre, que no els suposa una amenaça. Llavors, aquest moment en el qual tu, que sempre l’ésser humà és agressiu, és un perill a tot arreu, quan tu arribes a un lloc i amb la teva actitud, un cop més, la paciència, la passivitat, demostres de no sé quina manera que no ets una amenaça als animals, molts, no tots, molts senzillament t’ignoren. Llavors, els llops per descomptat que ens havien percebut, per descomptat que ens havien sentit venir, però no ens van considerar un perill. Senzillament es van comunicar i després se’n van anar tranquil·lament, sense grans presses. Aquest moment en què tu no ets un perill per a ningú, a mi em sembla que justifica la més llarga de les esperes. Aquest moment, per molt que la gravació estigui millor o pitjor, se l’emporta el viatger per dins, això només ho gaudeixes tu. I és fonamental. I pensant una mica, m’he adonat que aquestes dues històries tan diferents, un viatge a la nit dels temps i un viatge a la naturalesa agresta, les dues van succeir en plena foscor, a la nit, que és quan l’oïda ho és tot.

Joaquín. És clar. Sorprenent. Molt bonica la història. Bé, molt interessant. Escolta, tu has passat hores, dies, setmanes, mesos, lustres en la naturalesa gravant sons. Has estat al matí d’hora, a la tarda, amb fred, amb calor. Però has notat que hi ha diferència, per exemple, en cada estació de l’any? Per exemple, la tardor?

Carlos de Hita . És clar que sí. No hi ha dos moments que sonin igual al llarg de l’any. Cada moment, cada instant té la seva pròpia banda sonora. Els paisatges, encara que sigui el mateix paisatge, canvien de so setmana a setmana, perquè canvien els animals que l’habiten. Els que canten aquí. A la primavera n’hi ha uns, a l’hivern n’hi ha uns altres, o no n’hi ha cap en absolut. Llavors, ja només pels solistes, ja canvia el paisatge sonor. No sona igual al matí, que a la tarda, que a la nit: són diferents espècies, les seves veus sonen diferents en l’acústica del dia i la nit. Tot això es pot veure en el paisatge sonor. Per exemple, la tardor. La tardor, en termes de la natura, és una època d’apagament, podem dir, és la caiguda cap a la pausa hivernal. Això, en termes acústics, vol dir que en el camp el paisatge sonor es va extingint, es va apagant a poc a poc. No del tot. Buscant i rebuscant t’adonaràs que, per exemple, el cant de les aus és molt diferent. El so de les aus, no el cant, és molt diferent al de la primavera. La primavera és molt florida, molt de trinat, molta refilada. I a la tardor se solen escoltar aquest tipus de sons, reclams, senyals molt simples.

Allà, al fons, una banda de gralles, de corbs. Però són aquests sons tan senzills, tan subtils, els reclams, que denoten que un ocell té por, que està espantat, que té gana, o que és un esbart que està volant i s’estan comunicant, però per mitjà de veus molt, molt subtils. L’hivern, per exemple, l’hivern al camp, en termes acústics, és el silenci. O potser el bufar del vent, o una nit gelada que no sona res, però sempre buscant i rebuscant, i amb aquesta paciència proverbial que ens caracteritza, doncs trobes moments com fogonades on hi ha so. I a l’hivern, per exemple, es produeix el zel dels mussols reals i podem escoltar aquest tipus de coses. Aquí ve el mussol.

Són dos mussols, una femella i una garsa. Per cert, mussol, si te n’adones, és una onomatopeia. La paraula “mussol” imita el so que emet aquest ocell, aquest au. Amb la qual cosa, també això denota que en una altra època la gent que anomenava als animals era molt conscient de quins sons feien, perquè aquesta onomatopeia, “bu”, “mussol”, descriu molt bé com és la seva veu. Un, entre els milions d’exemples possibles del paisatge sonor de primavera… La primavera es caracteritza perquè és l’explosió del zel, la reproducció, i això té una conversió sonora, que és el cant dels ocells. En un bosc podem comptar desenes d’ocells cantant a la vegada, amb aquestes veus adornades: els trinats, els cants, els refilets. Són crides territorials, gairebé sempre, no sempre, dels mascles, que estan marcant territori i atraient femelles i espantant competidors.

Escoltem tamborinejos de picots, trinats, cants… El que escoltem és una gran diversitat, una gran activitat. Aquí hi ha molta gent barallant-se. El so de la natura moltes vegades és una baralla. A nosaltres ens sembla molt harmònic, molt bonic, molt bucòlic, però en realitat són animals que s’estan desafiant els uns als altres per mitjà d’aquestes veus tan adornades. I com podem caracteritzar l’estiu? A l’estiu la reproducció s’ha acabat, però a l’estiu, amb la sequedat, no sé si paradoxalment, però els sons són ressecs. I per mi el so que descriu com cap altre la calor, la xafogor, el socarrar-se, és el so de la serra contínua de les cigales.

Aquest és un so que només de sentir-lo et transporta a un dia de calor, sopor, mosques. Una tarda en una pineda del mes de juliol, agost, la calorassa.

Joaquín. I mira que costa localitzar-les després.

Carlos de Hita . Però només amb una d’elles ja n’hi ha de sobres per omplir un espai enorme. Per a mi aquest és el so de la calor. De la mateixa manera que els sons simples de la tardor, eren el so de les boires, de la boira. En fi, cadascú pot veure el que vulgui, però jo crec que es pot analitzar molt bé què és el que amaga, què és el que està dibuixant aquest so.

Joaquín. Si ja està clara més o menys la diferència que hi ha entre les diferents estacions, hi ha també una diferència seriosa en l’hora o com està el temps?

Carlos de Hita . És clar, el so és el reflex del que està succeint, és com l’ombra del que passa. Llavors, evidentment, el paisatge sonor està modulat pels cicles de la llum, per exemple. Els biòlegs anomenen el concert que es produeix a l’alba, el “cor de l’alba”, en els boscos. El cor de l’alba és una seqüència que es repeteix més o menys d’una manera semblant dia a dia, en com els animals del dia, les primeres veus del dia, substitueixen les últimes veus de la nit. És com l’hora del canvi de guàrdia. Llavors, cada lloc té la seva pròpia empremta sonora, la seva pròpia firma, per dir-ho així. En aquest bosc el primer que canta és el pit-roig, el segueix el caragolet, després no sé qui, el cucut… I és una seqüència que es repeteix, molt semblant, dia a dia, encara que va modificant-se a mesura que el sol també canvia la seva hora. Llavors el so va dibuixant acústicament els canvis que es produeixen en l’atmosfera, en la meteorologia o a la llum solar. Per exemple, els amfibis són autèntics termòmetres. Termòmetres i hidròmetres. Quan plou, a la primavera, les granotes es posen… s’espongen i comencen a cantar. Tu pots saber molt bé, més o menys, què està succeint. Si hi ha hagut tempestes, si no n’hi ha hagut, interpretant, analitzant aquesta banda sonora que és, insisteixo, el reflex del que està succeint. No és més que això. Igual que nosaltres tenim la veu més o menys animada, més o menys loquaç, segons el que ens passi, el camp també és més o menys animat, més o menys loquaç, segons el que està succeint. Sí, sí, això es pot seguir. Tu pots escoltar i veure com és un lloc, per exemple, el ressò t’està dibuixant una paret. Quan tu sents una gralla de bec vermell que crida i escoltes la seva veu rebotada, reflectit el ressò d’aquesta veu, aquest so està omplint l’espai i t’està mostrant la paret.

El tro, quan el retruny del tro no és res més que el rebot en totes les irregularitats de terra de la guspira original. Deia en Gómez de la Serna als epigrames: “Si el llamp ja ha caigut, l’avís del tro sobrava”. I efectivament. Però el tro és això. És com l’empremta sonora que s’estira i un tro molt llarg t’està parlant d’una vall molt gran, perquè és el retruny que va omplint el buit. És com un gas, omple els buits i després et torna. El so et permet, amb cert criteri, et permet veure aquest tipus de coses.

Joaquín. Escolta, i una coseta se m’acut: durant els dies de molta calor, o les hores de molta calor, els animalets deuen estar més callats. I durant la nit en surten altres. Però no hi ha un moment en què puguin coincidir els que encara no s’han ficat al llit amb els que s’estiguin aixecant?

Carlos de Hita . Aquesta és l’hora fascinant del crepuscle o del cor de l’alba, sobretot el crepuscle. És aquest moment en què les ombres comencen a créixer, les formes es dilueixen, es confonen en formes i es produeix el canvi, el relleu, dels últims del dia amb els primers de la nit. Llavors, tu pots estar escoltant els primers grills i els últims saltamartins, el primer mussol i l’últim cucut, la primera granota i l’últim pit-roig. És una hora, com totes les fronteres, i això és una frontera temporal, totes les fronteres són permeables. L’ecotò, que deien els biòlegs. I no sé si l’ecotò acústic existeix com a tal terme, però l’inventem aquí ara mateix i ja està. Aquesta frontera sempre suma més que resta. I és un moment que jo gaudeixo especialment al camp, perquè estàs a l’espera d’esdeveniments. Permanentment passa alguna cosa nova. Succeeix una cosa semblant també, canviant d’escala temporal, en els primers dies de primavera, del mes d’abril, per exemple, quan cada dia en el paisatge sonor s’incorpora una veu nova. Les aus que estaven hivernant a l’Àfrica estan venint i un dia t’apareix un ocell, l’endemà un cucut, el següent un tallarol, el següent un rossinyol… Cada dia és com un calendari sonor. Cada dia es van incorporant noves veus. Si tens les claus, tu pots més o menys deduir què està succeint.

Joaquín. Deus haver notat canvis, per desgràcia, canvis no molt favorables molts d’ells. Quina és la part, o què consideres que hem fet realment malament pel que fa a la naturalesa? I sobretot, una mica de futur: tenim alguna possibilitat de fer alguna cosa cada un?

Carlos de Hita . Des del meu punt de vista, des del meu punt d’escolta, en aquests trenta-i-tants anys que porto gravant al camp, sí que he percebut alguna cosa en què la meva percepció coincideix amb les dades dels científics. Parlo una mica de memòria, però sabem que, ho diuen els biòlegs, en els últims cinquanta anys, en el món occidental han desaparegut la meitat dels exemplars. Hi ha la meitat dels animals, més o menys, vertebrats. Per exemple, si jo fa trenta anys gravava 10 guatlles, en l’actualitat d’aquestes 10 en queden cinc. Si hi havia deu cucuts, en queden sis. Si hi havia deu rossinyols, en queden sis, també. La tórtora és pràcticament residual. És a dir, quan jo vaig començar a gravar, quan jo vaig començar a fixar-me per mitjà dels meus instruments i de la meva escolta al camp, el paisatge sonor era molt més ric, hi havia més varietat. Això no és uniforme. És molt més acusada aquesta crisi en determinats sistemes que en altres: els boscos estan millor, els sistemes agraris, les praderies, els cultius estan, en termes ambientals, en una crisi gravíssima, hi ha una caiguda autèntica. Tots hem sentit que les abelles estan desapareixent, per exemple. Quan jo començava, bé, i fins molt després, per a mi, sortir al camp a gravar a l’estiu, a la primavera o estiu, a partir de les onze del matí era un problema, perquè el brunzit de les abelles ho tapava tot. Si jo volia gravar alguna cosa neta, aquest brunzit em feia nosa. Per a mi això no és un problema ja. És veritat que han callat molts invertebrats, molts grills, moltes llagostes. Es nota. I tot això em fa pensar que és la meva percepció, però coincideix amb el que diuen els científics. Però tu deus recordar que un dels textos fonamentals del moviment conservacionista al món va ser ‘Primavera silenciosa’, de la Rachel Carson, als Estats Units. Era un llibre dels anys 60 que avisava…

Joaquín. El primer.

Carlos de Hita. Va ser un dels pitjors tocs d’alerta, una crida a la conservació, quan en aquella època el problema era el DDT. Llavors, el que deia aquest llibre és que un dia, amb els pesticides, arribaria una primavera en què no hi hauria cants d’ocells. Tant de bo el nostre problema fos el DDT. El nostre problema són els pesticides, els contaminants, les escombraries, el plàstic, la superpoblació, l’erosió de la terra, l’ocupació de terrenys naturals, la manca de respecte cap al medi natural… I tot això, a més, tots aquests gravíssims problemes, amenaçats per un entorn contra el qual tenim molt poc a fer, que és l’escalfament global. El paisatge sonor no avança cap a una primavera silenciosa, encara, però sí que podem dir que cada dia és més monocord, més avorrit, més monòton. I el so és un reflex del que succeeix. No oblidem que el so no és una cosa simplement lírica i bonica, és un reflex, és un termòmetre del que…

Joaquín. De la realitat.

Carlos de Hita . …de l’activitat, de la biodiversitat. Llavors, amb aquestes activitats meves, si hagués de justificar la meva activitat en la comunicació, no seria solament per explicar com n’és de bonic el camp, de variat, la riquesa, la bellesa que hi ha allà, que ja seria suficient, sinó que jo aspiro que amb aquest tipus de coses, quan tu mostres la bellesa, la diversitat, aspiro a crear o almenys sembrar una llavor, que la gent es torni exigent. Em sembla que la humanitat ha trencat un vell pacte. La humanitat sempre ha establert un pacte amb la natura, de mutu interès. Aquest pacte s’està trencant dia a dia i sempre a favor d’una de les parts, que és la nostra. Em sembla que aquest pacte cal restablir-lo, sobre una premissa que és fins i tot una mica revolucionària. Sempre es diu: “Hem de tenir cura de la natura pels nostres fills”. Bé, hem de tenir cura de la natura perquè no és nostra. No tenim dret a destruir-la. El pacte ha de ser a favor de les dues parts, no només de la nostra. I crec que aquesta és la clau. Què es pot fer? Fonamentalment, ser crítics i ser respectuosos.

Joaquín. Tu has fet diverses guies sonores de llocs i d’indrets, i acabes de publicar un llibre molt interessant sobre els boscos, una guia sonora dels boscos. Explica’ns en què consisteix aquest projecte.

Carlos de Hita. Més que una guia sonora, és un recorregut. El llibre es diu ‘Viatge visual i sonor pels boscos d’Espanya’, i és una mena de recapitulació d’una vida sencera. Mitja vida, o molts anys, esperant pacientment en els boscos, escoltant, llegint coses i reflexionant. És un recorregut per la majoria dels tipus de boscos d’Espanya, des les fagedes del Cantàbric fins a les laurisilves de Canàries, però amb una visió una mica molt personal. No és una guia de boscos, no és el típic llibre que et diu quins boscos has de conèixer i com s’hi arriba, i: “Pugi vostè per aquí, miri a l’esquerra i arribarà a un mirador”, sinó que en cada un d’ells jo he localitzat un dels aspectes que a mi m’ha fascinat dels boscos. Des usos tradicionals, quina fauna els habita, meteorologia, clima, perills, molta literatura i molt de so, evidentment. Llavors, aquest és un llibre que es llegeix de tres maneres. És un llibre convencional, en paper, escrit, té una imatge visual dels boscos i després hi ha un llibre virtual superposat a això, que és una col·lecció de paisatges sonors de cada un d’aquests boscos, de manera que, per mitjà d’un codi QR estampat a la pàgina, tu pots estar llegint el llibre i escoltant com és aquest lloc. És l’únic exemple que conec en què està permès llegir un llibre amb un telèfon mòbil a la mà, perquè pots estar llegint el llibre i, a través del mòbil, escoltant el paisatge sonor gravat en aquest bosc. Si jo volia parlar de, per exemple, del so de la pluja, doncs vaig triar la fageda de Saja, com pots conèixer com és un bosc per com sonen les fulles colpejades per les gotes de pluja.

Jo volia parlar de vi i vaig triar les fagedes de la Rioja, per parlar de com la fusta transmet a través de les dogues soles de les botes l’aroma de bosc, com es transmet al brou. Volia parlar de galls salvatges, on hi ha galls salvatges? Al Pallars. Vaig parlar dels avetars del Pallars. Sempre era una mica a l’inrevés: volia parlar dels boscos d’alta muntanya? Doncs me’n vaig anar als Pirineus. Però no buscava primer el lloc i després el posava a la història, sinó a l’inrevés. Primer vaig elaborar les històries i els vaig buscar un exemple. Un exemple que t’indica que aquest llibre és una visió molt particular és un capítol que compara, en el senyoriu de Bertiz, a Navarra, compara la feina d’un picot, un picot negre, amb una pícea, amb la d’un guitarrer que construeix una guitarra. És un exemple real. Jo vaig conèixer en José Luís Romanillos, que era un gran lutier, ell deia guitarrer, res de lutier. Ell feia guitarres, i em va ensenyar de quina manera construïa una guitarra, construïa el so d’una guitarra amb la tapa de pícea. La tapa és la peça que porta el forat de la guitarra. I això és el primer que es fa. Ell agafava la tapa aquesta, i amb un raspallet de fuster de la mida d’una maquineta, anava rascant a poc a poc, a poc a poc, i amb la mà, amb el dit, donava cops, tocava, i la placa aquella feia, pum, pum. I ell anava buscant el so d’aquesta guitarra, polint i tocant.

Joaquín. Quina meravella.

Carlos de Hita. Quan trobava el so, la nota fonamental de la guitarra, ja construïa la resta de la guitarra, la resta de sons de la guitarra. I jo vaig gravar un picot, un picot negre, el més gran dels fusters que tenim a Espanya, fent exactament això mateix en un tronc de pícea: ell colpejava contra el tronc i escoltava. Què estava fent? Buscava en les línies de propagació de la fusta, els forats, els túnels, per mitjà de l’oïda, on hi havia les larves de la qual s’alimentava. El guitarrer i el picot feien el mateix: picotejaven la fusta i escoltaven. Un buscava una guitarra, una nota, i un altre buscava les ones de propagació. Aquests dos mons, aquesta unió entre la creació d’un instrument i la part utilitària d’un ocell que busca per mitjà del so el mateix, em va semblar tan fascinant que li vaig dedicar un capítol. O sigui que, aquest és l’estil d’aquest llibre, no és parlar que les pícees del bosc aquest, que un arbre plantat té tal altura, sinó què es pot reflexionar agafat o enganxat al tronc d’un arbre. I com jo em passava moltes hores agafat i enganxat al tronc d’un arbre esperant que algú digués alguna cosa, em va sobrar material per explicar-ho.

Joaquín. Bé, Carlos, ha estat un enorme plaer tota aquesta llarga xerrada amb tu parlant dels sons i de les meravelles de la natura. Però, i ara? Tens algun projecte així pensat? Faràs alguna cosa concreta?

Carlos de Hita. Jo sempre estic amb idees noves. Jo no em plantejo projectes concrets, sinó que vaig gravant, gravant, gravant, i d’aquí van sortint, com les pomes, van caient idees. Jo tinc ara la intenció de fer una sèrie d’enregistraments, d’aquí al que em quedi, més o menys, d’activitat. Ja tenim una edat, i em penedeixo de no haver-ho fet abans. És una sèrie d’enregistraments sistemàtics, llargs, de vint hores, a espais concrets, continus. Tècnicament avui és possible, fa uns anys no, de manera que puguem tenir un mostrari, una mena de catàleg, una escolta neutra, no buscant el so, sinó col·locant un aparell, que permeti analitzar d’aquí a uns anys com era això i com ha evolucionat. Possiblement no ho faci jo, ho farà qui vingui després. Però sí que és tenir una base documental, amb uns paràmetres que es puguin calcular, mesurar, pesar, ponderar. Llavors, sí, la meva intenció, la porto fent ja des de fa un any, és aquest tipus de gravacions contínues, llargues, de vint hores, un cop al mes, de manera que es pugui tenir aquesta referència si l’any 2020 en aquest bosc hi havia set espècies d’ocells cantant, tres exemplars cantaven a aquestes hores del dia, i el cicle diürn evolucionava d’aquesta manera, l’any 2040, com està? Llavors això, a qui estigui allà, li pot donar una referència de com ha evolucionat acústicament i, per tant, com ha evolucionat la biodiversitat en aquest lloc.

És una experiència que vull fer, que estic fent d’una manera sistemàtica a partir d’ara i mentre durin les piles, ja veurem quan s’acaben. I en definitiva, la idea és convertir els oients passius en escoltadors actius. Que la gent no només escolti música, escolti ocells, sinó que escolti, entengui, identifiqui i, sobretot, es torni crítica i exigent. Que digui: “Per què ha canviat això? Com podem evitar-ho?”.

Joaquín. Tant de bo sigui així. Escolta, moltes gràcies per tot el que has explicat i l’interessant que és.

Carlos de Hita. Moltes gràcies a tu. Seguirem a l’escolta.