“La música t’ajuda a trobar-te”

Teresa Gómez. Bé, em dic Teresita Gómez, vinc de Colòmbia i amb aquestes dues peces que acaben d’escoltar va començar aquesta gran aventura que porta tota la vida. Bé, els meus pares van ser els porters… Els meus pares adoptius van ser els porters del Palau de Belles Arts de Medellín, que tenia una escola de música, un conservatori. I la meva casa estava dins del Palau, no? Aleshores quan jo era un nadó, de nena, estava fascinada amb la música i ja quan vaig començar a caminar el meu pare em portava que l’acompanyés a revisar si tot havia quedat bé al Palau i, mentrestant, jo anava com tocant. Doncs tocant… Jo no sé què tocava, però jo estava fascinada. I de dia jo escoltava les nenes que estudiaven. Les nenes que estudiaven piano a Medellín eren nenes de nivell molt alt, social i econòmic. Però jo estava fascinada, jo no ho sabia. Vaig començar a escoltar aquestes dues peces fins que me les vaig aprendre d’oïda. I aquí va començar aquesta història que per mi ha estat jo crec que fascinant, amb les seves alegries i els seus dolors.

Felisa. Hola, Teresa, encantada de ser aquí amb vostè.

Teresa Gómez. El mateix.

Felisa. Vaig llegir en una entrevista que, de petita, la seva mare li deia que s’havia pres un pot de tinta xinesa una vegada i també que no la deixaven jugar amb els nens i nenes del barri on vivia. Creu que va patir racisme en la seva infància?

Teresa Gómez. Sí, a la meva infància i sempre. A tot el planeta, perquè els meus pares eren molt blancs. La meva mare podria ser germana teva, per exemple, i era d’un lloc de Medellín, d’un poble, que anomenen Marinilla, on tothom és ros i blanc. I jo li deia: “Mamà, però jo per què soc negra?”. La meva mare: “És clar, és que et vas prendre un pot de tinta xinesa i se’t van tenyir les venes i llavors estàs negreta”. Doncs això, aquest conte va ser una estoneta que vaig creure que era així. Ja després… Però sí, ma mare, pobreta… Perquè era molt evident que res a veure amb ells i jo ho vaig entendre molt de pressa, però jo sempre li preguntava a la meva mare d’on soc. Ella em deia: “Doncs ets la meva filla”. El racisme que jo sentia al principi encara no era el de la música, sinó el diari. Jo no em podia ajuntar amb les nenes normals del barri. Perquè el conservatori quedava en un barri molt bonic de Medellín, molt bonic. Prado es deia, i tot el sector del centre era de gent molt adinerada. Aleshores no hi havia cas, però jo crec que a mi no m’importava gaire. Jo estava embogida amb la música, de debò. El meu pare va ser importantíssim a la meva vida.

Cada nit em portava a tancar el conservatori, a veure que tot estigués en ordre, que estiguessin tots els pianos tancats… Tot. I jo anava tocant, mirant de treure les meves petites peces, i la meva mare em deia: “Ai, no”. Li deia al meu pare: “No entusiasmis la nena amb el piano, que, si et fan fora d’aquí, nosaltres què farem? Amb què comprarem un piano?”. I el meu pare li deia: “Ai, no, Teresa, deixem-la, que la nena gaudeix”. Però la meva mare patia molt perquè sempre pensava que ens farien fora, perquè com una negreta grapejant els pianos i tot això? I un dia, ja després d’una estona, ja em sabia aquestes petites peces com les he tocat ara, em va dir el meu pare: “Avui faràs el primer concert”, perquè vam arribar al teatre. El conservatori tenia un teatre que es deia Sala Beethoven. Em va obrir el piano de cua i em va dir: “Ara fes la vènia”. Jo sabia fer la vènia i tot perquè cada sis mesos teníem concert dels nens que tocaven cada sis mesos a l’acte públic. Jo vaig fer la vènia i em vaig asseure i vaig tocar les meves dues peces. I el meu pare va fer així tres vegades, no més. I jo vaig fer la vènia i ell em va dir… Això era com un segon pis. “Aniré a buscar la teva mare perquè t’escolti”. I va arribar la meva mare, pobreta, que mai no m’havia sentit, i es va emocionar molt i va plorar. Bé, això va ser un moment molt, molt fort.

I l’únic que li va dir al meu pare va ser: “Ai, Valerio, i ara què farem amb la nena?”. Això va ser bonic. Jo ara entenc el que la meva mare va dir en aquell moment. “Som a la gran. Què farem? No li podem aconseguir un piano”. I torna el conte: “I si et fan fora, i si això…?”. I aquí vaig començar. Això era tot d’amagat. Per mi, la vida començava a les vuit del vespre. Acabava a les dotze. Com als contes de fades, jo tenia prohibit… Com que no, que aquest era el secret. I em vaig ficar en un piano al fosc perquè vaig creure que ja no hi havia ningú. No vaig esperar el meu pare. I vaig tocar les dues peces. I no se n’havia anat la professora de piano. I va fer un xiscle. Aquesta senyora es va espantar tant… I va dir: “La negra està tocant el piano!”. Jo em vaig posar a plorar, això va ser tot una cosa molt forta per a mi, perquè vaig creure que em renyarien, que al meu pare… Qui sap què vaig pensar jo allà? Però com que estava prohibit… Aleshores ella em va dir: “No, jo li faré classe d’amagat. Jo faig classes d’amagat”. I vaig començar les classes d’amagat. I després vaig continuar. Així va començar.

Adrián. Hola, Teresa. Soc l’Adrian i he llegit que el seu pare va ser molt important per a vostè. Podria parlar-nos més sobre ell i les coses que li va ensenyar?

Teresa Gómez. Bé, el meu pare em va ensenyar que el que un vol, ho aconsegueix. Sense dir-m’ho. Em deia: “Continua, continua”. Sí. El meu pare em va ensenyar com certa dignitat, que és tan important. No una dignitat creient-se més que ningú, una dignitat de respectar-se un mateix i el que vol, com aquesta fidelitat amb un. I em va ensenyar… Em deia: “La constància venç el que la felicitat no arriba”. No puc parlar del meu pare. Va ser una persona molt amorosa que em va començar a portar als concerts, a estar pendent que jo estudiés… Perquè hi va haver un moment en què ja no em van poder amagar. Van haver de parlar amb tothom a veure si m’admetien a l’escola com a alumna, i vaig caure bé a les senyores i als senyors i em van donar una beca amb la condició que sempre havia de treure un cinc. Però, bé, per mi això no va ser difícil perquè jo estudiava molt, estudiava perquè era innat en mi estudiar, estudiava perquè volia tocar el piano. No sabia de fames ni d’aquelles coses. No, això era com la meva companyia. Perquè tu, quan ets negre, no tens veu però pots cantar.

Marcos. Hola, Teresa, em dic Marcos. Has parlat abans sobre la teva primera mestra i tinc entès que era com una fada protectora per a tu. M’agradaria saber quin valor tenia per a tu i com veus els mestres.

Teresa Gómez. Bé, ella va ser la que em va descobrir tocant d’amagat i la que li va dir al meu pare: “Jo li faré classes quan jo hagi acabat, també com d’amagat”. Però al cap de sis mesos ella va dir: “Bé, ja no podem continuar d’amagat”. Li va dir al meu pare que jo tenia certa facilitat o talent i que ella parlaria amb els de la junta i els directors del conservatori i les mares de les nenes que anaven per veure si estaven d’acord que jo estudiés amb elles, no? Aleshores van dir que sí, amb la condició que jo havia de treure la més alta qualificació, cosa que, com que estimava tant això, no em va costar feina. Era molt aplicada. Era la nena que més estudiava, perquè realment l’única cosa que jo tenia era la música. Jo no tenia res més que la música. Aleshores la música ho era tot per a mi, i ella va ser allà els primers cinc anys de la meva vida. Vaig treballar amb ella i cada sis mesos ja vaig tocar amb les nenes els concerts. Totes les nenes anaven de blanc, però jo anava de groc. Elles em regalaven el vestit, però mai igual a elles. Si anaven totes de groc, jo anava de blau. A mi no m’importava perquè a un nen no li importen aquestes coses. A mi em semblava bonic el meu vestit. I sempre em deixaven la darrera, cosa que em convenia perquè jo sempre donava bis.

Si m’aplaudien, jo em tornava a asseure a tocar una altra vegada el mateix, no? I des de nena vaig aprendre, en aquella època, que jo tocava perquè la gent m’estimés i em donés dolços i em donés regals. Jo sempre tocava perquè la gent m’estimés. Ara toco perquè estimo la gent. Em sembla el millor de la meva vida, m’entens? La meva professora es deia Marta Agudelo de Maya. Els mestres de piano, els professors de piano, crec que tenim una responsabilitat grandíssima, que és afinar l’ànima dels qui toquen. És preparar el vehicle perquè, a través nostre, els grans es puguin manifestar. A mi em sembla que la missió dels professors de piano és grandíssima. És una cosa que té a veure amb la nostra energia, que té a veure amb la nostra columna vertebral, que té a veure amb el nostre cor, que té a veure amb la nostra respiració. Aleshores, t’arriba un alumne i tu has de mirar a veure què vol amb la música. Uns volen ser famosos, altres volen tocar tan de pressa com en Lang Lang. Altres volen guanyar molts diners. I tot això no té res a veure amb la música. És més, si tu busques qualsevol camí d’aquests, estaràs molt amargat.

Perquè sempre trobaràs milers de pianistes, molt bons també, que estan en aquesta recerca però que estan molt turmentats i no aconsegueixen donar… Que el missatge arribi perquè estan molt afanyats per l’oripell, per la qual cosa no és tan important. L’important és combregar amb nosaltres. El que sigui, que toqui alguna cosa, però que l’altra persona s’emocioni, es relaxi, es pugui comunicar amb l’esperit del músic, de la persona que està tocant. Penso que és una missió molt espiritual i no parlo d’espiritual perquè tingui a veure amb aquesta religió o amb l’altra. No, espiritual perquè ens hem d’afinar. Tornar a connectar-nos amb la nostra energia i amb l’energia còsmica. Sí. Llavors jo fa molt de temps que faig classes i lluito molt amb això que el piano és una extensió dels teus dits, que la música és aquí, que és al teu cos on hi ha la música. Ara, si tens un bon piano, què em meravella. Com aquest, és una meravella. Però tot ha de sortir d’aquí cap allà. Això només no és res. Això és el que penso de la música. És un regal de l’univers. La música…

Sense això no podríem viure. En una època a mi no em deixaven tocar Mozart. Jo deia: “Però què té a veure Mozart amb la meva pell?”. Jo no ho entenia gaire, però recordo que la primera sonata que vaig tocar és la que tothom toca. Jo deia: “Però per què jo no puc tocar Mozart si hi són les notes i tot?”. Un dia em van deixar tocar Mozart i vaig ser molt feliç. Vaig tocar el concert… Amb orquestra. Jo em vaig sentir com que ja després d’això em podia morir, perquè és tan transparent, tan meravellós. Bé, com podeu veure, soc una enamorada de la música.

Andrea. Hola, Teresa, soc l’Andrea i m’agradaria preguntar-te què és la música per a tu, què ha significat al llarg de la teva vida.

Teresa Gómez. Tot, és a dir… és el que m’ajudava a créixer, a buscar-me a mi mateixa, a preguntar-me d’on vinc, per on vaig, per què em va agradar això… Soc filla adoptiva, aleshores m’havia de fer moltes preguntes molt importants. Quin sentit té la música? Si jo toco, això per a què serveix? La meva mare volia que fos infermera. Però d’alguna manera també ho vaig ser, en certa manera, perquè la música aplaca l’ànima i dona… Per exemple, si tu estàs avorrida o tens pensaments estranys, t’invito que escoltis el ‘Magnificat’ de Bach. I ho posis dur i em dius què passa després que s’acaba. És música com els batecs de l’univers. És com una crida de… Digueu-li de Déu o del que sigui, d’un ésser que sobrepassava moltes coses. A mi em va servir per anar-me afinant, perquè hi ha moments a la vida, quan un té la teva edat, en què es desafina o venen els amors, els desamors, les desavinences, tantes coses que ha de passar un a la vida, no? Però sempre hi havia la música i sempre m’hi tornava a refugiar i sempre plorava amb ella o m’alegrava amb ella. Això. No puc viure sense ella.

És a dir, vaig tenir aquesta felicitat de tenir-la. Com que no tenia moltes més coses… Ara, per exemple, els joves amb el cel·lular no poden estudiar perquè posen el cel·lular… Aleshores, tinc una lluita amb els meus alumnes perquè de veritat interrompen amb molta força la teva ment, s’introdueixen en tu, no et deixen… Però et dic, m’ha ajudat per a tot, per arribar a això al que he arribat: a tenir una família, ser mare cap de família, haver criat tres fills i haver estimat molt també. És clar que sí, importantíssim. He tingut molts dolors d’amor també. Però sempre la música com la columna vertebral, m’entens? Cap allà i cap aquí, però hi ha una cosa que sempre hi és: la música. Com per a alguns és Déu, que per mi és com la música. Perquè és com l’harmonia, i tot. Vaig tenir la sort d’estar representant el meu país a Europa alguns anys i donar a conèixer els nostres compositors colombians, que no els coneixien. I tocaré una mica d’un compositor colombià, en Luis A. Calvo. ‘Llunyà Blau’ es diu.

Un músic molt bell nostre, que va tenir una vida molt difícil. Aleshores els tocaré ‘Llunyà Blau’, un intermezzo.

Sonia. Hola, Teresa. Soc la Sonia. Heu viatjat per tot el món. Què és el que recorda amb més afecte? Podria explicar-nos alguna anècdota?

Teresa Gómez. Com l’any 83, a mi em va nomenar el president Belisario Betancur, que ja va morir, agregada cultural a la DDR, és a dir, a Alemanya Oriental, i ell volia que jo per tot arreu fes conèixer més compositors colombians com aquest que els acabo de tocar. I aquí van començar els meus concerts a nivell internacional. I, bé, el primer concert que em va tocar va ser a París. I llavors jo vaig sortir a tocar, recordo que vaig tocar les quatre balades de Chopin, vaig tocar ‘Patètica’, vaig tocar Bach, i després a la segona part vaig tocar compositors colombians. Jo feia uns concerts llarguíssims. Aquest primer concert, jo vaig veure una quantitat de negres a la primera fila amb uns vestits… Jo vaig dir: “Ai, aquesta meravella”, perquè, com a cosa rara, al meu país cap negre va a un concert meu. Això sempre em va doldre molt, no? Ara jo entenc per què, perquè sempre creuen que no entendran la música o que no tenen el vestit adequat per anar… Tota aquesta porqueria que, en certa manera, ens poden haver ficat al cap i de les quals no tothom es pot desprendre i avançar. La música és universal per a qualsevol, de qualsevol color, de qualsevol raça, sigui bonic o lleig, ric o pobre.

Un altre dels concerts que em van cridar l’atenció va ser a Madrid fa molt de temps. Jo vaig tocar espanyols, vaig tocar Granados, vaig tocar Albéniz, no la ‘Suite Ibèria’, però sí que vaig tocar la ‘Suite espanyola’ i tot, i em cridaven: “Guapa!”. I jo deia: “Però per què si jo no estic brava?”. Perquè “guapa” a Colòmbia és “brava”, és “furiosa”. Jo deia: “Ai, no els ha agradat”. “Guapa”. I, bé, és que maca és una cosa molt bonica que li poden dir a un, ja després m’ho van explicar, no? I crec que en aquell temps que jo vaig ser a Alemanya i que vaig tocar per tot arreu, a Hongria, a Varsòvia, per tot arreu, perquè era part de la meva feina. No era estar a l’oficina de… Perquè, a més, era la primera vegada que enviaven una negra d’agregada cultural. Sempre hi envien dones molt boniques, molt… Amb cert caixet, però jo… Quan jo vaig arribar a l’ambaixada, l’ambaixador em va dir: “I vostè sap llegir i escriure?”. I jo li vaig dir: “Ai, sí, ambaixador, i jo tinc una lletra molt bonica”. Bé, què més havia de dir? I de debò que tinc una bonica lletra. “Si vol, jo li escric alguna cosa”, i jo vaig escriure: “Els colombians han d’estimar Colòmbia”. Jo soc part de Colòmbia, no? I va ser una experiència molt bonica. Vaig tocar Mendelssohn a Polònia, vaig fer recitals per tot arreu. Vaig tenir la sort d’acompanyar en Pierre Rampal, acompanyar en Tortelier…

És a dir, va ser una experiència musical… Que era molt bo perquè posaven: “Colòmbia… Recital d’una pianista colombiana” i el meu nom, Teresita Gómez. O sigui que, d’alguna manera, per mi era com que havia de representar bé el meu país. Jo no era tan important i en realitat l’important era el país que representaria i els compositors. Sempre he pensat això i vaig aprendre molt. En aquella època de diplomàtica vaig aprendre a guardar silenci i escoltar. Això ja ho havia après de petita. Els negres aprenem a ser negres. És un aprenentatge. Quan un s’adona que és negre, aleshores vol dir que és diferent. I amb base a això… Fins que t’alliberes d’aquest color. I quan t’ho venen a recordar, doncs tu dius: “Ai, pobre, no…”. Un pensa que la persona que està involucrada en el racisme deu patir molt, deu ser molt incòmode carregar aquest llast que, pel color o pel que sigui, no li agradi una persona. Van ser quatre anys i mig de molts concerts. Això em va deixar molt contenta a la meva feina. He intentat, on toco, poder combregar amb els altres. Aquest és tot el meu desig com a pianista.

Aleshores, per mi tocar fora de la meva terra i de la meva ciutat ha estat el millor que m’ha passat, perquè gairebé sempre a un, a la ciutat d’un, el coneix tothom i sempre està esperant alguna cosa. “Ai, avui no ha tocat gaire bé, Teresina”. “Ai, com li ha anat?”. Totes aquestes coses. En un altre lloc tot això s’esvaeix i un surt com a tocar… A fer la música sense rètols. Els rètols… De veritat, són de les coses que ens freguen la vida. Que siguis rica, pobre, que siguis lletja, grossa… Aleshores no hi ha com. Un no s’ha de deixar posar cap rètol, perquè un és més enllà d’un rètol. És gran, en el bon sentit de la paraula. I, quan vaig començar a viatjar, em va encantar. Perquè a més a més m’agraden els hotels i trobar-me amb els amics que estimo que viuen lluny. Per mi aquest és el regal més gran. Jo, per exemple, aquí vaig venir a trobar-me amb un ésser que estimo molt, després ho sentiran. Bé, tocaré una obra, també del mateix compositor, que es diu ‘Malvaloca’.

És una dansa. A banda de tot el que jo tocava a Alemanya, vaig aprendre massa de la diplomàcia i estic agraïda perquè vaig veure moltes coses que necessitava aprendre. És molt bo perquè un aprèn molt.

José. Hola, Teresa, soc en José. He llegit que vostè té una gran passió per l’educació. Què em pot dir d’aquesta faceta, dels seus alumnes? I quina importància dona a l’educació?

Teresa Gómez. Per mi és importantíssima l’educació. És el més important. I els alumnes de piano vull que llegeixin, vull que vegin pintures, vull que coneguin poesia. Cadascú… Vull fer que es busquin a si mateixos i que es lliurin com si fos una cosa de veritat sagrada. Aleshores, em sembla que l’educació i l’educació musical són clau en l’educació a nivell de tot el planeta. A totes les cases hi hauria d’haver un instrument, hi hauria de tocar algú. Haurien d’estar com a molt involucrats a aprendre l’aprenentatge d’una cosa amb sinceritat. No pas per passar el temps, no com un hobby. Com a hobby poden estar les cartes o no sé què, però les arts és una altra cosa. Estem molt necessitats en aquest moment que vivim, tan dur… De debò que és un moment de la humanitat molt dur. És molt important tornar a reconnectar-se i saber també que a través de l’art ens podem connectar molt millor. Això és com afinar-nos. Sí.

Pilar. Hola, Teresa. A mi, que soc mare d’un fill, m’agradaria preguntar-li per aquesta faceta més personal. En particular, què és el que va aprendre dels seus pares i què és el més important que ha transmès als fills?

Teresa Gómez. Dels meus pares, sobretot del meu pare, que era el més actiu, la perseverança i el no caure. Que sempre t’has d’aixecar, perquè un pot tenir moments en què se’n va a terra. I als meus fills el més important que els vaig donar va ser la llibertat de ser ells mateixos, d’escollir la carrera que volen, d’escollir la religió que volguessin, d’escollir la sexualitat que volguessin. Obrir-los un panorama, no tancar-los res i conduir-los i ajudar-los. La religió, la política, la sexualitat i tot això, l’única persona que ho pot triar és un mateix. És a dir, ja es posin els pares de cap o al revés. Cal donar-los la possibilitat que siguin sincers i que puguin dir amb els seus pares: “Bé, jo soc això, jo vaig triar l’agronomia perquè no m’agrada l’arquitectura”, encara que sigui el seu pare arquitecte. “Jo estudiaré teatre i el meu pare no em dirà que és que jo m’he tornat estrany”. Aleshores que hi hagi aquest suport, perquè crec que els pares hi som per recolzar els nostres fills, no perquè siguin com una mena d’extensió nostra o que facin el que un… No, no, perquè ells són un altre ésser, encara que tinguin coses molt semblants a nosaltres.

Doncs tenen dret a escollir i a ser harmònics. Perquè, si a casa donem la possibilitat de ser harmònics, no estem en harmonia discordant, llavors ells brillaran fora, siguin el que siguin. Però ser rectes, ser veritables.

Álvaro. Hola, Teresa. Volia fer-te una pregunta sobre qui són els teus compositors preferits i per què. I si pots tocar alguna part d’alguna de les seves cançons o obres.

Teresa Gómez. Bach. Els explico que per a mi Bach ha estat molt important a la meva vida i continua sent-ho. A mi em van operar les dues mans. No tenia diners per poder fer la teràpia. Aleshores em vaig dedicar… Gairebé no vaig poder perquè queden les mans obertes. Tu no tens força. Et fa mal, la mà es fa petita, bé. Et queda tota la música al cap i al teu cor, però aquí no hi pots fer res. Va arribar l’operació i ja la Teresita Gómez, la pianista, no existia. Això va ser una experiència molt forta. Aleshores jo vaig començar a intentar tornar a estudiar amb Bach. Després de tota la vida de tocar… Jo venia de tocar Schumann, sonates de Chopin, concerts de Rakhmàninov… Jo vaig acabar en aquestes. I això que estic tocant allà em feia mal. Aleshores, amb Bach vaig anar més o menys a poc a poc tocant… Després, invencions a dues veus. Després, a tres veus. Després, ‘Concert italià’, ‘Partitas’… Bé, i així vaig continuar. I com a l’any i mig, quan vaig tornar a tocar, vaig fer un recital tot de Bach i, quan estava molt deprimida… Jo sempre els dic als meus alumnes que agafi i posin ‘Magnífica’ de Bach i es quedin en silenci i tanquin els ulls.

I aquí hi ha una cosa tan poderosa… És com si estiguessis banyat per dins. A mi em passa amb Bach i jo crec que passa a molta gent. Perquè t’equilibra, et dona una força… A mi Bach em va salvar, em va ajudar tant que per mi hi ha abans de Bach i després de Bach. Em va donar fe en mi mateixa. Que això de la fe és tan estrany… Tenir fe… És una paraula tan estranya de vegades, no? Però és com tenir fe que un ho pot fer. És una força.

Álvaro. Hola, Teresa. He sentit que t’agrada molt el tango. Podries explicar-nos per què?

Teresa Gómez. Bé, perquè em… Em diuen “tango” com diuen els tanguers. Bé, de nena, a casa meva, la meva mare en una petita ràdio Philips no escoltava sinó tango. I el barri on hi havia la família de la meva mare era tanguer. Medellín és tangueríssim, però una cosa impressionant. Allà pensen que Gardel va néixer a Medellín i aquesta música sempre em va encantar, perquè el tango és tenir una mica de brutícia a l’ànima. M’entens? Que has estat tocat per la vida, que no ha passat així només, sinó que hi ha coses que t’han dolgut, hi ha coses que has après amb dolor, hi ha coses que… Els amors negats, totes aquestes coses que portem els éssers humans, que en el tango són meravelloses. A més, són uns poetes. Jo no sé tocar tango, no, però tinc una amiga aquí… Intentaré dibuixar. Jo no en sé. Ella tot el que canta ho fa molt bé. I, bé, soc aquí també a Espanya per aquesta amiga que es diu Milagros. Milagros, vine.

Milagros Moya. (Canta) Vull emborratxar el meu cor per oblidar un boig amor que més que amor és un patir. I aquí vinc per això a esborrar antics petons als petons d’altres boques. Si el seu amor va ser flor d’un dia, per què sempre causa en mi aquesta cruel preocupació? Vull pels dos la meva copa alçar per oblidar la meva obstinació i més la torno a recordar. Nostàlgia d’escoltar el seu riure boig i sentir al costat de la meva boca com un foc la seva respiració. Angoixa de sentir-me abandonada i pensar que una altra al seu costat aviat, aviat, li parlarà d’amor. Germana! Jo no vull rebaixar-me ni demanar-li, ni pregar-li, ni dir-li que no puc viure més. Des de la meva trista soledat veuré caure les roses mortes de la meva joventut.

Teresa Gómez. Perdonin. He fet el que puc. M’han agafat… Haurem d’assajar. Jo, si més no, per acompanyar la Milagros uns tangos. M’encanta com els canta. És així. Amb brutícia, fill, amb brutícia. Amb brutícia a l’ànima, amb brutícia.

Manuel. Hola, Teresa. Per acabar, m’agradaria preguntar què li diria a les persones, sobretot, a les persones més joves, que encara creuen creient que som diferents pel color, la procedència o el gènere. Què els diria vostè? Moltes gràcies.

Teresa Gómez. Jo diria als joves que deixem de relacionar-nos amb els títols, amb els rètols. I per què no comencem a relacionar-nos amb la vibració de la gent? Això que tu dius: “Ai, com em cau de bé aquesta persona. Ai, m’agradaria parlar amb ella”. Això és… I aquí no saps què és, com viuen, ni res. Potser és fora de tot el que tu has viscut. Com entrar per una altra banda de l’ésser humà. No per la part de l’aparença, que l’aparença ens té… L’aparença, la marca… L’estirament, la gent que… Ara tothom ha decidit ser jove. Que avorrit. A mi em sembla espantós. Els joves són els joves, però l’edat… Hi ha gent que no es relaciona amb la gent gran com jo perquè creuen que són avorrits i de sobte és ben al contrari, no? Què us crida l’atenció d’aquesta persona? Per què no t’hi acostes i li preguntes què fa? O per què et va caure bé un home o una nena, el que sigui. Per què no es trenca una mica això i estem tots així? I un trobaria moltes sorpreses. I quan la vibració no és afí, doncs un es posa a un costat. No està afí l’un amb l’altre, doncs a vegades l’energia no et funciona amb aquesta persona i llavors et poses a un costat tranquil, no passa res, simplement que no hi ha sintonia.

Som ràdios, cert? I ens han de sintonitzar bé perquè es pugui escoltar el cant que volem expressar, el que volem dir a una altra persona, no? Com ens agrada una altra persona. Això és molt important. Trencar amb tot això tan trist de pura aparença i pures coses que no ens deixen créixer. No diria créixer, no, però estar en sintonia. És que quan estem enfadats no estem en sintonia, ni amb nosaltres ni amb els altres. Quan estem incòmodes, quan estem… O sigui, hem de tractar que el nostre vehicle, que és aquest, s’harmonitzi, però que s’harmonitzi amb els altres també, perquè quan arribem ja a grans puguem dir: “Ah, quina meravella, no?”. I també gaudir de la joventut, d’això tan bonic que és ser jove, estar amb tot nou, no? Bé, jo crec que estem arribant al final i els tocaré… He pensat en tres nocturns, però els tocaré el més conegut abans que ens acomiadem. He estat molt contenta. Ja he passat per plorar, de tot. Molt amables per acompanyar-me tota aquesta estona. Estic molt agraïda.

I, bé, ja intercanviem energies. I això és el més important, que he pogut en aquest moment tenir-vos a vosaltres amb mi i vosaltres em teniu a mi. Això és al que hem d’arribar, a tornar-nos més unitat.

Gràcies.