La història d’un compromís amb la infància

Nacho Guadix. Com esteu? Agraeixo molt que sigueu avui aquí. El que parlarem en aquesta estona és molt important per a la vida de milions de nens i nenes a tot el món. Soc en Nacho Guadix, soc el responsable d’Educació i Drets Digitals a UNICEF España. I, precisament, el que intentem és treballar que aquests drets es coneguin, es gaudeixin, es completin i fer veure això, que vosaltres sou ciutadans i ciutadanes de ple dret des del moment del vostre naixement i que hem de ser capaços de trobar aquest camí que faciliti que pugueu aportar el vostre punt de vista en totes aquelles qüestions que siguin importants per a vosaltres i per a la resta de la comunitat. La infància no sempre ha estat considerada com ara. Podem pensar, o podeu pensar, que no se us fa cas, que no se us escolta, que la vostra opinió no és considerada per les persones que prenen decisions, però, històricament, això que és la infància és una cosa que s’ha anat construint amb el pas del temps. Fins i tot, si us fixeu, per exemple, en la història de l’art, veureu que abans del segle XIII amb prou feines hi ha nens als quadres. Jo us convido, si teniu curiositat, a mirar els quadres a veure com són els nens. Molts, fins i tot, quan apareixen representats… Fins i tot en pintures religioses, el Nen Jesús sembla un senyor petitó.

 

Perquè no es considerava els nens, eren persones incompletes que encara no estaven considerades per aportar, per comptar amb elles i, més enllà d’una ajuda a la casa o de força de treball en alguns casos, no hi havia una percepció especial que el que passava allà era important. I va haver de passar força temps fins que alguns filòsofs es van començar a plantejar: «Bé, doncs sembla que en aquesta etapa passen coses especials que marquen després com és el futur». I pensar que aquesta divisió natural que nosaltres fem d’infància, adolescència, edat adulta i gent gran no sempre ha estat així. I això només ha estat possible a força d’avenços i, en alguns casos, de persones.

Hi va haver una professora anglesa, l’Eglantyne Jebb, que era mestra. Ella veia que, fent classe a l’entorn de la Primera Guerra Mundial, una situació de dificultat, de pobresa, que els nois moltes vegades havien de treballar a les mines o a les fàbriques, la seva missió no estava completa i volia fer alguna cosa més . I va ser la precursora del que després serien els drets de la infància. Ella va establir un tractat que va elevar la Societat de Nacions en els primers moments del segle XX i, a partir d’aquí, aquest camí dels drets va començar a evolucionar. I després va arribar, malauradament, la Segona Guerra Mundial i, evidentment, els nens, que ja tenien a més una situació prèvia de pobresa, dificultat, exclusió… Un conflicte armat què fa? Aguditzar-ho encara més. I en aquell moment Nacions Unides va crear UNICEF, el Fons de Nacions Unides per a la Infància, amb la vocació d’ajudar la infància que acabava de patir aquest conflicte. I molt poc després, l’any 48, i en aquesta situació de desastre mundial i d’enfrontament entre pobles i entre persones, es va donar el primer gran avenç, que és la Declaració dels Drets Humans. Tots naixem lliures, naixem iguals, amb els mateixos drets i la mateixa dignitat. I, a partir d’aquí, la humanitat, d’alguna manera, va canviar. Em podreu dir que no s’han ressolt molts dels problemes que tenim i us diré que és cert, però aquest avenç és una cosa que nosaltres hem de ser capaços de valorar, defensar i gaudir. Però, en el nostre cas, anem un pas més enllà. Diem: «D’acord, això dels humans està bé, però és que tenim un grup d’edat, que som els més petits, que tenim unes necessitats especials una mica diferents de les del món dels adults». I aquí, bé, hi va haver una feina força important des de l’any 59, en què es crea la primera Declaració sobre els Drets de l’Infant.

Es van establir deu principis generals que, sense que fossin obligatoris per als països, sí que han marcat el rumb del que posteriorment seria la Convenció sobre els Drets de la Infància, que és el tractat de drets humans més ratificat a la història. Això vol dir que pràcticament tots els països del món l’han signat i després s’han compromès a incorporar-la a les seves lleis. Es va aprovar a la seu de Nacions Unides el vint de novembre de 1989. Per això tots els vint de novembre celebrem el Dia de la Infància amb la idea que aquest missatge ha d’estar viu, que parlant de drets humans, trenta i escaig anys són pocs i que necessitem que aquest triomf que s’ha aconseguit en determinats moments a la història les següents generacions sigueu capaços de mantenir-la, de millorar-la i de fer que aquests drets es converteixin en realitat a totes les parts del món, per a tots els nens i en tot moment. Quan parlem de drets humans, estem parlant d’aquelles necessitats que pot tenir qualsevol persona en qualsevol situació i que hem de ser capaços de garantir-ho. Penseu que hi ha algun dret que és més important?

Noi 1. Jo diria que el dret a l’educació és primordial perquè ha de ser present a la infància de qualsevol nen.

Nacho Guadix. Dret a l’educació. En aquest moment al món hi ha més nens i nenes a l’escola que mai. Prop de mil milions de nens al món estan assistint a l’escola. Tot i així, hi ha unes xifres de nens que no hi poden assistir, que està al voltant dels noranta milions de persones, per als quals el futur serà molt complicat. Hi ha molts llocs on hi ha qüestions que estan segant l’educació: la violència, els conflictes armats… Temes com el canvi climàtic també afecten l’educació. Tempestes, nevades, volcans, sismes submarins. Si un volcà s’ha endut la meva escola, què passa? I, com us dic, hi ha molts xavals que han d’interrompre la seva educació, sobretot les nenes, a molts llocs del món, per un matrimoni primerenc, i això trunca el seu desenvolupament. I això és un repte que tenim com a societat, sobretot perquè al final l’educació té una cosa fantàstica, que anomenem un dret clau, perquè és el que t’obre moltes altres possibilitats. Aquella societat que és capaç de formar-se i de créixer està en millors condicions d’afrontar els reptes que vinguin. Enteneu, per exemple, què ha passat a molts països del món durant la recent pandèmia, quan les escoles han estat tancades. A molts llocs han estat pràcticament un curs sencer sense poder assistir a classe. I aquí han passat dues coses molt importants: una, com ens protegeix l’escola o com hem d’aconseguir que l’escola sigui un entorn protector. Quan som fora de l’escola, moltes vegades no sabíem què estava passant amb molts nens i nenes, que alguns, sabem, que necessiten el menjar del menjador perquè és, potser, l’únic menjar bo que tenen al dia. No sabíem si estaven en un entorn on patien algun tipus de maltractament o discriminació.

Tot i això, quan l’escola ha tornat a obrir, ens hem adonat de totes aquestes coses i que l’escola pot fer molt per contribuir no només a fer que el que passi dins de l’escola sigui la millor de les convivències possibles, sinó que el que passa fora, tots aquells problemes que puguin venir, sigui un lloc on es detecti i puguem posar fil a l’agulla per solucionar-ho. Podem afrontar reptes molt complicats i això també necessita aquesta energia i aquest esforç que cadascú podem posar. I vosaltres no sou uns simples receptors de l’educació. O sigui, no sou la persona que només ha d’arribar, asseure’s, arribar amb els deures fets, escoltar totes les classes i la resta, encara que això sembli que és el gruix de la nostra experiència a l’escola. És molt més. Aleshores, jo sé que molts dels vostres profes també estarien desitjosos que us poguéssiu involucrar precisament també en aquest àmbit, aportant i contribuint per fer un entorn millor, detectar quins problemes hi ha, dir el que no ens agrada. Això és una cosa molt important, perquè vosaltres no només sou alumnes als col·legis. Sou una peça fonamental. Si no hi sou vosaltres, l’escola no té sentit. Aquesta sensació de comunitat on tothom pot aportar, també és fonamental. I un repte que també us proposo és adonar-vos de com podem mirar al voltant del que passa a l’escola. Sou més que nois i noies, sou persones que no només teniu el dret a l’educació, de rebre l’educació, sinó que també, amics, i aquest és l’encàrrec també, ve amb un regalet de responsabilitat. Passa amb tots els drets. Tenim la responsabilitat que aquest dret sigui realitat cada dia, però no només per a mi, sinó per a tots els infants del món. I això pot semblar un repte molt gros, però es comença fent aquest exercici dia a dia, a cada classe, a cada conversa i tenint aquesta referència a l’hora de solucionar aquests problemes.

Vegem a veure, examinem, a veure quines coses podem canviar i, sobretot, tinguem aquesta mentalitat que veurem com nosaltres podem contribuir a solucionar problemes que estan molt lluny, que ara pot semblar molt complicat o pot semblar poc evident, però teniu moltes més coses al vostre abast de les que penseu per poder connectar això. Però això sí que requerirà que tots canviem una mica el xip i que pensem quin és el nostre lloc i quin és el nostre paper. Perquè igual que us he dit que sense vosaltres no hi ha escola, sense els profes no hi ha escola, sense les vostres famílies no hi ha escola, sense els responsables administratius que ho configurin tot no hi ha escola. I, aleshores, això és un treball comunitari en què tots som especials i diferents i característics. I això ens porta a fer concessions i a conviure. Conviure, què significa? Viure amb. Aleshores, bé, de vegades és més fàcil, la convivència de vegades és més fàcil, de vegades no ho és tant, però crec que és un entorn privilegiat on conèixer persones de molts llocs, persones amb diferents vivències que ens enriqueixen. Unes ens cauen millor, d’altres ens cauen pitjor, però tenen exactament, com us deia, la mateixa dignitat i els mateixos drets que nosaltres. La Convenció sobre els Drets de la Infància és de l’any 89.  Quan parla del dret a l’educació, parla de diverses coses, però la primera és que tot nen i tota nena té dret a ser portat al nivell més alt de les seves capacitats. Aquest és el compromís que ha de tenir una veritable educació i, a partir d’aquí, afrontar tots els reptes que trobareu. Evidentment, tot el bagatge cultural de les diferents persones, dels diferents pobles, poder utilitzar el teu idioma, entendre com funciona la teva cultura, és un requisit imprescindible perquè aquest desenvolupament sigui el més harmònic i el més orgànic possible, com ha de ser. I aquí sí que podem influir i sí que podem estar actius davant de com volem que sigui tant la nostra educació com les que venen per darrere. Segur que us agradaria que algunes coses canviessin.

I dic les coses bàsiques: potser, els horaris, com estan organitzades les classes, com es fan els grups, el menjar del menjador… En fi, moltes coses que pensem que podrien ser d’una manera i que podrien fer que la meva experiència fos millor. I després és precisament que al final l’educació contribueixi a la riquesa dels pobles. Evidentment, si un poble ha de formar-se i marxar a un altre lloc… Però aquí ens enfrontem a fenòmens molt interessants també que passen avui dia, com és la migració, els moviments de persones a la recerca d’una oportunitat laboral millor o les persones que han de fugir d‟un conflicte armat o les persones que fugen d’una catàstrofe natural.

 

És un símptoma dels nostres temps i sincerament crec que no ho tenim gaire ben resolt. I és absolutament digne que les persones vagin buscant una millor oportunitat per a ells mateixos i per a les famílies. Això ens ha de fer veure com podem articular tot això, perquè això no és un problema senzill, però és una realitat que vosaltres, avui, que teniu una mirada més àmplia que, potser, altres vam tenir a les generacions anteriors, podeu solucionar de forma diferent. Per això és necessària aquesta empatia, aquesta capacitat de posar-te, com diuen, a les sabates de l’altre, a tenir aquesta altra mirada, a entendre per què una persona ve de lluny a un altre país o a un altre lloc en una situació de molta dificultat. Bé, doncs per veure quina mena de possibilitats se li poden oferir i com fer que això també m’enriqueixi a mi. Al final, l’educació té dos grans enemics. D’una banda, la pobresa. Les societats pobres o que tenen recursos limitats per a l’educació fan que aquesta educació sigui pitjor, que les possibilitats d’aquesta educació sigui pitjor i que tinguem menys ganes d’esforçar-nos si veiem que el nostre futur no serà molt agradable. Per què m’he d’esforçar si el que m’oferirà això tampoc és molt diferent de si no estudio? I, per altra banda, la violència. La violència, tant la que passa en grans conflictes armats com l’assetjament escolar, com el bullying, com el cyberbullying, qüestions que al final impedeixen que l’aprenentatge tingui lloc.

Si jo estic en un ambient hostil i violent, no puc. L’educació no hi té lloc. Jo no estic bé, no estic preparat per rebre tot això que em fa. Vam fer fa uns anys un estudi sobre el tema de violència a les escoles, analitzant què s’entenia per violència a les escoles als diferents països del món. I nosaltres aquí estàvem més preocupats per qüestions com el bullying, com l’assetjament escolar, com aquesta mena de conflictivitat que hi havia. En altres llocs, el problema era que la gent portava armes a l’escola i, en altres llocs, el problema era que, com que el camí d’arribar des de casa meva a l’escola era molt llarg, especialment les nenes patien assalts, violacions i qüestions que eren molt complicades. Aleshores, tu deies: «Ostres». Estem parlant de la mateixa visió, violència a l’escola, però fixeu-vos en quina quantitat de matisos hi ha que potser ni tan sols vosaltres ho havíeu pensat. Va ser molt revelador dir: «Doncs sí que existeix aquesta violència, sí que existeix aquest biaix. I, en el cas de les nenes, especialment».

José Ángel. Soc en José Ángel, tinc disset anys i, bé, col·laboro des de fa dos anys amb el grup assessor d’UNICEF. I, bé, a mi la salut mental em sembla també un dels drets més importants de la infància. Després de la pandèmia vam descobrir que la salut mental era el tema que més preocupava els joves. A mesura que creixem, anem madurant i els nostres nivells d’ansietat, estrès i altres coses van augmentant. Com veus que s’augmenti l’ajuda, per dir-ho així, als joves? Que puguin optar a aquest ajut en un centre públic, en una educació, i que no hagin de recórrer a formes privades per tenir aquesta ajuda que necessiten o aquest impuls que necessiten.

Nacho Guadix. A la salut mental, al final influeixen moltes qüestions. El que passa a l’escola influeix molt i pesa molt perquè hi estem moltes hores. Però hi ha altres factors, que són els que venen de casa, o els factors personals, que també afecten. Aleshores hi succeeixen un munt de situacions que tenen molt a dir en com es configura aquesta salut mental, juntament amb coses com el que passa tant en xarxes socials com en els mitjans de comunicació, que ens fan unes aspiracions o ens fan idealitzar com ha de ser la nostra vida avui dia, com he de vestir, quin aspecte he de tenir, com m’he de relacionar, quines coses són importants. Tot això, al final, fa un còctel que configura aquesta relació amb la realitat i que de vegades estic preparat per afrontar-la i altres vegades em dius: «Hòstia, aquest no és el meu món. O sigui, no tinc res a fer. Ni això m’interessa, ni vull ser així, ni mai seré així, ni tindré això, ni tal». Però, és clar, l’escola hi té aquest paper principal en alguns aspectes com la prevenció. És cert que amb una bona prevenció ens estem estalviant molts problemes que fan més mal al final del procés. També té un paper en la detecció primerenca de casos. Com us deia, l’escola és un bon lloc per identificar els primers brots, els primers problemes. I, després, també ha de tenir la capacitat de derivar els casos que necessiten una atenció clínica. Als centres educatius, principalment el que hi ha són educadors. Potser hi ha un equip d’orientació, però està més orientat a l’orientació educativa. I, bé, quins problemes ens estem trobant aquests dies? Que moltes d’aquestes afectacions del benestar emocional o de la salut mental directament, de les malalties mentals, els centres no estan tenint prou capacitats per abordar-les. De vegades no s’inverteix prou en prevenció. Nosaltres és veritat que volem que hi hagi un psiquiatre o un psicòleg clínic que ens atengui ràpidament sense cost i que em doni una solució. I això s’ha de tindre i és fonamental.

Però la feina realment que pot aportar l’educació està més en la prevenció, en generar aquest entorn de convivència, de treball i de detecció de les necessitats personals i de canalitzar-les adequadament, de ser capaç de veure on és l’element millor que us pot ajudar. És fonamental que en educació siguem capaços d’anar incorporant tot això que ja us dic que no és fàcil, perquè al final és veritat que l’escola es va carregant de tasques i de qüestions i els recursos de vegades són limitats, però aquí també hi ha la nostra visió de com ha de ser aquesta educació per poder fer aquesta inversió suficient que permeti atendre no només l’adquisició del coneixement i de les competències necessàries per desenvolupar-me a la meva vida, sinó per cuidar-se del que passa. Nosaltres, quan en parlem, no en parlem tant… La visió als col·legis no ha de ser tant del que passa al meu col·le, sinó del que els passa als nens i nenes del meu col·le, com estan, què tenen. I, aleshores, en el moment que els donem aquesta identitat personal i sabem com es diuen i sabem quins problemes tenen i sabem què poden necessitar, hem fet un pas molt gran per poder contribuir a aquesta comunitat educativa. Si s’anomena ‘comunitat’, és perquè som tots i perquè és comú, és de tots i tots hem de tenir un protagonisme.

Tadea. Hola, em dic Tadea i, bé, jo també penso que la salut mental és un dels drets més importants. O sigui, jo ho veig en el meu dia a dia, potser en amigues meves que han demanat ajuda i que volen estar millor, i els seus pares potser els han dit que són ximpleries o que no és tan important, que són només adolescents i que ja se’ls passarà. I jo veig això com una cosa que cal canviar encara, cal donar-li molt de peu. El fet que haguem aixecat molts la mà quan s’ha parlat sobre la salut mental és un bon pas, però encara sento que cal fer un pas més gran. Jo rebo ajuda de la meva psicòloga i em va dir que, per a ella, els nens que tenen una bona salut mental són aquells que han rebut durant la infància quatre coses: protecció, seguretat, afecte i uns límits clars. I la veritat és que em va fer pensar que sí, tenia molta raó. I es relaciona una mica amb la resta de drets. Al final, hi ha un dret que és la seguretat, la protecció, i tenir-ne uns te’n dona uns altres, i em sembla que el de la salut mental és un que cal tenir força present i que cal seguir treballant-hi i canviant per anar-hi millor.

Nacho Guadix. Nosaltres parlem moltes vegades, sobre tot en els temes de protecció i de violència, de que és important tenir adults conscients, és a dir, adults que són capaços d’identificar que això és un problema de violència. Però amb la salut mental passa igual. És veritat que, de vegades, lamentablement, a la família no es troba, no pots trobar aquest suport, aquesta comprensió. Fins fa relativament poc temps no era fàcil parlar de salut mental i la salut mental no és res més que una part de la salut. No hi ha salut sense salut física i no hi ha salut sense salut mental. Però fins fa molt poc era difícil posar que això era una cosa que hauríem d’atendre. Un havia de ser prou fort per afrontar tot allò que la vida li posés per davant, en qualsevol situació, en qualsevol circumstància. Fins i tot havia de viure amb vergonya si en algun moment mostrava feblesa. I, tanmateix, jo crec que tots ens hem sentit malament alguna vegada, ens hem sentit tristos, ens hem sentit angoixats, ens hem sentit desbordats. Fixeu-vos que el quinze per cent dels nois i noies del món, dels adolescents, estan diagnosticats d’algun trastorn mental, d’alguna malaltia mental. Un de cada deu aproximadament ha tingut pensaments de suïcidi i, a nivell mundial, el suïcidi adolescent és una de les cinc primeres causes de mort en aquest període d’edat. I això no és una cosa de la qual es parli, però és que, si jo no estic bé, no hi puc contribuir, no puc créixer, no puc desenvolupar-me. Igual que quan tinc grip, necessito unes cures i necessito professionals que sàpiguen tractar aquestes cures i necessito ser capaç d’arribar a aquests professionals perquè m’ajudin, en el cas de la salut mental passa exactament igual.

Veníem ja observant que aquests casos començaven, primer, a explicar-se millor, a ser-ne conscients i que hi havia un creixement. Però és veritat que justament la pandèmia va provocar un excés de casos d’aquestes qüestions, perquè de cop i volta ens vam veure tancats a casa. Si estàvem bé a casa, bé, però potser a casa no estàvem bé. No totes les llars són iguals ni tenen ni la mateixa atenció ni la mateixa connexió ni les mateixes cures. I això va poder ser molt dur per a moltes persones. No vull dir-vos ja aquells que també van perdre familiars o van tenir unes experiències dures en aquest sentit, que a més van ser uns moments terribles. Això ha servit almenys perquè en parlem, perquè en parlem i ens adonem que no tenim el suport necessari en el nostre sistema de salut per tenir tota aquesta ajuda i per continuar empenyent perquè s’aconsegueixin aquests recursos i que cada vegada hi hagi més professionals, que estiguin més ben preparats i que entenguin bé el que ens passa, o el que us passa als nens, nenes i adolescents, que és diferent del que els passa als adults. Si hi ha un tret característic de la infància, és jugar. Estic segur que recordeu que, quan jugàveu, potser agafaveu el pal d’una escombra i us muntàveu i pensàveu que era un cavall. Té un valor terrible. Tota aquesta part de joc simbòlic a l’hora de desenvolupar el cervell, de les relacions interpersonals, és un valor. Però és cert que no pensem que jugar sigui un dret. Pensem que tenim l’obligació d’estudiar, rendir, contribuir a casa. I de vegades costa fer-se aquest forat. I, tanmateix, està demostradíssim que, en aquells nens que juguen prou hores i als jocs adequats, això té un benefici en el seu desenvolupament increïble. Primer, perquè quan jugues estàs compartint amb els altres i toca arribar a acords i cal decidir si la porteria mesura el que mesuren les dues jaquetes o cal triar que, si estic pujat aquí, no em pots donar i no me la lligo.

Són petits conflictes que jo he d’anar resolent i que en el joc soc capaç perquè tinc totes les eines: sé jugar, vull passar la millor estona possible amb els meus companys i vull treure-li el màxim a aquesta experiència.

Noi 2. Jo considero que, sobretot, els nens més petits aprenen més i d’una manera més eficaç i més eficient jugant, perquè hi suscita més interès el que s’estigui donant i, al final, ho adquiriran d’una manera més present i no serà anar a l’examen, expulsar-ho i oblidar-se’n.

Nacho Guadix. Està demostrat que, quan som capaços de portar estratègies de joc a l’àmbit educatiu, els resultats també són millors. Perquè a vegades no m’estic adonant que estic estudiant o que estic aprenent perquè estic totalment entregat a l’activitat. És natural que jo entri d’aquesta forma a l’activitat i no tant d’aprendre, de memoritzar, d’aguantar una exposició o d’una altra sèrie de formes. Hi ha alguna qüestió que penseu que amenaça el dret al joc? Quines coses impedeixen que juguem?

Noia 1. Crec que, amb la pressió de «No, primer has d’estudiar, primer ho has de fer, això i això», al final es passa tot el dia estudiant en comptes de passar-se-la amb els amics.

Noi 3. Els conflictes bèl·lics que moltes vegades per no tenir la tranquil·litat i la seguretat d’estar fora de perill… Quan penso en Gaza o en Ucraïna, en els nens, no t’imagines una persona jugant, precisament.

Nacho Guadix. Nosaltres de vegades ens trobem amb situacions de conflictes armats en què hi ha persones que han de fugir i surten refugiats dels seus països i ens toca atendre’ls a les fronteres per donar-los alguna mena de suport o alguna mena d’ajuda. Tu pots posar dos nens petits junts deu minuts i, encara que vinguin de tenir la pitjor situació del món, al cap de deu minuts estan jugant junts. Aleshores, fixeu-vos en la capacitat de relació que ens ofereix el joc, tan natural. Jugar és una cosa que també ens ajuda, quan es té una situació traumàtica, a recuperar la normalitat. Nosaltres treballem aquest aspecte del joc com a eina de recuperació psicosocial, perquè necessitem que els nens que han patit un trauma com més aviat millor facin la vida el més normal possible fins aquell moment. I si el que feien abans era jugar, ara també. Cal saber que això és un dret i que aquelles qüestions que amenacen el dret al joc també mereixen ser revisades. Perquè tots els nens tenen dret, independentment de la situació on estiguin, a tenir el seu espai per poder jugar.

Sonsoles. Bé, jo crec que parlo per molts. Quan jo penso en el dret al joc, sempre se me’n va el cap automàticament a un ninot, un cotxe de joguina, no? Però jo crec que el que ens impedeix jugar és no pensar que el dret al joc al capdavall també és simplement el temps lliure. Quedar amb els teus amics, anar al parc de sota casa teva i parlar de la vostra vida mentre us mengeu unes pipes. Jo crec que una cosa que ens ho impedeix és això, automàticament pensar que jugar només és el que fem quan som més petits. Però és que a les persones de disset anys també ens cal jugar.

Nacho Guadix. De fet, el dret, com està formulat, s’anomena «joc, lleure i recreació», que té un nom una mica llarg com està escrit, però també el lleure pot ser relaxat, és a dir, també puc tenir… Potser llegir per a mi pot ser part del meu lleure, de com gestiono aquesta part. O com veig una sèrie, o com veig una pel·lícula, o com pinto. I, quan no juguem o quan no ens cuidem una miqueta, ve tota aquesta cadena de problemes que en parlàvem com afecta la meva salut mental, perquè resulta que, si no estic relaxat, després no rendeixo bé perquè tinc massa estrès i, si tinc massa estrès i no aconsegueixo els meus resultats, això també influeix en el meu benestar emocional. Doncs aneu veient que en tot això, al final, hi ha una connexió. Tot el que estem parlant són drets, n’hem de gaudir i tenir un paper actiu en el seu exercici i en la responsabilitat per als drets dels altres.

Víctor. Hola, Nacho. Soc el Víctor, tinc catorze anys i he tingut el plaer i l’honor de poder participar amb UNICEF en diferents actes, activitats i esdeveniments. Jo crec que tots els drets són com un pack, no hi ha un dret sense un altre. És molt important el dret a la vida però de què et serveix una vida si no té qualitat. Ha de tenir salut, ha de tenir educació. Jo crec, de fet, que el dret al joc és un símptoma que els nostres drets s’estan complint. És a dir, si tu veus un nen jugar al carrer, saps que està tranquil, està creixent en un entorn segur i està creixent feliç i, per això, està jugant i se’l veu tan feliç. A més, jo crec que està superconnectat amb un dret molt important, que és el dret a la participació, un dret que tots els nens, nenes i adolescents tenim i que simplement amb el fet de ser aquí l’estem exercint.

Nacho Guadix. Doncs crec que és una molt bona aportació, la veritat, i que emmarca perfectament això del que hem estat parlant fins ara sobre el dret al joc i agrupa totes aquestes situacions. M’ha agradat molt això que plantejaves que veure nens jugar és un indicador d’una societat sana. Igual que quan parlem del medi ambient… Suposo que heu sentit que, quan un riu té aus al voltant i hi ha determinades plantes, es pot considerar que el riu està sa. Doncs amb els nostres carrers hauria de passar igual. De vegades és veritat que la pròpia arquitectura urbana de les ciutats, al fet que cada vegada es tendeix més, i hi ha despoblació i hi ha zones on no hi ha tants nens i que estan a escoles agrupades i hi ha menys presència… Però és veritat que ara es fa difícil de vegades jugar als carrers. No és tan fàcil estar als parcs, no és tan fàcil trobar nens sols en un entorn segur, i això és una cosa que ens ha de fer reflexionar com a societat. Hem de ser capaços de garantir aquest entorn urbà. Si és urbà, si hem decidit viure a ciutats, bé, doncs que així sigui, però que aquestes ciutats estiguin construïdes assegurant que tots els nens puguin jugar independentment de si tenen una discapacitat o no, independentment de si viuen en un barri o en un altre, que puguin estar connectats, que no s’estableixin guetos… En fi, és un tema molt interessant i m’ha agradat molt aquesta idea de ciutat sana amb nens i nenes als carrers que poden jugar. Així que moltes gràcies per la teva reflexió. Doncs lligant amb això últim que dieu i aquesta proposta que us faig d’escoltar-vos, hi havia un altre dret que també s’ha comentat al principi: el dret a la participació. Sabeu que participar, el dret a la participació, és el dret que menys es compleix als països rics?

Segurament, aquesta batalla que queda perquè la infància i l’adolescència ocupin el seu espai esteu en una posició privilegiada per poder abordar-la. Però és veritat que també necessita adults generosos i persones que estiguin disposades a cedir part d’aquest poder, però no per res, sinó perquè és un dret i hi ha una obligació perquè això passi. O sigui que no m’estan regalant res. Simplement s’està complint allò que decidim a nivell mundial que ha de ser. I és veritat que això no passa gaire i la veritat és que a l’escola no passa gaire tampoc. Jo sempre poso un exemple molt fàcil quan parlo amb adults per explicar-los perquè és important escoltar i donar oportunitat de participar a nois i noies. I jo sempre dic: qui eren els que millor seguien el protocol d’higiene i distància i màscara als col·legis? Els nois, les noies. I, de fet, no era estrany arribar a casa i que algun digués: «És que al d’Educació Física li cau una mica la màscara i… Fatal». Per què? Perquè havíeu entès el missatge i la responsabilitat que teníeu en aquell moment i cap volia contagiar un avi o una àvia de la COVID. I, aleshores, per això ho fèieu i per això manteníeu la distància i la fila es feia d’una manera i les aules s’organitzaven d’una manera o es feien els torns. Què va passar? Que se us va donar l’oportunitat, vau entendre quina era la vostra contribució i vau ser els millors a fer això. Molt millor que els adults segurament. Bé, per què no aprendre aquesta lliçó? Ja que aquest període ha estat tan dur i tan difícil, per què no treure aquestes lliçons positives i adonar-nos que junts som més forts? És veritat que a participar s’aprèn. Un no sap… no és a primer d’infantil i té una opinió superformada de tots els temes, però jo crec que alguns d’aquí heu tingut un recorregut en això i heu anat veient com a poc a poc també això us ha portat a preocupar-vos per conèixer, per aprendre, per estudiar, per elevar la veu pels que no poden.

Aleshores sí que m’agradaria una mica escoltar alguna d’aquestes històries que teniu de participació.

Sonsoles. És genial poder-te escoltar, perquè crec que parles de coses superimportants. Jo soc la Sonsoles, tinc disset anys i porto en la participació infantil moltíssim temps, i és que formo part d’un munt de grups de participació i un d’aquests, que s’està movent més i més està de què parlar ara, és el grup assessor d’UNICEF, que està format per nois i noies de diferents llocs, però que tenim un mateix objectiu, que és defensar els drets de la infància, i per això totes les opinions són igual d’importants. Dit tot això, per mi el dret més important és el de la participació, perquè, si l’objectiu de tota la Convenció dels Drets de la Infància és que desenvolupem la nostra infància de la millor manera possible, com sabran les persones que prenen les decisions què necessitem i quins problemes tenim si no els ho diem? I és que jo crec que, encara que ells siguin experts en algun tema perquè hagin estudiat, al capdavall, nosaltres som els qui ho vivim, és el nostre dia a dia i, per això mateix, jo crec que és important que ens escoltin més perquè, així, prenguin les decisions pensant ara, ja no només tant en el futur, perquè, sí, som el futur, però també el present. Una dona em va preguntar que, si jo deia que hi havia tanta gent volent fer-ho, per què no feien el pas. I jo li vaig dir: «Doncs, mira, hi ha dos motius: el primer és el desconeixement, perquè aquests espais i el propi dret», com tu has dit, «no es coneixen, doncs, com puc fer una cosa que no sé que existeix?». I jo crec que el segon motiu… A mi se’m va acudir en aquell moment fer una pregunta que m’agradaria també fer aquí, ja que hi ha tants nois i noies, que és: a quants d’aquí us han dit que som la generació de vidre? Aixequeu la mà, si us plau. Doncs és que ha passat el mateix que va passar allà.

Per què hem de fer alguna cosa si ni els adults ni moltes vegades els mateixos nens ens prenem la nostra opinió de debò? Jo crec que el primer pas és crear espais segurs on puguem parlar i entre tots ens escoltem més perquè, així, puguem desenvolupar la nostra infància de la millor manera possible, sent nens, però també participant com a ciutadans de ple dret, donant la nostra opinió per així canviar les coses a millor. I, no ho sé, ja una miqueta per acabar, m’agradaria dir sobre els drets de la infància, en tot el que he après en la meva participació, que el seu compliment ha de ser una realitat, no una possibilitat, com passa en molts casos.

Nacho Guadix. A veure, és el dret a la participació. A mi m’agradaria callar-me jo i escoltar-vos una mica més, perquè la veritat és que em sembla tot molt interessant. Així que algú més vol aportar, si us plau?

Noi 4. Jo el tema del dret a la participació i l’associació és un dret que vaig posar en pràctica abans de conèixer-lo. L’estiu passat amb uns amics a través d’un debat de MUN a les aules, un torneig de debat per dir-ho així, ens vam posar d’acord que estàvem una mica cansats amb la situació política, que també als adolescents no se’ls promogui aquest pensament crític de cara a la política, i vam muntar una associació. Nosaltres no tenim diners ni tenim gaires recursos com els que hi ha a UNICEF, que està més consolidat. Nosaltres som una mica més de llançar-nos a l’aventura. Però la cosa és aquesta, el dret a la participació, en el meu cas, no hi havia ningú que el posés en pràctica i nosaltres ens vam llançar a fer-ho. I la pregunta era aquesta: si veus que aquest dret els xavals el posen en pràctica, si de veritat hi ha xavals que s’agrupen, que s’associen i que posen en pràctica la participació o no.

Nacho Guadix. És important escoltar-vos i donar-vos espai. Jo crec que no, tenim un dèficit. Com us deia, hi ha un dèficit en la participació infantil i juvenil. Primer perquè als adults ens costa deixar anar poder i això també va una mica d’equilibris de poders. Ens falta aprendre aquesta funció més pràctica, com us dic, ser capaç de posar tota aquesta energia, tota aquesta motivació, tota aquesta forma de veure el món al servei de les solucions i no només com a part del problema. I aquí sí que és veritat que hi pot haver una fractura generacional, que en aquest cas a més és molt curiosa, perquè hi ha una altra cosa que ho travessa, que és la part tecnològica. Vosaltres sou una generació completament digital. Per exemple, una cosa que pot estimular la participació infantil és la tecnologia, la possibilitat de connectar-vos amb nois i noies de tots els llocs del món en les situacions més complicades. Conèixer informació de primera mà, entendre què passa, ser capaç d’articular ajuda. Això no era tan evident fa un temps. No crec que ara mateix ho estiguem fent especialment bé. Tanmateix, també us dic que m’agradaria que aquelles experiències dels que heu fet ja passos fossin molt més visibles. També, una societat en mostra el que vol. I, lamentablement, dels nens i les nenes mai no mostrem les coses bones que fan. No són mai notícia uns nois que munten una associació, uns nois que contribueixen a un experiment, uns nois que han muntat una exposició que ha dinamitzat el poble o que han muntat un banc d’aliments, o que han fet un festival de ‘trap’ i han entretingut tot el poble durant dues setmanes. Això és difícil que surti. Tot i això, sí que normalment les notícies són: un menor ha atacat no sé qui, un menor ha fet no sé què, un menor… Amb la qual cosa, al final, això va calant i, llavors, tenim una percepció social de la infància que no és tan positiva com hauria de ser.

I, al final, aquesta manca d’oportunitats ve de la imatge que tenim construïda. Aquí també hi ha un àmbit de reivindicació i de lluita, de guanyar aquest espai, de fer coses bones i explicar-les bé, de ser capaç de presentar adequadament persones que et puguin afavorir. Al final també cal buscar aliats en això. Per nosaltres és molt important aquest treball i col·laborem perquè així sigui, tant a l’entorn educatiu com, sobretot, a nivell municipal, perquè a les ciutats és on viviu, és on exerciu la vostra ciutadania, on sou en primer lloc. L’Estat de vegades queda una mica lluny, però el teu poble o la teva ciutat és on surts cada dia, on vas de banda a banda. Per nosaltres, aquesta tasca que fem des del programa de Ciutats Amigues de la Infància precisament va d’això, d’exposar els nens a l’agenda de la vida municipal comptant amb el punt de vista. I animem que a tots els municipis hi hagi aquests consells assessors infantils i que tinguin capacitat de tenir interlocució amb els seus alcaldes i amb les seves alcaldesses perquè es trobin solucions a les quals jo pugui aportar. Jo sé molt bé si aquí cal un fanal o si aquest parc està prou dotat o si hi ha nens que no poden accedir a l’escola sense travessar sis carreteres. Això ho sé jo millor que ningú que està en un despatx, lluny, i no ho veu. Però això, si no es fa, si no es comunica, si no es trasllada, al final, bé, fins i tot ho puc viure amb dolor, però no estic contribuint a la seva solució. Jo moltes vegades també poso l’exemple que de vegades participar és quan un és delegat de classe. És la teva primera representació institucional, ets el delegat de classe. I de vegades el delegat de classe… Jo ja soc molt gran, però el que fèiem què era? Apuntàvem a la pissarra, quan el professor sortia, qui parlava i qui es portava malament, de manera que imagineu-vos quina terrible experiència de responsabilitat social era aquesta per començar. Jo crec que això està superat, sortosament, i crec que ara hi ha una altra sèrie d’aproximacions.

Però crec que als col·legis es pot fer molt, perquè si jo he d’expressar una opinió, quantes coses he d’aprendre abans? He de documentar-me, he de parlar amb altres, he d’elaborar un discurs, he de parlar en públic, he de fer un munt de coses que, quina casualitat, són les mateixes que són al currículum de Llengua a l’hora de la meva competència verbal i escrita. Però també està per la vostra mà proposar-ho. Jo crec que de vegades és veritat que un es pot frustrar quan proposa una idea que li sembla boníssima i no en fan cas. Això pot passar, però veig que aquí n’hi ha alguns exemples, fins i tot d’autoorganització. Heu decidit: «Bé, més enllà de nosaltres… Nosaltres això ho podem fer, podem ajuntar recursos, podem motivar els altres a tirar endavant» i heu iniciat els vostres propis projectes. De vegades seran molt grans i duraran molt en el temps i de vegades seran molt petits, però estic segur que seran molt positius. Crec que hi havia alguna opinió.

Chica 2. A veure, jo porto participant des de cinquè de primària, quan vaig entrar al Consell Local de Participació per part de Ciutats Amigues de la Infància i continuo participant fins ara, que soc a primer de batxillerat, i penso continuar participant. En el meu cas, al nostre municipi, el Consell el que vam fer va ser, l’any passat, quan s’estaven celebrant les eleccions municipals, dir: «D’acord, ens volem reunir amb tots els representants polítics de cada partit». Al principi no ens feien gaire cas, però, és clar, quan un et fa cas, la resta també hi vol participar. I va ser una experiència superenriquidora perquè ja no només nosaltres els vam dir «Volem això i això i això en representació de la infància del poble», sinó que també ells ens explicaven el seu pla electoral i per mi va ser molt més enriquidor que la persona m’expliqués d’una forma adaptada a mi, sense tecnicismes però tampoc tractant-me de ximple, que això és molt important, perquè moltes vegades diuen «Estan a l’edat del gall dindi i no ens entendran». I a partir d’aquí jo vaig saber què proposava cada partit polític, com jo podia aportar, què em podien aportar ells a mi. I, vaja, que si teniu consells de participació o teniu alguna forma de contactar amb els representants polítics, feu-ho, perquè de veritat que jo crec que això proposa molt de canvi i al final van acabar ficant moltes coses que nosaltres proposàvem i ara hi són. O sigui que el canvi és possible, només és que cal insistir-hi.

Noia 3. M’agradaria que després, ara, després, em poguéssiu explicar els qui teniu això de la participació amb UNICEF, Sonsoles… què és. Sempre t’ho posen com una cosa completament impossible, que has de fer quatre carreres, estudiar tretze màsters, aprendre a parlar xinès, japonès i hongarès, jo què sé. I, és a dir, el fet que aquests grups de participació existeixin m’encanta, perquè és com una oportunitat que ens donen per, sense haver de saber tot això, ser respectats i ser escoltats, perquè al final els nens no només som ciutadans igual que qualsevol altre, sinó que tenim una manera de pensar una mica diferent que crec que pot ajudar molt la societat. Així que, si no us importa, després expliqueu-me una mica del tema.

Nacho Guadix. De vegades la participació pot ser a un nivell molt gran, les Nacions Unides, que poden semblar, les relacions internacionals, un entramat complexíssim i és veritat que s’exigeix ​​estar molt preparat per poder desenvolupar-se al món. Però aquí segur que hi ha exemples que us poden compartir alguns dels companys i companyes que són molt més propers i molt més assequibles i que es poden anar evolucionant i es poden anar complicant i puc passar d’una cosa més petita a una cosa més sofisticada. Però és veritat que per poder participar-hi necessito una bona informació i he de rebre una informació que no estigui manipulada i que no sigui malintencionada. A nosaltres ens preocupa molt tot el tema de les ‘fake news’, que segur que n’heu sentit a parlar, i de com us informeu i de com us esteu documentant pel canvi que hi ha hagut generacional. Tireu molt de xarxes socials, d’un altre tipus d’informacions, que en algun cas estan molt bé per complementar les oficials, però també veiem com poden ser grans elements de manipulació. I en un moment en què encara esteu formant aquest criteri, aquesta mirada crítica amb què sabeu el que és bo i el que és dolent, la dada que està bé i la dada que està malament, la font que és fiable o la que no, doncs corre molta informació que va configurant el nostre posicionament al món i que està basada en dades errònies o en dades malintencionades. Aleshores, sí que hi ha una responsabilitat, evidentment, aquí també dels adults en molts camps. O sigui, per un, evidentment, donar-vos aquesta formació, assegurar que rebeu aquesta formació que us permet desenvolupar-vos en un món complex amb total seguretat i, després, quan correspongui, adaptar aquests missatges a un llenguatge comprensible.

És difícil vincular-se amb un món amb què tu no t’identifiques. Tu no t’hi veus i dius: «Allà a mi no m’estan esperant perquè, quan m’esperen, bé que m’ho fan». A l’entorn comercial està molt clar. Si és un producte infantil, té un format infantil, té uns colors, té una música, té una presència, té un llenguatge i sé que això és per a mi, que aquest producte és per a mi. Tot i això, hi ha coses d’aquest món de la participació que no estan completament ben enfocades. Vull ser optimista en aquest sentit. Jo veig que anem fent passos i que teniu ganes d’agafar aquest relleu. Hi ha persones molt joves que han tingut molt impacte a nivell mundial. Han trobat els altaveus que han aconseguit que la seva veu transcendeixi i inspirar-nos per dir: «Bé, doncs és que jo també tinc una opinió sobre això». Cal veure si també som capaços d’aconseguir aquestes oportunitats d’escolta, de dir: «Escolta, doncs si hi ha aquesta inquietud, també que sigui atesa». I nosaltres per això apel·lem molt a aquesta responsabilitat, especialment al pla municipal, que és on més senzill és. No oblidem que parlem de drets de la infància, que és una cosa que s’ha de complir. Que estigui escrit ja sabem que no vol dir que es compleixi. El que sí que és important és que ja està escrit. Vosaltres penseu que era pitjor quan ni tan sols estava escrit, quan ni tan sols era una possibilitat. El món us està esperant. M’ha agradat molt el que heu dit, perquè ho diem molt els grans: «És que són el futur del nostre país!». No, ho sento, no són gent que arribarà un dia, que sonarà com el microones, sonarà i ja «Hola, soc un adult funcional, vinc aquí a aportar a aquesta societat». No, mira, aquesta societat està formada per gent de moltes edats amb moltes situacions diferents que han de ser ateses tot el temps. Teniu alguna idea més que aportar? Si us plau.

Víctor. Que, encara que no tinguem vot, tenim veu i el que hem de fer tots els nens, nenes i adolescents és alçar-la i explicar els nostres problemes, les nostres inquietuds, les nostres queixes, les nostres opinions, per millorar perquè, si no diem com volem el parc, ho faran els adults i no ens agradarà. Si no diem com volem l’educació, ho faran els adults i no ens agradarà. Jo animo tothom a participar-hi. Ens hem d’asseure a dialogar, a veure què podem fer per millorar no només la nostra qualitat de vida, sinó la qualitat de vida de tot el món.

Nacho Guadix. Jo crec que també cal saber que la participació té un puntet de frustració, perquè de vegades les nostres idees resulta que als altres no els agraden. Però, encara que la teva idea no sigui la que triomfi o la que sigui acceptada, sí que hi ha un aprenentatge per a tothom. Primer, perquè t’han sentit i, si hi ha una idea millor, no passa res. Canviar de criteri és perfectament lícit. A mi em preocupa molt la gent que sempre té la mateixa opinió i que no és capaç d’evolucionar, perquè el món canvia i això només ho veus intercanviant opinions amb els altres. És l’única, l’única manera de fer-ho. Quan intentem explicar això dels drets de la infantesa en educació, principalment utilitzem idees que vosaltres heu dit aquí i que no havíem compartit prèviament. Una, és impossible lluitar per una cosa que no es coneix. El segon és que aquests drets s’han de gaudir en un entorn protector. Perquè, si tu em dius que tinc molts drets, però jo estic patint injustícies i vulneracions i desprotecció, penso que això no és per a mi, que no em correspon, que no funcionarà mai. El tercer és el de la participació. Tots aquests problemes i aquesta convivència no poden funcionar sense comptar amb el vostre punt de vista. I després el quart és aquesta consciència de comunitat, com és important que tots estiguem parlant del mateix. I què passa? Que vosaltres aquí sou la cola de tot això. Vosaltres sou a casa, vosaltres sou a l’escola, vosaltres sou al carrer. I, en la mesura que vosaltres estigueu molt més capacitats per traslladar això, sens dubte la societat ho agrairà. Com us dic, els drets són un èxit, són un èxit de la humanitat, però si no es viuen, no serveixen. I només es poden viure si els fem vius dins de cadascun de nosaltres. Nosaltres, des d’UNICEF, intentem que aquests drets siguin una realitat a tots els països del món i sabem que de vegades estem molt lluny que això sigui així. Per això, sol·licitem aquesta ajuda dels governs o de les societats, que contribueixin amb fons, amb coneixement, amb voluntat per impulsar els canvis que són necessaris.

Però les societats no es mouen si els seus ciutadans no es mouen. Aleshores, per això és important que des de ben avall comencem a tenir clar cap a on volem empènyer això. I no minusvaloreu les vostres possibilitats, perquè una mala notícia que us trasllado és que la infància passa ràpid. Per vosaltres és tota la part de la vostra vida, però molt aviat alguns d’aquí ja sereu adults legalment d’aquí a molt poc. Alguns no notareu res a part que feu una festa més o menys gran, però de sobte tindreu un munt d’exigències que poden semblar noves. Si has anat treballant això de manera gradual, no serà difícil i confiem que aquesta generació tan formada, tan preparada, tan motivada, ho faci millor del que ho han fet les generacions anteriors. Cadascuna va fer la seva contribució… però sempre, això sí, aquesta exigència sí que queda, o a aquest compromís hem de ser capaços d’arribar-hi. Al final, la Convenció dels Drets dels Infants s’engloba en quatre grans qüestions que també les heu dit vosaltres. La primera és la de la no-discriminació. No hi ha cap causa que justifiqui que cap nen no estigui fora de cap d’aquests drets. El segon és l’interès superior del menor. Això vol dir que sempre cal prendre les decisions que siguin les millors per al nen, sempre posar-hi interès. El tercer és assegurar-ne la supervivència i el desenvolupament, evidentment, des de l’alimentació, la protecció, la salut, l’educació… totes aquelles qüestions que necessito per créixer i desenvolupar-me quan soc més vulnerable i a mesura que vaig creixent, també, amb els meus nous reptes. I el quart és el de la participació. Sou absolutament ciutadans de present avui dia, igual que qualsevol altra persona.

Tots aquests drets són indivisibles. O sigui, no puc tenir molta educació i no tenir sanitat, no puc tenir molta protecció i tenir poca participació, no puc estar protegit davant d’una guerra i alhora no tenir respecte a la meva identitat. No es poden separar, no poden ser per a uns sí o per a altres no. Aquest missatge de portar els drets dels infants a tots els racons i que la vostra veu sigui escoltada és impossible fer-ho sense grans aliats, perquè només arribem a molt poques parts. ‘Aprenem junts’ té aquest compromís i en aquest camí, juntament amb UNICEF, estem trobant aquesta oportunitat de donar aquest altaveu que estem segurs que continuarà contribuint a aquesta creació d’un món més just per a la infància. Us agraeixo moltíssim la vostra atenció, la vostra motivació, i crec que tenim un bon equip, un bon equip per continuar endavant. Així que moltíssimes gràcies.