La història d’un arbre que es va convertir en una escola

Willaim Kikanae. Quan era petit, tenia un somni: volia construir una escola a la meva comunitat. Però on jo vaig néixer, els somnis no es compleixen mai. Em dic William Kikanae Ole Pere. Soc un guerrer i líder massai. Avui us vull explicar quin era el meu somni.

Per anar a l’escola, havia de caminar 20 quilòmetres des de casa i havia de travessar la sabana envoltat d’animals com elefants i lleons. Era perillós, era molt lluny i hi havia molts obstacles. Però no ho vaig deixar mai ni em vaig queixar als meus pares perquè hi hagués elefants de camí o perquè l’escola fos lluny i hi hagués d’anar sol.

Per què? Perquè el meu pare i la meva mare, i tota la meva família en general, són un orgull per mi. Entre els massais, o a Àfrica, molta canalla no va a l’escola, així que, quan tens l’oportunitat d’anar-hi, t’enorgulleixes i valores el que tens.

També vaig tenir l’oportunitat d’anar als Estats Units, però no hi vaig anar. Em van concedir la beca Michael Jordan per estudiar allà, però la vaig rebutjar. No la podia acceptar, ja que, si marxava als Estats Units a estudiar, el meu somni es podia esvanir, perquè potser m’hi quedaria, tindria una vida millor i no tornaria a donar suport a la meva comunitat. A més, en aquell moment, la meva mare venia cabres, ovelles… I m’ajudava. Venia remeis per als ulls. Amb el poc que guanyava, em pagava l’escola i m’alimentava. Vaig estar un any sencer sense sabates. De vegades, no tenia ni boli per escriure, havia d’esperar que un altre nen me’l deixés, i vaig dur la mateixa roba tot l’any. Imagineu-vos-ho. És molt difícil. En aquell moment, somiava a fomentar l’educació, la qual, com ja sabem, és essencial i és clau per al desenvolupament de la comunitat massai. També volia contribuir a l’empoderament de les dones perquè és vital que les dones tinguin els seus drets. Però donar suport a les dones a la comunitat massai és difícil perquè els homes es posen en contra teva. Creuen que l’empoderament de la dona va en detriment de l’home, però no és així.

Quan vaig acabar la primària, no vaig poder anar a l’institut perquè la meva mare no el podia pagar. Vaig treballar amb National Geographic, amb en Jonathan Scott, com a guia. Jo em vaig criar en una manyatta, en el si d’una família molt pobra a Massai Mara. Els turistes venien a la manyatta a conèixer la nostra cultura i jo vaig pensar: “El millor que puc fer perquè el meu somni es faci realitat és aprendre anglès”. Així que vaig aprendre anglès amb els turistes, no a classe. Aleshores, m’hauria tocat aprendre’l a l’institut, però com que no hi vaig anar el vaig aprendre amb els turistes. M’hi vaig esforçar molt perquè sabia que l’única manera d’aconseguir el meu somni era poder-me comunicar amb la resta del món. A més, vaig arribar a conèixer molts turistes i, com que sempre tenia el meu somni present, en parlava amb gent que venia de diversos llocs a Kenya, a Massai Mara. I tothom em deia: “És un somni preciós. Quan tornem als Estats Units, a Austràlia o on fos, t’ajudarem”. Milers de persones i no em va ajudar cap d’elles. Però jo no vaig deixar de perseguir aquest somni. Vaig continuar i vaig començar a… Per exemple, de petits, els nens deien que volien ser professors, advocats, polítics… Jo sempre deia: “Vull construir una escola, vull ajudar les dones…”. I quan parlava sobre les dones, la resta es reia de mi perquè els semblava impossible, que no ho aconseguiria mai. Ajudar les dones era impossible.

Però jo deia: “Bé, pas a pas. Faré que aquest somni es compleixi. No sé quan, però pas a pas”. Hi vaig posar tota la meva voluntat, tota la meva energia i tota la meva fe. Vaig dir: “Continuaré lluitant i a la fi ho aconseguiré”. Bé, a Massai Mara, tenir l’oportunitat d’anar a l’escola no és fàcil, molta gent no la té. Així que per mi és un orgull haver-hi pogut anar. A més, quan era petit i era al meu poblat, la meva mare m’enviava a la muntanya a buscar plantes medicinals per als ulls, ella es dedicava a la cura dels ulls, i m’enviava a la muntanya perquè moltes d’aquestes plantes medicinals són allà, no a la sabana. Jo passava molta estona buscant aquestes plantes. En aquells moments, com que estava sol, m’entretenia amb els ocells. A la muntanya hi ha molts ocells i m’encanten. La gent creu que a la sabana, o en un safari, només veiem lleons, elefants, girafes i tota la resta d’animals, però no, a la natura hi ha moltes altres coses boniques.

Hi ha paisatges de diversos entorns, plantes i arbres, i també hi ha ocells. A mi m’encanten els ocells. Així que, quan hi anava, em posava a xiular amb ells, com els ocells. Per exemple, us ensenyaré el que faig. Si agafo una fulla així… Perquè quan els ocells senten un xiulet, creuen que és un altre ocell. Si veuen que no pertany a la seva família, van a mirar qui és al seu territori. Volen saber qui hi ha. Hi ha un ocell, el podeu cercar a Google, que és el gladiador capgrís. El gladiador capgrís és un animal preciós. Un ocell, perdó, superbonic. I molt potent. Per imitar aquest so faig servir una fulla com aquesta. Un moment. Si faig això, els ocells, que potser viuen lluny, van venint. Perquè xiulo i m’aturo, després ells canten i s’aturen. Volen saber cap a quina direcció vaig. Fins que em troben i, fins i tot, venen a l’arbre. És una cosa única. Així passava les hores a la muntanya amb els animals, amb els ocells. També sé imitar molts animals, però això ho sap fer molta gent. Però els ocells són únics. Perseguint el meu somni, com sempre vaig fer, un dia duia braçalets com aquest a Narok en bicicleta. Anava de manyatta en manyatta, de poblat en poblat. De nit, vaig xocar amb un elefant i vaig caure, però vaig tenir sort, perquè els elefants són animals molt grossos i perillosos.

Vaig començar l’Escola de l’Arbre, que era part del meu somni. Vaig començar a ajudar les dones i els homes se’m van posar en contra, però, com sempre, no em vaig aturar. Entre els massais, a la cultura massai, hi ha un orgull per la nostra cultura. Vivim a la sabana, no en una ciutat. Estimem i respectem el nostre entorn. No som caçadors, no cacem animals. Ens agrada conviure-hi, a certa distància. Tenim un acord: durant la nit, surten els animals i, durant el dia, els humans podem sortir a la sabana. Els animals ens reconeixen per la nostra roba de color vermell i nosaltres sabem que hem de mantenir la distància. La roba blanca o un altre tipus de roba… L’altra gent, com els turistes, van en totterreny o, si van caminant, van acompanyats d’un guerrer massai, perquè ells saben com relacionar-se amb els animals. Arribar a ser guerrer també és un procés. És com estudiar des del parvulari, després primària, l’institut, la universitat i, aleshores, et gradues. Ser guerrer és molt important per nosaltres, perquè els nens aprenen a viure a la sabana, aprenen a sobreviure sense menjar i sense aigua. Com més podem estar sense menjar ni aigua, millor podem conviure amb els animals en pau i llibertat, coneixent la distància que hem de mantenir. També cal conèixer les petjades dels animals: saber quina és la del lleó, cap a quina direcció ha anat i quan, conèixer la petjada del búfal, de l’elefant… Aprens a reconèixer les petjades que deixen els animals al seu pas. També reconeixes els sons que emeten i pots diferenciar si és un lleó, un búfal, etcètera. Entre els animals, hi ha tres tipus de sons. Per començar, quan juguen entre ells, que sona tranquil. Després, quan es barallen entre ells. Per acabar, quan detecten un enemic.

Potser han vist una persona o han vist un lleó. Perquè els lleons van a part. No van amb les zebres, els nyus, les gaseles… No s’ajunten. Perquè els lleons són els seus depredadors i se’ls mengen. D’altra banda, els moviments són diferents. Si és de nit, perquè de vegades sortim de nit, sense llum ni cotxe, si sents que els animals corren, tu no pots córrer. T’has d’aturar i escoltar cap on van i quins animals són. Aleshores saps si és un lleó o un búfal i què has de fer. Així guanyem experiència. Per ser un guerrer, també has de conèixer la cultura massai, les lleis i tota la resta: has d’aprendre a viure sol a la natura, a protegir-te dels lleons, a respectar les lleis de la societat massai, a conèixer els remeis que t’ajudaran si et poses malalt i a ser valent. Aleshores, vas amb un preparador que t’ensenya a convertir-te en un guerrer. De generació en generació, quan s’acaben totes les fases de la formació, finalment, hi ha una graduació, com a la universitat i l’institut, però és una graduació massai. Aquesta formació es va desenvolupant en grups d’edats similars en què ens duem entre un i quinze anys de diferència. Finalment, et posen un nom. Nosaltres no tenim aniversari. Aleshores, aquesta graduació marca una generació i, després, comença la següent. Així arribes a ser guerrer. Són persones que no tenen por de res, que són valentes. A més, els massais som persones que sempre som felices. Com nosaltres diem: “Hakuna matata”. Hi hagi menjar o no, hi hagi problemes o no, sempre som feliços. Estimem l’altra gent i compartim el que tenim. Així som els massais.

Bé, els meus somnis es van fer realitat i ara tenim ADCAM. Dins d’ADCAM, tenim l’ADCAM Mara Vision School, on fomentem l’educació de la canalla. Tenim l’ADCAM Women’s Project per empoderar les dones a la societat. I tenim l’ADCAM Safari Camp, on la gent es pot allotjar, anar de safari i conèixer els nostres projectes. Així que, finalment, els meus somnis s’han complert i estem treballant en tres projectes. Moltes gràcies i, si teniu qualsevol pregunta, les contestaré amb molt de gust.

Andrea. Hola, William. Soc l’Andrea. Tinc entès que ets un dels fundadors d’una escola anomenada l’Escola de l’Arbre i m’agradaria que ens parlessis una mica sobre aquest projecte i que ens expliquessis quin paper té l’educació per millorar la nostra comunitat.

Willaim Kikanae. L’educació, com tots sabem i creiem, és clau per al desenvolupament i perquè el jovent tingui un bon futur. Soc fundador de l’Escola de l’Arbre. Quan jo anava a l’escola, havia de caminar 20 quilòmetres d’anada i de tornada, és a dir, 40 quilòmetres. Arran d’aquells obstacles, em vaig posar a reflexionar sobre com construir una escola que estigués més a prop perquè la canalla hi pogués arribar amb més facilitat. Vaig pensar: “D’acord, vull construir una escola, però no tinc diners”. I a la gent la sorprèn que muntés una escola sota un arbre. Vaig dir: “Tinc una idea. No tenim diners per construir una escola, no tenim diners per a les cadires, no tenim diners per al guix per escriure a la pissarra, no tenim llibres i no tenim bolígrafs. Com començo?”. Però vaig tenir una idea. Vaig treure l’escorça a un arbre i el vaig deixar assecar. Després, ja sabeu que, quan fem una foguera, queden cendres de color negre. Així que ho vam fer servir com si fos guix per escriure a l’arbre. Per a les cadires, vam aplegar pedres i les vam col·locar al voltant de l’arbre. Per fer bolígrafs, vam utilitzar branques petites de l’arbre sec. Si escrius amb una branca seca sobre la pell negra, la pell es torna blanca. Aleshores, els nens s’escrivien sobre la pell, com si fos un quadern. Si els tocava anglès, s’escrivien la matèria a la cama i, en acabat, s’ho netejaven amb saliva i començaven amb l’assignatura següent. Aquest va ser l’inici de l’escola. Estudiar és molt important, tant per als nens com per a les nenes, és com la comunitat massai podrà protegir la seva propietat i millorar les seves condicions de vida. Ara tenim l’ADCAM Mara Vision School i no un arbre, però abans impartíem les classes en un arbre. Per exemple, un dels meus fills va ser un dels alumnes de l’arbre i ara és el primer pilot massai.

Pablo. Hola, William. Soc en Pablo. M’agradaria saber com és un dia a la teva escola massai.

Willaim Kikanae. Per exemple, a la nostra escola tenim dos tipus d’alumnes. D’una banda, els que viuen amb els seus pares i venen des de molt aviat: des del matí del dilluns fins al dissabte al migdia. Venen al matí, a les vuit. A les vuit, tothom hi ha de ser. Després hi ha la canalla que viu lluny i que es queda a l’escola. Els que viuen lluny estudien moltíssim. Es lleven a les quatre o cinc del matí, van a classe i a les set esmorzen. De dilluns a divendres hi ha classe i dissabte hi ha escola mig dia, perquè els nens massais, o africans, volen estudiar molt. Després, el diumenge, la gent va a l’església o és el seu dia lliure. Hi ha un dia al mes, o a l’any, que és molt important i que just vam fer la setmana passada, que és el dia de l’oració. Quan la canalla acaba la primària i passa a l’institut, dos mesos abans de fer l’examen nacional, els pares venen i fem el dia de l’oració, perquè som catòlics. Resem per l’examen i per la canalla i fem una gran celebració. També donem premis a la canalla.

I el professorat… Per seleccionar el professorat, fem entrevistes i volem que tots siguin professors professionals. El 50 % ha de pertànyer a la comunitat massai, però han de ser professionals, i l’altre 50 % és d’altres comunitats, de Nairobi i així. Tots són professionals. Així que ADCAM és de les millors escoles de la regió massai. Com que donem suport a les dones i volem que la nostra escola sigui moderna, tenim tant professors com professores. Ensenyem anglès, massai, matemàtiques, suahili, geografia, història, religió, perquè a Kenya s’ensenya religió, plàstica, etcètera. La canalla parla anglès, suahili i massai. Les tres.

María. Hola, William. Soc la María i et volia preguntar per què vas decidir donar suport a l’educació i l’emprenedoria de les dones massais en el projecte que tens a Kenya.

Willaim Kikanae. Bé, com ja sabem, l’educació és importantíssima, però abans d’això… Jo, personalment, volia anar a l’escola i, com us deia, caminava 20 quilòmetres, cosa molt perillosa a causa de tots els animals que hi ha. Ni tan sols tenia sabates i, de vegades, tampoc tenia menjar. M’enfrontava a molts obstacles i pensava: “Quan sigui gran, he de fomentar l’educació, sobretot, per a les famílies que no es poden permetre donar una educació als seus fills”. Al principi, és el que pensava: que l’escola era massa lluny i que anar fins allà era molt perillós per a un nen petit que va sol.
20:29 Aquesta era una de les raons perquè volia construir l’escola. L’altra perquè sabia, ja que a mi m’encantava estudiar, que una escola és molt important perquè tothom estudiï i es construeixi una vida millor. Respectem i conservem la nostra cultura i l’única manera de fer-ho és tenint una bona educació. D’altra banda, les dones. Quan jo anava a l’escola, a la cultura massai, l’home es trobava per sobre de la llei i era el centre de tot. La dona hi era per cuidar els fills, cuinar i treballar, però no se’ls donava mai importància i no tenien drets. La meva mare m’ajudava molt, m’alimentava, em vestia… I patia molt. Em vaig adonar de com són d’importants les dones. Veia com patia la meva mare i veia que el meu pare se n’anava a vendre vaques i passava de nosaltres i de la meva educació. Aleshores, me’n vaig adonar i vaig decidir que volia ajudar les dones. Per la meva mare. Em vaig adonar de tot el que ella feia per mi i vaig decidir que volia donar suport a les dones a escala social.

Són somnis que van sorgir dels problemes i del patiment que vaig veure de nen. Ara tenim 1.400 dones en terra massai, entre Kenya i Tanzània. Els ensenyem a millorar la seva qualitat de vida, els ensenyem a introduir-se en altres negocis… Ara, les dones tenen els seus propis negocis, poden pagar l’escola elles soles, comprar vaques igual que els homes… També els donem suport mitjançant artesanies com aquesta. Fan artesanies i les venem en línia. Les portem a Espanya i les venem, les venem a Kenya… Els diners tornen a les dones. El que guanyen ho fan servir per pagar l’escola i els serveis sanitaris, perquè la sanitat no és com aquí, no és gratuïta, sinó que anar a l’hospital és molt car. Compren el que necessiten per a la casa i ho inverteixen en petits negocis. Així que estem molt orgullosos. Canviem mentalitats i transformem les dones de la comunitat a través de l’ADCAM Women’s Project. Com ja sabem, les dones són essencials per a la societat i, si empoderem les dones, empoderem el país sencer.

Jon. Hola, William. Soc en Jon. Jo et volia preguntar com ho feu per transmetre el coneixement massai de generació en generació i com conserveu la vostra llengua i el vostre patrimoni cultural.

La cultura és molt important per nosaltres. Suposo que per altres comunitats també, però de vegades es va perdent. Però nosaltres conservem la nostra cultura. A ADCAM Mara Vision School tenim un acord amb el govern de Kenya, segons el qual hem de transmetre la cultura a la canalla. Després d’ensenyar-los anglès, noves tecnologies i tot això, els ensenyem la cultura. Per nosaltres, la nostra cultura és essencial. Com podeu veure, jo no em vesteixo com vosaltres, sinó que porto la nostra roba. Estem orgullosos de la nostra cultura i és important per nosaltres conservar-la i és important per la canalla. Aconsellem als infants que, si us plau, vagin a l’escola i estudiïn, però que no oblidin la cultura. Així que ADCAM és un exemple de com conservem la nostra cultura. Un altre exemple: el mes passat es va celebrar el Dia de la Cultura de manera nacional i és una festa que té el suport de les Nacions Unides. Així que, per nosaltres, és vital tant la cultura massai com inculcar a la canalla el valor d’aquesta cultura. És curiós perquè els massais no tenim aniversari. Si neixes a la sabana, els teus pares et diuen que has nascut en una temporada o en una altra, però no saben de quin any. A nosaltres no ens importa el dia de naixement, sinó el grup d’edat, anem per grups.

Per exemple, tenim dos grups d’una etapa d’edat, o d’una generació. A la dreta, hi ha els nens d’un a vuit o nou anys, que conformen una generació. A l’esquerra, els de nou a catorze o setze anys, que també són una altra generació. A cada fase, tenen un projecte, un examen, una cosa per treballar i aprendre. Després, tot el jovent de les comunitats massais de Kenya i de Tanzània… Es reuneixen en una mena d’universitat, que és una manyatta temporal enorme. Però abans has estat durant uns mesos amb el teu preparador a la natura, aprenent a ser valent, a protegir-te dels animals o de qualsevol cosa, les lleis de la cultura massai, perquè tenim les nostres pròpies lleis, i et posen un nom. Quan te’l posen, aquesta és la primera generació. Després, la segona creix, ve i continua el procés. La generació… Per exemple, la meva generació… Si vaig a una altra manyatta i es fa de nit… Perquè tu vas caminant i, quan es fa de nit, busques una manyatta i t’hi quedes. Sense reservar ni pagar res. T’ofereixen menjar i allotjament. Aleshores, jo busco una llar de la meva generació, parlo amb una mare o una família de la meva generació i em deixen que m’hi quedi. La generació és molt important per nosaltres. Si tinc un problema, la meva generació m’ajuda. Abans que la comunitat. Si és greu, t’ajuda tota la comunitat.

Rubén. Hola, William. Soc en Rubén i la meva pregunta és quin significat té ballar saltant al voltant del foc.

Willaim Kikanae. Doncs, a veure, els massais, a la tarda… No tenim tele, no tenim ràdio, només tenim el que hi ha a la natura, a la sabana. Com us deia, els massais sempre estem contents. Ser al voltant del foc és com mirar les notícies a la tele. Durant el dia, anem a diversos llocs i, quan tornem, a la tarda, ens reunim al voltant del foc i xerrem. Decidim què són les notícies. Ens expliquem on hem anat, què hem sentit, ens transmetem la informació… Després de sopar, ens agrada ballar al voltant del foc perquè, per començar, més enllà del foc és fosc i el foc és la llum. Ballem al voltant del foc i saltem. Hi ha una mena de competició entre els massais de Kenya i de Tanzània, a veure qui guanya. Saltem i intentem tocar el cel, però no ens surt mai. Però el paper principal del foc és ser un punt de trobada per compartir notícies, perquè no tenim televisió i no la podem mirar. Aleshores, com ens podem comunicar amb altres pobles i saber què passa? Per exemple, quan torni a Kenya, ens asseurem al voltant del foc, la gent vindrà i jo els parlaré d’Espanya. Així és com ens informem. El salt massai té diversos significats. De primer, és un esport molt típic. Tota la canalla, tothom, salta. I és molt difícil, eh? Saltar tan alt no és gens fàcil. Competim, a veure qui és el millor saltador. Tothom, generació rere generació, intenta arribar a tocar el cel saltant, però no ho aconsegueix ningú.

Guillermo. Hola, William. Soc en Guille. Et vull preguntar: com a líder, quins consells aplicaries a la nostra vida diària?

Willaim Kikanae. Una cosa nostra que podem compartir amb vosaltres és, per exemple, que no ens queixem. Quan passa res, tu continues content i no et queixes. Per exemple, potser vaig conduint per la sabana i no és estrany que se’m punxi una roda. No puc trucar a la grua, és clar. A quina grua he de trucar? Ho he de fer jo, però jo continuo content, dic a la resta que no es preocupi, “hakuna matata, ja ho arreglo”, perquè segur que hi ha una raó per haver punxat aquí. Passarà alguna cosa bona. Potser conec algú que no coneixia gràcies a aquest obstacle. Els obstacles fan que la gent s’uneixi. Si ja ho tens tot, no et queda res per descobrir. Aquest seria un consell. Un altre seria la felicitat. Els massais som superfeliços tota l’estona. Riem, estem contents, no ens estressem mai. Encara que hi hagi problemes, que n’hi ha, no hi parem atenció ni els donem cabuda. Al que sí que li fem lloc és a la felicitat. Després, hi ha una altra cosa: el temps. Vosaltres voleu anar per davant, planegeu l’endemà, l’any vinent, el següent… I potser no arribeu a aquell any. Nosaltres preferim anar per darrere de la vida i seguir-la. Diem: “No corris com els europeus, que ells van massa de pressa”. Nosaltres anem “pole pole”, que vol dir “a poc a poc”, amb el que tenim aquí i ara.

Ja arribarà l’endemà i ja veurem què farem. Vivim a l’aquí i l’ara i demà serà un altre dia. Aquestes són les coses que podem compartir. Perquè aquí, i no només aquí, a molts llocs, la gent es vol afanyar molt i corre massa. Teniu un pla per a demà, per a l’endemà i per a l’altre. Necessiteu moltes coses. Nosaltres ens conformem amb el que tenim. És cert que nosaltres, els massais, tenim un estil de vida únic i el podem compartir amb vosaltres. Per exemple, si vaig a algun lloc, no he de fer reserva. Truco a la porta i hi entro. Encara que sigui l’hora de dinar. Però vosaltres ho planegeu tot: “Demà vindré a tal hora”. Teniu cites per a tot, us centreu molt en el temps. No us podeu relaxar mai, sempre aneu angoixats. A més, ho voleu controlar tot, però l’únic que ho pot controlar tot és Déu, les persones no podem. Voleu controlar el temps, a veure si plourà o què… Nosaltres, no. Tot és més lliure. Arribem sense cita i no passa res. Si es fa de nit, em quedo allà i perfecte. No intentem controlar totes les coses, el temps ni res. Que diuen que plourà? A nosaltres no ens interessen aquestes coses. Ja se n’encarregarà Déu. Però vosaltres aneu a tot gas.

Rocío. Hola, William. Soc la Rocío. Quina importància té la conservació dels animals i la natura a la vida dels massais?

Willaim Kikanae. Doncs és molt important. Massai Mara és un lloc preciós per la bellesa dels animals i de l’entorn. A nosaltres ens preocupa conservar el nostre entorn. Per nosaltres és important. Hi ha plantes que fem servir tant per fer remeis com per a altres coses. També creiem que l’aire fresc és saludable. Quant als animals, des de sempre, per naturalesa, hem conviscut amb els animals i tenen el mateix dret que nosaltres de viure a la sabana i d’estar en llibertat i en pau. Així que els animals són un element molt important de les nostres vides, igual que l’entorn. Per tant, els protegim i els respectem. No destruïm l’entorn i no matem els animals. Els cuidem i els respectem. Si no cuidem els nostres entorns i els destruïm, el resultat és un canvi climàtic que afecta tot el planeta. Ja no plou com plovia abans i sorgeixen problemes deguts al temps i al canvi climàtic. Si cuidem el medi ambient, els arbres i respectem l’entorn, crec que això millorarà. És una lliçó que els éssers humans estem aprenent. Perquè als humans els encanta destrossar-ho tot. Aleshores, el medi ambient és importantíssim. A més, el canvi climàtic ens afecta, sobretot, a nosaltres, els africans. Nosaltres no fem servir l’aigua dels pous, sinó l’aigua de la pluja. Els camperols depenen de la pluja. Els animals depenen de l’aigua de pluja. Nosaltres depenem de l’aigua de pluja. L’herba que els animals mengen, també. La pluja és essencial i, per tant, cal respectar el medi ambient. Però, si seguim per aquest camí, els problemes seran tremends perquè, si hi ha sequera, molts animals moren, no hi ha menjar, la vida esdevé molt complicada i no tenim gaires coses. Així que respectar el medi ambient és important i ho hauria de ser per tothom. Inclús per vosaltres. Heu de començar a donar importància al medi ambient. És part de la natura i és part de la vida.

Daniela. Benvingut, William. Em dic Daniela i la pregunta que et voldria fer és que tinc entès que, a la teva comunitat, a la teva tribu, fa temps que hi ha aigua potable i que això va tenir repercussió en la salut de la mateixa comunitat. Ens en podries parlar? Gràcies.

Willaim Kikanae. Abans de tenir aquesta aigua… Per exemple, si fa molt de temps que no plou, les dones han de caminar fins a molt lluny per trobar aigua. Caminen tot el dia només per dur 20 litres d’aigua, damunt del cap. Arriben a casa de nit i no poden fer res més. L’endemà, un altre cop. Havien de caminar moltíssim per anar a buscar aigua i això era un problema. No tenien temps de ser a casa ni de fer res més. D’altra banda, quan plou molt, l’aigua porta malalties com la malària, el còlera, la febre tifoide… Tot a causa de l’aigua. Molta gent emmalalteix per haver begut aquesta aigua. Així que ens va fer molt feliços tenir un pou i va tenir molt d’impacte: ara les dones porten l’aigua de molt a prop, és aigua molt neta i s’estalvien molt de temps. Les malalties també han disminuït bastant. Bastant, gràcies al fet que ara tenim aigua potable. Aquest pou ha tingut un gran impacte en la comunitat, en les dones, estalviem temps, tenim aigua neta, la gent no emmalalteix… Ens hem adonat, a través d’estudis científics, que la canalla emmalalteix molt menys gràcies a l’aigua potable. Així que sí, és important i té molt d’impacte. Estem molt agraïts.

Gabriela. Hola, William. Soc la Gabriela. La meva pregunta és si creus que és possible conservar la cultura massai i, alhora, integrar algun valor d’altres cultures i quines diferències veus entre la teva cultura i la nostra.

Willaim Kikanae. Som molt diferents quant a cultures i estils de vida, però com a éssers humans som tots iguals. És bo intercanviar idees entre cultures, entre la nostra i la vostra. És la manera d’aprendre els uns dels altres i entendre què és important per l’altre. Per exemple, què fem nosaltres per conservar la nostra cultura? El meu fill és pilot. És a Nairobi i pilota avions, és el primer pilot massai. Però, quan torna a casa, s’està amb els altres nanos i se’n va amb les cabres a la sabana. No fem diferències perquè hagi estudiat, sigui pilot o capità. No. Ha de venir, posar-se la nostra roba i passar tot el dia sense aigua i sense menjar, igual que nosaltres. Anar amb la resta a cuidar les cabres i les ovelles. Aquest és un exemple. Cal estudiar. Estudiar és important. Ves a fora, als Estats Units, a Nairobi… Tant és la carrera que estudiïs. Però després tornes a la comunitat, vius com la comunitat i li transmets el valor de l’educació i de la cultura. No només el meu fill perquè sigui pilot. Tot jove massai, sense excepció, que estudiï una carrera i tingui l’oportunitat d’anar-se’n i ser metge, advocat, mànager, professor, el que sigui, periodista… Després ha de tornar a casa i transmetre el valor del que ha après. No te’n pots anar. Per exemple, jo no em puc quedar a Europa. He de tornar a casa. Tots els infants que se’n van a estudiar han de tornar. És part de la nostra cultura i és una de les nostres maneres de preservar-la.

Daniela. William, al teu discurs, sempre destaques el rol i la funció de les dones com el que va tenir la teva mare i el que tenen altres dones de la teva tribu i com és d’important l’empoderament. Veus factible que, en un futur, a curt o a mitjà termini, hi hagi la possibilitat que arribi a ser líder a la teva tribu una dona i que pugui continuar el llegat? Gràcies.

Willaim Kikanae. Sí, inclús ara… Gràcies a l’ADCAM Women’s Project, que va començar fa 16 anys, ara hi ha dones que lluiten per ser líders. Ara avança la cosa i creiem que és important que les dones siguin líders, és bo. Jo n’estic orgullós i hi donem suport. Ara mateix hi ha dones en posicions de lideratge. Hi ha una dona membre del Parlament i una altra que és ministra de Medi Ambient, que és una dona massai. Sí, és important i estem avançant. Fa 16 anys, cap dona massai es convertia en líder, perquè els homes no els donaven veu. Vam començar a lluitar al costat de les dones, elles van començar a guanyar diners, a comprar vaques igual que els homes, a fer tot el que els homes fan i a lluitar pels seus drets. Ara, hi ha algunes dones massais que lideren. Al futur, haurem de trobar l’equilibri, meitat i meitat. Igual que altres dones al món. Per ser líder, es mira la teva personalitat des que ets petit fins que madures. A més, escollim els líders tenint en compte diversos punts: si ets bona persona, si ets intel·ligent i si saps resoldre problemes. Això és ser líder. Si la comunitat t’escull, se t’entrega un oringa, se t’atorga un poder i la comunitat et respecta. Després d’això, fem una gran celebració, no només el nomenament. Hi convidem tota la comunitat i un líder més gran t’entrega les regnes.

Rubén. Hola, William. Em dic Rubén i et volia preguntar quina relació té la canalla amb la tecnologia.

Willaim Kikanae. Doncs no és fàcil, ja que no és que a la sabana hi hagi gaire tecnologia, però n’aprenem. Per exemple, a l’escola d’ADCAM introduïm els ordinadors a classe. Tenim un professor d’Informàtica i una sala d’ordinadors. Procurem ensenyar la canalla a fer-los servir perquè és bo per al seu futur. Per ara, no ha arribat a gaires llocs, però a ADCAM procurem incorporar-ho. Tenim sala d’ordinadors, un professor especialitzat en això i tot l’alumnat a ADCAM aprèn a fer-los servir. Perquè en un futur els resulti fàcil i els serveixi. Però a casa ningú té televisor, ordinador ni mòbil. Res de res. Només a l’escola, a ADCAM. Allà hi ha ordinadors. No tenim electricitat. A ADCAM, els infants aprenen a fer servir programes d’ordinador, però també saben utilitzar el telèfon. A la sabana hi ha cobertura i trucar és molt barat. El que és difícil i car, i no ens ho podem permetre, és internet. El wifi i això no ens ho podem permetre perquè és massa car. Però trucar és molt barat. És dels països on més barat surt trucar. Molt més que aquí, aquí és caríssim. Però a Kenya és barat i a la sabana ens truquem. És a dir, el telèfon, bé. No tothom en té, però alguns sí. Però ja internet no podem. Ara, els meus somnis s’han complert i tenim ADCAM. I a ADCAM tenim tres prioritats: una, les dones, donar-los suport, a les 1.400 dones. Fan artesanies, que aquí a Espanya es venen en línia i que es poden vendre al mercat. El que recapten amb les vendes torna a les dones per millorar la seva qualitat de vida. També tenim ADCAM Mara Vision School i fomentem l’educació de nens i nenes, però ens intentem centrar en les famílies pobres.

Hi ha infants de mares o pares solters, infants orfes o infants que tenen pares, però que venen d’una família pobra que no els pot pagar l’escola. La idea i l’objectiu d’ADCAM és ajudar aquestes famílies que no es poden permetre enviar els seus fills a l’escola, perquè quin seria el seu futur?
45:36 Aleshores, ADCAM els apadrina. Però de primer hem d’esbrinar i assegurar-nos que la família necessita ajuda. Després, ho fem de diverses maneres. Per exemple, hi ha infants que viuen molt lluny i que no poden caminar fins a l’escola. Doncs el que fem és implementar un programa d’apadrinament. Aquest programa ens ajuda a augmentar el nombre d’infants desfavorits que reben educació. Aquest programa d’apadrinament es troba a internet i qualsevol pot… Per exemple, si algú vol apadrinar un nen o una nena d’Àfrica perquè pugui estudiar, podeu entrar a la pàgina d’ADCAM i trobareu el programa. És una manera de donar suport i ajudar aquesta canalla perquè vagi a estudiar. D’altra banda, hi ha infants que tenen els seus pares, però que no tenen diners per pagar l’escola. Això seria mig apadrinament. Es paga la meitat perquè la canalla viu amb els seus pares. L’apadrinament complet és per donar a l’infant quatre àpats al dia, que visqui allà amb una dona que el cuida i donar-li tots els serveis. Els que viuen a casa seva amb els pares venen al matí i se’n van a la tarda. Aquest és un altre dels objectius d’ADCAM, l’apadrinament dels infants. Estem molt agraïts amb tots els padrins perquè ara hi ha 200 infants que poden estudiar. Però encara n’hi ha que necessiten ajuda. No importa si aneu a Kenya o on sigueu. Podeu apadrinar des de qualsevol lloc si voleu.

Quant al professorat, el 50 % prové de la comunitat massai i són professionals. La resta prové d’altres comunitats. Per què? Perquè l’escola és internacional. S’hi ensenya anglès i s’hi ensenyen altres assignatures per a tothom, no només per a la comunitat massai. Tenim l’ADCAM Safari Camp. És un campament per a gent que vulgui anar de vacances a Àfrica. Qui esculli venir al campament d’ADCAM podrà tenir experiències increïbles, aprendre sobre la flora i la fauna, que és una experiència única. Tenim safaris a peu per travessar la sabana amb òries, no en totterreny. T’ensenyen les girafes, els nyus, les zebres… Tot caminant amb ells. T’ensenyen les plantes que hi ha al camí: les que serveixen per als ulls, per a la malària, per a un refredat, per a l’esquena… T’ensenyen les petjades dels animals que van passar per allà el dia anterior. Aquesta mena de coses. Aleshores, tots els diners recaptats… També et porten al riu a veure els hipopòtams. Hi ha activitats que només el campament d’ADCAM té els permisos per fer. I una altra cosa de què ens sentim molt orgullosos és que el 100 % dels treballadors del campament són massais. Alguns no tenen estudis i no poden treballar en altres campaments, però a ADCAM els acceptem per donar-los una empenta. Els donem suport, els ensenyem anglès amb els nostres professors de l’escola i els ensenyem a treballar als hotels. Ho fan de meravella.

El nostre objectiu és ajudar aquestes persones a trobar feina i, alhora, elles ajuden la seva pròpia família. A més, els beneficis es destinen a fer que el projecte sigui sostenible. L’ADCAM Safari Camp és un campament on mostrem a la gent la bellesa de Massai Mara, la natura… On intercanviem idees. Així que, qui vulgui venir al campament a viure aquesta experiència i a conèixer la cultura massai, els nostres projectes, la natura… ADCAM és el millor lloc per aprendre i viure experiències com aquestes. Perquè ho fem tot amb amor, no només perquè us hàgim d’atendre, sinó perquè volem que, en aquell moment, tothom se senti part de la família i se senti integrat, que no estigueu aïllats a l’hotel. Això no ens agrada. El que volem és fer feliç la gent mentre sigui allà amb nosaltres. Així que qualsevol persona interessada a venir a visitar-nos ens pot buscar a Google. Hi esteu més que convidats i sereu benvinguts a la vostra segona llar, un lloc ple de felicitat on us cuidarem i on podrem intercanviar experiències. La idea és intercanviar idees i aprendre els uns dels altres. Així que aquests serien els projectes d’ADCAM. Els meus somnis s’han complert i jo aconsello a tothom que persegueixi els seus perquè, si els perseguim, s’acaben complint. Però el camí no és senzill i hi ha moments difícils. Quan somiem no ens enfrontem a totes les implicacions.

I la realitat és dura, però ajudar la resta val molt la pena, encara que costi. Per nosaltres és inclús més difícil perquè el nostre és un projecte que s’ha de mantenir generació rere generació. Ho fem, però tota ajuda és benvinguda i la porta és oberta per a qualsevol persona que es vulgui unir a la família d’ADCAM i ajudar-nos a complir objectius. Ara, molts infants poden estudiar i no volem que ho hagin de deixar. Volem més i més coses. Tenim el campament i no volem que els òries perdin la feina. Volem que n’hi hagi més i més. Tenim el projecte d’empoderament de les dones i volem que més i més dones millorin la seva qualitat de vida i siguin escoltades dins la comunitat. Per aconseguir tot això, necessitem un equip gran i molta gent compromesa. Els somnis no es poden complir amb una sola persona. Una persona pot somiar, però necessita l’ajuda dels altres per fer d’aquest somni una realitat. Moltes gràcies. Si voleu venir al campament, hi sou benvinguts. Podeu entrar a la nostra web, hi esteu convidadíssims i serà la vostra segona llar. Moltes gràcies. “Karibu sana”.