La filosofia no dóna la felicitat… ni falta que li fa

Roger-Pol Droit. Em dic Roger-Pol Droit. Soc filòsof, escriptor i autor d’uns quaranta llibres, novel·les, assajos i llibres de recerca i presentació de la filosofia.

Mar Esteban. Roger-Pol Droit, bon dia.

Roger-Pol Droit. Bon dia.

Mar Esteban. És un honor i un gran plaer coneixe’l avui.

Roger-Pol Droit. El plaer és meu i li agraeixo la invitació.

Mar Esteban. Moltes gràcies. Avui dia, sentim molts missatges com «La felicitat es troba en tu, depèn de nosaltres ser feliços». Què opina d’aquest missatge? Què diria a la gent que busca la felicitat i l’intenta aconseguir?

Roger-Pol Droit. Li diria que vagi amb compte, que desconfiï, perquè crec que avui dia hi ha cada vegada més gent que ens vol vendre la felicitat en deu lliçons, dues lliçons, un dia… Amb la clau a la mà, és a dir, llesta per fer-la servir. Encara que, evidentment, tothom somia a ser feliç i ho vol ser, vol fer el necessari per ser-ho. Amb tot, quan pensem en la bona sort, la sort és la casualitat, la bona casualitat, i la mala sort és la mala casualitat. Aleshores, hi ha, necessàriament, una part de bona sort i de mala sort que no depèn de nosaltres, sinó que recau sobre nosaltres, com les catàstrofes, les malalties, l’ansietat, els accidents… Tot i que ningú es lliura tampoc de rebre bones notícies, també ens passen coses bones. Però, al cap i a la fi, podríem dir que continuem endavant i ja veurem què ens passa, sigui bo o dolent. Però, des de l’antiguitat, els filòsofs han reflexionat sobre aquesta qüestió i han dit que, en canvi, cal aconseguir mantenir una mena d’igualtat d’ànim, s’anomena equanimitat, és a dir, una ànima igual, indiferentment de les circumstàncies. És com tenir un termòstat, m’atreviria a dir, que regula i estableix el nostre estat d’ànim. Si em passa una cosa bona, estaré feliç, però no em posaré a saltar d’alegria. Sé que compensarà algunes coses. En canvi, si tinc un accident o alguna cosa dolenta, no em desesperaré del tot. És aquesta idea de tenir un equilibri.

Però aquesta és la diferència entre els comerciants de la felicitat d’avui dia i els filòsofs de l’antiguitat, que sovint diuen el mateix. Epicur deia que la filosofia serveix per fer-te feliç, serveix per calmar la tempesta de l’ànima, segons ell. És clar que sí, la diferència és que ell no venia res i, sobretot, que no estava mai garantida. Veiem que totes les escoles de saviesa de l’antiguitat, siguin epicúries, estoiques, cíniques o escèptiques, cada una, evidentment, té la seva pròpia manera d’imaginar la felicitat dels savis, però saben que no és una cosa segura. Saben que és un procés llarg, és la feina de tota una vida, aconseguir equilibrar, per fi, aquests cops del destí i els moments de felicitat i construir una cosa més o menys estable i equilibrada. La diferència és que avui ens diuen: «Paga’m diners i vine al meu curs de tres dies. Així et garanteixo que seràs feliç per sempre, pensaràs en positiu… I, si no ho aconsegueixes, és culpa teva». Doncs no. Ni parlar-ne. Crec que cal anar amb compte amb això. No hem d’abandonar aquesta feina de ser feliç, encara que tampoc existirà mai un món sense negativitat. Per mi, aquesta és la gran lliçó de Nietzsche. Explica molt bé que, si diem que sí a la vida… Evidentment, diem que sí al gaudi, l’amistat, l’amor, la bellesa… I en això consisteix la vida. Però no és com l’aigua filtrada. Si diem que sí a la vida, també diem que sí a la traïció, la malaltia, la misèria i tot el lleig i desagradable de la vida. Al cap i a la fi, és això.

Naturalment, podem fer el màxim esforç personal i col·lectiu perquè el patiment sigui menor, que la misèria sigui menys extensa, que les malalties siguin menys freqüents. Però la idea d’un món en què tot això desaparegui del tot no existeix. Bé, existeix als somnis, però no existeix a la realitat. Per tant, la idea de la bona sort consisteix, més aviat, a acceptar activament, no rebutjar, una vida en què cal fer tot el possible per ser feliç sabent que la part de la mala sort no és del tot suprimible.

Mar Esteban. Parlant de la felicitat ara, al segle XXI, vostè ha mencionat les grans figures que prenem com a referència, els filòsofs grecs com Plató, Aristòtil, Sèneca… Creu que els seus ensenyaments continuen sent vàlids? Com els podem adoptar si són necessaris per ser feliços avui dia?

Roger-Pol Droit. Penso que, efectivament, ens hem d’inspirar en aquests filòsofs i en una sèrie de normes i consells seus, però, evidentment, no cal que anem per allà amb togues i que ens vestim com ells o pensar que el seu món era exactament el mateix que el nostre o a l’inrevés. Una de les grans paradoxes de la filosofia és la seva relació amb la temporalitat perquè, finalment, la física d’Aristòtil o el coneixement científic dels temps de Plató no importava a ningú, a part d’alguns investigadors o especialistes. I un científic d’avui dia es referirà a obres que tinguin 10 anys o 50, però no 2.500, mentre que nosaltres, els filòsofs, ens referim a Plató, Aristòtil o les escoles antigues amb la idea que les preguntes no han canviat. Jo crec que és cert i, alhora, fals. És cert perquè hi ha coses del seu context que podem utilitzar, però amb la condició d’adaptar-les. Dit d’una altra manera, de fer servir el que ells diuen en el nostre món, que és ben diferent. La idea que la vida a la terra ha estat o es podria veure amenaçada per les activitats humanes no és una idea de l’antiguitat. L’amenaça a la biodiversitat o al clima no neix a l’antiguitat.

La clonació humana no es va inventar a l’antiguitat. El món digital tampoc va ser imaginat, concebut ni experimentat a l’antiguitat. Aleshores, significa això que…? És el que diuen alguns, jo no ho comparteixo. Significa això que, com que les nostres preguntes són totalment diferents, les seves respostes ja no ens serveixen? No. En tal cas, ho hauríem de llençar tot i pensar en el present únicament amb les eines del present. Això no és veritat. Però, evidentment, cal escoltar-les i adaptar-les. No hem d’utilitzar la filosofia antiga i la filosofia en general, inclús la clàssica, com una capsa d’eines, d’on podem agafar un tornavís, una clau anglesa o el que necessitem per afluixar, desmuntar o examinar les situacions a què ens enfrontem avui dia. Dit d’una altra manera, cal aprofitar aquest patrimoni immens, però sense dur-lo al nostre temps, per agafar les eines que necessitem per abordar de la millor manera les preguntes del nostre temps i el tema de la felicitat. Però n’hi ha molts més com, per exemple, el tema de l’actualitat, la informació, l’objectivitat de la informació, les notícies falses… Tot això ho podem pensar amb aquesta mena d’eines. Vaja, la feina que consisteix sempre a buscar, entre l’extens inventari de la filosofia, les eines necessàries per reflexionar sobre el món actual.

Mar Esteban. En un món que està cada vegada més polaritzat, com podem qüestionar les opinions de la resta sense arribar a la violència? Ja saps que ara les discussions es polaritzen més de pressa… Aleshores, com ho podem fer?

Roger-Pol Droit. Per començar, podem qüestionar les opinions de la resta sense recórrer a la violència amb diverses condicions. La primera és saber escoltar, és a dir, començar per cedir la paraula a l’altre i deixar-lo exposar els seus arguments i les seves idees. La següent és que cadascú reconegui o entengui que hi ha una diferència radical entre oposar-se a les idees i atacar-se com a persones. Així que, evidentment, és un truc vell, quan et quedes sense arguments, dir a l’altre que és un pocavergonya, que no ha entès res, dir-li ximple o que està condicionat. Però aquesta relliscada és, realment, el principi de la impossibilitat del diàleg i la parla. Una vegada més, el diàleg no és de cap manera un acord, no és un consens. Hi ha tantíssimes coses en què discrepem enormement els uns dels altres. Però el que cal fer és, com a mínim, reconèixer aquests desacords, posar-los sobre la taula i veure’ls de manera clara. I el fet de discrepar en temes fonamentals no significa que ens hàgim de matar. Parlar amb els altres és, precisament, acceptar el desacord, és arribar a una cruïlla i escollir un camí des d’on exposarem el nostre punt de vista o l’intercanviarem.

Potser acabem canviant una mica de parer i, si no, aleshores, sabrem que no funciona. Però el que passa avui dia, sobretot a les xarxes socials —vaig escriure un llibre amb la Monique Atlan sobre aquest tema, «Quand la parole détruit»— és que, en comptes de voler parlar els uns amb els altres, cadascú dona la seva opinió, la seva sensació, la seva impressió, el «jo opino que». I tots els que pensin igual que jo, genial, benvinguts. Però els que pensin el contrari, que callin. Els censuren sense més ni més. I aquesta és la fi de la parla humana perquè la parla consisteix a intercanviar opinions i saber que existeixen coses totalment oposades que hem de reconèixer, en comptes de parlar entre nosaltres, posar-nos d’acord i deixar de parlar a qui discrepa de nosaltres.

Mar Esteban. Parlar de la tolerància és fàcil, però practicar-la és una altra cosa. Fins a quin punt hem de ser tolerants amb la gent que expressa opinions intolerants? On hi ha el límit?

Roger-Pol Droit. No existeix la tolerància realment sense límit. Si existís, diríem que inclús els pitjors delinqüents o bàrbars simplement són així i no hi ha res a fer. Sens dubte, la tolerància no implica unanimitat. Es basa en el fet que no cal matar-nos els uns als altres per les dissonàncies o els desacords, però té un principi extremadament simple que és la reciprocitat. Jo puc ser prou tolerant per aguantar, tolerar o acceptar les opinions totalment oposades a la meva o els estils de vida totalment oposats al meu només si els altres fan el mateix. No puc ser tolerant amb aquell que em vol matar, que em vol silenciar, que vol prohibir radicalment el meu mode de vida i suprimir la llibertat d’expressió perquè només la tingui ell. En altres paraules, no existeix la tolerància sense una definició del que és intolerable, és a dir, un límit, una frontera, i tampoc existeix en aquest espai de tolerància una altra cosa que no sigui la reciprocitat. En cas contrari, tot esclataria o explotaria.

Mar Esteban. Roger-Pol, moltes vegades hi ha gent que parla de filosofia amb paraules molt difícils de comprendre, molt serioses… De vegades, crec que això és el que espanta la gent de la filosofia. Sembla una mica seriosa, una mica dura. Què és la filosofia? I què fa un filòsof com vostè?

Roger-Pol Droit. En general, creiem que la filosofia és complicada. Creiem que es reserva als experts. Però també penso que a tots ens atrau la filosofia perquè tracta de temes vitals que són absolutament importants, com l’amor, la vida, la mort, la justícia, la llibertat, la política, el futur, el comportament humà, l’ètica… En fi, moltíssimes coses que ens concerneixen a tots. En un diàleg que es diu el «Menó», Plató presenta el seu mestre Sòcrates. Per demostrar que tots podem distingir la veritat de la mentida, Sòcrates interroga un jove esclau. Un esclau jove que, evidentment, és analfabet, té deu o dotze anys, molt jove. Li posa un problema de geometria i, evidentment, el noi falla. Després, el nen comprèn per què ha fallat i troba la resposta correcta. Això què significa? Significa que qualsevol persona sense coneixement, sense ser adult o madur, tot ésser humà té aquesta capacitat de comprendre per què una cosa és mentida i per què una cosa és veritat. I l’esclau ho entén per si mateix, dins de la seva pròpia raó, del seu propi cap. Aquest nen no diu: «És veritat» o «És mentida» perquè li peguin, perquè l’amenacin o perquè el recompensin si diu que és veritat.

No. Ho entén de veritat tot sol. Al cap i a la fi, això és l’essencial de la filosofia, que és dirigida a tothom i no hem de témer les grans preguntes perquè l’altra cara de la filosofia que no hem mencionat encara és que es basa en la sorpresa. Això deia Plató, ho deia també Aristòtil i ho ha dit més recentment Jankélévitch. Tots els grans filòsofs, al llarg de la història, hi han insistit. Què significa que la filosofia es basa en la sorpresa? Significa que hem de sortir de la rutina, és a dir, de la vida quotidiana, d’una sèrie de coses com fer la compra, recollir la canalla a l’escola, rentar els plats, anar a treballar, sortir una altra vegada… Vaja, en certa manera, sortir d’uns programes que se succeeixen de manera habitual i sense preguntes. I la filosofia consisteix a dir: «Per què fem això? Per què això és així? Que estrany. Quina mena de problemes planteja això?». Aleshores, si tot resulta familiar, si tot es desenvolupa com una rutina, no tindrem més preguntes. Ens hem de començar a sorprendre i preguntar-nos per què vivim i per què el món és com és. Bé, tots els infants ho fan.

I crec que els filòsofs han conservat alguna cosa d’aquesta admiració infantil, però nosaltres també ens hem de sorprendre. Una cosa que he intentat fer sempre a través de diversos mitjans és fer petits gestos, cosetes estranyes, precisament, per sorprendre’m, per trencar la rutina del dia a dia, i que constitueixen el punt de partida de la filosofia. Després podem fer preguntes i llegir altres autors, però sempre el punt de partida és preguntar-se per què això és així. En certa manera, cal desenganxar-se de les accions habituals.

Mar Esteban. Parlant dels jocs de fe, precisament, vostè ha fet servir la filosofia com un joc de fe, com ja ha mencionat. Ha escrit un llibre, «101 experiències de filosofia quotidiana», en què proposa experiments, experiències, per jugar una mica amb la filosofia. Ens podria recomanar dos o tres experiments?

Roger-Pol Droit. Doncs és cert que és un llibre una mica particular en què invento coses sense una experiència de la filosofia diària, és a dir, sense fer gran cosa, per experimentar el problema d’una pregunta filosòfica en comptes de plantejar la pregunta de manera abstracta. Si jo pregunto: «Tenim una bona representació de la realitat dins el cap?», qualsevol es posarà a badallar, no sabrà a què em refereixo i no li semblarà gaire interessant. Però si dic: «Intenti pelar una poma dins el cap», la instrucció és que ho imagini exactament com si veiés un vídeo mental i haurà d’escollir una varietat de poma. Haurà d’escollir si és una Granny Smith, Pink Lady… Vaja, n’haurà d’escollir la varietat. Després, d’aquesta varietat escollirà una poma concreta. Totes són diferents, inclús dins la mateixa varietat de poma. Aleshores, està una mica tocada aquí o allà? Està danyada per aquí? Té un color diferent? Després, escollirà un ganivet. És un ganivet de serra? Un ganivet pla? Bé, ha de saber la poma i el ganivet concrets i ara escollir la manera de pelar-la. La pelarà d’una sola vegada mentre la giri? La pelarà en vertical diverses vegades? Ara, la començarà a pelar, però, compte, no es pot equivocar. La pell ha d’estar sencera des del principi fins a la fi. Tret que sigui una extraterrestre, no ho aconseguirà. És impossible.

No he conegut cap ésser humà que sigui capaç de pelar mentalment una poma sencera, sense haver-la transformat ni res, amb el ganivet exacte, d’una manera que no falli, en un sol pla o, millor dit, en una sola imatge. Què significa això? A partir d’aquí, després d’aquest joc, podem fer les preguntes que vulguem. Jo no. Per a mi, és un detonant per reflexionar, però vostè s’adonarà que no és capaç de reproduir una realitat tan simple com pelar una poma d’una manera fidel, exacta i completament autèntica. Per tant, s’adonarà que la nostra percepció de les coses, les nostres sensacions físiques són vives, intenses i precises. Però quan ens intentem replantejar el món i reproduir-lo dins el cap, veiem que és una cosa més aproximada, més vaga, hi ha uns marges d’incertesa. Aleshores, aquest és un primer exemple d’aquestes petites experiències. Un altre exemple d’aquestes experiències seria preguntar si les paraules i les coses es corresponen de manera exacta. És més aviat una pregunta per a una classe, per a la universitat, per a una tesi de filosofia. Però si dic: «Esculli una cosa que porti a sobre, un botó, un rellotge, un llapis… Després, buidi el significat de la paraula». Vostè mirarà el llapis, per exemple, i repetirà «llapis, llapis, llapis, llapis, llapis, llapis, llapis». És com un joc infantil. La canalla ho fa i, quan ho fem nosaltres, de seguida ens adonem que, si ho repeteix vint, trenta, quaranta vegades, la paraula es desseca.

Ja no té sentit. Perd l’adherència, la seva pega, diguem-ne, a l’objecte, i a la mà només ens queda un trosset de plàstic o de fusta. I la paraula cau i es desseca. Ja veu que només amb aquesta repetició, aquesta petita experiència, ens adonem que la relació entre les paraules i les coses no és necessàriament fixa, no és impossible de separar. Per tant, podem reflexionar a partir d’aquí sobre la relació entre les paraules i les coses, sobre com articulem els nostres pensaments. És un llibre que se me’n va anar de les mans, m’atreviria a dir, perquè l’han traduït a 24 idiomes. Anys més tard em vaig assabentar que hi havia clubs d’estudiants que jugaven i comparaven els seus resultats i tot això. Però, sobretot, jo volia fer un llibre en què les preguntes filosòfiques… No és un llibre de filosofia, sinó un llibre que et prepara, que et guia cap a la filosofia. I volia que els lectors experimentessin aquestes coses estranyes i insòlites, aquesta desvinculació, per després crear el seu propi camí. Com veu, és sempre la mateixa idea. Jo no els dic on anar.

En un moment de la introducció, dic o pregunto: «On vols anar?» o «Què vols fer?», i responc: «Doncs hi aniràs». Aleshores, jo no els ensenyo el camí, sinó que els dono l’impuls, el detonant, i amb aquesta mecànica cadascú pren el seu camí.

Mar Esteban. Si hagués d’explicar un concepte filosòfic clau a una persona normal i corrent, com ho faria d’una manera amena i agradable?

Roger-Pol Droit. Doncs hi ha molts conceptes possibles. Però no escolliria un concepte filosòfic gaire tècnic. Però alguna cosa que em sembla absolutament essencial i tan important com la sorpresa, hem parlat abans de la sorpresa com a primera condició de la filosofia, és la segona condició, que és, en última instància, el diàleg. Preguntaria a aquesta persona normal i corrent si sap què és el diàleg, si creu que sap què és. Però considero que hi ha moltes coses a afegir-hi perquè, en general, creiem que un diàleg es dona entre una persona i una altra, és a dir, dues persones que parlen. Però, quan parlem d’un monòleg, com al teatre o a la vida, és només una persona que pensa o diu en veu alta el que pensa, etcètera, mentre que en un diàleg hi ha dues persones, com vostè i jo que estem parlant ara. Doncs no. En absolut. «Dia» en grec no significa «dos». Si ens referim a dues persones, diríem que és un «duòleg». «Monos» a «monòleg» és «un només», però «dia» significa «a través». Aleshores, no serveix perquè som dos que parlem, si bé és cert que es fa servir «diàleg» per referir-se a això. El diàleg pot ser entre tres, quatre, cinc persones. Essencialment, ha de passar a través de les paraules, els pensaments i els arguments, ja que en grec la paraula «logos» vol dir tant «pensament» com «paraula» i «raonament».

Es tracta d’avançar en la nostra reflexió a través de les paraules, els arguments i les oposicions. I el diàleg no es dona només en filosofia, no vol dir que és una mera xerrada en què tots estem d’acord. En absolut. Cal avançar contraposant una idea amb una altra, encara que siguem tres o quatre persones que discrepem sovint. Al cap i a la fi, l’important és crear el nostre camí a través d’aquest diàleg, d’aquesta confrontació. Plató deia en alguna banda que el pensament és el diàleg de l’ànima amb si mateixa. Això què vol dir? Vol dir que, encara que estigui jo sol, encara que no tingui ningú al voltant, soc diverses persones en el meu pensament perquè em contradic. Quan diem «pensar contra si mateix» és com dir-nos: «No, no ha de ser així». Encara que estigui jo sol o no parli, en pensar filosòficament, jo dialogo en el sentit que soc jo mateix, però també soc un altre que diu: «No, potser t’equivoques».

Observem els nostres propis pensaments, els analitzem i els critiquem. I això és el que diria a una persona normal i corrent sobre el diàleg, que és fonamental, quan volem reflexionar, començar a analitzar aquestes idees. És el que feia Sòcrates als diàlegs de Plató que, precisament, s’anomenen així. Com avancem a través del debat i l’intercanvi d’idees, es tracta d’agafar les nostres idees i analitzar-les. I aquesta podria ser una altra definició de la filosofia. No consisteix a tenir idees. Tothom té les seves opinions, els seus punts de vista. No es tracta de saber-les defensar. Si vostè em contradiu en alguna cosa, jo l’hi sabré contestar. No estaríem fent filosofia, sinó debatent. Però comencem a fer filosofia si observem els nostres propis pensaments i els de la resta i els posem a prova. Ens preguntem si se sostenen, de què estan fets, com els podem desxifrar, m’atreviria a dir, com els podem desmuntar, vaja. O, en canvi, són perfectament homogenis i coherents? Això és la filosofia. No va de tenir idees, sinó de posar-les a prova i analitzar-les, precisament, a través del diàleg.

Mar Esteban. Com podem combinar la filosofia i l’humor?

Roger-Pol Droit. Jo crec que la filosofia i l’humor van molt bé junts. Alguns l’eviten i uns altres diuen que l’humor és una de les grans eines de la filosofia. Però, sovint, creiem que per abordar seriosament un tema calen unes paraules molt complicades, un ambient molt seriós i tot això. Amb tot, ens podem posar extremadament seriosos per la importància del tema i, alhora, ser agradables, divertits i graciosos. No hi ha cap contradicció. És un error creure-ho. Hi ha coses avorrides que no susciten cap mena d’interès i hi ha coses divertides, gracioses, que tenen una profunditat enorme. Afortunadament, molts filòsofs ho han sabut. Inclús si llegim els diàlegs de Plató, no són gens avorrits. Són una mena de comèdia amb personatges, amb moments en què estan seriosos i d’altres on riuen i beuen. I Pascal, Blaise Pascal, el gran filòsof francès del segle XVII, un cristià i gran clàssic, té una pàgina que m’agrada molt on diu que no es prenia seriosament el que deien Plató i Aristòtil i que tampoc els havíem de veure com uns pedants amb togues enormes, és a dir, com unes persones pretensioses, arrogants i avorrides. Hi ha molts filòsofs de l’antiguitat que són molt divertits, com, per exemple, Llucià de Samòsata, que va escriure contes, o Voltaire. Hi ha, evidentment, Voltaire, Diderot…

Hi ha molts filòsofs, com Nietzsche, que han fet servir l’humor, la provocació, la burla i la crítica no només per riure, sinó també per trobar en el riure o la provocació una cosa que inciti al pensament. Hi ha d’haver maneres, i ho he intentat fer en alguns dels meus llibres, de provocar riure o, com a mínim, de sorprendre, que no siguin simplement uns jocs, sinó uns jocs que incitin a la reflexió. I això és el que em sembla més interessant. En qualsevol cas, no hem de pensar que ens avorrirem necessàriament amb la filosofia o que cal que ens avorrim perquè sigui interessant. No, en absolut. Tampoc significa que riurem de tot, tota l’estona, però una qüestió pot ser increïblement seriosa, com la mort o la fi de la vida, sense haver-nos de posar a plorar i, simplement, escalfar-nos molt el cap per reflexionar sobre això.

Mar Esteban. Bé, té alguna anècdota o algun exemple de com la filosofia ha influït positivament en la vida d’una persona?

Roger-Pol Droit. En fi, ho escolliré d’entre tots els filòsofs perquè, al cap i a la fi, per començar, és el cas de tots els filòsofs i, en segon lloc, podria ser el cas de qualsevol de nosaltres en què l’exercici de la filosofia té uns efectes potser no gaire grandiosos o radicals, però, com a mínim, sí uns efectes positius o visibles sobre el curs de la nostra vida, l’elecció de les nostres decisions o dels nostres pensaments. Però, segurament, escolliria la figura de Diògenes. Diògenes, també anomenat Diògenes el cínic, perquè pertanyia a aquesta escola de l’antiga Grècia, que vivia en un tonell i, sobretot, a qui van preguntar: «Bé, a tu què t’ha aportat la filosofia?». I ell va contestar: «Estar preparat per a tot. No sorprendre’m de res». En altres paraules, ser aguerrit, en certa manera, estar llest per reaccionar a una gran varietat de coses. I Diògenes va posar en acció els preceptes de la seva escola filosòfica, de vegades d’una manera extremadament provocadora. Es masturbava en públic, robava menjar dels temples, orinava a les sales… En fi, un personatge summament provocador. Comparat amb els «beatniks» dels anys 60 o 70, aquests no eren gran cosa. Tampoc dic que calgui imitar-lo ni que tothom hagi de viure així la filosofia, però sí que és un exemple extrem, diguem-ne, d’una vida filosòfica totalment aplicada a l’existència quotidiana.

Després, n’hi ha de més tranquils, com Sòcrates, és clar, que va ser el primer a veure’s afectat per la seva pròpia filosofia perquè va morir per ella, va ser condemnat a mort per la ciutat d’Atenes. I Plató anomenava Diògenes un «Sòcrates delirant». És a dir, en definitiva, anava més enllà de totes les comoditats, el decor i les normes de cortesia. Aquest és l’exemple que jo escolliria, però, evidentment, n’hi ha molts més. Al llarg de la història de la filosofia, crec que tots els filòsofs s’han vist influenciats, d’una manera o d’una altra, pel pensament. Aquesta seria la naturalesa de tota filosofia, el fet de servir-se de la reflexió per respondre la pregunta de com viure i per canviar la nostra pròpia vida.

Mar Esteban. També té un llibre en què parla sobre l’esperit de la infantesa. Què és per vostè l’esperit de la infantesa?

Roger-Pol Droit. L’esperit de la infantesa és sovint… Bé, per mi no és sovint, però sí que és un concepte que se sol utilitzar, sobretot, en el pensament catòlic o cristià. Crist va dir: «Deixeu que els infants vinguin a mi». També l’esperit de la infantesa de santa Teresa de Lisieux i coses així, com si només es tractés de la innocència, el candor, la ingenuïtat, la novetat de la mirada… En fi, tot això. Considero que és molt important l’esperit de la infantesa, però és més complex i ric que aquesta imatge de només innocència i candor. En aquest llibre, «Esprit d’enfance», he intentat explicar aquest patrimoni i la importància de l’esperit de la infantesa per a la creativitat. Un exemple seria el joc. Creiem que els jocs hi són per divertir-nos. Però mirem la canalla. Quan juguen, viuen el que juguen, construeixen un univers. El joc és una cosa molt seriosa. En principi, implica una sèrie de regles. Recordo quan la meva filla era petita i jugava als pirates. Va passar amb els seus amics unes deu hores explorant l’illa dels pirates. Estaven tots submergits en aquest món, en aquesta bombolla del joc, amb les seves regles. Els pirates havien de parlar de certa manera, havien de fer certes coses… Tots els jocs impliquen unes normes i una mena de construcció del món. Si ho pensem un moment, és sens dubte el procés de totes les creacions. Hi ha unes normes per als sonets de poesia, unes normes per als guions de Netflix… Sempre hi ha normes i, a partir d’aquestes normes, comencem a crear coses.

Si, per exemple, diguéssim que, en comptes de fer aquesta entrevista, estem jugant a ser entrevistadora i entrevistat, estem jugant molt seriosament i ho intentem fer al millor possible, aleshores, sempre estaríem jugant féssim el que féssim. Si trobem aquest esperit de la infantesa, del joc, aleshores, jo estic jugant a ser filòsof, un juga a ser escriptor, un altre juga a ser comptable i d’altres juguen a ser metges. No juguem gaire a ser malalts perquè, en fi… Però existeix aquesta idea que, finalment, sempre estem atrapats en uns rols socials, en uns jocs, i que no és en absolut una mera màscara, sinó que aquest joc forma part de la creació de l’existència. I una de les altres grans dimensions de l’esperit de la infantesa és també la primera vegada. És el que jo anomeno la frescor renovada. Estic segur que tots ho heu fet alguna vegada, fins i tot vostè, això de fer ganyotes perquè una criatura rigui. Ho fa dues vegades, riu. Ho fa 102 vegades, encara riu. Però vostè n’està farta. A vostè ja no li fa gràcia i, aleshores, para.

Però aquesta és la frescor de la primera vegada que els adults, en general, evidentment, han perdut. Però un dels possibles exercicis és intentar-la trobar. Si la trobés, encara que no del tot, però si ho fes… Per exemple, si volgués fer l’amor per primera vegada amb algú amb qui ha viscut durant deu, vint o trenta anys, o tastar per primera vegada el vi que més li agrada, o veure per primera vegada el seu quadre preferit o el lloc al qual té més afecte. Existeix aquesta capacitat de refrescar la mirada, la sensació, que tenen els infants i que hem de conservar a través de l’esperit de la infantesa.

Mar Esteban. Per acabar, ha escrit un llibre en què planteja una pregunta molt directa. El llibre es titula «Si només em quedés una hora de vida». Aleshores, li faré aquesta pregunta. Si només li quedés una hora de vida, què faria en aquest temps?

Roger-Pol Droit. Si només em quedés una hora de vida, segurament, no continuaria amb aquesta entrevista, encara que m’alegra molt ser aquí. Crec que, igual que tothom, faria un petó als meus éssers estimats, potser aniria a contemplar l’horitzó per última vegada. Al llibre que menciona, jo mateix m’he valgut d’aquest exercici mental. Evidentment, no em vaig injectar res ni vaig morir al cap d’una hora. Va ser un exercici mental en què vaig pensar: «Si no estigués malalt, si estigués en plenes facultats, tant com pogués, i sabés que en 3.600 segons moriria, què faria?». Aleshores, m’ho vaig imaginar. Evidentment, sé que cadascú té la seva resposta, és una cosa molt íntima. Alguns voldrien fer l’amor per última vegada, uns altres contemplarien l’oceà, uns altres anirien a veure els seus éssers estimats o se suïcidarien com abans millor perquè és molt angoixant. Hi hauria mil respostes. La meva va ser imaginar que feia servir aquesta última hora per recopilar el que havia comprès i el que no de l’existència. Així, en una hora, seria com dir: «Com seria la seva avaluació final de la vida? Què ha entès i què no?». En aquest llibre, també he defensat la idea que ignorem terriblement el que són les coses. O, al contrari, que la filosofia té més a veure amb l’amor al saber, al coneixement. He defensat aquesta idea que ignorem moltes coses i que hem de ser conscients d’aquesta ignorància per continuar progressant. Hi ha una paradoxa i és que com més coses sabem, més ignorants som.

El mateix coneixement augmenta la ignorància, quan normalment pensaríem que la redueix, però no. Com més sabem sobre l’univers, per exemple, més preguntes ens fem. Un exemple serien els forats negres. En sabem poca cosa, però no sabíem en absolut, fa 150 o 200 anys, que els forats negres existien a l’univers. Aleshores, com que tenim més coneixement, també tenim més ignorància i més coneixements per descobrir. I una de les coses que m’ha ensenyat la filosofia és que m’agradaria compartir amb la resta que no sabem gaire coses i que, evidentment, hem de treballar per saber-ne més. Però, alhora, treballar per suportar la nostra ignorància i acceptar que no ho sabem. Si no, ens trobarem davant d’un fantasma del nostre temps, que és el fantasma dels experts, el «jo ho sé tot». Ja sabem que els experts són molt respectats pels seus coneixements tècnics i tot això, però l’expert és una cosa molt petita. En sap molt sobre una cosa molt petita. Com a éssers humans, en sabem molt poc de les grans coses.

Mar Esteban. Moltes gràcies. Ha sigut, de veritat, un plaer enorme.

A vostè. Moltes gràcies. Adeu.

Mar Esteban. Adeu.