“La filosofia és dels joves”

Javier Merino. Hola, Nerea. Soc en Javier i soc estudiant de Periodisme, tot i que sempre m’ha agradat molt la filosofia i tot el que l’envolta. Estic encantat de ser aquí amb tu i de coneixe’t.

Nerea Blanco. Igualment. El plaer és meu.

Javier Merino. Bé, per començar, m’agradaria parlar una mica sobre la teva vida i sobre la teva trajectòria. M’agradaria preguntar-te com van ser els teus inicis i com va començar la teva vocació per la filosofia.

Nerea Blanco. A veure, la vocació, sempre ho explico, sempre ho dic, crec que és una cosa que sempre hi ha sigut. Des dels 10 anys jo em vaig començar a fer preguntes a partir de diverses cançons que escoltava. De vegades em fa una mica de vergonya explicar-ho, però ho diré avui aquí. Va ser a partir de La Oreja de Van Gogh, que feia preguntes sobre, bé, com serà el futur quan jo no sigui aquí o hi ha maneres d’escollir, hi ha dos vidres per mirar el món, i jo recordo en aquell moment de dir: “Aquí hi ha unes preguntes. Necessito poder-les contestar”. Després, aquesta mateixa sensació de preguntes i cerca de respostes va néixer ja al batxillerat. Van arribar llibres com ‘L’arbre de la ciència’ o, bé, doncs el que després ha sigut el meu filòsof de referència o el meu filòsof fetitxe, que és Nietzsche. I, doncs bé, quan va arribar el moment d’escollir carrera, de primer vaig anar a Comunicació Audiovisual, però finalment, bé, amb l’ajut dels meus pares, que van ser una mica els que em van impulsar, vaig acabar fent Filosofia i, bé, doncs a partir d’aquí la vida m’ha anat fent moltes voltes i ara som aquí.

Javier Merino. El teu llibre ‘Filosofia entre línies’ té com a subtítol la frase: “O com tothom porta un estiu a dins”. M’agradaria preguntar-te per què vas escollir aquesta frase per incloure-la aquí.

Nerea Blanco. Bé, doncs és una al·lusió a Camus, que és un filòsof existencialista que em fascina, i només obrir el llibre hi ha la cita completa, que jo no me la sé fil per randa, però, parafrasejant, el que vol dir és que arriba un moment en què, quan travesses una circumstància molt dura, descobreixes que tens un poder dins teu. Tens allò que ell diu: “Bé, quan som a ple hivern, que tot és molt dur i tot és molt desagradable, descobreixes que tens un estiu dins teu”. Amb aquesta frase o amb aquesta idea, el que volia mostrar era que la filosofia pot ser més que aquest lloc fosc, complicat i lúgubre que molts cops sembla que ens presenta. I dir que la filosofia també ens pot demostrar que portem un estiu a dins o que hi ha maneres de travessar la incertesa de la vida gràcies a la filosofia. Amb la filosofia pots aconseguir l’esperança, tenir una sensació d’espai en què reflexionar i que les coses poden sortir bé si tens un bon rai amb què navegar amb la incertesa. I, en aquest sentit, vaig creure que la filosofia havia de recuperar aquest espai per poder generar esperança.

Javier Merino. Tu has creat una plataforma que s’anomena Filosofers amb el fi de divulgar la filosofia i sovint dius que la vas crear per fomentar el pensament crític. Aleshores, m’agradaria preguntar-te si tu creus que actualment la filosofia és una cosa que està de moda entre els joves.

Nerea Blanco. Bé, la filosofia no crec que sigui una cosa que estigui de moda, sinó que la filosofia és pròpia dels joves. És el moment en què, sobretot, explota la necessitat de, el que comentava, preguntes i respostes i sortir d’allò establert i cercar el nostre propi lloc. Aleshores, la filosofia és per als joves. Filosofers el vaig crear amb una intenció molt clara i era tornar als carrers el pensament crític i entendre que la filosofia no és una cosa que s’hagi de quedar estancada simplement a les aules. Que ha de ser a les aules, però també a fora. La filosofia cal entendre-la com una cosa viva, com una cosa que es mou, com una cosa que necessita espais on ser. I un dels espais més propis de la filosofia seria amb la joventut. I és cert que, d’acord, és a batxillerat, però finalment amb allò que te’n quedes és: “Aristòtil va dir”, “Plató va dir” i ho memoritzes i ja està. Aleshores, cal demostrar que la filosofia és més que això, que està viva, que funciona i arribar als joves. I és cert que, és clar, a la meva època, el que tenia jo com a jove era ‘El món de Sofia’ per acostar-me a la filosofia, una cosa, doncs bé, que està molt bé, però que, en fi, té també els seus límits. I és cert que ara, amb sèries com ‘Merlí’ o llibres com ‘Filosofia al carrer’ d’Eduardo Infante, hem aconseguit acostar-nos molt més als joves i crear espais per a la filosofia i per a ells. I crec que cal seguir per aquest camí.

Javier Merino. Hi ha una cosa del que m’has comentat que m’ha sorprès molt, la veritat, i és que has dit que els teus pares et van impulsar a estudiar Filosofia, que és una cosa realment inusual.

Nerea Blanco. Sí, és una cosa molt sorprenent i que sempre agraeixo als meus pares. De fet, la dedicatòria del llibre és per a ells. Els vaig dir que són les meves ales. I és cert, sempre quan escollim una carrera ens veiem allà una mica bloquejats i ningú espera que els pares et diguin: “Tira cap endavant si és el que vols”. Aleshores, bé, doncs a mi em va tocar això, em van dir: “Tira endavant”. I vaig arrancar a volar i fins aquí, així que no m’ha sortit tan malament.

Javier Merino. De vegades sembla que la filosofia és una cosa antiga, que està desfasada. És una pràctica que realitzaven uns ancians a l’antiguitat en què pensaven sobre temes complexos i complicats, però tu defenses que és una cosa que es troba en plena actualitat. Tot i que també dius que sempre t’acompanyen filòsofs morts.

Nerea Blanco. Sí, sempre vaig dient que vaig amb els meus amics morts, ja que per mi els filòsofs no són personatges aïllats, com et deia: “Aristòtil va dir”, “Plató va dir”. Van ser persones amb les seves circumstàncies, amb les seves manies, amb els seus gustos, jo què sé. Persones com tu i com jo. I que es feien preguntes que necessitaven contestar en aquell moment. I preguntes que ens seguim fent a dia d’avui, de com ser millors, com ser més feliços, què significa l’amor, què és la llibertat, com fer una societat més justa… És a dir, no són preguntes tan complicades. Les respostes ho poden ser, sobretot si llegeixes Hegel, però més enllà d’això, les preguntes, les que anomenem “les grans preguntes universals”, sempre hi són, a cada època. El que serà diferent és el tipus de resposta que s’hi doni. Però per què considero que la filosofia és una cosa que hi ha de ser avui dia? La filosofia, d’una banda, ens donarà perspectiva. Estudiar els antics és estudiar el nostre passat i entendre d’on venim, per afrontar on som i on anem. Saber què van dir altres és no tornar a inventar la roda, perquè algú arriba i diu: “He inventat la roda” i dius: “Ja, però és que això ja hi era”. Doncs molts cops hi ha pensaments que es diuen ara o respostes a grans preguntes que dius: “On som? Això ja es va dir”.

Aleshores, està molt bé tenir aquesta perspectiva. D’altra banda, els amics morts. Què fan els amics? Els amics et donen consells. Aleshores, la filosofia és una mena d’element que et serveix com a guia per prendre decisions a la teva vida més enllà dels llibres d’autoajuda. Una cosa una mica més profunda. Després, és una eina, perquè la filosofia no és només aquesta història. La filosofia, el que deia, està viva, és una eina. Què ens permet? Articular el pensament. Així com les matemàtiques t’ensenyen com funcionen els nombres i com fer-les servir, la filosofia t’ensenya com fer servir les paraules, com argumentar, com enllaçar el pensament. Aleshores, com a eina és ultranecessària. I, per acabar, la filosofia és molt necessària com a element civilitzador. Quan un pensa abans d’actuar, o es pretén que pensem abans d’actuar, cada cop és més difícil, però molts cops pensem; aquest pensament que ha sigut, en certa manera, modelat per la filosofia, duu a terme unes accions, el subjecte, i aquestes accions repercutiran en tota la resta. Aquesta repercussió en tota la resta, en el que és la societat en què ens movem, construirà el futur d’aquesta societat. Aleshores, és molt necessari que la filosofia formi part de tot l’entramat social per construir entre tothom un futur millor. Pensar entre tots quines serien les millors accions perquè la societat funcionés de la manera més justa possible.

Javier Merino. M’has parlat abans que Nietzsche va ser un dels filòsofs que més et va inspirar a batxillerat i a mi també m’agrada molt. M’agradaria preguntar-te què té d’especial per tu aquest filòsof i, sobretot, perquè encaixa tant amb nosaltres, els joves.

Nerea Blanco. És un filòsof que se sol dir que és “per a una època”, que et pots enamorar de Nietzsche, però que ja se’t passarà. És una mica com quan t’agrada el punk, que et diuen: “Ja escoltaràs música de debò. Això no és música”. Aleshores, amb Nietzsche, dins el món de la filosofia, passa una mica això, que diuen: “És el filòsof per als joves, però ja arribaràs a Kant i entendràs què és la vertadera filosofia”. Aleshores, a mi em fa una mica de pena, perquè Nietzsche és un filòsof que crec que cal reivindicar en el sentit de, així com jo reivindico allò antic o les coses que semblen com carques o així, per què no donem també valor a allò que té a veure amb la joventut i l’adolescència i la rebel·lia? Nietzsche és aquest filòsof de la rebel·lia que crec que s’hauria de mantenir no només com: “És cosa d’adolescents”. Per què és el filòsof rebel? Per què crida l’atenció just en aquest moment? És un filòsof que diu: “Mira, tot el que has dit…”. Bàsicament és un: “A la merda”. Diu: “Del que m’has explicat tota aquesta estona, passo”. Aleshores, és clar, doncs és una mica el que fem nosaltres amb els nostres pares: “Ja. Passo de vosaltres”. Aleshores, doncs això, Nietzsche arriba i diu: “Mira, Plató, t’has passat mitja vida… I a partir de tu, tota la resta, ens ha arribat el teu pensament que som éssers racionals, que l’únic que hem de fer és raonar”. I diu: “Mira, és que no som només éssers racionals, som éssers també emocionals. Hem vingut aquí també a passar-nos-ho bé”.

Aleshores Nietzsche, en aquest sentit, doncs duu aquest missatge. A quin adolescent no li ha d’agradar? El “deixa’m ser emocional, passional”, el “viure l’aquí i ara”. I ho fa, a més, des d’un llenguatge genial, en el sentit que no és tan acadèmic o tan assaig com d’altres, sinó que fa servir la metàfora, un llenguatge molt més humà, i aleshores ve més de gust llegir-lo. I després té una manera d’explicar les coses així molt metafòrica i molt a la seva manera que, a part d’atractiva, és molt útil. Ens resulta molt útil perquè ell diu: “Mira, hi ha dues forces: l’apol·línia i la dionisíaca”. Allò apol·lini és allò racional i bonic, allò ordenat. Una mica el que deia Plató que estava molt bé o els cristians. I després hi hauria allò dionisíac, que seria el caos, el moviment, les emocions. Ell diu: “El que no podem fer és pensar que el món és només una d’aquestes dues, o que només hi ha valor en una d’elles. Som les dues coses. Acceptem les dues coses i visquem tractant d’equilibrar-ho al màxim possible”. És cert que fins ara havíem caigut a la marmita d’allò apol·lini i que cal sortir-ne i anar-nos-en cap a allò dionisíac per tractar-ho d’equilibrar.

Aleshores, al nostre dia a dia, això ens pot servir per dir: “Bé, estic sortint massa de festa? O hauria d’estudiar més?”, i tractar d’alguna manera de dir: “Com de racional vull ser i com de no racional vull ser en aquesta vida?”. Després té també altres valors fantàstics, com la voluntat de poder. És molt semblant a la idea de l’empoderament que és té ara, però molt més profund i més genial. I crec això, que Nietzsche ens pot donar moltes pistes per aprendre què és la vida, l’instant, el valor, l’aquí i l’ara, allò terrenal. Més enllà que hi hagi vida més enllà de la mort, o que el és important sigui estudiar per després… No, és aquí i ara. Aleshores, és un filòsof que ara mateix és meravellós per apreciar la vida. A més, ho hem viscut en els darrers temps: la necessitat de donar valor a la vida sobre la resta de coses. I Nietzsche té molt a dir al respecte.

Javier Merino. Totalment. Tu fas servir molts elements de la cultura popular, ja sigui la música o el cine, per explicar temes filosòfics. I m’agradaria fer-te una pregunta una mica trampa. Creus que la filosofia en si mateixa és avorrida?

Nerea Blanco. A veure, el tema de l’avorriment i la filosofia. Jo mateixa ho dic al meu llibre. La filosofia és una mica com les llenties, que si vols les menges i, si no, les deixes, però a més no se’t posen igual a l’estiu o a l’hivern. Ningú a l’agost, a Madrid, menjaria un plat de llenties. Però hi ha altres moments en què se’t posen molt bé i són molt necessàries. Aleshores, la filosofia és cert que no pot ser la cosa més divertida del món, però tampoc ha de ser una llauna. Jo faig servir moltíssim els exemples i les metàfores, a part de perquè Nietzsche ho feia, per què no fer-ho jo també? Sobretot això de les metàfores. Perquè crec que fer les coses fàcils no sempre és dolent. Posar un esglaó perquè algú pugui pujar més fàcilment a un lloc o anar amb rodetes abans de llançar-te a l’aventura d’anar ja sense rodetes a la bici i pujar per la muntanya és sempre una cosa bonica i de tenir cura de la resta. Posar aquesta mena de: “Et posaré les coses més fàcils”. Aleshores, en aquest sentit, jo recorro molt a la cultura popular perquè em sembla una manera de facilitar l’accés a una cosa que és fantàstica però, si no t’hi han posat les rodetes o l’esglaó, de sobte entrar a la critica de la raó pura entenc que no dius: “Hi entro”. Doncs potser no, però després que t’hagin fet un caminet i dir: “Mira, aquest autor anirà per aquí. Després dirà això i més”. Doncs quan hi entres dius: “Sé per on aniré”.

I després, d’altra banda, al meu llibre també faig servir el que per mi han sigut, no ho sé, les meves coses fetitxe. Les meves cançons, els meus llibres, els meus grups, les meves pel·lícules. Perquè crec que també és bonic que el que per mi ja és un clàssic, com ho pot ser ‘Matrix’, les futures generacions… Tu, per exemple, et dic ‘Matrix’ i em dius: “I això què és?”. O ‘Blade Runner’. Home, confio que hi hagi un mínim, però tot i així no tothom les coneix. O Los Suaves, o Barricada. Jo què sé. Grups que la gent diu: “I això? De què em parles?”. És una manera de deixar una mena de regal: “Això és genial. Que no es perdi”. I per això faig servir molt la música, el cine i deixo una mena de regal: “Té, et regalo el meu tresoret de coses que m’agraden i ja esculls tu si t’agraden o no, però com a mínim que sàpigues que això és genial”.

Javier Merino. I ens podries posar algun exemple d’alguna d’aquestes pel·lícules o música que fas servir?

Nerea Blanco. Doncs a veure, per exemple, Héroes del silencio hi surt diverses vegades, i una d’elles em serveix per enllaçar sobre l’edat de virtut en Aristòtil. Diu: “Camí de l’excés, font de saber”. Bé, doncs a partir d’aquí, pensar en els excessos i arribar a la idea del mig just que planteja Aristòtil a l’hora de com actuar a la vida. També hi ha un moment en què penso en la pel·lícula ‘Amanece, que no es poco’ per parlar de la teoria de Jung, de la causalitat. Perquè ens plantegem si el sol sempre sortirà pel mateix lloc i tots diem: “Sí”, però de sobte, a la pel·lícula d’‘Amanece, que no es poco’, un dia el sol surt pel cantó contrari i ells no s’ho prenen com a una cosa estranya. Aleshores, em serveix per unir una pel·lícula molt estranya amb un pensament també una mica estrany d’un filòsof. ‘Matrix’ és la típica de pensar en Descartes i la seva idea del geni maligne, o fins i tot per pensar en la idea de l’alineació de ‘Matrix’. I després hi ha ‘Blade Runner’, que també no sé quants cops l’anomeno al llibre, però perquè serveix per a moltes coses i serveix per pensar, sobretot en qui som i qui són els altres.

Javier Merino. Respecte a les sortides que té la filosofia a escala laboral, m’agradaria que donessis un consell a algú que es vol dedicar a la filosofia professionalment.

Nerea Blanco. A veure, el tema de les sortides i filosofia és com un mantra que ens repetim, que la filosofia no té sortides. Sempre podem ser docents, també podem ser docents a la universitat. Hi ha unes sortides molt clares i després també hi ha el meu cas. Jo m’he anat inventant sortides. En realitat, no he inventat la roda, perquè de xerrades se n’han fet sempre, tallers, cursos, el marxandatge s’ha fet sempre. És a dir, hi insisteixo, no he inventat la roda, però he intentat crear-li aquests espais que crec que la gent cerca. És a dir, posaré el meu exemple: jo, quan vaig començar amb això, duia samarretes a llocs. La gent no se m’acostava per la samarreta, em venia a preguntar el sentit de la vida. Aleshores, em vaig adonar que la gent està necessitada del diàleg, de les preguntes, de la filosofia. I que hi ha maneres, hi ha possibilitats de fer-ho. Que si és fàcil? Doncs no t’ho negaré, això no és fàcil. Jo he estat a punt de llançar la tovallola 27 vegades, però bé, avui soc aquí. Aleshores, doncs bé, avui sembla que no he fracassat gaire i he aconseguit una certa estabilitat. Però és que crec que, en realitat, avui dia què caram té una sortida que diguis: “És fàcil, aconseguiré una feina estable i tindré una família i fills”? No, és que aquesta vida ja no existeix. Aleshores, bé, doncs tenint en compte que vivim al món de la fragilitat constant, arrisca-t’hi. Ho tens allà.

Javier Merino. Bé, Nerea, a mi m’agradaria comentar-te que a l’hora d’escollir la carrera una de les opcions que tenia era estudiar Filosofia. Però, és clar, sempre em vaig trobar amb aquests típics comentaris que es fan quan decideixes escollir una carrera que se surt d’allò típic, que són: “Et moriràs de gana” o “Això no té sortides”. Aleshores, a mi m’agradaria preguntar-te si creus que cadascú hauria de seguir la seva vocació sense que l’importés la suposada utilitat imposada per la societat del que vol estudiar.

Nerea Blanco. Això, en certa manera, pot estar fins i tot lligat al que comentava abans sobre allò apol·lini i allò dionisíac. Allò apol·lini seria: “Cerca el que tingui utilitat, el que tingui sortides”. Allò dionisíac és: “Deixa que les emocions et guiïn i la voluntat”. Depenent cadascú de la seva filosofia de vida, prendrà decisions. És cert que, és clar, jo vaig tenir la sort que vaig tenir un suport extra que no se sol tenir, que és el de la meva família. Però crec que el tema de la vocació és gairebé una idea de Mr. Wonderful: “Persegueix els teus somnis. Tot sortirà bé”. Jo crec que voler no és poder, però sí que crec que aquest voler o aquest estimar fa que les coses siguin més fàcils. Quan a tu t’agrada algú o estimes algú i has de fer algun tipus de sacrifici, no et resulta tan exagerat o no et pesa tant. Aleshores, en aquest sentit, crec que, si tu sents un amor vertader per alguna cosa, mentre estiguis caminant i fent coses per això, ho gaudiràs bastant i farà que les coses puguin sortir bé o no, però com a mínim ho gaudiràs.

També és cert que molts cops el “persegueix els teus somnis” no té en compte, el que et dic, la xarxa de suport. El fet de tenir bons amics, una família… El fet de tenir fins i tot una certa estabilitat econòmica i sort. També cal sort. Aleshores, bé, si mica en mica vas generant aquesta mena de xarxa, les coses és més probable que et surtin. Això quant a la idea de vocació, que cal anar amb compte amb què anomenem vocació i quant ens hi volem involucrar. Però després hi ha també la idea d’utilitat. El mantra d’“allò útil és l’únic valuós” és també molt perillós. Quan pensem en allò útil, pensem en allò útil immediat. Aprenc a sumar per fer comptes per poder comprar al súper. Però és que la utilitat no ha de ser immediata, això per començar. La filosofia, ja ho he dit, és una eina que et serveix per pensar i per organitzar-te la vida i organitzar moltes coses. Aleshores, per què no li donem un valor en aquest sentit? I crec, fins i tot, com ho diu Marina Garcés, que la filosofia no és útil o inútil, és simplement necessària. Som éssers pensants i hem d’aprendre a pensar, a tenir un pensament crític. I el que ens donarà aquesta possibilitat és la filosofia. Aleshores, remarquem el valor de la filosofia més enllà d’allò útil i immediat que ens demana aquest sistema en què ens trobem.

Javier Merino. Últimament es parla molt de donar protagonisme a dones de diverses disciplines que han quedat oblidades a la història i m’agradaria que ens parlessis d’alguna filòsofa, o de diverses filòsofes, que creguis que s’haurien d’incloure als plans d’estudi.

Nerea Blanco. Bé, doncs el cert és que la llista podria ser innombrable, però serem mesurades i crec que cal assenyalar, en primer lloc, a Hannah Arendt amb la seva idea de banalitat del mal perquè, tal com està la societat ara mateix, és molt necessari tornar a recordar per què es va escriure aquest llibre, en quin moment, i recordar el que deia de mirar endarrere perquè no es repeteixin històries. Simone Weil és una altra autora que em sembla superimportant i supernecessària. Té una manera d’entendre allò polític molt humana, molt emocional i molt bella. I després, dins el marc del feminisme, que és una cosa que ara està extremadament en auge i per això precisament intentem donar veu i visibilitat a les dones, podem trobar autores com Mary Wollstonecraft, amb el seu llibre ‘Vindicació dels drets de la dona’, que és, diguem-ne, la primera figura que considerem feminista. Olympe de Gouges, amb els drets de la dona i la ciutadana. I Simone de Beauvoir que amb el seu llibre ‘El segon sexe’ és clau per entendre el feminisme que vivim avui dia.

I per acabar, per què no? Recordar una filòsofa espanyola que és meravellosa i li encantaven els gats, que és María Zambrano. María Zambrano recull Nietzsche i tota aquesta visió que té Nietzsche tan de l’individu i de recuperar la vida i l’aquí i l’ara, i aquesta mateixa visió tan individualista és capaç de dur-la a una visió molt més política. Perquè ella va ser una filòsofa que va viure a l’exili i estava bastant ficada en això de la qüestió política. Aleshores, aconsegueix fer un pensament molt bonic. De María Zambrano hi ha un llibre, una obra que em fascina, que és ‘Persona i democràcia’, que em sembla megaútil per intentar entendre com treballar l’ésser individual dins la col·lectivitat. Com diferenciar entre l’ésser persona, l’ésser individu dins la ciutadania, la democràcia. I això em sembla un llibre molt necessari també per estudiar. Aleshores, bé, jo crec que amb aquestes recorreríem o tocaríem bastantes peces necessàries. I podem veure que no tota filòsofa ha de ser feminista, que les filòsofes pensem sobre el món i sobre moltes més coses a part del feminisme.

Javier Merino. Precisament, parlant d’aquest tema, un dels capítols del teu llibre parla sobre feminisme i hi dius que les feministes actuals sou filles desterrades de la Il·lustració. M’agradaria que ens donessis un punt de vista més ampli sobre com veus tu aquest moviment.

Nerea Blanco. És cert que aquest lema de “Som les filles desterrades de la Il·lustració” és una mica també una al·lusió al que se sol veure de: “Som les filles de les bruixes que no vau poder cremar”. Però volia intentar que amb el meu llibre s’entengués que el moviment feminista no és simplement moviment, no és simplement acció o activistes, sinó que tot això va néixer… Com he comentat abans, l’acció requereix un pensament previ. Aleshores, qui van ser les primeres que van pensar que les dones havíem de tenir veu, tenir els nostres espais i ser part de la ciutadania, ser persones dins la societat? Les primeres que es van alçar i van dir: “Ep, nosaltres volem ser part de tot això” van ser les dones de la Il·lustració. Com he comentat abans, Mary Wollstonecraft o Olympe de Gouges diuen: “Volem ser també il·lustrades com vosaltres. Volem ser educades. No volem ser gerres boniques que només som aquí per cuidar els fills o per no formar part de res”. Eren boniques i això era tot el que havien de ser per tenir un valor. Aleshores, van començar a dir: “No, nosaltres també pensem, també volem formar part d’això”.

Després de la Il·lustració, arriben les sufragistes, que diuen: “No només volem ser educades i tenir veu, també volem tenir vot”. I s’alcen i demanen el vot. I quan he anomenat Simone de Beauvoir per dir: “Amb ella entenem molt més el que vivim ara” és perquè això arriba a mitjan segle XX. Simone de Beauvoir, i em sembla que també és molt necessari reclamar i portar ara a Virginia Woolf, com a dues pensadores que van fer com un cop de martell, així com va fer Nietzsche al seu moment, de dir: “Mira, fins aquí”. Simone el que ens diu és: “Jo no soc la costella de ningú. Jo no he vingut aquí a completar ningú. Estic cansada de ser el complement o de ser ‘per a’ tu. Jo tinc la meva individualitat i he de deixar de ser ‘l’altra’ en tot això. He de ser autònoma”. I en aquest moment és quan realment hi ha com una sensació: “He viscut enganyada tot aquest temps”. La idea del príncep blau: “He de trobar la mitja taronja”. Això és tot un constructe social.

I després hi ha això, Virginia Woolf el que diu també és una cosa que és molt òbvia: “A part de sentir-me autònoma, he de tenir un espai per ser autònoma. Necessito la meva habitació pròpia. Necessito els meus diners per ser”. Unes condicions materials determinades per poder ser, perquè som éssers que necessitem una casa, abric, unes determinades qüestions. Aleshores, són dues pensadores que ens porten la rellevància de: “Sigues autònoma i aconsegueix la teva pròpia feina o aconsegueix el teu propi espai”. Em sembla, això, que són les figures que més cal reivindicar ara mateix. És cert que després seguim, n’hi ha moltes més, però jo m’he quedat sobretot al meu llibre amb aquestes dues figures, perquè em semblen clau perquè aquelles que ja són dins el moviment vegin quins han sigut els pensaments que ens han dut a aquestes accions.

Javier Merino. Bé, ara m’agradaria parlar-te una mica sobre la joventut d’avui dia i sobre la preocupació que hi ha quant al futur. Molta gent de la meva edat està preocupada per no trobar feina, a causa també de la precarietat que hi ha. Està preocupada pel seu futur, per la incertesa que tenen. Aleshores, m’agradaria que… Tu, com a filòsofa, quin consell donaries a la joventut?

Nerea Blanco. Sobre la incertesa, bé, quan a mi em va tocar començar en el món dels adults, de la carrera i després el món laboral, a mi em va tocar una crisi, la del 2008. Jo també em vaig enfrontar a la incertesa i, a més, això, fent Filosofia: “I ara què?”. És cert que, des de la meva generació a la teva, el que ens trobem és el que podem anomenar “modernitat líquida” o podem anomenar “societat sense certeses”, i és això, que ens trobem amb una mena de buit: “I ara què?”. I jo, com que duc els meus amics morts amb mi sempre, hi va haver un moment en què els vaig dir: “Bé, i ara què? Com us ho heu plantejat vosaltres quan heu vist un no-res al davant?”. I aleshores vaig recordar Nietzsche. Nietzsche va ser el primer que va dir: “Mira, Déu no existeix. La seguretat que hi haurà un món més enllà o una guia de conducta, tot això no existeix”. Aleshores, apareix el que anomenem “nihilisme”. I davant del nihilisme podem tenir dues postures: una és la de “m’enfado i no respiro”, que seria una mica de Schopenhauer, en el sentit de: “Doncs això no m’agrada. Quina merda. Quina frustració”. Però tenim l’altra versió de: “Bé, doncs si no hi ha res, em puc inventar el que vulgui”.

Un altre dels exemples que acostumo a posar sobre el nihilisme actiu i el passiu és: quan estàs sol a casa i no hi ha els teus pares, muntes una festa. Sí, no ho reconeixeràs, però tots, que hem sigut joves, quan els pares se n’anaven de casa, fèiem una festa. Bé, per què no pensem en el món igual? “Doncs si no hi ha res, fem una festa”. I en aquest sentit podem trobar els existencialistes, que són també filòsofs que s’ho plantegen. Diuen: “D’acord, si jo no soc res per mi mateix, no tinc una essència, sinó que l’únic que em queda és construir-me vers un futur incert, com ho enfoco?”. Els existencialistes s’adonen que som “éssers per la llibertat”. Que tu dius: “Nerea, què és això?”. Doncs som éssers que el que farem constantment és escollir. Escollir tota l’estona. Ho vulguem o no, estarem escollint. Encara que només sigui si surto o no surto del llit, si em poso jaqueta o no em poso jaqueta, si em maquillo o no. Tot són eleccions, constantment. Aleshores, som éssers lliures i, d’alguna manera, hi estem condemnats. Aquests existencialistes de què et parlo tenen una mena de pare, un precursor, aquest precursor és Kierkegaard. Kierkegaard és el primer que experimenta aquesta mena d’estranyesa en adonar-se que el que tenim és llibertat constant.

Ell ho anomena “vertigen a la llibertat”. Nosaltres crec que ho anomenem avui dia una cosa així com “ansietat”, perquè tal com ho descriu al seu llibre em sembla que s’assemblen molt. I mentre que avui és un sentiment que tots tenim, la por a allò que ha d’arribar, Kierkegaard ho va veure fa molt de temps i va ser qui ens va començar a dir: “Compte, ser lliures és també ser conscients dels nostres actes”. Perquè també hi ha aquesta altra part: “Jo soc jo, i el que faci amb això afectarà la resta i m’afectarà a mi mateix”. El fet de ser conscient que les decisions tenen unes conseqüències és també propi de l’existencialisme i també és una cosa que hem de pensar com a joves d’avui dia, les conseqüències de tot allò que decidim. Camus el que diu, per exemple, és: “Mira, pensem que el món és absurd. Si el món és absurd i et poden passar tant coses bones com dolentes, pensa millor que et poden passar les bones. O pensa que et pot passar qualsevol cosa”. És molt més agradable quan aprens a no tenir expectatives i dir: “Bé, doncs a veure què passa”. És una mica també com sortim quan sortim de festa. Dius: “Ostres, doncs em podrien passar coses dolentes”, però no vas pensant mai que et passaran coses dolentes estant de festa.

Aleshores, si assumeixes que la vida és una festa, que és un joc o que és un espai de creació més enllà d’un espai delimitat per unes obligacions, ho pots arribar a gaudir. Ara, és cert, tampoc és qüestió d’estar sempre de festa, perquè en algun moment voldràs el que deia Virginia: el teu espai propi i la teva vida. En aquest sentit, crec que els joves, d’una banda, hem d’aprendre molt de l’existencialisme. Bé, anava a pensar en l’estoïcisme, però no, jo segueixo pensant que la clau és a l’existencialisme i a la lluita, a reivindicar també que podem aprendre a viure sense certeses, però fins a cert límit. Aleshores, crec que ens queda, a la teva generació i a la meva, una feina interessant per davant. Hi ha una cosa que també cal valorar i és que som, com a existencialistes, que caminem cap endavant amb les nostres accions, som éssers futuribles. L’únic que tenim és temps. La nostra vida és temps i hem de ser molt conscients de què fem amb el nostre temps i com anem caminant mica en mica cap al futur.

Javier Merino. Per acabar, m’agradaria que ens diguessis per què recomanaries als joves i als no tan joves que s’interessin per una disciplina que pot canviar tant les nostres vides com ho és la filosofia.

Nerea Blanco. Doncs tu mateix ho has dit: pot canviar les nostres vides. Cal que la filosofia torni a estar viva i a moure’s. I crec que, al llarg de l’entrevista, he anat dient diverses coses per les quals la filosofia és necessària. Però, bé, les recullo així en quatre paraules: ens dona perspectiva, ens guia, ens orienta vitalment, ens permet tenir un element civilitzador i és una eina per pensar millor; i pensar millor, al cap i a la fi, és escollir millor o intentar escollir millor. A més, crec que, com et deia, som una generació que tenim un gran repte per davant. Per fer una mena de tancament de cercles, tot això va començar amb Camus i volia també acabar amb Camus i recollir una cita seva que era una cosa així com que la seva generació tenia un repte per davant que no era tant canviar el món, que era el que havia passat a les anteriors, que creien que havien de canviar el món; sinó aconseguir que no es desfaci. I crec que, encara que hagi passat molt de temps des d’aleshores, les nostres generacions tenen el mateix repte, que és aconseguir que el món no es desfaci i que cada cop sigui més just. I la filosofia hi té molt a fer.

Javier Merino. Moltes gràcies, Nerea, ha sigut un plaer xerrar avui amb tu i coneixe’t.

Nerea Blanco. Igualment. Tot un plaer.