L’educació, la plasticitat i el cervell

Javier de Felipe. Hola. Em dic Javier de Felipe i fa més de 40 anys que estudio el cervell, aquell món fascinant que ens fa ser únics. Soc neurocientífic. Treballo al Consell Superior d’Investigacions Científiques i la meva especialitat és l’estudi microscòpic de l’escorça cerebral, que és l’estructura que ens fa ser humans. La seva activitat està relacionada amb aquelles capacitats que ens distingeixen, a l’home, d’altres animals, com ara la imaginació, la capacitat d’abstracció o el llenguatge. Aleshores, la gran pregunta és: Què és el que ens fa ser únics? Què tenim al nostre cervell que es diferenciï d’altres animals? I l’altra gran qüestió, un cop ja coneixem com és l’estructura del cervell humà, és intentar conèixer com s’altera en algunes malalties que afecten milions de persones; intentar ajudar la societat, tractant d’esbrinar com s’alteren aquests circuits en malalties com l’epilèpsia o la malaltia d’Alzheimer. Aleshores, això és al que m’he dedicat tota la meva vida. Fa 40 anys que estudio com n’és d’apassionant el nostre cervell. I aquí he vingut perquè em feu les preguntes que vulgueu sobre el tema.

Nadia. Hola, Javier. Soc la Nadia i tenia una pregunta. A nombroses entrevistes has dit que l’òrgan que més t’agrada és el cervell, que és molt bonic, però alhora és molt complex. Aleshores, quina bellesa és la que tu has trobat i què és el que realment t’apassiona d’ell?

Javier de Felipe. L’estudi del cervell és completament fascinant. És l’estudi de com sorgeix l’activitat mental a través d’un bosc de neurones. Tot el que som, tot el que pensem, meditem, sentim…, encara que sembli sorprenent, és al nostre cervell. I té una mica de màgic, perquè quan t’hi fiques, comences a estudiar-lo i penetres a l’interior del cervell, té una mica de màgic perquè t’atrapa. Quan t’hi fiques, ja mai en surts. I així fa molts anys que hi estic atrapat. Perquè, és clar, quan veus el cervell humà o el d’altres espècies i comences a pensar com pot ser que d’aquelles neurones, d’aquesta estructura, emergeixi la capacitat d’inventar aparells o escriure llibres, simfonies… Tot això són propietats emergents del cervell. I després, pel que fa a la pregunta de la bellesa, doncs resulta que jo, que soc neuroanatomista, el problema a què ens enfrontem és el que és diminut, com són de petites les neurones, tenen menys de deu mil·lèsimes de mil·límetre, i que són incolores. Al cervell, les neurones no tenen color. Aleshores, per visualitzar-les has d’utilitzar tincions i han de ser selectives, perquè si tu tenyeixes totes les cèl·lules alhora, n’hi ha tantes que es veuria com una taca. Aleshores, es busquen tincions de tal manera que barregem colors. Per exemple, per a un tipus de proteïna posem una tinció vermella, per a un altre tipus, una tinció verda, per a una altra, un altre color… I al final és una combinació de colors. I el que un observa al microscopi és un món multicolor meravellós: unes que són vermelles, altres verdes, altres són ambre, perquè es barregen, i és una meravella.

Aleshores, al final, al mateix temps que estàs estudiant com són les característiques de les cèl·lules, gaudeixes perquè estàs veient una obra d’art. És com un museu format per milions d’obres d’art que són, per exemple, surrealistes, són impressionistes… Hi ha moltes menes. Aleshores, et porta a la imaginació, a pensar, i et quedes, una vegada més, atrapat per l’enorme bellesa. I, de fet, per aquests motius, durant els darrers anys, cada cop són més nombroses les exposicions sobre el cervell. Jo en vaig portar fa uns anys una que es deia Paisatges neuronals, que va anar itinerant per tot el món i era una preciositat. I aquí no era el concepte de què és el que cerques tu científicament, sinó simplement la bellesa. Aleshores, hi vas, hi poses imatges i les vas veient. És com fer una passejada per un museu supergegant. Tenim cent mil milions de neurones. Me’n recordo que una vegada, en una entrevista, parlàvem que el cervell és el museu més gran que existeix, amb més de cent mil milions d’obres, perquè cada neurona és diferent, també. I això serveix també per a la inspiració artística, no només per als científics. Jo conec artistes a qui els encanta pintar i tot això, i quan veuen les neurones del cervell diuen: «Jo això mai no ho havia vist abans, què és això?». I és així, sí.

Lidia. Hola, Javier. Soc la Lidia i tenia una altra pregunta. Volia saber… En diversos llibres defenses que hi ha una relació entre les preguntes de la filosofia i l’estudi del cervell. Podries parlar-nos una mica sobre això i per què defenses la seva existència?

Javier de Felipe. És una pregunta molt interessant. I és que passa que ara, actualment, disposem de mètodes que ens permeten abordar aquelles preguntes que abans eren només dins l’àmbit de la filosofia i de la psicologia, per exemple, les relacions humanes, etc. Ara sabem que moltes d’aquestes propietats o pensaments que estaven associats amb la filosofia es poden abordar des d’un punt de vista científic, com és, per exemple, la presa de decisions i el lliure albir. Encara que sembli sorprenent, el nostre cervell, moltes vegades, comença a prendre una decisió sense ser conscient que aquesta decisió s’ha pres. Hi ha estudis que demostren, per exemple, que, de sobte, vas a fer alguna activitat i abans de fer-la el nostre cervell comença a enviar senyals, perquè té una activitat que t’està preparant per fer-ho, i tu no ho saps. No ho saps perquè no n’ets conscient. I això passa moltes vegades, i no ens n’adonem, quan estàs, potser, parlant per telèfon vas a penjar i sents de sobte: «Escolta, per cert…». I ja no hi ha temps, ja s’ha tallat, i llavors tornes a trucar. I és perquè tens una ordre sense tornada. Ja has dit: «He de penjar», i quan vols no pots. Són aquesta mena de coses que moltes vegades no pensem. Doncs resulta que es poden abordar des del punt de vista científic.

Deia Spinoza: «L’home creu erròniament que és lliure, perquè és conscient de les decisions que pren», tu t’adones del que fas. Però ell deia que això és un error, perquè no saps realment per què les prens. O sigui, fas coses que són conscients, però realment no saps per què les estàs fent. Vet aquí el debat. Aleshores, comences a pensar entre el que és la filosofia, aquesta mena de preguntes: què és el que som, si tenim llibertat o no, fins a quin punt som lliures i com es pot abordar des d’un punt de vista científic. I el mateix passa amb la psicologia. Hi ha moltíssims aspectes que tracten sobre… Per exemple, les depressions o com tenim problemes… La majoria dels problemes psicològics que tenim venen de la infància. Tot això, ara sabem que aquestes alteracions, aquestes modificacions tenen lloc perquè els circuits del cervell s’han modificat durant la nostra infància. La psicologia, el que fa és intentar tornar a reconduir aquests circuits, perquè el flux d’informació vagi pels camins que serien «més normals». És un òrgan molt especial. Si ho pensem, el cervell humà està format per un 80% d’aigua, un 10% de lípids, un 8% de proteïnes i la resta són substàncies inorgàniques. I amb tots aquests components tan senzills, com és possible que s’hagi creat una màquina tan increïble com el cervell humà?

I alhora, te’n vas més enrere i penses: «Quin és l’origen de tot?». Al final, t’adones que hi ha un inici amb el Big Bang, l’univers. Abans no hi havia res, després comença la matèria, després sorgeix la matèria viva i després es transforma en la matèria intel·ligent: el cervell. I resulta que, de cop i volta, el nostre cervell es comença a preguntar d’on venim. Això també ho comento moltes vegades, que és com el que deia el poeta Arthur Rimbaud: «És com el tros de fusta que un dia s’adona que és un violí». Doncs nosaltres, que som pols d’estrelles, que venim de l’univers, som part de l’univers, és increïble que puguem pensar d’on venim. És el tros de fusta que nosaltres… Som pols d’estrelles i comences a pensar d’on vens. Tot això és una mica al·lucinant i, normalment, no meditem sobre això. Fa molts anys que estudio el cervell i he començat a pensar així ara, que ja soc més gran. Però és molt bonic pensar-ho, perquè medites d’on venim, cap on anem, com es va originar tot… Com pot ser que no hi hagi res i de sobte sorgeixi la matèria? I després la vida. I després de la vida, apareixen les neurones. Però les neurones s’han d’organitzar i formar cervells. I això és un procés que va amb el temps. I com passa això? Doncs ho estem investigant. Som una legió de científics. En el meu cas, soc neurocientífic, estudio el cervell, però després n’hi ha d’altres que estudien l’origen de la vida i tot això. És apassionant, és clar.

Cristina. Hola, Javier. Fins fa unes dècades se sabia ben poc sobre el cervell humà. Ara es parla molt de la plasticitat cerebral. Podries dir-nos algun dels descobriments que creus que són més importants recentment?

Javier de Felipe. Sí, la veritat és que en els darrers anys, des dels temps de Cajal, que fa relativament poquíssim temps, uns 100 anys, els avenços sobre l’estudi del cervell són espectaculars a tots els nivells: molecular, genètic, anatòmic i funcional. Aleshores, hi ha moltíssims descobriments nous. El tema és que, moltes vegades, intento explicar-ho de tal manera que resulta que, quan descobreixes alguna cosa, obres una porta i veus un passadís amb moltes portes, i obres una altra porta i en veus una altra. Aleshores, no saps on és el final, perquè no coneixem com està dissenyat el cervell i fins on hem d’anar. Perquè el cervell, moltes vegades comento també que pesa aproximadament 1,400 kg, cap al palmell d’una mà, i algun dia podrem comprendre’l completament. Un dels grans avenços en els darrers anys és la plasticitat, perquè és la capacitat que té el cervell de millorar la seva activitat mental mitjançant unes modificacions anatòmiques i fisiològiques. És a dir, el cervell és capaç de millorar amb l’entorn. Es pot adaptar. És com una mena d’esponja que va captant i es va reorganitzant automàticament, és a dir, autoorganització. I això té unes conseqüències importantíssimes per comprendre com funciona el cervell i com afecta l’educació. L’educació és fonamental perquè aquests circuits es formin de manera correcta.

Explica moltíssimes coses de com, per exemple, després d’una lesió al cervell, podem recuperar una altra vegada funcions, perquè no és rígid. És clar, si fos rígid, no podríem aprendre coses noves. Sabem, per exemple, que quan un aprèn a tocar la guitarra o una nova llengua, estudies i, amb aquests estudis, trigues un temps. I és que s’estan formant noves connexions, que això tarda un temps. Gràcies a això, aprenem i podem modificar el nostre cervell. A més, entendre com és de plàstic el cervell i què és el que governa aquestes propietats és fonamental per veure com podem millorar també els nostres coneixements. Quan s’altera un circuit, com parlàvem abans de la psicologia, un trauma psicològic, com podem modificar aquest circuit mitjançant aquesta plasticitat, que és el que fan els psicòlegs i els psicoanalistes, que és superimportant. Deia Pitàgores fa milers d’anys: «Eduqueu els nens i no haureu de castigar els homes». I no ho deia per res del cervell, perquè no ho sabia. Però això, malgrat tot, és cert. I el que fem els científics ara és donar una explicació científica a aquests pensaments que es tenien i que es basen, sobretot, en la plasticitat, en aquesta capacitat que té el cervell. Si fóssim rígids i només poguéssim respondre quan parla algú, tanca o obre els ulls, no podríem respondre a l’entorn.

El cervell ha desenvolupat un mecanisme que fa que cada entorn es vagi modificant segons les circumstàncies. I això és una meravella que ens ha permès viure, perquè si no… Per exemple, quan ve un lleó, surts corrents. Però pot ser que el lleó vagi a una altra direcció i t’equivoquis. Aleshores, has de tenir capacitat de reacció, de canviar aquestes activitats mentals mitjançant la plasticitat que tenim.

Sofía. Hola, Javier. Em dic Sofía. Com a investigador, has seguit els passos de Ramon y Cajal. Podries parlar-nos una mica sobre aquesta persona tan important i com t’ha inspirat a tu?

Javier de Felipe. Santiago Ramón y Cajal representa un abans i un després a l’estudi del cervell. Els estudis de Cajal sobre la microorganització de pràcticament tot el sistema nerviós, és a dir, l’escorça cerebral, el tàlem, la medul·la espinal, etc.; els seus estudis sobre la degeneració i regeneració del sistema nerviós i les seves teories sobre la funció, el desenvolupament i la plasticitat van suposar un avenç extraordinari i molts científics van seguir els seus passos. A continuació dels estudis de Cajal, moltíssims científics van anar comprovant i ampliant el que Cajal deia.

Abans de Cajal, es coneixia molt poc sobre l’estructura del cervell, i Cajal va ser el primer a parlar de la plasticitat del cervell. Per exemple, explicava aquest tipus de coses que abans no es pensava: Com és possible que jo aprengui coses noves? Aleshores, aquestes coses no es pensaven, no? Se sabia que passaven, però no es tenia una base estructural. I Cajal va ser el primer a parlar d’hipòtesis, idees i experiments, i això va representar un avenç extraordinari. Per això es considera el pare de la neurociència moderna. Al meu laboratori seguim el camí de Cajal, perquè som anatomistes, però amb tècniques molt més sofisticades. Si veieu com són els microscopis que tenim, que són caríssims, meravellosos i grandíssims, i els que tenia Cajal, com una mena de lupa, dius: «Com pot ser que amb aquests mitjans tan rudimentaris fos capaç de dir el que va dir i que canviés el curs de la història de la neurociència?». Seguim aquest camí, de tractar de conèixer l’estructura del cervell, com està dissenyat. Això és el que fem. Igual que Cajal, però amb altres tècniques més sofisticades.

Nuria. Hola, Javier. T’he sentit dir que hi ha moltíssima relació entre l’educació i la plasticitat cerebral. Em podries explicar per què?

Javier de Felipe. Quan naixem, el nostre cervell pesa aproximadament entre 350 i 400 grams, que és com el cervell d’un ximpanzé. Però quan som adults, el nostre cervell pesa 1,400 kg, més o menys. Durant la maduració dels processos mentals, quan comences a adquirir capacitat d’abstracció, etc., resulta que el cervell va madurant i augmenta de mida, sobretot per les neurones. Les neurones, quan naixem, són com arbres. De fet, «dendrita», que és la prolongació de les neurones, ve del grec i significa «arbre». Si veieu el bosc neuronal del cervell d’un nounat, les neurones són molt senzilles, tenen molt poques branques. Però després, a mesura que vas madurant, aquestes neurones es van fent cada cop més complexes, amb més branques i més connexions. Això simplement és que el cervell s’està reorganitzant. Jo, que tinc una neta petiteta i ho estic vivint una altra vegada, veig, dia a dia, com van augmentant les capacitats intel·lectuals i cognitives, encara que el cervell sigui el mateix. Per això, durant aquesta maduració, hi influeix moltíssim el que és l’educació, perquè té a veure amb l’entorn. Hi ha un estudi que és preciós, que m’encanta. És dels anys noranta, però ho acostumo a comentar perquè és molt interessant.

Un cop es va fer un estudi amb un grup de dones de la neteja d’un petit poble de Portugal. Se’n van anar a treballar a Suècia i, a l’hospital, a un científic se li va acudir comparar com funcionava el cervell de dones que sabien llegir i escriure amb el de dones que no sabien ni llegir ni escriure. I feien preguntes, els anaven dient paraules: «Què opines sobre no sé què?». I veien com s’activava el cervell. Van observar que el cervell de les persones que sabien llegir i escriure funcionava de manera diferent del de les persones que no sabien ni llegir ni escriure. Aleshores, l’editor va donar molta importància a aquest article, perquè indicava que la cultura produeix canvis als circuits del cervell, i que aquests canvis influeixen en la manera de pensar. No vol dir que sigui ni millor ni pitjor, però el que sí que vol dir és que té una influència tremenda. Per això, el més important d’una societat és l’educació. I més enllà d’un científic o universitari, són els professors de quan som més petits, perquè és quan som més plàstics i estem formant els nostres circuits, fins que tenim vint anys, que és quan madurem del tot, més o menys. Jo encara no he madurat. Em falta un temps. Tot això és important per saber com pots potenciar aquests circuits i com els pots millorar. La importància que té l’entorn.

Un entorn amb uns pares maltractadors tindrà un efecte dramàtic per a molts anys per a l’individu que el pateix. L’educació et farà tenir un cervell millor, en el sentit que serà més civilitzat i podràs aprofitar més moltíssimes coses. Aleshores, hem de conèixer com podem potenciar l’educació i com podem potenciar i fer un cervell cada cop més civilitzat i més humà. Al final hem de ser més humans. No? Això és.

Sonsoles. Javier, últimament he sentit molt sobre les neurones mirall. Podries dir-nos què són i per què són tan importants?

Javier de Felipe. Les neurones mirall són unes cèl·lules que s’activen quan fas una acció i l’observes. És com tenir un mirall que reflecteix el que estàs fent. El descobriment de les neurones mirall podria explicar moltíssims aspectes del comportament humà i de la transmissió de la cultura. La imitació i el fet de posar-se al lloc de l’altre, el que és l’empatia, probablement es deuen al fet que s’activen circuits al cervell liderats per les neurones mirall. Gràcies a les neurones mirall, podem tenir la capacitat de sentir els sentiments, les accions i les emocions de persones alienes com a propis, cosa que seria l’empatia. Quan es van descobrir, el 1990, fa relativament poc, sabíem què era l’empatia i que hi havia persones que eren més empàtiques que altres, però no sabíem per què. El que va passar va ser que un científic, en Rizzolatti, amb el seu grup d’investigadors, estaven fent experiments amb micos. Aleshores, quan el mico feia bé l’exercici que havia de fer, li donaven un plàtan. De cop i volta, un dels investigadors va agafar un plàtan del fruiter i l’activitat cerebral del mico es va disparar.

Llavors van dir: «Què passa? Mira a veure si està malmesa la màquina o a veure què passa aquí». I van començar a veure si tot estava bé i no van veure cap problema. I llavors: «Com pot ser? Si encara no s’ha mogut ni res. Com pot ser?». Els elèctrodes estaven col·locats a l’escorça motora i estaven tractant de veure com l’escorça motora responia a això que deia abans, com es prepara per fer una acció. Però, és clar, el mico ha de fer un exercici i moure’s. Però com que estava així, mirant, i no feia res, però va veure com l’altre agafava el plàtan, va fer… I es van adonar que eren les neurones mirall, que estaven fent l’acció que un altre estava fent, les mateixes neurones. A la ciència passa moltes vegades això, que descobreixes coses accidentalment, que no les vas buscant. I a partir d’aquí, ara mateix, pensem que la transmissió de la cultura, per exemple… Potser aquestes cèl·lules són les que expliquen l’empatia. Per què hi ha persones que són empàtiques i d’altres no? Resulta que, potser, aquests circuits en què estan involucrats les neurones mirall estan danyats i tu no tens la capacitat de veure, sentir que una altra persona pateix o que estan completament… És terrible, no? Són alteracions del cervell. I això té una altra explicació. És el mateix que parlava abans de la filosofia, la psicologia i l’empatia, que són temes sobre els quals és molt difícil pensar que tinguin una base estructural. Però, al final, com he dit abans, tot és al cervell, i aquests experiments cada vegada demostren més que és així, que no hi ha res més que el nostre cervell.

Alba. Hola, Javier. Al teu darrer llibre relaciones el cervell amb l’art, la creativitat artística de l’ésser humà o la percepció de la bellesa. Podries parlar-nos una mica sobre el tema?

Javier de Felipe. Doncs la creativitat artística, sens dubte, sorgeix del cervell. El tema és que no sabem per què l’art o la bellesa produeix un plaer intel·lectual a qui observa una obra d’art i a l’artista. Per què tot allò que fa l’ésser humà té un toc d’estètica o de bellesa? Ho necessitem. Quan et vesteixes, per exemple, o a casa teva tens unes decoracions, una sèrie de necessitats estètiques i de bellesa sobre les quals no tenim explicació, perquè no serveixen per a la supervivència de l’individu, això no val per a res. El perquè no ho sabem. El que sí que sabem és que la percepció està relacionada amb moltes parts del cervell. No és una zona del cervell que digui: «Aquí es percep l’art», sinó que són múltiples regions. Però, és clar, és un gran misteri el perquè. Per què tenim aquesta necessitat de la bellesa? Deia Confuci… Li preguntaven que per què comprava arròs i flors, i deia: «Compro arròs per poder viure i flors per tenir alguna cosa per viure». Aquesta expressió tan bella de la necessitat de la bellesa per a l’ésser humà és extraordinària. Tot i que no estem segurs de si els animals també tenen una certa percepció de la bellesa i de l’estètica. Per exemple, els animals, per aparellar-se, intenten atraure la femella o el mascle amb colors, amb objectes…

De fet, es pensa que la nostra capacitat de percepció de la bellesa ve al llarg de l’evolució. Quan un pensa com sorgeix això, també és impressionant. Jo no soc antropòleg, jo em dedico a l’estudi del cervell, però si penses que el nostre cervell és el mateix que fa 200.000 anys amb l’Homo sapiens, quan érem a les cavernes, i que ells van veure també meravellosos capvespres i albes, flors i de tot. Però com que no tenien la capacitat del llenguatge ni la capacitat d’abstracció, que és el que va anar avançant al llarg del temps, ells el van poder percebre, però no el van poder manifestar. No ho van poder manifestar perquè no existia, fins i tot encara menys, el llenguatge articulat ni tampoc l’escriptura. L’escriptura es va inventar fa poc, fa uns 10.000 anys, més o menys, va començar. És a dir, que fa 20.000 anys no es podia gaudir ni de la poesia ni de la literatura ni de res d’això. I el cervell era el mateix. Aleshores, amb tot això, comences a pensar sobre com pot ser que un cervell, que és el mateix, vagi canviant al llarg de la història, de la nostra evolució. I aquí ve al cas una cosa que és superbonica i molt interessant. I és que molts dels grans científics, músics, literats, pintors… patien malalties mentals.

Llavors, és clar, un pensa com pot ser que aquests cervells, que funcionen en un àmbit que és fora del normal, hagin estat impulsors de grans avenços a la societat. Deixant volar la meva imaginació i, com comento al meu llibre, podria donar-se el cas que els primers artistes i genis humans fossin persones que estaven trastornades de la ment, i que van donar lloc a una mena de Big Bang, com una espurna cultural que es va propagant. Perquè, al final, si pensem en tot això, cal sempre un abans, hi ha un abans. Tu no neixes sent un geni o sent un gran pintor, et fa falta un mestre, una educació. Per això parlava abans de l’educació i, per això, aquest abans, aquest entorn intel·lectual. La nostra evolució és una evolució, sobretot, cultural. Al llarg del temps anem canviant i modificant les nostres activitats. És així, no?

Carmen. Bé, Javier, i ara que vivim a l’era de les tecnologies i la intel·ligència artificial, tu creus que podria existir una màquina pensant i amb emocions?

Javier de Felipe. Doncs, la veritat, crec que sí, per una raó: i és que això ja s’ha inventat, la natura ho ha inventat, perquè nosaltres som una màquina biològica, el nostre cervell és una màquina biològica. Aleshores, la pregunta és, si algun dia som capaços de conèixer com és l’estructura del cervell, totes les seves connexions, neurones, que encara estem, encara que estiguem lluny, però hi som, i coneixem quins són els algoritmes que utilitza el cervell, perquè, al final, el cervell és com una mena d’instrument matemàtic que el que fa és processar informació del món extern, interpretar-la i donar una resposta… Si coneixem quins són els trucs informàtics que fa, els algoritmes que utilitza i la base biològica, doncs això suposarà un avenç extraordinari en el desenvolupament de nous ordinadors que permetran avançar molt més del que fa l’ésser humà. Cada cop és més difícil separar què és el que és humà i què és el que és un ordinador. Hi ha ordinadors, programes, que són capaços de crear música, de fer art, de fer mil coses, no? I el que fem, l’ésser humà, que som molt intel·ligents, és ensenyar a les màquines algoritmes, programes… per fer coses que fem nosaltres, però molt millor i més ràpid.

Ensenyes una màquina a sumar, a multiplicar, i ho fa molt millor que tu. Si ensenyes a fer altres tasques, ho va fent millor que tu. Aleshores, quin és el límit? Fa, de vegades, una mica de por, no? És a dir, si algun dia les màquines superen l’ésser humà, i sempre ha estat un debat al llarg de la història de fins a quin punt serà possible. Aleshores, la qüestió és: si som capaços de fer un cervell igual al cervell humà, tindrà aquest cervell capacitat de…? Serà sintent? Sentirà? És a dir, tindrà aquestes propietats que tenim nosaltres íntimes, del nostre propi cervell, de la nostra vida interior? Les tindrà també un ordinador? Serà possible? Es pot plantejar això científicament? I la resposta és sí. Crear un circuit en un ordinador, el que fa és comprendre millor com funciona el cervell. Però vaja, la natura ja l’ha inventat, el nostre cervell.

Elvira. Hola, Javier. Em dic Elvira i m’agradaria preguntar-te si creus que, en un futur no gaire llunyà, es trobarà la cura per a l’Alzheimer o l’epilèpsia o altres malalties mentals. I també, com podríem ajudar a millorar la nostra salut cerebral?

Al meu laboratori, dues grans línies de recerca són l’estudi de l’epilèpsia i l’Alzheimer. El fet de guarir és un tema que és diferent, perquè quan un té la malaltia d’Alzheimer en estadis molt avançats, no es pot guarir, per desgràcia, perquè hi ha moltíssimes neurones, molts circuits, que estan alterats o danyats. Quan veus el cervell d’un pacient molt avançat, saps que no pot tenir una ment normal. O sigui, no pot, està malmès, no pot. Aleshores, el que s’està buscant, hi ha dues grans línies de recerca. La primera… És una malaltia progressiva, és a dir, que comença i després va progressant. Aleshores, el primer és com pots parar el progrés de la malaltia, que això sí que és factible. Si coneixem com es produeix, veiem com ho aturem, no? I hi ha una altra línia de recerca que és com detectes que tens la malaltia d’Alzheimer, com comença? Perquè quan es comença a manifestar clínicament, que és que comences amb un deteriorament cognitiu que de vegades s’anomena «deteriorament cognitiu lleu», que comences a perdre memòria, etc., això és que ja comences a tenir alteracions. Jo tinc cervells humans de controls, en teoria, que no tenen problemes psicològics, psiquiàtrics, neurològics, que veus plaques típiques d’Alzheimer i una proteïna que es diu «tau» en algunes neurones. I, tanmateix, són individus normals que no tenen cap alteració. I la pregunta és: quines són les alteracions dels circuits necessàries perquè donin lloc a aquest deteriorament cognitiu? I quan veus que ja ha començat, com ho pots aturar? I jo soc molt optimista perquè això segur que s’aconseguirà.

Aleshores, hem d’aconseguir aturar la malaltia. I per aconseguir-ho, hem d’investigar sobre el cervell. Però no només el d’Alzheimer, sinó el cervell normal, per veure com està format. Si no sé com és un cervell normal, no sé com s’altera amb la malaltia. Perquè la població general no medita la importància que té l’estudi del cervell. Però si pensem que nosaltres som… que el cervell és l’essència de la nostra humanitat, que som el nostre cervell, només per això seria meravellós i importantíssim estudiar el cervell. És conèixer-nos a nosaltres mateixos. Ara, si expliques que les alteracions del cervell produeixen malalties tremendes, com l’Alzheimer, la depressió, la malaltia de Parkinson, l’epilèpsia… Es comprèn més, no? I això és el que estem fent, intentar estudiar. I, com que cada cop anem més de pressa, jo crec que en un futur no gaire lluny serem capaços de poder aturar aquestes malalties, la malaltia d’Alzheimer. Buñuel, que va patir la malaltia, deia que no hi havia res més horrible que anar perdent la memòria a retalls. A poc a poc la vas perdent. Un dia en desconeixes un, comences a ja no conèixer la teva família i, al final, ni a tu mateix. És una malaltia horrorosa, i de vegades he vist pacients que els parlen i diuen: «No, si no s’assabenta de res». I es posa, potser, a plorar de sobte. Perquè potser vol expressar alguna cosa, però no pot. No pot perquè li falta aquest circuit, però sí que ho sent. I cal tenir molta cura i cal saber… conèixer millor la malaltia i tenir més, no ho sé, saber de què estem parlant, no? És terrible, és clar.

Víctor. Hola, Javier. Soc en Víctor. En què es diferencien i s’assemblen el cervell humà de l’animal?

Javier de Felipe. Aquesta és una altra de les grans preguntes de la neurociència. Molts companys proposen que la diferència més gran és la complexitat. El nostre cervell és més gran, més complex, més neuronal, té més capacitat de computació… De tot això, no? Però hi ha altres grups d’altres científics, entre els quals nosaltres liderem aquest tipus de visió, i és que el cervell humà té neurones que són úniques, i probablement aquestes neurones fan que el nostre cervell sigui únic. Però això no vol dir, una vegada més, que el nostre cervell sigui millor que el d’altres animals. Cada cervell de cada animal és únic. Si estudieu el cervell d’un gos, d’una girafa, d’un ratolí, teniu estructures que són úniques. Cada cervell és un món mental. Moltes vegades penses que la ment som nosaltres i els altres, res. Els animals, doncs, són com éssers autòmats, com una mena de ninots, no? Doncs ells tenen cervell i tenen sensacions, sofreixen, pateixen… I, començant amb la retina, és a dir, l’ull, arribant al tàlem, que són diferents en un gos, en l’home, en el gat…, la informació que arriba al cervell és diferent. Aleshores, aquest món, el món mental, és diferent. Però, alhora, tenim moltes coses que són comunes. Per exemple, com l’empatia o la tendresa. Per exemple, hi ha estudis preciosos d’orangutans que tenen cura d’un gos que ha estat abandonat i que estava deprimit i, en tenir-ne cura, se senten millor. Perquè durant molts anys hi va haver experiments amb el ximpanzé, que és l’animal més proper a nosaltres. Ens vam separar a la línia evolutiva fa només sis milions d’anys.

Aleshores, aquesta separació de relativament fa poc, s’ha intentat durant uns anys, sobretot, als anys setanta, es tractava d’humanitzar el ximpanzé. S’intentava dir: «Bé, a veure, si de petit li ensenyem a utilitzar els coberts, el menjar, el no sé què…». I hi havia una mona que es deia Juma, que va ser molt coneguda perquè durant anys va aprendre a dinar. Es posava el seu plat, es posava una forquilla, una cullera, menjava, recollia, el rentava i tu: «Ai, quina meravella!». Però es trigava anys per aconseguir que la Juma fes això. Però resulta que l’ésser humà fa el mateix, però després continua. O sigui, al mateix temps, això és el que fa un nen de dos anys. Però després, a partir d’aquí, comences a tenir una sèrie de característiques que és increïble com el nostre cervell és capaç de fer allò que fa el nostre cervell. I és l’únic animal que ho fa. La pregunta és: quan tu estudies el cervell d’un ratolí o d’un ximpanzé i el de l’ésser humà i el mires pel microscopi, a primera vista no veus res diferent. I moltes vegades penses que és més fàcil creure que tot és igual, els circuits són tots els circuits, les connexions, el cablejat és el mateix, però el que et canvia és la mida. Però quan vas més a fons t’adones que hi ha cèl·lules que de sobte…

Jo, quan vaig començar a estudiar el cervell, que estava amb rates i ratolins, jo estava influenciat també per la idea aquesta que tot és igual, però més gran, que el nostre cervell és com un cervell de ratolí molt gran. I això és meravellós, des del punt de vista científic, perquè pots analitzar ratolins i després extrapolar-lo a l’ésser humà. Però no és així. Resulta que al cervell humà hi ha cèl·lules que són úniques, igual que al ratolí, com deia abans. I la pregunta és: i això com influeix en el que som? No ho sé. Però el que sí que sabem és que som diferents. Però el gos és també diferent de nosaltres i entre altres espècies. Ells tenen el seu món, ells veuen, perceben… Perquè també una altra cosa que és important recalcar és que no hi ha cap realitat. El que hi ha és una interpretació del món extern. Si aquí tinguéssim una abella o un altre animal, el que veuria aquí és absolutament diferent. Veu potser raigs infrarojos, veu colors, ens veuria, potser, com a fosforescents… I el seu món és aquest. Per nosaltres és el que veiem aquí. Però tot això és el nostre cervell, que també et pot enganyar, en el sentit que pot fer una interpretació errònia del que tu estàs veient. És a dir, no hi ha una realitat, hi ha una interpretació del món. I aquesta interpretació és diferent per a cada cervell. Hi ha tants mons mentals com cervells. Aleshores, la girafa… Jo l’he estudiada per casualitat, perquè estudiem espècies exòtiques.

Volia estudiar les cèl·lules corticomotores que van a la medul·la espinal. Com que són llarguíssimes, dic: «Doncs les neurones aquestes que projecten la medul·la, gairebé les pots agafar amb la mà». Aleshores, el que vam fer va ser tallar tot el cervell per veure on són aquestes cèl·lules gegantines, suposadament gegantines. I vam començar a veure que l’estructura del cervell tenia unes coses raríssimes. Però molt rares, d’aquestes que comencen a aparèixer uns grups de cèl·lules, que això mai no ho havíem vist en cap altra espècie. I llavors em vaig preguntar: «Per què?». Perquè és una girafa. I és clar, què pensa una girafa? Què és el que té? Doncs no ho sabem. Això no es pot saber. Tu no saps què està pensant. I, de fet, l’estudi de les diferències entre els animals i l’ésser humà va començar, fa força anys, quan jo tenia una gosseta. Jo no havia pensat mai en aquesta mena de coses. Perquè moltes vegades també la meditació sobre el que som, el nostre cervell, altres animals, normalment no es fa. No hi ha meditació, com comento al meu llibre. Ens falta meditació, no? Aleshores, jo veia de sobte la gossa, l’Alba, que s’acostava i em mirava. Aleshores, jo pensava, a través dels seus ulls: «Què és el que deu estar pensant?». I llavors venia i m’avisava perquè volia sortir al carrer o perquè li donés menjar. I em vaig adonar que es transmetien missatges del seu món al meu i que ens enteníem en molts aspectes.

I, alhora, doncs coses molt comunes. Els gossos poden mostrar alegria, tristesa, igual que un ésser humà. I, és clar, al final els estimes molt. Però quan no en tens, no entens que algun amic, algú o un familiar que hagi perdut un gos estiguin molt tristos o es posin a plorar. I moltes vegades, quan han perdut un gos, deien: «Quina ximpleria que es posi tan trista, si era un gos, simplement». I és que, al final, és com el teu company i, alhora, és quan un comença a donar-hi voltes. Vaig començar a donar-hi voltes. Com és el cervell? I per què hi ha tantes coses comunes i alhora tan diferents que ens criden l’atenció? Juan Ramón Jiménez va fer un llibre preciós, Platero i jo, que m’agrada molt perquè parla de la relació que té amb Platero. I que parla de quan estava fent una migdiada, per exemple, i mirava a Platero i deia: «Què deu estar pensant? Els seus somnis són diferents dels meus, però segur que somia alguna cosa». Aleshores, com et fiques en aquest món del burret? O, en aquest cas, un gos. Això és… I deia que anava amb Platero, anava caminant i es va voler ficar a un parc. I li va dir el guarda: «Perdoni, però el ruc no pot entrar al parc». I va dir ell: «Si Platero per ser un ruc no hi pot entrar, jo com a home tampoc hi vull entrar». I allà es va quedar. Molt bonic.

Víctor. Hola, Javier. Sabem que has col·laborat amb la NASA per estudiar com afecten els viatges espacials el cervell. Què ens pots explicar sobre això?

Javier de Felipe. Doncs la veritat és que això va ser una col·laboració amb la NASA, que va ser també apassionant, una meravella. Vam participar en un projecte que es deia Neurolab i que va sorgir com un mandat de George Bush, el pare, que va declarar la dècada del 1990 com «La dècada del cervell». Aleshores, la NASA va dir: «Bé, farem un experiment que anomenarem Neurolab, i és per estudiar els efectes dels vols espacials sobre el sistema nerviós. Pensant en els futurs viatges espacials, com la gravetat, la manca de gravetat o les circumstàncies dels vols espacials afecten». És clar, també recordo que em van trucar i em van dir: «Escolta, Javier, vols participar en un estudi de la NASA sobre el cervell?». Vaig dir: «I tant que sí». No sabia per què, però bé, vaig dir jo al principi: «Encantat». I després ja vaig començar a pensar per què era, perquè era interessant. I va tenir una importància històrica fonamental per a la neurociència, perquè durant el vol espacial de la nau que es deia Columbia, van ser 12 preparacions de Cajal i vuit o nou dibuixos, en homenatge a Cajal. Aleshores, els astronautes, durant el vol espacial, van treure els dibuixets i van dir: «Doncs això ho dediquem a Santiago Ramón y Cajal com el pare de la neurociència moderna». Perquè era una mena d’arca de Noè que va anar a l’espai per estudiar l’efecte dels vols en diversos animals.

Hi havia peixos, grills… i jo estudiava les rates. Rates que tenien, quan van anar a l’espai, 14 dies i, quan van tornar, eren 15 o 16 dies després. Era veure com és l’efecte dels vols espacials en aquests animalons. Eren 14 dies. I quina importància podia tenir? Resulta que el cervell de les rates… La maduració de l’ésser humà, que triga uns quants anys, fins als vint-i-tants anys continuen madurant, a les rates té lloc aproximadament en un mes. En un mes i mig, més o menys, ja han madurat. És com si tu enviessis un nen que té sis o set anys i és a l’espai durant deu anys. I era veure com el vol espacial els afecta. I un pensa: «I per què això?». Doncs resulta que al llarg de l’evolució, amb el nostre cervell, hem evolucionat dins del que és la Terra, la gravetat, les condicions còsmiques i tot allò que hi ha a la Terra. Ara mateix no ens n’adonem, però la gravetat està constantment funcionant al nostre cervell. El nostre cos s’adona que estem asseguts i això és per la força de gravetat. I tots estem adaptats a la gravetat i a moltíssimes altres coses. I la pregunta és: i què passa si tu estàs en un entorn diferent? I per què et preguntes això? Pel tema de la plasticitat de què he parlat abans. El cervell s’adapta a les circumstàncies noves. I les rates que vam estudiar… Una part del cervell, que es diu en anglès hindbrain, que és la part posterior de la rata que està relacionada amb els músculs antigravitatoris, és a dir, la part posterior de les rates. Com que estan volant, les anomenem «rates voladores». Si veieu un vídeo, estan tota l’estona volant per la nau. Bé, a les gàbies, però volaven.

Aleshores, els falta aquesta informació sensorial que arriba al cervell dient: «Escolta, que estic recolzat a terra». Això no ho tenien. Aleshores, el que vam voler estudiar és aquesta zona del cervell on arriba aquesta informació, com ja no hi era, com afecta, i més en aquestes condicions també dels vols espacials. I vam veure que hi havia canvis permanents als circuits. I això és bo o dolent? Doncs no ho sabem. El que sí que sabem és que això és una adaptació al nou mitjà. I aquí ve una gran pregunta i és que, en els pròxims mil·lennis, quan l’ésser humà comenci a colonitzar l’espai, és possible, basant-se en l’evidència científica de l’evolució i en les nostres possibilitats que cada cop sigui més possible allò que és poder colonitzar altres mons, ja que és probable que l’Homo sapiens, nosaltres, es transformarà al llarg dels mil·lennis en un Homo sapiens spatti, l’home savi de l’espai. Perquè es va adaptant a aquests mons extraterrestres, a aquestes noves circumstàncies. És possible que, en un futur, després de mil·lennis i després d’anar colonitzant l’espai, sorgiran moltes espècies, noves espècies, que tenen un origen humà i el cervell del qual pot ser diferent. D’aquí poc, possiblement, es formin les primeres colònies a la Lluna. Després serà Mart, després…

I d’aquí a mil anys, com moltes vegades pregunten: «Escolta, és possible fer això?». I dic: «Jo, potser, no ho veig, però és que en cent anys hem anat tan de pressa, tan bestialment de pressa que per què no?». O sigui, d’aquí a mil anys, potser estem aquí, flotant, sense parlar, simplement a través d’uns circuits. No ho sé. Moltes vegades la ficció, com abans comentava, de crear un ordinador, una màquina sintent o pensant que pràcticament és impossible pensar que… De fet, es pensava que tenir una màquina que guanyés a un mestre dels escacs seria la primera demostració que les màquines podien superar l’ésser humà. I això va passar amb Kaspárov, si ho recordeu, que va ser un gran mestre. Ell va jugar una partida, un torneig, amb l’IBM, un ordinador que es deia Deep Blue, nosaltres vam començar amb el Blue Brain per aquest tipus d’estudis, i al primer torneig va guanyar la màquina. Però un any després, el 1997, van fer uns nous programes i va guanyar Kaspàrov. I ara mateix, et pots comprar una maquineta de res i guanya a qualsevol campió d’escacs. Però en aquell temps era increïble. Aleshores, cada cop anem progressant més i més i més. La ficció es va transformant en realitat.

I ja per anar acabant, m’ha encantat estar amb vosaltres parlant sobre aquest tema, sobre aquests temes, sobre el cervell. I també m’agradaria comunicar-vos que jo soc molt optimista sobre l’avenç de l’estudi del cervell. De fet, cada cop som més els científics i més ben organitzats, gràcies als projectes interdisciplinaris. El 2005, en Henry McCann, que és company meu, va proposar un projecte que es deia el Blue Brain, que venia d’utilitzar ordinadors, del Deep Blue, ja que això era Blue Brain. Aleshores, em van trucar també i em van dir: «Escolta, vols col·laborar en l’estudi del cervell per a IBM i altres coses?». I jo vaig dir: «I per a què és això?». I el que s’estava tractant de fer era, mitjançant les simulacions del cervell, poder-lo comprendre millor, perquè és molt difícil entendre’l. I quan va començar el projecte, ens vam adonar que requeria un abordatge molt més ambiciós, més internacional. I a Espanya, aleshores, vam desenvolupar el projecte que es diu Cajal Blue Brain, en honor a Cajal. Tenim Cajal fins i tot a la sopa nosaltres aquí, no? I llavors vam començar amb el Cajal Blue Brain i hi vam començar a col·laborar. Jo soc anatomista, però hi ha matemàtics, enginyers, anàlisi d’imatge… I és una autèntica meravella, perquè jo, per exemple, tinc imatges molt boniques del cervell, unes precioses de: «Ui, que maco». Però després, com ho estudies?

Aleshores, has de transformar les dades biològiques en dades matemàtiques per després fer simulacions i entendre-ho. Has d’entendre el que veus, oi? Aleshores, ara l’abordatge és interdisciplinari, és un abordatge multidisciplinari. I el que té de bo aquests grans projectes és que duren molts anys. I això és important perquè la majoria dels projectes són de dos a tres anys. Al tercer any, quan comences a descobrir alguna cosa, et quedes sense diners. Aquests són de més de deu anys. I gràcies a aquest projecte, Cajal Blue Brain, vam crear un laboratori al Centre de Tecnologia Biomèdica entre la Universitat Politècnica i l’Institut Cajal, que es diu Laboratori Cajal de Circuits Corticals, on tinc unes màquines, vaja, que mai no havia somiat tenir i podem estudiar el cervell humà amb un nivell de resolució increïble. I veiem coses meravelloses. I després, al final, dius: «I ara, com ho analitzo?». Aleshores, com que no hi ha programes per analitzar-ho, has de treballar amb enginyers informàtics, matemàtics… «Com estudio això?». Me’n recordo que deien: «Això cal preguntar-ho a un tal Pedro, que és una especialista en poliedres». I això què té a veure amb el que jo he preguntat, saps? Moltes vegades parlem que és molt difícil entendre el cervell i, de fet, és molt difícil, però també sovint comentem que és difícil perquè no coneixem com s’ha dissenyat, com s’ha creat. Si ho sabéssim, potser seria molt fàcil. I moltes vegades a les meves conferències poso un acordió que està format, per exemple, per 1.200 peces, i tu veus totes les peces, un cable… mil i escaig elements.

I dius: «Tu ara agafes tot això i fas una màquina que produeixi un so. I, a més, aquest so no serà el mateix sempre, sinó que ho pots modificar». Com funciona cadascun dels elements i després com funciona com un tot. I això és superdifícil. Aleshores, si coneguéssim el dissenyador del cervell… A les meves conferències, poso una màquina de fotografiar, el mateix. Poses Picasso a casa seva a París, una foto preciosa i dius: «Doncs això s’ha fet amb aquesta màquina». I si mai no ho has vist, dius: «Com pot ser això?». L’obres i: «Aquest element, per a què serveix?». Doncs no ho sé, has d’anar un per un. I és el que ens passa amb el cervell, que no coneixem el dissenyador que ho ha fet. Però si ho coneguéssim seria molt fàcil, perquè ara es fa en sèrie, totes les màquines, els objectes… Tu veus un dissenyador, ho veus, ho posa i es fa. Doncs el cervell humà seria igual. Però ens manca aquest senyor que ens digui com es fa. Doncs res més. Volia donar-vos les gràcies per haver vingut a escoltar-me i a parlar amb vosaltres i tractar de resoldre les vostres preguntes. I espero que hagi estat útil per a vosaltres. I encantat de conèixer-vos, encara que sigui a distància. Però ja us conec, ja us he vist. Moltes gràcies per tot.