L’educació és imparable: els meus mestres contra el càncer
Cristina Olender
L’educació és imparable: els meus mestres contra el càncer
Cristina Olender
Estudiant de Medicina
Creant oportunitats
Donar medul·la per salvar vides
Cristina Olender Estudiant de Medicina
Cristina Olender
"Quan em van dir que tenia leucèmia amb 14 anys, la meva primera reacció va ser d'incomprensió. I la meva segona reacció va ser d'enuig amb tothom, perquè sabia que era un tipus de càncer i el càncer no podia significar res de bo ". La jove Cristina Olender (@crissyolen) ha passat els últims cinc anys de la seva vida entre ingressos hospitalaris i estudis a casa per superar 3 leucèmies i un trasplantament de medul·la.
Gràcies als metges, personal sanitari, la seva família i professors va aconseguir recuperar-se i accedir a la carrera de Medicina, que estudia actualment. En aquesta conversa amb la seva mare, Mercedes Aguirre, reflexiona sobre càncer, adolescència i educació. "Els meus professors venien a casa per donar-me classe, abans d'anar ells a l'escola, i acudien a l'hospital quan estava ingressada. Es van bolcar tant en la meva recuperació que, sense ells, no podria ser on sóc avui. No hi hauria superat el curs i selectivitat. M'han fet ser part de qui sóc ara, gràcies a la seva lliçó d'altruisme incondicional ", conclou.
Transcripción
Aleshores, és clar, a mi m’expliquen això amb 14 anys i la veritat és que em va costar molt d’interioritzar. Encara era molt petita i no entenia realment què era la vida, així que jo, com que us veia a tu i al pare tranquils, doncs, encara que vaig tenir les meves èpoques dolentes, com tot el món, jo per dins estava tranquil·la. I amb aquesta actitud de tranquil·litat i de saber que no em faltaria suport per part de la meva família propera, és a dir, tu, el pare i la meva germana Moni, amb aquesta actitud vaig intentar portar a terme aquests vuit mesos de tractament dur que hi ha al principi. Després d’aquests vuit mesos, la veritat és que vaig tenir un munt de seqüeles. La químio, doncs bé, hi ha un marge molt petit de possibilitats que et necrosin o que et matin les cèl·lules de l’os, dels caps dels fèmurs, i a mi, per exemple, tal com saps, mama, em va passar.
Aleshores va ser quan un munt de pensaments negatius van rondar pel meu cap, però vaig tenir la sort que aquells anys que havia anat amb cadira de rodes, amb les muletes, havia fet grans amistats amb gent força increïble. I entre vosaltres, que heu estat la constant que m’ha estat ajudant sempre, i ells, em vau aconseguir treure d’aquell bucle, d’aquell pou al qual jo m’havia posat, i treure’m fora, i la veritat és que, després d’això, tot va venir costa amunt i va ser increïble. La malaltia la vaig viure, la vaig tornar a viure, potser d’una manera més fàcil, entre cometes, perquè ja sabia què m’esperava. Sabia què eren les nafres, com anaven a ser els cicles, sabia què era ser a l’hospital durant molt de temps. Aleshores, no em va suposar tanta dificultat, però tot això ho vaig fer aquest cop acompanyada d’aquest grup de persones tan increïble i de vosaltres, és clar.
És a dir, que l’actitud que tenim davant les situacions determina la nostra altitud, en el sentit de com de feliços o de persones positives som. Sí, més que això, com de feliços arribarem a ser. Si tu tens una actitud negativa, no aconseguiràs envoltar-te de coses positives, és impossible, però si tens una actitud positiva, probablement t’envoltaràs d’un munt de gent, persones, oportunitats positives i, de debò, ho he comprovat aquests cinc anys que portem amb això. Sempre que feia alguna cosa amb una actitud positiva, després, encara que hi havia moments durs, les conseqüències finals sempre eren positives, i mira on som avui. Si no hagués estat per això, no seriem aquí avui…
O, per exemple, com tu sabies, jo, més al principi, a la primera leucèmia i tot això, deia: “Què vols pel teu aniversari?”, i jo: “Jo? Jo vull poder passejar amb tu a la punta del far”. On vivim hi ha un espigó, la punta del far. Però què va passar? Que resulta que la primera leucèmia et va fer mal als malucs i, aleshores, estaves molt discapacitada i no podies caminar. Aleshores, resulta que una cosa tan senzilla com passejar amb la meva filla era impossible. Aleshores, recordo que quan em reunia, els pocs cops que era amb les meves amigues per sopar, els deia: “I què és el que més vols?”, “Jo? A veure si algun dia puc passejar amb la meva filla per la platja, res més”. Això és el que estava esperant, i gairebé van passar quatre anys fins que ho vaig aconseguir, i just abans de venir aquí a la trasplantació, a Madrid, un dia, de sobte, gran sorpresa, vens i em dius: “Mama”, i jo: “Què?”. “Escolta, què et sembla si fem una passejada?”. A mi aquell dia se’m va arrencar el cor, vaig dir: “Déu meu, però quin gust”. I la veritat és que va ser una passada. És a dir, és d’un quilòmetre la passejada d’anada i tornada. Recordo que ens vam fer una foto quan vam arribar al far, al final, i, per descomptat, la vaig enviar a les meves amigues, els vaig dir: “Ho he aconseguit, he fet la passejada”. I, per descomptat, després d’això veníem a Madrid amb la incertesa que no sabíem què passaria, perquè jugàvem a cara o creu. Aleshores, doncs…