Com ajudar els teus fills a afrontar els canvis

Pilar Jericó. Hola, soc la Pilar Jericó. Moltes gràcies per tenir l’oportunitat d’estar amb tots vosaltres i amb totes vosaltres parlant d’una de les meves grans passions, que és l’educació. Per parlar de l’educació m’agradaria començar amb una cita, amb una frase que vaig llegir al llibre del Petit Príncep que deia: “totes les persones grans han començat essent nens”. A veure, un nen què és? Un nen és una possibilitat, és un món de grans possibilitats. Però què és el que permet que un nen, ja de gran, sigui una gran persona, una bona persona, o es quedi pel camí? El que defineix un camí o un altre és, precisament, l’educació. L’educació que rep a casa, l’educació que rep a l’escola, l’educació que rep en tot el context. Que assoleixi una possibilitat o una altra dependrà de nosaltres, del que fem com a adults. Nosaltres com a pares, nosaltres com a educadors.

I com podem despertar la grandesa en els nostres fills? I quan parlo de grandesa, no parlo de la grandesa d’èxits professionals, d’èxits financers… No parlo d’aquesta grandesa, parlo d’una grandesa més important: la grandesa d’esperit, la grandesa que ens permet tenir una vida amb sentit, el coratge per tenir una vida en què nosaltres som els protagonistes. Quan no caiem en la queixa, quan no caiem en la culpa, quan en el fons, com diria la mare de Nelson Mandela, creem un món molt millor de com el vam trobar. Aquesta és la grandesa, la grandesa d’esperit. Per això cal coratge. “Coratge”, que és una paraula que prové de la paraula “cor”, perquè cal desenvolupar el cor, estimar. Però clar, què fem perquè els nostres fills tinguin grandesa, per despertar en ells aquesta força? Doncs el principi comença en nosaltres.

Nosaltres com a pares. Nosaltres no podrem despertar la grandesa en els nostres fills si no la despertem prèviament en nosaltres. Els nostres fills són els nostres mestres, són els miralls d’aquelles dificultats que a vegades tenim. Com demanarem als nostres fills que gestionin el conflicte si nosaltres no ho sabem fer? Com demanarem als nostres fills que diguin les coses amb afecte si nosaltres no sabem tractar-nos amb afecte? Poder desenvolupar la grandesa interna és el primer pas per a l’educació. Educar-nos a nosaltres mateixos també, perquè només des d’aquí podrem despertar la força, el coratge que sigui el que inspiri els nostres nens. I això em recorda una de les experiències que vaig llegir que més em van impactar, la biografia, precisament, de Thomas Alva Edison. Edison va néixer el 1847 a Ohio, però quan tenia set anys va ser traslladat juntament amb tota la família a Michigan, una ciutat molt freda. Ell era el setè, el més petit de tots els germans.

Doncs bé, va entrar a l’escola pública, però només hi va anar 12 setmanes, perquè al cap d’aquestes 12 setmanes, el petit Thomas va arribar a casa amb una carteta que li van dir a l’escola que només podia donar a la seva mare, que només la podia llegir ella. En Thomas, quan l’hi va donar, no sabia què hi havia, lògicament. La senyora Edison va obrir la carta i la va llegir. I va començar a plorar. El petit Thomas es va quedar preocupat: “què passa, mama? Què passa?”. Ella es va asserenar i li va dir: “Thomas, saps què diu la carta? Que ets un geni, que ets un geni i que a l’escola no et poden ensenyar més, que t’he d’ensenyar jo”. Bé, i llavors va començar a ser ella, la mare, la professora. Així, a poc a poc, fins que en Thomas amb 11 anys devorava la literatura, llegia llibres i llegia llibres.

Quan en tenia 12 ja va començar a emprendre els seus primers camins en petits projectes, així, a poc a poc. Fins que va començar amb la vida de ser un inventor. Bé, quan tenia 24 anys la mare d’Edison va morir i en Thomas, juntament amb els seus germans, va recollir les coses i va trobar aquell trosset de carta que li havia portat, quan ell era petit, de l’escola. Quan va obrir la carta per recordar el que la seva mare li havia dit, en aquell moment, en Thomas va ser qui va plorar perquè la carta no deia el que la seva mare li havia dit. La carta deia: “en Thomas és un nen malalt mentalment. No li permetem que torni a l’escola”. Això és el coratge i la grandesa d’una mare o d’un pare. Això és el coratge de poder veure-hi més enllà de les etiquetes. La grandesa que tenim com a pares consisteix a veure la grandesa en els nostres fills.

I aquest és el camí que tenim a l’educació, despertar-lo dins nostre. Adonar-nos que a vegades tenim conflictes, dificultats. Com deia, “els nostres fills són els nostres miralls”. Aquestes dificultats són dins nostre, però en la mesura que cadascú de nosaltres, ja siguem pares, ja siguem educadors, puguem connectar amb la grandesa, puguem connectar amb la nostra vulnerabilitat, aprenguem a perdonar-nos, aprenguem a viure la vida d’una manera molt més delicada, en aquest moment estarem despertant la grandesa en nosaltres i la grandesa en ells. I aquest és el gran camí de l’educació. Educar el cor per despertar la grandesa. I d’això és del que venim a parlar, d’educació, i a escoltar-vos a vosaltres amb les preguntes i les possibles reflexions.

Juan. Hola, Pilar. M’agradaria que ens parlessis de l’autoestima dels nostres fills, que ens donessis una sèrie de pinzellades per veure com som capaços de cuidar l’autoestima dels nostres fills.

Pilar Jericó. Moltes gràcies per la pregunta. És una pregunta absolutament fonamental. Com generar autoestima en els nostres fills? Com hem dit abans, l’autoestima en els nostres fills, primer l’hem de buscar en nosaltres. L’autoestima és un projecte de vida. De fet, jo crec que sempre anem treballant sobre l’autoestima, perquè ens anem trobant diferents esculls que deixen una mica sense estabilitat aquesta autoestima. Per cultivar-la, el millor camí, des del meu punt de vista, és connectant amb la vulnerabilitat. Curiosament, amb aprendre a estimar-nos tal com som. I és curiós, perquè les persones a les quals els flaqueja l’autoestima tenen dues tendències, i a més a més són dues tendències oposades: una és estar enfonsat i sentir que no valen per a res i l’altra és sentir que són els millors del món. Totes dues tenen el mateix problema: un excés de falta d’autoestima. Què podem fer-hi, nosaltres?

El primer de tot és reconèixer com som, aprendre a estimar-nos tal com som. I això ho ensenyarem als nostres fills. Per això és bo, d’alguna manera, parlar dels nostres errors. Naturalitzar l’error. L’autoestima no ha d’estar vinculada per força, com hem dit, a l’èxit. No, l’autoestima és estimar-nos tal com som. Un altre aspecte important que hem de treballar per cultivar l’autoestima en els nostres fills és no dir-los que ho fan tot molt bé, molt bé, molt bé, facin el que facin. No, perquè, a més a més, amb això es comprova que al cervell, si reps contínuament afalacs, la dopamina, que és fonamental per a l’aprenentatge, no s’activa perquè ja estàs pressuposant que t’ho reconeixeran tot. Per tant, no hem d’estar sempre dient que bé que ho fan. Se’ls ha de donar suport, però compte amb això. En tercer lloc, i molt interessant, despertar el sentit de l’humor. Quan ens equivoquem, quan ens confonem, aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos perquè el sentit de l’humor és un dels elements més poderosos per despertar l’autoestima.

Si volem que els nostres fills tinguin més autoestima, hem de començar per nosaltres, per la nostra vulnerabilitat, acceptant com som, i no fent lloances contínuament: “ho fas molt bé, molt bé”. Compte amb la dopamina del cervell, ja ho hem dit. I un altre element important per a l’autoestima és la perseverança. Fins i tot per aprendre a estimar-nos hem de ser perseverants. I això es comprova en un munt d’èxits, de persones que l’han assolit, com, per exemple, Disney. Ningú creia en Disney, ningú li donava una feina. Els Beatles van haver de fer no sé quantes audicions perquè ningú els concedia l’oportunitat de fer un disc. Fins i tot l’autora de Harry Potter es va trobar amb 12 editorials que li van dir un “no” rotund. És a dir, la perseverança és un dels elements que ens reforçaran, precisament, la nostra autoestima.

Perquè no farem una vida que sigui un guanyar, un sí i un no, en què faci només una aposta i si guanyo tinc autoestima i si perdo, no. No. L’autoestima s’aconsegueix quan continuo lluitant, quan continuo perseverant, quan crec en el meu somni i lluito per aquest somni. Això és el que ens ajuda a, d’alguna manera, anar construint aquesta autoestima. Independentment del que el món ens digui, aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. En el fons, aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos és un camí i una història d’amor que dura tota la vida.

Cintia. Hola, Pilar. Molt de gust. Em dic Cintia. La meva pregunta està una mica orientada cap a les reflexions superinspiradores sobre el silenci i l’escolta. Crec que avui, en la societat en què vivim, són superimportants, així que m’agradaria que en compartís alguna amb tots nosaltres, si us plau. Moltes gràcies.

Pilar Jericó. Tot el que està relacionat amb l’escolta genera bones converses. Ara per ara, si volem canviar el nostre món, necessitem canviar la nostra conversa. Que siguin converses més amables. Converses cap a fora i converses cap a nosaltres mateixos. I per generar converses que realment ens nodreixin, que realment siguin positives i amables, necessitem aprendre a escoltar. I això vol dir aprendre a estar en silenci. Com va dir Churchill: “s’ha de tenir coratge per alçar-se i parlar, però s’ha de tenir encara més coratge per asseure’s i escoltar”. I això ho diu, a més a més, al llibre Mónica Galán, que explica precisament com la clau dels grans oradors és el silenci. Això ho podem aplicar al nostre dia a dia. El més important del silenci és que fa que el que tinguem davant se senti important, que el que estigui davant cregui “ostres, m’està valorant perquè m’està escoltant”.

Amb els nostres fills és especialment significatiu. Per això haurem d’asseure’ns i escoltar-los. Escoltar-los d’una manera activa, present. I això com ho fem en un món en què anem amb presses, en un món en què estem enganxats al mòbil, als problemes, a les preocupacions, a tot? Bé, quan estiguem amb els nostres fills, és important que els donem aquest temps de qualitat perquè se sentin els protagonistes. I això ho aconseguim quan traiem, primer, les distraccions. Per exemple, a l’hora dels àpats, que no hi hagi televisió. Que no hi hagi mòbils, que no hi hagi res que interrompi, que el més important sigui la conversa, la comunicació, donar-nos temps per a nosaltres, fer un repàs: “com estàs? Com et trobes? Com va? Què has fet avui?”. Un repàs simple, per posar en evidència, per donar la paraula al nostre estat d’ànim. Això vol dir que, com a pares, haurem d’aprendre a preguntar, però, encara més important, aprendre a escoltar.

Aprendre a escoltar des de la presència, des del nostre lloc. I això ho aconseguim quan assaborim, quan li prestem atenció també al llenguatge no verbal, perquè podem dir “escolta, m’interessa molt el que m’estàs dient, això és genial” i estar mirant cap a una altra banda o estar amb el mòbil. “És molt interessant”. Però què pensarà, el nostre fill? Per tant, el silenci és la gran arma que tenim per fer sentir important l’altra persona.

Laura. Hola, Pilar. Em dic Laura. Soc mare d’una nena de 12 anys i un dels temes més delicats en la nostra relació és el tema dels límits. Bé, en la nostra relació amb els fills i, en general, amb els altres. Hi ha vegades que no sé si estic sent massa tova o si m’estic enfadant massa aviat. Es pot aprendre a dir que no sense arribar sempre a les discussions?

Pilar Jericó. S’ha d’aprendre a dir que no. Els éssers humans som mamífers, mamífers socials que vivim en societat, i per tant hem de viure i conviure amb certs límits, i aquests límits els necessitem aprendre des de casa. Els pares hem de posar límits, encara que ens costi, encara que ens dolgui. Sobretot, si a vegades dius “ostres, és que no passo gaire temps a casa, com li diré que no perquè em costa?”. O fins i tot pares separats que després es troben amb els seus fills i tenen aquella sensació de voler agradar en tot. No els fem cap favor, si no som capaços de posar límits. Límits en valors, límits en el que cadascú consideri, però la bona educació parteix de donar espai, de donar tot el marge de maniobra, de creativitat i de llibertat, però tenint en compte els límits. I com ho podem fer nosaltres com a pares?

En primer lloc, gestionant la culpa, la sensació de culpa. “Ho dec estar fent bé, ho dec estar fent malament…”. Perquè a vegades tenim aquest discurs interior que tant mal ens fa. Un altre aspecte important per saber dir “no” és fer-ho partint d’un objectiu clar. A més a més, amb una nena de 12 anys, abans que comenci el curs podeu definir vosaltres els vostres propis límits. Els objectius i els límits que no estàs disposada, com a mare, que ella ultrapassi. I això és un acord, un acord previ al que es pot fer. Un acord que pot implicar un èxit, un reconeixement, si es fa o una penalització si no es fa. És un acord al qual heu d’arribar a priori, de manera que quan aquesta persona, en aquest cas la teva filla, cometi qualsevol error o faci el que sigui, però ultrapassi aquesta barrera, aquest límit, ja sabrà a priori que és un compromís mutu que està trencant.

Per tant, saber dir “no” és una cosa importantíssima, perquè nosaltres quan diem “no” estem dient “sí” a altres coses. Per això jo que faria? Definiríem prèviament un acord d’objectius. En segon lloc, gestionaria bé la culpa que a vegades tenim com a pares. I en tercer lloc, fins i tot la convidaria a una negociació. I això em passa fins i tot amb el meu fill de dos anys. Si el meu fill de dos anys és capaç de negociar, jo crec que la negociació és inherent a l’ésser humà. L’altre dia, l’Hugo, que té dos anys, volia una cosa. Estava menjant, però volia una cosa i jo no l’hi volia donar perquè estava menjant. I estava molt pesat. I li vaig dir: “negociem una cosa: et menges el primer plat, i quan arribi el segon et deixo que la vagis a buscar i et menges el segon”. Escolta, oli en un llum. Va començar a menjar i quan va arribar al segon em va mirar i vaig dir “ja ho sé, és una negociació”. I li vaig dir “xoca-la”. I així va ser.

És curiós perquè li vaig posar un límit. Jo volia que ell mengés, però em vaig adonar que potser estava massa cansat, que per ell era massa. Però d’alguna manera flexibilitzes una mica i aconsegueixes l’objectiu, i li ensenyes una cosa important: això és “no”, però pots aconseguir un “sí” si fas una altra cosa a canvi. I aquesta és la negociació. Hem d’ensenyar als nostres fills des de ben petits que aprenguin a negociar. I això ho aconseguim si nosaltres sabem que aquest és el límit que no pots ultrapassar o, si el vols ultrapassar, és a canvi d’una altra cosa. I això depèn de l’objectiu que nosaltres posem a priori.

Enrique. Hola, Pilar. Soc l’Enrique. Tinc una nena i com a pare… Bé, jo crec que tots els pares i mares tenim pors, tenim inseguretats, tenim dubtes de com estem exercint la tasca d’educar. Et volia demanar algun consell perquè aquestes pors i aquestes inseguretats que nosaltres tenim no els les acabem traslladant a ells.

Pilar Jericó. Tots tenim inseguretats. Absolutament tots. A alguns se’ls nota més, a d’altres se’ls nota menys; alguns ho han treballat més, d’altres ho han treballat menys. Però és un tret comú de totes les persones. Ara bé, què podem fer? Bé, en primer lloc jo accepto que tinc aquesta inseguretat. En primer lloc cal reconèixer-la, no tapar-la, perquè no es pot treballar res que neguem. La negació és el principal problema en l’educació. Acceptar que existeix és un pas. I la pregunta és: i jo què faig amb aquesta inseguretat? Com puc reciclar, com puc aprofitar aquesta inseguretat que a mi em genera per a alguna cosa positiva? Doncs bé, un petit truc és utilitzar-ho com a força en l’aprenentatge. Mireu: persones molt insegures han aconseguit grans coses perquè ho han posat al servei d’alguna cosa. Fins i tot el creador d’Apple, Steve Jobs, en la seva infantesa. Ell parla de les inseguretats, d’haver sigut un nen abandonat. Aquesta inseguretat connectada amb l’art, amb la part artística, la part espiritual, li va servir per crear el que avui és Apple. Per tant, reconec, en primer lloc, que tinc aquesta inseguretat. En segon lloc: què puc aprendre? Com puc aprofitar-la? Com puc reciclar-la? Si tinc inseguretat quan parlo en públic, m’he de formar molt i ho puc aprofitar, puc aprendre’n, i em puc desafiar. Jo conec persones que parlen en públic i ho fan meravellosament i tenien problemes de tartamudesa en la infantesa.

Però ells ho han aprofitat, ho han aprofitat com a superació d’ells mateixos. Per tant, un aprenentatge. Segon o tercer punt, més ben dit: confiar, confiar en la vida. Confiar. Com a pares, a vegades ens creiem que som, si m’ho permeteu, déus. Que si jo faig això tindrà un efecte immediat. No, el nen també decideix. Nosaltres donem el millor de nosaltres mateixos i llavors confiem, confiem en ells. I confiem en la vida, que la vida és molt sàvia, en aquest misteri que té la vida. Per tant, aprenc de la meva inseguretat, hi confio. I, per últim, ja ho hem dit i hi insisteixo: riure’ns de les nostres pròpies inseguretats que, bé, ens acompanyaran tota la vida, així que… Com a mínim, fem-nos-en amics.

Ángela. Hola, Pilar. Com estàs? Soc l’Ángela i soc mare de dues filles d’11 i 13 anys. Les veig créixer cada dia, la veritat és que molt més ràpid de com m’agradaria, i penso molt en el seu futur, en què hauran de fer per adaptar-s’hi. La veritat és que el que m’agradaria saber és què els puc ensenyar perquè puguin adaptar-se a tots els canvis que vindran, a les dificultats que es trobaran a la seva vida.

Pilar Jericó. El canvi és tot un tema. Un tema que a vegades ens espanta. És perquè el nostre cervell està preparat per a la supervivència, no per a la felicitat. És una cosa curiosa perquè el canvi és inherent a la vida, és inherent a nosaltres. De fet, cada set anys es renoven el 100 % de les nostres cèl·lules. Cada dos dies es renoven les cèl·lules de la nostra pell, la pols de les cases… I tot i això, ens costa el canvi. Què podem fer com a pares per explicar que el canvi és positiu? Una tècnica molt bona, molt poderosa, és ajudar-los a entendre que el canvi pot ser una oportunitat, sempre és una oportunitat si sabem llegir-lo. Cal saber llegir el canvi, i cal saber llegir les fases que té un canvi. Un canvi té cinc fases. La primera és “la crida”, la crida a l’aventura. Passa alguna cosa, alguna cosa que desitges o alguna cosa que no desitges. Un canvi, un canvi de feina, alguna cosa desitjada. O un canvi no desitjat: un suspens. Això és un canvi. La crida. El moment important és quan et preguntes: “què és el que se’m demana?”, “què és el que he d’aprendre amb aquest canvi?”. Aquesta és una primera fase.

Segona fase: la fase de “la negació”. Una de clàssica, la culpa. “El professor em té mania”, “els companys no sé què…”. Sempre llançant pilotes fora. Com a pares què podem fer en aquesta fase? Ajudar-los perquè assumeixin la responsabilitat. Quin paper has tingut tu en tot això? Què podries haver fet d’una altra manera? D’alguna manera deixar de culpar el món i començar a mirar una mica a dins. És clar, quan es mira a dins, s’entra a la tercera fase, que és “la fase de la por”: “ai, potser no soc tan bo. Si he suspès ja no és pel professor, és que no soc tan bo”. Aquesta és “la fase de la por”, i aquí és important entendre que la por és natural i és bona. D’aquí se surt. De la negació a vegades no tant, però de la por, se surt. I quan connectes amb la por pots connectar amb la quarta i la complicada, aparentment, que és “el desert”: “mira, ja no soc tan bo, jo pensava tal cosa”. I aquest moment és un moment en què com a pares i com a educadors tenim una oportunitat meravellosa, perquè el que no s’aprèn en l’èxit, s’aprèn al desert.

“El desert” és un gran mestre, perquè al desert, en els errors, en els moments difícils, és quan ens desprenem de coses. I és el moment en què com a pares hem de dir: “i què has de deixar de fer i quina cosa nova has de començar a fer?”, “a què has de dir ‘no’ per dir ‘sí’?”. I aquesta és la clau. El desert ens ajuda a una cosa meravellosa, i això es veu molt en el feng shui, que és l’art dels espais japonesos. Diu el feng shui: per mantenir l’harmonia en un armari, què s’ha de fer? Cada vegada que s’hi introdueix una peça de roba, què s’ha de fer? Treure’n una altra. Això ho oblidem, no? És el moment de comprar un altre armari, però bé. Aquí hi ha la clau, és el moment de saber dir de què m’he de desprendre. Perquè un canvi implica saber desprendre’s d’alguna cosa per començar-ne una de nova. I quan hem superat aquesta quarta fase, comença la cinquena que és la que puja la corba.

Quins nous hàbits he de començar a fer? En què em vull convertir? Què puc somiar? On em puc recolzar? Quins recursos necessito buscar? Però només serem capaços de conquerir el canvi si nosaltres ajudem els nostres fills, els nostres alumnes, a entendre cadascuna de les fases en què es troba. La crida a l’aventura, què he d’aprendre? La negació, quin paper has tingut? La por, què passaria si no tinguessis por? El desert, a què has de dir “no” per aconseguir el canvi que desitges? I la cinquena, quins nous hàbits he de construir? Quins somnis vull conquerir? En qui m’he de recolzar? Que pot ser aprovar un examen, buscar ajuda per aprovar l’examen en els companys. En definitiva, tot el que estigui relacionat amb recuperar els recursos. Si els pares fóssim capaços d’ensenyar a navegar amb el canvi, els nostres fills el veurien d’una manera més amable. Però no ho oblidem: tot comença en nosaltres. Hem d’aprendre nosaltres a viure el canvi d’una manera positiva.

Alonso. Hola, Pilar. Em dic Alonso. M’agradaria saber què podem fer els pares per ajudar a fomentar l’actitud creativa dels nostres fills.

Pilar Jericó. Tots els que tenim fills devem saber que els nens neixen amb la creativitat. Si no, els donem un bolígraf, un paper, alguna cosa per a petits i començaran a fer gargots. La creativitat és inherent a l’ésser humà. El que és una llàstima és que a vegades els la coartem. Aquest és el problema. Aleshores què podem fer com a pares per fomentar, precisament, aquesta creativitat? Doncs bé, a mi que m’encanta consultar i llegir biografies, descobreixo que els científics, en el fons, tenen claus de creativitat apassionants. La creativitat sorgeix quan ajuntem dos tipus de ment. Nosaltres, les persones, tenim dues ments. La ment focalitzada, centrada, treballada; amb la qual ens posem a resoldre un problema. O tenim la ment difusa, la que deixem vagar i la que comença a connectar amb noves connexions neuronals que no imaginàvem. Però cal tenir les dues ments alhora, la ment focalitzada i la ment difusa. És a dir, nosaltres necessitem que els nostres fills s’esforcin, treballin, però al mateix temps hem de crear espais perquè tinguin aquests moments d’esbargiment mental perquè sorgeixi la creativitat.

De fet, Bohr, que per exemple va ser un dels que van descobrir l’àtom, la fórmula de l’àtom, la forma de l’àtom, l’estructura de l’àtom, estudiava, estudiava i va anar a una cursa de cavalls, i allà, quan estava contemplant la cursa de cavalls, li va venir el moment “ja ho tinc!”. En un moment de la ment difusa. Newton, amb la famosa poma. Estava tranquil·lament gaudint de la tarda, havia estat estudiant i estudiant, i en aquell moment és quan sorgeix la idea, quan veu caure la poma i després veu sortir la lluna i les estrelles al capvespre. Els grans moments creatius sorgeixen en els moments en què es desperta la ment difusa, però cal treballar-ho prèviament. Per tant, tornant a la pregunta “què podem fer perquè els nostres fills puguin desenvolupar aquest esperit creatiu?”. Deixar-los fer, que explorin, que juguin, que s’esforcin en el que els agrada. Que s’esforcin, si els agrada pintar, que s’esforcin, que treballin, que hi dediquin hores, deixeu-los fer. Si els agrada escriure, que ho facin. Però si arriba el cas, que no facin res, que gaudeixin després, que canviïn ràpidament, que facin altres activitats. Com a pares, un regal que els podem fer és oferir-los un ventall de possibilitats, que facin una cosa i que després en facin una altra, perquè d’aquesta manera podran connectar la ment.

Per tant, despertar la creativitat passa per reforçar la ment focalitzada, la que ens concentra, i la ment difusa. Amb els nostres fills, deixar-los experimentar, oferir-los oportunitats diferents i que gaudeixin del que fan.

Laura. Hola, Pilar. Soc la Laura, soc docent i la meva pregunta està relacionada amb la presa de decisions. En molts moments, els nostres alumnes o els pares que tenen fills han de prendre decisions i estan en un moment de la seva vida en què no han desenvolupat la seva personalitat suficientment com per ser madurs i saber per on portar, per on encarrilar la seva vida, pel que fa a estudiar, treballar, escollir lletres o ciències… Com podem ajudar-los, com a docents o com a pares, a prendre aquest tipus de decisions en aquest moment de la seva vida?

Pilar Jericó. Una molt bona pregunta, perquè les decisions importants que prenem tenen lloc justament quan el nostre neocòrtex, la part del cervell que ens ajuda a prendre bones decisions, no el tenim del tot format. Es veu que es forma… Fins els 30 anys continua, així que imagineu-vos-ho. Aleshores com podem ajudar-los a prendre bones decisions? Doncs a veure, un bon truc, que és el truc de prendre distància. Relativitzar. Hi ha una regla, la regla d’or que és la del deu – deu – deu. Què vol dir la regla deu – deu – deu? Quan he de prendre una decisió, una decisió difícil, l’emoció m’aclapara, l’emoció em bloqueja molts cops: tinc por, tinc inseguretat, estic trista… En fi, t’omples d’emocions que t’impedeixen veure-hi amb claredat. Això és el que es diu en la neurociència, fins i tot, “el segrest”. El segrest de la part emocional que ens fa no pensar amb claredat. Aquesta presa de distància, la regla deu – deu – deu, passa per preguntar-nos: quin seria l’impacte en els propers deu minuts del que estic pensant fer? Quin és l’impacte en els propers deu mesos? I quin és l’impacte en els propers deu anys?

Això et permet prendre perspectiva, això et permet adonar-te que al final moltes de les coses amb què ens ofeguem ara en un got d’aigua, si prenem perspectiva, no n’hi ha per tant. Si nosaltres com a professors, com a docents, com a pares, ajudem a relativitzar, sobretot quan hi ha una emoció intensa, els estarem ajudant a pensar amb més claredat. I un truc és aquest, precisament: deu – deu – deu. A l’hora d’escollir el futur, molts cops diuen: “jo és que no sé què vull fer amb la meva vida”. De fet, la primera que no sabia què fer amb la seva vida era jo amb 18 anys. De fet, va ser perquè els meus pares amablement em van portar a parlar amb una persona que era headhunter i em va dir: “i per què no estudies Empresarials?”. Que jo no sabia ni que existia. I vaig dir: “doncs som-hi”. I llavors em vaig enamorar, me’n vaig enamorar. Ara se’n diu Administració d’Empreses. Per tant, un bon truc és envoltar-te de persones que t’inspiren, crear cercles, envoltar-te de persones… Quan no tinguis clar el futur, envolta’t de persones i escolta-les. I un altre element interessant per prendre bones decisions, sabeu quin és? I ho podem fer els docents, els professors. És omplir un llibre d’aprenentatges.

O una app, com vulguis escriure-ho, però omplir els aprenentatges. A vegades anem als llocs, anem a classe i prenem notes i notes, i després passa el temps i ens n’oblidem. Doncs bé, hi ha un truc que és dedicar-hi trenta segons cada vegada que has estat amb algú o que has escoltat alguna cosa que t’ha agradat. Trenta segons. Què he après jo de tot això? Què he après? Aquest “què he après jo?” el vas acumulant, el vas acumulant i el vas revisant diàriament, de manera que quan nosaltres agafem el nostre llibre i anem llegint tots aquests aprenentatges, anem tenint un coneixement més gran, una consciència més gran del que ens permet aprendre, del que volem fer. En resum, què podem fer? Ajudar-los a relativitzar. La regla deu – deu – deu ajuda molt. Quin és l’impacte en els propers deu minuts, deu mesos o deu anys? Crear contextos de persones que inspiren, a les quals tu fins i tot et vols assemblar. Això ens ajuda a prendre bones decisions. I, en tercer lloc, tenir un llibre d’aprenentatges. El nostre llibre personal dels nostres aprenentatges, no del que hem sentit, no. Del que a mi m’ha fet vibrar.

Inma. Hola, soc l’Inma i la meva pregunta és: tu, com a professora, com treus el millor de cada alumne a classe?

Pilar Jericó. Comentaré alguns trucs que jo faig. En primer lloc, han d’entendre el perquè de les coses, entendre’n el sentit, entendre fins i tot la persona que hi ha darrere. Jo acabo de llegir un llibre sobre biografies de científics. Clar, quan jo vaig estudiar física i vaig estudiar les fórmules de Newton o Faraday, jo no sabia què hi havia darrere. Jo no sabia que Faraday, per exemple, que me n’he enamorat… Ja n’estic enamorada. Soc fan total de Faraday, que va ser el que va crear, el que va ajudar… Bé, el que va descobrir totes les claus perquè hi hagi electricitat ara. Va ser una persona d’un concepte totalment humil. Venia d’una classe social anglesa molt humil, molt humil. Ell era molt pobre, de família molt pobra. Estem parlant de l’Anglaterra victoriana, on només els aristòcrates eren científics perquè jugaven a ser-ho.

Quan tenia 12 anys va entrar a treballar en una llibreria a enquadernar llibres i els havia de portar als rics. Ell els enquadernava, hi posava molt d’amor. I va tenir un mestre que li va ensenyar a enquadernar-los. I ell els portava. I un bon dia Faraday va dir: “què hi deu haver dins d’aquests llibres tan bonics?”. I ell tenia dificultats per llegir i per la curiositat va començar a llegir, va començar a llegir i a partir d’aquí va passar a desenvolupar tot l’esperit de l’aprenentatge. Va prendre notes de tot el que aprenia i les enquadernava amb tant d’afecte i amb tant d’amor que fins i tot les regalava a científics que havia escoltat. De manera que, a poc a poc, ell va tenir una oportunitat i, a poc a poc, va ser considerat un dels grans científics, juntament amb Newton, d’Anglaterra.

Doncs bé, si nosaltres com a professors a l’hora d’explicar Faraday, d’explicar totes les lleis associades a l’electricitat, expliquem les persones que hi ha hagut darrere, creem la història que envolta cadascun dels científics, recordarem les fórmules amb un afecte especial. Per tant, què podem fer? Ajudar els nostres alumnes a entendre les coses des del perquè, des de l’esforç de qui ho va inventar. En segon lloc, il·lusionar-los sorprenent-los. Cal sorprendre l’alumne perquè la dopamina, que és el que s’activa perquè es consolidi l’aprenentatge, es desperta amb la sorpresa. Cal sorprendre’ls. Cal il·lusionar-los. Has d’enamorar-te del que fas. Com has d’explicar una cosa si no t’agrada, si estàs avorrit explicant el que has explicat quaranta vegades? Has de tornar-te’n a enamorar explicant el perquè, personificant l’aprenentatge. Hi ha persones que aprenen millor des de l’experiència. Hi ha persones que aprenen millor tenint-ho tot clar i després vivint l’experiència. Jugar a les classes amb totes les formes diferents d’estils d’aprenentatge perquè la classe sigui un lloc en el qual nosaltres puguem descobrir, en el qual puguem gaudir.

Magdalena. Hola, Pilar. Soc la Magdalena. A les mares i als pares, al principi els fills ens veuen com un mirall, es fixen en nosaltres com si fóssim un mirall. Després ja tenen els seus propis ídols, cantants, actors, el que els agradi. Però com podríem nosaltres continuar sent un referent important per a ells?

Pilar Jericó. Una pregunta molt bona, perquè això ens posa com a pares en el desenvolupament del lideratge més difícil que existeix: el lideratge silenciós. El lideratge de casa. Perquè nosaltres, d’alguna manera, siguem referents per a ells, hem de desenvolupar aquest lideratge intern. Com es desenvolupa aquest lideratge silenciós? Com podem deixar aquesta empremta? Com podem deixar aquest llegat en els nostres fills d’una manera amable? En primer lloc, treballant sobre els valors. Treballant en valors. Els valors són l’essència sobre la qual nosaltres, com a pares, podem construir. Què és per mi el que és essencial, el que és important, el que jo vull que els meus fills sempre tinguin? Aquestes són les cartes que ens guardarem a la màniga. Aquests són els moments de dubtes. Quan no saps què fer, el valor surt. Aquest és el valor.

Si per mi és important el valor de l’amistat, jo com a pare també l’he d’exercir. Per tant, el primer punt és: què és important per tu? En segon lloc, sentir, fer sentir que els nostres fills són únics, són valuosos, i són valuosos perquè són ells. No perquè aconsegueixin o deixin d’aconseguir coses, sinó perquè són ells. Això no vol dir fomentar l’esforç, que jo hi crec, sinó que vol dir donar-los el valor, la mirada, la mirada amb amor. La mirada amb afecte. “Ets únic. Jo t’estimo i crec en tu”. Fer-los sentir importants des de l’escolta, des de la importància del que parlàvem abans: de fer silenci. De realment interessar-nos per ells, per la seva vida, pel que han fet a l’escola, per aquella petita baralla que han tingut, pel problema pel qual sembla que s’ofeguin en un got d’aigua, per allò que per ells és important i que per nosaltres també ha de ser important.

I per últim i fonamental, actuar com a exemple, ser nosaltres un exemple. Jo parlava del valor de l’amistat. Els meus pares sempre va ser un dels valors que més van posar sobre la taula. I jo recordo una vegada d’adolescent que deia: “he quedat amb el tal, amb una amiga, i és que no em ve de gust”. En una època en què no hi havia mòbils, eh? O sigui que el risc era que et plantessin. I jo no tenia ganes d’anar-hi, era un diumenge a la tarda i em feia una mandra… I recordo que els meus pares em van dir: “si no vols que t’ho facin a tu en un futur, no ho facis mai, mantingues el valor de l’amistat”. I és així, és una cosa que perdura des de llavors. Per tant, ser exemple. Ser exemple del que nosaltres diem. Tot i això, quan siguin adolescents tindran les seves crisis, les seves dificultats hormonals, etcètera, etcètera, i posaran nous desafiaments i nous líders. I com algú va dir una vegada: “jo pensava amb 17 anys que el meu pare sabia poques coses, i després de cinc anys em vaig adonar de la quantitat de coses que havia après”. Bé, perquè després els pares tornem a ser importants. Però penseu que tot i aquests moments difícils que tenen lloc a l’adolescència, mai deixem d’oblidar l’empremta que han deixat els nostres pares en valors, com ens van fer sentir valuosos, sentir-nos importants, i el que vam veure a casa, l’exemple que ens van donar.

Elena. Hola, Pilar. Soc l’Elena. En alguna ocasió t’he sentit mencionar el concepte d’educar en la “no por”. M’agradaria que hi aprofundissis una mica.

Pilar Jericó. De la mateixa manera que naixem amb creativitat, també naixem amb por. De petits tenim por d’estar sols. Després la por va avançant. La por de la foscor. La por d’animals ferotges. La por és una emoció que és al cervell, amb la qual es neix. I és l’emoció que més definicions té, és la més polisèmica que existeix, perquè la por és des del respecte… Els que som submarinistes: “això està molt fosc”. Aquella pessigada aquí. El respecte és por. El pànic és por. L’estrès és por. El “no em surt la paraula” també és por. És por. En qualsevol cas, sempre és quan sentim aquella pessigada i quan és una situació que volem evitar d’alguna manera. Això és la por. Per què tenim por? Per supervivència. I quina és la por principal que tenim? Bé, la por principal és de la mort, del patiment. Aquesta és fàcil de veure.

Però després hi ha pors més subtils. I hi ha dues pors importantíssimes. Una por de no ser estimats i de no estimar-nos, i una por de no poder desenvolupar tot el potencial que tenim dins. Aquestes dues pors són les dues pors de les quals després en deriven moltes altres. Por de l’error, por del rebuig, de què diran de mi, por de perdre el meu estatus, el meu poder, por del canvi, por de no arribar a final de mes. En el fons, totes deriven del mateix. Deriven del fet que no m’estimin, del fet que jo no m’estimi, i deriven del fet de no poder desenvolupar tot el que jo desitjo, el que jo anhelo. Per tant, la por és única, l’emoció és única, les expressions són les que varien. I hi ha expressions que són saludables. La por de l’error o la por del fracàs és saludable, en la mesura en què tu et formes, aprens, et poses a estudiar. Està molt bé perquè no vols equivocar-te, no vols suspendre un examen, això és bo.

El problema és quan arribes a l’examen i tens tants nervis que no ets capaç ni d’agafar el bolígraf. Llavors és quan la por es converteix en una por tòxica. Per tant, en l’educació el repte és entendre que la por sana és natural, que està bé tenir prudència i que el problema és quan es transforma en tòxica, quan tu no pots desenvolupar tot el que desitges, el que anheles, precisament, per una barrera interna que és la por. El més interessant és que per neutralitzar la por hem de fer el contrari, hem de mirar cap al futur: què és el que jo vull aconseguir? Somiar. Per exemple, quan una parella està en procés de separació, es té molta por. Però en la mesura en què ja hi comença a haver un anhel de començar una nova vida, ja es comença a desfer aquesta por. Pensar en el futur. I ha de ser un pensament positiu. És a dir, pensar d’una manera positiva.

Per exemple, mireu, fem un exercici ja que som aquí i hi ha confiança? Tanquem un moment els ulls, tanquem un moment els ulls. I us demano que, si us plau, no penseu en elefants roses. Ok, obrim els ulls. Quants hem pensat en elefants roses? Tots. Per què? Perquè la paraula “no” és molt més fràgil que la imatge. Has de pensar en una imatge que t’ajudi. Si estàs en un moment complicat has d’ajudar-te a pensar en un moment positiu. Quan estàs amb el teu fill que està bloquejat: “imagina’t que ho has aconseguit, imagina’t que has aprovat. Mira’t, ho has de veure, visualitzar-ho”. Aquest és un dels punts de partida. Jo quan estic escrivint un llibre i estic encallada en algun moment, m’imagino a la festa de celebració del llibre. I m’imagino passant-m’ho bé i això m’ajuda. Escolta, cadascú té la seva manera, no?

Aleshores, primer punt: visualització. I ha de ser en positiu, sempre en positiu. Recordeu-ho: la paraula “no”. “No suspendràs”. Es quedarà amb la paraula “suspens”. Digues: “aprovaràs”. Clar, així tindrà més possibilitats, la seva ment ho veurà amb més força. En segon lloc, per vèncer la por, quina és la millor manera de parlar en públic? Només n’hi ha una. Quina és? Parlar, parlar i parlar. Practicar i practicar. Si al teu fill li està costant alguna cosa molt difícil i li sembla que és un món, fes-li petita, petita. Ajuda’l a fragmentar-la. En tercer lloc, gaudir del que es fa. La passió. Quan estiguis estudiant alguna cosa que no t’agradi, troba la part del gaudi. Com pot ser? Et reuneixes amb gent, que un ho expliqui, que un altre faci de professor, d’alumne, del que sigui. Inventa-t’ho, però gaudeix del que fas. Explica-t’ho, explica-ho en veu alta, el que vulguis, però gaudeix. I un altre element importantíssim: confiar en un mateix. Perquè al final, quan ens equivoquem en alguna cosa no ens adonem que és un gran aprenentatge. Oi que a molts de nosaltres, dels que som aquí, alguna cosa no ens ha sortit a la nostra vida, hem comès un error, no ens ha sortit? I no pares de pensar: “mira quin desastre”. I després ho mires amb perspectiva i dius: “ai, que bé que no ho aconseguís”. Per tant, la confiança no és la confiança en el fet que ho aconseguiré, perquè a vegades no depèn de tu. La vida és molt capritxosa, a vegades.

La confiança es trasllada en una xifra. Jo dic una xifra, que és “n+1”. Que vol dir: puc caure “n” vegades, però m’aixeco una vegada més. Per tant, el primer repte important per als pares és assumir que els nostres fills tindran por. I això és bo, perquè la por és el que ens ha permès arribar fins aquí com a espècie. Hi ha una por sana, que és la prudència i aquesta por és bo tenir-la. El problema és quan es transforma i es converteix en una por tòxica. Quan no m’hi atreveixo, quan no lluito per conquerir els meus somnis perquè no me’n sento capaç. Aquesta és la por que realment fa mal. No dir “viure sense por”, perquè és impossible, sinó que la por no et paralitzi. Només no es té por en tres ocasions. Una, quan l’anomenem d’una altra manera: estrès, ansietat, respecte. Dues, quan hi ha una lesió cerebral. I tres, quan estem morts. Aleshores, viurem amb por i els nostres fills en tindran.

Però bé, acceptant que això serà així, l’antídot davant la por és l’amor i la confiança. El que neutralitza la por és l’amor. L’amor a un mateix, l’amor al que fas. Quan som petits, l’amor que rebem dels nostres pares i del nostre entorn, dels nostres avis, és un amor importantíssim, com demostra la ciència. Gibson, als anys seixanta, va comprovar com la confiança dipositada en un nen, en aquest cas en un bebè, és poderosa. Va fer un experiment que es diu “El precipici visual”. Va col·locar dues superfícies, una d’opaca i una de transparent, i al mig va posar-hi un nen. L’opaca semblava terra ferma i a la transparent semblava que haguessis de caure-hi. Abans de posar-hi un bebè, van posar-hi mamífers: micos. Els van posar a la zona transparent i començaven a cridar, pobres, com bojos, tenien por, semblava que haguessin de caure. Van posar-hi gossets, gats petitons i sempre anaven cap a la zona opaca. Excepte les tortugues i els ànecs, que anaven corrents a la zona transparent perquè pensaven que hi havia aigua.

La por de l’alçada és inherent a l’ésser humà i els nens, els bebès en aquest cas que simplement gatejaven es quedaven a la zona opaca excepte quan passava una cosa: quan la mare era a l’altra banda de la zona transparent cridant-los. Quan els cridava pel seu nom i els somreia, el nen, la nena, el bebè, era capaç d’anar gatejant per la zona transparent tot i que el seu cervell li deia que allà hi havia perill. I aquesta és una bona metàfora per entendre la potència de la “no por”. La “no por” vol dir creure en els nostres fills, poder confiar-hi perquè només així podem neutralitzar la por. No deixarem de tenir-la, però la neutralitzarem. Perquè, a més a més, l’antídot, com deia, de la por, és precisament l’estima, la confiança. Quan fem coses que ens agraden, quan gaudim, quan ens ho passem bé, quan estem amb amics i hi tenim converses en les quals fluïm, no hi ha por. Per tant, com a pares, confiem en ells donant exemple i, sens dubte, ajudant-los perquè trobin quin és el camí per a ells que els ajudi, que els permeti donar el millor d’ells mateixos, perquè des d’aquest punt no sentiran por. I no oblidem, per acabar, això que diuen els budistes: “molt pocs cops no tenim por, només quan tenim pànic”. Així que…

Lidia. Hola, Pilar. Soc la Lidia. Podries explicar a què et refereixes quan parles de “currículum B”?

Pilar Jericó. El “currículum B” és tota la feina que fem per créixer com a persones. Fixeu-vos-hi, les empreses s’entesten a continuar contractant persones pel “currículum A”: coneixements tècnics, títols, etcètera, etcètera. Quan a mi em sembla que el més interessant és el B. El B és el que ens permet espavilar-nos a la vida, el que ens permet tenir intel·ligència, desenvolupar intel·ligència emocional. El “currículum B” té moltes formes. Pot ser el món del creixement personal: fer cursos, tallers. Cadascú el que vulgui. Pot ser el teatre: viure rols diferents, atrevir-te a viure’ls. Pot ser navegar o pot ser el que tu vulguis. Ballar… Però sempre que tingui dues peculiaritats. Una: t’ha de treure de la teva zona de confort. Si a tu t’agrada ballar i balles, doncs mira, molt bé. T’ho passaràs molt bé. Però vaja, atreveix-te amb alguna cosa diferent. Atreveix-te amb alguna cosa que et tregui de la teva zona de confort. I, en segon lloc, important: reflexiona sobre el que has après. El “currículum B” és aquell que anem emmagatzemant a la nostra vida, i són aquests aprenentatges els que ens permeten espavilar-nos millor a la vida. Tenir una intel·ligència emocional que ens permeti, precisament, tenir aquest coratge per tenir una vida molt més plena.

És a la que jo convido i en la que personalment vaig començar amb el primer càncer del meu pare quan jo tenia 16 anys. El seu primer càncer em va obrir la pregunta del “per què?”. Per què passen aquestes coses? I així va ser com vaig començar amb el “currículum B” a estudiar recursos, a estudiar tècniques diferents que, a poc a poc, he anat acumulant i de les quals he anat aprenent. I és curiós perquè es coneix el “currículum A”, però tant de bo poguéssim començar a parlar del nostre “currículum B”. I als cursos, als tallers, a la formació, a l’educació. I nosaltres com a pares poder ajudar a desenvolupar precisament aquest currículum. Jo crec que és un dels objectius de l’educació.

Raquel. Hola, Pilar. Moltes gràcies per tot el que estàs compartint avui, tot el que ens estàs ensenyant. Què t’està ensenyant i què estàs aprenent amb la teva experiència com a mare al llarg de tota la teva maternitat? I el que t’està ensenyant el teu fill.

Pilar Jericó. Bé, la maternitat ha sigut la decisió més difícil que he pres a la meva vida. Vaig dubtar una pila de vegades i una altra pila de vegades deia que sí. I després de meditar-ho i meditar-ho molt, al final vaig fer el pas. I el meu fill m’ha ensenyat moltes coses, abans de néixer, fins i tot. El meu fill m’ha ensenyat, i m’ensenya, a lluitar per un somni tot i les dificultats. Jo tenia menys del 3 % de possibilitats per ser mare i vaig lluitar. Vaig lluitar com vaig poder. I bé, en aquest cas la vida m’ho va regalar. Així que la meva experiència d’aprenentatge comença abans. I quan va néixer l’Hugo… Va començar una nova vida. Què aprenc amb l’Hugo? L’Hugo és el meu mestre. L’Hugo és el meu mirall. L’Hugo em mostra allò que a mi no m’agrada de mi mateixa. L’Hugo m’ensenya a resoldre temes que estaven tapats i que jo no sabia que hi eren. L’Hugo m’ensenya a lluitar pels meus somnis. I el meu fill també m’ensenya, i m’està ensenyant, a saber dir “sí” i a saber dir “no”; a aprendre a cuidar-me per estar més temps amb ell; a saber escollir el més essencial de la vida i a creure més en la vida. Jo faré tot el que pugui per educar-lo, per despertar la grandesa, però llavors ja decidirà. I confio en ell i confio en la vida. La maternitat m’ensenya els meus propis límits, les meves pròpies dificultats, deia. I també m’ensenya un afecte subtil, molt delicat, molt difícil de tenir d’una altra manera.

I estic segura que continuaré aprenent molt. Sobretot, en les diferents etapes que ell està vivint i que viurà. Per tant, la maternitat és una aventura meravellosa. Com totes les bones aventures, a vegades és difícil, d’altres és meravellosa, però sempre és apassionant.

Lara. Quina és la teva paraula preferida dins de tot això que ens estàs explicant? Si és que es pot sintetitzar.

Pilar Jericó. En puc dir més d’una? La meva paraula preferida, o el meu concepte preferit, o un dels meus conceptes preferits és “persegueix el teu somni”. Jo mai vaig pensar que podria ser aquí, fa anys, evidentment. Però jo sí que tenia un somni. Tenia el somni de ser escriptora. I tot i les dificultats, he aconseguit ser escriptora. La tenacitat, la determinació que només s’aconsegueix quan connectes el desig, el que realment et mou, el que realment et mou per dins, amb la constància, amb la perseverança. Aconseguir un somni requereix aquesta determinació. I requereix també una cosa molt important i de la qual hem anat parlant: aprendre. Aprendre i buscar l’aprenentatge. Quan estiguis en un lloc de confort, salta’n corrents perquè en comptes de confort pot ser l’avantsala de morir per dins. Per mi és un leitmotiv, per mi quan estic en un lloc en el qual ja em sento molt còmoda, molt segura, n’he de sortir perquè necessito activar-me, necessito activar-me, necessito estar buscant contínuament experiències d’aprenentatge que m’estimulin. Ja us he comentat que m’agrada molt llegir biografies de científics, i una d’aquestes biografies és la de Newton. Newton va dir que si va ser capaç de veure-hi més enllà va ser perquè va ser capaç d’alçar-se sobre les espatlles de gegants.

Jo crec que l’educació és això. Ajudar-nos a alçar-nos, ser aquests gegants. Jo he tingut la sort de tenir a prop professors que em van ajudar a donar el millor de mi mateixa, que van creure en mi. He tingut la sort de tenir pares meravellosos que també van creure en mi tot i les bogeries que se’m van poder acudir. Així que moltes gràcies a les tres persones clau de la meva vida: a la meva mare, al meu pare, que va morir fa anys; i al meu pare polític amb qui ja fa 15 anys que convivim. O sigui que… Així que ells tres són i han sigut els meus models, els meus exemples i els gegants sobre els quals jo m’he recolzat. Moltes gràcies.