“L’educació és una cosa màgica i extraordinari”

Xuxo Ruiz. Quina meravella. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Per mi és un autèntic plaer estar compartint amb vosaltres el meu recurs, la meva història, la meva experiència, i em sento molt afortunat. Em dic Xuxo Ruiz. Actualment soc mestre d’una escola, d’una escola pública d’un poble petit pròxim a Sevilla anomenat Albaida del Aljarafe, i soc tutor d’un 4t de primària, 4t A.

Fa poc vaig complir 20 anys a l’escola pública, i la veritat és que em sento molt feliç perquè durant tot aquest temps he pogut unir i he pogut compaginar les meves dues grans passions: l’educació i la màgia. Perquè jo crec que tota persona té màgia, i la paraula “màgia” és la que em recorda les característiques que he de tenir com a persona i com a mestre. Les cinc lletres de la paraula màgia. La M de motivació. La motivació és el que ens porta a l’acció per fer les coses. I em recorda que he de ser motivador, perquè sabem que si els nens i les nenes hi van sense ganes d’aprendre, serà molt difícil ensenyar-los.

Però hi ha una cosa més important que ser motivador, i és que cal estar motivat. Si tu estàs motivat, podràs motivar la resta, de la mateixa manera que si tu ets un mestre somrient, segurament tindràs una classe somrient. L’A d’apassionat. Als mestres no ens resulta suficient conèixer l’assignatura que hem d’impartir, ens ha d’apassionar, i aquesta passió la podem transmetre als nostres nens. L’A també em recorda a l’actitud, una actitud que ve donada per la vocació. Sense vocació no seríem autèntics professionals, simplement aniríem a fer classes. I aquesta actitud és la que em recorda cada dia que he de tenir, en un equilibri perfecte, la confiança que dono als meus alumnes, la proximitat, l’estima, l’autoritat i el respecte que es mereix el docent.

La G. La G em recorda a les ganes que hem de tenir els docents, els mestres, i tot el món s’ha d’aixecar amb ganes d’aprendre i, en el meu cas, també d’ensenyar. Hi ha una frase que jo sempre dic: “Per fer grans coses no cal tenir grans mitjans, però sí grans ganes”. La I. La I d’implicació, la I d’inspirar, perquè diuen que els bons mestres no són els que ensenyen, sinó de qui s’aprèn. Així que nosaltres hem d’inspirar. Hem d’ensenyar més enllà dels continguts purament curriculars. Inspirar en el compromís, en l’esforç, en la dedicació. I la I també d’inesborrable, perquè els mestres tenim a les nostres mans la possibilitat de marcar la vida dels nens i som capaços d’aconseguir aquesta petjada inesborrable dels nens pel seu pas per l’escola. I, finalment, l’A, que és l’amor. L’amor per la nostra tasca docent, l’amor per la nostra professió, que és una de les professions més nobles, admirables i primordials que existeixen. Tenim a les nostres mans el futur de la societat. Aquestes cinc lletres de la paraula “màgia” em recorden cada dia com he d’actuar. Així que, si us sembla bé, comencem amb el torn de preguntes.

Eva. Hola, Xuxo, em dic Eva. Tinc un nen de 4t de primària i una nena de 1r d’ESO, i m’agradaria saber com vas començar en el món de la màgia i com s’aprèn a ser mag.

Xuxo Ruiz. Doncs mira, als set anys, en un poble pròxim a Segòvia, a la serra, quan estàvem de vacances, un mag em va treure una moneda de l’orella. Aleshores, imagineu com em vaig quedar. En aquell moment vaig pensar dues coses: una, m’he de rentar millor, o dues, m’he de convertir en mag. Vaig fer les dues coses. Però en aquell moment vaig sentir l’emoció de veure màgia. Recordo que, l’any següent, al Nadal, els Reis d’Orient van deixar una caixa equivocadament al meu germà. Així que quan ell marxava o quan ell es despistava, jo l’agafava i començava a investigar, a veure això de la màgia. Després, en reunions familiars, quan ens reuníem amb oncles que feia molt que no veia, doncs jo anava sempre amb una baralla de cartes a la mà i anava d’un en un preguntant-los si sabien fer un joc de màgia i si me’l podien explicar.

Abans no era fàcil accedir a la informació i, quan coneixies un mag, si tu li demanaves que t’expliqués algun joc de màgia, era… Hi havia molt de secretisme i no te’l volien explicar. Tot l’esforç que jo vaig haver de fer per aconseguir aquests coneixements l’agraeixo molt, perquè quan t’esforces per aconseguir alguna cosa, ho valores molt més. Hi havia també uns llibres que eren… Uns llibres que venien cada 15 dies al quiosc. Aleshores, jo esperava cada 15 dies aquests llibres. S’anomenaven ‘Els joves castors’, i en aquests llibres, de tant en tant, hi havia un joc de màgia. Era cada 15 dies, i jo havia d’esperar cada 15 dies, cultivant la meva paciència, per després tenir la sort que hi hagués un joc de màgia.

Cada cop que podia aconseguir algun llibre de màgia, l’estudiava, el llegia un munt de cops, l’estudiava minuciosament i això, ara mateix, a la societat en què vivim, de tanta informació, estem intoxicats d’informació. Tenim molt d’accés a la informació. Podem aconseguir qualsevol cosa ara mateix. Els nens ho poden aconseguir tot ràpidament, ja, i jo crec que això no és tan beneficiós per aprendre, perquè ho aprens molt ràpid però ho aprens d’una manera molt superficial. Així que el meu consell és que si us agrada alguna cosa, si us interessa alguna cosa, centreu-vos en això i no us intoxiqueu amb tantíssima informació. Aneu per allò que voleu aprendre.

María. Hola, Xuxo, soc la Maria. Soc mare de dues nenes, una que va a 3r d’infantil i una altra a 1r d’ESO, i també soc mestra. Et volia preguntar com vas decidir unir la màgia i l’educació i si em pots posar un exemple de com utilitzes la màgia a l’aula.

Xuxo Ruiz. Gràcies, María. Doncs tot va sorgir d’un problema, el problema que tenim centenars i milers de docents cada dia, que és que als nostres alumnes és molt difícil de captar-los i mantenir-los l’atenció. A més, a la nostra societat actual, estem hiperestimulats amb centenars de canals de televisió, xarxes socials, Internet, PlayStation, Wii, etcètera, etcètera, etcètera, i tot això el que fa és restar l’interès dels nens per aprendre. La meva resposta a tot això és la màgia, perquè si tu dius la paraula “màgia” a qualsevol classe de qualsevol escola, doncs tindràs la seva atenció. I si preguntes: “Voleu veure un joc de màgia?”, imagineu quina resposta n’obtindríeu. Al principi, la feia d’una manera molt puntual. Feia algun joc i veia que ho passaven bé, que gaudien. Però a mesura que anava passant el temps, em vaig adonar que les classes eren com més vives, els meus alumnes tenien més ganes que anés a classe o estaven desitjant: “Escolta, quan ve el profe? Quan ve el mestre mag?”.

I recordo que vaig arribar a una escola i a l’esbarjo hi havia tres nens petits que es trobaven per allà, a l’esbarjo, a l’entrada de l’escola. Els vaig dir: “Espereu un moment, voleu veure una cosa increïble?”. Van dir: “Sí, sí, sí”. Dic: “Poseu-vos aquí i mireu què passarà”. Aleshores, jo faig una màgia, que és que em poso a flotar un pam sobre el terra, amb els dos peus així, i després caic. Em vaig posar a flotar. Vaig caure. Em van mirar, es van mirar, van marxar corrent, derrapant pels passadissos, per les cantonades, cridant: “El mestre vola, el mestre vola!”. Van marxar al pati. Tot el pati va venir corrent. “Què passa?”. “El mestre vola!”. “A veure, ensenya-m’ho, ensenya-m’ho”. “Fas màgia? Fas màgia?”. I ja em van posar “el mestre mag”.

Em vaig preguntar en aquell moment: “Podria funcionar la màgia? O podria la màgia ajudar altres docents perquè les seves classes fossin més divertides? I no només més divertides, sinó ajudar a repassar conceptes, a explicar certs continguts. Es podria o no?” Doncs durant 15 anys vaig estar investigant, adaptant jocs de màgia, provant-los en totes les etapes educatives, perquè jo he estat a infantil, a primària, a secundària, inclús alguns cops amb adults, algunes sessions a la universitat, i em vaig adonar que sí, que realment es podria fer. I què millor que explicar ara un joc, voleu? Voleu veure un joc de màgia?

Público. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí? Què bé. Doncs, per exemple, alguna noia o algun noi em vol ajudar? Sí? Tu, vine aquí. Sí. Hola, com et dius?

Marina. Marina.

Xuxo Ruiz. Marina. Posa’t aquí, en aquesta banda. Així. Mira, imagina’t que ens trobem a la classe de Ciències, entesos? Hi ha un terme que és una mica confús d’entendre i és un concepte que ens costa explicar als profes, que és el concepte d’energia. Tu saps què és l’energia? Sí.

Marina. Sí.

Xuxo Ruiz. És un concepte que, per exemple, és… Podem dir que l’energia… O podem explicar que l’energia té unes característiques, que és que és invisible… Oi? No ho saps? Doncs m’has mentit, m’has dit que sabies què era l’energia. Mira, l’energia és invisible i, a més, no té pes ni massa. D’acord? Però l’energia aconsegueix moure objectes, deformar-los… Entesos? He portat una cosa especial per tu. La tinc en aquesta capseta.

Marina. No hi ha res.

Xuxo Ruiz. No hi ha res, és clar. Això és el que tu dius, però hi ha uns fils d’energia. No els pots veure perquè l’energia és invisible, molt bé.

Marina. Invisible.

Xuxo Ruiz. Para la mà. Així, ho deixem aquí. Bé? Pesa, Marina?

Marina. No.

Xuxo Ruiz. No, és clar. Per què? Perquè l’energia no pesa, però sí que podem aconseguir que l’energia faci moviments. Si jo la uneixo aquí amb aquest paper i vaig estirant suament, podem aconseguir que el paper es mogui. Oi? Sí? Tenies un altre fil aquí, oi? Mira, l’ uniré jo, i ara vull que tu l’agafis. Agafa’l per aquí. Amb compte, Marina, i ves estirant-lo suaument. Estira’l, estira’l, estira’l, estira’l, estira’l, estira’l, estira’l, estira’l, estira’l, solta’l. Així. Que bonic, oi, Marina?

Marina. Sí.

Xuxo Ruiz. D’acord, doncs això és molt senzill d’aprendre. Tu ho vols aprendre?

Marina. Sí!

Xuxo Ruiz. Sí? Que bé. Per fer aquesta màgia, només cal tenir ganes. Tu en tens, de ganes?

Marina. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí? I tenir un paper, entesos? Un paper que estigui doblegat d’una manera especial i que tingui un tall especial. Bé? Doncs és molt senzill de fer, però ajudaràs els nens a recordar que l’energia és…

Marina. Invisible.

Xuxo Ruiz. Invisible, i no té ni…

Marina. Pesa.

Xuxo Ruiz. Ni pesa ni té massa ni tu la pots veure, oi? Però sí que podem fer això. Mira, jo t’ho deixaré. Saps com funciona? Ho col·loques així a la mà i, quan vulguis que es mogui, estires amb el polze. Així. Bé? Vinga, ho fem així i tu vas estirant. A la vegada que estires, has de fer com si estiressis, així. Així. Molt bé. I ara solta’l i solta d’aquí també. Entesos? I si ho fas amb aquesta mà, doncs el mateix. Ves estirant amb el polze i ho soltes. Bé?

Xuxo Ruiz. Bé? Us agrada? És una passada, oi? Bé, ho heu après. Això està bé, oi?

Enrique. Hola, Xuxo, soc l’Enrique i soc pare d’una nena i d’un nen de set i quatre anys, i em considero una mica… bastant poc traçut. Creus que qualsevol persona pot fer màgia?

Xuxo Ruiz. Moltes gràcies, Enrique. Jo estic fermament convençut que un cop trobes la teva passió, allò que t’encanta, un cop ho trobes, ho has de compartir amb la resta i ho has de posar al servei de la resta. Jo, des de l’any 2001, estic fent cursos de formació al professorat, a les famílies, i els ensenyo com fer servir aquesta màgia educativa. Els jocs que explico no necessiten una habilitat especial. Són jocs, a més, que tenen un doble fons, perquè treballaran diferents aspectes del currículum. Treballaran les matemàtiques, la llengua, les ciències, l’anglès, i no necessites tenir cap tipus d’habilitat especial. De fet, a mi m’agradaria que féssim alguna cosa aquí i que veiéssim com es pot fer, que és molt fàcil. Voleu? Sí o no?

Públic. Sí.

Xuxo Ruiz. Doncs algun voluntari que em vulgui ajudar? Tu com et dius?

José Luis. José Luis.

Xuxo Ruiz. José Luis, doncs vine cap aquí. Vine cap aquí, José Luis. Aquí, molt bé. Com estàs?

José Luis. Bé.

Xuxo Ruiz. Bé? Content?

José Luis. Sí.

Xuxo Ruiz. Mira, posa’t aquí. Aquí, a la trapa. Molt bé. Aquí. Mira, José Luis. Farem una màgia especial amb un globus que tinc aquí. Així. Amb aquest globus. José Luis, avui he tingut un somni.

José Luis. Sí?

Xuxo Ruiz. Sí. He tingut un somni especial i he somiat amb tots vostès. Mira, farem una cosa. Agafa’l per aquí i apuntarem aquí un dels meus números preferits, que és el 16. Dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze, catorze, quinze… El 16. Aquí. José Luis, la idea és la següent. Tu ara t’aproparàs aquí fins a la vora, llançaràs el globus, a qui li arribi l’agafarà i farem una cosa amb aquests números d’aquí. Posa’t aquí. No caiguis. I llança’l a una altra persona. Així, molt bé. Perfecte. Vine cap aquí, José Luis. Hola, com et dius?

Creta. Creta.

Xuxo Ruiz. Creta? Molt bé, Creta. Ara escolliràs un d’aquests números. En José Luis l’encerclarà i ratllar també la seva fila i la seva columna, entesos? Quin número vols?

Creta. El deu.

Xuxo Ruiz. El deu. Així, molt bé. Encerclem el deu i ara ratllem la seva fila, excepte aquest número. Aquest, tot això i la seva columna. Aquest, excepte el deu. Molt bé. Creta, llança el globus a una altra persona, a qui tu vulguis. Així, molt bé. Tu com et dius?

Teresa. Teresa.

Xuxo Ruiz. Teresa. Mira, tenim més números. Qui número vols?

Teresa. El vuit.

Xuxo Ruiz. El vuit. Doncs encerclem el vuit, José Luis. Molt bé. I ara ratllem la seva fila i la seva columna. Perfecte. Fixeu-vos que esteu escollint els números a l’atzar. Llança-la a una altra persona, a qui vulguis. O per allà també.

Xuxo Ruiz. Hola.

Sofía. Hola.

Xuxo Ruiz. Com et dius?

Sofía. Sofía.

Xuxo Ruiz. Sofía, escull un altre número.

Sofía. El 13.

Xuxo Ruiz. El 13. Doncs encerclem el 13 i ratllem la seva fila i la seva columna. Molt bé, i en queda algun. Mira, aquest que està sense encerclar és per tu, José Luis, per haver-me ajudat, mira que bé. Fixeu-vos… Sí, sí, ratlla aquesta. Molt bé. Fixeu-vos que heu escollit els números a l’atzar. No ens havíem posat d’acord. Han sortit aquests números. Què farem ara? José Luis, vull que ara col·loquis els números que han quedat sense ratllar, que són el 13… Posa’l aquí, el 13. Molt bé. El deu. Posa aquí el símbol de “més” perquè ho sumarem. 13 més 10 més… 8 més 3. Aquí també un símbol de “més”. Així. Doncs si sumem 13 més 10, en fan 23, oi?

José Luis. Sí.

Xuxo Ruiz. Més tres?

José Luis. 26.

Xuxo Ruiz. 26. Més vuit?

José Luis. 32… 34.

Xuxo Ruiz. 34. Posa aquí el 34 ben gran. Així. El 34. Fixeu-vos que si haguéssiu escollit uns altres números, n’hauria sortit una altra suma, sí o no?

Públic. Sí.

Xuxo Ruiz. Doncs quina cosa tan curiosa, perquè jo us he dit que havia somiat amb tots vostès. Quan m’he despertat d’aquest somni… Jo en aquell somni he vist un número, i quan m’he despertat del somni, he recordat el número. I sabeu què he fet? L’he apuntat en un paper, i el paper l’he posat en un globus. Sofía, tu tens el globus, hi ha alguna cosa a dins? Sí? Vols fer explotar el globus?

Sofía. No.

Xuxo Ruiz. No? Però la teva mare segur que sí, oi? Tu t’hi atreveixes? O tenim aquí una agulla? T’hi atreveixes? Així, sense por.

Sofía. Ui, ja ha explotat.

Xuxo Ruiz. Doncs mostra què hi ha aquí dins, hi ha un paperet. Ostres. Moltes gràcies, José Luis. Bé, us ha agradat? Sí o no?

Públic. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí? I el voleu aprendre?

Públic. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí? Entesos, doncs aquest joc és molt, molt senzill de fer, encara que trencaré una regla de la màgia. A la màgia hi ha diverses regles. La primera és no explicar el secret. El que passa és que això no és màgia, és màgia educativa, i tots els jocs que explicaré estan encaminats a repassar diferents assignatures. Aquest joc és molt fàcil de fer, només heu d’apuntar 16 números… 10, 11, 12, 13, 14, 15 i 16. Només heu d’apuntar aquests 16 números i tenir en un paperet apuntat el número 34, d’acord? Hi ha una segona regla de la màgia, que és no repetir el mateix joc dos cops. Aquest és un joc matemàtic que sempre ens sortirà. De fet, si seguiu les instruccions que abans he explicat a en José Luis, sempre, sempre us sortirà el mateix número. Ara, per exemple, encerclarem el set. En ratllem la fila i la columna. Ara n’encerclem un altre que abans no ha sortit, que era el 12. En ratllem la fila i la columna. Ara el 13, el 14, que abans no ha sortit, fila i columna, i l’últim, l’u. Quatre números també a l’atzar, oi?

Xuxo Ruiz. Però si sumem 14 més 1, en fan 15. Més 7? Més 12? 34. Sempre, sempre ens sortirà aquesta màgia, així que recordeu de fer-la servir a classe, a casa, on vulgueu. És una passada, oi? Algú està dient: “Desitjo que arribi dilluns per poder-ho fer a classe”. Bé, bé. Aquesta és la idea, mestres.

Rocío. Hola, soc la Rocío. Soc mare, soc professora, no soc maga i t’estic veient i penso en molts companys que diuen que ja en tenim suficient amb els continguts que fem o que hem d’afrontar a l’escola. I que no tenim temps per aprendre coses com la màgia. Com ho has aconseguit tu i quines utilitats o quins beneficis creus que ha tingut per l’aprenentatge dels nens?

Xuxo Ruiz. Moltes gràcies, Rocío. Una bona pregunta, perquè, a més, jo soc mestre, segueixo tenint els peus a l’aula i conec totes les dificultats que tenim els docents. Tenim unes ràtios excessives. Tenim pocs recursos humans. Tenim una burocràcia excessiva, que molts cops és inútil. Tenim alts índexs d’estrès, d’ansietat, contínues faltes de respecte… Però també crec que tots els docents hem de tenir una mena de capseta, una capseta plena de recursos, que és com una capsa de sorpreses però plena de recursos. I jo crec que tots aquests recursos hauria de ser essencial i obligatori ensenyar-los a les escoles de magisteri. Jo crec que cada docent ha de buscar un mètode de motivació real que li funcioni, que li funcioni a les seves aules. Jo, segons la meva experiència i la de centenars i milers de docents que s’han format en la màgia educativa, cal reconèixer que és un recurs que funciona.

Beneficis? Doncs en tindríem per quedar-nos aquí una bona estona. Però mira, un d’ells és que desenvolupa la seva creativitat, i aquesta creativitat la necessitaran quan siguin grans en qualsevol moment de la seva vida i per qualsevol professió que necessitin. Els desenvoluparà el pensament lateral. De fet, jo, molts cops, arribo a classe amb un joc de màgia o amb un aparell diferent. Per exemple, una bola del món que flota o un aparell que es troba en una ampolla que comença a pujar i baixar. Aleshores, els pregunto si saben o es poden explicar com funcionen, i ells m’ho han d’escriure i m’han d’explicar de manera detallada com pensen que funciona. La màgia els farà desenvolupar la psicomotricitat, els farà treballar la psicomotricitat, tant la fina com la gruixuda, i els diferents jocs que facin i que també hagin de fabricar. Desenvoluparan el seu pensament lògic-matemàtic. Sabeu que les matemàtiques els costen molts cops una mica de feina, però amb els jocs de màgia es presenten les matemàtiques d’una manera diferent, d’una manera atractiva. També els ajuda amb l’expressió oral, els ajuda a desinhibir-se i a augmentar la seva autoestima. Quan els meus alumnes presenten jocs de màgia educativa als seus companys o als seus pares, a les seves famílies, estan aprenent a relacionar-se. Estan aprenent a desinhibir-se i, a més, això els dona seguretat. Aquesta seguretat es traduirà en un augment de l’autoestima i en més confiança en ells mateixos.

Fran. Hola, em dic Fran. Tinc una nena de sis anys i m’agradaria saber quins continguts pots treballar a les teves classes amb la màgia educativa.

Xuxo Ruiz. Moltes gràcies, Fran. Aquí també en tenim per una bona estona, però, resumint… Mira, podem treballar la motivació. Podem treballar l’atenció. Jo he estat durant deu anys mestre d’Educació Física. Aleshores, per mi era molt difícil captar-los l’atenció. Ho havia intentat gairebé tot, però un dia que teníem una sessió d’Educació Física amb cordes, el que vaig fer va ser preparar un joc visual ràpid amb una corda. Aleshores, hi vaig arribar, els nens estaven esvalotats i em vaig posar a fer màgia amb la corda, la vaig tallar i vaig fer diverses coses. Es van quedar al·lucinats, però només ho van veure els quatre o cinc que estaven atents. Aleshores, ho van veure i van començar a dir: “Mireu què ha fet el profe, ha fet màgia, ha tallat això…”. Tots els altres van dir: “Ho volem veure, a veure, a veure”. Aleshores, jo vaig dir: “No”. Aleshores, aquell moment va ser quan els vaig explicar que quan tornés a entrar un altre dia a classe, havien d’estar molt atents per veure si el profe feia màgia o no. Des d’aquell dia, cada cop que entrava a classe, estaven com mussols, atents per veure què passava.

La màgia educativa ens permetrà explicar certs continguts que d’una altra manera és més difícil de fer. Per exemple, a classe de Ciències estem explicant l’osmosi cel·lular. Aleshores, jo tinc un joc. Col·loco un got amb un globus, hi poso dues monedes, ells n’escullen una i la moneda que escullen travessa el globus, no el trenca i cau al got. És una manera molt visual d’explicar com funciona l’osmosi cel·lular. També amb la màgia educativa podem acompanyar les nostres explicacions d’alguna cosa extraordinària. Sabeu que quan els nens veuen una explicació que és diferent a la normal, les seves neurones s’activen d’una manera diferent i ho aprenen d’una forma diferent. Per això, la màgia també la utilitzo per arribar a emocionar-los. D’aquesta manera, no l’oblidaran. El que aprenen amb màgia els costarà més feina d’oblidar. A més, la màgia ens ajudarà a treballar una d’aquestes funcions executives tan importants, que és la memòria de treball. De fet, tinc preparat un joc amb el qual us demostraré que, gràcies a la màgia, podem tenir una memòria increïble. Qui em vol ajudar a fer aquesta màgia? Per exemple, tu. Com et dius?

Belén. Belén.

Xuxo Ruiz. Belén. Belén és un nom perfecte per aquesta màgia. Vine aquí. Mira, Belén. Posa’t aquí, aquí a la trapa, perquè ho vegin bé. Aquí. Mira, Belén, aquí tinc uns 50 números. No estan ordenats, hi ha molts números, però tots aquests números me’ls he après de memòria. Sé on es troba cada número i ho demostraré, d’acord? tu taparàs qualsevol número, el que vulguis, jo em giraré per no veure’l i endevinaré, per la meva memòria prodigiosa, endevinaré quin número és. Et sembla bé? Si? Doncs, apa, per aquí.

Belén. Ja.

Xuxo Ruiz. Ja? Em puc girar?

Belén. Sí.

Xuxo Ruiz. Segur?

Belén. Sí.

Xuxo Ruiz. Aquí. Ostres. Aquest és el 18. Sí? El 18, molt bé. Però podeu pensar que ha estat sort, la sort del principiant. Ho repetim un altre cop?

Belén. D’acord.

Xuxo Ruiz. Vinga, ho repetim un altre cop. Jo miro cap allà. Bé? Fixeu-vos que hi ha gairebé 50 números i jo em sé l’ordre de cadascun.

Belén. Ja.

Xuxo Ruiz. Ja, Belén? Sí? Molt bé. Aquest és el 23. Sí? A veure, desenganxa’l tu. El 23, correcte.

Bé, doncs aquesta màgia, si voleu, també… La voleu aprendre o no?

Públic. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí? Bé, jo us ho explico. És un joc que per fer-lo només cal saber sumar. Tu saps sumar, Belén? Sí? Perfecte. Doncs mira, quan es tapa qualsevol número, sempre podem anar en aquesta direcció: tres cap a baix en diagonal o tres cap amunt. En aquest cas, tres cap a baix. Si l’haguéssim posat aquí, per exemple, podríem anar tres cap a dalt. Si baixem en diagonal tres cops, al número al qual hem arribat n’hem de sumar cinc, de manera que si tapo aquest número, arribo aquí, 36. Més cinc?

Belén. 41.

Xuxo Ruiz. El 41. Doncs aquest número serà el 41. Imagina’t… No miris, et faré un examen. El posaré aquí. Ja he tapat un número, Belén. Saps quin número és? Recorda que era en diagonal tres quadres. Arribes aquí. Si hem pujat, el que fem ara és restar-ne cinc. Quin número és?

Belén. 30.

Xuxo Ruiz. El 30. Efectivament, el 30. Fixeu-vos que sempre, sempre, tapem el número que tapem, si baixem, en sumem cinc. Aquí, el 22. Més cinc? 27. I si pugem, en restem cinc. Aquí arribem al 15, per tant, el número és el deu. És un joc que el que fem és treballar el càlcul mental. És una manera més divertida de treballar el càlcul mental i, per descomptat, més màgica. Moltes gràcies, Belén. Bé?

Ali. Hola, Xuxo. Mira, soc l’Ali, soc mare d’una nena de set anys que fa 2n de primària i les teves classes han de ser molt màgiques. Imagino que fas molta màgia, però els teus alumnes també fan màgia?

Xuxo Ruiz. Moltes gràcies, Alicia. Mira, aquesta és una pregunta que em fan molt. Si les meves classes són un xou. Doncs no és així. Les meves classes no són un xou continu. Jo soc mestre, un mestre normal, i utilitzo la màgia, diguem-ne, des de dues vies. Una, jo soc qui els faig la màgia i no els l’explico, entesos? Però ells s’emocionen i veuen alguna cosa diferent. I la segona és la que ells es converteixen en petits mags, i quan es converteixen en mags, adquireixen poder. I és un poder especial. En primer lloc, perquè saben una cosa que la resta no sap. I el segon poder, que és el més important, és que gràcies a això que han après, poden il·lusionar a la resta, poden aconseguir que els altres somriguin. I estan aprenent màgia, però també estan repassant assignatures, estan repassant continguts i, a més, estan treballant una cosa que necessitaran quan siguin grans, una cosa que s’hauria d’ensenyar més a les aules, que és parlar en públic.

Aleshores, quan fan màgia, desenvolupen les seves habilitats comunicatives i passen coses tan increïbles com aquesta. Jo, des de… Vaig néixer a Cadis, i l’any 94 vaig anar a viure i a estudiar a Sevilla. Des de l’any 95 vaig a l’hospital a fer màgia, a l’hospital infantil. I la cosa tan increïble que ocorre és que ells es van adonar fa un any i mig que jo feia màgia a nens a l’hospital i em van demanar si podien anar a fer màgia a l’hospital. I la veritat és que és una experiència increïble. Van a l’hospital, fan màgia a nens, parlen de cor a cor, i una frase que m’encanta que diuen és: “Mestre, amb la màgia, la teva felicitat es contagia”.

Sofía. Hola, soc la Sofía. Vaig a 4t de primària, i voldria saber què és el més important per tu que hauríem d’aprendre a l’escola.

Xuxo Ruiz. És una pregunta molt bonica. Tu me la podries respondre? No. Mira, a més dels continguts que ens ensenyen els profes a l’escola, jo crec que hi ha algunes coses a les quals hem de posar una atenció especial, com per exemple la creativitat. Cal… Hem de desenvolupar la creativitat, no reprimir-la. La curiositat, despertar aquesta curiositat és necessari a les aules. A més, jo sempre presto un interès especial a la imaginació perquè tot el que ha creat l’ésser humà, primer ho ha creat a la seva imaginació, a la seva ment, i després ja ho ha creat al món físic.

A més d’això, jo crec que també cal que vosaltres aprengueu a comunicar-vos, a treballar la calma, la compassió, a treballar la convivència. Vivim en societat, i hi ha moltes paraules que són màgiques i que no s’empren tant com ho hauríem de fer. Per exemple, una paraula màgica és “si us plau”. El “gràcies”. El “perdó”. I per fer una mica de màgia amb el “perdó”, necessitaré l’ajuda de dues persones que em vulguin ajudar.

Hola.

Adriana. Hola.

Xuxo Ruiz. Com et dius?

Adriana. Adriana.

Xuxo Ruiz. És un nom molt maco. I tu com et dius?

Darío. Darío.

Xuxo Ruiz. Darío. Molt bé, Darío. Mira, ara representarem la nostra amistat amb un tros de corda. Agafeu el tros de corda. D’acord? Aquesta seria una amistat, però molts cops el que passa és que la nostra amistat, a vegades, es trenca, es trenca per enuigs, per baralles… Vosaltres algun cop us heu barallat?

Darío y Adriana. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí, oi? Mira, agafa’l per aquí, amb molt de compte. I tu per aquí. Així. No estireu gaire. Així. Així. Aquesta seria la nostra amistat, amistat representada per un tros de corda, però a vegades ens enfadem, ens barallem, i quan ens barallem, l’amistat es trenca.

Així. Trencada. D’acord? La podeu deixar anar. Fixeu-vos que si no arreglem això, l’amistat quedarà separada. Per unir-ho, com per unir relacions, el que podem fer és utilitzar una paraula màgica. Agafa-la d’aquí, agafa-la ben fort. I tu agafa-la d’aquí, agafa-la ben fort. Agafa-la fort. I la paraula màgica és “perdó”. Però no un “perdó” de “perdona’m”. No, el “perdó” ha de ser de cor. Així que imagineu-vos que en una de les vostres baralles esteu així separats, però ara vull que us mireu, que us mireu als ulls i us demaneu perdó de debò, de cor. Sereu capaços de fer-ho?

Darío. Sí.

Xuxo Ruiz. Sí? Quan digueu la paraula “perdó”, estirareu la corda, a veure què passa. Entesos? Vinga. Comencem. Demana-li perdó.

Darío. Perdona’m, Adriana.

Adriana. Perdona’m, Darío.

Xuxo Ruiz. Estireu fort. I estireu, estireu, estireu. Estireu fort, estireu fort, perquè gràcies al poder del perdó, del perdó, podem aconseguir que l’amistat s’uneixi. Que bonic! Ens fem una abraçada els tres? Quina meravella. Ep, ho heu fet molt bé. Recordeu-vos sempre de demanar perdó, sí? M’ho prometeu? Molt bé, moltes gràcies, nois.

Gerson. Hola, Xuxo, em dic Gerson. Com que t’han reconegut tants premis nacionals i internacionals, voldria saber què penses sobre els premis als mestres.

Xuxo Ruiz. Agraeixo molt la teva pregunta. Mira, ara mateix hi ha una efervescència, un boom, que està de moda el fet de premiar la tasca docent. Jo crec que aquests premis estan encaminats a inspirar, a donar visibilitat a pràctiques educatives diferents. És a dir, a motivar i que es donin a conèixer totes aquestes pràctiques per compartir-les.

Jo estic a favor dels reconeixements, però és cert que crec que aquest reconeixement no és només per la persona, diguem-ne, premiada. Jo crec que aquest reconeixement és per tots els docents que treballen cada dia des de l’anonimat i es desviuen, hi deixen la pell per donar una educació de qualitat. Jo crec que a tots aquests docents també els beneficia. Per què? Perquè es parla d’educació a la premsa, a la ràdio, a la televisió, notícies per Internet… Això ens beneficia i, sobretot, estem aconseguint, a poc a poc, aquest prestigi social que necessitem els docents i que ens mereixem. També és cert que està bé el reconeixement, però et dic quin és el millor premi per mi? Mira, el millor premi és que acabi un curs i que un pare se m’apropi i em digui: “Xuxo, amb en Víctor has aconseguit una cosa increïble. A vegades s’aixecava malalt i deia: ‘Pare, dona’m un paracetamol, que he d’anar a l’escola’”. O que després de deu anys vinguin antics alumnes a explicar-te que estan estudiant a la universitat, et fan una abraçada… Això. O que per Nadal, per exemple, el Nadal passat, unes alumnes em van dir: “Mestre, no volem marxar de vacances perquè són molts dies sense venir a l’escola”. Això per mi és un autèntic premi.

Teresa. Hola, soc la Teresa. Vaig a 6è de primària i tinc una pregunta. Qui és el teu mag preferit i per quin motiu?

Xuxo Ruiz. Hola, Teresa. Mira, jo tinc diversos mags com a referents. Al llarg de la història, la màgia ha canviat. De fet, el primer document que es té sobre la màgia és de fa més de 4.000 anys. S’anomena Papir Westcar, i s’hi explica com a la cort del faraó Keops hi havia un mag anomenat Dyedi que hi anava, tallava el coll a una oca, s’aturava i després l’hi unia i es començava a belluguejar. A l’antic Egipte ja hi havia mags. Després, a l’edat mitjana, inclús a Grècia i a Roma, hi ha escrits de Sèneca on explicava que hi havia uns mags de carrer que feien màgia amb gobelets i deixaven el públic bocabadat amb les seves meravelles.

Després, la màgia va passar per diverses etapes, va anar evolucionant fins al que tenim ara, que està considerada com un art escènic. El pare de la màgia moderna… El pare de la màgia moderna es considera que és Robert Houdin, que era un rellotger francès que va ser qui va posar de moda la màgia als teatres, que els mags anessin amb frac a actuar… Va ser un gran mag i també feia autòmats, feia invents i feia ninots que es movien. Després d’aquest mag, hi va haver també un mag molt conegut, que era Harry Houdini, que es va posar el seu nom per Robert Houdin. Va posar la “i” a Houdin i s’anomenava Harry Houdini. I aquest mag va ser reconegut mundialment per les gestes que feia. Feia escapisme, s’escapava d’unes presons, el llançaven al riu i s’escapava del riu encadenat… Després, la màgia va anar evolucionant, i fixeu-vos que cada cop que hi ha una evolució a la màgia, hi ha mags que marquen aquesta evolució.

Després hi va haver un mag que, gràcies a ell, es va posar de moda fer màgia a la televisió. S’anomenava Doug Henning, i, a més, era tot el contrari a Robert Houdin. Ell no anava de frac, sinó que anava amb roba així molt hippy, amb els cabells llargs, amb bigoti… Ara podem veure… Ara pots veure màgia a YouTube i la veus així. Nosaltres abans havíem de tenir la sort que algun dissabte o algun diumenge hi hagués un especial de màgia a la televisió. I jo recordo, de segur que els vostres pares també, recordo un especial, els especials de màgia d’un mag que s’anomenava David Copperfield, que feia unes coses increïbles. Feia desaparèixer l’Estàtua de la Llibertat o un avió, li posava una tela per sobre i desapareixia, o desapareixia l’Orient Express. Era una màgia molt espectacular.

David Copperfield és un dels meus referents, un mag que admiro. Jo l’he vist molts cops en directe i fa dos anys vaig tenir la sort de coneixe’l en persona i, després, de compartir en una festa privada una conversa amb ell. Li vaig dir que el que havia aconseguit a l’últim xou m’havia fet plorar tres cops d’emoció perquè fa una màgia molt bonica, molt encaminada a tocar-te el cor. I em va preguntar: “Escolta, i on t’has emocionat? Quin moment de l’espectacle t’ha agradat tant i per què has plorat?”. I és cert que va ser fantàstic coneixe’l en persona. Després, el meu gran referent, que és el meu mestre, el meu amic, és Juan Tamariz. Juan Tamariz és una llegenda viva. És un geni. I les aportacions que ha fet al món de la màgia, tant teòriques com aportacions a la psicologia, a jocs de màgia que ha creat, totes aquestes aportacions tenen un valor incalculable. Recordo també que un cop, a la televisió vaig veure un… Ell estava presentant un dels seus… Té molts llibres i el vaig veure presentar un dels seus llibres, i va ser el meu primer llibre, que recordo que a l’endemà de veure l’entrevista que li van fer, vaig anar corrents a la llibreria, me’l vaig comprar, vaig estar tres dies a casa llegint… Els meus amics em trucaven: “Ep, que no surts?”. “No, no, que estic llegint, estic aprenent màgia”.

Qui m’havia de dir que uns anys més tard ell es convertiria en el meu mestre, que aprendria totes aquelles coses que ell ensenya i, a més, que ell escriuria el pròleg del meu llibre. Soc molt afortunat.

Bé, estem arribant gairebé a la fi. I agraeixo molt que hàgiu passat aquest matí amb mi, que hàgiu compartit aquesta estona. Espero que hàgiu comprès, que hàgiu vist que la màgia educativa va més enllà de fer simplement jocs de màgia. En definitiva, és una màgia perquè les nostres classes estiguin més vives. Vull acabar, i vull acabar explicant-vos un conte que és molt especial per mi, perquè és el conte que vaig llegir a la meva primera classe de 6è el dia de la seva graduació.

Diu la història que hi havia un savi grec que era molt famós perquè tenia les respostes per totes les preguntes que li feien. Sempre les encertava, no les fallava mai. Un dia, un adolescent va dir: “Ja sé com enganyaré el savi. Posaré un ocellet a la meva mà, viu. M’aproparé a ell i li preguntaré: ‘Savi, l’ocellet està viu o mort?’. Si em diu que està viu, tancaré la mà ben fort i llançaré el cos mort de l’ocellet sobre els seus peus. Però si em diu que està mort, obriré la mà i l’ocellet sortirà volant. A veure com se’n surt”. Així que, efectivament, el jove hi va anar i li va dir: “Savi, l’ocell que tinc a les meves mans està viu o mort?”. El savi el va mirar als ulls i li va dir: “Fill meu, la resposta es troba a les teves mans”. I jo us dic el mateix.

Responsabilitat, perquè tot el que heu fet, tot el que feu i tot el que fareu ha estat, és i serà a les vostres mans. I ara sí, us dic adeu i us demano que obriu el teló i que ompliu de màgia l’educació. Moltes gràcies.