“No hi ha pensament sense temps per pensar”

Remedios Zafra. Hola, soc Remedios Zafra, escriptora i científica titular a l’Institut de Filosofia del Consell Superior d’Investigacions Científiques, i he estat professora d’universitat els últims 20 anys. Soc autora de llibres d’assaig com ‘El entusiasmo’ o ‘Frágiles’.

Ana. Hola, Remedios. Em dic Ana i estic encantada de poder parlar avui amb tu sobre un munt de coses interessants sobre la societat, la cultura i la vida. Al teu últim llibre, ‘Frágiles’, parles sobre com de vulnerables i fràgils podem ser de vegades els éssers humans, així com la necessitat que sentim de viure una vida amb sentit. M’agradaria començar aquesta conversa demanant una reflexió sobre aquests dos temes.

Remedios Zafra. Sí. Jo crec que un dels grans aprenentatges que tenim a la vida, i possiblement un dels grans aprenentatges que tenen lloc a la infantesa i a l’adolescència, tenen a veure amb la malaltia i amb la mort. Ser conscients que tenim cossos fràgils, que som vulnerables, és una cosa que suposa un aprenentatge, que marca un punt d’inflexió en com ens veiem a nosaltres mateixos. En el meu últim llibre, aquest punt de partida de la fragilitat té molt a veure també amb el que ha passat al món en els últims mesos i està passant ara en relació amb la pandèmia, aquesta presa de consciència sobre les persones que tenim a prop, o nosaltres mateixos, quan tenim malalties o veiem la mort a prop. Em sembla un tema que, amb relació a l’educació i a l’adolescència, a mi sempre se m’acosta a la manera com també avui els nens i els adolescents veuen la mort. I a mi em crida molt l’atenció com, per exemple, en un videojoc, avui en dia, que gairebé tots els nens i nenes són videojugadors, en un videojoc es pot morir moltes vegades en una mateixa partida, a la vida no. I crec que aquesta presa de consciència quant a la contingència, a la caducitat dels cossos, que tenim cossos que neixen, creixen i moren, no és només un aprenentatge que ens fa pensar en nosaltres mateixos i ens porta a l’autoconsciència, sinó que també ens vincula molt als altres. Potser des de la meva experiència, també, com a persona que s’ha descobert amb un cos més fràgil del que tenia fa anys, i… En els últims temps he perdut molta vista, molta oïda, i he vist com, en aquesta fragilitat del cos, necessitava més que mai els altres, i com inclús aquesta presa de consciència quant a la fragilitat ens ajuda a frenar. Normalment, ens ajuda a frenar amb l’ajuda d’altres. De moltes maneres, jo crec que la fragilitat és part de la costura comunitària, perquè, quan ens reconeixem vulnerables, necessitem que els altres ens ajudin, sostenir-nos en ells, en el seu braç, en la seva esquena. I crec que aquesta consciència, també, de la contingència dels cossos, malgrat que en molts casos s’intenta evitar, perquè procurem projectar sobre els nens i els adolescents imatges sempre positives i un món interminable, un món més semblant als videojocs i a les ficcions, jo crec que és una de les coses més importants que hem d’aprendre des que som petits, com abordar aquesta complexitat, aquesta dificultat. I em preguntaves també pel que té sentit, per com aquesta fragilitat ens vincula o ens ajuda a valorar les coses d’una altra manera.

Per comentar aquesta idea, vull recordar una vivència que em va compartir fa uns anys un estudiant meravellós que va deixar la feina, quan ja tenia més de trenta anys, crec recordar. Va deixar la feina per reprendre uns estudis que tenien a veure amb la seva vocació i que tenien a veure amb el que ell estimava, i, al cap de poc temps, li van diagnosticar un càncer. I en aquesta història de vida, aquest estudiant meravellós em compartia com ell pensava que a la vida hi ha molt poques coses que podem triar, perquè, pràcticament, el que és important relaciona el cos amb el qual neixes, la genètica amb la qual neixes, el lloc on neixes, la família amb la qual creixes i amb la qual t’eduques, el context sociocultural en què et mous. Tot això ve imposat, ja ve donat, i són molt poques i eren molt poques les coses que realment podem triar, i per això eren molt importants. Em cridava també l’atenció com, en la presa de consciència de la fragilitat del seu cos, en aquest moment de malaltia que vivia i paral·lelament també a aquesta decisió vital que ell va prendre d’abandonar una feina que no li agradava per uns estudis que sí que el mobilitzaven, ell trobava en aquestes eleccions, en aquestes decisions, quelcom que donava sentit a la seva vida. Jo penso que quan som conscients de la contingència i que la vida dura molt poc, tenim la grandíssima oportunitat que aquest temps, aquest temps escàs, tingui sentit. Tenim l’opció de deixar-nos dur per la inèrcia i fer el que fan tots. Però també tenim aquestes possibilitats, aquestes eleccions que comentava aquest estudiant, de triar coses veritablement importants quant al que ens motiva, el que ens apassiona i el que ens ajuda a millorar el món. I crec que, en aquests dos àmbits, en el que podem triar relacionat amb el que ens apassiona, amb el que ens ajuda a conèixer, a coneixe’ns, i amb el que ens ajuda també a millorar la vida de les altres persones per ajudar-los a sostenir-se en aquesta fragilitat, jo crec que aquí hi habiten coses amb molt sentit.

Ana. Remedios, tu ets una gran defensora del paper que juga la cultura en la societat. Quin valor té la cultura en la vida de les persones? I què creus que hauríem de fer com a societat per fomentar-la?

Remedios Zafra. Sí. “Cultura” és una paraula molt interessant i una paraula que fem servir molt sovint. També és una paraula polisèmica. A mi m’interessa molt la cultura. La meva formació ve especialment de l’antropologia, i la cultura és l’objecte d’estudi també de l’antropologia, com a formes de vida que caracteritzen un grup humà en un moment determinat. Però quan parlem d’aquesta cultura per la qual em preguntes, ens referim a aquesta altra accepció de la cultura, entesa com aquestes manifestacions artístiques, simbòliques, que caracteritzen també determinades comunitats i que tenen a veure amb pràctiques que ens permeten conèixer la diversitat a través d’expressions que poden ser molt variades, com el cinema, el teatre, la lectura, la música. Totes aquestes expressions i manifestacions artístiques i simbòliques tenen un paper substancial en la vida. I sap greu que, en moments de crisi, normalment, la cultura és el que se sol posar a l’últim lloc. Jo crec que tendim a oblidar que, així com les pastilles ens curen, els llibres també ens curen. Jo penso que la manera com podem i hem d’ajudar a fomentar la cultura en la nostra societat parteix de la funció que té la cultura a l’hora d’ajudar-nos a conèixer la diversitat, la diversitat d’aquestes manifestacions com a diversitat de maneres de fer i pensar, tant d’altres cultures com d’altres moments com d’altres enfocaments dins de la mateixa cultura. Quan sempre fem el mateix, quan sempre veiem les mateixes coses, estem davant… limitem la nostra vida cultural a estar davant d’una pantalla mirant la televisió, o davant d’una pantalla accedint al que ens proporciona internet, tenim accés a moltes coses, però també perdem moltes coses. La cultura no només ve a través dels ulls.

La cultura ens recorda que som, que tenim cossos i tenim sentits, i ens permet fer servir aquests sentits per experimentar des d’aquestes fórmules i manifestacions diverses com pot ser el teatre. El teatre jo crec que és una de les manifestacions artístiques que, justament, també, a la pandèmia s’han vist més perjudicades perquè posen el cos al centre i perquè, davant d’aquesta lògica contemporània que tendeix a arxivar-ho tot, avui tot es grava, tot s’arxiva, el que succeeix al teatre succeeix aquí, ara, i cada representació és diferent. La riquesa que ens permet el teatre, així com altres representacions artístiques i simbòliques, ens permet, com et comentava abans, conèixer aquesta diversitat. I aquesta diversitat ens fa millorar com a persones, perquè veure sempre les mateixes coses, utilitzar els mateixos mitjans, fins i tot tenir la sensació que, estant connectats a internet, ja estem accedint a un món divers, de vegades és un miratge, perquè, per poc que mirem, per exemple, a les xarxes socials, veurem que sota aquesta aparença de diversitat que ens trobem, o que pressuposem en les xarxes socials, s’hi amaga una gran homogeneïtat. Les persones amb qui ens relacionem a les xarxes tendeixen a ser molt semblants.Recordo també una estudiant que em deia que volia fer un treball sobre la percepció que tenien els adolescents del feminisme, crec recordar, i s’adonava que, si feia servir les seves xarxes, a les seves xarxes els seus perfils eren molt similars, gairebé tots tenien, diguem, una visió molt similar a la que tenia ella. Aquesta idea em sembla molt interessant. La sensació que som a la xarxa i, per tant, l’heterogeneïtat marca la línia, no es correspon amb aquesta quotidianitat de trobar-nos persones que, al cap i a la fi, retroalimenten el que ja saben. Amb tot això vull insistir en la importància que a aquesta diversitat hi podem arribar de moltes maneres. Hi arribem amb el coneixement, però la cultura i les manifestacions culturals ens permeten accedir a aquesta diversitat a través, a més, de maneres, fórmules, que no són les que predominen en el dia a dia i tampoc les que predominen a les escoles i en la formació, perquè en l’educació predomina especialment el llenguatge parlat. No obstant això, en la pràctica artística, que és un dels centres de la pràctica cultural, podem valer-nos de tot tipus d’expressions. I, a més, passa una cosa molt interessant, o que a mi almenys m’ho sembla, i és que la pràctica artística és d’aquells pocs territoris que ens permeten expressar el que és difícilment narrable. I hi ha moltes coses que ens costa expressar amb paraules.

Per exemple, quan patim, o quan hem viscut episodis de violència o situacions molt traumàtiques, és més fàcil expressar-nos a través dels dibuixos, per exemple, del dibuix, que a través de les paraules, i la pràctica artística, també en les seves diferents materialitzacions, és també d’aquells pocs llocs que ens permeten la convivència de contradiccions. I no vol dir que això sigui positiu o negatiu, però això forma part de la vida. La vida no només ve donada per les matemàtiques, que avui estan tan presents en aquesta lògica algorítmica sobre la qual es construeix internet. A la vida, sabem que les respostes i les situacions no es resolen amb un dos més dos. Sabem que hi ha una complexitat que cal abordar, i aquesta complexitat també és abordada per la pràctica artística. És per això que, si limitem les manifestacions artístiques i limitem l’accés a la cultura, la nostra vida és una vida molt més pobra. També, si només ens limitem o optem per triar la pel·lícula, per exemple, davant del llibre, o triar tot el que ja ens ve explicat a través de, diguem, la producció audiovisual, tot i que poden ser manifestacions i propostes molt enriquidores, però jo penso, per exemple, si a tots ens posen una pel·lícula, és molt probable que tots tinguem el mateix imaginari pel que fa a aquesta temàtica o a aquest assumpte que s’hi tracta. Si a tots ens donen un llibre, amb seguretat, cada un de nosaltres tindrà un imaginari singular, perquè el llibre està carregat de buits i permet més treball a la imaginació i a l’apropiació per construir els nostres propis universos. I cadascuna de les pràctiques, l’escriptura, la lectura, la música, cadascuna de les pràctiques que omplen l’univers cultural contemporani, són enriquidores per a les persones. Per això necessitem fomentar-les i per això mai haurien d’estar en l’últim lloc del “Què salvem del que és humà?” quan tenim moments de crisi com els que hem viscut.

Ana. Remedios, parlant de cultura, utilitzes freqüentment el terme “nova cultura”. Què és aquesta nova cultura i en què es diferencia de la vella cultura?

Remedios Zafra. “Nova cultura” és un concepte, bé, una expressió, que jo m’apropio d’un teòric anomenat Juan Martín Prada. Ell la fa servir també en relació amb el que ell anomena “sistema xarxa”, jo ho anomeno “cultura xarxa”, i l’orienta més a reflexionar sobre com la cultura humana s’ha transformat a través de la tecnologia, i més concretament a través d’internet. Per mi, en aquest últim treball, en aquest últim llibre, parlar de nova cultura pretén observar més les transformacions que estem vivint, no ja només derivades de la transformació que ha suposat internet, d’aquest punt d’inflexió, sinó d’altres canvis, d’altres revolucions que, al meu parer, estan sent transgressores i estan començant a conformar una nova cultura, una nova cultura que encara no està definida. I encara tenim sempre aquesta sensació, quan parlem de cultura, que és una cosa dinàmica i que sempre hi ha transformacions, solem recolzar-nos en determinats pilars que tenen a veure amb esdeveniments, o amb tecnologies o amb canvis que, de sobte, ens fan veure el món d’una manera diferent. Per mi, hi ha dos canvis que, a finals de segle XX, canvien la manera d’entendre’ns i de relacionar-nos com a humans. Un d’aquests canvis és, al meu entendre, el feminisme, és la presa de consciència quant a la igualtat, és a dir, la presa de consciència que hi ha desigualtat en les maneres de construir-nos com a persones, i d’aquesta reivindicació que d’una manera global i planetària han fet les dones i en general fan totes les persones que reivindiquen una necessària igualtat al planeta. A més del feminisme, per mi, internet ha estat un altre d’aquests punts d’inflexió, aquests punts que, com diria Kafka, no permeten un retrocés possible i d’alguna manera són els veritablement importants, perquè ja ens permeten entendre la vida d’altres maneres. Internet ha estat per mi una part d’aquesta gestació del que anomenem nova cultura, o del que jo anomeno nova cultura, perquè ha canviat moltes esferes que abans ens arribaven separades o enteníem de manera separada a l’hora d’organitzar el nostre lloc al món. Per exemple, les esferes o els espais on produíem eren diferents d’aquells on accedíem al coneixement, a la informació, i d’aquells on distribuíem les coses. I ara, però, a la pantalla podem fer confluir la producció, la recepció, la circulació. Tots i totes ens hem convertit en productores i productors d’informació i de coneixement possible.

I això a mi em sembla transgressor, en tant que canvia aquesta estructura clàssica piramidal d'”uns parlen a molts” per una estructura horitzontal en què tots parlem a tots. I això fins i tot em sembla una analogia bonica de noves formes de poder que també han interessat al feminisme. Però també, en aquesta transformació de nova cultura derivada d’internet, hi ha canvis que tenen a veure amb paraules com “erosionar”. A mi, “erosionar” em sembla una paraula molt interessant perquè parla de coses que abans estaven diferenciades i ara es troben líquides i solapades a internet, com les esferes pública i privada. Abans teníem molt clar el que era la casa, el que era la feina, el que era la intimitat, el que no era la intimitat o el que eren les aficions, el que eren les professions. A internet conflueixen i s’erosionen aquestes esferes clàssiques. Avui podríem dir que vivim en mons on el que és públic i privat es donen cita a les habitacions connectades. A les habitacions que abans dedicàvem a la nostra privacitat i la nostra vida íntima, ara es parlen diferents llengües, diferents accents. Jo mateixa recordo, en els últims mesos, el meu dormitori s’ha convertit en un lloc on es parlava argentí, colombià o mexicà. Potser perquè la pandèmia també ens ha donat una empenta per descobrir que, encara que no estiguem junts físicament, podem fer moltes coses junts a través d’internet. Jo he tingut la sensació que habitava en un país divers, amb diferents accents, però que ja no era el país que ens acull. I aquesta transformació de les habitacions connectades també ens ha fet reorganitzar el món. La casa on jo visc, que és molt petita i no tenia portes, doncs li han nascut tres portes en els últims mesos, perquè de sobte jo pensava que teletreballava des de fa ja molts anys, però aquest teletreball d’abans era molt diferent. El teletreball que ens ha arribat ara és un teletreball més immersiu, un teletreball en què, a més, la veu és molt present. Parlem molt més a través de la pantalla o per telèfon, i la casa ha deixat de ser aquell lloc que era abans, potser més silenciós i potser més introspectiu. I hi ha molts guanys en aquesta nova cultura que estem generant, i hi ha moltes potències en la possibilitat de treballar a casa i la possibilitat de contaminar menys i d’optimitzar el nostre temps, d’organitzar-nos d’una altra manera. Però al costat d’aquestes possibilitats, hi ha lectures necessàriament crítiques, en tant que veiem com moltes dones han hagut de deixar la feina, de demanar excedència o de demanar temps parcial perquè, amb la pandèmia, els nens també han tornat a casa, que ens han fet veure les grandíssimes mancances que quant a conciliació tenim a la nostra societat.

També, en aquests espais públics-privats, veiem que hi ha menys espai per a la intimitat, perquè sempre hi ha tecnologia i una parpella que es nega a tancar-se. Vivim amb dispositius que estan permanentment connectats i amb la sensació que tot el que fem pot estar permanentment gravat. I aquesta ansietat que genera és una ansietat molt pròpia d’aquesta nova cultura en què, a més, no hem après encara a organitzar els nostres temps. El treball que es pot fer a través de la tecnologia, com que ve d’una tecnologia portàtil, el treball és allà on hi ha aquest dispositiu. Aquest dispositiu pot ser a la cuina o al llit, de manera que és molt difícil recuperar el temps de trànsit o el temps buit per tornar a aquesta introspecció i a aquesta vida íntima que també necessitem. Vull dir amb tot això que està havent-hi una transformació que de manera especial internet ha propiciat, però que la pandèmia hi ha donat una grandíssima empenta perquè entrem en una nova cultura. Possiblement, aquesta nova cultura començarà a materialitzar-se quan puguem començar a tenir una vida més semblant a la que teníem abans, amb relació als cossos i a com ens relacionàvem, però no necessàriament en la vida d’abans. I aquesta és una última idea que volia compartir en relació amb aquesta pregunta que em fas, perquè els moments de crisi són grandíssimes oportunitats per, a partir d’aquesta runa, d’aquest dolor, d’aquesta tragèdia que es genera, no caure en la construcció del mateix. Perquè allò que anomenem “normal” no necessàriament era bo, de fet, era molt millorable. I ara, davant nostre, tenim l’oportunitat de millorar molt les coses a escala climàtica, quant a sostenibilitat, quant a l’organització, del temps, de feines, d’educació. I és clar, aquest és el repte d’aquesta nova cultura que no trenca amb el que deixem, perquè no són estrats que es tapen els uns als altres, sinó que parlem més aviat de quelcom fluid o d’alguna cosa on sempre ens estem barrejant amb el que hem heretat i on estem incloent coses noves, i en aquest tràngol jo crec que és on habitem en aquest moment.

Ana. Jo soc mare d’una nena adolescent, i un tema que sempre surt en les nostres converses a casa, i que ella també comenta amb amics, és la incertesa i la por del futur. Tu, a més, això ho has tractat molt als teus llibres. Què diries als joves i adolescents que ara mateix podrien estar escoltant, mirant aquest vídeo a casa o a les aules, sobre la incertesa i la por del futur?

És veritat que la incertesa és una paraula que té una connotació pejorativa, i em sembla que té aquesta connotació de manera injusta, perquè jo crec que un cert grau d’incertesa sempre és positiu. La incertesa té a veure amb l’obertura del futur, que les coses no estan sentenciades, i jo crec que no hi ha res més estimulant que pensar que els futurs no estan condicionats, que per molt que ens pronostiqui l’estadística, que per molt que hi hagi limitacions, el que té de meravellós l’ésser humà és que, tant individualment com col·lectivament, pot transformar les coses, i es poden transformar si hi ha graus d’incertesa, aquests graus d’incertesa equilibrats. És a dir, quan no es converteixen en una por que paralitza, aquesta incertesa jo crec que pot ser positiva. I crec que és molt interessant això que planteges perquè crec que també té a veure amb com l’educació està abordant de manera diferent el futur i la creació d’expectatives. Jo penso que, durant molt de temps, en l’educació hem incentivat que els estudiants puguin imaginar ser el que vulguin ser i els hem carregat les expectatives amb un futur que sempre dibuixem molt positiu si hi havia quelcom important, voluntat, treball, esforç. Hem alimentat aquesta cultura que qui estudia després té la seva recompensa.
Però aquí hi ha quelcom que s’ha fet malament. I és que quan s’alimenta aquesta expectativa, i especialment les dues, tres últimes dècades, quan s’alimenta aquesta expectativa i els adolescents arriben a la universitat o acaben la universitat, continuen els estudis i s’adonen que, escolta, han fet tot el que els han dit que havien de fer i tot i així no tenen feina. En canvi, senten que allò que els apassionava no pot ser la seva ocupació. Senten que les alternatives que tenen són alternatives precàries. Això és molt dur per a les persones. I jo crec que el gran error, fins fa molt poc, ha estat ocultar-ho, pensar que l’educació ha de reforçar aquesta imatge positiva que la voluntat, la responsabilitat i el treball et porten a això. Quan no és així, quan, si això no va acompanyat d’un treball social, d’una millora social, d’una responsabilitat social, és a dir, d’una implicació de la societat per millorar el món que tenim per crear oportunitats per a les persones i resoldre aquests problemes, que s’han convertit en problemes estructurals i gairebé normalitzats en la nostra societat, si no fem això, aquesta expectativa es converteix en frustració.

Jo soc una gran defensora de l’educació pública, i crec que l’educació pública és el tresor de la igualtat, és el que garanteix que les persones, independentment d’on vinguem o de com naixem o d’on, de quins són els nostres contextos, tinguem oportunitats. I crec que hem de cuidar aquest tresor que és l’educació i evitar aquest ressentiment amb l’educació, i això passa per tractar els adolescents com a persones intel·ligents capaces d’abordar la complexitat. Necessitem que en l’educació puguem abordar el que inquieta, el que pertorba, aquesta incertesa que ens fa por. Necessitem proporcionar recursos, estratègies perquè siguin capaços no solament de lluitar per una feina, sinó perquè siguin capaços també de viure i d’abordar els errors, el fracàs o les dificultats. Aquest és un dels grans aprenentatges, tenir recursos i estratègies per abordar tot allò que és difícil en la vida i amb què se senten més insegurs. Jo sempre penso com és d’útil el pensament més crític, el pensament que s’interroga, fins i tot la pràctica artística, com ens ajuda a veure les coses d’una altra manera, afavoreix el diàleg. Però, abans de res, penso que l’essencial, a més de tractar com a éssers intel·ligents els adolescents, jo crec que un altre suport important d’aquesta situació ve de fomentar el treball cooperatiu. Passa amb aquesta situació, amb aquest camí que molts adolescents veuen, que, de sobte, aquells que eren els seus amics i els seus companys a l’institut i a la universitat comencen a veure’ls com a rivals, perquè aquest sistema que els proporciona un context precari és un sistema que els converteix en competidors per les feines precàries. I això és absolutament pervers. Jo penso que, des de l’educació, hem de fomentar, justament, dinàmiques diferents, perquè els sistemes educatius que es basen en carregar de continguts, a omplir tots els temps perquè sempre s’estiguin fent coses, per deixar poc espai lliure que ens permeti fer-nos preguntes i que afavoreixen visions molt competitives dels estudis i de la vida, de seguida trenquen aquests llaços de solidaritat entre ells. No obstant això, aprendre a cooperar, aprendre a crear aliances, els dona un altre tipus de recursos a la vida i també els permet que puguin sumar-s’hi com a part de la solució.

Totes les persones hem de sumar de moltes maneres. Jo crec que els mateixos estudiants també poden orientar aquesta energia a pensar fórmules millorables de construir feines vivibles i feines justes que ens permetin desenvolupar-nos lliurement i tenir una autonomia en la vida. El futur és quelcom construït, és un invent cultural, en certa manera. Hi ha altres cultures on aquesta diferenciació que fem a Occident de passat, present i futur no existeix. Tenen altres maneres per referir-se al pas del temps. I jo crec que, que a Occident i a la nostra cultura tinguem aquest concepte de futur, és una cosa molt interessant perquè ens permet planificar-nos. Si hi ha alguna cosa que diferencia els humans d’altres animals és que els altres animals poden fer… Això ho deia crec que Karl Marx quan comparava, quan deia que les aranyes podien fer uns teixits molt sofisticats, però ni la millor de les aranyes pot comparar-se amb el pitjor dels artesans perquè les persones podem planificar abans de fer. I en aquesta planificació del que fem hi ha aquesta possibilitat d’imaginar el futur, de recrear el futur, de temptejar. I per això també, novament, l’art ens pot ajudar. L’art ens ajuda a crear nous imaginaris i imaginar futurs utòpics, distòpics, amb els quals puguem experimentar fórmules, en els quals puguem veure què passa si anem per aquest camí, per aquest altre, i, en aquesta possibilitat de planificació i d’intervenció, crec que batega una potència interessant. I acabo amb una idea que no sé si serà valuosa per a la teva filla. Quan t’escoltava, recordava una experiència que em compartia una estudiant que estava fent pràctiques amb nens de cinc anys, i l’estudiant va proposar a aquests nens que dibuixessin coses que els feien por i coses que els feien feliços. En les coses que els feien por, tots van coincidir a pintar el paper de negre. Era com un so aterridor i el color negre, i sembla que era una cosa que es repetia en gairebé tots els dibuixos.

En canvi, el que els feia feliços, per a cada un era una cosa. Un dibuixava una festa d’aniversari, un altre els seus oncles. És a dir, vull dir amb això que hi ha una certa sintonia en el que ens espanta, i crec que aquí hi ha una cosa que tenim en comú i que els adolescents i els seus amics tindran en comú pel que fa al futur, per començar a moure’ns davant la incertesa, ja que cada un té unes motivacions que poden ser molt diferents. Però sí que estem d’acord en el que ens espanta o en el que no volem, i això ja és un punt de partida. Llavors, jo crec que és un punt de partida, abans de res, per a la societat, i especialment per als que tenen més responsabilitat en la societat, que són els que s’ocupen de les polítiques educatives, d’ocupació i econòmiques.

Ana. Quin diries que és per tu el paper que té l’educació en la millora de la societat, i què hauríem de fer per protegir-la i defensar-la?

Remedios Zafra. L’educació és, jo crec, el tresor d’una societat, i especialment el tresor i el motor de la igualtat. Jo soc una gran defensora de l’educació pública, com et comentava, perquè garantir un sistema públic d’educació afavoreix que les persones, independentment dels seus llinatges, amb independència de si neixen en un context on tenen recursos o no tenen recursos, o un context més o menys llastat, l’educació permet igualar les persones. I passa sovint que molts nens, per aquests contextos en què neixen, sembla que portin lligada una llosa als peus i que això ja suposi un hàndicap, i que això sigui una cosa que els fa estar en una posició molt asimètrica respecte d’altres nens. L’educació és l’instrument que tenim perquè aquests nens i aquestes nenes no estiguin sentenciats a repetir el que han tingut els seus pares o els seus avis. Per als que hem nascut en contextos humils, educats… A més, som de la mateixa generació, els nostres pares s’han educat en la postguerra. En aquell moment, a Espanya no era normal que les persones estudiessin. Molt poques persones van poder estudiar en aquests anys, i possiblement el gran objectiu d’aquests pares, quan nosaltres vam néixer, era que poguéssim tenir oportunitats per ser més lliures. Aquestes oportunitats de ser més lliures impliquen que aquelles persones que vulguin repetir aquest llinatge, per exemple… Vull dir que els fills dels agricultors puguin o no seguir sent agricultors, els fills de la fornera puguin seguir sent o no forners, els fills de la professora puguin ser o no professors. Aquesta possibilitat de triar és una cosa que ofereix l’educació, i, per tant, té a veure amb aquesta base que ens permet construir això que Rosa Luxemburg definia d’una manera molt senzilla i jo crec que brillant, aquesta possibilitat de crear un món on puguem ser socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.

Jo crec que en aquests tres termes, que em semblen claus en l’educació, el de la igualtat, el de la diversitat i el de la llibertat, radiquen els grans valors de l’educació, i especialment tenint en compte que, quan parlem de diferència, normalment es genera una certa tensió perquè pensem que diferència i desigualtat són el mateix. I en educació no tenen res a veure, perquè, quan parlem de la desigualtat, parlem de les limitacions que tenen les persones per desenvolupar-se lliurement, és a dir, d’una limitació d’oportunitats. Quan parlem de diferència, la diferència no té aquesta connotació negativa. La diferència té a veure amb la diversitat, amb la diversitat que dona, per exemple, que en una aula hi hagi persones que tenen religions diferents, que tenen orientacions sexuals diferents, que tenen cossos diferents, colors de cos diferents, cultures diferents, diferents maneres de veure el món. Aquesta diversitat corporal, aquesta diversitat cultural, aquesta diversitat religiosa, és enriquidora, perquè la humanitat ens ha demostrat que som millors quan ens barregem, quan no ens acotem en grups molt similars, sinó que la diferència enriqueix, enriqueix a tots els nivells. Jo crec que la responsabilitat de l’educació és afavorir aquest accés de les persones a aquests graus d’igualtat social, de diversitat humana i cultural i a aquests graus d’autonomia més alts.

Ana. Un dels temes sobre els quals has investigat més és el paper de la dona, tant a internet com en la cultura. Quin és ara mateix el paper de la dona en aquests terrenys?

El paper de les dones, en la cultura contemporània i en el context espanyol, és un paper molt diferent del que teníem fa dècades, però justament perquè molts perceben que això és diferent, de vegades pensem que ho hem aconseguit tot en igualtat, i el que hem aconseguit és molt fràgil. Potser el que hem vist amb la pandèmia, i el que veiem cada vegada que hi ha una crisi, en què normalment les més perjudicades solen ser les dones, que tornen a fer el que tradicionalment s’esperava d’elles, pel que fa a l’atenció de les cures i a la vida domèstica, això obliga a estar alerta per no repetir aquesta inèrcia, perquè són segles. És una reiteració que ha construït aquesta desigualtat com una cosa estructural i que ara comença, ara i en els últims anys, en les últimes dècades, comença a canviar. Pel que fa al paper de les dones en la cultura i en la tecnologia, és molt interessant veure com les dones han tingut un accés privilegiat a les màquines, i veiem com, al segle XX, les primeres persones que usaven les màquines d’escriure, els primers ordinadors, eren dones. No obstant això, també crida l’atenció com aquest accés com a teclejadores no anava acompanyat d’una emancipació, és a dir, no anava acompanyat d’una apropiació d’aquestes tecnologies per a un ús crític, reflexiu o imaginatiu, sinó que les dones han estat històricament, tradicionalment, teclejadores, molturadores, com engranatges en les cadenes de producció de les fàbriques, i mediadores. Des dels anys noranta, la reivindicació de les dones en relació amb les tecnologies ha estat molt present perquè internet permetia aquest nou escenari on totes les persones podíem participar d’altres maneres. I encara segueix sent un repte el paper de les dones en els espais d’ideació, producció i lideratge tecnològics. Aquí és curiós com podem veure sovint dones com a cares visibles de la comunicació, però si observem qui segueix programant i qui segueix pensant les màquines, tenen perfils molt semblants, i segueixen sent homes blancs que a més viuen o treballen en determinades parts del món.

Avui dia, el paper, també, de les dones en la cultura està molt influenciat per aquests èxits recents, però igualment està influenciat per segles d’invisibilitat i d’infravaloració. De fet, jo crec que, quan parlem de les dones en la pràctica cultural i en la pràctica artística, no és tant que les dones no hi fossin, sinó que el que han fet les dones s’ha considerat una cosa valorada de diferent manera, quelcom infravalorat, que no estava en els àmbits de prestigi que sí que ho estava el que era, diguem, fet pels homes. La pintura n’és un exemple molt concret. En les primeres acadèmies, a les escasses dones que tenien accés a la formació i que podien accedir a les acadèmies de pintura, se’ls impedia dibuixar nus per raons de pudor. I, crida l’atenció que els nus formaven part de les obres històriques i mítiques que eren les més ben valorades, les que tenien més prestigi. A elles les animaven a dibuixar bodegons, a pintar bodegons i a fer paisatges. És a dir, era un tipus de producció artística que tenia un altre valor. És clar que hagut hi ha també moltes dones en el món de l’art i de la cultura que ens han passat desapercebudes perquè les seves obres han estat signades de vegades per familiars, a vegades pels marits, a vegades eren anònimes. Aquest “anònim” és nom de dona, que sovint reiterem com un gest de complicitat que era un tipus de pràctica que no es prohibia o s’impedia, sinó que ja existia aquesta inseguretat educada en moltes dones que temien que les seves obres no fossin valorades de la mateixa manera si tenien aquesta signatura de dona. Els contextos del passat parlen d’un context patriarcal, d’un context on no hi ha hagut aquestes oportunitats que avui tenim. Avui trobem que gran part de les dones que treballen i creen cultura ho fan des d’aquesta mirada feminista, i no és una cosa anecdòtica i tampoc és una moda. Quan parlem de feminisme, no parlem sinó d’aquesta presa de consciència respecte d’una exclusió social, en la nostra cultura i en altres cultures, en totes les cultures, perquè, malgrat que en la cultura més propera els èxits han estat molts, si mirem al nostre voltant, la precarietat, la pobresa, el no accés a les escoles segueix estant feminitzat.

És a dir, són les nenes les grans perjudicades, les grans víctimes de les desigualtats contemporànies i també de les formes de violència contemporànies. Per tot això, no és anecdòtic, com et deia, que aquesta mirada de les dones en la cultura es pregunti pel que suposa escriure, pintar, fer cinema, des d’una mirada que és nova perquè no l’hem tingut. És una cosa que té poc temps d’història. I també volia compartir amb tu, en relació amb aquest paper de les dones en la cultura i en la tecnologia, un nexe en comú, el paper de les dones en la investigació i en l’educació. Hi ha una cosa molt interessant quan observem les estadístiques de la presència de les dones a les escoles, als instituts, a les universitats, en les feines de recerca. Mentre el percentatge de dones va creixent, quan veiem dones universitàries, cada cop hi ha més dones universitàries, dones que comencen a investigar i que comencen a fer una tesi doctoral, hi ha moltes dones que comencen, però s’esdevé en aquesta estadística el que anomenem “estadística tisora​​”, que, mentre en el cas dels homes la tendència és a créixer, en el cas de les dones hi ha un punt d’inflexió que té a veure amb l’embaràs, que té a veure, normalment, amb el moment en què moltes dones decideixen ser mares. I, en aquest moment, passa que el nombre de dones en la recerca i els treballs derivats de la recerca cau, i també el nombre de dones en la promoció, en la promoció acadèmica i la promoció de recerca, cau. I aquest punt d’inflexió té a veure amb la maternitat. El que cal preguntar-se i preguntar a la societat és com, avui dia, és tan diferent ser mare de ser pare. No hauria de ser-ho, pensem moltes persones. Per exemple, per mi, ets una persona independentment, més enllà del que suposa ser mare, ho ets per moltes coses que t’identifiquen com a persona. Però el fet de ser mare suposa que la societat oblida que aquí es genera una situació de manca de suport, perquè en aquest moment necessitem conciliació, necessitem una estructura que permeti mantenir les mateixes oportunitats als pares i les mares. Les societats que aconsegueixen això són societats més igualitàries, tant per als que ara són pares com per als nens i adolescents que de grans es plantegin tenir fills. Perquè quan ens plantegem per què moltes dones decideixen no tenir fills, es pot pensar en totes aquestes dificultats que es troben i en com la societat no sempre proporciona el context per ajudar-les.

Ana. Remedios, tu, a més d’haver estat professora d’universitat, ets escriptora. El teu últim llibre, ‘Frágiles’, és un llibre de cartes plenes d’esperança. La història de la literatura està farcida de grans obres en format epistolar.

Sí, bé, de fet, ‘Frágiles’, el llibre amb què començàvem la nostra conversa, està construït sobre cartes, i pot semblar estrany, en un temps que es caracteritza per la comunicació ràpida a través d’e-mails, “whatsapps”, de missatges instantanis, optar per un format com la carta, perquè, efectivament, com tu comentes, la literatura té molts exemples, i per a mi han estat inspiradors. En concret, l’obra epistolar de Kafka em sembla una referència necessària i bellíssima estèticament i formalment. En aquesta obra, al meu llibre ‘Frágiles’, també treballs com el de Virginia Woolf, ‘Tres guinees’, que neix com una carta, contestació a una situació determinada, o l’obra, també, de Simone Weil, ‘La condició obrera’, en la qual aquesta filòsofa, volent sentir en la pròpia pell el que és el treball a les fàbriques, estem parlant dels anys vint, anys trenta de segle XX, i sent ja professora, ella, en Filosofia, decideix fer una cosa tan excèntrica com entrar a treballar en una fàbrica, perquè entenia que només des d’aquesta experimentació pròpia podria entendre i podria afavorir el discurs crític amb el que en aquells moments estava passant amb relació a les condicions de treball dels obrers. Aquestes obres en concret a mi m’han influenciat molt, però, especialment, en aquest llibre em semblava interessant una cosa que jo també treballava quan era professora a la universitat amb els meus estudiants, i és identificar conceptes propis d’època i, aquells amb els quals volem ser crítics, doncs basar-nos-hi. Jo crec que l’època contemporània es caracteritza perquè afavoreix la celeritat, l’espontaneïtat, la rapidesa, els formats breus, l’aforisme, el titular. D’alguna manera, fins i tot la lectura i l’escriptura també s’han vist transformats pel mitjà digital, en el qual la lectura s’ha convertit en quelcom similar a la percepció d’imatges. Hi ha una autora que es diu Marisa Olson que diu que la lectura té una mica de surfejar en el text, de moure’ns per aquests elements que ens criden més l’atenció, que normalment solen ser els titulars o solen ser els enllaços. Aquesta nova manera de construir discurs, de construir narrativa, a mi em sembla molt interessant, però em sembla que té grans pèrdues. Aquestes mancances de la cultura contemporània són les que jo he volgut recuperar amb aquestes cartes. Em refereixo a la profunditat, em refereixo a la lentitud, a l’escolta, fins i tot a parlar entre dos.

Això que estem fent aquí nosaltres és una cosa molt infreqüent. Avui en dia, tot sembla que va tan ràpid, tots tenim tanta pressa, que tot just ens aturem amb les persones, fins i tot si som a internet. Internet s’ha convertit en aquest espai on accedim a través de les xarxes socials, que s’han configurat gairebé en plaça pública, són empreses privades, però són aquesta plaça pública on el subjecte és el protagonista. El subjecte es fa gairebé producte, perquè estem parlant de nosaltres a tota hora. Les xarxes es construeixen partint d’un “jo” que té un perfil i que va construint la seva biografia i arxivant-la de manera additiva, sumant-hi coses, no tant de manera narrativa com podem fer nosaltres quan dialoguem o com es fa en una carta. Aquesta manera de parlar a internet també té una mica d’”un parla a molts”, és a dir, ens pronunciem i qui vulgui que comenti o que es comuniqui mitjançant un “like”. I a Twitter també sol passar. És una xarxa que a mi em crida molt l’atenció perquè tendeix a afavorir aquests pensaments curts, breus, que de vegades tenen l’encant de l’aforisme, però de vegades simplifiquen les coses i no fan sinó generar polèmiques i posicionaments de mons partits en dos, on els matisos són molt difícils. Davant d’aquest parlar d’un a molts, a mi m’interessava parlar entre dos, perquè aquest parlar entre dos permet, a través de les cartes, permet aprofundir, permet escoltar l’altre abans de tornar a parlar, permet una estructura més narrativa, no limitar-nos a idees, sinó narrar-nos fins i tot en el que ens deixa en mal lloc. Perquè el que es comparteix a les cartes no només és allò positiu, el que ens va bé, sinó també el que ens pertorba i ens inquieta. Aquestes cartes en concret que hi ha a ‘Frágiles’, són cartes escrites a un “vostè”, a una persona que podríem ser perfectament nosaltres dues, que, encara que qui ens vegi des de fora pugui creure: “Escolta, aquestes dones es coneixen des de fa molt”, nosaltres ens acabem de conèixer, però, possiblement perquè no ens coneixem, no hi ha expectativa entre nosaltres, i hi ha com aquesta llibertat que dona poder parlar amb sinceritat, parlar de manera que possiblement no parlaríem igual amb… Penso en com parlo amb la meva mare, o com parlaria amb la meva germana, i amb elles tindria cura… No els explicaria determinades coses. En canvi, amb una persona desconeguda, però amb la qual tenim determinades afinitats, pot explotar aquesta possibilitat de vessar-nos, de mostrar-nos fins i tot íntimament, de mostrar el que ens inquieta i el que ens pertorba.

Aquestes cartes també parteixen d’aquesta crítica a un món contemporani on tendim més a deixar-nos portar per la impressió enfront de la concentració. Per aquest excés que caracteritza la vida a internet i la vida als nostres dispositius mòbils, és tal el món d’oportunitats, d’opcions que se’ns mostren, que gairebé s’hi funciona com una forma de ceguesa. Necessitem ajuda per moure’ns-hi. I això jo crec que és un problema per a les persones i també per a la formació de les persones i per a l’educació de les persones, perquè dificulta el judici crític i dificulta una cosa que jo crec que està en crisi en l’actualitat, i és la capacitat d’atenció. Quan estem saturats d’estímuls, tendim a recolzar-nos en idees preconcebudes per aguantar aquesta celeritat que ens permet moure’ns en aquest excés, i és fàcil quedar-nos en l’aparença. De fet, jo crec que, en la cultura digital, un altre risc, una altra visió crítica que podem plantejar de cara a l’educació en la cultura digital, tindria a veure amb aquesta dificultat per captar l’atenció, amb aquesta tendència a passar epidèrmicament per les coses i a legitimar i a donar per fet que l’aparença és l’important. Potser aquesta idea, de cara a l’educació i a l’adolescència, pot ser interessant, perquè penso que quan fomentem un context, un tipus de relació que afavoreix les aparences, semblar abans que ser, tendim a reforçar tot el que comporta impostura. El context digital permet molts codis de representació i de producció, però crec que també requereix la nostra mirada crítica envers aquests riscos que també comporta. I, en gran mesura, aquests riscos i aquestes tendències són el que es critica en les cartes que formen part de ‘Frágiles’, en què les maneres de dir volen ser igualment significatives, i això és molt habitual en la literatura. Especialment, en la literatura que es construeix amb un enfocament crític, on no només hi ha un valor en el que es vol dir, sinó una intencionalitat on el codi també és el missatge.

Ana. I parlant d’això, Remedios, per tu, quines implicacions té la nova concepció del temps, les presses en què estem immersos?

Remedios Zafra. La pressa és la característica de la vida quotidiana, i tristament l’hem normalitzat. Jo crec que cal enfrontar-se al fet que es converteixi en quelcom natural en les nostres vides. La pressa jo crec que té, a més, molt a veure amb l’excés d’opcions que ens proveeix la vida contemporània i la vida mitjançant les tecnologies. Com més coses podem fer, més coses volem fer, i la tendència quotidiana és a omplir la nostra vida de coses, al fet que amb prou feines hi hagi espais buits entre aquestes coses que fem i que gairebé no hi hagi temps de trànsit. Moltes d’aquestes coses que fem les fem a les mateixes pantalles. En la pandèmia hem pogut veure com podíem passar de la pantalla on treballàvem a la pantalla on miràvem alguna pel·lícula i directament al son, com en marcs de fantasia on sempre hi havia coses a fer. Un risc que comporta la normalització de la pressa és que no hi ha pensament sense temps per pensar, i no tenim aquest temps per pensar. Aquest temps és una cosa important que cal buscar, temps per pensar en nosaltres mateixos, temps per planificar, temps per posicionar-nos en les coses. Jo a vegades ho identifico d’una manera visual, com aquests jocs en què tens caselles que pots moure, però només pots moure les peces si hi ha una casella buida, i aquesta casella buida és el temps, i fa la sensació que les caselles estan pintades i que tot és ple, que no podem disposar d’aquest temps. La possibilitat que comptem amb aquest temps per pensar és important, perquè, si tendim a deixar-nos portar per la pressa i per les inèrcies, a entrar en aquests bucles de repetició que formen en gran mesura els nostres dies, tendim a repetir i tendim a accelerar fins i tot els nostres ritmes, perquè podem accelerar-los en tant que ens recolzem en idees preconcebudes. Per anar molt ràpid, hem de mantenir-nos en aquestes idees que són les que ja estaven en nosaltres. Aquesta és una idea que especialment treballa el pensador Pierre Bourdieu, des d’on arriba a aquesta conclusió que et plantejava, tan senzilla però tan essencial. No podem pensar sense temps per pensar.

Aquest temps és molt present en referències que podem trobar en la literatura i que podem trobar fins i tot en la història de la tecnologia, de la qual hem parlat en aquesta conversa. Recordo la història d’una dona que a mi m’interessa molt, que es diu Ada Lovelace, i animo les persones que ens estiguin escoltant a indagar sobre ella, perquè abans hem parlat del paper de les dones en la tecnologia, i encara que jo n’he emfatitzat una visió crítica, també en tenim referents. I un d’aquests referents és aquesta dona que, al segle XIX, al Londres del segle XIX, li atribuïm la programació, l’origen de la programació contemporània. Ella era una dona d’alta classe social que no va anar a la universitat, s’educava a casa, tenia mentors, tenia professors que venien a casa. El seu pare era el famós poeta Lord Byron. De fet, a Lord Byron és possible que moltes persones sí que el coneguin, però no tant la seva filla, Ada Lovelace. Aquesta dona, la castigaven quan era petita, i això ho sabem per les seves cartes, per les cartes que ens han arribat de la seva biografia, per les quals accedim a la seva vida. Deia que la seva mare la castigava fent-li escriure, no recordo si vint o trenta vegades, l’expressió “no perdré el meu temps, no perdré el meu temps, no perdré el meu temps, no perdré el meu temps”. Aquesta visió que el temps és una cosa valuosa i no es pot perdre està molt interioritzada avui dia. Però tendim a pensar que no perdre el temps suposa omplir la nostra vida de coses, i potser aquesta és la manera més eficaç de perdre’l, perquè sovint perdem el control sobre posicionar-nos en aquestes coses que fem. Una altra autora que trobo interessant, que també va reflexionar sobre aquesta idea del temps, és Virginia Woolf, que reivindicava la necessitat de mandrejar per les cantonades. Això, si llancem un fil a la nostra pregunta quan parlàvem d’educació, com d’important és aquest temps en aparença perdut, això que prohibien a l’Ada i que ella en el fons buscava perquè era aquest temps, que la seva mare considerava perdre el temps, en què ella dibuixava i especulava amb un cavall volador i fabulava i imaginava coses. Quan Virginia Woolf parla de mandrejar per les cantonades, parla de la importància de tenir temps propi, temps que ens pertanyi a les persones i que puguem orientar al que volem, i que no sigui només concebut, com avui molt sovint el concebem, com una fase de la feina. Perquè avui gairebé considerem el descans com una fase de la feina, agafar energies per seguir, per seguir ficats en aquesta rutina hipnòtica de la feina, que es retroalimenta molt bé amb la idea de la pressa.

Aquest temps, aquests intervals de temps, que serien com l’oposat a la pressa, com aquesta possibilitat de recuperar el temps anant a poc a poc, fent les coses a poc a poc, donant a les coses una mica més de marge, permetent-nos intervals per pensar-les, també ens permet fugir de fer les coses de qualsevol manera, perquè, quan les coses es fan ràpid, es fan de qualsevol manera, i té molt a veure amb una cultura que alguns anomenem cultura precària, on predominen les feines precàries, però on també la forma de l’obra que fem, quan fem les coses ràpid, és una obra precària, és com cosir la vora enganxant-la. Reivindicant el poder que té la lentitud, o la lentitud de pensar i d’aprofundir les coses, i de donar-nos aquests espais i aquest temps per pensar les coses, és l’única oportunitat que tenim de veure-les d’una altra manera, de veure no només el que està enfocat, sinó, de sobte, mirar qui ens enfoca o mirar el que està difuminat. Aquest canvi de percepció és el que ens permet un judici crític. Per això en Filosofia és molt important el temps reflexiu, i també en la creativitat i en la innovació. No pot haver-hi, mai podem fer quelcom innovador sota la pressió de la pressa. Quan treballava amb assignatures vinculades a la creativitat a la universitat, sovint solíem deixar intervals per, en lloc de fer el que qualsevol persona faria quan té un projecte innovador o creatiu, que és “em proposo aquest projecte, el faig”, és a dir, aquesta línia recta d’anar d’A a B, el que proposàvem en creativitat, en les assignatures de creativitat, és distanciar-nos, és fer marrada, és aquest anar lent o aquesta distància per, en aquest temps, apreciar les coses des d’altres prismes i fins i tot jugar amb aquest problema. Només si juguem, si posem en conversa això en què estem treballant, aconseguim veure-ho d’una manera més imaginativa, i, quan hi ha pressa, la inèrcia és a repetir. Per això, ara, quan parlàvem de la necessitat de crear una cultura millorada, és molt important aquest distanciament creatiu que ens permet imaginar coses diferents, i per això és molt important permetre’ns aquest temps per anar més a poc a poc i per pensar les coses d’altres maneres.

Ana. En la teva obra, reflexiones sobre una societat de persones permanentment connectades, però individualment desconnectades i fins i tot soles.

Remedios Zafra. Fa una mica més de deu anys, quan vaig publicar el meu llibre ‘Un cuarto propio conectado’, abordava aquesta situació, abordava com la societat s’estava configurant a partir d’habitacions connectades on ja començàvem a teletreballar, encara que d’altres… o molts ja hi treballàvem feia temps, i on podíem accedir a l’espai públic i a la feina, però des de l’espai privat. En l’àmbit social, les tecnologies han transformat les maneres de relacionar-nos i de viure, i crec que hi ha una idea que a mi m’agrada molt recordar, una anècdota del pensador Walter Benjamin, que pot descriure aquesta situació d’una manera jo crec que més il·lustrativa. A Walter Benjamin, en una conversa abans d’una entrevista radiofònica, el van advertir de dos assumptes. Li van dir, li van advertir de com passa de ràpid el temps a la ràdio, i li van dir que no oblidés que l’escoltarien moltes persones, desenes, possiblement milers de persones, però que habitualment eren milers de persones soles. Això ho narrava Benjamin fa ja moltíssimes dècades, però crec que és totalment extrapolable al que vivim amb internet. La mateixa manera com es construeixen els dispositius tecnològics, els ordinadors o els mòbils, parla d’un disseny pensat per a uns ulls i per a unes mans, per a una persona. Per tant, és molt fàcil trobar-nos connectats, vinculats a altres que tenen el senyal encès. Sabem que hi són, però sols, sols i de vegades aïllats. La solitud és un altre problema contemporani i ho hem vist exacerbat en la pandèmia. En aquest sentit, jo crec que la tecnologia té lectures ambivalents, tant lectures que parlen de la confiança que tenim les persones quan ens connectem, estant soles, de sentir-nos acompanyats perquè hi ha gent a l’altre costat, però, en el fons, saber que els vincles que avui en dia teixeixen les col·lectivitats no són vincles forts. Són vincles que parlen més d’una compareixença, de ser-hi en un moment determinat, que vincles que parlin d’una pertinença o d’una cohesió que ens facin sentir a prop. Aquest és un dels temes que jo abordo en els meus llibres, i és un tema que m’interessa, com, d’aquesta multitud d’individualitats, d’aquesta multitud de persones soles i connectades, estem donant forma a noves col·lectivitats.

Però també hi ha lectures positives i, possiblement, la pandèmia també ens porta aquests exemples, perquè mai havíem utilitzat tant la tecnologia perquè la soledat no fos el que prevalgués en les vides de persones, especialment de gent gran, que se senten soles, però que havien rebutjat la tecnologia perquè pensaven que no calia, i, de sobte, quants pares, avis, que rebutjaven la tecnologia, han après a fer servir la tecnologia que els permet contactar amb els seus familiars a través no només de so, sinó d’imatge. Durant molt de temps… Jo tinc dos telèfons, un telèfon per a la feina i un telèfon vermell antic, de tapa, amb el qual mantinc conversa amb els meus pares. I, en aquest telèfon, jo parlo, és a dir, jo escolto els meus pares, i la meva mare sovint té un to molt trist, i jo sempre pressuposava que la meva mare estava trista, i m’afectava com portava no la solitud, ella està amb el meu pare, però també es poden sentir sols en parella. La gent gran se sent sola gairebé sempre. I animant-la a fer servir finalment la trucada de vídeo, vaig descobrir que, quan la meva mare em parlava, encara que tenia un to trist, tenia una cara somrient, i per a mi va ser un descobriment molt més gran que per a ella. Per a ella ha estat meravellós aprofitar la proximitat que dona comptar amb un altre sentit que permeti que, estant lluny, ens sentim a prop. Però per a mi, a més, ha estat aquest complement que m’ha portat de sobte una mare que, tot i que tenia una veu trista, però fa un esforç per somriure que em va resultar tan tendre com emocionant.

Ana. Remedios, malgrat tot, tu reivindiques l’esperança i l’entusiasme davant la vida. Per què és tan important avui en dia no perdre l’esperança?

Remedios Zafra. L’esperança és el que ens subjecta a la vida en l’expectativa del futur. I no podem perdre-la, perquè això suposaria sucumbir, fins i tot sucumbir com a humans. Qui no té esperança es deixa moure, es deixa portar. L’esperança és aquest estat d’ànim i aquesta emoció que ens permet somiar, confiar que, en el futur, podrem aconseguir allò que anhelem, allò que desitgem. I sota el meu punt de vista, això té molt a veure amb quelcom individual, amb com ens enfrontem a la vida, i amb aquesta manera d’abordar el que ens pertorba i el que ens inquieta amb esperança. Però també té a veure amb quelcom col·lectiu, perquè hi ha vegades en què les coses que ens angoixen o que ens inquieten sentim que no tenen tant a veure amb el que puguem fer, per exemple, quan tenim determinades malalties o quan sentim que estem davant un carreró sense sortida. I jo crec que, en aquest sentit, l’esperança és fonamental, però l’esperança és fonamental en aquesta cama, en aquest suport que té en l’àmbit social. A mi, en la meva reflexió sobre l’esperança, sempre m’ha interpel·lat una frase que vaig sentir a una persona que tenia un familiar molt malalt, per al qual semblava que no hi havia alternativa. No obstant això, aquesta persona, una dona, una mare, deia que tenia esperança i que la seva esperança es construïa en la confiança que la societat estigués treballant per trobar una solució. Aquesta confiança que la societat, la col·lectivitat, el sistema públic, els altres, els altres, ens ajudin en la nostra fragilitat i ens permetin donar solucions al que no podem solucionar nosaltres, és el que fa que, més enllà de l’estat d’ànim i del caràcter de cada un, puguem tenir esperança. Quan tenim un context social, amb una sanitat, una educació, una ciència i una recerca que ens permet confiar que això potser ara no es pot resoldre, però en un futur proper sí.

I aquí jo crec que han de tenir molt d’entusiasme i molta necessitat de poder portar a la pràctica, amb la solidaritat necessària, aquests coneixements que avui estan estudiant, els adolescents que ens estaran escoltant, a portar-los a la pràctica, perquè en aquesta materialització dels seus somnis, de les seves expectatives, en treballs vinculats especialment amb la ciència i amb la recerca, que jo crec que és on moltes persones projectem amb força la nostra esperança, hi haurà les solucions de futur i potser d’un futur proper a coses que ara no podem afrontar. I la humanitat ens dona un exemple constant que això és possible. I jo crec que l’esperança també té això que comentava el filòsof Adorno quan deia que, en el desviament dels “sempre igual”, aquí hi ha, aquí habita l’esperança. I crec que té a veure amb que, davant aquesta rutina, aquest bucle en el qual sovint caminem, de vegades aquest desviament, d’aturar-nos a pensar, de fer les coses d’una altra manera, aquesta diferència permet un posicionament que crea contagi, i aquest crear contagi també crea canvi social, perquè les idees, igual que els virus, són contagioses, però, així com els virus poden fer-nos emmalaltir i morir, les idees poden ajudar-nos a transformar, a transformar món. I crec que, en aquesta projecció de futur, des d’una mirada no ja només positiva, sinó, diria, especialment propositiva, és on hi ha l’esperança. Dic propositiva perquè l’esperança és activa i ens interpel·la com a individus i com a col·lectiu. I molt sovint dediquem molt de temps a la crítica i poc a la proposició, i crec que l’esperança és molt més valuosa quan és propositiva, quan està carregada d’idees i d’imaginació que ens recorden que som agents actius, persones actives en la construcció del futur. Perquè el futur és quelcom que es pot construir, és quelcom que podem modificar, que no està predeterminat. En aquesta possibilitat de transformar i millorar el món, jo crec que és on radica l’esperança.

Ana. Moltes gràcies, Remedios. Ha estat un plaer conèixer-te i passar aquesta estoneta xerrant de coses tan interessants i tan gratificants. Moltes gràcies.

Remedios Zafra. Moltes gràcies, Ana. Un plaer.

Ana. Igualment.