La dislèxia és una dificultat d’aprenentatge, no és una malaltia

Luz Rello. Em dic Luz Rello, sóc investigadora, tinc dislèxia i els últims deu anys he estat investigant sobre tecnologia i sobre dislèxia. Acabo de publicar un llibre que es titula ‘Superar la dislèxia’.

Luz Rello. Vull començar compartint amb vosaltres una anècdota personal, una història que em va passar. En realitat, jo mai vaig pensar que arribaria a doctorar-me ni a inscriure’m ni a superar cap… ni que aniria a la universitat. Quan era petita, no pensava que acabaria l’escola. No sé com de familiaritzats esteu amb el baix rendiment escolar, però és molt complicat. És el peix que es mossega la cua. Tu ho fas tot, però totes les persones al teu voltant pensen que ets un inepte i, al final, tu mateix penses que tampoc no ho vals. Aquesta era la meva situació. Per aquella època, jo tenia un somni, un somni que es repetia. Somiava que tenia entre les mans un sobre blanc amb un segell blau, el segell de la meva escola. Era el sobre de les notes. I jo, amb tota l’esperança i tota la por, agafava aquell sobre, l’obria i, de sobte, tot eren excel·lents. I en el somni sentia una gran felicitat. “Li haig de dir als meus pares”. Llavors començava a córrer, però al somni no podia córrer. Volia veure els meus pares i dir-los que per fi havia tret bones notes. I enmig d’aquella emoció, em despertava. Em despertava i m’adonava que jo treia males notes. Em despertava al mal son. Això és el que va significar per mi tenir dislèxia. Tenia por de tenir somnis feliços.

Luz Rello. Ara tothom em diu que treballo massa. Doncs no. Jo treballava massa quan era petita, quan anava a primària, quan treballava a la tarda, abans de sopar, desprès de sopar, a l’estiu quan tothom sortia de festa i jo anava amb la meva mare a copiar llibres a l’hora de la migdiada… Aleshores sí que treballava massa. Jo vaig continuar treballant i, per sort, una professora meravellosa em va detectar dislèxia a l’escola. En aquell moment, no ho vaig viure com un punt d’inflexió a la meva vida, encara que ho va ser. Vaig dir-me: “Si he d’anar a classes de reforç o perdre’m els esbarjos, no passa res”. Jo només volia ser com la resta, treure bones notes i prou. Vaig seguir treballant, i un dia em van donar aquell sobre blanc. El vaig obrir i tot eren excel·lents. Em vaig posar a plorar com ploren els nens petits, sense poder respirar. I bé, em van haver de treure les notes. La professora em va fer sortir de l’aula i em va dir: “Per què plores?”. Jo deia: “Ploro perquè… Com pot ser la vida tan cruel! A més de treure males notes i de no tenir amics, ara l’escola es confon amb les meves notes”. I la professora, que es deia Ana María, em va dir: “No ens hem confós, són les teves notes”. I jo, doncs no m’ho creia. I ara encara m’està passant una cosa que ens passa a les persones amb dislèxia. La dislèxia, malgrat no hauria de ser així, deixa pòsits de baixa autoestima, d’inseguretats que vas arrossegant tota la vida encara que no hi hagi motius. Encara avui dia, quan rebo una molt bona noticia, no la comparteixo. No ho dic a Facebook ni als meus pares. M’espero uns dies per veure si és de debò. Això ens passa a molts dislèxics. S’anomena la síndrome de l’impostor. No ens acabem de creure les coses bones que ens passen. Una altra cosa important és que la dislèxia, i d’això ens costa adonar-nos, no està relacionada amb la intel·ligència general. A les persones dislèxiques gairebé ens costa més adonar-nos que a les no dislèxiques. Perquè veus que no arribes on arriben els altres. Des de petit has de fer més per igualar els altres. T’has d’inventar coses, aprendre de memòria, trucs… Et dius: “És que sóc ximple”. I ho penses de debò. Les persones que t’envolten també pensen moltes vegades que ets ximple, despistat, mandrós… I és normal, perquè ho sembles. Tot i que no ho ets, ho sembles. Et diuen: “Llegeix per on anàvem”, i si no estàs al cas, sembles despistat, o que no pares atenció. T’esforces fent els deures i arribes a la meitat, doncs ja sembles mandrós. A una societat tan alfabetitzada, on llegir i escriure es dóna per fet quan són coses molt complexes, al nostre cervell moltes coses han de funcionar com un rellotge per aprendre a llegir i escriure. Però es dóna per fet. No té a veure amb la intel·ligència encara que ho sembli, lamentablement. Això és quelcom que ens hem de tatuar les persones amb dislèxia, i fer veure als altres que no és així. Nosaltres som els primers que ens ho hem de creure.

Luz Rello. Quasi tots els dislèxics adults no ho diem, però és important dir-ho perquè és bo sobre tot per a què aquells que encara no ho han superat tinguin un exemple, una esperança, i vegin que això es pot superar. A partir d’aquell moment, he dedicat els quasi deu anys següents de la investigació a posar-la al servei de les persones amb dislèxia.

Alfonso. Hola, Luz. Vull demanar-te que ens expliquis, per a que tothom ho entengui, què es la dislèxia.

Luz Rello. La dislèxia és una dificultat específica d’aprenentatge que afecta a l’aprenentatge i a la lectoescriptura. D’acord? Què vol dir “dificultat específica”? Que té un origen neurobiològic. A totes les classes hi ha dos o tres nens amb dislèxia. La dislèxia, en castellà, afecta a un 6% o un 7% de la població. Hi ha estudis que parlen d’un 3%; altres, d’un 11%. Nosaltres vam fer un cribratge a 40 escoles de la Comunitat de Madrid, i vam veure que la dislèxia afectava a primària a prop d’un 6% de la població. És una condició molt freqüent. Tant de bo d’aquí a uns anys, i espero viure per veure-ho, es normalitzi de veritat, que sigui quelcom característic de la persona, perquè és tan freqüent… Jo col·laboro amb molts pediatres, i els pediatres em diuen que això abans passava en altres casos, com ara els esquerrans. I estem veient que això és tan freqüent que, en algun punt, acabarà normalitzant-se. Ara és molt freqüent, però no es veu. La dislèxia és una dificultat oculta. Malgrat sigui tan freqüent, només el 4% de les persones amb dislèxia té diagnòstics. Imagina’t. El 90% de les persones amb dislèxia no sap que té dislèxia. Hi ha adults i nens que es pensen que són ximples, mandrosos o despistats, o nens que han fracassat. La dislèxia no hauria de ser un problema tan seriós. Afecta a la lectura i l’escriptura, però amb suport es pot solucionar. No hauria de ser tan seriós, però ho és. És un greu problema social d’escala global. No només està relacionat amb el baix rendiment escolar; també amb la població en risc d’exclusió. Per exemple, amb la població presa de Suècia s’ha fet una estadística, i a les presons hi ha el doble de dislèxics que entre la població que no està empresonada. Realment és un problema social molt seriós, tot i que no està relacionat amb la intel·ligència general, tot i que és universal i és molt freqüent.

Justina. Hola, Luz. Et vull fer una pregunta que, encara que no afecti al meu fill perquè ja té 15 anys, sí afecta a altres nens que estan a primària. Com li expliques a un nen de vuit anys, per exemple, què és la dislèxia? I com li dones a entendre que tot l’esforç que està fent serà bo per ell en un futur?

Luz Rello. Jo crec que el primer que un pare o una mare s´ha de preguntar és si vol o no dir-li al seu fill que té dislèxia. Jo he vist casos en què als nens no se’ls hi diu específicament la paraula dislèxia, sinó que tenen dificultats per llegir o escriure. “Igual que altres no neden o no pinten perfecte, tu tens aquesta dificultat. Desenvoluparàs altres fortaleses i te’n sortiràs, però t’hauran d’ajudar”. Hi ha altres famílies que sí que els hi han dit específicament als seus fills que tenen dislèxia. Jo he vist ambdós casos amb èxit. El primer que explicaria bé és què és la dislèxia. “Això implica dificultat per llegir i escriure. No està relacionat amb la intel·ligència general”. A ell o a ella li costarà molt d’acceptar, però s´ha repetir que això no vol dir que sigui ximple. Li donaria exemples de dislèxics que surten endavant. I per últim, i això també és rellevant, s’ha de preguntar al teu fill o filla si vol que els altres sàpiguen o no que té dislèxia. “Vols que els ho expliqui als teus familiars? Vols que ho comuniquem a la teva escola o als teus professors? Ho vols gestionar tu?”. D’aquesta manera, ells tenen l’autonomia i la capacitat de decidir. Llavors, en funció del que ells decideixin, se’ls ha de donar el màxim suport.

Home del públic. Quan els pares busquen informació sobre la dislèxia reben molts missatges. Que té a veure amb ser esquerrà, o amb ser més intel·ligent; o al contrari, que et condemna al fracàs escolar. Hi ha molts mites. Com els ajudem a separar el que és mite de la realitat?

Luz Rello. Efectivament, hi ha molts mites sobre la dislèxia. El primer mite és que està relacionat amb la intel·ligència. O bé han de ser ximples o bé han de ser genis. El primer és dir-los que no està relacionat. El segon mite és que es tracta de donar-li la volta a les lletres, i tampoc és així. Hem analitzat milers d’errors de persones amb dislèxia i hem vist que, precisament, els errors de transposició de lletres només són en un 2%. Sí que sabem que entre els dislèxics hi ha més esquerrans que entre els no dislèxics, però ser esquerrà no implica ser dislèxic ni viceversa. Jo crec que aquests són els mites sobre la dislèxia.

Cristina. Hi ha algun recurs que puguin emprar els pares o els professors per veure si un nen pot tenir risc de dislèxia que sigui accessible fàcilment?

Luz Rello. Hi ha eines de cribratge que estan online. Una l’hem desenvolupada nosaltres. Es diu Dytective , és lliure i és gratuïta. Poden usar-la pares, professors, professionals… Aquesta eina barreja uns ítems, és com un test formulat en forma de joc. En concret són unes 200 variables, i això després passa per un motor d’intel·ligència artificial d’aprenentatge automàtic. Això és processat per aquest motor d’intel·ligència artificial i dóna un resultat de risc o no de tenir dislèxia amb un 81% de sensibilitat. Això vol dir que, de deu persones que són detectades amb risc de dislèxia, dues no tenen dislèxia. Derivaran al professional sense necessitat de tenir dislèxia. I així és com funciona el nostre test de cribratge Dytective . També hi ha protocols de detecció, que estan més adreçats a professors, on es poden veure diferents signes de dislèxia per edats: infantil, primària, secundària… I també estan disponibles a la web. Són com uns qüestionaris, i els professors se’ls poden aplicar. Això seria només per a la detecció, no és un diagnòstic. Tant els tests de cribratge online com els protocols són per a la detecció. Ara mateix, als tests diagnòstics de dislèxia en castellà, l’indicatiu més destacat per detectar la dislèxia és la velocitat de lectura. Imagina’t. És molt difícil saber si una persona llegeix més o menys ràpid, sobre tot si ets pare i no ho pots comparar. Perquè, clar, les velocitats d’aprenentatge són molt diferents i pot ser que vagis una mica més endarrerit, o que no tinguis dislèxia… Tots cometem errors quan aprenem a llegir i a escriure. Cometre errades és normal. No per cometre errades ets dislèxic, així que és molt difícil de detectar. Quan els pares s’enfaden i diuen: “Ho hauríem d’haver detectat abans”, doncs no, tranquils, perquè és molt difícil. Es poden fer moltes coses per a detectar-la, però no sempre és dislèxia. Als primers anys, si tenen dificultats per accedir al lèxic, per dir els dies de la setmana, els colors, dificultats per fer rimes, per denominar les lletres… Parlem de nens molt petits, però això no implica que tinguin dislèxia. La dislèxia es comença a detectar a partir del sis o set anys. Nosaltres, amb Dytective , ho fem a partir de set anys. I amb els diagnòstics professionals és el mateix. Són diagnòstics a càrrec de professionals, com ara logopedes, fonoaudiòlegs, pediatres, psiquiatres, psicòlegs, psicopedagogs… L’important és que sigui un professional especialitzat en dislèxia, i també que el diagnòstic es faci des de la multidisciplinarietat, perquè s’han de descartar moltes coses. Potser un psicòleg descarta que el nen tingui una intel·ligència desprès d’un test d’intel·ligència, però potser un logopeda descarta que no es tracti d’una altra dificultat del llenguatge, perquè n’hi ha d’altres. O hi ha comorbiditats. Tot això s’ha de discriminar. Per tant, un diagnòstic diferencial només el pot fer un professional.

Francisco. Hola, Luz. Voldria que parlessis del paper que acompleixen els docents i els centres a l’hora de detectar i tractar la dislèxia.

Luz Rello. Doncs, a l’hora de detectar la dislèxia, els docents i els centres teniu un paper crucial i fonamental, perquè vosaltres teniu la possibilitat, i més ara, de fer-ho ràpidament mitjançant tests de cribratge, per exemple. A més, teniu tot l’espectre de la classe, una visió general que altres persones no tenen. I teniu la possibilitat de fer-ho abans que la dislèxia esdevingui un problema, perquè, normalment, es fa desprès, quan ja estan suspenent i traient males notes. “Si treballo i sóc intel·ligent, què passa aquí?”. I et diuen: “Potser té dislèxia”. Però vosaltres, als centres, podeu fer-ho abans i esdevenir els herois dels nens. La meva mestra va esdevenir la meva heroïna, i totes les persones amb dislèxia tenim a algú que ens ha salvat i esdevé el nostre heroi. Des del punt de vista de la detecció, això és crucial. I després, a l’escola, podeu valorar, a l’hora de presentar els textos dels exàmens, presentar-los amb lletra de pal sec, sense gràcia, amb la lletra gran, sense emprar cursives… Quan penseu en com presentar el contingut del text, podeu posar les paraules clau en negreta. En investigació hem vist que millora la comprensió i la memòria. Podeu fer integració a l’aula. A més, una cosa que els professors feu molt, i ho feu bé, és que quan veieu que un nen està despistat, el poseu al davant per a què no es despisti. Això ho podeu aplicar al cas de la dislèxia. Quan sapigueu que un noi té dificultats de lectoescriptura, expliqueu-ho a l’aula per a que la classe sigui integradora. Dient: “Mireu, a ell li costa això i l’hem d’ajudar”. I així amb diferents persones. Podeu fer una classe en la qual diferents nens amb diferents fortaleses es vagin compensant i s’ajudin els uns als altres. També podeu fer molt a l’hora de l’avaluació. Si de tant en tant feu els exàmens orals, ajudareu molt a les persones amb dislèxia. Això sí, deixant-los temps per a que pensin la resposta perquè, si no, es molt més estressant que un examen escrit. Exàmens orals sí, però exàmens easy, friendly. A part dels exàmens orals, si llegiu les preguntes en veu alta quan feu un examen… Perquè, clar, moltes vegades els dislèxics responem, però entenem malament la pregunta. T’ho saps tot però respons malament. Llegint la pregunta en veu alta t’assegures d’avaluar el coneixement, i no la capacitat de llegir la pregunta. I, a l’hora d’avaluar, el tema de les faltes d’ortografia està molt discutit, perquè tothom ha d’aprendre a escriure correctament. Però és cert que, en moments d’estrès, sobre tot en exàmens on potser et jugues molt, com la Selectivitat, les persones amb dislèxia processem les faltes d’ortografia de manera diferent a la resta. En concret, no ens afecta a la comprensió, mentre que a les persones sense dislèxia, sí. Tingueu en compte que processem les faltes d’ortografia de manera cognitivament diferent que les persones sense dislèxia, i intenteu que la sanció sigui menor.

Ana Belén. Hola, Luz. Moltes gràcies. Jo pertanyo a l’Associació d’Orientació i Educació, i volia preguntar-te que, si el DSM-5 recull la dislèxia com un trastorn neurobiològic, com ens has comentat, realment es pot superar? Si un nen té un diagnòstic de dislèxia durant l’etapa escolar o l’edat adulta, pot arribar a desaparèixer aquest trastorn?

Luz Rello. Important: la dislèxia no és una malaltia. Aleshores no podem parlar de cura, de si té cura o no. És una dificultat específica d’aprenentatge, no una malaltia. Ara bé, si parlem en termes de solució, si la dislèxia deixa de convertir-se en una barrera per poder créixer com tu vulguis, sí té solució. És important saber que té un origen neurobiològic. Per tant, és quelcom que tindràs tota la vida, però desenvolupes les estratègies de compensació necessàries per a què no esdevingui una barrera. Hi ha uns estudis molt recents que utilitzen ressonàncies magnètiques funcionals amb nens molt petits que reben teràpia científicament validada, i han vist que la matèria grisa sí que creix desprès de rebre la teràpia correcta. Però son estudis molt incipients que s’estan fent amb nens petits, i encara es trigarà molt en saber realment fins a quin punt es normalitza. De totes maneres, és clar que té solució. Hi ha moltes persones amb dislèxia que han arribat a ser el que volien si han estat diagnosticades i han rebut l’ajuda necessària.

Susana. Hola, Luz. Em dic Susana. Sóc professora de primària i mare d’un nen dislèxic. Als professors sempre ens assalta el dubte de com gestionar l’aprenentatge d’una segona llengua, una llengua estrangera, amb els nens amb aquestes dificultats. Podries aconsellar-nos o orientar-nos una mica?

Luz Rello. Bé, primer de tot, es pot aprendre anglès amb dislèxia. D’acord? Això per endavant. Es pot, i a més s’ha investigat molt. Uns diuen que les dificultats de la llengua materna es transfereixen a la segona llengua; altres diuen que no. Tots aporten mostres, així que és tema de debat. Què podeu fer? Podeu fer moltes coses. Un consell molt senzill i molt pràctic, que sembla una ximpleria però funciona, és permetre als nens que tinguin dos quaderns d’anglès: un pel vocabulari i un altre per la gramàtica. Primer, perquè això s’emmagatzema, es gestiona i s’adquireix de manera diferent al cervell. El vocabulari s’ha d’aprendre de memòria, tant pels dislèxic com pels no dislèxics. Per tal d’aprendre de memòria, podeu fer jocs amb targetes. Aprens cinc paraules al matí i a la nit les tornes a escriure. Les que no t’has après, les repeteixes el dia següent, i les que t’has après, les treus. Encara que cinc semblin pocs, són 25 a la setmana, 100 al mes… Si feu això, els vostres fills amb dislèxia seran uns asos en anglès. Això pel que fa al vocabulari. S’ha d’aprendre de memòria, no hi ha més. D’altra banda, hi ha la part de gramàtica, la qual els dislèxics fan molt bé. Perquè la part de gramàtica no s’aprèn de memòria, sinó amb esquemes. No necessàriament amb un verb. Si escrius els pronoms “I, you, he, she…”, i després dius: “Aquí va el verb, això va amb una “s”…” Tot amb esquemes i fletxes, però abstraient la gramàtica. Amb exemples no, perquè llavors la persona amb dislèxia es queda enganxada al text i no arriba a comprendre l’estructura gramatical. Una fortalesa que tenen els dislèxics és que són molt bons extraient patrons, generalitzant i veient les coses des de dalt. Com que extrauen aquests patrons gramaticals, després introdueixen el que van aprenent de memòria. Una altra cosa on les persones amb dislèxia destaquen és la memòria visual i la memòria fotogràfica. Quan estudien els verbs irregulars, en comptes d’aprendre’ls de manera alfabètica, com normalment s’aprenen, poden aprendre’ls per grups que responen a estructures semblants. Quan tens diferents grups de verbs irregulars, els pots anar aprenent i així ajudes a la memòria. Un altre factor important és que, si veieu que un nen dislèxic de vuit, nou o deu anys encara no ha compren l’anglès, us heu de tranquil·litzar, perquè encara estem a temps d’aprendre anglès molt bé. Jo el vaig aprendre molt tard i porto quatre anys d’investigadora als Estats Units. L’anglès es pot aprendre tard, no passa res. Hi ha molta investigació que demostra que s’ha d’assegurar la consciència fonològica abans de començar amb una altra llengua. Per tant, si tenen set, vuit, nou anys… tranquil·litat. Què més? Un aspecte fonamental, i ara que tenim Internet encara és millor, és que ja pots veure-ho tot en anglès si vols. Hi ha pel·lícules, llibres… Pots llegir en anglès amb el teu fill el seu llibre favorit, o veure la seva pel·lícula favorita… Si teniu el sistema operatiu de l’escola dels vostres fills a l’ordinador o al mòbil, poseu-li el sistema operatiu en anglès. Que la llengua per defecte del teu mòbil o Tablet sigui l’anglès. Jo el tinc en anglès, perquè al final et familiaritzes amb un munt de missatges.

Lucía. Hola, Luz. Em dic Lucía. Abans que res, dir-te que ets un exemple per mi, perquè jo tinc dislèxia i també tinc TDA, i he tingut molt present el fracàs escolar al llarg de la meva vida. Gràcies a que la meva mare es va informar de tot el que feies, i veient el teu progrés, jo m’he animat molt a aconseguir el que estic fent ara, però encara tinc alguna preocupació a l’hora d’afrontar el moment en el qual em donen les notes o, com tu deies, quan et donen el sobre i no saps el que et trobaràs. Podries donar-me algun consell?

Luz Rello. D’acord. Abans que res, Lucía, ara estàs passant el pitjor moment. Tu, com a persona amb dislèxia, tindràs una vida, i aquest moment s’acaba. Però ara has de ser molt forta i esforçar-te. Si tu ara ho aconsegueixes, desprès volaràs, desprès això s’acaba. Aleshores, què et podria ajudar? Pots ramificar-te les tasques. Per exemple, en comptes de competir amb els teus companys, pots comptabilitzar el temps que tardes en fer les coses i provar si l’endemà tardes menys. Jo ho he fet així tota la vida, intentant millorar però contra tu mateixa. Comparar-te amb els altres no és just. Desprès hi ha una altra cosa que et vull dir, i és que ara tu estàs desenvolupant fortaleses de les quals no n’ets conscient, però les estàs desenvolupant. Els dislèxics no en som conscients quan som petits, però és així. Quan arribis al món real, on no hi ha professors, ni exàmens ni avaluacions, tu seràs una persona més, però quan caiguis et tornaràs a aixecar, i ho sabràs fer perquè ho hauràs fet moltes vegades. Tu tindràs més capacitat de treball que ningú, capacitat de resiliència, de tornar-te a aixecar, de tornar-ho a fer, tolerància als errors… Les persones que han tret sempre bones notes, al més mínim error s’enfonsen i no s’aixequen. I també hauràs desenvolupat un munt de fortaleses, perquè els dislèxics les desenvolupem per compensació, com la intuïció, la creativitat… El fet d’estudiar amb esquemes pot semblar una ximpleria, però fa que després t’aprenguis els conceptes independents del llenguatge. Com que la gent s’aprèn les coses només de memòria, d’alguna manera això els limita. En canvi a nosaltres, que les aprenem de debò perquè no les podem aprendre de memòria, això ens permet ser creatius, poder barrejar idees i poder pensar d’una manera més lliure sense ser esclaus del llenguatge. Hi ha moltes coses de les quals ara no te n’adones, però que desprès, a la vida real, et serviran moltíssim. I allà, que és realment on ens la juguem, allà et podràs tornar a aixecar, però tu saps com fer-ho.

Lucía. És veritat (Aplaudiments).

Dona del públic. Els pares i educadors, com podem ajudar a millorar una cosa tan important pels nens dislèxics i per tots els nens com és l’autoestima?

Luz Rello. Entenent, posant-nos al lloc de les persones amb dislèxia, per què l’autoestima queda minada. Imagineu que treballeu més que els altres, que veieu que no hi arribeu, que no us podeu fiar d’allò que llegiu o escriviu… No només és l’autoestima, sinó la confiança en tu mateix i en la teva percepció. Lamentablement, malgrat la dislèxia afecti a la lectura i a l’escriptura, l’autoestima és una cosa molt més seriosa i que s’arrossega tota la vida perquè, en estudis d’investigació sobre adults amb dislèxia, l’autoestima és quelcom que segueix afectat. Es pot fer molt, sobre tot els pares i no tant els professors, almenys segons els estudis que jo he trobat. Hi ha estudis que diuen que les relacions familiars influeixen molt; si es tenen relacions sanes o relacions no sanes. Si els pares són incondicionals i donen un reforç positiu, s’ha vist que l’autoestima de nens amb dislèxia, parlo d’investigació amb nens dislèxics, és més alta que l’autoestima quan als càstigs o reprimendes hi ha paraules dolentes i insults. Això és obvi, però és així. Un altre aspecte influent és l’entrenament en relacions socials. Ningú no ens ensenya com gestionar les relacions socials. Hi ha un altre estudi sobre nens dislèxics on s’han comparat nens que s’han entrenat en les relacions socials amb d’altres que no, i els que tenien aquest entrenament presentaven una autoestima i un autoconcepte més alts. Desprès, hi ha altres estudis que han mirat quins trets de la personalitat influïen en l’autoestima de nens amb dislèxia. Els dos trets més importants que feien que els nens amb dislèxia tinguessin millor autoestima eren la tenacitat i la sociabilitat. Si veieu que els vostres fills tenen amics, doncs potencieu-ho, ja que a l’escola potser no en tenen tants, que sol passar. Si tenen amics fora de l’escola o activitats extraescolars, potencieu aquestes relacions socials perquè milloraran la seva autoestima. I en quant a la tenacitat, si el vostre fill és una mica caparrut o és tenaç, doncs deixeu-lo, perquè així és com s’aconsegueixen coses a la vida. Està demostrat que aquestes dues característiques estan relacionades amb una autoestima més alta.

Luisa. Hola, Luz. Jo volia posar l’accent en que moltes vegades parlem de les dificultats dels nens i nenes amb dislèxia, quan també tenen moltes fortaleses i coses positives. No del fet de tenir dislèxia, sinó de tot el que genera la superació d’aquesta dificultat. Podries parlar-nos de les fortaleses?

Luz Rello. Sí. M’encanta esmentar les fortaleses de la dislèxia perquè és una cosa que està molt poc estudiada. Quan vaig començar a investigar, vaig veure que existien estudis sobre el tema. Es discuteix si són fortaleses per se o si es desenvolupen en conseqüència. Però això no importa; l’important és que som millors en algunes coses. Vegem en quines. En la resolució de problemes, l’empreniment… Entre els emprenedors i empresaris d’èxit als Estats Units i al Regne Unit, s’ha fet una estadística seriosa, i se sap que més del doble dels empresaris i emprenedors d’èxit tenen dislèxia. Genial. Una altra cosa fascinant: el pensament creatiu o out of the box, o fora de la caixa. La segona agència britànica d’intel·ligència ara promou la contractació de persones amb dislèxia. Sí, és cert. És molt fort. I per què? Perquè han descobert, segons la seva praxis, que les persones amb dislèxia són capaces de veure la situació des de dalt. És veritat que som creatius. Hi ha bastants premis Nobel i científics amb dislèxia. La creativitat no només serveix per pintar, que també en el cas de la dislèxia. A la Royal School of Arts de Londres, que és una de les millors universitats per tot el que són arts plàstiques, el 25% dels alumnes té dislèxia. Què més destaquem? Hi ha diversos estudis on s’ha vist que tenim fortaleses visuoespacials. Això què vol dir? Que les persones amb dislèxia tenen més facilitat, hi ha diversos estudis sobre això, per veure imatges impossibles. Això per a què serveix? Per totes les enginyeries, pels cirurgians… Jo conec a una cirurgiana dislèxica que em diu: “Això em va molt bé perquè jo ho veig així”. Hi ha molt bons arquitectes amb dislèxia… Això en la part visuoespacial. Què més? Hi ha altres estudis sobre memòria declarativa. Això ja és increïble. Per què? Perquè també s’ha vist que les persones amb dislèxia recorden amb més facilitat objectes i coses que han escoltat abans que les persones sense dislèxia. Això és per la compensació, però és molt bo.

Laura. Hola, Luz. Sé que ets la creadora d’una metodologia i d’una aplicació que ajuda molt els nens. Ens podries explicar en què consisteix?

Luz Rello. Quan era petita, jo volia ser investigadora, però suspenia perquè tinc dislèxia. I la meva obsessió eren les faltes d’ortografia, perquè em feien suspendre. No us podeu imaginar el que vaig fer per no tenir faltes d’ortografia. M’aprenia les regles de memòria, em feia llistes de paraules… Feia de tot. Al final vaig aconseguir, després de molts anys, alliberar-me de les faltes d’ortografia. Al final vaig arribar a ser investigadora, 20 anys després. El tema va ser la dislèxia, i els tres descobriments més importants que hem fet els últims deu anys tenen a veure amb l’ortografia. El primer que vam descobrir és que, si comencem a analitzar moltes faltes d’ortografia lingüísticament, aquestes faltes segueixen patrons. És a dir, que les faltes d’ortografia, els errors dels dislèxics, no són arbitraris com podria semblar. No és una cosa arbitraria. Hi ha coneixement darrere dels errors de les persones amb dislèxia, i això es fascinant. Això converteix les faltes d’ortografia i els errors en una cosa valuosa, perquè ens dóna informació sobre la dislèxia que no es coneixia abans. Aquell va ser el primer descobriment. El segon descobriment va ser que, si barregem aquests patrons lingüístics que trobem a les faltes d’ortografia amb models d’aprenentatge automàtic, que és una àrea de la intel·ligència artificial, podem detectar el risc de tenir dislèxia. Aquí es barregen diferents àrees: intel·ligència artificial, lingüística, psicologia, pediatria… I el tercer descobriment que vam fer, que ha estat molt recent, és que si barregem tot el que hem dit, els patrons lingüístics i els coneixements anteriors amb intel·ligència artificial i amb videojocs, i ho traslladem a un entorn escolar, podem ajudar a superar la dislèxia amb jocs. Llavors, hem integrat tot això, la part de detecció i la part de suport a la teràpia de superació a una eina que s’anomena ‘Dytective’ . Hem creat una empresa social que es diu ‘Change Dyslexia’, que posa tota la investigació dels 300 voluntaris els últims deu anys al servei de les persones amb dislèxia des d’un punt de vista sostenible i social. A ‘Dytective’ hi ha dues parts: una és aquest detector, el segon descobriment que he explicat, que són anàlisis de dades i mineria de dades amb intel·ligència artificial, que dura 15 minuts, a partir de set anys, i que ja l’han utilitzat gairebé 160.000 nens a més de 55 països; i l’altra part és la d’entrenament, d’estimulació. Aquesta és menys coneguda. L’hem avaluada a quatre escoles. Els nens presenten millores significatives si utilitzen ‘Dytective You’, que cerca les debilitats i les fortaleses dels nens. És un videojoc. Per ara, l’han provada molt pocs nens, uns 300 o 400 nens, però sabem que està avaluada científicament. Per acabar, us explicaré una altra cosa molt bonica de ‘Change Dyslexia’. La missió de ‘Change Dyslexia’ és superar a nivell global les tres barreres de la dislèxia que hi ha ara mateix. La primera barrera és que la dislèxia és una dificultat oculta. La dislèxia no es veu, és una dificultat oculta. La immensa majoria de les persones amb dislèxia no ho saben. Per això hem fet el test ‘Dytective’ gratuït per a tothom. Qualsevol persona o família podrà fer un cribratge ràpid de dislèxia per a què deixi de ser una dificultat oculta. Ara estem fent el primer mapa de dislèxia al món. Busqueu “mapa de dislèxia” i el veureu. Està quedant fantàstic. La segona barrera és la que tots coneixem: la dificultat de lectoescriptura. La dislèxia et fa tenir males notes i un baix rendiment escolar. Per això hem creat ‘Dytective You’. Són 40.000 exercicis adreçats a les debilitats i fortaleses dels nens amb dislèxia, també avaluats científicament, per a superar i estimular la dislèxia. I la tercera barrera són les barreres socioeconòmiques, perquè tots sabem que superar la dislèxia és car. El que estem fent amb ‘Change Dyslexia’ és, amb la venta de llicències de ‘Dytective You’, generar el número de beques necessari per a que cap nen es quedi sense detecció i sense el tractament i el suport necessaris. Precisament aquesta plataforma, tant la d’estimulació com la de detecció, ‘Dytective You’, es començarà a utilitzar a escoles públiques. Aquest any, 100 escoles de la Comunitat de Madrid, gràcies a la Conselleria d’Educació, utilitzaran la plataforma. Esperem que això esdevingui una cosa més global. Serà una prova pilot, però esperem que altres conselleries i països s’uneixin a la iniciativa per tal que hi hagi una prevenció, un cribratge global a les escoles, i hi hagi suport pels terapeutes, orientadors, mestres AL, mestres PT i logopedes que tant ho necessiten.

Irene. Em dic Irene, sóc dislèxica i vaig estar treballant amb Dytective You. Arriba fins a una edat que jo ja he passat, ja estic a la ESO. I vull saber què puc seguir fent, perquè no he superat la dislèxia i ho vull seguir intentant i esforçant-me. Què puc fer d’ara endavant?

Luz Rello. Doncs, Irene, el que has de fer és seguir així, d’acord? Perquè aquest ànim de superació t’ajudarà moltíssim. Ara que estàs a la ESO, te la jugues més amb les tècniques d’estudi, les tècniques de concentració, la productivitat… Perquè ara tens més quantitat de matèries, i el que has de dominar sobre tot, a part de la dislèxia, és la gestió del teu temps, perquè necessitaràs més temps. Aleshores, jo et recomanaria organitzar-te molt bé l’agenda i controlar-te els temps. Jo utilitzo la tècnica Pomodoro, però n’hi ha d’altres. Controla el temps que dediques a cada cosa. Per exemple: “aquesta mitja hora he fet això; la mitja hora següent he fet allò altre”. Així sabràs el temps que dediques a cada tasca. Has de tenir aquest autoconeixement. Així, abans d’un examen, diràs: “Amb això m’hi estaré tres dies”. O quan et posen uns deures: “Amb això m’hi estaré dues hores”. Necessites crear coneixement de tu mateixa i anar-ho entrenant per poder-te gestionar el temps. Quan comencis a gestionar bé el temps, t’adonaràs que faràs certes coses cada vegada millor. Arriba un punt en el qual és qüestió de pràctica. Al laboratori, fa deu anys jo escrivia pitjor els articles científics que no pas ara, i no he seguit cap tècnica especial. És pràctica. Si fas faltes d’ortografia però les tens controlades, fes-te un document amb les teves faltes i treballa-les. Reconèixer els propis errors és el punt de partida. I desprès, intentar gaudir del procés. Sé que és dur, però si veus que millores t’aniràs animant: “Ara ho fet més ràpid, o he fet millor”. A mi em va anar molt bé, i probablement a tu també, desprès de la ESO, quan ja tens més continguts, el fet de fer esquemes. Suposo que ja ho fas, oi?

Irene. Des de sempre.

Luz Rello. Vas fent esquema rere esquema i al final acabes amb una assignatura en un foli. Això et servirà de molt, sobre tot al Batxillerat o si vols anar a la universitat.

Isabel. Hola, Luz. Voldria saber, pensant sobre tot en alumnes de primària, que, com bé li deies abans a la Lucía, estan al pitjor moment, com animes a un nen com el meu nebot, per exemple, de quart de primària, que estudia i estudia però suspèn? I no només als nens, sinó també als pares. Perquè veig casos de nens amb aquest tipus de problemes en els quals la relació entre pares i fills es complica molt i es fa malbé pel tema dels estudis. Passen tantes hores estudiant amb tan poc resultat acadèmic que la relació emocional entre pares i fills es veu molt danyada, i és una llàstima.

Luz Rello. Als nens i als pares els diria que fossin conscients de que és la teràpia més dura. Els pares i els nens pensen: “Si ara està a primària i va així, en el futur serà molt pitjor”. Aleshores es desesperen perquè pensen que els fills no faran res de bo, que no trobaran feina… Això encara és pitjor. No ho dic només pels nens, sinó també pels pares. Això és pitjor. A ningú l’importarà si el nen comet errors. No passa res. Han de ser conscients de que això s’acaba, de que aquest és el moment més dur. A més, si consulten Internet, veuran un munt de persones amb dislèxia. No només famosos, sinó persones normals. Hi ha moltes persones normals de qualsevol àmbit amb dislèxia que se n’han sortit. Pel llibre que acabo d’escriure vaig tenir la sort d’entrevistar a moltes persones: una professora que es diu Mariola, un professor youtuber que es diu David Calle, la cantant Ruth Lorenzo, empresaris boníssims com Luis Hernández… I tots t’expliquen el mateix. Són moltes persones de moltes professions que han pogut créixer. Això no només ho han de tenir present els fills, sinó també els pares. El teu fill no ha de ser pas un geni per créixer. Pot tenir una intel·ligència completament normal i arribar a ser el que vulgui.

Luz Rello. Bé, vull compartir amb vosaltres una carta testimonial que vaig escriure per a nens i nenes molt jovenets sobre la dislèxia. A veure si us agrada. Gràcies. D’acord.

Luz Rello. “Estimat tu. Quina llàstima que no et conegui, perquè m’agradaria dir-te això mirant-te als ulls. Si a la teva edat m´haguessin dit que arribaria a ser investigadora, m’ho hauria pres com una broma de mal gust. En aquell moment, m’anava molt malament a l’escola i treia males notes, i l’últim que volia era anar a l’escola a estudiar. Potser no et creuràs el que et diré. Si m’ho haguessin dit a la teva edat, no m´ho hauria cregut, però tot i així, recorda-ho. Si algú et diu que tu no pots, s’equivoca. Ningú no ho sap. Si et donen un consell, pensa si és un bon consell per allò que tu vols arribar a ser. Si tu vols ser feliç, potser només has de tenir en compte els consells de persones felices. Així que decideix el que tu vols ser i selecciona els consells que t’ajudin a ser el que tu vulguis. Si t’agrada una cosa, segueix endavant. No t’ha d’importar allò que altres persones puguin pensar de tu. A un company de la meva escola el castigaven per tocar instruments a classe, i ara composa bandes sonores a Hollywood. A un altre company el castigaven per mal comportament, i ara és guionista de cinema. I jo treia males notes per les faltes d’ortografia, i acabo de desenvolupar una aplicació que millora les faltes. Així que, realment, res no està escrit. Per molt important que sigui la persona que et diu que no pots, a mi també m’ho van dir, tu segueix endavant. I fes el que et faci feliç, el que et sembli just, el que et faci sentir bé. Jo tinc la determinació i la confiança de que pots arribar a ser el que vulguis. Ho he vist amb molts nens abans”.