“La diferència entre el que ets i el que vens en xarxes socials es diu frustració”

Marc Masip. Soc en Marc Masip, director i psicòleg de l’institut psicològic Desconect@. Em dedico a divulgar, formar i educar els nostres joves en el fet que la tecnologia és això, una eina que ens facilita la vida, però de la qual no podem dependre.

Maribel Díez. Hola, Marc. Em dic Maribel, soc mare de dos nens, de 16 i de 19 anys. Estic encantada de ser aquí amb tu per parlar d’un tema tan interessant com ho és la relació que tenim amb les pantalles, amb la tecnologia. Per entrar directament al cos de la qüestió, exagerem quan parlem de l’addicció al mòbil?

Marc Masip. Bé, jo no crec que exagerem. Per parlar d’addicció ens centrarem en tres aspectes, els quals veurem que compleixen l’ús actual que s’està donant al telèfon mòbil. El primer és que hi ha una dependència absoluta, un canvi d’hàbit. És a dir, si jo em desperto al matí i la primera cosa que faig és mirar el mòbil i, per tant, em llevo més tard del llit. O si m’hi vaig unes hores abans i l’últim que faig és mirar el mòbil abans d’anar a dormir i, per tant, escurço el temps de descans. Aquí hi ha un canvi d’hàbits i, per tant, hi ha una dependència.

També parlarem d’addicció si hi ha síndrome d’abstinència. Síndrome d’abstinència, coneguda com a “mono”. És cert que no la trobem tan elevada com ho pot ser amb les drogues, amb l’alcohol o amb el joc. Però sí que, amb els adolescents que tractem, quan passen aquest període d’abstinència, notem que hi ha una primera fase d’un pic molt elevat d’agressivitat, de desestabilitat, de necessitat de consumir l’aparell tecnològic, de tenir-lo… A vegades, fins i tot, hem detectat que no només n’és l’ús, sinó que el fet de tenir-lo i de tenir-lo controlat ja els calma molt aquesta ansietat, aquesta necessitat. Però s’ha de reconèixer que, quan ja fa un temps que el jove, l’adult, no té el telèfon mòbil, es va acomodant a aquesta situació, van baixant els seus nivells d’estrés, els seus nivells d’ansietat. I sí que és curiós veure que, si el nivell d’ansietat era aquí, hi ha un pic quan desapareix el telèfon mòbil, però torna a baixar fins i tot per sota del nivell d’ansietat o d’estrés que tenia quan tenia el telèfon mòbil.

Maribel Díez. Que bé.

Marc Masip. I crec que hi ha quelcom que potser és menys clínic, però sí que és més real. Un addicte, en un gran percentatge dels casos, quan ja porta un temps patint aquesta addicció, ja sigui fumar, ja sigui amb les pantalles, sempre vol acabar no consumint. És a dir, té una consciència, una educació, una societat que transmet uns valors que diuen: “Ep, cal deixar de ser addicte a això”. Hi ha nois que volen deixar de fer servir tant el mòbil, hi ha nens que, quan convisc amb ells, m’expliquen: “Vull deixar de dependre del mòbil, vull estar més tranquil. M’estressen els missatges, els sons, haver de contestar ja, aquesta immediatesa que ens sol·licita el món digital”, i no els poden deixar. No ho poden deixar perquè hi estan enganxats, no ho poden deixar perquè els seus semblants hi estan enganxats i perquè han nascut en aquesta època, en la qual sembla que hagin de tenir sí o sí un telèfon mòbil.

Maribel Díez. Dependre-hi tant.

Marc Masip. Des de Desconect@ hem estat fent estudis a la població espanyola. El 75 % dels adults creuen que estem abusant del telèfon mòbil. Fixa’t que hi ha molta gent de la que creu que n’abusem que en segueix abusant. Per tant, això de voler i no poder-ho deixar, o el camí, l’allau tecnològica que hem patit, ens duu, sense ser conscients de què està passant, a fer-ne un mal ús. Hi ha una dada que em sembla molt interessant de l’ONG Protégeles que diu que el 21,3 % dels adolescents espanyols és addicte a la xarxa. La mitjana europea se situa en un 12,7 %. Per tant, gairebé en doblem la xifra i som el país amb més addicció europea.

Maribel Díez. Gairebé la doblem, efectivament.

Marc Masip. És clar, alguna cosa estem fent malament. Què hi farem? Eliminarem la xarxa de les nostres vides? Això és impossible. Jo crec que el problema de fons ve de l’educació. L’educació que s’exerceix mitjançant els pares i mitjançant les escoles. Pares que es troben absolutament desfasats dels seus fills en relació a la tecnologia. Fixa’t que és com el doping i l’antidoping. Els pares són l’antidoping, que persegueixen les substàncies, i el doping va creant substàncies noves que tarden tres anys a ser descobertes per l’antidoping. Bé, jo crec que ara saps què és Facebook, oi? Però les aplicacions que fan servir ja no són Facebook, ja són unes altres novetats, de les quals els pares estan obsolets perquè ningú els ha format ni els ha dit com han d’educar els seus fills. Bé, de fet, ja és prou difícil ser pare, per tant, imagina’t si posem un element tan complicat com el telèfon mòbil o qualsevol altra pantalla. Jo crec que és molt necessària l’educació, mitjançant les escoles, mitjançant les entitats. Formem aquests joves, el dia de demà, en ser humans que treballin, que visquin, que convisquin amb la tecnologia d’una manera correcta. Estic una mica en contra d’aquesta paraula o d’aquest terme de “nadius digitals”. Per mi, són analfabets digitals, per mi són nanos que, quan els dones un telèfon mòbil que ja ve molt ben preparat per ells, tenen un amor a primera vista. Tenen un amor que, quan els dones el telèfon mòbil, sense llegir-se les instruccions, saben perfectament el funcionament total d’aquest aparell, tot és intuïtiu i ningú els ha dit què està bé i què està malament, d’acord?

Totes les empreses, totes les aplicacions, tenen un gran bagatge de productes addictius que fan que els utilitzis més. Tot plegat, aquest és el seu objectiu, i ells en són víctimes. Són víctimes de no haver rebut una formació. Per tant, no són nadius digitals, són analfabets digitals. I, parlant d’amor. L’amor a primera vista que tenen amb el telèfon mòbil, ningú els explica que això és com un petó. Ningú els explica que, en el moment que fas un petó, quan has sigut adolescent i t’has fet un petó amb algú, alguna vegada has volgut desfer el petó perquè te’n penedeixes i no ho has pogut fer. Perquè desfer el petó no existeix. Internet, la xarxa, té això, no existeix una acció que puguis canviar. Quan fem alguna cosa a la xarxa, és per sempre, i això és cert. Encara que hi hagi aplicacions que venguin el contrari perquè ells creguin que poden ser més lliures. Aleshores, aquí entrem en una cosa superinteressant, que és la llibertat. Fem aplicacions perquè ells se sentin lliures a la xarxa, on pots fer de tot. Pots veure coses que em nego a pensar, o ens hem de negar a pensar, que siguin bones per ells, d’acord? Perquè després veiem el sexe. La pornografia que veuen sempre són homes amb dona. Després ens pot sonar a coses que passen. Sempre és ella qui rep el cop, no ell. Veiem morts que sembla que estiguin fins i tot justificades, valors que no es poden transmetre de cap de les maneres. Bé, la xarxa ens dona llibertat. Com els dona llibertat? Al lavabo, al llit o quan ningú els veu. On més fan sevir el mòbil els adolescents és al lavabo i al llit. Per què? Perquè no hi és el professor, ni el pare ni la mare, vigilant. Tenen una balda o estan dormint, teòricament, ells també. Què hi troben? Llibertat. És clar, la llibertat és fantàstica. La llibertat és allò que anhela qualsevol ésser humà.

Marc Masip. Per exemple, porta A i B. Escull-ne una.

Maribel Díez. A.

Marc Masip. A. A l’A trobem una cosa que et farà molt de mal i, a la B, jo t’asseguro que hi haurà un balneari fantàstic on et podràs relaxar. A o B?

Maribel Díez. M’he equivocat. B.

Marc Masip. Tenies llibertat per escollir: A i B. I després tenies llibertat per canviar A per B o mantenir-te a l’A. Per què has canviat?

Maribel Díez. Perquè ara sé què passa a la B.

Marc Masip. Exacte. Saber, quina gran paraula, oi? Quan tu saps, pots escollir millor i, segurament, el teu destí sigui millor. Els nostres nanos volen aquesta llibertat, l’anhelen, i nosaltres, també. Però, sobretot, els nanos l’anhelen, la demanen, fan xantatge, manipulen per tenir-ne més: poder sortir una estona més, poder ser aquí, anar a casa d’una amiga per després ser amb més amics… Forma part de la seva vida. Molt bé, necessitem llibertat. Al supermercat no hi ha llibertat, al carrer no hi ha llibertat, on podem aconseguir la llibertat? Només hi ha un mètode, i és mitjançant el coneixement. Com adquireixo el coneixement? Amb experiències i estudiant. Estudiant, llegint, formant-se, d’acord? Amb els meus pares, amb el que ells em puguin ensenyar, amb els meus tutors, amb el que em pugui ensenyar un germà gran, un amic gran, oi? Si el que desitgem és la llibertat, no els hi donem a través de les pantalles, donem-los-hi a través del coneixement. L’origen de la llibertat és el coneixement. Aleshores, en aquestes pantalles troben aquesta llibertat, però mal formada, mal adquirida. Jo crec que és molt important fer un pas enrere en allò tecnològic, dins d’aquesta allau, fer un pas enrere en allò tecnològic per seguir fent passos endavant en allò humà.

Maribel Díez. Això que dius sona preciós, però és difícil fer un pas enrere en allò tecnològic. Per exemple, avui dia necessitem el telèfon… Jo potser no, però els meus fills ho tenen tot al telèfon. Tenen els contactes dels seus amics, tenen els apunts de la universitat, tenen les entrades del cinema, tenen el web on busquen feina… És a dir, hi ha una necessitat real del telèfon. Com compaginar l’ús del telèfon i com distingir els senyals d’una dependència?

Marc Masip. Aquí es nota que ets mare de dos nois.

Maribel Díez. Sí, que hi estan tot el dia…

Marc Masip. Que t’han inflat el cap amb aquest tipus de missatges. Crec que no, crec que no. Crec que, no fa tant, trobaves qualsevol carrer sense telèfon mòbil, conduíem en moto sense casc, no dúiem cinturó, als paquets de tabac no posava que fumar matava i el mur de Berlín estava alçat. No crec que el telèfon mòbil sigui una necessitat. De fet, em semblaria massa conformista pensar això. Hem vist com nois que durant un temps no han tingut mòbil pel motiu que sigui, o perquè no tenien l’edat ni la maduresa necessària per tenir un mòbil, han seguit fent els seus plans, han seguit anant a aniversaris, han seguit tenint amics, s’han seguit podent relacionar…

Maribel Díez. Amb la vida social.

Marc Masip. Els pares cauen molt en aquest xantatge, aquesta manipulació de: “Volem el telèfon mòbil per comunicar-nos”. Bé, si el vols, pots tenir un telèfon convencional, el qual et diran que no volen, que els fa vergonya dur-lo i no el trauran davant dels seus amics. A mi m’explicava l’Eva, una nena de 16 anys, que tenia un xicot que anava a la seva classe que li havia dit que era guapa, que era simpàtica, que era la millor i que volia ser la seva parella, i que, a classe, després d’haver-li dit tot això a través d’una xarxa social, no la mirava ni li agafava la mà ni s’atrevia a parlar amb ella. I em deia: “Era un covard”. Els nanos volen realisme, els nanos estan farts que diguem una cosa, o que se’ls hi digui, o de dir una cosa a través de la xarxa, que després no tingui conseqüència a la realitat. Crec que hem de reflexionar sobre si, realment, tenen una necessitat de tenir un smartphone. Sí que et compro la necessitat de tenir un telèfon mòbil convencional, perquè hi poden haver pares separats, poden tenir activitats extraescolars, poden caminar sols pel carrer o perquè, fins i tot, ens ve de gust parlar amb ells. La necessitat l’hem creat nosaltres. La necessitat de regalar un mòbil amb connexió a internet, un smartphone, a primer d’ESO, quan fan la comunió, quan arriba Nadal o quan comencen una etapa concreta, l’hem creat nosaltres. L’hem creat nosaltres perquè els nostres fills no necessiten tenir un smartphone a aquesta edat.

Maribel Díez. És possible dur aquest ideal a l’adolescència, a la joventut, quan els adults estem amb els nostres smartphones?

Marc Masip. Es impossible. Es impossible. Ells neixen i veuen al seu voltant tots els seus semblants amb telèfon mòbil. Però és que el problema és que els miralls que copien, que són els seus pares i els adults, els veuen sempre amb el mòbil. Ells, quan són en un àpat i el pare està contestant aquell mail tan important de feina, han de contestar el seu xat importantíssim, perquè és dels seus iguals, aquest xat, i els seus iguals ho són tot per ells, a l’adolescència.

Maribel Díez. Important.

Marc Masip. Mira, jo era, no fa gaire, a Galícia, en un teatre meravellós amb 300 joves i escaig, i els deia si feien servir el mòbil per ignorar la gent. N’hi havia uns que deien que sí, que era una bona eina per quan no volies fer cas a algú, agafar el mòbil. Que, si no els venia de gust alguna cosa, el mòbil era com una bona excusa perquè els deixessin tranquils. I jo els preguntava si l’utilitzaven per no fer cas als seus pares, i rèiem i tot això. Però els vaig fer una pregunta devastadora. Els vaig preguntar si en algun moment s’havien sentit ignorats pels seus pares perquè ells eren amb el telèfon mòbil. Silenci absolut al teatre, 300 nens amb la mà alçada, i algun amb la cara de pena, fins i tot una noia plorant. Els nanos se senten ignorats pels seus pares perquè són amb el mòbil. Em recorda aquelles situacions als restaurant en què els donaves el telèfon o la tauleta perquè callessin.

Maribel Díez. El telèfon…

Marc Masip. Els pares tenim una responsabilitat quan tenim fills. Tenim la responsabilitat de cuidar-los, de donar-los menjar, de donar-los roba, de donar-los un sostre, de donar el millor de nosaltres per ells, de donar-los amor, d’educar-los, d’exigir-los, de posar-los normes, de posar-los límits. Ho podem fer fatal, tenim dret a fer-ho molt malament, però no podem desistir de fer-ho bé. Crec que, cada cop que els donem una tauleta perquè estiguin callats, els estem malcriant. Crec que, si els ignorem, no tindrem aquest vincle que volem. Perquè, després, els exigirem que ells estiguin pendents de nosaltres i que ens expliquin coses.

Marc Masip. Aquesta addicció al mòbil ha creat termes nous. Un d’ells parla d’aquesta ignorància o d’aquesta mala educació, com és el “phubbing”, el fet o l’acte de menysprear algú o d’ignorar algú per estar pendent del mòbil. Jo no crec que només sigui una falta de respecte, és que és una desconnexió humana per una connexió amb algú que no hi és, i que ja veurem si és una connexió real. Sens dubte, és virtual. Ja veurem si es converteix, finalment, en real o no. Però que em fa molta por perquè passa per davant d’allò real.

Maribel Díez. És clar. És com “desconnectar per connectar”, oi? Desconnectar de les pantalles per connectar. Són possibles ambdues coses?

Marc Masip. Quan nosaltres interactuem a xarxes, quan interactuem a xats, hem d’anar amb molt de compte. Durant un temps has estat jutjat per likes i comentaris de la resta, per aquesta admiració i pertinença a un grup que tots els adolescents busquen. Però, quan ets sol al llit, només hi ets tu. La diferència entre allò que ets i allò que vens ser a les xarxes socials s’anomena frustració. Falta moltíssima cultura de treball de què soc i qui soc. I les xarxes socials, sens dubte, desvirtuen qui ets i què ets. De fet, venen un producte que no hi té res a veure.

Maribel Díez. Potser això és el tema central de com fer un bon ús de les xarxes, oi? És a dir, sense descuidar mai el propi coneixement, l’autoconeixement.

Marc Masip. Exacte. Jo crec que és molt important, al moment en què pengem una foto, utilitzar el PIVA: hem de pensar, intuir, viure i avaluar. Pensar què penjo, pensar que aquesta imatge, aquest vídeo, aquest text, tindrà una repercussió per sempre a les xarxes socials. Intuir. Intuir quina foto estic penjant, quin vídeo estic penjant, què passarà si el més gran dels meus enemics o aquella persona més malvada em vol fer mal. Aquesta imatge jugarà en contra meva o no? Viure el moment, viure aquest plat que em menjaré, que sembla que haguem de fer la foto i menjar-nos-el fred. Viure aquest paisatge, viure aquest viatge, viure aquesta persona amb qui soc, viure el moment. I, després, avaluar. Avaluar què passarà amb aquesta foto. I saps el màxim que passarà? Que tindrà m’agrades i tindrà comentaris, no tindrà res més.

Maribel Díez. Això que fem servir els pares, sobretot quan els nens són més petits, que fem servir el mòbil o la tauleta com a premi o com a càstig, què n’opines?

Marc Masip. Bé, el telèfon mòbil és molt important que mai sigui una moneda de canvi, d’acord? No li podem dir que, si es porta bé, li dono el mòbil i que, si es porta malament, no tindrà telèfon mòbil.

Maribel Díez. Se’l trec.

Marc Masip. Em resulta, o em sona més, al fet de, si et portes bé, pots fumar, si et portes malament, no podràs fumar. Sens dubte, si agafem aquest exemple, ens alarmem enormement. El telèfon mòbil és una eina en la qual hem d’educar per fer-ne un bon ús. Crec que és molt important que els pares donem exemple, i crec que és fonamental donar un missatge comú. Un missatge comú vol dir que, per molt que el pare i mare pensi A o pensi B, han de dir els dos C. I han de discutir, ho han d’avaluar, han d’aportar idees sols, però, als fills, transmetre’ls només un missatge. Això és útil per qualsevol tipus de missatge que vulguem donar als nostres fills, però amb el tecnològic, més.

Maribel Díez. Quins senyals ens han d’advertir, als pares, sobretot, del fet que el nostre fill té un comportament abusiu amb el mòbil?

Marc Masip. Jo crec que el millor senyal és el més gran dels sentits, que és el sentit comú. Però, com que aquest el perdem quan parlem dels nostres fills, ens hem de centrar en quatre o cinc ítems interessants. Mira: si el nostre fill passa molt de temps amb el telèfon mòbil, és com si passés molt de temps fumant. El que et deia, si està molt de temps amb el mòbil, és que quelcom falla. Si, quan li trec el mòbil i es posa agressiu i irascible, també em recorda de nou una mica les substàncies. Quan li trec allò que vol, es posa de forma agressiva. Si el nostre fill el fa servir a llocs inadequats, com pot ser el llit a l’hora de dormir, pot ser estudiant o quan l’hi has prohibit… Un altre senyal que ens indica que quelcom va malament. Però hi ha un senyal que crec que és molt important i és el dels canvis emocionals. És cert que quan tenim senyals de risc, per exemple als videojocs, a les drogues, hi ha un tema de despesa econòmica, hi ha un tema de despesa de factura excessiva. Bé, ara ho han fet molt bé, perquè la factura excessiva no existeix, ara tot són hipoteques tecnològiques. Acabes pagant 2.000 euros per aquest petit aparell i mai el pots deixar de pagar, perquè ja et fan la permanència i, bé, sembla que tot sigui molt bonic. Crec que sí que han trobat aquí una mica… Les companyies telefòniques han trobat aquí una mica de ganxo amb els megues. Tu imagina’t que ens donen un cotxe d’alta velocitat per conduir, amb aire condicionat, amb aigua amb gas i ens diuen com de guapos som i, de cop, ens posen l’stop i ens diuen: “Has de pujar a aquest ruc, que anirà a poc a poc, passaràs calor i arribaràs més tard”. Els nanos es tornen bojos. Tenen immediatesa. Tenen velocitat i tenen accés a tot i, de sobte, els treus els megues i no es poden descarregar ni un àudio, una imatge, ni consultar res. Per tant, aquí senten aquella necessitat, aquella síndrome d’abstinència, de consumir com estaven consumint. Aleshores, digitalment, els demanen un euro que, a més a més, és dels seus pares, i els diuen que poden tornar a anar a tota pastilla. Són senyals que ens poden ajudar a veure que els nostres fills necessiten ajuda, necessiten normes, necessiten límits, necessiten pautes o necessiten una reeducació per poder fer un bon ús del telèfon mòbil.

Maribel Díez. Marc, et volia preguntar, quines conseqüències té un ús abusiu o una dependència de les tecnologies, de les pantalles?

Marc Masip. Trobem més conseqüències a curt termini que a llarg termini. Trobem que els joves baixen el rendiment acadèmic quan tenen un ús abusiu del mòbil. Per què? Perquè el fan servir a les aules o bé el fan servir en hores d’estudi i, per tant, no són tan eficaces. Això ho podem traslladar a adults al món laboral. Trobem que tenen trastorns del son. És molt important que tots els pares sàpiguen que els nanos han d’anar a dormir amb el mòbil apagat o fora de l’habitació. Cap jove pot ser amb el telèfon mòbil mentre dorm. Sabem que les ones són negatives pel descans, però hi ha quelcom que és encara més científic, i és que, si un nano s’aixeca a una hora per anar al lavabo i s’ha de llevar per anar a l’escola l’endemà, el primer que farà serà mirar l’hora. Just quan miri la pantalla del seu telèfon mòbil per saber quina hora és, la llum blava interromprà el seu descans, el seu son REM, i, per tant, l’endemà no serà tan efectiu. El son per un esportista d’elit és més important que l’entrenament, imagina’t pels nostres joves. És importantíssim que dormin amb el telèfon mòbil fora de l’habitació. Trobem que hi ha problemes de canvis emocionals, trobem que hi ha problemes familiars. És cert que el telèfon mòbil no mata, però un ús abusiu d’això sí que pot arribar a matar. A Espanya, la primera causa d’accidents de trànsit és el telèfon mòbil, per mirar-lo, tocar-lo, estar-ne pendents. Recientment, la DGT ens presentava aquestes dades que deien que més del 70 % dels accidents són a causa del mòbil. És clar, directament no causen la mort, però si atropello algú o tinc un accident, sí que hi ha una mort involucrada, oi? També són conegudes aquestes notícies que ens apareixen, cada cop de manera més freqüent, que són fer-se una selfie i caure, o estar despistat caminant i tenir un accident. Per tant, les conseqüències hi són en el nostre dia a dia, però també acaben sent definitives. Per exemple, caminar pel carrer amb el telèfon mòbil té el seu risc, és clar que té el seu risc. Estàs perdent tot allò que tens al voltant i, a més, té el risc de poder conèixer gent meravellosa que no veus, que passa pel teu costat.

Maribel Díez. Efectivament. El que crec que és evident és que els telèfons ens fan la vida més fàcil, ens fan la vida més còmoda. Quins consells ens dones per fer-ne un bon ús?

Marc Masip. Crec que és interessant seguir una dieta digital, seguir uns consells que ens portin a conviure de manera més positiva amb el telèfon mòbil. Jo crec que n’hi ha cinc que són imprescindibles. El primer és no fer servir el mòbil com a moneda de canvi dels teus fills. Educar, formar, explicar, explicar el perquè dels càstigs, explicar el perquè de les restriccions, el perquè de la facilitat d’ús i d’arribar a un acord. És fonamental no fer servir la pantalla més de dues hores al dia. Nosaltres havíem tret una aplicació. Fa quatre anys que ens la van prohibir perquè deia quant feien servir el mòbil. Veiem un canvi, en aquest sentit, perquè l’addicte sàpiga quant fuma o quant ha consumit.

Maribel Díez. L’autocontrol és molt important.

Marc Masip. Crec que és fonamental tenir el mòbil fora de l’habitació a les nits. Crec que és fonamental dormir adequadament. Crec que és imprescindible descansar i no veure pantalles, en aquest cas el telèfon mòbil, dues hores abans d’anar-nos-en a dormir. Crec que és imprescindible educar en el fet que tot el que facin a través del mòbil sigui conseqüent i real a la vida. Que tot el que facin a través del mòbil ho pugui veure tot el món. Que les coses privades es parlin en persona i que hi hagi coses que sapiguem que en qualsevol moment es puguin escapar. No hem d’oblidar que el mòbil s’ha creat per comunicar-se. Steve Jobs, quan va crear el seu primer smartphone, va enumerar una sèrie de característiques que ara ens semblen normals però que, en aquell moment, eren molt noves. I l’última d’elles va ser trucar-nos. Va dir una cosa així com: “I, a més, aquest telèfon ens permetrà trucar-nos”. Bé, sembla ser que intuïa què passaria. Estem fent servir, sobretot els més joves, el telèfon mòbil per tot menys per trucar, i és curiós. Per tant, i recapitulant. No hem de fer servir el mòbil com a moneda de canvi. No hem de veure el mòbil més de dues hores al dia i tampoc ho han de fer ells. Hem de fer servir tot allò que comuniquem perquè, després, a la vida real, sigui significatiu. No podem dormir amb el telèfon a l’habitació. I el telèfon mòbil serveix per això, per comunicar-nos.

Maribel Díez. Marc, a quina edat recomanes donar un primer telèfon mòbil a un nen o una nena?

Marc Masip. Bé, jo crec que l’edat adequada per tenir telèfon mòbil són els 16 anys, d’acord? Crec que hi ha dos motius fonamentals per això i que, a més a més, tenen molta força. El primer és que no estan madurativament desenvolupats a escala cerebral per tenir un aparell com aquest. L’anomenem telèfon mòbil però és un ordinador de bord brutal que ens permet trucar. I, després, sí que crec que mai trobaré algú que em pugui refutar el meu segon motiu. I és que no conec encara l’adolescent de 16 anys que tingui la necessitat de tenir un smartphone. Puc entendre, com comentàvem abans, això de tenir un telèfon mòbil convencional per motius de seguretat, comunicació o comoditat, però no hi ha cap adolescent de menys de 16 anys que necessiti tenir un smartphone.

Maribel Díez. Segons la teva opinió, com es pot contribuir, si s’hi pot contribuir, des de l’escola, des de l’àmbit educatiu, a fer un bon ús de la tecnologia?

Marc Masip. Com pots imaginar, estic absolutament d’acord amb la mesura presa a França, que parla del fet que els menors de 15 anys no poden fer servir el telèfon mòbil a l’escola, fins i tot a l’esbarjo. Hi ha un institut balear que ja, a Mallorca, ha posat en marxa això de no portar-hi el telèfon mòbil. Només en aquests mesos que duem de curs, han vist un canvi brutal en el rendiment acadèmic. Una professora deia que el millor dels canvis ha estat veure que al pati parlaven entre ells.

Maribel Díez. Ja.

Marc Masip. Per tant, se socialitzen molt més. Crec que és necessària una pauta de conducta a escala estatal immediata per saber a quina edat es pot tenir mòbil, on el puc fer servir i on no. Perquè, a més, els nanos ho requereixen. No veig nanos fumant a bars, no veig nanos sense cinturó, no veig nanos sense casc… Les pautes estatals marquen la societat. Aquests límits i normes, hem arribat ja a tal punt d’abús que cal fer-ho.

Maribel Díez. Que cal arreglar-ho.

Marc Masip. I ens aniran molt bé. Ens encantarà veure, perquè n’estic segur, telèfons mòbils on hi hagi un missatge positiu. És a dir, estudia sense el mòbil perquè seràs un gran professional.

Maribel Díez. Que bé.

Marc Masip. “Dorm sense el telèfon mòbil perquè et molestaré”. Crec que és necessari, sí o sí, que posem normes estatals. Tot plegat, no hem d’oblidar que, quan estem veient, mirant, interactuant, la nostra vida està passant. És a dir, la nostra vida és allò que passa mentre estem mirant la pantalla. I com més mirem la pantalla, més coses ens perdem de la nostra pròpia vida. Amb tot, el telèfon mòbil no deixa de ser una eina útil, però no és res més que això, una eina que l’ésser humà ha de saber fer servir a favor seu.

Maribel Díez. Cada cop ens comuniquem més mitjançant aplicacions com WhatsApp, mitjançant les xarxes socials. Com influeix això en el nostre llenguatge i en la nostra manera de comunicar-nos, en les relacions que establim, millor dit?

Marc Masip. Ens està afectant, i molt. Els nanos cada cop llegeixen menys. Per tant, com a conseqüència directa, escriuen moltíssim pitjor. Russell Poldrack, un neurocientífic de Stanford, va publicar que, quan s’està fent una multitask, conegut com a multitasking, hi ha una part del que s’està fent que se’n va al cantó equivocat del cervell. Per exemple, si un noi està veient la televisió i fent els deures, tot aquest aprenentatge queda eliminat. I després ens trobem amb el fet que les relacions humanes dels nanos s’estan perdent. Aquí veiem que estem creant uns adolescents covards. Adolescents incapaços d’interactuar,de tenir relacions interpersonals reals, de tocar, d’ensumar, d’assumir, d’afrontar, de superar… Per tant, hem de llegir més, hem d’escriure moltíssim més, hem d’ordenar millor les nostres tasques i no fer servir el multitasking. Hem d’obligar els nostres joves a estudiar, a llegir, a no tenir el telèfon mòbil per ser més efectius i concentrar-se millor i, sobretot, a fomentar aquestes relacions personals tan importants i tan necessàries perquè el món segueixi funcionant.

Maribel Díez. Tan necessàries. Parlar de desconnexió és fàcil, però m’agradaria que, si pots, ens donessis algunes recomanacions de com fer-ho. Com desconnectar?

Marc Masip. Bé, jo crec que és necessari, per fer un bon ús del telèfon mòbil, marcar-te les teves pròpies pautes. Per exemple, és imprescindible dormir amb el telèfon mòbil apagat, és molt important el descans, ens anirà bé per l’endemà. De fet, ja no tenir-lo al llit abans d’anar a dormir, perquè l’únic que farà és endarrerir el nostre son i ens distraurà o ens durà a diferents tasques que no ens aportaran res en aquell moment. Dues: treballar o estudiar, depenent de la nostra situació, sense el telèfon mòbil. Som moltíssim més efectius quan no disposem del telèfon mòbil per fer una tasca. Per tant, quan estic estudiant, quan soc a classe o quan estic treballant o fent un informe, no tenir aquestes distraccions. I no em serveix l’excusa que necessito el telèfon mòbil per treballar, perquè tots sabem que potser sigui així, però també sabem que hi ha moltíssimes distraccions en aquell moment. És indispensable no enviar imatges amb contingut sexual propi. Un estudi recentment publicat als Estats Units parlava del sexting, l’enviament d’imatges pròpies amb continguts sexuals a la teva parella. Ens deia que, en edats adultes, quan ja hi ha uns anys de relació i de confiança, això es retroalimentava, fins i tot a escala sexual o amorosa. Però el mateix estudi parlava dels perills que té pels adolescents enviar aquesta foto. No podem tenir contingut de valor al nostre telèfon mòbil. Ni mots clau ni xarxes socials obertes ni imatges que puguin jugar en contra nostra ni dades bancàries. Ha de ser un element protegit per nosaltres mateixos. I parlàvem de l’educació. Quan parlàvem de no ignorar la persona que tenim davant. Jo crec que és fonamental, a reunions d’amics, a reunions familiars, no ser amb el telèfon mòbil. Això ens farà connectar més amb totes les persones, ens farà connectar més amb l’ésser humà i oblidar-nos una mica d’aquesta màquina que, a vegades, ens fa desconnectar. Tanta activitat a xarxes socials, amb imatges que es pengen, vídeos que es pengen, està creant síndromes ja determinades. Com per exemple el FOMO, que és aquella sensació que em puc perdre alguna cosa si no estic connectat. Si hi ha un moment en què estic desconnectat del telèfon mòbil, m’estic perdent aquelles coses que passen.

Marc Masip. Jo vaig tenir en el seu moment una influencer com a pacient que m’explicava que, quan anava al gimnàs a fer esport, s’havia de dur el mòbil amb ella. Vam aconseguir que el deixés a la taquilla i, quan va tornar, tenia una certa ansietat per veure què estava passant. La sorpresa i el malestar d’ella va ser quan va veure que no tenia res. Per tant, ningú s’havia preocupat d’ella ni ningú l’havia trobada a faltar. Per tant, tampoc s’havia perdut res. Havien passat 45 minuts, però ella va entendre que era ella qui generava aquells continguts. Després ens adonem que hi ha una infinitat de perfils falsos creats cada segon a les xarxes socials i no ens adonem de com de perillós és aquest enviament o publicació de fotos. Una cosa és publicar i l’altra és enviar. Hem de tenir en compte que, a l’últim estudi de Desconect@, hem avaluat que el 92 % de les fotos que enviem les veuen altres ulls que no són els del receptor original. Per tant, es va creant un a viralització. Davant d’aquesta viralització, exemples com a Finlàndia, on els adolescents que van viralitzar un vídeo de dues noies besant-se han estat jutjats i no se’ls permetrà ser professors, bombers, metges ni psicòlegs per la resta de la seva vida ni podran viatjar als Estats Units. Una pena molt comentada, molt polèmica, però que de ben segur farà que d’altres nanos no viralitzin i, per tant, no causin danys. Crec que és imprescindible que els nostres joves tornin a fer activitats extraescolars. La més important o la que més beneficis dona és l’esport. Aquest esport, que si és en grup és encara millor, els donarà una cultura de vida transcendental. Però, si hem d’anar a allò fonamental, no podem oblidar mai que allò humà sempre serà superior a allò virtual.

Maribel Díez. Arribat el cas, un pare i una mare detectem que el nostre fill està enganxat al telèfon mòbil. Com actuem?

Marc Masip. Bé, quan ens adonem que el nostre fill té un problema, el més raonable és cercar ajuda professional que solucioni aquest problema. Però sí que és cert que, si el problema és puntual o si el comportament és puntual, no hem d’exagerar i hem d’educar per veure si, realment, ha estat quelcom de puntual o ja és un hàbit consolidat. És molt important no exagerar, és molt important no ser extrem, d’acord? És molt important ser amb ells, navegar amb ells, que ells ens puguin ensenyar què fan o què els interessa. Però, alhora, per exemple, és interessant tenir-los navegant en una zona comú de la casa per nosaltres, també, estar pendents d’ells. I és important evitar càstigs extrems sense un argument. Jo no puc arribar i dir al meu fill que això és així perquè sí, perquè ho dic jo. És interessant, per exemple, tenir unes normes o límits d’ús a casa que, en cas d’incompliment, ja estiguin escrites quines en seran les conseqüències. Que poden ser, per exemple, alguna cosa molt més positiva, com anar a fer una activitat de família junts, que també s’està perdent. Que, de forma estratègica, sigui anar al teatre i no poder fer servir el telèfon mòbil o anar a fer una activitat estratègica d’aventura amb els teus fills. És important que ells sàpiguen el perquè de les coses. Nosaltres, com a pares, no ens hem de justificar, però sí que els hem d’explicar el perquè de les coses perquè ells les entenguin millor, les facin seves i, per tant, les apliquin de la millor manera. Quan tenen les seves preocupacions, quan tenen les seves carències, quan tenen les seves inseguretats, es refugien en les noves tecnologies, en les pantalles, per trobar-hi alguna cosa. Fins i tot, en molts casos és positiu perquè hi troben coses, amics, o hi troben una parella que a la vida real es converteix en això, en real. Però en altres casos, no. En altres casos, s’evadeixen de tot això, no solucionen les seves carències ni els seus problemes i, per tant, som davant d’un fracàs imminent.

Maribel Díez. Bé, Marc. Moltíssimes gràcies per aquesta conversa, per tot el que ens has aportat. Tens algun missatge final que llançar? Alguna idea?

Marc Masip. El més important que l’ésser humà anhela és la llibertat, i l’origen de tot això és el coneixement. Hem de donar llibertat als nostres adolescents, i només és mitjançant aquest coneixement. Adquiriran el coneixement si els formem i els eduquem. Necessiten normes i límits. Necessitem que ens les posin, que ens les instaurin al nostre funcionament. Necessitem que els pares estiguin més formats i més educats, que les escoles tinguin millors recursos per poder educar en competències tecnològiques. I no oblidem que el telèfon mòbil, les xarxes socials, les tauletes o els ordinadors són eines fantàstiques, meravelloses, però sempre fent-ne un bon ús. Tenim l’avantatge de poder-ne disposar, tenim l’avantatge de poder-ne agafar el millor, però estem caient en l’error d’abusar-ne, estem caient en l’error d’anar més enllà, de deixar que la part addictiva ens mengi, i estem oblidant la part humana. Aquesta part humana que mai serà vençuda per la tecnològica i que hem de potenciar al màxim per això, per ser més feliços, més lliures, millors persones i tornar a connectar amb nosaltres mateixos, no amb una cosa que no existeix.

Maribel Díez. Ha estat un plaer ser aquí amb tu.

Marc Masip. Moltes gràcies a tu, Maribel. Ja has vist que podem estar sense telèfon mòbil i passar una estona de connexió interessantíssima. Espero veure’t ben aviat.