Curiositats meteorològiques d’altres planetes

José Miguel Viñas. Hola a tothom, em dic José Miguel Viñas. Explicava un meteoròleg de fa molts anys, que es deia Mariano Medina i és un dels meus referents, que ell vivia de l’aire. Doncs jo també visc de l’aire, gràcies sobretot a la divulgació de la meteorologia, que és la meva principal feina, la meva principal tasca. A més, és una feina apassionant i inspiradora perquè gràcies a ella he pogut viatjar a molts llocs, no només d’Espanya. He estat en un lloc com l’Antàrtida. També conec moltíssimes persones, i no només del meu àmbit professional, com serien els meteoròlegs o presentadors del temps a la televisió i altres mitjans de comunicació, sinó també a persones que treballen en mitjans de comunicació, a científics que estan investigant el clima, i, en general, a un espectre molt ampli de tota mena de persones. I amb moltes, a més, tinc una amistat, cosa que és molt enriquidora. Us comentaré una mica com he arribat jo fins aquí. Potser vosaltres esteu a punt de començar una carrera professional, i al final, encara que tinguis les idees clares, en un moment donat es creua en el teu camí una circumstància que fa que al final et dirigeixis en un sentit del camí. En el meu cas, quan jo era petit tenia un interès en general per la natura i la ciència. Quan era més gran, vaig començar a llegir sobre divulgació científica. Per exemple, autors com Isaac Asimov. També em va influir força la sèrie ‘Cosmos’, de Carl Sagan, un enorme divulgador. I això, al final, va anar evolucionant i vaig prendre la decisió de començar la carrera de Ciències Físiques, inicialment amb la idea d’esdevenir astrònom o astrofísic, perquè l’astronomia era una de les ciències que més m’apassionaven i que encara m’agrada molt.

A meitat de la carrera ja vaig haver de prendre decisions i vaig començar a pensar que allò que realment m’omplia era l’atmosfera, la meteorologia. I em vaig especialitzar en Física, a la meva època s’anomenava de la Terra i el Cosmos o Física de l’Aire. I jo sobretot pensava, quan pensava en un ofici, en l’energia eòlica, que en aquells moments estava començant a despuntar. Així i tot, i això és el que us deia de les casualitats de la vida, quan ja estava fent l’especialitat, em va arribar una oferta per fer de becari en una televisió privada, Antena 3, a l’àrea de meteorologia. Ens hi vam presentar gairebé tots els que estàvem a classe. I després d’una entrevista i un càsting, perquè a la televisió cal fer càstings, vaig tenir la sort de poder gaudir dels quatre mesos d’aquella beca. Va ser el meu primer contacte amb el món de la televisió, dels mitjans de comunicació. Vaig començar a saber com es cuina un espai del temps en una televisió. I una cosa va portar l’altra. Posteriorment, vaig començar la meva labor a la ràdio. Vaig tenir també la immensa fortuna de començar a col·laborar en un programa, que encara s’emet a Radio Nacional, que es diu ‘No es un día cualquiera’, amb Pepa Fernández, i això em va permetre començar a diversificar la meva activitat, perquè no únicament als mitjans de comunicació faig la previsió del temps, que és el que un espera d’un meteoròleg o d’un físic especialitzat en atmosfera, sinó que vaig iniciar aquesta labor de divulgació que he continuat fins ara. I és apassionant, perquè em permet conèixer i establir moltes relacions, sovint insospitades, amb multitud de fenòmens meteorològics i atmosfèrics, a la nostra vida quotidiana.

El temps ens influeix. Ara estem parlant moltíssim de canvi climàtic, que cada cop crec que ho percebem més de prop. Veiem que és una cosa que ja ens comença a afectar molt directament. Però, al marge del canvi climàtic, hi ha multitud de fenòmens meteorològics que ens influeixen, i conèixer el seu l’origen és apassionant, com us dic. Al darrere hi ha la física i també moltíssimes curiositats. I com que sé que aquí, entre vosaltres, hi ha moltes persones curioses, jo us convido a fer-me algunes preguntes per mirar de donar resposta a la vostra curiositat. Així que endavant, quan vulgueu.

Jimena. Hola, José Miguel. En una conferència et vaig sentir dir que hi ha molta connexió entre els fenòmens meteorològics, la cultura, l’art o la literatura. Podries donar-nos algun exemple?

José Miguel Viñas. És clar que sí. És un tema que, a més, m’apassiona. Trobar aquest tipus de relacions entre, com bé dius, l’art, la literatura o la pintura en general, i els fenòmens meteorològics. Mireu, us explicaré un parell d’històries, dues o tres històries, perquè entengueu quines relacions es poden donar. Viatjarem en el temps a l’any 1815. A Indonèsia es va produir una gegantina i enorme erupció volcànica, la del volcà Tambora, una de les més grans que s’han produït a la Terra en els últims milers d’anys. Va ser tal la quantitat de materials que va llançar a l’atmosfera, i que després es van dispersar per tota la Terra, que va provocar l’any següent el que es coneix com l’any sense estiu. L’any de 1816 es diu així en climatologia perquè, en realitat, aquell any a Europa o en algunes zones dels Estats Units el temps no va ser estiuenc. Aquell estiu hi va haver nevades a les muntanyes, molts dies de pluja, temperatures baixes. I en aquell context meteorològic generat pel mateix volcà, encara que Europa estava a milers de quilòmetres de distància d’on es va produir, a Indonèsia, parlarem d’un personatge molt famós a l’època, el poeta anglès Lord Byron, un reconegut poeta ja en aquell moment. Lord Byron tenia un grup d’amics. Vivia a Anglaterra, amb aquell temps de gossos, podríem dir, i va decidir anar-se’n a la seva casa d’estiu a Suïssa, al llac de Ginebra, a la Vil·la Diodati. Va anar allà amb alguns dels seus amics més íntims.

Allà hi havia Polidori, a qui tenia com a metge personal. Allà hi havia Mary Shelley i el seu marit. Van anar a Suïssa intentant fugir d’aquell temps tan plujós, tan fred, tan horrorós, tan desagradable d’Anglaterra. I es van trobar el mateix temps a Suïssa, a l’estiu, en aquell estiu que no va existir. Imagineu-vos Lord Byron i els seus amics dins d’aquella casa d’estiu, gairebé sense poder sortir a gaudir del sol, de les passejades a l’estiu. I no se li va acudir res més a Lord Byron que dir als seus amics que escrivissin un relat ambientat en aquell ambient tenebrós, un relat de terror. I tots ells es van posar a escriure. Allà va sorgir el personatge de Frankenstein, de Mary Shelley. Allà va sorgir el personatge del vampir de Polidori. Allà va sorgir la novel·la gòtica, que després va tenir un recorregut. És a dir, fixeu-vos fins a quin punt un fenomen, volcànic en origen, meteorològic després, va influir en una sèrie d’artistes o, en aquell cas, novel·listes, poetes de l’època. La influència de Volcà Tambora.

Us explicaré una altra petita història sobre aquestes influències volcàniques. Anem ara a finals del segle XIX, a 1883, una altra erupció volcànica gegantina, la del volcà Krakatoa. Una erupció que va generar un estrèpit que es va escoltar a milers de quilòmetres de distància. Va llançar cendres fins a gairebé 80 quilòmetres d’altitud. També les partícules es van estendre per tot el planeta. I una de les coses que va provocar aquella erupció és que els mesos, i fins i tot anys, posteriors a l’erupció, els cels, sobretot a l’alba i al vespre, eren particularment cridaners. Es produïen els anomenats “cels rogents”, cels encesos. Semblava que els núvols resplendien foc, perquè aquestes partícules a l’aire fan que la llum es dispersi de manera diferent. El cas és que, ja fa uns quants anys, uns quants científics van publicar un article al fil del famós quadre d’Edvard Munch, ‘El crit’, i van plantejar la següent hipòtesi de treball: els cels rogents que apareixen a ‘El crit’ de Munch són els cels que va generar el volcà Krakatoa i que Edvard Munch va veure a Noruega, on ell vivia. És un quadre que va pintar el 1893, deu anys després de la famosa erupció, però Munch al seu diari va anotar com li van impressionar aquells cels sagnants, com ell deia, a la seva època de joventut, i segons aquests científics, van quedar plasmats en aquest quadre icònic de la nostra cultura moderna, ‘El crit’.

No obstant això, fixeu-vos com és la ciència. Anys després, l’any 2017, altres científics van plantejar una altra hipòtesi. I és que aquells cels de ‘El crit’ de Munch, aquells cels que a part de vermells són ondulats, van poder deure’s a l’observació d’Edvard Munch d’uns núvols molt espectaculars que es produeixen de vegades en latituds altes, a les regions polars, que són els núvols estratosfèrics, els núvols nacrats o mareperles, per la textura que tenen. Efectivament, aquests científics van documentar diversos albiraments d’aquells núvols, justament allà a Cristiania, que era com es deia Oslo a l’època en què Munch vivia allà. Per tant, possiblement… A mi m’agrada barrejar una mica les dues teories científiques. Aquest color rogent de ‘El crit’ de Munch segurament va rebre una influència volcànica per l’erupció del Krakatoa, però també aquesta forma ondulada segurament és el record de Munch de veure aquests espectaculars núvols mareperles als cels de Noruega. Us acabo de parlar d’un quadre. Hi ha molts quadres que reflecteixen aquesta influència del cel, del comportament meteorològic.

Us explicaré també una petita història que està relacionada amb el lapislàtzuli. És un mineral que es va convertir, en l’època del Renaixement, en allò que anomenaven “l’or blau”, perquè tenia un preu més alt que l’or. Amb el polsim d’aquest mineral, els pintors d’aquella època generaven el pigment amb què solien pintar els cels, perquè era un color blau que era realment espectacular, o les vestidures d’alguns nobles o monarques, o els mantells de les verges. Era el blau perfecte per fer això als quadres. Però, què passava? El lapislàtzuli únicament es produïa, i avui dia continua sent així, en unes mines que existien únicament a la zona de l’antiga Pèrsia, on avui dia hi ha l’Iran. Venia per la Ruta de la Seda, arribava a Itàlia, a ports com el de Venècia, i es comercialitzava i era caríssim. Els pintors només podien accedir a una mica d’aquest mineral gràcies als mecenes per als quals treballaven i que els finançaven. Aleshores jo, que m’he interessat des de fa molts anys per aquesta influència del cel en els pintors i com l’han reflectit en els quadres, vaig interessar-me fa anys pels famosos cels de Velázquez, cels complexos i embolicats. Si mireu els quadres de Velázquez on es veu el cel, veureu que no són cels totalment blaus, sinó que hi ha moltíssims matisos, moltíssims tipus de núvols, grisencs, blancs, platejats, barrejats amb el blau.

I vaig llegir que algun expert en art comentava que Velázquez potser va plasmar aquests cels perquè, com que era tan car el lapislàtzuli, no podia omplir el cel de color blau, així que el barrejava amb altres colors, amb altres olis, per economitzar en certa manera aquest pigment tan valuós. Al final, investigant aquest tema, em vaig adonar que aquesta hipòtesi feia aigües. És cert que Velázquez va utilitzar lapislàtzuli en alguns quadres, però també altres pigments per fer el blau. Per tant, la hipòtesi que jo defenso és que Velázquez, com altres pintors, va reflectir aquests cels als seus quadres perquè realment els va observar. A l’època en què ell va pintar aquells retrats o aquell quadre de ‘Las lanzas’, era habitual que a Madrid, on era pintor de la cort, veiés i observés aquells cels que al final va reflectir fidelment en la seva obra pictòrica.

David. Hola, José Miguel. Em dic David. Alguna vegada he sentit que a les tempestes elèctriques apareixen llamps dorments. Pots explicar-nos què és això?

José Miguel Viñas. Sí, és una cosa molt curiosa això dels llamps dorments o latents, que també es diuen així. En general, un llamp, com bé sabeu, és una descàrrega elèctrica molt potent i que moltes vegades impacta a la superfície terrestre. És molt normal que hi hagi una tempesta en una zona on hi ha arbres, en un bosc o una muntanya, i que algun llamp, i això es coneix com l’efecte punta, incideixi justament a la part alta de l’arbre. El més normal és que llavors es produeixi una combustió i un incendi. De fet, així comencen molts incendis forestals. Però, què passa moltes vegades? Que prèviament a la caiguda dels llamps plou molt, plou amb intensitat. Tota la cobertura vegetal es mulla, i quan el llamp impacta en l’arbre, en aquell moment no genera una combustió instantània, però sí que es queda al seu interior una mena de combustió lenta i gairebé es carbonitza per dins. Roman latent. Per això s’anomena raig dorment. I passa la tempesta i aquesta part interior de l’arbre es va cremant molt lentament. Tota la part exterior està mullada, hi entra molt poc oxigen i, per tant, aquesta combustió gairebé no es manifesta. Sí que es queda una marca a l’arbre justament en caure el llamp. Potser passa un dia sencer i la part exterior es va assecant i comença a entrar oxigen. Com sabeu, l’oxigen el que fa és justament provocar la combustió. De cop, l’arbre es converteix en una teia i comença a cremar. Per això, els agents forestals, una de les coses que fan és que, quan es produeix una d’aquestes tempestes, miren si hi ha arbres que tenen aquesta marca característica que deixa una mena de cicatriu, un llamp, i acoten la zona perquè saben que allà dins pot haver-hi un llamp latent que, amb el pas de les hores o fins i tot dels dies, pot donar lloc a un incendi. Fins i tot a través de les arrels aquesta lenta combustió es transmet.

Segur que us heu fixat en la forma ramificada que tenen els llamps al cel quan hi ha una tempesta. Són allò que solem anomenar “culebrillas”. Aquestes descàrregues elèctriques tan potents el que fan és buscar, al medi pel qual es transmetin, sempre la zona de menor resistència elèctrica. A l’aire el que observem és la ramificació. Però, què passa quan el llamp impacta a terra? Que és tal la temperatura a la qual s’escalfa el terra, que sol estar format per sorra, que cristal·litza immediatament i es forma una estructura inicialment per sota de la superfície, que s’anomena “fulgurita”, que és com una mena d’arrel. És una estructura que al final és pètria, és sòlida. I també hi ha un fenomen molt curiós que es coneix com les figures de Lichtenberg. Espero que ningú de vosaltres mai… No diré que mal llamp us mati, sinó que un llamp caigui a prop vostre, perquè és molt perillós. Però, si cau a certa distància, potser teniu la sort de sortir vius d’aquesta situació. Però al cos se’ns queden unes marques molt semblants a aquesta ramificació que observem a terra o a l’aire. Són aquestes figures. Al final és una cremada que té també aquesta forma ramificada, perquè al nostre cos, a la nostra pell, també el corrent elèctric sol buscar una zona de menor resistència elèctrica. Si al final un llamp et cau massa a prop o et cau justament a sobre, les probabilitats de sobreviure són realment molt petites, perquè el més normal és que el cor s’aturi, pateixis un infart immediat i moris fulminantment, a més de carbonitzat.

I per explicar una altra cosa curiosa de les tempestes, us parlaré del llampec del Catatumbo. En una zona de Veneçuela, al llac Maracaibo, es produeix un fenomen molt curiós, i és que és una de les zones amb més activitat tempestuosa del món. Allà hi ha més de 200 dies a l’any en què hi ha tempestes, i en aquests dies amb tempestes durant moltes hores seguides estan caient llamps i produint-se llampecs, la resplendor lluminosa que generen aquestes descàrregues elèctriques. És una de les zones que més ozó genera a la Terra, perquè els llamps… Una cosa que fan aquestes descàrregues elèctriques és trencar literalment les molècules d’oxigen que hi ha a l’atmosfera. Sabeu que l’atmosfera està formada sobretot per nitrogen i oxigen. Doncs la descàrrega elèctrica trenca les molècules d’oxigen a milers de graus de temperatura i s’allibera oxigen monoatòmic que s’ajunta amb molècules i forma ozó. Per això les tempestes elèctriques tenen aquesta olor característica, metàl·lica. Aquesta és l’olor de l’ozó. Doncs en aquesta zona del llac Maracaibo hi ha una activitat frenètica que s’entén per la manera en què arriba l’aire humit, hi ha metà pels aiguamolls i els llacs de la zona, i es genera aquesta enorme activitat elèctrica.

Nacho. Hola, José Miguel. Em dic Nacho. Sempre m’he preguntat per què la neu és blanca, i per què quan neva hi ha tant de silenci.

José Miguel Viñas. La neu és un dels fenòmens meteorològics més fascinants. Em preguntes per la blancor i per aquest silenci característic. Per entendre-ho, hem de saber primer què és la neu. La neu és un conglomerat de petits vidres de gel que es formen al si de l’atmosfera, als núvols que deixen les nevades. Es formen primer embrions de gel microscòpics i, sobre aquests embrions, si l’ambient està carregat d’humitat dins del núvol, es va incorporant gel i es van formant aquestes estructures amb forma estrellada o no, que tenen els vidres de gel que formen els flocs de neu que veiem caure en una nevada. Al final, quan la neu es diposita sobre el terra i forma un mantell blanc, està absolutament plena de buits. Està tota plena de buits d’aire. I aquests vidres de gel són com petits miralls, de manera que la llum, un cop incideix sobre la neu, es reflecteix en aquests miralls de gel, i el resultat és una enorme reflectivitat, fins al 90 %. Per això ens hem de posar unes ulleres de sol quan anem a una zona nevada, per exemple a la muntanya o a una estació d’esquí. És molt perillós perquè ens reflecteix gran part de la llum que rep. La presència d’aquests buits dins la neu és el que, al final, fa que esmorteeixi els sons. Igual que una paret de suro en un estudi de gravació. És un material porós, és un material que fa que qualsevol so que incideix sobre ell, sobre la neu en aquest cas, queda absorbit i queda molt poc reflectit o rebotat, de manera que aquesta sensació quan hi ha una nevada, que anul·la tot el so ambient, és real, perquè en estar tot el terra cobert per la neu, el que passa és això, que el so queda absorbit.

La forma de les estrelletes de neu també té una història molt curiosa. A la neu es dona una circumstància. Al gel que forma la neu. El gel, que, com sabeu, és la forma o l’estat sòlid de l’aigua, cristal·litza al sistema hexagonal. Si miréssim un cristall de gel microscòpic amb un microscopi, perquè no és visible a simple vista, veuríem que ja comencen a formar-se formes hexagonals com una bresca d’abelles. Aquesta estructura, miraculosament, a mesura que va augmentant la mida del vidre de gel, es va mantenint fins a la forma final. Fins i tot de vegades cauen vidres estrellats i hexagonals macroscòpics, que podem arribar a veure. De què depèn la forma final que té una estrelleta de neu? Doncs principalment de dos factors. De la temperatura que hi hagi a l’ambient i, en particular, on es forma la neu, a la part alta de l’atmosfera, on hi ha els núvols, i també del contingut d’humitat. Hi va haver un científic japonès dels anys 30 del segle passat, és a dir, fa gairebé un segle, que va estudiar a fons aquesta qüestió, i amb un diagrama va arribar a comprendre i va donar a conèixer a la comunitat científica com, en funció de la humitat i la temperatura, al final el que es forma és o bé una placa hexagonal o bé una estrelleta que sempre ha de tenir sis puntes o un múltiple de sis. És a dir, si veieu representada una estrella de neu amb vuit puntes, això no es dona a la natura. Pot donar-se una de sis o una de dotze si se’n superposen dues, però mai vuit, perquè l’estructura és hexagonal. De vegades té aquesta forma dendrítica, de vegades té forma de plaques hexagonals, de vegades de columnes també hexagonals. Tot aquest conglomerat de gel s’ajunta i dona lloc, al final, als flocs de neu. Com deia, és un dels elements més fascinants que es poden formar a l’atmosfera de tots aquells que poden precipitar d’un núvol.

Ignacio. Hola, José Miguel. Em dic Ignacio. En un article teu parles de les formes de la neu i del gel. Ens podries parlar sobre això?

José Miguel Viñas. És clar que sí, Ignacio. La neu, com he explicat, és fascinant per la seva naturalesa i dona lloc a formes realment curioses. Per exemple, de vegades forma rodets sobre el mantell de neu. La neu, un cop es diposita sobre el terra, de vegades una capa bastant gruixuda s’estratifica. En elles es poden diferenciar diferents capes amb diferents característiques, perquè hi pot haver una zona que sigui de neu més endurida. Una part de la superfície es pot fondre durant el dia, es congela la part inferior i torna a nevar. Al final es forma una cosa semblant als estrats geològics, una sèrie de capes. Què passa? Que moltes vegades la capa superior està recolzada sobre una capa de neu més endurida i, si hi ha vent o estem en un vessant amb pendent a favor de la gravetat, aquesta capa superior s’enrotlla com un rodet i el resultat és espectacular. Veiem com la neu és capaç de formar una mena de cèrcol realment. Fins i tot, de vegades, al vidre davanter d’un cotxe, després d’una nevada pot passar, perquè té aquest pendent, de manera que es forma la neu damunt del cotxe i es forma després un rodet que llisca per sobre del cotxe fins a la part davantera. És molt curiós.

Però hi ha moltes més formes curioses de la neu. Per exemple, els anomenats “penitents”. Aquests són difícils de veure, perquè no es formen a qualsevol lloc. Es formen sobretot en zones de molt alta muntanya i on, a més, les condicions són molt extremes. Quan dic alta muntanya, em refereixo a cims per sobre dels 4.000 metres. Estic pensant als Andes, per exemple. Estic pensant a l’Himàlaia. Zones on la temperatura sol ser molt baixa i on la humitat de l’aire, també. En aquestes condicions, habitualment no neva, però de tant en tant hi ha nevades. S’hi produeix una nevada. Què passa? Que, a diferència d’una nevada en un lloc com pot ser una zona més baixa de muntanya o una ciutat, quan de vegades hi neva, allà dalt, una vegada que es forma la capa de neu, per si mateixa no hi ha un procés natural a l’atmosfera que vagi fent-la desaparèixer, com passa en altres llocs. És la mateixa radiació solar la que va perforant d’alguna manera, foradant aquesta neu, formant buits i finalment sublimant algunes zones i formant una mena de pinacles que s’anomenen “penitents” perquè ens recorden a aquests natzarens que fan processons a la Setmana Santa amb aquella cucurulla, perquè tenen aquesta forma. Fixeu-vos com és de curiós que el primer científic que va documentar aquesta forma tan espectacular de la neu va ser ni més ni menys que Charles Darwin, que us sonarà. Per què? Perquè Charles Darwin, en el seu viatge arreu del món, va aturar-se en diferents zones d’Amèrica, i va fer una travessia andina i, en una zona molt alta, es va trobar amb aquests penitents. Ell ho va documentar per escrit al seu quadern de viatge. Ell no entenia en aquell moment la raó. Posteriorment, s’ha pogut entendre. A més, tenen una mida variable. N’hi ha que poden tenir fins a més d’un metre d’alçada, i d’altres són minipenitents, petitets.

Però si això us sembla sorprenent, què direu si us parlo de la neu rosa? Neu rosa o neu de síndria. S’anomena així perquè l’aspecte és semblant a quan obriu una síndria, i aquest vermell no gaire intens que de vegades té la síndria, amb aquesta textura. I com es forma la neu rosa? És una neu que adquireix aquesta tonalitat per la presència d’una alga. En zones molt altes de muntanya, per sobre de 4.000 metres, hi ha algues que aconsegueixen sobreviure en aquest ambient tan hostil gràcies al fet que segreguen un líquid que les protegeix de la radiació ultraviolada i que és de color vermell o rosa. De manera que, al final, quan aquesta alga fa eclosió i s’estén per tot el mantell nival, tenyeix la neu d’aquest color. I com us podeu imaginar, és espectacular veure neu de color rosa. Però existeix i és molt interessant.

I hi ha més formes curioses de neu. Es poden formar boles de neu a la riba d’un mar o d’un llac. De vegades, per exemple als Grans Llacs dels Estats Units, en una situació en què ha nevat i tota la platja del llac està coberta de neu, les temperatures molt baixes i l’efecte de l’onatge, les pujades i baixades de les onades, generen boles de neu que poden arribar a cobrir una zona molt extensa de la platja. El resultat és espectacular. Imagineu-vos caminant per una platja i veure-la plena de boles de neu. Però no ha estat una persona l’encarregada de fer-les, sinó un procés natural de les onades i d’un ambient de temperatures molt baixes. I una altra manera molt curiosa que se m’acut també que pot arribar a formar el gel, en aquest cas, són una mena de flors. Us imagineu anant per una zona i que tot estigui ple de flors de gel? Doncs és possible també, sobretot a zones com els llacs congelats, on es forma una capa de gel al llac, o al mar, als mars polars, que també a l’hivern està cobert per una capa de gel d’un cert gruix. Què passa? Que aquest gel té fissures, i per elles s’escapa vapor d’aigua, i com que l’ambient exterior és de molts graus sota zero, poden estar a 30 o 40 sota zero, el vapor d’aigua, en escapar per allà, es congela immediatament i es van formant estructures similars al creixement d’una estrella de gel formada pels flocs de neu. El resultat és espectacular. Una praderia, podríem dir, a sobre una capa de gel plena de flors de gel.

Hugo. Hola, José Miguel. Què tal? Em dic Hugo. M’agradaria saber si en altres planetes també hi ha núvols, tempestes i vents com a la Terra.

José Miguel Viñas. Hola, Hugo. Doncs, efectivament, hi ha planetes que tenen atmosfera i, per tant, també tenen fenòmens meteorològics o atmosfèrics. Hem de pensar, o allunyar-nos una mica del Sol, a la part exterior del sistema solar, i allà tenim els grans gegants gasosos. Així es diuen. Júpiter, Saturn, Urà, Neptú. Fins i tot Plutó té una petita atmosfera, però sobretot Júpiter i Saturn són els gegants gasosos per excel·lència. I aquests planetes, que són molt diferents del nostre, presenten una meteorologia força diferent. Per exemple, Júpiter. A Júpiter hi ha un element molt cridaner a la seva atmosfera, que és la Gran Taca Vermella. La Gran Taca Vermella és un sistema tempestuós, amb un gir anticiclònic, que està una mica al sud de la zona equatorial. I quina és la principal diferència entre un sistema tempestuós de Júpiter i un sistema tempestuós, per gran que sigui, de la Terra? A la Terra, per exemple, un huracà pot tenir una, dues, tres setmanes de vida a tot estirar, i al final ja evoluciona en una borrasca o desapareix. La Gran Taca Vermella sabem que existeix des que el científic anglès Hooke la va observar per primera vegada al segle XVII. És a dir, almenys té 350 anys d’existència, perquè segurament abans d’aquesta primera observació de Hooke, ja existia la taca vermella. És a dir, és una atmosfera que permet que hi hagi sistemes meteorològics que romanen en el temps, almenys no a una escala com la de la Terra. Aquesta és una diferència fonamental entre el que passa a l’atmosfera terrestre i el que passa a un planeta com Júpiter. Per què aquesta diferència? Júpiter, gegant gasós, és gairebé íntegrament una atmosfera. No té un nucli ampli, rocós, com passa a la Terra, on la major part és roca i l’atmosfera és una fina capa que envolta aquesta superfície. A Júpiter això no és així.

A més, la composició és diferent. Té majoritàriament hidrogen, heli, gasos lleugers, i no tant nitrogen i oxigen com el nostre planeta. A més, Júpiter o Saturn estan molt allunyats del Sol, de manera que la principal font de calor no és externa, solar, sinó interna. De fet, de Júpiter els astrònoms en diuen una nana marró. Es va quedar gairebé al límit de ser una estrella. Per molt poc no tenim dues estrelles al sistema solar, el Sol i Júpiter. Aleshores, el centre de Júpiter, el nucli de Júpiter, sotmès a una pressió enorme, genera una calor que escalfa l’atmosfera per sota. Aquí a la Terra no és així. La Terra rep del Sol la major part de la radiació, la calor, s’escalfa la superfície terrestre i aquesta calor va escalfant l’atmosfera de baix a dalt. No tenim una font interna potent de calor, tret del nucli de la Terra, però aquest no arriba a escalfar l’atmosfera. Altres singularitats d’aquelles atmosferes planetàries. Saturn. A Saturn es produeixen els vents més veloços de tot el sistema solar. Què diríeu? 800 quilòmetres per hora? Mil quilòmetres per hora? 1.200? Dos mil quilòmetres per hora. Perquè us feu una idea, els vents més intensos que es poden arribar a registrar aquí a la Terra són els que generen els tornados més potents que es poden formar. Un tornado fort és capaç de llançar trossos de fusta d’una tanca com a projectils, com a bales. De fet, hi ha països, sobretot els Estats Units, que tenen molts tornados, quan avisen que s’apropa un tornado a una població, la gent es fica en un soterrani, i moltes cases queden totalment destruïdes perquè són de fusta. Doncs aquests tornados de la Terra poden tenir ratxes de més de 500 quilòmetres per hora, més de 600 quilòmetres per hora. Però a Júpiter, per observacions de l’atmosfera, hi ha vents de fins a 2000 quilòmetres per hora.

I us explicaré una cosa sorprenent de les atmosferes de Júpiter i de Saturn, perquè allà dins, amb milers de quilòmetres de gruix, es pensa, ningú ho ha pogut comprovar ‘in situ’, que plouen diamants. Us imagineu un planeta on plouen diamants? Doncs això passa a Júpiter i Saturn. Per què? Perquè allà dins les pressions són tan grans, no són comparables a la pressió que té l’atmosfera terrestre, que el carboni que hi ha en aquestes atmosferes és capaç de comprimir-se fins a convertir-se en diamant, en la forma més dura que hi ha a la natura. I es pensa que hi ha pluges de diamants tant a Júpiter com a Saturn. També hi ha una altra curiositat. Una de les llunes de Saturn és Tità, i Tità és l’únic satèl·lit natural de tot el sistema solar que també té una atmosfera. Una atmosfera formada principalment per nitrogen i també per metà. I us donaré una dada també molt curiosa. El primer astrònom que va deduir que la petita Tità, encara que és un satèl·lit gran, tenia atmosfera, era un astrònom d’aquí, d’Espanya. José Comas Solà. Fa un segle, des de l’Observatori Fabra, que és a la falda de la ciutat de Barcelona, al Tibidabo, apuntant el telescopi a Saturn, va comprovar que, quan una estrella passava per la vora de Tità, disminuïa la seva intensitat lluminosa per tornar a augmentar. I per aquest fet va deduir que Tità, aquell petit satèl·lit, devia tenir una atmosfera, com finalment es va poder comprovar.

Així que, com veieu, les atmosferes planetàries són una capsa de sorpreses. I tampoc no em puc oblidar de Venus. És un planeta que, en grandària i distància al Sol, és similar a la Terra. Però atents al que té allí Venus. Té un efecte hivernacle absolutament brutal. La composició de l’atmosfera de Venus té un 95 % de CO2. Nosaltres, a la Terra, ara estem començant a veure els efectes de l’efecte hivernacle perquè han augmentat les emissions, i estem parlant de 415 o 420 parts per milió de CO2 a l’aire. Tanmateix, a Venus gairebé tot és CO2. Quin és el resultat? Que la temperatura a la superfície de Venus s’apropa als 450 o 500 graus Celsius. Temps enrere, amb una atmosfera molt densa, a més, es pensava que, a causa de l’efecte hivernacle, la superfície Venus estava plena de vegetació. Això es va arribar a especular fa ja molts anys. Quan es va aconseguir enviar-hi una primera sonda abans que es cremés, perquè, com podeu comprendre, a 500 graus pocs dispositius poden resistir molt de temps, es va comprovar que era un món infernal. Tot al contrari del que es podia deduir d’una capa gruixuda de núvols. A l’atmosfera de Venus, per exemple, hi plou àcid sulfúric, àcid nítric. Imagineu-vos aquest ambient tan hostil que, afortunadament, no té res a veure amb l’ambient que tenim aquí a la Terra.

Paula. Hola, José Miguel. Em dic Paula, i m’agradaria preguntar-te sobre el canvi climàtic, ja que avui dia hi ha molta gent que està preocupada per això. Des del punt de vista d’un meteoròleg, quines són les principals evidències d’aquest canvi climàtic?

José Miguel Viñas. M’alegra molt que em facis aquesta pregunta. Jo crec que tots sou conscients que ja estem vivint un canvi climàtic. A mi em van explicar ja fa força anys que el canvi climàtic encara havia d’arribar, però ja ha arribat. Ja estem veient els seus impactes, ja no es pot discutir si hi ha o no canvi climàtic, o si aquest canvi climàtic, tal com s’està manifestant, és degut justament a les nostres activitats, principalment a les emissions de gasos hivernacle, com el CO2 o com el metà, que hem anat llançant a l’atmosfera. Estem ara mateix en el moment de la història de la humanitat on més emissions hem llançat d’aquest gas, i fa més de 30 anys que intentem mitigar el canvi climàtic. Els científics ja fa gairebé quatre dècades que diuen que la temperatura podia pujar i que els impactes del canvi climàtic podrien ser cada vegada més grans. Estem comprovant que això ja està passant, i això és un senyal d’alarma. De fet, ara ja no es parla de canvi climàtic, sinó d’emergència climàtica. És urgent que canviem moltes coses de la nostra societat. No podem continuar emetent els gasos d’efecte hivernacle com ho estem fent, perquè, al final, aquests impactes que es continuaran produint augmentaran massa la seva magnitud. Avui dia, segur que heu sentit a parlar de l’IPCC, el Panell d’Experts de Canvi Climàtic de les Nacions Unides. L’IPCC cada cinc, sis, set anys emet un informe on, d’alguna manera, resumeix l’estat del coneixement, de la ciència del clima, del canvi climàtic, que constantment s’està alimentant d’investigacions de milers de científics a tot el món.

En el seu darrer informe, el sisè, l’IPCC planteja cinc possibles escenaris d’emissions d’aquí a finals de segle. Quin és el nostre objectiu com a societat? Esquivar els escenaris perillosos, esquivar els escenaris d’emissions altes o molt altes. Perquè, si al final ens dirigim a aquests escenaris a mitjans o finals de segle, no només nosaltres, els que som aquí ara, sinó els que venen per darrere, les noves generacions, s’hauran d’enfrontar a un món hostil, a un món on els impactes ens faran molt de mal, en què no serà fàcil adaptar-se a aquests canvis. Hem d’aspirar, amb un canvi profund de la nostra societat, a anar evolucionant cap a escenaris de baixes o molt baixes emissions. Així i tot, si no s’assoleix aquest famós grau i mig a final de segle o els dos graus que ja s’està plantejant en l’àmbit de la comunitat científica, continuarà havent-hi una evolució en el canvi climàtic, en l’escalfament global. Continuaran pujant les temperatures i els impactes continuaran augmentant. Però en aquests dos escenaris, entre cometes ideals, ens podríem més o menys anar adaptant sense gaires dificultats, tot i que és un repte majúscul enfrontar-nos al canvi climàtic. Sens dubte, si no fem res, si continuem passius, si segueix la inacció climàtica, els escenaris als quals anem de cap són els d’emissions altes o molt altes. A mi, sens dubte, aquest futur no m’agradaria veure’l, perquè és un futur apocalíptic. És un futur en què hi haurà un gran patiment. Molta gent ho passarà malament. No serà igual per a tothom, però sobretot els més vulnerables, els països del Tercer Món i fins i tot nosaltres també patirem aquests impactes a Europa o en altres zones del món.

El canvi climàtic té, a més, el risc que en un moment donat hi pugui haver, com jo dic sovint, una sorpresa, una sorpresa climàtica, perquè quan parlem de clima no només hem de pensar en el comportament de l’atmosfera o que puja la temperatura de l’aire. No, el clima és quelcom molt més complex. És el resultat de la interacció de diferents sistemes a la natura. D’una banda, l’atmosfera i tot allò que integra, els oceans, les grans masses d’aigua, el gel, la criosfera, les grans masses de gel de la terra, la biosfera. A ella pertanyem nosaltres, en formem part, com també la resta del planeta. Hi ha interaccions entre tots aquests sistemes. Que la temperatura de l’aire estigui pujant i ara estiguem 1,2 graus per sobre de l’època de la segona meitat del segle XIX, no només ho notarem o ho estem notant perquè fa més calor a l’estiu o hi ha més onades de calor. Aquesta pujada de la temperatura està provocant una accelerada fusió o fosa dels gels, particularment a l’Àrtic. El fet que hi hagi menys gel a l’Àrtic té alhora una influència en els corrents oceànics, els oceans, els mars. És a dir, com que tot està relacionat, al final els impactes es multipliquen i poden sorgir sorpreses. Hi pot haver un moment en què es creui una línia i hi pugui haver un procés irreversible, o que el comportament sigui diferent del que plantegen els models climàtics. Per això és tan important prendre consciència del que ens juguem com a societat, intentar impulsar cadascun de nosaltres un canvi en el nostre mode de vida dintre del nostre límit, generar una pressió social perquè els governants prenguin les grans decisions necessàries per adreçar-nos a un escenari d’emissions baixes o molt baixes. I aquest és l’objectiu de qualsevol de nosaltres, siguem més o menys joves, perquè el canvi climàtic, com dic, ja és aquí.

Sara. Hola, José Miguel. Parles sobre el canvi climàtic i tot aquest tema, però, què podem fer nosaltres?

José Miguel Viñas. Em sembla molt oportuna aquesta pregunta, perquè jo crec que tothom se la fa. Està molt bé això de reunir-se a les cimeres del clima, que s’intentin prendre decisions, però jo, com a ciutadà, què puc fer? En l’àmbit personal, aquí entraríem en la mitigació del canvi climàtic. Aquí és fonamental que tots tinguem clar que podem anar canviant petites coses de la nostra forma de viure. Per exemple, els desplaçaments. Tots tenim les nostres circumstàncies, la nostra activitat professional o no, cada dia hem de desplaçar-nos a més o menys distància. Hi ha persones que cada dia recorren distàncies llargues i d’altres poden anar caminant al lloc on treballen o estudien, però sempre hi ha alternatives. Cadascú hauria de fer un exercici, i això és un tema de consciència personal, sobre quines alternatives tinc per moure’m, per exemple. Transport públic. Sí? No? Bicicleta, pot ser una opció per a moltes persones. És difícil que jo no em pugui moure amb el meu cotxe particular, perquè no ho tinc fàcil, doncs també. És a dir, fer aquest exercici. Hi ha moltes vegades que tenim dues o tres opcions per desplaçar-nos, però no fem aquest exercici i ens deixem dur per la inèrcia, per allò que fem sempre, i aquí hem de canviar la nostra manera de pensar.

Amb allò que consumim, l’alimentació, la indumentària, el mateix. Tot el que fem, encara que sigui perfecte, entre cometes, té una petjada de carboni, però qualsevol pot reduir aquesta petjada amb petites accions. La clau de tot això és que al final siguem moltes persones fent aquestes petites accions en la direcció correcta, perquè llavors sí que començarà a notar-se com d’alguna manera l’evolució climàtica comença a modular-se, perquè ara som molts els que estem canviant la forma de fer les coses. A la nostra societat, malauradament, hi ha moltes coses que no estan bé. Hem construït un món que és insostenible, i ara hi ha molts problemes. Les primeres matèries, els combustibles, les fonts d’energia… Tot això, al final, no es pot estirar gaire més. Per tant, ha de sortir de cadascú de nosaltres aquest petit canvi. A més, jo crec que hi haurà un efecte contagi si som molts els que ho comencem a fer. Jo el primer. Jo, per la meva feina, de vegades he d’agafar un avió, he d’anar a llocs llunyans, però de vegades tinc l’opció del tren o l’opció d’anar per carretera, i ja començo a valorar si val la pena agafar l’avió o no, perquè sé que l’avió té més impacte i més petjada de carboni. Aquest exercici és el que hauríem de fer tots en aquest moment.

Álvaro. Hola, José Miguel. Em dic Álvaro. Com bé parlàvem abans, em sembla interessant parlar una mica dels núvols, perquè no sé del cert si n’hi ha de diversos tipus o si només hi ha un tipus de núvol. I també vull saber quant temps fa o qui va començar a investigar sobre ells.

José Miguel Viñas. Gràcies, Álvaro. El món dels núvols és un món en si mateix dins la meteorologia. Dona per a molt, es pot estirar moltíssim. Però bé, us explicaré alguna cosa interessant de la seva història. A diferència d’altres elements i altres coses de la natura, que ja des de fa molt de temps estaven ben classificades… Per exemple, en l’àmbit geològic els minerals, en l’àmbit botànic, les plantes o els animals, el famós Linneo amb la seva classificació. Fins a principis del segle XIX no hi va haver una classificació satisfactòria dels núvols, perquè els núvols, a diferència d’una espècie animal o d’una espècie de planta, no és un objecte que apareix de sobte al cel i es manté allà. Els núvols els hem d’interpretar com a processos físics que es donen a l’atmosfera. A l’atmosfera hi ha un moment en què es donen unes condicions per tal que el vapor d’aigua que hi ha constantment com un gas més, formant part d’aquest medi gasós, canviï d’estat i passi a formar-se o bé una gota d’aigua o bé un cristall de gel. Quan això passa per les condicions que es donen a l’atmosfera, comencem a observar un núvol al cel. I una de les coses que ens crida més l’atenció és la gran varietat de núvols que hi ha. De fet, no hi ha dos núvols exactament iguals. Hi ha diferents tipus de núvols, però mai veuràs un núvol exactament igual a un altre. Perquè, com dic, són processos, són objectes. Aquesta primera idea va ser la que va donar la clau per classificar satisfactòriament els núvols, i el personatge va ser un farmacèutic anglès anomenat Luke Howard.

Aquest personatge s’interessà per moltes coses de la natura, i arran d’una erupció volcànica, tornem a parlar d’erupcions volcàniques, la del Laki al segle XVIII, els cels d’Europa es van tornar molt rars, molt estranys. Els núvols tenien brillantors estranyes, colors estranys. I aquest nen que llavors tenia 12 o 13 anys li va cridar l’atenció el cel, i va començar a interessar-se pels núvols. Va començar a estudiar-los. Va intentar entendre per què veiem núvols de vegades d’una forma, d’una altra, més alts, més baixos. I en una conferència memorable, històrica, el desembre de 1802, en una societat científica a Londres, va presentar el que avui dia és la base, el pilar, de l’Atles Internacional dels Núvols, amb aquests noms en llatí que encara es mantenen amb la nomenclatura oficial. Tot i que parlem de cúmuls, de cirroestrats, de cumulonimbus, en realitat són noms en llatí, encara que els hàgim traduït. Però la nomenclatura oficial dels núvols és en llatí, i tenim deu gèneres nuvolosos. No hi ha més gèneres. Això sí, aquests gèneres presenten alhora varietats i espècies, i això fa que s’obri un ventall i aparegui tota la varietat que podem observar al cel. Luke Howard ja va definir, en aquesta primera classificació, set dels deu gèneres nuvolosos. Posteriorment, es van afegir tres més.

Aquests gèneres nuvolosos es diferencien principalment per la zona de l’atmosfera on es formen. La zona baixa, la zona mitjana o la zona alta. A la zona alta tenim tres gèneres nuvolosos: els cirrus, en llatí, ‘cirrus’, cirrocúmuls i cirroestrats. A la zona immediatament inferior, la intermèdia, tenim altoestrats i altocúmuls. I a meitat de camí entre els núvols baixos i mitjans, els nimboestrats. Després, hi ha els estrats i estratocúmuls, i uns núvols que són capaços, des del nivell baix, d’arribar a l’alt, que són els cúmuls i els cumulonimbes, o els núvols de tempesta. A partir d’aquests deu gèneres nuvolosos ja poden aparèixer diferents varietats amb formes curioses que estan perfectament catalogades. L’any 1896 es publica la primera edició de l’Atles Internacional de Núvols de l’Organització Meteorològica, que abans es deia Internacional i ara es diu Mundial. I a partir d’aquí han sortit diferents edicions en què s’han anat incorporant formes nuvoloses que no estaven ben catalogades o directament no apareixien a l’atles. La darrera edició és de l’any 2017, i en aquesta edició ja s’han incorporat alguns núvols amb observacions ben documentades d’aquests, però que, malgrat això, no apareixien tipificats o catalogats al llibre. És un atles, com us podeu imaginar, molt complet, perquè ha de comprendre qualsevol mena de núvol, amb qualsevol mena de causa que l’origini i amb una descripció precisa, científica, de la raó de ser d’aquest núvol. De manera que, si tu veus un núvol al cel, pots donar-li noms i cognoms a partir de la informació que trobes a l’Atles Internacional de l’OMM.

De tota la varietat nuvolosa que podem trobar al cel, hi ha formes que són particularment cridaneres, que ens criden l’atenció quan veiem aquell núvol. Una d’elles, per exemple, és un núvol accessori que es diu “mamma”, del qual pengen unes protuberàncies. Per això es diu així. Què passa? Que, de vegades, a la part alta d’un núvol de tempesta, d’un cumulonimbe que està format gairebé totalment de gel, pels processos que hi ha de corrents ascendents i descendents, s’arriben a despenjar unes formes arrodonides, que anomenem “mamelles” o, de forma més formal, “mammatus”. I quan s’observen aquestes mammas, realment això ens està indicant que aquesta tempesta pot ser particularment intensa. Un altre tipus de núvol molt cridaner té forma d’onatge. A la darrera edició de l’Atles Internacional de Núvols és el que es coneix com a “fluctus”, però és el resultat d’un fenomen físic ben conegut com la inestabilitat de Kelvin-Helmholtz. Aquesta inestabilitat es produeix entre dos fluids amb diferents característiques que es desplacen l’un respecte a l’altre a diferents velocitats. I això passa moltes vegades a l’atmosfera quan tenim dues capes d’aire, on una d’elles es mou a una velocitat diferent de la d’aquella que està per sobre o per sota, i el resultat d’aquest moviment a velocitats diferents és la formació d’uns petits rul·los que donen lloc a una mena d’onatge nuvolós, podríem dir, i que dura poc temps, un minut o dos. De vegades pot tenir una forma molt espectacular que immediatament identifiquem amb les onades a la superfície del mar.

I per fixar-me també en algun núvol molt espectacular, hi ha els núvols rodet. Els núvols rodet són núvols que poden tenir fins a centenars de quilòmetres de llarg, i que es diuen així perquè justament es formen com un rodet giratori que constantment està fent que l’aire pugi de baix a dalt, fent voltes. Hi ha un núvol particularment cridaner d’aquest tipus, que es forma de tant en tant a la primavera austral, al nord d’Austràlia, que allà l’anomenen “morning glory”, o “glòria matutina”. Es forma justament en aquesta zona perquè allà les brises en aquesta època de l’any fan que la humitat s’apropi a la costa i es formi el rodet. I fins a tal punt és conegut aquest núvol que la gent que es dedica a fer vol lliure, ala delta, quan arriba l’època en què hi ha possibilitats que es formi la ‘morning glory’, viatja allà a Austràlia perquè, quan la surfegen, si per casualitat es forma, poden volar durant hores a mercè d’aquests corrents ascendents i descendents. Aprofiten el rodet per pujar, baixar, pujar, baixar i desplaçar-se de vegades centenars de quilòmetres.

Mario. Hola, José Miguel. A mi sempre m’ha fascinat el tema de les aurores boreals. Podria parlar-nos una mica sobre elles i per què es produeixen? Gràcies.

José Miguel Viñas. Moltes gràcies. Doncs sí, les aurores boreals són un fenomen que podríem anomenar híbrid entre meteorològic i astronòmic, perquè tenen una causa astronòmica, però al final es produeixen a l’atmosfera. El Sol ens envia constantment una enorme quantitat de radiació solar, i alguna és molt energètica. És el que es coneix com el vent solar, partícules elèctriques, fotons molt carregats energèticament. Afortunadament, la Terra té una mena d’escut protector que s’anomena magnetosfera, a molts quilòmetres d’on es troba el planeta, que, quan arriba aquest flux de radiació molt intensa, desvia aquesta radiació cap als dos pols terrestres, cap a les zones polars. Totes aquestes partícules, quan arriben a la part alta de l’atmosfera, comencen a interaccionar amb els àtoms i molècules que hi ha allà, de gasos com l’hidrogen i, sobretot, el nitrogen i l’oxigen, que són els gasos que predominen a l’atmosfera terrestre. Un 78 % són molècules de nitrogen, un 21 % d’oxigen. Però a la part alta de l’atmosfera, per sobre de 100 quilòmetres, les molècules estan dissociades. Trobem àtoms solts d’oxigen, àtoms solts de nitrogen. Què passa? Quan aquestes partícules tan energètiques interaccionen amb aquests àtoms o amb aquestes molècules, es genera, entre altres coses, un alliberament d’energia en forma de llum. I és el que dona lloc a les aurores polars. S’anomenen aurores polars perquè es formen a les dues regions polars de la Terra, als cels del Pol Nord o del casquet àrtic, i als cels del sud, a l’Antàrtida.

Solem distingir entre aurores boreals, les del nord, i australs, les del sud. I tenen uns colors molt característics, que van des dels verdosos fins als rogents, de vegades groguencs, blavosos. Això depèn del tipus de molècula o àtom amb què s’hagi trobat la partícula en particular. Si les que van per sobre, a partir dels 100 quilòmetres i escaig, es troben primer amb àtoms o molècules de nitrogen, apareix una coloració de to rogent. Tanmateix, si es va trobant amb oxigen, les tonalitats passen a ser de colors verdosos o groguencs. És a dir, que aquests colors de les aurores depenen fonamentalment dels gasos o dels àtoms amb què es vagi trobant aquest vent solar. He explicat que les aurores polars, pel seu propi nom, es formen als pols, però no sempre és així, perquè el Sol de vegades té una activitat més gran. Es produeixen ejeccions de massa coronal, és a dir, de la massa exterior a temperatura molt alta que envolta tot el Sol, i aquestes ejeccions, que podem visualitzar-les com un gran esternut, les llança el Sol en una determinada direcció. Si en aquesta direcció es troba la Terra, es produeix allò que es coneix com una tempesta solar o una tempesta geomagnètica. És a dir, arriba una major quantitat d’energia i de partícules carregades energèticament a la magnetosfera, hi ha més interaccions a les regions polars i les aurores van guanyant latitud i van apropant-se a latituds més baixes. És a dir, és possible veure aurores durant les tempestes geomagnètiques, no només a les regions polars, sinó també a les latituds mitjanes de la Terra, fins i tot a les grans tempestes solars.

I hi ha un famós episodi, l’episodi Carrington, que va tenir lloc l’any 1859. Hi ha documentades observacions d’aurores de gent que navegava amb vaixells per la regió equatorial. És a dir, que es van arribar a veure aurores pràcticament a tota la superfície terrestre. Aquest esdeveniment Carrington, que afortunadament no ha tornat a passar res de semblant, en aquell moment es va carregar totes les comunicacions radioelèctriques. Totes les línies de telègrafs que hi havia en aquella època van caure a moltes zones de la Terra. Si avui dia passés una tempesta geomagnètica d’aquesta magnitud, probablement ens afectaria en matèria de seguretat energètica o fins i tot del món digital, perquè, al final, ja sabeu que tot està interconnectat a través dels satèl·lits també, i tots aquests senyals radioelèctrics es veurien afectats per aquest gran pols d’energia generat pel Sol.

José María. Hola, José Miguel. Em dic José María i et vull fer una pregunta. Sempre es diu que el clima ha influït o influeix en l’evolució de l’ésser humà. Podries parlar d’algun exemple històric?

José Miguel Viñas. És clar que sí, José María. Efectivament, la nostra pròpia evolució ha anat en paral·lel a l’evolució climàtica, i el fet que hi hagi hagut èpoques molt fredes o ben al contrari ha condicionat diferents cultures. A algunes les ha portat al col·lapse, i a d’altres, al revés, a un floriment durant una determinada època. Per posar-ne algun exemple, per exemple, si ara mateix pensem en el gran desert del Sàhara, el desert més gran del món, avui dia és una zona inhabitable. Es pot travessar en un moment donat, però no hi pot haver una població permanent de persones per les condicions tan extremes de sequedat i d’altes temperatures. Però això no sempre ha estat així. Si anéssim 10.000 anys enrere en la història, veuríem que aquesta part central del Sàhara era una sabana humida. Hi havia cursos de rius, hi havia llacs, hi havia fauna i també població humana disseminada per l’àrea que avui dia és la zona on s’uneixen Algèria, Líbia, Níger, tota aquesta zona del Sàhara. Doncs bé, allà hi va haver un moment en què van començar a canviar les condicions climàtiques. Va començar a haver-hi sequeres cada cop més llargues. I com sabem això? Doncs perquè els antics habitants o pobladors d’aquesta zona van deixar un testimoni a les coves i abrics rocosos que habitaven. Pintures rupestres. I en aquestes pintures que s’han pogut datar i documentar en una zona que es coneix com a Tassili n’Ajjer, un altiplà que hi ha just al cor del Sàhara, veiem que les pintures més antigues, perquè s’han pogut datar, ens mostren girafes, elefants, hipopòtams al cor del Sàhara. És a dir, aquesta era la fauna que hi havia.

Però quan es comencen a observar les pintures que van deixar uns quants milers d’anys després, abans d’abandonar aquesta zona, ja comencem a veure aquells antics habitants amb ramats d’ovelles, de vaques. És a dir, van esdevenir nòmades. Ja no es van poder mantenir allà perquè les condicions eren cada cop més insostenibles, més extremes. Els mancava l’aigua per viure. I, curiosament, aquests pobles, estem parlant de fa més de 6.000 anys, es van anar desplaçant cap a l’est, i es van trobar amb un gran riu, un gran riu amb unes ribes molt fèrtils i on hi havia inundacions periòdiques. Van començar a poblar les ribes del riu Nil, i allà van crear diferents regnes, fins que finalment es van unificar i va començar la civilització egípcia. És a dir, que l’origen dels egipcis, d’aquesta civilització fascinant, van ser uns pobles nòmades que, al llarg d’un període de milers d’anys, van acabar fugint, allunyant-se de la zona central del Sàhara, perquè es va produir un canvi climàtic que va fer inhabitable aquesta regió del món.

Álvaro. Hola. Em dic Álvaro. D’una banda, sempre m’he preguntat per què als huracans se’ls posa un nom i qui posa aquests noms. D’altra banda, sempre he volgut saber la diferència que hi ha entre un huracà i un tifó.

José Miguel Viñas. Molt bé, Álvaro. M’alegro que em facis aquesta pregunta, perquè al voltant dels huracans i de la seva nomenclatura hi ha molta tela per tallar. D’entrada, els huracans són els colossos de la meteorologia, el sistema meteorològic més gran que es forma a la Terra i que té un poder de devastació més gran. Respecte a com s’anomenen, huracans, tifons, ciclons… El fenomen en si és un cicló tropical, és a dir, un cicló que es forma a la zona tropical de la Terra. Aquest cicló pot ser una simple depressió tropical, és a dir, encara no un huracà, una tempesta tropical, que és l’estadi immediatament anterior a la formació de l’huracà, o ja posteriorment l’huracà. Què passa? Que si aquest cicló tropical evoluciona en aigües de l’Atlàntic Nord o del Pacífic Nord a prop d’Amèrica, en general es diu huracà. Aquest és el terme que es fa servir. Però si es forma en aigües de l’oceà Índic tropical, es parla d’un cicló. I si es forma en aigües del Pacífic tropical, parlem d’un tifó. És a dir, que parlem del mateix fenomen meteorològic, però de tres denominacions genèriques diferents. Pel que fa als noms, també haureu observat que ara les borrasques d’alt impacte que ens afecten a Espanya i altres països d’Europa també tenen noms. És una manera de captar l’atenció dels ciutadans quan un fenomen meteorològic pot causar problemes. És millor parlar de la borrasca Filomena, i mireu quina borrasca he triat, per l’impacte que va tenir, i no simplement que els mitjans de comunicació diguem: “S’acosta una borrasca pel Golf de Cadis que donarà lloc a una gran nevada”. Però la gent es va quedar amb el nom de “Filomena, Filomena”, perquè ens referíem a ella amb un nom en concret.

Pel que fa als noms dels huracans o dels ciclons tropicals en general. Bé, això té una llarga història. Si ens remuntem molt enrere, al segle XVIII o XIX, els huracans que habitualment es formen i impacten al Carib, a la regió caribenya, per Cuba, Puerto Rico o les Antilles, quan un d’aquells huracans generava una gran catàstrofe, fins i tot morien moltes persones, se li assignava el nom del sant del dia. L’huracà de Sant Maties, l’huracà de Sant Carles… Perquè era el dia de l’onomàstica en què havia tingut lloc el desastre. Hi va haver, a finals del segle XIX, un meteoròleg anglès establert a Austràlia, que es deia Clement Wragge, que va posar de moda posar el nom dels polítics australians que li queien malament als huracans. Quan apareixia, perquè Austràlia es veu afectada pels huracans, un d’aquells ciclons, ell l’anomenava “l’huracà Williams” o el “tifó Williams”. I bé, imagineu-vos com es van posar els polítics australians quan veien el seu nom assignat a una cosa que causaria destrucció. Diguem que va haver de recular el meteoròleg anglès. I tampoc s’entenia bé amb les dones. Ves per on! Aleshores es va decidir que es començaria a posar nom de dona als huracans. Així es va fer durant dècades, però ja s’assignava un ordre alfabètic.

Fins que no va arribar el moviment feminista als Estats Units als anys 70, l’Organització Meteorològica Mundial no va decidir que el més raonable era alternar noms d’home i de dona. Però als anys 40 i 50 tots els huracans tenien noms de dona, per culpa d’aquest meteoròleg que vivia a Austràlia i que era misogin. Doncs bé, cada any es confeccionen unes llistes de noms oficials, 21 noms. Aquestes llistes les confecciona l’Organització Meteorològica Mundial. Tots els huracans d’un any determinat ja estan prefixats, i en funció de si n’hi ha més o menys, la llista va avançant. Són noms alterns d’home i de dona i per ordre alfabètic. Hi ha hagut algunes temporades amb tanta activitat ciclònica a la zona tropical que s’han superat els 21 sistemes amb nom, que poden ser tempestes tropicals o huracans, i s’ha hagut de recórrer a una segona llista. Durant uns anys s’empraven lletres de l’alfabet grec. Quan s’arribava a l’últim nom de la llista de 21, el sistema següent es deia alfa, beta, gamma… Però finalment, l’Organització Meteorològica Mundial ha decidit recentment tenir una segona llista, també amb noms d’home o de dona, per si una temporada és molt activa i s’assoleixen o superen els 21 noms.

Juanjo. Hola, José Miguel. Em dic Juanjo. Quins són els fenòmens meteorològics més rars que hi ha?

José Migue Viñas. Bé, hauríem de definir la paraula “rar”. Això d’entrada. N’hi ha molts que són certament extravagants. Diem rars perquè no són comuns. Doncs a veure, a mi, així improvisadament, el primer que se m’acut és el raig verd. Heu sentit a parlar del raig verd? El raig verd és un centelleig d’aquest color que, de vegades, just quan el Sol es pon al capvespre o de vegades quan surt a l’alba, és l’últim centelleig que ens arriba als ulls abans que desaparegui al capvespre. Jo l’he vist només una vegada. El vaig veure el maig de 2022, al nord de l’illa de Tenerife. Estava a la terrassa d’un hotel veient la posta de sol, cosa amb la qual cal tenir certa cura, amb ulleres de sol. I jo no era allà perquè volgués veure el raig verd, però bé, estava en una zona alta, que això afavoreix la possible observació, i la veritat és que va ser un moment inoblidable. Segurament tots haureu vist una posta de sol, que és molt bonica. Veure com va canviant la tonalitat del cel, a vegades es torna taronja amb colors vius, el mateix disc solar si hi ha núvols… Però si en un moment donat t’arriba un flaix, perquè es diu així, un flaix de color verd, és sorprenent. Tot s’explica per una qüestió de la refracció atmosfèrica, la manera com, en l’últim moment, es refracten i es reflecteixen els raigs i es dispersen en aquest ambient que hi ha just al llimb solar. Aquest fenomen és tan estrany que, durant molt de temps, es pensava que era un mite que explicaven els mariners quan venien dels seus viatges. “He vist un llamp verd”, i ningú no els creia. Una llegenda. Però finalment, arran d’una novel·la que va escriure Julio Verne, que es titula així, ‘El llamp verd’, diversos científics es van posar a investigar el fenomen i avui dia la ciència té una explicació perfectament plausible d’aquest fenomen.

Un altre fenomen rar. Per exemple, hem parlat de llamps, llamps latents o llamps en general, de les tempestes, però de vegades es formen llamps globulars o llamps en bola. Es diuen així perquè es forma una mena d’esfera de plasma que, a diferència d’un raig que pot impactar ràpidament contra el terra, aquesta bola de plasma evoluciona per l’atmosfera, es mou erràticament i, en un moment donat, pot arribar fins i tot a esclatar. Sobre la teoria que sustenta la formació del llamp en bola hi ha diverses hipòtesis més o menys sòlides, però encara no hi ha una teoria perfectament robusta que expliqui tots els casos d’albiraments que hi ha documentats. En alguns d’ells sí que s’explica per com l’electricitat en un moment, el corrent elèctric, amb les línies de camp elèctric que hi ha a l’atmosfera, pot generar una mena de nusos, i allà es forma aquesta bola de plasma que pot evolucionar a la mercè dels corrents que hi hagi. En alguns casos, com dic, sí, però en altres casos que s’han documentat bé no hi ha una teoria física forta que ho recolzi.

I ja, per acabar amb les rareses, podem ficar en un mateix sac el que es coneix com a pluges rares. Les més conegudes o les menys rares, tot i que són rares, són les de granotes i peixos. Així, d’entrada, us podrà sorprendre que de tant en tant puguin ploure granotes o ploure peixos, però fins i tot hi ha pluges documentades de pomes, de trossos de fusta, mil coses, monedes… Bé, la causa més comuna que provoca una pluja rara és un petit tornado o remolí que, en un moment donat, es forma o a la superfície del mar, o sobretot en un llac o en un estany, i que té la capacitat de succionar una part important de l’aigua que hi ha allà, amb tota la fauna que conté aquesta aigua. Allà hi pot haver capgrossos o peixos petits. El remolí o el tornado els succiona cap amunt, es desplaça de vegades quilòmetres i es produeix a quilòmetres de distància una pluja d’aquests petits éssers vius. Aleshores, és sorprenent estar en un lloc i que, de sobte, caiguin petits peixos o caiguin petites granotes. A aquestes pluges rares també se les anomena pluges Forteanas, perquè un personatge a cavall entre els segles XIX i XX, anomenat Charles Fort, va tenir una obsessió al llarg de la seva vida, que era recopilar informació, dades, de totes aquestes pluges que apareixien publicades a diaris de l’època, a revistes de tot el món. I per això es coneixen pluges estranyíssimes, que fins i tot no tenen una explicació científica. Un pot arribar a pensar que s’ha arribat a inflar una mica aquesta història, o que la inventiva va tenir molt a veure en aquelles cròniques.

Hem parlat de moltes coses, de pluges rares, de molts fenòmens meteorològics. Només manca donar-vos a tots les gràcies per ser aquí. Us convido a descobrir la meteorologia, que va més enllà de la predicció del temps que fem els meteoròlegs. Hi ha moltíssimes connexions, coses curioses. Jo crec que és una ciència inspiradora. I des d’aquí, doncs el que he dit, us dono les gràcies per participar i per haver-me fet preguntes tan interessants. Moltes gràcies.