“La contaminació està posant en risc la nostra intel·ligència”

María Neira. Em dic María Neira. Soc metgessa, em vaig especialitzar en endocrinologia i malalties metabòliques i tinc un màster en Salut Pública, un altre en Nutrició i un altre en Gestió de Crisis i Epidèmies. I fa molts anys que treballo a l’Organització Mundial de la Salut. Abans he treballat a camps de refugiats i he treballat a Àfrica durant gairebé cinc anys. I, des de sempre, quan m’he de definir, dic que soc un oficial de salut pública, algú que estima profundament la salut pública, que creu en ella i que s’hi dedica des de fa alguns anys. Treballo a l’Organització Mundial de la Salut. He treballat a ministeris, he treballat amb el govern espanyol en un moment donat, a l’Agència de Seguretat Alimentària. I, els últims anys, sobretot, el que més m’ha interessat és la relació que tenen els determinants ambientals a la nostra salut i, sobretot, en aquest moment, el canvi climàtic, les causes del canvi climàtic, com tindran un impacte a la nostra salut. I la situació que estem vivint aquests dies, aquesta situació tan excepcional, tan, tan extraordinària des del punt de vista que ha estat, realment, un esdeveniment crec que únic a la història, esperem que sigui únic a la història… Crec que aquest xoc que hem patit tots d’aquest agent infecciós que ens ha canviat la vida d’aquesta manera, esperem que per a bé… Crec que, d’alguna manera, quan es comença a reflexionar sobre l’origen d’aquestes malalties zoonòtiques, per què de sobte un virus que es troba en una espècie animal salta a l’espècie humana, crec que això ens farà reflexionar a aquells que encara no estaven gaire convençuts de com d’important és la nostra relació amb el medi ambient, amb els ecosistemes i amb la biodiversitat.

Hi ha moltes causes que fan que ens trobem de nou davant d’una emergència i reemergència d’aquest tipus d’agents infecciosos, d’aquest tipus de virus i bacteris. Algunes d’aquestes raons són conegudes ja des de fa molts anys. Quan vam començar a treballar amb això de les malalties emergents i reemergents, ja vam veure que la industrialització, el desboscament, el fet que l’humà entrés en contacte amb espècies animals que normalment no hi hauríem d’estar en contacte, per raons agrícoles, havia de fer una agricultura intensiva per poder anar a… Bé, produir això que necessitava. Aquest desboscament per poder tenir llenya per escalfar-se o aquesta agressió a la natura que ens ha portat a aquesta destrucció, en molts casos, de la biodiversitat i del medi ambient, n’estem pagant el preu, i l’estem pagant amb l’aparició d’aquestes malalties zoonòtiques. L’estem pagant en el sentit que quan apareixen, si ens trobem a una ciutat massificada, amb aquesta densitat de població tan important, es transmetrà molt millor. I també pel fet que quan estem ja vivint en una societat, en un ambient que està molt contaminat, per exemple, la contaminació de l’aire ens deixarà els pulmons tan, tan vulnerables ja per un agent infecciós d’aquest tipus. Tots aquests factors, més aquesta globalització que fa que viatgem molt més, que una malaltia infecciosa es pugui transmetre, en 24 hores pugui fer la volta al món, aquesta industrialització, urbanització tan violenta…

Tot això té components, evidentment, molt positius, però la destrucció dels ecosistemes, dels quals depenem tant, crec que ens ha fet molt vulnerables, i crec que aquesta vulnerabilitat ara l’hem vista d’una manera molt violenta. Espero que en puguem extreure alguna lliçó i anar aprenent a tenir una convivència molt més pacífica, molt més positiva amb el nostre medi ambient. Entre altres coses, perquè quan entrem en lluita amb ell, perdem sempre nosaltres. El medi ambient, sí, el destruirem, el deixarem molt lleig i contaminat, però es recupera, i nosaltres no. I el preu de tot això l’acaben sempre pagant els nostres pulmons, el nostre sistema cardiovascular i el nostre cervell també. Potser l’impacte del canvi climàtic a la nostra salut és més difícil d’explicar a la gent, perquè no hi veuen el vincle directe. I ho entenc. Però en el cas de la contaminació de l’aire, per exemple, fa anys que a l’OMS, al meu equip, treballem per posar tota aquesta evidència científica de com la contaminació de l’aire impacta en la nostra salut. I us en donaré una xifra, una xifra que, encara que jo la repeteixi, encara em segueix semblant absolutament increïble i inacceptable. Hi ha cada any set milions de morts prematures al món causades per aquesta exposició a la contaminació de l’aire. Són molts morts. Només a Espanya en serien 10.000 a l’any, a tota la Unió Europea en són 400.000.

I crec que aquesta mobilització que hem tingut en el cas ara mateix d’aquest virus, molt justificada, també l’hem de tenir… Hi ha moltes batalles de salut pública, i aquesta no hi ha dubte que és una d’elles. La contaminació de l’aire, com dic, està matant set milions de persones cada any. I, sobretot, el que pensem és que quan a algú li parles de contaminació de l’aire, evidentment, el que li ve al cap són malalties respiratòries, oi? Perquè inhales aquest aire contaminat i, aleshores, allò lògic és pensar, efectivament, que les malalties que provoca són, sobretot, càncer de pulmó, malalties pulmonars obstructives cròniques, aquest asma també que tenen. Cada cop veiem més casos d’asma, i estan, diguem-ne… La contaminació de l’aire facilita la gravetat d’aquests casos d’asma. Però la qüestió és que aquest aire que respirem no només afectarà els nostre pulmons. Segurament, heu sentit a parlar últimament molt del PM, oi? Del particulat que es troba a l’aire, de substàncies en suspensió a l’aire que respirem.

Hi ha unes en concret que s’anomenen PM2.5, que són molt, molt petites. Un pèl seria enorme comparat amb aquestes partícules. Aquestes partícules són una barreja, un còctel horrible de substàncies sòlides. És a dir, sorra o pols de la combustió del dièsel, per exemple, o simplement les rodes amb el ciment, amb les carreteres, provoquen també aquestes petites partícules. I després, nitrits, sulfats, és una barreja… I gasos químics també. Aleshores, tot això, aquestes gotes líquides, sòlides i de gasos es barregen, fan una partícula molt petita que inhalem. Per cert, cada dia necessitem 10.000 litres d’aire, que es diu aviat. 10.000 litres que hem d’inhalar i després exhalem cada dia. Perquè, és clar, si hi ha alguna cosa que no podem deixar de fer és respirar. Això és evident, hem de respirar. És una cosa de la qual no som conscients. Bé, excepte un asmàtic. Pregunta-l’hi a un asmàtic, veuràs com sí que és conscient que respira. 10.000 litres que passaran pel nostre aparell respiratori, que aniran als pulmons i que aquí, ja, òbviament, provocaran un dany. El mecanisme d’actuació, doncs, és perquè són partícules que irriten. Evidentment, el sistema immunitari reaccionarà i hi haurà una inflamació. És un procés molt… Gairebé m’atreveixo a dir mecànic, molt explicable fàcilment.

Entren aquestes partícules als nostres pulmons i causaran, doncs això que deia, malalties respiratòries cròniques, càncer de pulmó, pneumònia en nens petits. Però després no es queden allà. Aquestes partícules, les més petites de totes, entraran al torrent circulatori, i un cop entren al nostre sistema circulatori, poden entrar a qualsevol òrgan. Entraran al sistema cardiovascular, és a dir, entraran al cor, i aquí són responsables de l’infart de miocardi. Un percentatge, gairebé el 30 % dels infarts, està relacionat amb una exposició prolongada a aquest factor de risc que és la contaminació de l’aire. I si s’hi quedessin? Doncs bé, però resulta que arriben al nostre cervell, també, al nostre sistema nerviós central, i aquí ja comencen a ser coses molt serioses, també. No només l’ictus, sinó que també comencem a veure que una llarga exposició a aquestes partícules, a aquesta contaminació de l’aire, serà responsable de processos neurològics importants, de malalties degeneratives com l’Alzheimer i el Parkinson. Cada cop en tenim més evidències. Un dèficit de la funció cognitiva, és a dir, en una paraula, serem una mica menys intel·ligents i ens reduirà aquesta capacitat tant del llenguatge com de l’absorció de coneixements, ho anirem perdent amb l’edat.

Provocarà petits microinfarts i provocarà molt de dany al nostre cervell. Potser això explica, aquest dany que provoca al nostre cervell explica que no estem prenent mesures quan en realitat hauria de ser una cosa tan greu que hauríem d’estar reaccionant tots com a societat, oi?, d’una manera claríssima. I, no obstant això, no ho fem. Potser resulta que aquest coeficient intel·lectual, que la contaminació de l’aire està ja tenint un impacte en ell… Perquè, entre altres coses, no només passa i es passeja per tots els nostres òrgans, també travessa la barrera placentària. Aleshores, una dona embarassada… Aquestes partícules, aquests contaminants que inhalem i, com us dic, 10.000 litres d’aire que passen cada dia pels nostres pulmons, no són poques les partícules que inhalem, arribaran directament a través de la placenta al còrtex cerebral del fetus que encara ni ha respirat i, no obstant això, ja té el seu desenvolupament neurològic afectat. Inclús pot condicionar alguns comportaments, malalties del comportament com l’autisme i la manca d’atenció, aquests nens hiperactius. I és una cosa que, ja, és a dir, estem posant en risc la intel·ligència de la propera generació. No sé si som conscients de tot això. Probablement, no.

Cal repetir-ho molt més perquè tothom conegui la importància d’aquesta contaminació que estem respirant. I els nostres pulmons no estan preparats per això, per respirar, perquè ens autointoxiquem amb aquest còctel tòxic que prenem cada dia, que va de la placenta al cervell del nen, que serà menys intel·ligent, si puc utilitzar aquestes paraules així. És a dir, afectarà el seu coeficient intel·lectual, i no només tindrà també un condicionament a llarg termini, oi? Aquest nen, que la seva mare hi va estar ja tan exposada, tindrà problemes després en el seu desenvolupament neurològic. Així que jo crec que val la pena que ens posem molt seriosament a atacar aquests factors de la contaminació de l’aire. I crec que amb aquesta crisi que ens afecta a tots, que és tan horrible i que ningú va voler, efectivament, aquest confinament, aquest tancament total de l’activitat… Evidentment, ningú la vol i ningú l’hagués volgut, però ens ha fet veure que les ciutats eren molt més netes, que l’aire que respiràvem era molt més… Els nivells de qualitat d’aquest aire eren fantàstics. Hi havia gent a Nova Delhi que deia que per primer cop havia vist durant tres dies seguits el cel blau.

Aleshores, val la pena que pensem que estem posant en risc la nova generació, la generació que ve, mentre que, normalment, com a societat, invertim molt en l’educació dels nostres fills, a desenvolupar-los el cervell de la millor manera possible. I resulta que aquest mateix nen, quan va a l’escola i està esperant l’autobús, l’aire, el tub d’escapament de l’autobús o de tots els cotxes que hi ha, ho està respirant, s’ho està empassant, i ja estem posant en risc tota la inversió que, com a societat, estem fent perquè la propera generació sigui més intel·ligent. Així que, si no ho vam fer fins ara pels nostres pulmons, caldrà fer-ho pel nostre cervell. S’està cremant, l’estem cremant, i si no volem fer malbé la intel·ligència de la generació que ve, caldrà prendre mesures intel·ligents, ara que encara ens queda una mica de cervell no del tot contaminat per aquestes partícules tòxiques a l’aire.

Amb el canvi climàtic, fa molts anys que des de l’Organització Mundial de la Salut anem a totes les cimeres de canvi climàtic intentant explicar i posar sobre la taula dels negociadors que no és només una qüestió ambiental, això del canvi climàtic. Tothom pensa que és una qüestió d’ambientalistes, d’activistes, de verds, de Greenpeace, de gent que es preocupa per això de la natura, gent que pensa en el planeta i que pensa en el futur i què passarà amb les properes generacions. El nostre paper des de l’OMS com a responsables de la salut pública ha estat els últims anys dir: “Entesos, tot això és cert, però és un problema de salut, sobretot un problema de salut humana”. I això és probablement el que ens ha costat més transmetre, que la gent entengui que no és una qüestió de glaceres, que estan, evidentment, desapareixent, s’estan diluint, no és una qüestió d’ossos blancs, sinó que també és una qüestió de salut, dels meus pulmons, de com m’afectarà. I com ens afecta aquest canvi climàtic a la nostra salut? En primer lloc, òbviament, directament. Crec que tots hem estat testimonis d’aquestes escenes tremendes, oi? D’un tifó o un huracà, unes inundacions i fenòmens meteorològics que, amb el canvi climàtic, amb aquest escalfament global, sembla que augmenten de freqüència.

Tots hem vist el patiment humà que això representa, oi? Les morts directes que hi ha per aquests fenòmens naturals, aquests desastres naturals. Però també com això després fa que la terra no es pugui cultivar on hi va haver una inundació, que hi hagi fam, evidentment, que la gent es traslladi, per tant, en migracions massives de gent que no són precisament els rics del barri qui s’han de traslladar, sinó aquells que tenien unes cases que eren de fusta o que es trobaven a la vessant d’un turó, i que va arribar, res, una ràfega de vent, se’ls va emportar i va arribar una inundació i, òbviament, no tenen cap capacitat de resiliència. Aquest tipus de gent no té estalvis, no té una casa sòlida, i la salut humana depèn de tres pilars fonamentals, del que mengem, de la capacitat de produir aliments. És a dir, falla aquesta capacitat agrícola i hi haurà una malnutrició. Com ens protegim, el “shelter”, és a dir, quin sostre tindrem, una casa, si es queda immediatament sense vivenda aquesta gent que és molt, molt vulnerable? I, en tercer lloc, és clar, l’aigua i la qualitat de l’aire que respirem. I tots aquests tres pilars desapareixeran completament quan hi hagi aquests fenòmens meteorològics violents, aquests desastres naturals.

Però després, també, el canvi climàtic ens afectarà d’una altra manera, que és quan puja la temperatura, encara que sigui un grau, encara que siguin dos graus. Es diu: “Bé, no passa res”. Sí que passa. En primer lloc, el nivell del mar puja i, aleshores, totes les poblacions que vivien a la costa, de nou molt precari, pescant, també queden completament eliminades. En segon lloc, amb aquest augment de temperatura, hem vist, per exemple, últimament, casos de malària a zones muntanyoses de Kènia, és a dir, zones on fa fred. No eren zones on el mosquit, l’Anopheles, havia de trobar les condicions perfectes per tenir la seva família, reproduir-se i tenir una vida feliç i sana, oi? Al revés, havia de tenir unes condicions molt difícils. Bé, doncs estem veient com aquest mosquit aconsegueix els vectors que transmeten malalties. Estan molt més feliços ara perquè tenen moltes més zones geogràfiques on poden tenir aquestes condicions de reproducció molt millors. Així que hem vist casos de malària a zones muntanyoses de Kènia, on abans no n’hi havia. I amb un sistema sanitari que, òbviament, està sempre al límit a Àfrica. Si augmentes el nombre de casos de malària, evidentment tenim un problema.

Un altre és el dengue. Tenim ara un augment de més d’un 35 % de probabilitat de població exposada al dengue a Àsia, sobretot a Àsia i a Llatinoamèrica. I això, efectivament, és un problema de salut pública molt greu. I això ho fan aquestes condicions d’aquest petit augment de temperatura. A Europa, allò a què la gent està més acostumada i ha entès molt bé són les onades de calor, l’efecte tèrmic, que va ser realment molt dramàtic. Les persones que estaven soles, que simplement una qüestió que sembla tan banal com la deshidratació… Aquesta onada de calor que va provocar que treballadors de la construcció a l’Índia, per exemple, que òbviament tenen unes condicions molt precàries, treballant a unes hores d’estrès tèrmic tan alt, un augment de defuncions important. I això ara es quedarà així. Això ara ve per quedar-se així i genera, evidentment, un impacte també a la nostra salut molt greu. Per això nosaltres, cada cop, en aquestes negociacions de canvi climàtic, lliguem més el canvi climàtic amb la contaminació de l’aire. Per què? Perquè, en realitat, les causes… És a dir, si mirem què causa l’escalfament global, doncs una de les causes més importants és la combustió de combustibles, és a dir, cremar combustibles sòlids.

Aquesta combustió genera aquests gasos d’efecte serra, aquest escalfament, però genera, també… Contribueix a generar aquesta contaminació de l’aire. Per tant, si es lluita contra les causes del canvi climàtic, d’alguna manera, un dels beneficis més importants… Al reduir, a l’aturar la combustió dels combustibles fòssils tan contaminants, reduirem la contaminació de l’aire. I al reduir la contaminació de l’aire, reduirem els set milions de morts prematures que tenim cada any a causa de la contaminació de l’aire. És a dir, que les causes se sobreposen. El fet de cremar els combustibles sòlids provoca la contaminació de l’aire, que sí que es veu, es mesura i causa morts directament. Per això, per nosaltres són dues agendes, dues causes que cal treballar en comú perquè se sobreposen ambdues en gairebé un 70 %. Aquests combustibles fòssils cal enviar-los de nou a ser fòssils, estar on els correspon, que és ser fòssils. I cal buscar energies noves, renovables i netes de les quals puguem, a més, disposar d’una manera, en el cas d’Espanya, sobretot d’una manera fàcil, estratègica, i que seria tan bo també per la nostra economia.

Crec que per aquí reinventarem una mica més el món i, sobretot, no pensar que és una causa ecològica d’il·luminats ambientalistes. No, no, és una qüestió… És una qüestió de, no només de supervivència, és una qüestió econòmica. Deia recentment que, per mi, ara mateix, el país, els països, els governs que encertin en la seva política energètica, que tinguin una política energètica intel·ligent, estratègica, d’energies sostenibles i renovables, seran els països vencedors, no només en la protecció del medi ambient i de la salut, no, no, en l’economia. Per aquí hi ha un camí econòmic molt interessant que, en temps com els que estem vivint ara en què cal provocar aquesta recuperació econòmica, aquesta economia verda o aquesta economia sostenible, aquesta economia intel·ligent… Perquè, en el fons, ja no sé com anomenar-la. Jo crec que és una economia de sentit comú i intel·ligent, de parar de contaminar. Això té avantatges per totes bandes: per la salut, pel canvi climàtic, pel planeta i per l’economia. I el dia, crec, que entenguem aquest vincle d’economia, salut i ecosistemes, aquest dia crec que la gent es convencerà molt més.

Jo sempre dic que els nostres millors… Qui ens fa més, diguem-ne… La divulgació de tot això són, a vegades, les àvies. És increïble perquè he treballat amb grups, diferents grups, de fer recomanacions, bé, de divulgació de la ciència, i de les que he trobat més convençudes són un grup d’àvies a Anglaterra, un grup molt organitzat que s’anomena Mums for Clean Air, que treballen per l’aire net. Per què? Perquè tenen nets asmàtics. I aquestes dones que entenen que el fet que el seu net surti al carrer i respiri l’aire contaminat… Han entès perfectament el vincle que té amb la salut dels seus nets, i aquestes dones es converteixen en les millors ambaixadores d’aquesta causa. I allà ja entenen perfectament que no és una qüestió d’ambientalistes, és una qüestió de pulmons, i que cal protegir els pulmons i cal fer que els pulmons tornin a respirar bé un altre cop, i que això es fa si es redueix la contaminació. I, per això, necessitem polítiques intel·ligents i estratègiques que elles han entès perfectament.

Hem tingut converses molt interessants amb economistes, hem fet estudis de cost-benefici. Hi ha estudis econòmics molt importants. Inclús en aquest moment, per exemple, jo no sé si la gent sap que es paguen 200.000 milions cada any en subsidis als combustibles fòssils. És a dir, estem pagant perquè ens contaminin, només per mantenir un tipus d’economia que no és rendible perquè, després, les externalitats, és a dir, el cost real d’aquests subsidis no inclou el cost per al sistema sanitari, que són trilions, cinc trilions. És a dir, les malalties cròniques, l’assistència sanitària que requeriran les malalties causades per l’exposició a la contaminació de l’aire com a resultat de la combustió dels combustibles fòssils costa cinc trilions. És a dir, que aquesta subvenció és absurda perquè estàs pagant per una cosa de la qual no vas calcular quin seria després el cost real pel teu sistema sanitari. Per tant, és una inversió molt dolenta.

No obstant això, estem veient com els països que en aquest moment tenen una economia més avançada, més potent, que a més són països que no contaminen i són països molt rics… Són els escandinaus, per exemple, perquè aquests països no són precisament països pobres o països que han optat per un sistema econòmic verd però que els fa a tots pobres. No, són dels països més avançats econòmicament, dels que tenen estàndards de vida més alts, dels que tenen una protecció social altíssima de la població i, tanmateix, són països que han optat per les energies renovables. Per tant, això vol dir que és rendible. Aquells que diuen que cal protegir la feina i que, per tant, no a l’economia verda, han fet quatre comptes bàsics? No, és simplement mantenir un “statu quo”, perquè fa com… no sé si mandra o por, o políticament no troben el moment, però és clar que aquesta transició energètica sostenible és, econòmicament, no només molt rendible, és la que ens farà, si hi ha una recessió, que tothom diu que hi haurà una recessió… Esperem que s’equivoquin els grans economistes i que no n’hi hagi, però si cal sortir-ne, si cal tenir una política de recuperació econòmica i social, que cal ser molt creatius en aquesta, és clar que és un dels elements més potents, més visibles, millor demostrats.

És rendible. No és només rendible. És l’economia, no d’un futur llunyà, l’economia d’ara. Invertir en les energies renovables en un país com Espanya… Tindria moltes facilitats de també reinventar-se amb un turisme molt més atractiu en aquest moment, relacionat amb el medi ambient, amb la no destrucció, amb la millora de la qualitat de l’aire, amb les ciutats que permetran un altre tipus de qualitat pel que fa a la interacció social als carrers, de menys vehicles contaminants. Tot això té una raó econòmica fantàstica, i crec que, a més, no cal contactar amb els economistes més, diguem-ne, sofisticats. Està perfectament demostrat que qui ha invertit en aquest tipus d’energies, la seva economia està tenint enormes beneficis. El que és clar és que no anirem enrere a les energies fòssils, a les energies que no són renovables, perquè això era una economia, simplement, de manteniment per evitar un cert tipus de caos social al qual, per descomptat, cal fer front, però és irreversible. No podem mantenir una economia que mata set milions de persones, això queda molt clar.

I ara que tot el món està tan sensible a què és el que em fa vulnerable des del punt de vista de la meva salut, què és el que em fa molt vulnerable en el cas que hi hagi un virus que aparegui o que hi hagi una epidèmia, és clar que el fet que els teus pulmons estiguin permanentment respirant aire contaminat et fa vulnerable. Que el teu medi ambient i el teu ecosistema estiguin destruïts i que hi puguin haver salts d’infeccions d’animals a humans et fa molt vulnerable. Així que caldrà construir aquesta recuperació creant una mena del que anomenem, ho hem anomenat com una mena de murs verds per protegir la teva salut, per fer-te molt més resistent, molt més fort i molt menys vulnerable. I aquests murs verds, a més, construiran l’economia. Jo no soc economista, però hem parlat amb molts economistes, hem fet moltes anàlisis de cost-benefici, de cost d’inacció, de cost-eficàcia. Totes les anàlisis donen com a guanyador deixar de banda, deixar de subvencionar les energies fòssils, deixar de subvencionar el que no és rendible i, a més, ens està matant.

Invertir, òbviament, amb una transició que protegeixi aquells que… No volem deixar tampoc sense feina molta gent. Cal fer-ho tenint en compte també aquesta protecció. Jo vinc d’una zona minera. Òbviament, entenc què significa subvencionar aquestes persones que es queden sense feina o transformar aquesta economia, fer aquesta transició, aquesta transformació d’una manera intel·ligent. Però és clar que l’energia, l’aposta per la font d’energia que utilitzarem és fonamental i és una aposta sempre guanyadora. Els països que insisteixin a quedar-se amb una energia… Una altra prova, per exemple. Els països productors de petroli, els més tradicionals, els més rics, els emirats, fa temps ja que estan invertint per desenvolupar energies renovables, energies netes, perquè saben perfectament que aquest és el següent pas. Aleshores, que no ens sorprengui aquest futur immediat sense estar ben preparats, perquè la nostra feina, els nostres joves, la nova generació i la seva, diguem-ne, economia i la seva capacitat d’integrar-se, d’inserir-se a la societat, dependran, en gran manera, de com ho planifiquem i quines fonts d’energia tindrem al nostre país.

Recentment, hem vist tants moviments de… Des de joves de batxillerat que es manifestaven als carrers, que comencen a entendre que això està molt relacionat amb el seu futur i que la destrucció del medi ambient no els beneficia, oi? Hi ha hagut aquest moviment al carrer, els Divendres pel Clima, amb uns joves tan estimulants i que t’inspiren, que surten al carrer i que comencen a dir als seus pares: “Cal reciclar, no consumeixis plàstic”, que comencen a recollir el plàstic dels oceans. Hem vist també una altra cosa molt estimulant, que és que els professionals de la salut, la setmana passada, vam tenir 40 associacions que representen 40 milions de professionals de la salut que deien: “Ens en sortirem, d’aquesta situació que ens ha causat aquesta epidèmia, però ens en sortirem d’una manera verda i saludable perquè és l’única manera”. I són 40 milions de professionals de la salut que també comencen a veure que no serveix de res que donis un tractament a una persona que té una malaltia respiratòria crònica si després la deixes respirant el mateix aire tòxic que estava respirant, oi?

O el metge de Nova Delhi, un amic nostre, que ha creat un moviment fantàstic amb cirurgians i pneumòlegs que veuen pulmons de nens de 17 o 18 anys que no han fumat mai i que tenen pulmons similars als d’un fumador crònic de 70 anys i amb un càncer de pulmó desenvolupat només perquè estan respirant a ciutats com Delhi, que estan, òbviament, molt contaminades. Tenen un pulmó equivalent al d’un fumador crònic que fa 40 anys que fuma dos paquets de cigarrets al dia. És, realment… Aleshores, veiem moltes associacions, Mares per l’Aire Net, veiem joves, veiem una generació nova d’universitaris que també comencen a ser molt conscients de tot això, i també alguns governs que estan prenent unes decisions també molt, bé, de lideratge, de prendre algunes mesures i explicar per què reduir la circulació de cotxes a París. És una bona… A més, és una bona imatge per un alcalde, quan un alcalde fa una campanya d’aquest tipus. Amb els alcaldes treballem molt, i realment poden ser excel·lents, gairebé, ministres de salut, perquè tenen a les seves mans la capacitat de prendre decisions sobre el transport públic, si hi haurà bicicletes o no, si pots caminar i seràs una mica menys sedentari i més actiu i, per tant, reduiràs les malalties relacionades amb l’obesitat i el sedentarisme.

Doncs aquest tipus de moviments, d’alcaldes, de governadors de regions, cada cop els estem notant molt més i, efectivament, contribueix al fet que el nostre estil de vida canviï. I el nostre estil de vida ha de canviar en diverses coses. Crec que aquest xoc que hem tingut, espero que ens ajudi també a fer aquests canvis. Un és, clarament, la mobilitat, com ens mourem. Deixarem de viatjar en avió perquè ens sentim tots realment molt amoïnats per les emissions i, aleshores, passarem de viatjar cada cinc minuts a ara no viatjar mai o només viatjar amb mitjans que no siguin contaminants? Bé, hi ha moltes opcions. L’economia s’ha de recuperar de moltes maneres, però és clar que caldrà sempre seguir buscant els combustibles, inclús pels avions, que contaminin al mínim possible. Ens haurem de basar molt més en l’economia, bé, de producció agrícola local, és a dir, el consum més local. Aquests aliments tenen… O els productes de consum que recorrin cada cop menys quilòmetres, i crec que això ha estat una cosa també que tots hem, una mica, gaudit durant el període obligatori d’estar tancats. T’adones que l’agricultor, el granger que és molt a prop és qui ens porta els productes diaris. I, bé, també, finalment, ens podem adonar de la importància que té la producció sostenible des del principi, oi?

La producció de l’aliment sostenible fins al final, que és l’eliminació de tots aquests residus i tot aquest “waste”, tot el que es genera, el que sobra, diguem-ne, d’aquesta alimentació, que es podria alimentar tot el planeta si no llencéssim gairebé un terç dels aliments que es produeixen, que acaben a les escombraries. Aleshores, com ens mourem? És evident que la manera de moure’ns a les ciutats ha de canviar definitivament. S’ha acabat. Crec que la demanda del ciutadà anirà en aquest sentit, que no acceptarà de nou totes aquestes ciutats on el cotxe és el rei i nosaltres som el pobre que s’adapta al cotxe. Si em deixes un espai, potser jo també visc a una ciutat. Tindrem una necessitat increïble d’idees de transport, perquè, en realitat, el que la gent volem és moure’ns. Com ho fem? Doncs es pot ser molt creatiu. Hi haurà transport sostenible públic, hi haurà potser maneres més intel·ligents. No haurem d’anar a la ciutat tots a les nou del matí o a les vuit del matí. Amb el “teleworking” crec que canviaran aquests ritmes. No necessitem passar dues hores a la carretera i que això ens faci semblar grans executius d’èxit, perquè passem cada dia més d’una hora de trànsit. En absolut, semblarem perdedors, oi?

M’encanten els nois… Nois i noies, vull dir. Als països escandinaus, com més èxit empresarial tens, no ho demostres comprant-te el cotxe més enorme que hi hagi al mercat, sinó al revés, més èxit empresarial tens, més vas en bicicleta o en un transport ecològic i que respecta el medi ambient. Tindrien una consideració dolenta d’un noi que té èxit professional i que va amb un llamp de cotxe enorme només per una persona i ocupant tot l’espai i contaminant d’aquesta manera. És a dir, que els paràmetres d’èxit social crec que canviaran molt, i la mobilitat serà un d’ells. Aquest turisme que abans s’havia d’anar al més lluny possible, doncs potser ara no. Ara tornem a valorar… Crec que l’ambient rural guanyarà també molts punts després de l’experiència traumàtica d’estar tancats entre ciments a ciutats, oi? Crec que les ciutats passaran a ser més humanes, més petites. No podem seguir planificant aquests monstres de milions i milions i seguir creixent. Caldrà fer nuclis i compactes, res d’aquestes ciutats esteses que cada dia has de passar hores per venir a tenir un mínim de serveis o per poder portar a terme la teva feina.

Hi haurà molts canvis, i crec que dependrà de com de creativa és una ciutat, una generació. Tenim joves amb unes idees… Jo els donaria espai cada dia. A qualsevol reunió de govern, a qualsevol reunió de presa de decisions posaria quatre o cinc d’aquests nois amb talent. I, de nou, quan dic nois, vull dir nois i noies. A aquests joves amb idees, creatius, donar-los espai, donar-los oportunitats, perquè d’aquí sortiran coses que ens sorprendran molt, però també econòmicament. No només per la creativitat, seran idees que, econòmicament, aportaran molts, molts resultats positius, causaran un impacte positiu molt bo. I ells són qui ens han d’ajudar a sortir de tot això amb aquesta creativitat. I, per descomptat, no s’han de fer les coses només perquè es van fer sempre així. Si es van fer sempre així i donen mals resultats, raó de més per canviar-les al més aviat possible. Si volem de debò donar espai a aquests joves, que jo, per descomptat, crec que d’aquí sortirà tot, aquests joves… Perquè a vegades són realment joves, però amb unes idees, amb una creativitat, amb espai per llançar-se.

Quins materials substituiran el plàstic? Jo tinc la sort d’estar en contacte amb… Bé, tinc un fill de 25 anys. Aleshores, evidentment, crec que estic en contacte amb aquesta generació, i són increïblement fabulosos. No només són somiadors, idealistes i després no són pragmàtics. No, no, també són molt pragmàtics, tenen molta, molta capacitat d’utilitzar això per transformar les coses. I crec que si no els atemorim gaire ara, si no els reprimim gaire i, sobretot, si no els donem un ambient de por, crec que ens donaran unes sorpreses molt positives. És clar, cal invertir en educació, cal invertir perquè aquests nois, de becaris amb a vegades 900 euros amb una beca d’investigació, amb un doctorat… Cal mimar-los una mica més, cal donar-los més espai i, sobretot, deixar-los parlar, perquè potser els diners els trobaran ells després, quan no els importi passar un temps així, amb aquests sous una mica baixos. Però després, si tenen una bona idea, saber ser-hi per donar-li suport, i això els donarà diners després a ells també i els compensarà econòmicament. Però cal saber on invertir.

A l’OMS, sens dubte, tenim… Ara mateix acabem de crear una cosa que s’anomena l’Acadèmia de l’OMS, perquè volem que molts cursos de formació que tenim, moltes classes, molts materials, els puguin utilitzar els joves de tot el món de franc, completament de franc, i que a través d’internet, que puguin tenir accés a aquesta educació i a aquest nou sistema de formar-se. No hi ha dubte que hi ha joves a qualsevol lloc remot del món que ara mateix potser són molt pobres, però tenen accés a internet. Potser anant a un cafè i pagant una quota, però hi tenen accés i tenen, per descomptat, el seu cervell. I d’aquí, un continent com Àfrica, tan jove, també ha de treure moltes idees sobretot amb el tema d’un món una mica més sostenible, oi? I perquè aquest món sigui de debò més sostenible i no hàgim de passar un altre cop aquest xoc tan tremend del qual encara no hem sortit, però que no hi ha dubte que en sortirem, aquesta pandèmia, d’alguna manera, ens ha fet xocar contra la nostra pròpia realitat, quines són les nostres febleses.

És clar que per molts països, afortunadament no Espanya, però per molts països, el fet de no tenir una cobertura sanitària universal ha estat una de les seves febleses. Molt aviat s’han vist aquestes desigualtats, aquesta gent que no té accés a serveis bàsics de salut si no paga, i hi ha gent que no pot pagar. És a dir, reforçar aquests sistemes de salut, de cobertura sanitària universal, fonamental. Però també ens ha posat davant d’aquesta desigualtat, d’aquestes bretxes tan tremendes que tenim a molts llocs, que caldrà també anar corregint i, sobretot, posar-les molt altes a les prioritats d’aquests governs. I després ens ha fet entendre que cal portar-nos millor amb el medi ambient i amb els ecosistemes, que només guanyarem. És a dir, no perdrem. Al revés, seran tot guanys. I, en aquest sentit, l’OMS ens hem llançat la setmana passada a una cosa que vam voler anomenar, per simplificar, Manifest, un manifest per una recuperació saludable i sostenible, o verda i saludable.

I la idea era, com deia, crear una mena de murs verds de contenció i de protecció de la nostra salut. Perquè després d’aquesta crisi, és clar que la gent no vol sentir a parlar de més crisis, no vol sentir a parlar: “Ara vindrà el canvi climàtic, ara vindrà la contaminació de l’aire”. Aleshores, ho volem posar en positiu. Sortirem d’aquesta situació tremenda en què ens trobem amb conseqüències demolidores per l’economia i la societat. Intentarem fer de la necessitat virtut, posar-hi una palanca i fer una recuperació econòmica ràpida però intel·ligent. Aleshores, hem fet sis prescripcions per aquesta recuperació econòmica, saludable i verda. La primera, per descomptat, portar-nos bé amb la natura. És a dir, la protecció del medi ambient, evitar el desboscament per no estar en contacte… Evitar la contaminació dels rius, de l’aire, de tota la terra que cultivem i que després ens ho empassem tot, els oceans, els plàstics… Bé, portar-nos millor amb la natura. El primer és la natura.

El segon seria l’accés als serveis bàsics. És clar que hi ha centres de salut, hi ha llocs al món on encara la gent no té accés a l’aigua potable. Parlem de gairebé la meitat de la població mundial, no d’un percentatge molt petit. No tenen electricitat, evidentment, i tenim centres de salut… Un 40 % de la població no té electricitat als centres de salut, per tant, no tens tampoc cap sistema per tenir, no ho sé, des d’un bisturí elèctric fins a un refrigerador per tenir-hi la vacuna ben conservada en el cas… Bé, per conservar-ne la temperatura. Així que aquests serveis bàsics, fonamental. Tercer, una producció d’aliments sostenible. Una producció, consum i eliminació de tota aquesta producció d’aliments sostenible, de nou, intel·ligent i econòmicament molt rendible. Quart, que les nostres ciutats siguin habitables. És a dir, que siguin més humanes, amb menys trànsit, amb menys contaminació, amb possibilitats de caminar, d’anar en bicicleta, de tenir una vida menys sedentària, més connexió social i, sobretot, compactes, on hi pugui haver una planificació urbana que pensi en la salut de la gent també i la protegeixi.

I això també donarà uns resultats molt bons fins i tot des del punt de vista del turisme, perquè serà molt més atractiva i, és clar, els beneficis econòmics serien per tota la població, els ciutadans que hi viuen. La cinquena serien les energies. És clar que hem d’invertir en energies del futur i no en energies del passat. Aquestes s’acabaran, són destructives, causen un gran dany a la salut, al medi ambient i a la nostra economia. No són gens rendibles i cal invertir en aquestes energies del futur que ens puguin donar beneficis econòmics enormes. I, ja, la sexta, no pagar els subsidis d’alguna cosa que ens està matant. És a dir, aturar aquests subsidis tan enormes a escala mundial que s’estan fent amb els combustibles fòssils i començar a pensar en verd i en blau. I dic en blau perquè, normalment, l’OMS és en blau, i verd perquè per aquí vindrà també aquesta recuperació socioeconòmica i, per descomptat, sanitària, de protegir cada cop més la nostra salut i posar-la al centre de qualsevol planificació que sigui urbana, que sigui de polítiques de transport, de polítiques energètiques, de polítiques d’elecció de mitjà de vida. Hem de pensar en la nostra salut. Si pensem en ella i la posem al centre, totes les decisions seran més intel·ligents i més saludables.