COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

L’Antàrtida, un continent per a la pau i la ciència

Javier Cacho

L’Antàrtida, un continent per a la pau i la ciència

Javier Cacho

Físic, científic i escriptor


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

“El descobriment del forat a la capa d'ozó ens va fer, per primer cop, globals i ecologistes. Podríem parlar de desforestació, de contaminació de terra i mars, de plàstics… Estem per un camí equivocat i clarament hem de rectificar”. Amb aquest missatge, el físic, científic i escriptor Javier Cacho resumeix la seva experiència com a observador privilegiat de la natura.

Javier Cacho va iniciar la seva carrera científica especialitzant-se en l'estudi de la capa d'ozó per a la Comissió Nacional de Recerca Espacial el 1976. Posteriorment va treballar al Laboratori d'Estudis de l'Atmosfera de l'Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (INTA). La seva investigació sobre la destrucció de l'ozó al territori antàrtic va començar a la Primera Expedició Científica Espanyola a l'Antàrtida el 1986, que va continuar com a col·laborador de la Comissió Interministerial de Ciència i Tecnologia al Programa Antàrtic Espanyol, Secretari del Comitè Nacional de Recerca Antàrtica de Espanya, delegat al Scientific Committe on Antárctic Research i cap de la base antàrtica espanyola Joan Carles I durant diverses campanyes.

A la seva tasca científica suma una llarga trajectòria divulgadora, com a coordinador i editor de diverses publicacions especialitzades en temes mediambientals, director de la Unitat de Cultura Científica de l'INTA i autor de llibres com a 'Antàrtida: El forat d'ozó', primer títol en castellà sobre aquest tema. El seu contacte amb el continent gelat el va fer investigar i aprofundir en l'anomenada Edat Heroica de l'Exploració Polar, etapa sobre la qual ha publicat diversos títols, entre els quals destaquen 'Amundsen-Scott: dol a l'Antàrtida', 'Shackleton, l'indomable ', 'Nansen. Mestre de l'exploració polar' i 'Jo, el Fram'.


Transcripció

00:18
Javier Cacho. Soc en Javier Cacho. Soc físic, científic i escriptor. I crec que no seré un bon exemple per a vosaltres, perquè jo era… no diré un pèssim estudiant, però sí força mediocre. La meva mare solia dir que em passava la vida als núvols. I és cert. Recordo perfectament quan vaig llegir per primera vegada el còmic de Tintín ‘Objectiu: la Lluna’. Aquesta portada que té, que es veu Tintín amb el capità Haddock, mirant aquell coet que acaben de construir. Doncs allò em va motivar. “Jo vull fer una cosa semblant”. Bé, vaig treballar en un centre de recerca espacial, no vaig arribar a la Lluna com Tintín, però bé, més o menys em vaig aproximar. Tampoc he estat capaç, de petit, de tenir clar què seria de gran. Ara soc escriptor, però quan tenia la vostra edat llegia poquíssim. L’últim any de batxillerat, el senyor Emilio, el meu professor de Físiques, em va deixar un llibre, d’en Holton i en Roller, que era “Fonaments de la Física Moderna”. Un totxo així. Me’l vaig llegir sencer, sorprenentment, perquè explicava no només els fonaments de física, no parlava només de física, parlava de la vida dels científics, de què és el que feien en el seu temps lliure. Se centrava a l’Europa de començament del segle XX i quan, sobretot a Alemanya, es va gestar tota la física moderna. I allò em va fascinar, tant que vaig dir: “Físic. Decidit”. D’acord. Bé, un desastre. Un desastre de carrera. Anava a classe a les tardes i em passava cada matí amb un altre amic que estava igual de guillat que jo, a la Biblioteca Nacional, llegint llibres de física, que ens els intercanviàvem.

02:07

“Mira què fantàstic aquest capítol, que parla de l’electricitat electromagnètica…” i ja està, jo m’ho llegia. És clar, això no era per res el que volien els professors. Vaig repetir primer. Vaig dubtar si havia de seguir amb Física o no seguir amb Física i un dia vaig plantejar als meus pares: “Mireu, que he pensat que faré Geologia”, que m’agradava molt, la veritat sigui dita. Mireu, es van mirar l’un a l’altre, no van dir res, però com a les vinyetes dels còmics, vaig veure que posava: “No traurem partit d’aquest fill”. I vaig dir: “Bé, intentaré seguir amb Física”. Bé, vaig aconseguir passar els tres primers cursos de Física i vaig entrar en especialitat. Vaig triar Física de l’Atmosfera. Núvols. És clar. Vaig tornar al que jo volia, veure núvols. Bé, tot va canviar. No us ho creureu. Jo tampoc. I el meu pare, menys. No és que aprovés les assignatures, és que treia matrícules a totes. Vaig començar a col·laborar amb la universitat i, sorprenentment, abans d’acabar la carrera ja tenia una oferta de treball a la Comissió Nacional de Recerca de l’Espai. Novament, l’espai, de nou, Tintín. Per estudiar… No per anar a la Lluna, sinó per estudiar, en aquest cas, l’ozó. Bé, vaig estar força anys estudiant l’ozó, fins que va aparèixer la massiva destrucció d’ozó a l’Antàrtida que tots coneixem com a “forat d’ozó”. I és clar, jo era un dels pocs, poquíssims; es podien comptar amb els dits de la mà, menys dels dits de la mà: quatre. Hi havia quatre experts en ozó a Espanya en aquells moments i Espanya, en aquell moment, va coincidir que estava preparant la primera expedició científica a l’Antàrtida.

04:13

És clar, i dels quatre, l’únic boig per anar-se’n a l’Antàrtida quatre mesos era jo, és clar. I efectivament. I allà que me’n vaig anar, a l’Antàrtida a estudiar el forat d’ozó. I, què va passar? Doncs dues coses, que evidentment van canviar la meva vida del tot. La primera, em vaig enamorar de l’Antàrtida. Totalment, totalment. I la segona, quan vaig tornar, em vaig trobar que la societat volia saber què passava a l’Antàrtida, què estava passant, què era això del forat d’ozó, per què era perillós, per què havíem de deixar d’utilitzar esprais i els CFC amunt i els CFC a baix… què estàvem fent amb el planeta. I em va encantar poder-ho explicar. Me’n vaig adonar, ja m’havia adonat abans, que el que jo tinc és ànima de divulgador. A mi el que m’agrada és aprendre, és clar, això és inherent. Ho portem al DNA els éssers humans: aprendre, conèixer… però després explicar-ho. Vaig tornar a l’Antàrtida dues vegades, com a científic a continuar estudiant el forat d’ozó. Una de les vegades a l’hivern. Quatre mesos. Bé, no tot era hivern, vaig passar part de la primavera. Després, vaig començar a treballar al Programa Antàrtic Espanyol i vaig tornar a l’Antàrtida de nou en tres ocasions, en tres campanyes, com a cap de la Base Antàrtica Espanyola. Ja tota la meva vida ha girat al voltant de l’Antàrtida i els darrers anys, doncs he acomplert una il·lusió, que és escriure el llibre sobre història de l’exploració polar. És clar, des que vaig anar a l’Antàrtida vaig voler saber qui havia anat primer a l’Antàrtida, què hi havien fet, com havien viscut, com havien resistit aquestes temperatures, aquest aïllament, tot això ho volia saber. I vaig començar a estudiar tot allò que anomenem “l’edat heroica de l’exploració polar”, que és un període comprès entre el 1900 i el 1922.
I després vaig començar a escriure-ho. Algú em va dir: “Escolta, que aquestes coses que ens expliques no les sabem. La gent normal no les sap. Per què no ho poses per escrit?”. I efectivament, va ser el que vaig fer, posar-ho per escrit. I porto sis llibres i el que faré, a més. I ara estic aquí disposat que em pregunteu i a contestar-vos el millor que pugui les vostres preguntes.

La Antártida, un continente para la paz y la ciencia. Javier Cacho
Quote

“El meu dia a dia a l'Antàrtida es resumeix en: treballar, treballar, treballar”

Javier Cacho

06:51
Andrea. Hola, Javier, em dic Andrea i m’agradaria que ens expliquessis una mica com era el teu dia a dia a l’Antàrtida i què era el que feies quan estaves treballant allà. Moltes gràcies.

07:01
Javier Cacho. Doncs el meu dia a dia a l’Antàrtida, Andrea, es resumeix en una paraula, o en una paraula triple: treballar, treballar, treballar. Les dades que els científics obtenen a l’Antàrtida són fantàstiques. A l’Antàrtida hi va molt poca gent. Hi van molt pocs científics, de manera que qualsevol dada d’allà és valuosíssima. Si tu mesures la temperatura a la serra de Madrid, doncs l’han mesurat trenta mil persones, de manera que aquesta dada val per a una climatologia, però té poc valor. A l’Antàrtida, qualsevol temperatura que mesuris, no l’ha mesurat ningú abans, més o menys, de manera que això té un gran valor per a la carrera científica d’aquesta persona. Amb això, el científic està disposat a treballar hores i hores i hores i hores. Jo recordo que, en una de les expedicions que vaig fer a l’Antàrtida com a científic, dormia quatre hores al dia. I com que això ho tinc molt clar, quan he estat cap de base obligava, obligava entre cometes, als científics a fer que descansessin. És veritat, no volien descansar. Arribava dissabte i diumenge i volien continuar treballant. I acabàvem de sopar i se n’anaven a treballar. Aleshores, vaig haver d’inventar truquets per treure’ls una mica d’allà, perquè tampoc no era bo. Tampoc no era bo. Era bo que s’espargissin una mica. Segur que seria millor per a la seva feina, perquè ho sabia jo, perquè ho havia experimentat. I, després de sopar, els deia: “Farem una petita excursió, una petita marxa d’una hora”. És que allà és de dia, tota la nit és de dia. Amb la qual cosa, després de sopar anàvem a caminar per allà i sortien una mica del seu món. I quan arribava un dissabte, un diumenge, a alguns els vaig haver d’obligar dient: “No, no. Marxem d’excursió a Punta Jana a veure pingüins. “És que tinc molta feina”. És igual. Avui, veuràs pingüins, no has vist pingüins a la vida. Ets a l’Antàrtida, què explicaràs tu a la teva família, als teus amics d’on has estat? Avui vens amb nosaltres a veure pingüins.
I l’agafava de l’orella i marxàvem. I després m’ho agraïa. I es passa malament a l’Antàrtida també. No sé quina idea vosaltres teniu de l’Antàrtida. Els documentals sempre ens donen una idea tan idíl·lica de l’Antàrtida que tots ens sentim molt atrets. Es passa malament. Per moltes raons. Primer, hi ha molts perills i n’ets conscient. Ets conscient que si vas a la Zodiac i caus de la Zodiac, si no portes el vestit de supervivència ben tancat i ben preparat, doncs dures viu tres o quatre minuts. Et mors d’hipotèrmia, en el temps que triga la Zodiac a tornar-te a recollir, l’has cascat. Si vas per la glacera i caus en una esquerda, l’has cascat. Estàs treballant amb tractors, amb soldadura, amb vehicles pesants i et pot saltar una espurna a un ull. Pots caure i trencar-te una cama. És clar, potser ens pot passar aquí a Madrid, direu. És clar, a Madrid, on sigui, però amb una diferència: que aquí directament truques al 112 i et passi el que et passi, t’ho resolen immediatament. Si tens un infart, doncs no passa res, el 112 et porta, et va donant assistència mentre vas a l’hospital. Però aquí no hi ha 112. Si tens una malaltia greu, greu, una apendicitis, doncs les probabilitats que et portin a operar a un lloc, si el temps és bo i si és estiu i coses així… doncs pot ser una setmana. T’han de treure amb avió, amb vaixell. Una logística complicadíssima. I això ho tens aquí. Ho tens a dins. “Si em passa alguna cosa, aquí s’ha acabat tot”. I ho passes malament per la gent que has deixat fora, aquí.

10:50

Perquè no saps què els passa a ells i perquè les pors apareixen i els temors. I si el meu pare té un infart? I si la meva filla té un accident de trànsit? I això ho tens allà davant, ho tens dins teu. Les teves pors que et passi alguna cosa i les pors que passi alguna cosa a la gent que estimes i no poder estar amb ells. Això és molt humà. Després es passa malament també per la convivència. Jo la primera vegada, la segona vegada que vaig anar a l’Antàrtida, a una base argentina. Feia molt de fred i un argentí em va dir: “Che, aquí el fred, no es passa malament pel fred. Aquí es passa malament per la convivència”. Doncs sí, és clar. Estàs vivint en una base amb deu persones, cadascun del seu pare i de la seva mare, que us heu conegut allà. Cadascú amb la seva manera de ser, en tensió per la feina. I aquesta tensió fa que sorgeixin els problemes de convivència entre la gent. Jo, com a cap de base, la meva tasca fonamental era la de ser pare prior. Estar pendent de la gent. Veure si dos s’embrancaven o no s’embrancaven per coses banals. Si un estava preocupat, si un estava alacaigut… La convivència és molt dura a l’Antàrtida. Però, malgrat tot, val la pena. Crec que no trobareu ningú que hagi anat a l’Antàrtida i que digui que no val la pena.

12:20
Gabriel. Hola, Javier, soc en Gabriel i, bé, vas estudiar als anys vuitanta el forat de la capa d’ozó i m’agradaria saber què t’ha interessat i com ha anat evolucionant.

12:31
Javier Cacho. Aleshores ningú no parlava del forat d’ozó i jo, no sé per què, em va semblar un gas fantàstic, interessantíssim. Un gas que està en una concentració molt baixa a l’atmosfera però que juga el paper fonamental de protegir-nos de la radiació ultraviolada perillosa. Hi ha altres gasos, la concentració dels quals a l’atmosfera és més alta que l’ozó, com la kriptonita. El criptó, que a tots ens recorda a Superman, el criptó. Doncs hi ha més criptó a l’atmosfera que ozó. I, tanmateix, ningú en parla. La Comissió Nacional de Recerca de l’Espai va portar a Espanya un dels primers equips per mesurar l’ozó atmosfèric. En aquell moment hi havia cinquanta equips distribuïts per tot el món i volien posar-lo en marxa. No tenien gent per posar-ho en marxa. Em vaig presentar voluntari per posar-lo en marxa i, a partir d’aquell moment, ja tota la meva vida es va centrar, lògicament, en el tema de l’ozó. Va ser quan… Però vaig passar molts anys que l’ozó era un gas que el vam estudiar quatre xalats, veient-ne el contingut, les concentracions, la pol·lució, la relació amb altres compostos de l’atmosfera. Quatre xalats al planeta, ningú més. Fins que, de sobte, un xalat més xalat que tots, que havia estat a l’Antàrtida, un japonès, va veure que s’hi destruïa l’ozó, va donar la veu d’alarma i ja. 1984, i aquí va començar a rodar una pilota a tota velocitat.

13:58

Els científics anglesos van dir: “Sí, a nosaltres també ens surt, s’està perdent l’ozó a l’Antàrtida”. Els americans, que tenen una estació al Pol Sud geogràfic: “Sí, s’està perdent a la zona de l’Antàrtida”. Una cosa tremenda. Una destrucció massiva d’ozó durant uns mesos, en una extensió immensa, perquè l’Antàrtida és immensa i que no sabíem, cada any, es va veure cada cop més gran el forat d’ozó. I dius: “Bé, sortirà de l’Antàrtida, continuarà avançant per Sud-amèrica, per l’hemisferi sud…”. I és clar, si es perdia l’ozó passaven aquest munt de coses que tots sabem: augment de radiació ultraviolada, per tant, casos de càncers, problemes oculars i grans problemes, evidentment per a tots, però també per al món animal, perquè nosaltres ens podíem haver resolt el tema, anàvem amb paraigua o amb para-sol, ja no ens dona la radiació ultraviolada, ens posàvem unes ulleres de sol i resolt, però, és clar, no posaríem ulleres de sol a dos milions d’ovelles. És clar, els problemes que podíem tenir eren terribles i el forat d’ozó ens va fer ecologistes a tots. Vèiem que hi havia contaminació, a la ciutat: “Bé, com que hi ha molts cotxes… Però després se’n va, se l’emporta, canvia, plou i desapareix”. “La contaminació que produïm els humans? No és res. És una gota d’aigua en un oceà”. I de cop i volta, els científics descobrim el forat d’ozó i els científics en descobrim les causes. I les causes eren aquests gasos. Els clorofluorocarburs. Un d’ells s’emprava com a propel·lent als esprais, als esprais del desodorant. Aquest gas que emeties recorria tot el planeta, arribava a l’Antàrtida, al lloc més net, i provocava la destrucció massiva d’ozó. Ens va fer globals. Vam comprendre que era un món interconnectat i t’ho deia el japonès, aquell boig, que al vuitanta-quatre va dir que es perd l’ozó a l’Antàrtida.
La NASA ho va dir al vuitanta-sis. Hi van començar a anar expedicions de científics, jo entre elles, encara que la meva feina no va ser important, i els altres van detectar-ne les causes i al vuitanta-set, en tres anys, es va signar el Protocol de Montreal per prohibir l’emissió d’aquests compostos a l’atmosfera. Un món que no era ecologista, que no es creia res del que dèiem, que no es creien les nostres advertències. En tres anys vam canviar la mentalitat del planeta. Bé, no gaire, perquè ja veieu que els problemes es mantenen. Quin era el problema dels gasos? Ja ho sabeu, que romanen molt de temps a l’atmosfera, la contaminació de les ciutats, la contaminació que plou i es precipita a terra. Què fa el vent? Se l’emporta i la dissol. Aquests gasos romanen, alguns, fins a cent anys a l’atmosfera. La pluja no els precipita. Entren en contacte amb fulles i és com… Amb el món vegetal, o roques, que és com s’elimina la contaminació, i aquests gasos tampoc no ho feien. I en aquests cent anys, vuitanta anys que tenien, arribaven a l’Antàrtida i, de mica en mica, a partir de l’any 2000, es va començar a veure una recuperació a l’ozó de l’Antàrtida. Cada cop hi havia menys forat d’ozó. A partir de l’any 2000. Estem parlant del 1985, quinze anys després vaig començar a notar allò que dèiem els científics: “L’any 2000 ja començarà a millorar”. Si aquest programa l’haguéssim gravat fa dos anys, jo hauria dit: “És la primera gran victòria mediambiental que hem aconseguit. Estem acabant amb el forat d’ozó”. Malauradament, en els darrers dos anys aquesta recuperació del forat d’ozó s’ha aturat i no sabem per què. Però ens ha canviat la mentalitat. I jo crec que tots som molt més receptius a protegir més aquest entorn on vivim.

17:58
Chico 1. Hola, Javier. Tu has trepitjat la neu de l’Antàrtida i també has vist el desglaç. Quins canvis has observat en aquest temps?

18:06
Javier Cacho. Als científics no ens agraden gaire les informacions subjectives. La meva opinió de què he observat a l’Antàrtida a un científic no li agrada. Necessitem dades contrastables. Et diré el que he vist a l’Antàrtida, sens dubte, però és clar, els científics busquen mesures, repetir la mesura molts anys al mateix lloc. Això és el que importa. Aquest estudi és el que importa, no que arribis a un lloc i diguis: “Doncs em sembla que hi ha menys neu que l’any passat” o: “Em sembla que hi ha més neu que l’any passat”. Bé, però amb aquesta excepció de posar al seu lloc el mètode científic, et diré que sí. Jo, a l’Antàrtida, a la zona on érem, és una zona perifèrica de l’Antàrtida, l’extrem de la península antàrtica. És un lloc on sempre s’ha parlat que les alteracions climàtiques es notarien, els canvis climàtics es notarien abans que en altres parts de l’Antàrtida. Aquí es nota. Jo recordo un any, d’anar a l’Antàrtida, havien passat cinc anys des del cop anterior que hi havia anat. Dic: “Anem a la cova de gel”. Hi havia una glacera que s’acabava allà, a la badia, i hi havia una cova de gel preciosa, per fer-se unes fotos, amb uns blaus espectaculars. Dic: “Vinga, anem a la cova de gel” i em diuen: “Ja no hi ha cova de gel”. “Com?”. Efectivament, vam anar a la glacera i la glacera havia retrocedit cinquanta metres, ja no hi havia una cova de gel. També veus a la badia, veus: “Allà, abans, la glacera acabava a l’aigua de la badia i ara hi ha roques”. Les roques no les ha posat ningú. És que el gel ha reculat. Sí, es nota, fins i tot malgrat aquesta apreciació tan subjectiva de la qual jo no me’n refio, doncs, malgrat tot, sí. He recorregut Groenlàndia, he vist parts de Groenlàndia i, efectivament, es nota el mateix o més. O més. Recordo una vegada que vaig anar amb un company que havia estat en aquella zona quinze anys abans i vam estar fent les mateixes fotos que havia fet quinze anys abans i era evident la reculada de la glacera. Evident.

20:07

Fins i tot ho veus físicament, veus les muntanyes pelades, a la zona amb les glaceres, quan passen ho arrasen tot i veus que efectivament, és zona que… Com ha arrasat i encara no ha donat temps al món vegetal a colonitzar-lo. Després, veritablement, retrocedeix. Les coses estan malament, especialment a l’Àrtic. Més que a l’Antàrtida, l’Antàrtida és molt gran, extraordinàriament gran. Bé, ja sabeu la diferència. L’Antàrtida és un continent i al centre del continent tenim una capa de tres quilòmetres de gel sota els nostres peus i, en alguns llocs, fins a gairebé cinc quilòmetres de gel sota els nostres peus. L’Àrtic, no, l’Àrtic és un mar congelat i, com a mar congelat, un metre, dos metres o com a màxim, tres metres de gel. I el gel, quan arriba l’estiu, se’n fon la meitat, o una part important. L’Àrtic té més sensibilitat al canvi climàtic que qualsevol altra regió del planeta. Els efectes del canvi climàtic es multipliquen per tres a la zona de l’Àrtic. En quaranta anys s’han perdut dos milions de quilòmetres quadrats de gel àrtic, d’aquell mar congelat, dos milions de quilòmetres quadrats. Espanya té cinc-cents mil quilòmetres quadrats de superfície. És a dir, una superfície de quatre vegades Espanya en quaranta anys. I en els darrers vint-i-cinc anys o vint anys, s’ha perdut un terç del volum del gel àrtic. Estem perdent el gruix del gel. Abans, a l’Àrtic hi havia gel. Gel vell, que anomenen els glaciòlegs, que tenia en una capa de gel des de tres, quatre i cinc metres de gruix, que quan arribava l’estiu es descongelava una mica, però no del tot. Tot això ho estem perdent. Està disminuint el volum de gel i fent un gel molt més fràgil.
Quan arriba l’estiu li toca el sol, es fon i, quan es fon, l’albedo fa que la reflectivitat de la radiació solar sigui molt més baixa i, per tant, l’absorbeix l’aigua del mar. Escalfa l’aigua del mar i fon el gel dels voltants. A l’Àrtic és tremenda la situació, a l’Antàrtida, no tant. Al gran pastís de l’Antàrtida, a la gran zona, les dues terceres parts de l’Antàrtida, aquesta és molt estable. Creiem que no passarà res i no gosem gairebé pensar com pot evolucionar, perquè no tenim experiència passada. Com ha estat abans, fa cent anys, fa dos-cents anys, fa cinc-cents anys, fa mig milió d’anys. No tenim experiència passada. En qualsevol cas, com que aquest planeta és molt curiós, quan el gel desapareix a l’Àrtic, el gel apareix a l’Antàrtida. Hi tenim uns canvis estranys que passen d’un any a un altre, d’un període a un altre període. La cosa està complicada. Jo crec que hem de fer alguna cosa més per cuidar aquest planeta.

La Antártida, un continente para la paz y la ciencia. Javier Cacho
Quote

“L'Antàrtida és un continent per a la pau i la ciència: desmilitaritzat i sense fronteres”

Javier Cacho

23:08
Paula. Hola, Javier, soc la Paula i he llegit que tens una illa a l’Antàrtida amb el teu nom. Ens podries explicar una mica més sobre aquesta història?

23:15
Javier Cacho. Bé, Paula, això de la meva illa és una llarga història. Que m’agradaria emmarcar-la una miqueta, perquè si no, no s’entén. M’agradaria emmarcar-la dins de l’Antàrtida, d’un continent per a la pau i la ciència, on no hi ha fronteres. Desmilitaritzat. I on els països cooperen, realment. Us podria explicar anècdotes de cooperació entre països sorprenents. Jo vaig ser a l’Antàrtida, la darrera vegada, fa dos anys. Una miqueta abans de la pandèmia. M’havien convidat els científics búlgars a estar a la base i vam anar a l’Antàrtida des de Puntarenas, en un avió portuguès, que portava científics portuguesos. I hi vaig anar jo i tots els meus companys búlgars. Un avió portuguès. Arribem a l’aeroport de la base del Rey Jorge i allà ens esperava un vaixell xilè, que em va portar a la base búlgara. Després de passar mes i mig a la base búlgara, un vaixell espanyol, l’Hespérides, ens va portar de tornada a l’illa de Rey Jorge, on ens esperava un avió… He dit portuguès al principi? Ho he dit malament. Brasiler. El primer va ser brasiler i el segon va ser portuguès. No vaig pagar res. Ni jo, ni cap programa antàrtic vam pagar. És cooperació. “Necessito portar cinc investigadors a aquesta illa. Qui pot?”, “Tinc un avió en què portaré investigadors a la meva base. Em sobren 30 places. Si algú les vol, que vingui”. Que sigui investigador, que ja us veig. Que algú està pensant a marxar.

25:03

I aquest és l’ambient que hi ha l’Antàrtida. Cooperació entre nacions i solidaritat entre persones. Primer, això. Segon, l’Antàrtida és molt gran. És com a trenta vegades Espanya i a l’estiu hi ha seixanta bases. Seixanta bases a trenta vegades Espanya. O sigui que és com si tens una base a València i la base següent la tens a Vigo. O sigui, que no et veus gaire, perquè entre mitges tot són gel i glaceres. Hi ha alguns llocs on les bases estan més properes, sense cap dubte. I nosaltres hem tingut la sort que la nostra base a l’illa Livingston, una de les nostres bases antàrtiques, la de Joan Carles I, de la qual jo en vaig ser cap de base. Doncs aquesta, en aquesta illa, els búlgars, el Programa Antàrtic Búlgar, hi va posar una altra base molt a prop de la nostra. Bé, Livingston és una illa com Mallorca. Doncs bé, vam tenir sort i la van posar al costat, a cinc o sis quilòmetres. I vam tenir mala sort, perquè hi ha una glacera entre mitges. Per tant, no els podem anar a visitar quan volem. Hem de fer una volta gegantina per la glacera, que és perillosa. O hem d’anar a la Zodiac quan el temps ho permet. Aleshores, tenim la sort, nosaltres, de tenir algú amb qui ajudar-nos, a qui tenir a prop. Aleshores, Espanya és un país de grans recursos, Bulgària és un país de menys recursos. El Programa Antàrtic Búlgar, quan va començar, tenia molt pocs recursos i Espanya el va ajudar moltíssim. Novament, hi anaven amb vaixells espanyols, els espanyols els portàvem el material… Això en pla de països i d’organitzacions. I després us parlava de la solidaritat entre les persones. Jo era cap de la base espanyola i vaig fer tot el possible per ajudar els companys científics de la base búlgara.

26:55

En aquell dia a dia en què ells moltes vegades ho estaven passant molt malament. Molt malament. I també vam tenir reciprocitat. I jo sabia que si teníem un problema podíem comptar amb ells. Aquests problemes que jo us deia, que allà no tens el 112, no tens emergències a qui trucar, de manera que et ve molt bé tenir algú que et pugui ajudar. Primer això, que et dona molta tranquil·litat. I, després, tenien metge. I amb el metge em va passar una cosa fantàstica. Fantàstica. Va ser un dia que teníem una emergència mèdica a la nostra base. Vaig trucar i dic: “Escolta, tenim això. Ens passa això. Anem a buscar el vostre metge. Us importa?”, “No, us estem esperant a la platja”. D’acord, llavors havíem d’anar a la Zodiac, que era el sistema més ràpid. Arribem a la platja i l’expert a la Zodiac em va dir: “Escolta, que el mar està molt malament, però molt malament, molt malament”. I jo, imperial, li vaig dir: “Ja ho sé, però hi hem d’anar”. Que bé va sonar, oi? De Madrid. Jo no en sabia res, evidentment, del mar. Ens vam ficar a la Zodiac i bé, anar a la base búlgara va ser, efectivament, molt perillós. Teníem una franja, hi havia molt de gel, la marea l’estava portant cap a nosaltres, no podíem passar amb la Zodiac pel gel, ens estava arraconant sobre uns penya-segats, unes roques i, bé, ens va costar molt arribar-hi. La veritat és que ens va costar molt arribar-hi. I tenia raó el meu company, era molt perillós. Però bé, hi ha vegades que les coses les fas perquè les fas. I hi vaig arribar, vam arribar a la base, ens estaven esperant. Recordo perfectament el metge búlgar, amb un vestit, preparat, amb aigua fins a la cintura. Va arribar la Zodiac. Ens vam posar al costat. Hi havia altres companys búlgars per ajudar-nos amb el moviment de la Zodiac.
És que ho estic veient, i estic veient mirar el metge i dir-li: “El mar està molt malament, ens jugarem la vida”. I va arronsar les espatlles i va dir: “Soc metge”. Efectivament, vam tornar. I vam tornar una mica apurats, o força apurats, però vam tornar. O sigui que aquesta ajuda és recíproca. I en aquest context de reciprocitat, doncs de sobte, van decidir posar un nom a la meva illa. No perquè jo sigui un gran científic, no perquè jo hagi descobert l’illa, sinó perquè ho van voler. És una illa que no tenia nom, petiteta. És una illa molt petiteta. No és com el mar d’Amundsen o la costa de Scott o la glacera Shackleton. És l’Illa Cacho, és una cosa petiteta, però li han posat el meu nom. I aleshores, és clar, lògicament aquí no val posar noms qui vulgui. Ho sol·licites, ho presentes a la màxima autoritat antàrtica, que és qui decideix si escau o no escau. Aleshores, entre les causes que van posar hi havia la meva trajectòria de científic a l’Antàrtida, la meva tasca de divulgació de l’Antàrtida. És veritat, he parlat molt. Però, sobretot, el que m’agrada més és: “Pel suport que ha fet el Programa Antàrtic Búlgar” i gràcies a això tinc una illa a l’Antàrtida, per tractar de ser bona persona. O sigui, que val la pena intentar ser bona persona, perquè a vegades, no sé si sempre, però a vegades la vida t’ho recompensa.

30:46
Kilian. Hola, Javier, em dic Kilian. Per a tu, quines característiques havien de tenir els exploradors per sobreviure a l’Antàrtida? Moltes gràcies.

30:54
Javier Cacho. Doncs la primera característica l’he pres d’en Shackleton, a en Shackleton una vegada li van preguntar: “Què busca en els seus homes? Com escull els seus homes?”. I va dir: “Trieu optimistes”. Deia que per a ell el més important era triar gent optimista, perquè deia: “L’optimista ho pot tot”. L’optimista, encara que hi hagi moltes dificultats, continua endavant, encara que la cosa estigui molt malament, és optimista, està convençut que se’n sortirà. Després, la primera, sens dubte, és l’optimisme. I em sembla bé mantenir-la allà. La següent. Bé, jo no la posaria per ordre important. Optimisme. Les podem posar al mateix nivell, quatre. Optimisme. Perfecte. Professionalitat. Cal preparar-se. Cal preparar-se molt bé per ser explorador, per a qualsevol cosa a la vida, cal preparar-se molt bé. Per què va guanyar Amundsen en aquesta carrera amb Scott? Perquè era un professional que s’havia preparat tota la vida pel que volia ser: ser explorador polar. I Scott era un capità de la marina mercant que s’havia preparat per ser capità de la Marina mercant i amb una mica de sort arribar a Almirall.
És clar, l’altre no, s’havia preparat com a explorador. Professionalitat. Preparar-se, preparar-se, preparar-se. La tercera: entusiasme, és clar que sí. L’entusiasta, segons la Reial Acadèmia de la Llengua, és la persona que està tocada per un do diví, més o menys, per un déu. Ve d’una paraula grega, que és això, t’han tocat amb una passió, ficar el cor en allò que es fa. I la quarta, humanitat. Ser capaç de pensar primer en la vida dels qui van amb tu, en la teva pròpia vida, i en la vida dels qui van amb tu. Mira, en Shackleton, la segona vegada que va intentar arribar al Pol Sud es va quedar a cent i escaig quilòmetres, després d’haver fet mil tres-cents i escaig, es va quedar a uns cent i escaig quilòmetres. I va retrocedir perquè no tenia prou menjar i si hagués seguit, una setmana més per seguir i una setmana més per tornar i, després, dos mesos més, no hauria tingut menjar per a la tornada, i hauria mort algun dels seus companys. Va decidir fer marxa enrere. En muntanyisme passa igual. El més difícil és tornar, quan veus que no ho pots aconseguir. No entossudir-te, sinó tornar, per salvar la vida dels teus companys. Ser humà. En Nansen també ho va dir molt clar: “El pol no val una vida”. Hem dit optimisme, hem dit professionalitat, hem dit entusiasme i hem dit humanitat, ser humans. Jo crec que val per a tot. Val per als exploradors polars, val per als enginyers, per als metges, val per a ser mestressa de casa. Valen per a tots nosaltres, aquestes quatre qualitats. Potser podem pensar i treure’n alguna més, però bé, jo crec que amb aquests quatre punts cardinals ens pot servir.

34:01
Leiva. Hola, soc en Leiva. Ens podries explicar la història dels exploradors que van competir per arribar primer al Pol Sud, si us plau?

34:09
Javier Cacho. És una cursa sorprenent. Sorprenent, perquè Scott va preparar la seva expedició cap al Pol Sud. I Amundsen estava preparant una expedició cap al Pol Nord i, de sobte, va arribar algú al Pol Nord abans que ell. O va dir que havia arribat al Pol Nord abans que ell i va dir: “Per què haig d’anar jo al Pol Nord? Ja hi han arribat. Vaig a buscar el Pol Sud, que és un gran trofeu, que encara no hi ha arribat ningú”. I llavors va canviar els seus plans per anar-se’n al Pol Sud. I van coincidir tots dos. Arribaren a l’Antàrtida separats per dues setmanes. Van acampar… Us he dit que l’Antàrtida era molt gran. Trenta vegades Espanya. Doncs tots dos la van començar per la costa valenciana, pel mateix lloc. Podien haver començat un per aquí i l’altre per l’altre extrem de l’Antàrtida. No, tots dos van començar pel mateix lloc i pràcticament a la mateixa distància. A la mateixa distància del pol, un que l’altre. Pràcticament a la mateixa distància. O sigui, que tenim el moment ideal per a la competició. És clar, després canvien les coses. I ens hi hem de fixar. Amundsen, noruec, un professional de l’exploració, que havia fet el Pas del Nord-oest, que havia conviscut amb els inuits, amb els esquimals, que n’havia après. Aprendre d’un poble que era a l’Edat de Pedra, això no ho feien els anglesos, ni nosaltres. Ell va dir: “Són els meus mestres del fred”. I en aquesta expedició en va aprendre moltes coses. Moltes coses, que no venen al cas, però potser la més important és que els trineus, han de ser gossos els que tirin dels trineus. Com anaven vestits els esquimals, els inuits? De pells.

36:00

Venia de Noruega, el bressol de l’esquí. Amundsen tenia esquís i amb aquestes tres coses va formar un equip: trineus tirats per gossos, homes vestits de pells, esquís i grans esquiadors. Va triar tots esquiadors, que anessin amb ell. Un, fins i tot un campió nacional. Scott: els britànics. Som a la potència hegemònica del moment. Som el 1910. Quina era la seva cultura? La cultura del motor. I van portar trineus motoritzats. Portava teixits, la llana, llana anglesa, van dir: “Això és la millor llana que hi ha. Som nosaltres els millors”. I amb això van iniciar una competició. Més que una competició entre Amundsen i Scott, més que una competició entre un equip noruec i un equip britànic, era una competició de cultures. No ho sabien, ells. Una competició de cultures. Amundsen representava la cultura dels avantpassats, de les tècniques ancestrals per moure’s al gel i Scott representava la nova cultura. Els gossos no li agradaven i va decidir portar cavalls, que havia portat Shackleton abans, i va decidir tirar, que els homes tiressin dels cavalls i els trineus i totes aquestes coses. I aquí van competir, aquí van competir tots dos. I va ser molt dur per a tots dos. Evidentment, per a tots dos equips va ser duríssim i ja sabeu el resultat. El resultat va ser que va guanyar Amundsen. Va arribar al Pol i hi va deixar una tenda per certificar, diríem, que havia arribat al Pol. Va deixar una carta per al capità Scott i després, un mes després, un mes i uns dies després, van arribar els britànics. És clar. Què va passar amb els anglesos?
Doncs fixeu-vos, el cinc de desembre, els anglesos van arribar a la glacera Vernon. Van mirar. No hi ha petjades. No hi ha noruecs. “Serem els primers a arribar al Pol”. I un dia abans d’arribar al Pol, hi ha una bandera de senyalització de la ruta dels noruecs. Duríssim. No, no, heu posat cara, però no us podeu imaginar què era això. I van haver d’arribar-hi i van haver de tornar. Van haver de tornar. I la tornada els va molt malament, per moltes raons que no venen al cas. El temps a l’Antàrtida va canviar ràpidament, va baixar la temperatura, perquè no se sabia com va la temperatura. Amundsen va tornar ràpidament. Encara va enxampar bon temps. Ells anaven amb un mes i escaig de retard. Se’ls va anar complicant, va morir una de les cinc persones, de les quatre persones que acompanyaven Scott. Va morir, va tenir un vessament cerebral, no se sap gaire bé. Després va tenir una caiguda i va morir. I van continuar avançant. Van baixar molt les temperatures. Després, portaven molt de temps, el menjar; no estaven aportant el nombre de calories a l’organisme que estaven perdent i aleshores, com que no aportaven prou, doncs el cos treu les coses de les reserves. És clar, estaven cada cop més cansats, cada cop avançaven menys, cada vegada avançaven més lents. I un altre dels companys de Scott va començar a tenir problemes de congelacions. No podia gairebé caminar, no podia empènyer el trineu, de manera que s’havia convertit en una càrrega per a ells. I en un moment determinat, un matí els diu: “Sortiré fora. Potser trigo una mica a tornar”. I no va tornar. Ells sabien, quan el van veure sortir, que s’havia immolat per donar-los una oportunitat, perquè anaven més lents per culpa seva.

39:50

Bé, van continuar avançant i quan estaven a setze quilòmetres d’un dipòsit de menjar que tenien, el menjar el vas deixant segons puges i com ningú te’l treu, tampoc hi ha animals que te’l treuen, a la tornada el vas recollint. Quan eren a setze quilòmetres d’un dipòsit de menjar, els va agafar una tempesta que va durar força dies. S’estima que va durar set dies i en aquell moment portaven, em sembla recordar, menjar per a tres dies i combustible per a dos. El combustible és important perquè és amb el que escalfes el menjar i quan va passar aquest temps i la tempesta va seguir fora, doncs era evident que no podien arribar. Per què recordem Scott? Doncs recordem Scott perquè la ploma és més esmolada que l’espasa. Els exploradors polars solen ser molt mals escriptors. O ets explorador o ets escriptor. Scott sabia escriure i va escriure estupendament. I aquells moments, aquest enfrontar-se a la mort, els va posar per escrit. I va escriure unes cartes precioses. Si aconseguiu recordar-les, hi ha una carta en què està morint amb dos dels seus companys, amb en Wilson, el metge de l’expedició, que era el seu amic íntim, i escriu una carta a la dona, a la dona d’en Wilson i li diu el que està passant i li diu: “No m’ha retret haver-me ficat en aquest embolic”. Són paraules seves. Li diu: “No et preocupis, perquè als ulls brilla un blau d’esperança. Se sent serè per la seguretat que forma part d’un pla diví”. En Wilson era molt religiós. Scott era ateu. I escriu això a la dona. A la mare d’en Bowers, que no estava casat, també li escriu unes cartes precioses. I escriu en una carta on dona comptes al poble britànic, ell n’és conscient, ell venia perquè el poble britànic li havia finançat l’expedició. Se sentia responsable amb el poble britànic.
Aleshores escriu una carta al poble britànic, on li explica les raons del fracàs de l’expedició i acaba dient: “Si haguéssim viscut… Si haguéssim viscut, hauria escrit una història del valor i coratge dels meus companys que hagués commogut el cor dels britànics. Hauran de ser aquestes tristes notes gargotejades i els nostres cossos sense vida els qui l’expliquin”. La carta, els experts en grafologia, diuen que està escrita a trossets. És clar. Treia les mans del sac de dormir per escriure una mica. Se li congelaven i les ficava dins. I acaba: “És una pena, però crec que ja no puc escriure més”. I la seva darrera frase és: “Per l’amor de Déu, cuideu dels nostres”. De la família. És aquesta la llarga història d’aquesta carrera entre aquests dos. Que ha aconseguit que, un va guanyar, un altre va perdre, tots dos van aconseguir la glòria i tots dos han quedat immortalitzats, fins i tot a l’Antàrtida. L’estació, que els americans van posar el 1956 al mateix Pol Sud geogràfic, es diu Estació Amundsen Scott.

La Antártida, un continente para la paz y la ciencia. Javier Cacho
43:13
Mujer 1. Hola, Javier. He vist a les notícies que s’ha descobert el vaixell en què va naufragar en Shackleton. Què ens podries dir d’aquest vaixell? Per què va naufragar?

43:21
Javier Cacho. La natura té el seu ritme i per molt que creiem que la coneixem, és ella qui pren les seves pròpies decisions. I en aquells moments es coneixia molt menys la climatologia de la regió i va tenir molt mala sort, perquè el vaixell va quedar atrapat pels gels quan li faltava un dia de navegació per arribar a la costa on hagués començat la seva expedició. Un dia de navegació, com a molt dos, i el vaixell va quedar atrapat pels gels. En un primer moment, no es van preocupar gaire. A nosaltres ens impressiona, un vaixell atrapat pels gels, ens impressiona, però els exploradors polars d’aquestes regions t’atrapa el gel, esperes una mica, a veure si els vents, els corrents, mouen els gels i tu en pots sortir. Però el vent i els corrents no van moure els gels i es va quedar atrapat. I quan ja feia mes i mig que estava atrapat, ja estava clar que es quedaria atrapat per sempre. Però va continuar tenint mala sort perquè, fixeu-vos, en aquells temps s’havien quedat en aquest mar, al mar de Weddell, s’havien quedat tres vaixells atrapats pels gels. Un, l’Antartic, un altre l’Scotia i un altre, el Deutschland, perquè als gels quan es mouen té una força ciclòpia, és que s’estan movent plaques de milers de quilòmetres quadrats, que exerceixen unes pressions tremendes. No hi havia vaixell que resistís aquestes pressions. L’Endurance no es va alliberar al mes, no es va alliberar al cap de dos mesos… Al cap de nou mesos, quan va arribar la primavera i el mar va començar a obrir-se, va arribar el pitjor.
Els gels es van moure i el van aixafar, el van trepitjar, el van destrossar. I, aleshores, en Shackleton ha de dir als seus homes: “Abandoneu el vaixell”. On? A la capa de gel de mar congelat? S’hi queden? Si la situació era dolenta abans, imagineu-vos llavors això. Centrarem una mica. Estem parlant del 1915. Ja existia la ràdio. Recordeu el Titanic, que es va enfonsar uns anys abans. Sí que existia la ràdio, la radiotelegrafia, el morse. Si existia, per donar missatges. Però només anava en vaixells molt grans, i en Shackleton no portava aquest vaixell, de manera que no va poder transmetre mai: “Ens han atrapat els gels”. No tenia a qui trucar, de salvar-se, s’havien de salvar per ells mateixos. A més, Europa estava en guerra, estava a la Primera Guerra Mundial, si està a la Primera Guerra Mundial, es preocuparà per vint-i-vuit xalats que han anat a conquerir l’Antàrtida, quan estan morint cent mil soldats al dia a les trinxeres. Ningú els aniria a buscar, perquè ningú sabia ni tan sols on eren. El vaixell, els gels, els corrents marins, encara que està congelat, tot és gel, els va movent. El vaixell s’anava desplaçant, s’anava allunyant de l’Antàrtida. Fins que va arribar aquell moment tràgic en què els gels l’aixafen i l’enfonsen. Aleshores en Shackleton mana sortir els seus homes, quedar-se al gel. Si abans estaven difícils, doncs ara molt més, perquè el primer lloc civilitzat estava…

46:52

I els reuneix, com a líder, com a líder els reuneix i els diu: “Nois”. Els explica la situació. Dura d’explicar-ho. Els explica la situació. I després diu: “Però tinc un pla. Si em seguiu, en sortim”. I va acabar amb una frase que a mi em sembla immortal. “Nois, tornem a casa”. I va mantenir els seus homes amb moral que se salvarien. Van estar al gel, dormint, en tendes de campanya. Abans dormien a la cabina, amb la seva estufa de carbó. Però estaven dormint sobre gel. I sota el gel, sota metre i mig de gel, hi havia el mar. I el gel de vegades es trencava. I se’ls va acabar el menjar i van haver de caçar foques i pingüins. I van haver de cuinar, abans tenien una cuina, el vaixell tenia la cuina. Van haver de cuinar al camp, a l’aire, allà, cuinant amb greix de foca. I escalfant-se amb greix de foca. Bé, és una història preciosa. Quan els gels es van moure cap al nord, a l’hemisferi sud, cap a zones més càlides, es van anar fonent els gels. I va arribar un moment on ja els gels es van fer més petitons i van haver de pujar als bots. Els bots salvavides, els havien pujat, els portaven amb ells i van haver de pujar als bots i remar durant uns quants dies fins a arribar a l’illa Elefant. I l’illa Elefant no és res, és una illa perduda, no hi ha ningú. Tampoc no anirà ningú a buscar-los, allà. I, aleshores, els seus homes, que feia nou mesos que estaven amb el vaixell atrapat, cinc mesos després dormint sobre el gel, n’hi ha molts que s’enfonsen. Bé, és veritat. Havien canviat. Ja podien saltar. Estaven sobre terra, sobre roca.
Però molts diuen: “Per què continua lluitant?”. Veieu per què volia que la seva gent fos optimista com ell? Poques hores després d’arribar, quan els metges li diuen: “Tenim uns quants que físicament estan bé, però psicològicament ja se n’han anat. No volen viure. No volen viure, se’ns moren”. Els reuneix una altra vegada: “Nois, tinc un pla. Aniré a Geòrgia del Sud”. 1500 quilòmetres, per un dels pitjors mars del món. A una estació balenera, a buscar ajuda. En un vaixell que feia sis metres d’eslora. Amb això s’atreveix a aquest mar. Bé, la història continua. Aconsegueix arribar-hi. Després ha d’anar pels seus homes. Fracassa al primer intent. Fracassa al segon intent. Fracassa al tercer intent. I en el quart intent ja aconsegueix arribar-hi. Entre mitges ha passat maig, juny, juliol i gairebé agost, han passat quatre mesos. I quan arriba, per fi, als seus homes, es troba que no n’havia mort cap. Els havia donat l’esperança que el cap havia dit que tornaria. Per això és el líder. Per això tots el volem copiar com a líder. I a en Shackleton se l’estudia ara a les escoles de negoci, per ensenyar executius a comportar-se com ell. El mar de Wedder té tres mil metres de profunditat i bé, tres mil metres, es va enfonsar el vaixell. Però aleshores, aquest any, coincidint amb el centenari de la mort d’en Shackleton, que està enterrat a Geòrgia del Sud, precisament. Doncs en aquesta illa, en aquesta illa on ell va anar amb aquell vaixell a demanar ajuda, doncs van decidir intentar, no recuperar el vaixell, sinó localitzar el vaixell.

50:56

I llavors, es va llogar un trencaglaç i es va fer una expedició fantàstica amb grans científics, amb grans tècnics, amb els millors mitjans de l’actualitat, amb grans estudis previs per veure, efectivament, on… Que no entro en detall , però és apassionant com van fixar on creien que hi havia el vaixell. Bé, i van començar a buscar el vaixell i per fi el van trobar. I són aquestes imatges que heu vist vosaltres. A vosaltres no us deuen haver emocionat, a mi sí. A mi sí. Veure el nom d’Endurance al mirall de popa. Endurance. El nom del vaixell, a mi em va emocionar. I veure el timó, la roda del timó que havien manejat en Shackleton i en Wild i en Worsley. A mi em va emocionar veure’l en tan bon estat de conservació. I es conserva tan bé perquè no hi ha cucs. A causa de les baixes temperatures de l’aigua, no hi ha cucs que es mengin la fusta, de manera que està impecable. A més, està dins dels seixanta graus, està per sobre dels seixanta graus de latitud sud, que és dins del Tractat Antàrtic i està considerat patrimoni. No es pot tocar res del vaixell.

La Antártida, un continente para la paz y la ciencia. Javier Cacho
52:05
Pablo. Què tal, Javier? El meu nom és Pablo i avui ens has parlat de diversos exploradors, però entre ells en destaca un i en els teus treballs també l’has esmentat com el millor explorador. Parlo d’en Nansen. Voldria saber per què, quin és el motiu de tenir-lo a aquest nivell.

52:23
Javier Cacho. Al meu escriptori tinc una foto d’en Nansen, que molta gent em diu: “És el teu avi?” Doncs no, no és el meu avi. Doncs és que jo l’anomeno “el mestre dels exploradors” i així el consideraven tots. Quan Scott prepara les seves expedicions, en Nansen és anterior, anava a consultar a en Nansen. Quan en Shackleton prepara les seves expedicions, va consultar a en Nansen. Tots els exploradors, quan preparaven una expedició, anaven a consultar en Nansen, a veure què opinava de l’expedició. I si en Nansen els donava el vistiplau, deien: “Molt bé, això sortirà. Això pot sortir”. Doncs ja hi anaven. Sortien tan contents, dient: “Bé, doncs l’expedició ens pot sortir”. És el mestre d’expedició polar. És el primer que utilitza esquís. La primera vegada que es fan servir esquís en l’exploració polar, que és a la cruïlla de Groenlàndia, ho va fer en Nansen. És una persona que utilitza el mètode científic sempre, que totes les coses les pensa trenta vegades, com a científic, aleshores crea un trineu que s’ha estat usant fins fa quaranta anys. El trineu Nansen. Ningú no el va millorar, en gairebé un segle. El trineu Nansen. Crea una cuina, no un càmping gas, una cuina per aprofitar tota l’energia de la calor, tota la calor que desprèn. És clar, és important, perquè com a mínim… Si utilitzes tota la calor, no has de portar més petroli. El petroli significa portar-lo a sobre. L’economia energètica és molt important. I faig servir una cuina que s’utilitzava fins a fa molt poc temps. I, després, perquè va ser una persona implicada socialment.

54:01

Quan acaba la vida d’explorador, que coincideix amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Noruega, es va quedar neutral a la guerra. Ell va ser partidari que Noruega romangués neutral. Quan Europa va quedar devastada per la guerra, és un moment en què neix la Societat de Nacions, que és l’embrió de les Nacions Unides. Sorgeix la Societat de Nacions i envien en Nansen com a representant noruec, allà. Aleshores, aquí es troben els problemes del moment. El problema del moment és que hi ha mig milió de presoners alemanys a Rússia, a banda de presoners russos a Alemanya. Que s’està apropant l’hivern i que no hi ha menjar per a ningú i menys per a presoners, de manera que s’imaginaven que a l’hivern moririen quantitat. I li encarreguen a ell, diuen: “Algú s’ha d’encarregar de fer l’intercanvi de presoners, de portar tota aquesta gent fora de perill”. I trien en Nansen, per les bones relacions, pel caràcter executiu, pels idiomes, pel prestigi que té. El trien Alt Comissionat de Nacions Unides. En aquest període, estem parlant de tres o quatre anys, esclata una fam tremenda a la Unió Soviètica, que ja era comunista, la Unió Soviètica, està en una fam tremenda. I ell lluita perquè els països capitalistes donin diners, donin menjar, manin menjar al poble rus. És clar, no hi havia avions, el menjar s’enviava amb trens. Aleshores, encara en un període molt virulent a la Unió Soviètica, hi havia moltes bandes d’extremistes, més d’esquerres, encara quedaven restes de l’exèrcit tsarista, hi havia molt bandit, en grans bandes, i aleshores es temien: “Cap tren amb menjar arribarà al seu destí, que és Sibèria, el robaran entremig”.

55:51

I quan en Nansen diu això a les autoritats soviètiques, diu: “No, ja ho hem pensat, es resoldrà. Quan els vagons passin per la duana, hi posarem un nom pintat. Nansen. No us preocupeu, arribarà”. No es va perdre cap vagó. Ningú va robar els vagons que posaven aquesta paraula màgica, “Nansen”. I quan, poc després, el govern tsarista ja s’enfonsa i apareix a Europa un milió d’expatriats russos que no poden tornar a la seva terra, que de vegades tenien diners, però altres vegades… A Europa no podien fer res. Aleshores, li encarreguen novament a l’Alt Comissariat per resoldre el problema. I crea el passaport Nansen. Els papers, no tenien papers i com que no tenien papers, no podien fer res. No podien comprar una casa, perquè no tenien papers, a qui venc la casa? No els podien casar, perquè no sabien a qui estaven casant. No podien canviar, evidentment, de país, encara que tinguessin família al país del costat, no podien canviar de país. Aleshores, ell diu: “Això es resol donant-los papers”, donant-los un passaport. Que la Societat de Nacions va decidir que es digués, no Passaport ONU, no passaport humanitari, que es digués “passaport Nansen”. Perquè Nansen era una paraula màgica. Doncs aquest és el Nansen que tinc jo a la meva taula, perquè en Nansen és alguna cosa més que un explorador polar. És l’explorador polar que, com tots nosaltres, va voler canviar el món.

57:31
David. Hola, Javier, em dic David i m’agradaria conèixer què va ser el més important que aprendràs de l’Antàrtida.

57:38
Javier Cacho. Potser el primer és respectar la natura, estimar la natura. I aquest respecte i afecte és també per a tots els éssers vius que poblen la natura. Tots. El món animal i el món vegetal. Estem fent molts excessos. Podríem parlar de desforestació, podríem parlar de contaminació de terra i mars, podríem parlar dels plàstics, podem parlar de moltes coses. Estem per un camí equivocat, clarament, hem de rectificar. Després, la segona seria “tractar”, conjugar el verb “tractar”. Intentem fer les coses, surten o no surten. Perquè és una disposició interior d’ànim fantàstica, perquè si no us surt, no us frustreu. Quines coses més he après de l’Antàrtida? Doncs he après que, per sobreviure a l’Antàrtida, per sobreviure al món, cal la col·laboració entre nosaltres, la cooperació. Els pingüins emperadors. Sabeu que són els únics pingüins que es queden a l’hivern a viure a l’Antàrtida. Els altres són més llestos i se’n van.

01:00:41

Ells es queden allà. I es queden amb temperatures de seixanta graus sota zero, amb vents huracanats de cent i escaig quilòmetres per hora. Allí es queden, a peu ferm, literalment. Com suporten aquestes temperatures i aquests vents? Cooperant. S’ajunten tots i es posen de cul al vent, de manera que el vent els dona a l’esquena. En munts, fan un munt així. Però és clar, els que estan darrere, al centre, estan molt calentets, però a qui està donant al llom no estan tan calents. Aleshores, es van canviant contínuament, es passen movent, de manera que els que han passat fred passen a sotavent, amb la qual cosa estan més calentets, i una nova fila passa una estona de fred. Col·laborar. Què he après més de l’Antàrtida? A tenir esperança. L’Antàrtida era un continent de ningú fins que, de sobte, com a la dècada dels quaranta, trenta, quaranta i cinquanta, certs països la van voler dividir. Com estàvem dividint Àfrica. Com dividim Àfrica. Com ho dividim tot, entre països. I altres països reivindicaven això i altres països volien aquesta zona i altres països en volien una altra. Bé, va tenir lloc un gran programa geofísic internacional, on es van ajuntar onze nacions, a l’Antàrtida, per fer recerca juntes. I per això va sortir una idea. “Canviarem la situació” i en aquest món, estem parlant de l’any 57, 58, 59, en plena Guerra Freda. Sí, a vosaltres potser això de la Guerra Freda us agafa molt lluny, però pregunteu als vostres pares per la Guerra Freda. A finals dels cinquanta i començaments dels seixanta estàvem a punt que algú pressionés el botó vermell i esclatés una guerra nuclear que acabés amb el planeta. Era un perill real.
Doncs en aquell moment, en el pitjor moment de la història del món, va sorgir el Tractat Antàrtic, que, com us deia, no hi ha fronteres a l’Antàrtida. Els països que tenien reivindicacions territorials les congelen i diuen: “No en parlarem més”. Els països que s’incorporen al Tractat Antàrtic renuncien a fer reclamacions territorials a l’Antàrtida. No hi ha fronteres. És un continent per a la pau i per a la ciència. Jo a l’Antàrtida he vist que l’esperit de col·laboració, de solidaritat, és més fort que l’instint de supervivència. La supervivència et diu: “Jo no m’arrisco per aquest”. I allà no dius res, m’arrisco directament. És un altre ésser humà, és com jo, de la meva mateixa espècie, és que això és molt gran. Som membres de la meva espècie, qualsevol mereix el respecte, l’afecte i la meva vida, el meu esforç, per ell. Bé. I què més? Una darrera cosa. Una darrera cosa. No m’ho va ensenyar l’Antàrtida. M’ho va ensenyar en Nansen, aquell explorador que, com ja heu vist, admiro. Com a explorador i, sobretot, com a persona. La vida no té sentit si no és un servei als altres. Tant de bo us serveixi d’utilitat per a la vostra vida.