Intel·ligència artificial: com educar per als reptes de futur

Nuria Hernández. Hola, Alex. És un plaer tenir l’oportunitat de parlar amb tu. Em dic Nuria Hernández, soc professora universitària i investigadora en Educació, i tu ets professor i investigador en Educació, o sigui que ens entendrem bé. El teu llibre té una perspectiva molt humanística i m’agradaria començar parlant d’una cosa personal.

Em preguntava: per què o com vas decidir deixar d’ensenyar per viatjar per tot el món investigant diferents models educatius?

Alex Beard. Quan era professor em vaig adonar que vivim en un món en què tot s’està acabant: la terra, els recursos… I l’única cosa il·limitada que tenim és la nostra intel·ligència. Em va semblar evident que hem d’aprofitar al màxim el que tenim si volem fer front als grans problemes que venen, com l’automatització de la feina, el canvi climàtic o la globalització. Però en aquest moment no li estem traient partit al nostre potencial i ho hem de fer, si volem prosperar en el futur. Em vaig adonar de tot això mentre era professor. Fa deu anys vaig començar a treballar com a professor de llengua en un institut del sud de Londres, a la zona de les caselles més barates del Monopoly de Londres.

Era una àrea coneguda per tenir un alt índex de criminalitat i l’institut al qual vaig anar era bastant complicat. Personalment, havia cursat primària en un col·legi preciós en un poble i secundària en un lloc que s’assemblava una mica a Hogwarts i al món de Harry Potter. Així que creia que ensenyar era fàcil: et poses davant de la classe, parles sobre certes idees i els nens aprenen i se senten inspirats, com a ‘El club dels poetes morts’, amb en Robin Williams.

Nuria Hernández. Ja.

Alex Beard. Però aquest institut no s’assemblava en res a això. Aproximadament la meitat dels nens rebien ajudes per al menjador, que és com es mesura la pobresa al Regne Unit. Dos terços d’ells parlaven anglès com a segona llengua, i tots ells anaven anys endarrerits pel que fa al seu nivell de lectura i escriptura. I tot i així, en començar a donar-los classe em vaig adonar que aquests nens vivien en el futur.

Tenien mòbils moderns, es passaven les nits jugant a jocs “online”… I els mètodes que estava fent servir per ensenyar-los li haurien resultat familiars a Sòcrates a l’Àgora. I vaig pensar que, en un món que canvia tant i tant ràpid, probablement aquests mètodes no eren els adequats per preparar aquests nens per al futur que els espera. Però tenia esperança, perquè sabia que estàvem avançant en l’enteniment del nostre cervell, en neurociència, en el desenvolupament primerenc dels nens i en psicologia. També estem avançant tecnològicament, amb els mòbils, la intel·ligència artificial i Internet, i en comprendre com fer que els professors siguin més professionals, com convertir la professió de l’ensenyament en un ofici. Vaig pensar que unint tot això podríem revolucionar l’educació de segle XXI, i vaig sortir a la recerca d’això. Volia saber de què són capaces les nostres ments ara, què hauríem d’estar aprenent avui si els nostres fills han de prosperar en aquest món, i quins sistemes i estructures podem desenvolupar per assegurar-se que estan aprofitant tot el seu potencial. Això em va fer embarcar-me en aquest viatge pel món.

Nuria Hernández. Vaja, són moltes coses importants tant per a pares com per a professors. Podries resumir, per començar, què vas treure de la teva experiència, dels viatges? Vas trobar les respostes per a les preguntes que et plantejaves?

Alex Beard. Sí, en primer lloc, crec que les nostres ments són capaces de molt més del que creiem. Ens equivoquem quan comparem el cervell humà amb els ordinadors. Els ordinadors, per descomptat, són cada vegada més potents. Tenim intel·ligències artificials increïbles que ens guanyen a escacs, condueixen vehicles i fan moltes coses sorprenents, però les nostres ments són orgàniques. Són rebels, estan unides al nostre cos, a les nostres interaccions socials, i són molt més potents, crec, que qualsevol cosa que haguem creat. Vaig aprendre això. També vaig aprendre que ens hem de prendre seriosament les idees creatives. La majoria dels sistemes educatius que he vist al món se centren molt en l’aprenentatge acadèmic, que és molt important, però crec que el que els nens necessiten aprendre en aquest moment va molt més enllà de només treure bones notes en els exàmens. Necessiten aprendre a pensar críticament, a treballar de manera creativa, a fer servir les eines modernes per a diferents coses i a resoldre amb creativitat els problemes que té el món. A més, hem d’aprendre a cuidar-nos, a tenir cura de la societat en què vivim i el planeta en el qual estem. Estic convençut, després del viatge, que podem revolucionar l’educació, i crec que aquest canvi passa per prendre’ns seriosament la ciència de l’educació, per elevar l’estatus dels professors i convertir-la en la professió de segle XXI i, finalment, per crear estructures on puguem treballar junts, com a comunitat i com a societat, per millorar els nostres sistemes educatius.

Nuria Hernández. És a dir, penses que és possible barrejar la perspectiva humanística, el fet de veure’ns com a persones que pensen, senten i tenen cossos, perquè sovint se’ns obliden els cossos, amb aquesta visió d’innovació en l’educació, unint la tecnologia a aquest costat humanística de l’educació.

Alex Beard. Sí, ho crec. Et poso exemples dels meus viatges: per entendre de què són capaces les nostres ments vaig anar a Corea del Sud. A Corea del Sud s’ha donat un miracle a nivell educatiu: fa setanta anys quatre de cada cinc sud-coreans eren analfabets. Avui, Corea de Sud té la major proporció de graduats universitaris de tot el món. Vaig parlar amb el ministre d’educació, i em va dir: “A Corea no tenim recursos, l’únic que tenim són les nostres ments, i la capacitat de treballar dur”. Vaig anar a Corea del Sud per entendre tot això. I em vaig trobar, un càlid matí de novembre, a fora d’un institut a Songdo, “la ciutat de el futur”, als afores de Seül, el dia del Suneung, un examen que es fa només un dia a l’any i es considera el més difícil del món. En aquell moment, centenars de milers d’adolescents coreans s’estaven examinant per tot el país. Aquell matí vaig veure com les motocicletes de la policia omplien els carrers, portant els estudiants que arribessin tard a l’examen. Durant els quaranta-cinc minuts de l’examen de comprensió auditiva d’anglès, tots els vols de el país es van quedar a terra per no desconcentrar als alumnes durant l’examen.

Vaig veure que l’ensenyament a Corea es basa en donar passos petits però constants, en trobar qualsevol millora per a la teva productivitat com a estudiant, per treure millor nota. De fet, el noi a qui vaig anar a visitar, en Seung Bin Lee, em va confessar després de l’examen que li preocupava passar calor durant la prova. Per això, a meitat de l’examen va anar al bany i es va treure la roba interior, perquè va pensar que l’ajudaria a fer-ho millor. Vaig veure que Corea havia convertit el fet de fer l’examen en una cosa extremadament precisa. En Seung Bin em va dir: “Si vols aprovar el Suneung no has de pensar, has de ser una màquina de fer exàmens”.

Nuria Hernández. Mare meva.

Alex Beard. És inquietant. D’una banda, funciona, ja que a Corea s’ha produït aquest miracle educatiu i té empreses com Samsung o Hyundai. Però d’altra banda, Corea també està experimentant una crisi de salut mental entre els joves.

Nuria Hernández. Sí.

Alex Beard. En Seung Bin em va mostrar el seu calendari d’estudi i en els tres anys que va estar preparant aquest examen, havia estudiat catorze hores al dia, cinc dies a la setmana i el que per a ell era relativament poc, dotze hores al dia els dissabtes i diumenges. I em va dir que, per relaxar-se, un cop al mes es posava una pel·lícula. Fa por, i no sorprèn massa que, tot i que Corea tingui la major proporció de graduats universitaris del món, també tingui la major quantitat de robots enfront de treballadors humans. Em va semblar que era un sistema educatiu que estava gairebé començant a automatitzar els estudiants i, per descomptat, no pensava en el procés educatiu de manera humanística.

Nuria Hernández. En pensar en models d’educació sovint pensem en Finlàndia, però tu explores diversos models i ens has parlat del coreà, en concret. Què has après d’aquests models diferents? Quines característiques tenen?

Alex Beard. Sí, he vist models molt diferents per tot el món. Un altre lloc al qual vaig anar va ser Silicon Valley, a un tipus d’escoles anomenades “Rocketship Schools” que estan començant a utilitzar la tecnologia a les seves classes. En una d’aquestes escoles vaig veure el meu primer professor robot. No era un androide amb cara humana, sinó un programari intel·ligent en un entorn d’aprenentatge en línia. Vaig anar a un lloc que tenien anomenat “laboratori d’aprenentatge”, a on m’hi va portar el cap d’estudis, i vaig veure un grup de cent nens de cinc anys asseguts en files llarguíssimes davant de portàtils, tots amb cascos i polos morats. Estaven en complet silenci, excepte pel soroll del clic. Utilitzaven o bé un programa anomenat “S. T. Maths” o “Lexile”. Amb ells treballaven en exercicis de gramàtica o matemàtiques, molt bàsics. Mentre ho feien, el programa aprenia les seves fortaleses i debilitats individuals i adaptava l’experiència a cada estudiant en particular. I, en certa manera, funciona. Els nens que surten d’aquestes escoles tenen millors resultats que altres nens de nivells econòmics i socials similars en anglès i matemàtiques. Però, de nou, una de les coses que vaig veure que em va xocar bastant, i va ser que estaven utilitzant els ordinadors per ensenyar als nens coses que els ordinadors ja fan molt millor, habilitats simples i rutinàries. I em vaig preguntar si ens estarem equivocant en la manera en que utilitzem la tecnologia en el sistema educatiu.

D’una banda, com a Corea del Sud, l’avantatge és que s’aprèn més. Però de l’altra, fer de l’educació una cosa tan rutinària pot ser dolent per a aquests estudiants, quan en un futur hagin de competir amb robots per aconseguir una feina. I em vaig preguntar si tenia sentit. A més, també vaig passar algun temps a Finlàndia i em vaig trobar amb un sistema educatiu més humanístic. Vaig anar a la classe d’un home anomenat Pekka Peura, un professor bastant famós a Finlàndia, i havia disposat l’aula de manera que els estudiants treballessin en grups de quatre per taula. El vaig veure fer una cosa meravellosa: donava als nens un problema i els ensenyava les respostes que havia donat cada un en un gràfic a la pissarra. No els deia la resposta al problema, sinó que els demanava que parlessin entre si sobre per què havien donat certa resposta. Després, els demanava que tornessin a contestar, i les seves respostes havien canviat, perquè havien parlat entre ells. Diu que, com a professor, el seu treball és ensenyar als nens les habilitats i actituds que necessiten per aprendre coses per si mateixos. A principi de curs els dona tot el material que necessiten: lectures, exàmens, les respostes als exàmens, i després els ajuda, individualment i en grup, a desenvolupar la seva habilitat per perseverar, cooperar o aprendre en grup. A final de curs fins i tot deixa que triïn les seves pròpies notes, perquè confia que saben el que estan fent. Em va xocar molt veure això, venint del sistema anglès, on l’educació es planteja com una competició, on s’examina als nens i hi ha d’haver resultats clars.

Li vaig preguntar què passa si algun nen es queda enrere en el seu model i em va dir: “Què és això de quedar-se enrere? Hem d’eliminar la idea que l’educació és una competició i crear entorns segurs perquè els nens puguin cometre petites equivocacions contínuament, així aprenen”. I crec que en aquests exemples, Corea, les “Rocketship Schools” de Silicon Valley i les escoles de Finlàndia, algunes de les característiques que tenen en comú són molt interessants. Primer, ambdues utilitzen la tecnologia de manera intel·ligent, però no és el que predomina a l’aula. Cal pensar en el paper que pot tenir això en el nostre aprenentatge. Segon, l’estatus dels professors és molt elevat en aquests llocs, se’ls valora molt. Finalment, en cada un d’aquests models hi ha hagut certa col·laboració de la societat per definir com hauria de ser l’educació d’aquesta i qui hi hauria de participar. Hi ha una aliança molt clara entre l’estudiant, el professor i els pares, en comptes del que veiem en altres llocs, on aquests grups tenen les seves diferències.

Nuria Hernández. Això em recorda que has parlat de les sis “I”, habilitats en què haurien de treballar els estudiants en comptes de participar en un sistema competitiu que només se centra en els resultats acadèmics. Què ens pots dir d’això?

Alex Beard. Sí. Vaig visitar una dona meravellosa anomenada Kathy Hirsh-Pasek, que té un llibre fantàstic titulat “Becoming Brilliant”. És una experta en el desenvolupament primerenc dels nens i proposa aquestes sis “I” per a l’educació del futur. Vaig agafar aquestes pautes i vaig crear la meva pròpia infraestructura incorporant-les.

Crec que els sistemes educatius del futur s’han de basar en tres conceptes. El primer és la idea de pensar de manera diferent, el segon és millorar, i el tercer és cuidar-se. Respecte a pensar de manera diferent em refereixo al fet que hem d’assegurar-nos que els estudiants sàpiguen pensar de manera crítica. Vivim envoltats de mitjans de comunicació, espais privats que semblen públics, i crec que hem de desenvolupar noves habilitats per entendre això. Els nens han d’aprendre a entendre com funcionen els algoritmes que donen forma a les seves vides i qui els dissenya. Crec que han de ser capaços d’avaluar les fonts per entendre si una cosa és falsa o una cosa és veritat. Com ensenyem als nens a adquirir aquesta alfabetització? També necessiten saber utilitzar les eines que tenim, com poden aprendre a usar els mòbils no només per a les xarxes socials, sinó per a coses més creatives? Tinc l’esperança que, si pensem en la tecnologia de la manera adequada, ens pugui ajudar en aquest sentit. Encara que també hi ha el risc que limiti la nostra intel·ligència i ens torni més maldestres. Respecte a millorar, crec que el primordial és la creativitat. Vaig conèixer un home meravellós, en Mitch Resnick, que dirigeix ​​el grup ‘Lifelong Kindergarten’ al MIT, que ha produït coses com els “Mindstorm” de Lego o “Scratch”, una comunitat de programadors en línia que fan servir cinc milions de nens de tot el món. En Mitch parla de les quatre “P” de l’aprenentatge creatiu. Diu que si vols aprendre a fer qualsevol cosa de manera creativa has de, primer, trobar el teu propòsit en una àrea en concret, has de trobar aquest objectiu. Segon, has de treballar en projectes, projectes reals amb un valor real per al món.

Tercer, has de treballar amb els teus companys o parells, col·laborar sempre amb altres que puguin ajudar-te en el teu projecte i, finalment, el quart concepte és trobar la manera de passar-ho bé, d’explorar, imaginar i experimentar, això és una cosa fonamental en l’aprenentatge del futur. I la tercera idea que crec que és molt important és el fet de cuidar-nos. Per a això, hem d’alimentar la nostra intel·ligència emocional, primer, per ser més resilients en el món tan difícil al qual ens enfrontem i enfortir el nostre benestar per ser més feliços. I segon, encara més important, hem d’enfortir la nostra intel·ligència emocional per aprendre a cooperar i col·laborar per fer del món un lloc més feliç, sa i segur en el qual viure. I crec que podem preparar els estudiants perquè ho facin.

Nuria Hernández. Els estudis asseguren que les emocions reforcen els processos cognitius, així que sí, és molt important. Tant una visió menys competitiva de l’educació com una visió multidimensional de l’ésser humà que és l’estudiant.

Alex Beard. M’interessa molt com el cervell desenvolupa diferents processos, i estic especialment interessat en com passa això pel que fa a la creativitat. Tenim el treball del psicòleg Ben Bloom, que en els anys vuitanta va estudiar cent vint genis creatius en camps tan diversos com la natació, l’escultura, la neurociència i les matemàtiques.

Un dels seus resultats és molt conegut, i és que aquest tipus de genis creatius passa molt temps practicant el camp que han triat. Ja saps, això de “si practiques deu mil hores et convertiràs en un expert en tal cosa”. Un sistema educatiu que es pren això molt seriosament és el de Xangai. Quan vaig anar a Xangai em vaig trobar en una classe d’educació primària d’una escola anomenada “Escola Wang Han Do”, i a l’entrada tenien un eslògan gegant que deia: “Marxa cap al futur, vine a participar”. Vaig veure una nena petita dirigint tota la classe amb una cançó i immediatament van començar una classe intensiva de trenta-cinc minuts on la professora anava canviant d’activitat constantment en intervals d’un, dos i tres minuts. El tema de la classe era com utilitzar rectes numèriques per expressar fraccions, i la professora havia pensat en deu activitats, deu maneres diferents d’ensenyar això als nens. La idea era donar el màxim nombre d’oportunitats, la màxima quantitat de maneres diferents de fer-ho, perquè tots ho aprenguessin en aquesta mateixa classe. Això es diu “Mestratge de Xangai” i es basa en exercicis, repetició i memorització. La idea a Xangai connecta amb el treball d’en Bloom en el sentit que la pràctica porta a la perfecció. Crec que l’emocionant és que estem veient que això també es reflecteix en la neurociència. Sabem que hi ha un procés de memorització important perquè desenvolupem processos de pensament complex com el pensament crític o la creativitat.

El fet de memoritzar certes coses a llarg termini serveix per automatitzar certs pensaments, alliberant espai a la memòria funcional perquè, si necessitem utilitzar-la per, per exemple, ser creatius, ho puguem fer. I crec que està bé saber això, perquè és una part necessària però no suficient de la creativitat.
21:39 En el sistema de Xangai estan començant a preocupar-se perquè els seus estudiants, encara que sàpiguen molt, és a dir, tres anys més de matemàtiques i un i mig més de ciències que altres adolescents de quinze anys, d’acord amb les seves dades, no estan preparats ni tenen les habilitats que necessiten en el present. No són creatius, no pensen de manera crítica, no col·laboren.
22:03 I això és perquè encara que la pràctica fa el mestre, no t’ajuda a crear res de nou. En els estudis d’en Bloom hi ha una altra pista sobre com aprendre a crear, a imaginar. Quan va estudiar aquests cent vint genis creatius, va trobar un altre factor igualment important en el seu desenvolupament, del qual ningú en parla.
22:29 I és que abans de començar amb els seus anys i anys de pràctica deliberada, gaudien d’una cosa que ell anomena una “etapa d’enamorament”…

Nuria Hernández. Enamorament?

Alex Beard. Era un moment en què s’enamoraven d’aquest passatemps que van descobrir de petits, i decidien que això era el que volien fer. Aquesta etapa del procés es basa en el joc, l’experimentació i la curiositat.

És un aspecte molt diferent de la creativitat, i és visible també en el cervell, així que ara sabem que hi ha dos processos importants en el cervell que participen en el procés creatiu. D’una banda tenim el pensament convergent, on se centra molt l’atenció, en revisar alguna cosa i treballar dur per millorar-lo. Crec que això és el que està passant a Xangai, estan aprenent a fer això. Però també hi ha el pensament divergent, que podem observar en moments d’epifania si utilitzem neuroimatges, i passa sovint quan estem, per exemple, a la banyera, com Arquímedes ho va trobar, quan ens estem dutxant o alguna cosa així i estem molt relaxats. I això connecta, crec, amb la idea de l’etapa d'”enamorament”. El pensament divergent es basa en el joc, en la connexió i la imaginació. Això ho vaig veure en una altra escola que vaig visitar, la “Wildflower Montessori School” a Boston. Hi vaig anar en un altre fred matí hivernal. El director m’havia dit que, quan arribés allà, havia d’actuar com ho fa la Jane Goodall quan observa ximpanzés. La idea era que, com a observador, has d’actuar com si els nens no sabessin que hi ets. Com si no existissis. I els professors aspiren a això mateix també.

Nuria Hernández. Com et vas sentir?

Alex Beard. Em va xocar una mica. Em vaig asseure a la classe, molt callat, i vaig observar als nens mentre treballaven. Alguns d’ells estaven jugant amb (cuentas) comptes, altres escrivien poemes, un altre estava mirant en un microscopi, un parell d’ells estaven fent titelles i corrent per aquí. Hi havia una ceramista, una adulta, fent bols de ceràmica en una cantonada i alguns nens treballaven amb ella.

I a mi tot em semblava un caos, molt desorganitzat. Però concorda amb una mica d’allò que sabem avui sobre aprendre a ser creatiu. Un estudi sobre els adolescents més creatius dels Estats Units va demostrar que el cinc per cent dels més creatius no venia de les famílies més creatives. En canvi, venien de les cases amb menys normes. Hi ha una correlació directa entre com de creatius són els nens i com de poques normes tenen a casa, quanta llibertat tenen. I crec que això és el que funciona a les escoles Montessori. Aquestes escoles han estat sempre en els límits del sistema educatiu, en els cent anys que porten actives, però avui es parla d’una “màfia Montessori” entre els creatius de país. La gent diu que gent com els creadors de Google i similars van ser a Montessori, així que se les ha reconegut com a focus de talent creatiu. I em xoca el fet que vaig veure com en deixar els nens fer el que volguessin estaven aprenent, realment, a imaginar i crear. Així que si agafem el que passa a Xangai, aquest aprenentatge de com ser un mestre en alguna cosa, i el que passa a les Montessori, veus els dos costats del que cal per ser un estudiant creatiu en el segle XXI.

Nuria Hernández. Això em recorda una cosa que esmentes en el teu llibre i amb la qual estic d’acord, que és que tant és el model, per exemple, pots anar a una escola Montessori, com estaves explicant ara, però fins i tot allà la majoria de l’experiència de l’estudiant depèn més del professor que del model educatiu al seu voltant. Has pogut confirmar això en els teus viatges?

Alex Beard. Això és una cosa que em va sorprendre quan estava investigant. Recordo llegir un estudi que demostrava que no importava tant a quin col·legi anessis de nen, el que importava era a quina classe estàvem entre el col·legi.

S’ha vist que si t’ensenya un professor dins el deu per cent de millors professors pots aprendre un any i mig de material en un any. Si t’ensenya un dins del deu per cent de pitjors professors, pots aprendre només mig any en aquest mateix any. És a dir, hi ha un any sencer de diferència d’aprenentatge depenent del professor que et toqui a la classe. Per a mi, això demostra la necessitat de fer que l’ensenyament sigui la professió més important del segle XXI. Crec que tots els professors poden arribar al nivell d’aquest deu per cent de dalt si se’ls dona el suport i entrenament necessaris i la llibertat que necessiten per ensenyar. A l’institut High Tech High de Silicon Valley, per exemple, els professors tenen molta autonomia per desenvolupar projectes creatius. A Xangai, quan hi vaig anar, els professors amb els quals vaig parlar tenien dues-centes cinquanta hores l’any per desenvolupar la seva activitat, és a dir, s’esperava que aprenguessin igual que els estudiants. A Finlàndia els professors també tenien el temps i l’autonomia per ser bons en el seu treball. A Finlàndia, per exemple, hi ha una plaça per cada deu persones en programes d’entrenament de professors de primària, que inclouen coses com aprendre a patinar sobre gel o a tocar el piano.

En els llocs en què les escoles funcionen bé, els professors tenen un estatus elevat: tenen autonomia, tenen suport i aprenen a fer servir les eines del present. Crec que hauríem de tenir esperança. Hi ha molts informes sobre el futur de la professió, a més.

Nuria Hernández. Has parlat del fet que els professors haurien de ser científics de l’aprenentatge.

Alex Beard. Sí, és cert, crec que sí. Una de les coses que em dona esperança és que hi ha uns informes que prediuen quines professions són més susceptibles de ser automatitzades en el futur, n’hi ha un de molt famós de la Universitat d’Oxford que fa un rànquing amb 702 professions actuals segons la possibilitat que tenen de sobreviure a l’automatització. L’últim és el treball com teleoperador, que s’automatitzarà segur, probablement ja ho estigui, així que ho pots penjar sense remordiments. A l’altre costat de la llista, entre les professions menys susceptibles de automatitzar-se, hi ha les més humanes, coses com coreògrafs, jardiners, nutricionistes, i en el primer lloc hi ha els terapeutes recreatius. El que ens ensenya aquest estudi és que les professions més humanes, més creatives, sobreviuran. I prediu que entre els treballs amb més probabilitats de sobreviure es troba el de professor. Tots els tipus de professors estan en el top cinquanta de la llista: professor de primària, professor de preescolar, professor de secundària… Hauríem de veure això com l’oportunitat de convertir l’ensenyament en la professió creativa que hauria de ser, i gran part d’això és que els professors siguin científics de l’aprenentatge. Vaig anar a una escola de professors, la “Relay Graduate School of Education”, on ja es pensa en entrenar els professors com fem avui amb els metges.

Volen un programa d’entrenament de deu anys per als professors. Al principi de la cursa, haurien de passar tres anys amb una barreja de teoria i pràctica, perquè l’ensenyament és un ofici, no una professió teòrica. En aquests tres anys, milloren com a professors, i després passen tres anys intentant convertir-se en experts. Ja tenen el bàsic, ara, en la seva àrea d’especialització, han de ser experts. Aprenen els trucs: com motivar la classe, com dissenyar una classe perquè els nens aprenguin el que han d’aprendre, com avaluar les situacions. Finalment, passen tres anys convertint-se en especialistes. Poden ser especialistes en l’àrea que van triar, o en la psicologia de la motivació, o en la ciència de dades, en com analitzar les dades dels nens per veure tendències i ajustar com ensenyen. I crec que tenen raó. Crec en un futur en què caldrà canviar el sistema educatiu, on tots els professors estiguin al dia amb els estudis en neurociència i psicologia, on tots els professors sàpiguen quines eines tecnològiques poden fer servir per a certs aspectes de l’ensenyament en les seves classes. On tots els professors siguin experts en ensenyar als grups de nens com treballar i aprendre junts i, a més, cada professor sigui expert en l’àrea que li interessa, que li encanta, i transmet aquesta passió als seus estudiants. Arribar a això és difícil i per això crec que els professors haurien de ser científics de l’aprenentatge.

Crec que haurien de ser capaços d’incorporar les noves tecnologies en les seves classes, així que també han de ser experts en elles. També crec que haurien de ser psicòlegs que sàpiguen dirigir grups de nens a classe. I, finalment, crec que haurien de seguir sent experts en la seva àrea de coneixement i saber el que fan.

Nuria Hernández. I, potser, ser capaços d’unir tot això per dissenyar una nova experiència educativa.

Alex Beard. Exacte, i crec que per a això necessitem canviar les condicions en què treballen els professors. En el sistema educatiu que tenim avui no crec que sigui possible que els professors facin tot això. Necessitem convertir la professió en una d’aprenentatge constant, on passen un dia a la setmana únicament aprenent i no posant notes, ni planejant classes, sinó renovant-se. I per això hem de canviar l’estructura de sistema educatiu i el que pensem de professorat.

Nuria Hernández. Abans has esmentat els reptes que suposen el canvi climàtic i la desigualtat. Creus que els sistemes educatius estan preparats per afrontar aquests reptes, o és una cosa que no s’ha integrat encara?

Alex Beard. Crec que els nostres sistemes educatius no estan fent una bona feina per preparar els estudiants per enfrontar-se als reptes del dia de demà. Ni tan sols els estan preparant bé per al que és necessari avui. Hi ha una crisi educativa a nivell mundial, d’acord amb el Banc Mundial, hi ha cent milions de nens escolaritzats que no estan aprenent.

Hi ha una crisi de benestar entre els joves, hi ha una crisi de creativitat: en molts sistemes escolars s’està apartant el creatiu dels programes per centrar-se en les coses bàsiques. Així que no, no estem ni tan sols arribant al necessari avui, molt menys preparant als nens per enfrontar-se a reptes com el canvi climàtic, la globalització, la desigualtat o l’automatització. Però hi ha moltes escoles i persones que ens estan mostrant com hauríem de fer les coses, i m’inspira, sobretot, la feina dels mateixos joves. Un dels llocs que vaig visitar va ser Hong Kong, on vaig anar a veure en Joshua Wong, un estudiant d’allà. Fa uns anys, quan en tenia catorze, estava a l’institut i el govern xinès va intentar fer un canvi al programa educatiu de Hong Kong. Hi havia una assignatura que adoraven, que se centrava en aprendre sobre democràcia, pensament crític, com ser emprenedors… I el govern xinès va voler reemplaçar-la amb una d’història de la Xina que, segons en Joshua Wong, serviria per adoctrinar i rentar el cervell als nens de Hong Kong.

Nuria Hernández. O sigui, tot el contrari.

Alex Beard. Així que va decidir protestar contra això i va organitzar un moviment de cent mil adolescents d’escoles de tot Hong Kong, i van ocupar l’àrea fora de l’assemblea de Hong Kong. I van sorgir coses increïbles, tenien grups per fer deures, hi eren dia i nit mentre seguien estudiant. Després d’uns mesos la pressió sobre l’assemblea era tan gran que el canvi es va anul·lar i van conservar el programa de pensament crític.

I això va ser la llavor del que avui és el moviment prodemocràcia de Hong Kong, que segueix en actiu avui mateix, segueixen protestant als carrers. I en Joshua Wong, que ara té vint-i-un anys, és un dels líders d’aquest moviment. Als catorze anys, com a líder dels estudiants, va fer el canvi necessari en el món que l’envoltava. Això ho veiem també en les vagues estudiantils pel canvi climàtic: són estudiants, adolescents de tot el món, que s’organitzen per protestar per la inactivitat dels governs davant del canvi climàtic. I no han necessitat adults que els donin classes especials sobre com protestar, no han hagut d’aprendre dels seus professors com ser activistes. El que van necessitar va ser que els ensenyessin a pensar de manera crítica sobre el món i que els donessin l’espai necessari per a donar curs al seu potencial. Crec que hem de pensar amb molta cura sobre com treballem a les escoles perquè els adolescents tinguin aquestes experiències. Crec que en aquest moment triem adolescents apassionats per canviar el món, amb dots de lideratge increïbles, i, per cert, això ho veiem en els seus cervells. Els cervells dels adolescents canvien molt, es fa una neteja sinàptica, i és quan ets adolescent quan et converteixes en qui ets, quan més arrisques. I en comptes d’aprofitar aquest potencial obliguem els adolescents a fer exàmens, els encasellem en un sistema estandarditzat d’educació i es perd tot aquest potencial en creativitat, risc i dots de lideratge que tenen els joves. Crec que hauríem de reestructurar l’experiència educativa perquè els adolescents puguin donar curs al seu potencial en comptes d’anul·lar-lo. Això és el que m’agradaria veure més en el futur.

Nuria Hernández. Els pares estan molt preocupats pels seus fills. Estem, jo ​​també soc mare. I ens preguntem com serà el futur dels nostres fills. Veiem a les notícies que el món estarà ple de màquines i que no hi haurà lloc per als humans, però també veiem altres tendències que ens diuen que certes habilitats seran molt importants per adaptar-se a aquest futur. Tenir certa experiència, la capacitat o l’habilitat de cooperar i ser creatius, ens ajudarà a encaixar en el futur. Què opines d’això?

Alex Beard. És una gran pregunta. Crec que tenim tres idees molt perilloses sobre la tecnologia ara mateix, que podrien fer-nos mal en el futur. La primera és que les màquines aprenen millor que els humans. La segona és que tot hauria de ser fàcil d’usar si és possible. I la tercera és que hauríem d’automatitzar tot el que puguem. Són idees molt perilloses de les quals cal desfer-se. Primer, que les màquines aprenen millor crec que ve de la famosa partida d’escacs entre en Gary Kasparov i Deep Blue de 1997, quan va perdre contra la màquina a escacs per primera vegada. Des de llavors la intel·ligència humana ha temut ser inferior i pensem que les intel·ligències artificials són més llestes que nosaltres i que les màquines controlaran el món. Hi ha un escenari on unirem les nostres ments a les màquines intel·ligents i transcendirem les limitacions dels nostres cossos.

Però no crec que això hagi de passar i tinc la història perfecta per parlar d’això. Als Estats Units vaig conèixer un científic en robòtica del M. I. T. anomenat Deb Roy, i feia uns anys que havia començat a intentar desenvolupar un robot que aprengués a parlar com un nen humà. Havia fet un robot increïble, es deia Toco, amb ulls com pilotes de taula, un pic groc i una cresta de plomes vermelles. No era molt bonic, però era molt potent. Aprenia a parlar més ràpid que qualsevol altre robot, i en Deb pensava que podia aprendre com un nen. La seva dona era professora de logopèdia, així que va fer una aposta amb ella i li va dir: “Puc fer que un robot aprengui a parlar com un nen”, i ella li va dir: “Ho dubto, demostra-ho”. El més difícil per a ell és que no podia utilitzar el món real per ajudar en Toco, ja que per aprendre com un nen de veritat, hauria d’experimentar les mateixes coses que un nen humà. Per sort, en aquest moment, la seva dona estava embarassada del seu primer fill, així que van pensar en fer un experiment. Van posar càmeres i micròfons en els sostres de totes les habitacions de la casa i, quan van tornar de l’hospital el dia després del part, van començar a gravar. Gravarien els primers cinc anys de tot el que passés en la vida del seu fill, i van anomenar el projecte “Total Recall” o “Record Absolut”. La idea era agafar després el metratge i posar-li a velocitat augmentada a en Toco perquè pogués aprendre com ho havia fet el seu fill.

Però en fer aquest experiment i veure com creixia el seu fill, es va sorprendre de veure com va aprendre a dominar el llenguatge un humà. I es va adonar que era molt diferent de la manera en què aprenia el seu robot, la seva intel·ligència artificial. On en Toco únicament vomitava el que se li havia alimentat en forma de dades, el seu fill interactuava amb el món, donava sentit a les coses, interactuava amb la gent i amb el seu entorn. I recorda especialment el dia que el seu fill va dir la seva primera paraula. Va ser “pau”, i va ser mentre ell i el seu fill estaven asseguts mirant un peix en una paret. I va dir: “Va ser increïble. Em vaig adonar que no era només que s’hagués equivocat perquè ens vam mirar, vaig mirar el peix de la paret i vaig dir: ‘Peix’, i el meu fill es va adonar que s’havia equivocat”. I així va aprendre. I és una cosa que hem de saber, que els cervells humans no s’assemblen en res a les intel·ligències artificials. Són orgànics i rebels, aprenen constantment interactuant amb l’entorn, amb eines pròpies però, sobretot, al costat dels altres, i tenim una intel·ligència il·limitada en aquest aspecte. Estem aprenent constantment a través dels nostres sentits. Així que la idea que les màquines aprenen millor que els humans és molt perillosa, i és mentida. Els humans aprenem molt millor i d’una manera més holística del que podran fer-ho mai les màquines.

Nuria Hernández. Això és el que esmentes sobre els nadons com a aprenents naturals i sobre el fet que el cervell és la màquina més poderosa d’aprenentatge del món, oi?

Alex Beard. Sí, exacte. Vaig anar a visitar la Kathy Hirsh-Pasek i em va parlar sobre la idea que els nounats són com científics en un bressol. Naixem essent aprenents naturals. Arribem al món amb el mètode científic sota el braç. Reconeixem patrons des del primer dia. Interactuem amb l’entorn, amb eines fetes per altres i, especialment, interactuem amb altres éssers humans. Hi ha estudis que demostren que els nadons únicament poden aprendre d’altres persones. No aprenen d’una pantalla, no aprenen de la ràdio, només a través de la interacció humana. Un investigador, en Michael Tomasello, ha escrit molt sobre això. Parla sobre com, en algun punt de la nostra història, hi va haver una revolució cognitiva a nivell de l’espècie. El nostre superpoder és que som capaços d’aprendre a través del que ell anomena un procés d'”atenció compartida”. Bàsicament, ens llegim mútuament les ments, i els nadons neixen amb aquest superpoder. L’atenció compartida consisteix en que, si tu i jo mirem alguna cosa junts, jo sé que estàs mirant això i entenc a què li estàs prestant atenció, i som les úniques criatures de la Terra que poden fer això. Això va ser el que els va passar a en Deb Roy i el seu fill: estaven mirant alguna cosa a la paret i els dos entenien què estaven mirant. El seu fill va parlar sobre això i tots dos van entendre sobre què estava parlant. Aquesta habilitat de compartir l’atenció amb una altra persona és el nostre superpoder per aprendre com a espècie. I és el que ens ha donat la cultura, ens ha donat la capacitat de crear institucions educatives i de passar el coneixement entre generacions. I això es veu en els nadons acabats de néixer.

Nuria Hernández. També parles i ets un gran defensor de la intel·ligència artificial. Com pot ajudar-nos la intel·ligència artificial a aprendre? Quin és el seu rol en l’educació o en un model educatiu?

Alex Beard. La segona idea perillosa a la qual ens enfrontem pel que fa al paper de la tecnologia i la intel·ligència artificial en l’aprenentatge és que tot hauria de ser fàcil d’usar, en la mesura del possible, i això no és cert. I ho entenc, vaig conèixer algú que em va dir que hauríem de fer que aprendre fos tan addictiu com l’Angry Birds, i utilitzar el poder de les màquines per aprendre mentre estem amb el mòbil mirant el Facebook o les notícies. Però sembla que això no és possible, que potser, en comptes de ser fàcil d’usar, l’aprenentatge ha de ser tot el contrari. I hi ha un experiment molt interessant que parla d’això, d’un psicòleg que va fer que un grup de persones es passés un joc en línia difícil. Tenia dos grups de participants: un dels grups tenia un assistent a l’ordinador que els ajudava a fer les coses, ho feia fàcil d’usar, i l’altre no tenia cap ajuda durant l’experiment, havien de treure les castanyes de foc. El joc era molt difícil i va veure, com és normal, que els que tenien un assistent en el joc es tornaven bons molt ràpid, i que als que no ho tenien els costava i els portava més temps. Però l’interessant és que, més tard, va treure l’assistent per a tots i va tornar a donar-los el joc.

I ara aquells que havien tingut l’assistent no eren capaços de passar-se el joc, mentre que els que no l’havien tingut sí que ho eren. Ho va tornar a provar dues setmanes després i els que no havien tingut l’assistent encara eren capaços de passar-se el joc, mentre que els altres no podien. En tenir l’assistent, en fer-ho massa fàcil d’usar, hi havia hagut un curt circuit en el procés d’aprenentatge i ja no aprenien. Cal tenir molta cura amb això. Sembla que, i això és el que diu aquest psicòleg, els nostres cervells estan dissenyats per evitar pensar quan sigui possible, van sempre pel camí fàcil.

Nuria Hernández. Són mandrosos.

Alex Beard. Sí, el nostre cervell és mandrós, i ho veiem quan fem servir aplicacions, preferim passar el temps fent coses repetitives i la gent fa servir això per atraure’ns, per intentar competir per la nostra atenció. Però s’ha demostrat que l’aprenentatge real requereix dificultat, si has d’aprendre t’ha de costar. I hi ha un concepte de “dificultat desitjable”, hi ha d’haver el just…

Nuria Hernández. Un repte.

Alex Beard. Això, l’aprenentatge ha de ser un repte, però no massa complicat, perquè realment aprenguem alguna cosa. És una cosa molt òbvia pel que fa a l’exercici: si vols posar-te en forma, has de córrer, aixecar peses, és difícil. I per a la ment és el mateix: si no fem que la ment treballi no aprenem, de manera que no tot hauria de ser fàcil d’usar, sinó al contrari.

Això ho vaig veure en pràctica en una universitat a la qual vaig anar, anomenada “Quaranta-dos”, a París. És una escola de programadors als afores de la ciutat on els estudiants aprendran a programar, i és molt interessant. No cal pagar res, no cal tenir estudis previs, de fet, és per a la gent que ha deixat l’institut. I no hi ha professors.

Nuria Hernández. No hi ha professors?

Alex Beard. No, a “Quaranta-dos” no hi ha professors. En comptes d’això, l’aprenentatge s’organitza a través d'”Intra”, un entorn d’aprenentatge en línia que sembla un mapa com els que veuries a Star Trek. Quan t’apuntes a aquesta universitat comences a completar projectes en aquest entorn en línia. Quan en completes un es desbloqueja el següent, i el programari és molt intel·ligent i t’anima a col·laborar amb altres estudiants que estiguin a l’escola alhora que tu. A més, el lloc és preciós, sembla una cambra de servidors, ple de centenars d’iMacs brillants i d’obres d’art de grafiters i coses així, és genial, és futurista. Bàsicament, si un alumne s’embussa no té un professor que l’ajudi, sinó que acudeix a Internet per buscar un tutorial, mira un vídeo a YouTube, pregunta a algú o llegeix un manual. Han de fer front a dificultats mentre aprenen, no els ho posen fàcil. I així fan la feina cal que els permet aprendre de veritat tot això que volen dominar.

Aquí s’utilitzen les “P” de l’aprenentatge creatiu: trobar un propòsit, treballar amb els teus parells, passar-ho bé i treballar en projectes reals. I crec que, com que tenen dificultats, no només aprenen a programar, sinó que aprenen a aprendre a programar, la qual cosa els servirà de molt en les seves carreres en el futur.

Nuria Hernández. Vull proposar-te un joc. Imagina que estem en un videojoc on pots adoptar un paper, però aquest paper ets tu en el passat, com a professor. Si viatgessis al passat, què conservaries de tu com a professor i quines coses canviaries basant-te en les experiències que podem llegir en el teu llibre?

Alex Beard. Penso molt en els nens als quals vaig ensenyar. En mirar enrere veig que triomfem, al menys, en una cosa. Tots els estudiants als quals vaig ensenyar van entrar a la meva classe un o dos anys per darrere pel que fa al seu nivell de lectura i escriptura. Tots ells van treure la nota necessària en els seus exàmens als setze anys i van poder passar al següent nivell de la seva educació. Però quan penso en això, crec que en realitat els vaig fallar, perquè la manera en què ho vam aconseguir va ser amb classes extra de llengua, ensenyant-los tècniques d’examen, refent els seus treballs moltes vegades, i sé que no tenien les habilitats i actituds necessàries per triomfar en el nostre món actual.

No els vaig inculcar aquesta passió, no els vaig convertir en persones que es poguessin expressar i comunicar amb la resta de món. I crec que moltes de les coses amb les quals els vaig ajudar per a aquest examen les hauran oblidat un o dos anys després. Tenim nivells d’alfabetització molt baixos, nivells baixos de benestar i no donem importància a la creativitat. Així que canviaria molt del que vaig fer a classe. Abans de res, aniria amb la intenció de construir relacions, relacions reals i profundes amb els estudiants, per entendre qui són i què els apassiona. M’agradaria conèixer la motivació que mou a cada un i quina és la seva major passió. És una cosa fonamental perquè vulguin seguir aprenent després: han de tenir passió per alguna cosa, com deia l’estudi d’en Ben Bloom sobre l’aprenentatge creatiu, si vas a centrar-te en això durant la resta de la teva vida. I en segon lloc, intentaria donar-los una educació més completa. M’agradaria que desenvolupessin la seva capacitat per pensar de manera crítica, voldria assegurar-me que desenvolupen la seva creativitat. Els ajudaria a aprendre com cooperar amb els altres i enfortir la seva intel·ligència emocional. No vaig fer res d’això quan els vaig donar classe, i crec que això és el que voldria veure en totes les escoles del món. I crec que és possible. A Xangai vaig veure quantíssim són capaces d’aprendre les nostres ments. A Silicon Valley vaig veure com podem utilitzar de manera creativa les eines que tenim per aconseguir el que volem.

A Finlàndia vaig veure com podem aprendre a cooperar i col·laborar per construir una societat més sana i forta. I crec que és possible en tots aquests llocs, que era possible a la meva classe i que és possible a tot el món. Hi ha hagut altres grans revolucions de l’aprenentatge en la nostra història. Tenim la revolució cognitiva de fa cent mil anys, quan alguna cosa va canviar en els nostres cervells i va emergir el llenguatge, amb el qual vam començar a poder compartir idees i passar coneixements d’una generació a una altra. Després, fa uns vuit mil anys, la revolució de les escoles, quan aquestes van emergir com a institucions per ensenyar les noves tecnologies humanes: la lectura i l’escriptura. I fa uns cinc-cents anys hi va haver una altra revolució massiva en l’educació en què la impremta i els canvis en com vèiem la religió van portar a una alfabetització mundial de la qual encara ens beneficiem en el present. I crec que avui és possible una altra revolució. Si podem unir tot el que sabem sobre com funcionen les nostres ments, si podem utilitzar bé les nostres tecnologies i posar els professors en un pedestal com la professió més important de segle XXI, desenvolupant aquest potencial que tenim, el nostre únic recurs il·limitat, la intel·ligència humana, crec que estarem davant d’una revolució de l’aprenentatge. M’encantaria portar aquesta revolució a la meva classe si tornés a ensenyar.

Nuria Hernández. Alex, moltes gràcies per aquesta conversa i per la teva investigació, que tant ajuda a pares, a professors i institucions educatives en general i que barreja aquesta visió meravellosa de la integració d’elements innovadors en l’educació amb l’aprenentatge natural que ens caracteritza. Moltes gràcies.

Alex Beard. Gràcies a vosaltres per convidar-me.