Històries que exploren la nostra part animal

Pilar Quintana. Hola, soc la Pilar Quintana, soc escriptora i vull donar-los les gràcies per estar aquí i per aquesta benvinguda tan espectacular. I volia explicar-los una història de rebel·lia. Jo soc de Cali, i Cali sembla una ciutat molt liberal perquè és de terra calenta, té com set o nou rius que la travessen i són uns rius espectaculars amb pedres que baixen de la muntanya. I la gent circula lleugera de robes. Alguna vegada jo vaig veure la ciutat des de l’aire, en un avió, en una avioneta molt petita, i jo vaig dir: “Però això és com una ciutat presa per la selva”. Em va donar la sensació que era una ciutat perduda entre arbres, com aquestes ciutats arqueològiques que de sobte es troben en la meitat de la selva. Des de l’aire em va donar aquesta sensació. I la gent balla salsa. És com la capital mundial de la salsa, una ciutat molt musical, amb una rica cultura gastronòmica i sembla una ciutat molt feliç, veritat? Fa calor, però a les tres de la tarda, màxim a les quatre, baixa el vent de la muntanya i si vas amb faldilla et fotràs perquè t’aixecarà la faldilla i se’t veuran les calces. És un vent així, brutal, que refresca la ciutat i és espectacular. Però al mateix temps aquesta ciutat tan alegre, acolorida, que sembla lliure, és una ciutat on es travessen les dues condicions que fan a Colòmbia molt desigual, que són les classes socials i la raça. Vaig néixer en una família, en un barri, vaig estudiar en un col·legi on hi havia unes normes no escrites que havies de seguir. Havies de parlar d’una certa manera, vestir-te d’una certa manera, pensar d’una certa manera… Tenir el cabell estarrufat era molt incorrecte, veritat? I jo crec que aquest era un destí molt terrible perquè el teu cabell és així, no? I llavors, des de molt petita tenies la sensació d’haver nascut en un cos que no és correcte perquè no s’ajusta a la norma social. I em sembla que la meva història, de tota la vida, és haver intentat cabre en aquesta societat i ser acceptada i estimada com jo era, veritat? Però llavors mai podia aconseguir-ho. I per més que m’allisés el cabell, em vestís, pensés, doncs el meu jo acabava sortint perquè, no sé, de petita en una festa d’aniversari anava i em rebolcava per la pastura i arribava amb el cabell així estarrufat i la meva mama em deia: “Miri’s aquest cabell, quina cosa tan horrible”. I a mi em va passar una cosa molt important que va ser: jo me’n vaig anar de Cali als 17 anys i no tornava. Jo m’inventava cursos d’estiu en la universitat per a quedar-me fins al 23 de desembre, arribar el 24 i retornar-me també d’hora al gener, veritat? I quan vaig acabar d’estudiar a la universitat, jo vaig començar a treballar i crec que vaig començar a sentir nostàlgia de la vida que jo m’imaginava tranquil·la a Cali, segurament perquè portava vuit anys per fora i se’m va oblidar com era, no? I havia estat molt feliç a Bogotà perquè a Bogotà no necessitava allisar-me el cabell, me l’allisava si volia, veritat? No necessitava pintar-me les ungles, no necessitava pensar d’una certa manera, qui jo era, era acceptada. Vaig trobar un nínxol on jo era acceptada, veritat? Llavors a mi se’m va oblidar segurament com era Cali i vaig decidir retornar cap a Cali. Vaig tornar a sentir les mirades de: “Com ha arribat vestida”.

Pilar Quintana. Ui, no, es vesteix terrible”. “Aquí ha arribat amb ‘blue jeans’ trencats”. A l’oficina on treballava, que era una agència de publicitat, em van dir que jo havia de pintar-me les ungles. Llavors vaig haver de començar a pintar-me les ungles i vaig tornar a sentir-me incorrecta amb el meu cos. Jo sempre he escrit i l’escriptura era aquest lloc on jo podia ser jo, sense que ningú em critiqués. És més, jo llegia el que escrivia i m’ho celebraven. I sempre havia volgut ser escriptora i des que vaig sortir de la universitat vaig viure d’escriure. Els meus primers tres anys vaig treballar com guionista de televisió, després vaig tornar a Cali, vaig treballar com ‘copy writer’ que és redactora de textos publicitaris en una agència de publicitat, però no havia escrit els meus llibres. I vaig escriure la meva primera novel·la, o més aviat la vaig fer a la vida real, que era d’una publicista de cabell estarrufat que no cabia a la seva ciutat i volia trencar tot i anar-se’n de viatge perquè volia escriure una novel·la i volia viatjar i conèixer el món. I jo vaig fer la novel·la, la vaig escriure i tot el que jo explicava a la novel·la era veritat. I al final me’n vaig anar de viatge i crec que allí vaig començar a gaudir la vida. I tot això que estic dient és per a dir-los a les persones joves, sobretot si són dones i sobretot si se senten incorrectes en el seu cos, que no han de cabre en cap lloc ni en cap norma, sinó fer el que volen. I ja, preguntin.

Home 1. Hola, Pilar, molt bones. En el teu últim llibre ‘Noche negra’ i en altres de les teves històries veig que parles molt de selves, d’animals, de terra. Què vols transmetre amb tot això?

Pilar Quintana. Uf, jo crec que últimament la selva s’ha tornat un gran escenari per als llibres que vull escriure. No vol dir que tots els llibres que escrigui siguin de selva, però em sembla que jo, des de sempre, he vingut explorant l’animalitat, la nostra pròpia animalitat. Quan jo tenia set anys o sis anys i estava a primer de primària, que és quan en aquesta època ens ensenyaven a llegir i escriure, vaig escriure un conte. És a dir, que el primer que vaig fer quan vaig tenir les suficients paraules per a escriure va ser fer una ficció, la qual cosa em sorprèn, veritat? Per què una nena tan petita voldria fer això? I en aquesta història era d’un pallasso que tenia la cara pintada de riure, però estava trist perquè li havien passat unes tragèdies espantoses. Llavors imaginin-se les tragèdies en les quals pot pensar una nena de sis o set anys. Se li havia mort la mama, se li havia incendiat la casa i no sé quines altres coses. Però llavors, jo crec que aquesta història parlava de la distància entre la postura, la màscara que hem de portar per a viure en societat, i el que de veritat estem sentint per dins, no? I en els meus llibres, en els meus primers llibres, quan jo era una autora jove, em semblava que en el sexe estàvem nus de roba, però també de postures, perquè estàvem vivint l’instint. I llavors, els meus primers llibres intentant explorar aquesta nuesa i aquest instint, doncs vaig escriure molt sobre sexe. Després, ja vella de 40 anys, em va agafar l’anada d’olla de ser mama. I era com que el cos em va demanar que fos mama. I en aquest desig de ser mare, després a tenir el bebè a la panxa, parir-lo, donar-li teta i estimar-lo amb un amor que no era humà, sinó animal. Jo era una lleona amb el meu cadell. I jo allí em vaig adonar que jo, per defensar a aquest cadell, era capaç de matar. Per a llavors jo havia viscut ja nou anys a la selva. Vaig tenir el fill quan me’n vaig anar de la selva. I allí la selva va començar a tornar-se un escenari. Crec que també, i sobretot a ‘Noche negra’ que és la meva novel·la més recent, vaig portar a l’extrem aquesta idea d’explorar als personatges, als humans, no com a éssers socials, sinó com a animals, veritat? Llavors, vaig treure al meu personatge de la ciutat i la vaig posar sola enmig de la selva, en una casa sense portes per a explorar el seu animal, no? Quin animal resulta si estàs allí a la selva? Llavors, crec que per això la selva per a mi és un element que funciona molt bé com a detonant per als personatges, a més com a escenari, també, com em serveix per a crear metàfores del que el personatge sent, posar-lo fora. Si està trist, doncs diguem, plou. No sé, si està sentint-se tancada, hi ha un soroll intens i fa molta calor, també per a això. I suposo que també de natural m’agrada la naturalesa. M’agrada observar la naturalesa i vull posar-la en els meus llibres. Nosaltres tenim a Colòmbia una tradició de literatura selvàtica i tenim la gran novel·la de la selva, és ‘La vorágine’ de José Eustasio Rivera, que si no la han llegit els la súper recomano. És una novel·la meravellosa, veritat? I tenim grans escriptors que han explorat aquest tema. Puc citar aquí també, diguem més recentment, la trilogia de ‘La Conquista’ espanyola del territori que és Colòmbia, escrita per William Ospina, que a mi també aquesta trilogia m’encanta, no?

Pilar Quintana. Jo posaria aquí a ‘100 anños de soledad’ també, de Gabriel García Márquez, que ens parla d’un grup de gent que se’n va del seu poble, travessa la selva a la recerca del seu destí. També tenim, jo crec que Horacio Quiroga i les seves històries de la selva, no? I també jo crec que hi ha una tradició que no és necessàriament selvàtica, però sí d’escriptors que treuen als seus personatges de la ciutat i els posen en ambients hostils i allunyats de la civilització. Jack London, que ell va ser un explorador d’Alaska, com en la febre de l’or i té unes històries i uns contes magnífics. Hi ha un que es diu ‘Encender una hoguera’, que segurament el poden descarregar gratis d’internet, que és meravellós. I gran part de la seva obra passa a Alaska, a la neu, i és una persona lluitant contra el fred, no? O ‘El corazón de las tinieblas’, de Joseph Conrad, que també és un autor que va ser mariner, llavors la seva obra és les persones enfrontades, o bé, l’home, perquè en aquesta època els protagonistes eren homes, enfrontat a la mar. O en el cor de les tenebres, és un viatge per un riu enmig d’una selva súper tenebrosa i gòtica. I jo també posaria, per exemple aquí a Ernest Hemingway, no? La novel·la del qual ‘El viejo y el mar’ a mi em va influir moltíssim. I m’encanta aquesta història tan simple que, i faré l’spoiler més horrible, però és que tots sabem què passa en aquesta història, perquè és un clàssic. És un pescador que fa 85 dies no agafa un peix i surt a pescar i agafa el peix més gran, i és un vell que té gana, i agafa el peix més gran que hagi vist mai en tota la seva història de pescador i lluita contra aquest peix, el treu, el pesca, guanya i se’l mengen els taurons. I en aquesta història tan simple ens explica a nosaltres mateixos, ens explica la humanitat.

Dona 1. Pilar, tu has viscut a la selva i voldria saber qui és la Pilar que està a la selva i qui és la Pilar que està a la ciutat. Com et veus en les dues situacions?

Pilar Quintana. Jo crec que jo vaig sortir transformada de la meva experiència a la selva. Crec que va ser una experiència profunda, una experiència tan profunda com la maternitat, que jo crec que és l’experiència més transformadora. Crec que a la selva coneixem de veritat de què estem fets. Tenim una idea molt occidental de la naturalesa com una cosa bona. La gent et diu: “Et recomanaré aquestes gotetes”. I un: “No, però doncs jo no sé si prendre-me-les”. “Són naturals”. Com si el natural no pogués fer-te mal, no? I jo sempre dic: “Però és que el verí de serp és natural”. Els huracans són naturals. La naturalesa és, no? Jo tenia la permanent sensació, i no era una sensació, és un fet, que la selva estava tota l’estona a l’aguait veient a veure quan jo queia, per a agafar-me, menjar-me i convertir-me en adob. Volia matar-me. Veritat? Jo veia la selva com una fàbrica de compostatge preparada per a dir: “Aquesta me l’agafo i…”. Boníssima. M’ha semblat bona i aquí està, convertida en adob. I crec que, llavors, quan vaig arribar a la selva jo portava aquesta idea occidental que la naturalesa és meravellosa. I llavors no volíem portar verins ni tallar arbres i viure en harmonia amb la naturalesa, veritat? I dues setmanes després estàvem amb ferides per tot el cos, plens de picades de bestioles, les infeccions se’ns anaven agreujant, al meu ex marit se li va infectar la cama terrible i van haver de posar-li antibiòtic i després més antibiòtic perquè el primer antibiòtic no va funcionar. Els tèrmits s’estaven menjant la fusta que havíem encarregat per a la construcció. Molt aviat, així com passa en la meva novel·la ‘Noche negra’, va haver-hi un vendaval que es va emportar el primer sostre que havíem fet i, d’aquí en endavant, jo vaig entendre que viure en harmonia amb la selva no era caminar descalça per la selva i abraçar arbres, que si jo feia això la selva em mataria. Que jo havia de ser tan salvatge com ella i dir-li: “D’acord, aquí viurem juntes, però compte, d’aquí a aquesta ratlla no passes, no? I amb el matxet a la mà tot el temps. I això em va ensenyar que jo era un animal salvatge. I que aquesta violència que tenim endins és també la que ens ha permès sobreviure com a espècie. Llavors, jo crec que a la ciutat soc una persona civilitzada i a la selva soc un animal salvatge.

Sabine. Hola, Pilar, què tal? Jo soc la Sabine, també soc caleña. Sé que estàs construint una biblioteca d’autores no gaire conegudes i voldria saber quins són els tresors que més t’han sorprès d’això i si poguessis explicar-nos alguna anècdota d’alguna d’elles.

Pilar Quintana. Jo fa cinc anys dirigeixo un projecte que es diu ‘La Biblioteca de Escritoras Colombianas’. I va sorgir perquè vam veure una gran necessitat. El 2017 va haver-hi, a Colòmbia, un any creuat entre Colòmbia-França i va ser un any d’intercanvi cultural. Llavors, venien francesos a Colòmbia, anaven colombians a França, artistes, pintors, escultors, escriptors, músics, veritat? I, per al tancament d’aquest projecte, la Biblioteca Nacional de Colòmbia va anunciar com un esdeveniment en una biblioteca a París. I veies la delegació colombiana i eren deu homes i tots mestissos, és a dir blancs, de l’interior. I, llavors, les dones escriptores ens vam posar furioses, ens vam indignar com un s’indigna ara a les xarxes socials, vam fer una etiqueta anomenada “Colombia tiene escritores” i vam barallar i vam dir: “Mireu-nos, aquí estan, per què no ens van convidar a aquest esdeveniment? I com és possible que el 2017 facin un esdeveniment i ningú pensi: ‘Escolta, la delegació colombiana, i deu homes, és que no hi ha dones?’” I jo me’n vaig anar a casa meva i jo vaig dir: “Jo a quantes escriptores colombianes he llegit?” I havia llegit a 4, 5 escriptores que eren les meves contemporànies. Però em vaig adonar que no havia llegit a cap escriptora clàssica colombiana. I llavors vaig dir: “Quants escriptors clàssics colombians vaig llegir al col·legi?” I n’havia llegit 12, que vaig poder comptar molts anys després. Poden ser més, però no menys. 12 escriptors i ni una sola escriptora, no? I a mi això em va semblar escandalós. I en aquest moment, jo venia feia uns anys fent uns projectes amb el Ministeri i els vaig dir: “Escoltin, per què no fem una biblioteca d’escriptores colombianes?” I la meva raó era egoista, era perquè jo volia llegir-les, veritat? Però també perquè hi havia una necessitat que existissin els seus llibres. I els seus llibres no existien tot i que havien estat grans escriptores, perquè el cànon el feien els homes i perquè als homes no els semblava important la literatura feta per les dones, veritat? Per a mi el més important que vaig aprendre a la biblioteca d’escriptores colombianes és que hi ha escriptores bones, dolentes i regulars, veritat? No com em deien: “És que no existeixen els seus llibres perquè són dolentes”. No, no són dolentes, són igual que els homes. Entre aquests dotze escriptors que jo vaig llegir n’hi havia de dolents, de molt dolents, n’hi havia altres de regulars i n’hi havia dos de boníssims, no? Un extraordinari, de Premi Nobel, però de la resta més aviat hi havia mediocritat, veritat? No és diferent amb les dones, però solament les dones excepcionals tenien dret a publicar. Aquesta és una biblioteca que reuneix, la primera, la vam fer en dos lliuraments. En el primer lliurament inclou 18 autores de les més excel·lents nascudes des de la colònia fins a la primera meitat del segle XX. L’objectiu de la biblioteca d’escriptores colombianes és el rescat. No trobar escriptores noves, sinó rescatar autores que en el seu moment van ser importantíssimes i després ja no van circular més.

Pilar Quintana. En el segon lliurament vam publicar 96 dones i consta de deu antologies de textos més curts, però doncs incloem moltes més autores. Bé, els explicaré d’una escriptora que és la nostra gran escriptora republicana. Ella es diu Soledad Acosta de Samper i estic segura que molts colombians han sentit el seu nom, veritat? Però quants l’han llegit? Ningú, veritat? I Soledad Acosta de Samper, quan es va morir, va haver-hi tres dies de dol nacional de l’important que era. Van arribar caps de tot arreu del món lamentant la seva mort. Va escriure més de 20 novel·les. Va escriure obres de teatre, història, biografies. Era membre de l’Academia Colombiana de Historia. En el centenari de la Independència ella va dirigir totes les festivitats. Era una senyora importantíssima, veritat? I no la llegim. Existeixen col·legis amb el seu nom i estic segura que en els col·legis que es diuen Soledad Acosta de Samper no la llegien. De sobte ara ja els fa vergonya, després que traiem la biblioteca d’escriptores colombianes i hem vingut picant amb el tema i ja sí que l’estan llegint. Ella va escriure un llibre que a mi m’hauria encantat llegir al col·legi. En el col·legi tots llegim ‘María’, de Jorge Isaacs, que és una gran novel·la. És la gran novel·la del romanticisme a Colòmbia, veritat? I Jorge Isaacs em va ensenyar moltes coses. Per exemple, a explicar la naturalesa no? Ell era caleño i li fascinava la naturalesa, o almenys la va convertir en un escenari de la seva literatura. I jo llegint-lo vaig dir: “Ui, això està maco. Que chévere fer com ell que és capaç d’observar la seva terra amb ulls estrangers”. I va ser un gran aprenentatge. Però la María, la protagonista del seu llibre, és babaua. L’Efraín, el nuvi, s’enorgulleix que la María no llegeix. I ella està orgullosíssima que només es llegeix un llibre aquí, com de resos, veritat? És obedient. I el seu únic desig és casar-se. I aquest era com el model de dona que ens ensenyaven, no? Això és el que és una dona correcta. Soledad Acosta de Samper va escriure ‘Una holandesa en América’ i la va publicar uns 20 anys després de ‘María’. Però transcorre la història en la mateixa època històrica. En el mateix temps històric transcorre la història de ‘Una holandesa en América’ i la de ‘María’. Lucía, que surt en ‘Una holandesa en América’, és de la mateixa edat que la María. I la Lucía llegeix. És una lectora intel·ligentíssima i s’enamora d’un home, però l’home no para de donar-li llargues i, molesta, diu: “Jo me’n vaig a l’aventura”. I es munta en un vaixell i viatja. I després treballa en una finca i es torna una propietària d’una hisenda en una terra terrible que és on avui està Colòmbia, a la Nova Granada, veritat?

Pilar Quintana. I és una terra que està en guerra tota l’estona després de la independència. A ‘María’, que transcorre a la mateixa època, tot és pau i els esclaus són feliços. Imaginin-se vostè aquí ens expliquen una història de guerra, una Colòmbia més semblant a com degué haver estat. I la Lucía ja té com 27 anys i la va deixar el tren fa estona i llavors ve una amiga i li diu: “Miri, aquest senyor que està allí es vol casar amb vostè i vol demanar-li la mà”. I ella li diu: “Quin?” “Aquest”. I ella diu: “Aquest?” “Sí”. “Ah, no, jo no em casaré amb ell”. “Però per què?” “No, perquè està molt vell i lleig. Jo em voldria casar però amb un home que m’agradi”. I ella li diu: “Sí, però és que vostè ja no pot exigir res perquè a vostè ja la va deixar el tren”. I ella li diu: “Ah, bé, llavors em quedo treballant. Igualment jo estic contenta amb la meva feina”. A mi, com a adolescent, m’hagués encantat llegir aquest model de dona. Perquè jo hauria dit: “Ah, bé, hi ha unes babaues, però jo soc més com la Lucía”.

Dona 3. Hola, Pilar. Al principi tu no volies ser mare. Què et va fer canviar d’opinió? I què vas descobrir de la maternitat?

Pilar Quintana. Uf! Jo no sé per què jo no volia ser mama. Jo volia ser lliure. Però és que ja als 39 havia fet de tot. Me n’havia anat, viatjat tres anys pel món, m’havia tirat en ‘bungee jumping’, volat en parapent, nedat amb caimans i amb piranyes, travessat rius nadant, havia viatjat per l’Amazones des de gairebé la seva desembocadura fins a Leticia, a Colòmbia, que això és gran part del riu Amazones, i també havia viatjat per a baix, al Perú, havia pujat muntanyes, vist lava, volcans, vaig viure nou anys a la selva, em va agafar malària i leishmaniasis. Vaig fer de tot, la vida súper intensa. I als 39 vaig tenir una crisi molt forta perquè em va tocar fugir de la meva pròpia casa per violència domèstica, veritat? I va ser molt dolorós perquè jo estava molt feliç vivint on vivia i vaig haver de començar de zero. I crec que jo, en aquest moment, estava fent el dol més terrible. Jo veia parelles pel carrer, com una parella amb un bebè o amb un nen petit, i jo deia: “Ai, jo ja estic acabada”. Jo pensava que als 39 ja, és a dir, en fa un, 40, i ja bastó i una velleta. I em provocava com una nostàlgia d’alguna cosa que mai havia desitjat. I resulta que un als 39 no està acabat. Em vaig enamorar i sense buscar-ho vaig quedar-me embarassada i vaig perdre aquest bebè. I quan vaig perdre aquest bebè va haver-hi un moment en què la ginecòloga ens va preguntar, al meu nuvi i a mi: “Bé, però vostès volen tenir un bebè?” Perquè aquest era un embaràs no buscat. Nosaltres no ho havíem buscat. Però vam dir. D’acord. Bé. Benvingut. Vam perdre el bebè. La ginecòloga ens fa aquesta pregunta i ens van mirar i ens en vam anar. I ella va dir: “Bé, pensin-ho”. Ens en vam anar cap a casa i vam dir: “Vinga, vinga, sí que volem. Ens està fent molt de mal haver perdut aquest bebè. Sí que volem”. I em vaig embarcar en l’aventura més intensa que he tingut a la meva vida i que tota la resta que havia fet empal·lideix amb ser mama. Sent mama totes les mames li diuen a una: “Ai, és que un descobreix l’amor i mai has estimat com al teu fill”. I és veritat. Però mai has estat, tampoc, tan monstruosa. Mai ningú m’ha tret les ràbies que és capaç de treure’m el meu fill. Jo dic: “Com s’ho fa aquesta criatura per a treure el monstre que jo tinc a dins?” I crec que ha estat una cosa molt important perquè m’ha permès indagar en això que m’agrada indagar quan escric llibres i és en la foscor. I, a més, desafiar aquesta idea de la maternitat com gairebé un estat de gràcia que una dona té un fill i ja es torna, la persona es realitza i és la dona més feliç del món. Reptar aquesta idea que les mares han de ser, se’ls exigeix, així com a les escriptores, que fossin extraordinàries per a publicar-les, les mames han de ser perfectes, veritat? Mira que quan algú està estudiant medicina i arriba a casa dient: “Estic súper cansat perquè em toca vetllar, és súper dur, no faig sinó estudiar, sento que no estic tenint la meva pròpia vida, sinó només dedicat a l’estudi, això és molt dur”, no li diuen: “Mal estudiant”. Li diuen: “No, segueix endavant que això és dur, però et graduaràs i veuràs que haurà valgut la pena”. Una mama diu: “Estic cansada, porto tres setmanes sense dormir, això és difícil, i li diuen: “Mala mare”. Veritat? I no ens han parlat de la maternitat com realment és, que és molt dur i una està amb aquest noiet que no fa sinó plorar i una diu com: “Me’l torno a ficar a la panxa perquè no continuï plorant”. I jo estic contenta de ser mare. Estimo al meu fill amb aquest amor que diuen totes les mares, però sento que ens han enganyat tota la vida les nostres mares i les nostres àvies i les nostres tietes i que no ens van dir com era veritablement la maternitat.

Dona 4. La imatge que tenim dels escriptors sol ser d’algú solitari. Com et portes tu amb el silenci, amb aquesta solitud?

Pilar Quintana. A mi m’agrada molt la solitud. I en aquests dies m’han assenyalat, va sortir ‘Noche negra’, la meva nova novel·la, i es tracta d’una dona que es queda completament sola a la selva i ‘Los abismos’, des d’una nena que se sent molt sola a casa seva. I ‘La perra’, d’una senyora que està també molt sola per allà en una altra selva, és la mateixa de ‘Noche negra’, però una altra casa, veritat? I llavors em van dir com: “És com un tema?” I jo: “Ui, sí, se n’han adonat”. Crec que sí que és un gran tema per a mi, que ha estat literari, per a explorar a la literatura, però és veritat que l’ofici dels escriptors és un ofici literari, no? Abans existien els festivals perquè els escriptors sortíssim com d’aquest tancament i ens n’anàvem al festival a veure altres escriptors i parlar amb els lectors i a ballar. Ara continuen existint els festivals, però a més ara fem gires de promoció, que això ho feien els ‘rockstars’ i no els escriptors, no? Ara els ha agafat perquè també funcionem com a artistes que es paren en un escenari i parlen, que és una part que no és tan fàcil del treball, però també permet trencar aquesta solitud en què escrivim.

Dona 5. Hola, Pilar. Has viatjat molt i dius que un es veu a si mateix en els ulls dels altres. Quina cultura t’ha ensenyat més sobre tu mateixa?

Pilar Quintana. Diré alguna cosa que m’ha semblat important dels viatges. Jo crec que no coneixem veritablement el nostre país fins que no sortim d’ell i interactuem amb uns altres que no són de la nostra cultura, no? Per exemple, a Colòmbia tenim la violència molt naturalitzada i hi ha països on la guerra va passar fa molts anys o on no hi ha tanta violència present i un s’adona del violent que és el nostre país en els ulls dels altres, no? També em va semblar per a mi importantíssim com a escriptora viatjar per Sud-amèrica, que vaig estar un any viatjant per Sud-amèrica, i va ser sentir com parlaven al Perú, com parlaven a l’Equador, com parlaven a Xile, com parlaven a Bolívia, com parlaven a l’Argentina, com parlaven a l’Uruguai, a Paraguai, que van ser els països en els quals vaig estar, també vaig estar al Brasil però doncs allà parlaven portuguès. Jo vaig començar a aprendre quins eren els girs de la llengua colombiana, del colombià, sí m’entens? Nosaltres sabem molt bé quines paraules són caleñas dins de Colòmbia i quines són rolas, diguem, no? Però és difícil, per a un colombià, tret que surti i visqui en un altre lloc i parli amb persones que parlen espanyol d’altres llocs, quines són les paraules colombianes.

Dona 6. Hola, Pilar. També vas ser guionista de televisió. Quan veurem alguna sèrie o pel·lícula basada en les teves obres? I quines expectatives tens sobre aquestes.

Pilar Quintana. Bé, jo vaig escriure per a televisió, llavors vaig escriure, per exemple, una telenovel·la del migdia, vaig escriure una sèrie juvenil, tot això en els 90, quan segurament tu no havies nascut. Llavors això va passar. Vaig escriure una pel·lícula que es diu ‘Lavaperros’, que la poden veure a Netflix, una pel·lícula súper violenta. Adverteixo. I estic escrivint el guió de ‘Los Abismos’, que és la meva novel·la anterior a ‘Noche negra’. No sé quan la veurem, però, a més, avui just m’he assabentat d’una gran notícia i és que el 6 d’octubre comencen a filmar la pel·lícula de ‘La perra’. Jo vaig escriure la novel·la, però el guió no el vaig escriure jo, sinó una guionista uruguaiana que admiro profundament, que es diu Inés Bortagaray, i a més jo vaig llegir el guió i li va quedar meravellós. La dirigirà una directora xilena que es diu Dominga Sotomayor i el productor és Rodrigo Teixeira, que va produir ‘Aún estoy aquí’, la pel·lícula que va guanyar l’Oscar l’any passat. Llavors, no puc estar més contenta amb aquesta notícia.

Cami. Hola, Pilar. Jo soc la Cami. Primer, vull agrair-te perquè t’estava buscant quan estava parlant de la maternitat i des que et vaig trobar no he deixat anar els teus llibres. I la meva pregunta és: Quan això d’explicar històries et va començar a fer ullets? I si et vas imaginar que series tan reconeguda com ets ara.

Pilar Quintana. No, mai em vaig imaginar que seria tan reconeguda. Bé, potser quan un és molt jove un pensa doncs que un és un geni, no? Als 20 anys un creu que és superior als papes i a tothom. I tens bof. Però el que passa és que la realitat de l’escriptor és molt dura, veritat? Llavors, molt aviat, quan em vaig convertir en escriptora, jo vaig dir: “Bé, jo em conformo si el meu llibre el llegeixen suficients persones perquè el següent llibre que tregui l’editorial vulgui publicar-lo”. Com vendre prou per a no arruïnar a l’editorial i que em continuïn publicant. Llavors, això no m’ho vaig imaginar. Jo crec que vaig començar a escriure molt petita, com els explicava abans, als sis-set anys vaig començar a escriure, però cap nena de sis o set anys diu que vol ser escriptora. Totes volen ser ballarines o bomberes o astronautes o qui sap quines altres coses no? Però jo recordo que als 13 o 14 anys em vaig llegir ‘Crónica de una muerte anunciada’. I aquest llibre va ser per a mi extraordinari. Jo llegia la literatura que les bibliotecàries del meu col·legi consideraven adequada per a una senyoreta. Llavors llegia a Jane Austen, a les Brontë, coses així que es consideraven literatura que fos bona per a una nena d’un col·legi de senyoretes. I se’m va acabar el llibre que estava llegint a casa meva. A la casa del meu papa hi havia molts llibres, però a la casa de la meva mama no. I vaig anar a la minsa biblioteca a la casa de la meva mama i vaig treure una novel·la que a la tapa tenia un mort amb un llençol tacat de sang i, els colombians de la meva edat, tots sabíem que això era ‘Crónica de una muerte anunciada’, perquè aquesta va ser com l’edició que més va circular. I jo vaig obrir el llibre i no vaig poder deixar-lo anar. I no vaig dormir. I quan vaig tornar al següent dia del col·legi, en comptes de ficar-me al llit a dormir, me’l vaig tornar a llegir. I recordo que me’l vaig llegir vuit vegades seguides. I després d’aquestes vuit vegades jo vaig dir: “Això és el que jo vull fer. Jo vull escriure algun dia una història que obsessioni a algú com aquesta història em va obsessionar a mi”. I era també encara molt jove. I crec que tots els passos que vaig fer d’aquí en endavant van ser perquè volia ser escriptora.

Daniela. Hola, Pilar. Soc la Daniela, de Medellín. A la teva segona novel·la, ‘Coleccionista de polvos raros’, narres a Cali en temps difícils. De fet, seguim en temps difícils, però m’agradaria que ens expliquessis quins records rescates d’aquesta època.

Pilar Quintana. Uy, sí, bé, ‘Coleccionistas de pólvos raros’ transcorre en dos moments molt diferents de la història, ja no tan recent de Cali, sinó una part de la novel·la transcorre a la fi dels 80, quan el cartell de Cali estava en ple apogeu. I Cali era una ciutat pròspera, tothom tenia feina, hi havia luxes mai abans vists a la ciutat. Però jo crec que aquí va començar a trencar-se una cosa molt profunda dins de la ciutat. I jo pertanyo a aquesta generació que va veure com la ciutat canviava. Jo vaig néixer al 1972, llavors era molt nena als anys 70, però diguem que Cali era la ciutat cívica. I Cali era considerada la ciutat també cultural de Colòmbia. Havia estat la ciutat de Caliwood, on hi havia hagut un moviment del cinema i de la literatura i de les arts plàstiques molt important. Grans artistes van sortir de Cali en aquesta època, veritat? I aquí va passar a haver-hi un menyspreu pel cultural. I ara el que era important era els diners i va començar a ocórrer un tipus de violència sobre els cossos de les dones, que havien de tenir cirurgies i modelar els seus cossos al gust jo no sé de qui. Perquè jo no sé per què aquests cossos semblen més bonics que els cossos amb els quals venim de naixement, no? I l’altra part de la novel·la transcorre a la fi dels 90, quan els càrtels, tant el de Medellín com el de Cali, ja estaven desarticulats i els Rodríguez Orejuela, que havien estat els amos del cartell de Cali, que havien estat poderosíssims, tan poderosos que van canviar la Constitució d’un país, i ja estaven presos i la ciutat estava en una crisi econòmica molt forta, hi havia desesperança, les empreses estaven tancant, acomiadant personal. I a mi em va impressionar molt perquè a Cali, d’alguna o una altra manera, ens beneficiàvem d’aquesta quantitat de diners que hi havia. I, llavors, per això vaig fer aquesta novel·la, perquè tenia la necessitat de cridar-li a Cali a la seva cara com: “No siguin hipòcrites que tots vam haver de veure”.

Dona 9. Hola, Pilar. Així com la foscor porta a la llum, a la tensió i a la por, a vegades també porta a l’humor. Però, de què riu la Pilar Quintana?

Pilar Quintana. De moltes coses ric. Però no sabria dir exactament de què ric. Però saps què podria dir sobre potser el riure? Que a mi m’agrada molt l’humor i aquesta idea, aquesta manera d’explicar-ho, no és meva, sinó del meu amic Antonio García Ángel, que també és escriptor, i ell diu que hi ha un humor que ens agrada a ell i a mi, i és com quan a algú li han fet una cirurgia i algú explica un acudit i un està rient, però amb dolor. Una mica m’agrada l’humor. No sé si necessàriament negre, però l’humor que també fa mal, que està assenyalant alguna cosa que ens fa mal, no? I crec que per aquí va el meu sentit de l’humor. Bé, ja arribem al final i em toca acomiadar-me i vull donar-los les gràcies per haver vingut, per haver-me fet preguntes, per tot l’afecte i, sobretot, les gràcies per escoltar-me.