Ajudar els nens a trobar què els apassiona

Richard Gerver. Quan miro enrere, penso en un home en particular que no només va canviar la meva manera de veure el món, sinó que em va inspirar per ser millor persona, millor educador i algú compromès amb el futur dels nens, es deia David i va ser el meu professor quan jo tenia nou anys o potser deu. Els meus pares estaven passant per un divorci molt difícil, com per desgràcia passa en molts casos, a mi em va afectar bastant i vaig desenvolupar un defecte a la parla, vaig començar a tartamudejar una mica. En David es va prendre la molèstia de parlar amb mi, de coneixe’m, d’entendre els reptes i els problemes que se m’estaven presentant i va fer que m’interessés per l’art dramàtic, perquè estava totalment convençut que dient el que havien escrit altres persones, entenent els sentiments d’altres persones, podria entendre millor el meu propi món. I fent això em va canviar la vida. Si ara mateix em remunto a la meva infància, m’adono que aquell home i la seva motivació em van fer ser millor persona, m’han fet portar una vida més plena. Crec que això és el que més em motiva quan treballo com a professor i educador, perquè la meva manera d’agrair-li-ho a en David és canviar la vida dels nens d’avui en dia i de les futures generacions.

Richard Gerver. Hola, molt de gust.

Marta. Igualment.

Richard Gerver. Hola, un plaer. Estàs bé? Què t’has fet? Hola, encantat. Com esteu? Quants de vosaltres sou pares? Qui té fills? Puc preguntar quants anys tenen?

Ana. Quatre anys.

Richard Gerver. Quatre? Ho sento molt. I els teus?

Cristina. Un de quatre, dos de sis, un de deu i un altre de catorze.

Richard Gerver. Ho sento molt. És genial ser aquí, crec que ens divertirem molt. Com estic segur que sabeu tots, em preocupa molt l’estat de l’educació, no només a Espanya, sinó a tot el món. Em preocupa molt perquè quan hi ha un debat sobre l’educació, està polaritzat, tenim un argument aquí i un altre aquí, el tradicional contra el progressista, polítics contra professors, col·legis, polítics i contra tot el món, oi?, i els únics que ho pateixen són els nens, perquè els deixem enrere. Crec que en el debat hem de deixar de cridar, perquè tant se val d’on vinguem, pel que fa a l’educació, creguem el que creguem sobre què és bo o què és dolent pel futur de l’educació, tots tenim una cosa en comú, i és que ens preocupem pels nens. El que importa és que tots desitgem ferventment el millor pels nens. El canvi en l’educació comença amb converses adultes i madures. Crec que avui tenim una oportunitat meravellosa, potser podem generar un impuls que canviï el futur dels nostres fills i potser no només pels nostres fills ara, sinó pels fills dels nostres fills. No és responsabilitat dels professors o dels col·legis o dels polítics o dels pares o de les organitzacions benèfiques o de les empreses, és responsabilitat de tots educar els nens no perquè es limitin a sobreviure, sinó perquè prosperin. Qui vol començar la conversa?

Cristina. Sóc la Cristina, mare de família nombrosa, i fa uns dies, el meu fill Andrés, que té deu anys, em va comentar que havia sabut que un famós futbolista guanyaria trenta milions d’anys en un any, i em va preguntar: “Jo per què he de continuar estudiant?”. Quina és la teva resposta per això?

Richard Gerver. Crec que és una pregunta molt important que molts nens fan als seus pares. Els nens són bombardejats constantment amb famosos, veuen famosos a tot arreu, veuen futbolistes famosos que guanyen moltíssims diners, veuen famosos a la televisió, a les revistes, i sembla que tenen una vida meravellosa. Els hem d’ajudar a fer-los entendre com de dur ha treballat aquest futbolista per arribar a aquesta posició, ja sigui en Ronaldo o en Lionel Messi o en Neymar, aquests jugadors no es limiten a donar puntades de peu a una pilota al jardí, i un dia algú els va donar la camiseta del Reial Madrid o del Barcelona o del Paris Saint-Germain i els va dir que els pagaria mig milió d’euros a la setmana. Aquests nois han de demostrar una disciplina i un compromís increïble i han de treballar molt dur, hora rere hora, dia rere dia, mes rere mes, s’han d’arriscar, han d’estar preparats per fracassar, han d’aprendre i treballar molt dur. Els nens petits s’han d’adonar de la disciplina que es necessita per tenir èxit, ja siguis futbolista, advocat, artista o ballarí, totes aquestes coses comporten el mateix. Però és necessari recordar que, a mesura que els nostres fills van creixent, pel món en el que viuen, per l’oportunitat de tenir la informació i veure què passa al seu voltant, els nens comencen a entusiasmar-se molt joves per les coses que a tots nosaltres ens preocupen. Quan parlo amb adolescents, veig que es preocupen profundament pel món, els preocupa l’amenaça de guerra, els preocupa la natura, l’economia, i principalment l’ecologia del planeta, i jo crec que es preocupen profundament, o sigui que no t’amoïnis massa. D’acord, continuem. Qui té una altra pregunta, un altre tema de conversa?

Silvia. Em dic Silvia, sóc professora en un institut. Sento que no se’ns respecta, als professors, sempre ens estan criticant. La meva pregunta és: què podem fer per canviar la percepció que té la gent dels professors?

Richard Gerver. D’acord, ara vull que facis una cosa. Vull que deixis el bolígraf i la llibreta a un costat. Deixa’ls aquí, sí, i vine aquí. D’acord, a quina càmera? Molt bé, parla-li a aquesta càmera. Aquesta dona és extraordinària, com tots els professors de qualsevol part del món que es dediquen a ensenyar als nens avui en dia. Seré molt clar amb tothom, sense que importi en quina banda del debat de l’educació es trobi, són persones com aquesta senyoreta les que creen el futur, perquè sense professors, sense col·legis, sense educació, no tenim res. No tindríem ni advocats ni tecnòlegs ni enginyers informàtics, no tindríem artistes ni ballarins, no tindríem res. Moltes gràcies. Gràcies. Continua parlant-me, genial. Ho sento, endavant.

Eloy. Em dic Eloy, sóc pare de tres nens. Com a pares, tant la meva dona com jo estem molt pendents dels deures. Els nostres fills tenen molts deures, nosaltres intentem ajudar, a vegades hem de fer una part dels deures i ens preguntem si realment els deures són útils. Són realment necessaris?

Richard Gerver. Ric perquè un parell de vegades a Espanya he sortit als titulars per parlar dels deures. Vull ser molt clar amb això. Encara m’han de demostrar que els deures tradicionals, que els nens arribin a casa i hagin de fer exercicis que són exactament el mateix que han estat fent a classe, tingui alguna funció. Encara no hi ha proves que fer que els nens facin a casa el mateix que han fet a l’escola té algun valor, de fet, em preocupa que interfereixi en la vida dels nens. Perquè el que seria genial és que, quan els nens tornen del col·legi poguessin desenvolupar-se, i conec a molts nens que no ho poden fer, que tinguessin temps d’interactuar amb els seus pares. Hi ha pares molt bons fent això, però altres pares se’ls treuen del damunt i ja està. Si li demanes a un nen que s’involucri en alguna cosa, ha de ser important, ha de valdre la pena. Crec que s’haurien de prohibir els deures en totes les seves formes? No, no ho crec, perquè el que m’agradaria veure, com he dit abans, és si als nens els interessa el que estan aprenent a l’escola, si quan tornen a casa es posaran a investigar sobre el tema, ja sigui a Internet o en un museu, si en realitat volen aprendre coses. Però els deures no haurien de consistir en seure en silenci amb un llibre de text a fer més exercicis, perquè, per mi, això acaba amb les ganes d’aprendre dels nens, pot generar fractures en les relacions entre pares i estudiants, i priva aquest nen de l’oportunitat de fer altres coses. Hem de respectar els nens, i necessiten el seu propi temps i el seu propi espai, han de ser capaços de desenvolupar els seus propis interessos, s’han de poder relacionar amb els seus amics, aquestes coses són tan importants com l’aprenentatge que realitzen al col·legi. Perquè no hi ha res perquè els nens no vulguin estudiar com arribar a casa cansats, que els pares els cridin, que els professors els amenacin perquè facin uns deures que els avorreixen. Moltes gràcies per la teva pregunta. Qui té un altre tema de conversa, una altra pregunta per mi?

Ana. Em dic Ana, sóc mare d’un nadó, i és genial que hagis mencionat que t’encantaven les assignatures artístiques, com l’Art Dramàtic, perquè la meva pregunta està relacionada amb això. Al meu fill li encanta pintar, i diguem que un dia decideix estudiar Belles Arts. Sé que hi haurà molta gent externa que li dirà que no tindrà futur, que és una carrera sense sortides, tu què creus?

Richard Gerver. Crec que és un dels malentesos més interessants que se senten a dir. La gent divideix l’educació entre les coses útils i les que no ho són. Una de les primeres coses que vull dir sobre això és que hem d’entendre que l’aprenentatge és interdisciplinari, en altres paraules, moltes de les habilitats que necessitarà en Belles Arts són semblants a les que utilitzaries en anglès o per escriure, i semblants a algunes de les que necessitaries en matemàtiques, en música o en ciències. O sigui que el que crec que la gent ha d’entendre millor és que el món no es divideix en assignatures. Una de les coses que sabem és que, com a adults, ningú s’aixeca al matí i divideix el dia en assignatures, oi que no? Perquè les nostres vides són una barreja d’habilitats interdisciplinàries, conductes, coneixements i experiències. Si ens centrem en les Belles Arts, per exemple, el primer i a nivell molt bàsic, les habilitats motrius que necessitem per controlar un bolígraf, un llapis, una cera, un pinzell o una càmera, sigui quin sigui el mitjà, són tan delicades com les que necessita un cirurgià en qui confies perquè realitzi una cirurgia complexa. O sigui que l’entrenament de les habilitats motrius és interdisciplinari. Quan penses en el procés de l’art, penses en el procés de la creació i en la creativitat. És una pregunta semblant a la d’abans, quan hem parlat del futbolista. Per crear alguna cosa, ja sigui artística, científica o matemàtica, has de ser valent, perquè crear alguna cosa nova requereix valor, ja que has d’estar preparat per arriscar-te. Una fulla en blanc pot fer molta por. Quan escric, el dia u fa molta por, tot i que ja no escric a mà, miro la pantalla de l’ordinador, una pantalla en blanc, sense res i sé que tinc un publicista que em diu que vol entre cinquanta mil i cent mil paraules per Nadal. És un moment que fa molta por i fins i tot en aquest moment, quan escrius una cosa a l’ordinador, saps que altres persones llegiran aquestes paraules i es necessita valor per estar preparat per això, de la mateixa manera en la que un artista fa una marca en una fulla de paper, modela un tros d’argila o escull la composició d’una foto, això requereix molt valor. O sigui que el valor per cometre errors, per aprendre, per provar coses noves, per comunicar-se amb altres persones i esperar que puguis inspirar a algú tal i com algú et va motivar a tu, totes aquestes coses travessen fronteres, necessites les mateixes conductes per ser un gran científic, per ser un magnífic matemàtic, per ser ballarí, metge, advocat. Jo opino que dir-li a un nen que no hauria de fer una cosa perquè no és tan important és una bogeria. Recordo que tenia un amic que mai sortia, acostumava a no fer res, mai feia cap esport, es passava tot el temps jugant a l’ordinador, i tothom, inclosos els seus pares, li demanaven que deixés de malbaratar el temps jugant a l’ordinador. Va desenvolupar un dels programaris més complexos dels que fa servir avui en dia Microsoft, i ara és multimilionari. O sigui que la idea que s’ha de dir als nens què és important i què no, és ridícula, perquè el que si que sé sobre la gent que té molt èxit, és que tenen èxit perquè els apassiona el que fan, ja siguin les ciències, les matemàtiques, l’anglès, la música o l’art, senten passió pel que fan, i aquesta passió és la que fa que superin moments difícils, decisions dures, riscos, fracassos. Com a pare, el que li diria a la resta de pares és que ajudeu els vostres fills a descobrir les seves passions i doneu-los suport, perquè aquesta passió els durà molt més lluny que la vostra opinió de quina assignatura és més important que una altra. Moltes gràcies.

Marta. He sentit moltes vegades que l’escola acaba amb la creativitat i la curiositat, o que, com a mínim, les redueix. Primer m’agradaria saber què opines tu i si ens pots donar algun consell sobre com podem fomentar-les a les escoles.

Richard Gerver. Quan els nens comencen a anar a l’escola, els primers anys, se’ls anima a ser creatius, a jugar, a ser físics, a crear coses amb sorra, pintura, paper, argila, se’ls anima a fer coses. Tota l’estona se centren en la resolució de problemes, perquè els seus coneixements són oberts. No se centren en estudiar coses, aprendre-se-les de memòria i que els avaluïn per assegurar-se que les recorden, se centren en les coses que poden crear, en les preguntes que els sorgeixen, però a mesura que van creixent, el sistema comença a preocupar-se per les qualificacions i per això hi ha programes tan estrictes en els quals els alumnes han d’estudiar per fer exàmens. L’aprenentatge passa de ser molt obert a ser molt tancat. O sigui que el que comença a passar és que els nens deixen de fer-se preguntes obertes perquè no parem de dir-los que ja no tenim temps per això, primer s’ha de fer això i si queda temps, després tornarem a les preguntes obertes. Els bons professors no fan preguntes tancades, sinó que fan preguntes obertes. Això no vol dir que els nens no adquireixin les habilitats bàsiques, sinó que les aprenen i després les utilitzen, significa que les aprenen d’una forma segura. Jo crec que l’equilibri es troba en la idea de transformar l’educació d’un procés tancat que porta a un punt fix, a un procés obert que permet que els nens expandeixin els seus pensaments, comportaments, coneixements i experiències. Si entenem que la creativitat ha de néixer dels propis nens quan troben una cosa que els interessa, si busquen el seu camí, donen amb solucions i oportunitats en relació a allò que els motiva, podem continuar millorant el procés creatiu en tots els alumnes, ja siguin matemàtics, científics o artistes. No podem oblidar que la creativitat és un procés mental que no està lligat a cap assignatura, disciplina curricular o àrea.

Jesús. Hola, Richard. Em dic Jesús, sóc mestre en un poble petit. Volia compartir amb tu una preocupació. L’escola no està exempta de conflictes, els nostres alumnes tenen problemes i molts cops ens en fan partícips. Tinc la sensació que hi ha dos centres, un centre físic que coneixem i un centre que està a féisbuk, a Instagram , al wásap, on ells tenen els seus propis conflictes i les seves relacions allunyades. Però volia saber com podem ajudar els nostres alumnes en els seus conflictes, a tota la comunitat, als pares. Com podem estar junts per ensenyar-los a resoldre aquests problemes de convivència i fins i tot de violència. Gràcies.

Richard Gerver. Aquest és un problema molt important que s’eleva a massa nivells. Comencem per la tecnologia, amb les xarxes socials, amb ínstagram, amb féisbuk o amb qualsevol que sigui l’última xarxa social de moda que fan servir els joves i de la que mai hem sentit a parlar. Hem de ser molt conscients, i probablement és aquí on toca col·laborar, que els professors no ho podem fer tot, no podem ser la salvació de tots els problemes dels joves. El que hem de fer, com educadors, és ajudar a alimentar el coneixement dels nostres fills sobre els problemes que poden tenir amb les xarxes socials, amb Internet i amb la tecnologia digital. Hem d’aconseguir que comprenguin els pros i els contres de les xarxes socials, que quan publiquen alguna cosa a les xarxes socials, ja sigui propi o no, hi serà allà per sempre, sempre definirà alguna cosa del que sent la gent pel que fa a aquella persona per sempre. Hem d’ensenyar-los a fer servir la tecnologia de manera responsable. Pel que fa a la conducta, crec que és una àrea molt interessant, perquè una de les coses que crec que la societat ha fet ara, per a més d’una generació, és demonitzar els nens. Tothom pensa que les següents generacions acabaran amb el planeta. La majoria dels nens no són trapelles o violents perquè sí, perquè escullen comportar-se així. La majoria de nens no són mal educats o agressius perquè són o decideixen comportar-se així. Una de les coses que els grans professors i els grans pares entenen és que la majoria de conductes presents en els fills les provoquen problemes més profunds. Molts nens són violents perquè estan enfadats, perquè senten que són insuficients d’alguna manera. Alguns tenen por, a d’altres els falta confiança, altres passen per situacions molt dures i complicades a les seves vides… Si, per exemple, l’escola està en una zona conflictiva, alguns alumnes arriben pel matí i és gairebé un miracle. No podem dir simplement: “Comporta’t”, “sigues bo”, “no et barallis”, “no t’enfadis”, ens hem de molestar en passar temps amb els nostres alumnes, conèixer el seu entorn, les vides que porten, i si un nen és un abusador o és agressiu i es fica en baralles, si és un mal educat, sí que ens hem d’assegurar que entengui que aquest comportament no és l’apropiat, és clar que sí, perquè aquestes són les normes per viure en una societat civilitzada. Però, a més, ens hem de preguntar d’on prové aquest comportament, què podem fer perquè aquest noi millori la seva vida perquè pugui modificar el seu comportament. Segons la meva experiència amb els nens que presentaven males conductes, aquesta és la seva forma de demanar ajuda, i no els hem de fer callar ni amenaçar amb castigar-los. El cert és que, si no criem nens feliços, que tinguin confiança i les coses clares, mai criarem bons estudiants.

Marta. Em dic Marta i estic a l’últim any de la carrera de magisteri, espero començar a treballar aviat. La meva pregunta és: Què em recomanaries pel primer dia de classe amb els alumnes?

Richard Gerver. El primer que et diré de forma general és que gaudeixis cada instant, perquè t’ho diré, i crec que tots els que han tingut el privilegi d’ensenyar estaran d’acord amb mi, mai oblidaràs la teva primera classe. Quan tanquis la porta de la classe i ells siguin la teva classe, al començament sents una cosa molt especial. Vull que facis una sèrie de coses en aquell moment, primer donar les gràcies per haver arribat fins allà, i el sacrifici que ha significat per tu arribar a estar en aquella classe. El segon és que recordis la importància de la teva feina, vull que recordis el moment en què mires als ulls dels teus alumnes per primera vegada, perquè cada minut de cada hora de cada dia per ells no està desaprofitat, ja sigui una experiència bona, dolenta, avorrida o dinàmica, cada moment és un moment que canviarà les seves vides per sempre. Jo demano als professors que mai ho oblidin. Però la millor manera de moderar això és recordar que has de gaudir de la teva feina. Hi ha moltes professions meravelloses, però tu, aquell dia, tens l’oportunitat de canviar el futur. Realment crec que l’energia que rebem quan passem un dia amb gent jove que té somnis, aspiracions i ambicions, i el poder i l’energia de la gent jove, si no ho has experimentat com a professor, és impossible d’explicar. No et posis pressió sense sentit, no et sentis malament si t’equivoques, perquè una de les coses més importants per mi com a professor, no només com a professional, primer és adonar-te que només equivocant-te i cometent errors és com s’aprèn i com evolucionarà la teva carrera, però també has de recordar que pels estudiants, si pensen que la professora és perfecta, no podran construir una relació amb la perfecció, no pot ningú. El més important pels nens és que sàpiguen que ets un ésser humà, que tens pors, que sents ansietat, que t’equivoques, que aprens i ets feliç i que hi ha moments en els quals sents por. Sigues tu mateixa, sigues natural i connectaràs amb els nens, i, sobretot, diverteix-te. Els vint anys o més que vaig estar relacionat amb els col·legis, quan miro enrere, sembla que han passat volant. Acostumen a preguntar-me què és el que més trobo a faltar de treballar en un col·legi, i són aquests dies en els que estableixes relacions amb els teus alumnes, i aquesta és de les coses que més trobo a faltar. O sigui que no deixis escapar cap d’aquests moments, molta sort i felicitats.

Marta. Gràcies.

Richard Gerver . D’acord, següent pregunta. Gràcies.

Sonsoles. Fa trenta anys que em dedico a la docència. Podem veure que continua havent-t’hi massa exàmens, i que els pares i professors creuen que aquesta no és la forma, però, què passarà més endavant? Creus que en un futur proper continuaran essent necessaris els exàmens o hi ha una altra possibilitat?

Richard Gerver. És un tema molt interessant i que presenta molts reptes. Vivim en una societat en la majoria de països on l’educació és una educació en massa, en la que els exàmens i les notes semblen ser l’objectiu de l’educació. Crec que els exàmens tenen una funció, no crec que siguin prescindibles, de fet, crec que són una eina important. Són una forma de valorar el progrés dels nostres alumnes i, el que és més important, d’ajudar-los a ells a veure el seu progrés, però els exàmens mai han de ser l’objectiu de l’educació. Hi ha grans i mitjanes empreses per tot el món que estan començant a adonar-se que aquestes qualificacions ja no són garantia de qualitat. O sigui que moltes grans empreses estan dient que no els importa si has anat a la universitat, que pots optar a treballar per a ells encara que no hagis anat a la universitat, encara que no tinguis una carrera, algunes de les empreses més grans del món. L’altre problema és que vivim en un món en el que avaluar els nens fent-los exàmens és la forma més fàcil de mostrar aquest progrés. O sigui que el que hem de fer és treballar junts per assegurar-nos que, com a educadors i com a pares, continuem desenvolupant una experiència completa pels nens, confiem suficientment en els nostres fills com per saber que si els oferim una experiència educativa completa continuaran essent capaços d’aprovar els exàmens. Aquesta idea de confiança és una de les grans idees que estan prosperant en l’educació. A vegades em preocupa que no confiem prou en els nostres fills, que ens estem passant de disciplina, els obliguem a fer exàmens de més, els sobrecarreguem molt, els encomanem massa deures perquè no confiem que aprendran coses. Gairebé creiem que els nens són uns incompetents, la societat pensa que els nens són uns ganduls, si no els obliguem a aprendre. Res pot estar més lluny de la realitat, tornant a l’exemple dels nens petits que he comentat abans, els nens no són ganduls. Un nen de quatre anys no es llença al sofà i pretén que no fa res en tot el dia, els nens de quatre anys estan tota l’estona dient: “mama, ara què? Què fem ara, mama? Què fem?”. Els nens no neixen essent ganduls i sense ganes d’aprendre, tots volen aprendre, tots són curiosos, tots volen desenvolupar-se i descobrir coses. Algunes de les organitzacions alienes a l’educació amb les que treballo, són molt dinàmiques, molt progressistes, tenen històries d’èxit mundial i treballen amb un model diferent, la presumpció d’excel·lència. Això significa que quan contracten gent assumeixen que són excel·lents, no els posen obstacles i els permeten ser brillants, els donen els recursos, les instal·lacions, el suport, però el que volen és que aquestes persones es dediquin a créixer, a aprendre, a crear, però no assumeixen que tot el món és un gandul i necessita que el dirigeixin. O sigui que crec que els exàmens són importants, però no poden ser l’objectiu de l’educació.

Isabel. Com a professora, crec que estem vivint en un moment molt emocionant en el que hi ha nous mètodes d’ensenyança i gent que està preparada per fer diferents coses de maneres diferents. Sé que ja hem parlat de qui et va motivar, podries dir-nos quins d’aquests nous mètodes et resulten inspiradors i motivadors?

Richard Gerver. És clar. Hem d’anar amb molt de compte i ser professionals i no acceptar l’últim mètode que està de moda. Crec que hi ha el perill que la tecnologia acabi repercutint negativament. Sé que a vegades m’han citat, fins i tot m’han arribat a citar malament. No em malinterpreteu, m’encanta la tecnologia, crec que és meravellosa, i m’agrada veure com els nens fan servir la tecnologia i m’encanta treballar amb els nens perquè, sobretot, m’ensenyin ells a mi com fer servir la tecnologia. La tecnologia és meravellosa, és un catalitzador excel·lent, ha canviat el món i continuarà canviant-lo junt amb la nostra manera de viure per sempre. Però la tecnologia en si mateixa no és el futur de l’educació. No pel fet de tenir tauletes, connexió inalàmbrica i pissarres interactives estàs canviant l’educació, perquè l’educació pròpiament dita se centra en el desenvolupament de l’ésser humà. Hem d’anar amb compte amb aquesta nova idea. O sigui que els professors que més m’inspiren són els que intenten provar coses noves, els professors que tenen converses originals i naturals entre ells, professors que col·laboren entre ells per trencar les barreres i provar coses noves. Però sobretot són els que fan que els nens estiguin vius a classe, no cal que facin classes divertides, sinó classes que facin que els nens se sentin vius. Classes en les que l’aprenentatge és interactiu i són els nens els que les dirigeixen, pregunten i proposen reptes al professor i a ells mateixos, aquelles que són riques en experiències i que t’arriben a l’ànima. L’amor sembla ser un dels protagonistes de la meva vida, em vaig enamorar d’una dona i va canviar la meva vida, em vaig enamorar d’un col·legi i me la va tornar a canviar. Em vaig convertir en director per accident, no buscava feina de director en aquell moment. Aquell col·legi tenia una reputació tan dolenta que ningú més volia treballar allà. Les coses havien de canviar, era un col·legi en crisi, i estava en crisi no perquè els resultats fossin dolents i el comportament fos dolent, sinó perquè a ningú li agradava el col·legi. Als professors no els hi agradava, als pares tampoc i als estudiants tampoc. O sigui que el que pensava la gent cada dia era: “tant de bo sobrevisqui un dia més, la setmana, el trimestre, tant de bo arribi a les vacances”. El més important per mi, més que res, era com recuperar la passió. M’havien parlat fatal dels professors, però jo no crec que ho fossin, crec que els faltava passió, eren bons professionals, cap d’ells havia volgut ser professor per fer una feina dolenta, tampoc per arruïnar la vida dels alumnes. El que sabem sobre la majoria de persones que es volen dedicar a la docència és que volen canviar les coses. La part més important del procés era fer una pregunta crítica que actualment faig a pares, professors i directors, siguin on siguin i imparteixin el que imparteixin: quina mena de persones vols que siguin els teus alumnes quan acabin el col·legi? Però en l’àrdua tasca de transmetre una informació, a vegades oblidem el que importa de veritat, que és que ens dediquem al desenvolupament d’éssers humans. Has de ser clar, quina mena de persones vols que siguin els teus alumnes? Com vols que siguin pel que fa a la confiança en ells mateixos, en la seva habilitat per parlar amb la gent, per resoldre problemes, per treballar en equip? Aquestes són la mena de conductes que es tornen molt importants, i, des del meu punt de vista, sempre han de ser el punt inicial de la conversa, perquè si arribes a aquesta claredat, cada professor del col·legi, no importa l’assignatura que imparteixi ni el nivell, pot començar a construir aquest edifici cap a un mateix objectiu. Hi ha dues maneres d’ensenyar, potser més, però n’hi ha dues de molt clares. Una és fer que els nens s’asseguin, t’escoltin, els obliguis a memoritzar i els examinis fins que s’ho sàpiguen, i el més interessant d’aquest estil d’ensenyament és que tan aviat com els nens surten del col·legi, s’han oblidat de tot perquè no els importava absolutament res. Jo crec que les matemàtiques, la llengua, la literatura, les ciències, la geografia i la història, totes són molt importants. Mai he discutit que els nens haurien d’aprendre a llegir i escriure, i a entendre la seva herència cultural i la història, mai he dubtat d’això, però el que dic és que has de fer que compti. Voleu que els nens arribin a la tarda després de l’escola i es posin davant de l’ordinador i investiguin més coses sobre el que han après a classe, perquè ha pogut connectar les habilitats crucials, la informació crucial, el coneixement crucial amb una part d’ells per a la qual significa alguna cosa. Per mi aquesta és la manera correcta d’ensenyar. Com creàvem un col·legi en el que els nens fessin cua cada dia perquè el que aprenien a classe realment els interessava? Aquesta idea de context es torna increïblement forta. El tercer factor és la riquesa de les experiències. Una de les coses que sempre m’ha fascinat és com de bons són els nens petits per aprendre. Quan penses en la complexitat del que ha après el teu fill en els seus primers quatre anys de vida, és realment extraordinari. Han après a parlar, sense anar a cap classe ni un sol cop, a caminar sense anar a classe, li veuen el sentit al món que els rodeja, entenen la teva veu, la teva cara, el teu llenguatge corporal, i el més important és que els nens saben utilitzar la seva cara i el seu llenguatge corporal per aconseguir el que volen. Són aprenents molt complexos, a mesura que creixem l’aprenentatge es fa més lent, perquè passa de ser molt pràctic a ser massa bidimensional, com acostuma a passar a les classes, els nens s’asseuen i escolten durant hores i ens preguntem per què es fa més lent. El tercer repte per nosaltres a Grange era veure com agafàvem el poderós entorn d’aprenentatge i si podíem fer que aquest entorn d’aprenentatge es donés al voltant dels nostres alumnes. Perquè si podem fer aquestes tres coses, crearem una escola d’estudiants dinàmics, en la que els nostres fills aprendran les habilitats que realment necessitin, però de forma que els interessin i que tinguin més significat per a ells, i crearem un col·legi molt més feliç, això és el que vam fer i com ho vam fer.

Ana. Hola, Richard. Sóc l’Ana, també estic estudiant Magisteri. He llegit que en els teus llibres parles dels col·legis del segle XXII, quina creus que podria ser la meva feina com a professora en un col·legi d’aquests?

Richard Gerver. Acabarem la conversa amb un tema molt fàcil. La majoria de canvis que hem fet en l’educació han sigut reaccions, no som molt proactius, no se’ns dona bé projectar a futur. Vivim en un món en el que sempre estem intentant posar-nos al dia. La societat està canviant, o sigui que l’educació ha d’evolucionar, els llocs de treball estan canviant… El que vull dir és que no els estem donant als nostres fills el que necessiten perquè sempre anem quedant-nos enrere. El que diria als professors que acaben de començar a la professió, és una cosa semblant al que ja he comentat abans, tens una classe, tens alumnes, entrega-t’hi al cent per cent. La vostra tasca principal com a educadors és, abans que res, que us veieu de la mateixa manera que es veu un professional de la medecina, ja sigui un metge, un investigador, un científic o un cirurgià, que se centren en el que estan fent, però a la vegada estan pendents del que passa al voltant, sempre estan investigant, veuen gent a l’avantguarda de la professió i aprenen nous mètodes, refresquen constantment les seves experiències i oportunitats i utilitzen això per qüestionar i provar els seus comportaments i la seva metodologia. Una de les coses que acostumo a dir als professors és que surtin. Ja sigui en el seu temps lliure, a les vacances o a través d’un progrés professional. Passem massa temps parlant amb altres professors sobre el futur de l’educació. Hem d’estar a l’avantguarda del desenvolupament humà, per poder ajudar als nens a preparar-se pels reptes que hauran d’afrontar. A llarg termini, el que necessitem és una societat, pares, empreses, educadors, que tothom col·labori per crear les seves pròpies preguntes i els seus propis reptes, que les responguin i afrontin els reptes i per dissenyar un sistema educatiu que encaixi a la perfecció amb el futur. Si ho fem bé, prepararem els nens pels reptes que se’ls presentaran, complirem la nostra obligació moral i deure com a pares, educadors, com els adults d’una comunitat. El nostre deure és preparar els nens pel futur i, per acabar on he començat, per tots nosaltres, com a pares i professors, crec que tots tenim el mateix somni, que un dia, si tenim la sort de continuar vius quan els nostres fills arribin al final de la seva vida adulta, seran capaços de mirar enrere i donar-nos les gràcies, perquè els haurem donat totes les eines, experiències, coneixements i habilitats que necessitaven per viure la seva vida el millor possible, amb integritat, passió, amor, cor i amb un objectiu. Moltes gràcies a tots, de veritat. Genial, m’asseuré aquí. Ara tu.