“Fer bones fotos és fàcil, el difícil és narrar una bona història”

Gervasio Sánchez. En ple conflicte he vist la gent actuar d’una manera increïblement digna. Nens que sortien al matí de cases sense llum, sense aigua, sense calefacció, que es jugaven morir per estudiar. I vaig veure morir nois i noies de 14 o 15 anys travessant un pont, que era batut per franctiradors. I a vegades penso: la dignitat no deu ser morir per estudiar en plena guerra?

Em dic Gervasio Sánchez i soc fotògraf i periodista especialitzat en conflictes armats. La veritat és que soc periodista perquè quan era nen, molt nen, menor de nou anys, vaig començar a col·leccionar segells. Vaig fer una col·lecció de segells força considerable, sobretot a partir dels 11 anys, que el meu avi era el carter d’un petit poble de Tarragona, l’Hospitalet de l’Infant, i jo era el seu ajudant. M’encantava quedar-me els segells de les persones que estaven a les urbanitzacions, on hi havia molts estrangers. De fet, a vegades fins i tot els arrencava directament de les cartes. Sé que és il·legal, però ho feia. I em va portar al periodisme creure que els periodistes feien el que jo volia fer quan era petit, que era viatjar. Primer vaig viatjar mentalment als països dels meus segells i posteriorment volia viatjar físicament i vaig pensar que els periodistes o els pilots d’avió feien això: viatjar. Als 14 o 15 anys vaig començar a l’institut, i era l’únic estudiant que portava un diari sota el braç, que comprava jo religiosament. Recordo que costava 4,5 pessetes de l’època. Els meus amics de l’institut, amb qui em segueixo reunint ara un cop o dos l’any, em recorden que era l’únic que tenia clar què volia fer: periodisme. Quan vaig arribar a la universitat també els companys amb qui vaig començar a tenir relació al principi, les primeres setmanes de la universitat, jo vaig fer periodisme a l’Autònoma de Barcelona, recorden que era l’únic que tenia clar què volia fer: volia fer conflictes armats.

Vostès poden pensar que potser m’agradaven els conflictes armats perquè m’agrada la guerra. Doncs no. La veritat és que jo la guerra la conec molt bé i els puc assegurar que és el pitjor que li pot passar a un ésser humà, viure una guerra. Les guerres no acaben quan diu la Viquipèdia. A vegades, quan tinc davant estudiants de l’ESO o de Batxillerat sempre els dic: “si jo us posés la pregunta ‘quan va acabar la guerra de Bòsnia?’ i responguéssiu que la guerra de Bòsnia va acabar el 14 de desembre de 1995 perquè es van firmar els acords de Dayton, us suspendria. I vosaltres us queixaríeu perquè la Viquipèdia diu això. I us diria: ‘les guerres no acaben quan diu la Viquipèdia. Les guerres acaben quan les conseqüències se superen’. I quan se superen les conseqüències d’una guerra? A vegades, anys després. A vegades, dècades després. A vegades, mai”.

Com els deia, quan vaig arribar a la universitat tenia molt clar que volia fer conflictes. Volia documentar els grans drames que tenen lloc al món. Era una mica somiador, no? Pensava que els meus treballs canviarien el món, millorarien el món, que el periodisme permetria que la població, que els ciutadans, que vostès fossin més sensibles al dolor aliè, que fossin menys passius de l’habitual. I al final, amb el pas dels anys i de les dècades, he vist que per molt bé que facis la teva feina, gairebé res canvia mai. Rares vegades canvia. Ho hem vist els periodistes com jo, que vam treballar als Balcans; com jo, que vam començar a l’Amèrica Llatina als anys 80. Els Balcans van ser la meva universitat, on jo em vaig fer adult periodísticament parlant. També vaig estar a Ruanda el 94. Vaig estar a Somàlia, al Sudan. He estat a l’Afganistan, a l’Iraq, a Timor Oriental, al Congo, a Angola, a Libèria, a Sierra Leone… He estat en tants conflictes armats… Amb el pas dels anys he vist que sempre passa el mateix. Fa 70 anys de la Declaració Universal, 70 anys des que les Nacions Unides van regular la paraula “genocidi”. Des de fa 70 anys el genocidi és un crim de lesa humanitat. Declaracions pomposes de les mateixes persones que després es dediquen a finançar les armes, polítics que prenen decisions trepitjant els drets de gent que ni tan sols sap per què mor o per què pateix una guerra; polítics que traeixen els seus principis; empresaris que saben molt bé per què té lloc una guerra en llocs allunyats, a milers de quilòmetres, i quins negocis cal fer perquè sigui més rendible. Tot això passa diàriament.

Jo estic a punt de fer 60 anys. M’he fet gran, estic envellint i em costa molt entendre com és possible que visquem en un món tan brutalment injust, en el qual els periodistes veiem passar les històries pel costat i molts pocs cops som capaços d’adonar-nos amb antelació de què passa. Ens fan gols contínuament. Per mi, el periodisme és passió i compromís, la importància de reivindicar el que passa més enllà de les nostres fronteres físiques i anímiques, la importància de posar-nos al lloc de l’altra gent per entendre el patiment humà. Sempre dic que el periodisme ha de ser l’arma que genera el debat. Els periodistes hem de ser els vigilants del poder polític i del poder econòmic. Fa uns dies estava mirant com ha anat evolucionant el mercat de les armes al món en què vivim i com ha anat evolucionant el mercat de les víctimes. I és paral·lel. El mercat d’armes creix d’una manera brutal. El mercat de refugiats i desplaçats creix cada any. El 2015, quan es va produir el moment més efervescent de la crisi de refugiats, érem 57 milions de desplaçats i refugiats al món. Aquest any acabarem per sobre dels 65 milions. En tres anys, vuit milions més de refugiats. Dades oficials de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.

Quan jo tenia l’edat dels més joves d’aquí somiava canviar tot això. Jo havia conegut Iugoslàvia el 1981, quan era un estudiant de periodisme. Estaven fins i tot millor preparats per fer la transició entre el comunisme a la iugoslava i el capitalisme, que nosaltres de l’autarquia franquista o del franquisme a la democràcia. De cop, tot això esclata i s’esmicola. Si el 81 algú m’hagués dit que Iugoslàvia avui dia serien set països després de cinc guerres, centenars de milers de morts, desenes de milers de desapareguts, desenes de milers de dones i de nenes violades i, sobretot, el pitjor de tot, després d’aquestes xifres brutals, un deteriorament econòmic que fa que el país o els països excepte la costa adriàtica, per motius obvis, turístics, hagi retrocedit 30 anys, no m’ho hauria cregut. Quan tot s’ensorra, quan les lleis deixen de funcionar, els éssers humans actuem d’una manera brutal. Als més joves us diré que l’únic camí que hi ha avui dia per als que potser voleu ser periodistes o persones ben informades, o bons fotògrafs, o bons càmeres, o bons metges, o bones metgesses, l’única manera d’enfrontar-se a la propaganda, a l’utilitarisme polític, molts cops a la forma que tenen els polítics de custodiar el nostre vot com si en fossin els amos, és aprofundint, llegint, utilitzant les baluernes que tenim a les butxaques, els mòbils, per millorar la perspectiva del món. Quan us trobeu algú a la cua del pa, o al cinema, o al costat a l’autobús, o a l’institut, o a la universitat, d’una cultura, d’una educació, d’una vestimenta, d’una religió diferent, en comptes de caure en la temptació d’acular-vos, pregunteu a la persona: “d’on vens, noi?” o “d’on vens, noia, senyor, senyora?”. I intenteu posar-vos al lloc d’aquella persona. Què faria jo si el meu país estigués en guerra? Què faria jo si els meus fills, o els meus pares, o els meus germans, o els meus avis estiguessin en perill de mort per culpa de la guerra? Segurament comprendríem millor i amb més facilitat per què la gent intenta arribar a un món millor. És una cosa que hem fet tots els pobles del món.

La meva professió possiblement és la professió més interessant que es pot exercir. No s’és periodista només perquè escriguis bé, facis bones fotos o parlis bé a la ràdio o la televisió, s’és periodista quan es té interès pel que passa al món, quan es vol aprofundir en el món, quan es vol millorar la visió del món que tenim, no només perquè vulgui viatjar com jo quan era petit, tot i que he viatjat molt a la vida. Jo soc un periodista 24 hores al dia. Dormo com a periodista, somio com a periodista, em llevo com a periodista i me’n vaig a dormir com a periodista. A vegades també em canso com a periodista. I a vegades em rebel·laria contra moltes coses que passen. De fet, molt sovint m’hi rebel·lo. I a vegades escric coses… Fins i tot articles que es poden dir pamflets, però en el millor sentit del terme, incendiaris contra el que passa al meu voltant. Però segueixo creient en el periodisme, i segueixo creient en el periodisme perquè la major part dels meus amics van morir exercint el periodisme en majúscules. Van ser capaços de sacrificar-se per anar a llocs remots i intentar explicar a ciutadans com vostès el que passava en zones fosques. El meu amic Juantxu Rodríguez va morir a Panamà el 1989. Un jove fotògraf anomenat Jordi Pujol va morir amb 23 anys a Sarajevo: el primer periodista de qualsevol nacionalitat mort a Sarajevo. El meu amic Luis Valtueña, que volia ser fotògraf però no aconseguia vendre prou fotografies seves i va acabar treballant amb Metges del Món, va ser assassinat al Congo. El meu amic Miguel Gil va morir en una emboscada amb 33 anys a Sierra Leone. El pitjor dia de la meva vida, perquè em va tocar la trista feina d’haver d’identificar-lo al dipòsit de cadàvers. Identificar un amic, gairebé un germà, va ser molt dur. I, a més a més, és molt dur quan saps que potser el mort podries haver sigut tu. Perquè jo no anava amb ell miraculosament. El 2001 van assassinar Julio Fuentes a l’Afganistan. El 2003 en només 24 hores van morir dos periodistes a l’Iraq: Julio Anguita Parrado i José Couso. El 2004 va morir Ricardo Ortega a Haití. Podria parlar de desenes més que han mort exercint el periodisme, periodistes anònims, estrangers, que treballen en zones fosques o periodistes locals que treballen en llocs molt dolorosos, també, cobrint els seus propis conflictes armats. Són autèntics herois que lluiten per millorar la percepció dels ciutadans del que passa. Espero que ara puguem dialogar i que vostès em puguin fer preguntes difícils de respondre però no fàcils d’oblidar.

Javier. Hola, Gervasio. Em dic Javier, soc mestre de primària i molt aficionat a la fotografia. Tu com a professor de fotoperiodisme quines característiques creus que hauria de tenir un bon periodista o un bon fotògraf? I, d’altra banda, quins consells donaries als més joves que vulguin dedicar-se a aquest ofici?

Gervasio Sánchez. Bé, la característica principal és tenir curiositat pel que passa al món. Sobretot si vols fer una especialitat com la que jo he fet. Tot i que per mi, el fet de ser periodista de conflictes o treballar a l’estranger no té res de diferent del que seria un bon periodista treballant al costat de casa. De fet, per mi el gran periodista és aquell que sap detectar les bones històries simplement travessant un carrer de casa seva. Si no ets capaç d’ensumar una bona història al teu voltant, és impossible que la trobis a l’Índia o a la Xina o a qualsevol país perquè ni coneixes les cultures, ni els idiomes locals ni tens el temps suficient. De fet, quan jo critico el periodisme espanyol molts cops ho faig perquè passen coses al nostre entorn de les quals els periodistes no ens assabentem. Cal ser molt curiós. Cal tenir, veritablement, capacitat autocrítica. Ser crític també amb el que passa al teu voltant. Ser tan independent com puguis, ocupis el lloc que ocupis. Tenir, també, una mica de mala llet a l’hora d’analitzar el que passa al teu voltant. No quedar-te en la superficialitat de les històries. Rascar totes les capes que tenen els temes, qualsevol tema que tinguis davant, fins arribar al més fonamental. Crec que són coses bàsiques, és igual que siguis un periodista literari, un fotògraf, un càmera o un periodista de ràdio o televisió. Al final, el que has d’intentar per tots els mitjans és explicar una història millor que els altres i explicar-la, també, d’una altra manera, no caure en la reiteració. A vegades a mi em ve gent jove per preguntar-me: “com faries una història com aquesta?”. Sempre els dic: “busqueu tots els temes sobre aquest tema, tots els treballs bons que s’han fet sobre aquest tema. Mireu-los tots. I, després, seguiu un camí diferent. No feu refregits, perquè serà molt difícil que amb el vostre talent o, fins i tot, les vostres limitacions, pugueu millorar el que està fet. Però si busqueu una altra manera d’explicar les coses és més fàcil que després ho pugueu publicar, vendre-ho a algun mitjà, si aquest és el vostre interès, o, fins i tot, arrossegar gent perquè se’n preocupi”. Per mi això són les històries que crec que són bàsiques.

Les millors preguntes que he rebut a la vida no me les ha fetes el públic adult. Sento haver de dir-ho tot just començar aquest debat. Me les han fetes nens. Nens de poca edat: 11, 12 anys. Encara recordo el primer cop que vaig anar a fer una conferència a una escola amb nens d’11 anys i 12 anys. Els vaig explicar… No els vaig enganyar mai, els vaig explicar amb claredat què era el setge de Sarajevo. Van sortir preguntes increïbles. Els nois ho vivien molt emocionats i mai he rebut preguntes més intel·ligents que aquelles. Per això a mi m’agrada molt, per tots els mitjans, anar a instituts, a escoles. A vegades, potser, els nois d’11 i 12 anys són massa petits, però a partir dels 13, a partir de tercer d’ESO, és una edat magnífica per escoltar algú que et pot explicar les coses d’una manera diferent de com tu les veus normalment. I m’agrada fer moltes conferències. Faig moltes conferències amb diferents institucions. M’agrada fer moltes visites guiades a les meves exposicions amb gent jove. Em poso molt al lloc dels mestres que molts cops necessiten obrir camins de debat entre els joves. I són molt interessants les imatges, perquè els nens que tens a primària han après a llegir imatges abans que paraules. Quan un nen comença a llegir o a escriure que la ema amb la a és “ma” i que dues “ma” fan “mama” o dues “pa” fan “papa”, està fart de llegir imatges. La seva retina, la seva ment, la seva capacitat d’enteniment està totalment connectada al món de la imatge, o sigui que si utilitzes imatges, és més fàcil embolicar-los, portar-los al lloc on vols portar-los, arrossegar-los a tenir percepcions millors del que passa al món que pitjors, dir-los: “cal mirar el món amb l’angle obert, no amb l’angle tancat”, i evitar per tots els mitjans que us manipulin encara que tingueu 13 anys, intentar créixer amb la força de ser conscients del fet que sou autocrítics i teniu dret a tenir informació perquè una societat amb bona informació és menys manipulable”.

Hola, Gervasio. Has comentat la teva faceta de professor. I volia saber quines persones han sigut els teus grans mestres.

Gervasio Sánchez. Bé, no sé si algú ho sap, però jo mai he fet un curs de fotografia. De fet, no sé revelar. I, de fet, el revelat m’interessa zero. Em revela les fotos el millor copista que hi ha al món, que es diu Juan Manuel Castro Prieto. Encara està esperant que algun dia entri al laboratori a veure com fa una còpia meva. M’interessa zero. Mai he retocat. M’interessa zero el retoc. Però, evidentment, quan he de retocar les meves fotos, ho demano al millor retocador que segueix sent el taller de Castro Prieto i, sobretot, el David, que és el seu braç dret. És a dir, jo mai he fet un curs de fotografia. El meu fill va començar a fer fotografies amb tres anys i jo vaig començar a fer fotografies amb 20 anys. A casa, el meu pare tenia una càmera fotogràfica que no deixava als nens perquè si queia a terra, es trencava, i era un objecte valuós. I crec que tinc fetes unes cinc o sis fotografies a la vida, la típica fotografia que el meu pare em donava la càmera i em deia: “dispara”. Però mai… Ni tan sols recordo moments. He vist les fotos després. Les vaig haver de fer jo perquè el meu pare sortia a la imatge. I jo era el més gran, o sigui que tenia més confiança en mi que en els petits.

Insisteixo: mai n’he fet. Mai. Tot el que sé de fotografia ho he après sobre la marxa. I, sobretot, cometent molts, molts errors. Els fotògrafs que creuen, que pensen que això és un camí curt tenen tots els números per estavellar-se. De fet, jo soc enemic declarat de donar premis a menors de 30 anys. Als menors de 30 anys se’ls ha de becar i obligar-los a fer una feina millor que el que han ensenyat. Sempre. Vaig viatjar a l’Amèrica Llatina i allà vaig aprendre l’ofici. Veient fotografiar els millors fotògrafs del món. La meva escola ha sigut el carrer. I veure’ls a ells. A vegades fins i tot deixava de fotografiar per veure com fotografiava Salgado, James Nachtwey, Gilles Peress, Scianna, Abbas… I gràcies a admirar-los i a deixar de fotografiar n’he après. Després també he après, a vegades, quan m’han fet crítiques dures, a reconèixer-les, a ser autocrític. Encara recordo una vegada un fotògraf dels que acabo d’anomenar, que em va dir, quan jo tenia 31 anys pràcticament, quedaven uns mesos, que pel camí que anava no anava enlloc. Que això ho diguin a algú de 15 anys, 16 anys, 18 anys, 20 anys, encara, tot i que sigui dur, és factible, però que t’ho diguin amb 31 anys, quan jo estava ensenyant les millors fotografies que havia publicat en la meva vida, que havien sigut portada de mitjans espanyols i de mitjans estrangers i, al mateix temps, en aquell moment em deia: “per aquí no vas enlloc, has de buscar la teva manera d’explicar les coses”. I, de fet, em va donar aquest consell i em va donar un segon consell: “passa al blanc i negre”. I vaig passar al blanc i negre. I vaig buscar la meva manera d’explicar les coses. Al principi això de “la meva manera d’explicar les coses” em semblava xinès. No ho entenia. Què és això d’explicar coses? És fer fotos. No, no. No és fer fotos. És que no és aixecar una càmera i disparar. És narrar. Fer fotos és molt fàcil, avui dia. Les càmeres actuals són bastant millors que les que jo utilitzava, i en alguns casos encara utilitzo, perquè segueixo treballant en analògic en alguns temes. Avui dia són molt bones, molt precises. Fer bones fotos és bastant fàcil. El més difícil és narrar una bona història. Per això a vegades s’ha de dedicar més temps a narrar o a buscar com narrar una història que a preocupar-se per la tècnica. Crec que és això el que per mi és molt important. Aleshores, he après veient els millors. I, gairebé sempre, els millors són els més humils.

Aurora. Hola, Gervasio. Soc l’Aurora. Soc professora. Volia saber com pot influir… El treball fotogràfic com pot ajudar els nens a comprendre millor la nostra història.

Gervasio Sánchez. Bé, jo no estic d’acord amb allò que “una imatge val més que mil paraules”, ni de bon tros. A vegades hi ha poques paraules que valen més que mil imatges. Però si vols fer una feina efectiva sobre qualsevol tema, utilitza la imatge. La imatge fixa o la imatge en moviment. Ajuda’ls a entendre millor el món en què viuen al ritme que volen ells. Incentiva’ls perquè aprofundeixin en temes a través, sobretot, d’imatges i de testimonis en directe, testimonis de gent que s’explica amb decència, que no enganya, que no manipula, que es veu clarament a la seva mirada la frescor del que explica, que no està intentant explicar una història de mentides. Llavors, jo crec que aquest és el camí.

Els fotoperiodistes sou testimonis de guerres i de conflictes però tot i les vostres imatges aquests conflictes no cessen. T’has preguntat alguna vegada si serveix per alguna cosa la teva feina?

Gervasio Sánchez. M’ho he preguntat milers de vegades. I últimament gairebé cada dia m’ho pregunto. Crec que el món en què vivim és un món en el qual persones amb molt de poder són capaces de manipular moltes persones sense poder, persones com nosaltres, molt fàcilment; de crear enemics ficticis; de crear, en cada moment històric, una sèrie de situacions, d’incerteses que fan que els ciutadans molts cops ens tornem més conservadors mentalment, que ens intentem tancar en nosaltres mateixos. I crec que això es fa amb molta facilitat, cada vegada més. O sigui, és increïble. En un món de noves tecnologies, on sembla que tot és més fàcil, a vegades és més fàcil també manipular. I seria lògic si el públic estigués menys informat. Però és il·lògic quan suposadament el públic està més ben informat. Passa alguna cosa. Passa alguna cosa. Potser el que estem patint és un tsunami d’informació desmesurada. Creiem que tenim capacitat per custodiar en cada moment una veritat que no existeix o la nostra veritat. I molts pocs cops entrem a intentar buscar com canvien les coses. Jo que vinc de cobrir conflictes extremament durs i he viscut situacions molt arbitràries al món en què vivim, recordo què va passar als 90 quan tot va saltar a miques als Balcans. Polítics d’Alemanya, d’Anglaterra, de França, d’Espanya, d’Itàlia en el moment en què havien de prendre decisions per evitar el calvari dels Balcans, per evitar morts. Però quan una classe política, uns dirigents europeus no prenen decisions, actuen passivament, la suma de morts és més gran, hi ha més violència. Sempre ha passat. I això passava als Balcans, passava a Ruanda, passava en altres conflictes brutals en què hi ha hagut autèntiques carnisseries. Crec que és important reflexionar sobre què passa al món, què podem fer els fotògrafs, els periodistes, els professors, els filòsofs, els psicòlegs per millorar el que està passant, per tenir una percepció millor del món en què vivim.

Pablo. Hola, Gervasio. Em dic Pablo. En primer lloc vull donar-te les gràcies per tota la teva feina i per tot el que ens estàs ensenyant avui. A continuació vull preguntar-te sobre una de les teves fotos més icòniques de la guerra de Bòsnia, que és la que mostra la destrucció de la biblioteca de Sarajevo. Què vas sentir aquell cop i què sent una persona com tu quan veu que una foto així ha servit no per acabar la guerra, però com a mínim per mostrar a tot el món la duresa de la guerra?

Gervasio Sánchez. Doncs jo mai vaig buscar que un dia em trobaria amb un feix de llum travessant la biblioteca de Sarajevo, ni de bon tros. De fet, quan parlo d’aquesta imatge, sempre hi ha debats. Això què és, art? Perquè aquesta fotografia està en alguns museus. És fotografia simple i dura? És fotoperiodisme? És fotografia documental? És fotografia de guerra? Allò era una guerra. O què és, exactament? Jo sempre dic que en realitat aquesta fotografia és un nyap. I us ho explicaré. Dues setmanes abans de fer aquesta foto, jo era al centre de Bòsnia en un moment molt dur, en què a cada poble hi havia una força militar diferent, o sigui que travessar les fronteres permanents era extremament perillós. Estava viatjant amb un dels meus millors amics, l’Alfonso Armada, en aquella època corresponsal, enviat especial del diari El País. Érem al centre de Bòsnia. Recordo que havíem carregat el cotxe de gasolina perquè el dia següent havíem de fer un viatge complicat. Jo estava deixant la meva armilla antibales quan una persona em va encanonar, em va posar un fusell d’assalt al coll i em va dir: “dona’m les claus o t’engego un tret”. I vaig veure que el meu company també estava sent encanonat per una altra persona. Li vaig entregar les meves claus del cotxe. No vaig aconseguir baixar les meves càmeres. I el cotxe se’n va anar com un llamp. Cinc dies després vam recuperar el cotxe, després d’un gran embolic que hi va haver a la zona. I hi havia la meva bossa de fotos. La meitat de les càmeres havien desaparegut per sempre i el meu fotòmetre manual estava trencat. Dues setmanes després, un diumenge al matí que estàvem a punt d’entrevistar el cap de l’exèrcit bosnià a Sarajevo, a les deu del matí, recordo perfectament que era un diumenge a les deu del matí de principis de juliol del 93, li vaig dir a l’Alfonso: “mira, faré un volt pel centre. I t’espero a les deu menys cinc davant la porta del quarter general dels bosnians”. “D’acord, d’acord”. I me’n vaig anar caminant, tranquil·lament, em vaig aturar aquí, em vaig aturar allà. Un matí tranquil, en la mesura del possible. No estaven bombardejant. I de cop vaig entrar a la biblioteca. Possiblement era la trentena o quarantena vegada que entrava en aquella biblioteca. De fet, m’agradava molt entrar en aquella biblioteca perquè quan bombardejaven la zona era el lloc més segur. És una imprudència anar pels carrers quan estan castigant amb morters o artilleria pesant, batent amb projectils de gran calibre una zona. I a vegades, fins i tot, hi entrava, m’asseia sobre les pedres i em posava a escriure l’inici d’una crònica per després dictar-la o simplement per reflexionar una mica sobre el que estava vivint aquell dia o els dies anteriors a la ciutat. Aleshores vaig entrar a veure l’interior i vaig veure que hi havia una llum fantàstica, com mai l’havia vista. Vaig aixecar la càmera i vaig començar a fer fotos, però al mateix moment em vaig adonar que fallava alguna cosa, però no sabia què era exactament. Aleshores, com que anava just de temps, vaig sortir al carrer, vaig veure que hi havia unes persones recollint aigua, vaig aixecar la càmera per fer unes fotos i llavors va ser quan em vaig adonar que estava carregant pel·lícula de 400 ASA però amb l’ASA, que aleshores es feia manual, a 100. Aleshores vaig pensar: “ostres, a les fotos que he fet dins, que eren molt bones de llum, l’exposició està errada”. I vaig córrer com un boig, vaig entrar a la biblioteca i “cataclac”, vaig trobar el feix de llum entrant. És com una visió. Quan veus aquestes coses enmig d’una tragèdia com és una guerra, tot gris. I de cop veure aquella llum tan intensa em va deixar sorprès, de fet vaig fer cinc o sis disparaments amb analògic i també vaig fer un parell de disparaments en color amb diapositiva. Jo mai he sigut capaç d’entendre si una foto és bona, una foto és regular o és dolenta fins que no la veig. I en aquells temps no es podia veure a la màquina perquè no existia el visor. I un mes i mig després, perquè vaig tardar temps a tornar a casa, vaig revelar-les i al final vaig veure que tenia una foto important. Recordo que aquesta foto es va publicar per primer cop acompanyant el Cuaderno de Sarajevo de Juan Goytisolo, que el va publicar el diari El País i una vintena de diaris de tot el món. I va provocar una gran sorpresa. El mateix Juan Goytisolo parlava de “memoricidi” i analitzava el que havia passat amb la biblioteca com un acte de “memoricidi”, de destruir la memòria. Perquè què era la biblioteca de Sarajevo? Era el lloc on es connectaven tots els ponts de convivència entre les diferents cultures, entre les diferents religions. Llavors: “memoricidi”. Aquella fotografia és un clar exemple de “memoricidi”. Quan es comencen a destruir els ponts de convivència, els que volen eliminar la convivència destrueixen l’essència de la vida, que és la cultura. Abans de matar els ciutadans físicament maten els ponts de connexió, la cultura. I en aquella biblioteca hi havia emmagatzemada la cultura balcànica, la cultura bosniana.

Rosa. Hola, Gervasio. Soc la Rosa Martínez, actualment estudiant de fotografia, i volia preguntar-te: la teva fotografia ha sigut utilitzada com a material educatiu en aules i en debats, amb xerrades, per mostrar els desastres de la guerra. Tu creus que si s’estudiés més material fotogràfic com el que fas tu es conscienciarien els nens dels perills de la venda d’armes?

Gervasio Sánchez. Jo simplement crec que els nens han de créixer amb un esperit crític. I cal ensenyar-los des de molt petits a dir “prou”. A dir “no”. Però no a la guerra quan està de moda, no a la guerra del 2003 contra l’Iraq, que vam sortir tots a cridar “no a la guerra contra l’Iraq”, sinó també no a la guerra de Ruanda, per la qual ningú va sortir. No a la guerra del Iemen, per la qual ningú ha sortit. No a la guerra de Bòsnia, per la qual van sortir molt poques persones. Sigui un nen, un adolescent, un jove o un adult, crec que és important buscar maneres de fer-li entendre que un món menys violent és un món millor. Vivim envoltats de violència des de fa, com a mínim, deu mil anys, amb proves antropològiques. El gener de 2016 una antropòloga forense argentina de la Universitat de Cambridge va descobrir proves clarividents d’una massacre que va tenir lloc al llac Turkana, a Kènia, fa deu mil anys. I amb tota la tristesa del món, els diré que d’aquí a 1.000 anys, 1.500 anys, 2.000 anys, seguirem en guerra perquè la guerra és un gran negoci. Quan pregunto a ciutadans de qualsevol país del món, i ho he fet molts cops, “per què el teu país està en guerra?”, encara estic esperant que algú em contesti. I fa 35 anys que treballo en zones de guerra. La immensa majoria de gent que pateix una guerra, que pateix amputacions per culpa de la guerra, que mor a la guerra o és desplaçada per sempre per una guerra no té ni idea de per què el seu país està en guerra. En canvi, cada cop que sona el xiulet inicial d’un conflicte armat, hi ha persones a milers de quilòmetres fent negocis, negocis impressionants amb la guerra. El més important és ensenyar a aquests nens que els que es maten al camp de batalla no són els únics culpables. Que fins i tot són menys culpables que els que inciten a la violència, dirigeixen la guerra i fan negocis amb les guerres.

Hola, Gervasio. Soc fotògrafa i a les teves fotografies s’hi pot veure, potser, més vida que mort. I potser esperança. A mi m’agradaria que m’expliquessis una mica com penses a l’hora de fer aquestes fotografies, com ho planifiques.

Gervasio Sánchez. Tens raó. Jo, un dia, passejant per la ciutat de Sarajevo l’any 92, vaig decidir d’una manera totalment fortuïta que a partir d’aquell moment fotografiaria vius i no morts. Que els morts són el menor problema d’una guerra. Els morts s’enterren. Deixen de molestar. Tu pots plorar el teu pare, o el teu germà, o el teu avi, o el teu marit, o la teva muller, però deixen de molestar. Què passa amb els vius? Què passa amb la gent que queda ferida, en una cadira de rodes, sense cames, que pateix l’estrès posttraumàtic? Persones com jo he vist a Sarajevo, que durant quatre anys no han sortit de casa, ni al portal, pel terror que els causava la guerra. Què passa amb les persones que avui dia, al 2018, hi ha una evidència quan hi parles que han patit estrès posttraumàtic i han quedat totalment destrossades per una guerra que va coincidir amb la seva infància? Aleshores jo vaig començar a fotografiar vius, persones supervivents que intentaven mantenir la dignitat enmig del desastre de la guerra, enmig de l’oblit. Aleshores al final he buscat aquesta manera d’apostar per la vida enmig del desastre.

De fet, estic molt content perquè en els últims anys, un dels millors comissaris d’art contemporani que hi ha no a Espanya, sinó al món, que és el Gerardo Mosquera, em va proposar fer una nova exposició fa uns tres anys que vam anomenar “Vida”. I em va dir clarament: “és que a les teves fotos hi ha més vida que mort. Sempre la vida abans que la mort”. I per això he intentat buscar històries que fugissin del “bang bang”. Tinc amics fotògrafs als quals estimo molt que estan obsessionats amb el “bang bang”. Jo he viscut molt “bang bang”. I tinc fotografies extremament dures sobre el “bang bang”. He vist matar gent davant meu. És a dir, he vist com els mataven. I ho he fotografiat. El que s’ha d’explicar és narrar què significa que amb vuit anys jo, Mónica Ardiles, m’hagi quedat cega perquè quan tornava de l’escola, vaig sortir del camí i en sortir del camí em vaig entrebancar, vaig activar una mina, el cable d’una mina, i la mina va explotar i em va deixar cega. Què em passa a mi quan jo, Sofía Elface Fumo, em dirigeixo amb la meva germana petita María, que té vuit anys i m’acompanya perquè la meva mare m’ha ordenat que vagi a buscar llenya per sopar, i jo, que tinc 11 anys, Sofía, activo una mina, em deixa sense cames i mata la meva germana? Jo vull saber què passa amb aquestes persones. Per mi són els veritables herois de la guerra, les històries dels quals expliquen més sobre la guerra que tots els al·legats, les commemoracions, celebracions, etcètera que se solen fer cada data determinada en el calendari de dates extraordinàries que tenim. Aleshores, per això per mi és molt important documentar la vida abans que la mort. Fins i tot quan documentes històries sobre desapareguts, i jo he fet una feina molt llarga sobre desapareguts, de fet, segueixo treballant sobre desapareguts a Espanya, estàs parlant de la vida. Això és el que s’ha de documentar. I crec que aquest ha sigut el camí que jo he escollit i crec que en això no m’he equivocat.

Darío. Hola, Gervasio. Em dic Darío i soc estudiant de fotografia. Iñaki Gabilondo va dir sobre la teva fotografia de la petita Nalena que si l’horror es pogués fotografiar, segurament seria la imatge de l’horror. Creus que la fotografia documental pot servir d’advertència del fet que una guerra pot esclatar a Europa si no aprenem de la nostra història i dels nostres errors? Gràcies.

Gervasio Sánchez. La fotografia documental, com deia Eugene Smith, podria ser la claror o la llum que ens permetés no tornar a cometre el mateix error no dos cops, perquè l’hem comès a Europa, sinó molts cops més. O sigui, som al continent que va inventar el pitjor que ha fet l’ésser humà. Totalitarisme, genocidi, feixisme, nazisme, esclavitud… Ho hem inventat aquí. O sigui que aquí no podem donar lliçons a ningú. Per sort, a partir del 45, després de dues guerres mundials seguides al mateix segle, ens vam posar d’acord per no matar-nos entre nosaltres. La fotografia hauria de servir per il·luminar, per millorar la percepció del món, dels ciutadans. La fotografia feta amb dignitat, la fotografia feta amb sacrifici, molts cops. La fotografia feta amb l’actitud de mostrar el món fosc que no coneixem directament. Al final és això, anar al lloc on la majoria de la gent no pot anar perquè tots vostès sàpiguen què ha passat. Per això han mort els meus amics. Si tu no t’emociones davant del dolor aliè, tens un problema greu. Si tu entres en una sala on estàs veient coses brutals que han passat al món i no t’emociones, et recomano que vagis al psicòleg o al psiquiatre, perquè alguna cosa no rutlla al teu interior. A mi el que m’importa és què faràs després de plorar. Però vull veure què passa, i gairebé mai passa res. Vam fer una cobertura fantàstica dels Balcans. La guerra de Bòsnia ha sigut la guerra millor coberta per la premsa no només espanyola, mundial. Els millors periodistes del món eren a Sarajevo. I no va servir de res. No va canviar res. Encara em trobo a vegades polítics d’aquella època que em diuen, amb una verborrea cínica, que no sabien què estava passant als Balcans. I jo els he de dir: “això és mentida. En majúscules. Totes les lletres de ‘mentida’ en majúscula. Sabíeu des del primer minut què estava passant. No vau intervenir perquè sou uns covards. Vau actuar de manera covarda. I no us va importar gens el patiment aliè”.

Robert Capa comentava que una fotografia bona no és bona si no t’hi has apropat prou. Volia preguntar-te si això segueix sent vàlid i la teva opinió en aquest aspecte.

Gervasio Sánchez. Bé, jo crec que aquesta reflexió de Robert Capa ha sigut sempre mal interpretada. O sigui, Robert Capa no només es referia a un apropament físic, sinó a mantenir l’empatia amb el que fotografiaves. En el fons, al final, és tractar les víctimes, que són l’única veritat inqüestionable d’una guerra, amb el respecte que es mereixen. Enmig de la barbàrie de la guerra, i del descontrol de la guerra i de la manipulació de la guerra jo el que faig sempre és posar-me al costat de les víctimes. Per mi és l’única veritat. I com més a prop soc de les víctimes, més a prop soc de la veritat. Jo crec que Capa va fer una mica el mateix. Ell va arribar a Espanya amb una efervescència ideològica molt important, es considerava anarquista-comunista. Va arribar a Espanya, es va posar al costat de la República i tota la guerra la va cobrir des del bàndol republicà. Però, excepte al principi, que va fer algunes fotografies molt qüestionades en les quals va caure en la propaganda, a mesura que la guerra s’anava fent cada vegada més brutal, perquè això passa sempre amb la guerra: al principi hi ha una efervescència increïble, tots els combatents surten als carrers a cantar, se’n van al front cantant, tots volen ser combatents i, a mesura que van morint en el combat, va baixant la intensitat del moment de vanagloriar-se de ser un combatent. I ell va viure aquells moments, el moment efervescent i el moment en què el bàndol republicà s’anava diluint i, de fet, ell també va quedar molt atrapat i tocat per la mort de la seva parella, Gerda Taro, que, per cert, era bastant millor fotògrafa que ell, des del meu punt de vista.

Aleshores jo crec que Robert Capa volia estar en un camí en el qual ell se sentís partícip del que estava passant i, de fet, ell va sortir d’Espanya com un refugiat més. Ell era un apàtrida. Ell va arribar a Espanya com a apàtrida. Va haver de deixar Hongria quan van arribar els moviments feixistes al principi dels anys 30. Va arribar a Alemanya el 33 amb la seva parella, que era alemanya. Se’n van anar a França i el 35 va arribar a Espanya i es va quedar aquí durant la Guerra Civil. Era un apàtrida. Quan ell surt com un més, com un derrotat més, és un apàtrida. Llavors ell sentia molt aquesta necessitat d’apropar-se a les víctimes i de fet les seves fotos més importants per mi són les fotos que va fer a la rereguarda. I això que va ser en moment molt durs, va ser a la batalla de Terol, va ser a Casp, va ser en moments superdurs de gran violència, amb temperatures brutals. La batalla de Terol, segons un dels millors historiadors europeus, Beevor, va ser pitjor que Stalingrad. I ell hi va ser. I va viure moments molt brutals de la guerra. Però ell empatitzava amb les víctimes, com de cop i volta la teva vida queda feta miques per culpa de la guerra, com has d’agafar el que tens i marxar. Això passava als anys 30, va passar als 40 a tota Europa i a una part important del món i segueix passant avui dia. Fa tres anys era a les fronteres balcàniques veient com entraven refugiats afganesos, sirians, iraquians, eritreus, somalis, sudanesos. Venien en grans grups. Una mitjana de set mil, vuit mil persones passaven les fronteres balcàniques diàriament durant el mes de novembre de 2015. Totes aquestes persones venien sense equipatge. Els que tenien alguns diners es notava en la manera de vestir, els rellotges que portaven, els mòbils que portaven. Tenien una mica de diners perquè havien pagat a les màfies, podien pagar a les màfies. Ho tenien una mica millor perquè podien arribar més còmodament a Europa, a l’Europa que ells buscaven: Alemanya, Àustria. Però els que venien sense res, venien amb una petita motxilla en què hi havien ficat tota la seva vida. L’any passat vaig estar dues setmanes davant de les costes líbies, amb el Golfo Azzurro, de l’organització Open Arms. Era increïble. Vam treure de pasteres de plàstic, de goma, 145 persones. D’una pastera de 12 metres d’eslora. Alguns amb la carn cremada per culpa del carburant. Se’ls havia de despullar al vaixell. És a dir, despullar-los completament, sense res a les butxaques, sense diners, sense identificació, i tornar-los a donar una roba gairebé com si fos un nou naixement d’aquelles persones. I entraven al vaixell i arribaven als ports italians com acabats de néixer de la gran tragèdia que és la guerra i la desolació o la pobresa endèmica. Llavors, jo crec que Capa va tenir moltes connexions amb aquesta manera d’entendre el món. Per això jo em sento molt proper de pensament a Capa. I ho dic molt humilment. El seu biògraf, Richard Whelan, que va morir fa uns anys, quan li vaig regalar el meu llibre El cerco de Sarajevo em va dir una cosa que em va emocionar: “ets igual que Capa. Si Capa avui dia estigués viu, segurament hauria fet les mateixes fotos que has fet tu”.

Inma. Soc l’Inma Cubillo i m’interessa molt la fotografia social. Quan una guerra ja no és notícia la majoria de mitjans se’n van, algunes organitzacions es queden, i uns altres torneu a explicar el que va passar, i què passa amb les persones que es van quedar, amb la població. Llavors, per exemple, en conflictes com el de Sierra Leone, la història dels nens soldat… Què aconseguim amb aquestes fotografies en la seva història?

Gervasio Sánchez. Ho rehabiliten els projectes seriosos i en profunditat com el que va realitzar el missioner Chema Caballero, que vivia a Sierra Leone des de feia molts anys, coneixia els costums, els idiomes locals i moltes de les maneres de relacionar-se culturalment quan li van ordenar posar-se al capdavant d’aquest projecte pel qual van passar 3.500 nens soldat i que va tenir força èxit. Jo, al cap i a la fi, el que vaig fer va ser documentar-ho. Ho vaig documentar fotogràficament, literàriament, vaig escriure fins i tot un llibre sobre aquest projecte: Salvar a los niños soldados. Després vaig publicar un llibre sobre Sierra Leone força gran. Durant molts anys. I em vaig relacionar molt amb els nens. Els vaig veure evolucionar en positiu, vaig veure com milloraven, vaig veure com nens que havien comès atrocitats, havien violat, havien tallat braços, havien matat, havien matat, alguns d’ells, els seus pares… No és el mateix ser nena soldat que nen soldat. Si ets nena és molt pitjor la teva vida. Possiblement moriràs en les violacions. Sens dubte, et violaran. Allà hi havia un nen la primera missió del qual va ser matar el seu pare. Jo recordo que el vaig entrevistar amb aquesta autosuficiència que tenim els occidentals: “per què no et vas negar a disparar al teu pare?”. I ell em va dir: “si no hagués disparat al meu pare, m’haurien matat a mi i al meu pare”. I jo, autosuficient de mi, li vaig preguntar: “i per què sabies que et matarien?”. I ell em va respondre: “perquè al company que es va negar a matar el seu pare minuts abans li vaig engegar un tret i després vaig haver de matar el seu pare”. Llavors, aquestes coses passen. I és important aprofundir en aquestes històries, veure aquell nen en què queda, què queda d’aquell nen, què queda de la seva violència, què queda de l’abús d’haver sigut utilitzat com a carn de canó. Ell va tenir la sort de sobreviure, perquè molts van morir. Què passa amb aquell nen? I la majoria d’aquests nens acaben rehabilitats. Aquesta és la força d’un projecte seriós, com va passar a Sierra Leone.

A mi em va agradar continuar-lo. Primer, perquè em va semblar una història interessant. I segon, perquè jo era a Sierra Leone. A partir del desembre del 2000, vaig tornar a Sierra Leone per trobar la meva pròpia pau. Un dels motius pels quals jo vull tornar als llocs és per no quedar-me amb aquella sensació que el més important és la guerra, quan el més important és la pau. I la pau sempre és imperfecta. El que és perfecte és la guerra. Llavors intentem posar fi a la guerra perfecta encara que sigui a partir d’una pau imperfecta. Intentem documentar com de difícil és la pau, com de difícil és rehabilitar un país, com de difícil és superar la violència d’un país, com de difícil és que anys després o dècades després no estigui encara immersa en la consciència col·lectiva la violència que ha patit aquella societat. Llavors començarem a millorar. Jo vull ser testimoni de tot això. Per un motiu: primer, perquè soc periodista i vull documentar aquests períodes foscos que a ningú li interessen. Si tu vas a un diari i li dius: “faré un treball sobre la rehabilitació de nens soldat que durarà cinc anys”, es riuen de tu. Si vas a un diari i li dius: “faré una història sobre com aquella societat ha sigut capaç de superar la violència d’aquells temps o han arribat al perdó, fins i tot, entre els seus ciutadans”, es riuran de tu. Descaradament, se’n riuran. “Què és això de fer una història de cinc anys si el que volem és publicar el diari demà? I ara, a internet, d’aquí a una estona”. Ho faig per aquests motius, perquè vull documentar-ho i ho faig per salvar-me a mi mateix. En el fons, al final, a la conclusió a la qual he arribat jo en la meva vida professional és que faig aquesta feina per salvaguardar la meva pròpia consciència, perquè ningú em pugui dir demà que no va passar tal o tal altra cosa. La meva manera de superar la violència que he viscut, de carregar la motxilla de dolor i mort que carrego, invisible per a tots vostès, però el pes de la qual conec bé, és tornar i tornar i tornar als llocs on he viscut quan s’ha acabat com a mínim el “bang bang”. I construir històries, narrar històries que em serveixin per entendre millor el que ha passat allà.

Hola, Gervasio. Sabem que ets ambaixador de pau de la UNESCO, sabem que has cobert conflictes durant tota la teva vida. Molts de nosaltres com a docents treballem en positiu amb el conflicte, volem treure sempre un valor en positiu del conflicte. Com a bon periodista, jo et demanaria un titular, un titular per transmetre als joves el valor de la pau.

Gervasio Sánchez. Bé, crec que ho he anat dient a mesura que he anat parlant. Crec que la pau es construeix quan som capaços d’impedir que els nostres governants facin negocis amb la guerra i amb la mort i llavors, a aquests alumnes joves els puguem donar un món millor. Una manera de lluitar per la pau és fer campanyes fortes a través de les escoles, dels instituts, enviant correus electrònics a les nostres autoritats polítiques i econòmiques, als jutges perquè investiguin qui es beneficia de la guerra, qui rep comissions, perquè no passi. Treure’ls la careta, fer campanyes fortes a milers d’estudiants enviant correus electrònics. Bombardegin. Vostès, com a mestres, intentin que els seus alumnes es tornin activistes perquè alguna vegada les nostres eminències, els senyors que pensen tant i tan bé, s’adonin de què significa un món en pau si el comparem amb un món en guerra. Jo crec que aquest seria el camí. De la guerra no només n’és culpable el que mata, el que prem el gallet, n’és culpable el que atia els sentiments, el que anima el que mata, el que aplaudeix el que mata, el que mira cap a una altra banda, el que diu que no ho sabia. Feu-los veure, sobretot, les contradiccions que produeixen molts cops els debats del dia a dia, perquè els nens s’asseuen davant la televisió i veuen passar imatges descontextualitzades, perquè tot passa a tota velocitat. Llavors, és plantejar-se exercicis que permetin entendre per què la població està canviant al nostre voltant. És un problema important. En els últims anys, vuit milions de ciutadans nous han vingut de fora d’Europa, vuit milions. Hi ha països europeus que tenen menys població. I això s’ha de viure per la riquesa que significa, no viure-ho com un assalt. Són els nens els que entendran millor quina és la diferència entre sentir el que passa com una cosa que enriqueix abans que sentir el que passa com una cosa que ens assalta.

Hola, Gervasio. Després d’haver sigut testimoni de tot el que has sigut testimoni, de tot el que has vist, tens fe en la humanitat com a col·lectiu i en l’ésser humà com a individu?

Gervasio Sánchez. Segueixo creient que els éssers humans podem ser millors del que som. I ho segueixo creient, sorprenentment, perquè ho he vist en plena guerra. La dignitat és un concepte intangible, però la dignitat és una cosa que sabem a què ens referim. L’he vista en ple conflicte. He vist la gent actuar d’una manera increïblement digna. Dones, homes, nens que sortien al matí de cases, sense llum, sense aigua, sense calefacció durant anys. I, sorprenentment, anaven ben vestits, anaven arreglats, s’havien banyat encara que fos amb una ampolla d’aigua. Travessaven una ciutat colpejada per una violència increïble. Es jugaven morir per estudiar. Jo, durant una part de la guerra de Bòsnia, vaig viure davant d’un institut. Casa meva, que era la casa d’una família que em va acollir, estava davant d’un institut. I vaig veure morir nois i noies de 14 o 15 anys travessant un pont que era abatut per franctiradors. I a vegades penso: la dignitat no deu ser morir per estudiar en plena guerra? La dignitat no deu ser custodiar un veí de la minoria que està bombardejant la ciutat i evitar que el matin? Perquè sempre hi ha venjances en qualsevol guerra. La dignitat no és ser capaç de dir-li a una veïna, quan els paramilitars estan entrant al teu barri, “que la teva filla gran de 14 anys vingui a casa meva, que jo la faré passar per filla meva ja que si no, la violaran”, i que quan els paramilitars entrin a la casa d’aquella senyora només violin la mare? I que aquell senyor es jugui el coll, ja que si la descobreixen, la maten, per salvar una vida? Això és l’heroisme, la dignitat, la força de la raó enmig del desastre de la guerra. La capacitat que tenim els éssers humans de fer o de viure situacions injustes d’una manera no vergonyosa. Jo hi segueixo creient potser, encara, perquè he vist els éssers humans decidir no matar. Hi ha molt poca gent que prefereixi morir abans de matar. Però n’hi ha. Aleshores, aquest tipus de personatges són per mi per qui val la pena batre’s en aquesta professió. Fer creure que encara segueix existint el model que dignifica l’ésser humà. El problema és què fas quan tot s’ensorra. Llavors apareixen les dificultats i gairebé sempre la covardia. Per això la gent anima el que mata, perquè té l’arma. La gent mira cap a una altra banda per evitar que pugui ser el següent. La gent intenta fugir de les seves responsabilitats. Però de tant en tant apareix també el millor de l’ésser humà.