Habilitats per aprendre en el segle XXI

Esther Wojcicki. Vaig créixer en el que avui en dia consideraríem pobresa, perquè teníem molt pocs diners i comprar menjar era un problema. Quan tenia deu anys, jo era molt petita, vaig decidir que l’única manera de sortir d’aquella situació era a través de l’educació. No estic segura de què em va inspirar a pensar això amb deu anys, però jo llegia molt. No teníem gaires joguines, no anàvem mai de viatge enlloc, o sigui que jo anava a la biblioteca, això és tot. Devia llegir alguna cosa que deia que l’educació era el camí correcte, així que es va convertir en la meva meta, per això em vaig ficar a treballar molt aviat, amb catorze anys, i vaig començar a treballar en una cosa en la que vaig pensar que gaudiria, seria bona, que és bastant interessant. Vaig començar a treballar de reportera per a un diari local, jo era l’ajudant, no tenia cap formació, però vaig tenir el valor d’anar i preguntar si necessitaven una ajudant. Recordo perfectament com es miraven entre ells, era un grup format únicament per homes, i van dir: “és clar, necessitarem una ajudant, et pagarem tres centaus per paraula”, i jo vaig dir: “d’acord, accepto el tracte”. Vaig estalviar prou diners per poder anar a la universitat. Va ser un repte, va ser molt estressant, però estava decidida, tenia un objectiu, tenir una carrera universitària.

Paul Burke. Per què t’apassiona tant l’educació?

Esther Wojcicki. Primer, perquè em va salvar, em va donar força, vaig poder fer el que volia, a la vida. Després he viatjat i he fet moltes coses. El meu objectiu és ajudar a que altres persones, altres nens, vegin el poder de l’educació. De fet, quan penso en l’educació, penso en l’apoderament, l’educació és la clau de l’apoderament, perquè aprens coses que et poden ajudar a dur una vida millor. O sigui que el meu objectiu és ajudar a que tothom tingui aquesta oportunitat. És a dir, tinc centenars, fins i tot milers d’alumnes que han tingut èxit perquè se senten amb força, senten que poden fer tot el que es proposin, de manera que si se’ls presenten obstacles, qualsevol mena de fracàs, no s’enfonsen, ho tornen a intentar, aquesta és la filosofia de la meva classe. Ningú escriu bé la història el primer cop, s’aprèn cometent errors i repetint-ho un altre cop. Aquest és el meu objectiu, i això es trasllada a la vida en general.

Paul Burke. Què fas exactament a la teva classe que fa que els alumnes tinguin la força per dur una vida més plena i productiva?

Esther Wojcicki. Són quatre coses, principalment. La primera és que els ensenyo a comunicar-se, i per poder produir una publicació els estudiants han de ser capaços de comunicar-se, o sigui que jo no interfereixo. És a dir, ells s’han de comunicar de manera efectiva entre ells per poder-la fer. O sigui que la comunicació és una habilitat molt important, i aquests objectius duren tota la vida. Si aprens a comunicar-te correctament a l’institut, confia en mi, et podràs comunicar adequadament a la universitat i a la vida real. La segona és la col·laboració. No vols que un nen ho faci tot ell sol, s’ha d’ensenyar als nens a treballar en equip, has de poder treballar amb tothom, t’agradi o no t’agradi aquella persona, no m’interessa que aquella persona t’agradi o no. Vés a casa i pregunta-li als teus pares quants companys de feina els cauen bé, i si et diuen que tots, potser et canviaré de grup. En cas contrari, hauràs de treballar amb tothom, perquè és part de la vida, tots estaran allà. Aquestes persones no desapareixeran, es graduaran amb tu, hi seran sempre. O sigui que la segona és la col·laboració i després el pensament crític. Com ensenyo el pensament crític? Han de sortir i recopilar informació, això és el periodisme, busques fonts primàries, descobreixes què està passant al món, ets reporter. Si, en canvi, estàs escrivint un article d’opinió, has de trobar opinions que donin suport a ambdós bàndols. O sigui que recopiles la informació i després has d’adonar-te de què és més important. Saps com n’és de difícil, això, per la majoria de la gent? Recopiles dues pàgines d’informació, què és el més important? És molt difícil de saber. O sigui que si tens pràctica amb això, si ho fas tots els dies, totes les setmanes, et tornes molt bo fent-ho. Aquesta és una de les quatre coses que els ensenyo: comunicació, col·laboració, pensament crític, i l’última és la creativitat. La creativitat és una cosa que han de practicar, així que cometen molts errors, però està bé, no m’importa, només ho han de tornar a fer, sigui el que sigui. Alguns dels errors creatius poden semblar de bojos, però després poden resultar molt bones idees. Aquestes són les quatre coses principals, i són habilitats per tota la vida. TRICK és una cosa que vaig elaborar amb els meus alumnes. TRICK vol dir confiança, respecte, independència, col·laboració i amabilitat. El primer és la confiança, jo confio en els meus alumnes, a vegades massa i tot, però mai me n’he penedit. Jo confio que ells saben el que fan, si arriben tard a classe, assumeixo que tenen una bona raó. La majoria dels nens volen fer bé les coses, volen que els acceptin, volen fer una bona feina, aquesta és la meva filosofia. Els hem de donar la llibertat de que tinguin les seves pròpies idees i de que pensin per ells mateixos. El canvi en l’educació és una cosa molt difícil de fer, però és molt important que el fem i que l’aconseguim, i el primer que hem de fer és canviar el nostre pensament sobre l’educació. Perquè l’educació actualment és completament diferent però el sistema escolar no ha canviat, i no ha canviat perquè l’educació se segueix basant en les classes i els llibres. A les persones se les educa asseient-les en una classe, fent que escoltin un professor, prenent apunts i fent exàmens, així és com veiem l’educació. No es para atenció al fet que tots aprenem amb el telèfon. Fa centenars d’anys la visió era que l’adult era més intel·ligent i era el que t’havia d’ensenyar a ser intel·ligent. La meva visió actual és que aquests nens són molt intel·ligents de manera innata, fa molt de temps que fan servir dispositius electrònics, donem-los l’oportunitat de ser creatius i de que facin servir la informació que coneixen de manera creativa. Això no vol dir que renunciem a les classes, jo crec que el vuitanta per cent del currículum s’hauria de basar en les classes, només hem de canviar l’altre vint per cent.

Paul Burke. I per què no més?

Esther Wojcicki. Perquè el sistema està tan arrelat en tantes generacions, que és molt difícil de canviar. O sigui que vull treballar amb el sistema actual, i si podem començar per canviar el vint per cent i veiem com funciona, potser llavors puguem canviar un trenta per cent. Pot ser un canvi gradual. El canvi és una cosa molt difícil per les persones i per les cultures. Tots parlem de canvi, però ningú el vol dur a terme, en realitat. Alguns dels descobriments més importants dels últims deu anys els han dut a terme nens. Has vist els guanyadors del Google Science Fair?

Paul Burke. No.

Esther Wojcicki. Doncs m’agradaria que tothom es fiqués a Internet i busqués els guanyadors del Google Science Fair. Són nois joves d’entre tretze i divuit anys que han trobat solucions a problemes mundials. Donem-los llibertat, poden fer servir ordinadors, poden jugar a Kahn Academy, poden programar, poden escriure codi, poden tenir un Makerspace on poden crear coses… Cada part del món té diferents reptes, els nens poden ser part de les solucions, donem-los una oportunitat, i amb aquesta oportunitat podran aprendre més. És una combinació del sistema antic i del nou, fas servir la tecnologia per recolzar el teu ensenyament. En comptes de limitar-te a donar classes sobre la Guerra Civil als Estats Units, per exemple, pots demanar als nois que busquin a Internet com ha afectat la Guerra Civil al món actual, i quan preguntin què és la Guerra Civil, els pots demanar que ho busquin a Internet, que investiguin i que busquin què pot haver generat la Guerra Civil en l’actualitat. Aquesta és la manera d’ensenyar història, no com me la van ensenyar a mi, amb un llibre amb un munt de dates i havent-ho de memoritzar tot, dates, persones que per mi no significaven res, fer un examen… Jo era bona memoritzant, així que treia excel·lents, però ja no recordo res, absolutament res, i a la majoria de la gent els passa el mateix, no se’n recorden.

Paul Burke. Com apliques aquesta mena d’educació a la teva classe?

Esther Wojcicki. La meva manera d’ensenyar és un aprenentatge totalment combinat, perquè podria dir que el vuitanta per cent de les vegades són els alumnes els que manen. L’altre vint per cent de vegades sóc jo la que dona la classe, o en Rod, un dels meus companys, o un dels professors d’escriptura que tenim, però la major part del temps és un aprenentatge autodirigit. Els nens treballen en equip, els uns amb els altres i produeixen publicacions. Hi ha una data d’entrega cada tres setmanes i cada tres setmanes presenten un diari de vint-i-quatre pàgines i tres seccions. Hi ha unes dotze publicacions diferents i tenim entre sis-cents i set-cents alumnes, gairebé la meitat del cos d’estudiants de l’Escola Secundària de Palo Alto, que publiquen un diari que es diu The Campanile, també diferents revistes, una d’elles és Verde, una revista de notícies, una altra és C Magazine , que se centra en art i entreteniment, també hi ha Viking, que és una revista d’esports, també hi ha Agora, que se centra en assumptes exteriors, ara acaben de començar una revista sobre ciències i una altra sobre viatges. A més, cada dia es fa una retransmissió per ràdio, que s’arxiva a la pàgina web de l’escola, o sigui que tenim ràdio cada dia, si t’interessa la ràdio. I també tenim una classe de producció de vídeo, per si t’interessa fer pel·lícules, també impartim classe de disseny gràfic.

Paul Burke. Per què l’aprenentatge col·laboratiu és tant important per l’educació?

Esther Wojcicki. Totes les investigacions sobre l’educació demostren que s’aprèn més fora l’escola, ho sabies? El vuitanta per cent de l’aprenentatge es fa fora del col·legi, això demostrava la investigació que es va fer fa anys. Així que em vaig preguntar què passava fora del col·legi que no estava passant al col·legi. El principal és que parles amb els teus amics. D’acord, i si parlessis amb els teus amics al col·legi? Així segur que aprendries, o sigui que endavant, parla amb ells.

Paul Burke. Com deies abans, vivim a l’època d’Internet, on qualsevol informació està a l’abast dels nostres dits. Hem vist que no es pot confiar en tota la informació que hi ha, molts cops la informació és errònia. En aquest context, com definiries l’alfabetitzacio mediàtica?

Esther Wojcicki. Jo defineixo l’alfabetització mediàtica com no ser només capaç de consumir la informació de manera intel·ligent, sinó també de contribuir, de ser un creador, no només un consumidor. M’agradaria que tots els nens dels Estats Units i del món gaudissin de l’alfabetització mediàtica, perquè poguessin entendre quines fonts són de fiar i de quines fonts han de desconfiar. Jo crec que en el passat, fa vint anys, tot el que estava imprès era creïble, aquest és un dels problemes, avui en dia hem de saber que tot el que hi ha a Internet és sospitós fins que es demostri el contrari. O sigui que si prenc informació del New York Times puc confiar més en ella que si la trec d’altres fonts de les que mai n’he sentit a parlar. La gent ha de saber quines són les fonts en les que pot confiar en el seu país. Si ensenyem això als nens, els estem donant força.

Paul Burke. Hi hauria d’haver un component crític en qualsevol pla d’estudis?

Esther Wojcicki. Sí. Hauria d’estar present a tot arreu. S’hauria d’ensenyar ciutadania a tots els instituts del món. Per exemple, com funciona el govern, com s’ocupen els càrrecs, com funciona, i part d’això hauria de ser l’alfabetització mediàtica, perquè és la comunicació entre el govern i el poble, però també és la comunicació entre dues persones, necessites entendre-ho. Has d’entendre com funciona Facebook, Twitter, etcètera, i ara mateix no estem ensenyant això. De fet, els telèfons estan prohibits als col·legis. No només no ensenyem com fer-ho, sinó que a més a més prohibim els dispositius, o sigui que després del col·legi els nens se’n van a casa i no saben com utilitzar els dispositius adequadament. Això no és gens intel·ligent.

Paul Burke. Es podria introduir el periodisme al pla d’estudis?

Esther Wojcicki. El periodisme s’hauria d’incorporar al pla d’estudis de tots els col·legis del món. És part del segle XXI, és el segle dels mitjans de comunicació, ignorar-ho és com ignorar la invenció de l’automòbil a començaments del segle XX. Podríem haver prohibit els automòbils, de fet, no sé si ho saps, hi havia grups de persones que els volien prohibir, deien que eren molt perillosos, que la gent es podia matar. O sigui que també podem prohibir els telèfons, dir que són molt perillosos i fer enfadar el món sencer. Però mai acabarem amb el problema si no ensenyem als nens a fer-los servir de manera intel·ligent, ètica. Hauríem de començar a les escoles bressol. Quan és apropiat fer servir el telèfon, quan vas a casa i t’asseus a sopar amb el pare i la mare? No, aquest no és el moment adequat, és el moment de parlar amb els teus pares.

Paul Burke. Què ha d’aprendre el periodisme de l’educació, i què ha d’aprendre l’educació del periodisme, segons la teva opinió?

Esther Wojcicki. Jo diria que el principal que ha d’aprendre el periodisme de l’educació és com no fer les coses. El periodisme hauria d’aprendre que l’educació, ensenyar, aprendre, fer, és en realitat la clau perquè la gent ho entengui i ho faci. El periodisme és al centre de tot, el periodisme és comunicació, i la comunicació és la clau de tot. Com ens comuniquem és la base de tot, les relacions, per això som aquí, per això aprenem a parlar.

Paul Burke. Som aquí, al cor de Silicon Valley, estem parlant sobre innovació i educació tecnològica. Quines àrees de l’educació tecnològica estan canviant, què està canviant en aquest àmbit?

Esther Wojcicki. Estan intentant incloure més intel·ligència artificial. Això vol dir que un nen fa servir l’ordinador, respon algunes preguntes a l’ordinador, i l’ordinador pot ensenyar-los, mostrar-los quins són els seus errors i a continuació s’actualitza i es modifica el que sigui que estan aprenent i els pot donar una valoració, això és molt interessant i divertit. Però una de les coses amb les que hem d’anar amb compte és que tampoc pots fer que els nens es passin hores i hores davant d’un ordinador i esperar que aprenguin. L’educació és i sempre serà una interacció entre persones. El professor continua havent-hi d’estar present. L’ús més efectiu dels ordinadors és quan els nens han de col·laborar. Tant se val que dos nens facin servir un ordinador o que cadascun n’utilitzi un, però que després s’aturin i parlin del que han fet. Si és alguna cosa que no poden aplicar, se n’oblidaran.

Paul Burke. En aquesta mateixa línia, molts pares, jo inclòs, tinc un fill de nou anys i un altre d’onze, som conscients de la sobreexposició dels nostres fills a les tecnologies. N’hem parlat, quina és la teva opinió?

Esther Wojcicki. Jo crec que sí que estan sobreexposats, perquè ningú els ha ensenyat autocontrol. El que hem fet, en comptes d’això, ha estat prohibir els mòbils, o sigui que els pares diuen: “ja no puc més, et trauré el telèfon”, i els treuen el telèfon i ells criden, ploren, es posen histèrics i al dia següent els tornen el telèfon. Això no funciona. Hi hauria d’haver un temps recomanat perquè els nens fessin servir el telèfon, hi hauria d’haver aplicacions específiques entre les que els pares poguessin escollir perquè els seus fills poguessin jugar, i després donar-los una hora perquè escollissin les seves coses i així compartir l’espai, ells escullen alguna cosa i tu també. Però han de saber les regles, no poden estar jugant amb el telèfon tot el temps, perquè es converteix en una addicció. O sigui que la pregunta és: com d’efectiva va ser la prohibició als Estats Units? Si no té tant d’èxit, aleshores prohibir els telèfons no és una bona idea. Com breguem amb això? Hem d’educar la gent, de la mateixa manera que ho hem fet sobre l’impacte de l’alcohol, no es pot prendre alcohol fins els vint-i-un anys, quan ho facis aquestes són les regles, si beus massa tindràs aquests problemes. És a dir, hem de fer la mateixa mena de coses amb el telèfon, i els pares han de deixar de comprovar que els seus fills estan bé cada cinc minuts. Hem de controlar la tecnologia, no ens pot controlar ella a nosaltres. L’educació preescolar, dels zero als cinc anys, és fonamental. I han de recordar que, malgrat que les persones de les que s’ocupa encara no poden parlar, ni caminar ni alimentar-se soles, estan aprenent, i potser aprenen més ràpid perquè al voltant dels tres anys ja rebran alguna mena de dispositiu electrònic, fins i tot als dos anys, a vegades. O sigui que l’educació preescolar és molt important. Hauríem de centrar-nos en això i donar a la major quantitat de nens possible l’oportunitat de tenir una interacció social i, si estan fent servir un dispositiu, que el facin servir durant vint minuts i després que juguin durant una hora. No es poden fer servir aquests dispositius com si fossin mainaderes, no és una bona idea. Donem als nens una mica de llibertat, confiem en ells, donem-los una mica de control sobre el que estan aprenent, no hem de dir-los què han de fer tot el temps, respectem-los, respectem la seva intel·ligència. Ho juro, són molt intel·ligents, fins i tot els que creus que no ho són, són més intel·ligents del que creus. Donem-los l’oportunitat de col·laborar i de pensar i, després, tractem-los amb afecte, no passa res si s’equivoquen, no siguem cruels amb ells, tractem a tothom amb afecte. Els nens estan aprenent, i aprenen de tu. Tu ets el model, el pare, el professor, l’administrador, tu ets el model, recorda-ho.