Habilitats fonamentals per a una nova era

Yuval Noah Harari. Hola a tothom. Soc en Yuval. És un plaer ser aquí. Soc historiador, per això m’interessa com hem arribat fins aquí i com coses que van passar fa moltíssim temps encara determinen la nostra vida avui dia. Crec que intentar entendre com hem arribat on som és una cosa que m’ha captivat des de petit.Un dels meus primers records és de quan tenia sis anys i vivia a Israel. Encara visc a Israel. Estava veient la tele, era mil nou-cents noranta-dos, i em va fascinar i horroritzar a parts iguals veure les imatges i vídeos de la guerra de les Malvines. Hi va haver una cosa concreta que se’m va quedar gravada a la retina fins avui: que els argentins van enfonsar un vaixell britànic, el Sheffield. Vaig veure per la tele com s’enfonsava aquest enorme vaixell de metall i després van posar una entrevista d’un soldat britànic.

No recordo què va explicar, però van dir que havia mort a l’enfonsament. No entenia que el pogués veure parlant si havien dit que havia mort. Tenia sis anys i dues preguntes em van vindre que encara m’intriguen avui dia. Van ser les que em van motivar a ser historiador. La primera pregunta és: «Per què hi ha tant patiment al món? Per què la gent és tan cruel i dolenta amb els altres? Quina mania tenen amb tanta guerra i tant matar-se els uns als altres!». I l’altra pregunta era: «Què passa quan la gent mor? Què li va passar al soldat del vaixell quan va morir i el van enterrar? Allà estava jo, veient-lo parlar a la tele, però era mort. On era en realitat?». Aquestes dues preguntes em van portar a estudiar Història, a descobrir com hem arribat fins aquí. Perquè hi ha qui creu que la guerra és part natural del món, que la gent és així. Però a mi això no em quadrava perquè tota la gent que jo coneixia eren bones persones.

Estimaven als pares, als fills, els agradava jugar… Com passen de ser bona gent a declarar guerres i matar-se els uns als altres? D’on surt això? I pel que fa a l’altra pregunta, la de què passa després de morir, evidentment, ho vaig preguntar als meus pares, a les meves germanes grans, als meus professors i em van explicar cada història… Em va fer la impressió que no en tenien ni idea. Es van inventar aquestes històries, o algú se les va inventar, i no sabien què passava en realitat. Durant molts anys em va fastiguejar que els adults anessin per la vida preocupant-se pel compte bancari, per jo què sé, o les meves notes, però no pel que hi ha després de la mort. Ni d’on sortien totes aquestes històries tan boges. Com a historiador, continuo indagant en aquestes dues preguntes: què dona lloc a tantes guerres al món i, en termes més generals, a què es deu tant patiment. D’on ve? Però també d’on traiem aquestes històries que ens transmetem els uns als altres. D’on surten?

Són certes o algú se les va inventar en algun moment fa milers d’anys, se les va explicar a diverses persones, que al seu torn li van explicar a altres i així fins que me les van explicar a mi? Una darrera cosa que m’agradaria afegir: la Història no concerneix només el passat, també el futur. En realitat, quan estudiem la història, el que busquem és entendre la gent, perquè la gent actua de certa manera i si poden actuar d’una altra. Tinc l’esperança que, si aconseguim entendre com es comporta la gent, puguem aprendre a ser millors. Si teniu dubtes sobre això o sobre qualsevol cosa que us rondi la ment, endavant.

Erika. Hola, Yuval.

Yuval Noah Harari. Hola.

Erika. Em dic Erika i tinc dotze anys. Al teu darrer llibre explicaves la història de la humanitat per a nens i joves. Som els humans imparables?

Yuval Noah Harari. El meu darrer llibre és per a nens. En certa manera, el vaig escriure per a mi mateix, per donar resposta a les inquietuds que tenia de petit. Estic molt content de tenir aquí en Ricard, que em va ajudar amb les il·lustracions del llibre. Crec que haurien de sortir ara darrere meu, si no m’equivoco. Sí. Aquí tenim una il·lustració del llibre. Jo no sé dibuixar així, per això he col·laborat amb en Ricard, que és un magnífic il·lustrador i fa uns dibuixos meravellosos. El llibre es titula «Imparables». «Imparable» es pot entendre de dues maneres diferents. D’una banda, vol dir que els éssers humans som l’animal més poderós del món i ningú no ens pot aturar. Ni els lleons ni els elefants ni les balenes. No ens poden aturar. Tenim molt més poder que ells. Si decidim destruir el bosc on viuen o contaminar l’oceà on viuen, no poden fer res per evitar-ho. No hi ha cap força al món capaç d’aturar-nos.

D’altra banda, l’altre significat d’«imparable» és que tampoc no podem aturar-nos a nosaltres mateixos. Sovint, poc importa el que aconseguim, no ens val, no ens satisfà. Sempre en volem més. No tenim límit. Qui té un milió de dòlars, en vol dos. Qui en té dos, en vol deu. Sempre és així. Un rei que mana sobre un regne aviat vol conquerir-ne un altre. Aquesta és la raó per la qual sempre causem tant caos i estralls pel món, perquè no sabem quan parar i com quedar-nos satisfets amb el que tenim. També vol dir que, encara que siguem els animals més poderosos del planeta, no implica que siguem els més feliços. Per ser feliç no cal tenir poder, només cal estar satisfet amb el que tens. I això és una cosa complicadíssima per als éssers humans.

Per això, durant milers d’anys, des de l’Edat de Pedra, hem sigut tan bons en guanyar més i més poder, tornar-nos més poderosos, però mai hem tingut traça per convertir aquest poder en felicitat. Ho podem constatar fins i tot a nivell individual. Ho podem constatar fins i tot a nivell individual. Penseu en la gent més poderosa del món ara mateix: els líders polítics, els presidents, els primers ministres i els multimilionaris més poderosos no són gent especialment feliç. Jo considero que això afecta a tota la nostra espècie. No deixem d’inventar coses noves, de crear noves eines, d’explorar llocs nous, fins i tot nous planetes, amb l’esperança que el proper que creem, el proper lloc que conquistem, per fi ens satisfaci i ens faci feliços. Però mai no arriba. Crec que el defecte més gran dels humans del segle vint-i-un és que tenim tant poder que no només podem acabar amb altres animals, sinó que correm el risc d’acabar amb nosaltres mateixos. Si no trobem la manera de convertir aquest poder en felicitat, si no aconseguim estar satisfets amb el que tenim en lloc de continuar aspirant a cada cop més i més, hi ha moltes probabilitats que acabem amb nosaltres mateixos.

Félix. Hola. Soc en Félix, soc professor. Yuval, una de les històries que utilitzes per explicar l’evolució de l’ésser humà als nens és «L’illa de les Flors». Ens podries parlar d’aquesta història i per què aquesta illa és tan especial per als éssers humans?

Yuval Noah Harari. Sí. Un dels descobriments més interessants dels darrers anys és que durant gran part de la història en què hi ha hagut humans al món, van coexistir moltes espècies diferents d’humans. Avui, vagis on vagis al món, et trobes els mateixos humans, com vosaltres i com jo. És igual que vagis a Espanya, a Israel, a l’Àfrica, a Amèrica, a Austràlia… som iguals. La mateixa espècie humana. Però és molt curiós perquè si viatges pel món, no et trobaràs les mateixes espècies d’ossos. Si vas a Amèrica del Nord, hi ha ossos grisos. Aquí a Espanya no sé si hi ha ossos, però no deuen ser els mateixos, deuen ser marrons o negres. A la Xina tenen ossos panda. També hi ha els ossos polars. Hi ha diferents espècies d’ossos segons on vagis. Igual que també hi ha diferents espècies de serps, aus i peixos. Per què aleshores hi ha només una espècie humana? La cosa és que si et remuntes moltíssim en el temps, desenes de milers d’anys, arribes a una era en què coexistien moltes espècies humanes diferents al planeta, com de la resta d’animals. Els historiadors i els arqueòlegs que fan excavacions per buscar vestigis de l’antiguitat tenen moltes proves d’aquelles altres espècies humanes. Una espècie de la qual potser heu sentit a parlar són els neandertals. Fins fa quaranta, quaranta-cinc mil anys, Espanya no estava habitada per humans com nosaltres, sinó per altres anomenats neandertals.

Hi havia una illa on ara hi ha Indonèsia, l’illa de Flores, habitada per una espècie humana radicalment diferent. Eren éssers humans molt petits, nans, però no com als contes de fades, sinó éssers humans petits de veritat. Tot just arribaven al metre d’estatura i pesaven al voltant de vint-i-cinc quilos, però eren éssers humans. Creaven eines, sabien fer foc, caçaven, caçaven elefants. Compte, els elefants també eren petits. En aquella illa hi havia humans i elefants nans. A què es devia? No era per art de màgia. No hi havia cap mag ni bruixot agitant una vareta màgica i reduint a tots els humans i elefants de la zona a mida nana. Es va deure al que anomenem evolució. El que va passar va ser que hi va haver una època en què aquesta illa estava unida al continent asiàtic. Aleshores, els humans i elefants, els grans, que vivien a Àsia es van desplaçar a aquesta zona igual que a qualsevol altra. Després, va pujar el nivell del mar. El nivell dels oceans va pujar i aquest trosset de terra va quedar aïllat del continent. Es va convertir en una illa. Diversos humans i elefants es van quedar atrapats a l’illa de Flores. No hi havia gaire cosa per menjar a Flores. Així que els humans i els elefants més petits, com que necessitaven menys suport, els era més fàcil sobreviure. Solem donar per fet que ser gran és un avantatge, però no és així.

Hi ha ocasions en la vida en què convé més ser petit, i aquesta n’era una perquè els més grans van ser els primers a morir. Els petits ho van suportar millor. Així, quan l’home més petit i la dona més petita van tenir descendència, eren nens especialment petits. El mateix va passar a la següent generació. Posem que de cada cinc nens, els més grans necessitaven més menjar, com que no n’hi havia, morien i els petits sobrevivien. I així, generació rere generació, els petits van sobreviure donant pas a gent cada cop més petita. Tampoc no hi havia una diferència abismal. Per cada generació potser encongien un parell de centímetres, però després de diversos milers d’anys, els humans grans es van tornar nans i els elefants grans es van convertir en elefants nans. I això és el procés evolutiu. Això passa a tots els animals. Tots els animals del món, totes les plantes, fins i tot els virus, recordeu-vos del coronavirus, evolucionen. Canvien constantment. El mateix ens passa als humans, no només als de Flores, tots evolucionem. Per què ja no existeixen avui dia? Aquesta és una de les grans preguntes que investiguen els historiadors. Sembla que els vam portar a l’extinció. La nostra espècie, anomenada «Homo sapiens», tots som «Sapiens», vivíem a Àfrica a l’època en què els humans nans vivien a Flores.

Quan vam abandonar l’Àfrica i ens vam expandir pel món, alguns dels nostres van arribar a l’illa de Flores i en tan sols uns milers d’anys després van desaparèixer els humans nans de Flores. Què va passar? Ningú ho sap del cert. Una opció és que els nostres ancestres els matessin. L’altra és que els nostres ancestres competissin amb ells pel poc menjar de l’illa. La nostra espècie va arribar, va caçar els elefants nans, va recol·lectar tota la fruita, no van deixar res per als humans nans i van desaparèixer. La qüestió és que ja no existeixen, per desgràcia.

Clara. Hola, Yuval. El meu nom és Clara. Et suggereixo viatjar als temps que es remunten a l’ésser humà, a l’origen de l’ésser humà. Quin superpoder van obtenir els «sapiens» per poder governar el planeta avui?

Yuval Noah Harari. A veure, quin va ser el superpoder de la nostra espècie, els «homo sapiens», que els va permetre sortir d’Àfrica i conquerir el món sencer, fins i tot la diminuta illa de Flores, i acabar amb els altres humans? Si us fixeu en nosaltres, a nivell individual, no som animals especialment forts ni poderosos. Els elefants són molt més grans i forts que nosaltres. Els guepards són molt més ràpids que nosaltres. Les serps són verinoses. Les àligues poden volar. Els dofins poden nedar. Què fem nosaltres? Si muntéssim un combat de boxa entre un ésser humà i un ximpanzé, el ximpanzé guanyaria amb diferència. No som animals especialment forts individualment. Tampoc no som més llestos que altres animals. Sí, sabem moltes coses que altres animals no, però també al contrari. Els ximpanzés saben moltes coses que jo ignoro. El que ens converteix en l’animal més poderós del món és que podem cooperar en grans grups i canviar la nostra manera de cooperar constantment. Els grans èxits de la història es van deure a la nostra increïble capacitat per cooperar. Penseu en l’arribada de l’home a la Lluna. La nau espacial i la missió a la Lluna no van ser cosa d’una persona en particular, ni un parell. Per construir una nau i arribar a la Lluna cal que cooperin milions de persones.

Igual que per construir les piràmides, un temple o una ciutat. Fa falta la cooperació de milions de persones. Cada dia de la nostra vida cooperem amb moltíssima gent. Potser no tractem amb milions de persones diàriament, però sí que cooperem amb elles. Quan mengem, per exemple. Pocs de nosaltres cultivem el que mengem. Molts no cultivem en absolut. Jo no conreo res, només unes plantetes per fer-me el meu te d’herbes, però ja està. Tot el que menjo al llarg del dia: el pa, la fruita, l’arròs, el que sigui; ho han cultivat altres per mi. Si em fixo en el que menjo, de vegades ve de l’altra punta del món. Hi ha desconeguts a l’altra part del món, a milers de quilòmetres de mi, cultivant el meu menjar. Potser amb la roba que porto. Jo no sé fer-me la roba. Hi ha persones que viuen a milers de quilòmetres i que han fet la roba que porto. Jo no tinc res més que anar a la botiga i comprar la roba i el menjar. Com ho faig? Amb els diners que guanyo treballant a la universitat ensenyant a estudiants o escrivint llibres que després venc. Jo no conec els qui compren els meus llibres. Com a màxim en coneixeré un parell, però, encara que no conegui la majoria dels meus lectors, compren els meus llibres i inverteixo aquests diners a comprar menjar. És una cooperació a un nivell inimaginable per a qualsevol altre animal. Els elefants són molt més grans que jo, els ximpanzés són molt més forts que jo, però els ximpanzés no poden cooperar amb milions de ximpanzés d’altres racons del món per cultivar menjar o construir naus espacials per viatjar a la Lluna.

Aquest és el nostre superpoder: la nostra capacitat única de cooperar entre molts. També es podria preguntar com ho fem. És a dir, els ximpanzés de vegades cooperen, però només amb ximpanzés que coneixen. I no és fàcil conèixer molts ximpanzés, igual que tampoc és fàcil conèixer molta gent. Els ximpanzés poden cooperar en petits grups. Cinquanta ximpanzés podrien cooperar, però mai no ho podrien fer cinc mil. I cinquanta milions de ximpanzés seria directament impossible. Els humans ho fan. A molts països, com és el cas d’Espanya, hi ha desenes de milions de persones cooperant a un mateix país. La gent paga impostos perquè una altra gent del país que no han vist a la seva vida tingui accés a la sanitat. Dones part dels teus diners i vas a un hospital en una ciutat diferent de la teva. Si algú es posa malalt, va a l’hospital, el tracten i el mediquen. És una passada. No coneixem aquesta persona, com és que cooperem amb ella? Insisteixo, si pensem en el món en conjunt, avui dia, la cooperació entre humans és a tot arreu. Es coopera en moltes coses. Hi ha els que cultiven menjar i els que el compren a altres països. Què ens permet fer això? La resposta és la narració d’històries. Podem cooperar amb desconeguts i estrangers com no poden els ximpanzés ni els elefants perquè les persones inventen històries.

Mentre tots creguem la mateixa història, no ens cal conèixer-nos per cooperar. Per exemple, un esport com el futbol es basa en una història. Vas a un camp de futbol, veus altres xavals que no havies vist a la teva vida i en cinc minuts podeu estar jugant junts perquè tots coneixeu la mateixa història sobre el futbol. Si jo pensés que l’objectiu al futbol és mantenir l’equilibri sobre la pilota i que qui més aguanti sense caure guanya, si pensés que això és el futbol, no podria jugar. Tots hem de conèixer i acceptar la mateixa història. I en la mateixa línia, com és que comprem menjar a desconeguts? Doncs perquè acceptem el conte dels diners. Pot resultar estrany dir que els diners són un conte, però què són? Si penseu què són els diners, és una cosa que fem servir constantment, sempre en volem més, o alguns, però què és exactament? Antigament, els diners eren trossos de paper, com els euros i els dòlars. Si et pares a pensar-ho, és estrany que a la gent li agradi tant perquè ni es mengen ni es beuen. Tampoc no serveixen per vestir-se. No pots fer res amb ells. Ofereix a un porc un maletí amb un milió d’euros o una poma. El porc sempre triarà la poma. Cap porc no triaria el milió de dòlars. Per què vol un milió de dòlars? La poma entén que se la pot menjar. Els humans gairebé sempre triaran el milió de dòlars perquè saben que amb un milió de bitllets en podries fer servir un per comprar una poma i els altres nou-cents noranta-nou mil nou-cents noranta-nou per a altres coses. Però, per què li donem valor?

A sobre, ara la major part dels diners ni tan sols són papers. El noranta i escaig per cent dels diners que hi ha al món no és paper. Només és informació electrònica que fluctua entre ordinadors. Cada vegada menys gent fa servir diners en efectiu per comprar coses. Només és informació passant d’un ordinador a un altre. Treballo un mes perquè a final de mes algú enviï informació d’un ordinador a un altre. I ja està. Per què funciona? Funciona perquè hi ha una història sobre els diners. Els contacontes més grans del món són aquells que expliquen històries sobre els diners perquè és l’única història que es creu tothom. No tots creiem en Déu. No tots creiem en el Pare Noel, o el que sigui. Tothom, o gairebé tothom, creu en els diners. I no és res més que un conte. Però si tothom creu la història, funciona. Si jo agafo aquest tros de paper i el dono a una desconeguda que no he vist a la meva vida, a canvi em donarà una poma perquè pugui menjar. Ara és el mateix conte però sense trossos de paper. Només és informació digital en un ordinador. Amb això n’hi ha prou. Aquest trosset d’informació a l’ordinador val una poma. I mentre tothom s’ho cregui, funciona. De vegades, la gent s’ho deixa de creure i llavors hi ha un problema. La major part del temps, tots ens creiem el conte i, mentre ho fem, funciona. Això és el que ens fa més poderosos que els elefants, que els lleons, que els ximpanzés i que qualsevol. Podem cooperar amb milions, amb milers de milions de persones per construir ciutats, naus espacials, carreteres, cultivar menjar i el que calgui perquè ens creiem totes aquestes històries.

Vera. Hola, Yuval. Soc la Vera. Al teu llibre «Imparables», parles dels primers selfies de la història. De quina època són i com eren?

Yuval Noah Harari. Els primers selfies de la història dels que tenim constància daten de fa quaranta o quaranta-cinc mil anys a Indonèsia. També tenim selfies de l’Edat de Pedra, a coves d’Espanya i França i altres indrets. Tots són pintures rupestres. La més antiga és d’Indonèsia, com dic. Allà, en unes coves, podem veure el contorn de mans humanes. Diverses persones van estampar la mà al mur d’una cova, fa desenes de milers d’anys, i les van pintar. Van crear pintura barrejant roques de colors amb aigua i amb altres químics. Així es feia la pintura. Així van preparar pintura. Fins on sabem, van agafar un tub de fusta, un tros de fusta buit, el van omplir de pintura, van recolzar la mà, van bufar al tub i es van ruixar les mans de pintura. En retirar la mà, a la paret de la cova van quedar els contorns, la imatge invertida de les mans. Es pot anar a Indonèsia a veure aquests pseudoselfies. És una imatge d’un mateix fa quaranta-cinc mil anys. És al·lucinant, si ho penses. No està clar per què ho feien, si era per deixar empremta, per deixar la seva empremta per a les generacions futures. Potser fos una manera de comunicar-se amb els esperits o els déus o una cosa així.

També hi ha llocs on s’han trobat una mena de selfies en grup on diverses persones es van reunir i tots van posar les mans per ruixar-les de pintura. Es van fer un selfie de grup. Hi ha una cova molt famosa a l’Argentina que es diu la Cova de les Mans perquè hi ha una paret enorme coberta amb aquests selfies rupestres de fa milers i milers d’anys. Com deia, no sabem com interpretar-los, però si voleu els podeu fer ara també. Els selfies que us traieu amb el mòbil, a saber quant perduraran. Però si aneu a una cova, agafeu pintura i us la ruixeu a la mà, potser en quaranta mil anys algú la descobreixi i sàpiga una mica de vosaltres. El que sí que sabem arran d’analitzar les diferents empremtes, aquestes mans antigues, és que moltes, la majoria probablement, eren de nens i adolescents. Potser era d’aquelles coses que als adults els sembla una ridiculesa i una pèrdua de temps i pintura, però aquí estan, quaranta mil anys després.

Patricia. Hola, Yuval. Soc professora i em dic Patricia. El teu primer llibre, «Sapiens», continua sent un dels llibres més venuts del món. M’encantaria que compartissis amb nosaltres quina va ser la teva idea principal i per què creus que ha arribat tant a la societat.

Yuval Noah Harari. El meu objectiu principal amb aquest llibre és el mateix que amb «Imparables». «Sapiens» era per a adults i «Imparables» busca ser el mateix per a nens de vuit, deu o dotze anys. La idea és explicar en un llibre de forma accessible, fàcil de comprendre, i fins i tot divertida, tota la nostra història, la història de la nostra espècie, dels humans. Des de l’època en què érem mers animals, simis que vivien a la sabana africana i que distaven poc de les zebres, els ximpanzés o les girafes; fins avui, fins al segle vint-i-un, quan som gairebé déus. Tenim els poders divins de la creació i la destrucció. Podem volar per l’aire i fer esclatar ciutats en mil trossos. Podem crear noves formes de vida gràcies a l’enginyeria genètica o la intel·ligència artificial. La pregunta que cal fer és com aquest simi de la sabana africana es va convertir en una mena de déu que controla el món sencer i fins i tot el destí dels altres animals. Potser no ens considerem déus, però si ens imagineu des del punt de vista d’un ximpanzé, d’un elefant o d’una rata, sí que semblem déus pel que som capaços de fer. Aquest és l’objectiu principal del llibre i crec que l’èxit que ha tingut en part és perquè la gent vol conèixer la nostra història.

També que sempre intento relacionar aquests esdeveniments llunyans del passat amb la vida actual. A molta gent li sembla que la història és avorrida i irrellevant. Pensen que la història és una llista de reis morts que van viure fa milers d’anys i van lluitar guerres i batalles. «¿A mi què m’importa? Què tenen a veure amb mi aquests reis?». Jo crec que el propòsit de la història és entendre com esdeveniments d’un passat molt llunyà continuen determinant la nostra forma de vida i els nostres sentiments actualment. Per exemple, quan era petit, de vegades em desvetllava al mig de la nit mort de por per si hi havia un monstre sota el meu llit o a l’habitació. De vegades encara em passa. Per què passa això? No és que em passi res estrany. Si a vosaltres també us passa, no us passa gens estrany, és un record d’un passat molt llunyà. És per la nostra història.Fa centenars de milers d’anys, quan érem animals, simis de la sabana, hi havia monstres de debò que es cruspien els nens en plena nit. Estaves tan tranquil dormint sota un arbre un estiu a la sabana i un guepard o un lleó arribava i se’t cruspia. Si quan senties un soroll, et despertaves i cridaves la teva mare o pujaves a l’arbre o el que fos, sobrevivies.

Si no, si continuaves dormint, el lleó et cruspia. La gent que va sobreviure van ser els que tenien por als monstres en la foscor. Era una por tan profunda que els nostres cossos la recorden. Ara vivim a ciutats grans com Madrid, amb ordinadors, aires condicionats, avions i supermercats, però el nostre cos no ho sap. El nostre cos continua pensant que estem a la sabana africana i que hi ha monstres que poden venir a menjar-nos al mig de la nit. Per això, quan sent un soroll estrany, es desperta per si s’hi acosta un lleó. Hi ha més aspectes de la nostra vida per als quals trobem explicació al passat. Si anaves per la sabana africana fa tantíssims anys i et trobaves una figuera amb figues dolces, el que més et convenia, a tu i al teu cos, era menjar-te totes les que poguessis tan de pressa com et fos possible. No era tan freqüent trobar una fruita dolça.

Si em menjo dues figues i dic: «Va, prou. Me’n vaig i demà vindré a buscar més figues», l’endemà no en quedarien perquè els babuïns del costat hi haurien anat a la nit a menjar-se-les totes. L’ideal, si volies cuidar-te, era menjar-ne tantes com poguessis. I el nostre cos aprèn que si et trobes alguna cosa una mica dolça, has de menjar tant i tan ràpid com puguis. Ara vius en ple Madrid al segle vint-i-un, obres la nevera i et trobes un dolç. El teu cos no sap que ets al Madrid del segle vint-i-un. El teu cos continua pensant en la sabana africana. «He trobat fruita dolça, si no me la menjo ara mateix, se la cruspiran els babuïns. Millor me la menjo ja». No és res dolent. El nostre cos va viure així durant moltíssims anys. En un sospir hem passat de la sabana africana a les grans metròpolis amb neveres, supermercats i dolços. Comprendre la història ens ajuda a entendre moltíssims aspectes de la nostra vida i dels nostres sentiments.

Javier. Hola, Yuval. Soc en Javier. En un dels teus llibres dius que hem d’aprendre a dominar la intel·ligència artificial abans que ella ens domini a nosaltres. En aquest sentit, a parer teu, quins són els pros i els contres, o en altres paraules, les amenaces i les oportunitats, que la intel·ligència artificial ens pot suposar?

Yuval Noah Harari. La invenció, la creació de la IA potser és l’invent més important dels humans del segle vint-i-un, i potser de tota la nostra història. La IA ens pot donar moltes coses bones. Ens pot ajudar a descobrir medicaments nous. Ens pot ajudar a posar remei a la crisi ecològica, a estalviar electricitat… a moltíssimes coses. Però també pot acabar amb nosaltres. Cal entendre que la IA és diferent de qualsevol altre invent de la història de la humanitat. De vegades se sent: «Sí, la IA és una cosa nova, però és el de sempre. Quan s’inventa alguna cosa, hi ha qui posa el crit al cel. Quan es van inventar els cotxes, la impremta, l’escriptura sempre hi va haver detractors. Com ens les arreglarem?». La IA és diferent en dos aspectes clau.
El primer és que és el primer invent, la primera eina, la primera tecnologia a la història de la humanitat que pot prendre decisions per si mateixa. Tots els invents fins ara ens donaven poder perquè la decisió de fer servir aquesta eina la preníem només les persones. Quan vam inventar el ganivet, el ganivet de sílex, fa desenes de milers d’anys, el ganivet no podia actuar per voluntat pròpia. Pots matar algú amb el ganivet, pots fer-lo servir per salvar una vida durant una operació, per tallar l’enciam… El ganivet no t’imposa què fer amb ell. Igual que quan es va inventar la tecnologia nuclear.

Es podria fer servir la tecnologia nuclear per acabar amb la humanitat, bombardejar ciutats i països sencers. També es pot fer servir per produir electricitat barata i en grans quantitats. Ajuda a la humanitat. Els reactors nuclears no t’imposen què fer amb ells, tu decideixes. Amb la IA és diferent. La IA pot prendre decisions pel seu compte. Ja pren decisions no només pel que fa a ella mateixa, sinó sobre nosaltres. S’està normalitzant que no hi hagi un ésser humà decidint per nosaltres, sinó una IA. Insisteixo, si veus, no ho sé, un vídeo a YouTube, no és un humà qui decideix quin vídeo et recomanarà després, sinó un algoritme, la decisió la pren una IA. Mai no s’havia vist res igual. És una cosa que ens treu poder. L’altre aspecte on la IA representa un canvi respecte a les tecnologies anteriors és que pot crear idees noves per si mateixa. La impremta no podia crear idees. Algú escrivia un llibre, per exemple, Cervantes va escriure «El Quixot», es va dur a la impremta i la impremta ho va imprimir. No va escriure «El Quixot» pel seu compte. Tampoc no pot escriure una ressenya del Quixot. Només fa el que li manes. Un altre exemple és la ràdio. Vam inventar la ràdio. La ràdio no decideix què retransmetre, si rock and roll, una simfonia clàssica, el discurs d’un general o ves a saber. Nosaltres decidim què retransmet. La IA pot crear textos, música, quadres, imatges i vídeos per ella mateixa.

Potser en tot just uns anys visquem en un món on la major part de les decisions no les prenguin els humans, en què les històries no les expliquin els humans, en què els quadres no els pintin els humans. No tenim ni idea de les implicacions de tot això. Estem acostumats a viure en un món on els humans prenen les decisions i tota la nostra cultura és cultura humana. Això és una cosa estranya que no comprenem. La IA no és dolenta per si mateixa. Pot prendre bones decisions, crear bones històries i donar bons resultats, però el que cal comprendre és que és la primera vegada en la història que ens estan arrabassant el poder i els el donen a alguna cosa estranya, no de rara, sinó d’aliena, però estranya, al cap i a la fi. La IA pensa, pren decisions, crea coses de manera radicalment diferent dels éssers humans. Estem molt a prop d’assolir el punt on deixem d’entendre el món on vivim perquè estarà governat per una intel·ligència estranya que no entenem i ple de coses que no hem creat. Quanta gent al món entén de finances? L’u per cent, sent generosos. Potser en vint anys la quantitat de persones que entenguin el sistema financer, que entenguin de diners, sigui zero. La IA haurà pres el control no només en la presa de decisions. Els diners són un constructe cultural. Nosaltres imprimim els bitllets. Nosaltres vam decidir què eren els diners electrònics.

Totes les criptomonedes com el Bitcoin són constructes culturals. Què passa si la IA inventa noves divises que no entenem? Serem com els ximpanzés i els elefants. Haurem de bregar amb una cosa que no entenem i que és molt més poderosa que nosaltres. I això no serà d’aquí a milers d’anys. Això pot passar d’aquí a deu o vint anys. Un cop més, això seria en el pitjor dels casos, però cal prendre decisions amb cap pel que fa a la IA mentre encara ho puguem fer perquè, si esperem, decidirà per nosaltres.

Lidia. Hola, Yuval. Em dic Lidia, curso segon de l’ESO i volia preguntar: al teu llibre parles sobre la joventut com la baula com a més… com indefensa de la societat, podries parlar-nos una mica sobre aquest tema?

Yuval Noah Harari. Sí. Quan dic que és la baula més indefensa, em refereixo des del punt de vista de la gent que explica les grans històries que regeixen la societat, com les històries dels diners, les històries de Déu o de la política. Els adults, la gent de quaranta, cinquanta, seixanta anys, han sentit aquestes històries tantes vegades que ja ni es paren a pensar en elles. Els adults usen els diners a tota hora. Quan va ser l’última vegada que us vau parar a pensar què són els diners? En aquest sentit, els nens són la baula més indefensa de la societat perquè per a ells és una novetat. No han sentit les històries dels diners ni de Déu tantes vegades i els sorgeixen dubtes. «Què és això? Per què m’ho hauria de creure? Per què és així i no així?». Aleshores, des del punt de vista dels qui expliquen les grans històries vitals, si es produeix un canvi, vindrà dels nens, de les generacions més joves, perquè encara no han interioritzat les nostres històries. Per grans històries entenem, per exemple, que els rics tenen molts diners i viuen en grans palaus i viatgen en avions privats, i que els pobres s’han de dedicar a rentar-los els plats i fregar-los els terres. Per què? Els adults amb prou feines les qüestionem. «Així són les coses». Perquè han sentit mil vegades la història que així és com funciona el món. Però els nens plantegen preguntes molt complicades. Per posar un altre exemple de relat, durant molts anys s’explicava la història que els nens i nenes eren diferents, molt diferents, però que els nois eren millors.

Per això només els nois podien anar a escola, només els nois podien ser capellans, només els nois podien ser polítics, professors o periodistes. I això és una història que es va inventar algú. No era cert, evidentment, però la gent va repetir tant aquesta història que tothom estava convençut que així eren les coses. Fins fa no gaire, a Espanya mateix, les dones no podien anar a la universitat ni votar a les eleccions. Si no m’equivoco, encara no poden ser capellans a l’Església. Els adults van acceptar que així eren les coses i punt. Déu deia que no poden, així que no poden. Però els joves ho qüestionen. «Per què? És cert?». Aquest darrer segle, a molts països del món, Espanya inclòs, la gent s’ha adonat que no és cert. És una història de fa segles, mil·lennis, i no hem de continuar creient-nos-la. S’ha acabat el conte que els nois són millors que les noies. Les noies poden anar a escola, a la universitat, ser polítiques, professores i allò que es proposin. La nostra societat s’erigeix sobre històries que algú es va inventar en algun moment. Algunes d’aquestes històries són bones i ens ajuden a cooperar, però d’altres són tremendament perjudicials. Per això és bo que la gent les qüestioni. «De veritat és així?».

I quan s’adonen que és un invent, poden fer servir el nostre superpoder d’inventar i explicar històries per canviar el relat. Això ha passat una vegada i una altra al llarg de la història. Sovint, com deia, els nens són la baula més indefensa de la societat en el sentit que són els que desconeixen les grans històries. Per això són els que les qüestionen i poden fer que canviïn.

Noor. Yuval, per què dius que totes les persones hauríem d’estudiar Història i fer-nos preguntes?

Yuval Noah Harari. No és obligatori, però crec que ajuda a la vida. Una de les coses que s’aprenen amb la història és d’on venen les històries i això ens ajuda a destriar les veritats del món de les històries inventades pels humans fa centenars o milers d’anys. És una part clau de la història. No tracta del passat, la història gairebé mai tracta del passat. El passat ja va passar, no podem tornar enrere. No podem tornar a l’edat de pedra ni a l’edat mitjana. Per què les estudiem aleshores? Per què s’estudien l’Edat de Pedra o els Reis Catòlics? Perquè són rellevants per a la vida actual. Sigui respecte als nostres sentiments, les nostres emocions, les nostres ambicions, o per entendre tots aquests temes complicats com el que deia dels diners. Us poso un altre exemple: les empreses. Cada dia de la nostra vida tractem amb empreses. Què són? Per entendre-ho, cal entendre la història perquè no són animals, no sorgeixen de la biologia. No creixen com els arbres ni viuen al mar com les balenes. Són constructes. De nou, són històries. Però per viure al segle vint-i-un, independentment que siguis un adult o un nen de vuit anys, has d’entendre el que són perquè cal anar amb compte amb elles.

Igual que en el passat ensenyaven els nens a cuidar-se dels lleons i els elefants. Què passa si un elefant enfurismat es dirigeix cap a tu? Què fas? Era important saber què fer. Avui dia seria molt estrany veure’ns en aquesta situació. Si no coneixem una història, quan sorgeixin problemes, serà molt complicat canviar-la i protegir-nos.

Isabella. Yuval, quin diries que és el desafiament més gran al qual la nostra humanitat s’enfronta?

Yuval Noah Harari. Carai… Quin és el desafiament més gran a què s’enfronta la humanitat? Tenim tres grans desafiaments a nivell mundial ara mateix. Un és el desafiament ecològic. Amb tot el poder que tenim, cada cop estem destruint més el món. Estem matant la resta d’animals, Estem talant els boscos, Estem contaminant els oceans i ens estem carregant el terra on vivim. I no sabem parar. Els que fan això no tenen mal fons, simplement no saben parar. És un desafiament enorme. Un altre dels grans desafiaments és el que esmentàvem abans de la intel·ligència artificial i les noves tecnologies que estem inventant. Estem creant una cosa que podria ser més poderosa que nosaltres. I sí, ens podrà aturar, però potser d’una manera que no ens agradaria. Cal anar amb compte. Aquest és el segon gran desafiament. I, finalment, el tercer desafiament, si ens remuntem al principi d’aquesta trobada, he parlat de les guerres i de la tendència dels humans, fins i tot dels bons, a fer-nos coses terribles els uns als altres. Ara tenim tant poder que com hi hagi una altra gran guerra al món, com la Primera Guerra Mundial o la Segona Guerra Mundial, possiblement serà l’última perquè no sobreviurem. Podríem pensar que els humans som tan llestos que no acabaríem amb nosaltres mateixos, però crec que la paradoxa dels humans és que som animals tan llestos que no podem evitar fer estupideses. No sabem parar.

No sabem frenar-nos. I aquest seria el tercer desafiament. Crec que la clau de tots aquests reptes és la nostra habilitat per treballar en equip. Si aconseguim deixar de barallar-nos i cooperem, podrem solucionar els altres problemes. Tenim poder i coneixement de sobres per bregar amb el desafiament ecològic, per evitar el canvi climàtic, per salvar la resta d’animals, per acabar amb la contaminació. Podríem aconseguir-ho. Fins i tot en aquest aspecte som imparables. Si ens poséssim tots d’acord per fer-ho, res no ens podria aturar. Ho aconseguiríem. El mateix en el cas de la IA, de la intel·ligència artificial. Si tots recordéssim treballar en equip per anar amb compte amb ella, per dictar lleis i normes per evitar que ens passi per sobre, també podríem aconseguir-ho. Però no s’està fent. En lloc d’això, ens estem barallant cada cop més i més entre nosaltres. Crec que aquest és el desafiament més gran al qual ens enfrontem. Som el nostre major enemic. Hem de descobrir com aturar-nos i aprendre a controlar-nos. Crec que és un problema que en gran manera sorgeix del superpoder d’explicar històries.

És una virtut, sí. Fem molt bé amb les històries que expliquem. Com això del futbol, que comentàvem. És una història i és divertit jugar junts a futbol. Però una cosa terrible que fem amb les històries és explicar-nos que som diferents dels altres. Cada grup de gent del món té una història que diu no només que som diferents dels altres, sinó que som millors. Som millors, superiors i més importants. Tots ens creiem el melic del món i que el món gira al nostre voltant. Per això no aconseguim cooperar. Però això no és cert. Només és al nostre cap. Estem tota l’estona inventant-nos històries que som millors que ningú, que som més importants, però només és al nostre cap. Tots tenim aquesta mateixa història i tots estem equivocats. Ningú és millor que ningú. Ningú no és més important. Potser la manera d’adonar-se’n és deixar les històries de banda de tant en tant i centrar-se en el cos. Si ens fixem en el cos, de seguida ens adonem que tots som iguals. Els nostres cossos no són diferents. A tots ens encanta menjar dolços. Tots hem de dormir a la nit. Tots ens despertem espantats al mig de la nit. I no només les persones, també altres animals. Una mofeta, quan s’acosta una guineu, crida la seva mare perquè tots els mamífers i les aus, almenys de petits, depenen dels seus pares.

La connexió entre fills i pares no se la va inventar cap cultura humana. Ve de fa moltíssim temps, molt abans que hi hagués humans al món. Hem de recordar aquestes coses. D’acord que tenim diferents idiomes i religions, però això és recent. Totes les nacions del món, que si els espanyols, els francesos, els russos, els ucraïnesos, els xinesos, són totes dels darrers cinc mil anys. Si ens remuntem cinc mil anys en el temps, no hi havia cristians ni jueus ni musulmans ni russos ni ucraïnesos ni xinesos. És tot dels darrers cinc mil anys, i això no és res. Sembla una barbaritat de temps, cinc mil anys, però hi ha hagut humans al planeta des de fa milions d’anys. Hi ha hagut animals al món centenars de milions d’anys. Si busquem al més profund del nostre interior, descobrim que hi ha moltes més similituds entre tots, fins i tot amb els animals, que diferències. Si ens ho recordem prou, amb sort, les històries del nostre cap deixaran d’enfrontar-nos els uns als altres. Aleshores podrem bregar amb la IA i amb el problema ecològic. Tenim els recursos per fer-ho.

Kristina. Hola, Yuval. Soc la Kristina. Soc mestra d’Educació Infantil i volia preguntar-te que, com que la nostra societat està canviant i evolucionant molt de pressa, quines habilitats i coneixements creus que serien més valuosos per als estudiants del futur i com les institucions educatives podríem adaptar-nos a aquests canvis.

Yuval Noah Harari. És una pregunta molt complexa, però molt important perquè és la primera vegada a la història que no sabem contestar-la perquè no sabem com serà el món d’aquí a vint o trenta anys. Com és obvi, mai no hem predit el futur. Mai no hem pogut predir si hi hauria un terratrèmol, una epidèmia o una guerra, però sí que podíem predir altres coses perquè no canviaven tan ràpid.
Al llarg de la història, hem sabut les aptituds que farien falta per sobreviure i per treballar. Els qui vivien a l’Edat Mitjana, o a l’època dels Reis Catòlics, no sabien quina seria la situació política en vint o trenta anys, però sí que sabien que la major part de la població treballaria el camp. Llavors, si eres camperol, ensenyaves als teus fills a segar el blat, a cultivar-lo, a recol·lectar els grans i moldre’ls per fer pa. Els ensenyaves a construir una casa i els ensenyaves a muntar a cavall o conduir una carreta perquè era el que necessitarien en vint anys. Ara, quan pensem d’aquí a vint anys, no és només que no sapiguem quina serà la situació política, sinó que no tenim ni idea de com seran l’economia, el mercat laboral ni quins llocs de treball hi haurà. Sabem que moltes professions actuals desapareixeran. En sorgiran d’altres, però no sabem quines.

Centrar-nos en una aptitud concreta seria molt arriscat. Fa uns anys, se sentia molt allò que el més important era ensenyar els joves a programar perquè els ordinadors eren el més important del segle vint-i-u. «Sempre faran falta programadors. És un bon sector. Ensenyeu els nens a programar». Ara, la IA d’última generació ja sap programar i millora a passos de gegant. Potser en vint anys tampoc caldran programadors ja. Almenys, programadors humans. Potser faran falta coses totalment diferents. No sabem quines. Ensenyar als joves un conjunt d’aptituds molt específiques és una pèssima idea. Cal inculcar-los la importància de continuar formant-se i adaptant-se als canvis al llarg de la vida. L’única certesa pel que fa al futur és que hi haurà cada cop més canvis més grans i més ràpids. Al llarg de la història, la nostra vida s’havia dividit, a grans trets, en dues etapes. En la primera part de la vida, principalment aprenies. Aprenies com funciona el món i adquiries aptituds bàsiques. En la segona part de la vida, principalment treballaves. Enteneu-me, sempre s’aprèn alguna cosa nova, però els coneixements bàsics del món, les nocions bàsiques per ser camperol, això s’adquiria de jove, i d’adult, de gran, aplicaves el que havies après en la joventut. Això s’ha acabat. Ara, el que vas aprendre a la joventut, quan arribes als trenta o cinquanta, ja no serveix. El món és radicalment diferent. S’ha de reaprendre tot.

És més, la clau per adaptar-se al nou món és oblidar. Has de ser capaç d’oblidar el que creus que saps perquè el que creus que saps sovint interromp i dificulta que aprenguis coses noves. Potser fins i tot hagis de reaprendre a caminar i veure. Abans, quan eres un nadó aprenies a caminar i a veure i fins que et mories aquella era la teva forma de caminar i veure, què canviava? Ara, gràcies a la creació de nous mons virtuals, passarem cada cop més i més temps a la realitat virtual. I les lleis de la física a la realitat virtual podrien ser diferents. Camines d’una altra manera. Veus d’una altra manera. Per això, potser als 20, als 50 o als 60 anys et toqui reaprendre a caminar en un món diferent. I això és impredictible. Per això ens hem de centrar a inculcar-los als joves que s’ha de continuar aprenent i adaptar-se al canvi al llarg de la vida i a tenir la ment oberta. Probablement, l’aptitud més important sigui ser flexible, ser capaç de reinventar-se un cop i un altre al llarg de la vida. Per això, és crucial ser capaç de desprendre’s de les teves idees, ser capaç de dir: «No ho sé». No és gens fàcil perquè, a l’escola i a la universitat, quan algú diu que no en sap res, li posen mala nota. Però la capacitat de dir «no ho sé» requereix molta honestedat i valentia.

El primer pas cap al coneixement és reconèixer que no sabem res. Si fingeixes saber-ho, mai aprendràs res de nou. I això és molt important ara, però sempre ho ha estat. La ciència es basa en la ignorància. El que va inventar la ciència moderna no va ser un descobriment d’un coneixement a Geografia o Astronomia, de Copèrnic o Darwin, no. La gran revolució científica que va donar lloc a la ciència moderna va ser el descobriment de la ignorància. Durant milers d’anys, la gent va pensar que ho sabia tot. Pensaven que un llibre sagrat o un ésser sagrat o el que fos tenia la resposta de tot. «No cal aprendre res de nou, ja ho sabem tot». La ciència va començar quan alguns humans van reconèixer que no ho sabien tot. «No hi ha llibre al món que tingui resposta per a tot. No hi ha ningú al món que ho sàpiga tot. I ara que tenim la valentia i l’honestedat de reconèixer la nostra ignorància, ens podem posar a investigar». Això és la ciència.

Yolanda. Hola, Yuval. Soc la Yolanda. Em dedico a la salut mental. Coneixem la nostra civilització des de fa milers d’anys a través de la ciència i tot el coneixement. Ara mateix estem en uns moments de molta incertesa tant pel que fa a un present immediat com a un futur. M’encantaria que poguessis donar un missatge a la gent jove de com utilitzar els seus superpoders per fer d’aquest món, primer, més sostenible i un món més humà, millor, més agradable.

Yuval Noah Harari. Sí. Crec que el més important que cal entendre és que nosaltres vam fer del món el que és i, per tant, també el podem canviar. El món tal com el coneixem. Per descomptat, no decidim les lleis de la física ni les lleis de la biologia ni creem les estrelles ni les galàxies. No creem res, però sí el món en què vivim diàriament. Com les estructures polítiques, per exemple, que visquem en països i estats; les estructures econòmiques, com que tinguem diners o empreses, o les idees culturals, com les religions o les diferents legislacions de cada país. Són coses que vam crear nosaltres. Ningú ens va obligar a fer-ho. Ningú ens va imposar que visquéssim en països ni quines havien de ser les seves fronteres ni que uséssim diners ni quina mena de diners utilitzar. No. Són coses que vam decidir els humans per nosaltres mateixos. Nosaltres vam inventar aquestes coses i, per això mateix, si alguna cosa dona problemes, tenim el poder i la responsabilitat de canviar-la. Totes aquestes coses les construïm mitjançant històries, sigui la religió, la política o els diners. Les inventem explicant històries. I això no té res de dolent, insisteixo. Les històries no són dolentes per si mateixes, però si una història genera problemes, si genera conflictes i patiment al món, la podem canviar. Nosaltres la inventem, nosaltres la creem. És important que sapiguem que tenim aquest poder. I també és important que usem aquest poder de tant en tant, no tot el temps.

Si canviéssim totes les històries cada dos per tres, la societat col·lapsaria. És com amb el futbol. Si cadascú tingués una idea diferent del que és jugar a futbol i la canviés cada dia, ningú no podria jugar. Crec que el futbol és un gran model de com pot funcionar el món en conjunt. Perquè necessitem països, tribus i grups propis, però també cal que es posin d’acord en algunes coses i que cooperin entre ells. La gent coopera perquè accepta la mateixa història de base, les mateixes regles bàsiques del joc. Si els espanyols tinguessin unes normes per al futbol i els francesos, d’altres de diferents, no podrien jugar junts. Em sembla que és un bon model a extrapolar a gran escala a tot el món. Sí, pertanyem a famílies, països i religions diferents, i està bé. Vosaltres pagueu els vostres impostos al govern d’Espanya o al d’Argentina o al de Mèxic perquè la gent del vostre país tingui la millor sanitat i educació. Però alhora tenim i acordem normes i històries comunes a tots els éssers humans que ens permeten bregar amb els problemes comuns i globals, siguin epidèmies o l’auge de la intel·ligència artificial. La pandèmia de la COVID-19 va amenaçar el món sencer.

Els països intercanviaven informació sobre com bregar amb això. Si un país desenvolupava un medicament o una vacuna que protegís les persones, també se’n beneficiaven la resta de països. Crec que aquest hauria de ser el nostre model: que convisquin les nostres històries locals nacionals pròpies amb les grans històries que ajuden a persones del món sencer a cooperar per un objectiu comú.

Noia. Yuval, ets optimista sobre el futur? I per què?

Yuval Noah Harari. És una pregunta que em fan molt. La veritat és que intento no ser optimista ni pessimista. Els pessimistes pensen: «Tot està perdut. No hi ha res a fer. Morirem», i no fan res perquè pensen que no hi ha solució possible. Si et passes d’optimista i creus que tot sortirà bé, no et preocupes i tampoc no fas res perquè tot acabarà sortint bé. Per què? El punt intermedi és ser realista, entendre que ens enfrontem a grans desafiaments, però saber que encara tenim molt de poder. Tenim tot el necessari per fer-hi front. Cal ser realista i fer alguna cosa al respecte, responsabilitzar-se. En moltes ocasions la major part dels problemes són per culpa nostra, és la nostra responsabilitat resoldre’ls i arreglar-los. Espero que aquesta sigui la lliçó i la conclusió que traiem de tot allò que hem parlat aquí: que som la força més poderosa del planeta. No són els elefants ni les balenes ni els lleons. Res ni ningú ens pot aturar si ens equivoquem. És la nostra responsabilitat impedir que fem estupideses, que actuem com uns irresponsables i uns imprudents. Tampoc no ho pot arreglar un sol individu. Salvar el món no recau sobre les espatlles d’una única persona. Seria impossible.

Cadascú hem de fer fins on ens permetin el nostre poder i els nostres coneixements. Amb sort, plegats sabrem aplicar amb saviesa el poder de la humanitat per crear un món millor, no només per a tots els humans, sinó per a tots els habitants del planeta Terra. Moltes gràcies per escoltar-me i per ser aquí. Sort.