“Fangio i el que vaig aprendre sobre el cervell”

Álvaro Pascual-Leone. Gràcies. Gràcies per venir. Us vull dur al 4 d’agost del 1957. Aquell dia, a Alemanya, a Nürburgring, Juan Manuel Fangio s’estava preparant per córrer un dels seus últims grans premis. Era el pilot dominant en Fórmula 1, al primer campionat mundial de Fórmula 1. Ho havia guanyat tot, era una llegenda. Quatre campionats del món, 23 campionats de grans premis… Semblava que no tenia cap rival i, amb tot, el seu enorme palmarès i la seva enorme capacitat com a pilot no eren suficients. No eren suficients perquè conduïa un Maserati i el Maserati ja no era el cotxe més potent. Hi havia els Ferraris. Però, a més, ell tenia 46 anys, era a la fi de la seva carrera i ja mai ningú ha guanyat amb tanta edat el campionat del món. Necessitava una estratègia nova i, aleshores, fa fer l’impensable. Va sortir amb rodes toves, que són més ràpides, però que es gasten més de pressa.

I va sortir amb només la meitat de la quantitat de benzina que necessitaria perquè el cotxe pesés menys. Va sortir a tota velocitat. Va sortir jugant-s’ho tot per guanyar prou avantatge sobre els seus perseguidors. I l’estratègia va funcionar. Durant la primera meitat de la carrera, va funcionar. Però una part crítica d’aquesta estratègia era que s’havia d’aturar. S’havia d’aturar a la meitat de la carrera per canviar les rodes i per posar més benzina perquè, si no, no acabava. A les 13 voltes, portava 30 segons d’avantatge sobre els seus perseguidors, tots dos Ferraris. I es va aturar. La parada planejada a boxs, una cosa impensable en aquell moment, no era l’estratègia que es feia, va arribar en el moment adequat, però va ser un desastre. Va passar més d’un minut aturat. Va caure inclús un caragol sota el cotxe i un dels mecànics es va haver d’agenollar per buscar-lo. Quan es va reincorporar a la cursa, ja no anava el primer, sinó que anava el tercer, a més de 48 segons darrere dels dos Ferraris. Molts haurien tirat la tovallola, però no Fangio. Fangio va acceptar el repte. Amb rodes noves un altre cop, amb benzina a la meitat de la càrrega, amb el pes mínim del cotxe, va arriscar tots els seus talents. Es va obligar a forçar l’accelerador i a fer servir una marxa més alta a cada revolt que el que havia fet amb anterioritat.

I així, a poc a poc, volta a volta, va recuperar la distància en dues estratègies memorables. Va aconseguir de nou avançar els Ferraris a l’última volta i va guanyar per menys de tres segons. És una de les grans gestes de la Fórmula 1. Es reconeix encara avui. I per a la cursa de la salut cerebral ens ensenya quatre lliçons molt importants que jo vull destacar. La primera és que tots tenim la responsabilitat de ser pilots del nostre cervell. No podem deixar que el cervell ens porti. Hem de conèixer els nostres talents i arriscar-los tots amb coratge, amb propòsit i amb una estratègia inicialment definida. La segona és que hem d’acceptar que els imprevistos ocorren. Són part de la vida. Són una gran oportunitat per al cervell d’adaptar-se, de fer servir la seva plasticitat, de fer-nos millors. Són reptes que hem d’acceptar de bon grat. La tercera és que hem de regular els esforços. Hem d’accelerar al màxim quan puguem, hem de frenar al moment adequat, hem de forçar les marxes, hem de reduir al moment requerit. I la quarta, potser la més important, és que hem de fer les parades als boxs al moment adequat. Ens hem d’aturar abans que es trenqui el cervell, ens hem d’aturar abans que es desenvolupin símptomes, ens hem de cuidar en salut. Uns dels que veien què feia Fangio eren els germans Wood.

Els germans Wood eren uns americans amb un taller de cotxes. Van aprendre aquestes lliçons, les van aplicar a les curses del cotxe i van desenvolupar les estratègies de la parada a boxs, optimitzant-les, fent-les més eficaces, coreografiant-les amb detall, fent servir tecnologies per monitorar el cotxe. I, uns anys més tard, van aconseguir guanyar amb un pilot molt jovenet, de fet, un substitut, perquè el seu pilot principal estava lesionat. Van aconseguir guanyar el Daytona 500 i van canviar la història de la Fórmula 1. Avui dia, la Fórmula 1 es guanya no només perquè el pilot sap conduir, sinó perquè les parades a boxs són crítiques i cada segon guanya campionats del món. En aquesta última temporada de Fórmula 1, la durada mitjana de la parada a boxs va ser de dos segons i mig. Un minut i escaig li va costar al bo d’en Fangio. Però al cervell tenim les tecnologies per mesurar, així com es mesura als cotxes, com funciona el nostre cervell, com es comporta el cervell a la vida quotidiana. Tenim les tecnologies per estudiar i caracteritzar aquest comportament, veure com funciona el motor per dins i les eines per modificar-ho. Tenim la intel·ligència artificial per analitzar i predir riscos abans que ocorrin problemes, per detectar malalties abans que es manifestin, per plantejar tractaments que realment evitin la discapacitat.

Això no és el que fem avui dia. En el cas de la malaltia d’Alzheimer, per exemple, com a mitjana, el diagnòstic ve 15 anys després del principi de la malaltia. 15 anys després. La quantitat de neurones que hem perdut en aquest temps és inimaginable. Amb tot, fent servir l’aturada a boxs a temps i fent servir la tecnologia per monitorar-nos, tenim la capacitat d’empoderar-nos, cadascun de nosaltres, per definir quina salut cerebral volem, què volem fer amb aquesta salut cerebral per poder posar en risc, amb coratge, totes els talents que tenim, per poder definir i perseguir un propòsit. Gràcies a això, no només minimitzarem el patiment individual, sinó que generarem benestar i riquesa per a la societat i salvarem, literalment, la humanitat. Soc l’Álvaro Pascual Leone, soc neuròleg i neurocientífic. Soc valencià, soc catedràtic en neurologia a la Facultat de Medicina de Harvard i soc director mèdic del Centre Wolk de Salut Cerebral, a Boston.

Andrea. Hola, doctor, soc l’Andrea. Amb la tècnica que ens explica, podríem tractar trastorns com l’ansietat o la depressió?

Álvaro Pascual-Leone. Gràcies, Andrea. Semblen coses de ciència-ficció, oi? Això de poder captar l’activitat cerebral, poder-la caracteritzar i poder-la modificar sembla una cosa impossible. Així com era impensable el 1957 el que va plantejar Fangio. Jo crec que, de vegades, hem de tenir el coratge d’acceptar les possibilitats de les tecnologies que tenim, dels coneixements que tenim, i hem d’arribar a la cresta de l’onada amb això. Aquestes tecnologies d’estimulació cerebral, inclús no invasives, que modifiquen petits circuits cerebrals específics, personalitzades, mesurant i identificant el circuit alterat, estan aprovades als Estats Units per l’FDA, cobertes per totes les assegurances mèdiques als Estats Units, aprovades a diversos sistemes a Europa, acceptades a diversos programes i diferents assegurances mèdiques, i estan sent recentment adoptades com a estàndard mèdic de tractament de diverses malalties, en ansietat i depressió, sobretot. Avui dia sabem, de fet ho sabem gràcies a Santiago Ramón y Cajal, que el cervell té moltes cèl·lules molt especialitzades, neurones, però sabem també que aquestes cèl·lules estan connectades les unes amb les altres, que fan unions de neurones i que són precisament aquestes unions, aquests circuits, les que són la unitat funcional de cada cosa que fem, la unitat funcional del cervell.

No funcionem com una cèl·lula, funcionem com equips de cèl·lules, de neurones, que treballen juntes. És el grau de connexió i la mena de connexió d’aquestes unions els que determinen cada cosa que fem. Les alteracions d’aquests patrons d’activitat en aquests circuits és el que dona lloc als símptomes. L’ansietat, la depressió… Són manifestacions d’alteracions de circuits específics. Igual que el fet de poder-se comunicar, poder entendre les coses, sentir amor, tenir desitjos… Tot això són manifestacions concretes de circuits cerebrals específics. Cada cosa que sentim, que pensem i que imaginem és una activitat en un circuit. Les alteracions d’aquests circuits en el seu patró temporal o en la seva distribució espacial, en el seu mapa, és el que dona lloc als símptomes. Les eines, les tecnologies que tenim avui dia, ens permeten mesurar i caracteritzar aquests circuits de manera personal, de manera individual. Si les podem identificar, les podem modificar i, per tant, no és ciència-ficció. Tenim realment les eines per mesurar l’activitat alterada de cada persona que dona lloc als símptomes, a les alteracions que aquesta persona viu.

El que necessitem és plantejar una medicina diferent, en què el plantejament no és posar-te una etiqueta que digui “tens una depressió” o “tens un trastorn d’ansietat”, sinó que el que hi hagi al centre no sigui la malaltia, que el que hi hagi al centre sigui la persona, l’individu. Aquest individu té certs símptomes i els podem anomenar com sigui, però es manifesten amb una alteració d’un cert circuit que podem mesurar i podem modificar. Podem, aleshores, preguntar a la persona si està millor o no. No és ciència-ficció, és el repte de fer un hàbit allò que en aquest moment és nou i quasi inimaginable, com el que va plantejar Fangio l’any 57. De tota manera, crec que val la pena pensar què significa això de poder identificar de manera personal un circuit cerebral que dona lloc a l’ansietat o la depressió i quina implicació té poder-lo modificar, perquè el que passa quan algú té una alteració d’un circuit és que la resta del cervell ho intenta compensar, s’hi intenta adaptar i, per tant, la persona, l’individu, va canviant. La persona, en cert sentit, deixa de tenir un trastorn d’ansietat o una depressió, es converteix en algú amb depressió o amb ansietat com a manifestació d’aquesta alteració. I això no és bo ni és dolent, simplement és la realitat del nostre cervell, tenim capacitats al nostre cervell de compensació.

Quan ara tenim tecnologies que modifiquen l’activitat d’aquests circuits i l’ansietat se’n va perquè s’altera i es normalitza aquesta funció, aquest circuit cerebral, el risc és que la persona ho visqui com una cosa que l’ha canviada i que això mateix creï ansietat, perquè ara ja no soc jo, perquè jo m’he acostumat a ser qui era amb depressió. Això que, de nou, sona una mica filosòfic gairebé, és just el que vam trobar quan vam copmençar a aplicar aquestes tècniques al tractament de persones amb depressió discapacitant. Feia molts anys que patien i que aguantaven la depressió. I una d’aquestes persones, que pels números havia respost meravellosament, que “ja no tenia depressió”, va arribar, plorant com una magdalena, a dir-me que bé que estava. A mi em va causar certa sorpresa. Vaig dir: “Però, si està molt bé, per què està tan angoixada? Per què plora?”. Aleshores, em va dir: “Estic angoixada perquè els meus fills només m’han conegut amb depressió. Jo he patit amb això, però he sigut la seva mare amb depressió, ara ja no tinc depressió i no sé si m’estimaran. No sé com em veuran perquè soc diferent. El meu marit em va conèixer sense depressió, ell em continuarà estimant, però ells, no ho sé”.

Crec que un dels riscos i els reptes d’aquestes tecnologies precises per modificar el cervell és que modifiquem l’essència de la persona. Traiem patiments, però causem canvis als quals, alhora, hem de donar suport perquè el cervell és dinàmic, va canviant d’una manera interaccionada, d’una manera compromesa amb els diversos circuits cerebrals. Crec que ara mateix no pensem que les malalties desapareguin o que les puguem guarir d’una manera completa, sinó en l’estat en què puguem identificar l’alteració cerebral que dona lloc als símptomes d’aquesta malaltia i en poder reduir l’impacte d’aquests símptomes. Si tenim una alteració cerebral determinada… Si jo em moro i diuen a la meva dona: “Escolta, el teu marit ha mort amb una malaltia d’Alzheimer o amb un trastorn cerebral que donava lloc a una depressió severa”, però la meva dona els diu: “Doncs jo no vaig notar res, no funcionava malament o sempre funcionava igual de malament, no va canviar res”. Si aquest és el cas, què importa? Al cap i a la fi, el que importa no és la patologia subjacent, el que ens importa és si funciona o no la persona de la manera que vol. La idea de salut cerebral definida d’aquesta manera és que el cervell funcioni de la manera òptima perquè jo pugui fer el que vull i que em noti i em senti a gust en el que vull, que ve definit pel que vull fer per als altres, no per a mi.

I, si ho defineixes d’aquesta manera, aleshores, la patologia cobra un sentit diferent. Del que es tracta és d’evitar, de promocionar la capacitat del cervell i de controlar la manifestació no desitjada de la malaltia que sigui. Crec que som en un moment en què tenim les eines i la possibilitat de plantejar el tractament clínic dels malalts amb malalties d’aquesta manera, en què puguem empoderar els malalts i que ens diguin: “Què vols tu que funcioni d’una manera diferent?”. I donar les intervencions, els tractaments i el coneixement a la persona per poder maximitzar aquest resultat i, per tant, reduir la discapacitat, encara que continuïs tenint una patologia. Això no és l’important, l’important és que el teu cervell et permeti ser qui ets i com ets. Hem de posar l’ésser humà al centre quan fem servir tecnologies per modificar el seu cervell.

Andrea. Hola, doctor, soc l’Andrea. Fa temps, vaig llegir que a un dels seus pacients amb Asperger se li va aplicar aquesta tècnica per tractar de comprendre les emocions. Aleshores, m’agradaria saber més sobre aquest cas i com ho va viure.

Álvaro Pascual-Leone. Moltes gràcies, Andrea. Bé, aquesta és una persona molt especial i, de fet, podem mencionar el seu nom perquè ha escrit sobre això, ha escrit sobre l’experiència. Es diu John Robinson i va escriure un llibre que es diu “Switched On” sobre l’experiència que va tenir en una sèrie d’experiments que va fer al meu laboratori. La Lindsay Oberman, treballant amb mi, i la Shirley Fecteau estaven interessades a entendre per què la gent amb certs problemes d’autisme sense un deteriorament cognitiu greu, és a dir, que funcionen bé, tenen bona intel·ligència, però, malgrat això, tenen un trastorn d’autisme que els fa difícil relacionar-se amb els altres. En el cas d’en John Robinson, ell havia escrit anteriorment un llibre descrivint el fet que no sabia quan és el moment de mirar als ulls. De fet, sabia que semblava que era important això de mirar als ulls, però no sabia per què, no sabia per a què i no sabia llegir les emocions dels altres. Al llibre anterior que havia escrit, abans que jo el conegués i abans de participar en aquests estudis, de fet, va descriure que va fer un estudi amb diversos amics preguntant cada quant has de mirar la gent als ulls i li van dir: “Cada tants segons”. Aleshores, es va construir una mena de rellotge que vibrava cada tants segons. Aleshores, ell parlava i mirava als ulls, es tornava a despistar i mirava als ulls de nou cada vegada que vibrava.

Aquest trastorn de funció emocional, de funció empàtica en trastorns d’autisme, nosaltres volíem entendre per què era. Una de les hipòtesis és que pugui ser perquè al cervell humà, igual que al cervell de certs animals, hi ha neurones que s’activen quan jo veig algú fent alguna cosa. Ho va descriure Giacomo Rizzolatti. S’anomenen les “neurones especulars” o “mirall” i són les neurones que s’activen quan jo vull fer alguna cosa, però també quan tu fas aquesta cosa que jo vull fer. És el que em permet entendre per què fas el que fas i quina intenció tens i em permet, al meu torn, fer-ho. I la idea que teníem, la hipòtesi que teníem, és que aquestes neurones especulars no funcionaven adequadament en certes formes d’autisme. De fet, la hipòtesi era que estaven inhibides, que hi havia un excés de control d’aquestes neurones. Moltes vegades pensem que el cervell, que ens permet fer coses, ens ho permet fer perquè s’activen parts del cervell i no sabem que la immensa majoria de l’energia que gasta el nostre cervell, més del 90 %, està dedicada a inhibir coses, no a activar-les, sinó a controlar el que s’ha inhibit. Per nosaltres, la hipòtesi és que estaven excessivament inhibides i l’experiment en què va participar en John Robinson buscava inhibir la inhibició, suprimir aquest excés de fre sobre aquestes neurones, alliberar-les, per tant.

Podem mesurar amb precisió on hi ha aquesta alteració cerebral, la podem, una vegada mesurada, caracteritzar. Podem, una vegada caracteritzada, d’una manera precisa i personalitzada, modificar-ne l’activitat. I, quan vam fer això amb en John Robinson, de sobte, d’una manera dramàtica, el món li va canviar. El que descriu al seu llibre és aquest canvi del món en què de sobte m’adono de les emocions que té la gent. I m’adono que, per exemple, quan els meus companys de feina riuen, no riuen perquè jo he fet un bon acudit, es riuen de mi. I m’adono que, quan algú em diu “hola” amb un cert to, no és un to de broma, sinó que és un to agressiu i poc generós. I això dona lloc a un patiment, que ell descriu molt bé al seu llibre, però també dona lloc a una visió diferent del món. La manera en què ho descriu és que aquesta modulació d’activitat va permetre al seu cervell de ser conscient dels colors de les coses. És com si hagués tingut fins aleshores un món en blanc i negre i, de sobte, veu que el cel és blau i que l’herba és verda i que cadascun de nosaltres porta una samarreta d’un color diferent i sap d’una manera diferent el que signifiquen aquests colors. Encara que l’efecte de l’estimulació no dura per sempre i que aquest món en color desapareix i torna a ser blanc i negre per l’alteració que té el seu cervell, amb tot, ara el seu cervell sap que el que veu, encara que ho vegi en blanc i negre, és realment blau i que el veu a sota, l’herba, encara que ho vegi en blanc i negre, és verd.

I pot, per tant, aprendre d’una manera diferent i modificar-se a si mateix. I aquest és el camí que descriu al seu llibre, el qual, per cert, il·lustra un dels reptes de la neurociència. Nosaltres fem experiments per intentar entendre el cervell, però veiem només una finestreta de temps. Necessitem que els participants ens ajudin a entendre realment el que passa i el que fem. I gent com en John Robinson, descrivint aquest aspecte subjectiu, dona lloc a un aprenentatge que es pot després traduir en benefici dels altres, que és el que hem intentat fer per convertir aquesta mena d’intervencions en possibles opcions de tractament per a gent amb alteracions com trastorns de l’espectre autista.

Cristina. Hola, Álvaro, em dic Cristina. Sempre m’ha cridat molt l’atenció el concepte de plasticitat cerebral. Com funciona exactament?

Álvaro Pascual-Leone. Moltes gràcies, Cristina. Saps què? La idea aquesta de plasticitat cerebral, el primer que la menciona, d’una manera explícita, és William James, el famós psicòleg americà. William James diu que… Parlava dels hàbits, del fet que ens acostumem a fer alguna cosa. Aleshores, diu que el sistema nerviós, el cervell, ha de ser una estructura, un material, que sigui capaç de doblegar-se a la influència, però que no es doblegui immediatament, de seguida i del tot, que costi. Que sigui modificable, però que no sigui d’una manera que cada experiència et canviï per sempre. Defineix, per tant, el concepte de “plasticitat” com una cosa que necessitem tenir la quantitat adequada de plasticitat. Ni massa poca, ser massa rígids, ni massa, ser massa flexibles. Això després ho pren, molt de temps després, Santiago Ramón y Cajal i ho converteix en la descripció específica de com es pot conceptualitzar això d’una manera cerebral, del seu enteniment del cervell. I diu que cada cosa que fem, aprendre a tocar el piano, relacionar-nos els uns amb els altres, aprendre una llengua, ser un bon paleta, ser pilot de carreres com Juan Manuel Fangio, qualsevol cosa que puguem imaginar, fer, pensar, sentir, necessàriament requereix que el cervell canviï. I aquest canvi del cervell ha de tenir dos passos. Un primer pas en què les connexions que hi ha es facin servir millor, es facin servir d’una manera més eficaç. I després, a partir d’això, gràcies a aquest canvi, que es vagin reforçant aquestes vies, que vagin canviant.

Jo sempre hi penso amb el trànsit i les carreteres d’una ciutat. La idea és que pots, de primer, fer que el trànsit flueixi millor per les carreteres que hi ha. Però, a continuació, a mesura que flueix el trànsit, més o menys, les carreteres canvien. Imagina que tinguéssim un mapa de carreteres que es va adaptant, que va afegint, d’una manera flexible, més o menys carrils, depenent de quina mena de despesa vols fer. Per tant, Santiago Ramón y Cajal concloïa que, realment, tenim l’oportunitat de ser arquitectes del nostre cervell. Jo crec que, realment, el que tenim és la responsabilitat de ser arquitectes del nostre cervell perquè el que fem determina l’amplada de les carreteres, determina quants carrils hi ha. Això és la plasticitat cerebral. La plasticitat cerebral és una mena d’invent de la natura per suportar el fet que el canvi natural, l’evolució del cervell, és massa lent. El món canvia i, quan canvia el món, necessitaries canviar els gens i la seva expressió perquè canviï el cervell per suportar aquest canvi al món. Però el canvi al món és moltíssim més ràpid que el canvi genètic. Per tant, necessitem un invent nou que permeti que el cervell s’adapti als canvis del món extern i intern. La majoria de nosaltres fa servir un telèfon mòbil avui dia, però això era inimaginable fa dues generacions. Amb tot, en dues generacions no hi ha cap canvi genètic possible.

Per què sabem coses i canviem gràcies als telèfons mòbils? Perquè la nostra pròpia inventiva i creativitat humana dona lloc a canvis al món extern i intern de l’organisme que requereixen aquesta capacitat d’adaptació del cervell, aquesta plasticitat. I la manera normal de funcionar del cervell és que canvia. Canvia contínuament, canvia amb les connexions de cada neurona, canvia cada quatre segons. El notable és que es mantingui una essència de l’ésser, perquè és tan flexible, el cervell. Aquesta és la plasticitat cerebral. No és bona ni dolenta. És la possibilitat d’aprendre coses noves, però també és la possibilitat de desenvolupar hàbits negatius, canvis maladaptatius o símptomes de malaltia. El dolor neuropàtic i l’espasticitat són símptomes molt discapacitants deguts a la plasticitat. Hi ha malalties causades perquè el cervell és massa plàstic. Les malalties de l’espectre autista es caracteritzen per això. Aquest cervell té una plasticitat massa bona, massa eficaç. Unes altres malalties, com les esquizofrènies, tenen massa poca plasticitat. Costa massa canviar-la. Per tant, la plasticitat és una propietat intrínseca i essencial del cervell humà. Hem de mantenir el cervell amb eficàcia i plasticitat perquè sigui un cervell sa, però ens hem d’adonar que no la podem activar i desactivar. El que podem fer és guiar-la per al benefici de cada persona.

Permet-me que t’expliqui un exemple de plasticitat en acció. Imagina que, com aventurava Santiago Ramón y Cajal, vols aprendre a tocar el piano. Vols aprendre a fer un exercici de cinc dits amb el piano. Quan toqui el metrònom, prems amb el polze una tecla i t’ho muntes per fer amb els altres dits la seqüència adequada. Però, quan torni a tocar el metrònom, l’has de prémer amb el dit petit, després tornar al polze i tornar al dit petit. Si no has tocat mai un instrument musical, això costa un temps. Però tots som capaços d’aprendre coses noves. És una qüestió de dedicar-li esforç i temps i parar-hi atenció. En els experiments, si pagues prou a la gent, hi dediquen moltes hores, per tant, poden aprendre després de dues hores al dia, durant cinc dies, a fer-ho molt bé. La pregunta és què canvia al cervell. I el que canvia al cervell és que, de primer, tal com predeia Cajal, les connexions del cervell al moviment de cadascun dels dits s’optimitzen. Envies els missatges d’una manera més eficaç. Però després, a mesura que continues millorant, el teu cervell canvia i, aleshores, genera una nova manera de funcionar en què jo moc el polze després del dit petit i abans del dit anular. Moc el dit del mig abans d’un dit i després de l’altre. Aleshores, tinc unions de neurones que codifiquen, finalment, tot el moviment dels cinc dits. Això és el que tenen els pianistes.

Per començar, optimitzes, dediques més recursos del cervell al control dels dits. Després, hi dediques menys recursos perquè generes una manera nova de funcionar del cervell. El més notable d’aquest experiment no és que aquests canvis tinguin lloc i que puguin tenir lloc en qualsevol moment de l’edat. El més notable és que, si tu imagines que toques, si simplement imagines que ho saps fer i imagines el que sentiries, aquest entrenament mental et canvia el cervell igual que l’entrenament físic. I et dona un avantatge per aprendre a tocar el piano. És a dir, el risc de la plasticitat és que tot el que pensem canvia el cervell. És millor que vagis amb compte amb el que penses. La gran virtut de la plasticitat és que podem modificar el cervell per fer-lo capaç de fer coses que, en principi, potser són quasi inimaginables.

Rosa. Hola, doctor. Em dic Rosa i volia saber quines implicacions té això de l’aprenentatge. És a dir, si podrem accelerar l’aprenentatge d’una llengua nova o d’un instrument.

Álvaro Pascual-Leone. Moltes gràcies, Rosa. Seria fantàstic, oi? Poder aprendre d’una manera més eficaç i al més ràpid possible. De fet, ho podem fer. Com a mínim, hi ha dues maneres de fer-ho. La primera és… Segur que has vist gent jugant a bàsquet i preparant-se per fer tirs lliures. O esquiadors que estan a punt de descendir de muntanyes molt empinades. I els veus allà col·locats i imaginen el que faran posteriorment. En el servei de tenis, una de les maneres d’entrenar a servir bé és imaginar, abans de fer-ho, el que faràs. Aquests entrenaments mentals, aquestes visualitzacions mentals, activen aquests circuits que volem modificar amb la plasticitat per generar l’aprenentatge. El que és important és adonar-se que importa com ho visualitzis. No és el mateix imaginar que ets una càmera aquí dalt, veient-te a tu mateix fer coses. Això és visualització visual, però no és la vivència de com et sents quan et mous. El que vols és fer una visualització sensoriomotora, és a dir, imaginar com et mouries, encara que no et sàpigues moure per fer-ho. És una mica curiós, però importa l’estratègia de visualització. A l’esport es fa servir per accelerar l’aprenentatge. La majoria de nosaltres, a qualsevol feina que tenim, ho fem. Imagines com et sentiràs quan t’enfrontes a un malalt nou o quan et planteges una relació amb un client.

I aquest entrenament previ, aquest preescalfament del cervell, dels circuits del cervell, accelera l’aprenentatge. Però, a més, hi ha una altra manera de plantejar-ho, i és dir: “Bé, si aprenem alguna cosa, ho fem gràcies a un circuit cerebral”. Si podem tenir tecnologies que permetin mesurar aquest circuit cerebral i caracteritzar-lo, identificar-lo en la persona, podem, potser, directament modificar-lo. El podem encendre i accelerar en la seva activitat. Podem fer servir tècniques d’estimulació cerebral per accelerar l’aprenentatge, perquè el que fem és com si empenyéssim la persona al balancí perquè es gronxi més de pressa. Induïm el canvi, facilitem el canvi, i les tècniques d’estimulació cerebral, quan activem selectivament certs circuits, permeten que es modifiquin plàsticament d’una manera més ràpida. Per tant, tenim diverses formes, des de conductuals fins a neurotecnològiques, per accelerar l’aprenentatge. Això és fantàstic, perquè ho podem aplicar a gent amb problemes d’aprenentatge per fer-los més capaços. També és un problema ètic enorme perquè qui decideix a qui acceleres? Si jo tinc fills i vull que siguin molt bons jugadors de futbol, els puc accelerar els circuits? El risc al cervell és que accelerar aprenentatges, modificar la plasticitat, no ocorre només en un punt, sinó que altera tot el cervell. I, per tant, el que guanyes d’una banda potser ho perds de l’altra.

Borja. Hola, Álvaro. Em dic Borja i, després d’escoltar-lo, m’agradaria preguntar-li on queden l’ètica i els drets en aquest terreny.

Álvaro Pascual-Leone. Gràcies, Borja. Bé, crec que ser conscients de les implicacions de les eines que tenim, tant per mesurar com per, sobretot, modificar l’activitat cerebral de cada individu, el que fa és requerir un plantejament ètic molt seriós, en què aquesta activitat cerebral que jo puc mesurar sigui i es mantingui propietat teva i en què aquesta modificació que jo puc induir no sigui acceptable que es produeixi sense tu tenir clarament el control i donar permís. Necessitem redefinir els drets humans per incloure aquesta capacitat de llegir i modificar l’activitat del cervell. Perquè, si no, el risc és que podem canviar les persones sense que elles ho vulguin. Això, des d’un punt de vista ètic, no és acceptable. A més, hi ha la pregunta de com assegurar que hi hagi accés a aquestes capacitats per a tothom, que hi hagi, per tant, equitat, etcètera. Necessitem uns neurodrets que tinguin en compte aquesta capacitat que tenim a les neurotecnologies de modificar i caracteritzar cervells i de llegir-los. Ara com ara, no els tenim implementats adequadament.

Ara per ara, el nostre telèfon mòbil, per exemple, sap més de com som, qui som i com ho fem del que som conscients que sap. Aquestes dades no són propietat teva, són propietat de les empreses que fan les aplicacions que fas servir. Per tant, les poden fer servir com ho creguin adequat. Necessitem reestructurar la propietat i els drets humans per incloure-hi apropiadament aquesta mena de plantejament. I necessitem també tenir el valor de definir i de, com a mínim, discutir quina mena d’experiments són adequats fer i quina mena d’experiments és millor no fer. L’avenç de la tecnologia, el desenvolupament del coneixement, no és una cosa que vulguem frenar, però és una cosa que volem ser conscients de com es farà servir i quins límits volem, com a societat, posar sobre els seus usos.

Jara. Hola, doctor. Em dic Jara. Finalment, amb el tema, quan surten nous avenços científics i això, sempre ens ve una mica el dubte de si arriben a tothom o si arriben massa tard. Vostè, com a investigador, com ho veu? Com ho viu?

Álvaro Pascual-Leone. Gràcies, Jara. Bona pregunta. Jo crec que un dels reptes dels desenvolupaments tecnològics en general, dels desenvolupaments del coneixement, és com assegurar que aquest coneixement realment es dissemini, que la gent realment sàpiga el que és possible i tingui accés a aquestes possibilitats o, com a mínim, que ho pugui escollir. Jo crec que et donaria diverses idees i pinzellades. Un dels reptes que tenim, crec que com a metge, com a neuròleg, és que creiem, de vegades, que la nostra missió és dir al malalt què ha de fer. No és això. Jo crec que la nostra missió és empoderar el malalt o la malalta perquè prengui la decisió, ella o ell amb la seva família, de què és millor per a ells. Som elements, eines, vehicles de coneixement per empoderar la gent. O ho hauríem de ser. No prendre la decisió. Perquè jo no soc tu. El que jo soc és algú que sap més de certes coses i que, per tant, et puc oferir què és possible. En l’àmbit de la salut pública, ocorre el mateix en l’àmbit social. Necessitem oportunitats, vehicles perquè la gent sàpiga el que és possible. Després, necessitem un compromís perquè aquestes societats prenguin la decisió de quins recursos posar-hi, què fer perquè aquestes possibilitats arribin a tothom. I això és difícil, això és difícil de fer.

Jo crec que es converteix en una discussió política quasi, no? Però crec que el plantejament de política de salut pública, en què l’èmfasi en salut i en mantenir la salut cerebral s’estableixi com a part de l’estratègia mèdica a seguir, crec que es pot promocionar, per exemple, establint mesures de parades a boxs, per exemple, empoderant els metges de primària perquè sàpiguen com avaluar si el teu cervell funciona bé o no. És quasi impensable avui dia que no et facin una revisió del cor o dels pulmons o que no et mirin si tens càncer, com a previsió, com a antelació de possibles riscos. Amb tot, no fem el mateix amb el cervell. Esperem que et queixis. Això és quasi un crim. Necessitem una política de salut cerebral en què mantenir el cervell sigui un afany de tota la vida, des dels individus i des de l’establiment mèdic, des de la política pública. Per tant, crec que el que destaques és molt important i molt complicat, però crec que és part del debat tant individual com social que cal. Com fer que els avenços es tradueixin, es traslladin, a la gent d’una manera adequada i ràpida. Alhora, cal tenir en compte que moltes vegades traslladem coses que són “oli de serp”, com diuen als Estats Units. És a dir, és la promesa d’una cosa que realment no està demostrat que funcioni. Per tant, també necessitem tenir rigor perquè el que es traslladi, el que et diguin, sigui realment comprovat i realment funcioni. I que no et facin comprar coses o provar coses que no hi hagi prou evidència que t’ajudin.

Natalia. Hola, Álvaro. Em dic Natalia. Quins serien els pilars per mantenir la nostra salut cerebral?

Álvaro Pascual-Leone. Gràcies, Natalia. Bé, jo crec que… Et comento els pilars, els factors importants, en un segon, però permet-me que abans destaqui una idea. I és que la noció del que és útil per a la població pot ser molt diferent del que és útil per a la Natalia. És a dir, hi ha pilars que sabem que, estadísticament, en una població ja van bé, però que, potser, són equivocats per a la Natalia. És a dir, realment, el que volem saber cadascun de nosaltres, al cap i a la fi, no és que hem de menjar menys carn vermella i més llegums, sinó que el que volem saber és “jo, l’Álvaro, què he de menjar”. No que hem de fer més exercici físic, sinó “jo, l’Álvaro, quin exercici he de fer i quantes hores”, etcètera. La raó per què destaco això és perquè, tradicionalment, en estils de vida, en factors d’estils de vida, es plantegen gairebé consells que em feia la meva àvia. Però en medicina no és això el que fem. En medicina, no diem a la gent: “Escolta, pren-te un medicament”. No, li diem quin medicament, quina dosi, quantes dosis, quants dies i què mesurarem abans i després. Això és el que hem de fer amb els pilars de salut cerebral. Perquè el que sabem és que, si volem mantenir una salut cerebral adequada, a part del tractament de malalties que es desenvolupin, l’afany de tota la vida de dedicar esforç i temps a viure d’una manera que es promoguin estils de vida individuals, per a cada individu, que promoguin la salut cerebral, és crític.

I un cervell sa és un cervell que és plàstic, és un cervell que té resiliència, capacitat de suportar imprevistos, que funciona d’una manera òptima, que processa la informació d’una manera eficaç. I per a això necessitem dormir adequadament, mantenir reptes cognitius, continuar aprenent a aprendre, no continuar fent el que ja sabem fer, sinó continuar aprenent a aprendre, és a dir, reptes nous. Necessitem ser físicament actius, molt més del que normalment ho som. Necessitem descansar en el moment adequat, meditar, desconnectar. Però necessitem, sobretot, mantenir-nos connectats els uns amb els altres, no sentir-nos sols, i necessitem tenir un propòsit vital ben definit. Perquè aquesta vivència de connexió i aquest propòsit vital no només en si mateixos són pilars, sinó que són els vehicles a través dels quals tots els altres pilars funcionen, medien l’efecte dels altres pilars. Un podria dir: “Si tu no et sents sol i tens un propòsit vital, et pots permetre menjar menys bé, dormir menys i no fer tant d’exercici”. No seria una bona idea, però és tan potent l’efecte del propòsit vital i de la vivència de la soledat. I, per tant, un pot definir tota una sèrie de pilars, com tu preguntaves, però els hem d’aterrar a les recomanacions, a les prescripcions específiques per a cada individu. I crec que una de les grans oportunitats de la medicina i de la neurologia, específicament, és aterrar i acceptar com a medicines, com a intervencions terapèutiques, els estils de vida. Per donar-te un últim punt, en el context de la demència, el risc de desenvolupar demència es pot reduir en gent que té la malaltia, en gent que té una malaltia que pot causar demència. El risc de desenvolupar demència és pot reduir, aproximadament, un 50 % només enfocant-nos en els estils de vida. El que passa és que és difícil, hi ha moltes coses que cal atendre i necessitem ajuda, necessitem una guia, necessitem consells.

Diego. Hola, doctor. El meu nom és Diego. A mi m’agradaria saber per què una olor o un sabor ens poden transportar al passat o, inclús, per què una cançó et pot fer recordar una persona o et pot canviar l’estat d’ànim. Com influeixen aquests records en el nostre cervell?

Álvaro Pascual-Leone. Gràcies, Diego. Saps? La majoria de nosaltres pensa que el cervell emmagatzema memòries com una mena de fitxes, de targetetes. Tens una cosa que has experimentat i es crea una mena de fitxa i la tens allà arxivada. Jo crec que ens hi acostumem per la manera en què funcionem. T’apuntes les coses i, després, ho mires al quadern. Però realment no és així. El cervell no fa memòries creant representacions noves del que has viscut. El cervell el que fa és generar una connexió, un circuit, que representa aquesta vivència i, quan vols recordar aquesta memòria, literalment, la reinventa. Reinventa com et va fer sentir. No reinventa el que va passar perquè ho està inventant. No recorda el que va passar perquè ho està inventant. El que fa és fer servir el sentiment que vas tenir per regenerar una història que, més o menys, sigui semblant al que tu vas tenir. Per tant, la nostra memòria va canviant. Cada vegada que recordes una cosa, la recordes una miqueta diferent. Per què? Perquè te l’estàs inventant. Això ho pots fer inclús com un joc. Hi ha jocs en què t’expliques una història i, després, al cap d’una estona, la tornes a explicar i la tornes a explicar i, finalment, no té res a veure amb l’inicial, però et fa sentir igual.

Aleshores, els ancoratges que ens fan sentir directament, aspectes de la memòria que ens fan, cerebralment, activar circuits particularment pròxims a la vivència emocional, són particularment poderosos i inclouen aspectes generalment força “primitius”, els anomenem, d’experiències. Les olors són particularment potents. Música, colors, música com a patrons de so. Activen circuits cerebrals molt “primitius”, molt ben definits i molt pròxims al sistema límbic, molt integrats amb l’emoció. I, per tant, ancorem la memòria en això. I tu entres a la casa on va viure la teva àvia i sents l’olor de la teva àvia i la recordes, recordes com et vas sentir, etcètera. La raó per la qual unir vivències a moments concrets, però, sobretot, a aspectes vivencials que ancorin, que et permetin reinventar la història, fent-te sentir el mateix, és molt poderosa per això. Ho anomenem “donar més prominència”, més èmfasi, a l’emoció dins la memòria. I per això recordem realment on vam ser quan vam sentir l’olor de certes coses. Per això, quan ets valencià, l’olor de pólvora t’evoca tota la teva infància per les experiències viscudes a les Falles. Per això, cadascun de nosaltres té un mapa de percepcions que ancoren i estructuren les memòries pel seu contingut emocional.

Us heu preguntat alguna vegada per què tenim cervell? A mi sempre m’ha cridat molt l’atenció. Tinc tres fills i la meva filla era una fanàtica d’“El màgic d’Oz” quan era petitona. A la pel·lícula d’“El màgic d’Oz”, un dels personatges, l’espantaocells, no té cervell. I jo sempre m’he preguntat: “Per què tenim cervell?”. Perquè la pregunta no és tan òbvia i la resposta, com a mínim, no és tan òbvia com et pensaries. Perquè dius: “Per moure’ns”. Bé, però els pops es mouen d’una manera molt més sofisticada que nosaltres i no tenen cervell. Tenen un sistema nerviós amb un munt de neurones, tantes com nosaltres, però distribuïdes per tots els tentacles. És a dir, no necessites un cervell per moure’t, no necessites un cervell per captar el món i l’ambient, no necessites un cervell per veure o per sentir. Per què tenim cervell, aleshores? Jo crec que tenim cervell per connectar amb la resta. És a dir, el sentit del desenvolupament del sistema nerviós com a cervell és per estar connectats amb els que t’envolten, per empatitzar, per ressonar, per fer cos del que vius i veus en els altres. I, si això és així, el gran risc per a la funció del cervell és no sentir aquesta connexió. Això és el que s’anomena “soledat”. Quan estem sols, hi ha dues maneres de definir-ho.

Una és: “Jo puc estar assegut sol en una cadira, però no sentir-me sol, em sento acompanyat per tots vosaltres”. Això no és un problema, això és simplement ser al món en aquest moment. Però, si em sento sol, estigui envoltat per tots vosaltres o no, la vivència de la solitud, això trenca la missió del meu cervell. Si mirem quin impacte té la vivència de sentir-se sol sobre l’expectativa de vida, és tan dolent sentir-se sol com fumar un paquet de cigarretes al dia. La majoria de nosaltres sap que fumar massa no és bo. Fumar, punt, no és bo. Sentir-se sol és tan nociu per a la salut, per al benestar i per a la supervivència com aquest excés de fumar. Per què? Perquè altera la funció del mateix cervell, no permet que es connectin adequadament les parts del cervell i, per tant, mina l’eficàcia dels sistemes de plasticitat, mina l’eficàcia de la capacitat de ressonar, d’incorporar en nosaltres la influència dels altres. El reconeixement de la importància de lluitar contra aquesta solitud és una cosa que a moltes societats s’ha implementat com a polítiques.

Al Regne Unit, hi ha un ministre de Solitud per poder promocionar aquesta relació social entre la gent. La idea que no hi podem fer res, que simplement hem d’acceptar que hi ha gent o moments en què ens sentim sols, no és certa. Perquè tenim exemples, per exemple, la covid, en què, per una sèrie d’accions, d’actuacions socials, per sortir als balcons a cantar a la gent, a tocar i a aplaudir al personal mèdic que anava als hospitals, a unir-nos amb un enemic extern, en què ens sentim units, ens sentim connectats. És a dir, el repte és com fer-ho per viure, per generar aquestes unions, aquests llaços que ens puguin vincular als altres, perquè no ens sentim sols, sinó que ens sentim connectats d’alguna manera. I això es pot buscar i dissenyar i ens podem adonar que aquests llaços i aquestes vinculacions són flexibles, però que les hem de buscar activament, perquè és el que ens defineix. Ens defineix com a éssers humans aquesta capacitat de connectar amb els altres i la necessitem per mantenir un cervell sa. Gràcies.