“Aquest és el miracle de contar una bona història”

Ken Follett. Hola a tots. Gràcies. Gràcies.

Jesús. Hola, em dic Jesús García. Senyor Follett, ‘Els pilars de la Terra’ probablement és el seu èxit internacional més important. Al meu entendre, això és degut, sobretot, al potent començament del llibre: “Els nens van arribar d’hora al penjament”. Quin pes dona vostè a un començament potent per a l’èxit d’una obra? Recorda algun començament que l’hagi impactat?

Ken Follett. Sí, la primera frase és molt important. Per moltes raons, però una d’elles és que, a la llibreria, la gent agafa el llibre, l’obre i llegeix la primera frase. Si és dolenta, el llibre es queda on era. La primera frase ha de seduir el lector. Estic molt orgullós d’“Els nens van arribar d’hora al penjament” perquè ja et diu que la història tindrà lloc en un món cruel. Inclús els nens petits veuran un penjament, quin horror que ocorri una cosa així. Així que ja se sap que serà un món cruel. La primera frase que més m’agrada és d’un llibre infantil que es titula ‘James i el préssec gegant’, de Roald Dahl. I la frase diu: “Fins als quatre anys, James Henry Trotter havia tingut una vida feliç”. No és boníssima? “Fins als quatre anys”. Però què li va passar als quatre anys? Per què no pot ser feliç un nen de quatre anys? Als nens els encanta aquest llibre i és un llibre molt famós a Anglaterra, no sé si a altres països també ho és. Aquí és conegut Roald Dahl?

Públic. Sí.

Ken Follett. Era un gran escriptor de literatura infantil i és un dels seus millors llibres. Ara bé, una primera frase dolentíssima és la de Proust a ‘A la recerca del temps perdut’, ‘À la recherche du temps perdu’. I diu així: “Molt de temps he estat anant tard a dormir”. Quin horror! A qui li importa a quina hora se n’anava a dormir? Però sí que et diu que aquest llibre no serà un llibre normal. És Marcel Proust. I Marcel Proust dedicarà un milió de paraules a analitzar qüestions minúscules. Aquesta primera escena d’un nen petit al llit dura moltes pàgines. Està esperant que la seva mare vagi a fer-li un petó. Doncs quin recurs narratiu. Així que, d’alguna manera, com a primera frase, és dolenta, però li has de reconèixer que t’avisa de la mena de llibre que tens al davant i, si no t’agrada, llegeix una altra cosa. Quines altres primeres frases? “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se desgraciada”. Tolstoi. Aquesta m’agrada molt. I m’agrada perquè és misteriosa. “Cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se desgraciada”.

De seguida, et poses a pensar en famílies que coneixes i en la teva pròpia família: “La meva família és així? Té un motiu especial per sentir-se desgraciada? I la gent que conec? I la meva família? Tenien algun motiu especial?”. I hi entres. Tolstoi t’atrapa d’una forma molt subtil. I deixeu-me parlar-vos d’una última primera frase. “És una veritat mundialment reconeguda que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, necessita una esposa”. Aquesta és de Jane Austen, d’‘Orgull i prejudici’. En primer lloc, et planteja la trama: el llibre anirà sobre noies que busquen marit. Molts i moltes de vosaltres coneixeu el llibre, i és el preferit de milions de persones. Però fixeu-vos que no comença amb això. Comença dient: “És una veritat mundialment reconeguda”. Però no és cert! No és una cosa mundialment reconeguda i ni tan sols és cert que un home solter, posseïdor d’una gran fortuna, necessiti una esposa. Aleshores, per què ho diu? Perquè, en aquell poble, totes les mares busquen un marit a les seves filles. I, en aquella història, arriba al poble un home molt ben plantat posseïdor d’una gran fortuna. I és un heroi romàntic, per tant, és una mica arrogant. Té molt bona planta. Una roba fantàstica. Però no es pot assumir que estigui buscant esposa. Potser és molt feliç gastant-se la seva fortuna al palau.

Però totes pensen que ha d’estimar una de les seves filles. I aquesta és una trama comuna per a una novel·la romàntica, però jo crec que el que distingeix Jane Austen de qualsevol altre autor de novel·la romàntica és que ella es riu de tot això. Quan diu: “És una veritat mundialment reconeguda”, s’està mofant. Són les mares qui s’ho creuen. I la genialitat de Jane Austen és aquest rerefons de burla subtil. No és cruel amb els personatges. Es riu d’ells, però amb delicadesa. Això és el que la fa destacar entre la resta de novel·les romàntiques i la fa una de les grans. Quina resposta més llarga que t’he donat.

María. Hola, soc la María. Soc estudiant i molt fanàtica de l’escriptura. Si fos el meu professor de Literatura, quins autors o autores em recomanaria i quins autors o autores són els seus preferits?

Ken Follett. Jo crec que el més important és llegir molt. El que importa no és tant què llegeixes, sinó que llegeixis molt. I tots els escriptors i les escriptores que conec han estat grans lectors des de la infància. I, després de llegir un parell de centenars de novel·les, sabràs molt sobre com s’escriu una novel·la. Sabràs què són les frases, els paràgrafs i els capítols. Sabràs com s’escriu un diàleg. Sabràs com es descriuen les persones i els llocs. Tant se val el que llegeixis, tot això ho estaràs aprenent. Ara jo tinc un gust molt ampli. Llegeixo novel·les policíaques, ciència-ficció, novel·la històrica… A vegades també llegeixo novel·les més intel·lectuals. M’interessa tota mena de literatura. Però, quan et converteixes en escriptor, comences a llegir d’una altra manera. I el que recomano a qualsevol que es vulgui dedicar a l’escriptura, i és el que jo faig, és preguntar-se per què el llibre funciona, per què crida l’atenció. Això si el llibre té èxit. Si no, aquesta pregunta no val. Però, si el llibre ha tingut èxit, cal preguntar-se per què. Sigui del tipus que sigui.

Pot ser una novel·la literària que ha guanyat premis o un llibre que ha venut moltes còpies, però sempre cal preguntar-se per què, què té aquest llibre que a la gent li agrada tant. Hi pot haver moltes respostes i, com més en puguis trobar, més possibilitats tindràs d’escriure un llibre que funcioni. Aleshores, què llegeixo jo? Bé, als 12 anys vaig descobrir dos autors que avui encara són els meus preferits. Un és Shakespeare i l’altre és Ian Flemming, el creador de James Bond. Les obres de teatre de Shakespeare les llegia com si fossin novel·les. Simplement, m’agradaven les històries. Encara que això no és del tot cert. En el fons, jo sabia que la forma en què aquelles històries estaven escrites tenia alguna cosa d’especial. Quan tenia 12 anys, i a vegades encara em passa, hi havia frases de Shakespeare que llegia i pensava: “Però que bo!”. El petit Follett era tot un crític literari. I, sobre James Bond, bé, als 12 anys les històries de James Bond m’al·lucinaven. Vaig aprendre molt. Són supereducatives, per a un nen de 12 anys, les històries de James Bond. Eren superemocionants. I, deu anys més tard, quan em vaig començar a plantejar escriure la meva novel·la, vaig recordar l’emoció que sentia cada vegada que agafava un llibre nou de James Bond. “Quines ganes, m’encantarà!”.

I jo volia que els meus lectors sentissin el mateix amb els meus llibres. Volia que els meus lectors diguessin: “Quines ganes, un llibre nou de Ken Follett!”. Ian Flemming va ser una inspiració per a mi en aquest sentit. És clar, jo no escric res similar a les seves obres, i tampoc podria, és un geni. Ian Flemming va crear un estil literari que s’ajustava perfectament al seu protagonista. I poca gent fa això. Lee Child és un altre dels autors que sí que ho sap fer, amb els llibres de Jack Reacher. L’estil és perfecte per al personatge. Hi ha més autors així, però és poc comú, així que a aquests dos els admiro. Els llibres de James Bond els he llegit tots dues vegades i ja els he deixat, però continuo llegint Shakespeare i continuo anant a veure les seves obres. I cada vegada que veig un teatre de Shakespeare aprenc alguna cosa nova. I els autors que més gaudeixo no són necessàriament els que m’han influït. Per exemple, Gabriel García Márquez. Crec que he llegit tots els seus llibres. I tot el món coneix ‘Cent anys de solitud’. En els meus temps d’universitari, no hi havia un hippy que no el llegís. Jorge Amado, l’escriptor brasiler que escrivia en portuguès. M’encanten les seves obres. Era un gran escriptor i, a més, era molt graciós. El seu llibre més famós és ‘La senyora Flor i els seus dos marits’. Quin bon títol: ‘La senyora Flor i els seus dos marits’. M’agrada molt la literatura francesa. Balzac, Zola, Victor Hugo. Els he de llegir traduïts. En francès puc llegir novel·la moderna, però el francès antic no el sé llegir.

Una cosa que recomano és llegir les traduccions de llibres escrits en una altra llengua, t’amplia molt l’horitzó. Perquè una part dels llibres escrits originalment en la teva llengua tindran molt en comú. Quan llegeixes alguna cosa de literatura russa, per exemple, o de literatura francesa o llatinoamericana, no té res a veure. És una cosa totalment nova per a tu i dius: “Ah, podria fer això”. A veure, després no ho fas. Jo no escric realisme màgic, no soc capaç de fer-ho, de cap manera. Però t’obre la ment. Bé, m’has demanat que et recomani un escriptor. Bé, si m’hagués de quedar amb un, tornaria a Jane Austen. Per què? Perquè ella va donar estructura a la novel·la. Abans de Jane Austen, si penses en les novel·les del segle XVIII, veuràs que són disperses. Com ‘La història de Tom Jones’. Són llarguíssimes, desestructurades… L’heroi va d’aventura en aventura. I Jane Austen, normalment, el que fa és presentar-te un grup reduït de personatges, i tot el conflicte sorgeix entre els quatre o cinc personatges principals i un grapat de personatges secundaris. I ja està. I la història és lineal. Comença amb una pregunta, amb qui es casarà l’Eliza?, i acaba amb l’Eliza casant-se amb l’home indicat. I aquesta és l’estructura de la novel·la moderna: introducció, nus i desenllaç. Les novel·les de Jane Austen les llegeixo sovint per no oblidar com es fa.

Sara. Hola, senyor Follett. Soc la Sara, també soc estudiant i tinc una pregunta per a vostè. Tots ens imaginem, al cap i a la fi, els protagonistes i els personatges del seu llibre d’una manera diferent. Aleshores, al musical d’‘Els pilars de la Terra’, que, per cert, tinc moltes ganes de veure’l, com se sent vostè en donar vida de nou a aquests personatges i identificar-los i tot això?

Ken Follett. Quan llegeixes una novel·la, t’imagines l’aspecte dels personatges. O, almenys, si jo he fet bé la meva feina, tu te’ls podràs imaginar. Qualsevol autor mitjanament bo et farà una descripció de tots els protagonistes. Després, venen i et diuen: “Farem una pel·lícula. L’actor que interpretarà l’heroi és aquest”. I tu dius: “Però si no se li assembla gens! No té res a veure!”. Però, és clar, és una reacció absurda. Tu et sents així, però és una ximpleria, perquè, quan vegis l’actor en pantalla representant el teu personatge, en deu segons t’hauràs convençut que el personatge és així i t’oblidaràs de la idea que t’havies fet. Perquè per això són bons actors. I amb això responc a la teva pregunta. L’aspecte dels actors, en realitat, és igual. És a dir, hi ha… Si tu has escrit que l’espia és guapo, hi ha mil maneres de ser guapo. Hi ha gent a qui Daniel Craig, qui interpreta James Bond, no li sembla guapo. I després, hi ha una altra cosa. El que nosaltres sentim, el que els escriptors sentim, sobre les pel·lícules, les sèries i també els musicals, són dues coses. Primer, ens alegrem, perquè és un gran afalac. “Volen fer una pel·lícula del meu llibre. Quina passada, no? Que bé que ho faig”. I, segon, pensem: “Però m’ha costat tanta feina crear-ho tot, que sigui lògic, que no avorreixi, que sigui versemblant perquè els lectors es creguin que això podria passar… I si no són tan meticulosos com jo? I si fiquen la pota?”.

Però és el que hi ha. T’hi has d’arriscar. I, pel que jo he viscut, quasi sempre, la gent que fa pel·lícules i sèries sap què fa. A vegades, no. A vegades, m’ha anat malament. Quan vaig veure ‘La vall dels lleons’ amb la meva família, els meus fills van anar marxant d’un en un. Va ser terrible, va ser una minisèrie terrible. Però gairebé sempre he tingut sort. I, després, hi ha un altre tema: els autors ens preocupem per les pel·lícules i som uns orgullosos, però, al final, tots agafem els diners. Següent pregunta.

Ricardo. Hola, senyor Follett. Em dic Ricardo. Tinc entès que vostè és músic i que toca el baix en una banda de blues. Com a músic, quina mena de sons i de música imagina vostè a l’hora d’explicar aquesta història? I, d’altra banda, m’agradaria preguntar-li com és possible condensar una complexitat tan gran com és ‘Els pilars de la Terra’ en un musical, en una cosa a priori tan senzilla.

Ken Follett. Són dues preguntes. Una, com és possible condensar ‘Els pilars de la Terra’ en un musical. No es pot. Inclús per a una pel·lícula o inclús per a una sèrie que duri vuit, deu o 12 hores, sempre cal ometre moltes coses, moltíssimes. És una cosa que acceptes des del principi. Saps que estarà inspirat en el teu llibre, però que no ho pot incloure tot. Aleshores, em preguntaves com es pot produir un musical de dues hores i mitja, i el mateix es podria dir en el cas de les pel·lícules, i la meva resposta és que requereix molta habilitat, és molt difícil. Els guionistes són persones amb molt de talent. D’alguna manera, extreuen l’essència de la història i la converteixen en una cosa més breu. Quant a la música d’‘Els pilars de la Terra’, doncs mira: ningú sap com era la música a l’edat mitjana. Una mica després, uns 200 anys més tard, hi havia una forma de cant que ara es coneix com a “cant gregorià”. I és força avorrit, la veritat. És com sentir monjos lamentant-se. Així que, per mi, genial que no hàgiu d’escoltar cap cant gregorià al musical d’‘Els pilars de la Terra’.

Aquesta nit el veuré. Ja he vist alguna cosa. I el que trobes és el tipus de música que el públic espera quan va al teatre a veure un musical. És moderna i té un ritme majestuós. Totes les cançons que he escoltat m’han encantat. Però medieval no és, música medieval no és. I sort.

Covadonga. Em dic Covadonga Villar, soc una gran admiradora seva i m’agradaria saber, senyor Ken, si en Tom, l’Ellen o en William, quin d’aquests, o d’altres, és el seu personatge preferit. I, en cas de sentir tanta passió o admiració per aquest personatge, quin d’ells li agradaria que fos real o que existís en la realitat?

Ken Follett. El meu personatge preferit d’‘Els pilars de la Terra’ és el prior Philip. La raó és la següent: en aquesta història, necessitava crear un personatge que fos completament diferent de mi. El prior Philip és un cristià molt devot. Jo no crec en Déu, no soc cristià. I ell entrega la seva vida al monestir i a l’Església. Res a veure amb mi. Una altra raó per la qual no ens assemblem és que ell és alegrement celibatari. Res a veure! Però, al final, es va convertir en un personatge entranyable. A vegades, als llibres, hi ha una escena que t’explica el que necessites saber sobre un personatge. I a ‘Els pilars de la Terra’ hi ha una escena, força avançada la història, que concreta el personatge del prior Philip. El prior Philip es troba de viatge sobre el seu cavall, i amb ell va un jove monjo, que va caminant. I, en un moment, veuen un abocador. I a l’abocador hi ha un home que havia estat monjo al seu priorat. Es diu Remigi. I, quan era monjo al priorat, era empipador, era un destorb. Era un arrogant que donava problemes. Al final, va haver d’abandonar el priorat. Ara estava buscant sabates a l’abocador.

Una persona normal, com jo mateix, diria: “S’ho ha ben merescut, s’hauria d’haver portat millor quan era amb nosaltres”. Però el prior Philip és massa bondadós per reaccionar així. El prior Philip baixa del cavall, s’apropa a l’abocador i li diu: “Hola, Remigi. T’agradaria tornar al monestir?”. En Remigi, que continua sent un orgullós, li diu: “I quin seria el meu càrrec al monestir?”. El prior Philip li diu: “Cap. Seràs un monjo humil. Però, si vols venir, pots venir”. I en Remigi accepta. Aleshores, tornen al cavall i el prior Philip diu a en Remigi: “Munta tu el cavall”, i el jove monjo respon: “Com? No el pot deixar muntar. El cavall és per a vostè. Vostè és el prior del monestir!”. I el prior Philip li diu: “No t’adones del que passa? Aquest home vol tornar. Això és la salvació. Vol tornar amb nosaltres. Al cel, els àngels estan contents”. Així és el prior Philip. No només convida el seu enemic a tornar, sinó que, a més, li deixa el seu cavall. Això resumeix molt bé el prior Philip, i per això no té res a veure amb mi.

Home. Hola, senyor Follett. És un plaer ser aquí avui amb vostè. He llegit que vostè estudia molt i es documenta molt en històries del passat a l’hora d’escriure la seva obra. Què creu vostè que podem aprendre al món d’avui d’aquestes històries del passat?

Ken Follett. Jo no crec que, abans, la gent fos més sàvia que nosaltres. Tampoc crec que fos més ximple. Crec que, en molts aspectes, era molt semblant a nosaltres. De fet, el que és atractiu d’una novel·la històrica és que els personatges tenen sentiments i preocupacions molt similars als nostres. Per descomptat, viuen en un món molt més cruel, però tenen les mateixes preocupacions. En què pensem nosaltres? En l’amor, en el sexe, en el matrimoni, en els fills. Què ens preocupa? Ens preocupa la nostra carrera, la feina, els diners i la violència i la guerra. Així hem estat sempre. Això sí, abans ho tenien més difícil. No hi havia cotxes ni tele ni jerseis de caixmir per no passar fred. Aleshores, el que a mi m’interessa de la història és el problema de com hem arribat fins aquí des d’allà. Si miro un període històric, el segle XIX o l’edat mitjana, o l’edat de pedra, em crida l’atenció com és que les coses han canviat. Si hi penses, les coses canvien contínuament. Jo tinc 75 anys. Si miro enrere, veig que hi ha hagut grans canvis al llarg de la meva vida. I, si mires més enrere, igual. Però com és que ocorre? Doncs la història ens ho explica. I el que jo intento és explicar aquesta història d’una forma que entretingui el públic.

Molta gent em diu: “Si haguessis estat el meu professor d’Història a l’escola, m’hauria agradat la història”. Tampoc és així. Però els meus llibres sí que són força fidels a la història. Encara que, òbviament, converteixo aquesta història en una cosa agradable. I la majoria no té records gaire agradables d’aquesta assignatura. Però, bé, això és el que m’agrada de la història. No és la gent, perquè no la considero especialment intel·ligent, sinó els canvis i com es produeixen.

Mónica. Hola, soc la Mónica Villar. He llegit ‘Els pilars de la Terra’ i ‘Un món sense fi’ acabada d’operar de la vista. No ho hauria d’haver fet en aquell moment, però era simplement addictiu. I m’agradaria saber si alguna vegada ha tingut la temptació d’escriure ciència-ficció i, també, d’altra banda, m’agradaria saber com imagina també el futur Ken Follett, si és optimista.

Ken Follett. D’acord, ciència-ficció i el futur. A veure. Quan em vaig posar a escriure ficció per primera vegada, vaig començar amb relats breus. No n’he publicat mai cap perquè no valen res, però vaig intentar escriure ciència-ficció, i no ho feia bé. Per què? Perquè jo m’imagino històries que tenen lloc en el món real. Els escriptors de ciència-ficció imaginen històries que tenen lloc en un món imaginari. Cal fer dos salts creatius, i jo crec que la majoria de la gent no té aquesta capacitat. T’has d’imaginar un altre univers, i després escriure una història en ell. Jo no tinc tanta imaginació.

Inma. Hola, Ken. Soc l’Inma i estic encantada de ser aquí. En la seva última novel·la, ‘L’armadura de la llum’, els treballadors es rebel·len contra les màquines a la Revolució Industrial. És com ara la por que sentim amb la intel·ligència artificial. Creus que desapareixeran els creadors de contingut tal com els coneixem i que ens substituiran les màquines?

Ken Follett. Crec que és cert que la por a la IA és igual que la por que tenia la gent al segle XVIII a màquines com la filadora Jenny, la filadora hidràulica, etcètera. I crec que és el que hi ha, la Revolució Industrial va ocórrer i s’inventen coses noves contínuament. I totes les coses noves… Amb tots els avenços, hi ha algú que perd. És natural. Aquest conflicte existirà sempre. Sobre la IA en particular: jo a l’ordinador tinc una aplicació que es diu ChatGPT. És fantàstica per fer cerques. És un motor de cerca molt millor que Google. És clar que, com Google, les respostes que et dona a vegades són incorrectes. Però, així i tot… Mira, jo solia consultar l’enciclopèdia una vegada al dia quan escrivia. Fa 20 anys que ja ni la toco. Ni tan sols sé què fer amb ella. És allà, a la prestatgeria. Però la primera vegada que vaig utilitzar aquesta intel·ligència artificial, el primer que li vaig demanar és que escrivís el primer capítol d’una novel·la de Ken Follett. Em va semblar interessant. I ho va fer. I, bé, sí que hi havia coses en comú amb els meus llibres. Hi havia un escuder i una aldea, i l’escuder feia que els aldeans es reunissin, i hi havia una guerra imminent a molts quilòmetres d’allà. Aquestes coses ocorren als meus llibres. Però em complau poder-vos dir que estava pèssimament escrit. Era horrible.

I em vaig alegrar molt perquè vaig pensar: “Bé, la IA no em prendrà la feina pròximament”. Després, hi ha un altre tema sobre la IA i el treball creatiu. En el treball creatiu hi ha certes regles, és clar, nosaltres mateixos hem començat posant una regla, la de fer que la primera frase del llibre sedueixi el lector. És una bona regla. Però el tema amb el treball creatiu és que, a vegades, els millors resultats sorgeixen quan l’autor trenca les regles. Quan revises la història dels best-sellers, moltes vegades t’adones que un llibre que ha acabat sent un best-seller, al principi les editorials el rebutjaven. Estic pensant en ‘Xacal’, de Frederick Forsyth. Gairebé totes les editorials de Londres el van rebutjar. Però és un clàssic. I tots nosaltres, jo soc deu anys més jove que Fred… La següent generació vam estudiar aquest llibre. Així s’escriu una novel·la de suspens, com ‘Xacal’. Però era diferent. Fins aleshores, no s’havia fet res igual. Per exemple, en el suspens, abans de ‘Xacal’, algú treia una arma i apuntava o disparava. Des d’aleshores, això ja no es pot fer. Poden treure l’arma, però has d’especificar si és una pistola o un revòlver. Quina mena de munició és? Quin rang té? Té precisió dins d’un rang de deu metres, 20 o 30? On és el fiador? Totes les armes tenen un fiador i no funcionen si no el desbloqueges.

Doncs tot això ho has d’explicar. Això no ho feia ningú abans que Frederick Forsyth escrivís el llibre. Ningú t’explicava de quina marca era l’arma ni quina munició s’utilitzava. És a dir, que aquest llibre va tenir una influència tremenda, però al principi el van rebutjar. Ara bé, moltes grans obres creatives sorgeixen en trencar les regles. No sempre es pot fer, cal saber quina regla trencar. Aleshores, crec que a la IA se li poden ensenyar les regles per a una bona novel·la, però no se li pot ensenyar a trencar-les. I per això sospito que la IA no tindrà prou intel·ligència per escriure un bon llibre.

Rosa. Hola. Em dic Rosa i fa poc vaig veure unes declaracions seves a les xarxes socials on deia que a la major part de la seva obra tracta d’explicar com l’ésser humà ha lluitat per la llibertat. I vostè també ha reflectit en totes les persones sobre les quals escriu com han tractat de lluitar contra les injustícies. Avui dia, vostè qui creu que serien aquests herois?

Ken Follett. Aquí hi ha una pregunta fàcil i una altra de difícil. La fàcil: el meu interès per la lluita de l’ésser humà per la seva llibertat. I això està relacionat amb la teva pregunta també. Perquè, entre els canvis històrics que m’interessen, la majoria tenen a veure amb els que ens van concedir llibertats. A l’edat mitjana ningú era lliure. La gent no tenia drets. La majoria no tenia veu ni vot sobre el govern, no podien marxar de les seves aldees sense permís. I, si analitzem els últims mil anys de la història d’Europa, podem veure com, pas a pas, hem anat conquerint llibertats. El primer gran pas va ser la Carta Magna, a Anglaterra, el 1215, que deia que els barons tenien el dret d’evitar que el rei fes certes coses. El rei ja no podia fer el que volgués. Això era una cosa molt important fa tant de temps. O, si mirem, per exemple, les sufragistes, que defensaven el vot femení. No tenien poder. En aquell moment, les dones no tenien cap poder, i la majoria dels homes no volien que les dones votessin. I, així i tot, les dones van guanyar aquesta batalla, les dones van lliurar una batalla política i la van guanyar. Jo veig això i dic: “Com pot ser? Com se les van enginyar? Com ho van fer per obligar els homes a canviar d’opinió?”. I, a Anglaterra, el 1918, la llei es va aprovar al Parlament, i les dones van conquerir el vot.

I em fascina com ho van aconseguir. I, com a història, és genial, perquè venç el desvalgut. I aquestes històries ens encanten, quan un grup de persones, o una sola persona, gairebé no té poder, però al final aconsegueix el que vol. I aquestes són les històries que m’agraden des de fa molt de temps.

Marcos. Hola, senyor Follett. Em dic Marcos Ramírez i també soc estudiant. Potser és una mica atrevit fer-li aquesta pregunta, però quin creu que és el secret per escriure un best-seller? Els personatges, la trama…?

Ken Follett. Doncs, a veure, tot és important. La història ha de ser bona, els personatges han de ser creïbles, els temes han d’interessar a la gent. Però a mi em sembla que hi ha una cosa més important que la resta: que el lector també senti el que senten els personatges. Si un personatge està espantat, el lector s’incorpora al seu seient. “Ai, mare, a veure què passarà”. I, si a un personatge el maltracten, si pateix assetjament, per exemple, el lector pensa: “No és just, això no està bé!”. És com un miracle, no? Perquè, quan llegeixes una novel·la, tu saps que no és cert. I, així i tot, t’hi impliques. Quan un personatge s’enamora, penses: “Tant de bo els vagi bé”. Però tant se val. Si no existeixen! Però ens hi impliquem. O, per exemple, si estàs llegint Stephen King, i fa moltíssima por, potser t’aixeques i mires si has tancat amb clau perquè ningú es coli a casa teva. Tot això són reaccions. Quan llegeixes una història trista, a vegades, plores una mica. Per què plores? És mentida, tu saps que s’ho ha inventat Follett davant de l’ordinador. Però, així i tot, ens hi impliquem. Jo també, eh? Si el llibre que estic llegint és trist, ploro.

O, si veig que a algú l’estan tractant malament, m’enfado. A vegades, vaig al llit dient: “Però com pot ser? Això no està bé!”. I he de dir: “Vinga, Follett, que això s’ho ha inventat Lee Child. Fa el mateix que tu”. Aquest és el miracle de la literatura. I jo crec que, si aconsegueixes que els lectors tinguin una resposta emocional a la teva història, aleshores els hauràs atrapat. Els tindràs enganxats i sense voler deixar el llibre fins que l’acabin. És a dir, que si hi ha un secret… Bé, secret ja no és perquè us ho he explicat. Però no hi ha cap fórmula. És difícil d’aconseguir. No hi ha una forma senzilla d’aconseguir-ho, però sí que crec que és fonamental per escriure un llibre i que li vagi bé.

Bárbara. Hola, senyor Follett, em dic Bárbara i li vull preguntar sobre la seva pròxima novel·la, que es desenvolupa fa 5.000 anys i tracta sobre un tema que em fascina, que és la construcció de Stonehenge. Volia saber què ens pot explicar sobre ella.

Ken Follett. El que em va atreure d’aquesta història és que tot és un misteri. És un monument del sud d’Anglaterra que consisteix en unes pedres enormes, de 25 tones i entre set i vuit metres d’alçada. No sabem qui ho van construir ni com ni per què. Així que jo m’he inventat les respostes a totes aquestes preguntes, però aquestes respostes es basen en les poques coses que sí que sabem. Per exemple, el monument és a la plana de Salisbury, que té uns 780 quilòmetres quadrats. És un terreny que no serveix per cultivar. S’anomenen turons de guix. Hi ha una capa superficial de terra sobre pedra, pedra calcària. I la profunditat de la terra no és suficient per cultivar. Però sí que va molt bé per pasturar. Creix herba i més vegetació que el bestiar, les ovelles, etcètera, poden menjar. Aleshores, per això, jo crec que els habitants d’aquestes terres eren pastors, ramaders. No eren agricultors, no plantaven llavors. Criaven vaques i ovelles. I porcs, també. Aleshores, jo m’he inventat això, però m’he basat en una cosa que sí que se sap. També sabem que les pedres procedeixen d’un bosc a 17 milles, és a dir, 30 quilòmetres. Els geòlegs han trobat les coincidències. Això és pura ciència. Agafen una d’aquestes pedres i saben perfectament d’on ve.

És una dada en què jo em baso. Aleshores, van haver de traslladar unes pedres de 25 tones 30 quilòmetres. Però a l’edat de pedra no existia la roda. No hi havia cap mena de carros. I tampoc se’ls havia acudit la brillant idea d’utilitzar els cavalls i el bestiar per transportar coses. Aleshores, com van aconseguir moure les pedres? Ha d’haver estat la mateixa gent. I el màxim que podien tenir eren cordes. De cordes sí que en tenien, això també ho sabem. Agafaven ceps de mare-selva i els entrellaçaven per fer corda. Així que jo m’he basat en això per imaginar com aquella gent va portar a terme la monumental proesa de moure les pedres enormes 30 quilòmetres fins a Stonehenge. I després, per què ho van fer? Bé, es diu que pot ser per motius religiosos. No se sap, però és una hipòtesi. El que sí que se sap és que la gent de l’edat de pedra observava els moviments que hi havia al cel, del Sol i la Lluna. Perquè Stonehenge està construït per mirar cap a la sortida del Sol en el solstici d’estiu. Però és difícil saber quan és el solstici d’estiu. Devien tenir alguna mena de calendari. I la sortida del Sol tenia alguna importància per a ells.

Així que jo m’he imaginat que adoraven el Sol. Gairebé tots els pobles tenen alguna religió. I la religió natural dels que van construir Stonehenge, per a mi, tenia a veure amb l’adoració al Sol. I, segurament, celebraven algun festival el dia del solstici d’estiu, com encara avui continua ocorrent, de fet, allà a Stonehenge. Aleshores, us he posat alguns exemples de com he intentat endevinar què va ocórrer, però no m’he inventat les idees. M’he basat en dades científiques.

Andrés. Hola, senyor Ken, soc l’Andrés. Malauradament, hem d’acabar, però tinc un dubte: m’agradaria saber com t’agradaria que et recordés la humanitat, com a escriptor o com a persona.

Ken Follett. Com a escriptor, m’agradaria que la gent digués: “Les seves històries eren fàcils de llegir i difícils d’oblidar”. Això m’agradaria. Tampoc ho sabré, seré mort. Com a persona, m’agradaria que la gent digués: “Era més bo que dolent”. Aquestes són totes les meves respostes. Espero que us hagi semblat interessant. A mi les vostres preguntes m’ho han semblat molt. Moltes gràcies per fer-me-les, m’han fet pensar, moltes d’elles m’han fet pensar, cosa que està molt bé. Ja us podeu imaginar que, a vegades, quan els periodistes m’entrevisten, no em fan pensar gens. I això ha estat molt més interessant. Així que, bé, fins aquí. Moltes gràcies a tots.