La importància de triar la paraula adequada

Zuberoa Marcos. Hola, Lera.

Lera Boroditsky. Hola.

Zuberoa Marcos. És un plaer parlar amb tu per fi.

Lera Boroditsky. El plaer és meu.

Zuberoa Marcos. Em sembla molt interessant la teva investigació sobre com el llenguatge modela la manera com pensem i veiem el món i tinc moltes ganes d’escoltar el que ens explicaràs. Moltes gràcies per treure temps per estar amb nosaltres.

Lera Boroditsky. Estic encantada de ser aquí i de conversar amb tu, així que gràcies.

Zuberoa Marcos. Perquè les persones que vegin aquest programa et coneguin millor: Lera, ets professora de ciència cognitiva a la Universitat de Califòrnia, a San Diego, i, si hagués d’explicar la teva àrea de recerca d’una manera molt senzilla, diria que tracta sobre les relacions entre la nostra ment, el món i el llenguatge.

Lera Boroditsky. Exactament. M’interessa com els éssers humans adquirim tanta intel·ligència, com processem la informació que rebem del món i com aquest fenomen tan complex i meravellós que anomenem llenguatge ens permet ser com som d’intel·ligents i sofisticats.

Zuberoa Marcos. Una de les primeres coses que em van sorprendre quan vaig començar a indagar en aquest tema va ser el poder que les paraules exerceixen sobre el nostre cervell. M’agradaria que ens expliquessis si la ciència, la neurociència, ens pot explicar alguna cosa, des del punt de vista científic, sobre com es manifesta aquest poder i com les paraules influeixen en el funcionament del cervell.

Lera Boroditsky. Per descomptat. En realitat, és senzill. Les paraules no estan aïllades. Estan connectades a altres paraules. En la nostra ment, estan connectades a records i emocions. Quan sents una paraula o algú et diu alguna cosa, es desencadenen una sèrie de respostes cerebrals i apareixen records, emocions i idees. Naturalment, cada paraula estarà associada a records i emocions diferents, però poden influir molt fins i tot en el funcionament del nostre cos. Per exemple, el medicament universal més potent que coneixem és el placebo. Té efecte en gairebé qualsevol malaltia. Moltes vegades, si dones a algú una pastilla que no conté cap medicament físic, però li dius que sí que és un medicament, la persona pot començar a sentir-se millor. És molt significatiu el fet que, quan assagem els medicaments, sempre hem d’incloure un placebo per assegurar-nos que el medicament funciona més que simplement dir al pacient que s’està prenent un medicament, perquè només dir-ho ja provoca un gran canvi. En pensar-hi, veig el poder que té aquesta paraula. Et puc donar una pastilla dient-te que és un medicament i, ho sigui o no, això ja influeix en el teu cos perquè comenci a curar-se, a trobar-se millor. Aquesta és una gran prova, que no valorem prou, que demostra com n’és de poderós el llenguatge i que suggereix una direcció a prendre pel nostre cervell i el nostre cos.

Zuberoa Marcos. Si ho haguessis de resumir tot, quins són els grans interrogants que pretens resoldre mitjançant la teva investigació? Quins serien?

Lera Boroditsky. Pa Per mi la gran pregunta és com els éssers humans poden ser tan intel·ligents, com inventem aquests mons mentals tan increïblement complexos en què vivim. Si penses en com estem fets, t’adones que som criatures físiques que rebem estímuls físics del món. Rebem fotons a través dels ulls, ones de pressió a través de les orelles, molècules a través de la llengua i el nas, podem exercir pressió al món per doblegar els dits i flexionar els genolls per desafiar la gravetat; però d’aquests simples estímuls físics passem a reflexionar sobre idees com la justícia, la veritat, l’amor i tot aquest conjunt de conceptes complexos. Componem simfonies, juguem a escacs, enviem naus espacials a l’espai exterior. Com és que la ment humana passa d’aquells fonaments senzills a tot això tan complex? I una de les nostres eines màgiques que ens separa de la resta d’éssers vius és el llenguatge, aquesta habilitat per crear sistemes de comunicació complexos, que també són sistemes per al propi pensament, pel seu desenvolupament i emmagatzematge.

Zuberoa Marcos. Has demostrat que l’idioma que parlem modifica la manera com veiem el món i percebem les coses. Partint d’aquesta premissa, m’interessa molt com ens relacionem entre nosaltres. Per entendre-ho millor, m’encantaria que ens posessis alguns exemples de com la llengua modifica com percebem grans conceptes com la justícia, com has esmentat, però també coses més quotidianes. Seria de gran ajuda.

Lera Boroditsky. És clar. Bé, els éssers humans no tenim una sola llengua, sinó que n’hi ha unes set mil, i totes són diferents per diverses raons. Les llengües tenen sons diferents, paraules diferents, estructures diferents… I cada llengua requereix que els seus parlants tinguin certa informació complementària. Cal parar atenció a qüestions diferents i estructurar els pensaments de maneres diferents. Això pot afectar com pensem des de la base de construcció, des de com percebem els colors, fins a temes molt més abstractes. Et poso un exemple: jo soc parlant nativa de rus i en rus no hi ha una paraula que cobreixi tots els tons de blau que l’anglès anomena “blau”. En rus hi ha una categoria per al blau clar, ‘galubój’; una altra categoria per al blau fosc, ‘sínij’. I no hi ha una paraula que serveixi per a totes dues. Aleshores, la pregunta és si els parlants de rus veuen aquests colors com dos colors molt diferenciats perquè tota la vida els han anomenat amb noms diferents. Doncs resulta que sí. En ensenyar diversos tons de blau a parlants de rus i a parlants d’anglès, es pot veure que els parlants de rus distingeixen molt més ràpidament entre el blau clar i el blau fosc, mentre que els angloparlants, no. Per ells tot és blau, el canvi és subtil. Això demostra que fins i tot a un nivell bàsic, com diferenciar dos tons d’un color, la llengua es fica pel mig i influeix en el nostre sistema perceptiu i el nostre sistema visual. Hi ha molts altres exemples curiosos. Una de les meves experiències preferides va ser una investigació que vaig fer en una comunitat aborigen d’Austràlia. El que em va cridar l’atenció va ser com conceben l’espai i el temps. El temps és un concepte molt important i poderós per a les persones, en anglès. Ara mateix la paraula “temps” és la que els angloparlants més utilitzen. Hi ha una obsessió amb el temps. El motiu pel qual em va cridar tant l’atenció com conceben l’espai i el temps és que quan parlen sobre l’espai no utilitzen paraules com a “dreta” o “esquerra”. No diuen coses com: “Al carrer següent, gira a l’esquerra”. Al seu lloc, tot és al nord, al sud, a l’est i a l’oest. En idiomes com aquest, es parla fins i tot de les parts del cos fent servir els punts cardinals. Llavors, es diria: “Tens una mosca a la sabata nord-oest”. I, si et moguessis, jo hauria de recalcular i decidir en quina direcció està ara. Els parlants d’aquests idiomes sempre han d’estar molt millor orientats del que creiem que l’ésser humà era capaç d’estar-ho. Els nens petits també: si els preguntes on és la casa de l’àvia, apunten directament a la direcció; si els demanes que tanquin els ulls i que assenyalin en direcció sud-est, ho saben fer. Hi ha un experiment que he fet diverses vegades: en una sala plena de distingits acadèmics, he demanat que tanquin els ulls i apuntin al sud-est. Cada persona apunta en una direcció. No és una cosa que els angloparlants controlin, però en aquestes comunitats les persones s’orienten perfectament. D’altra banda, m’interessa com percebien el temps perquè, normalment, cada idioma té la forma de disposar l’espai i, a partir d’això, es construeix la idea del temps, i creem metàfores que relacionen l’espai amb el temps. Per exemple, nosaltres diem que algú té tota la vida al davant o que el pitjor ha quedat enrere, com si el temps transcorregués en un eix del darrere cap endavant. O, en gesticular, col·loquem el temps d’esquerra a dreta, igual que llegim i escrivim, i aleshores dilluns ve aquí, després dimarts, dimecres, etcètera. Disposem el temps en aquest sentit. Quan els vaig preguntar als habitants d’aquella comunitat aborigen que disposessin el temps, el que van fer va ser situar-lo d’est a oest, col·locant els esdeveniments llunyans més a prop de l’est i els esdeveniments més recents més a prop de l’oest. Això vol dir que, si estan donant la cara al sud, per exemple, col·loquen les coses d’esquerra a dreta pel que fa al cos. Si estan mirant al nord, les col·locaran de dreta a esquerra pel que fa al cos. Si són cap a l’est, les col·locaran cap a ells. Per nosaltres això resulta estranyíssim perquè la direcció del temps canvia cada cop que el cos canvia de posició. Segons ells no canvia perquè sempre va d’est a oest i és la nostra idea la que els sembla estranya. Diuen: “A veure, aleshores, si estàs així, el temps va cap allà; si ets així, va cap allà; si ets així, cap allà. Que egocèntric fer que la dimensió del temps et persegueixi cada vegada que et gires”. Si escau, el seu idioma només utilitza els punts cardinals per parlar sobre l’espai i això es tradueix en la seva habilitat per mantenir-se orientats i també com construeixen la seva idea del temps.

Zuberoa Marcos. Aleshores, si ho estic entenent bé, el que dius vol dir que, si posem dos parlants de dos idiomes diferents davant del mateix esdeveniment, no se n’aniran amb els mateixos records i experiències.

Lera Boroditsky. Sí, és així. Hem fet experiments així, en què parlants d’idiomes diferents presencien un accident, per exemple, i després n’analitzem els records. El que la llengua provoca és que prestem més atenció a uns aspectes que a altres i, com que la nostra atenció és limitada, quan ens concentrem en un aspecte, no prestem tanta atenció a la resta. Així que, segons el nostre bagatge lingüístic, potser prestem més atenció a la persona que realitza l’acció, a si es va tractar d’un accident o no, a quantes persones hi va haver involucrades en l’acció, si estaven actuant juntes, si la persona era més gran o menor que tu… Segons allò en què la teva llengua tendeixi a concentrar-se. Així que sí, tal com has dit, si parlants de llengües diferents presencien el mateix esdeveniment i després van a un jutjat, per exemple, en qualitat de testimonis tindran records diferents a causa dels hàbits que tenen en el seu idioma. Intentaré que això soni una mica menys aliè, crec que a la gent a vegades els espanta aquesta idea. La llengua és només una de les formes que pren la nostra experiència. És una forma important, però cada persona també té les seves experiències i àrees d’especialitat. Per exemple, si ets agent immobiliari i vas a una casa, et fixaràs en certes coses, mentre que, si ets un lladre, et fixaràs en altres coses. Segons el que sàpigues i el que t’interessi, prestaràs atenció a unes coses o altres. D’aquesta manera, l’agent immobiliari recordarà certs aspectes, com que hi ha una gotera al sostre, mentre que el lladre no registrarà la gotera, sinó on és la vitrina amb la porcellana, on potser amaguen la plata, i així. Amb les llengües passa el mateix: ens proporcionen un marc d’atenció constant, alguna cosa en la qual t’has de fixar perquè l’has d’utilitzar en el teu idioma.

Zuberoa Marcos. D’acord, et proposaré una altra situació. Què passa amb dos parlants nadius de la mateixa llengua? Tenen ells la mateixa experiència cognitiva quan presencien alguna cosa?

Lera Boroditsky. Dos parlants d’una mateixa llengua han tingut moltes experiències diferents abans. És possible que els vostres cervells siguin diferents d’entrada. Hi haurà moltes fonts de variació individual. Però es poden fer prediccions força sòlides sobre a quines coses prestaran atenció, segons l’idioma. A més de totes les raons per les quals cada persona és diferent, la llengua que parla et pot ajudar a predir en què es fixarà o com organitzarà el seu pensament en comparació amb un parlant d’una altra llengua.

Zuberoa Marcos. Podries posar-nos algun exemple?

Lera Boroditsky. És clar. L’exemple d’abans sobre el blau en rus i en anglès ja és un exemple en què podem dir: “D’acord, ja que sé que en rus hi ha una diferència entre els dos colors, puc predir que els parlants de rus veuran més diferències entre ells”. També et puc posar un exemple amb l’espanyol. Curiosament, l’anglès permet que parlem sobre un accident mitjançant la mateixa estructura amb què parlem d’una cosa intencionada. Si dono un cop a un gerro per accident, cau i es trenca, en anglès és natural dir “He trencat el gerro”. Si l’agafo enfadada i el llenço a terra, també es diria “He trencat el gerro”. El que fa l’espanyol és raonable: fa servir dues descripcions diferents per a les dues situacions. Segurament comenceu l’oració amb un “se”. “S’ha trencat”, “Se m’ha trencat el gerro”. A partir d’aquesta diferència podem començar a predir en què es fixarà la gent. En observar un accident, els angloparlants parlaran de qui ho va fer, qui ho ha trencat, qui ho ha fet malbé, qui ho ha cremat. Així que es pot predir que prestaran més atenció a qui ho ha fet. Per la seva banda, els hispanoparlants estableixen una clara distinció entre una cosa intencionada i una cosa accidental, per la qual cosa és probable que recordin si va ser una cosa intencionada o no. De fet, en fer estudis sobre això, el resultat és precisament aquest: els angloparlants i hispanoparlants observen el mateix esdeveniment i un grup recorda millor qui va fer l’acció i un altre recorda millor si va ser un accident o no.

Zuberoa Marcos. Aquestes diferències sobre com vivim experiències afecten també les relacions interpersonals? Hi ha estudis sobre això?

Lera Boroditsky. La ciència darrere d’això encara és jove, però et puc donar una idea de com la manera que tenim de parlar d’altres persones pot estar influïda per la llengua. Abans hem parlat dels colors, no? Quan posem les coses en dues categories, comencen a semblar més diferents; si les posem en una sola categoria, les veiem més semblants. Això també passa quan parlem d’éssers humans. El llenguatge crea categories constantment. Una categoria molt comuna és el gènere, oi? En molts idiomes, entre ells l’espanyol, hi ha el gènere masculí i el femení, i tot es divideix entre tots dos gèneres. Per tant, si la llengua té el mateix efecte que té en totes les altres categories que crea, ens dona el fals sentit que allò que està en dues categories és més diferent del que deuria, del que és. De la mateixa manera, això ens fa creure que allò que cau dins de la mateixa categoria s’assembla més. Per poder dir coses sobre els homes en general o sobre les dones en general, es comença a pensar que totes les dones són de tal manera, i es generalitza massa en aquesta categoria, i el mateix amb els homes: ells són així i generalitzem de més en aquesta categoria. Aquest és un exemple de com una funció lingüística, que és difícil d’esquivar i que sempre és categòrica, ens fa pensar en els altres amb menys matisos i complexitat del que ens agradaria. Et poso un altre exemple: part de la feina que estic fent ara al meu laboratori se centra en com ens referim a qüestions socials com la immigració. Als Estats Units hi ha un debat molt acalorat sobre els immigrants i la gent utilitza un vocabulari que suggereix que els immigrants són com animals, com rates o llagostes; com si fossin una mena de plaga o malaltia que està infestant el país. És un llenguatge molt carregat i agressiu. Podries preguntar-te com influeix això en la percepció dels immigrants, que al final només són persones que es mouen d’un lloc a l’altre. Com tractem les persones en utilitzar aquest tipus de llenguatge animal? I hi ha paraules que poden ser realment subtils. Per descomptat, si algú diu: “Aquestes persones són animals”, tots ho podem sentir i dir: “Sí, d’acord, això és horrible”. Però a vegades la premsa escriu que “repten per la frontera”. És un verb molt concret. Quins éssers repten? Els rèptils, les serps. Quan utilitzem aquest tipus de llenguatge, ens convidem a pensar en la resta d’humans com a éssers no humans, i això ens porta a permetre tota mena de comportaments inhumans envers altres persones. Aquest seria un altre exemple de com el llenguatge ens pot empènyer cap a un terreny espinós.

Zuberoa Marcos. Lera, aleshores, si tenim clar que la llengua que parlem, l’entorn en què ens hem criat i, òbviament, les experiències que hem viscut modelen el funcionament del nostre cervell i com percebem les coses, les persones, etc.,la veritat és que em sorprèn que després puguem fer les grans coses que has esmentat abans, aconseguir tots els èxits que la humanitat ha aconseguit, sense ser capaços de tenir una comunicació que anomenaré “perfecta”. Escoltant-te, ni tan sols crec que hi hagi tal cosa com una comunicació perfecta.

Lera Boroditsky. La meva cita preferida sobre la comunicació és d’en George Bernard Shaw, que diu: “El problema més gran de la comunicació és la il·lusió que ha tingut lloc”. I llavors a vegades ens sentim com que… “Escolta, però si els ho he dit clarament”. A tots ens ha passat una cosa així. La comunicació perfecta és impossible, però jo diria que justament perquè el llenguatge és un sistema imperfecte i desordenat i que el nostre cervell és un sistema imperfecte i desordenat, som capaços de fer que aquesta complexitat floreixi, perquè permet que hi hagi una varietat increïble, que constantment canvia i evoluciona. És en els problemes de comunicació i en els malentesos on emergeix una comprensió més gran. Moltes vegades, quan ens passa això i diem: “Però si ho vaig deixar claríssim, com pot ser que no m’entengués?” i ens prenem el temps de parlar del tema, ens adonem que potser la decisió va començar al nostre propi cap. I mitjançant aquesta comunicació també podem arribar a comprendre millor alguna cosa. Els éssers humans fem això tot el temps. Així que el fet que tinguem set mil llengües i no només una és una prova fantàstica de l’enginy i la inventiva de la ment humana. Hem inventat no només una manera de veure el món, sinó set mil. A més, aquestes llengües són ens vius. Estan en un canvi constant, en evolució constant. Les modifiquem per adaptar-les a les nostres necessitats. I diem que el sistema és imperfecte, però aquesta flexibilitat del sistema ens permet ser complexos. Els sistemes que intenten ser molt perfectes solen ser molt fràgils. Si et poses a programar un ordinador per primera vegada, introdueixes una ordre que consideres que està totalment clara i quan el programa peta, dius: “Hi ha que veure aquest ordinador! Per què no entén el que li dic?”, quan un humà ho hagués entès perfectament. Passen coses com que preguntes a un ordinador: “Pots passar-me la sal?” i, en comptes de passar-te la sal, el que fa és dir: “Sí, soc físicament capaç de passar-te la sal”. Un humà hauria entès el que volia dir. És aquesta imperfecció la que permet que la complexitat i la màgia floreixin.

Zuberoa Marcos. En relació amb això, hi ha un concepte sobre el qual t’he sentit parlar diverses vegades i que m’agradaria que ens expliquessis una mica més. Em refereixo al que anomenes “realisme ingenu”.

Lera Boroditsky. Sí, tots ens creiem que percebem el món exactament com és i, si una altra persona veu les coses d’una altra manera, considerem que és perquè no se’ls han ensenyat els fets correctes. I si els exposem a la veritat i tot i això no estan d’acord amb nosaltres, potser és perquè són necis, no ho entenen o no són imparcials. No volen acceptar els fets. De forma intuïtiva, creiem que tenim la raó, que estem veient el món com és i que els altres s’equivoquen. El còmic George Carlin sempre explicava un acudit que deia: “T’has adonat que quan vas conduint qualsevol que condueixi més de pressa que tu és un boig i qualsevol que condueixi més a poc a poc que tu és un idiota?”. D’alguna manera tots hem trobat la velocitat perfecta i tots els altres no han triat bé la velocitat per conduir. Atès que el nostre cervell està sempre construint el que veiem al nostre voltant i utilitzen no només la informació del llenguatge, sinó també la informació del llenguatge per realitzar aquesta construcció, hi haurà diferències en allò que la gent veu i creu que és veritat. Per descomptat, estem exposats a diferents fonts i hem tingut diferents experiències, i és en aquests desacords on ens trobem a nosaltres mateixos. Explorar-los és una oportunitat per aprendre alguna cosa nova perquè cadascú de nosaltres té una visió limitada del món. Parlis l’idioma que parlis, comptes amb un sistema complex i elaborat, però només és un dels sistemes que existeixen i quan treus el cap de les estructures en què tu vius i t’apuntes a veure un altre idioma dius: “Va, això mai se m’hauria acudit, que interessant!”, aprens alguna cosa i el teu propi pensament es torna més complex i més flexible. Es poden aprendre moltes altres maneres de fer les coses, hi ha un univers sencer de possibilitats.

Zuberoa Marcos. Aleshores ara m’agradaria preguntar-te què passa quan aprenem un altre sistema, és a dir, quan aprenem una segona llengua. M’encantaria saber, des d’una perspectiva purament científica, si el nostre cervell canvia de la mateixa manera que el nostre cos canvia quan fem exercici.

Lera Boroditsky. És clar, quan fem qualsevol cosa, el cervell canvia. Si pots recordar el que has esmorzat és perquè hi ha un canvi fisiològic a les connexions neuronals del teu cervell i, com que aquestes connexions han canviat, ara pots recordar el que has esmorzat. Per això, totes les nostres experiències provoquen algun canvi al nostre cervell. Hi ha canvis més petits que altres, però el cervell no està mai estàtic. La funció del cervell és estar sempre canviant. Si deixa de canviar, és molt mala cosa. Justament, l’essència del cervell és que sempre està canviant i ajustant-se a les experiències. Quan aprens un idioma, estàs posant en pràctica un sistema nou, tota una sèrie d’habilitats noves, i això està modificant la teva manera de veure el món. Però potser el canvi més gran és que això t’està donant l’oportunitat de parlar amb un grup de persones totalment nou o llegir una altra literatura, pots escoltar el que diu la gent al bus, demanar en un restaurant, entaular conversa amb algú a la plaça … Se us obre un món d’experiències per haver obert la porta a un nou idioma.

Zuberoa Marcos. En el teu cas el rus és la teva llengua materna, no? Però vivint als Estats Units has après anglès i suposo que l’anglès és l’idioma que utilitzes quotidianament, a la feina, al teu dia a dia. Sents que ets diferent segons l’idioma en què parles?

Lera Boroditsky. Per descomptat, i molts bilingües diuen el mateix. El que és difícil és distingir exactament per què. El rus és la llengua de la meva infància i la meva família, mentre que l’anglès és la llengua dels meus estudis, la meva professió i la meva vida adulta. Així que sí, et sents diferent perquè associes coses molt diferents de cadascuna. Hi ha persones bilingües per a les quals tot està molt més barrejat: treballen mig en anglès i mig en espanyol, a casa també utilitzen les dues llengües… Aquest tipus de bilingüisme es diu equilibrat o coordinat. I fins i tot aquestes persones solen dir que senten que són persones diferents quan parlen un idioma o un altre, normalment perquè hi ha diferents associacions emocionals en cada idioma o per com s’espera que siguis dins de la cultura d’aquest idioma. Si has de ser més extravertit i escandalós, i aquesta és l’associació que fas amb aquesta llegua, et comportaràs d’una manera més extravertida i escandalosa. Això s’ha vist en estudis en què es demana a bilingües que canviïn d’una llengua a una altra mentre una altra gent els observa a través d’un vidre, sense poder sentir què estan dient, de manera que han de dir si se’ls veu animats, extravertits, tímids, si tenen aspecte de líder… El seu comportament sembla correspondre’s amb els estereotips de la gent sobre els usuaris d’una llengua determinada. Així que aquesta podria ser una part: et comportes com creus que t’has de comportar segons la cultura en qüestió. En l’estudi que acabo de descriure, en què s’observen vídeos sense so d’algú parlant espanyol o xinès, o vídeos sense so d’algú parlant espanyol o anglès, els observadors tenen la sensació i indiquen que aquestes persones es comporten diferent quan parlen idiomes diferents. L’observador no sap que parlen idiomes diferents. No senten la llengua, només veuen el comportament de les persones, així que sí que sembla que aquests comportaments presenten subtils diferències. Però, és clar, la gran diferència es produeix quan poden sentir el que diuen. Si algú se t’acosta i et parla en la teva llengua materna, encara que no la parlin bé, la sensació és diferent i es crea un enllaç immediat perquè penses que aquesta persona és algú amb qui et podries comunicar i parlar. S’encén una mena d’espurna i sents la connexió. També és un truc que fan servir alguns investigadors quan interroguen. Per exemple, porten una interrogació durant una estona llarga en una segona llengua i, quan ja han tret tota la informació possible per aquesta via, entra un altre interrogador que parla la llengua materna de la persona. Es descobreix que es pot obtenir molta més informació si se’ls parla en la seva llengua materna, cosa que es pot utilitzar amb moltes finalitats. A tots ens ha passat això de connectar amb una persona per primera vegada i sentir aquesta espurna quan hi has connectat en el seu idioma.

Zuberoa Marcos. El que estàs dient és que, en aprendre una segona llengua, adquirim un sistema nou i utilitzem aquest sistema nou, més el que ja teníem, per analitzar i interpretar les situacions en què ens anem trobant, no? Què sabem sobre la integració entre tots dos?

Lera Boroditsky. És una pregunta molt complexa perquè cada bilingüe és diferent de l’anterior. La gent aprèn segones llengües en circumstàncies molt diferents i en moments diferents de la seva vida. Estudiar això és complicat perquè és un grup molt heterogeni. Una cosa que se sap és que, si has començat a aprendre dos idiomes a una edat primerenca i els aprens alhora, aquests idiomes ocupen capes intercalades del cervell. No obstant això, si aprens primer un idioma i després, ja a l’edat adulta, comences a aprendre’n un altre, aquests dos idiomes tindran la seva representació en parts del cervell força diferenciades. Sens dubte, aprendre coses alhora i a una edat primerenca sembla desembocar en una experiència més coordinada i intercalada. Això es nota en com la gent se sent, amb quina facilitat canvia d’una llengua a una altra i amb quina facilitat tradueix entre una llengua i una altra. Però, en examinar com pensen els bilingües, el que veiem és que no són exactament una barreja perfecta de tots dos idiomes. És clar que depèn de la fluïdesa que tinguin i tal, però tampoc són com els monolingües de qualsevol dels idiomes que parlin. És a dir, si jo sóc bilingüe de rus i anglès, si parlo en rus no penso només com un parlant de rus. Tinc matisos de la mentalitat anglòfona. I quan parlo en anglès no penso només com ho fa un anglòfon, segueixo tenint matisos de la mentalitat russa. I si estic canviant del rus a l’anglès, pensaré més com un anglòfon quan parli en anglès i més com un parlant de rus quan parli en rus. Es produeixen desplaçaments entre tots dos, però mai oblides completament l’altre idioma o els altres idiomes que has après. D’alguna manera, sempre estan actius. Hi ha un conjunt de factors generals quant a què prediu el comportament: hi ha allò primer, el que has après primer és important; està allò recent, el que estiguessis fent just abans també és important; i hi ha allò freqüent, és a dir, el que practiques més sovint. La millor manera de predir quina llengua estarà més activa o tindrà més pes dependrà de quin va venir primer, quin es practica i utilitza més i si l’acabes de parlar o vens d’estar immers en aquest entorn lingüístic.

Zuberoa Marcos. Una cosa que a mi em passa com a bilingüe d’anglès i espanyol, i el que diré té relació amb la meva pregunta següent, és que a mi em sembla que l’espanyol és més adequat per parlar, per exemple, d’emocions. No sé si és perquè tinc un vocabulari més extens en espanyol o si és una realitat, així que, a tu, que has estudiat això en les llengües, et volia preguntar si hi ha idiomes que serveixin més que altres per parlar de certs temes.

Lera Boroditsky. Hi ha idiomes que compten amb un vocabulari més ric i elaborat sobre certs temes. Un exemple que m’encanta és com ens referim a les olors. En anglès no hi ha gaires bones paraules per a les olors que només es refereixin a olors. Tenim “penetrant” o… Però no n’hi ha gaires que descriguin només olors. La majoria dels adjectius que fem servir són en realitat referents al sabor. Diem que alguna cosa fa olor dolça o que fa olor d’alguna cosa, de plàtan. Tot i això, hi ha altres llengües que tenen un vocabulari sobre l’olor molt més desenvolupat. Hi ha una família de llengües, les llengües àsliques, que es parlen a Borneo, que tenen molts termes per a les olors. Una de les meves companyes, l’Asifa Majid, ha comparat l’habilitat dels parlants d’anglès, holandès i les llengües àsliques per distingir olors, recordar-los i fins i tot posar-se d’acord en què fa olor semblant o diferent. Els parlants d’aquestes llengües no només tenen un vocabulari més ric quan parlen d’olors, sinó que els és més fàcil recordar-los, categoritzar-los i acordar quins s’assemblen i quins no. Així que aquest seria un exemple que m’encanta d’un idioma amb un vocabulari més elaborat sobre un tema de manera que també es pot predir la capacitat de les persones per distingir alguna cosa que existeix al món.

Zuberoa Marcos. A més del que hem estat parlant, hi ha alguna cosa més en el que estiguis treballant ara al teu laboratori que t’agradi especialment?

Lera Boroditsky. Sí, el projecte que més m’agrada ara mateix té a veure amb les metàfores i com les utilitzem per parlar de problemes socials complexos. És gairebé impossible parlar d’un tema social complex sense recórrer a les metàfores o sobre temes relacionats amb l’economia, la immigració i la criminalitat. Sempre estem usant metàfores: cal retallar el pressupost, cal impulsar l’economia, cal estrènyer-se el cinturó econòmicament… O si parlem d’immigració diem que hi ha una allau d’immigrants, com si fos un desastre natural. Es diu també que hi ha hagut una invasió a la frontera.

Zuberoa Marcos. I això provoca una reacció…

Lera Boroditsky. Provoca por, i la por té tota mena d’efectes cerebrals i corporals i ens empeny a prendre una sèrie de decisions, sí. També podríem dir que hi ha un impuls de mà d’obra immigrant. És una altra possibilitat. El que estem investigant és com poden arribar a influir aquestes metàfores en el nostre raonament. Tots creiem que quan prenem decisions sobre polítiques d’immigració o expressem la nostra opinió sobre aquests temes socials ho fem basant-nos en dades i fets. El que fem en els nostres experiments és presentar a la gent les mateixes dades i fets: “Han arribat tants immigrants a aquesta ciutat. És una quantitat superior a la de l’any passat. El que passa és això”. Tothom rep els mateixos números, però, al principi, o et diuen que hi ha hagut una invasió de mà d’obra immigrant o que hi ha hagut un impuls de la mà d’obra immigrant. Només canvia aquesta paraula i tots els fets són els mateixos. Al final la gent té opinions molt diferents sobre les conseqüències que això podria tenir en l’economia. Creuen que serien positives si has dit “impuls” i els has donat els números i les dades, mentre que, si has dit “invasió” i has utilitzat aquesta metàfora, prediuen conseqüències negatives molt concretes. El que m’impressiona és que només és una paraula, que s’hi cola sense que la gent se n’adoni de manera explícita. Si preguntéssim a aquestes persones sobre la base de quina informació s’han forjat aquesta opinió, mai no subratllarien la paraula d’aquesta metàfora. Assenyalarien els números. Dirien: “Pels fets. He mirat els fets i he pres aquesta decisió”. Però les diferències que podem obtenir alterant una sola paraula és enorme, a vegades tant com les diferències que hi ha entre demòcrates i republicans. Als Estats Units, els demòcrates i els republicans tenen opinions oposades en qüestió d’immigració. Això és el que més m’interessa ara mateix: veure com el llenguatge pot, en secret, estructurar la nostra manera de pensar sobre temes complexos i portar-nos a raonar en una determinada direcció sense que ens aturem a reflexionar sobre el que ha passat.

Zuberoa Marcos. Lera, t’agraeixo molt que hagis dedicat aquesta estona a ser aquí avui.

Lera Boroditsky. Gràcies a tu per conversar amb mi, m’ha encantat.