És Portugal ‘la nova Finlàndia’ de l’educació?

Adelino Calado. Una de les coses que diem als pares és que han vingut a la millor escola del país. De totes maneres, o creuen en l’escola, o canvien d’escola. L’any dos mil tretze, estàvem a la posició set-cents i escaig, érem de les últimes escoles del país. Era senzill: havíem de fer-hi alguna cosa. I vam començar així: oblidem-nos d’on som i intentem treballar perquè els nens aprenguin. I, naturalment, els resultats als exàmens externs van començar a ser millors, cada vegada millors. En aquests moments ja estan per sobre de la mitjana. Estar entre les vuitanta millors escoles del país en els resultats externs és excel·lent.

Isabel Flores. (01:16) DONA: Portugal no para de créixer a les proves PISA als resultats de totes les competències: llengua, ciències i matemàtiques. L’any dos mil quinze, quan s’esperava que baixéssim per la crisi, no, encara vam pujar una mica més, vam consolidar la nostra pujada i la nostra tendència i això va cridar l’atenció.

Joao Maroco. Vam tenir una evolució de gairebé cinquanta punts, és a dir, en termes tècnics, la meitat de la desviació estàndard en l’escala PISA. En termes no tècnics, això correspon a un any d’escolaritat. Això vol dir que el país, els nostres alumnes, el nostre sistema educatiu, en quinze anys van aconseguir guanyar un any d’escolaritat amb relació al que els alumnes… No diré que sabien, sinó que sabien aplicar l’any dos mil.

Isabel Flores. PISA és una sigla en anglès que vol dir Programme for International Student Assessment. L’objectiu d’aquest programa és fer un estudi comparat dels sistemes educatius de diversos països. Al principi només era per als països de l’OCDE, però s’ha anat ampliant i l’últim PISA va incloure, si no m’equivoco, setanta-dos països. Què fan? Quin és l’objectiu d’aquestes proves? És fer un retrat dels alumnes de quinze anys que van a l’escola i de què saben aquests alumnes de quinze anys per poder afrontar la vida adulta que se’ls apropa.

Adelino Calado. La nostra escola tenia molts problemes de disciplina, sempre hi havia baralles entre bandes. I en l’anàlisi que es va fer, més del 80 % dels problemes tenien lloc divendres a la tarda. Per aquest motiu, la millor manera de resoldre’ls va ser no fer classes divendres a la tarda. Ningú volia venir a l’escola. El que vam intentar va ser entendre què passava al món, en diverses escoles del món, i què havien fet per resoldre els problemes que teníem aquí. Per això vam anar arreplegant, recollint i experimentant tot allò que havia tingut èxit en diferents llocs del món i ho vam anar aplicant aquí, a l’escola. La primera gran mesura va ser: repetir no té cap sentit. I la proposta va ser: no es podrà repetir a l’escola fins a tercer d’ESO.

Adriana. No, no repetiré. Fins a tercer d’ESO, no es repeteix. Serveix per no desmotivar els alumnes, perquè el curs següent no hagin d’aprendre les mateixes coses i tinguin companys que sàpiguen que han repetit. Penso que pot ser una mica desmoralitzador i no crec que els alumnes aprenguin gaire més que durant el curs anterior, perquè el que han de canviar és el seu mètode d’estudi, en comptes de la classe.

Adelino Calado. A la nostra escola està prohibit posar deures. És obligatori que els alumnes estudiïn a casa. No tenen deures, però han d’estudiar a casa perquè si no, no aconsegueixen consolidar els aprenentatges. Quan venen, el que es fa és amb un enfocament… Normalment treballem amb reunions, etcètera. Quan es comprova que allò que l’alumne diu és el resultat d’alguna cosa que ha treballat a casa, el professor ho aprecia molt.

Adriana. Els deures no són obligatoris i no s’avaluen, però és clar que si l’alumne vol practicar el que se li ha explicat a classe, sobretot a matemàtiques, ha de fer uns quants exercicis per després aconseguir fer tant els més fàcils com els més difícils a l’examen. Els deures s’avaluen a l’examen i a les fitxes que fem en comptes de mirar si s’han fet o no.

Adelino Calado. El que vam fer va ser sortir de la norma sense sortir de la llei. Va ser difícil, perquè dir que no hi ha exàmens, des del punt de vista de la tradició, de la concepció que tenim tant els professors com els pares, va ser complicat.

Mafalda. És una altra dinàmica. Nosaltres teníem uns quants exàmens per trimestre, és a dir, com a mínim tres exàmens per assignatura i per trimestre, mentre que aquí tenim un examen per trimestre i per assignatura.

Joao Maroco. Tot i que hi havia hagut corrents polítics i ideològics diferents durant els últims quinze anys, governs més cap a l’esquerra i més cap a la dreta, la veritat és que al Ministeri d’Educació… Els anteriors ministres no estaran d’acord amb el que diré a continuació. La veritat és que al Ministeri d’Educació vam tenir una continuïtat de polítiques enfocades cap a l’augment de l’exigència, cap a l’augment del rigor, cap a l’establiment d’objectius, de metes curriculars, de programes ben fonamentats, amb una bona base científica, més exigents amb el que se suposava que els alumnes havien d’aconseguir fer en cada any lectiu i més exigents amb el que se suposava que els professors havien d’aconseguir ensenyar durant els diferents cursos escolars.

Isabel Flores. Els factors que identifico i que crec que és important destacar són: la universalitat de l’educació preescolar, famílies i joves més ambiciosos i que creuen més en l’escola com a perspectiva per a la vida…

Joao Maroco. L’evolució entre l’any dos mil i el dos mil quinze és molt significativa. No només van augmentar la renda econòmica i l’estatus socioeconòmic i cultural de les famílies en aquest període, sinó que personalment crec que també va millorar molt la percepció que les famílies tenien de la importància de tenir una bona educació. Penso que és una variable molt important. L’altra, és clar, són els professors, com no podia ser d’una altra manera, perquè són ells els que ensenyen i motiven els alumnes perquè aprenguin. També hi va haver una gran evolució entre els professors que teníem l’any dos mil i els de dos mil quinze. Per exemple, l’any dos mil, teníem molts professors que tècnicament podien ser excel·lents ‒i molts d’ells ho eren‒, però que no havien tingut la formació pedagògica que és important per tractar un grup d’alumnes i per tractar alumnes d’aquestes edats.

Isabel Flores. Professors que estan disposats a donar per ajudar els alumnes en un país pobre com Portugal. Un dels indicadors de l’estudi PISA, que és molt clar, és el que es construeix a partir dels qüestionaris dels alumnes, que és un indicador de l’estatus socioeconòmic i cultural. Aquest indicador no puntua en la mitjana de tots els països, però Portugal està un 40 % per sota de la mitjana. És un país pobre en el context de l’OCDE.

Joao Maroco. Malgrat tots aquests condicionants, famílies amb menys poder econòmic, social i cultural, economies més dèbils, escoles menys equipades, professors menys… Jo no diria menys ben formats, però sí menys seleccionats… Si comparem el nostre marc social, econòmic i cultural, no només de les famílies sinó també de les escoles, amb el de les escoles finlandeses, veurem que… Al final, l’alumne aplicat és Portugal.

Adelino Calado. Aquest procés que hem anat fent aquí a l’escola, aquest canvi en la concepció de què és una escola, de què és un professor, en aquests moments és, des del meu punt de vista, la gran diferència d’algunes escoles. La majoria ja comença a treballar aquestes àrees. Estic parlant de les soft skills, és a dir, ser simpàtic, conèixer el company, treballar en grup, saber parlar en públic… Són àrees que no formen part dels programes, però que nosaltres treballem molt des que són petits i que es veuen molt reflectides en els alumnes quan tenen catorze o quinze anys, l’edat de les proves PISA.

Isabel Flores. Un dels aspectes que a Portugal ha canviat molt en els últims anys ha sigut el número d’escoles que, tot i estar en contextos socials difícils, tenen bons resultats. Això succeeix sense cap gran inversió per part del Govern i sense cap gran política per part seva. Penso, honestament, que cada vegada hi haurà més moviments dins les escoles, com per exemple l’Escola Secundària de Carcavelos, i que cada vegada tindrem més escoles capaces de fer-los. Això que passa és un canvi silenciós: quan ens n’adonem, ja s’haurà produït.

Adriana. Crec que la nostra escola és genial, crec que les altres escoles són una mica més estrictes i rígides pel que fa a la relació entre professors i alumnes.

Pilar. Ens exigeixen molt, i això és bo. Per exemple, si un alumne no treu bones notes, el professor intenta que les notes millorin, li dona més suport. I donar suport… Donar suport és… Ajudar, tractar amb afecte… Fer tot això. I els professors d’aquesta escola ajuden molt.

Joao Maroco. Penso que el sistema va entendre clarament, i també els professors, els pares i els alumnes, que s’exigien més rigor i més proves. Això va fer que els professors estiguessin més motivats per complir programes i objectius i que els alumnes estiguessin més motivats per aprendre. Crec que el fet d’haver de retre comptes, en el cas de l’evolució portuguesa, és el gran factor que explica l’evolució dels resultats.

Isabel Flores. Més que les polítiques públiques implementades per un govern o un altre, el que trobem realment és una motivació de la comunitat escolar i de la comunitat que l’envolta, que a vegades són les empreses i les associacions i tot això, i que està creant aquesta idea que l’escola pot canviar la vida de les persones.

Adelino Calado. Penso que nosaltres, els portuguesos, tenim vocació i aptitud per a això que fem, que és entendre i aprofitar el que es fa millor en alguns models, és a dir, aprofitar les bones solucions per adoptar-les aquí sense adoptar el model sencer, només adoptar parts d’aquests models. I els resultats són ben visibles.