“És el moment més important de la història de la humanitat”

Rosa Castizo. Expliquen que els astronautes, quan viatgen a l’atmosfera, senten que tot canvia. Senten un canvi de consciència quan veuen la Terra com un punt blau pàl·lid al mig del buit. En aquell moment senten que, quan tornen, la seva única missió és cuidar aquest pàl·lid punt blau, dins del qual no hi ha fronteres, i que és la casa comuna de totes i tots nosaltres. Imagineu-vos 3.600.000.000 d’anys d’història de vida humana. Si ho extrapolem a un dia, simplement nosaltres hem aparegut en els darrers segons. I, en canvi, en aquest poc període de temps, hem estat capaços de desestabilitzar tot el planeta, tot allò que havíem anat acumulant durant tant de temps. Jo soc la Rosa Castizo Robles. A mi m’agradaria assolir, i per això m’aixeco dia a dia i poso tot el meu esforç, que persones i institucions aconsegueixin sentir aquest efecte perspectiva sense necessitat de viatjar a l’atmosfera. Imagineu-vos el que podria arribar a suposar, en aquest moment en què vivim, amb un munt de límits ecosistèmics, que penséssim d’una manera completament diferent. Aprenem moltíssim de la natura i de la gent gran. I en aquest aprenentatge m’encantaria que m’acompanyéssiu avui, i que em diguéssiu què us agradaria saber. A mi em preocupa moltíssim que, tenint aquesta sèrie de límits, els hàgim sobrepassat. I quan jo vaig saber que teníem, que cadascuna, cadascun i una de nosaltres, teníem un pressupost ambiental anual, que anàvem gastant abans d’hora…

El pressupost ambiental de tot l’any, en el meu cas, jo me’l gastava a l’abril. I deia: “Bé, i la resta de l’any? Què passa la resta de l’any? A costa de quin pressupost ambiental estic vivint, si és limitat?”. Quan em vaig aturar a pensar això, vaig decidir que havia de canviar la manera com vivia, perquè estava treballant en temes ambientals des de feia 15 anys i, en canvi, el meu pressupost ambiental, era… I vivia a costa d’altres persones, altres espècies o altres generacions que vindrien. En aquell moment vaig decidir viure sense generar residus. Ja fa moltíssims anys que no genero cap mena d’escombraries, i l’orgànica la composto. També vaig decidir, fa uns quants menys anys, deixar de volar, i entro ja en el quart any sense volar. I vaig començar a decidir baixar la meva empremta en tot allò que feia. Fins i tot crec que soc l’única persona, potser, que ha recorregut les 28 províncies d’Espanya amb més risc de despoblació en un vehicle elèctric dels antics, dels quals cal anar a 25 km/h per no menjar-te tota la bateria. I això em va permetre, anar a aquesta poca velocitat, em va permetre poder aprendre i veure més de prop moltíssimes persones grans i molta naturalesa d’aquesta “Espanya buidada”, que anomenen, i que està plena de tant. Abans de res, moltíssimes gràcies per estar aquí, per donar-nos el més preuat que teniu, que és el vostre temps, i m’encantaria que converséssim i que, si se us acudeix alguna pregunta pel camí, doncs que també la diguéssiu. Moltes gràcies.

Álex. Hola, Rosa. Em dic Álex. Dius que vius sense generar residus. M’agradaria saber com vas fer aquest pas i com ho fas.

Rosa Castizo. Fa moltíssims anys vivia a Madrid. I quan vivia a Madrid, doncs feia una vida totalment… la que suposadament és “la normal”, que per mi ara mateix no és normal. I tot i que treballava en temes ambientals, realment anava al supermercat, a la gran superfície del barri, amb la meva bossa de roba, pensant que bé, que amb això estava tot solucionat i omplia el carro de… Tot estava envasat. En un supermercat, com veieu, tot està envasat. Aleshores, bé, portava aquí la meva vida més o menys normal i després, al final de la setmana, anava als contenidors d’escombraries del barri i llençava cada cosa als contenidors, pensant que d’aquesta manera estava contribuint a aquesta economia circular de la qual es començava a parlar llavors. Però anys després me’n vaig anar a viure al Perú. I allí no hi havia contenidors diferents d’escombraries per separar, sinó que hi havia persones, al Perú, que buscaven enmig de les escombraries, a la nit, i separaven ells i agafaven el que tenia valor de les escombraries. Quan parlava amb ells m’adonava que realment hi havia moltíssimes coses que jo creia que tenien un valor, que es reciclarien, que no tenien cap valor. Com el Tecnopor. Sabeu aquest suro blanc, que moltes vegades és a les safates de molts supermercats? Doncs, per exemple, el Tecnopor.

O tots els envasos de xarcuteria i totes aquestes coses, el paper film del formatge… Tot això al final no es reciclava, no tenia cap valor. I els preguntava quant els pagaven, i amb prou feines els pagaven uns cèntims per recollir totes aquestes escombraries. Aleshores em vaig adonar que realment estava… Simplement per no anar a un mercat de barri en dissabte –que és el més meravellós del món i que us convido de veritat que aneu a parlar amb el fruiter, la fruitera, a comprar les coses locals– i anar a una gran superfície per suposadament estalviar-me una cosa que al final no m’estalviava, estava contribuint a simplement embrutar més el planeta. Quan em vaig aturar a pensar que realment què… O sigui, tots aquests envasos que tenim, si us fixeu, requereixen energia i aigua per ser fabricats, transport per ser transportats… i després, en el procés de reciclatge, necessitem també energia i aigua i molt més esforç humà per ser reciclat. Una quantitat de recursos… per què? Per al final tenir jo alguna cosa envasada en comptes de portar el meu propi envàs i comprar-ho així? Simplement per això vaig decidir començar a reduir residus. I a més, t’adones, a Amèrica Llatina precisament… Et trobes bosses de plàstic volant des de la Guajira colombiana fins a la superfície de l’Amazones.

Et trobes, a tot arreu… escombraries, perquè no hi ha moltes vegades aquesta capacitat de gestió que aquí ens creiem que sí que tenim. El tema és que, quan van començar els envasos d’un sol ús, potser teníem capacitat per gestionar-los. Però ara mateix n’hi ha tants, ja hi ha tants envasos, que no hi ha capacitat material de poder gestionar-los a la velocitat que es necessita. Aleshores necessitem pensar a reduir aquesta quantitat. Així va ser com vaig començar. I, si us fixeu, el plàstic… Ens enfoquem moltes vegades en el plàstic, no? El plàstic, per si mateix, no és que sigui dolent. El plàstic és un fantàstic invent de la humanitat, que pot tenir un munt de formes, un munt de colors, i servir i durar moltíssims anys, pot durar 700 anys. El problema és quan alguna cosa que pot durar per sempre l’utilitzem per menys d’un minut, que és la mitjana en què s’utilitzen els envasos d’un sol ús. Així que per què havia de…? No tenia raó de generar aquesta quantitat d’envasos per simplement uns quants minuts. En tots aquests anys, des del 2012, la veritat és que no m’he trobat en cap situació en què no tingués una solució per evitar aquest envàs d’un sol ús. Així que bé, aquesta és una mica la història, que en realitat tampoc la veig gaire meritòria. Perquè, si penseu en els vostres avis i àvies, van portar dècades i dècades i dècades, i molts de nosaltres també els vèiem quan érem molt petits, sense utilitzar envasos d’un sol ús. I, com a mi em diuen quan parlo amb ells i amb elles, els tomàquets sabien a tomàquet i les coses que estaven realment en un estat natural conservaven el sabor molt millor.

Valeria. Hola, Rosa. Soc la Valeria. Jo, a casa, només faig reciclar paper i plàstic. Què puc fer per reduir més la meva petjada ecològica?

Rosa Castizo. Doncs mira, m’encanta que em preguntis això. Però fixa’t, a la mateixa pregunta que has fet has dit que recicles paper i plàstic. En realitat, tu no estàs reciclant: estàs separant, esperant que algú arribi a reciclar. Però tu no estàs reciclant. Estàs formant part d’aquest procés de reciclatge. Per això, quan vaig pensar-hi, va ser quan vaig decidir reduir en aquest sentit els residus. Però m’encanta la pregunta perquè has introduït el concepte de petjada ecològica. I això està molt bé, perquè no es tracta moltes vegades només de pensar en els residus, que són una part d’aquesta petjada material que tenim al planeta, sinó que al final la nostra petjada és molt més gran. L’empremta, en aquest sentit, és l’espai que necessitem, tot allò que tenim, allò que vestim, mengem, comprem… Tot prové de la natura, tot necessita una base natural, tots tenim aquesta empremta i aquesta necessitat del que abans s’anomenava “recursos naturals”, després es van anomenar “contribucions a la natura” o “béns i serveis ambientals”. Al final és aquesta petjada en general de béns que necessitem. Bé, doncs pel que fa al que deies del reciclatge, jo et diria que, pel que fa a aquesta empremta material de residus que tens, més enllà… Ja que sabem que no recicles, sinó que més aviat separes. Et diria que com podries reduir aquesta quantitat que arribes a llençar als contenidors. En aquesta sensació com Hamlet, no? D’“en quin contenidor el llenço?”, “això realment anirà al reciclatge o no?”, “es reciclarà algun dia?”.

Bé, doncs et diria que potser provis a, en una setmana o dues setmanes, intentar acumular totes aquestes escombraries inorgàniques que tens. L’orgànica, si no tens compostador, et deixo que la llencis. Que l’acumulis i després et preguntis, de totes aquelles escombraries que tens, realment, quina té un fàcil substitutiu per materials, o per portar-lo a granel, o per comprar una altra sèrie de coses que no necessitin aquest envàs. Aquí reduiràs moltíssim aquesta empremta material. D’una banda, això, pensant si tot això que he acumulat o tot això que he comprat realment cal o puc tenir substitutius fàcils. Això primer. Després, pel que fa a la petjada, a la resta de la petjada que tenim, la petjada ecològica, la petjada d’aigua i d’energia. En el meu cas, per exemple, he arribat a reduir moltíssim l’aigua i l’energia que necessito. I ara, a més a més, estem molt amb aquest tema. I jo et diria que, a la part de l’aigua, penséssim com moltes de les nostres àvies. En el meu cas era la meva àvia la que necessitava portar cada dia, anar a recollir al pou l’aigua que necessitava per a la resta del dia. I si no fos tan fàcil com obrir l’aixeta? Perquè tenim aquest… és un canvi de paradigma, de base. Tenim aquesta síndrome de… El que coneixem com a base és el que realment està establert, i pensem que això sempre ha estat així.

Tenim la facilitat de donar-li a l’interruptor i s’obre la llum, obrir l’aixeta i surt aigua. Però imagineu-vos que aquesta aigua l’haguéssim de portar. Aleshores potser no obriríem l’aixeta amb tanta facilitat. O potser si amb l’energia no fos tan senzill com simplement pagar la factura, encara que sigui elevada, sinó que realment sabéssim el valor que té aquesta energia, i penséssim que ve, ara mateix, gairebé tota una energia fòssil de fa milions d’anys, dels dinosaures, bla, bla, bla. Si sentíssim tot aquest pes, tot l’esforç fins a arribar a aquest punt, si realment sentíssim aquest esforç, potser canviaríem aquesta manera de consumir. Però encara que reduïm molt l’aigua i l’energia més immediata, la que paguem amb la factura a casa, realment el que pot arribar a tenir més empremta és aquesta aigua i aquesta energia que no arribem a veure. En tot allò que tens a casa hi ha molta aigua invisible. Per exemple, una cervesa. Per fer una cervesa necessitem 70 litres d’aigua. Per fabricar aquesta cervesa. Per què? Perquè no només és el procés de fabricació, que a més ara mateix és molt més eficient, sinó que és cultivar l’ordi, és el transport… L’energia que es necessita per al transport té una empremta brutal. Una tassa de cafè necessita el doble que una cervesa. Imagineu-vos també, per exemple… un quilo d’alvocats. Ara mateix sabeu que la petjada, per exemple, de la carn és molt, molt alta. Però un quilo d’alvocats, quan no es produeix en llocs on hi ha força aigua… Un quilo d’alvocats a Espanya necessita 700 litres d’aigua. És increïble.

I tot això també perquè potser estem acostumats a aquesta… a aquest tenir de tot, en tot moment, a tot arreu i a totes les èpoques de l’any. No hi ha aquesta sensació de menjar de temporada i menjar local, que sempre l’energia i la petjada és menor. Això pel que fa a la petjada d’energia i d’aigua, que crec que és superimportant. Bàsicament, jo et diria que, per a la petjada ecològica, és molt important: un, reduir moltíssim la teva petjada material, tota la quantitat d’envasos, potser, que podríem reduir; dos, empremta d’energia i d’aigua, tant d’aquella aigua i energia que veiem com la dels productes que comprem; tres, també, molt important, les finances: a on van les nostres inversions, què passa amb els nostres diners. No hem d’oblidar mai que no som… O sigui, la ciutadania no votem només cada quatre anys. Votem cada cop que consumim i votem cada cop que decidim obrir l’aixeta, comprar d’una manera o comprar d’una altra. Cada cop que prenem decisions diàries.

Jose. En algun moment has dit que et sembla que estem vivint el moment més important de la història de la humanitat. M’agradaria saber per què ho veus així.

Rosa Castizo. Doncs mira, estem vivint el moment més important de la història de la humanitat, almenys per mi, perquè podem… Estem en aquell moment en què ho podem decidir tot, i alhora pot passar de tot. Tenim el poder a les nostres mans i podem desaprofitar-lo. És aquest capítol de la pel·lícula, o del llibre, o del videojoc, en què podria passar de tot. I precisament és pels límits que comentava al començament. Perquè, en realitat, tenim uns límits de l’energia de què tampoc no es parla gaire, o no tot el que s’hauria de parlar. Hem arribat a aquest moment, al suposat desenvolupament que tenim, gràcies a una energia fòssil que s’ha desenvolupat durant moltíssim temps i que ha assolit uns límits, que ja va assolir el punt màxim, el pic, ja fa uns anys. I ara mateix estem veient-ne les conseqüències, no? Cada cop és més car extreure un barril de petroli. De fet, molts cops es necessita més energia o es necessitarà més energia per extreure un barril de petroli que el barril mateix. Estem en aquest punt on les energies fòssils que coneixem ja estan arribant al seu màxim. Aquí podeu llegir, i us aconsello moltíssim que llegiu, l’Antonio Turiel. Crec que és una referència clau en això. Ho ha estat estudiant els darrers anys.

Però en realitat, sobre aquests límits de l’energia i del creixement i altres, ja hi havia els estudis fets de fa moltíssims anys. Ara s’han complert aquest any els 50 anys de l’informe Meadows. La Donella Meadows va ser una de les que va coordinar l’informe, fa 50 anys, dins del marc del Club de Roma. Imagineu-vos, ja va parlar dels límits que tenia aquell model que s’havia inventat. Perquè sembla que el model econòmic que tenim és de sempre, però no. Realment és de fa dos telenotícies. Si l’ésser humà va arribar fa pocs segons, com dèiem abans, imagineu-vos el model que tenim. Bé, doncs aquest informe Meadows plantejava aquests límits del creixement, i aquests límits ja els hem sobrepassat. Aleshores estem en aquell moment de decidir què podem fer i què hem de fer. Al mateix temps tenim el gran avantatge que sabem les solucions que hi pot haver. Això pel que fa als límits de l’energia. Però molta gent, pel que fa a aquestes solucions, dirà: “Bé, doncs allò que ens diuen sempre, no? Energies renovables, cotxes elèctrics i amb això ho solucionarem tot”. Però també hi ha els límits materials, tot el que es necessita per fabricar els molins de vent, les plaques solars, aquestes bateries dels cotxes elèctrics, també té els seus límits. Aquests materials no són infinits, perquè la Terra té límits, com bé sabia aquell astronauta del principi de la història.

I aquests límits dels materials afecten aquestes solucions que diem dels cotxes elèctrics, les energies renovables… amb la qual cosa tampoc això no serà infinit. Això, per altra banda. I aquí us recomano moltíssim l’Alicia Valero, que ha estat estudiant això durant força temps. I, per altra banda, tenim els límits dels ecosistemes. Quan jo me n’adono, fa… Doncs mira, a la primera xerrada que jo vaig veure, d’en Johan Rockström, que si no m’equivoco va ser el 2010, un any després que publiqués el seu llibre i el seu estudi sobre límits dels ecosistemes… que, per cert, ell va treure una bola del món com aquesta. En aquests límits dels ecosistemes es planteja que realment hi ha, per una banda, una sèrie de pressions per a la Terra, i ell ho grafica molt bé a la seva xerrada. I, per altra banda, hi ha una sèrie de límits. Del que ara mateix parlem més és del canvi climàtic, però fixeu-vos que no és en el que estem pitjor. Estem molt pitjor en biodiversitat. En biodiversitat estem explotant molts punts d’inflexió. I estem obrint la capacitat que té la Terra fins a desinflar-la a poc a poc. Tenim la pèrdua de biodiversitat, tenim els cicles del nitrogen i del fòsfor, que estem pitjor fins i tot que en canvi climàtic. Aquest any ja sabem que també hem sobrepassat el límit de l’aigua dolça. I a poc a poc l’anem desinflant. I la continuem esclafant perquè, a més, està silenciosa. Els oceans, en silenci, van capturant el nostre CO2 i no diuen res ni cobren res per això.

Els arbres també, els boscos, l’Amazones, aquests punts d’inflexió. En Johan Rockström té un altre estudi sobre aquests punts, que hi estan relacionats. I el problema que ara mateix estem tenint, i per això crec que és el moment més important de la història humana, és que sabem la relació que hi ha entre ells, sabem i tenim quantificats aquests límits, però el que no sabem és, si toques un botó, fins a quin punt la resta dels processos es desencadenaran. És una mica com la salut humana. És una mica això. La Terra és un organisme viu. I la continuem esclafant. El límit de biodiversitat, de cicles de nitrogen i fòsfor i el d’acidificació dels oceans, a més del canvi climàtic, estan molt relacionats amb l’agricultura, molt relacionats amb la manera com mengem. Aleshores, realment estem en aquest punt en què sabem les solucions, sabem els símptomes, i tenim cada vegada menys temps, perquè sabem que alguna cosa pot arribar a accelerar una altra cosa, que és el moment en què estem vivint. S’estan accelerant massa tots aquests límits que pensàvem que arribarien més a poc a poc. Vam signar aquesta Agenda 2030 el 2015, però em vaig adonar que aquests objectius… Estan molt bé per a la manera de treballar. És el que és bonic de l’Agenda 2030, que porta una manera diferent de treballar. Però fins a quin punt tots aquests objectius són suficients? Aleshores sí que tenim la clau a les nostres mans per transformar aquest moment de supervivència de la nostra espècie en una cosa realment factible.

Laura. Amb tot aquest repte que ens estàs dibuixant, per on creus que caldria començar? I, més enllà, creus que hi ha alguna solució màgica?

Rosa Castizo. Bé, solucions màgiques la veritat és que no n’hi ha. Però el que és bo del moment en què estem és que sí que tenim perfectament les dades clares, i moltes solucions ja identificades. Precisament fa uns anys, a l’observatori de La Rábida, que dirigeixo, i que treballa amb 22 països iberoamericans, vam estar analitzant un munt d’informes que donaven solucions. Tenim, per exemple, l’informe Drawdown, que identifica 100 solucions per frenar el canvi climàtic. Imagineu-vos. El 2017 ja es va treure aquest informe i es veien molt, molt clares aquestes solucions. Primer, el que costarien. I, segon, el benefici de l’impacte positiu que podien arribar a tenir. Després també hi ha l’informe Dasgupta, que va sortir fa un parell d’anys sobre biodiversitat. Tenim un munt d’informes de les Nacions Unides, del Fòrum Econòmic Mundial, tenim un munt d’informes que donen opcions de solucions. I precisament nosaltres vam estar veient quins punts comuns hi havia a totes elles. I hi havia una cosa molt, molt clara, que eren els sistemes alimentaris, la transformació dels sistemes alimentaris. I la transformació dels sistemes alimentaris no és només anar-se’n al mercat a comprar local, no? És tot, des de canviar de dieta fins a solucions basades en els ecosistemes de restauració, fins a solucions socials a la base de la piràmide, fins a solucions de diversificació d’aquesta producció alimentària i, sobretot, reduir el malbaratament alimentari.

No oblidem que la tercera part del que produïm, més de 30 vegades la superfície d’Espanya, es desaprofita a l’any en menjar que no s’arribarà mai a menjar. Mentrestant, cada cinc segons s’està morint un nen de gana, de desnutrició. Tenim aquest balanç tan… Per això quan la gent em diu: “Jo em dedico al tema social, no al tema ambiental”. És que estem tots relacionats al mateix nivell. Aleshores, com a solució màgica… no hi ha una solució màgica, però és veritat que treballar en la transformació dels sistemes alimentaris pot arribar a tenir un efecte d’impacte positiu en moltíssims temes. Per exemple, en la pèrdua de biodiversitat. La causa més gran de pèrdua de biodiversitat és la forma en què produïm aliments. Igual amb cicles de nitrogen, igual amb l’acidificació. Treballar en els sistemes alimentaris pot ajudar a inflar una mica més aquesta pilota. A inflar, a poder restaurar i regenerar molt més enllà la Terra. I, sobretot, algunes solucions dins aquests sistemes alimentaris. L’agricultura regenerativa. Ja hem d’arribar a pensar que no podem sostenir aquest sistema que tenim degradat. Quan parlem de sostenibilitat, sembla que és sostenir allò que ja tenim. No volem sostenir una pilota així, un planeta així, amb els serveis que ens pot donar i que a més es va desinflant cada cop més.

No volem sostenir això, necessitem regenerar-ho, necessitem passar a un altre estadi diferent. No podrem recuperar el que hem perdut, però ho podem regenerar i transitar cap a un altre model diferent. I en aquesta lògica de regeneració, per exemple, hi ha l’agricultura regenerativa. L’agricultura regenerativa ja no només conrea aliments millors, sinó que també el que fa és capturar, fer que el sòl capturi CO2 i, d’aquesta manera, capturant aquest CO2, es converteix aquest sòl en més ric en matèria orgànica, d’una banda, i segon, menys dependent de fertilitzants. Ara mateix veiem com l’alimentació és completament dependent d’energies fòssils. Primer, per al transport. Segon, pels fertilitzants. Tenim tots els fertilitzants químics que el que fan és matar a poc a poc el sòl, matar aquesta matèria orgànica, de manera que depenem tota l’estona d’insums externs, en comptes de fer l’agricultura que feien els nostres avis i àvies, fer-la completament autònoma i no dependent d’insums externs. Això és el que necessitem, aquest tipus de solucions són les que necessitem per a aquests canvis i aquells moments de transició socioecològica que tenim. Perquè realment, i això ho hem vist també en moments de pandèmia, hem de pensar cada cop més en local, intentar donar solucions que s’adaptin a cadascun dels territoris i que responguin a les necessitats dels diferents territoris.

En aquesta part de solucions a mi m’agradaria molt esmentar, si no ho coneixeu, l’enfocament de la Kate Raworth, que treu aquest model, d’”economia dònut” o “economia rosquilla”, com li diem també a Amèrica Llatina. Tot i que el primer estudi el va publicar el 2011, després ha estat perfeccionant-lo més i ara mateix, a més, està molt connectat amb un laboratori que fa que aquesta economia rosquilla pugui estar a diferents territoris del món. I fan anàlisis a cadascun dels territoris. Bàsicament el que diu és que tenim una sèrie de límits ecosistèmics, que ja havíem vist abans per en Rockström, una sèrie de límits dels ecosistemes que estem sobrepassant, però també tenim una base social que necessitem garantir. Aleshores, al final tenim uns límits i, d’altra banda, una base social. I dins d’aquest espai, entre els límits, d’una banda, i la base social tenim un espai que és com un dònut, on podem desenvolupar-nos de manera justa i segura. Podem tenir una economia regenerativa i redistributiva i pensar en aquest sentit, que si les nostres vides estan dins aquest dònut, si els nostres projectes estan dins aquest dònut, si les nostres institucions estan dins aquest dònut, pot ser un marc molt bo per veure si tenim aquesta capacitat de resoldre de manera regenerativa el repte en què ens trobem, que és viure dins dels ecosistemes, garantir un mínim social per a tots i totes i pensar què és el que considerem benestar.

Al final, la sostenibilitat era mantenir aquesta pilota en l’estat en què estava desinflada. Això és mantenir l’statu quo. Quan parles de regeneració o desenvolupament regeneratiu, al final és treballar per tornar a un estat diferent, transformar l’estat actual als seus sis components. I per a desenvolupament regeneratiu us aconsello moltíssim que llegiu o vegeu l’Eduard Müller i en Christian Wahl, tots dos. A en Christian Wahl perquè defineix molt bé el que són cultures regeneratives i com podem fer un disseny regeneratiu de tot allò que tenim. Això, per una banda. I l’Eduard Müller perquè descompon molt bé els sis components del desenvolupament regeneratiu, que no és només treballar a la natura: és treballar a la societat, a l’economia, és treballar a l’ètica, és treballar a la política. I el fet de treballar de manera tan holística en comprendre que, com bé us deia abans, aquesta economia dònut, aquesta economia rosquilla, aquest tortell, aquest estat que està entre els límits dels ecosistemes i la base social, aquesta part és economia regenerativa i aquesta part és desenvolupament regeneratiu. És treballar més enllà de la sostenibilitat, és tornar a un estat de… ja no només de compensació, perquè aquesta és una altra qüestió.

De vegades volem i donem al check de “compensar emissions”. I qui planta aquest arbre? Es mantindrà aquest arbre? Realment arribarà a capturar el que es diu, o morirà en un incendi? Qui estarà regant-ho? Hi ha algú que haurà comprat el mateix arbre que jo? Ens acudeixen tants dubtes en aquesta part de compensació, que ja no només hem de compensar, hem d’anar més enllà. Hem de regenerar l’estat de degradació a què hem arribat. Perquè potser, si preguntés aquí què és el que considereu vosaltres com a benestar, o què és el més important a la vida… I jo crec que en això hem pensat molt durant l’època del confinament, a la pandèmia. Què és el més important per a nosaltres? Alguns podran dir que la salut. Altres podran dir anar-se’n amb els amics a passar-s’ho bé. Altres podran dir… no ho sé. Però segur que no entra dins d’aquestes prioritats tenir l’últim model de res. I això és el que realment està desestabilitzant aquests límits. Hem de redefinir el nostre benestar. Pot ser que, a curt termini nostre, la nostra definició de benestar subjectiu sigui diferent i a alguna gent l’incomodi comprar un vol per 20 dòlars a l’altra banda del món. Quan comprenem que, moltes vegades, el valor de les coses no és igual que el preu, quan veiem que valor no és igual a preu i que aquestes externalitats les estan pagant altres espècies o altres generacions, t’adones, o almenys jo, al seu moment, em vaig adonar que havia de canviar el xip.
Que, si produïa unes externalitats que una altra gent estava pagant… per què havien de pagar-ho per mi, si realment això no era imprescindible a la meva vida ni a la meva definició de benestar? Aleshores, en aquest sentit, com a solucions màgiques, hi ha moltíssimes que s’estan exposant. Hem vist abans les limitacions que té l’energia renovable i el vehicle elèctric, però alhora sabem que tenim enfocaments, com aquest de l’economia dònut, que ens pot ajudar a revertir aquesta situació de manera molt més ràpida.

Carlos. Hola, Rosa. Dius que aprens de la gent gran i de la natura. A què et refereixes?

Rosa Castizo. Quants de vosaltres heu sentit parlar de la biomímesi? És una ciència en la qual ens fixem en la natura… i això es fa des de sempre. Ens fixem en la natura per poder arribar a fer solucions que ens serveixin a la vida diària. Bàsicament, la natura fa 3.600.000.000 d’anys que és circular. No hi ha les escombraries a la natura. Sempre és prova, assaig i error. Sempre té resiliència per actuar i això ens serveix moltíssim per aprendre. I això no és res de nou. Però jo també aprenc a la natura, d’altra banda. Quan vaig recollint plàstics o residus allà a la platja, per exemple, o a la muntanya, quan veig un residu… N’hi ha alguns, a més, especialment valuosos, com els globus. Els globus que deixem, o que es queden a la natura. No sé si sabeu que els globus són la màxima causa de mortalitat no natural dels ocells. Darrere de cada residu hi ha una persona que el deixa, una altra persona que ho ha vist abans que jo, o moltíssimes persones que ho han vist abans que jo i pensen que no és assumpte seu. I evidentment, al final sempre donem la culpa a institucions que els haurien de recollir i no els recullen i tal. Però quan no els recollim i pensem que realment no és part nostra, no és una cosa que ens incumbeix, és part de no considerar tampoc la nostra casa aquest planeta en què vivim. També aprenc a la natura per això, de les reaccions de les persones humanes amb la resta de les persones.

I aprenc de la gent gran, et diria, perquè… El meu avi mai no va parlar de sostenibilitat. No va parlar mai de sostenibilitat. En els seus més de 90 anys, jo mai no li vaig sentir la paraula “sostenibilitat”, i menys “regeneració”. Però, en canvi, amb la seva manera de viure dia rere dia, ensenyava molt més de la sostenibilitat que moltíssimes persones que potser ho poden saber, perquè ens ho expliquen a les escoles, però que, en canvi, no tenen aquesta experiència ni aquesta consciència vital. I crec que, de totes maneres, el fet de viure així, mirant cap al passat, moltes vegades ens fa pensar que la solució no està cap endavant sinó cap enrere. Mirant moltes vegades cap enrere. Durant la pandèmia, no ho sé, vosaltres, per exemple… Vosaltres, per exemple, que esteu aquí. Com us sentíeu en el confinament? Horrible. Avorrits. Imagina’t les persones, les… milers de persones que han estat durant tota la seva vida vivint per tirar-nos endavant, imagineu-vos que avorrits estaven en una residència de gent gran. I aquí, en una residència de gent gran, ningú no va pensar que estaven en moltíssim risc. I nosaltres, per exemple, vam començar un projecte, dins de Som Memòria, que era un projecte que pretenia precisament poder recuperar històries de les persones grans que estaven vivint en solitud, o en companyia, però que potser si no es recuperaven aquestes històries, aquestes històries i aquest coneixement es perdrien.

Amb SomosMemoria.com intentem començar a recuperar… Que, a més, podeu entrar-hi qualsevol i podeu pujar històries allà. Intentem veure que s’estava perdent moltíssima biodiversitat humana i s’estava perdent moltíssima capacitat de resposta als nous reptes que aniríem tenint. Durant la pandèmia vaig despenjar el telèfon de persones que poguessin ajudar a portar material que necessitaven aquestes residències de gent gran. I aquí t’adones de com, en moments crucials, solem treure la nostra carta, que sembla que ens han donat els nostres TDR, els nostres termes de referència. “No, és que a mi no em correspon”. I, en canvi, no traiem la nostra carta d’habilitats, que són aquestes habilitats que podem posar al servei de la humanitat o al servei de la societat per poder revertir una situació que era complexa. I aquí, en realitat, calien persones portant material a les residències. Vam trucar a més de 4500 residències, i vam portar moltíssim material, i vam rescatar també moltíssimes històries. Crec, a més, que aquestes persones grans que resisteixen als pobles… Aquí he tingut la sort, ja fa molts anys, quan compartia una gran etapa de la meva vida amb un físic extraordinari, que a més em va obrir la porta de la casa de la seva àvia, que vivia en un poble on hi havia amb prou feines quatre persones, a Castella-la Manxa. Crec que com ella hi havia moltíssimes persones i he vist que hi ha moltíssimes persones grans que resisteixen en aquesta Espanya buidada i que, si no recuperem les seves històries, la seva manera d’entendre la vida, aquesta forma de poder ser resilients davant els canvis, la perdrem. El que volem és rescatar aquests sabers de les persones grans que s’estan perdent al llarg del temps, aquesta biodiversitat humana que perdem a passos accelerats. I això és en tot, als nostres pobles rurals, a la selva, a comunitats indígenes, perquè al final podem arribar a tenir bancs de llavors, però, si no sabem com cultivar-les, si no tenim respostes a l’emergència social i ambiental, imagineu-vos.

Carolina. Hola, Rosa. Soc la Carolina, professora i directora de Secundària i de Batxillerat. Creus que a les escoles s’estan ensenyant les habilitats necessàries perquè la infància pugui fer front a la situació d’emergència actual?

Rosa Castizo. Doncs mira, Carolina, crec sincerament que no tant. No sé què opines tu, perquè tu hi ets en el dia a dia, i coneixent les persones, i m’encantaria saber aquí, de primera fila, què opinen també. Us recomanaria moltíssim que poguéssiu llegir o veure en François Vallaeys. Personalment, crec que el que més m’ha aportat habilitats a la vida ha estat el clown i la narració oral. M’han obert moltíssimes habilitats per entendre el que passava, per poder afrontar situacions que se surten del que és comú. I aquí en François, que precisament és narrador oral, filòsof i estudia molt i treballa a la universitat, parla molt bé de com hem d’afavorir molt més aquestes habilitats, ensenyar menys l’individu i ensenyar més el grup. Intentar pensar més en col·lectiu, perquè som més resilients com a grup que com a individus de manera concreta. I en aquest sentit també habilitats… En el moment actual potser ens servirà molt més saber com plantar, com cultivar un hort, que saber la llista dels reis gots, per descomptat. Ens servirà molt més ser persones més humanistes, que sàpiguen moltes habilitats, que es puguin enfrontar a moltes situacions, més que una hiperespecialització, que és el que hem aconseguit durant els darrers anys.

Si us fixeu, ens hem hiperespecialitzat tant que, com us deia abans, traiem els nostres termes de referència, “això no ens correspon”, en comptes de pensar què és el que realment ens connecta amb el moment actual i quines són les nostres habilitats reals. En aquest sentit, pensar més en l’”ikigai”, en aquest punt en el qual conflueix allò que sabem fer millor, allò que ens agrada i allò que estimem fer, allò que fins i tot ens retribueix i ens permet viure, i allò que el món necessita. En aquest punt conflueix realment el que podem aportar més, i a més a més, el que gaudim més. I potser connectem molt poc amb aquest “ikigai”. I, en aquest sentit, tenim unes habilitats que potser no responen tant al moment actual. I això de la hiperespecialització també ho vaig veure molt el temps que vaig estar a Silicon Valley, dins de la Singularity University, que érem al campus de la NASA, 90 persones de 47 països que utilitzaríem les tecnologies exponencials per aplicar solucions concretes i frenar el canvi climàtic. Fixeu-vos. Tremend repte. I aquí, potser, treure la hiperespecialització que cadascun de nosaltres teníem va poder ser un limitant per pensar de manera orgànica, com a grup, plantejar solucions de manera orgànica com a grup. Vam veure també aquesta limitació de les tecnologies, perquè en aquell moment es pensava una mica que podíem créixer, que les tecnologies podien créixer de manera indefinida, i tenim aquest límit material que teníem abans. Així que crec que sí, responent a la teva pregunta, hi ha moltíssimes habilitats que hauríem de poder potenciar i a més, vosaltres, com a professors i professores, teniu el privilegi de poder formar i poder acompanyar la generació que, en aquest moment, té la clau de tot, perquè depenem de vosaltres, en part. I crec que aquesta responsabilitat que tenim és brutalment bonica, alhora que brutalment complicada si no ho fem de manera conjunta.

Esteban. Hola, Rosa. Soc l’Esteban. Em pregunto, amb tantes inundacions, sequeres, onades de calor, com podem fer que aquestes notícies no ens paralitzin?

Rosa Castizo. Doncs bé, potser… Aquest sempre és el punt en què ens trobem ara. Aquest punt en què les notícies generen ecoansietat, que es diu amb aquest terme. Perquè a més, moltes vegades, en les generacions més joves, com deia abans, tot depèn… tot allò que tenim, allò que vestim, mengem, comprem, tot depèn de la natura, però també la nostra salut mental i física. I d’això en Fernando Valladares, a qui també us recomano moltíssim que llegiu i consulteu, ha escrit molt d’aquesta relació entre la salut física, la salut individual, la salut mental i com la biodiversitat ens connecta també amb aquesta salut planetària. Aleshores, aquesta ecoansietat que ens pot generar moltes vegades tenir tant coneixement d’allò que passa, i no tenir solucions tangibles i factibles que puguem aplicar per al dia a dia, pot ser que ens immobilitzi, com bé dius. Però alhora tampoc podem deixar de dir la realitat que tenim. I l’avantatge que tenim en aquest moment és que mai no hi ha hagut en la història tanta evidència científica. Els científics, de fet, i científiques, ja s’estan cansant de dir-ho una vegada i una altra. I hi ha moviments com el de Rebel·lió Científica, del qual potser n’haureu sentit parlar, que cada cop anirà cobrant molt més impuls, i és precisament per identificar solucions pràctiques que ens permetin no immobilitzar-nos.

I en aquest sentit, també us recomano moltíssim en Yayo Herrero, solucions que es donen en plataformes també educatives com FUHEM. I aquí enllaço amb el que comentaves abans, perquè crec que connectar-nos, un, connectar-nos com a grup, saber que hem, com a col·lectiu, d’organitzar-nos cada vegada més per poder donar solucions que, com a col·lectiu, ens puguin arribar a aportar un canvi. Això en primer lloc. Segon, definir molt bé quin és el nostre benestar, saber dir “n’hi ha prou, fins aquí arribo i això realment no cal, no necessito arribar més enllà”. I aquest saber dir “n’hi ha prou”, aquest saber fins on arriben els meus límits personals també ens pot arribar a donar solucions concretes on poder-nos moure. Organitzar-nos, superimportant. Fer una reflexió individual de què és per a mi el benestar i fins on puc arribar a reduir, diguem-ne, les meves quotes de consum. I que al final el consum és energia i tot això. I aquí el que més consumim, torno a dir, és el menjar. A tots i totes nosaltres ens agrada menjar cada dia, almenys tres vegades, i ho necessitem no? I les persones que no ho fan, doncs tenen seriosos problemes.

El fet de poder, potser, enfrontar el moment actual des d’aquest angle també pot ser realment inspirador i alhora plantejar una solució que ens tregui aquesta sensació d’estar bloquejats. Hi ha moltíssims… Bé, no sé si és el vostre cas. Si esteu donant voltes a què fer de manera pràctica, hi ha molts projectes d’impacte, d’impacte social i ambiental positiu, que no només busquen ser, almenys, sostenibles econòmicament, sinó que el vostre nucli d’acció és generar un impacte ambiental i social positiu. I en aquest sentit n’hi ha molts al voltant del “zero residus” i de la reducció d’empremta. Hi ha infinitat de bons exemples i això ens fa tenir esperança, alhora que ens fa que sigui molt més senzill poder adaptar-nos a aquest context de canvi. Aix, per una banda. Crec que és important que això ho tinguem en compte. I en part totes aquestes emprenedories, i cadascun de nosaltres, som com a petits colibrís. No sé si haureu sentit el conte del colibrí al mig de l’incendi. Moltes vegades la gent em pregunta que per què em trenco tant el cap i estic reduint empremta i tal, si només soc una persona enmig de tantes. Per què tant esforç?

I en el meu cas us diria que per dues raons. Primer, sempre menciono això del conte del colibrí. Diuen que un colibrí estava portant aigua a un incendi enorme que hi havia, amb el seu petit bec. Estava portant una gota d’aigua cada cop. I és clar, portava una gota d’aigua i l’elefant li deia: “¿Per què fas aquest esforç, si no podràs apagar l’incendi?”. I el colibrí li va dir: “Bé, almenys jo faig la meva part”. Així, normalment, s’acaba el conte, però la gent no sap que el conte realment continua. I quan l’elefant va escoltar això, va fer mitja volta i va portar una gran quantitat d’aigua a l’incendi. I quan la gent va veure que l’elefant portava aquesta quantitat d’aigua a l’incendi, hi va haver més persones i més animals que es van unir a portar aigua a aquest incendi i al final es va apagar. Bé és veritat que van morir moltíssims arbres en aquest incendi, però al final es va aconseguir apagar i molts altres van sobreviure. Així que un petit colibrí sí que pot generar un gran canvi quan hi ha altres éssers que el veuen. Això en primer lloc. I després, en segon lloc, crec que fer aquest esforç i mirar les coses de manera diferent també m’ajuda a poder acompanyar institucions, persones, organitzacions, que pensin les coses d’una altra manera, perquè si feia que treballava…

Jo no vaig estudiar Mediambientals, vaig estudiar Polítiques. La meva raó de ser… Perquè no oblidem que tenim dos dies més importants a la nostra vida: el dia que naixem, òbviament, i el dia que sabem per què hem nascut. I jo creia realment que havia nascut per acabar amb la pobresa al món, o almenys contribuir a alguna cosa. I això del medi ambient em semblava que era una cosa que no hi tenia res a veure. I fins als 23 anys no me’n vaig adonar, quan vaig començar a treballar, precisament, en cooperació al desenvolupament, que estava tan relacionat, que estaven tan connectats, que no podíem acabar amb cap pobresa de cap mena, ni tan sols amb la nostra pobresa espiritual, si no treballàvem a la natura i si no compreníem que realment havíem de viure en connexió amb aquesta natura i saber fins on arribaven els nostres límits, que a economia era simplement un invent que havíem fet relativament fa poc temps. En fi, que no me’n vaig adonar fins força tard. I quan vaig estar tants anys després, a partir dels 23, treballant en medi ambient, sense tenir la coherència del colibrí, perquè deia una cosa i després a la meva vida diària deia: “Bé, què més dona una persona?”. Doncs sí, dona molt. I quan treballes amb i t’esforces acompanyant organitzacions i individus, fins i tot de manera voluntària, a poder viure molt més… a tenir solucions més regeneratives per al seu dia a dia, quan les acompanyes en aquest camí i alhora estàs vivint aquest camí, resulta més coherent i alhora molt més senzill.

Moltíssimes gràcies per haver vingut avui aquí. Moltes gràcies pel vostre temps, pel vostre somriure, per la vostra complicitat. Perquè estic completament segura, o almenys espero que sortiu d’aquí amb una altra sensació, de pensar les coses d’una altra manera i amb almenys la idea d’arribar a pensar, de cada cosa que passa per la nostra vida, d’on ve i on va. Realment la necessito? Realment la puc substituir? L’energia i l’aigua que cal per això que estic fent realment és necessària? En fi, crec que, com dèiem, tenim dos dies més important a la nostra vida, el dia que naixem i el dia que sabem per què hem nascut. I tant de bo que sentiu que aquest efecte perspectiva de veure aquest pàl·lid punt blau enmig del buit, i sentir que aquesta és casa nostra, i que estem en el moment de poder fer i contribuir que aquesta humanitat persisteixi, és una cosa de tots i totes nosaltres. No sé pas els anys que tinc. Sé els anys que he viscut, no pas els anys que em queden. Però els anys que em quedin estic aquí pel que vulgueu. Moltes gràcies.