És bo fer els deures amb els nens?
Silvia Álava
És bo fer els deures amb els nens?
Silvia Álava
Psicòloga educativa
Creant oportunitats
Fills, exàmens i relacions de confiança
Silvia Álava Psicòloga educativa
Silvia Álava
Especialista en Psicologia Educativa i Psicologia Clínica i de la Salut, Silvia Álava és autora de llibres com "Volem que creixin feliços", "Contes per menjar sense contes" i "La psicologia que ens ajuda a viure”, on proporciona recursos i pautes que aplica en la seva experiència clínica com a terapeuta especialitzada en psicologia infantil. Ferma defensora de l'autonomia dels nens, Silvia Álava reclama el dret a l'error en l'aprenentatge i la superació de pors i desafiaments. Entre altres temes, explica per què els pares haurien de limitar la seva participació en els deures dels nens, com afrontar l'ansietat davant un examen o evitar la sobreprotecció. A més, proporciona claus perquè els nens desenvolupin relacions basades en la confiança i la igualtat, així com el rebuig a conductes masclistes.
Transcripció
No crec que sigui tant un error de premiar en excés, sinó que l’error moltes vegades és amb què estem premiant. Perquè no podem oblidar que el premi més gran per a un nen o una nena és l’atenció dels seus pares. I que el seu pare i la seva mare li facin cas i que estiguin orgullosos d’ell. Llavors, això pot ser infinit. Cada cop que ve una visita a casa, et reforça el fet de dir: “Us heu portat molt bé, he estat orgullós de vosaltres, m’ha agradat com ho heu fet.” Això és un reforçador molt fort i que el podem fer durant tota la vida. Una altra cosa més desajustada seria: “Com que ha vingut una visita, li hem dit ‘Hola’ i ‘Adéu’ i hem estat educats, tindràs un premi i et donaré una llaminadura o et compraré alguna cosa”. Això seria molt desproporcionat. Però el reforç social, que els fem cas que notin que estem orgullosos i contents, això és un reforç molt poderós i es pot fer servir sempre. El que no és correcte és associar a totes les conductes premis materials, perquè això pot arribar a ser contraproduent. Perquè arriba un moment en què et miren com dient: “I què em donaràs? No?”.
Els deures sempre són responsabilitat dels nens, mai dels pares. Si nosaltres estem assumint aquesta responsabilitat, què passa? Que després el nen o la nena diuen “Para què ho vaig a fer jo si ja estàs tu pendent?”