Ets creatiu, ho sàpigues o no

Duncan Wardle. Gràcies. Gràcies. Em dic Duncan i durant trenta anys vaig tenir l’honor i el privilegi de treballar per a Disney. Vaig començar repartint cafès a la seu de Londres. La meva feina consistia a comprar-li al meu cap sis caputxinos cada dia a la cafeteria del costat. I això és el que feia. Així és com vaig començar. El 1986 la seu de Disney a Londres només tenia sis empleats. Ara en té 2.500

Durant els primers vint anys, la meva feina va consistir a concebre idees esbojarrades i posar-les en marxa. Per exemple, quan vam llançar l a pel·lícula Toy Story vam haver de crear un truc publicitari. Si recordeu la pel·lícula Toy Story, el somni d’en Buzz era poder volar. Perquè en Buzz no podia volar, era una joguina. Quina tristesa només de pensar-ho, oi? Llavors vaig dir: “¿I si fem que el somni d’en Buzz es faci realitat? ¿Què passaria si en Buzz Lightyear pogués volar?”. I l’equip em va preguntar: “¿I com ho faràs això?”. Jo els vaig respondre: “L’enviaré a l’espai, en una nau espacial”.

Llavors encara no havia parlat amb la NASA ni res. Així que em vaig reunir amb la NASA i els vaig dir: “Escolteu, he tingut una gran idea. Heu d’enviar en Buzz Lightyear a l’espai, serà una passada”. A la meitat dels presents els va fer gràcia la idea, però, clar, ningú em diria: “M’encanta la idea”. I l’altra meitat em volia agafar i llençar-me per la finestra, però sense obrir-la abans.

Però la NASA va accedir a enviar en Buzz a l’espai. Bé, sis mesos abans del llançament de la pel·lícula vam rebre una trucada del Centre Espacial Johnson i ens van dir: “Necessitem en Buzz Lightyear demà a les tres en punt”. “Però falten sis mesos per al llançament; per què necessiteu en Buzz ara?”. I van afegir: “Però necessitem dos Buzz Lightyear idèntics, perquè en desmuntarem un peça per peça, no fos cas que en Buzz Lightyear tingués una bombolla d’aire a dins, explotés en el buit de l’espai i matés a un dels nostres astronautes”.

Així va ser com el Buzz Lightyear del meu fill va acabar a l’Estació Espacial Internacional amb la inauguració de l’atracció Toy Story Mania. Va viure divuit mesos a l’espai, fins que per fi vaig convèncer la NASA que el tornés a casa, i ara és al Museu de l’Aire i de l’Espai de Washington D. C. Així em vaig guanyar la vida durant vint anys. I fa deu anys em va trucar el president i em va dir: “Totes les millors idees les tens tu. T’encarregaràs del departament d’Innovació i Creativitat”.

Tots naixem creatius. Tots naixem amb una imaginació desbordant. N’estic segur. Quan el meu nebot tenia cinc anys li vaig comprar una bicicleta. Era la bicicleta d’en Rayo McQueen, de la pel·lícula Cars. De fet, només era una bicicleta vermella, però li vaig dir que era la d’en Rayo McQueen, perquè jo era l’oncle pobre d’Escòcia. Va arribar dins d’una capsa gran, embolicada per regal, amb llacet i tot. I el meu nebot es va passar una bona estona estripant el paper —ja sabeu com son, els nens—, intentant treure la bici de la capsa. I amb què va estar jugant la resta del dia?

Per què? Per què amb la capsa? Perquè podia ser tot el que ell volgués, oi? Un castell, un fort, un coet, una cuina… Quan va ser l’últim cop que vau veure un coet? Quan teníeu sis anys o una cosa així. Els nens són molt curiosos, oi? Quines preguntes us fan? Quina pregunta fan, els nens?

“Per què?”. I la pregunta següent? “Per què?”. I la següent? “Per què?”. Sí, així és com aprenen. Nosaltres ens vam quedar al primer “per què?”, perquè l’educació i el món professional ens han ensenyat que només hi ha una resposta correcta, així que no ens molestem a buscar-ne una altra. Si parles amb algú i li preguntes per què va als parcs Disney, normalment el primer que et diu és: “Perquè m’encanten les atraccions”. Molt bé, doncs hauria de construir més atraccions. Puc invertir centenars de milions de dòlars en noves atraccions i la gent hi vindrà.

Però si hi insisteixo i li pregunto: “Però per què t’encanten les atraccions?”. “Bé, m’encanta l’atracció Small World”. “I per què t’agrada tant aquesta atracció?”. “Perquè de petita hi anava amb la mare”. “I això per què és tan important?”. “Bé, ara hi vaig amb la meva filla i m’encanta que tingui els mateixos records que jo “. I tu dius: “Un moment. Tu no pagues per les atraccions. Pagues pels records “.

Hem perdut la creativitat. No sé en què treballeu vosaltres, però m’hi jugo el que sigui que algú, en algun moment de les vostres vides, des que teníeu sis anys fins ara, més d’una vegada us ha assenyalat i us ha dit: “Tu serveixes per a economia; tu, per a recursos humans; tu, per a informàtica; tu, per a medicina; tu, per als negocis; tu, per a enginyeria; tu, per a advocada. Tu no ets creatiu. Els creatius seuen aquí. Ells són els creatius. Tu no ets creatiu. I nosaltres som tan rucs que ens ho creiem. Però tots hem sigut nens, tots hem vist la nau espacial, tots tenim una imaginació increïble. Tots hem sigut molt curiosos, però, a mesura que avancem en la nostra vida laboral, ho deixem de ser.

Pensem en la trajectòria de la intel·ligència artificial. Diuen que en els pròxims deu anys deixarà sense feina a trenta milions de persones als Estats Units. Això és el 10% de la població. Com podem competir amb algú que pensa cinc mil vegades més ràpid que nosaltres? Creativitat, imaginació, intuïció i intel·ligència emocional. I curiositat. Els robots no ho replicaran això, en els pròxims cinc o deu anys

Penseu en les decisions que preneu a la vida. Quin vestit et vas comprar la setmana passada? Quin cotxe et vas comprar l’any passat? A quin restaurant vas decidir anar? On vas anar de vacances? Va ser una decisió racional? No. Intuïció. És el que ens fa distingir allò que està bé d’allò que està malament. Aixequeu la mà aquells a qui us animen a ser juganers a la feina. Una persona, dues, tres, quatre, cinc, sis. A la majoria de nosaltres no, oi? No ens animen a ser juganers a la feina. La gent no ens pren seriosament si som juganers a la feina, oi?

Ara, tanqueu els ulls. Tanqueu els ulls. Us faré una pregunta i no vull que penseu una resposta. Només vull que em digueu la primera paraula que us ve al cap quan us faci la pregunta següent: on sou i què esteu fent normalment quan teniu les millors idees?

Noia 1. Al llit.

Duncan Wardle. Al llit.

Noi 1. Dormint.

Duncan Wardle. Dormint.

Noi 2. Dormint.

Duncan Wardle. Dormint.

Noia 2. A la dutxa.

Duncan Wardle. A la dutxa.

Noi 3. Caminant.

Duncan Wardle. Caminant.

Noi 4. Llegint.

Duncan Wardle. Llegint.

Noia 3. De festa.

Duncan Wardle. De festa. Sí, sobretot amb una copa a la mà, oi? Ja podeu obrir els ulls. Heu dit caminar, trotar, córrer, a l’anar a dormir, al llevar-se, a la dutxa… Què més? Al cotxe, potser. O bé escoltant música. Però ningú ha dit aquestes paraules: “A la feina”. Mai les he sentit. Ho he intentat amb cinc mil persones i mai he sentit ningú que digués “a la feina”. I això és un problema, perquè ens paguen per tenir bones idees a la feina, oi?

Torneu a tancar els ulls. Vull que us imagineu l’última discussió que heu tingut amb algú. La bona notícia és que no l’heu de compartir amb ningú. Només vull que us la imagineu i, quan la vegeu, vull que obriu els ulls. Bé, acabeu de discutir i esteu enfadats amb en Fred. “Fred, no em puc creure que hagis enviat còpia d’aquell missatge al meu cap. No treballaré mai més amb tu”. Sortiu furiosos de l’oficina, esteu empipadíssims amb en Fred, feu un cop de porta, traieu foc pels queixals, entreu al cotxe, passeu per davant de la cafeteria del costat… Us comenceu a relaxar, us preneu un caputxino o un cafè, seieu una mica… Al cap de cinc o deu minuts des de la discussió us esteu prenent un caputxino, relaxats. Què se us acaba d’acudir?

Allò que us hauria agradat dir durant la discussió. El comentari perfecte. Tant de bo hagués dit això! Ui, si ho hagués dit. Sempre cinc minuts després de la discussió. Mai durant la discussió, mai. Bé, la meva dona sempre té el comentari perfecte. Miro de no discutir amb ella. A la majoria la idea ens arriba cinc minuts després. Per què? Perquè en una discussió el nostre cervell es defensa a ell mateix. Està així, molt ocupat. Així és com està el vostre cervell a la feina. Correus, presentacions, parlar amb la gent, programar reunions… Molt ocupat. I llavors dieu: “No tinc temps per pensar”. I quan no tenim temps per pensar, no se’ns pot acudir un comentari enginyós. I no podem tenir una gran idea.

El nostre cervell, per increïble que ens sembli, és un 13% consciència i un 87% subconsciència. Un 87%, ho heu sentit bé. Però només en fem servir el 13% durant el 95% del dia. La resta és aquí, a punt per fer-se servir, però quan estem estressats no hi podem accedir.

Els nens riuen molt. Són juganers i tenen una imaginació desbordant. Nosaltres no riem prou. No cal que ens passem tot el dia jugant, però quan volem que se’ns acudeixi una bona idea, ens pot anar bé ser juganers. Al subconscient hi guardem tots els menjars que hem tastat, les textures que hem tocat, els llocs que hem visitat, les persones amb qui ens hem besat, fins i tot les que voldríem oblidar i ens surten al Facebook de tant en tant. Ho tenim tot aquí, al subconscient, com un estímul intern que podem fer servir i connectar amb idees diferents.

Vull contestar algunes de les vostres preguntes, però abans m’agradaria fer un experiment. Us donaré set segons perquè em digueu un objecte i us demanaré que el dibuixeu. Però només teniu set segons. Després heu de deixar els bolígrafs. No és una competició, així que pareu quan passin set segons, entesos? No comenceu a… Molt bé, doncs. Som-hi? Una casa. Endavant. Set, sis, cinc, quatre, tres, dos, u. Temps. No feu trampes. Ara ensenyeu el dibuix a la persona del vostre costat.

Per què la porta sempre és al davant i al centre? Per què hi ha dues finestres? Per què sempre hi dibuixem creus a les finestres? Per què la teulada sempre és triangular? Perquè la vostra experiència us diu que el més normal és que sigui així. Un dia vaig demanar a deu membres de l’equip de Disney Imagineering que dissenyessin un nou centre comercial d’oci i restauració per a Hong Kong Disneyland.

Vaig convidar a venir la cap de cuina de Hong Kong Disneyland, perquè no era un home, no tenia 55 anys i no era dels Estats Units. Quan van ensenyar els dibuixos, tothom avui dibuixat això, menys ella. Ella es va decantar pel dim sum, un estil arquitectònic del que mai n’havia sentit a parlar. Tenia la forma del plat circular de bambú en què se serveix el dim sum, amb un bol de gambes i un bol de poke dels quals sortia vapor. Tothom va ensenyar els dibuixos i es van posar a riure, perquè es van adonar que no havien sigut gens originals i havien dibuixat la típica casa en què tots pensem.

Ella els va donar permís per a ser creatius i pensar de forma diferent. Els “experts ingenus”, com en dic jo, no solen solucionar-te els problemes, però si volem ajudar externa pot ser útil demanar-la a algú que no treballi al teu sector. Ens faran aquella pregunta tan ximple que ens fa vergonya fer. Ens plantejaran aquella idea tan atrevida que no ens atrevim a plantejar davant els companys. No et solucionaran el problema, però et motivaran a pensar de forma diferent. I ara passem a la tanda de preguntes. Podeu deixar els bolígrafs i les llibretes. ¡Preguntes, per favor!

Gonzalo. Hola, Duncan.

Duncan Wardle. Hola.

Gonzalo. No trobo que sigui gaire creatiu, la veritat. Tinc altres habilitats, però no la creativitat. I et volia preguntar, després d’escoltar-te, què puc fer per potenciar la meva creativitat?

Duncan Wardle. D’acord. Hi ha una sèrie d’eines molt fàcils de fer servir, molt senzilles. Per començar, pensa en com encararies un repte. Per exemple, quan Walt Disney va inaugurar el parc, el 17 de juliol de 1955, en lloc de dir: “Tindrem clientes al nostre parc”, va dir: “No, no tindrem clients. Només tindrem convidats”. I aquesta afirmació tan simple, aquesta reformulació del repte, va ser l’origen del millor servei al client de tot el món. Ningú ha aconseguit replicar-lo i ho ha intentat molta gent.

I també va dir: “No tindrem empleats, tindrem un elenc d’artistes. Cada membre interpretarà un paper i portarà una disfressa en lloc d’un uniforme”. Ara, vuitanta anys després, tinc un amic, l’Héctor Rodríguez, de Puerto Rico, un paio molt fornit i molt trempat. L’Héctor porta les barques d’un costat a l’altre del llac 57 cops cada dia. Al·lucinant. I al final de la jornada, l’Héctor et ve a veure amb un gran somriure i et diu: “Vols saber què he fet avui per un convidat”. I llavors t’explica el que ha fet per un convidat. I tot perquè en Walt en va reformular el disseny per fer que la gent pensés de forma diferent.

Fa sis mesos era en la sala d’espera d’una oficina a Nova York. Em vaig asseure i vaig parlar amb la noia de recepció durant uns deu minuts. Després vaig pujar al pis de dalt, vaig parlar amb el seu cap i li vaig dir: “Escolta, tens una recepcionista fantàstica. Te la prenc i me l’emporto”. Ell em va preguntar: “Quanta estona hi has parlat?”. I jo li vaig dir: “No ho sé, uns deu o quinze minuts”. Llavors va dir: “Ostres, que estrany!”. I jo li vaig dir: “El què?” I ell va respondre: “Bé, és que no tenim cap recepcionista”. I em vaig quedar pensant: “Llavors, amb qui coi he parlat durant els últims quinze minuts?”. I hi vaig afegir: “Es deia Sarah i portava un vestit d’estiu de color crema”. I ell em va contestar: “Ah, la Sarah! No, ella és la nostra directora de primeres impressions”.

Tot el que va fer va ser reformular un repte. El creador d’aquesta eina va ser Walt Disney. El 1940 va fer una pel·lícula que es diu Fantasia. Aixequeu les mans els que l’heu vist. Molt bé. Walt volia que ruixessin la sala durant la cançó Pluja d’abril. Volia que hi bombessin calor durant Una nit a la Muntanya Pelada, quan sortien les flames del dolent. I l’amo del cinema va dir: “Ni parlar-ne, és massa car. És una bogeria, no ho farem mai. És massa car”.

Aquesta eina funciona així. Primer fem ràpidament un a llista de les regles del repte. Walt va dir: “És fosc, està brut, hi he d’anar a una hora determinada, he de seure al costat de gent que no m’agrada… I no en puc controlar l’ambient”. Primer pas: fer ràpidament una llista de les regles. Segon pas: preguntar “I sí…?”. Agafes una de les regles i intentes trencar-la. Walt va escollir “No en puc controlar l’ambient” i es va dir: “I si el pogués controlar?” Bé, això no és una pregunta provocativa. Hem de fer una pregunta provocativa.

Walt va dir: “I si tragués les pel·lícules del cinema?” El 1940 això era una proposta absurda. Un disbarat. Bé, doncs imaginem-nos un món en què no ho sigui. No podrien ser pel·lícules en dues dimensions. Llavors hauria de rodar pel·lícules en tres dimensions. Però si faig pel·lícules en tres dimensions, necessitaré actors que interpretin la Ventafocs i el capità Jack Sparrow. I si els actors interpreten els personatges, les princeses no podrien estar al costat del pirates, perquè la gent s’ha de submergir en la història de la Ventafocs. Per tant, haurien d’estar en mons diferents. Ja ho tinc: li’n diré Disneyland.

El fundador de Netflix, Reed Hastings, va fer servir la mateixa eina. Va fer una llista amb les regles a l’hora de veure pel·lícules i en va escollir una: “he d’agafar el cotxe per a anar a la botiga”. Llavors es va preguntar: “I si no hi hagués una botiga física?”.

Un altre exemple molt il·lustratiu és el d’una empresa de Nottingham, a Anglaterra, que fabricava vasos per beure. L’empresa es va adonar que se’n trencaven molts durant el procés d’embalatge i enviament, així que van anar al taller i van fer una llista de les regles d’embalatge de vasos. Capses de cartró, diaris, treballadors que llegeixen el diari… Ah, el motiu que es trenquin tants vasos pot ser aquí, a la fase de producció. Llavors algú va fer la pregunta provocativa, o relativament provocativa: “I si traiem els ulls als treballadors?” Bé, no seria gens agradable, és il·legal i no es pot fer. Però a partir d’aquesta pregunta provocativa, la persona que seia al costat va suggerir: “Doncs contractem invidents”. I ho van fer.

La producció va augmentar un 42%, el trencament de vasos va baixar un 18% i el govern britànic els va concedir una subvenció del 50% per contractar persones amb discapacitat. En suma, és una eina molt fàcil de fer servir. Fem una llista de les regles del repte, n’escollim una i ens preguntem: “I si aquesta regla no existís?”. I llavors ens imaginem un món on podríem assolir el nostre objectiu.

Quines altres eines hi ha? I si algú ja ha resolt el repte que tenim davant nostre? Per exemple, el 1996 l’Associació de Natació Olímpica dels Estats Units va demanar a l’empresa Speedo que dissenyés un banyador que fes anar més ràpid els seus atletes. Speedo es va fixar en el que ja hi havia al món i va dir: “Bé, al món ja hi ha animals i artefactes que van ràpid per l’aigua”. Delfins, taurons, torpedes, llanxes…

Per tant, van decidir fer una prova d’imitació en la pell d’un tauró brau i van descobrir que hi havia centenars de milers de granets afilats, a sota dels quals hi havia una bombolla d’aire microscòpica que el tauró podia expandir per ampliar la fricció de la seva superfície amb l’aigua. També podia fer-la servir per aturar-se, reduir la velocitat i girar, com quan el nadador s’impulsa a la paret, o expulsar totes les bosses d’aire per anar ràpid com una bala. Speedo va aprofitar aquest principi subjacent per fabricar els banyadors que van fer servir els nadadors olímpics dels Estats Units als Jocs Olímpics de Sidney, que anaven des del coll fins als bessons. Van batre catorze rècords mundials. Es van considerar uns banyadors tan innovadors que els van acabar prohibint.

Fa molt temps vas ser un nen petit amb una imaginació desbordant, oi? Tots ho vam ser. La creativitat no és només saber pintar o compondre música. Ets creatiu, t’ho prometo. Tots els éssers humans ho som. Bé, següent pregunta.

Selena. Per què creus que a mesura que fem anys es redueix la nostra capacitat de somniar?

Duncan Wardle. Una pregunta excel·lent. Perquè ens ho diuen tot. Ens diuen que això és una capsa. Ens diuen que no juguem. Ens diuen que no riguem a les reunions. I ens ho acabem prenent tot massa seriosament. Mireu els nens: tenen imaginació, curiositat, saben jugar, són molt sincers. Ara vull que fem un exercici, però necessitaré un voluntari. ¿Ningú? Vine. Un fort aplaudiment per a aquesta noia. Hola.

Amaia. Hola.

Duncan Wardle. Com et dius?

Amaia. Amaia.

Duncan Wardle. Com?

Amaia. Amaia.

Duncan Wardle. Amaia. Jo soc el Duncan. Molt de gust. Ara et proposaré una idea. Es tracta d’això: farem veure que tenim cinquanta mil dòlars per a la festa d’aquesta nit.

Amaia. Que bé!

Duncan Wardle. Podem fer el que vulguem, d’acord?

Amaia. D’acord.

Duncan Wardle. Digui el que digui, vull que em contestis: “No, perquè…”.

Amaia. D’acord.

Duncan Wardle. Ho has de fer bé.

Amaia. Però només “no, perquè…” o dono alguna raó?

Duncan Wardle. “No, perquè..” i una raó.

Amaia. D’acord.

Duncan Wardle. “No, perquè bla-bla-bla…”.

Duncan Wardle. Molt bé. Mare meva, cinquanta mil dòlars!

Amaia. Ostres!

Duncan Wardle. Podem convertir aquesta sala en l’Estrella de la Mort i demanar a tothom que vingui disfressat del seu personatge favorit de Star Wars.

Amaia. No, no, perquè són espanyols i mai no ho farien.

Duncan Wardle. Bé, d’acord. Renoi, cinquanta mil dòlars… Potser podríem convidar els equips del Real Madrid i del FC Barcelona i jugar un partit de futbol entre nosaltres.

Amaia. No, no, perquè no els agrada el futbol. I a mi tampoc.

Duncan Wardle. No m’ho crec. Bé, doncs per què no organitzem un festival intergalàctic de menjar i vi i demanem a la gent que porti el seu còctel favorit d’un planeta diferent?

Amaia. No, no, perquè tampoc beuen alcohol.

Duncan Wardle. No, esclar, són espanyols… Moltes gràcies. Un fort aplaudiment, sisplau.

Els representants de vendes en saben molt de respondre a un “no, perquè”, perquè abans se’ls deia “no” directament. Quan els diuen “no, perquè…”, ells responen: “I d’això què me’n diu?”. “No, perquè…”. “I d’això?”. Quan ens diuen “no, perquè” un parell de cops, la majoria pensem: “Què hi faig aquí?”. De debò, si em diuen “no, perquè” dos cops en una reunió, penso: “Molt bé, ja us ho fareu, jo em limitaré a beure’m el caputxino”.

Necessito un altre voluntari. Molt bé, vine. Gràcies. Un fort aplaudiment per al noi. Hola, com estàs?

José. Bé.

Duncan Wardle. Com et dius?

José. José.

Duncan Wardle. José. Molt bé. Tenim cinquanta mil dòlars per a la festa d’aquesta nit. Jo et proposaré una cosa i tu em diràs: “Sí, i…”. I després me la proposaràs tu, entesos? Perfecte. Així els dos farem servir el “sí, i…”. D’acord? cinquanta mil dòlars! Podríem convertir aquesta sala en l’Estrella de la Mort.

José. En un teatre.

Duncan Wardle. Sí, i si ho convertim en un teatre, tothom podria venir disfressat del seu personatge favorit de Star Wars.

José. Sí, i tothom es podria banyar en una piscina.

Duncan Wardle. Sí, i així tindríem la primera edició subaquàtica de Star Wars. Darth Vader en un Speedo negre.

José. I tothom podria portar-hi la família.

Duncan Wardle. Sí, i tots podríem portar un sable de llum fluorescent que contingui la nostra beguda alcohòlica preferida.

José. Sí, i tots podríem fer una lluita èpica de Star Wars.

Duncan Wardle. Molt bé. Un aplaudiment per al José. Bona feina.

José. Gràcies.

Duncan Wardle. Llavors… la nostra idea ha anat a més o a menys?

Audiencia. A més.

Duncan Wardle. Molt bé. Al final de la conversa, de qui era la idea? Nostra. Mai subestimeu la capacitat de transferir el poder de la “meva” idea a la “nostra” idea. “Sí, i…” dona com a resultat una idea millor, però també transfereix el poder de la “meva” idea” a la “nostra” idea. Una altra cosa que preguntaves era com podem potenciar la nostra creativitat. Tots sabem mil motius pels quals una cosa no funcionarà. Com més experiència i com més coneixements tinguem, més raons trobarem per explicar que no funcionarà. Però només amb dir “sí, i…” us sorprendrà com en sou de creatius. El vostre món s’expandirà. Els nens pensaran: “Com podríem?”. I nosaltres: “Com podem?”. Feu servir el “sí, i…” i se us obrirà tot un ventall de possibilitats.

Un altre comportament creatiu que podeu practicar és la curiositat. Els nens són molt curiosos. Abans parlàvem del “per què, per què i per què”. És així com aprenen. A veure, us faré una pregunta. Qui dels que sou aquí aneu al vostre restaurant favorit dos o tres cops l’any amb la persona que estimeu més? Molt bé. I quan hi arribem, llegim el menú. Llegim tots els aperitius, oi? Tots els plats principals. Totes les postres. Escoltem les recomanacions i… què acabem demanant?

Audiencia. El mateix.

Duncan Wardle. El pollastre Tikka Masala, oi?

Vull que sigueu sincers. Aixequeu les mans els que dormiu al mateix costat del llit totes les nits. Fins i tot quan dormiu sols en una habitació d’hotel. Quina gent més trista! Que tristos! Alguna vegada heu anat de la feina a casa, ja sigui en autobús, en bicicleta, a peu o en cotxe, i us heu plantat davant la porta i heu pensat: “Com he arribat fins aquí?”. Si ho heu fet conduint, em feu por.

Què va passar mentre anàveu cap a casa? El vostre cervell es va desconnectar. Es va avorrir. El vostre cervell coneixia els supermercats que us trobaríeu pel camí, les botigues, la floristeria, les persones indigents… Es va avorrir i es va desconnectar. No hi entraven noves idees; més aviat, no hi entraven nous estímuls i, per tant, no en sortien noves idees. Som animals de costums. I si cada dia fem el mateix, és impossible que se’ns acudeixin noves idees. Com més estímuls nous rebem a la vida, més creatius som.

Segur que cada dia feu la mateixa ruta cap a la feina. Un dia al mes, us ho repeteixo, un dia al més, no us demano gaire, feu una altra ruta. A veure què passa. Un cop al mes, escolteu una altra emissora de radio al matí. Un podcast diferent. Llegiu una revista diferent. Feu alguna cosa diferent. Si hi ha un esport que no heu fet mai, proveu-lo. La curiositat insaciable i les noves experiències de vida són la manera com els nens aprenen i així alimenten la seva creativitat. Per tant, la meva resposta a la teva pregunta és: sigues curiós.

Francisco Javier. Hola, Duncan.

Duncan Wardle. Hola.

Francisco Javier. Em dic Francisco Javier, soc mestre i a vegades em trobo que les persones del meu voltant, a la feina, a l’escola, han perdut la motivació. Creus que hi ha algun secret o alguna manera que la recuperin?

Duncan Wardle. Per a motivar a les persones se’ls ha de facilitar eines, eines senzilles que puguin fer servir per a ser creatius, per a ser innovadors… Com l’eina del “i si…?”. Fes una llista de les regles del teu repte i pregunta’t: “I si aquesta regla no existís?”. Els professors teniu milers de regles. Milers. I si poguessis trencar-ne una. Però sense trencar-la de debò. I si l’educació fos divertida? Quina por, oi?

I si…? I si els museus haguessin de plegar en els pròxims cinc anys? Fa quatre mesos vaig veure un nen petit, a Brussel·les, que es va apropar a un quadre que hi havia penjat a la paret… i va intentar fer-lo lliscar amb la mà. Em va fer sentir molt vell. Però ahir era a l’òpera i li vaig preguntar a algú: “Qui és el del quadre?”. I em va dir: “No ho sé”. I si aquella persona pogués sortir del quadre i dir-te qui és? Amb la realitat augmentada d’avui en dia? És que… Renoi, per què no pot ser divertit això? Per què l’educació o la vostra feina no poden ser divertides?

Mary Poppins: “Todo trabajo tiene algo divertido”. ¿Por qué no? Así que sé valiente, Mary Poppins: “En totes les feines hi ha alguna cosa divertida”. Per què no? Així que sigues valent, sigues juganer. Al principi es pensaran que estàs boig. Però vosaltres, els professors, canvieu la vida a les persones. I els alumnes continuen sent creatius quan estan sota la vostra tutela. La vostra feina, com a professor, és fomentar la seva creativitat.

Amaia. Hola, Duncan. Jo també soc professora i et volia fer la pregunta que es va fer en Ken Robinson sobre la creativitat. Creus que les escoles maten la creativitat?

Duncan Wardle. Sí, per desgràcia, perquè ens diuen que només hi ha una resposta correcta i deixem de buscar-ne una altra. Però, com he dit abans, el món professional també mata la creativitat i ho continuarà fent fins que no canviï i comenci a fomentar la curiositat, a premiar la creativitat, a animar a pensar de forma diferent i a reconèixer que la diversitat no és una cosa dolenta. La diversitat és bona, i si un nen pensa d’una forma diferent, quina meravella!, oi? Perquè també farà que nosaltres pensem d’una forma diferent.

I si, per exemple, tenen autisme… Autisme. Un cop va venir un nen autista a Disney World. Tenia set anys i no havia parlat durant quatre anys. No sé si heu estat a Disney World fa poc, però hi ha una atracció que es diu Turtle Talk with Crush. És la tortuga australiana que sempre diu “tiooooo”. Si heu vist Buscant a Nemo segur que coneixeu la Crush. No la faig gaire bé, la tortuga australiana. En fi, quan hi entres sembla una sala de cinema. Hi ha una pantalla i els nens seuen al davant i els adults, al darrere. De sobte entra la Crush, nadant, i pregunta: “Tu, el de la jaqueta grisa, els texans i les sabates vermelles. Com et dius?”. I el nen va parlar per primera vegada en quatre anys. Tot el públic… Encara ara m’emociona. Per a mi, l’ensenyament hauria de ser divertit. És un altre estil d’ensenyament.

Es tracta de desafiar l’statu quo. És igual si ets professor, si no ho ets, on treballes… Es tracta de desafiar l’statu quo i de preguntar: “I si…?” I fas una llista de les regles de l’educació, una de les quals és que, per a molts nens, el col·legi és avorrit. Bé, i si no ho fos? Com puc fer que sigui més divertit? Puc fer servir la realitat augmentada? O la realitat virtual? Podem jugar a paintball o fer més excursions? Sé que els pressupostos són limitats i que no totes les escoles tenen realitat augmentada, però com podria ensenyar, encara que només fos un dia, fent servir imatges i prou? No sé si és la resposta correcta, no soc professor, però què passaria que féssim una llista de totes les regles de l’educació i en trenquéssim una?

La setmana passada vaig veure una nena petita al supermercat. Era uns cinc metres darrera de la seva mare. La mare estava pagant a la caixa i jo em vaig quedar observant la nena, que devia tenir menys de tres anys, i vaig pensar: “Què ets ara? Ets un unicorn? Ets un dinosaure? Ets un gos?” La imaginació d’aquella nena era desbordant.

Penseu en la vostra infància. Us en anàveu al parc, agafàveu un pal i, de sobte, el pal era un coet espacial, oi? Crec que tot s’ha tornat massa previsible. Quan nosaltres érem petits, un maó de LEGO era un maó. No teníem persones ni cares ni tots els objectes que hi ha ara, però construíem una cosa, ens la miràvem i dèiem: “Això és una girafa. I això és un arbre”. Encara que a tots els altres els semblés que eren el mateix.

Oliva. Hola, Duncan.

Duncan Wardle. Hola.

Oliva. Soc l’Oliva. Jo no soc professora, però tinc dues nebodes de set anys i m’adono que l’entorn familiar al final és el mirall dels nens. Com els podem ajudar a ser més resolutius i a fer que busquin les seves pròpies solucions davant aquest món tan canviant que els espera?

Duncan Wardle. Fem massa coses pels nostres fills. Com més coses fem per ells, més limitem la seva imaginació i creativitat. Com més coses els deixem que descobreixin ells sols, més creatius seran, més intuïtius i més curiosos. Penseu en l’exercici del “no, perquè…”i del “sí, i…” i digueu-me, què fem com a pares? “No, perquè…”. Ens passem la vida dient “no, perquè…”. “No, perquè…”. “No, perquè ho dic jo”. Intenteu fer servir més el “sí, i…” i a veure què passa. No dic que ho feu servir amb tot.

L’any passat em vaig estar sis setmanes a Bombai i vaig anar a un suburbi que es diu Diwali. Cinc milions de persones conviuen en una àrea de la mida de deu Bernabéus. Cinc milions de persones. Però el nivell de creativitat que hi vaig veure… En la meva opinió, l’economia de l’Índia superarà a les de la resta del planeta en la pròxima generació per dues raons. Com que no tenen res, el seu nivell d’imaginació, de creativitat i de resolució creativa dels problemes és increïble. Tenen 1400 milions d’emprenedors. I no tenen educació, perquè no se la poden pagar, però bé que s’han espavilat. Henry Ford: “Tant si creus que pots com si no, tens raó”.

Crec que la gent renuncia als seus somnis massa ràpid. Tots entrem al món de l’ensenyament amb una imaginació sorprenent, perquè ho fem quan tenim cinc o sis anys. Hi ha coets, hi ha unicorns, hi ha de tot. Però als divuits anys ja no hi ha res. El món de l’ensenyament és un repte. Manteniu viu l’unicorn. Manteniu viva la nau espacial. I així quan tinguin divuit anys hi continuaran creient. Perquè encara ho fem, encara somniem coses esbojarrades quan dormim, oi?. Encara tenim somnis.

Per això, us animo a continuar sent creatius tant temps com pugueu, i no em refereixo a pintar o a tocar un instrument. La creativitat és la capacitat de pensar de forma diferent. I fomentar aquest tipus de comportament, tant en la vida acadèmica como en la professional, ens ajuda a pensar com els nens. La imaginació, el joc, la creativitat, la curiositat. Els nens pensen: “Com podríem?”, i nosaltres: “Com podem?”

A quants de vosaltres us animen a prendre riscos a la feina? D’acord. De fet, sou més dels que m’esperava, perquè a la majoria de feines no ens animen a prendre riscos. I no es recompensen els fracassos. Thomas Edison, probablement un dels inventors més importants del segle XX, va dir: “No vaig fracassar. Només vaig descobrir 999 maneres de com no es fa una bombeta”. Simplement va reformular el repte.

Bé, fem un experiment de valentia. Ara faré sortir algú perquè canti amb mi. Posarem música d’aquí un moment. És una de les meves cançons preferides, del 1973: Don’t Go Breaking My Heart, de l’Elton John i la Kiki Dee. Podeu triar fer d’Elton o de Kiki, com vulgueu. Tinc la lletra al mòbil i cantarem una tornada junts. Si algú surt a cantar amb mi, demostrarà valentia, oi? Un segon, però gràcies.

Em pensava que ningú sortiria voluntari, però gràcies. És que no m’esperava que hi hagués voluntaris. Llavors… No, no mireu fins que compti fins a tres. El que he fet és entrar a la sala abans que vosaltres. Abans que entréssiu, i us recordo que no podeu mirar-ho fins que compti fins a tres, he enganxat un paper sota una cadira. I només hi diu: “Ets tu”. Llavors, quan compti fins a tres, vull que mireu sota del vostre seient i, si hi trobeu un paper on hi diu “ets tu”, vull que sortiu aquí a cantar, i podeu ser l’Elton, la Kiki o qui vulgueu, entesos? Vinga, quan digui tres, mireu sota la cadira, a veure si hi teniu el paper, d’acord?. Un, dos, tres.

Molt bé, gent, tranquils. No us ho faré passar malament al final de la xerrada. Podeu seure. Només ho he fet per veure les cares que hi posàveu. De sobte us heu tornat tots molt britànics. “Ja vinc, Duncan, ja vinc. Sisplau, Duncan, em puc amagar a sota la cadira?”.

Quin és l’animal més valent de la selva?

Audiencia. El lleó.

Duncan Wardle. El lleó? Doncs no. La petita i senzilla papallona. La gran papallona. La papallona, l’enorme papallona que us ha entrat a l’estómac i us ha dit: “Ai mare! M’escollirà a mi. Hauré de cantar amb ell”. Una sensació de por, preocupació i pànic. “Em veurà si em poso a sota de la cadira? Oi que sí?”. Com us heu sentit fa deu segons?

Quan us vau sentir així per últim cop a la feina? Així de preocupats, de nerviosos, de espantats. No cal que us sentiu així tots els dies. No cal que us sentiu així totes les setmanes ni tots els mesos. Però si no us sentiu així almenys un o dos cops l’any, vol dir que esteu fent la mateixa feina que l’any passat i que l’any anterior i que l’anterior. I la intel·ligència artificial s’apropa amenaçadora i amb molta força.

Si no us sentiu així de tant en tant, vol dir que no esteu sent innovadors. Perquè la innovació comporta riscos. I el risc ens provoca ansietat, oi? Per tant, si no us sentiu així de tant en tant, és senyal que no penseu de forma diferent i no feu les coses d’una manera diferent. Heu de ser valents.

Però tinc bones notícies: vau néixer amb creativitat, amb una imaginació increïble i encara la teniu; la feu servir cada nit per somiar. Vau néixer amb curiositat. I vau néixer amb intuïció. Les quatre habilitats que la intel·ligència artificial no replicarà en les dues pròximes dècades. Però vosaltres vau néixer amb elles, són innates en vosaltres. L’únic que heu de fer és recordar com fer-les servir un altre cop. M’agradaria acabar amb la meva cita preferida: “El contrari de la valentia no és la covardia, sinó el conformisme”. Moltes gràcies.

Gràcies. Moltes gràcies. Gràcies. Adeu.