Ensenyar a pensar millor

Robert Swartz. Tots els estudiants tenen talent, i un dels seus grans talents és aprendre a esbrinar les coses per tu mateix. Això és importantíssim. Tots els estudiants ho poden aprendre a fer. Entre el 92 % i el 95 % d’allò que aprenem a l’escola no influeix en la vida dels estudiants un cop deixen l’escola. Ara és evident que tothom demana un canvi. Necessitem canviar les coses, però com ho podem fer?

Robert Swartz. Em dic Robert Swartz, soc d’una organització anomenada Center for Teaching Thinking. És un projecte centrat a transformar les aules, a canviar la manera en què s’ensenya a les aules. Se centra a ajudar els estudiants perquè desenvolupin habilitats de pensament crític i creatiu, que els seran importants a la vida. No es tracta de memoritzar coses. Raonen sobre el que aprenen, així ho entenen i ho assimilen millor.

Ángela Guerrero. Hola, em dic Àngela, soc una professora de Mallorca. M’interessa molt la metodologia de l’aprenentatge basat en el pensament, així que li faré unes quantes preguntes. La primera pregunta, que crec que és la més important, és: Què és l’aprenentatge basat en el pensament?

Robert Swartz. Bé, de fet, és molt senzill. És un aprenentatge basat en el pensament. Però és evident que hi ha molt més al darrere, perquè, bé, et preguntes: “Aprendre què?” i “Pensar com?”. Perquè, és clar, a l’educació tradicional, centrada en l’explicació del professor i basada en la memòria, en què els estudiants han de, bé, aprendre allò que diu el professor, recordar-ho i posar-ho en un examen, etc. Això també és pensament. Però aprendre a memoritzar coses és un tipus de pensament molt limitat. Això vol dir que l’aprenentatge acaba sent molt superficial. Bé, si preguntes als estudiants, per exemple, la data de la Revolució Francesa. Bé, han après la data de la Revolució Francesa, però realment han après el motiu d’aquesta revolució?

Ángela Guerrero. Per què va passar, les causes, l’explicació…

Robert Swartz. Per què va passar, exacte. Si els fas aquest tipus de preguntes, els incites a pensar d’una manera més profunda i enriquidora. La meva opinió sobre això, perquè fa molts anys que ho faig, 35 anys, és que molts professors aprenen a ensenyar a la universitat, i el seu enfocament és tradicional. Ells ho ensenyen així, però reconeixen que no funciona. Alguns venen i em diuen: “És un fracàs absolut”. Vull dir que els estudiants, bé, no volen aprendre el que els ensenyem, creuen que l’únic important és que els ajudarà a aprovar l’examen, d’acord? I els professors venen i diuen: “Hi ha d’haver una millor manera de fer-ho”.

Ángela Guerrero. Sens dubte.

Robert Swartz. Què podem fer per ensenyar els estudiants, per ajudar-los a aprendre a pensar i a aprofundir més del que acostumen a fer? Vull dir, la gent es passa el dia pensant. Prens decisions cada dia, resols problemes, fas prediccions, selecciones la informació que la gent et proporciona i decideixes si l’acceptes o com actues en conseqüència. D’acord? A vegades, passa alguna cosa i has d’esbrinar quina n’és la causa per decidir com resoldre-ho. Bé, cada dia fem aquestes coses. Comparem i contrastem informació, d’acord? I la majoria de vegades, la gent no raona adequadament. Passen per alt moltes coses i arriben a conclusions precipitades, etc. Nosaltres intentem ajudar els estudiants perquè aprenguin a realitzar aquests tipus de pensament d’una manera més hàbil, millor i més atenta. D’acord?

Robert Swartz. Et donaré un exemple del tipus de pensament que se sol realitzar de manera errònia: la presa de decisions. Prenem decisions, pensem sobre les possibilitats que tenim i, a vegades, però no sempre, quan la gent pren una decisió, pensa en les conseqüències que tindrà. Això és molt important, però la major part del temps pensen en les conseqüències positives.

Ángela Guerrero. No pensen en…

Robert Swartz. No pensen en les negatives, en els inconvenients. I aquestes poques coses bones que poden ocórrer els fans escollir aquesta opció. Però, si ho haguessin pensat detingudament, totes aquestes altres opcions els haurien fet decidir millor si haguessin estat capaços de veure-les. A l’escola no ensenyem els estudiants a prendre bones decisions. Els professors no ho fan, però que no ho facin no vol dir que els estudiants no prenguin decisions. Vol dir que aprenen a prendre decisions en el seu entorn, i el que té més influència és la publicitat. A la publicitat t’ensenyen la imatge d’alguna cosa que et volen vendre i t’expliquen els beneficis que té. Sona molt bé, i dius: “Ho vull!”.

Ángela Guerrero. És clar, ho han de vendre.

Robert Swartz. No et diuen que, si ho menges de manera habitual durant els pròxims 20 anys, la teva probabilitat de tenir càncer augmenta un 50 %, d’acord? Això no seria tan dolent perquè segurament no en consumiràs tant, però, tot i així, aquestes són coses que has de saber per prendre decisions, però aprens a no pensar en aquestes coses per la manera en què es presenta la publicitat. Així és com vam descobrir que un dels problemes principals de la presa de decisions és pensar només en les coses bones.

Ángela Guerrero. Sobretot perquè pensem que la presa de decisions comporta un pensament molt complex i creiem que potser seria millor que comencéssim a practicar-la quan la persona sigui més gran. A quina edat creu que hauríem de començar a ensenyar com prendre decisions?

Robert Swartz. Sobre els 2 o 3 anys. Pensa en, no ho sé, la dansa, per exemple. Imagina’t que penses: “Bé, la dansa és una cosa molt sofisticada”. Ara imagina’t que esperéssim que els nens tinguessin 12 o 13 anys per començar a ensenyar-los a ballar perquè potser algun dia es converteixin en grans ballarins de ballet. Els nens petits també poden fer-ho, no seran tan sofisticats com els més grans, però, si aprenen a tenir sensacions sobre el moviment dels peus i coses així quan són joves, aconseguiran desenvolupar-ho amb el pas del temps. Ocorre el mateix amb el pensament i la presa decisions. Els nens petits prenen decisions.

Ángela Guerrero. És cert.

Robert Swartz. A les aules decideixen què faran amb els seu temps, si dibuixaran, etc. Si els ajudes a fer-ho amb atenció i ho vas fent més complex a mesura que pugen de curs, finalment sabran prendre bones decisions quan es trobin a cinquè.

Ángela Guerrero. És clar. Quin consell li donaria a un estudiant que vulgui desenvolupar la seva manera de pensar?

Robert Swartz. Bé, li aconsellaria que comencés a identificar els diversos tipus de pensament i que agafi… i que accepti la informació valuosa. Avui dia els nens tenen accés a internet. És una cosa meravellosa que fa 20 anys no tenien, no hi tenien accés. Ara poden aconseguir la informació de forma immediata. El que molts estudiants fan és buscar les coses a Google, que els dona nombrosos resultats. Entren en un d’ells, i aquest els dona una informació que ells copien i duen a l’escola pensant que ho han après. No pensen si el que han copiat…

Ángela Guerrero. És cert.

Robert Swartz. …és verídic o no, si és real. És molt important ajudar els alumnes a aprendre a observar i jutjar. A pensar de manera crítica sobre la informació que han aconseguit i a tenir una opinió pròpia sobre si la informació pot ser acceptable i fiable. Quan passa això, el seu pensament té una base molt més sòlida, d’acord? La informació que adquireixen és bona.

Ángela Guerrero. Què poden fer els pares per ajudar els seus fills a millorar el pensament?

Robert Swartz. Crec que les escoles que ensenyen amb l’aprenentatge basat en el pensament tenen l’oportunitat d’ensenyar aquestes estratègies als pares. I això implica preguntes, les preguntes que vols intentar respondre abans d’arribar a una conclusió. No treguis conclusions precipitades, pensa amb deteniment. Així com ajudem els nens, també podem ajudar els pares perquè aprenguin com fer-ho, perquè a casa es converteixin en referents, els pares sempre ho són, no necessiten el TBL per aconseguir-ho. Vull dir que molts pares, quan els seus fills són adolescents o abandonen l’escola, diuen: “No oblidis pensar en les conseqüències del que faràs”.

Ángela Guerrero. És una frase molt típica.

Robert Swartz. Però és evident que això només es tracta d’una part de la història.

Ángela Guerrero. Hi ha pares que estan d’acord en la manera en què els van educar quan eren petits i no veuen la necessitat de canviar el mètode d’ensenyament. Què els diria, a aquests pares?

Robert Swartz. El que faria amb aquests pares seria el mateix que faria amb els professors que no volen canviar. Bé, has de tractar els professors i els pares de la mateixa manera que vols tractar els nens. Et dius a tu mateix que ells poden prendre les seves pròpies decisions, així que no els diré que més val que ho facin perquè si no ja veuran què passa. Però els ensenyes les virtuts, les coses tan meravelloses que ocorren quan els estudiants aprenen utilitzant una forma de pensar adequada, la quantitat de decisions que pot prendre un estudiant i el raonament que duu a terme. No hem de forçar els professors ni tampoc els pares perquè intentin canviar.

Robert Swartz. I diria que, per començar, volem treballar amb els professors que estiguin interessats en el tema perquè sé que canviaran i faran coses a les seves classes. Els professors que diuen que no o que necessiten molt de temps per fer-ho i no podran passar del capítol 37 al 40 del llibre veuran què passa amb aquests nens: aprenen millor, amb més profunditat, fan preguntes més reflexives, pensen abans de prendre decisions… Tots aniran cedint. Vull dir que he vist professors que es neguen a venir als primers tallers, però després miren les aules i parlen amb els professors i diuen…

Robert Swartz. Potser, potser… “Potser vaig als propers tallers.”

Ángela Guerrero. És cert. També hi ha professors que, potser, volen aplicar a les seves aules les classes basades en el pensament, però que no creuen que sigui possible. Per exemple, a Educació Física. ¿Ens podria donar un exemple d’una classe en què s’utilitzi l’aprenentatge basat en el pensament…

Robert Swartz. Fàcil.

Ángela Guerrero. …a Educació Física, per exemple?

Robert Swartz. Recordo haver treballat en algunes escoles de Chicago, als Estats Units, als anys 80. Va sorgir aquesta pregunta, i el director va dir que els professors haurien de participar al taller sobre el pensament. El professor d’EF va dir: “Per què hi he d’anar? Jo no… Vull dir que jo tan sols jugo a futbol”. D’acord? I li vaig dir: “Vols dir que els teus jugadors no pensen quan són al camp?”.

Ángela Guerrero. “No prenen decisions?”

Robert Swartz. “No prenen decisions?”. I aleshores es va adonar que prenien decisions, evidentment. D’acord? “I algun dels jugadors, algun dels estudiants que són a l’equip, no ha pres decisions que no eren gaire encertades?”. “Sí, és clar”. “D’acord. I poden aprendre a fer-ho millor?”. “Sí, és clar”. “Bé, doncs d’això es tracta l’aprenentatge basat en el pensament”. I el que aquell professor va fer va ser interessant. Va dir: “Sé què faré”. Va posar un vídeo d’un partit de futbol i el va aturar just quan un dels tres jugadors havia de decidir què fer: corro cap aquí o cap allà, etc. I va dir als estudiants: “Vull que penseu què faríeu si fóssiu aquests jugadors i per què”.

Robert Swartz. Van començar a fer-ho. Tenien respostes diferents i les van debatre entre ells. Es van adonar que, si haguessin pensat en les conseqüències de córrer en una direcció en què els altres jugadors bloquejaven el camí, potser els haurien encerclat. Van començar a pensar, i els estudiants van dir que va ser una cosa meravellosa. Volien provar-ho al camp de futbol. Tot el que fas requereix fer servir el pensament, i és millor que ho facis bé, d’acord?

Ángela Guerrero . Ara que parlem de fer-ho bé, quins són els errors típics que cometem quan raonem?

Robert Swartz. Bé, doncs, la gent aprèn principalment amb la televisió i coses similars. Aprens que és millor prendre decisions ràpides. És un pensament molt precipitat i, per tant, la gent arriba a conclusions molt de pressa. Així que amb el pensament precipitat, sobretot el relacionat amb la presa de decisions, no dediquem temps a pensar-hi detingudament. Relaxa’t, no treguis conclusions precipitades perquè sovint no són correctes i et posaran en embolics. Si aconsegueixes que els estudiants ho apliquin a tot… Quan siguin grans, es casin, comprin una casa… Quan vulguin prendre una decisió sobre on aniran el cap de setmana…

Ángela Guerrero. Què portar.

Robert Swartz. D’acord, què portar… Però, tornant a l’escola, allà és on es troba realment l’acció. Perquè moltes de les coses que s’estudien comporten prendre decisions, sobretot a la història. Vull dir… M’agrada posar un exemple basat en Napoleó: Napoleó va anar a lluitar en una batalla contra un paio britànic que es deia Wellington i va perdre. Pràcticament, va ser la fi de Napoleó. Imagina que ets Napoleó i que Wellington et desafia a una batalla als camps de Waterloo. Fas servir l’estratègia per a la presa de decisions que hem desenvolupat: pensaràs en les teves opcions, pensaràs en les conseqüències positives i negatives… Practiques a raonar d’aquesta manera i intentes esbrinar què creus que és el millor que pots fer. Es pot comparar amb el que va fer Napoleó. Si creus que no va prendre una decisió encertada, pensa què és el que el va motivar. Serveix per entendre millor com funciona la gent.

Ángela Guerrero. I si tens una ment tancada? Això també suposa un problema?

Robert Swartz. Bé, aquest és un altre problema: prendre decisions esbiaixades. Si estàs predisposat a fer alguna cosa que t’agrada, penses: “Que bé, crec que ho faré”. Algú et diu que hi pensis i que te’n plantegis alguns motius. Potser els trobes, però enfocaràs la teva cerca…

Ángela Guerrero. Cap al teu punt de vista.

Robert Swartz. …vers els positius. Aleshores estaràs pensant d’una forma molt esbiaixada. Això ens porta al raonament precipitat, al raonament esbiaixat, superficial. Dedica-hi una mica més de temps. A vegades les coses són una mica més complicades. Aleshores, bé, en relació a acceptar una feina, comprar una casa… Aquests són els beneficis després que el nen deixi l’escola. I si els hi ensenyes, si els ajudes a aprendre com pensar amb més deteniment mentre són a l’escola, si ho practiquen, ho faran durant la resta de la seva vida.

Ángela Guerrero. Els sortirà de forma natural.

Robert Swartz. Els sortirà de forma natural, és clar. Tan natural com parlar una llengua, tan natural com un violinista toca el violí a l’escenari. Però han de començar a fer-ho, a practicar-ho amb atenció. Es treballa amb els diferents punts de vista dels estudiants, i això enriqueix el seu aprenentatge i el seu coneixement.

Ángela Guerrero. D’acord, això és interessant. Volia saber si aprenem millor treballant en equip o treballant per separat.

Robert Swartz. Bé, ja ho he dit, però ho diré de nou: raonar correctament és quelcom social. Diria que raonar sempre és un acte social. La majoria de nosaltres interactuem amb gent. Si un veí ens diu que, si anem a cert lloc, no passem per un carrer concret perquè hi estan fent obres, assimiles la informació i se t’acut una idea diferent per arribar a la teva destinació. Crec que no és només una vergonya, sinó també una burla, que, durant la major part del segle XX, a les escoles s’hagi tractat els estudiants com si fossin individus únics, s’han centrat en la seva individualitat.

Teníem alguns estudiants que no volien compartir el que estaven fent, hi havia molta competència: qui trauria la nota més alta, etc. Això va en contra de tot el que ensenyem perquè, quan es converteixin en mà d’obra, veuran que hi ha grups de treball i que els equips han de saber com dividir el treball, compartir idees, desenvolupar les idees amb els companys…

Ángela Guerrero. Aleshores és necessari que raonem millor per treballar millor en grup. Pensar que…

Robert Swartz. Sens dubte.

Ángela Guerrero. …que l’aprenentatge basat en el pensament és compatible amb l’aprenentatge cooperatiu.

Robert Swartz. No és només compatible, sinó que necessites ajuntar els estudiants perquè el tipus d’aprenentatge resultant reflecteixi el raonament i l’aprenentatge que tindran a l’exterior. Si tractes el pensament com si fos una cosa que només existeix dins el cap, al cervell, i que és molt privada, el teu pensament no tindrà cap impacte sobre el pensament dels demés. Comunicar el que penses, compartir-ho, és completament essencial perquè és el que hem de fer a la vida. I si ens basem en les coses que aprens quan estudies -no?-, pot ser una cosa meravellosa.

Robert Swartz. Vull dir, et donaré un altre exemple: un dels tipus de raonament més importants, que he començat a notar que és el més important i que és crucial que els alumnes l’aprenguin, s’anomena “pensament de les parts i del tot”. Els estudiants, bé, els més petits… Els nens aprenen sobre el cos humà i les parts que el componen. Aprenen sobre la cara i les parts de la cara. Diuen: ulls, orelles, nas i boca. Ja ho han après.

Ángela Gutierrez. Perfecte.

Robert Swartz. Però és evident que ells ja saben com distingir aquestes coses. El que han fet ara és aprendre les paraules per descriure aquestes coses. El que hem de saber és què fan i com treballen conjuntament perquè el teu cos sigui…

Ángela Guerrero. El que és.

Robert Swartz. …el que és i per mantenir-te durant 80, 90 o 100 anys de la teva vida. Aleshores, una de les preguntes que els professors han de fer als seus alumnes és: “Què passaria si faltés aquesta part? Què passaria si no tinguéssim nas?”. Bé, aleshores podries… Vull dir que hi podries pensar durant un segon i adonar-te que trauran a la superfície idees sobre la funció del nas. I després aconsegueixes que pensin en com treballen junts, no? “Com treballen la teva mà, la teva boca i les teves dents quan tens gana? Quin paper tenen els teus ulls en aquest procés?”. Bé, aleshores aprenen a entendre que tens aquestes coses que funcionen conjuntament i que es complementen.

Ángela Guerrero. L’aprenentatge basat en el pensament és compatible amb l’aprenentatge basat en projectes?

Robert Swartz. Bé, sí. Ara hi ha molta feina, una feina més extensa, que els professors donen als alumnes. Tenen projectes amb un resultat que intenta desenvolupar alguna cosa. A vegades es basa en un problema. És un problema que has de resoldre però que et costarà una mica. Imagina’t que fossis metge. Un dia, algú ve a la teva consulta i t’explica: “No puc moure el genoll, el tinc rígid”. Tu no saps gaire sobre genolls, però en vols aprendre, així que te’n preocupes i investigues sobre les coses que causen rigidesa als genolls i sobre com guarir-la. Aleshores tornes, fas preguntes sobre els símptomes i intentes esbrinar quina n’és la causa i què has de fer per guarir-la.

Si fas això, no necessites anar a un curs on el professor et torni a explicar totes aquestes coses. Com has dit abans, els estudiants ho recordaran durant la resta de la seva vida. En canvi, a molts d’aquests cursos, els estudiants s’obliden de tot en pocs anys. Aleshores, treballar en projectes i sobre problemes concrets és un vehicle per aprendre el temari del pla d’estudis d’una manera diferent.

Però, perquè això funcioni correctament, els estudiants no es poden limitar a intentar endevinar certes coses, sinó que han d’utilitzar un bon judici i pensar correctament perquè totes les habilitats importants del pensament es posin en marxa conjuntament al projecte. Quan això succeeix, és realment meravellós. És un apropament diferent que utilitza una metodologia diferent per ajudar els estudiants a aprendre millor i a fer-ho per ells mateixos.

Ángela Guerrero. I què podem fer nosaltres, com a professors, per promoure el pensament crític entre els nostres estudiants?

Robert Swartz. De fet, la pregunta sembla indicar que ells no exerceixen el pensament crític. Però tothom ho fa cada dia. Una amiga meva es volia comprar un cotxe, va anar al concessionari i no tenia gaire clar quin tipus de cotxe volia. Mitja hora més tard, en va sortir amb el cotxe comprat. Jo li vaig dir: “Que ràpida!”. I ella em va contestar: “Sí. Ho he estat pensant, i l’home que me l’estava venent era molt simpàtic, no duia barba com la majoria de gent, sinó que anava perfectament afaitat, m’ha ofert un cafè, m’ha somrigut, portava corbata… I he pensat que semblava bon paio i que segurament m’estava dient la veritat. Així que he cregut que aquest era el cotxe adequat per mi”. Aquest és un exemple de pensament crític perquè ningú diu “em compraré aquest cotxe” sense haver-ho pensat abans.

Ella ja ho havia pensat, tenia les seves raons, però potser aquestes raons no eren gaire bones. Potser s’hauria d’haver informat sobre el cotxe a revistes de cotxes, etc. La idea és que els estudiants aprenguin a tenir més cura i a ser més hàbils a l’hora de desenvolupar el pensament crític. Això és una cosa que es promou molt bé treballant en grup perquè els estudiants debaten, i el truc és centrar-se en el perquè. “Per què creus això? Quines raons hi ha per acceptar-ho?”. Perquè el pensament crític és un tipus de pensament que, suposadament, ha de conduir-nos a la veritat.

Ángela Guerrero. I la creativitat? Creu que nosaltres, els professors, podem ensenyar-los a ser creatius?

Robert Swartz. Hi ha una historia interessant rere el pensament creatiu. Molta gent diu que els nens petits de les classes de Preescolar, fins i tot els nens de 5 anys, són molt creatius i que, si els deixes sols, són capaços d’inventar coses molt creatives. També et diran que quan arriben a Primària perden la inventiva i deixen de ser creatius. El motiu pel qual els estudiants perden la seva creativitat, molts d’ells, és que els professors els ensenyen que només hi ha un resposta correcta. Però això no ha de ser necessàriament cert, ho hem experimentat. Un dels ingredients essencials de la creativitat és unir coses familiars diverses per crear alguna cosa nova i original.

Com els iPhone, per exemple. Quan no teníem iPhone, teníem telèfons mòbils i ordinadors portàtils. Unir-los per crear alguna cosa en què ambdós interactuessin va ser una obra mestra de la creativitat. Ajudar els estudiants a continuar exercitant aquest tipus de tècnica… Jo sempre penso, tinc la visió que alguns d’aquests nens seran Picassos, Goyas, Shakespeares… No perquè hagin nascut per ser-ho, sinó perquè els hem ajudat a practicar les tècniques, les estratègies de pensament creatiu que produeixen idees creatives fantàstiques.

Ángela Guerrero. És a dir, es pot ensenyar i es pot posar en pràctica.

Robert Swartz. Sens dubte. En tenim molts exemples.

Ángela Guerrero. Una cosa que molta gent es pregunta, com a mínim alguna gent, és per què els professors seguim obligant els estudiants a memoritzar informació que podem trobar, per exemple, a internet.

Robert Swartz. De fet, el tipus de pensament que estic descrivint depèn de la memòria. Però memoritzar alguna cosa és molt limitat. Intentes memoritzar una o dues coses, alguna cosa molt específica, i quan ho has fet, ja està. Però pensar i aprendre correctament fa que connectem idees. Amb tot, la memòria també hi té el seu paper. No volem que els estudiants pensin que l’única forma que existeix per obtenir informació és accedint a internet. És una forma d’obtenir informació, però tots els estudiants tenen els seus talents, i un dels talents més grans és esbrinar com trobar les coses per tu mateix. Això és una cosa absolutament important. Tots els estudiants ho poden aprendre a fer, i recordar certes coses en forma part.

Ángela Guerrero. Un cop vostè va dir que pensar correctament ens permet no tan sols aprendre millor, sinó també viure millor. Què volia dir amb això?

Robert Swartz. Això és tornar a allò que he dit al principi. Una raó convincent per ajudar els estudiants a ser millors pensadors, a desenvolupar habilitats de pensament, és que aquestes són coses que utilitzaran a la vida per prendre bones decisions i solucionar problemes. Això és a què em refereixo quan dic: “aprendre a viure millor”. És evident que a l’escola vols el millor per ells, així que ajudes els estudiants a utilitzar aquestes habilitats de pensament perquè aprenguin millor. Així aconsegueixes un efecte doble, per dir-ho d’alguna manera. Per mi, això és… Hi ha molta gent que promou moltes coses sobre el fet de pensar, d’aprendre, etc.

Però, si ajuntem tots aquests ingredients, ja n’hem parlat, no es tracta només d’aprendre millor, sinó que estem ajudant els estudiants a aprendre de la millor manera possible que poden. No es tracta de treure conclusions precipitades, sinó de pensar en elles, tot connectant allò a què es troben exposats amb les altres coses que coneixen, extraient-ne conclusions, ampliant el seu coneixement… Així és com s’aprèn.

Ángela Guerrero. Moltes gràcies per aquesta conversa tan inspiradora. Ha estat un plaer parlar amb vostè sobre com ensenyar els estudiants a pensar millor.

Robert Swartz. Jo també et vull donar les gràcies perquè les teves preguntes han estat molt bones i m’han fet pensar bastant. Saps que ja havíem parlat abans sobre algunes d’aquestes coses, i sempre em sembla que les preguntes que em fas em porten a reflexionar i a pensar en allò que faig, d’una forma que molt poca gent aconsegueix. Estic molt agraït per aquest intercanvi, ja que, fins i tot durant aquesta conversa, he tingut idees que m’agradaria dur a terme en algunes classes.

Ángela Guerrero. Que bé!

Robert Swartz. Moltes gràcies.

Ángela Guerrero. Gràcies.