“El temps no ho cura tot: el que fas amb ell, sí”

Pilar Sordo. Vull començar a treballar amb vostès convidant-los a fer un exercici. Jo els diré tres frases que vostès, en el més profund del seu cor, completaran en silenci. I jo els aniré explicant després per què els he demanat aquest exercici. Les tres frases són: la majoria del temps penso que jo…; jo soc…; penso que la gent opina de mi que… Ara aixequin la mà els qui en les tres frases s’han dit coses positives a si mateixos. Serà el 10% de la sala. He de venir a viure a Lima. Això que acaba de passar no és casual. Porto vuit anys més o menys intentant tancar una recerca que la veritat és que no em deixa acabar-la. Cada vegada que intento acabar apareix alguna cosa que em torna a amarrar i que m’obliga a seguir en l’estudi. Probablement de tot això que els estic parlant serà el meu pròxim llibre, el número 15, ja a aquesta alçada. I en aquesta recerca em vaig fer una pregunta que ha costat molt respondre. I la pregunta té a veure amb de què depèn la nostra salut mental avui dia? Concepte del qual es parla tant i el que més em preocupa és que no es parla mai de salut, sinó que es parla de malalties. Llavors som experts a conèixer trastorns psicològics, síndromes, malalties, però no estem parlant de com estar millor i de com estar saludables mentalment. Sabem com estar saludables físicament, què menjar o què no menjar en forma saludable, fet que també és un abisme, perquè tot és contradictori. A més, pel que respecta al cos físic sabem, diguem, mengem alvocat o no mengem alvocat? Posem-nos d’acord, perquè té moltes calories, però és un àcid gras bo… Làctics, es mengen o no? El dejuni intermitent, fa bé o fa malament?

Pilar Sordo. Jo no sé com sobrevivim tots els que estem aquí sense magnesi. No aconsegueixo entendre. A més, hi ha com 15 tipus de magnesi que si algú m’expliqués quin he de prendre perquè un és per al bany, l’altre per a les articulacions, l’altre per a dormir. Si de veritat féssim cas a totes les instruccions ambivalents i contradictòries que tenim per a cuidar el nostre cos físic, ens tornaríem bojos. Amb la salut mental passa una mica el mateix. Si començo jo a entrevistar-los a cadascun de vostès, conclourem que tots els que estem aquí ens passa alguna cosa: o patim d’ansietat o insomni, estem amb el còlon alterat, tenim sensacions de canvis d’ànim permanents. Si no estem peri, post, perimenàusia, perquè ja la quantitat de categories són infinites. La quantitat de categories de l’ansietat són infinites. La categoria de comportaments depressius associats també són infinits. Llavors m’interessava parlar de salut, de com potenciar el nostre desenvolupament emocional per a estar cada vegada millor i per a aportar a un estat de benestar o estar bé sense que haguéssim de parlar de trastorns. I aquesta recerca va partir primer, la gent em deia que en realitat la salut mental depenia del fet que la salut física, financera i vincular fos més o menys estable o raonable. Però no em servia perquè em vaig trobar amb gent que tenia les tres i no tenia salut mental, no tenia capacitat de resiliència, no tenia capacitat per a poder equilibrar diferents aspectes de la seva vida. Per tant, no era una resposta que em podia servir per a venir a explicar-los a vostès de què depèn la nostra salut mental avui. Llavors vaig fer una volta molt llarga a l’estadi i em vaig preguntar quins eren els temes que a nosaltres ens preocupen en termes psicològics. De què es parla quan parlem de temes psicològics? En un rostit, en un menjar, menjant cebiche, a la perruqueria, amb un grup d’amics, en una parella, en una sessió de psicoteràpia. I van aparèixer uns certs temes que em feien sentit. Van aparèixer els dols, però no solament com a mort, que és el que molts de vostès en aquest mateix instant han pensat, sinó dols de vius que a vegades són moltíssim més complicats que els de morts. Van aparèixer les separacions, els canvis de casa, la migració o síndrome d’Ulisses, van aparèixer els canvis d’hàbits, deixar de menjar sucre, començar a fer exercici… Perquè comença a aparèixer aquest sentit que per a avançar cal renunciar, perquè qualsevol procés de transformació requereix la renúncia d’alguna cosa.

Pilar Sordo. Apareix un concepte que és molt de ‘post full Instagram’ i que a més a mi em fa molta ràbia perquè sento que hi ha una sobreexigència brutal amb aquest tema que és el famós sentit o propòsit de la vida. Aquesta sensació que si jo no descobreixo un propòsit i a més no qualsevol propòsit, he de descobrir que el meu propòsit era salvar iguanes verdes a l’Àfrica oriental, perquè si no la meva vida és un desastre. Perquè si jo només dic que en realitat el meu propòsit és estimar i que m’estimin, diran: “Ah, boja, posa’t un quiosc, diguem.” És a dir, alguna cosa que t’estressi una mica, perquè semblés ser que cal tenir propòsits molt elaborats. Primer, el propòsit pot canviar moltes vegades a la vida i la quantitat de gent que a mi m’escriu molt angoixada tots els dies preguntant-me: “I què passa si no sé quin és el meu propòsit?” O: “El que sento que és, és tan simple que m’arriba fins i tot a fer vergonya explicar-ho enfront de tanta gent que sap…” Perquè hi ha tanta gent que sap, avui, no? I tant… que ens fa sentir sempre en dèficit. L’altre tema que apareix és l’expressió d’emocions. Avui sembla fonamental poder dir el que sentim i poder riure’ns a riallades, plorar amb permís, plorar lliurement quan tinguem ganes de plorar, poder dir que estem espantats i manifestar l’enuig com una emoció legítima que ens cobreix. L’altre tema que apareix en aquest circuit és l’amor propi. I aquí em vaig haver de detenir. Perquè al final jo descobria que entre l’amor propi, els dols, el sentit, propòsit de la vida, la solitud anomenada la segona pandèmia i l’expressió d’emocions, n’hi havia un que havia de manar. I descobreixo després de molt d’anada i tornada, que el que mana és l’amor propi. En una societat líquida, de l’anem veient, del gairebé quelcom, del et deixo en llegit, del no demostris tant d’interès, allunya’t una mica, no sentis, no diguis que sents… L’única cosa que sembla rescatar o rescatar-me és aquest concepte que no té més de 15 anys, que comença a aparèixer en el nostre llenguatge social perquè a mi a la Facultat de Psicologia ningú m’ho va ensenyar. Però aquest concepte d’amor propi ve carregat d’un prejudici molt brutal i que té a veure fonamentalment amb associar l’amor propi a l’egoisme i a la supèrbia. On ens amenacen que si ho desenvolupo em quedaré sola, em posaré difícil, em tornaré complicada…

Pilar Sordo. Llavors fa molta por treballar amor propi, perquè fa molta por aquesta sensació de dir: “De veritat em transformaré en alguna cosa que no vull?” No tinc ganes de ser egoista. I la veritat és que no hi ha res més generós que l’amor propi, perquè quan jo em cobreixo el que et dono a tu, t’ho dono lliure de cobrament, t’ho dono sense ganxo, t’ho dono perquè t’ho vull donar, ni tan sols perquè em donis les gràcies. T’ho dono perquè t’ho vull donar. Perquè comencem a establir vincles sense necessitat. Comencem a establir vincles per plaer o per potenciar el creixement. Per això que no es pot anar a un supermercat amb fam. Perquè si vostès van amb fam al supermercat compraran milions de coses que no necessiten menjar. Llavors primer mengen i d’allí van al supermercat. Bé, per a triar parella és el mateix. No es pot triar parella amb fam. Ho entenen? Sí, perquè un menja qualsevol cosa. Eh, jo… No sé si m’estan aplaudint els qui han tingut indigestió. Jo he tingut indigestió. I ni els explico la gravetat perquè sí, perquè quan un té gana, qualsevol cosa serveix. En canvi, quan un està satisfet, un pot triar no menjar o pot triar què menjar. I en tots dos casos està perfecte. Ara, però és producte d’això, l’amor propi és profundament humil perquè si jo conec les meves ombres, igual que les meves llums, amb quina cara m’atreveixo a parlar de les teves? S’acaba la xafarderia. Quan un descobreix que la millor manera de parlar bé de mi és no parlar mal de ningú. És quan estic començant a entendre que l’amor propi té un component d’humilitat gegantesc, perquè jo no parlaré de la meva veïna. Per això és que la gent feliç no té temps per a parlar malament de ningú, no li dona. I quan l’amor propi es treballa amb autoconeixement, queda això. Sembla que vam venir a aquest món a conèixer-nos tan bé el millor possible amb autoacceptació, que és on he d’acceptar amb la mateixa llibertat privada i públicament les meves llums i les meves ombres, amb l’autocura que té a veure amb aprendre a posar-me en prioritat per a poder donar el millor de mi cap a fora i amb l’autoprotecció que té a veure amb la capacitat per a posar límits i aprendre a dir que no. Hi ha una estructura més petita, més petitona, que si l’amor propi fos el cos, la unitat més bàsica és el diàleg intern. Llavors, la nostra salut mental depèn de com ens estem parlant. Depèn del que s’estan dient mentre m’escolten o del que m’estic dient jo mentre els parlo. Aquest diàleg intern té com tres àrees o dimensions. Una és la física, una altra és la cognitiva i una altra és la social.

Pilar Sordo. Aquestes tres dimensions em fan sentir d’una determinada manera on jo em parlo a mi mateixa tot el dia, m’escolto i d’acord amb això que em dic és com em relaciono amb el món i fins i tot aquest diàleg intern determina la meva percepció del món. A més, el diàleg intern és ben poc original. El que em dic el dilluns és ben semblant al que em diré el divendres, tret que, com dic sempre, si el dimecres aparegués George Clooney que ve a dir-me que em va veure a Instagram i es va enamorar de mi, i se separarà de la seva senyora, que segurament canviaria el meu diàleg intern. Si no em passa res gaire especial, el que jo em dic el dilluns és molt semblant i segurament aquest diàleg intern pot haver estat fins i tot en algun moment extern. M’ho poden haver dit uns altres. I es va ficar i va formar part del meu autoconeixement, encara que jo no ho volgués. El com ens parlem és el que ha determinat el que alguns de vostès no hagin aixecat la mà ara, en l’exercici. Felicito els qui ho han fet. Però aquells que no han aixecat la mà i s’han dit coses que probablement no li dirien a un millor amic, capaç que ni tan sols un enemic, té a veure amb el fet que hem d‘aprendre a tenir un llenguatge intern, compassiu, nutritiu, estimulant, que no implica ser indulgent. És diferent dir: “Per Déu, Pilar, que imbècil que vas ser, però com tan tarada, com no te’n vas adonar?” A dir: “Ens equivoquem Pilita, demà ho intentarem fer millor. Avui no ens ha sortit com volíem.” En tots dos casos estic fent-me una crítica. Però és totalment diferent. Un llenguatge sever, castigador, a un llenguatge compassiu que m’estimuli a desenvolupar la meva millor versió de la millor manera possible. Avui, amb les xarxes, on vivim en un món d’insatisfacció i de comparació permanent, on estem tots com en vitrina, on sembla que tothom arriba a fer tot el que cal fer menys jo… Com diu un amic que ho deia en una xerrada fa poc aquí mateix a Lima: “M’aixeco a les sis del matí, Pilar, i ja tinc un idiota que ha corregut 12 quilòmetres.” Per tant sempre estem com enrere. Sempre hi ha algú que fa més exercici que jo o que va fer exercici i jo no vaig poder perquè avui hi ha tant per a fer, hi ha tant que avui dia calia fer, avui dia calia pensar positiu, menjar saludable, educar amorosament i respectuosa als nostres fills, fer-nos una ‘skincare’, maquillar-nos com es maquilla la del ‘makeup’, vestir-nos com se suposa que cal vestir-se, fer exercicis de força perquè cardio ja no serveix de res, prendre tots els suplements que se suposa que cal prendre, llegir almenys deu pàgines d’un llibre, tant de bo caminar descalça per la gespa, fer alguna cosa de meditació, tenir la possibilitat d’esmentar o trucar o preocupar-se d’algú que un estima… Evidentment que avui dia, quan ens fiquem al llit, tots nosaltres en alguna cosa haurem fallat.

Pilar Sordo. Però tindrem la sensació que els únics que vam fallar vam ser nosaltres i que la resta va arribar a fer tot el que havia de fer. Aquest és el gran parany on estem tots ficats, on a més sembla ser que tothom té dies tan interessants. Aquesta desgraciada se’n va anar de vacances. Jo no me n’he anat. Aquesta altra té l’abdomen tonificat. Jo no arribo a fer tant d’exercici. Ella acaba de fer una emprenedoria, li va anar increïble. Jo no m’he atrevit a fer res. I aquesta comparació i aquesta insatisfacció a la qual és impossible no entrar, l’única manera de sortir d’aquí és amb un diàleg intern positiu. És el retorn a mi i no cap a fora, el que fa que el meu amor propi millori, perquè el diàleg intern determina el meu amor propi i el meu amor propi està determinat pel diàleg intern, el com s’escolten, el com es renyen o el com s’aplaudeixen, s’abracen, es consolen, s’entretenen. En una de les recerques meves, jo anomenava a aquest concepte parella interna, que és aprendre a relacionar-me amb Pilar Sordo, conversar amb ella, consolar-la, fer-la descansar si està cansada, felicitar-la quan fa alguna cosa bé, renyar-la quan fa alguna cosa malament, consolar-la quan està trista. En la mesura que aquesta parella interna sigui cada vegada més nutritiva, la relació amb mi és més positiva. Mai més em sento sol o sola i per tant, els vincles que estableixo ja no són des de la manca, sinó des de la possibilitat d’anar-me completant amb l’altre. Però jo ja estic coberta. I això és el que avui dia està determinant, almenys fins al moment en l’estudi, aquesta unitat de salut mental més bàsica. La nostra salut mental avui estaria determinada segons aquesta recerca, d’acord amb com cadascun de nosaltres ens estem parlant a nosaltres mateixos. Sé que hi ha algunes persones que em volen fer algunes preguntes.

Andrea. Hola Pilar, soc l’Andrea.

Pilar Sordo. Hola Andrea.

Andrea. Quin plaer tenir-te aquí i escoltar-te d’un tema tan important. I la meva pregunta és: per què creus que avui dia és tan important el diàleg intern? Gràcies.

Pilar Sordo. Té a veure perquè avui ho estem escoltant. La meva àvia, la mama del meu papa, va viure 103 anys. Ella no va tenir mai cap referència dels arbres de Nadal. Ni tan sols de la seva veïna. La seva única pauta de comparació era l’arbre de Nadal de l’any anterior o de la casa d’algú on ella va estar. Avui, per al teu Nadal, tu compararàs el teu arbre de Nadal amb les Kardashian, amb la núvia del teu ex, amb la teva veïna i amb 50 persones més on aquestes 49 tindran arbres de Nadal més bufons que el teu. I això generarà que tu et diguis a tu mateixa que el teu arbre de Nadal és insuficient o que tenies un bell arbre de Nadal fins que veu el de la Kardashian. Aquesta sensació fa que et parlis i que avui, potser per primera vegada a la història, és tan nítid escoltar-nos, dir-nos que no estem fent tot el que podem. Jo avui la frase que més escolto en l’estudi és: “Pilar no aconsegueixo, no arribo a fer tot el que cal fer, no soc capaç, no arribo.” O: “Podria haver fet molt més del que vaig fer.” I jo li dic: “Però vas fer un munt.” “Sí, però podria haver fet més. No em sento suficient.” Aquestes frases són conseqüència d’estar-se escoltant en comparació, que fa que aquest diàleg intern alguns li diguin pensament en bucle, li diguin la boja de la casa, ho deia Teresa de Jesús, etcètera. I aquest soroll avui es fa més nítid producte de la comparació. Per això que avui dia el diàleg intern és tan important de detectar, veure si és positiu o negatiu, si és positiu reforçar-lo i si és negatiu canviar-lo per un altre que et faci millor, que t’estimuli a desenvolupar una millor versió.

Estefany. Hola Pilar, què tal? Jo soc l’Estefany. De fet, fent una mica de reflexió, estem en un món súper competitiu on l’autoexigència de sobte pren molt protagonisme en les nostres vides. Llavors, què ens recomanes tu per a poder identificar aquestes xerrades internes que tenim per a saber si són positives o negatives? Si ens impulsen o ens detenen d’alguna forma?

Pilar Sordo. Mira, jo suggereixo aplicar les tres P: pausa, para i pregunta. Per a això requereixes connectar amb el silenci, que no és absència de soroll, sinó que és la connexió amb tu. És com un viatge que un fa cap a dins. Si hi ha alguna cosa que avui dia salva mentalment als nostres caps és la pausa. És el parar per a observar què t’estàs dient i dir: “Wow, m’estic dient ximple, m’estic dient lletja, m’estic dient però per què no vas fer més?” O al revés: “M’estic dient bella, em vaig dir maca, vaig dir vas estar brillant a la reunió.” I el determinar aquestes frases que mai són molt llargues, un no s’explica contes. El diàleg intern són frases súper delimitades perquè són com a timbres que han estat aquí en el teu caparró durant anys, a vegades, en repetició. Llavors el detectar-les, observar-les sense judici, sense que et… Perquè tampoc serviria que tu descobreixes un diàleg intern negatiu i a més et renyis per tenir-lo, diguem doblement negatiu. És simplement observar-ho i poder, des d’aquí, potenciar-ho per alguna frase que t’estimuli, que sigui positiva o estimuladora, però no ho podràs fer si no fas la pausa, si no et connectes des del silenci i si no tens aquesta possibilitat d’observació més aviat neutra sense valoració d’allò que el teu cap et ve repetint, es diu a si mateix davant d’unes certes situacions en forma més o menys constant. Així que les tres P són les claus.

Valeria. Hola Pilar, què tal? Jo soc la Valeria i primer volia agrair-te, en el meu nom i en el de la meva mama que és súper fan teva, així que la meva pregunta és: Com podem fer per a canviar d’un diàleg intern negatiu a un positiu?

Pilar Sordo. Has d’esperar que acabi el meu llibre. El primer és com detectar-ho, no? Per a això aplico això de l’Estefany, com primer la pausa, la pregunta, d’acord. Vas observar una frase que tu la qualifiques de negativa perquè és castigadora, sancionadora, t’emet un judici i d’aquí cal entendre que el cervell funciona per repetició. Per tant el com canvies això negatiu per alguna cosa que soni positiu i estimulador implica començar a repetir-te en el positiu totes les vegades que sigui necessari fins que aconsegueixis canviar el segell d’allò que et deies per a una cosa positiva. Ara tampoc funciona que si tu dius, portes dient-te no sé, tarada, durant deu anys i demà en un estat d’il·luminació divina, comences a dir-te: “Soc brillant”, el cervell dirà: “M’està fotent.” És a dir, portem no sé quant temps dient-nos una cosa, per tant, generalment el que funciona, allò que ha funcionat bé en l’estudi, és fer una pausa intermèdia. És a dir: “Avui estic més lúcida que ahir, avui em sento més intel·ligent que ahir, avui estic més en focus que ahir, avui puc complir la meva paraula millor que ahir. Aquest: ”Avui estic tatata tatatata que ahir”, en l’estudi està provat que funciona en el 100% dels casos. L’única cosa que cal anar amb compte és que la paraula que triïs que canvia la negativa, sigui l’estimuladora per a seguir-la repetint, cosa que al final la paraula que triïs positiva ha de neutralitzar el poder d’aquesta negativa que et deies durant molt de temps. I aquí funcionarà molta repetició perquè quedi segellada en el cervell com una paraula que t’estimula i que et potencia. Si jo em desperto pel matí i em pregunto, que és el que hauríem de fer tots: “Com t’has llevat Pilar?” I la meva resposta automàtica al cap és: “Cansada”, jo puc acceptar que potser estic en un període difícil de la meva vida i que sí, estic cansada, llavors he de dir: “D’acord, ens acceptem cansades, però farem l’exercici de nou, una altra vegada.” “Com t’has llevat?” “Amb ganes de fer coses avui.” Perquè aquí estic, fent un llenguatge intern, nutritiu, estimulador, que no nega el meu cansament, però que entén que des d’aquest cansament no és el motor necessari per a poder-me aixecar. Llavors, el com tries què li ficaràs al teu cervell per repetició per a neutralitzar el que et deies en un temps llarg de la teva vida és molt important triar la frase o la paraula que de veritat et faci sentit.

Pilar Sordo. El com tu vas repetint això a mesura que vas fent-li un sentit a aquesta frase, és el que et determina el canvi d’aquest diàleg intern negatiu a una cosa positiva que t’estimula i que et potencia en un sentit real.

Yazmín. Hola Pilar, el meu nom és Yazmín. Moltes gràcies per tot el que ens has compartit avui i de fet del que has esmentat em quedo amb el diàleg intern i l’amor propi. En aquest sentit, volia preguntar-te: què té a veure l’amor propi amb el diàleg intern?

Pilar Sordo. Tot té a veure. Perquè el diàleg intern és la unitat més bàsica de l’amor propi, és la més petitona. El diàleg intern determina el teu amor propi. I si tu treballes l’amor propi amb aquestes quatre dimensions que jo descrivia que són l’autoconeixement, l’autoacceptació, l’autocura i l’autoprotecció, indubtablement canviarà el teu diàleg intern. El diàleg intern que afortunadament a més em passa que quan jo començo a treballar el tema del diàleg intern, la neurociència comença en paral·lel amb una sincronia meravellosa a descobrir bases neurològiques que explicaven que el diàleg intern existeix. Llavors això em permet a més a mi en el meu estudi, que és un estudi de camp que és més aviat qualitatiu i no quantitatiu, em permet poder trobar la relació directa entre aquest diàleg intern ja provat neurológicamente amb, de fet Nazareth Castellanos ha fet un treball meravellós en relació al descobriment i al treball del descobriment a nivell neurològic d’aquest diàleg interior, em permet poder entendre que si treballo diàleg intern reconstrueixo treball, amor propi, i si treballo amor propi, reconstrueixo treball o formo diàleg intern. Llavors hi ha una relació directa on s’alimenten mútuament i on meravellosament puc entrar al circuit del meu procés intern de creixement personal per qualsevol de les dues vies i arribaré al mateix punt. Jo de veritat crec que estem vivint, segurament els meus avis poden haver dit el mateix de la seva època. Crec que totes les èpoques tenen desafiaments. La de nosaltres està massa afectada per molts factors i intentar mantenir un equilibri entre aquests molts factors: la tecnologia, l’estrès, les crisis econòmiques, les crisis polítiques o geopolítiques dels nostres països… Les noves definicions vinculars de com es defineixen o es mantenen o es construeixen els vincles ens fan avui dia fer que això que estem vivint avui, aquesta experiència meravellosa, siguin necessàries de fer. Jo crec que avui dia necessitem pautes. No sé si la paraula pautes és la millor que puc trobar, però necessitem eines, habilitats que ens ajudin o contribueixin a tenir una millor qualitat de vida.

Pilar Sordo. Crec que avui dia hem d’aprendre a viure millor. Necessitem eines que probablement, torno a la meva àvia amb els seus 103, mai va necessitar, no perquè no li fessin falta, potser li van fer falta un munt, però no existia la consciència de sentir-se tan aclaparats des de l’extern. I per tant aquesta sensació de pressió externa on em sento tan exigida per un sistema que jo no puc controlar, ens fa a tots, o estem tots convidats a desenvolupar la major quantitat d’habilitats internes possibles per a poder viure millor. Necessitem desenvolupar millors capacitats d’acceptació de la realitat, per exemple. Crec que l’acceptació és la gran habilitat d’aquest segle, juntament amb la qual jo sento que ens salva, que és la gratitud. Crec que acceptar radicalment la vida que ens està tocant i des que acceptar no significa tolerar, acceptar no significa estar d’acord, acceptar no significa resignar-se, acceptar no significa adaptar-se, acceptar significa dir: “Això és. No m’agrada. No. No em sembla just. No. No m’ho mereixo. No. No sé com fer-ho. No. Però això és.” I sobre això és, sobre això que dic això és, és on començo a construir i a entendre que no som el que ens passa, sinó que el que fem amb el que ens passa. Sartre tenia una frase que diu: “Som el que fem amb el que van fer de nosaltres.” Si bé aquesta frase ens col·loca en una cosa del passat que no m’agrada massa, sí que crec que som el que fem amb el que ens està passant durant el dia i que el que determina la diferència entre nosaltres no és el que ens passarà en la vida, perquè crec que a més el que ens passarà en la vida més o menys és ben semblant. El que determinarà la diferència és el que cadascun de nosaltres decidirà treballar en això que va passar perquè sigui diferent. Per això que no és veritat que el temps ho cura tot, sinó que el que jo faig amb el temps és el que marca la diferència.

Pilar Sordo. I això requereix gestió, requereix acceptació, requereix flexibilitat, requereix gratitud del que tens i no del que et falta, requereix ordre, requereix disciplina, requereix una planificació que et pari davant la situació desafiadora, amb la sensació que hi ha una sola cosa que de veritat tu pots controlar. Una sola, que és l’actitud amb la qual tu tries viure aquesta situació. I aquesta actitud no és espontània. Seria meravellós que fos espontània i a tots ens naixés la millor actitud. Les actituds s’entrenen, s’aprenen i per a això requerim preparar-nos. Així com un pot anar a un gimnàs a entrenar un abdomen, un ve a aquestes coses a entrenar el cap i requerim entrenament. Jo no crec que un es pugui preparar en la vida per a tot. Perquè crec que un no sap com reaccionarà fins que no viu l’experiència. Però sí que crec que el tenir o estar en constant consciència del meu creixement personal em permet parar-me davant de situacions desafiadores amb la major quantitat d’eines possibles. Crec que no canviarem res del que està passant fora, però podem canviar molt del que està passant endins nostre. Jo crec que la clau avui són les decisions que cadascun de nosaltres pren, que són aquestes decisions petitones, no són tan transcendentals, és: es menjaran la xocolata avui o no?; quanta estona faran ‘scroll’ d’Instagram? La mitjana a Amèrica Llatina de ‘scroll’ de fer això diari en un adult és d’una hora i mitja. Si aquesta hora i mitja nosaltres la dediquéssim a estar en parella, a cuidar als nostres fills, els psicòlegs tindríem la meitat de feina de la que tenim. Per tant, la decisió de a què jo li dono importància depèn de nosaltres. Si jo els pregunto a tots: què és el més important per a vostè? Tots em diran des del més noble del cor: “Els meus afectes Pilar, la meva família és el més important de la meva vida.” I jo els miraré amb la mateixa cara de tendresa que els estic mirant ara i els preguntaré: “I quantes hores al dia vostès dediquen a això?” Quack.

Pilar Sordo. 20 minutos, una hora, que de veritat estic amb això que dic que és el més important de la meva vida? Clarament no hi ha cap congruència entre el meu discurs de desig i el que acabo executant. No està. I mentre més congruència hi hagi entre el que jo crec que és important i de veritat al que jo li dedico aquesta prioritat és el que ens fa sentir en pau, que és el que almenys jo humilment defineixo com a felicitat. Em sembla que la felicitat no és una altra cosa que absència de soroll. Que és poder respirar en pau i sentir que avui has donat el millor que has pogut i vas fer el que d’alguna manera inconscient vas sentir que havies de fer. Crec que això és el que avui estem cridats. Què és el que jo sempre dic en xarxes? Feu que el dia compti i que no sigui un dia més només depèn de les nostres decisions, que aquesta decisió tingui un sentit. Moltíssimes gràcies.