El repte de ser racionals

Zuberoa Marcos. Hola, Steve.

Steven Pinker. Hola, Zuberoa.

Zuberoa Marcos. M’alegro que per fi siguem aquí.

Steven Pinker. M’alegro que per fi siguem aquí.

Zuberoa Marcos. M’agradaria començar aquesta entrevista parlant del teu proper llibre. Em resulta molt interessant, perquè penso que el tema que hi tractes és de gran actualitat. La premissa, i corregeix-me si m’equivoco, és que vivim en una societat cada cop més irracional tot i tenir més coneixement científic que mai. Hi ha aquest contrast en l’espècie humana, que és capaç de grans innovacions, grans descobriments, com hem presenciat recentment amb el desenvolupament de diverses vacunes contra la COVID-19 en un any i, alhora, hi ha un augment de notícies falses, xerrameca i altres tipus de mentides. M’agradaria introduir el tema amb la primera pregunta: per què afirmes que la racionalitat està en detriment i per què penses que ens hauria de preocupar?

Steven Pinker. No diria que vivim en una època en què estigui disminuint l’ús de la raó, sinó que, més aviat, hi ha un ús desigual. D’una banda, comptem amb uns avenços científics i tecnològics extraordinaris. Els nivells de benestar també han millorat moltíssim: l’esperança de vida ha augmentat, la pobresa està disminuint, hi ha menys víctimes de guerra… I, no obstant això, també estem presenciant una allau de notícies falses, mentides sobre la sanitat i teories de la conspiració. Però sempre han existit aquestes notícies, rumors falsos i teories. Fins fa poc, hi havia molt de desconeixement pel que fa a la medicina. Fins al segle XX, la majoria de les notícies eren falses: es parlava de civilitzacions que vivien a la lluna, a diaris d’una certa índole política es publicaven articles replets de mentides i escàndols sobre l’oposició. Aquesta va ser la paradoxa que em va conduir a escriure aquest llibre. Com és possible que, davant la necessitat, l’ésser humà sigui tan racional i alhora pugui ser tan irracional? Part de la resposta la podem veure en el dia a dia de cada individu: vestim els nens per anar a l’escola, posem combustible al cotxe, posem el menjar al frigorífic, tenim una feina i paguem els nostres impostos. No obstant això, quan ocorre una cosa que afecta tota la societat, quan el problema va més enllà de la nostra vida quotidiana, com quin és l’origen de l’univers, què provoca una malaltia, què fa la gent de les altes esferes quan el món no els veu… La gent no té accés, o accés immediat, a aquest tipus d’informació. Es conformen amb els mites i la propaganda. Amb les històries i la narrativa que fan que la seva manera de pensar sembli honrada i intel·ligent i que els seus enemics semblin malvats i ingenus. Tots aquells que ens dediquem al periodisme, la ciència i la divulgació no comprenem com aquestes persones arriben a creure coses que probablement són falses. I considero que la resposta a aquest fet és: qui sap el que és vertader o fals? En els últims segles, realment des de la Il·lustració, hem creat moltes institucions destinades a la cerca de la veritat: la ciència, que utilitza proves empíriques que passen per revisions d’experts; el periodisme amb edició, amb verificació d’informació i que es regeix per un codi ètic; el sistema judicial, amb procediments entre parts enfrontades i un jutge neutral. Sense totes aquestes institucions, el raciocini d’un individu no és suficient per formar un sentit lògic col·lectiu. Ens preocupem massa per la nostra aparença, per la consistència en la nostra manera de pensar, i perquè hi hagi una racionalitat consensuada, es necessiten lleis, normes, institucions i regles de convivència.

Zuberoa Marcos. Steve, comentes que una de les raons per les quals l’ésser humà és tant racional com irracional és per la seva relació amb l’accés a la informació. Però és important la confiança també? Perquè un ciutadà corrent no té accés a certa informació i, en cas de tenir accés a algun mitjà científic, pot ser que no tingui els coneixements previs suficients per comprendre aquesta informació. Per tant, necessitaria algú que l’hi expliqués o la reformulés de manera que aquesta persona l’entengués. Així que és important la confiança?

Steven Pinker. És importantíssima. Com tu mateixa has dit, ningú entén la ciència excepte el científic que es dedica a aquest camp en concret. Ni tan sols els científics entenen la ciència d’altres camps. És bastant probable que un químic no tingui ni idea de neurociència i que un neurocientífic desconegui el camp de la cosmologia. Així que sí, tots dipositem la nostra confiança a institucions que han demostrat un apropament a la veritat. De fet, si ens fixem en alguns aspectes científics de vital importància, com pot ser el canvi climàtic, en realitat qui accepta les afirmacions de la ciència sobre aquest no té més coneixement científic que qui les nega. Si es fessin exàmens sobre coneixement científic, inclús aquells que creuen en el que és correcte, respondrien: “Sí, és causat per la capa d’ozó, als abocadors de residus tòxics, al plàstic dels oceans”. Només tenen nocions bàsiques del que és ecològic i el que no. No comprenen la ciència, però sí que tenen predisposició a confiar en el coneixement científic. De fet, la ideologia política serveix per predir l’acceptació del canvi climàtic molt millor que el coneixement científic. Ningú som químics de l’atmosfera. Hem de confiar en les instruccions, i per fer-ho, ens han d’haver demostrat que ens podem fiar d’elles.

Zuberoa Marcos. Steve, al teu llibre cites el senyor Spock, un personatge d’‘Star Trek’, per parlar del que ell anomena “les emocions il·lògiques” que controlen la conducta humana. M’agradaria que ens expliquessis quin paper tenen les emocions a l’hora de decidir de què ens fiem i quina informació ens creiem, les idees que acceptem i les que no.

Steven Pinker. La raó és un mitjà per a un fi. Aquest fi pot ser la veritat objectiva, en cas dels científics o dels periodistes. Però també pot ser la felicitat, el benestar, l’amor, l’estímul o el gaudi. I no té res d’irracional, perquè ser racional és precisament fer servir el coneixement per obtenir alguna cosa. I som humans, està bé voler assolir certes metes. I per què parlo d’Spock? Ell es debatia molt entre les seves emocions i la raó. Doncs per dos motius. Un és que ens proposem molts objectius. Un objectiu seria l’alegria immediata, un altre pot ser tenir benestar durant tota la nostra vida. I, a vegades, el que ens fa sentir bé ara mateix pot no tenir el mateix efecte en cinc, deu o vint anys. Et pots gastar ara tots els teus diners, pots arruïnar la teva reputació, potser pots enganyar algú ara, però quan el secret surti a la llum, al final acabaràs igualment perjudicat. No hi ha una manera correcta de decidir si és millor el plaer immediat o el plaer a llarg termini. Sempre hi ha un terme mitjà. No puc estalviar tota la vida per fer una gran festa als 80. Això tampoc seria racional. Per tant, busquem una solució intermèdia per al jo d’ara i el del futur. Molts cops, la gent posa massa èmfasi en el jo d’ara i sacrifica el jo de després. Aquesta és una de les formes en què les emocions poden contradir la raó. Un altre motiu seria el conflicte d’interessos. Si el meu objectiu és aconseguir tot el que vulgui, potser xoca amb el teu, si també és aconseguir tot el que vulguis. Seria irracional proposar-te quedar-me amb tot i esperar que tu ho acceptis. En l’àmbit emocional, això seria el que jo vull. Així que hi ha d’haver moral, justícia i acords que puguem acceptar els dos. Encara que a vegades pugui entrar en conflicte amb la nostra pròpia avarícia, els nostres desitjos o el sentiment egoista que tinguem.

Zuberoa Marcos. Hauríem de…? En aquest dilema que comentes, entre el pensament més emocional i el racional, hauríem de fer sempre cas a la raó? Hauríem de tenir sempre un argument racional quan hem de prendre una decisió de vital importància?

Steven Pinker. Bé, tenint en compte el que és la raó, que ens serveix per saber com satisfer les nostres emocions, diria que sí, que cal ser racional per negociar els termes mitjans dels quals parlàvem: el plaer del present davant el plaer del futur. El que em satisfà a mi davant el que et satisfà a tu. Tot està ancorat a l’emoció, però per això mateix necessitem la raó, per trobar el punt intermedi entre les emocions. Com va dir un famós filòsof: “No sempre pots aconseguir el que vols”.

Zuberoa Marcos. Atendre més la raó és una destresa que es pot exercitar o té més aviat un caràcter innat?

Steven Pinker. La podem exercitar. Sí que és cert que el nivell de destresa varia entre un individu i un altre, en part, perquè és innata, però no per complet. A la societat hi ha normes i valors, i també lleis i decrets. De fet, per això existeix la legislació, per evitar que tot el món segueixi els seus impulsos egoistes a costa de perjudicar altres persones. Idealment, aquestes sorgeixen d’una negociació racional.

Zuberoa Marcos. Steven, m’agradaria canviar de tema per parlar del teu llibre ‘En defensa de la Il·lustració’. Hi exposes que mirar enrere en la història ens ajudarà a comprendre molt millor el present, i inclús podrem predir el futur. Comentes que l’època de la Il·lustració va ser un moment en la història molt important que ens serviria per entendre molt millor el món. Per tant, m’agradaria que ens expliquessis quines són les idees, els valors i l’ètica de la Il·lustració que et fan afirmar que aquesta època ens és tan útil.

Steven Pinker. M’alegra que plantegis la pregunta així, perquè quan defenso aquesta època, ho faig per aquests ideals, per aquestes idees. No significa que fa 250 anys hi hagués uns il·lustres genis que hem de venerar i que hem d’estudiar els seus textos perquè tenien grans revelacions o eren uns visionaris. Això seria totalment el contrari dels ideals de la Il·lustració. La Il·lustració representaria tots aquests ideals, encara que sí que és cert que hi va haver moltíssims escriptors brillants i que hi va haver un gran canvi. Però ens quedem amb aquests ideals. Perquè els filòsofs de les llums també van tenir idees desbaratades. No se’ls ha d’entendre com a profetes o messies. Les idees que jo identifico són: la raó, és a dir, cal pensar amb lògica i racionalitat, i no basant-nos en escrits, autoritat, carisma o en certeses subjectives; la ciència, l’aplicació de la raó en el món físic; l’humanisme, el component moral o ètic, perquè si només ens guiéssim per la ciència i la raó, fabricaríem bombes cada cop més grosses i formes millorades de repressió de la població. Però l’humanisme és el sistema de valors que estableix que el bé moral més important és la prosperitat dels éssers conscients, les persones, nosaltres, és a dir, la salut, la felicitat, la seguretat, els estímuls, els plaers i les interaccions socials. Si utilitzem la raó a la ciència amb la finalitat de millorar la vida de les persones, aleshores parlem de progrés, que seria el quart ideal. Raó, ciència, humanisme i progrés. Aquest últim no és un fet que es doni en si mateix, sinó que el busquem intencionadament aplicant la raó a la ciència per tal de millorar la vida de les persones.

Zuberoa Marcos. Què opines sobre les fal·làcies d’aparença lògica que perjudiquen el pensament crític?

Steven Pinker. Una d’elles és la que Amos Tversky i Daniel Kahneman, dos famosos psicòlegs pioners en l’estudi del raonament humà i la presa de decisions, van denominar “heurística de disponibilitat”. És una mena de principi o punt de referència de possibilitats que ens marquem. Consisteix a jutjar si una cosa ens sembla més o menys comuna, probable o prevalent per la facilitat amb què trobem exemples a la nostra memòria. Per com de fàcil ens resulti accedir-hi. Utilitzem el buscador del cervell per determinar probabilitats. A vegades funciona, perquè les coses que ocorren freqüentment les recordem bé. No obstant això, tot el que ens afecti psicològicament la manera en què ho percebem, ens portarà a sobrevalorar-ho, com el terrorisme. El terrorisme causa molt poques morts, però ressona moltíssim a les notícies. De manera que pensem que correm més perill davant el terrorisme que davant els accidents de cotxe, els accidents domèstics, la contaminació, el tabaquisme… L’heurística de disponibilitat fa que ens resulti més senzill recordar els atemptats terroristes que els accidents a la carretera, que no solen ser notícia, estan molt a baix a les pàgines de notícies, i per això infravalorem la freqüència en què ocorren.

Zuberoa Marcos. I el biaix de confirmació?

Steven Pinker. El biaix de confirmació és un altre cas. A tot el món li encanta llegir articles que conformin la seva opinió, que li diguin que té tota la raó. Tant al mateix individu com a la seva congregació, la seva comunitat, el seu partit polític, la seva religió, la seva classe social, el seu equip, les seves relacions… I solem evitar tot el que pugui amenaçar aquest consens. Aquesta és una altra gran font d’error. La gent prefereix quedar-se a la seva bombolla, com se sol dir.

Zuberoa Marcos. Ens podries posar un exemple en què es doni aquest biaix de confirmació de manera clara? Has mencionat el terrorisme a l’heurística de disponibilitat. Quin seria un bon exemple aquí?

Steven Pinker. Bé, doncs als Estats Units, per exemple, la dreta està convençuda que les eleccions presidencials de 2020 s’havien trucat, a pesar de les proves contràries existents. Però si restringeixes el teu ventall informatiu als canals de televisió i ràdio d’extrema dreta, el tema està contínuament sobre la taula. I a pesar que està ja més que demostrat que les eleccions van ser justes, no en volen mirar les proves.

Zuberoa Marcos. Steve, ets defensor del progrés de la humanitat, i et podria definir com una persona optimista. Has portat a terme un estudi exhaustiu que aclama que el món és molt millor del que les nostres experiències quotidianes ens fan creure. Per tant, m’agradaria preguntar-te, tenint en compte l’època en què ens ha tocat viure, si encara tenim motius per seguir sent optimistes amb el que ens espera.

Steven Pinker. Bé, jo no em definiria com una persona optimista, sinó, més aviat, que intento formar la meva opinió sobre el món basant-me en dades, més que en periodisme. El periodisme és un mostratge no probabilístic de manual de les pitjors desgràcies que ocorren un dia qualsevol. En part, perquè ja se sap que el periodisme té un biaix de negativitat. Sempre tenim més titulars explicant males notícies que bones notícies. Però, en part, també, com que el periodisme es basa en successos i esdeveniments, és més probable que una cosa que ocorre de sobte sigui dolenta que bona. L’esfondrament d’un edifici, l’esclat d’una guerra, l’enfonsament de la borsa… Tot això és notícia perquè ocorre un dia en concret. No obstant això, les coses bones solen passar de manera més gradual, en petits percentils al llarg del temps. Cada any disminueix la pobresa, hi ha menys guerres… Però no es pot marcar el dia en què ocorre, i la gent no en té consciència. Per tant, el que jo intento fer és presentar gràfiques que mostren aquestes disminucions de violència, de pobresa, de malalties al llarg del temps, una cosa que no series capaç de deduir pels portals de notícies per explicar que així hauríem d’entendre el món actual. Això tampoc significa que el món millori constantment. Això seria un miracle. És impossible afirmar que el món va sempre a millor. Som conscients que hi ha coses que han empitjorat, com la pandèmia, la crisi econòmica del 2007 i 2008. No obstant això, hem d’entendre aquestes ensopegades dins el seu context de la tendència, ja que la tendència és el que realment plasma l’estat del món: el que va bé, el que va malament, el que va millorant, el que va empitjorant, els països que segueixen en pau, no només els que estan en guerra, etcètera.

Zuberoa Marcos. Has parlat de la pobresa i de la disminució de la violència. Ens podries donar algun altre exemple que ens mostri com el món està millorant?

Steven Pinker. És clar. Bé, la veritat és que la disminució de les guerres n’és el millor exemple, i el tema d’un dels meus llibres, ‘Els àngels que portem a dins’. La gent no és conscient de l’absència de guerra perquè no se’n parla. Segueix havent-hi guerres: la guerra a Síria és horrible, i les guerres civils de Nigèria i l’Afganistan, per descomptat, i s’informa sobre elles. No obstant això, la majoria de les parts del món que abans estaven sempre en guerra ara estan pràcticament en pau. A l’Europa occidental, durant milers d’anys, esclataven dues guerres anuals, i ara s’han reduït a zero des del 1945. El sud-est d’Àsia. Quan era petit, aquesta regió era sinònim de guerra. Ara fa que no hi ha una guerra més de 40 anys. Aquest n’és un exemple. La pobresa extrema n’és un altre gran exemple. Fa 200 anys, el 90 % del món vivia en la pobresa extrema. Actualment, ja és menys d’un 9 %, i el nombre segueix tendint a la baixa. L’alfabetisme. Aquest abans era un privilegi de l’aristocràcia, l’elit. Ara la majoria del món sap llegir i escriure. I la longevitat, el més important de tot. A la major part de la història de la humanitat, l’esperança de vida ha estat de 30 anys. Actualment, als països desenvolupats és de més de 80, com són Europa i Amèrica del Nord. A la resta del món és de 71. És la mitjana de tota la població. És impressionant. I aquests en són uns quants exemples, però n’afegiré un més, que és l’oci. Els nostres ancestres, els nostres rebesavis passaven els dies fent mantega, sargint mitjons, llaurant terres… El temps que passem a la feina o fent tasques de casa s’ha reduït dràsticament.

Zuberoa Marcos. Molts dels espectadors d’aquestes converses són bastant joves, i estava pensant que, comentant que és meravellós que ja no hi hagi tantes guerres, que la pobresa estigui descendint i que cada cop hi hagi menys analfabetisme, potser aquests temes els resulten una mica aliens a ells. I m’imagino aquests adolescents veient el programa i pensant que els espera un futur fosc. Què els diries?

Steven Pinker. No hi ha raó per veure obscuritat en el futur, i menys, ara, que estem superant una pandèmia. Tot pot i ha de millorar: als països rics, hi ha menys mobilitat social que abans, i penso que els governs haurien d’actuar, l’habitatge també hauria de ser més assequible… Però no hi ha motius perquè creguin que la vida els anirà pitjor que als seus pares, no hi ha tant de marge de millora. Aquestes generacions probablement són més riques que els seus pares als països desenvolupats. Potser als països en vies de desenvolupament pugui ser fosc, però no a països com Espanya o els Estats Units. No hi ha raó per pensar que tot anirà a pitjor. El món no és el que et passa a tu. Si t’interessa el món, hi has de pensar com un tot. Si t’interessa descobrir què ens oferirà el futur, hauràs d’observar les tendències que ens han portat fins aquí, perquè ningú pot veure el futur amb una bola de cristall. Cal observar els processos, les tendències. Hem de comparar l’ara amb com era tot fa 30 o 40 anys. Al llarg de tota la meva vida, he presenciat diversos canvis dels quals han gaudit els més joves, i potser ja ni se’n recorden. Doncs potser els hi hem de recordar.

Zuberoa Marcos. Què vols dir amb “recordar-los-hi”?

Steven Pinker. Bé, doncs que ara no és que vivim més, sinó moltíssim més. Tenen accés a estímuls, mitjans d’entreteniment, coneixement, música i pel·lícules fantàstiques en un petit aparell, tot gratis. Poden parlar per videotrucada amb qui sigui des de qualsevol part del món. Quan jo era jove, una trucada de llarga distància era un luxe. Si parlaves amb la teva parella, havies de controlar la durada de la trucada perquè deu minuts al telèfon eren tots els diners del lloguer. Ara és gratis. A la meva època, qui anava al dentista tornava amb la boca plena d’obturacions platejades. Ara gairebé no hi ha càries. Tot el món té aire condicionat a casa, almenys als Estats Units. Jo mai havia tingut això. Molta més gent va a la universitat que quan estudiava jo. I no soc tan vell. Per això crec que hauríem de recordar a la gent l’enorme quantitat de millores que s’han aconseguit si volen saber l’adreça o la trajectòria del món.

Zuberoa Marcos. Steve, un dels teus principals temes d’investigació és la lingüística. Crec que a vegades et refereixes al llenguatge com una cosa que manifesta les nostres limitacions, però que també ens ajuda a escapar-ne i desenvolupar-nos com a persones per assolir el nostre màxim potencial. M’agradaria que ens desenvolupessis una mica més aquest concepte, perquè em sembla especialment interessant.

Steven Pinker. Bé, si ens remuntem en la història i observem la nostra espècie, l’“homo sapiens”, el llenguatge és una de les nostres característiques més peculiars. Som l’única espècie amb un llenguatge gramatical i simbòlic. Altres animals també es poden comunicar, però pràcticament mitjançant emocions. Tenim la lògica proposicional: això és causa d’això, algú va fer això a algú, hi ha un objecte en un cert lloc. Quina altra espècie faria això? Però no és l’únic que ens caracteritza. També col·laborem entre nosaltres moltíssim més que la resta d’animals, i no només amb els nostres parents biològics, sinó també amb persones alienes. I, per descomptat, som una espècie tecnològicament molt més sofisticada que la resta. Per tant, els humans tenim tres característiques que són ben rares si ens comparem amb la resta d’animals. I no crec que sigui coincidència: tenim el llenguatge perquè tenim informació per compartir, tant per construir alguna cosa com per atrapar alguna cosa, curar una malaltia o criar nens. Negociem acords socials. Si tu fas això per mi, jo faré això per tu. I, com que tenim alguna cosa per compartir, gairebé sempre coneixement i acords de col·laboració, desenvolupem un mitjà per fer-ho, el llenguatge. Un cop tenim el llenguatge, som més valuosos els uns per als altres, perquè significa que l’altra persona és una font d’informació. I, encara que ens donin aquesta informació, no deixen de tenir-la. Una idea no és com un entrepà, que si te’l dono, ja no el tinc jo. Si et dono una idea, els dos la tindrem. Considero que això és el que fa de l’ésser humà una espècie tan característica. Però, a les nostres vides actuals, segueix sent el llenguatge un mitjà per difondre el coneixement, la veritat i la comprensió del món o és una eina amb què mentir i manipular? Perquè quan comences a intercanviar idees, en pots estar rebent algunes d’errònies o manipulades. Però, junt amb el llenguatge, existeix també una mena d’intuïció mental que m’ajuda a determinar si l’altra persona m’està mentint i enganyant o si realment em diu la veritat. Això forma part de l’ús del llenguatge. És la principal diferència entre els humans i els sistemes de lingüística computacional, que poden comprendre les paraules en la seva literalitat, però no detecten la intenció del seu interlocutor humà. Si seguim ampliant el concepte, també seria un dels problemes que afronta la societat amb la divulgació de la desinformació i les notícies falses. Quins són els mecanismes, els filtres, els sentinelles que ens serveixen per agafar la informació que altres ens transfereixen a través del llenguatge, però sense que ens enganyin?

Zuberoa Marcos. Just aquesta era la meva següent pregunta. Com filtrem aquesta informació perquè ens serveixi per millorar i assolir el nostre màxim potencial?

Steven Pinker. Bé, això, en realitat, és una cosa que gairebé tot el món té facilitat per fer. A pràcticament ningú li estan enganyant constantment ni li menteixen, perquè si veus que algú no et deixa de mentir, acabes per no escoltar-lo. El problema és quan cal aplicar-ho a tota la societat: al govern, a la premsa, a les xarxes socials… Aquí és necessari que desenvolupem mecanismes artificials per poder fer amb la societat el que fem automàticament a la vida diària. És a dir, intentar distingir entre qui menteix i qui diu la veritat. A la vida diària, et pots fixar si la persona és coherent. Hi ha un proverbi ídix que diu: “El mentider ha de tenir bona memòria”, perquè si menteixes en alguna cosa, et pots contradir en una altra. No és una tasca fàcil fer-ho en una societat amb 300 milions de persones. És per això que existeixen entitats, com el periodisme responsable, que comprova fets; la llibertat de premsa, de manera que la gent pot expressar la seva opinió sense que la sancionin o l’hi prohibeixin; la revisió d’experts i les proves empíriques són molt importants, perquè desenvolupen un llenguatge públic, serveixen per conduir la divulgació de la veritat de la mateixa manera que ho fem amb el nostre ús diari del llenguatge cara a cara.

Zuberoa Marcos. Steve, la societat cada cop es troba més polaritzada. I la joventut viu… diria inclús impulsada per la tecnologia, la connectivitat i els mitjans audiovisuals. En aquest context, quines serien les regles de la paraula i el llenguatge?

Steven Pinker. Bé, segueix sent un intercanvi de paraules. Encara que ja no sigui de la boca a l’orella, sí que es fa de les mans als ulls. De fet, el que estem fent tu i jo tampoc era factible fa 20 anys. Hauria estat una entrevista en paper. Com a escriptor, ho tinc molt comprovat. Abans, la gent em deia que havia vist una foto meva al ‘New York Times’ i que havia llegit la ressenya del meu llibre. Ara em diu que m’ha vist al programa ‘The Joe Rogan Experience’ o a YouTube. He de dir que, gràcies a l’electrònica, estem reprenent en certs aspectes els mitjans de comunicació naturals de l’ésser humà, que són l’oralitat i la visualització, que no el text. També pot suscitar certs problemes, ja que en un text podem parar, podem rellegir-lo diversos cops, obrir enllaços, afegir peus de pàgina… També és més senzill per comprovar fets, per reflexionar sobre alguna cosa. Per tant, caldrà intentar mantenir un equilibri per no tornar a la cultura oral plena que es practicava fa diversos segles.

Zuberoa Marcos. També m’ha vingut aquesta idea al cap. Segur que has escrit ja diversos cops sobre això, i és el fet que, sobretot als més joves, cada cop els costa més escriure, perquè estan molt acostumats a comunicar-se a través d’emoticones i oracions breus, inclús d’una sola paraula. Quin impacte pot tenir això en el llenguatge? I, sobretot, quina rellevància tindria en el desenvolupament de la humanitat i en això que tant caracteritza la raça humana?

Steven Pinker. Vaig mencionar aquest assumpte quan vaig escriure el meu manual d’estil, ‘El sentit de l’estil’, en què intento aplicar la ciència cognitiva i la psicolingüística al repte d’escriure millor prosa. Soc conscient que es diu que si els joves, que si utilitzen emoticones, que si les formes abreviades. Potser això passava a l’època en què els missatges eren molt cars i els teclats molt petits. No obstant això, a l’època dels “smartphones” i de la missatgeria instantània, no crec que derivi en cap canvi ni en l’idioma ni en l’alfabetisme. Les persones sempre tenim diversos mitjans pels quals expressar-nos mitjançant el llenguatge, i això sempre ha estat així. No parlem igual quan ens dirigim a algú de la nostra família que quan parlem en públic, de la mateixa manera que no utilitzem el mateix registre per parlar amb un desconegut que per escriure un assaig. Per tant, que les persones desenvolupin una manera de comunicar-se per missatge no vol dir que després no sàpiguen com escriure una redacció. De fet, hi ha estudis que neguen el rumor que els estudiants universitaris escriuen els treballs amb emojis i abreviatures: no és cert. Pots utilitzar emoticones i abreviatures quan envies un missatge, però no quan escrius un treball per a un professor. La gent és capaç de distingir-ho. No obstant això, el vídeo… El vídeo és molt barat comparat… Quan jo estudiava, que ja teníem ordinadors, un vídeo ocupava tota la memòria i no ens podíem permetre que durés més d’uns segons. Ara que l’emmagatzematge és gairebé il·limitat, hi ha moltíssims vídeos. L’important en aquest cas no és el fàcil abast que tinguem per enviar missatges o fer vídeos, sinó la qualitat d’aquests, l’esforç que fem per redactar alguna cosa quan es dona l’ocasió. Està molt bé fer vídeos i enviar missatges, però no hem d’oblidar les habilitats que tenim per expressar-nos, tant en prosa com en un altre mitjà en què puguem comprovar fets i analitzar-los com vulguem. Podem utilitzar diversos mitjans.

Zuberoa Marcos. Penses que l’abús de l’oralitat pot afectar les nostres habilitats de comunicació? De cara a un futur, vull dir.

Steven Pinker. Sí que hi ha un cert perill derivat del consum de vídeos, ja que consumeixen tanta atenció que no deixen espai per a la lectura de textos. El primer que dic al meu manual d’estil és que, ja que he escrit un manual d’estil, espero que algú el llegeixi i que segueixi les normes. Però la veritat és que ni tan sols els bons escriptors llegeixen llibres d’estil. El que fan és llegir molt, i tot bon escriptor ha invertit hores i hores a llegir. A través de la lectura, assimilem noves formes d’expressar-nos, figures retòriques i vocabulari. Un bon escriptor practica l’enginyeria inversa quan llegeix un bon text. Llegeix i es diu: “M’encanta aquesta prosa, però per què? Per què funciona?”. I s’aprèn la lliçó per quan li toqui escriure a ell. Si passéssim menys temps llegint, sí que es veuria minvada la nostra escriptura. No obstant això, no és l’únic problema. N’hi ha un altre, que és l’especialització a l’àrea de treball. Tenim acadèmics escrivint per altres acadèmics, empresaris que escriuen per altres empresaris, buròcrates del govern que escriuen per buròcrates. Això dona lloc a una escriptura terrible. Per això, abans d’insultar els joves pels seus missatges, els que pitjor escriuen són els meus companys docents, però de bon tros. Una de les principals raons és el que jo anomeno al meu manual d’estil “la maledicció del coneixement”. És un fenomen psicològic que consisteix en el fet que, quan sabem alguna cosa, ens costa molt imaginar com ho percep algú desconeixedor d’aquesta cosa. No ens podem treure momentàniament la informació del cap per veure què pensen els nostres lectors, que no saben el que nosaltres sabem. Donem per fet que el que és evident per mi és evident per tots. Això desemboca en una enorme quantitat d’escrits mal formulats i plens d’argot, abreviatures, omissions… Una prosa que no entenem.

Zuberoa Marcos. Quin paper té l’educació en el desenvolupament de la societat? De manera positiva, dic. Podries compartir la teva opinió sobre això?

Steven Pinker. Existeixen estudis empírics que permeten predir què portarà a societats més pròsperes: societats més riques, més segures, més pacífiques. L’educació és un bon barem de predicció. És a dir, com més gent formada en un cert moment, més riquesa, felicitat i pau hi haurà en aquella època. És un fenomen conegut. Per què ocorre? Per moltes raons. Una és pel coneixement i la sofisticació tecnològica. Per millorar les infraestructures de la societat, calen persones qualificades i professionals que ho puguin fer. D’altra banda, l’educació ens fa veure el món des d’altres perspectives. Per exemple, ens fa desconfiar de certs líders carismàtics que ens poden emocionar molt i colpir. Aleshores, pensem: “Espera, perquè al llarg de la història hi ha hagut molts líders així que han portat els seus països al desastre”. Ens poden parlar d’una cura miraculosa i pensar: “Però està emparada per la ciència? Potser hauria d’optar per alguna cosa que tingui més probabilitats de curar la meva malaltia, i no per aquest oli o beuratge de serp”. Hi ha una infinitat de maneres en què l’educació pot fer la nostra vida millor.

Zuberoa Marcos. Steve, m’encantaria poder seguir parlant amb tu més estona, però he de concloure aquí l’entrevista. De nou, moltes gràcies per dedicar part del teu temps a ser avui amb nosaltres.

Steven Pinker. Ha estat un plaer. Moltes gràcies per la conversa.