“El racisme és una invenció de l’ésser humà”

Jordi Serrallonga. Soc en Jordi Serrallonga, arqueòleg, naturalista i explorador, i un primat domesticat per la cultura. Imparteixo docència a la Universitat Oberta de Catalunya i soc col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Des de fa més de 25 anys, viatjo pel continent africà i altres llocs del món per descobrir els secrets sobre l’origen, l’evolució i el comportament dels nostres avantpassats.

Anabel Valera. Hola, Jordi, em dic Anabel Valera i soc docent i mare de quatre nens. És un plaer estar avui amb tu aquí per xerrar de ciència, de viatges i natura.

Jordi Serrallonga. Encantat, Anabel.

Anabel Valera. Ets arqueòleg, escriptor, naturalista… Però a mi m’agradaria tornar a aquell Jordi nen i conèixer quins eren els teus somnis. Què va despertar la teva passió per la natura?

Jordi Serrallonga. La passió per la natura me la va despertar ja el context en què vaig néixer, que no és precisament geogràfic perquè vaig néixer a la ciutat, vaig néixer a Barcelona, i em vaig criar en una gran urbs com l’Hospitalet de Llobregat. Una ciutat pràcticament dormitori. Però sí que és cert que a casa hi havia una figura que era la figura paterna, que sempre em va inculcar o em va seduir amb el concepte de la curiositat, del saber pel saber. I això és el que em va portar ràpidament a interessar-me per llibres, per museus… De fet, els caps de setmana, en comptes de fer la sortida que feien molts dels meus companys, que era agafar el cotxe i anar-se’n al que es deia llavors el terreny, la casa que s’estaven construint fora de la ciutat, en el nostre cas no teníem cotxe, no teníem aquest terreny fora i les excursions de cap de setmana del meu pare eren portar-nos al Museu d’Arqueologia o al Museu de Ciències Naturals. O, per exemple, una visita a les atraccions del Tibidabo, a les antigues atraccions del Tibidabo era una aventura perquè havíem d’agafar un tren, un metro, un funicular i després agafar l’avió del Tibidabo. Tot això era una aventura. Per tant, aquí va néixer aquesta curiositat. I gràcies a aquestes visites a aquests museus… Un dels que més em va impactar va ser el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que avui té quatre seus, però, aleshores, hi havia el Museu de Zoologia i el Museu de Geologia al Parc de la Ciutadella. I allà jo me n’anava, amb el meu pare primer i, després, ja hi anava sol, fins i tot amb algun amic de la infància com en José Luis.

I allà em quedava totalment extasiat amb el gran esquelet de la balena, amb els esquelets de grans mamífers, com ara la girafa i molts altres éssers que formaven part del nostre… Que formen part del nostre context, del nostre hàbitat, del nostre planeta. La geologia també em va interessar moltíssim, els fòssils, i ja aviat vaig començar a fer la meva pròpia col·lecció de fòssils, la meva pròpia col·lecció de minerals, i fins i tot vaig començar a interessar-me per una cosa que és el que m’ha portat cap a la meva professió, que és dedicar-me a l’evolució humana. I és el fet d’intentar trobar el perquè nosaltres som com som, viatjar fins als orígens. I aquí em vaig quedar captivat ràpidament de l’arqueologia i, amb un company, en José Luis Serrano, vam començar a desenvolupar unes excavacions arqueològiques pirates en un parc d’allà, de l’Hospitalet, el parc de Can Buxeres, i el nostre objectiu era anar a buscar una antiga civilització, trobar els mateixos materials que vèiem al Museu d’Arqueologia i que a nosaltres ens semblaven objectes superestranys perquè vèiem pedres tallades dels primers humans que van viure a la prehistòria i dèiem: “Però com els especialistes poden saber que això no és una simple pedra a la qual li donaríem una puntada de peu, sinó que és una cosa transformada?”. Doncs bé, això és el que nosaltres vam voler trobar allà al Parc de Can Buxeres.

També hi anàvem molt influïts per les pel·lícules d’aventures buscant grans civilitzacions i, finalment, vam fer un gran forat. Sempre que passava per allà la policia ens amagàvem, érem molt petitons, i, quan vam acabar el forat, ens vam adonar que teníem munts de pedres que portàvem al Museu de Zoologia i al Museu de Geologia perquè les analitzessin, perquè al final ens diguessin: “Mira, això és un tros de maó, això és un tros de granit vulgar o això és un còdol de riu”. Per tant… I ja va néixer aquesta gran fascinació per la natura, però també intentar, d’aquesta naturalesa, buscar l’origen dels orígens. En aquesta curiositat per la natura i pel seu origen, és clar… És clar, en aquell moment, a l’escola encara no havíem tocat gaires aspectes sobre l’evolució. I recordo que en una de les visites que vam fer amb l’assignatura de Ciències Naturals al Zoo de Barcelona, que és al mateix parc de la Ciutadella, on el veí Museu de Zoologia i Geologia eren allà, resulta que anem al parc zoològic i mala sort. Comença a ploure brutalment. I no va ser mala sort, sinó molt bona sort, perquè, en aquell moment, el parc zoològic no tenia unes instal·lacions educatives, no tenia unes aules com ara té, i això ens va obligar a fer que el monitor, que era el biòleg que ens feia la visita guiada, ens hagués d’amagar en qualsevol reducte que hi hagués a cobert. Així vam descobrir una col·lecció osteològica que estaven muntant a poc a poc els mateixos treballadors del zoo amb els animals que morien de manera natural.

Vam descobrir també llocs com eren els dormitoris de diversos animals que nosaltres sempre vèiem fora exposats, però que a la nit passaven les hores de més fred a cobert i ens va portar a un lloc que existia abans al Zoo de Barcelona, que era el que es deia el pavelló de primats. El pavelló de primats era el lloc on la gent, els turistes i els visitants podien contemplar una de les atraccions, entre cometes, del zoo en aquell moment, que era Floquet de Neu. Floquet de Neu, l’únic goril·la albí per ara conegut, era llavors l’estrella mediàtica del zoo i fins i tot de vegades es pagava una entrada a part per entrar al pavelló dels primats. I allà hi havia els ximpanzés, els goril·les i els orangutans. I l’Esteve, que era el monitor que ens estava portant, en ficar-nos allà dins, ens va fer asseure a terra i ens va començar a explicar coses sobre els nostres cosins més propers, sobre els grans primats. I en aquestes que jo estava assegut contra el vidre d’una de les instal·lacions i vaig notar que estaven picant el vidre. I aquell que picava era un petit goril·la anomenat Urko, que era el fill primogènit de Floquet de Neu, precisament. Era el primer fill que n’havia nascut. Un mascle, però era molt petitó.

Aleshores, resulta que l’Esteve i altres treballadors del zoo l’havien estat cuidant amb biberons, perquè en aquell moment… Ara ja les coses han canviat moltíssim i en tots dos són les mares goril·les les que tiren endavant la descendència, però, en aquell moment, encara no es coneixien gaires aspectes sobre com tenir animals en captivitat. Eren animals que havien vingut d’estat salvatge des d’Àfrica i en aquest cas les femelles no sabien com tenir cura dels infants. Per tant, eren els humans els que els criaven com en pla “nursery”, com a biberó. I en aquell moment a l’Urko l’havien deslletat, per dir-ho d’alguna manera. Li havien deixat de fer biberons i ja l’estaven obligant a conviure amb altres petits goril·les. És clar, en veure l’Esteban en aquell moment, ell va començar a picar els vidres perquè volia anar amb ell, però hi havia la barrera del vidre. Jo el tenia tan a prop i tenia la cara tan a prop que en aquell moment, en la seva mirada, vaig veure tristesa. Vaig veure que el que tothom ens deia que allò eren animals, que eren diferents de nosaltres, que tenia una mirada molt semblant a la nostra. O al revés, la nostra era molt semblant a la seva. I aquí em vaig fer la pregunta: “Per què, si diuen que els éssers humans som una cosa especial, una cosa diferent, per què s’assemblen tant a nosaltres?”.

Anabel Valera. I totes aquestes fascinacions i experiències d’infantesa i joventut, què et van portar a estudiar?

Jordi Serrallonga. Una cosa és el que veus com un nen i una altra cosa és el que tu vols ser de gran. Aleshores, ràpidament, aquesta fascinació pel passat i per la natura es va combinar en un desig de voler anar al continent africà, però de poder-hi anar com a antropòleg, com a arqueòleg o com a biòleg. No sabia bé com, però volia anar-hi a fer aquests estudis. I, en aquell moment, vaig tenir la gran sort que van caure a les meves mans llibres d’en Jordi Sabater Pi, el primatòleg que va introduir al nostre país el tema de l’etologia, que és la ciència que estudia el comportament des d’una visió científica, i que també va introduir la primatologia perquè en Jordi Sabater Pi era una mica com Darwin, un autodidacta, que va marxar a l’Àfrica amb 17 anys i hi va viure més de 30 anys. En aquesta vida a l’Àfrica és quan es va adonar que els ximpanzés, per exemple, fabricaven eines i tenien cultures. Per tant, ampliava molt més enllà allò que ens havia dit Darwin que nosaltres érem una espècie més. En Jordi Sabater Pi ens aportava, juntament amb els treballs de Jane Goodall, amb els ximpanzés de Gombe, a l’Àfrica oriental, i els estudis d’altres primatòlogues i altres primatòlegs, ens estaven dient que els ximpanzés fabricaven eines. Per tant, aquesta definició que s’havia donat que l’ésser humà és aquell que es diferencia dels animals per fer eines era falsa. Hi havia molts animals i fins i tot no sols primats, sinó que hi ha aus, hi ha altres mamífers, hi ha fins i tot insectes que poden utilitzar eines i fabricar eines.

Sí que és cert que en el cas de ximpanzés, en el cas, per exemple, d’algunes aus, aquesta fabricació d’eines, va ser la gran aportació d’en Jordi Sabater Pi, és cultural, per tant, hi ha animals que tenen cultures. Doncs jo, totalment fascinat per aquest camp, vaig dir: “Vull anar a trobar les primeres cultures dels primers prehumans, dels que encara no eren humans, d’aquelles formes que eren mig simies, mig humanes, que van viure a l’Àfrica”. I per això m’havia de formar acadèmicament i és quan vaig entrar a la universitat. I a la universitat vaig descobrir que no hi havia cap carrera en aquell moment… Estem parlant de mitjans dels 80, finals dels 80. No hi havia cap carrera sobre evolució humana. Jo, que vaig pensar que a través de Biologia podria trobar una especialització, no n’hi havia. I és clar, què vaig decidir? Acollir-me a un pla antic que hi havia a la universitat, que era el pla Bosch Gimpera, que em va permetre agafar assignatures, seleccionar assignatures, de diferents carreres. Per exemple, vaig fer assignatures a Geografia i Història sobre prehistòria i sobre arqueologia. Vaig fer assignatures a Biologia sobre antropologia biològica i evolució humana. Vaig fer assignatures a Geologia sobre tafonomia. Vaig triar coses també a Medicina, també sobre anatomia. I vaig trobar en Jordi Sabater Pi, aquest ídol meu de la bibliografia, que estava fent classes de Psicologia, a la facultat de Psicologia. I és perquè Primatologia a la Universitat de Barcelona s’impartia a Psicologia.

En aquell moment, en Jordi Sabater Pi estava jubilat, s’acabava de jubilar, però vaig trobar que al seu despatx hi havia una nota que tornaria al cap d’un mes perquè estava al Zaire estudiant bonobos, una mena de ximpanzé molt peculiar que avui… Ell va anar al Zaire, però que és actualment la República Democràtica del Congo. Hi viuen aquests ximpanzés, els bonobos. I passa que, el dia que tornava, jo estava allà esperant-lo, muntant guàrdia per conèixer-lo. I és quan li vaig plantejar que estava estudiant diverses carreres, diverses assignatures, però que jo el que volia realment era treballar en aquelles cultures dels materials que ell havia vist que fabricaven els ximpanzés, per intentar comparar-ho amb les primeres eines o cultures que devien tenir els nostres primers ancestres. I, finalment, després d’un primer sedàs on em va estar preguntant diverses coses, finalment va treure un paper amb capçalera del calaix del seu despatx i em va fer una carta de recomanació perquè pogués entrar al Zoo de Barcelona, que és el lloc que em va donar la inspiració, perquè pogués fer treballs d’observació conductual dels ximpanzés. I a partir d’aquí, vaig continuar amb la carrera i això em va portar, en acabar la carrera i formar-me al camp de l’evolució humana, a començar a fer excavacions, primer per Catalunya. Excavacions com a l’Abric Romaní, a l’Abric dels Colls i altres indrets.

Però el meu objectiu era anar a l’Àfrica i finalment va sorgir la possibilitat i, juntament amb un equip de la Universitat Complutense de Madrid, del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid i de la Universitat de Barcelona, vam anar a la regió de Peninj, al llac Natron, a Tanzània, per treballar en un dels llocs més meravellosos del món, que és als peus de l’Ol Doinyo Lengai, que és la muntanya sagrada dels massai, i treballar excavant jaciments de més d’un milió i mig d’anys, que van ser segurament realitzats per personatges fòssils com és l’Homo ergaster, que altres persones deuen conèixer amb el nom d’Homo erectus, uns humans que ja van aprendre a sobreviure a les sabanes de l’Àfrica envoltats d’uns animals enormes, uns mamífers absolutament gegants, i que nosaltres també trobàvem les seves restes faunístiques, les eines que van fabricar. I de fet, fins i tot vam poder fer descobriments molt importants, que és que les destrals de pedra que hi apareixien associades en aquests jaciments, hi havia llocs on apareixien destrals de pedra, però no hi havia restes de fauna. I vam començar a pensar que potser aquestes destrals havien estat utilitzades per tallar fusta. Fins aquell moment, ningú no ho havia pogut demostrar. Vam poder… Vaig demanar permís a en Manuel, que era en Manuel Domínguez Rodrigo, el director de les excavacions. Me’n vaig endur unes quantes destrals, amb el permís també de Tanzània, a la Universitat de Barcelona. Vam fer uns estudis i vam poder demostrar que aquestes destrals tenien restes de fitòlits. Els fitòlits són partícules minerals que estan a les plantes i que nosaltres podem trobar incrustades a les nostres dents, a la nostra femta, però que també poden quedar als sediments arqueològics i poden quedar també a les eines que s’han utilitzat per tallar o manipular vegetals.

I vam poder demostrar que les destrals es van utilitzar per tallar fusta. I fins i tot tenien mànec, cosa que ens feia veure que individus molt anteriors a l’Homo sapiens eren ja molt intel·ligents, eren capaços de fabricar eines molt complexes i fins i tot dotar-les d’un mànec per ser utilitzades de forma més eficient. Això va ser meravellós perquè no només vam fer i hem fet descobriments molt importants a l’Àfrica, sinó que, alhora, en aquesta passió meva de ser naturalista, estava envoltat d’animals actuals, però també de gent actual, els massai i altres pobles, com els sonjo. Després vaig estar treballant i encara treballo amb altres pobles, com els hadzabe’e de Tanzània, que són persones que viuen en uns ambients que ecològicament s’assemblen molt al dels nostres ancestres. Però ells són tan Homo sapiens com nosaltres, són tan intel·ligents com nosaltres i tan actuals com nosaltres. Per tant, mai no els podem anomenar pobles primitius o pobles del passat, com se’ls ha anomenat de vegades en alguns documentals, llibres o museus. Ells són absolutament contemporanis, però són un museu vivent de molts dels aspectes que nosaltres volíem trobar, del que feien els nostres ancestres. Com es fabrica una fletxa, com es fabrica una llança, quins vegetals utilitzes amb fins medicinals en aquesta regió, com es caça aquest animal determinat, etc. És a dir, l’Àfrica ha estat, podríem dir, abans que no arribés a altres continents, ha estat, podríem dir, la meva enciclopèdia, la meva font de coneixement, però, a més, és la meva segona casa.

Anabel Valera. Jordi, tu passes la meitat de l’any viatjant i l’altra meitat fent classe. Com es dona aquesta combinació entre ciència i aventura?

Jordi Serrallonga. Bé, la combinació cinematogràfica que ens pot venir al capdavant més ràpidament és la del personatge d’Indiana Jones. El que passa és que el personatge d’Indiana Jones es pot dir que el 90% del temps està viatjant i que passa poc per les classes, perquè ja veus la reacció dels alumnes quan el veuen. Té cues d’alumnes per lliurar feines o el que sigui. En el meu cas, tinc el privilegi de poder alternar l’aula. Perquè jo crec que és un privilegi poder donar classes a la universitat, perquè, d’alguna manera, jo em poso a la pell de quan jo vaig arribar a la universitat. Ho vaig plantejar com una etapa final dels meus estudis, que al final t’adones que no és una etapa final. L’aprenentatge continua, continua, continua. La llibertat de càtedra és que tu arribis i no hagis de fer classes al teu alumne i alumna del llibre que has publicat. No. De cada expedició, de cada viatge que acabes de fer, de cada investigació que acabes de fer al laboratori, que tu puguis mostrar aquestes dades. A mi em passa una mica com a Darwin o a en Jordi Sabater Pi, o com a algunes científiques a les quals idolatro molt com la Mary Leakey, etc. Que no estic pensant tant en les publicacions que faré, sinó que estic pensant més en quin altre lloc visitaré o si les classes que estic impartint els serviran als meus alumnes. En aquest sentit, he de dir que, quan vaig començar a fer classes, ja vaig començar a fer classes a la universitat, en un context d’aquests viatges, d’aquestes expedicions.

I què passa? Que t’adones que el viatge és una de les formes que tenim més meravelloses d’ampliar els nostres coneixements i de trencar vells tòpics i tòpics rancis que estan enquistats a la nostra societat. I qualsevol persona que hagi viatjat i que hagi pogut estar en contacte amb països on les seves religions són molt diferents, les seves cultures gastronòmiques són oposades o els costums socials són també divergents als nostres, s’adona que això que critiquem o que criticàvem des de casa per pur desconeixement, quan coneixes aquestes persones en el seu context, t’adones que allò és tan valuós o tan interessant o més que el que és teu. Els humans som una colla d’antropocèntrics, etnocèntrics, egocèntrics. Sempre ens mirem el melic i fins i tot vam arribar a dir que érem el centre de l’univers amb la teoria geocentrista. Tot girava al voltant nostre fins que apareixen personatges com potser Hipàtia, que, malauradament, per ser dona i per viure l’època que va viure, va ser assassinada, va ser torturada i va ser eliminada perquè una dona, per a segons quines religions, com va passar amb ella, no se li podia admetre que accedís al coneixement científic. Però potser Hipàtia, si s’haguessin pogut conservar els seus treballs, si aquestes hordes salvatges de, podríem dir, fanàtics, no haguessin cremat la famosa antiga Biblioteca d’Alexandria, és possible que Hipàtia, com a matemàtica i astrònoma, hagués arribat a la conclusió, abans que personatges com Copèrnic, com Kepler i Galileu, que nosaltres no vivíem en un sistema geocèntric universal, sinó en un sistema heliocèntric on nosaltres giraríem al voltant del Sol.

Per tant, quan vam trencar la barrera del geocentrisme, van aparèixer altres barreres. És la barrera de l’antropocentrisme. És a dir: “Som l’espècie més important”. I personatges com Darwin, en Sabater Pi i la Jane Goodall van ajudar a trencar aquesta visió. Però després ens apareixen altres barreres, que és la de l’etnocentrisme i l’egocentrisme, que ens porten a aspectes com ara el racisme. Jo sempre dic que aspectes com el racisme, estem… Estem invertint molts diners a intentar educar per lluitar contra el racisme. I és una cosa, podríem dir, molt necessària. Però sempre els hi dic quan tinc l’oportunitat de parlar amb alguna autoritat, que dins aquesta formació per lluitar contra el racisme, en el que hauríem d’incidir més és en la visió científica. Perquè la ciència és la que té la resposta més clara per demostrar que el racisme és una invenció, malauradament, nostra. D’alguns de nosaltres. I és perquè el racisme, des d’un punt de vista científic, no té cap mena de vigència, no existeixen les races humanes. Això que ens ensenyaven als atles, als llibres, de la raça negra, la raça groga, la raça blanca… Això és una fal·làcia. Això és un invent dels polítics, de la classe benestant d’Europa i d’Amèrica del Nord i de països desenvolupats, que van dur a terme amb el suport de certs científics per intentar justificar que, si venies una persona de color negre, la podies vendre com un animal perquè no era com nosaltres.

Avui la ciència ha demostrat amb els treballs d’en Cavalli-Sforza, per exemple, que les races no existeixen. Tots som iguals. I, si incidíssim més en aquests treballs científics, potser els nostres més joves aprendrien a veure que això no és real. No tothom té el privilegi de poder viatjar lluny. Però jo viatjo lluny perquè vaig a buscar aquestes respostes en aquests llocs llunyans. Però compte, és que els viatges poden ser molt a prop. Cada cop que agafem un metro, cada cop que agafem un autobús, que caminem pel carrer, si anem amb la mentalitat d’observar, veurem coses meravelloses. Aquests viatges són apassionants. I encara hi ha un viatge, que és el viatge de la literatura, el viatge dels llibres. Hi ha persones que, per la seva condició física, per la seva condició econòmica, no poden viatjar de la mateixa manera, però sí que poden fer aquests viatges. Fins i tot jo mateix, quan agafo un llibre, en aquells somnis que tenia infància d’arribar algun dia a l’Àfrica, primer vaig arribar a l’Àfrica a través dels llibres. Fins i tot personatges com Julio Verne o com Emilio Salgari, que, gairebé sense viatjar, ens van descriure mons que ells mateixos no coneixien o que fins i tot van inventar. Per tant, sempre diré que el viatge va associat directament a l’aventura. A l’aventura de viatjar, però també va associat a l’aventura de la ciència, perquè viatjant ampliem mires, ampliem horitzons. I jo sempre diré que, per a la ciència, el viatge és bàsic. De fet, per a mi ha estat absolutament bàsic en el meu aprenentatge. I ho continua sent.

Anabel Valera. Per a tu, sempre ha estat molt important la figura de Darwin. Què t’ha portat viatjar seguint els seus passos?

Jordi Serrallonga. Sí que és cert que Darwin és aquell personatge que em va donar la clau que jo volia anar al continent africà a buscar els nostres orígens. En volia saber alguna cosa més. I va coincidir que aquell moment, estàvem al voltant del 1982, es va celebrar a Barcelona i a Madrid i a molts llocs a tot Europa i a tot el món, es va celebrar el centenari de la mort de Charles Darwin. Ell va morir el 1882. Per tant, el 1982 era el centenari de la seva defunció. I en aquestes exposicions que es van fer, concretament en una que se celebrava al Passeig Sant Joan, vaig anar a visitar-la i allà vaig poder conèixer a fons tot allò que ens va dir Darwin sobre el nostre origen. I Darwin, a més de ser l’autor, juntament amb en Wallace, que és un altre naturalista de la seva època, de la teoria de l’evolució segons la selecció natural, és autor també d’un altre llibre que va publicar el 1871, que és ‘L’origen de l’ésser humà’. I en aquesta obra, Darwin va proposar dues coses molt agosarades per a l’època. Una: va comentar que nosaltres compartíem amb els actuals ximpanzés, goril·les i, orangutans, i tots els primats, compartíem un avi comú o una àvia comuna, és a dir, un ancestre comú. És clar, això a la seva època era una revolució, perquè, en aquella època, la societat britànica, els europeus sobretot, ens crèiem descendents de formes humanes molt intel·ligents, amb cervells molt grans. I, a més, encara hi havia un vessant religiós o mític molt fort. Tothom pensava que veníem d’un Adam i l’Eva, que eren com nosaltres. A més, blancs i molt bells, és a dir, perfectes a nivell estètic. Però no és així.

És a dir, nosaltres sospitàvem, molts científics, que hi havia un origen de tipus més biològic, no mític. I això ho va proposar Darwin. Ens planteja un origen comú, per a tota la vida, però un ancestre comú per a tots els primats. Per tant, ximpanzés, goril·les i orangutans no són avis nostres, sinó que són cosins nostres. Estan tan evolucionats com nosaltres. Però el següent que va plantejar Darwin i això ja va crear, podríem dir, una repulsa absoluta a la seva època, que és el segle XIX, cap a la teoria de l’evolució i sobretot el que era el nostre origen, ell va plantejar que aquests ancestres, aquests fòssils, els havíem d’anar a buscar al continent africà. Per tant, aquests medis humans, mig simis, els nostres ancestres, van viure a l’Àfrica. És clar, nosaltres ens crèiem descendents, o bé d’un origen diví com he comentat, el d’Adam i Eva, o, si pensàvem en un origen biològic, un origen plantejat a Europa de persones que en aquell moment es començaven a trobar en algunes excavacions, com són els famosos cromanyons de França, que són Homo sapiens, que tenen absolutament el nostre aspecte, però que van viure a la prehistòria, el que diria la gent troglodites. Aquests que vivien a l’entrada de coves o d’abrics, etc.

Però no. Darwin el que ens estava plantejant és que aquest origen africà és l’autèntic origen de la nostra humanitat. Com ho va dir si ell no va visitar mai el continent africà? Durant el viatge del Beagle, que va durar cinc anys, del 1831 al 1836, ell només va fer dues escales tècniques a l’Àfrica. El seu treball es va centrar bàsicament a Amèrica. Com va deduir això? Ho va deduir a nivell de la lògica. Diu: “A l’Àfrica hi ha ximpanzés i hi ha goril·les que s’assemblen moltíssim a nosaltres i a més a més hi ha humans. Per tant, és a l’Àfrica on hem de buscar els ancestres”. I, és clar, per mi va ser això una revelació. Dir: “Ostres, jo vull anar a l’Àfrica a buscar aquests ancestres de la humanitat, de qui som”.

Anabel Valera. Jordi, has viatjat en innombrables ocasions a l’Àfrica. A Tanzània, a Uganda… Què significa per a tu l’Àfrica?

Jordi Serrallonga. Per mi, l’Àfrica ho significa tot. Significa els meus propis orígens. I, de fet, hauríem d’estar orgullosos de dir que l’Àfrica és la casa, és l’origen de tots nosaltres. Perquè la humanitat procedeix de l’Àfrica i fins i tot una espècie com la nostra, l’Homo sapiens, també procedeix del continent africà. I això ho dic perquè, encara que els primers hominins o homínids els trobem al continent africà, per exemple, hi tenim primats bípedes que són l’inici de la nostra nissaga, del nostre llinatge, que tenen entre sis i set milions d’anys. Per tant, vet aquí el nostre origen. Però què passa? Que ells van evolucionar i elles van evolucionar cap a una sèrie d’espècies que són ja del gènere Homo, que van sortir cap a Àsia i cap a Europa. D’acord? I passa que totes aquestes espècies que van sortir cap a Àsia i Europa va arribar un moment en què es van extingir. Per tant, d’on venim nosaltres? Doncs que a l’Àfrica també va aparèixer en un moment determinat l’espècie Homo sapiens. Molt més tard, fa uns 250.000 anys, 300.000 anys aproximadament. Hem de dir, doncs, que som originaris de l’Àfrica per partida doble. Compartim una Eva mitocondrial, una Eva africana, en aquest cas. Arribes al punt on tot funciona a una altra velocitat, d’una altra manera, però que et sents molt còmode perquè no ho veus com un lloc, per mi, almenys, que em resulti estrany, sinó que és un lloc, per mi, molt acollidor.

S’ha de dir que en bona part perquè m’ha acollit sempre molt bé la població local. Des de les meves primeres excavacions a Tanzània, vaig tenir molt de contacte proper amb els masai. Però, ampliant les meves investigacions, també he tingut contacte amb els pokot a Kenya, amb els sonjo, també de Tanzània, però, a més, sobretot amb els hadzabe’e del llac Eyasi, que són al sud del Ngorongoro, a Tanzània, que és l’última de les poblacions que hi sobreviu a l’Àfrica encara com estrictament caçadors-recol·lectors. Per desgràcia, només en queden uns 300 que viuen de forma tradicional. Viuen en petits grups de 20, 24 persones i són caçadors-recol·lectors. És a dir, la dieta és el dia a dia. És a dir, ells no tenen un concepte de futur perquè ahir és com avui i demà és com també el present. És a dir, el mateix que estàs fent avui és el que vas fer ahir i el que faràs demà. D’ells he après moltíssim, perquè, d’alguna manera, aprens com viure en contacte amb la natura no és aquesta imatge que ens havien donat que els que vivíem bé érem els que ja vivíem amb el Neolític, amb l’agricultura i la ramaderia . Per descomptat que, com explico al llibre ‘Déus amb peus de fang’, publicat per Crítica, nosaltres som… Aquest títol, ‘Déus amb peus de fang’, és per dir que nosaltres som una espècie que hem d’anar amb compte, que en qualsevol moment ens podem trontollar.

S’ha de dir que en bona part perquè m’ha acollit sempre molt bé la població local. Des de les meves primeres excavacions a Tanzània, vaig tenir molt de contacte proper amb els massai. Però, ampliant les meves investigacions, també he tingut contacte amb els pokot a Kenya, amb els sonjo, també de Tanzània, però, a més, sobretot amb els hadzabe’e del llac Eyasi, que són al sud del Ngorongoro, a Tanzània, que és l’última de les poblacions que hi sobreviu a l’Àfrica, encara com estrictament caçadors-recol·lectors. Per desgràcia, només en queden uns 300 que viuen de forma tradicional. Viuen en petits grups de 20, 24 persones i són caçadors-recol·lectors. És a dir, la dieta és el dia a dia. És a dir, ells no tenen un concepte de futur perquè ahir és com avui i demà és com també el present. És a dir, el mateix que estàs fent avui és el que vas fer ahir i el que faràs demà. D’ells n’he après moltíssim, perquè, d’alguna manera, aprens com viure en contacte amb la natura, no és aquesta imatge que ens havien donat que els que vivíem bé érem els que ja vivíem al Neolític, amb l’agricultura i la ramaderia. Per descomptat que, com explico al llibre ‘Déus amb peus de fang’, publicat per Crítica, nosaltres som… Aquest títol, ‘Déus amb peus de fang’, és per dir que nosaltres som una espècie que hem d’anar amb compte, que en qualsevol moment podem trontollar.

No som una espècie especial, valgui la redundància. Som una espècie més. I aquest “ser una espècie més” m’ho han ensenyat, sobretot, els hadzabe’e. M’ho han ensenyat els ximpanzés. M’ho han ensenyat els goril·les. M’ho han ensenyat els ocells que observo quan estic per Àfrica, per Amèrica, per Àsia o on sigui. M’ho ensenyen els fòssils. M’ho ensenyen museus com el Museu de Ciències Naturals de Barcelona o el Museu de Ciències Naturals de Madrid. És a dir, tot aquest patrimoni m’ensenya a saber que soc una espècie més. A l’Àfrica, resulta que hi arribes i, de sobte, t’adones que som déus amb peus de fang. Som individus que, quan hi arribem, hem d’anar amb un GPS. Hem d’anar amb un barret per no… Ara que ja he perdut la meva cabellera, per no destrossar-te el crani, has de portar un barret. T’has de protegir amb cremes solars. Hem d’utilitzar antipalúdics per no emmalaltir. Anem amb botes perquè les pues de les acàcies no ens destrossin els peus. I resulta que hi ha allà un poble, que són els hadzabe’e, que són tan contemporanis com nosaltres, són tan intel·ligents com nosaltres, són tan Homo sapiens com nosaltres, però que viuen encara seguint la vida que tenien els caçadors-recol·lectors del Paleolític. Compte, no són paleolítics. No són ni tan sols primitius. No són salvatges. Encara que hi va haver èpoques en què els europeus anaven a l’Àfrica, anaven als pols, anaven a l’Àsia, anaven a altres llocs i segrestaven membres d’aquestes ètnies i els portaven a Europa i els exhibien als famosos zoos humans. Els exhibíem com una cosa pròpia que no eren com nosaltres. Eren elements exòtics.

T’adones que l’arc l’envernissen amb mel o que fins i tot, per fer-ho més fi, agafen fulls abrasius com si fos paper de vidre, i el comencen a gratar. La corda de l’arc està feta amb tendó també d’antílop. És clar, totes aquestes coses és com tenir un museu vivent. Igual que estem molt preocupats a protegir-nos a nosaltres com a espècie, a no extingir-nos, hem de protegir també la resta de les espècies que ens envolten perquè, sense les espècies vives que ens envolten al planeta, nosaltres no podríem ser aquí. Per tant, passa que, quan ens adonem de tota aquesta influència, de tota aquesta connexió que hi ha entre diferents espècies, aquí també hi ha els hadzabe’e. Igual que hem de protegir espècies biològiques, també hem de protegir cultures. Hem de protegir també memòries. Hem destruït moltíssimes memòries, moltes cultures i moltes llengües. A l’Àfrica han desaparegut milers de llengües sense que hagin quedat registres. A Austràlia, els aborígens durant molt de temps van ser considerats com a part de la flora i la fauna naturals, no com a persones. Aleshores, què passa? Que aquesta memòria, aquests patrimonis que tenim humans, els hem de conservar perquè resulta que ells tenen la clau moltes vegades de com podríem sobreviure a molts dels nostres problemes. I una població africana com els hadzabe’e, què t’explica? Que ells formen part de la natura com un més. I ho definiré d’una manera. Els hadzabe’e, com us he dit, tenen una tradició de milers d’anys.

Ells abans caçaven i recol·lectaven també dins del cràter del Ngorongoro i a la zona del Ngorongoro. Què passa? Que, quan, per sort, ens vam adonar que calia preservar la naturalesa de tot el planeta, a l’Àfrica ho van fer fins i tot millor que nosaltres. Hi va haver un president a Tanzània, el primer president de la Tanzània independent, en Julius Nyerere, amb una visió, podríem dir, molt progressista, amb una visió molt enfocada cap al poble. El primer que els va dir als tanzans és que, per sobre de les diferents ètnies, ells eren tanzans. Eren africans. No s’havien de barallar per ser de pobles diferents. I això va ser molt important perquè a més els va dir: “I hem de preservar la nostra naturalesa”. Tanzània no tenia indústria, no tenia grans empreses, però sí que tenia un patrimoni natural meravellós, que estava delmant la caça major, el furtivisme, l’agricultura desmarxada i la ramaderia. Aleshores, es va decidir que llocs com el Serengueti es convertissin en parcs nacionals o la zona del Ngorongoro. És clar, i es va prohibir la caça. Això va ser bo per preservar la naturalesa, però va ser dolent per als hadzabe’e. Els hadzabe’e eren i són caçadors. Però ells cacen el mateix que caça un lleó i cacen per menjar. Però era molt difícil dir “uns sí, uns no”. Per tant, ells van sortir perjudicats. Se’ls va expulsar de certes zones o se’ls va dir que no podien caçar-hi i havien de caçar en altres zones limítrofes, que són, podríem dir, més àrides, que són més estèrils quant a fauna. I ho passen pitjor per sobreviure.

Què passa? Un cop un caçador hadzabe’e m’explicava: “Jordi, hi ha una cosa que no entenc. Per què no podem ser com un lleopard?”. I com anava la història? Ells tenen unes fletxes que són directament per matar alguns animals. Fletxes de fusta que els permeten caçar algun ocell. Tenen fletxes amb unes puntes que permeten matar petits primats, però un gran eland, que és un antílop enorme, per matar-lo, igual que una girafa o un elefant, quan els caçaven, necessiten fletxes enverinades. I utilitzen unes fletxes que tenen verí, però és un verí que actua molt lentament. Aleshores, quan fereixen un animal amb una fletxa enverinada, han de perseguir-lo durant molts dies. I ell m’explicava: “Nosaltres, quan vam ferir amb una de les nostres fletxes un eland i l’anem seguint, si realment ell s’introdueix a l’àrea de conservació de Ngorongoro, nosaltres no hi podem entrar perquè els ‘rangers’ ens diuen que aquí nosaltres no podem caçar, però, si ve un lleopard, ell es pot menjar aquest eland. Per què els lleopards sí i nosaltres no? Si nosaltres som com el lleopard”. És a dir, ells es consideren animals. “Som animals. Som una espècie més”. Per tant, de vegades et planteges: “Dècades i dècades en ambient universitari i realment ha de venir un hadzabe’e per resumir-te en una simple anècdota perquè nosaltres som una part més de la natura.”

Anabel Valera. La pandèmia ens va deixar escenes per a la posteritat d´animals que tornaven a recuperar els carrers, de plantes que sortien de l’asfalt. I jo em pregunto: tu creus que l’ésser humà ha entès el seu paper a la natura?

Jordi Serrallonga. Hi ha gent que ho entén. Afortunadament, hi ha gent que ho entén i jo crec que hem d’apostar molt per les noves generacions, per gent jove que els veus per aquí, per les xarxes socials i per altres àmbits, com a activistes. I activistes pacífics i pacífiques, cosa que és molt interessant. Però sí que és cert que hi ha molta gent que no ho entén o no ho vol entendre. Jo crec que hi ha molta gent que ho entén, però és allò de: “Jo soc aquí al planeta. Em queden tants anys. Potser no tinc fills o no tinc nets. Doncs vinga, que els fotin. Jo ara viuré al màxim i tant me fa el que quedi després”. La pandèmia va ser un avís de les coses que ens poden anar passant. Malauradament, en aquests moments que estem rodant i enregistrant aquesta entrevista, tenim guerres. No només una guerra, sinó que hi ha diverses guerres al planeta. Hi ha crisis alimentàries, hi ha crisis de pobresa, etc. Aleshores, què passa? Que, d’alguna manera, podríem dir que la pandèmia potser a molts els va fer pensar que seríem conscients que havíem de reiniciar. Que ens hem de reiniciar i plantejar-nos la vida d’una altra manera.

Per què? Perquè ens vam adonar que, com que no volaven els avions amb tanta assiduïtat com abans, que no hi havia grans vaixells mercants o de transatlàntics solcant els oceans, que no hi havia cotxes pràcticament per les ciutats amb el confinament, quan vam arribar a les fases de confinament més estricte, es produïa una mena de rebel·lió animal o de rebel·lió de la naturalesa. I en molts titulars de diaris ens deien: “Delfins al litoral, on no es veien mai”. “Un os s’ha presentat a casa d’en Pepito”. A ciutats grans, ocells que no vèiem mai i mamífers que no vèiem mai van començar a aparèixer. Per a mi, és el símbol d’aquesta rebel·lió animal. Aquesta rebel·lió animal que era fictícia. Per què? Perquè els animals simplement estaven recuperant aquell espai que nosaltres els havíem envaït. Nosaltres deixàvem de veure’ls com en un zoo, sinó que ells ens estaven veient a nosaltres com en un zoo. Ens veien a través de les nostres finestres i tal. Però què passa? Que tots sabíem que, quan tornéssim a la vida normal, els dofins desapareixerien una altra vegada, el puma tornaria a ser invisible i els ocells tornarien una altra vegada als pocs boscos que els queden. Per què? Perquè tornaríem nosaltres amb els cotxes, amb el soroll, amb la bullícia, etc. És clar, nosaltres deixem una marca sobre el territori. Som una espècie més i l’únic que hem d’aprendre és intentar coexistir de la millor manera possible.

Per descomptat que no podem reduir les emissions a zero. Per descomptat que haurem de trobar sempre fonts d’energia. Per descomptat que ocupem el planeta, que ocuparem cada cop més territoris, però hem d’aprendre a fer-ho millor. És a dir, quan estem dient els científics que cal conservar el medi, és perquè això ens permetrà a nosaltres viure millor. Ens hem apropiat aquesta frase de: “Salvem el planeta”, i les nostres autoritats diuen: “Estem fent campanyes per salvar el planeta”. Escolta, no diguem boles. El planeta se salvarà. El planeta, si nosaltres desapareixem com a espècie, continuarà. Que desapareguin moltes espècies és un mal per a nosaltres. Però, com comentava de les abelles pol·linitzadores, espècies que ens puguin alimentar, etcètera. Però compte, si desapareixem un dia com a espècie, la vida continuarà al planeta d’altres maneres. I el planeta continuarà. De fet, el planeta Terra continuarà fins que el Sol existeixi. D’acord? Aleshores, què passa? Que nosaltres com a humans, com a déus amb peus de fang, que diríem: ”Som déus. Sempre trobarem una solució a tot”.

Escolta, jo no considero que hi hagi cap solució quan el Sol s’apagui. Que li falten moltíssims milions d’anys. És a dir, tu no pots anar contra tot el sistema còsmic, ni pots anar contra totes les lleis de la vida. Però sí que podem aprendre d’allò més immediat. I de la pandèmia podríem haver après que hem de tornar a la nostra vida normal, però de manera més parsimoniosa. Hem d’intentar reduir el nombre de desplaçaments, el nombre de vols, i, si arriba un moment en què hem de dir que viatjar no ha de ser tan comú, doncs no passarà res. Ens carregarem un planeta que és la part de les espècies que no podran viure al nostre costat, però la vida al planeta en si continuarà. El que passa és que ningú parla de les espècies que ens seguiran perquè no són gaire atractives, però les rates ens sobreviuran, els escarabats ens sobreviuran i moltes altres espècies. Només cal veure Txernòbil. Al Txernòbil actual, hi ha vida allà. Per a nosaltres és un lloc poc habitable, però per a altres espècies vives ha esdevingut un paradís.

Anabel Valera. Al fil d’això que ens expliques, veiem que el canvi climàtic és un problema actual. Què podem aprendre de les crisis climàtiques anteriors? Perquè veiem que és un problema que es repeteix.

Jordi Serrallonga. Mira, m’encanta que em facis aquesta pregunta perquè és cert que el canvi climàtic, ja hi va haver científics i científiques que, a la dècada dels 70 i dels 80, ja parlaven del problema que arribéssim a un canvi climàtic provocat per l’acció antròpica, és a dir, provocat per l’ésser humà. De fet, la Lynn Margulis, una gran evolucionista, en Margalef, el pare de l’ecologia, podríem dir, i en Cousteau i altres parlaven d’aquesta possibilitat de canvi climàtic. Però ningú no els feia cas. Què passa? Que, si tu estudies la Terra en els últims milions d’anys, veiem que hi ha hagut diferents glaciacions, per exemple, moments freds… En el cas d’Europa, si ens posem eurocèntrics, ens fixem en les grans glaciacions europees, que més o menys a tots ens deuen sonar, i sí que hi va haver moments de gran glaciació on els casquets polars van augmentar. Per exemple, arribaven els gels fins a l’altura de Nova York. Si algú se’n va a Central Park i es fa una foto assegut en aquestes famoses roques on tothom té una instantània, aquestes grans roques que hi ha a Central Park tenen unes estries, unes marques, que són del fregament de quan anaven dins d’una glacera. Per tant, els gels arribaven fins a Nova York.

Els gels arribaven fins a molt més avall del que és el Pol Nord actual i molt més amunt del que és l’Antàrtida, el Pol Sud actual. Això feia que els oceans baixessin fins i tot més de 100 metres, 150 metres fins i tot, i que les línies de costa canviessin absolutament. Després d’aquests períodes glacials, venien interglacials, que era quan les temperatures tornaven a pujar, es desfeien part d’aquests pols i aleshores augmentava una altra vegada el nivell de les aigües. Tots aquests són canvis climàtics i al llarg de la història de la Terra, que té 4.800 milions d’anys, 5.000 milions d’anys, posem-hi, la història de la Terra i… I de la història de la vida, que té 3.800 milions d’anys o 4.000 milions, hi ha hagut molts canvis climàtics que han produït la fi de molts grups d’espècies, etc. Per exemple, els dinosaures. Els dinosaures van dominar la Terra. No els aires, perquè els rèptils que volaven no eren dinosaures, ni els de l’aigua perquè no eren tampoc dinosaures, però sí que podem dir que hi va haver una gran època dels grans rèptils. Què va passar? Que sí que aquell fragment d’asteroide que va impactar contra la Terra fa aproximadament 66 milions d’anys va provocar un canvi climàtic que va acabar amb bona part d’aquelles espècies que, per se, ja estaven començant a decréixer, que ja anaven… La vida… Les espècies no són eternes, no són immortals. Arriba un moment que poden desaparèixer i apareixen altres grups d’animals.

La desaparició dels dinosaures va fer possible que sobrevisquessin uns petits animalets que eren els primers mamífers, que eren res, els últims pels quals haguéssim apostat. I, en canvi, es van convertir, al cap de res, en els primers primats. Tenim primats coincidint amb la caiguda del fragment d’asteroide. Fa 70, 69, 66 milions d’anys, cau el fragment d’asteroide i ja tenim el sorgiment dels primers primats. I aquestes petites bestioles que semblaven gairebé com musaranyes són les que han donat lloc a nosaltres. Doncs bé, què passa? Que els canvis climàtics han passat sempre. Hi ha hagut grans extincions moltes vegades. Nosaltres, com a humans, formem part de la natura i ens podríem equiparar a aquest asteroide que va caure de fora. Som una espècie tan vasta, tan estesa pel planeta, que hem provocat efectivament un canvi climàtic, el qual la mala notícia és que no podem aturar perquè ja li hem donat tanta empenta que és aquí. Però la bona notícia és que, si prenem les mesures oportunes, podem posar molta gent davant d’aquesta gran bola, tipus Indiana Jones, per intentar frenar-la una mica i que, d’alguna manera, l’impacte sigui el més petit possible. Però negar el canvi climàtic és un gran error. Quin problema tenim? Que som tan sofisticats que resulta que ja hi ha gent que comença a fer negoci amb el canvi climàtic. Perquè, per exemple, hi haurà rutes marítimes noves. Quan es desfaci el Pol Nord, que no hi ha terra continental, els vaixells tindran un camí més curt. Hi ha gent que ja està comprant zones a les zones de glacera d’algunes muntanyes perquè seran bones vinyes. Bé, si ja anem pensant simplement en aquesta òptica, doncs evidentment és allò de: “Aprofita ara i que es fastiguegin els altres”. Però cal actuar. S’ha d’actuar, és clar.

Anabel Valera. Com a científic, creus que ens queden zones per explorar?

Jordi Serrallonga. Com a científic, he de dir que ens queda tot per explorar. Per què dic que encara no hem descobert moltes coses que creu la gent que estan descobertes? Penseu que l’exploració… L’aventurer explorador o l’aventurera exploradora no és només la que es fica en una selva o en un desert, sinó que també és el que està en un laboratori explorant el plasma o el que està en un observatori, passant fred i a la nit, explorant el cosmos. L’exploració ho és tot i això ho vaig aprendre molt bé de Carl Sagan. El viatge còsmic. Viatjar per l’espai. Viatjar pel cosmos. Què passa? Que en temes més concrets, quan diem: “No, però a veure, Jordi, tu que et dediques al tema de l’evolució, totes les espècies vives ja les coneixem”. No, què va. Tenim un projecte en Gabi Martínez i jo que es diu ‘Animals invisibles’, en el qual hem publicat un llibre recentment amb el mateix títol, ‘Animals invisibles’. I en aquest llibre hem recollit tota una sèrie d’espècies que es van extingir. Per això són invisibles. Que només en trobem els fòssils. Tenim altres animals que són mítics, que estan només a la nostra imaginació. Però compte, que, si es perden les cultures que conserven aquests animals en la seva mitologia, els perdrem. Per exemple, els hadzabe’e creuen en un animal que és el ts’ikayo, que és mig elefant, mig humà. Quan desapareguin els 300 hadzabe’e que viuen de manera tradicional, desapareixeria també el ts’ikayo.

Per això hem de protegir les cultures. Però també hi ha tota una sèrie d’animals invisibles en aquest llibre que són animals vius. Però que, a causa de l’acció humana, n’hi ha molts en perill d’extinció. El goril·la de muntanya, amb què tinc el plaer de poder treballar a Uganda, els lleons de moltes zones de l’Àfrica, els elefants, que torna un altre cop l’elefant africà a un perill d’extinció terrible, i, per descomptat, moltes espècies petites que resulta que s’estan extingint en aquest moment que estem parlant tu i jo, Anabel, i que encara no les coneixem. Cada cop que pugem amb un globus i es posa amb una xarxa al capdamunt dels boscos del centre de l’Àfrica, Amèrica del Sud, etc., hi ha centenars d’espècies noves, per exemple, d’insectes. Hem trobat, algun any, alguna espècie nova de primat. De fet, fa un parell d’anys, es va trobar una nova mena de balena i les balenes no són precisament petites. És a dir, que hi ha moltes espècies que s’estan extingint, que encara el més trist de la història és que no les coneixem. Per això la importància del projecte ‘Animals Invisibles’ que desenvolupem en Gabi i jo, perquè el que volem és que tothom, els alumnes, les alumnes de primària i secundària, d’universitat, de tots els països del planeta, es converteixin en cercadors d’animals. Perquè l’única manera de protegir el que ens envolta és coneixent-ho. Fixeu-vos que un dels animals més grans que existeix al planeta és el calamar gegant. Però no en sabem pràcticament res perquè viu a les fosses abissals. De fet, quan es va fer la pel·lícula ‘Megalodó’, d’aquest tauró que va existir, que era un tauró fòssil molt gran, de més de 15 metres, el megalodó, en una de les escenes, apareix al costat d’un calamar gegant.

I, de fet, els catxalots s’alimenten de calamars gegants. I el poc que sabem dels calamars gegants és dels cadàvers que ens han arribat encallats a les platges, dels que hem trobat morts en superfície o dels que trobem fragmentats a l’estómac dels catxalots. I són tan grans que el seu ull és l’ull més gran de la natura. Té la mida d’una pilota de futbol reglamentària. I a més, el que us diré, els calamars i els pops sabem que són molt intel·ligents. Són capaços de fer servir instruments. Són capaços de resoldre problemes. Què deu passar pel cap d’un calamar gegant que viu a les fosses abissals? Tenim poques fotografies d’algun viu amb càmeres parany. Imagineu-vos la primera vegada que, baixant amb un batiscaf a una fossa abissal, puguem observar un calamar gegant. A què ja us he ficat la curiositat al cos? Això encara ens falta per investigar. Ens manca investigar molts llocs. Imagineu-vos, ara amb el nou telescopi espacial, estem observant coses de l’espai que encara no s’havien observat. I ja us dic, simplement fent un ‘bioblitz’, que els ‘bioblitz’ són campanyes que es fan a les ciutats on s’incita a partir de museus… Nosaltres al Museu de Ciències Naturals de Barcelona ho fem molt, d’incitar a la gent que vagi a un parc de la seva ciutat, on quedem tots a intentar recuperar biodiversitat. S’han descobert espècies que pensàvem que encara no vivien en una determinada ciutat, que s’havien extingit o que han tornat a aparèixer, o algunes que crèiem que ni tan sols hi havien estat mai. Per tant, tenim tot un món encara per explorar. Us convido a continuar viatjant, continuar coneixent i continuar protegint.

Anabel Valera. Doncs moltes gràcies, Jordi, per aquesta estoneta de xerrada compartida. La veritat és que ha estat un plaer i un honor viatjar amb tu tota aquesta estona. I per ensenyar-me a observar també.

Jordi Serrallonga. Doncs continuarem viatjant. Moltes gràcies a tu, i a vosaltres.