L’art ens ensenya a veure

Miquel del Pozo. Bé, quina il·lusió arribar així. Moltíssimes gràcies. Soc en Miquel del Pozo i soc arquitecte. Des de fa alguns anys, tinc la sort de poder compaginar la meva professió, l’arquitectura, amb la meva gran passió: l’art. M’agrada mirar quadres. Mirar escultures. M’agrada anar a un museu i situar-me davant d’una obra i deixar que la meva mirada recorri aquesta superfície que s’ofereix a la visió, que ens explica històries, que ens desperta sentiments, que és una festa per als ulls. Les obres d’art es van crear perquè les miréssim. També m’agrada molt llegir sobre art, sobre història de l’art; saber el que altres han vist, han sentit o han pensat davant de les imatges i comparar-ho amb el que jo sento en aquest moment. I tinc la sort de poder explicar-ho en conferències, a mitjans de comunicació o a les xarxes socials. I sempre que ho faig, sempre que parlo d’art, ho faig amb l’esperança o la il·lusió que aquella persona que em senti parlar d’una pintura, d’una escultura, senti la curiositat d’anar al museu, a l’església on hi ha l’obra i que per a ell es produeixi aquesta trobada. Que vagi a mirar-la. Amb això, jo ja em sento completament satisfet. I ho faig perquè estic convençut que l’art pot transformar-nos. I això és el que m’agradaria compartir amb vosaltres avui.

Per explicar-ho, per relatar-ho, hi ha una carta que, per mi, conté la clau d’això que vull parlar. La va escriure Vincent van Gogh al seu germà Theo. Durant tota la seva vida, van Gogh li anava escrivint cartes al seu germà, li anava explicant el que feia, i també li parlava dels quadres que veia i els quadres que ell feia. En un determinat moment, li escriu una carta on li diu: «Els pintors comprenen la naturalesa i l’estimen. I ens ensenyen a veure». Aquest «ens ensenyen a veure», van Gogh ho subratlla a la carta. Recordo l’emoció quan vaig llegir aquesta carta i vaig veure que havia subratllat en holandès «ens ensenyen a veure». I, a més, és interessant saber quan va escriure van Gogh aquesta carta. No és el van Gogh que tots coneixem, el van Gogh artista, el van Gogh que ell és pintor i està creant quadres, sinó el van Gogh anterior a la seva etapa de pintor, quan ell era comerciant d’art, quan ell vivia a Londres, a París, a la Haia i anava als museus i es quedava davant dels quadres. Diu: «Els quadres ens ensenyen a veure». Això li vol transmetre al seu germà. I a la mateixa carta, a l’inici, li recomana: «Troba bell tot el que puguis. La majoria de la gent no troba coses prou belles». Enteneu aquest missatge de van Gogh? «Meravella’t amb el món». Això ho fan els pintors i, a través de les pintures, ho podem fer nosaltres.

Els pintors ens ensenyen a veure. Amb el temps, llegint sobre art, vaig descobrir que no només van Gogh pensava això. Un dels historiadors de l’art més importants del segle XX, Ernst Gombrich, una vegada, en una entrevista, li van preguntar directament: «Els quadres ens ensenyen a veure?». I ell va contestar convençut: «Sí. Quan vostè passa una hora o dues en un museu, en sortir, el món s’ha transformat». Com pot ser això? Com que el món s’ha transformat? Al món li és igual si nosaltres passem una hora o dues en un museu o en un centre comercial, el món continua sent el mateix. Ara bé, el que pot haver canviat és la nostra mirada sobre el món, perquè el món no és una cosa objectiva que nosaltres puguem mirar des de fora i dir: «El món és així perquè el veig des de fora». No, sempre estem dins del món i sempre el veiem des de nosaltres, des del nostre punt de vista; un punt de vista que és físic, el lloc on som, però també és intel·lectual, la nostra visió del món. I a través de l’art pot canviar, es pot transformar la manera de veure la realitat. Com pot passar ens ho explica Marcel Proust a la seva novel·la «A la recerca del temps perdut». En un determinat moment, diu: «Només a través de l’art podem sortir de nosaltres mateixos, veure el que un altre veu d’aquest univers que no és el mateix que el nostre,» i diu: «els paisatges del qual haurien romàs ocults per nosaltres, com els que pot haver-hi a la lluna».

Fixeu-vos, com veu una altra persona el món, per nosaltres, és una cosa tan desconeguda com el paisatge que pot haver-hi a la lluna. Però a través de l’art, és a dir, a través de l’obra d’art que ha creat aquesta persona, jo puc veure, puc sortir de mi mateix i situar-me en el seu punt de vista. Veure la seva visió del món. Això és el que ens ofereix l’art. Ens ho diu un pintor, van Gogh, un historiador, i també un escriptor. Veure a través dels ulls dels altres. Mirant una pintura, mirant una escultura, llegint un poema, veient una pel·lícula o llegint un llibre veiem una visió del món, la de l’artista. I confrontant la nostra visió amb la seva, aprenem. I aquest és el viatge que vull fer amb vosaltres. I, per això, quan vulgueu, us convido ja a començar el diàleg.

Jorge. Hola, Miquel. Soc en Jorge. Una vegada, a la ràdio, et vaig sentir dir que l’art et va ajudar a contemplar una flor com si fos la primera vegada. Podries explicar-nos més sobre això?

Miquel del Pozo. Sí, la veritat que recordo amb gràcia aquest dia a la ràdio. Vaig parlar d’una exposició de Georgia O’Keeffe. Georgia O’Keeffe és una pintora meravellosa que va viure a Nova York i al desert. I va pintar Nova York i va pintar el desert i ens va ensenyar a mirar amb altres ulls tant la gran ciutat com a aquesta plana meravellosa del desert. Però, a Georgia O’Keeffe, segurament se la coneix, majoritàriament, per les flors, els iris, les orquídies, les roselles que va pintar. Unes flors que ella les observava molt de prop. S’acostava molt a mirar-les, però després les pintava molt grans. Les seves flors són immenses. I quan ets davant d’un dels seus quadres, tu sembla que puguis entrar dins d’aquesta flor. Jo estava veient l’exposició, meravellat amb la sensualitat dels colors, de les formes… Mirant aquesta flor tan de prop, com ella l’havia ampliat per la visió. M’havia obligat a detenir-me a mirar-la, quan em vaig adonar que, a la part superior, a la sala on érem, hi havien posat una cita. Una cita d’ella, que deia: «La gent a la ciutat va tot el dia amunt i avall i no té temps de mirar una flor. Vull que la vegin, vulguin o no». I per això la pinta d’aquesta mida. I jo, realment, amb la cita i mirant la pintura, quan sortia del museu, em vaig parar al primer parterre que vaig trobar, que hi havia allí unes flors, em vaig asseure en un banc i em vaig acostar a mirar la flor. Com de meravellosa és la flor, aquells colors, aquelles formes, com s’estava obrint. I allí, enmig de la ciutat, vaig tenir uns segons d’epifania mirant una flor. I després ho vaig explicar a la ràdio. I en sortir de l’emissora, vaig agafar el telèfon i vaig veure que tenia notificacions a les xarxes. I algú que havia estat escoltant el programa em deia: «Quina vida tan trista si has d’anar a un museu per mirar una flor».

Em va fer mal llegir el missatge. Vaig pensar: «Home, gràcies». Però després, reflexionant, vaig pensar: «Doncs sí. Perquè així de trista és la meva vida». Perquè el dia a dia, com ens passa a molts, em passa per sobre. I no em detinc a mirar una flor. Si intento pensar quants dies de la meva vida he estat deu minuts mirant una flor… perquè potser és un o dos, o cap. Les obligacions, els quefers diaris, ens passen per sobre, i a vegades ens oblidem d’aquestes petites coses. I Geòrgia O’Keeffe, que mirava les flors de prop i les pintava, volia que les veiéssim. I veient-les, jo vaig tenir aquesta necessitat d’acostar-me, de mirar-la. Em va passar el mateix durant la pandèmia. Durant la pandèmia… Jo a casa tinc unes orquídies. I fa anys que tinc les mateixes orquídies, i cada any floreixen. Mai les havia mirat com durant aquesta època que estàvem tancats a casa. I cada dia anava a veure com s’obria la flor. Cada dia. I em vaig posar a dibuixar-la. I tinc un quadern on a cada fulla hi ha un dibuix d’aquests dies en què la flor s’obria. Això, l’art, ens recorda aquestes petites coses, aquestes petites meravelles del món que a vegades oblidem. I una cosa similar em va succeir a Nova York davant de «La nit estrellada» de Vincent van Gogh. És un quadre que a mi em fascina des de sempre, des que era estudiant. El vaig veure per primera vegada als llibres, en reproduccions, en conferències…

Però jo no l’havia vist en directe. Fins que vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Nova York i entrar al MoMA. Em vaig emocionar en veure’l; veure com havia pintat cadascuna de les estrelles. Quan t’acostes veus que són totes diferents: en una ha posat taronja, en l’altra, verda, groc… Tots els colors hi són. Cadascuna té una forma. I en aquesta força tel·lúrica que s’obre a l’espai… Aquests blaus… Vaig estar un quart d’hora, vint minuts mirant la pintura, gaudint-ne. Però quan ja feia una bona estona que hi era es va obrir un sentiment al meu interior. El que em demanava el cos, davant del quadre, era: «Has de sortir del museu. Has d’agafar un cotxe i t’has d’allunyar de la ciutat. T’has d’allunyar de la lluminositat de la ciutat moderna i, si pots, anar-te al desert a mirar les estrelles». El quadre, després d’una estona mirant-lo, el que em deia és: «Tu has vist com és de meravellós el cel?». Quants de nosaltres, a la nit, mirem el cel? Cada nit arribem a casa cansats, els nens, els deures… Hi ha mil coses i, al final, bé, si tenim una estona, mirem una mica la tele o llegim un llibre i ens adormim. I cada nit, sobre els nostres caps, aquesta meravella del cel. Només si algun dia diuen al telenotícies «avui la lluna té un color especial, més gran que mai…», bé, potser surts a veure-la. Però i si en el nostre dia a dia sortíssim més sovint? Això m’ho recordava la pintura de van Gogh. I a les seves cartes ho diu: «Sortiu a mirar les estrelles». L’hi explica al seu germà, que surt, i que les mira. I el que sent, diu: «I un dia sortiré a pintar-les». Bé, doncs sortim nosaltres a mirar-les. Aquestes petites coses tan simples, mirar una flor, mirar les estrelles, i deixar que aquesta mirada també ens transformi és una cosa que a mi em transmet l’art.

Eva. Hola, Miquel. Tu dius que l’art ens ensenya a mirar a través de molts punts de vista, pots especificar una mica més això?

Miquel del Pozo. És clar. El punt de vista, el punt de vista de l’artista i el punt de vista de l’observador. Davant del quadre és el mateix. Quan nosaltres ens situem davant d’un quadre ocupem el punt físic que tenia l’artista quan l’estava fent. Per tant, veiem el que ell o ella veia. Per això, per mostrar-ho, sempre m’ha fascinat un dibuix de Ramón Casas on es dibuixa ell mateix, s’autoretrata sortint a la plana amb els seus pinzells, amb el llenç, carregat amb una caixa de pintures, i a sota escriu: «Buscant assumpte». És clar, el pintor surt al món a buscar un assumpte, a buscar un lloc, un punt de vista en el qual posarà el seu cavallet i allà pintarà, mirarà i pintarà el que té a davant. On ell detingui la mirada és on nosaltres després, posteriorment, mirarem quan estiguem veient el quadre. Aquí és on s’uneixen aquests dos punts de vista. Però, és clar, el que ell mira i com ho mira, és el que rebem a través del quadre. És a dir, hi ha un punt de vista físic: el lloc on s’ha detingut, si ha mirat cap a les estrelles o ha mirat una flor. Però també com ho representa, com ho ha vist ella o ell. És a dir, hi ha un punt de vista físic i un punt de vista intel·lectual. És clar, el punt de vista sobre un mateix tema pot ser diferent en dues persones, en tres persones. Poden veure el mateix, però d’una forma diferent. D’això hi ha un exemple clàssic en l’art que és la història de «Susanna i els vells». Susanna era una dona que apareix a l’Antic Testament, molt bonica, de la qual estaven enamorats dos vells, dos vells jutges que van aprofitar un dia en què Susanna es banyava…

Susanna tenia un jardí, i al jardí tenia un estany, i volia banyar-se un dia que feia molta calor, i ella va a banyar-se en la intimitat del seu jardí. Aquests dos vells es van amagar i, quan Susanna es va haver quedat sola al jardí, els dos vells van sortir i la van coaccionar. Li van dir que volien ficar-se al llit amb ella perquè la desitjaven. I li van dir que, si no ho feia, l’acusarien d’adulteri. Ella no tenia alternativa perquè ells eren dos vells que eren jutges. Eren dues persones respectades en la comunitat i, per tant, tothom creuria la seva versió dels fets. O es ficava al llit amb ells, o l’acusarien d’adulteri. El càstig per l’adulteri era la lapidació. Imagineu-vos la seva situació. Llavors ella es va posar a cridar, i la sort que va tenir Susanna és que la van sentir els seus criats, que van aparèixer i es van trobar aquesta escena. Els dos vells la van acusar. Li van dir que l’havien vist amb un jove i que per això estava sola al jardí, perquè estava cometent adulteri. I aquest testimoni el van reafirmar davant de tot el poble. I a Susanna la van condemnar a morir lapidada. Però quan la portaven al patíbul va aparèixer Daniel, el profeta Daniel, que, com si fos un Perry Mason de l’època, va dir: «Un moment. Hi ha alguna cosa que no funciona. Jo vull interrogar els dos vells per separat. A aquests dos vells que estan acusant Susanna d’adulteri». Va agafar un vell i li va preguntar: «A sota de quin arbre era amb aquest jove, que dius que els has vist?». I ell va dir un arbre:«Una alzina». Va anar cap a l’altre. «A sota de quin arbre era?», «Una olivera». Un altre arbre, un arbre diferent. De sobte, alguna cosa no funcionava en la història. Daniel es va adonar que estaven mentint.

I a qui van lapidar va ser als dos vells. Aquesta història de l’Antic Testament és una història de salvació, una història d’intervenció divina per salvar una innocent. Susanna era innocent. Ella va demanar ajuda de Déu, va cridar, i Déu li va respondre. Va enviar el profeta Daniel i ella va ser salvada. Aquesta història que apareix al cristall de Lotario, per exemple, i a moltes obres… El cristall de Lotario és un cristall de quars meravellós on hi ha tota la història narrada. Des del moment de la trobada dels dos vells que la coaccionen, el judici, el fals testimoni, l’arribada del profeta i, sobretot, la part central, la salvació. Els primers cristians, quan se sepultaven, a les catacumbes a Roma, als seus sarcòfags feien que es representés la història de Susanna. I hi havia una oració que demanava: «Que salvin la meva ànima com es va salvar la de Susanna». La història de Susanna és una història de salvació. Bé, com l’ha representat l’art al llarg de la història? Quins punts de vista ens ha ofert d’aquesta història bíblica? Doncs la veritat que molt diferents. En els que s’ha fixat l’art, sobretot l’art masculí, l’art fet per homes dirigit cap a homes, en aquest moment del bany, que en la Bíblia en cap moment diu que Susanna es despulli i es banyi. Surt el moment de la coacció. Però, en canvi, els pintors ens mostren Susanna, Tintoretto, per exemple, banyant-se tranquil·lament, mirant-se al mirall. I darrere d’una arbust que hi ha, fantàstic, hi ha els dos vells espiant, mirant. Hi ha un vell que treu el cap per la part de darrere i mira. I un altre en primer pla ajupit intentant veure tot el que ofereix el quadre, la visió nua d’ella, que és el que veiem nosaltres com a espectadors. És a dir, es va agafar el relat bíblic com a excusa per mostrar un nu.

Aquesta història de Susanna i els vells va servir perquè un cardenal, per exemple, tingués una dona nua a la seva col·lecció. Però ningú li deia que havia comprat una pintura eròtica. Ell deia: «Jo he comprat una Susanna, una història de l’Antic Testament, una pintura religiosa». Però fixeu-vos com de sensual és aquesta pintura. Perquè s’utilitzava la història de Susanna i els vells com un pretext per tenir una imatge eròtica. Però a Susanna l’estan coaccionant, i ella no s’està exhibint. Això no és el que explica la història. A Susanna, aquests dos homes estan disposats a matar-la, a fer-la lapidar, si no es fiquen al llit amb ella. Aquesta altra versió ens l’ofereix, per exemple, Àrtemis Gentileschi, que pinta la mateixa història, Susanna i els vells, però fixeu-vos com la pinta, d’una forma molt diferent: apareixen els dos vells per darrere i es veu aquesta violència de la coacció, del que estan intentant fer. La violència de la imatge ens parla també de la violència de la història. Evidentment, la seva Susanna també està nua, perquè qui li està encarregant l’obra està demanant un quadre que sap que oferirà un nu. Però aquesta mateixa història té molts punts de vista. Des de la salvació, des de la pintura eròtica, però també aquesta, la que ens diu la veritat: aquest intent de violació, de coacció dels dos vells cap a la dona. És clar, tenim tres visions diferents sobre un mateix tema. Però, a més, quan nosaltres mirem aquestes tres visions, la nostra visió pot ser diferent. També durant la nostra vida. Hi ha un exemple claríssim: jo no sé llegir sense un llapis al costat. No sé si us passa a vosaltres, però jo, quan agafo un llibre necessito tenir un llapis perquè constantment estic subratllant, anotant, dialogant amb l’obra. El que m’interessa, ho marco, hi poso uns asteriscos.

Però, és clar, el que m’ha arribat a sorprendre, quan de sobte ara rellegeixo un llibre que vaig llegir a vint anys i que en el seu moment el vaig subratllar. I, de sobte, trobo una frase marcada, senyalada, i dic: «Doncs no em sembla tan important ara». Però, en canvi, descobreixo una frase lluminosa, alguna cosa que em sembla clau i que el meu jo a vint anys no la va subratllar. Va passar pel text i no la va veure, no la va marcar. El llibre és el mateix, ha estat allí a casa, a la prestatgeria, no s’ha mogut. Però el que he canviat soc jo. És a dir, en això dels punts de vista que em preguntaves, l’art ens n’ofereix un, però també el nostre va canviant. No és el mateix situar-se davant d’una pintura a vint anys, que als quaranta, o que als vuitanta. No és el mateix llegir un poema quan estàs feliç i enamorat, o quan t’acaba de deixar la teva parella. Ni és el mateix escoltar una cançó quan t’aixeques al matí un dia feliç, que faràs alguna cosa que t’agrada, o escoltar una cançó en un moment trist. O, potser, anar a buscar aquesta cançó perquè et canviï l’ànim. Hi ha el punt de vista de l’obra, però també hi ha el nostre. I sobretot hi ha el fet que tots ells ens ofereixen diferents visions del món. Perquè no hi ha una única visió. I per això cal tornar als museus, perquè nosaltres hem canviat, però a través del que veiem, la nostra mirada sobre el món també canvia.

Carlos. Hola, Miquel, em dic Carlos i m’agradaria preguntar-te quina relació hi ha, per tu, entre l’art i les emocions.

Miquel del Pozo. Tota. Entre l’art i l’emoció… Aquí jo crec que hi ha la clau de tot. Perdoneu-me que citi tant, però ja us he dit abans que m’agrada constantment subratllar. I en un llibre vaig trobar una cita de Henry James que em va semblar que ho definia tot. Diu: «A l’art el sentiment és el significat». I ja està. I fins aquí. Així de senzill. El sentiment, allò que sentim davant de l’obra és el significat de l’obra. No sé si creieu que això realment és així o pot ser així, però, per exemple, el Panteó de Roma, aquest edifici meravellós. Què és el Panteó? És aquest sentiment únic que t’envaeix quan hi entres. Quan vas caminant per Roma, pels carrerons i, de sobte, arribes a la Piazza della Rotonda i veus l’edifici que emergeix, majestuós. T’acostes i creues el pòrtic i, de sobte, aquestes columnes es fan immenses i les mires, en quin lloc estàs entrant. Passes per les portes i se t’obre aquest univers. Aquesta cúpula única, que tens la sensació que el cel baixa a buscar-te. Com si els déus del cel estiguessin amb tu a l’interior d’aquest edifici. És això el Panteó. Després pots intentar entendre per què tens aquesta sensació quan entres, per què és tan especial.

I descobrir que és per la seva proporció. Aquesta cúpula meravellosa té un diàmetre. Aquest diàmetre, 40 o 41 metres, és la mateixa altura que hi ha de terra a l’òcul. Per tant, a l’interior del Panteó cap una esfera perfecta. És a dir, quan tu entres, aquest casquet, que és la cúpula, tens la sensació que es completa fins a terra, on ets tu. Per tant, tens la sensació que l’edifici t’acull. És una sensació o un sentiment molt diferent que el que et provoca, per exemple, a Roma, la basílica de Sant Pere. Quan entres, allà també hi ha una cúpula de la mateixa dimensió, 40 o 42 metres, però està situada al cel, al capdamunt. Per què? Perquè és la cúpula dels cristians, és el cel dels cristians. És la promesa del que vindrà després de la vida. És al capdamunt. I et desperta aquest sentiment cap amunt, mentre que la cúpula del Panteó el que volia transmetre era com tots els déus acollien l’emperador, que és el que entrava al seu interior. És clar, jo no crec en el poder dels emperadors romans, ni tampoc crec en el cel dels cristians, però quan entro al Panteó, tinc aquesta sensació. L’edifici em provoca aquesta sensació que m’acull. I quan entro a la basílica de Sant Pere també tinc aquesta sensació que hi ha alguna cosa aquí a dalt. Que aquesta llum que està entrant per la finestra és una llum màgica. Això ho provoca l’arquitectura, en aquest cas. L’art. I aquest sentiment explica molt del que és.

Álvaro. Hola, Miquel. Soc l’Álvaro. Jo volia preguntar-te, perquè en una conferència et vaig sentir dir una vegada que l’art serveix per veure tot allò que sense l’art no podríem veure. Volia que ens diguessis alguna cosa més sobre això.

Miquel del Pozo. Allò que no podem veure, per exemple, l’invisible, el que no es pot veure, ho veiem a través de l’art. Un exemple fàcil: Déu. A Déu no ho l’ha vist ningú, mai, enlloc. I, no obstant això, fa segles i segles que veiem la seva imatge. L’art ens permet veure aquestes coses, que no entraré en si existeixen o no existeixen, que no es poden veure, però que l’art ens les fa visibles. Però també ens permet veure el passat. Si seguim amb l’exemple cristià, nosaltres podem veure Crist i els apòstols, que van viure fa molt temps. Nosaltres hem perdut ara la fascinació que van produir les imatges realistes als primers que les van veure. Al Renaixement, quan es va desenvolupar la perspectiva, quan les pintures de les capelles feien la sensació que era un espai… que era una prolongació del nostre, que tu et col·locaves a davant i allò que veies semblava que era el teu propi espai que continuava. Aquests personatges estaven il·luminats per una llum que entrava per una finestra que tu tenies per la dreta; t’il·luminava a tu i il·luminava el personatge que hi havia a dins. Tenien la sensació que allò era real, que estava succeint en aquest moment. Hi ha testimonis, diuen: «Estic veient la història com si la tingués davant dels ulls». No és història, és presència viva. Estic veient els fets dels apòstols com si passessin ara, davant meu. Això ens permet l’art també: veure el passat com si el tinguéssim a davant. I, segueixo amb la idea cristiana, també el futur. El judici final. Aquesta creença del que succeirà després de la mort. Això no ho ha vist mai ningú, però també trobem moltes imatges que representen com serà aquest dia.

I com l’església ha utilitzat el temor d’aquesta imatge, també, per controlar el poder, per fer-nos comportar d’una determinada forma amb aquesta amenaça de càstig o salvació. L’art ens permet veure allò que no es pot veure, el que invisible, però també ens ajuda a veure coses que potser no havíem vist. O no ens hi havíem fixat. Hi ha una frase molt coneguda d’Oscar Wilde que diu: «No hi havia boira a Londres fins que Whistler va començar a pintar-la». Whistler és un pintor a qui li encantava la boira que sortia de nit amb un vaixell a recórrer el Tàmesi. Li agradava la boira, aquestes primeres llums… Veure aquesta atmosfera meravellosa. El recorria en barca, tornava al seu taller i es posava a pintar-la. Evidentment, aquesta boira hi és des de sempre. Hi era abans de Whistler. Però els seus quadres, la seva mirada, de sobte, ens fan veure, ens fan descobrir, que aquesta boirina, que a vegades era provocada per la Revolució Industrial, per aquests nous fums que envaïen la ciutat, també produïa una imatge estètica. I que, potser, aquesta gent que anava d’un costat a l’altre del pont, anant, tornant de la feina, de sobte, n’hi havia un que s’havia detingut simplement a mirar. A mirar aquesta fascinació que li oferia la visió: la boira, els colors, els reflexos de l’aigua. Era Whistler, que era allà, mirant. I, a través dels quadres, o després de mirar les seves pintures, potser, al seu costat va algú més a mirar-ho. Això també ens ho fa l’art: ens fa tornar a mirar alguna cosa que no havíem vist o que no havíem percebut, que l’artista ho ha vist, ho ha pintat, i aquí hi ha la seva pintura, convidant-nos a experimentar, a sentir el món com ell el sentia. L’art també ens pot fer veure alguna cosa de nosaltres mateixos. O qüestionar-nos alguna cosa de la nostra persona.

Jo crec que una cosa similar li va succeir al poeta Reiner Maria Rilke, que, a París, va veure una escultura, un tors arcaic d’Apol·lo, un fragment antic al qual li faltava el cap, els braços, part de les cames. Però ell es va quedar allà mirant. Es va sentir fortament interpel·lat per aquesta escultura, per aquest tors. I va escriure un poema, un poema en el qual parla de la meravella, de les formes, que el pit centelleja, que… Diu: «No hi ha res allà que no t’estigui mirant». Intenta transmetre tot el que ell va sentir davant d’aquesta escultura. I al final del poema escriu: «Has de canviar la teva vida». És a dir, el poeta, davant de la trobada d’un fragment d’una escultura antiga, se sent interpel·lat, interrogat per una manera de viure, per una existència que li sembla que la seva no és suficient, que hi ha alguna cosa més. O que la vida podria ser una mica més. I això ho va sentir davant d’aquesta peça. I ho escriu al poema. I nosaltres llegim el poema: «Has de canviar la teva vida». No sabem a què es referia, però l’art pot fer això. Pot fer-te replantejar els teus propis valors, perquè t’ofereix una altra visió diferent de la teva. Aquest és el poder transformador de la pintura i de l’escultura.

Tauroni. Hola, Miquel. Jo, quan vaig a un museu, sento que soc testimoni de la història, com més conscient del pas del temps. Tu què n’opines de tot això?

Miquel del Pozo. Que hi estic completament d’acord. Les obres d’art són objectes del passat que sobreviuen al pas del temps i que han arribat fins al nostre present. Quan ens situem davant d’una pintura, d’una escultura, es produeix una trobada entre el nostre present, el nostre ara i en un altre temps, l’altre temps que té l’obra, la pintura, que l’ha portat fins a nosaltres. Segurament el millor exemple d’això és «Las meninas» de Velázquez. Quan arribes a aquesta sala meravellosa del Museu del Prado, arribes fins a la pintura, t’adones que tot el que tens davant està succeint per la teva presència. Ets tu, que has arribat davant del quadre i tots els personatges comencen a reaccionar, a interactuar amb tu, amb la teva mirada. En realitat, nosaltres som els reis. Som els reis, que estem davant d’aquesta pintura. I al fons hi ha un mirall on veiem el nostre propi reflex. És probable que Velázquez ens estigui pintant, i ens mira des de l’altre costat del quadre. I potser ens estava fent un retrat. Però en aquest moment, en aquest instant en el qual estem mirant la pintura, nosaltres hem decidit que ja hem deixat de posar, que travessarem el quadre, que hi entrarem. I fixeu-vos-hi, la nostra filla, la infanta, ens mira i ja ho ha vist ella. I una de les ‘meninas’ que té al costat s’està apartant.

Està fent el gest de retirar-se. Hi ha un nen en una cantonada que li està fent així a un gos: «Aixeca’t, que els reis passaran!». Al fons, a través d’una porta, veiem a un dels nostres criats que la seva ocupació és obrir-nos les portes. Perquè es veu que els reis no poden obrir la porta amb la mà. Sempre hi ha algú davant que et va obrint les portes. Fixeu-vos-hi, ja ha obert una porta i està esperant per veure cap a on anirem. Nosaltres entrarem al quadre. Nosaltres som els reis. Tenim la sensació que hi som, en aquest moment. I, evidentment, ens porta molta informació d’aquest període, d’aquest moment històric. Ara, intenteu imaginar el que havia de suposar per al rei, per a Felip IV i la seva esposa, quan ells es van situar allí i realment tot el que passava era per a ells i ells eren els que eren al mirall. És clar, però al museu, tots aquests rostres que ens miren, tots aquests retrats són persones que ja no existeixen. Que van morir, que van tenir les seves vides, els seus assoliments, però ja han mort. Aquest és un ensenyament que ens ofereix l’art, que ens ofereix el museu: la consciència de la nostra finitud, que morirem. I això ens pot portar a viure més intensament. Al Museu del Prado sempre m’agrada anar a veure «Las meninas», però sempre que el visito, mai me’n vaig del museu sense anar a veure un altre quadre: «Les tres edats», de Hans Baldung. Sempre, abans de sortir, em detinc uns instants davant d’aquesta pintura. Veiem tres dones, en tres figures: una jove, una de més gran, i la tercera ja és la mort. La mort porta el rellotge del temps a la mà. El temps que no deixa de passar, que constantment està avançant. I ella mateixa avança i s’està emportant de bracet la segona dona.

A la dona més gran que ja s’apropa a la mort, però amb el seu altre braç agafa la jove. I el que em fascina és l’actitud de la jove. La jove diu: «Un moment, que m’estàs estirant el braç, però jo no hi vull anar, jo soc jove. Jo em vull quedar aquí. Jo estic a la plenitud de la vida. Jo vull gaudir d’aquest instant, d’aquest moment». Hi ha una llàgrima que li cau per la galta perquè sap que no pot evitar-ho. No podrà evitar aquest pas del temps. La mort, mentre he estat parlant, ja ha avançat una mica més. El temps constantment avança. L’està estirant. I encara que ella intenti quedar-se quieta, no seguir aquest curs, és inevitable. Després de veure aquesta pintura, surto amb ganes de viure. I mira que no ho sembla. La pintura, d’entrada, no transmet aquesta alegria. Doncs jo surto per la porta del museu content. Pensant: «Haig d’aprofitar aquest dia. Perquè aquest dia és únic. Perquè aquest instant no es repetirà. Mira, em detindré a mirar una flor que hi ha aquí, davant del museu. O aquesta nit intentaré mirar les estrelles». És amb això amb el que surto jo de la meva trobada amb la pintura i l’escultura.

Sofía. Hola, Miquel. Soc la Sofía. T’he sentit dir que quan parlem d’història de l’art podem arribar a perdre l’art. A què et refereixes amb això?

Miquel del Pozo. Al fet que ens centrem només en la història. De la història de l’art, a vegades només es parla de la història. De la història de l’objecte, sobre quin any es va pintar el quadre, de la vida de l’artista, de qui era el comitent, de quan es va encarregar, de si va estar en una església o en una altra… I, a vegades també, la història de l’objecte des del moment en què es va crear fins a nosaltres. És a dir, els diferents propietaris del quadre, les col·leccions, si es va comprar en una subhasta al segle XX, com ha arribat fins nosaltres. Tota aquesta informació és molt valuosa, és la història de l’objecte. Però a vegades sembla que això és el primer que reps. I sembla que hagis de saber-ho per poder mirar un quadre o una pintura. I d’aquí el perill que ens oblidem de l’art. Els objectes d’art són, de la producció humana, de les coses més especials. Són, de debò, els únics que sobreviuen al pas del temps. La ciència constantment està evolucionant, però cada nova invenció, cada avanç científic, deixa en desús l’anterior. Si a algun de vosaltres us fa mal un queixal i us dic: «Anirem al dentista, però a un dentista amb tècniques del segle XIX» ningú voldria anar a aquest dentista. Jo vull l’última tecnologia, l’últim avenç. En canvi, ens podem emocionar amb una pintura del segle XIX. O amb una escultura del segle XVI. I això és per l’art, no per la història de l’art, per l’art. Per aquesta peça que tenim a davant que encara ens emociona, que ens interpel·la avui.

Un exemple paradigmàtic de tot això és «El jardí de les delícies» d’El Bosch, un quadre del qual pràcticament no sabem res. I, per tant, és molt difícil fer història d’aquest quadre. No sabem quan el va pintar, per a qui… Hi ha suposicions del que significava en el seu moment: tot són hipòtesis. No hi ha tota aquesta documentació històrica. I, no obstant això, és possiblement un dels quadres més fascinants del món. Un dels quadres on no ens cansem de mirar. A això em referia que a vegades es pot perdre l’art. L’art és això que esteu veient, aquesta pintura, tot el que pot provocar. Evidentment, tota la història que li puguem posar a aquesta imatge ens ajudarà: saber si El Bosch va veure un llibre manuscrit, una il·lustració al marge de… una marginàlia, què és aquesta figura que ell va representar, si es va inspirar en aquest passatge bíblic o en un altre, què volia representar… Com més informació tinguéssim, més podríem gaudir del quadre. Però el quadre per si sol obre un món. I és aquesta trobada del nostre present, el nostre ara, amb aquesta obra que, d’alguna forma, obre una constel·lació. I aquí, en aquesta trobada, és on a mi m’agrada ser. I l’art, la història de l’art, que t’ajudi, que et doni informació. Com més sàpigues, millor. Quan estàs fascinat davant de la pintura, vols llegir, vols saber i buscaràs. Però que no t’ho posin abans. Entreu-hi per la seducció de la pintura i no per les dates, les dades i el coneixement històric.

Alexis. Hola, Miquel. Volia preguntar-te: creus que és important que els joves, i fins i tot nens, tinguin contacte amb l’art des de petits?

Miquel del Pozo. Sens dubte. Perquè l’art és el millor que tenim, el que ens defineix com a humans. Fa poc veia un documental de música i un director d’orquestra deia: «Si arribés un extraterrestre i haguéssim d’explicar-li qui som els humans, jo li posaria la “Novena simfonia” de Beethoven». Exacte. I després el portaríem a un museu, a l’extraterrestre. Perquè els museus contenen els somnis, els anhels, els temors i també les esperances d’aquells que van viure abans que nosaltres; el que ells sabien o s’explicaven del món, com s’imaginaven el món. Aquest coneixement antic que les obres d’art contenen ens expliquen qui som, però també tenen la capacitat d’il·luminar el nostre present. En aquest sentit vull recomanar-vos un còmic meravellós de Nicolas de Crécy que es titula «Període glacial». La situació del còmic és: arriba el canvi climàtic aquest que tots temem i que, si no actuem, algun dia, per desgràcia, ens arribarà, i Europa es congela. Europa queda totalment congelada, coberta de neu. I passen els anys, passen els segles… Ha canviat el clima a la Terra. I Europa és com el Pol Nord. I, de sobte, un dia uns exploradors, molts anys després, que estan anant per Europa, que ja han perdut el coneixement de la nostra civilització, que és una civilització diferent, de sobte, aquests exploradors cauen o troben el Louvre. Entren al Louvre segles després i es troben les obres d’art. I es comencen a preguntar: «Què feien els nostres avantpassats? En què creien?». Les mateixes preguntes que ens fem nosaltres quan entrem a les coves rupestres i trobem aquests dibuixos de l’art prehistòric.

Per què dibuixaven això a les parets? Fins i tot es pregunten: «Els nostres avantpassats tenien ales?». Perquè hi ha molts personatges pintats que porten ales. És clar, són els àngels que apareixen en els quadres. Però també hi ha l’espant. Hi ha les guerres, la destrucció. El que som capaços de fer els éssers humans també hi és a les obres d’art. Quan d’aquí a molts segles algú es col·loqui davant del «Guernica» entendrà part del que va passar al segle XX. La pintura, d’alguna forma, té l’essència de l’ésser humà. Perquè aquí anem col·locant tot el que sentim al llarg dels segles, al llarg dels anys. Molts punts de vista diferents sobre molts temes, perquè no hi ha una única visió del món, hi ha diferents civilitzacions. Veure-ho tot en conjunt, comparar-ho, és el que ens ofereix l’art. I per això és important que els joves i els nens des de l’inici, com més aviat millor. Per què? Per què aprenguin? No necessàriament. No cal que aprenguin. Simplement que els nens tinguin aquest contacte amb l’art. Que sàpiguen que existeix una cosa que es diu «museu».

I que a l’interior hi ha pintures. I que pots anar a veure una pintura i que una pintura et pot explicar una història i pot ser tan fascinant, tan divertida com quan el nen va a la biblioteca i hi ha un contacontes que li explica un conte. I, simplement, a l’inici, gaudir d’aquesta història, d’aquesta meravella sense la necessitat de carregar aquest coneixement de la història de l’art. Tot això ja arribarà amb el jove. Però tot el que la pintura ens explica a nosaltres, que ens podem sentir identificats, d’aquest sentiment que tenim, nosaltres, adolescents, que tenim un dubte sobre la nostra sexualitat i de sobte aquí a la pintura, hi ha una història que dialoga amb alguna cosa que ens està passant a nosaltres. O un poema que ens explica el que nosaltres sentim. Per això és important la trobada amb l’art. Perquè ens diu d’on venim, ens planteja on podríem anar, però sobretot ens fa qüestionar el present on som i si tenim la capacitat de canviar-lo o no.

María. Hola, Miquel. Últimament es diu que l’art ha d’aplicar-se a una perspectiva de gènere. Quin és el teu punt de vista?

Miquel del Pozo. Aplicar la perspectiva de gènere a la història de l’art, o a qualsevol aspecte de la vida humana: a la política, a l’ensenyament, a les relacions laborals, a l’explotació de la naturalesa… és el millor que ens podria passar als éssers humans. Vivim en un món desequilibrat, perquè durant segles ha prevalgut un punt de vista, el masculí. I està desequilibrat el món. I necessitem corregir-ho amb l’altre punt de vista. Sobre la història de l’art? Evidentment, és molt necessari. Per què? Per descobrir i veure totes aquestes artistes, totes aquestes pintores que han estat invisibilitzades o que no s’han conegut suficient. Mostrar la seva obra, mostrar que elles van existir, el que elles van pintar, poder col·locar-nos al punt de vista. Això ens ofereixen. Esteu veient diferents pintores de diferents èpoques que s’autoretraten. Elles mirant-se al mirall pintant. Pintant-se elles mateixes i també pintant aquestes pintures, les seves obres. Nosaltres, quan mirem l’obra, hi veiem a través dels seus ulls. Aquest punt de vista, per exemple, per a un home, és molt important. És l’altra cara de la lluna de la qual us parlava al principi de Marcel Proust. El més desconegut per a un home és la visió de la dona. Per això és interessant que els homes llegim llibres escrits per dones.

I pintures realitzades per artistes. Perquè ens ofereixen aquesta visió de l’altre punt de vista. Però, a més, a la història de l’art, aplicar la perspectiva de gènere també ens ha d’ajudar a entendre per què no hi ha més artistes en el passat. I la resposta és simple: perquè no les van deixar ser-hi. Per què les estrelles del Renaixement són tres homes, Leonardo, Rafael i Miquel Àngel? Bé, perquè cap dona va tenir les oportunitats que van tenir ells tres. Evidentment, ells tenien un talent excepcional, però hi havia altres homes i altres dones que podien tenir un talent similar. Però el talent no és una cosa que surti de manera espontània. El talent cal desenvolupar-lo, cal treballar-lo. A Miquel Àngel quan era un nen el van acollir a casa dels Médici i li van donar l’oportunitat de formar-se, de desenvolupar aquest talent que tenia. No hi ha cap dona de l’època que els Médici agafessin d’aquesta forma i li donessin aquesta formació. Però és que a part de formar-lo, a Miquel Àngel després li van fer grans encàrrecs. Per què és tan important la seva obra? Home, perquè Miquel Àngel va pintar la Capella Sixtina. És clar, però és que la Capella Sixtina no l’hi van encarregar a cap dona. Miquel Àngel va poder demostrar el seu talent perquè va rebre aquests encàrrecs. Llavors aquesta mirada de perspectiva de gènere a la història ens ha d’explicar per què les dones no tenien aquestes oportunitats.

Però, a més, la mirada d’ella que nosaltres podem veure a través de les seves obres, de les obres que elles van crear, ens permeten analitzar o ser crítics enfront d’aquesta altra visió masculina que ha estat majoritària. Abans parlàvem de com la dona s’ha representat com un objecte, simplement un objecte de desig masculí en moltes pintures. I, de sobte, apareix la pintura d’Àrtemis i et mostra una Susanna diferent. O l’art feminista del segle XX que ha posat el focus sobre aquests temes i els ha denunciat. O ha il·luminat, ha mostrat la maternitat d’una forma diferent: des del punt de vista de la mare. Les pintures d’Alice Neel o de Louise Bourgeois que ens parlen del que significa i de les dificultats de tenir un nen. De tenir un nen en una societat dominada per homes. L’art ho mostra, ho denuncia i ens desperta a nosaltres la consciència que tenim el deure de canviar-ho. Per això és important la perspectiva de gènere en tots els sentits. A més, també, aquesta mirada ens pot fer qüestionar o veure altres aspectes d’obres que ja coneixíem i que donàvem per consagrades. L’«Apol·lo i Dafne» de Bernini. És una de les escultures més fascinants del Barroc. Però oculta un intent de violació. El que representa la història és que Apol·lo està bojament enamorat de Dafne, Dafne no vol saber res d’Apol·lo, ella està fugint i ell la persegueix. La persegueix perquè vol violar-la. Ella no vol, ella fuig. Llavors, Bernini fa una escultura meravellosa. Just en el moment en el qual Apol·lo l’abraçarà, Dafne es converteix en un llorer. I quan veus l’obra, tot és com a poesia, és màgia, és meravellós. Jo he estat hores davant d’aquesta peça. És magnífica.

Però és un intent de violació. Quan te’n vas al text original d’Ovidi no en tens cap dubte: veus la narració, veus com ella no vol, com ella fuig. I al final, per què es converteix en llorer? Perquè ella li demana al seu pare que la salvi. Però sabeu què li diu? Li diu: «Destrueix aquest cos. Destrueix aquest cos, destrueix aquesta bellesa que ha despertat el desig d’aquest home. I com que jo soc bella, haig de fugir dels homes perquè volen violar-me». Això és el que té la història. Però jo no me’n vaig adonar fins que no vaig llegir un poema de Mireia Calafell, una poeta catalana contemporània que té un poema que es diu «Apol·lo i Dafne». I al final del tot, diu: «Per què no em vas dir, mare, que això és violència?». Per què no em vas dir que aquí hi ha violència? I això cal dir-ho, no passa res. Cal dir que és un rapte, que és una violació. Aquestes obres d’art fantàstiques que ens fascinen, però cal explicar la història que estan representant. Perquè la tradició que ens ha vingut, d’aquí el «Per què no em vas dir, mare, que això era violació?», és la que hem de canviar. I segur que la Mireia, si té una nena, li dirà que això és violència. I que no ha de renunciar al seu cos per no ser perseguida pel desig masculí. Per això és important la perspectiva de gènere en tots els àmbits de la vida i també en l’art.

Lucía. Hola, Miquel. T’he sentit dir que hi ha algunes obres d’art que ens ajuden a mirar amb la sorpresa d’un nen. Podries posar-nos-en algun exemple?

Miquel del Pozo. La mirada d’un nen és de les coses més meravelloses que hi ha. Aquesta curiositat infinita per tot, aquesta sorpresa pel món, per l’existència. Qualsevol cosa els emociona. Volen saber-ho tot, volen mirar-ho tot. Alguns artistes tenen la capacitat de conservar aquesta sorpresa pel món quan són adults, quan creen les seves obres. L’artista se sorprèn amb algun aspecte de l’existència i després nosaltres, quan arribem davant de l’obra, ens sorprenem del que ha vist l’artista i, potser, amb sort, mirarem allò que ens ha mostrat. Picasso, per exemple, es va sorprendre a París de les màscares africanes. Va quedar fascinat per la força que tenien aquests objectes tan senzills, tan simples. Uns talls en una fusta tenien la presència d’un ídol. Tenia la sensació que hi havia alguna cosa allà i va intentar portar aquesta estupefacció, aquesta sorpresa, aquesta potència de la imatge als seus quadres. Joan Miró quan passejava per la platja se sorprenia de les petjades de les cabres que al matí havien passat caminant i havien deixat totes aquestes marques. I s’imaginava que eren una constel·lació. I això també ho porta als seus quadres. O Helen Frankenthaler, una artista abstracta meravellosa que de petita agafava el pintaungles de la seva mare i deixava caure gotes en un plat amb aigua i veia el pigment com s’obria. Aquesta fascinació la porta als seus quadres, uns quadres abstractes on, a tu, la mirada et fa recórrer aquests colors, aquest obrir-se de la pintura. Simplement simfonia de color allà, davant de la imatge. És aquesta sorpresa, aquesta mirada, que el nen s’emociona i que nosaltres hem perdut aquesta fascinació. O, per exemple, els dibuixos, les aquarel·les que va fer Dürer de molts animals. Una ala d’un ocell.

Oberta i observada amb tot el detall. Ploma a ploma, color a color. Aquesta forma. Us heu acostat a mirar l’ala d’un ocell? És extraordinària. O el llom d’un peix quan canvia la llum i brilla. La naturalesa és una meravella. Aquesta sorpresa davant de la realitat, molts artistes la tenen. I d’aquí el que deia que l’art et pot ajudar a recuperar. Jo tinc dos nens i des que ja comencem a recórrer el món amb ells tinc la sort que ells són les meves guies. Són ells els que es van sorprenent de tot i jo estic aprenent a veure de nou el món amb els seus ulls. Per què feia Dürer aquesta ala d’ocell? Perquè segurament ho feia perquè ell necessitava aquest coneixement del món. Els artistes són els primers, abans que els científics, que van estar mirant, analitzant, perquè havien de reproduir-ho als seus quadres. Perquè potser havia de pintar un ocell. O, segurament, ho feia perquè el que havia de pintar era un àngel. Com es pinten les ales d’un àngel? Doncs mirant les ales d’un ocell, que són les úniques que existeixen, i després col·locant-li a l’àngel l’ala d’un ocell. Bé, la sorpresa, de sobte, de descobrir en un àngel, les ales d’un colom, com passa en alguns quadres, també és part de la gràcia de mirar un quadre.

Lucía. Hola, Miquel. M’agradaria que ens expliquessis alguna anècdota de la història de l’art que t’hagi impactat especialment.

Miquel del Pozo. Mira, més que una anècdota, em permetràs que sigui un aspecte de la història de l’art que sempre m’ha interessat, que és el consol que ens pot oferir l’art. Tenia divuit, dinou anys quan vaig llegir les «Memòries d’Adrià» de Marguerite Yourcenar, un llibre extraordinari que us el recomano. Vaig gaudir moltíssim el llibre, però recordo que, quan vaig acabar el llibre, al final, hi havia unes notes que havia anat prenent ella mentre escrivia el llibre. I una d’elles em va impactar molt. Deia: «En els moments de desassossec anava a un museu a contemplar una pintura». Sempre la mateixa. S’asseia davant de la pintura i aquesta pintura li transmetia pau, li donava la serenitat que no trobava fora. Recordo llegir-ho i pensar: «Això és veritat? Això li passa a algú? Algú anirà a un museu i veient una obra es tranquil·litzarà?». Llavors jo em vaig trobar amb la mort del meu avi. Va morir el meu avi, i érem al tanatori amb la meva mare, amb la meva tia decidint com havia de ser la cerimònia i ens van dir que podíem triar unes cançons. I ens van donar un paper plastificat que estava grapejat, que tenia les cantonades marcades… Com el menú d’un restaurant. Perquè realment era un menú.

Era un menú. Cada dia li donaven aquesta fulla a dues, tres persones que havien perdut els seus éssers estimats i hi havia una sèrie de cançons per triar durant el funeral. Jo vaig veure la llista i vaig pensar: «És clar, però, en aquest moment, que soni aquesta cançó o aquella ens acompanyarà d’una forma diferent». L’art ens pot ajudar en un moment com aquest. Ens pot consolar quan es mor un ésser estimat, quan ens deixa la parella, quan tenim un mal moment a la vida o sentim aquesta sacsejada, aquest desassossec. Amb el pas del temps l’he experimentat, l’he viscut, he tingut aquestes trobades amb algunes obres d’art, amb algunes cançons. I hi torno, i quan hi torno recupero aquesta pau o aquest sentiment. Aquesta idea que l’art pot ajudar-nos en un determinat moment de les nostres vides, un dia fent un estudi sobre el Renaixement, investigant, em vaig trobar un llibre que es conserva a la Biblioteca Nacional a França, que contenia una il·lustració que ho feia visible, que ho explicava. És un llibre molt especial. En el seu interior hi ha una col·lecció de sonets de Dant i de Petrarca. És una selecció personal que qui la va encarregar estava seleccionant, d’alguna forma, aquells sonets que eren importants per ell, que li agradaven o que, d’alguna forma, en algun moment, potser, l’havien ajudat. I per explicar-ho va encarregar una il·lustració. I tu passes el llibre i de sobte et trobes, com si fos la portada, una imatge d’un navili. D’un vaixell que està entrant per un riu, per una vall. Hi ha unes ciutats al fons, unes muntanyes.

Segur que aquesta barca té una destinació, ha fet un pla per a la seva vida, sap cap a on va, està complint una missió. Però, de sobte, la cosa no va com ell esperava. Al cel hi ha un vent que està bufant i aquest vent, aquesta tempesta que ha aparegut de sobte ha començat a enfonsar el vaixell. El vaixell, el seu projecte vital, el que fora, s’està enfonsant. I del vaixell en surt un home que s’aferra a un arbre. S’aferra a l’arbre per salvar-se. Però no és un arbre qualsevol. És un llorer. I el llorer és el símbol de l’art. El llorer, les corones del llorer, es posen als artistes, als poetes… S’està salvant a través de l’art. D’alguna forma, aquesta il·lustració ens està dient per què serveix el llibre: per, en un moment d’angoixa, d’incertesa, de dubte, o simplement per recordar allò que ens va agradar, aniré al llibre i m’agafaré a aquell poema com si fos una branca de la qual pogués aferrar-me enmig d’un naufragi. Perquè el poema, la pintura, l’escultura pot ajudar-nos si ens atrevim a mirar-lo. Moltes gràcies.