El poder de viure el present

Un altre dels aprenentatges que vaig tenir molt importants és el que té a veure amb el lideratge. Jo vaig ser directora molt jove i de seguida vaig començar a dirigir equips de deu persones i després de desenes i desenes de persones. Jo vinc de formació molt mecanicista. Vaig estudiar Ciències Empresarials, un màster en Finançament Internacional i Comerç Exterior, en opcions financeres, de direcció de vendes… Tot són formacions molt mecanicistes i, quan em van donar el primer equip a dirigir, em vaig adonar que les persones no traccionem perquè ens diguin que fem una cosa, que hi ha alguna cosa més que fa que les persones se sumin al teu repte, al teu objectiu, que estiguin motivades. Aleshores, vaig començar a estudiar altres coses: programació neurolingüística, constel·lacions organitzacionals, coaching, per adonar-me de què és el que fa que les persones ens comprometem amb un repte col·lectiu. I aquí vaig aprendre moltíssim, perquè el que vaig aprendre fora, a les escoles de negoci o als programes que feia de formació, ho aplicava. Aleshores, tenia un vast laboratori on poder fer còpia i enganxa del que aprenia i treure les meves pròpies conclusions. I la darrera cosa, Ximena, que et volia comentar d’experiències on durant aquest període de temps va ser el fet de ser dona en un món d’homes. Què t’haig d’explicar?

Tenim un primer nivell que és el nivell fisiològic, que necessitem cobrir una sèrie de necessitats: té a veure amb el menjar, el beure, el son, el descans, alimentar-se… Després, per sobre ve un altre nivell que té a veure amb la seguretat: l’habitatge, la feina… Per sobre, un altre nivell que és la pertinença, que té a veure amb la família, amb les amistats i amb la comunitat. Per sobre, com a quart nivell, el reconeixement, que té a veure amb l’èxit, la confiança, el respecte… I, per sobre, a la cúspide de la piràmide, tenim l’autorealització, i això té a veure moltes vegades amb el propòsit, donar sentit de vida, i diuen que allò que ens dona més sentit de vida és poder contribuir al bé comú, poder contribuir al desenvolupament de la nostra comunitat i de les altres persones. I crec que és ben bonic, quan has recorregut tota una experiència professional, aquests aprenentatges posar-los a disposició d’altres persones, i allà estic més o menys, Ximena.

És un hemisferi que està enfocat a fer. L’hemisferi esquerre tot el dia fa coses, sempre fa coses. Fixa’t que ens passem el dia fent coses a casa, a la feina, a tot arreu. Moltes vegades, quan se’ns buida l’agenda, ens agafa com una cosa: «No tinc res a fer». És una cosa així. O anem de vacances i fem fotografies per després fer un sopar on podem ensenyar les fotos que hem fet quan hem anat de vacances. És com una obsessió per fer, i té aquest hemisferi esquerre una altra quarta característica que està vinculada amb el que és masculí, amb el que anomenem «l’essència masculina» de la persona. No té res a veure amb ser home o dona, estem parlant de l’essència masculina. I què és l’essència masculina? És aquesta capacitat que tenim les persones de prendre decisions, d’assumir riscos, la valentia, la força, la gosadia, el pragmatisme… Això correspon a la nostra essència masculina. Aleshores, tenim un altre hemisferi que és l’hemisferi dret. Com és l’hemisferi dret? És ben diferent, és un hemisferi emocional. Li agraden les olors, els colors, els sabors, experimentar. Què més és l’hemisferi dret? Així com l’altre era dual, aquest és holístic: veu la globalitat de totes les coses, veu que tu i jo som al final el mateix, som humanes. No té la capacitat de veure la dualitat. No està focalitzat en fer com l’hemisferi esquerre, sinó que està focalitzat en ser, sentir, està connectat amb les emocions i, a més, com a quarta característica, està vinculat amb l’essència femenina de les persones.

Què vol dir l’essència femenina? Vol dir aquestes qualitats que són, per exemple, l’empatia, la tolerància, la generositat, la capacitat d’arribar a consens, de col·laborar, la creativitat, la intuïció… Aquestes són les dues maneres com funciona el nostre cervell. Com diu en José Antonio Marina, filòsof, fem un ús intensiu de l’hemisferi esquerre. Més del 80 % del nostre temps estem només utilitzant l’hemisferi esquerre. Deixo aquí un moment aquesta conversa, que et vull explicar una altra cosa. Tradicionalment, les dones hem estat durant centenars i milers d’anys en el que es diu «l’esfera privada». A l’esfera privada, fent què? En la cura dels éssers dependents: dels grans, dels menors, en la cura de la casa, del que jo anomeno «el foc de la llar». Aquí estàvem les dones durant tantíssim temps. I quines qualitats es necessitaven en aquest àmbit? Necessitàvem l’empatia, la col·laboració, la flexibilitat, la tolerància, qualitats que, generalitzant, diem: «Així es defineix a les dones», però en realitat són patrimoni dels uns i dels altres. Durant aquest mateix període de temps que les dones hem estat a l’esfera privada, on eren els homes? A l’esfera pública. I què es feia a l’esfera pública? Es lluitava, es competia, es buscava el pa, oi? I quina mena d’habilitats es necessitaven? La determinació, la força, la gosadia, prendre riscos… Per tant, és lògic que aquestes qualitats les associem més als homes. Què passa? I vaig arribant a respondre la teva pregunta. Què passa en les darreres dècades? Només dècades. Centenars i milers d’anys dones a l’esfera privada i homes a l’esfera pública. A les darreres dècades hi ha un transvasament massiu de dones cap a l’esfera pública. I venim amb les nostres qualitats i venim amb això que hem anat desenvolupant i entrenant durant milers d’anys i anem a una esfera on les regles del joc són diferents, on necessitem altres atributs per assolir l’èxit, específicament, a les organitzacions. Aquí neix una bretxa fonamental entre homes i dones.

Aleshores, vam començar a buscar metàfores per poder abordar el que és masculí i el que és femení sense que les persones se n’anessin a una determinada conversa. On són les millors metàfores? Sempre a la natura. Aleshores, vam començar a veure el comportament dels ximpanzés, primer, després dels orangutans, fins que vam trobar una comunitat molt interessant. És una societat que es comporta molt semblant a la societat humana, que és la societat dels llops i de les llobes. Vam trobar una persona que havia treballat durant molts anys al parc de Yellowstone, on el llop en estat de llibertat havia estat desaparegut durant molts anys, no sé si 70 anys o així. Aquesta persona es va dedicar a la reintroducció del llop en estat de llibertat a aquest parc. I aquesta persona explica diverses característiques de la societat dels llops que ens van semblar molt interessants. La primera és que a la comunitat dels llops hi ha dos elements diferenciats: uns són els alfa i altres són els omega. Els alfa són els elements que manen a la manada, que tenen més poder a la manada. És curiós com funciona el comportament del ramat dels llops. Al front del ramat hi van els vells i els ferits o malalts. Al mig, els sans i joves. I darrere, seguint el ritme del ramat, hi van els elements alfa. «Després hi ha un altre element molt important que és l’element omega», ens deia aquest gran coneixedor de la societat dels llops. I deia que és un element fonamental dins del ramat perquè actua del que ell anomena «cola social». Diu que quan hi ha dos elements alfa es barallen, mentre que quan hi ha dos elements alfa i un omega aprenen a col·laborar. I després ens va dir una cosa que em va semblar superinteressant, que és que no és veritat que els elements alfa siguin sempre mascles, ben al contrari: moltes vegades els elements alfa són femelles i que, sovint, a moltes societats dels llops els elements alfa són femelles i mascles que conviuen sense cap problema. Aleshores, ja tenim la metàfora. Era la metàfora ideal. Alfa representa els atributs del masculí i omega representa els atributs del femení. És molt més fàcil mantenir una conversa sobre alfa i omega que sobre el que és masculí i el que és femení.

Per tant, hi ha molt per treballar també en l’àmbit de les escoles. I repeteixo, n’hi ha moltes que estan fent coses meravelloses per treballar la inclusió. Però et vull explicar també el que passa en el paper de les famílies i recordo una de les entrevistes que vam fer per a Alfas & Omegas. Es diu Ashok Khosla la persona que vam entrevistar. Aquesta persona viu a l’Índia. És una persona ja gran, 80 i alguna cosa deu tenir l’Ashok. És empresari i és una d’aquestes persones gurus de temes energètics que diuen temes de l’energia, com serà en els propers 20 anys, etcètera. I, al llarg de la conversa amb aquesta persona, em va dir una cosa, Ximena, que va ser d’aquelles coses que a mi se’m van quedar ressonant al cap durant un temps. Jo soc mare de tres fills, tinc dos homes i una femella. L’Ashok Khosla em va dir el següent. Diu: «Mira, Mercè, això de la diversitat de gènere evolucionarà quan les dones entengueu quin és el poder que realment teniu o atresoreu». Dic: «Què vols dir, Ashok?». Diu: «Mira, al meu país, no ho sé, al teu…», em va dir molt respectuós, «al meu país encara les mares eduquen les seves filles com a servents i els seus fills com a prínceps». A mi això em va quedar retrunyint al cap perquè vaig pensar quins estereotips de gènere estic jo encara aplicant als meus fills i a la meva filla durant aquesta educació que tenim a casa.

Perquè, per exemple, una imatge molt comuna, tu vas al parc i observes un petitó que va amb bicicleta, petitó, petitó, no sé què, i de cop cau. Aleshores, va el pare o la mare, l’aixequen, li espolsen els genolls i li diuen: «Va, va, campió, tira endavant, que això no ha estat res». La mateixa escena al parc amb una nena petita: munta a la bicicleta, va pedalejant i la nena cau. L’aixequen: «Estàs cansada? Vols descansar una estoneta? Vinga, va». És molt diferent perquè el que estem creant aquí és un biaix que ens durarà tota la vida, que li diu: «Tu pots, endavant, campió» i la nena: «Compte que ets feble, ets fràgil o necessites protecció».

Una altra que també va ser molt interessant va ser una dona uruguaiana, la Virginia Suárez, que va ser la primera dona CEO d’un banc internacional a l’Uruguai i aquesta dona em va fer dues reflexions que em semblen molt importants. Una reflexió és: quan les dones són mares, adquireixen unes determinades habilitats que les empreses haurien d’aprofitar perquè aprenen a fer front a desafiaments molt importants, criar una vida, ser responsables d’una vida, això és un gran desafiament; les empreses haurien d’aprofitar aquesta habilitat desenvolupada a la dona. I va dir una altra cosa molt interessant també: com el paper d’un cap que ella va tenir, ella diu que va actuar del seu espònsor en el seu desenvolupament professional, com el paper d’aquest home el va ajudar a desplegar les ales i va dir, completament, que aquesta persona el va ajudar a veure en si mateixa les barreres que s’autoimposava pel sol fet de ser dona. També em va semblar molt interessant no adonar-se d’això. A Mèxic vaig parlar amb dues dones, amb la Lorena Sánchez i la Pat López, que són presidenta i directora general de l’Institut Nacional de les Dones. I em van fer una reflexió que em pots contrastar tu, que ets mexicana, que a vegades em deien: «Cal posar un marc perquè les coses passin. I aquest marc vol dir fer regulacions legals, per exemple. Encara que sigui de forma transitòria, de vegades cal plantejar-se les quotes, de vegades cal plantejar-se incentius fiscals… Per què? Perquè les persones actuem per inèrcia o fem per sortir d’aquesta inèrcia i veure una altra realitat, si no és molt difícil que fem que les coses canviïn. Em va semblar molt interessant també la necessitat de crear un context perquè les coses canviïn.

  De vegades, quan parlem del tema del desenvolupament professional de la dona, del desenvolupament de la dona en el conjunt de la societat, de la no discriminació, quan parlem dels estereotips de gènere, de vegades sembla que sigui una cosa només de dones, que siguem les dones les que hàgim d’evolucionar de manera determinada per adaptar-nos al món com està. I de vegades no és ben bé així, sinó que també el món és constituït per homes i dones, i també els homes segurament han de fer un camí de desenvolupament. D’això en parla molt en Ritxar Bacete quan parla de la nova masculinitat o de les masculinitats tòxiques, que fa referència al fet que el patriarcat, cosa que entenem d’aquesta manera diferent de valorar el fet de ser dona o de ser home, també ha condicionat molt el desenvolupament i fins i tot la felicitat de molts homes, que aquests estereotips de gènere posats sobre el gènere masculí també poden ser una presó per a ells, també s’han de comportar d’una forma determinada: «Els homes no són sensibles» o «els homes no estan interessats per la cura dels nens» o «no ploren» o totes aquestes frases estereotípiques i així. És treballar, en aquest cas el grup homes, sortir d’aquests patrons prestats, aquesta mena de gàbia que ens diu com hem de ser. Això és el que diu el gènere, quin comportament social han de tenir els homes o les dones. Aleshores, és sortir d’aquests patrons, alliberar-se d’aquests patrons i connectar amb l’essència pura de la persona, els homes i les dones, amb aquesta essència masculina i femenina que ens permet aconseguir més benestar.

Aleshores, quan jo aconsegueixo tenir entorns que siguin realment diversos i inclusius, les persones guanyem en benestar i les organitzacions guanyen en rendibilitat. Ximena, és important generar entorns diversos i inclusius en el conjunt de la societat: a casa, a l’escola, a tots els llocs i ambients de la societat, i també molt específicament a les empreses. I per què ho dic? Perquè les empreses s’han tornat un punt neuràlgic a la vida de les persones. La gran majoria de les persones ens passem un terç del nostre temps de vigília treballant. Fixa’t, anys enrere, la nostra societat què construïa? Esglésies i catedrals. Per què? Perquè la vida de les persones girava al voltant de la religió. I ara què construïm? Edificis d’oficines, fàbriques, centres comercials… Per què? Perquè la vida de les persones gira al voltant de la feina. Aleshores, si anys enrere la religió va ser capaç de canviar la societat, com seria si ara, des de les organitzacions, des de les empreses, fóssim capaços de canviar la nostra societat?

Aleshores, pots anar allà, hi ha una enquesta de 12 preguntes al llibre que pots anar responent per veure una miqueta quin és el teu perfil, però, un cop determinat si soc més alfa o més omega, si em domina més el masculí o el femení, com faig per equilibrar-me? Com puc trobar aquest punt d’equilibri? Doncs ho has de practicar del sentit contrari. Si estàs en alfa, necessites practicar-ho omega. I això què vol dir? Doncs practica, per exemple, l’escolta, és molt omega, practicar l’escolta activa. No sé si et passa a tu. A mi em passa sovint que, segons amb qui estic parlant, abans que l’altra persona acabi de parlar, jo ja sé què li contestaré. És que no necessito que acabi la conversa, que jo ja sé el que respondré. Això no és escolta activa, això és una posició molt alfa. Mira, et dono un truc que té tres parts per frenar aquest impuls de respondre abans d’hora i practicar una mica l’escolta activa. Si el que diràs perjudica l’altra persona, llavors, no ho diguis. Si el que vols dir només et beneficia a tu, no ho diguis. Si el que diràs és en benefici de l’altra persona, llavors, digues-ho. I «en benefici» no vol dir que sigui una cosa bona, vol dir que sigui alguna cosa que pugui servir a aquesta persona en el seu desenvolupament.

Si ets en omega. Si ets en omega, et costa posar límits, estàs més per la submissió que per una altra coseta… Així, segurament, hauràs de practicar l’autoconfiança. I com es guanya en confiança? Doncs fent coses. M’agradava molt com ho deia Nelson Mandela, perquè diu que no he d’esperar a tenir confiança per fer una cosa, sinó: fes la cosa i guanyaràs confiança. Jo crec que va una miqueta per aquí. Nosaltres, totes les persones, tenim la nostra zona de confort, després està, una mica més fora, la zona d’expansió i després hi ha la zona de pànic. Aleshores, on aprenem? Quan surto de la zona de confort a la zona d’expansió. Fent poques coses que em fan guanyar en confiança. Per exemple, persones de vegades amb qui treballo, que els costa parlar en públic, són una mica introvertides, els costa el debat, la discussió generativa i així, llavors els poso uns deures i els dic: «Mira, aquesta setmana has de saludar tres persones que no coneguis». «Home, però si no les conec…». «Però, si no les coneixes, les saludes. Vas pel carrer i somrius a una persona i li dius “bon dia”. O, si puges al metro, a la persona que tinguis al costat: “Com anem?”, el que sigui». «Però això em costarà molt». «Ho sé, però fes-ho, perquè guanyaràs confiança».

Diu que hi havia una vegada un príncep que era un príncep molt nerviós i molt inquiet, molt rebel, no li agradava estudiar i volia ser gran, volia portar la corona del seu pare. Aleshores, un dia s’aixeca i veu a l’ampit de la finestra que hi ha un rodet de fil daurat. El mira i se’n queda sorprès perquè el rodet li parla i diu: «Escolta, príncep curiós, sé que a tu t’agradaria saber com seria el teu futur. Si vols, m’agafes i em vas llençant una miqueta del fil i podràs anar veient què t’esdevindrà al llarg de la teva vida, però tingues present una cosa, que el fil que hagis llençat no el podràs tornar a rebobinar mai més». El príncep inquiet agafa el rodet i diu: «A veure, a veure, com seré jo de gran?». I llença una miqueta i apareix un noi fort, gallard i tal, i diu: «En llençaré una miqueta més». Ostres! I ja es veu amb la corona del pare. «Ja soc rei». I diu: «I tindré reina?». I llença una mica més i es veu al costat de la seva senyora esposa. «I fills? Tindré fills?». I llença una miqueta i veu un petitó per casa, bé, per casa no, pel palau. Llença una miqueta més i una altra més, un altre noi més, llença una mica més, una princeseta més… I, de cop, es mira les mans i veu que li tremola el pols i veu que les mans estan arrugades. S’aixeca, es mira al mirall i veu que és un ancià, que ja no és un jove príncep, sinó un ancià. I, aleshores, el príncep inquiet jeu al llit, trist per haver desaprofitat tots i cadascun dels moments de la seva vida.

Veritat que il·lustra molt bé aquestes ganes que arribi el futur, el futur, el futur, i no permetre’ns viure el present, que diuen que és l’únic lloc on habitarem, on viurem durant tota la nostra vida. Aquí la pregunta seria: I com vivim en el present? La ment se’ns n’anirà, se’ns n’anirà cap endavant o cap enrere, aleshores, cal educar-la, és com un cavall, cal educar-la. I com l’eduquem? Fent coses que ens connectin amb el present. Això passa moltes vegades per coses manuals. Per exemple, si tens plantes a casa, treu-li les fulletes que s’han pansit o, si estàs rentant els plats, para atenció a com estàs rentant els plats o la respiració, que et comentava abans. Són actituds que et connecten amb aquest moment present, i aquí és superimportant vincular-ho amb una altra cosa, que és la gratitud. Donar les gràcies per tot el que ja tinc en aquest moment just. Mira, viure el present vol dir viure la vida amb els cinc sentits, gaudir d’aquelles petites coses que amb les presses ens passen desapercebudes, viure també aquestes relacions que moltes vegades deixem de banda.

  O, per exemple: «jo vull deixar la feina assalariada que tinc i posar-me pel meu compte». Quin és el meu objectiu? Posar-me pel meu compte. Una mica més. Quin és l’objectiu darrere aquest objectiu? Bé, si penso, jo el que em vull demostrar a mi mateixa és que realment ho puc fer. Aquest és el metaobjectiu. Això és el que et donarà l’energia per aconseguir el teu objectiu. Un altre aspecte important és que els objectius s’han de fixar en positiu. Què vols dir? «No vull fumar». «No vull mossegar-me les ungles». Ah, difícil complir-ho. Perquè et faré una pregunta, Ximena. No pensis en la lluna plena. Impossible. Passa el mateix quan em fixo els objectius. «No vull mossegar-me les ungles». El «no», el meu cervell ho esborra: «mossegar-me les ungles». Aleshores, els objectius s’han de formular en positiu. L’objectiu ha de ser concret. «Vull ser millor professional». O «vull ser millor persona». I això què vol dir? Millor professional què és? Que vull dominar la comptabilitat financera o el que sigui. Cal tenir un objectiu que sigui ben concret, i quan és concret, ha de dependre de mi. Per exemple, l’objectiu seria «que hi hagi pau al món». Això és molt bonic i molt lloable, però no depèn de mi. Depèn de mi portar-me bé amb els meus veïns d’escala o depèn de mi portar-me bé amb els meus col·legues a la feina o depèn de mi portar-me bé amb els meus fills o amb la meva cunyada. Ha de ser una cosa que depengui de mi.

Ha de ser mesurable. Un objectiu ha de ser clarament mesurable. Si agafo el de «vull aprimar-me», aleshores, «vull aprimar-me un quilo cada mes», i ha de ser mesurable. He de saber els recursos que necessito per aconseguir aquests objectius i els recursos o bé poden ser d’activació interna o d’activació externa. Imagina’t que el meu objectiu és parlar fluidament l’anglès. Motivació interna: «em comprometo amb mi mateixa a fer quatre dies a la setmana». Motivació externa: «m’apuntaré a unes classes online d’anglès». L’objectiu sempre ha de ser, i això és important, coherent amb mi, perquè de vegades ens fixem reptes que en realitat és molt difícil que els complim perquè, per exemple, es barallen amb els nostres valors. Per tant, és molt important revisar que aquest repte sigui coherent amb mi i vull dir amb els meus valors, i que jo sigui capaç d’assumir les renúncies que el repte té per a mi. Això és superimportant. Un altre aspecte fonamental és que estigui fitat en el temps. De vegades ens posem uns objectius que són a tres anys vista i l’energia d’assoliment del repte aquí es dilueix tremendament. Aleshores, si tu tens un repte a molt llarg termini, per exemple, «vull comprar-me una casa d’aquí a tres anys», està bé que tinguis aquest repte, però treballa en subreptes, per exemple, estalviar». Necessito estalviar per comprar-me la casa. Agafa el repte «estalviar» i fes el mateix. Fes el mateix que això i, per estalviar, què faré? Amb quins recursos? O sigui, fes el mateix: converteix aquest subobjectiu en el teu objectiu perquè que sigui a curt termini perquè, si no, l’energia se’ns dilueix.

I finalment crec que és superimportant visualitzar l’objectiu aconseguit. Visualitzar l’objectiu aconseguit. I et dic perquè, Ximena, perquè dèiem abans que les persones som energia, i l’energia vibra. Diuen que els humans som l’imant més potent de l’univers i que atraiem allò que vibrem. Aleshores, si jo m’imagino el meu repte aconseguit, per exemple, estar vivint a la meva casa nova amb les escaletes de no sé què, amb les plantetes no sé on, amb l’habitació decorada d’aquesta manera, quan jo recreo en la meva imaginació aquesta situació i la visc i m’emociono amb ella, tinc moltes més possibilitats d’aconseguir el meu repte. Per imaginar aquest repte aconseguit, ho pots fer amb imatges, que es diuen el «vision board». Agafes retalls d’imatges, les enganxes i les tens en un lloc visible i, cada dos per tres, dues o tres vegades al dia, mires aquesta imatge i vibres amb aquesta imatge, amb aquest repte aconseguit. Totes les decisions que aniràs prenent al llarg dels dies que falten per aconseguir el teu repte seran més coherents i més acords amb el repte que vols aconseguir, perquè estàs vibrant amb ell.

Quan jo tinc un pensament, això genera una emoció, i una emoció és la vibració, que és el que em fa connectar amb tu. Per tant, si jo vull connectar amb tu en un to determinat, necessito primer haver treballat aquesta emoció en mi. Si vull connectar amb tu des de l’empatia o des de l’amabilitat, des de l’escolta, aleshores he de sentir això dins meu. Si, en canvi, vull connectar amb tu des d’un lloc molt de la instrucció, molt de l’autoritat, he de cultivar aquesta emoció dins meu. També és important saber per quin canal estem comunicant a les persones. Les persones comuniquem per tres canals diferents. Comuniquem per un canal que és l’auditiu, pel visual o pel cinestèsic, que és el canal de les emocions. Et poso un exemple, una persona que es connecta amb les altres persones, que es comunica amb les altres persones pel canal auditiu, com seria si ens expliqués el seu despertar? Diria: «Aquest matí, quan ha sonat el despertador, no se sentia cap so a l’edifici». Aquest mateix despertar t’ho explica una persona que és visual: «Aquest matí, quan m’he despertat, he obert els ulls i estava tot fosc, encara no s’havia despertat». I, si t’ho explica una persona que és cinestèsica, que està més al món de les emocions, et diria: «Aquest matí quan ha sonat el despertador, quina mandra! Estava tant a gustet dins del llit!». És el mateix despertar. En canvi, cada persona ho pot explicar des d’un canal diferent.

Si jo vull connectar realment amb tu, estic interessada a empatitzar amb tu, he d’observar quin és el teu canal de comunicació. Utilitzo paraules com «escoltar», «sentir» o «notar» o utilitzo paraules com «posar el focus» o «brillar», que tenen a veure amb el que és visual o utilitzo paraules com «colors», «sabors» o «emocions» , que tenen a veure amb el que és emocional. Però no et preocupis, perquè, si no sabem o no tenim temps de calibrar l’altra persona, utilitzem els tres canals i ja està. Aleshores, jo et diria: «Aquest matí, quan ha sonat el despertador, estava tot fosc i tenia una mandra…». Aquí tinc la capacitat de connectar amb totes les persones. També hem de tenir en compte que les persones col·loquem el significat de les paraules. Les paraules són molt importants perquè són energia encapsulada, i aquesta energia la rebràs d’una manera diferent que la rebrà una altra persona. Cadascuna de les persones li donarem un significat diferent a les paraules. Per què? Perquè les col·loquem en un marc mental i aquí és on li donem sentit. I com li donem aquest sentit? En base a tota l’experiència acumulada que tenim darrere. Això fa que li donem un significat diferent a cadascuna de les paraules.

És el que comentava abans quan parlàvem del masculí i del femení. Què fem amb això? Utilitzar metàfores. Per exemple, Ximena, una metàfora és Alfes i Omegues. És complicat de vegades parlar del que és masculí i del que és femení perquè cadascuna de les persones podem interpretar el que sigui amb cadascun d’aquests conceptes. En canvi, quan parlem d’alfa i omega, la metàfora del comportament dels llops, de les comunitats dels llops, el nostre conscient es relaxa i podem parlar tranquil·lament amb l’inconscient de l’altra persona, que és on realment rau tota la informació. Quan tinguis conceptes complexos per comunicar que poden esbiaixar l’opinió de les persones, hem d’utilitzar metàfores. I, finalment, que és una de les meves preferides, és el silenci. El silenci també és comunicar. El silenci és la manca de paraules. Per tant, el silenci sempre hi és. I la utilització dels silencis és superimportant perquè de vegades no ens ho permetem. Parlem, parlem, parlem i no permetem el silenci, i el silenci per mi són àrees de respecte i de reflexió on les persones podem anar decantant allò que hem escoltat, podem anar donant-li el nostre significat. Jo crec que és on podem aconseguir una comunicació més eficient amb les altres persones, però per mi el més important és connectar des del cor.

Per tant, les zones de seguretat psicològica: confiança, respecte i imparcialitat. I quines qualitats necessitem perquè una persona líder exerceixi aquest lideratge incloent? Doncs jo et diria que cinc aptituds, fonamentalment. La primera és la curiositat, d’aquesta curiositat beneïda de quan érem petits, curiositat per aquesta realitat diferent de l’altra persona. Si parlem de diversitat, aquesta persona té una realitat diferent. És mostrar aquesta curiositat sana per aquesta realitat diferent de l’altra persona. La segona té a veure amb la humilitat, d’anar amb aquesta actitud que jo també puc aprendre d’aquesta persona per molt diferent de mi que sigui, o precisament perquè és molt diferent de mi. L’altra habilitat és la tolerància, que vol dir acceptar, escoltar punts de vista o opinions diferents o divergents a les meves. L’altra té a veure amb la flexibilitat, que és poder observar des de diferents angles per tenir una visió més global d’alguna cosa. I flexibilitat també és, quan he recollit aquesta informació, si veig que hi ha una altra alternativa millor a la que jo pensava, tenir la flexibilitat de canviar cap a aquesta nova visió.

I la darrera, que és la meva preferida amb diferència, que és l’empatia. Parlem molt de l’empatia. Què és l’empatia? Doncs col·locar-se a la pell de l’altra persona o calçar-se les sabates de l’altra persona. «Bé, bé, però això és molt difícil». Jo penso que l’empatia és… Jo veig la realitat. Hi ha la realitat, i jo només veig un fragment de la realitat i la veig amb les ulleres de veure que em dona tota la meva experiència viscuda. Amb aquestes ulleres de veure, veig la realitat i la interpreto. La persona que tinc al costat fa el mateix i amb la seva experiència vital veu una altra part de la realitat que no ha de coincidir amb la meva. Aleshores, tenir la capacitat de veure que l’altra persona veu una realitat diferent de la meva i que aquesta realitat és tan vàlida per a ella com la meva és per a mi, això és empatia. Això és empatia de debò. Això ens dona a un líder, un estil de lideratge, un lideratge incloent que és el que jo anomeno «lideratge MOMA», que és el lideratge moderat omega moderat alfa: un tipus de lideratge on l’alfa i l’omega conviuen i es complementen. No és un punt el lideratge MOMA, és un espai perquè en un punt no hi ha mobilitat i, quan no hi ha mobilitat, hi ha mort, no hi ha evolució. Per tant, el lideratge MOMA és un espai on, indistintament i segons em convingui, puc recórrer a les habilitats alfa o a les habilitats omega.