El poder de valorar els altres

Mara Jiménez. Barreja afany de superació, una ració generosa d’empatia, abraçades sense mesura i dosi extra d’humor. Marida amb una personalitat aclaparadora i… voilà! Potser aconsegueixes la recepta de l’èxit de Mara Jiménez, la creadora de @croquetamente__. Amb ella, descobrim de quina pasta estan fetes les “dones que brillen”.
Artista multidisciplinar. Formada en Teatre Musical i Integració Social, dedico la meva tasca en xarxes a l’activisme i la divulgació en temes d’Autoestima, Trastorn de la Conducta Alimentària i Gordofòbia que exposa a través de la seva pròpia experiència i història.

Adrián. Hola, Mara, soc l’Adrián, i últimament el teu perfil ha tingut molta repercussió a les xarxes socials i m’agradaria saber quina classe de contingut fas i què t’ha motivat a crear aquest perfil.

Mara Jiménez. Doncs, mira, Croquetamente va néixer en plena pandèmia, que crec que és un moment en el qual moltes persones vam obrir perfils a les xarxes socials per parlar de diferents coses. Jo feia més d’onze anys que patia un trastorn de conducta alimentària i vaig decidir obrir Croquetamente perquè feia molts anys que estava encotillat a la meva pròpia història i era una història que vivia molt en silenci i amb molta por i molta vergonya. I a vegades em venia de gust compartir a les meves xarxes socials com m’estava sentint, per si a algú li podia ajudar, però no m’atrevia del tot. És com que tenia molta gent del meu entorn que em seguia, molts amics i amigues a qui no els havia confessat el que em passava, i vaig decidir crear Croquetamente per veure què passava. I va ser… Va començar sent el meu diari personal. És a dir, realment els meus primers ‘posts’ són explicant la meva pròpia vivència, com m’estava trobant en plena pandèmia, com m’estava trobant amb aquest tema. Vaig començar a parlar una mica de tot el que m’havia passat des de petita i vam estar un any sent una comunitat petita. De fet, abans que el meu compte es fes viral, érem dos mil “croquetillas”, que és com anomeno les persones que formen la meva comunitat, i era un entorn molt bonic, i ho continua sent, en el qual totes les persones que em seguien em compartien les seves històries, els seus processos, m’explicaven com els havia afectat o inspirat, fins i tot, el meu testimoniatge i era una mica el que em mantenia dempeus fent aquest contingut, perquè a vegades és complicat. Estàs exposant al públic i estàs exterioritzant una cosa molt íntima en una plataforma que li pot arribar a qualsevol persona de qualsevol part del món. Em vaig sentir molt protegida, llavors vaig continuar creant contingut fins que al cap d’un any vaig decidir canviar el meu format de contingut i crear uns vídeos com més humorístics. Com us he comentat, soc actriu, i fins al moment no havia pogut exercir d’això, així que vaig decidir fer uns vídeos una mica més divertits, una mica més àcids, amb un humor una mica més irònic, per parlar de coses serioses alhora. Però, bé, sento que l’humor és una eina molt poderosa que ens ajuda moltes vegades a comunicar coses que, d’una altra forma, no som capaços de comunicar.

I es va crear el format “gent grassa fent coses”, que és un format que jo vaig traduir d’una creadora de contingut britànica, i aquest vídeo es va fer viral, tant a TikTok com a Instagram, i la resta és una mica història, és el que m’ha portat fins a espais com aquest, fins i tot. El compte va anar creixent al llarg dels mesos. En menys de sis mesos érem ja cent mil persones a Instagram i també a TikTok. I, a poc a poc, aquest contingut ha anat arribant a més parts del món, a més persones, fins a l’actualitat, en què som gairebé mig milió a Instagram. I, com et dic, és un espai segur. Crec que és el que més m’enorgulleix del meu compte, que no és un perfil en el qual simplement jo expliqui les meves coses, sinó que hi ha una interacció molt potent i hi ha una sensació de llar també. Encara que soni una mica estrany dir-ho, perquè és una plataforma que veus a través d’un mòbil, però sí que se sent aquesta calidesa, aquesta abraçada, aquest suport, davant totes les persones que arriben al meu compte també buscant refugi on poder estimar-se, on poder aprendre a estimar-se, on poder compartir experiències doloroses que no s’han pogut compartir a una altra persona, o fins i tot joves que potser volen anar començant a parlar d’aquests temes i escoltar algú més gran, encara que tampoc gaire més, no us penseu, parlar sobre temes que també us preocupen. Quan vaig començar a les xarxes socials, jo volia explicar com havia estat no només el meu trastorn de conducta alimentària, sinó també la meva experiència com a persona grassa. Veureu que uso aquesta paraula amb facilitat en el dia d’avui, perquè és una mica del que per fi m’he pogut reapropiar. És una paraula que comunament estem acostumada a utilitzar de manera feridora, de manera negativa, com un insult. I durant molts anys a mi m’ha perseguit també d’aquesta forma. Des de molt petita se’m deia com un insult i és alguna cosa que va fer que rebutgés el meu cos des de molt aviat. Jo sempre he tingut un cos no normatiu.

L’explicació a això és: sabem que la societat imposa un tipus de cos, de corporalitat, com la correcta, la bonica, la vàlida. Sempre és el cos prim. I la corporalitat grossa o que se surt una mica d’aquesta normativitat imposada és el que es considera no normatiu, sí? Quan vaig començar a les xarxes socials, al cap de poc temps vaig anar descobrint altres perfils que parlaven d’aquests temes. Hi havia dones grasses que parlaven del ‘body positivity’, d’aquest moviment que parla de la reapropiació del nostre cos i d’estimar el nostre cos. Veia a dones amb cossos no normatius, amb cossos diversos, sortir en bikini a les fotos, parlar de com havia estat el seu procés, i vaig descobrir l’activisme contra la grassofòbia. Segur que el terme “grassofòbia” és una cosa que heu sentit últimament, perquè estem una mica en auge i fent una miqueta de pressió. La grassofòbia és el rebuig i el biaix que hi ha cap a una persona o cap a una corporalitat grassa pel mer fet de tenir aquesta corporalitat. És a dir, el rebuig que sentim cap a una persona grassa només pel fet d’estar grassa sense cap mena d’explicació més. És una violència sistèmica perquè és en molts aspectes de la societat que ens influeixen, no només en l’insult o en el ‘bullying’ o en l’assetjament cap a la persona, sinó en diferents nivells de la societat, en diferents capes. Llavors és un activisme que estem fent per derrocar tots aquests murs que, com us dic, són a diferents àrees. Quan vaig descobrir aquest activisme i vaig descobrir les meves companyes que han estat el meu refugi gras, podem dir, en el qual jo m’he recolzat per sanar moltíssimes ferides, va ser quan realment vaig poder reapropiar-me aquest terme. La paraula “grassa” m’acompanya com un segell identitari i és una cosa a la qual ja no temo. No em fa vergonya autodenominar-me com una persona grassa o veure’m al mirall i descriure’m com una persona grassa, perquè entenc que aquesta connotació negativa no és una cosa que jo naixés donant-li, sinó que vaig aprendre, igual que aprenem tots, que la té. I és bonic donar-li aquesta volta i poder-t’hi identificar sense cap mena de connotació.

Per posar-vos algun exemple senzill de què és la grassofòbia: el fet que, per exemple, aquesta societat no ens vesteixi en moltíssimes de les botigues, per no dir la gran majoria. Saber que nosaltres no podem accedir a la mateixa botiga que la majoria de persones o les de cos normatiu. Que hi hagi botigues a les quals pugui entrar només a comprar-me carteretes o mocadors per al coll perquè sàpiga que res més m’hi cabrà. O el fet de no cabre a la majoria de cadires. Potser és una cosa que mai ens plantegem, però moltes persones grasses no cabem a les cadires dels recintes o dels llocs als quals anem i hem de passar aquesta vergonya de saber que m’hauré d’asseure en un lloc en el qual no cabré i incomodaré la persona del costat. El fet que es jutgi constantment la nostra salut o els nostres hàbits. Molt probablement en algun moment heu vist una persona grassa i heu pensat: “Segur que menja fatal”. O l’heu vist en determinades cadenes alimàries o menjant determinats aliments i heu pensat: “És clar, així està”. Aquestes assumpcions, aquest pressuposar com actua una persona o com és una persona, en aquest cas una persona grassa, és el que anomenem “grassofòbia”. Són aquests petits exemples. Perquè les persones amb cossos normatius no surten tant a debat en aquesta mena de termes, la qual cosa no vol dir que les persones primes no tinguin complexos o no pateixin, perquè la tirania de la bellesa ens acompanya a tots i a totes en aquesta societat. Però si que hi ha una clara diferència en com tractem un tipus de corporalitat i com tractem l’altra.

Paula. Hola, soc la Paula i la pregunta que tindria per a tu, Mara, és: a causa de l’experiència que has tingut tu de petita, quin consell els donaries als pares i als nens i nenes que pateixen assetjament?

Mara Jiménez. Bé, doncs gràcies per la teva pregunta. Com dius, jo des dels nou anys vaig començar a patir ‘bullying’ al col·legi, assetjament, per part dels meus companys. I és veritat que la meva experiència… Quan vaig arribar a institut, perquè jo vaig canviar de col·legi, el meu col·legi era petit, de primària, i després vaig passar a un institut enorme de la meva ciutat on hi havia moltíssims més alumnes per curs, que potser és una cosa semblant al que us ha passat a vosaltres, aquest ‘bullying’ es va incrementar moltíssim durant tot el període de l’ESO. Va ser una cosa que també va ser molt determinant per desenvolupar el meu TCA, el meu trastorn de conducta alimentària, i que realment… Sí, va determinar molt com va ser la meva adolescència i com han estat els meus anys posteriors i el començar a formar la meva identitat. El consell principalment a vosaltres, és a dir, als alumnes i les alumnes que pugueu tenir una situació així… Crec que és molt important, primer, que desenvolupeu un esperit crític, davant de la vida en general i també davant de les persones de les quals us envolteu i a les quals us enfronteu a la vida diària. És molt important que tingueu clar que una persona que és feliç, una persona que està plena, que se sent bé amb si mateixa, que no té cap problema greu, diguem-ne, en l’àmbit emocional i que té una vida més o menys funcional, diguem-ne, no necessita trepitjar ningú més, no necessita insultar una altra persona o fer-la sentir malament. Això és important perquè, quan entenem això, podem veure fins i tot aquestes persones que fan ‘bullying’ a altres amb certa compassió, la qual cosa no significa que justifiquem el que fan, però si que aconseguim no fer-nos nostre el que els altres ens diuen. A l’adolescència tots estem formant la nostra identitat, la nostra personalitat, i en l’àmbit científic, en l’àmbit psicològic, se sap que necessitem pertànyer. Aquesta sensació de pertinença és una cosa normal i lògica, per la qual cosa no heu de sentir-vos culpables perquè és el que ens passa a tots i a totes. Però hem de saber que el més important som nosaltres mateixos i nosaltres mateixes. Per tant, no podem dependre de l’opinió dels altres de la forma en què ho fem actualment.

Perquè que una persona de la meva classe, que un company, una companya m’insulti, em digui ics o em digui y, li caigui millor o li caigui pitjor, no pot determinar qui soc jo. Jo haig de tenir molt clar qui soc jo, perquè soc la persona que més es coneix del món. Al final, vosaltres sabreu sempre millor que ningú quines són les nostres virtuts, els vostres defectes, els vostres punts forts, els vostres punts febles, en què sou bons, en què sou dolents… Llavors, quan posem la nostra vàlua… A mi sempre m’agrada explicar això com si la nostra vàlua personal fos un tresor. Jo m’ho imagino com una pedra molt brillant, però cadascun i cadascuna pot posar l’exemple que vulgui. M’ho imagino com una cosa molt bonica, molt bella, molt brillant, que és el que determina qui soc. És la meva capa u com a persona. És la vostra essència. Qui som quan no hi ha ningú mirant, el que més ens agrada fer, el que menys, tot. El més pur. La versió més pura de vosaltres. Quan aquesta vàlua l’hi donem a una altra persona i depenem del que aquesta persona opini de nosaltres, aquí és on realment tenim l’error, perquè és on caiem en sentir-nos insuficients, en tenir una baixa autoestima, en sentir que no mereixem les coses bones que ens passin, que no mereixem amor de la resta. I tingueu en compte que una situació concreta de ‘bullying’, per exemple, es pot traduir en moltíssimes més coses, és a dir, pot desencadenar situacions molt violentes que no tinguin res a veure amb aquesta situació de ‘bullying’ i es pot traduir en una baixa autoestima, a sentir-me que no soc suficient, i que això limiti i determini com seran les meves relacions després. Llavors, el consell que us donaria a vosaltres és, primer, que, si us plau, demaneu ajuda quan això estigui passant. Hi ha una tendència com de viure-ho en silenci per la vergonya que genera moltes vegades estar patint una situació així o estar veient-la… Sé que moltes vegades també tenim molta por de ficar-nos al mig d’una situació de ‘bullying’, perquè tenim por de les represàlies pel que diem, per aquest sentit de pertinença. “No vull ser el discriminat”, és normal, però a vegades cal trencar una mica aquesta por perquè heu de pensar quin tipus de persona voleu ser, com voleu que se us recordi, quins valors voleu que es recordin de vosaltres.

Si veieu una situació injusta i la voleu defensar, bé, és possible que hi hagi alguna repercussió o alguna represàlia cap a vosaltres, però haureu fet el que realment us demanava el vostre cor, el valor per sobre de tot. O potser no, i està igual de bé. Però, sobretot, demaneu ajuda quan sigui necessari als adults de referència que tingueu, a algun adult que sapigueu que us pot ajudar i us pot escoltar, perquè sabem que no en tots els casos és així, però busqueu aquest adult de referència que cregueu que pot donar-vos un cop de mà. Això seria el primer. Busqueu suport en persones que us vulguin fer bé, persones que us puguin ajudar, que us puguin sostenir en aquesta situació que és molt complicada. I aquest tercer punt del qual parlava al principi, encara que el posem a la cua d’aquests punts: tingueu molt clar qui sou i no deixeu que els altres us defineixin. Al final la gent opinarà. Us ho dic des d’ara mateix, això no acabarà mai. Som opinòlegs i opinòlogues per naturalesa. Llavors, perdeu-li la por a no caure-li bé a algú. No passa res per no caure-li bé a algú, no li caureu bé a tothom. No sou una croqueta, com diu la frase, i això està bé. Podreu anar creant el vostre grup d’amics, el vostre grup d’iguals, i això està bé. Llavors, que el més important, el que us acompanyi sempre, sigui la idea de ser vosaltres mateixos i ser vosaltres mateixes, sigui el que sigui que signifiqui això. Sou diferents i això està bé. És el més normal. Ser diferent és el més normal. Als pares, als adults, als educadors, el consell que els dono és escoltar i atendre. Sé que moltes vegades és molt complicat perquè jo mateixa m’envolto de gent més jove, fins i tot quan vinc a espais o a centres educatius a fer xerrades a joves. T’expliquen que potser hi ha una situació de ‘bullying’ i et ve com una ràbia de: “Com podria ajudar en això? Vull salvar aquesta persona d’aquí i que tot estigui bé”.

Però moltes vegades el que necessitem és un adult que ens estengui una mà i ens digui: “Soc aquí per ajudar-te”. No necessito potser que solucions això perquè potser és complicat, però sí que saber que ets aquí, saber que estaràs pendent de mi, més enllà de les meves qualificacions o més enllà del que estic estudiant, que sabràs mirar i sabràs identificar si estic trista, si estic enfadada, si m’està passant una cosa violenta a classe, sabràs parar una situació de ‘bullying’ en una classe, o podràs parlar amb els meus pares si jo no em sento amb forces, per exemple. Això és com superimportant. Llavors, als adults el consell que us donaria és que entenc que és molt frustrant perquè, com us dic, fins i tot per mi ho és i no tinc com aquest afecte que pot agafar un professor o una professora que al final hi és cada dia, però escolteu i mai negueu la vivència d’una persona, sempre escolteu amb moltíssima empatia i, en la mesura que pugueu, ajudar aquesta persona seria l’òptim, sempre que es pugui. De fet, si us sembla, farem una dinàmica que faig sempre a les xerrades i que és molt visual perquè ens adonem de com ens costa a vegades relacionar-nos amb dir coses positives en comptes de negatives. Així que, hi ha algun voluntari o voluntària que vulgui acompanyar-me un momentet aquí? ‘Okay’. Com et dius?

Paula. Paula.

Mara Jiménez. Vine cap aquí. Paula, posa’t aquí. D’acord, Paula, farem un exercici. Tots sou companys i companyes de classe, més o menys us coneixeu, hi ha una relació més o menys estreta. Us demanaré que, aixecant la mà, digueu una cosa positiva del físic de la Paula i de la personalitat de la Paula, sí? Qui aixecarà la mà primer?

Laura. A mi m’encanten els seus cabells.

Mara Jiménez. Els seus cabells són increïbles, d’acord. I de la seva personalitat, que en diries, de positiu?

Laura. Que és molt amable.

Mara Jiménez. És molt amable. D’acord. Algú més?

Luna. Que és ambiciosa i sempre que vol alguna cosa ho aconseguirà sí o sí.

Mara Jiménez. Molt bé. I del seu físic què en diries?

Luna. És molt guapa, és molt atractiva.

Mara Jiménez. Què significa per tu ser guapa o atractiva? Algun tret que consideris que és el que la fa… Un, n’has de triar un.

Luna. És molt simètrica.

Mara Jiménez. ‘Okay’, d’acord, algú més? Som-hi.

Pedro. Doncs a mi m’agrada molt el teu nas perquè em sembla que és molt perfecte i recte i, no sé, generosa.

Mara Jiménez. ‘Okay’, és generosa. D’acord, és molt bon compliment. Molt bé, Paula, alguna cosa del que han dit els teus companys i companyes t’ha sorprès o has pensat: “Això no sabia que potser valoraven de mi”? Què t’ha semblat el que t’han dit?

Paula. El que ha dit la Luna, per exemple.

Mara Jiménez. No t’ho esperaves.

Paula. No.

Mara Jiménez. ‘Okay’, tu consideres que et tens en bona estima? És a dir, que et diguin això els teus companys i companyes et sorprèn o és una cosa que tu de normal et saps dir a tu mateixa? Dir: “Escolta, doncs que simètrica que soc, quin nas més perfecte tinc i quina cabellera”.

Paula. No, la veritat és que no. M’ha sorprès.

Mara Jiménez. T’ha sorprès. D’acord, creieu, a tots us ho pregunto, que, si us hagués demanat que diguéssiu coses negatives de la Paula, us hagués estat més fàcil dir…? No del físic, potser, però sí de la personalitat, per no portar-ho a insults o a desqualificacions físiques. Creieu que, si us hagués demanat que diguéssiu…? “Vinga, digueu-me un defecte de la Paula, digueu-me alguna cosa que ella faci malament”, us hauria estat més fàcil aixecar la mà per aportar alguna cosa? No? Però, si a tu t’hagués demanat que diguessis alguna cosa negativa de tu, t’hauria estat més fàcil que dir coses positives?

Paula. Sí.

Mara Jiménez. Per què creieu que passa això? Que ens costi. Perquè als altres no se’ls ocorreria potser davant de mi o davant de tots dir: “Considero que la Paula és lletja, o que té uns cabells horribles, o que el seu nas no és gens bonic”. Però, no obstant això, a tu t’hauria estat molt més fàcil dir-ho, no?

Paula. Sí.

Mara Jiménez. Per què creieu que passa això? Que ens costi. Perquè als altres no se’ls ocorreria potser davant de mi o davant de tots dir: “Considero que la Paula és lletja, o que té uns cabells horribles, o que el seu nas no és gens bonic”. Però, no obstant això, a tu t’hauria estat molt més fàcil dir-ho, no?

Paula. Sí.

Mara Jiménez. Doncs moltíssimes gràcies, un aplaudiment per a la Paula. Aquest exercici m’agrada molt fer-lo a les xerrades, perquè al final tots us coneixeu, no? I és molt visual, com us deia al principi, perquè a vegades a moltes persones els sorprèn que els altres els diguin coses positives, perquè de normal no és una interacció habitual entre vosaltres. Arribo a classe i em poso a estudiar, no estic pendent d’això. Potser a les xarxes socials sí, però en el dia a dia no, i és un exercici que ens serveix molt per adonar-nos que els altres veuen en nosaltres coses que nosaltres amb tantes capes de “Hauria de ser així, hauria de veure’m així, hauria d’actuar d’aquesta forma” no som capaços de veure. Llavors moltes vegades és bonic que ens parem deu segons del dia a dir-li a una companya, a un company, que m’agrada la seva tallada de cabells, que m’agrada la brusa que ha portat avui, que m’encanta com ha fet el seu treball davant de tota la classe, que crec que ho ha fet d’una forma supergenial o que ha parlat molt bé en públic. Valorar i destacar les qualitats de la resta és un exercici que, quan el posem en pràctica, ens adonem de com és de poderós, perquè literalment podeu canviar-li el dia a una persona. El rumb del seu dia el podeu canviar completament. Donem-li la volta una mica a aquest ‘bullying’. Estem molt acostumats a assenyalar el que és negatiu. Potser, si comencéssim a assenyalar el que és positiu, tot seria molt diferent.

Lucía. Hola, Mara. Soc la Lucía. Si algú pròxim a nosaltres pateix un trastorn d’aliments, com puc ajudar-lo?

Mara Jiménez. Bé, aquesta és una preguntassa, perquè moltes vegades el trastorn de conducta alimentària és molt complicat, no només d’ajudar, sinó d’identificar també, perquè al final vivim una societat actual en la qual moltes persones parlen de nutrició sense saber de nutrició, moltes persones parlen de psicologia sense saber de psicologia… Llavors cal pensar molt bé a qui acudim per escoltar i per aprendre, no? Avui dia la cultura de la dieta està molt present. Llavors sabem… Fins i tot, segurament vosaltres ja teniu nocions de quins aliments són millors segons ics persones, quins aliments són pitjors, què ens fa bé, què ens fa mal a l’hora de menjar. Llavors això fa que es camufli moltíssim el que pot ser un TCA, perquè un TCA no té només a veure amb voler estar més prima. Els trastorns de conducta alimentària són trastorns mentals greus. De fet, és el trastorn mental que més morts causa cada any. Llavors això és molt important que ho tinguem en compte, perquè no és només un capritx per voler aprimar-se, sinó que té moltíssimes coses per les quals pot néixer, molts punts d’origen. És la forma que té… Per resumir-vos-ho i fer-vos-ho molt simple, un TCA és la forma que té la nostra ment de gestionar una emoció que no estem sabent gestionar d’una altra forma, que és a través del menjar i a través de les conductes que duem a terme. No seré gens escatològica, així que si algú dels qui ens està veient a través de la pantalla té un TCA o pot estar tenint-lo, doncs sí que el convido, com faig a les xarxes socials, potser a avançar una miqueta aquest vídeo, perquè sé que pot ser un detonant sentir parlar del tema, però és important que els que sou aquí, les que sigueu aquí, això ho tingueu clar, perquè qualsevol de les persones que són aquí avui podria tenir un TCA. Els TCA no es veuen, no és un trastorn que es vegi a simple vista, no distingeix en edat, en gènere, sexe, ètnia, color de pell, no distingeix res d’això.

És cert que hi ha més predisposició en les dones per tot el que s’entén socialment com “la cultura de la bellesa”, que és una tirania molt més concreta cap a nosaltres o més violenta cap a nosaltres. Però això no està del tot clar en els estudis, ja que els homes tenen infradiagnòstic, la qual cosa vol dir que costa més que demanin ajuda i que es reconeguin com a pacients de TCA. Quan tinc una persona al meu entorn que té un TCA, perquè és molt semblant al que parlàvem abans amb el ‘bullying’. El que necessita una persona amb un TCA és que l’escoltin i l’entenguin o la sostinguin, perquè moltes vegades no podrem entendre el que viu una persona amb TCA, moltes vegades no ens podrem posar a la pell d’una persona que no es vol treure una samarreta en un vestuari del col·legi per una classe d’educació física o que no voldrà menjar davant de nosaltres, no el podrem entendre, però sí que necessitem aquesta sustentació. Una persona amb TCA et diré el que no necessita, per esclarir una mica més el que sí que necessita. No necessita que la culpem pel que està passant. La típica frase de: “Per què em fas això? Hauries d’entendre com està patint la teva família pel que estàs fent”. Un trastorn mental no et permet veure aquest tipus de coses. És una pena perquè ningú vol fer-li mal a la seva família ni als seus amics, però t’ennuvola la vista. Ets incapaç de veure més enllà del que la teva ment t’està explicant sobre el teu cos, sobre la teva vida, sobre el que estàs passant en aquest moment. Llavors, no necessitem que se’ns culpi. No necessitem que se’ns obligui a menjar. Aquesta cosa… Això ha de sempre venir de professionals, que seria com el primer pas, demanar ajuda. Això és superimportant que ho tingueu en compte: que el primer és buscar ajuda professional, perquè per això els professionals es formen específicament en trastorns de conducta alimentària, per poder orientar-nos, per poder ajudar les persones amb eines útils… Sé que moltes vegades fa molta vergonya demanar ajuda perquè “Jo no estic malalta, jo només em vull aprimar” o “Jo només vull menjar menys” o “Jo només vull castigar el meu cos perquè no m’agrada com es veu”. Sí?

“Jo no tinc cap problema, només és que estic trist o només és que tinc ansietat o només és que estic molt afligida perquè…” el motiu que hagi detonat aquest TCA. Després de demanar aquesta ajuda, si jo vull ser un punt de suport per a aquesta persona que té un TCA, el primer és entendre això, que no la podré rescatar d’on és tret que escolti i comprengui com és el seu camí, perquè els TCA són una cosa que és diferent en cada persona, és a dir, com jo vaig viure la meva TCA serà superdiferent de com ho haurà viscut una altra persona, perquè té aquesta característica, aquesta personificació, diguem-ne. A cada ment es viu d’una manera, en cada persona es viu d’una manera. Llavors no obligar a menjar, no culpar la persona, no renyar-la pel que m’està fent, no fer-la sentir culpable, buscar plans, per exemple, que no tinguin res a veure amb el menjar i amb el cos. Per exemple, anar al cinema, jugar a un joc de taula, anar a algun lloc que sapigueu que us agrada molt, fer una activitat que us agrada molt, però que no tingui a veure amb una cosa que pugui detonar en aquesta persona una conducta determinada envers el cos o amb el menjar, no? Llavors sembla com molt simple, no? Escoltar i comprendre. Però després és molt complicat de fer. Moltes vegades ens pot aquesta sensació de voler salvar les persones i no entenem que, encara que ens costi i encara que aquesta persona estigui patint, hem d’acompanyar-la i deixar que faci aquest procés, deixar que faci aquest procés al seu ritme. Potser avui necessites que t’escolti o no, que et parli jo de les meves coses i així tu evadir-te. “O vols que fem algun pla juntes? Vols que ho demani jo als teus pares, que busquem juntes un professional al qual puguis anar?”. Llavors potser aquesta part com d’entendre que no podrem salvar sempre les persones, però sí que podrem resultar una crossa enorme en l’acompanyament, en què cada vegada que aquesta persona senti que caurà, tu siguis aquí per recordar-li que no, per recordar-li tot allò bo que té a la seva vida, tots els motius que té pels quals lluitar o pels quals seguir en aquest camí. Els TCA moltes vegades ens fan creure que no tenen cura.

Aquesta veu interna que et diu: “No, això és per a tota la vida, sempre estaràs així”. No, per a tot aquell que ho necessiti saber: els TCA tenen cura, es pot, hi ha una recuperació total i existeix i es pot aconseguir. No significa que sigui fàcil, però bé, moltes coses en aquesta vida no ho són. Llavors, si sentiu en algun moment que teniu una mala relació amb el menjar, no estem parlant ja d’una conducta concreta. Si sentiu que la vostra relació amb el vostre cos i amb el menjar no és funcional, és a dir, en el dia a dia us és una mica laboriosa, més del compte, diríem, ja és motiu suficient perquè demaneu ajuda. No heu de tenir un diagnòstic escrit per anar a un psicòleg, a un psiquiatre o a un nutricionista i dir: “Escolta, crec que alguna cosa va malament”. O anar als meus pares, als meus professors, als meus adults de referència, a dir-los: “Necessitaria que algú m’ajudi”. Perquè moltes vegades creiem que hem d’estar en un estat supergreu per demanar ajuda. Llavors, a manera de clausura, per resumir una mica això: com puc acompanyar? Escolta, comprensió, plans que no tinguin a veure amb el menjar o amb el cos, preguntar “Què necessites? Com et puc ajudar?”. Ser aquest suport, aquesta mà que acompanyi en el camí i en el procés a aquesta persona perquè, quan senti que no pot més, que perd les forces, tu puguis ser aquí per recordar-li tot allò bo que hi ha en ella o en ell, totes les coses boniques per les quals lluitar i per les quals seguir endavant i, sobretot, no jutjar. Els TCA són molt complexos. Tant de bo es poguessin explicar en una frase així cèlebre, però són molt complexos d’entendre i de viure i, per tant, hem de ser bons acompanyants en aquest camí, intentar sempre ser el més comprensius i comprensives possible. I, sobretot, el més, més, més important, com ja us he dit, és demanar ajuda professional. Això és importantíssim, que no intenteu fer-vos un diagnòstic vosaltres mateixos, que no intenteu sortir d’on estigueu de manera autodidacta. No fa falta que ho feu sols i soles. Hi ha professionals especialitzats en allò que us estigui passant i és superimportant que el primer, el primer pas, sigui sempre demanar ajuda.

Chica. Hola, Mara. Després de tot el que ens has explicat, ens transmets una energia brutal i ho fas amb molt d’afecte i sensibilitat. M’agradaria saber què has fet per aconseguir aquesta autoestima.

Mara Jiménez. Bé, el camí de l’autoestima és un camí llarg que a vegades ens pensem que és un botó que toques: Tatxan! I ja està. No, l’autoestima és una cosa que construïm al dia a dia, és una cosa que hem de continuar construint, vull dir. No és que un dia arribeu al cim i ja no passi res, sinó que és una cosa que construïm al dia a dia, que té a veure moltíssim amb els estímuls que tenim a l’exterior, amb la nostra relació amb l’entorn, amb la societat… Abans parlàvem de la grassofòbia. Al final tot això influeix. I una cosa molt important que hem de tenir en compte és que tu et pots estimar moltíssim a l’habitació de casa teva, però després surts al carrer i et continuaràs trobant tot el que hi ha: la tirania de la bellesa, una cultura superopressiva amb els cossos, uns cànons de bellesa moltes vegades impossibles d’aconseguir… I tot això impactarà en la teva autoestima. El primer, l’ajuda professional. Moltes vegades no podrem sortir soles d’aquí. Jo feia molt de temps que ho intentava fer sola fins que un dia vaig dir: “Bé, i per què haig de seguir jo intentant posar-me alguna cosa a l’esquena que no puc carregar?”. Llavors el primer és ajuda professional, que el que et fa és obrir-te una miqueta de llum, et posa un faret al camí per saber per on has de transitar, no? I després, evidentment, sempre ha d’haver-hi aquesta part de convèncer-te que hi ha una altra vida per a tu. Això és una cosa molt important, perquè moltes vegades creiem que jo estic resignada tota la vida a estimar-me així de poquet i així de malament, i jo no podré sentir-me millor amb mi mateixa, perquè aquest cos, perquè aquests grans, perquè aquests cabells… El que sigui que faci que ens estimem menys. Llavors ha d’haver-hi aquest punt d’inflexió de convèncer-te a tu mateixa que, no, hi ha una altra vida per a mi i no em cansaré fins que la trobi. Llavors, aquest punt de força és el que et fa en els moments que vas flaquejant una miqueta i en els moments en què és més complicat per tota aquesta opressió estètica, per tota aquesta violència estètica que existeix, aquesta grassofòbia, aquests missatges que rebo de l’exterior, aquestes xarxes socials que em mostren un món perfecte, aquestes coses que impacten d’alguna forma i que em fan pensar: “Ai, per què jo no soc així o aixà, o per què jo no puc aconseguir aquesta cosa o aquesta altra?”.

Et mantindràs ancorada a: “No, vinga, però jo haig de seguir en el meu camí, haig d’entendre que el meu camí és propi”. Això és una cosa superimportant: deixar de comparar-nos, que al final sembla que vivim sempre en forma de mirall. Haig de ser tan prima com… Tan guapa com… Tenir els cabells com… Ser una mateixa és el més, més, més important i el més valuós que tenim. Llavors, al final crec que en el meu cas i en el de moltíssimes altres persones, el que m’ha fet… I, de fet, el meu terapeuta fins i tot m’ho deia un dia, és que jo crec que al final el que m’ha mantingut forta en aquest camí de millorar la meva autoestima i el que m’ha fet avançar, realment ràpid, perquè jo vaig començar la meva teràpia massa tard, diria jo, però bé, almenys la vaig començar, és aquesta força interna de dir: “No, no, no, no em rendiré fins que jo no sigui capaç de mirar-me al mirall i sentir que valc”. Ja no que em vegi guapa, ja no que m’estimi moltíssim, ja no que estimi el meu cos i cada racó del seu ser, sinó que jo sàpiga que soc valuosa. Llavors convèncer-nos d’això és superimportant, perquè aquest primer pas és el que ens portarà a no comparar-nos, a entendre que la persona que tinc al costat i la que tinc al davant són diferents a mi i és el que és normal, perquè com us deia abans, ser diferent és el que és normal, encara que ens venguin el contrari. I, quan deixo de comparar-me i sé que soc valuosa, el que faig és obstinar-me que jo haig de trobar el meu propi camí i no tenir-li por al fet que el meu camí sigui diferent al del costat, no tenir-li por al fet que hi hagi moments febles o moments més fluixos perquè sempre hi seran. La vida no és lineal. Oblidem-nos ja de la idea que quan compleixis una certa edat, quan acabis segons quina carrera, quan facis segons què, la vida es tornarà lineal, absolutament perfecta, una bassa d’oli i que no es mourà res, ni una peça. Oblideu-vos d’això ara mateix. Lamento dir-vos que en la meva curta experiència ja he pogut comprovar que això no és així i és la màgia de la vida. És a dir, que mai serà lineal, que sempre hi haurà pujades i baixades. I amb l’autoestima, igual. Al final hi haurà moments que impactaran negativament o que poden impactar negativament la nostra autoestima.

El més important és que estiguem forts en saber que no som això que ens passa, sinó què fem amb el que ens passa, com és la nostra força interior, com de valuoses ens reconeixem, com sabem com som de capaces, com ens reflectim en els altres, com actuem cap als altres… Llavors, aquest autoconeixement, aquest saber qui sou, el no tenir por de ser diferents, no tenir por de ser qui sou, això és el que us permetrà forjar una bona autoestima i que els impactes, els moments que puguin impactar negativament, facin alguna esquerda, però sapigueu sanar-la. Jo tinc dies en què em costa mirar-me al mirall perquè visc al món on visc, però tinc una autoestima ben forjada que el que fa és que, encara que jo tingui un problema a mirar-me al mirall i digui: “Avui no estic jo per veure’m bé”, sé que soc vàlida, sé com soc de capaç de fer coses, sé els meus punts forts, sé que soc molt vàlida per a moltíssimes coses, sé que tinc moltíssimes virtuts, sé que tinc moltíssima gent que m’estima. Llavors tot això és com la meva estructura, com els fonaments. Després la resta de coses es van sumant i a vegades cauen, es tornen a posar… La imatge corporal, el com em veig al mirall, és com una peça més. A vegades la imatge corporal se n’anirà i diré: “Ai, que malament que em veig avui, que m’ha sortit un gra, que no puc mirar-me al mirall perquè em veig lletgíssima”. Bé, però tinc tota la resta de peces que són les bases, que són com jo em sento i com jo em veig i com jo em conec, que és el que em permet estar forta. Llavors cal continuar treballant en això, compteu que és una cosa que haureu de continuar treballant cada, cada dia i és molt bonic, també us ho dic.

Luis. Hola, Mara, soc en Luis. Al teu llibre ‘Acepta y vuela’, reflexiones sobre la importància d’entendre què és i què no és l’amor. Realment, per a tu, què és l’amor?

Mara Jiménez. Ostres, Luis, avui ens hem posat densos amb la pregunta. Què és l’amor? La frase titular que diré i que és la més cursi que probablement diré en el dia d’avui però la més precisa és que realment l’amor és el que ens mou. Però l’amor per tot, no només l’amor d’una parella o d’una amistat, l’amor per les coses que fem, l’amor pel que veiem, l’amor per la vida mateixa, pel fet d’estar vives. Això és el que ens manté, és el que realment ens manté amb aquesta força per continuar. Si ens referim a l’amor de parella o a l’amor d’amistat, crec que és molt important que reflexionem sobre això i, sobretot, en aquesta edat en la qual esteu, que sembla que ja ho sabem tot sobre l’amor. I, encara que l’amor és una cosa molt genuïna i molt intuïtiva, molt més del que pensem, ens deixem portar moltes vegades per aquestes normes de com ha de ser l’amor. També pel que veiem, pel que rebem. Estem molt exposades a missatges sobre l’amor, no? Sèries, llibres, pel·lícules, personatges a la ficció que ens demostren com és l’ideal de parella, com és l’ideal de l’amistat, que moltes vegades reflecteixen conductes bastant tòxiques també. Llavors, si no tenim desenvolupat aquest esperit crític del qual us parlava al principi, recordeu que us deia: “Desenvolupeu un esperit crític?”. El més bo que ens permet això és que s’aplica a tot a la nostra vida, i també a l’amor. Serem capaços de veure una conducta i dir: “Això no crec que sigui amor” o “Això per mi no és amor”. També això et permet forjar quins són els teus valors, no? Jo, en el meu cas, per exemple, sempre he tingut una molt baixa autoestima. Des que vaig començar a patir ‘bullying’ al col·legi, era una cosa que m’acompanyava. Aquesta baixa autoestima, aquest sentir que no era suficient, aquesta inseguretat permanent… Llavors això, com us deia abans, es reflecteix en moltíssimes coses. I ara, que has preguntat això, és perfecte per poder explicar-vos com afecta una baixa autoestima precisament en l’amor. Si jo no m’estimo, si jo no em poso en valor, si jo no valoro qui soc, si no em tinc en bona estima, que precisament d’això parlem quan parlem d’autoestima, és impossible que em deixi estimar bé per la resta o que posi límits a la resta.

Per què? Perquè si jo sento que no valc per a res, que soc lletgíssima, que no em voldrà ningú amb aquest cos, que no valc la pena, que no tinc res bo a aportar, no li exigiré o no li demanaré res del que realment mereixo a la resta. Llavors em conformaré amb el que moltes vegades en diem “engrunes d’amor”, que és qualsevol persona que em miri amb cert afecte, qualsevol persona que demostri qualsevol tipus d’acostament cap a mi o atracció cap a mi… “Ja està, això és el que jo haig de tenir, això és al que haig d’aferrar-me, i això és el màxim al qual puc aspirar”. Penseu que ensenyem a estimar-nos als altres. Ensenyem als altres com estimar-nos segons com ens estimem a nosaltres mateixos. Si jo no m’estimo bé, doncs molt probablement no podré identificar que una altra persona no m’està estimant bé. I això és tan important perquè una relació de maltractament o una relació tòxica deixa ferides que no us explicar com t’acompanyen en el temps, perquè al final costa molt desfer-te d’una cosa que et crea fins i tot dependència, aquest sentir que aquest és l’amor que jo mereixo, no puc deixar-lo anar perquè, si aquesta persona se’n va, qui em voldrà? Això és el que jo vaig pensar. Jo vaig tenir una relació amb 18 anys en la qual la meva parella al principi era un autèntic príncep de qualsevol pel·lícula de Nadal d’amor. Tot era preciós, tot eren detalls, tot era romàntic, tot era enaltir-me. És clar, ell em deia coses que jo en mi mateixa no podia identificar. “Que maca que ets, quant m’agrades, que bé que fas les coses, ets meravellosa”. I jo deia: “Ostres, si aquesta persona s’ha fixat en mi, jo pensant que soc tot el contrari, no puc deixar anar això”. Què passa? Que, quan entres en aquesta dinàmica, és molt més difícil identificar la violència. Perquè la violència, l’escala de la violència en una relació, no comença amb una bufetada, no comença amb una violència física. Comença amb moltíssims altres esglaons.

Comença amb un control, per exemple, a les xarxes socials, al mòbil, a les contrasenyes. L’he d’estar sabent en tot moment on ets. Comença amb: “Aquesta amiga no m’agrada, aquesta companya tampoc, aquest pla que fas no m’agrada”. Comença amb aquesta sensació que depens d’aquesta persona, aquesta persona et fa creure que la necessites per respirar. Llavors això t’aïlla de tu. Llavors arriba un moment en el qual és molt difícil identificar que estàs en una relació de violència, perquè ja ets a dins, ja ets a dins, ja estàs pensant que això és el millor que pots tenir, que tot és per amor. La gelosia és per amor. “És clar, és que no em vol compartir amb ningú”. Llavors és normal que estigui gelós. Que controli el meu mòbil, que controli les meves contrasenyes, que controli les meves xarxes socials és perquè es preocupa per mi, perquè no vol que res dolent em passi. Si no li cau bé una amiga meva o un amic meu i no vol que m’ajunti amb ell o amb ella, no és gelosia, no és possessió, és perquè aquesta persona potser li fa venir mala vibra. No. No, això no funciona així i això també passa molt en les amistats i és també complicat. Nois, tingueu-ho superclar, perquè sé que en aquesta edat és molt difícil d’identificar, que un amor mai us limitarà. Mai, mai. És a dir, l’amor és llibertat, és ser lliure. Mai és coartar una persona, mai és reduir-la. L’amor és un llaç, no és una corda. L’amor mai és una presó. És sentir-te lliure, és poder créixer, és poder evolucionar. L’amor no és càstig, no és rebuig, no és odi, no és deixar indiferent l’altra persona o deixar de parlar-li o ignorar-la. Aquest ‘ghosting’ del qual ja parleu en aquesta generació, aquesta llum de gas, aquest ‘gaslighting’… Totes aquestes conductes són, com també dieu en aquesta generació, ‘red flags’ així de grans. És a dir, deixeu de pensar que això és amor, perquè un amor no us limitarà mai.

Una persona que us estimi sempre voldrà veure-us créixer. Sabeu aquesta dita de: “Qui et vol bé et farà plorar”?. L’heu sentit alguna vegada? Sí? A mi m’agrada molt canviar-la. I dic: “Qui et vol bé, et farà brillar”. Qui us estimi us voldrà veure evolucionar, us voldrà veure viatjar si us ve de gust viatjar. Us esperarà quan vulgueu anar-vos-en una temporada a estudiar fora. Voldrà veure-us en la vostra millor versió, us donarà en els moments dolents, sostindrà els moments difícils. Voldrà que sortiu amb les amigues o amb els amics, que feu relacions socials bones, sanes. Voldrà que us estimeu el màxim possible. Alimentarà sempre aquest afany de superació, us voldrà sempre millors persones, més brillants, més felices, més somiadores. Mai no us limitarà. Aneu sempre amb aquesta idea. L’amor mai et limita. L’amor mai pot ser cadena, mai. Crec que he pogut més o menys resumir-te què és per mi l’amor i, sobretot, què no és, perquè tant de bo algú m’ho hagués dit a mi, tant de bo algú m’hagués dit que algú que m’estimi mai em farà sentir petita. Tant de bo. Tant de bo això se us quedi i mai, mai, permeteu que qualsevol persona… Amor, parella, família, atenció, relacions d’amistat, us limitin. Mai. I en el moment en què això passi, sigueu conscients que teniu tot el dret a posar límits. Aquesta paraula que també és molt de l’era actual i que encara sort que estem pronunciant. Si alguna cosa no m’està fent sentir bé, si aquesta gelosia, si aquesta ràbia que mostres davant meu, aquest cop a la taula que dones de sobte, aquesta violència amb la qual em tractes no m’està agradant, haig de poder dir-te: “Eh, això no”. I, si aquesta persona s’enfada, hi ha una altra frase que m’agrada moltíssim dir i que és que no pot ser més precisa que és: “Les persones que no respectin els vostres límits seran aquelles que se’n beneficiaven quan no teníeu límits”. Perquè quan una persona t’estima bé, accepta que li diguis: “Escolta, això no m’ho facis”. “Per què?”. “No, no hi ha per què. No vull que m’ho facis. No em fa sentir bé”. Et respectarà. Llavors, quan necessiteu posar un límit, quan necessiteu dir alt i clar: “Això no, per aquí no passaré, això no em fa bé”, feu-ho. Ja sé que moltes vegades fa por perquè volem pertànyer, com dèiem abans, perquè volem sentir-nos estimats i estimades, perquè aquesta és la sensació més meravellosa del món, però qualsevol persona o relació que us limiti no és una relació sana i teniu tot el dret a sortir-ne.

Yara. Hola, Mara, soc la Yara, soc professora de Llengua Castellana i Literatura d’aquests nois tan meravellosos i seguidora teva des de la pandèmia i em consta que treballes amb adolescents i volia que compartissis amb nosaltres què fas exactament amb ells i què és el que més t’ha cridat l’atenció. Gràcies.

Mara Jiménez. Moltes gràcies, Yara. Ostres, les xerrades i els tallers que van néixer a través de Croquetamente realment van ser fins i tot el que em va impulsar a estudiar Integració Social, que és el que estic acabant ara, perquè em van obrir com un espai superbonic en el qual em vaig adonar de la meva veritable passió i del meu veritable per què. Jo sento que tot el que he viscut al llarg de la meva vida, que no tot ha estat fàcil, ha tingut un sentit i aquest sentit és intentar ajudar altres persones. I tinc certa feblesa per aquest ‘target’ d’edat, haig de dir, perquè potser és el moment en què pitjor ho vaig passar jo i el moment en el qual més m’hagués agradat que un adult em digués: “Soc aquí”. El que faig és inspirar i intentar inspirar-los amb la meva història i explicar-los tot el que m’ha passat al llarg de la vida, a l’adolescència… Fer-los veure que els entenc, que els entenc, que és una cosa com molt important, saber que algú t’entén, algú més gran i saber dir-los: “Sé que potser estàs passant per això i que potser et fa falta que et digui que soc aquí i que sé el que és”. I després fem, com et dic, aquestes dinàmiques en les quals ells, com hem fet una miqueta amb Paula abans, parlen entre ells, comparteixen les seves inquietuds, parlem de tots els temes de ‘bullying’, de TCA, d’autoestima, de grassofòbia… Què opinen ells, què volen aportar, no? I els convido també a reflexionar sobre com és la seva vida actualment, com es comparteixen amb la resta. Quina versió mostren de si mateixos i quina versió volen mostrar. Llavors, les xerrades i els tallers són espais en els quals jo intento que surtin d’aquí tenint una mica més clar qui són i qui no volen ser, i que potser els sigui més fàcil identificar quins són els seus valors, què no volen que siguin els seus valors, on volen posar límits o a qui volen posar límits. Que tinguin clar potser també el respecte a l’altre, el respectar els altres. La importància de… L’impacte que pot tenir no fer-ho, perquè al final jo soc algú que va patir un ‘bullying’, que aquest ‘bullying’ li va desencadenar un TCA, que aquest TCA li va desencadenar moltíssima depressió, dues depressions diagnosticades, intents autolítics…

Tot això que està a l’ordre del dia, que no és una cosa que ja hagi passat i que, ostres, potser, si tot hagués estat diferent i el tracte que m’haguessin donat hagués estat diferent en tots els àmbits de la meva vida, no ho sabrem mai, però potser m’hauria estalviat bastantes coses, no? Sens dubte, el que més m’agrada de les xerrades és la interacció. És el poder tenir-los a prop, que se sentin una mica a casa, que puguin compartir també coses amb els seus companys que de normal no fan, perquè suposo que a classe no hi ha tant de temps o tant de marge per estar tots junts parlant d’alguna cosa que els inquieta o de coses que els fan mal, que els mouen, bàsicament. I la veritat és que a les xerrades em trobo històries molt commovedores, no? Com deia abans, històries que t’acompanyen i que… A vegades he sortit de centres educatius dient: “Déu meu, tant de bo pogués tenir una vareta màgica, noi, i tocar aquesta persona i que tot passés”, perquè com que sé el que és, perquè és clar, quan t’expliquen que tenen un TCA, que pateixen ‘bullying’ o que no li troben sentit a res… M’he trobat alumnes molt petits que sentien que la seva vida no tenia cap propòsit o res bo de bo a aportar. I és molt trist perquè al final la societat i les persones adultes també som part d’aquest canvi que els hem d’oferir als joves. Llavors, sobretot el que em trobo és això. És molta veritat i moltes ganes d’explicar coses. Perquè, típic… Això segur que, si us ha passat i us farà ràbia, perquè a mi em feia molta ràbia. Aquesta cosa que els adults estem en aquesta cosa com tan adultocentrista de: “No, és que els nens no se n’assabenten, els joves no tenen per què opinar sobre segons quins temes”. Bé, és que els joves tenen molt a dir sobre moltíssimes coses i molt interessants, a més. A vegades quan els poses el micro a la mà, a vegades literalment, que a les xerrades solem tenir un micro… A vegades els dones el micro i comencen a parlar i dius: “Caram, per què no t’havia escoltat abans?”. Fins i tot el professorat moltes vegades em diu: “Que interessant aquest debat que s’ha creat”.

És clar, això és el més bonic: que ja tenen inquietuds, que tenen coses a aportar, que tenen pors, que tenen inquietuds, que tenen coses que els preocupen, que tenen coses que els fan feliços, que tenen ja un propòsit, que comencen a notar què se’ls mou aquí dins, què volen fer a la seva vida adulta. I els adults tenim la possibilitat d’oferir-los un espai segur en el qual compartir tot això. Llavors, sens dubte, em quedo no només amb el que jo puc aportar, que al final això, doncs bé, el que sigui que pugui aportar, sinó amb el que jo m’emporto. Jo m’emporto aquest aprenentatge que la gent jove té molt a dir, que la gent jove necessita ser escoltada, d’intentar crear jo un espai en el qual ho puguin fer i, sobretot, que queda molt per fer. Estem avançant, afortunadament, perquè aquests espais, per exemple, són un espai meravellós que fa… No, tampoc tant, deu o dotze anys, que és quan jo anava a institut, no s’obrien. I, no obstant això, som aquí. Però hem de continuar avançant. I hem de continuar avançant, sobretot, pensant en aquestes generacions, en els futurs adults, en els futurs adults que necessiten que siguem referència per a ells i per a elles.

Mariana. Hola, Mara, soc la Mariana. Avui dia ets un referent per a moltes persones. A més del suport professional, entenc que has tingut també diverses persones que t’han anat acompanyant en el camí. Quins han estat els teus referents?

Mara Jiménez. Ostres, els meus referents. Fixa’t, jo és veritat que en el meu procés vaig tenir poques persones que m’acompanyessin, la qual cosa, bé, també és una cosa que crec que ha format part de com soc avui i també és una mica el resultat de qui soc avui, però evidentment hi ha hagut persones que m’han acompanyat. El meu referent a la vida en general és la meva àvia. La meva àvia Virtud, que és meravellosa. Tant de bo fos aquí perquè la coneguéssiu perquè és una dona molt forta, és una dona molt valenta, que m’ha ensenyat tot el que sé, pràcticament. És la que ha sabut donar-me aquesta empenta de: “Vinga, espavila’t, endavant amb la vida”, una mica cap endavant. I és una dona que, al final, en el seu propi exemple personal i en com ella ha viscut la seva vida, els canvis a la seva vida, ha estat exemple per a tota la meva família. Si hagués de triar un referent, sens dubte seria la meva iaia Virtu, que és meravellosa. Però sí que és cert que, al llarg del meu camí, la persona que podria dir que va ser el meu suport fonamental en aquest procés va ser el meu professor, el meu professor d’anglès, en Salvador, que va ser, diguem-ne, l’únic del meu centre educatiu que sí que realment va veure que alguna cosa estava passant i que realment em va ajudar moltíssim perquè durant tota l’ESO el vaig tenir de profe i realment… Potser ell no ho sap, potser mai va arribar a saber-ho perquè mai li ho vaig poder compartir, però realment va ser una persona que em va servir moltíssim de suport, per saber que no estava sola, que algú dels professors que m’acompanyaven al dia a dia era conscient que alguna cosa estava passant, que ja tenia un TCA que estava diagnosticat… Ell em va ajudar a parlar amb els meus pares, va intentar que la situació es facilités una mica per a mi i, a més, com que era la meva assignatura preferida, bé, era una mica com que m’acompanyava una mica. Era el millor. Després és veritat que quan ja vaig arribar a l’activisme gras i a les xarxes socials, evidentment els meus referents són les meves companyes d’activisme. Tinc unes companyes d’activisme gras que són meravelloses i que realment m’han ensenyat tot el que sé i m’han ajudat a forjar l’activista que soc avui, la divulgadora que soc avui. I també t’acompanyen moltíssim, perquè al final també és adonar-te’n… Jo mai he tingut més amigues grasses, sempre he estat la grassa del meu grup.

Llavors, et pots acostar a la realitat, però tampoc pots entendre-la al cent per cent. Llavors tenir un grup en el qual tu puguis dir: “Mireu, noies, avui em sento així perquè m’ha passat això al metge, perquè m’ha passat això altre allà o aquí, o he rebut aquest insult per internet o aquest comentari” i saps que t’entendran i que et sostindran. Això és molt, molt important. Afortunadament, ara que ja estic en un punt de salut mental i autoestima i recuperada de la meva TCA… Parlàvem abans una mica de les relacions, no? Al final totes les persones que m’envolten ara són els meus referents: els meus amics, la meva parella. Són persones que al final ja van en consonància amb qui soc, que és el que no em passava abans. Com que abans no sabia posar límits, abans no sabia qui era, qui volia ser, al final t’embarques una mica en relacions que no saps gaire bé per on van i que són bastant disfuncionals, no? En canvi, ara que tinc molt clar qui soc, aquesta pregunta que ens hem de fer tots i totes: qui soc, qui vull ser, quins són els meus valors, què no vull a la meva vida, sobretot, que això és superimportant… Tota la gent que m’envolta actua una mica de referent perquè són persones que al final van en consonància, com dic, amb qui ets tu, amb els teus valors, saps que els podràs posar un límit quan alguna cosa no t’agrada, no? I que ho respectaran, com us deia abans, que això és superimportant. És que de debò que ens sembla una obvietat, però és necessari poder dir a una persona: “Escolta, això que has fet o que has dit, mira, m’ha molestat o, mira, m’ha detonat una situació que vaig viure fa deu anys, que potser no treu cap a res però que a mi personalment m’ha fet mal”. I que aquesta altra persona pugui exercir aquest: “Escolta, perdona, no me n’havia adonat, parlem-ne”. Això és suport. Llavors torno a recalcar-vos això dels límits, perquè de debò que és molt important i és molt gratificant quan t’adones que t’envolten persones que et respecten i que t’estimen per qui ets i que no volen una versió impostada de tu i que no volen una versió perfecta de tu. Que moltes vegades pensem que, per portar-nos bé amb algú, o per tenir una parella, o per tenir una bona amistat o una millor amiga o millor amic, hem de ser una versió impol·luta, perfecta, de deu. No equivocar-nos mai, no ficar mai la pota. No, ficarem la pota perquè som éssers humans, no?

Llavors, et pots acostar a la realitat, però tampoc pots entendre-la al cent per cent. Llavors tenir un grup en el qual tu puguis dir: “Mireu, noies, avui em sento així perquè m’ha passat això al metge, perquè m’ha passat això altre allà o aquí, o he rebut aquest insult per internet o aquest comentari” i saps que t’entendran i que et sostindran. Això és molt, molt important. Afortunadament, ara que ja estic en un punt de salut mental i autoestima i recuperada de la meva TCA… Parlàvem abans una mica de les relacions, no? Al final totes les persones que m’envolten ara són els meus referents: els meus amics, la meva parella. Són persones que al final ja van en consonància amb qui soc, que és el que no em passava abans. Com que abans no sabia posar límits, abans no sabia qui era, qui volia ser, al final t’embarques una mica en relacions que no saps gaire bé per on van i que són bastant disfuncionals, no? En canvi, ara que tinc molt clar qui soc, aquesta pregunta que ens hem de fer tots i totes: qui soc, qui vull ser, quins són els meus valors, què no vull a la meva vida, sobretot, que això és superimportant… Tota la gent que m’envolta actua una mica de referent perquè són persones que al final van en consonància, com dic, amb qui ets tu, amb els teus valors, saps que els podràs posar un límit quan alguna cosa no t’agrada, no? I que ho respectaran, com us deia abans, que això és superimportant. És que de debò que ens sembla una obvietat, però és necessari poder dir a una persona: “Escolta, això que has fet o que has dit, mira, m’ha molestat o, mira, m’ha detonat una situació que vaig viure fa deu anys, que potser no treu cap a res però que a mi personalment m’ha fet mal”. I que aquesta altra persona pugui exercir aquest: “Escolta, perdona, no me n’havia adonat, parlem-ne”. Això és suport. Llavors torno a recalcar-vos això dels límits, perquè de debò que és molt important i és molt gratificant quan t’adones que t’envolten persones que et respecten i que t’estimen per qui ets i que no volen una versió impostada de tu i que no volen una versió perfecta de tu. Que moltes vegades pensem que, per portar-nos bé amb algú, o per tenir una parella, o per tenir una bona amistat o una millor amiga o millor amic, hem de ser una versió impol·luta, perfecta, de deu. No equivocar-nos mai, no ficar mai la pota. No, ficarem la pota perquè som éssers humans, no?

Chica. Mara, sabent que les xarxes socials no sols mostren una versió distorsionada de la realitat moltes vegades, sinó que també és un gran focus per al ‘hate’, m’agradaria saber com ho portes i quins consells ens podries donar. .

Mara Jiménez. A tots dona consell que no té per a ell, també us dic. Que bregar amb les xarxes socials a vegades és molt complicat i sé que al final és un mitjà en el qual vosaltres us moveu més que la meva generació, fins i tot, perquè vosaltres d’alguna forma ja heu crescut en aquesta voràgine de les xarxes socials, del ‘like’, del viral, del fer-te superfamós a les xarxes… Primer, és superimportant el que has dit, que la xarxa social és un aparador i que hem de ser superconscients que el que veiem a les xarxes socials és un 1 % de la realitat d’aquesta persona. I sé que sona molt a tòpic, però us juro que és així. Jo he tingut moments horribles de la meva vida en els quals potser compartia les promos que havia de pujar o algun ‘story’ per a les meves ‘croquetetes’ o alguna cosa, i la gent: “Ostres, que feliç et veig. Et veig radiant. Com es nota que estàs feliç. Com es nota que és el millor moment de la teva vida.” I jo llegia els missatges i deia: “Ah, però què estic fent? No és així. És a dir, no vull que vegin això de mi”. Per això jo també m’esforço molt com a mostrar les dues cares perquè la gent entengui que realment no és la realitat el que veiem en un ‘story’, o en un ‘post’ o en un compte d’Instagram. Llavors, primer tingueu superclar això. Per què? Perquè tendim molt a comparar-nos, abans parlàvem de la comparació, i tendim molt a pensar que la vida de les persones que segueixo a les xarxes socials és perfecta, que no tenen cap problema, no tenen res pel que patir o gens de por o cap inseguretat. I és superimportant que això ho tinguem clar perquè no ens comparem i perquè no pensem que la meva vida és pitjor que la de la que veig a les xarxes socials, perquè mira que guapa que és i mira que prima que està i mira on se n’ha anat de vacances i jo mira quina vida més trista que tinc, perquè potser aquesta persona, sí, se’n va de vacances, és maquíssima, té un cos increïble, però també té coses negatives que potser tu a la teva vida no tens.

Que això ho tinguem molt clar. Ara bé, precisament d’aquesta comparació neix moltes vegades el ‘hate’. Quan comenceu a veure els ‘haters’ amb la compassió amb què veus els teus agressors, per exemple… Jo veig els meus ‘haters’ amb la mateixa compassió amb què veig els nois i les noies que em feien ‘bullying’ a l’institut, amb la mateixa. Perquè entenc que, perquè et prenguis un minut per deixar un comentari negatiu a algú a les xarxes socials, has de tenir molt a dins que no estàs sabent processar, que et dol i t’està fent mal. Llavors potser aquest és el primer pas per aprendre a bregar amb això. Entendre que una persona que és capaç de dir-te, com m’han dit a mi, coses sobre la meva mort… “Ja veuràs quan et moris, ja veuràs quan et passi això”. Desitjar aquestes coses tan horribles a una altra persona… Quan aprens a pensar que, per dir-me això a mi has d’estar molt malament tu per dins, t’ajuda a separar-te i a no fer-te teu això. Llavors entenc que, quan ets més jove, potser això és més complicat. Pel que parlàvem, el sentit de pertinença, de pertànyer al grup, de caure-li bé a tothom… A mi m’ha costat molt entendre, precisament, a les xarxes socials, que no li cauré bé a tothom, perquè apareix una mica també aquesta Mareta, aquesta versió de la meva nena interior, que també vol ser estimada i vol ser acceptada per la resta. I moltes vegades hi ha aquesta ansietat perquè no li caic bé a aquesta persona, no li agrada el que faig. Bé, pot passar i passarà. És a dir, és així. Llavors entenc que, quan ets més jove, pot passar que això sigui més complicat i que us costi més entendre que: “Aquesta persona que em posa aquest comentari m’ataca, em sento vulnerada, em sento malament, em sento inferior pel que m’ha dit”. Però és molt important el treball previ. És a dir, penseu que al final com ens relacionem amb les xarxes socials és un reflex de com ens relacionem a la vida general. Llavors, si jo a la vida en general soc una persona amb bona autoestima, amb una bona relació social, tinc una vida més o menys satisfactòria, no aniré a les xarxes socials a comentar-li res de negatiu a una altra persona.

Al final seguiré comptes que em facin bé, que em facin riure, que m’entretinguin… El que sigui que busqui a les xarxes socials, que cada persona busca una cosa, i comentaré sempre d’una forma proactiva o fins i tot a vegades es generen debats interessants. Doncs debatre des del respecte. “Mira, perquè jo opino això. Tu com ho veus? I a tu què et sembla?”. Però des d’aquest respecte. No seré un ‘hater’ més, no insultaré aquesta persona, perquè entendré que aquesta persona que veig a través de la pantalla, per molts milions de seguidors que tingui i per molts diners que guanyi al mes, és una persona. El problema de les xarxes socials moltes vegades, nois, és que despersonalitzem i despersonifiquem les persones. És com que de sobte la ‘influencer’ que estic veient a la pantalla no és una persona, és una pantalla, ja està, no existeix a la realitat, però sí que existeix. I potser un comentari que li fem li pot detonar alguna cosa molt fotuda, li pot fer moltíssim mal, i potser si ens plantegéssim per un moment l’impacte negatiu que pot tenir això a la vida d’aquesta persona, no ho faríem. Cada dia ho veieu, n’estic seguríssima. Us moveu per plataformes a les quals el ‘hate’ està supernormalitzat i veieu els comentaris que es deixen. No sé si a un de vosaltres alguna vegada ho ha deixat, però ho veieu, almenys ho veieu, en sou espectadors. És el mateix ‘bullying’ que passa a l’aula, però massificat, perquè a sobre a les xarxes socials em creo un perfil fals en el qual no em poso foto, em poso @user54141… moltíssims números, i puc dir el que sigui. Hi ha total llibertat per dir el que sigui. I això, parlant de llibertat, és molt important que ho tingueu en compte. No és llibertat d’expressió. Alerta, un moment aquí. La llibertat d’expressió acaba on comença la integritat d’una persona. Si jo atempto contra la integritat d’una persona, deixeu de pensar i d’escudar amb el fet que això és llibertat d’expressió, perquè no ho és. I ja, si no volem tecnicismes, només que jo em pari un segon abans de comentar a pensar com pot afectar això a aquesta persona. Jo rebo comentaris avui dia a les xarxes socials que, si me’ls haguessin fet amb 16, 17, 15 anys, us prometo que no seria aquí. Us ho puc assegurar, no seria aquí. M’haurien afectat moltíssim.

I al final tots sabem com a l’ordre del dia està aquest tema. No només la salut mental. Llavors això és molt important perquè tots tenim una responsabilitat amb com ens relacionem amb la resta. No podrem salvar a ningú, ho hem dit, no podrem evitar el mal al món, però sí que podem intentar deixar una empremta positiva. I més digital, que l’empremta digital no es perd mai, encara que encara hi hagi impunitat o un càstig o una represàlia per les coses que diem. L’empremta digital es queda allà, però aquesta empremta digital per mi, per exemple, que ho rebo, no és digital, nois, no és un comentari que jo llegeixo i faig: “Bé, esborrar”. Hi ha dies en què, potser sí, però cou una miqueta, no? I et genera un malestar i penses: “Ai, per què haig de rebre un comentari així en una plataforma en la qual intento, en el meu cas, aportar una cosa positiva?”. Llavors, per relacionar-nos amb les xarxes, no ens comparem, entenguem que som persones diferents, seguim comptes que ens aportin una cosa positiva. Deixem ja de seguir la ‘influencer’ que està de moda si em fa mal. És a dir, si em fa mal. No tinc per què seguir-la. No passa res. Podeu seguir xafardejant el seu perfil de tant en tant sense seguir-la o veure el contingut diàriament o interactuar-hi tota l’estona. Però aquests comptes que a vegades segueixen una persona i només es dediquen a enviar-li missatges d’odi. Això parla de vosaltres. Parlo de “vosaltres” no pressuposant que ho feu, enteneu-me. Si jo deixo un comentari d’odi, me l’emportaré jo, aquest comentari d’odi que jo deixo parla de mi. Tingueu això superclar, parla de mi, no parla de la persona que ho rep. Igual que parlàvem del ‘bullying’: el ‘bullying’ que jo faig no parla de l’altra persona. A mi em deien “vaca”, “foca”, “balena”. ‘Okay’, això no parla de mi, que també, per la meva corporalitat, però aquesta maldat o aquesta ira amb la qual jo ho llanço, això no parla de mi, que ho rebo, parla de qui ho llança. I a les xarxes passa exactament el mateix. Llavors, tingueu criteri, desenvolupeu aquest criteri de “A qui estic seguint?”. A vegades, de tant en tant la neteja de xarxes socials va superbé. “A veure, aquesta persona que segueixo em fa sentir bé, em fa sentir malament? Doncs la deixo de seguir”. I atureu-vos sempre… Aquest ímpetu que ens ve quan comentem o a deixem un missatge negatiu.

10 segons, 5, si voleu, d’una revisió de què diré. Això que diré aportarà alguna cosa? Perquè una cosa molt important també, com a tancament d’aquesta pregunta, és que no som tan importants, la nostra opinió no és tan important. Realment vegades està bé que recordem això, perquè a vegades que jo li digui a tal ‘influencer’ “Em sembla fatal com et queda aquesta faldilla o em sembla fatal això que has dit” no és tan important i a vegades saber-nos com una mica menys important també està bé per dir: “Bé, no podré aportar res amb això. Puc seguir amb el meu dia, puc seguir amb la meva vida sense dir-li això a aquesta persona, que no li aportarà res i tampoc m’aportarà res a mi? Només em quedaré aquí retroalimentant la meva ràbia”. Doncs seguim. Nois, la vida és molt curta, la vida és molt més senzilla com per complicar-nos-la tenint debats d’odi i amb aquesta maldat de les xarxes socials. Aprofitem-les, són una eina meravellosa per fer coses precioses, per parlar de coses que us interessin, per fer-vos fotos fantàstiques i pujar-les, per interactuar amb els vostres iguals, per conèixer gent… És necessari que ho utilitzem amb aquesta maldat? Doncs probablement no.

Pedro. Hola, Mara, soc em Pedro i jo volia saber… Després de tot el que has viscut amb el TCA i el ‘bullying’ que vas patir i l’experiència que has adquirit, volia saber què li diries a la teva jo del passat.

Mara Jiménez. Doncs jo parlo molt amb la meva nena interior i amb el meu jo del passat i és un exercici que us convido que, potser no ara perquè no ho necessiteu… Però potser en el futur també us fa il·lusió fer-lo, tenir present el vostre nen o nena interior i veure-la com que és a dins vostre, no? Al meu jo del passat i a totes les persones que puguin estar passant una cosa com el que jo vaig viure, els diria: “Res és tan important com per perdre’t a tu mateixa”. Aquesta és la veritat més gran que puc compartir avui. Res, res a la vida és tan important si el resultat és que us perdeu a vosaltres mateixos. És a dir, el més important sempre serà que sigueu fidels a vosaltres mateixos, que us estimeu, que us respecteu, que poseu límits quan ho necessiteu, que sapigueu quina és la vostra vàlua, aquest tresoret del qual parlàvem al principi. Que no ho poseu en mans dels altres i que gaudiu. La típica frase que sona molt ‘boomer’ de “La vida és molt curta, nois, gaudiu-la”. Bé, doncs em toca dir-la perquè és veritat i cada vegada soc més conscient d’això, que la vida és molt curta, passa molt ràpid i ens entretenim en coses que realment després te n’adones i dius: “Bé, per què em vaig ficar en això i per què em vaig perdre a mi mateixa per intentar encaixar on no entrava?”. Hi ha motlles en els quals no podrem entrar i està bé. Hi haurà qui hi entri i hi haurà qui no. La diferència és el que és normal. Llavors, que ningú es perdi a si mateix. Això seria el més important. Bé, vull donar-vos les gràcies per haver vingut. Espero de debò que aquest espai hagi estat enriquidor i inspirador, fins i tot, per a vosaltres, i que us n’aneu amb això dins. M’ha agradat moltíssim compartir aquesta estona amb vosaltres, no us podeu imaginar l’emoció de poder ser aquí i de poder xerrar aquesta estona. Així que gràcies de tot cor.