“El moviment més humà és cuidar-nos”
Josep Maria Esquirol
“El moviment més humà és cuidar-nos”
Josep Maria Esquirol
Filòsof i escriptor
Creant oportunitats
Filosofia de la proximitat
Josep Maria Esquirol Filòsof i escriptor
Josep Maria Esquirol
Viure, pensar i estimar són, segons Josep Maria Esquirol, els “infinitius essencials”. L´obra d´aquest filòsof, escriptor i professor respon a preguntes aparentment senzilles per aprofundir en la condició humana. “Estimar i pensar són els verbs que fan que la vida humana sigui encara més humana”, reflexiona.
Esquirol és un dels referents de la filosofia a Espanya. Aquest catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona – on ha impartit filosofia política i pensament contemporani – també és el director del grup Aporía, dedicat a la investigació del pensament contemporani amb la finalitat d'un discurs antropològic, ètic i polític. El pensador ha publicat més d'una desena de llibres i ha participat en més de setanta treballs col·lectius i nombroses revistes. En la seva proposta filosòfica, la “filosofia de la proximitat”, reivindica allò quotidià, la diferència i la resistència. Un pensament ple de matisos que es troba en volums com 'La resistència íntima: Assaig d'una filosofia de la proximitat' i en la seva més recent 'Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita'. El treball d'Esquirol ha estat mereixedor de prestigiosos guardons com ara la Distinció a la Investigació atorgada per la Generalitat de Catalunya o el Premi Nacional d'Assaig. “L'educació ha de tenir com a finalitat principal ajudar que les persones joves siguin cada cop més reflexives i eliminar tot indici de fredor”, conclou el pensador.
Transcripción
I també entendre millor què és el que realment val la pena, el que val la pena. Aleshores, la idea és que quan es pensa, quan es reflexiona, en certa manera, ens apropem o ens podem apropar a les coses més sensates. És a dir, a les coses que tenen sentit. I també ens podem apropar, que és una altra manera de dir el mateix, al que és més bell, al que és més preciós. I aquesta proximitat amb el més preciós, amb el més bell, inclús podríem dir amb el més vertader, és una cosa que, en certa manera, es degusta, es pot degustar. I que ens alimenta. Alimenta la nostra vida. La nostra vida personal, la nostra vida anímica. Aquest és el motiu pel qual, no per casualitat, el savi és qui sap degustar. És a dir, el savi és aquella persona, a vegades anònima, que inclús pot no tenir cap estudi acadèmic, però, no obstant això, se sap apropar al que és valuós per degustar-ho i, d’aquesta manera, donar un sentit més gran a la seva vida i a les seves experiències.
Hi va haver unes persones que el volien conèixer personalment. No vivien a la seva ciutat i van anar de viatge per conèixer-lo. Quan van arribar on vivia Heràclit, van preguntar per la seva casa i uns veïns els van dir: “Aneu per allà i trobareu la casa d’Heràclit”. I, quan es van apropar al portal, van veure com Heràclit, al fons, s’estava escalfant al costat d’una estufa. Als seus rostres es va reflectir no una decepció, perquè potser esperaven veure Heràclit d’una manera molt més especial, molt més espectacular, i es van trobar amb un home ja gran, assegut senzillament al costat d’una estufa. Heràclit, que realment era molt savi, en adonar-se d’aquesta significació als rostres dels seus visitants, immediatament els va dir: “Passeu, passeu, que aquí també estan presents els déus”. És clar, això és el que significa que en una cosa tan senzilla com viure i escalfar-se amb una estufa ja és una meravella. Posar-hi atenció és adonar-se d’aquesta profunditat que resideix, que nia, a la vida quotidiana.
"La quotidianitat ens ajuda i ens empara"
En el cas de l’escola, la resistència quina forma adquireix? Doncs jo crec que adquireix la forma d’una mena de marginalitat. De marginalitat en el sentit següent. Avui parlem del que ocorre a causa d’una societat tan tremendament consumista. El consumisme també ens desgasta. Això és el que domina. Bé. Què és el que té sentit? El que té sentit és resistir davant el que domina. Això domina? Sí, sens dubte, domina. Però què té sentit? El que té sentit és que hi hagi espais, hi hagi institucions, en què el que domina no domini. Ens podem adonar que hi ha altres valors molt diferents dels que es juguen en el que domina. Hi ha altres valors que són molt preciosos i que estan relacionats, com deia abans, per exemple, amb la companyia, que estan relacionats amb la col·laboració, que estan relacionats amb l’amor, que estan relacionats amb l’admiració, que estan relacionats amb la passió per les coses belles. El que té tot el sentit pot ocupar un lloc marginal. Allò marginal és una mena de lloc on es preserva, es guarda… Es guarda no en un calaix, sinó que es guarda vitalment, es guarda apassionadament, es guarda una cosa valuosa, esperant moments oportuns en què allò marginal pugui incidir més en el conjunt de la societat. Jo crec que l’escola, en aquest sentit, és com un d’aquests llocs marginals. Marginals. És a dir, és un lloc que ha de mantenir la seva especificitat, és un lloc que no ha de ser una mimesi d’allò central, no s’ha d’assimilar al que domina. Quan sento alguns, diguem-ne, responsables polítics parlar d’educació i diuen que la universitat o que les escoles i els instituts han d’estar al servei de la societat, doncs a mi em sembla que no han pensat bé això, no. No estan ben orientats, estan desorientats. Per què? Perquè quan diuen això, en primer lloc, imaginen la societat com una mena de cosa independent del que són les escoles, per exemple. I respecte al que l’escola s’ha d’assimilar. Tu t’has d’assemblar…, has de copiar el que domina. No, això no va per aquí. Perquè, precisament, si es va per aquí, es produeix una mena d’homogeneïtzació de la societat, que és el pitjor. El pitjor és la manca de diferència, perquè el que ens fecunda, el que ens enriqueix, és la diferència. I, no obstant això, no és que estigui en contra de la idea que l’escola hagi d’estar al servei de la societat. El que qüestiono és que aquest estar al servei consisteixi, precisament, a copiar. No, estar al servei significa mantenir la diferència, mantenir la singularitat d’aquest espai, saber que quan entres a l’escola respires un aire diferent. És a dir, l’escola i la universitat són una mena d’espais sagrats. És a dir, és una cosa que no s’assimila a la resta. És una cosa on s’ha de veure una altra manera de viure. S’ha de viure d’una altra manera. El llindar ha de ser realment revelador. El llindar de la porta d’una escola o d’una universitat. I, en aquest sentit, em sembla que la paraula “resistència” és molt oportuna. És a dir, són llocs de resistència, són llocs preciosos de resistència, on val molt la pena no perdre aquesta passió per allò diferent, que és valuós.
"L'escola ha de ser un espai de resistència"
El que és vertader, bell, bo, són sempre una mena de formes. Formes molt flexibles que ens nodreixen i que ens ajuden al fet que nosaltres mateixos, a través d’aquest contacte, amb aquestes formes belles, vertaderes, bones, ens anem formant. La formació d’un mateix, la paraula també és molt reveladora, és a dir, l’adquisició de forma per part d’un mateix es produeix gràcies a aquesta mena de proximitat, de veïnatge, amb aquestes bones formes que, en el millor dels casos, l’escola ofereix, que l’escola facilita, que l’escola regala. A mi em sembla que el que realment constitueix la font de riquesa d’una comunitat, d’un nosaltres, d’una societat, és la diferència. És la diferència. I aquesta diferència és un enriquiment. És una cosa que fa que la vida sigui millor. Per què? Perquè, efectivament, la riquesa es troba en la diferència. Mentre que, quan les coses es tendeixen a homogeneïtzar, quan tot es converteix en el mateix o en gairebé el mateix, s’incrementa la inquietud, s’incrementa, diguem-ne, el malestar. Jo diria que un dels problemes de la societat nostra és d’un malestar latent a causa d’aquest procés de progressiva homogeneïtzació. A les escoles s’ha de notar, s’ha de sentir una cosa diferent. És a dir, la manera de viure, de respirar, de mirar, a casa ha de ser una. La manera de viure, de respirar, de mirar, a l’escola ha de ser una cosa diferent, sens dubte. I aquesta diferència és un enriquiment. Quan em pregunten: “Tu què creus que ha de ser la universitat?”. I el mateix diria per a l’escola, però més o menys fent aquesta projecció. Doncs els responc amb una definició que donava un autor de la fi de l’edat mitjana, Alberto Magno. Deia… És una definició molt preciosa: “Què és la universitat?”. Diu: “És la dolçor de la vida en comú de mestres i deixebles en la cerca de la veritat”. Jo penso: “És això”. És a dir, es parla de la dolçor de la vida en comú, de mestres i deixebles en un mateix moviment. No cal utilitzar la paraula “veritat” si ens sembla massa majúscula, és igual. El cas és que no es parla de la competitivitat, no es parla de l’individualisme, no es parla dels beneficis, no es parla dels resultats. Es parla de la dolçor de la vida en comú. La dolçor de la vida en comú. Això és una meravella, perquè això significa que és una manera de viure. Que després, en el món del treball, tal com està estructurat avui, et trobes amb altres coses, d’acord. Inclús pots acceptar que en un moment no pot ser d’una altra manera o és difícil que es canviï d’una manera molt ràpida. Però, almenys, això sí que és a les nostres mans, preservar aquesta forma diferent de vida.
Aquesta diferència no és incompatible amb la juntura, diguem-ne, la unió, sinó al contrari. És a dir, quina és la condició de possibilitat que s’estableixin vincles, que s’estableixin relacions molt fortes? La diferència. Però són, efectivament, relacions. És a dir, són unions, són vincles, són juntures. A mi aquesta paraula també m’agrada molt, la d’“ajuntar”. Ajuntar no és confondre, ajuntar és unir. La confusió és una cosa que no ens va bé. Confondre és fondre, com si tot pogués formar part d’un mateix tot, valgui la redundància, com si tot fos un tot. No, això no reflecteix la situació humana. La situació humana queda reflectida quan no s’insisteix en totalitats del tipus que sigui, sinó quan s’insisteix en les juntures, en els ajuntaments. Els ajuntaments entre les persones, entre les cases, entre els pobles. Quan es té present una cosa així com una totalitat, en realitat aquí no es poden donar relacions, perquè, com a màxim, al si d’una totalitat només hi ha parts, i les parts són simples parts. No són, diguem-ne, entitats diferents. No són éssers diferents entre els quals es pot establir un vincle. La part, al final, és una mera part i, per tant, és una cosa en què pròpiament ja no es pot parlar de relació. Només quan hi ha diferència, hi ha possibilitat de relacionar-se i, per tant, quan no hi ha diferència, tot és un tot i l’ésser i el res coincideixen.
"Far atenció és cultivar una actitud"
La significació de “món”, en aquest sentit, s’assembla a la de “cosmos” en grec. “Cosmos” què era? Allò harmoniós, allò bell, allò just en el sentit d’allò ajustat. És a dir, la justícia està relacionada amb el que està ajustat, el que està ben unit. I resulta que els romans, quan utilitzaven la paraula “mundus”, van afegir, respecte als grecs, el sentit d’allò net. No? I aquest és el motiu pel qual, nosaltres, en el llenguatge normal, conservem una paraula que indica precisament això. És a dir, que indica el contrari d’això, que és la paraula “immund”. “Immund” significa, precisament, “el no món”. Per tant… I a què associem allò immund, és a dir, la immundícia? Als rebuigs, a la degeneració, a carregar-nos-ho tot de la pitjor manera possible. Aleshores, si immundícia és això, què és el contrari de la immundícia? Doncs crear món, generar món. És a dir, procurar que el món, és a dir, aquesta mena de bellesa, d’harmonia, de cosmicitat, de juntura, de justícia, sigui encara més món. Fer del món més món, és generar, a partir del que ens admira, a partir de les belleses que ens trobem, a partir de les harmonies que ens trobem, generar encara més, crear més món. És com crear més casa, fer que el món sigui més casa. Perquè, per parlar una mica mitològicament, les forces entròpiques, les forces de la disgregació, continuen sempre sent eficaces. És a dir, les coses que fem, les coses belles que fem, les coses belles que construïm, totes elles estan sotmeses al desgast. Si tu no les cuides, és com si un no es cuida a ell mateix, doncs estarà malament. Si nosaltres no cuidem el que construïm, això tendeix a petrificar-se. Tendeix a prendre moviments inercials ja molt, molt freds. Aleshores, tot el que fem, les escoles… Si creem o ajudem a crear una escola, això és una institució. Aleshores, podem dir: “Quina escola més bonica que hem creat, quin equip docent més ben compenetrat, que bé que es respira en aquesta escola, quin ambient tan amable…”. Molt bé, si això no es cuida, tendirà a desaparèixer. No només allò material, sinó que aquest ambient humà decaurà sense cap dubte. Què és fer més món? És, evidentment, construir més, construir més de tot el que valgui la pena. Però és també saber mantenir-lo valuós. Mantenir. “Mantenir” significa tenir entre mans, no deixar de tenir entre mans allò valuós. L’escola és també un exemple privilegiat d’això. No podem viure d’allò construït, hem de vivificar allò construït, i això és un repte permanent. No podem, simplement, anar a treballar d’una manera més o menys freda en una institució, pensant que aquesta institució ja té el teu sentit, oi? El sentit d’aquesta institució depèn de la teva capacitat de construir món, de generar món. I això, aquesta manera de parlar, jo crec que ens interpel·la moltíssim més. Interpel·la la nostra responsabilitat. No ens evadim en el futur, no fugim cap a aquesta mena de cosa indomable, anem cap al que és molt concret i és ara aquí mateix, perquè està relacionat amb els nostres oficis, les nostres dedicacions, les nostres vocacions, el nostre dia a dia. Això és concret i això és el que realment demana la nostra resposta, és a dir, la nostra responsabilitat. Fer escola és construir món.
"Fer escola és construir món"
Alguna cosa ve, alguna cosa ens toca i, d’aquest estar tocat, d’aquest estar commogut, sorgeix… Commogut, que és un moviment, d’aquest moviment de la commoció sorgeix un altre moviment, que és el de la passió. Nosaltres som éssers apassionats perquè, en primer lloc, som éssers commoguts. Aleshores, aquesta passió, aquest moviment, que és el moviment de viure, és el moviment anímic, és la vitalitat de la mateixa vida, aquesta vitalitat, com es cultiva? Com es fa més humana, com intento definir al llibre? Com es fa encara més humà el que és humà? Doncs la resposta és força senzilla. Hi ha dues accions, dos verbs principals d’aquest increment de la vibració, d’aquest increment de la passió, que són els verbs estimar i pensar. Estimar i pensar. És a dir, qui estima, viu més, i qui pensa, també viu més. No és que és visqui més llargament, sinó que es viu més intensament. Hi ha un… Com sempre, aquí la inspiració poètica és insuperable i, alhora, envejable. Hi ha un vers de Hölderlin en què, parlant de Sòcrates, posa en boca d’aquest savi les següents paraules. Diu: “Qui pensa el més profund, estima el més viu”. Doncs això, és a dir: “Qui pensa el més profund, estima el més viu”. Aquí hi ha els dos verbs principals, “estimar” i “pensar”, que són els que fan que la vida humana sigui encara més humana.