L’increïble poder dels nostres sentits

Diego Golombek. Moltes gràcies per aquests aplaudiments tan científics, tan espontanis, d’altra banda, però científics, sí, perquè els aplaudiments també són científics. El que us vull explicar és que la ciència es troba per tot arreu. No només es troba als records que tenim de l’escola, als llibres de text o als laboratoris on fem coses rares, sinó que es troba en cadascun de vosaltres, en cadascuna de vosaltres, en el micròfon pel qual parlo, en aquests llums, aquestes càmeres, els seients que teniu, la roba que teniu… I també aquests aplaudiments. Estava pensant que és estrany parlar de ciència. La ciència no es parla, la ciència es fa. És un oxímoron dir que parlem de ciència. I com es fa? Amb experiments. M’acompanyeu amb un primer experiment que ara estava pensant mentre entrava, i és cert. Us demano que, de nou, aplaudiu fins que us digui que pareu d’aplaudir. Endavant, aplaudiu. Més, més, més. Una mica més. Bé. Ha funcionat perfectament. Algú s’ha adonat de què ha funcionat? Per què us he fet aplaudir i per què us he demanat que seguiu una estona? A veure, com heu començat a aplaudir? Heu començat més o menys junts? Més o menys separats? Separats. Cadascú aplaudia al ritme que volia. I heu estat, quant? 15 segons, res. I, de sobte, heu començat a aplaudir tots junts. Sabeu què demostra això? Que sou un públic d’humans. Me n’havia d’assegurar. Perquè els únics que són capaços de sincronitzar-se a un ritme extern som els humans.

Hi ha experiments amb animals de laboratori, ho podeu fer, deveu haver vist papagais, etcètera, però al camp, a la natura, la sincronització és una cosa que ens defineix com a humans. Cantar, aplaudir alhora, ballar, amb l’excepció dels biòlegs, que no ens avenim amb aquesta part del món. Però és estrany que alguna cosa ens defineixi com a humans, científicament. Aplaudir, per exemple, fer soroll. D’on deu haver sortit això? Bé, no som els únics. També hi ha ximpanzés que aplaudeixen per cridar l’atenció. És una forma de dir: “Soc aquí”. I sembla que ho tenim des de fa molt molt molt de temps. D’aquestes coses us vull parlar avui. De la ciència, no que faig al meu laboratori, encara que una mica podem parlar també d’això, sinó de la ciència que hi és, encara que no ens n’adonem. Parafrasejant l’extraordinari científic Juan Lennon, John Winston Lennon, que va dir… No sé si ho recordeu, al seu darrer disc, Lennon fa una cançó al seu fill, a Sean Lennon, i li diu: “La vida és el que ens passa quan estem ocupats fent altres plans”. “Life is what happens to you”, etcètera. Bé, la ciència també. La ciència és el que ens passa quan no ens n’adonem, quan aplaudim, quan som a la cuina, quan som al bany, quan som a l’autobús… Passa ciència. La proposta per a l’estona que estarem junts, aprenent junts, és que no passi, que ens detinguem un moment a veure on hi ha ciència, que allà posem la lupa, el microscopi, la nostra atenció…

Així vaig començar jo a fer ciència. Jo soc biòleg, treballo en neurociències, treballo amb una part del cervell que mesura el temps, i us explico com vaig començar. M’havien donat una tasca, jo era molt jove, acabava d’entrar a la universitat, i el meu projecte d’investigació era mesurar la temperatura d’opòssums. Concretament, la temperatura rectal d’opòssums. Concretament, mesurada manualment. Així que us imagineu què era aquest jove mesurant la temperatura. Bàsicament, ficant un termòmetre al cul als opòssums, per dir-ho tècnicament. I vaig començar fent-me preguntes com qualsevol altre. No tenim res d’especial els científics, més que, professionalment, fer-nos preguntes. Ens convido, aleshores, a pensar una mica en la ciència quotidiana, la ciència que et passa quan no te n’adones. Així que parlem-ne. M’encanta, és el tema que més m’apassiona. Més enllà de la meva ciència, el que jo faig al meu laboratori, m’apassiona això, la ciència que et passa quan estàs tallant cebes, quan estàs fent un rostit, quan t’estàs banyant… Una operació molt recomanable per la ciència, d’altra banda. Passa ciència, no deixem que passi. En teniu ganes? En parlem? Endavant.

Susana. Hola, Diego. Soc la Susana i et vull fer una pregunta. Has parlat bastant de la ciència i com la ciència es connecta amb el fet d’ajudar-nos a generar decisions més creatives. Aleshores, la pregunta que jo em faig és: què opina la ciència sobre la creativitat? A veure si tu ens ho pots explicar una mica i si hi ha una fórmula científica perquè puguem ser més creatius.

Diego Golombek. Molt bona pregunta, i saps que sí? Saps que la resposta és, sorprenentment, sí? Perquè penses… A veure, qui pensa en les idees? Qui és creatiu? Bé, els filòsofs, no ho sé, els creatius, els de ‘Mad Men’… Recordeu que estaven sempre pensant noves coses? No, els científics també, els neurocientífics també i els psicòlegs i les psicòlogues, per descomptat, també. I hi ha molta ciència de la creativitat, que té uns quants anys, jo et diria que és de la meitat del segle XX fins ara, i ha avançat molt en les noves tècniques per entendre què passa al cervell. I t’ho podria resumir. Hi ha una recepta científica per a la creativitat, i té simplement quatre ingredients, que són treball, treball, treball, disrupció. Sembla molt simple, però no és tan simple. Resulta que res sorgeix del no-res. No existeix una musa que et bufa una idea a l’orella, que se t’apropa i et diu: “Ara ves per aquí”. No, no, de cap manera. Has de ser expert en els temes que controles, i això s’aconsegueix amb treball, treball, treball. Ser obsessiu amb el que controles. De fet, el gran Louis Pasteur deia: “La inspiració només ve a les ments preparades”. Per què? Doncs sí, a vegades se’ns acudeixen grans idees, però depèn del que hàgim pensat abans, però aquí ve la disrupció. I hi ha proves, hi ha força evidència d’això, que quan ens fem experts en un tema, les diferents qüestions que anem acumulant es troben a diferents llocs del cervell, a diferents escorces o el que sigui. I quan et permets moure’t d’aquest lloc, passejar, sortir a prendre alguna cosa amb un amic, dutxar-te, conduir per un lloc diferent, qualsevol cosa que et tregui d’aquesta rutina, potser, només potser, s’ajunten aquestes idees que estaves condensant d’alguna manera durant tot aquest treball.

I aquí es produeix la creativitat. I hi ha molts exemples d’això, hi ha molts exemples quotidians, de nou. No us passa a vosaltres, que esteu treballant, treballant així, “No pot ser”, i, de sobte, us apareix una idea? No, no ve del no-res, ve de tot el que heu treballat prèviament. La disrupció sola no et garanteix res, no és que sortireu a prendre alguna cosa i se us acudiran idees. I tampoc el treball sol t’ho garanteix. I en tenim tants exemples en la història de la ciència, inclús hi ha exemples… Als historiadors de la ciència els encanta parlar dels somnis, científics i científiques que van somiar grans coses i expliquen una mica això. Per exemple, un gran científic anomenat Kekulé, un químic orgànic alemany. L’acudit dels químics és: “Kekulé i el seu fill… “. Perdó, això… No ho sé. Ai, perdó, talleu, talleu. Bé, resulta que Kekulé havia de trobar la fórmula del benzè. El benzè és el que hi ha als encenedors dels cigarrets. I va treballar molt en això i no en trobava la fórmula. I explica Kekulé que una nit va somiar en un monstre mitològic: l’uròbor. L’uròbor és la serp que es menja la cua. Potser l’heu vist en algun gravat o en algun quadre. Es va despertar i va dir: “És clar, soc un tarat. Jo estava buscant el benzè, com si comencés aquí i acabés aquí. I si és un uròbor? Si es menja la cua? Si és circular?”. Aquest mateix dia va fer els experiments, va fer els càlculs i va trobar el primer compost rodó de la química orgànica, el primer compost cíclic, i va obrir una nova porta per a la química.

Deu ser veritat? Va somiar en els uròbors? Direm que sí, per què negar-ho? Però qualsevol de nosaltres somia en els uròbors, es desperta i diu: “Ostres, se m’ha assentat malament el menjar”. No pensa en una fórmula rara. Per què ell ho va poder fer? Perquè estava treballant, ho he dit ràpidament, però el que és important de la història és que estava treballant de valent en el tema. I ens passa a tots. Tots som científics en aquest sentit. Tots podem combinar diferents idees, portar-les al mateix lloc i aconseguir alguna cosa innovadora. Per què? Perquè hem treballat, treballat, treballat i ens hem impregnat d’aquest treball. Molt senzillament, això és un resum de moltes investigacions de la ciència de les idees, de la ciència de la creativitat.

Ginette. Hola, Diego, com estàs? Em dic Ginette. Et volia preguntar si podem reprogramar la nostra ment, el nostre cervell, per ser més eficients i, potser, potser, més feliços en la nostra vida quotidiana.

Diego Golombek. Mira, saps què? Contràriament al que la majoria de nosaltres hem estudiat a l’escola, per tant… Almenys jo, quan era a l’escola. El mite, la veritat d’aquell moment, era que, al cervell adult, les neurones que moren no es recuperen. Avui sabem que no és així, al contrari. Existeix neurogènesi al cervell adult i les converses entre les neurones canvien permanentment. És tan complex això. Hi ha gent que diu que no ho entendrem mai. Jo crec que sí, trigarem una mica, però què tenim aquí dins? Tenim nombres, tenim nombres astronòmics, tenim 100.000 milions de neurones. No es pot pensar en 100.000 milions d’alguna cosa, genera torticoli, et mareges amb això. I no només això, aquestes 100.000 de neurones parlen entre elles, es comuniquen entre elles, i resulta que cada neurona parla amb una mitjana d’altres 1.000. És a dir, que parlem de 100.000 milions amb tres zeros més. No sé ni com es diu aquest nombre. I no només això, resulta que les converses entre les neurones canvien permanentment. Això es diu neuroplasticitat o plasticitat neuronal. I, insisteixo, passa tot el temps. No venim prefabricats amb una idea i aquí queda, sinó que, permanentment, el nostre cervell es va reprogramant. Per descomptat, hi ha coses que ajuden a reprogramar-lo. I una cosa que no ajuda, tot i que es troba a l’imaginari popular, és el que es diu gimnàstica mental. Fer molts sudokus, molts mots encreuats et transforma en una experta “sudokòloga” o “encreuòloga”. No necessàriament extrapola altres funcions.

Saps què és el que sí que funciona per millorar aquestes funcions, aquesta gènesi de noves neurones o noves converses entre neurones? El mateix que et diu un cardiòleg és el que et diu un neuròleg, l’exercici físic moderat. L’exercici físic, que el cos estigui bé, fa que el cervell es pugui programar millor. I això ho sabem fa relativament poc, per tant, tenim excuses aquells que no ens agrada l’exercici. Tenim excuses. Abans no se sabia. Així que és permanent aquesta reprogramació. I ara preguntaves per, més enllà de la reprogramació, la felicitat. Què podem fer per ser feliços? Us he dit al principi: “Parlar de ciència no té sentit”. La ciència es fa i es fa amb experiments, i us proposo, aleshores, un nou experiment. És molt senzill. No sé si teniu un llapis o un bolígraf a mà, possiblement no. Si no, un dit. I, si no teniu un dit, el dit del veí. És el mateix. Aleshores, amb aquest llapis, bolígraf, dit, dit del veí, us demanaré que feu aquest experiment. Així, us vull veure a tots així. Esteu preciosos, ho sabeu? Ara, la pregunta és: no us sentiu millor? Mentiu, digueu que sí. Si no, s’acaba l’experiment. Control, experiment. Quan feu això… Com que no? Com que no? Què has estudiat avui? Què faig així? Estic fent l’esforç d’un somriure. És el mateix. Fer això o això és el mateix. Aquests músculs diuen al cervell que ho esteu passant bé. Aleshores, és el millor antidepressiu possible.

Ara la vida em somriu. Això no és nou. És una cosa que va descobrir el fundador, el pare de la psicologia experimental, William James, el germà de Henry, el novel·lista Henry James, que va dir: “Ho tenim tot equivocat. Nosaltres pensem que primer ens emocionem i després actuem. Primer estem contents o feliços i després somriem”. I ell va dir: “És al revés”. Primer actuem i després el cos ens convenç que estem emocionats”. Per això, l’experiment tan senzill és que forcem el cos a una situació particular, aquesta, i aquests músculs diran al cervell: “Mira, ho està passant bé, que estrany, no?”. O bé, podem fer el contrari. Posar cara d’enutjats i ara ho passarem com “el orto”, diríem a l’Argentina, com el cul, a Espanya. Aquests músculs diran al cervell: “Ho estàs passant malament”. Aleshores, consell per ser feliços: actuar com si estiguessis feliç. Sembla estrany, sembla màgia. No, no ho és. Per descomptat, això no és suficient. També busquem situacions en què siguem feliços. Però una mica ajuda. Forçar aquesta actitud corporal davant alguna cosa i el cervell, d’alguna manera, busca dreceres per passar-ho millor. Després, per descomptat, busquem la felicitat. I l’últim que et dic és que… Un dels experiments més famosos del món és l’experiment de felicitat de Harvard, el “Harvard Happiness Study”. És un dels experiments més antics, es fa la dècada de 1930. Se segueixen moltes persones al llarg de tota la seva vida, i ara se segueixen els seus fills i els seus nets, per veure què ens pot predir la felicitat d’aquesta gent. I un pot pensar, no ho sé, tenir més diners? No. Tenir més salut? No, la salut tampoc. El que més prediu la felicitat són les relacions humanes significatives. Per tant, si volem perseguir la felicitat, hem de tenir bones relacions. Hem de tenir bons amics, bones relacions de parella, de família, de feina… Això no sé si te la garanteix, però sense això, no assoliràs la felicitat. Així que és això i allò.

Mujer. Hola, Diego, molt de gust. Tu dius que els éssers humans no només som un cervell amb potes, sinó, cito textualment, “també som rellotges ambulants”, i et volia preguntar exactament a què et refereixes amb això.

Diego Golombek. Que som un cervell amb potes té a veure, és una metàfora, és clar, amb el fet que el més important que som és el cervell. El cervell és el que controla el cos, les emocions, la presa de decisions… Però, és clar, el cervell en el marc d’un cos. I ara sabem moltes més coses. Ara sabem que ni tan sols el nostre cos és tot nostre. Tenim visites. Tenim més cèl·lules estrangeres que nosaltres mateixos. Tots els bacteris, tot el microbioma. I ara estem començant a entendre com parla aquest microbioma amb el cervell. Per tant, sí, en som molts al nostre cervell. Però hi ha una petita part del cervell que mesura el temps i diu al cos quina hora és. Es diu rellotge biològic. Jo estudio aquesta part del cervell. I aquesta part del cervell fa que siguem, gairebé et diria, persones diferents al llarg del dia. No ets la mateixa persona al matí, a la tarda o a la nit perquè el teu rellotge biològic envia senyals diferents al cos. Prens un remei al matí i funciona de manera diferent si el prens a la nit. Et fan una anàlisi clínica a diferents hores i els valors seran diferents. El teu cor, els teus pulmons, els teus músculs, la teva predisposició a fer exercici o a fer un examen canvia al llarg del dia per l’acció d’aquest rellotge biològic. És clar, no som tots iguals quant al rellotge biològic. Hi ha persones que són més matineres, que s’aixequen molt d’hora i funcionen molt bé, funcionen molt bé al matí i, a la tarda, ja no, ja no volen fer gaires coses.

En l’argot, anomenem aquestes persones “aloses” per una au que canta molt d’hora. I, d’altra banda, hi ha persones que els costa molt despertar-se al matí, i veig que hi ha diverses que diuen… I després, a la tarda, comencen a estar millor. Els anomenem “els mussols”. Fins i tot hi ha casos d’aloses molt extrems, persones extremadament matineres, que coneixen una persona mussol molt extrem, una persona extremadament vespertina, i es casen. En aquesta ocasió, els fills són un miracle. No hi ha forma d’explicar-ho biològicament, clarament. Però conèixer el teu rellotge biològic, conèixer el tic-tac del teu rellotge biològic et permet ser més eficient, ser més feliç, atenent la pregunta anterior també, perquè l’estat d’ànim també canvia al llarg del dia, i estar sincronitzat amb tu mateix i amb la natura. Nosaltres tendim a estar dessincronitzats amb el món perquè el nostre rellotge biològic marca una hora i la societat en mana una altra. Segurament, tots vosaltres us desperteu amb alarma al matí. Tots ho fem, oi? Això vol dir que no ens despertem en l’horari en què el nostre cos es voldria despertar, excepte en casos extrems de persones molt aloses, possiblement. Això vol dir que estem dessincronitzats. Això té un nom tècnic, es diu jet-lag social. Vosaltres sabeu què és el jet-lag, molt conegut. És quan voles travessant fusos horaris i, quan arribes a la destinació, l’horari del món és diferent de l’horari teu i trigues uns dies, estàs mig zombi, fins que, finalment, et sincronitzes. Et pot passar sense moure’t de casa teva. Per què? Perquè el teu rellotge biològic no respon a l’horari social. L’exemple típic del jet-lag social, els i les adolescents que estan literalment adormits al matí perquè, pel seu rellotge biològic, tenen l’hora en retard, apunta un horari més tardà.

No seria un problema si no fos perquè, l’endemà, l’institut, l’escola secundària, comença molt d’hora al matí. A l’Argentina, per exemple, l’escola secundària comença a les 7.20 h, 7.30 h del matí, i els nois i noies estan literalment adormits, no figurativament. Li fas un electroencefalograma i aquests nois estan dormint. Si poguéssim escoltar el rellotge biològic i fer polítiques públiques en funció d’això, estaríem molt millor. Les classes començarien una mica més tard. No és que vulguem que comencin a les 10 del matí, però a les 8, 8.30 h, seria extraordinari. El mateix quan has de treballar en diferents torns. Les professions que han de treballar una setmana de dia, una altra a la vesprada, una altra a la nit… Els torns rotatius. Les persones que fan guàrdies, les metgesses, els infermers, la gent de seguretat o el que sigui. No estem preparats, no venim preparats de fàbrica per fer-ho. Estem preparats per a un món que ja no existeix. Un món que té dies i nits predictibles, té estacions predictibles, i nosaltres som éssers diürns. Evolucionem per estar actius de dia i per estar adormits i segurs durant la nit. Bé, això ho hem trencat. I les conseqüències són que estem de mal humor i, a més, emmalaltim molt més. Si anem en contra d’aquest rellotge biològic, la nostra salut se’n ressent. Per això, hem d’escoltar el rellotge biològic, i per això som rellotges amb potes. Tot el que fem no ho fem només en l’espai, ho fem en el temps. Això ho estudiem nosaltres, els cronobiòlegs, i som meravellosos, com podeu veure, com a científics. Esteu perdent efusivitat. Esteu perdent efusivitat.

Milton. Hola, Diego, soc en Milton. Et volia preguntar: com influeix aquest rellotge biològic en la presa de decisions i què ens recomanaries per reprogramar-lo amb més rapidesa?

Diego Golombek. Excel·lent pregunta, perquè una cosa en què influeix el rellotge biològic és en la nostra cognició. Per exemple, per prendre decisions. És una cosa que estudiem al laboratori. Si, per exemple, passes la nit sense dormir, has estat de guàrdia o has dormit malament, les teves decisions seran més errades que de costum. Sempre són errades, sempre són més subjectives que objectives. Però el son influeix moltíssim en aquesta presa de decisions. I, potser, prens decisions diferents al llarg del dia. Saps com ho vam estudiar fa uns anys amb uns col·legues? Vam estudiar gent que juga als escacs, però per internet, hi juga de manera virtual. I resulta que els escaquistes estan força sonats. No sé si en coneixeu cap. I juguen al llarg del dia. Hi ha gent que juga al matí, a la tarda, a les tres de la matinada, a les quatre de la matinada… I vam poder estudiar la presa de decisions en funció de l’horari en què es prenia la decisió. Perquè la gent que sap d’escacs, no és el meu cas, posa un nombre a cada decisió dels escacs. “Aquesta ha estat bé, aquesta ha estat més o menys, aquesta ha estat dolenta”, en funció de com ha seguit la partida. I aquestes decisions, la força d’aquestes decisions ha variat al llarg del dia. I saps de què depenia? Del rellotge biològic. Es podia predir quines persones… Una cosa trivial, potser, una cosa de sentit comú, la ciència a vegades és posar nombres al sentit comú. Es podia predir que les persones més aloses, les persones més matineres, prenien millors decisions durant el matí i pitjors decisions a la nit, i viceversa amb les persones més mussols. Així que el rellotge biològic, clarament, influeix en això. I l’altra pregunta que em feies és com reprogramar, com millorar el rellotge biològic.

Primer, escoltar-lo, sens dubte. Escoltar el rellotge biològic, saber que rendeixes millor, et sents millor, i tractar d’adequar la teva situació laboral, escolar i familiar a això seria ideal. A vegades, no podem, clarament. Resulta que el rellotge biològic no està complet si no conversa amb l’ambient, si no es comunica amb la natura, si no se sincronitza amb la natura… I el principal sincronitzador del nostre rellotge és la llum. La llum solar o la llum artificial. Per tant, una de les millors coses que pots fer és exposar-te a la llum al matí, però no a qualsevol llum. Resulta que la llum d’hora al matí avança l’horari del rellotge biològic. La llum a últimes hores de la tarda retarda l’horari del rellotge biològic. Aleshores, si saps que has d’ajustar el teu horari intern, avançant o retardant el teu rellotge biològic, hauràs de pensar a quina hora m’he d’exposar a aquesta llum. I dic la llum del dia i no la llum de la nit. Perquè la llum de la nit, la llum que tots portem al llit, ningú dorm sol, tots dormim amb pantalles: pantalles del telèfon mòbil, de la tauleta, de l’ordinador, de la televisió… És la llum dolenta. Al camp, a l’Argentina, hi ha la faula de la llum dolenta: “Allà lluny, ho has vist, Zoilo, sí, la llum que…”. La llum dolenta és la que t’endús al llit. Aquesta tauleta, aquest mòbil que t’endús al llit, com tots ho fem, diu al rellotge biològic que és de dia. “Continua, no hi ha problema”.

Per tant, retardes el teu horari de son i el teu son no és tan bo. I, si no us convenço amb això, tinc una altra cosa per convèncer-vos. Resulta que la llum, encara que sigui una llum molt molt petita… Per exemple, estàs mirant la televisió, mirant la tercera temporada d’una sèrie i t’adorms. Aquesta llum petita, que tens a uns pocs metres, també pot afectar el teu rellotge biològic. I sabeu què més? Engreixa. Ho heu vist? No eren els raviolis, no era el rostit. Era la tele encesa al matí al dormitori. Aleshores, la tele s’ha d’exiliar. Tant de bo poguéssim exiliar les pantalles del dormitori. És molt difícil. Almenys, retardem-les. Necessitem dormir amb el mòbil aquí al costat? Ens trucaran a les tres de la matinada d’Estocolm per dir-nos que hem guanyat el Premi Nobel? No, difícil a hores d’ara, oi? Que sigui més lluny, no passa res. Perquè és molt temptador tenir-lo aquí i encendre’l. La tauleta o el que sigui. Aleshores, primer la llum per sincronitzar bé. Exercici físic? Sí, sens dubte, però durant el dia. Durant el dia, l’exercici físic i l’exposició a la llum et fan que després dormis molt millor. El menjar també, és clar. Has de… El vell refrany, el vell adagi d’“esmorzar com un rei, esmorzar com un príncep, etcètera”, funciona. És cert per al rellotge biològic. Si poguéssim separar l’horari del sopar, l’horari nocturn del sopar, de l’horari d’anar a dormir, dormiria molt millor. A Espanya, això és més difícil perquè Espanya és un país noctàmbul, és un país mussol. I nosaltres, a l’Argentina, ho hem heretat. Tenim el mateix costum de sopar tard i sopar prop de l’horari de dormir.

Això no és bo. I, a més, el sopar, tant a Espanya com a l’Argentina, és el menjar més fort. És el moment en què es reuneix la família o es reuneixen els amics. Aleshores, ho fem tot malament, per dir-ho en termes senzills. Hauríem de sopar més d’hora, no com una sèrie escandinava, no us preocupeu, no hem de sopar a les sis de la tarda. Més d’hora i més lleuger. Hi ha molts altres exemples de què fer. El dormitori ideal, per exemple, per a això, és un dormitori fosc, pel que ja us deia, perquè molt poca llum pot influir en el fet de dormir malament o que els ritmes biològics no se sincronitzin bé. Òbviament, silenciós. I sabeu què més? Temperat. A la nit, necessitem que baixi la temperatura del cos perquè el rellotge biològic estigui bé. Aleshores, si durant l’hivern posem moltes estufes o mantes, ni funcionarà això. No us dic que tingueu fred, de cap manera, però tampoc que moriu de calor. Finalment, fixa-t’hi, tots els consells que us dono de com millorar la sincronització del rellotge biològic són, insisteixo, consells de sentit comú, consells d’àvia. I ja sabem que les àvies sempre tenen raó. Per tant, no volem lluitar contra el sentit comú. Cal dormir bé, no només per dormir bé, sinó per estar bé de dia. I, per això, el rellotge biològic ha d’estar fort i ben sincronitzat.

Gino. Hola, Diego, com estàs? Et volia preguntar quines funcions vitals compleix el son i com afecta a la nostra salut mental i física.

Diego Golombek. Excel·lent. M’encanta la paraula que has utilitzat, “vital”. Perquè el son és vital. El són no és apagar-se, simplement, i descansar. El son és vital i ho sabem des de fa molts anys. Fa molts anys, es van fer experiments, avui no es fan per qüestions ètiques, hem canviat la forma de pensar això, en què es privava animals de laboratori del son, no se’ls deixava dormir. Podeu pensar: “Els deuen passar coses”. No, morien, i morien en dues setmanes. De la mateixa manera que mor un animal si no menja. Conclusió: dormir és tan vital com menjar. No anem a aquests extrems de privar de son. Però pensem què passa si dorms malament, dorms poc o dorms a deshores. La resposta al que em preguntes, Gino, té a veure amb… L’experiment seria… Jo sabré què passa amb el son quan no en tinc. Hi ha un neuròleg extraordinari, el meu preferit, un dels meus herois, es deia OIiver Sacks. Potser us sona, hi ha una pel·lícula que es diu ‘Despertar’, de 1980, en què Robin Williams fa d’Oliver Sacks. Extraordinari. En un dels llibres, Sacks diu: “La paraula preferida de la neurologia és ‘dèficit’”. Per què? Perquè gairebé tot el que sabem sobre el cervell és quan alguna cosa va malament, quan hi ha una lesió, un trauma o el que sigui. Per tant, com podem saber quina és la importància vital del son? Què passa quan no en tenim? Passa de tot. Primer, òbviament, estem somnolents. Si no dormim bé, dormim a deshores o dormim poc, l’endemà tenim son, és el més obvi. Segon, no tan obvi, estem de mal humor. El son influeix en l’estat d’ànim, com tot el món sap.

Quan no dormim bé… No us apropeu a mi, perquè us lladraré, no us parlaré. Però no només això. Com hem vist fa una estona, la llum a la nit i la manca de son nocturn incideixen en el metabolisme. Per exemple, engreixem més. I si això es fa crònic… Important. Totes les coses que us dic és quan la manca de son és crònica, no quan és aguda. No passa res si una nit surts de marxa i no dorms, si et quedes treballant o estudiant algunes vegades. El problema és quan passa a ser crònic. Per exemple, engreixes. I pot ser una predicció que pots desenvolupar malalties importants, com diabetis o síndrome metabòlica, si això és molt crònic. Però també passa que el son consolida la memòria i l’aprenentatge. Per aprendre bé alguna cosa, cal dormir. Per tant, si tens un examen l’endemà, el pitjor que pots fer és la nit heroica, quedar-te estudiant tota la nit. És la garantia que no recordaràs res. I jo us recomanaria: estudieu alguna cosa, dormiu i pregueu que us preguntin això a l’examen, perquè això ho recordareu. Però no només això. També ens posa, més o menys, susceptibles a malalties en general. El son enforteix el sistema immunitari. Per tant, si no dorms bé, amb aquestes condicions, és més possible que agafis una infecció. D’alguna manera, el teu sistema immunitari estarà més feble per defensar-se d’un bacteri o d’un virus si no has dormit bé. I moltes altres coses. Creixem durant el son. L’hormona de creixement, a l’etapa de creixement, a l’etapa de la pubertat, se secreta si dorms i de nit a l’obscuritat. Si no dorms, no hi ha obscuritat o no ocorre en l’horari adequat, l’hormona de creixement no se secreta bé i la gent no creix com correspon. Durant el son, també es repara el cos. Perquè tens energies per fer-ho. Durant el dia, utilitzem energia per a tot.

Per córrer, per buscar coses, per treballar, per menjar, etcètera. A la nit, part d’aquesta energia repara el cos. No només repara el cos, expulsa les substàncies tòxiques. Fixa’t en la importància que té el son, i tot això ho sabem per experiments de privació de son tant en animals com en humans. Per tant, recomanació, no arribem a aquests extrems. És important explicar-ho, perquè la gent no ho sap. La gent pensa que el son és un luxe. Si el tinc, el tinc, i si no, no passa res. No, no és un luxe, és una necessitat, i les proves són aquestes. Si no el tens, emmalalteixes, tens més accidents, ets menys productiu… I l’últim que t’explico és que també té conseqüències econòmiques. Pots calcular quant costa a un país, a una societat, la manca de son. La mitjana és d’entre un 1% i un 3% del producte interior brut. Molts diners. Ho acabem de calcular per a l’Argentina i el resultat és que la manca de son, amb les dades que tenim de son de l’Argentina, costa al país, o bé es podria estalviar, que és una altra forma de pensar-ho, un 1,3%, 1,27% del producte interior brut. Són molts diners. Per tant, el son també ha de ser una política pública. No és només una qüestió de salut, és una qüestió que influeix en tota la societat. Així que, bé, espero convèncer-vos una mica. Vosaltres en sou uns quants, així que, a partir d’ara, si dieu a deu persones que han de dormir i, després, aquestes ho diuen a altres deu persones, i així, successivament, i tots m’escriviu… Si tots m’escriviu en un moment amb un xec a nom del laboratori, crec que dormirem molt millor.

Mujer. Hola, Diego. Parles sobre l’enorme impacte que té el son en tots els aspectes de la nostra vida. Ens trobem en una època d’informació i de desinformació. Quins mites t’agradaria eliminar per sempre respecte al son?

Diego Golombek. N’hi ha molts, realment. És molt bo estudiar mites perquè n’aprens moltíssim, tractant de desmitificar aquests mites. Per exemple, hi ha tota una branca de neuromites, de mites del cervell. També hi ha somnomites. Somnus, el déu del son. Hipnos, el déu del son. El principal és que, quan dormim, tot s’apaga. El cervell s’apaga perquè puguem dormir. És fals, ocorre tot el contrari. El son és un procés actiu. Per dormir bé, s’han d’encendre àrees del cervell. Si no s’encenen aquestes àrees, no dormim bé. Aleshores, és al revés del que la gent pensa. No t’adorms apagant-ho tot. Cal encendre el son. Hi ha un conte bellíssim que us recomano molt, de Ray Bradbury, l’escriptor de ciència-ficció, un conte infantil. Es diu ‘La nena que va il·luminar la nit’. I parla una mica d’això, de les coses que cal il·luminar perquè la nit es pugui encendre realment. Així que, primer mite: el son no és apagar-se. Després, hi ha molts altres mites. Per exemple, el mite de “No despertis un somnàmbul”. No, perquè mor si el despertes. Al contrari, el somnambulisme no és res greu. Hi ha diferents graus de somnambulisme. El més comú és molt tènue, és gent que parla al llit, com a molt, seu al llit. Després, existeixen alguns que caminen. És rar que existeixi el somnambulisme dels dibuixos animats, que va així cap a la nevera i es prepara un sandvitx. Això és rar, sospiteu. Sospiteu si algú de la família va cada nit a preparar-se alguna cosa per menjar. Però no és gens greu despertar-los.

D’altra banda, és necessari, sobretot, si caminen. Per què? Perquè es faran mal. Si una persona està adormida, literalment adormida, i, efectivament, camina, caurà a l’escala, ensopegarà. Si surt al carrer, pitjor. És rar que això ocorri. Per tant, sí, amb molta estima, amb molt d’amor, desperteu-los, acompanyeu-los novament al llit perquè puguin agafar el son de nou. Després, hi ha molts altres mites al voltant dels sons, ja que parlem del son. Una part del son són els somnis. Primer, que algunes persones somien i d’altres no. Fals, tots somiem. El que ocorre és que no tots recordem els somnis. Si vosaltres teniu l’oportunitat de veure algú dormint al llit, veureu que, cada cert temps, aquesta persona, profundament adormida, començarà a moure els ulls molt ràpidament. Això es diu, fixeu-vos que poètics que som els científics, moviments oculars ràpids. Podrien buscar un altre nom. O, en anglès, “ràpid eye moviment”, REM, com la banda de rock. Resulta que, si despertes una persona quan està movent els ulls molt ràpidament, és probable que t’expliqui què estava somiant. Si la despertes en qualsevol altre moment, és molt menys probable.

No vol dir que no estigui somiant, però és molt més probable que ho recordi. I això, curiosament, ens passa a tots diverses vegades a la nit. Somiem unes quatre o cinc vegades per nit. Si recordem un somni, és l’últim. És l’últim període REM que ocorre just abans de despertar-nos. Els altres, possiblement, s’han quedat totalment apagats. Mite tercer o quart. Ja he perdut una mica el compte. El son afavoreix la creativitat. Aquest és vertader. Aquest és dels vertaders. Relacionat amb una pregunta que m’heu fet fa una estona de consells per a la creativitat, el son ajuda molt. Dormir sobre un problema pot fer que l’endemà et despertis amb la solució. Hi ha dos moments, hi ha dues fases en el son que són particularment propiciadores de la creativitat. El moment en què estàs a punt de dormir i el moment en què t’acabes de despertar. Aquí és quan se t’acudeix la idea meravellosa amb què dominaràs el món. El problema és que te n’oblides de seguida. Per això, no estem tots dominant el món cada dia, finalment. Solució a aquest problema que ens passa a tots: llibreta al costat del llit. Funciona, estranyament. És clar, cal fer-ne un hàbit. Tens la llibreta al costat del llit. Quan et despertes, hi ha aquesta idea i l’anotes. O, quan estàs a punt d’adormir-te, l’anotes. Els primers dies, quan us desperteu, veureu la llibreta i direu… No dirà absolutament res, no entendreu res. Però si en feu un hàbit, hi ha diversos “papers” al respecte, direu que sí, efectivament, hi ha una idea nova o alguna cosa que et dispararà durant el dia més creativitat.

I així moltes altres. Si es poden induir els somnis? La resposta és sí. Es pot aprendre a fer somnis lúcids. Són aquestes persones, molt poques, entre un 5% o un 10% de la població com a molt, que poden dominar els somnis. Poden fer una mena d’escull la teva pròpia aventura. Bé, escull el teu propi somni. Vull anar per aquí, vull anar per allà. Sé que estic somiant. Ja que hem parlat de literatura, també us recomano un llibre bellíssim d’un escriptor nord-americà anomenat Jesse Ball, que és un llibre molt molt petit, que és justament sobre somnis lúcids. Un llibre entre la ficció i la no-ficció, que és molt interessant per llegir. Així que els somnis són una màquina de mites per totes bandes. Són premonitoris? No, no són premonitoris. Tendeixes a somiar el que et va passar ahir o el que va passar la setmana passada i ho uneixes de maneres estranyes. Últim mite que t’explico. Com dir-ho? Dormir és morir una mica. Fixa’t que el déu del son, Hipnos, en la mitologia grega, era el germà de Tànatos, el déu de la mort, i els dos vivien a l’inframon. No, no és el germà de la mort, de cap manera. Però per què ens ve aquest mite? Perquè hi ha alguns fenòmens del son que s’assemblen bastant. Hi ha una cosa que es diu paràlisi del son, que ocorre quan et despertes i no et pots moure, però ets conscient que t’has despertat. És relativament comú en l’adolescència, la primera joventut, i, després, en general, espontàniament desapareix. Les primeres vegades que li passa a la gent, la gent narra: “Bé, ja està, m’he mort, ja està, s’ha acabat, què hi farem? Bé, era això, no era tan dolent. Però, bé, què hi farem?”. I uns segons més tard, que et semblen interminables, et pots començar a moure. Aleshores, cal desmitificar també la paràlisi del son. No és res greu, excepte la part psicològica. Has d’aprendre a relaxar-te, a pensar, a comptar ovelles, si és necessari, no per adormir-te, sinó per despertar-te, en aquest cas, i, un moment més tard, et podràs despertar. I així podríem continuar parlant una estona llarga, però perseguim els mites. Els mites són una forma d’explicar les coses inexplicables, d’explicar el que som com a humans, incloent-hi el que li passa al cervell i, en aquest cas, el que li passa al son.

Aymen. Hola, Diego, com estàs? Soc l’Aymen. Havia llegit que havies comentat el següent, que em sembla superinteressant, que era que el món no existeix, el que existeix són els nostres sentits, que ens parlen sobre el món. I el que passa és que jo volia saber com els nostres sentits arriben a modificar la nostra percepció d’aquest món.

Diego Golombek. Uf, quina pregunta. Això ens farà marejar-nos una mica. Fixa’t que, en el sistema nerviós, en la psicologia de la percepció, hi ha dos conceptes totalment diferents, que són el de sensació i percepció. Sensació és quan un estímul impacta en els teus sentits. Ve llum i impacta en la meva retina o ve un so i impacta en el meu timpà, la meva oïda. La percepció és l’explicació d’aquesta sensació, la interpretació d’això. Per exemple, pots tenir la sensació d’unes taques blanques sobre un fons blau, un fons celeste, i la percepció d’un cel amb núvols. A vegades, es confonen l’un amb l’altre. A vegades, hi pot haver percepció en absència de sensació. Com pot ser això? Sembla estrany. Com pots percebre una cosa si no hi ha un estímul allà fora? Per exemple, algú recorda el conte d’‘El cor delator’ d’Edgar Allan Poe? És un conte extraordinari, com tots els contes de Poe, on hi ha un senyor que ha assassinat un altre, l’ha amagat, l’ha enterrat a casa seva. Passa la policia per la casa d’aquest senyor, però, per un altre motiu, li venien a preguntar si havia sentit alguna cosa estranya. No el venien a acusar, però aquest sentia tanta culpa que, de sobte, comença a sentir el cor de la persona que havia matat. Fort, fort, cada vegada més fort fins que confessa: “Sí, sí, he estat jo, que parin aquest cor, si us plau”. Percep el cor, però, òbviament, no hi ha sensació. Acabem de parlar dels somnis. Els somnis no són una mica percepció sense sensació? Somies en una persona, en una casa. Bé, no veus aquesta persona i aquesta casa, la perceps. Així que separem aquests dos termes. Però, anant específicament a la teva pregunta, et vull portar un poeta que alguna vegada va escriure una cosa extraordinària, que va dir: “Si les portes de la percepció s’obrissin, tot li apareixeria a l’home com és: infinit”. No esteu tremolant, no us esteu pixant.

Ho torno a intentar: “Si les portes de la percepció s’obrissin, tot li apareixeria a l’home com és: infinit”. Què vol dir això? Les portes de la percepció, de fet, van donar el nom a una gran banda de Califòrnia els anys 70, The Doors. El nom The Doors, de Jim Morrisson, el va agafar d’un llibre anomenat ‘Les portes de la percepció’. Molt important, per a la ciència, aquest detall, és clar. Què vol dir aquesta frase? Les portes de la percepció són els sentits. I els sentits són mentiders. Menteixen, roben coses que són al món i fan aparèixer coses que no són al món. Per exemple, aquí, entre nosaltres, hi ha ultrasons, però el nostre sistema, la nostra porta de la percepció, no escolta, no capta ultrasons. Aquí, entre nosaltres, hi ha raigs ultraviolats, hi ha raigs infrarojos. La nostra porta de la percepció no els capta. Inventen coses que no hi són i roben coses que sí que hi són. Fem un petit experiment. Us demano que premeu lleugerament un ull del costat del nas. Així, lleugerament, que no surtin volant els ulls. Segurament, sentiu que us toqueu els ulls, oi? Però, a més, veieu alguna cosa? Veieu alguna taca? Segurament, esteu veient una taca. Pot ser blanca, pot ser negra, no importa. Aquesta taca no existeix. No hi ha una sensació, no hi ha llum que provoqui aquesta taca. Ara, l’explicació és molt senzilla. Finalment, es tracta que, en prémer l’ull, esteu deformant els fotoreceptors, i l’únic que pot dir un fotoreceptor al cervell és: “Hi ha llum, he vist llum i he pujat”, bàsicament. Aleshores, aquesta taca la inventen els sentits i, a vegades, roben coses. Un altre experiment, us demano que… A veure, a veure si em surt bé. Us demano que poseu els dos polzes així com estic jo, més o menys, a aquesta distància. Deuen ser uns 15 centímetres. I mireu el polze esquerre amb l’ull dret. Jo estic mirant de front el polze esquerre amb l’ull dret. I ara us demano que, molt lentament, l’apropeu i l’allunyeu. Ho esteu fent molt ràpidament. Molt lentament, apropeu i allunyeu els polzes.

Hi ha un moment en què aquest polze, el polze dret, desapareix. Com…? Com…? Bé, també és molt senzill d’explicar. Hi ha un lloc de la retina que no té fotoreceptors. Es diu punt cec. En algun moment, aquest polze, la llum que reflecteix aquest polze cau just al punt cec i el deixeu de veure. Per al cervell, aquest punt cec no existeix. És una trampa dels sentits. Per això, jo dic que els sentits són tramposos. Després, es poden fer una quantitat d’experiments… N’hi ha un de truculent. En voleu un de truculent? El teníeu guardat. Un de truculent, de fa molt de temps, que es va fer amb gripaus. Un senyor anomenat Roger Sperry, que va guanyar el premi Nobel, d’altra banda. Resulta que els gripaus i els amfibis, en general, tenen la propietat de regenerar neurones molt millor que els mamífers. Aleshores, Sperry estava mesurant com un gripau pot, quan té una lesió en una neurona o en un nervi, regenerar-lo. Aleshores, tinc el gripau, jo soc el gripau, estiro una mica aquest ull i li tallo el nervi òptic. Tallo el nervi òptic per tornar-lo a posar i veure si es pot regenerar. Però què ha fet Sperry ara? Ha tallat el nervi òptic, ha girat l’ull i l’ha tornat a posar. Per tant, tenim un gripau amb un ull ben posat i l’altre al revés. Ho enteneu? Ho veieu tots? Ara, poso una mosca al gripau, li tapo l’ull que està ben posat, li poso una mosca aquí dalt i a l’esquerra. Què farà el gripau? A banda de queixar-se al sindicat de gripaus, és clar.

Una mosca aquí dalt i aquest ull està al revés, el nervi òptic està intacte. Què farà? Se la intentarà menjar. Però no farà…, com ho hauria de fer un gripau de bé. Traurà la llengua cap allà i cap a baix. Per què? Perquè l’ull diu al cervell: “La mosca és allà darrere”. I aquest gripau no aprèn perquè segueix els seus sentits. Aquest gripau, si jo li deixo aquest ull tapat, es mor de fam perquè no pot menjar la mosca que és allà dalt. I això que… Bé, òbviament, és molt sanguinari, aquest experiment, novament. Ens passa tot el temps. Nosaltres només coneixem el món a través dels sentits. No tenim una altra forma de conèixer el món, no hi ha percepció extrasensorial per a les ciències naturals, almenys. A vegades, no hi arriben els sentits. Volem estudiar alguna cosa, què fem? Fem pròtesi de sentits. Per entendre una cosa molt petita, què fem? Inventem un microscopi. Per veure alguna cosa molt llunyana, què fem? Inventem el telescopi. Per què? Perquè hem de millorar aquests sentits, però no tenim una altra forma de veure-ho. Però, en el fons, entendre el món és entendre què diuen els sentits al cervell. I, de nou, són fal·libles, són falsos, a vegades inventen coses i hem de viure amb això. Què hi farem? És el que ha vingut de fàbrica, vivim amb això.

Giselle. Hola, Diego. Soc la Giselle. Et volia preguntar què podem aprendre sobre nosaltres mateixos en estudiar com percebem el món.

Diego Golombek. Està molt relacionada amb la pregunta anterior, però aprofundirem en això. Si, efectivament, només percebem el món a través dels sentits, i els sentits són falsos, hi afegim una cosa més. Són falsos de manera diferent en cadascun de nosaltres. Hi ha tants mons com persones. El món per a qualsevol de vosaltres és diferent del món per a mi, i encara més amb altres animals. Com és el món per a una ratapinyada? Com és el món per a un bacteri? Com és el món per a una formiga? Per a una planta? Hi ha tants mons com éssers vius. Això a mi, la veritat és que no em deixa dormir, cosa que és estranya, perquè estudio el son. Així que passa alguna cosa rara amb aquestes coses. Però em sembla que el que ens diuen els sentits sobre el que som té a veure amb això. I hi ha alguna cosa més sobre el que som que et puc explicar. A veure, podríem pensar… La gran pregunta de la biologia és: què som? Què soc jo? És la pregunta el que ens deixa amb els ulls oberts davant del microscopi. I podríem pensar… Bé, és força fàcil. Som un munt de cèl·lules. Soc un munt de cèl·lules, cèl·lules del cor, cèl·lules del fetge, cèl·lules dels ossos… I les poso en una coctelera, l’agito una mica i surt un Dieguito. No em convenç. Bé, què fa la ciència? Hi posa nombres. Bé, posem-hi nombres. Som nou ampolles de sang, som dos metres quadrats de pell, som cinc milions de cabells. Aquesta part em posa malament. Ho podem tallar? Bé, i això… No, jo no soc això. Ens falta alguna cosa per ser això. Bé, hi ha coses que ens fan individus, és clar.

Les empremtes dactilars són teves i no són iguals que les del teu company ni les meves. L’iris, la forma de l’iris és diferent en cada persona. La forma de caminar, la forma de parlar és diferent en cada persona. Certes cèl·lules són com una marca personal. Per exemple, certes cèl·lules del sistema immune són una marca personal. De fet, vosaltres potser heu sentit a parlar de les Àvies de la Plaza de Mayo, a l’Argentina, que fan una lluita extraordinària per restituir els seus nets segrestats durant la dictadura. Quan van començar a buscar els nets, les tecnologies d’ADN no eren tan modernes com ara. No és que podies anar i fer una prova d’ADN. Estudiaven aquestes cèl·lules del sistema immune per aconseguir-ho. I pots dir: “Bé, ja està. Aleshores, som això. Som els nostres gens, les eines o les instruccions per fabricar eines”. Més o menys, no em convenç tant. A veure, si és així, els meus gens són 99% iguals que els de qualsevol de vosaltres i 99% iguals que els dels ximpanzés. Que jo soc 99% ximpanzé? Bé, sí, però també soc 50% plàtan. Perquè el 50% dels meus gens és igual que el dels plàtans. Escolliu. Un dia us voleu despertar més ximpanzés, un altre, més plàtans. A veure, no té sentit pensar així, falta alguna cosa. És clar, això és el que portes de fàbrica. Falta el que fas amb el que portes de fàbrica. El que podríem anomenar ambient o cultura.

I la relació entre el que portes de fàbrica i el que fas amb el que portes de fàbrica són els sentits. Són la nostra porta d’entrada al món. I això soc jo. La barreja perfecta entre el que he heretat del pare i la mare i el que he fet. El que he heretat del pare i la mare té límits. El meu color d’ulls, si soc més alt, més baix… El que faig amb això, a través dels sentits, no té límits. Ningú està predestinat. I aquest és un missatge molt nou de la biologia. La biologia va saber ser determinista quan van aparèixer els gens en escena. Avui no. I el missatge més fort que podem donar és: “Un és el que pot i el que vol ser i el que l’ambient li permet ser a través dels sentits”. Hi ha una gran escriptora argentina, una contista, que es diu Hebe Uhart. En una entrevista, recordo que van preguntar a aquesta escriptora: “Hebe, digue’m, es neix escriptor?”. I la resposta va ser: “No, es neix nadó”. És clar! I aquí afegim el que necessitem per fabricar un futbolista, una escriptora o el que sigui. I els sentits són fonamentals aquí perquè són la nostra porta d’entrada al món. Sense aquests sentits, que són diferents en cadascun de nosaltres, seríem tots iguals i, per sort, no ho som.

Hombre. Hola, Diego. Bona tarda. Molt didàctica l’última resposta que has donat. Tinc deficiència visual i vull enllaçar la pregunta amb la percepció que té la ciència, de la resposta que has donat abans, de la percepció i dels sentits. Quan una persona té la carència d’un sentit, com funcionen la resta de sentits per suplir i complementar aquesta carència o aquesta manca, per exemple, la manca del sentit visual?

Diego Golombek. Hi ha experiments en què es fa la privació de certs sentits en animals de laboratori i es veu què passa amb els altres sentits. Quan aquests experiments arriben aviat en el desenvolupament, es veu que hi ha una compensació. Si a un animal molt jove, una cria de ratolí o de rata, se la priva d’algun sentit, es veu que es pot produir el cablatge per suplir-ho una mica. Òbviament, tindrà deficiència d’aquest sentit, perquè no el té, però d’altres poden començar a ser una mica més preponderants. També hi ha experiments en què no es priva del sentit, sinó de certes característiques del sentit. Per exemple, hi ha un experiment de fa molt de temps en què es feia que uns gatets visquessin en un món vertical, un món on totes les races eren verticals. Aleshores, les àrees visuals secundàries, que són per aquí darrere, es van desenvolupar d’aquesta manera. Aquests gats d’adults no veuen estímuls horitzontals. No van aprendre que existeix aquesta mena de ratlles. Es va cablar, des de petits, el sentit d’aquesta manera. Això no vol dir, i això també és un neuromite, que hi ha finestres absolutes sempre en els sentits. Que si no fas una cosa fins a una edat determinada, ja està. Si no has après una segona llengua a la infància o a tocar un instrument, no està. No, de cap manera. Et pot costar una mica més, més endavant, però ho podràs aconseguir. Si la deficiència del sentit és des de petit, hi pot haver mecanismes de compensació anatòmics, fisiològics. Si la deficiència del sentit és molt més tard, en general, no hi haurà tant aquests mecanismes de compensació fisiològics o anatòmics, però sí els culturals. Una persona que comença a tenir deficiència visual… Li passava al meu pare, per exemple. De sobte, desenvolupava un olfacte diferent, una oïda diferent, però no perquè li canviés el cervell, sinó perquè feia un esforç concret per fer-ho, sense adonar-se’n, un esforç inconscient, i amb això compensava una mica aquesta manca visual.

La visual, en particular, per a nosaltres és molt important. Som els humans, els primats, éssers força visuals. I, de sobte, descobrim que també som éssers auditius, que també som éssers olfactius, que ho tenim una mica relegat els humans. La importància de l’olfacte per a la memòria, per exemple. No la considerem i és importantíssima. Recordem moltes coses per l’olor que tenia un fenomen determinat, la casa de la nostra àvia… De fet, una olor et pot portar a escriure una novel·la de 3.000 pàgines, com ‘A la recerca del temps perdut’, que comença amb l’escena molt famosa: en Swann es menja una magdalena, un croissant, i això el porta a una novel·la de 3.000 pàgines. Aleshores, concretament, quan la deficiència sorgeix aviat, hi ha força demostració que hi ha canvis anatòmics i fisiològics. Quan la deficiència surt tard, no necessàriament passa això, però hi ha canvis ambientals. T’esforces més, entrenes més altres sentits per suplir una mica el que falta. I si la deficiència no és greu, ni t’adones que la persona té una deficiència visual, auditiva… Perquè ha après a moure’s d’aquesta manera. No oblidem també que som éssers socials. També podem suplir part d’aquesta deficiència sensorial amb el treball en equip, amb el que passa al voltant. Som una mica aquests tres micos que un es tapa els ulls, un altre la boca i un altre les orelles, però entre tots tres entenen una mica de què tracta el món. I això em sembla meravellós, que puguem suplir les deficiències individuals, tant dels sentits, cognitives o del que sigui, perquè vivim en un món en constant unió, en constant trajecte entre les persones. Tant de bo aprenguem a fer-ho no només per als sentits, sinó per a molts altres esdevenirs de l’ésser humà.

Israel. Hola, Diego. Em dic Israel. I m’agradaria saber què penses sobre la ciència, en concret, si creus que té la resposta definitiva a qui som o si tan sols és un punt de partida.

Diego Golombek. A veure, jo hauria… Per una qüestió de lleialtat sindical, hauria de dir: “Sí, és clar, la ciència té la resposta”. El problema crec que no és la resposta, sinó la pregunta. I em vull esplaiar sobre això. Les respostes apareixen si inventes tecnologia. El problema de la ciència és formular-se preguntes. Per exemple, quina és la pregunta a què som? Com es formula aquesta pregunta? De qui soc jo? D’on vinc? Què és la consciència? La consciència entesa com que tinc un cos. Em punxo i em fa mal. O veig un jersei d’un color vermell i què és aquest “vermellisme” aquí a dins? A vegades, ens costa molt més formular les preguntes que fer les respostes. Aleshores, des d’aquest punt de vista, la ciència sempre és un punt de partida que no acaba mai. Una bona pregunta científica no s’esgota en una resposta. Una bona pregunta científica t’obre noves preguntes, noves portes… Per tant, és una mica per embogir, perquè en algun moment vols una resposta. Tenim petites respostes en la ciència, però no tenim grans respostes. Una bona resposta és aquella que et genera moltes altres preguntes. Per exemple, el que dèiem abans, la gran pregunta de què som. Fa una estona, havíem definit una cosa com la barreja entre el que portem de fàbrica i el que fem amb el que portem de fàbrica, però resulta que el que portem de fàbrica també és molt variable. Hi ha sabors, com quan vas a la gelateria i tens els sabors dels gelats. Hi ha sabors en què pots tenir instruccions per fabricar coses. Exemples. Quants de vosaltres…? A mi no em surt gaire bé. Quants de vosaltres podeu fer això? Bé, alguns podeu, d’altres no podeu. Quants podeu…? Aquest em surt bé. Quants podeu doblegar el polze gairebé 90 graus? Bé, molt bé, molt bé. Aquí hi ha gent rara. Quants podeu fer això, com el senyor Spock? A alguns us costarà una mica més. A veure, què més us puc preguntar? A quants, quan somrieu, us surten clotets aquí? O teniu un clotet aquí al mentó, a la pera? Ara, no em mireu, no em mireu.

Quants de vosaltres teniu els cabells…? M’esteu mirant. M’esteu mirant. M’esteu mirant. Com sou, eh? Quants teniu els cabells…? Imagineu-vos-ho. Tu em comprens, oi? Sí, bé. Moltes gràcies. A quants els cabells us neixen com una línia així o tenen un petit pic? Alguns de vosaltres teniu els cabells així i teniu un petit pic. Bé, alguns sí, d’altres no. O toqueu-vos l’interior del pavelló de l’orella. Heu vist que hi ha una mena de xerrac? Com un xerrac. I hi ha un triangle d’aquest xerrac que és una mica més llarg que la resta. Alguns el tenen molt més marcat que d’altres. O em puc ficar amb intimitats. Per exemple, us puc preguntar: quants teniu pèls als dits dels peus? No, no ho vull saber. No m’interessa. Tot això, qui ha dit que sí, no, més o menys, és perquè tots sou mutants. Ho havia de dir. Tots som mutants, tots tenim variacions en això. I aquest és un punt de partida. És un punt de partida, entendre que tots tenim diferències i entendre, tractar de fer les preguntes per a aquestes diferències, és començar a comprendre’ns a nosaltres mateixos. Ens falta molt de temps per a això. I, a més, la gran paradoxa en neurociència és una qüestió de jerarquies, perquè és tractar d’entendre el cervell humà, que fa una estona hem dit que som un cervell amb potes, amb una eina tan complexa com el cervell humà. Hi ha alguna cosa aquí que no acabem d’entendre. Ho podrem fer algun dia? Ens podrem entendre completament nosaltres a nosaltres mateixos? Jo crec que sí, jo soc optimista en aquest sentit. Crec que seguirem formulant millors preguntes, la tecnologia ens ajudarà a fer-ho, però tant de bo no s’acabi mai aquest camí. Seria molt avorrit que tinguéssim totes les respostes. Crec que és molt més divertit i més interessant que, a mesura que recorrem un camí com a humanitat, apareguin noves preguntes que ens tornin bojos, que diguem: “No ho puc entendre”, i així successivament hi hagi generacions que continuïn fent-se preguntes. Aleshores, tornant a la teva pregunta, crec que inequívocament ara sí que podem dir, amb tot aquest recorregut, que la ciència és un punt de partida. Si fos un punt d’arribada, seria enormement avorrit i ens quedaríem sense feina.

Mujer. Hola, Diego. Tu dius que no som tan racionals com creiem. Quins creus que són els biaixos més comuns que cometem els éssers humans i què ens recomanaries per prendre decisions més racionals?

Diego Golombek. Efectivament, no ho dic jo, ho diu molta bibliografia, diversos Premis Nobel inclús, com Daniel Kahneman i altres experts en aquest tema. Tots pensem que som éssers racionals, que ens donen a escollir entre dues opcions i escollim la millor, la més pràctica, la que té més valor, la que és més barata… I és mentida. Ni tan sols som irracionals, som fins i tot predictiblement irracionals. I aquí estic citant el títol d’un llibre d’un altre dels capos importants d’aquest tema, que és Dan Ariely. Podem predir com serem d’irracionals. T’ofereixo una sèrie d’objectes o de situacions en què decidiràs i puc predir com t’equivocaràs en això. I és irracional, és inconscient. En ser inconscient, no ens ho podem treure del damunt. I, quan dius la paraula “inconscient”, t’has de detenir una mica. A veure, quines són les funcions més importants que té el cos humà? No ho sé, respirar, que bategui el cor, que les glàndules secretin hormones… Totes inconscients. És com si l’evolució no hagués confiat en nosaltres, com si l’evolució hagués dit: “Aquests tarats s’oblidaran de respirar, els trec de la consciència, els poso en automàtic”. Els biaixos són inconscients. El que vol dir és que, evolutivament, venen de fa molt de temps i no els pots detenir. Aleshores, per què estudiar-los? Si són inevitables, per què els he d’estudiar? Bé, perquè també hi ha evidència que hi ha metacognició dels biaixos. És a dir, si coneixes els biaixos, pots caure una mica menys en ells. Si jo sé que m’equivocaré, que seré subjectiu i seré emocional, potser, abans de prendre una decisió, m’aturaré. M’aturo una mica i dic: “A veure, per què dic això? És tan racional com el que penso? Què n’opina altra gent?”. A veure, tenir equips, i si els equips són diversos, és una mica una vacuna contra caure sistemàticament en els biaixos.

No obstant això, continuem caient, i amb això prenem decisions. Un exemple dels molts que hi pot haver. Imagineu-vos que heu de prendre una decisió entre dues persones. Qui us agrada més? Qui us sembla més confiable? Qualsevol opinió que vulgueu prendre. I jo us presento aquí dues persones generades per intel·ligència artificial o dibuixades per un ordinador, no són reals, però dissenyades aquestes dues cares… L’experiment es diu “l’experiment de Tom i Jerry”, que així es diuen els dos personatges. Dissenyats de manera que jo sé, jo puc predir que la meitat de vosaltres escollireu Tom i la meitat de vosaltres escollireu Jerry. Estan dissenyats d’aquesta manera. I ara què passa? Ara afegeixo una tercera cara. És un biaix això, és el biaix de la tercera opció. És semblant a Tom, però una mica més deformat, o semblant a Jerry, però una mica deformat. Em seguiu fins aquí? I ara us torno a dir: qui escolliu d’aquests tres? Resulta que, quan poso el Tom deformat, tots escollireu el Tom normal i ningú escollirà Jerry. Quan poso el Jerry deformat, tots vosaltres escollireu el Jerry normal i ningú escollirà Tom. S’entén, per posar una tercera opció, jo estic esbiaixant les vostres decisions. Això té una conseqüència pràctica. Imagineu-vos que voleu anar… En argentí, es diria “ir de levante” a una discoteca, “a lligar”, diríeu. Quina és la forma d’assegurar-vos que us anirà bé? Hi heu d’anar amb un amic o una amiga que sigui molt semblant a vosaltres, però una mica més lleig. Què feu amb això? Esbiaixeu les decisions de la gent. No us escolliran a vosaltres, us escolliran en relació amb el vostre amic o amiga, que… Bé, què farà? Que sigui un bon amic, així no s’enfada gaire. I els biaixos ocorren tot el temps. El biaix de confirmació, per exemple. El biaix de confirmació es refereix al fet que tots tenim idees prèvies sobre alguna cosa, en pensem alguna cosa.

Quan ve algú i ens diu alguna cosa que està d’acord amb el que nosaltres pensem, ho considerem vertader, li donem valor de debò. No bell o em sembla interessant, vertader. Quan ve algú amb arguments que estan en contra del que nosaltres pensem, ho considerem fals. I això passa tot el temps. Conèixer els biaixos ens ajuda una mica a no caure tant en ells. Hi continuarem caient, insisteixo, però hi podem caure una mica menys en entendre com funciona el nostre cervell. En som inconscients, però després alguna cosa ens convenç, a la consciència ens arriba la noció que prenem una decisió adequada, objectiva, etcètera. L’inconscient ens enganya permanentment com els sentits. Prens una decisió per coses que no en tens ni idea, per la teva història, per qüestions emocionals… I, després, et convences que l’has presa perquè era la millor decisió. No, no és així. En general, som irracionals. Hi ha 300 biaixos, i no dic el nombre a l’atzar, sinó que n’hi ha de definits, inclús alguns matemàticament. Hi ha qualsevol quantitat de biaixos. Són fascinants perquè és entendre una mica com funciona una persona, per què creus en alguna cosa… Jo soc aquí com a científic. Diego Golombek, científic, us parla d’alguna cosa. I vosaltres, més enllà que algunes coses us poden sonar mig rares, tendireu a creure en el que jo digui. Això és un biaix. Es diu principi d’autoritat, segons el qual una cosa és vertadera d’acord amb qui la diu. Això és vertader perquè ho diu un científic, ho diu un premi Nobel, ho diuen els teus pares, ho diu la mestra, ho diu la teva cap…

Bé, en ciència, afortunadament, no és així. En ciència, no hi ha o no hi hauria d’haver un principi d’autoritat. En ciència, les coses no són veritat per qui les diu, perquè les diu una Premi Nobel. En ciència, les coses són veritat perquè es demostren d’una certa manera. És una forma de trencar els biaixos. I això és una cosa que podríem tornar al món, des de la forma d’entendre ciència a partir de l’educació, l’educació bàsica en ciència ha de servir per a això. No ha de servir per formar molts més científics. Tant de bo molts joves, molts nens, moltes nenes, vulguin fer ciència. Però, així i tot, l’ensenyament, l’educació científica, serveix per trencar biaixos. Serveix, no per ser més i millors científics, sinó per ser més i millors persones. Perquè si penses científicament i caus una mica menys en els biaixos, ets menys prejudiciós. No acceptes qualsevol argument, sinó que demanes evidències per a aquest argument. I ets un millor ciutadà, una millor ciutadana i una millor persona. Si no us he venut la ciència amb això, ja no sé què dir-vos, nois.

Alejandro. Hola, Diego. La meva pregunta és sobre la televisió i les xarxes socials, que citen estudis científics per donar suport a notícies que, a vegades, són contradictòries. Quines eines ens pots suggerir per valorar i desmitificar aquestes dades científiques que rebem cada dia?

Diego Golombek. Sí, lamentablement, és molt cert el que dius, Alejandro, que et poden fer empassar coses, “perquè això ho diu la ciència”. No és així, és encara pitjor, et diria. I hi ha inclús un nou biaix, força recent, que fa referència al fet que les informacions falses, exagerades o representades erròniament, en tot cas, arriben a molta més gent, arriben més de pressa i arriben més lluny, es distribueixen, inclús geogràficament, molt més. Per tant, tenim un enemic força formidable en això. I aquí em sembla que hem de fer una mica de càtedra des de com funciona la comunicació professional de la ciència. Quan fem una troballa… Que cada cert temps ocorre, la veritat és que és rar que un científic descobreixi alguna cosa del no-res. Els científics no tenim notícies, tenim històries, històries molt llargues que inclús heretem del nostre mentor o mentora i les fa heretar als seus estudiants. Però, bé, en el camí apareixen algunes qüestions. Bé, no és agafaràs un megàfon i li comentaràs al món: “He descobert això”. Ho has de publicar, i aquest procés de publicació porta una sèrie de revisions, d’avaluacions per experts, d’editors… Moltes anades i vingudes i no sempre hi ha final feliç, no sempre ho pots acabar publicant. Aquests mecanismes de validació de la ciència professional, d’alguna manera, hauríem de comptar el mirall en els mecanismes de validació de la comunicació pública de la ciència, que forma part de la ciència. La ciència no és ciència fins que no es comunica. Com deia un vell periodista científic a l’Argentina: “La divulgació científica és la continuació de la ciència per altres mitjans”, una mica parafrasejant ‘L’art de la guerra’.

Aleshores, això que nosaltres, més o menys, sabem fer, tot i amb carències, cal admetre-ho, que són certes alarmes de seguretat. Quan expliquem professionalment una cosa de ciència, ho hauríem d’aplicar en la comunicació pública. Per exemple, quan llegim una notícia, a veure, quines són les fonts? Hi ha fonts aquí? Hi ha científiques i científics que diuen això? Hi ha fonts independents d’això? Hi ha una racionalitat en l’argument? Sabem el mètode pel qual s’ha arribat a un cert resultat o només ens diu un resultat? Heu vist que hi ha un format de notícies científiques que, indefectiblement, comença dient: “Un grup de científics…”. Sempre comencen així. Un grup de científics de la universitat d’alguna cosa amb “ch”, de Chicago, Massachusetts, Michigan… Carabanchel. És a dir, un grup de científics de la universitat d’on sigui ha descobert el gen de l’estupidesa, el que sigui. Punt, ja està, és la notícia. No, no, no, espera un moment. Qui són? Per què és anònim? Què han fet? Com ho han aconseguit? Hi ha explicacions alternatives? Tot això que nosaltres aprenem en una carrera científica i intentem ensenyar als nostres estudiants ho hauríem de compartir en la comunicació pública de la ciència. En som responsables. Una mica, hauríem d’aprendre que explicar el que fem, per als científics, forma part del que fem. Sembla un embarbussament, però no ho és.

Explicar la ciència forma part de fer ciència. I, normalment, no ho és. Truques a un científic perquè et doni un titular i li costarà una mica, perquè diu: “Després tergiversaran el que dic o ho llegiran els meus competidors i ho simplificaré massa i no estarà bé”. Bé, ens hem d’educar molt a nosaltres mateixos des de la ciència, perquè explicar la ciència és una obligació del científic, i crec que aquesta és la millor manera d’afrontar l’epidèmia de desinformació, de fake news, etcètera. Involucrar-nos des de la ciència en això i no simplement queixar-nos. A nosaltres ens encanta queixar-nos: “Mira què diuen aquests periodistes”. És l’eterna lluita del bé contra el mal. És a dir, de la ciència contra el periodisme. Bé, no és tan així. Afortunadament, hi ha baules enmig, hi ha divulgadors extraordinaris, periodistes extraordinàries, però hi ha una mica de baralla entre ambdós perquè són diferents lògiques. Com se soluciona això? Formant més i millors periodistes científics. Formant més el públic perquè pregunti, perquè no es quedi amb una cosa superficial i, sobretot, involucrant més els científics. Part del nostre treball hauria de ser explicar la ciència. Si no, després no ens podem queixar quan comencin a dir que la ciència no serveix per a res. Bé, si jo no l’he defensada, és una mica tard per queixar-nos. No és la nostra culpa, en aquest cas, però hem d’aprendre a defensar la ciència explicant-la amb les seves meravelles i també amb els seus fracassos i les seves misèries.

Karen. Hola, Diego. Em dic Karen. Soc emprenedora i lidero projectes, lidero persones. M’interessa molt el tema del lideratge. En un dels teus llibres, comentes quines habilitats hauria de desenvolupar un líder tenint en compte el coneixement que tenim sobre el cervell. Així que m’interessaria saber quines eines o recomanacions pràctiques ens donaries, no només als emprenedors, sinó a qualsevol persona que vulgui presidir la seva vida.

Diego Golombek. Moltes gràcies per la pregunta. Sí, és un llibre que es diu ‘Neurociencias para presidentes’, al qual et refereixes, que està inspirat en un altre llibre. Val la pena dir quina és la font. Un llibre de fa molts anys que es deia ‘Física per a presidents’, ‘Physics for Presidents’. Crec que inclús està traduït. En el llibre, l’autor feia un curs a la universitat, però deia que no pots arribar a ser un cap d’un estat modern sense saber com funciona el món, sense saber les coses més bàsiques de com funciona el món, què és l’energia, què és la matèria, com s’intercanvien l’una i l’altra, etcètera. Crec que tenim uns quants exemples de gent que arriba a ser cap d’estat sense saber gaire com funciona el món, però aquests fora. Ara que sabem moltes coses sobre el cervell, perquè la veritat és que en les últimes dècades hem après molt més sobre el cervell que en tota la història de la humanitat, tenim la responsabilitat que això se sàpiga, que es conegui, sobretot, en persones que prenen decisions i, sobretot, en persones que prenen decisions que influeixen, no en el seu nucli íntim, sinó en tot un estat, en un país, en el que tu lideres, en el teu grup de gent, en una empresa… Per això, la neurociència, o almenys alguns preceptes de la neurociència i també de la psicologia, entenent la psicologia com l’estudi del comportament i la neurociència com l’estudi de les bases neurals del comportament, són fonamentals per a aquest procés de lideratge, de treball en equip, de motivació, de presa de decisions… Aleshores, de nou, cal fer molta divulgació, molta comunicació pública rigorosa, sense caure en metàfores vanes, en analogies que no funcionen, en exageracions, per veure què sap la ciència sobre, per exemple, com fer motivació. Si tu lideres un equip, l’has de motivar, has d’entendre què has de fer perquè vulguin treballar i que ho entenguin com una part important de les seves vides. I hi ha ciències sobre això.

Per exemple, sabem que la motivació depèn del fet que les persones valorin la seva feina. Molt senzill això, però bé, com ho sabem? Amb experiments. Jo us demano a tots que em fabriqueu… Heu vist aquells ninots que són els ‘Bionicle’? Els que poden fer… Els ‘Transformers’, aquests. Bé, i me’ls porteu aquí. Puc fer dues coses. Puc reciclar les parts dels ‘Transformers’ perquè continuïn funcionant i posar-los en una caixa gran o agafar el ‘Transformer’ i dir: “Bé”, i posar-lo aquí exhibit per a tot el món. Aquest segon grup estarà molt més motivat i continuarà fent nous ‘Transformes’ amb moltes més ganes. O bé saber que el que fem ajuda. Això és tremendament motivador. Hi ha un experiment fet en un hospital, que volia fer un “nudge”. Un “nudge” és una petita empenta perquè la gent es renti més les mans a l’hospital. Aleshores, van triar dos lavabos i en un van posar un cartell que deia: “Rentar-se les mans prevé malalties”. En l’altre, van posar un cartell que deia: “Rentar-se les mans prevé que els teus pacients emmalalteixin”. I després què van fer? Van pesar el sabó en cadascun dels lavabos, amb la idea que, si la gent s’havia rentat les mans, el sabó pesaria menys. En el segon cas, el sabó pesava molt menys. Per què? Perquè havies fet que la gent pensés: “Rentant-me les mans estic ajudant algú, estic ajudant els meus pacients”. El mateix amb el treball en equip, tan fonamental. A veure, el que poden fer 10, 15 milions de cervells treballant junts és exponencial. Exemples d’això. Vosaltres sabeu què és el CAPTCHA? Aquelles lletres mig tortes que hem d’omplir per entrar en un lloc web per demostrar que som humans i no una màquina. Això ho va inventar un científic de Guatemala anomenat Luis von Ahn, un geni, realment.

I en una època hi havia dos CAPTCHAs. Un es deia CAPTCHA i l’altre, no era poeta, molt original, es deia reCAPTCHA. Què hi farem? Un dels dos era per demostrar que, efectivament, érem humans. L’altre no. L’altre era per ensenyar a llegir als ordinadors. Quan van començar aquestes proves de Luis von Ahn, els programes de reconeixement de caràcters no eren perfectes. Aleshores, posaves un escaneig d’un manuscrit antic o unes lletres que no es llegien bé i els ordinadors no ho llegien gaire bé. Nosaltres sí. No nosaltres: un, dos, tres… Milions de nosaltres, resolent aquests CAPTCHAs, ho faríem perfectament. La majoria s’apropava molt a la perfecció. I amb aquests milions de cervells vam ensenyar als ordinadors a llegir. Per això, justament, el líder adequat ha de saber construir equips, equips diversos que pensin diferent. A veure, si jo, per exemple, ara us preguntés: quina és l’alçada de l’Estàtua de la Llibertat? I cadascun de vosaltres pensa un nombre, pensareu 10 metres o pensareu 500 metres o el que sigui. Ara us dic, bé, durant… No ho farem, però feu-ho després, amb això podeu ser l’ànima de la festa, si ho sabeu. És fantàstic. Després, us demano: “Ara discutiu entre quatre o cinc de vosaltres durant un minut quina seria l’alçada de l’Estàtua de la Llibertat i arribeu a un nombre en conjunt”. Aquest segon nombre s’aproparà molt més, però molt més, a l’alçada real de l’Estàtua de la Llibertat. Per què? Perquè afegim diversitat justament a això, a la presa de decisions o a l’estimació d’un nombre. Què més has de saber com a emprenedora, com a líder, com a presidenta? Has de saber que som éssers molt més emocionals que racionals, inclús quan ens convencem que som més racionals.

Per tant, si vols ajudar a prendre decisions, has d’apel·lar a l’emoció. Un exemple molt proper, l’exemple que vam tenir a la pandèmia. Quanta intenció, inclús amb bones intencions, pensava que no s’havia de vacunar? Perquè havien sentit: “Les vacunes fan mal i s’acaben de fabricar. No en tenen cap prova”. Què dius? “Llegeix 20 ‘papers’, llegeix 100 ‘papers’, veuràs…”. Bé, això no serveix per a res. No podem apel·lar només a la raó. Hem d’apel·lar a qüestions també emocionals perquè la gent, almenys, es posi en un pla de poder-ho discutir, que obri la porta per poder-ho discutir. El mateix passa amb el teu grup. Amb el teu grup, pot ser la teva emprenedoria, pot ser el teu país. Si vas només apel·lant a les coses racionals… Allò racional és molt important, la ciència és una emprenedoria, una aventura racional, però si no entens que també som eminentment emocionals, no funciona. Qüestions de memòria i aprenentatge, el que sabem des de les neurociències per aportar a l’educació. Vosaltres sabeu que el prefix “neuro” està molt de moda. Som a l’època del “neurotot”: “neurofutbol”, “neurogelat”, “neurocafè”… En alguns casos, exagerant. Hi ha “neurogym”, hi ha “neurogym kids” amb gust de maduixa, també, si voleu. “Neuromanagement”, el que vulgueu. Bé, un d’aquests “neuros” és “neuroeducació”. És poc feliç perquè es confon amb tots els altres “neuros” que estan fent voltes, però sabem molt ara com el cervell aprèn, i això ho hem d’aplicar a l’escola, a l’educació contínua, a la feina. No per substituir l’educació, mai, l’educació és el bé més preat que tenim, però sí per aportar algunes idees de com posar atenció, què passa amb la concentració, què passa amb la memòria, què passa amb els esquemes de lectura…

Així que, realment, com a neurocientífics, com a científics en general, tenim la responsabilitat de tot el que hem après de la ciència, quina part pot ser molt aprofitada en processos de lideratge. I en són molts. Compte quan t’apareix un cartell de “neurolideratge”, “neurocoaching”, “neurodolços”… Fixa’t què hi ha darrere d’això, però a vegades hi ha gent molt seriosa darrere d’això, per tant, pots aprendre molt. Si et causa dubtes, pensa per què et causa dubtes, perquè potser tens raó. Però hi ha molt de material, realment, i els científics estem desitjosos d’ajudar, no ens volem guardar el coneixement, volem que aquest coneixement es democratitzi, que serveixi per ser més feliços, per ser millors persones, per tenir millor qualitat de vida i, en el teu cas, per tenir millors emprenedories i, per què no, millors països.

Daniela. Hola, Diego. Soc la Daniela. Bé, has començat parlant una mica del teu interès per la ciència en la quotidianitat, així que la meva pregunta va per aquí. Sé que has escrit dos llibres, un d’ells és ‘El parrillero científico’. Així que la pregunta seria que ens expliquis algun consell, de manera científica i objectiva, que ens pugui dir com fer el millor rostit.

Diego Golombek. Mira! Em genera curiositat per què aquesta pregunta ve amb accent argentí. No sé per què.

Daniela. Per això ho dic, anava per la banda de la ciència i la quotidianitat.

Diego Golombek. Molt bé, molt bé. Efectivament, és la pregunta més important de totes, clarament. Què hi ha millor que un bon rostit? Bé, també hi pot haver vegetarians, els respectem, però podem posar també coses vegetarianes a la graella, perfectament. No em digueu això de: “Si m’has posat carn, no em posis panotxes”. No, no, no, pareu, pareu. Tot té un límit. Dita aquesta advertència, igual que tot el que estem dient, a la graella, als rostits, hi ha molta ciència, i totes les ciències que se us acudeixen. Hi ha termodinàmica, per exemple. Termodinàmica és moviment de la calor. I no és això fer un rostit? No és generar calor? I què és la calor? Què és el foc? Per què s’encén foc? Bé, cal entendre què és el combustible, què és el comburent… Els elements del foc són molt senzills. Una cosa amb què s’encén el foc, que pot ser carbó, fusta, paper per començar-lo… Una cosa per començar el foc: els fòsfors, oxigen, que, per descomptat, és molt necessari. I l’element més important de tots, que crec que és el que es controla força bé a l’Argentina, a l’Uruguai, etcètera, que és el temps. Un dels elements més importants per al rostit és el temps. Un bon rostidor comença el rostit molt abans. I per què això? Perquè, de la mateixa manera que hi ha termodinàmica, que és el moviment o transferència de calor per conducció, per radiació, per convecció, etcètera, aquesta calor li ha de fer alguna cosa a la carn. I aquesta cosa la pot fer ràpidament o la pot fer lentament. I la diferència no és menor. Per això, els francesos no tenen ni idea de com es fa un rostit.

És clar. Què passa si ho fas lentament? Hi ha components a la carn que, si els escalfes igual i a poc a poc, molt a poc a poc, es fan molt més tendres. El col·lagen, que és una part dura de la carn, amb temps i calor es gelatinitza, es fa gelatina. I la gelatina és molt més tova i molt més bona per menjar. Així que el temps és importantíssim. I, a més, hi ha altres trucs per al temps en el rostit. Imagineu-vos que feu un rostit amb un tros de carn amb os. L’os és el nostre millor aliat a la graella. Per què? Perquè és un dissipador de calor. L’os no és una cosa concreta, té molts forats a dins. Els nostres ossos i l’os de l’animal que estem utilitzant, del porc, del que sigui que estiguem utilitzant per fer el rostit. Si poses la carn, l’os cap a baix, penses: “Estic perdent calor”. No, al contrari. Estàs aprofitant l’os perquè transmeti aquesta calor de manera homogènia i lenta a la carn. I, quan veus que la part de dalt de la carn ja està una mica daurada, la gires uns pocs minuts i la carn està perfecta. Què més? No tallar la carn. Els sucs de la carn són força preciosos per a això. En general, és aigua, no és sang. No us preocupeu. Quan surt aquest suc amb color, no és sang. L’animal, en general, s’ha dessagnat a l’escorxador abans d’això. Perdí si algú és mig impressionable amb això. És aigua amb una mica de mioglobina, és el pigment que tenen els músculs de la carn. Però, si l’obres, de sobte, exposa molta més superfície a la calor i, a través d’aquesta superfície, què passa? S’evapora l’aigua. I, si s’evapora l’aigua, la carn està menys tendra. Després, parlem de mites del rostit o de la mateixa cuina. Heu sentit que, per fer bé la carn, cal segellar-la? És a dir, posar-la en foc molt fort, a diferents… Posar-la aquí, una mica aquí, té un color una mica més marró, girar-la, etcètera. Per què? Perquè el mite diu que això tanca els porus de la carn, i els sucs, la humitat, es queda ben a dins. Mentida! La carn no té porus, no té forats. Sí, es continuarà evaporant l’aigua.

Què ocorre? Quan escalfes bruscament gairebé qualsevol menjar, es produeix una reacció química supercomplexa, es diu reacció de Maillard, el francès que ho va estudiar, que és que, quan s’escalfen aminoàcids i sucres bruscament, es produeixen milers, literalment, milers d’olors noves, sabors nous i colors nous. Per això és el daurat que té la carn o una torrada. I està molt bo. Aquests sabors són realment deliciosos. Per tant, quan en menges, salives més, perquè la carn és més bona. Aleshores, en salivar més, et sembla que està més humit. No, no està més humit. És bo perquè ho has fet bé, però no has tancat cap porus. Un dels dubtes en la ciència del rostit, en la ciència de la graella, és mecànic. És l’alçada de la graella, la forma de la graella, si ha de ser cilíndrica o ha de ser en V. I hi té molt a veure. És una pregunta molt rellevant. Podries dir… A veure, jo puc tenir bastant de foc aquí a baix i posar la graella ben alta, o poc de foc i posar la graella més baixa, i és el mateix. Sabeu què? No és el mateix. És ideal tenir-ho a mig foc i una alçada que puguis anar controlant perquè les diferents carns necessiten diferent temps. Per tant, si tens un foc molt alt i la graella aquí dalt i ho traiem, bé, la gent haurà d’esperar molt. Haurem de treure un tros de carn en un moment i, potser, una hora més tard, el següent. El mateix si ho posem molt a baix. Per tant, hi ha un tipus de braser, no sé si s’utilitza aquí a Espanya per a les graelles, que et permet anar traient les brases a mesura que les necessites. Es posa al costat de la graella. I l’ideal és una barreja de carbó i llenya per a això, perquè el carbó té una capacitat calorífica enorme. El carbó, bàsicament, és fusta gairebé seca del tot, el carbó vegetal, però no dona gust, no dona una bona olor.

En canvi, la fusta no té, en general, tanta capacitat calorífica, però dona un fum molt bo. Aleshores, u, al braser, posa una barreja adequada de carbó i llenya, va recollint això i això dona control sobre el foc. Li dona molt més control que l’alçada de la graella perquè agafes aquestes brases i les vas posant al lloc adequat perquè cada tros de carn tingui la calor adequada. Hi ha carn que no es cuina. Els botifarrons s’escalfen. Aleshores, si poses el botifarró al principi amb la resta de la carn, sortirà cremat, òbviament. Hi ha carns, al contrari, que requereixen molta més calor i molt més temps, els talls més gruixuts, és clar. I això em porta a una altra ciència del rostit, que ha causat divorcis, “Capuletos i Montescos’. La sal a la carn, abans o després? He vist graellers en actitud… Tenen un ganivet a la mà, compte amb els graellers. I veuen que sempre hi ha la persona que arriba aviat a la graella i es posa darrere del graeller i diu: “Ah, ho fas així. Ah, bé, bé…”. I després, es posa a parlar. No convideu aquesta gent. Què passa amb la sal? La sal, de nou, depèn del tros de la carn. La sal fa bé al rostit. Però depèn moltíssim de com de gruixut sigui el tall que tenim. Si tenim un tall d’un quarter posterior d’un animal, enorme, així, i el salem, la part del mig ni s’adona que hi ha sal. No hi ha manera que hi arribi. Per tant, aquesta part del mig, òbviament, s’haurà de salar després. I no té sentit omplir de sal la part de fora perquè fora estarà immenjable i a la part de dins no li haurà arribat això. Al contrari, si és un xurrasco, un bistec, una mica més fi, sí que s’ha de passar per sal. Ajudarà a la cocció, la farà més homogènia i li donarà molt millor sabor. Aleshores, responent a aquesta idea de què fer amb el foc: controlar-lo, que el foc no ens controli a nosaltres. Som una mica prehistòrics, sobretot els animals graellers com nosaltres, que, en general, solen tenir un cromosoma X i un cromosoma Y, que són els més bèsties de tots. Però controlem el foc, amb això controlarem el rostit.

Bé, moltes gràcies. Moltes gràcies per l’atenció, per les preguntes. He vist que hi heu posat molta atenció, i això em fascina perquè és el que m’agrada fer. No sé quant us he convençut, espero que una mica d’això que dèiem al principi, que la ciència es troba present en tot el que fem. D’una banda, pots estudiar això professionalment. És el que jo faig, és el que fan els meus col·legues, i és meravellós, ho recomano enormement. La carrera del científic és una bellesa. No passen dies sense que descobreixis alguna cosa. Alguna cosa que no li importa a ningú, però no importa. Ho has descobert i, durant una estona, has robat secrets a la natura. Hi havia una cosa que només sabia la natura i, de sobte, per un moment, també n’ets l’amo. Això és meravellós. Però, tot i no ser científics professionals, podem tenir aquesta sensació. Seria molt egoista per part dels científics que ens ho guardéssim per al laboratori, per al microscopi, per al tub d’assaig… I jo el que vull és contagiar-vos una mica d’això, contagiar-vos que aquesta sensació de descobrir, de sacsejar la natura amb preguntes i veure què passa es troba a l’abast de tots. I ens fa millors persones, ens fa més feliços. Tant de bo sigui així. Tant de bo us pugueu preguntar més coses. La pregunta no té gaire bona premsa. Fixeu-vos que, a l’escola, els estudiants, les estudiants no solen fer gaires preguntes, i menys a un col·lega, menys a un company. No, això no està bé. Tant de bo puguem trencar una mica aquest prejudici i fer més preguntes. Per a la ciència, cap pregunta és un disbarat. Tota pregunta és vàlida, tota pregunta que sorgeix d’una curiositat genuïna és vàlida. I això ha estat una mica l’exercici que hem fet aquí.

Preguntes, des del que m’heu estat dient, dels sentits, del son, del rostit, del que sigui. Preguntes de per què la gent canta a la dutxa. No ho sé, quants de vosaltres canteu al bany? A veure, reformulo la pregunta. Quants de vosaltres us banyeu? Bé, suposant que us banyeu, molt recomanable. Us agradaria cantar? Alguna vegada heu cantat? Sí, tot el món alguna vegada ha cantat. Per què? Bé, és una pregunta científica. No us la contestaré perquè vull que penseu una mica. Perquè darrere de tota pregunta hi ha un camí. I aquest camí, creieu-me… I crec que ho hem viscut en aquesta estona d’‘Aprendemos juntos’. Creieu-me que ens fa millors persones i ens fa més feliços. Espero que hàgiu passat una estona, una hora i escaig, no sé quant de temps, d’una mica més de felicitat. Perquè la ciència, si serveix per a alguna cosa, és per a això, per millorar la nostra qualitat de vida, per fer-nos més feliços i per ser millors persones. Siguem científics una estona llarga. Moltes gràcies. Bé, està bé, està bé, us contestaré, està bé. Sé que no podreu dormir. Pots pensar: “Jo canto a la dutxa perquè no em sent ningú”. Us he de dir una cosa. Quan et banyes… Si us plau… Pots dir: “Canto a la dutxa perquè estic més relaxat, estic més content”. No, per què no cantes a la teva habitació o a la cuina? Pots dir: “Estic sol”. Podries estar sol a qualsevol lloc de la casa i no cantes en general. Alguna cosa ha de tenir el bany d’especial, oi? És clar que sí.

A veure, pensem en un bany. Sol ser un lloc petit, en general tancat, i la les parets del bany, a diferència d’altres llocs de la casa, sol haver-hi rajoles. No hi ha fusta, maó o xapa. Resulta que, si cantes a una rajola, la història de la meva vida, cantes a una rajola, la rajola té molts forats, té molt d’aire, absorbeix el so, no me’l torna. Una rajola no me’l torna. Està fent voltes. Imagineu-vos que tots nosaltres som un cor de 50 persones i hi ha dos que canten horriblement malament. No diré qui. Cantem tots junts. Sentirem els dos que canten malament? No, es dissimularan amb la resta. Aleshores, si cantes, i el so comença a estar allà molt de temps, i cantes malament, falla una nota, et surt malament una nota, no l’escoltaràs, es dissimularà amb la resta. A més, el bany és una cambra de reverberació. Vol dir que hi ha notes que sonen més fortes que d’altres, les notes greus sonen més fortes que les agudes. I quan cantes malament? Tu cantes malament justament quan cantes agut i no se sent tant al bany. Conclusió científicament comprovada, al bany tots som Maria Callas, tots som Gardel. No, millor, més que Gardel, un altre Carlos, tots som Darwin, que val la pena.