L’il·lusionista que va deixar sense paraules Stephen Hawking

Mago Pop. Amb quatre anys, un paio em va treure una moneda de l’orella, i vaig estar com quatre setmanes tocant-me les orelles, esperant trobar-ne més. I un dia la meva mare em va explicar que això era un joc de mans. Un joc de mans que a mi em va deixar pensant durant setmanes. I aquesta sensació de sorpresa, de no entendre, que és la mateixa que tens de petit quan penses a la vida… «Què és això? Què passarà?». És una sensació fascinant i és una sensació que jo volia provocar als altres. Quan jo era molt petit… Ara em sento gran dient això, però no hi havia YouTube, no hi havia internet. Aprendre jocs de mans era complicat. Recordo que havies de recórrer a la lectura especialment i passar moltes hores només jugant amb objectes, buscant sorprendre, buscant el més difícil encara amb pràctica. I recordo la sensació de sorprendre algú per primera vegada, que va ser en aquest cas la meva mare, que es prenia allò de la màgia com «m’ha sortit raret el nen». I després de moltes setmanes i molts intents, recordo la primera vegada que la vaig sorprendre i li vaig veure a la mirada, aquella mirada de fascinació, de «no entenc el que acaba de succeir».

I aquest ofici, que és un ofici molt singular, al final ha dibuixat una mica el camí de la meva vida. Jo soc una persona introvertida, i poder-me relacionar amb els objectes m’ha permès aprendre a relacionar-me amb les persones, i sobretot a conèixer-me a mi mateix i a descobrir un ofici que em fa molt feliç i amb què he pogut conèixer moltes persones fascinants i viatjar per tot el món. El meu nom és Antonio Díaz. Potser em coneixeu més com el Mag Pop. És un plaer estar aquí per contestar a les vostres preguntes.

Marta. Hola, Antonio. Soc la Marta García. Què hauries fet si no haguessis triomfat al món de l’espectacle?

Mago Pop. Realment crec que vaig començar tan jovenet que mai no m’ho vaig plantejar com que podia ser el meu pla A. De fet, no tenia un pla B perquè tampoc tenia un pla A. Jo crec que fer màgia era una cosa que m’entretenia i mai vaig tenir aquell moment Concha Velasco de «mama, vull ser artista». No vaig tenir mai aquell dia. Jo crec que els meus pares progressivament van veure que era l’única cosa que m’interessava, a la qual cosa li dedicava molt de temps. I sí que recordo, amb l’arribada de l’adolescència, que ja et planteges què faràs una miqueta amb la teva vida, que penso: «Ostres, si això és l’únic que sé fer». I aleshores comences a pensar més enllà. I jo he estat de fer molts plans. Probablement, molts eren, sobre el paper, terribles. Eren una temeritat. Ja el fet de plantejar-te viure fent trucs ja és un desafiament. Jo posava cartells pel meu veïnat de «a les vuit, funció a casa de l’Antonio», i venien els meus veïns, els meus amics, i venien al meu menjador, que a la meva mare no li agradava gens el pla perquè suposava Nocilla, berenar, no sé què, i jo m’hi posava a fer màgia als meus amics. I això de col·locar cartells i pensar com tenir públic es va convertir en una obsessió per a mi, perquè per a mi era molt important que l’espectacle funcionés, però tenir algú a qui explicar-li-ho. Per mi, als 17 anys, el gran desafiament era, per prendre’m seriosament la meva professió… Perquè, és clar, quan ets jovenet i dius «soc mag», et dona fins i tot vergonya dir-ho, perquè dius: «Quin paio més friqui!». Però recordo que, amb 17 anys, per mi el fet de poder estar en un teatre professional era el meu punt d’inflexió. Necessitava, per tenir la validació del meu entorn, de la meva família, dels meus amics, que m’anessin a veure a un teatre de Barcelona, a un teatre professional.

I recordo, després de molts «mails» que no contestava ningú, de moltes visites a teatres, de molta… Perquè, és clar, quan tens un mànager, doncs bé, tu no te’n preocupes, però, quan ets tan jovenet i t’has de vendre a tu mateix, és ridícul trucar a un teatre i dir: «Escolta, contracta’m, que soc molt bo, que ho faig molt bé», parlant de tu mateix. Jo recordo aquestes primeres reunions. I un programador d’una sala mítica de Barcelona que es diu el teatre Llantiol, que és un cafè-teatre on es feia sobretot teatre de varietats, i on jo pensava que potser la màgia podia tenir el seu lloc, em va donar una oportunitat. Però, és clar, em va donar una oportunitat un dilluns d’agost, i la meva família estava de vacances, els meus amics estaven de vacances i, de debò, aquell dia no va venir ningú. I quan dic ningú és ningú de debò. I jo recordo que, és clar, jo em preparava les meves cosetes. Ara tinc un equip molt gran i tal, però fa molta peneta quan tu vas amb el teu maletí, et prepares les teves cosetes, tres hores de preparació, tot bé. Jo em feia els meus llums, música, tot preparat. I recordo aquesta imatge. Hi havia el propietari del teatre tocant un piano. Hi havia un pianet. Era un home rus. Yuri, es deia. Estava tocant el piano i jo veia que ja era hora de la funció, però no obrien portes. I jo pensava: «No obriran portes?». I recordo que va parar de tocar el piano i va dir: «Bé, què? Vindrà algú?». Em va dir: «Vindrà algú?». No va venir ningú. I aquell dia vaig aprendre una cosa molt important, i és que jo estava obsessionat per tenir un teatre i aquell dia vaig aprendre que no necessitava un teatre, que necessitava públic. I aquell dia va canviar una mica el meu pla i la meva estratègia. La meva estratègia ja no passava només per tenir un lloc on actuar i un espectacle que agradi i que sorprengui, sinó que passava per generar interès i que la gent vingués a veure’m.

I aquí és quan vaig pensar que potser era important fer televisió. I vaig tenir l’oportunitat de… Bé, va ser una oportunitat molt buscada, perquè recordo que jo també vaig fer el meu pilot de televisió, vaig intentar vendre’l a televisions… Bé, què vendre’l? Regalar-lo, en pla: «Poseu això, que es vegi». I, després de molta recerca, vaig tenir la sort d’un dia tenir entre el públic un programador, i em va donar una oportunitat no per al nostre país, sinó per treballar al Regne Unit fent un programa de televisió, a Discovery Channel, que es va emetre a moltíssims països i que en aquest sentit ho va canviar tot. Em va donar l’oportunitat de tenir públic i començar a preocupar-me pel que realment m’agradava, que era fer el millor espectacle possible.

Maite. Hola, Antonio. Soc la Maite Ariza. Després d’escoltar la teva història i tot l’èxit que has aconseguit, m’agradaria saber quina ha estat la teva experiència, tan grandiosa, que has tingut a Broadway.

Mago Pop. Ha estat molt intensa. Ha estat la millor i la pitjor etapa de la meva vida perquè ha estat molt apassionant, molt intensa i he hagut d’aprendre moltíssimes coses. És clar, per a mi Broadway simbolitza ja no només el cim de la muntanya en la meva trajectòria professional, sinó que simbolitza tots els viatges que jo he fet a la meva vida per veure espectacles, l’olor de la ciutat de Nova York, les marquesines dels teatres, el romanticisme que totes les persones que hi actuen són els teus ídols i aquí hi ha algunes de les produccions que més t’han tocat i que formen part del teu mapa emocional. Ser-hi és ciència-ficció. El primer dia que arribes… Per cert, el segon dia que arribo, veig un autobús amb la meva cara. Veus el teu cartell a Times Square i et sents una mica com a «El show de Truman». Perquè tu ets un petit mag de Badia del Vallès, d’un municipi, que ets aquí a Broadway, i penses: «El meu cartell és a Times Square». Hi ha el nostre espectacle programat a l’Ethel Barrymore, que és un dels teatres amb més història de la ciutat de Nova York. Vas al camerino i hi ha firmes de Morgan Freeman, de Sigourney Weaver, de Marlon Brando, i estàs fent pipí al camerino i mirant les firmes i penses: «Probablement aquí va pixar Marlon Brando». I tot està carregat d’història. Pipí a part, a tot arreu hi ha moltíssima història, a les façanes, als carrers, a la sensació del públic que ve. De sobte sents la pressió de sorprendre i il·lusionar públic que ho ha vist tot i que ha vist els millors espectacles del món.

Per mi era un somni des de petit que semblava inabastable. Mai una producció nacional havia estat a Broadway, molt pocs espectacles de màgia, perquè allà especialment el que hi ha són grans musicals. Broadway és el circuit teatral més important del món, on hi ha els espectacles més taquillers del món i produccions increïbles, moltes franquícies, de Disney… Hi ha musicals, com «El rei lleó», que estan per tot el món, com Hamilton, i poder competir amb un gran espectacle fent un espectacle de màgia per a mi era un somni que es va produir i que va suposar un munt de desafiaments. En primer lloc, perquè tant a nivell artístic com financer, com d’estructura del teu propi equip, és una manera de tensar-ho tot, de portar-ho tot al límit, perquè la dificultat és enorme. En el meu cas, sí que és veritat que jo fa molts anys que faig màgia en anglès, perquè fa molts anys que viatjo pel món. Però una cosa és fer alguns jocs de màgia per la tele i una altra és fer un espectacle d’una hora i mitja. Per mi també va suposar un desafiament en aquest sentit. Jo recordo que també, quan em van fer l’oferta de Discovery, jo no sabia ni una paraula en anglès i em van dir: «Parles anglès?». Jo vaig dir «nadiu», perquè era una oportunitat que no es podia escapar. I vaig dir: «Em fico en el problema i ja en sortirem». En el cas de l’espectacle, això no valia. Havies de fer un espectacle que fos entretingut, sorprenent, dinàmic, i això requeria la capacitat de comunicar, de connectar. Broadway també té dificultats que tenen a veure amb la manera de treballar. Tenen una unió, que és un sindicat de tècnics. Per exemple, el meu equip és molt gran. Som moltíssims tècnics, que a més són molt especialistes, que han treballat durant molts anys per aprendre cada petit moviment de l’espectacle, que és un espectacle que intentem que sigui virtuós a nivell tècnic, no només màgic, amb la il·luminació, la música…

Volem que tot això formi part del viatge emocional. És clar, quan arribo a Broadway i m’adono que les 80 persones del meu equip no poden treballar perquè només hi poden treballar les persones del sindicat, per a mi suposa ja no només un desafiament, sinó una gran preocupació, a tots els nivells, també a nivell personal, perquè aquest equip és un equip amb què jo porto treballant durant moltíssims anys, dècades amb alguns d’ells, i per a mi Broadway no només era el meu viatge, també era el viatge de l’equip. És un viatge que moltes persones es mereixien viure i no poder compartir un escenari per a mi no era una opció. Convèncer-los va ser molt complicat. Soc molt pesat de vegades i ho vam aconseguir. Però ells no podien participar de manera directa a l’espectacle tocant les coses, sinó que simplement havien de donar l’ordre a allò que ells anomenen el seu “shadow”, que és el tècnic del sindicat que efectua l’acció, però sempre dirigida per una persona del meu equip. És clar, això feia que tinguéssim 160 persones d’equip. Broadway té particularitats. Per exemple, al sindicat, que està molt ben organitzat, tenen una orquestra al teatre, i aquesta orquestra, que són 18 músics amb uns sous superimportants, perquè són professionals de primer nivell mundial, encara que no els facis servir, hi ha de ser… I, és clar, aquests sous els pagues tu, hi tens 18 músics. I jo pensava: «Home, ja que els pago, que toquin». I aleshores dic: «Poden tocar les cançons». «No, perquè cada cançó que s’han d’aprendre val tant». Amb molts zeros. No dic xifres, però… I jo pensava: «Bé, doncs que es posin guapos i somriguin molt la gent». Bé, va suposar moltíssimes dificultats.

És un lloc on tu arribes amb una marca nova. I com et fas conèixer quan competeixes amb els millors espectacles del món, amb Bruce Springsteen o Hugh Jackman, i fent jocs de màgia? Va ser un gran desafiament. El viatge va ser fascinant, perquè va acabar… I aquests anys està anant d’una manera que mai no hauríem imaginat. El nostre espectacle va tenir l’oportunitat de funcionar, que és una excepció a Broadway. T’adones que… Jo sempre pensava una cosa. Quan jo era molt jovenet… Jo soc una persona molt introvertida i la màgia m’ha permès superar aquesta timidesa i intentar buscar… El Mag Pop és una persona molt més carismàtica, decidida, enginyosa, ocorrent, divertida, una miqueta… Jo soc més paradet, més tranquil. M’encanta observar, m’encanta jugar a escacs, menjar-me una paella a prop del mar… Jo faria vida de pescador més que no pas d’artista. Quan era petit, jo sempre pensava: «El dia que actuï en un lloc molt important em desmaiaré dels nervis». Perquè jo recordo que, quan feia una actuació per als meus quatre amics, abans de sortir em tremolaven les mans, em tremolava la veu, suava i pensava: «Si em poso així ara, com serà el dia que actuï, per exemple, a Broadway?». I t’adones que no, que hi ha un punt màxim de nervis que tens sempre a escala a la teva vida. Quan ets petit el que et posa nerviós és la teva actuació, encara que sigui per a set. I el punt de nervis és el mateix que actuar per a 100.000 en un estadi. Aquest és el punt màxim, perquè ja el següent és desmaiar-te i caure allà. És a dir, és com el punt màxim. I recordo que, abans de sortir a l’escenari de Broadway, vaig sentir la tranquil·litat més gran abans de sortir a un escenari a la meva vida. Perquè per mi el meu temor més gran és que passés una cosa que m’impedís fer aquesta actuació la primera vegada.

I, una vegada que has fet la primera, ja està. Ja et sents un artista de Broadway i t’acompanya per sempre. Després, he tingut l’oportunitat de fer moltíssimes funcions allà, però la primera era la que em posava molt nerviós, i aquesta funció per a mi va ser molt especial, perquè a més el període americà per a mi, més enllà del desafiament que va suposar anar a Broadway, que a més venia acompanyat de la compra d’un teatre, que va ser una inversió per a mi molt important en aquesta aventura americana. Venia acompanyat, com a la vida les coses no van soles i no van separades, d’un moment personal i familiar complicat. El meu pare va travessar una malaltia molt de llarga durada i va morir unes setmanes abans d’anar a Amèrica. Aquesta primera actuació ja no només va ser una cosa artística, sinó adonar-te que a la vida de vegades fas moltes coses ja no només per tu, sinó perquè les persones a qui estimes estiguin orgulloses de tu. I va ser un viatge molt bonic que vaig poder compartir també amb els meus germans, amb la meva família, amb els meus amics, i que va tenir una càrrega simbòlica que m’acompanyarà per sempre. Quan vaig acabar aquesta actuació, després de tot el malament que ho havia passat en aquells mesos i de com va començar a anar una vegada estrenat, la sensació interna sempre era «tot això que tinc de més». Això ja està fet i és una cosa que si me la diuen de petit no me la crec. I la següent cosa que penses és: «Tant de bo això no sigui el cim i ara anem cap avall, que continuem creixent, aprenent i plantejant nous reptes».

Esteban. Hola, Antonio. Soc l’Esteban. He vist un vídeo increïble a les teves xarxes socials en què teletransportes un grup de persones a Nova York. Evidentment, no em pots dir com ho has fet, però sí que em pots explicar com se’t va acudir aquesta il·lusió i com va sortir…

Mago Pop. En aquest desafiament que comentàvem de competir amb els grans musicals, per mi era molt fonamental en l’estratègia tenir una carta de presentació amb què intentar arribar al públic americà. I en aquest cas se’ns va obrir l’oportunitat de fer un número en directe al «Today Show», que és el programa de televisió més vist als Estats Units, que segueixen set milions de persones en directe i que sobretot té una gran tradició a la cultura americana. Al principi, la temptació era fer un joc que jo tingués supercontrolat, que sabés que sortiria bé, però tenia la sensació que havíem de fer alguna cosa que generés boca a boca, una cosa que generés un “ostres” i que impactés. Aquest era un joc que jo ja tenia pensat fa moltíssims anys. Jo tinc una llibreta al costat de la tauleta de nit on sempre apunto les idees boges. La majoria mai no es fan o no s’acaben fent, però, quan alguna es fa, et fa molta il·lusió. Jo vaig pensar que aquest joc seria increïble. La dificultat del joc és que és un joc amb altes probabilitats d’error en un programa en què tu no controles res. Perquè aquest joc es va fer al mig de la Rockefeller Plaza, envoltat per milers de persones, a la via pública. Un programa de televisió en directe amb realització que tu no controles. Al final tu arribes a un programa de televisió, on el dia abans hi havia Lady Gaga i l’endemà després hi havia DiCaprio, i tu arribes sent un il·lusionista d’Espanya que no coneix ningú encara moltíssim.

I t’has de posicionar, acceptant totes les seves condicions de com seran els plànols, fer màgia envoltat… En què no controles res, en què la gent que participaria i que anàvem a teletransportar era gent escollida a l’atzar per ells. Al final, quan jo trio la gent al públic, sempre tinc en compte factors com l’edat, com la mida, factors que poden col·laborar en un joc de teletransport a garantir una probabilitat d’èxit més gran. En aquest cas tot ho feien ells. El desafiament era enorme i la il·lusió… Jo recordo la primera vegada que jo l’explicava al meu equip. Em miraven en pla «això de deu vegades fallarà deu». És que és molt complicat. I amb l’assaig, doncs, escolta, jo crec que vam anar al programa amb la sensació del 70 o 80 % d’èxit, sabent que la màgia, quan funciona, és preciosa, però que quan falla et pots convertir en un mem. Afortunadament va anar molt bé i Broadway va anar molt bé. I aquell dia va ser un dels dies més importants a la nostra aventura a Broadway, perquè va ser el dia que va suposar un abans i un després. Aquest joc va tenir un impacte impressionant. Va ser «trending topic» als Estats Units en aquell instant, va tenir 200 milions de reproduccions en xarxes socials… Aquell dia es van esgotar totes les entrades de tota la nostra temporada al teatre dels Estats Units. I aquell dia et criden de Jimmy Fallon, de tots els «late night», de tots els programes. Se t’obren totes les portes, cosa que és molt complicada quan arribes nou. L’aposta va sortir molt bé. Podia haver sortit molt malament, però la sensació era que ens ho havíem de jugar a cara o creu. Vam assajar el joc fins a l’extenuació, i la sensació que et queda és que, si ho haguessis de tornar a repetir, passaries una estona terrible, perquè passes un dia de nervis tremends, però mirant-ho «a posteriori» va ser un dia fonamental.

Sarahí. Hola, Antonio. Soc la Sarahí. Sempre veig actuacions de mags i la meva pregunta de sempre és: I si alguna cosa surt malament? T’ha passat alguna vegada a tu?

Mago Pop. Doncs sí, malauradament m’ha passat, i no una vegada. M’ha passat moltíssimes vegades. I el tema de l’error és un tema molt important a la màgia, perquè passa una cosa paradoxal, i és que tots sabeu que el que fem no és veritat, i nosaltres sabem que ho sabeu. I, tanmateix, és un pacte al qual arribem, fascinant, un pacte entre adults on som els únics als qui permeteu mentir. Almenys de manera… N’hi ha d’altres que… Bé, que els votem i també. Però som els únics en què realment tothom ho sap. I em sembla fascinant que, tot i saber-ho, en el fons, en passa una… Teniu una ambivalència com a espectadors, perquè, d’una banda, voleu saber com funciona. Voleu saber-ho, voleu saber com va això, però no voleu veure-ho perquè, quan ho veieu, hi ha un desencís. I com a il·lusionista passa alguna cosa també: tu crees un personatge que és capaç de tot, que és un superheroi. Al final, en aquell moment, et sents com un superheroi de Marvel. Et sents capaç de tot. I, a mesura que avança l’actuació, aquest poder que tu tens forma part del teu personatge, forma part de la teva connexió amb el públic. Al moment en què alguna cosa falla, es perd la màgia. A més, en tots els sentits. Perquè és igual que durant tot l’espectacle hagis fet 15 o 20 jocs increïbles, que, si n’hi ha un que ha fallat, la gent se n’anirà recordant el moment que va fallar. I després hi ha un altre punt, a més, que és que fallar fent un joc de màgia és força ridícul, en el fons. O sigui, tu imagina’t, jo desaparec i tothom diu «ostres», però, si tu desapareixes i et veuen amagat en un racó, és de les coses més ridícules que et poden passar, o sigui, perds tot el poder.

A mi m’agrada molt treballar per prevenir l’error. L’error… Sempre hi ha aquest pensament que tot pot fallar. Evidentment, tot pot fallar, però cal lluitar contra l’estadística. A mi m’encanta, per exemple, com treballen al món de l’aviació. Tot pot fallar, però un avió no pot fallar. Un avió sembla una cosa molt sofisticada, és una cosa de ferro que vola i que té els seus «flaps»… No tinc ni idea d’avions. Té les cosetes i vola. No pot fallar. Hi ha un control perquè això no falli impressionant. Si els veus treballar, hi ha unes «checklist», una revisió, algú que revisa qui revisa, que alhora revisa algú que ja està revisant. I això ho hem intentat portar una mica a la nostra màgia, a la meva manera d’intentar abordar les il·lusions, que siguin il·lusions molt sorprenents, perquè al final hi ha una relació invisible entre com és de sorprenent un joc i la seva dificultat. Normalment, com més difícil és una il·lusió, més sorprenent és, i com més difícil és, més probabilitats hi ha que falli. Per prevenir aquest error cal fer una feina prèvia terrible, i en això treballem moltíssim.

Lucía. Hola, Antonio. Soc la Lucía i m’agradaria preguntar-te, si haguessis d’escollir una il·lusió de tota la teva carrera de la qual n’estàs molt orgullós, quina diries?

Mago Pop. És molt complicat, perquè te’n diria una a nivell teatral i una altra a nivell televisiu. A nivell teatral, hi ha un joc que faig a l’espectacle… No vull fer «spoiler» per si mai teniu l’oportunitat de veure’l, però és un joc que faig amb unes ombres i una persona que surt del públic, i és el joc que més alegries m’ha donat a la meva carrera. És el joc que… La primera vegada que ho vaig fer vaig sentir un so en el públic que jo mai no havia sentit en un escenari, el so de la sorpresa, que és una cosa fascinant, perquè de vegades es barreja amb el silenci, però és una cosa increïble, que després es tradueix en ovació, en una altra cosa. Però aquest primer instant jo mai no l’he tornat a viure amb cap il·lusió, i faig centenars i centenars d’il·lusions. Aquest joc és el que al directe em fa sentir coses que no he sentit amb altres jocs. I a la televisió jo crec que per mi va ser molt especial un joc que vaig fer en un programa d’Andreu Buenafuente, en un dels seus «late night», que va ser un teletransport que vaig fer a Nova York, que va resultar una cosa… Quan mires les coses cap enrere, t’adones que de vegades el viatge l’estàs escrivint en el camí sense adonar-te’n.

Però aquest teletransport a Nova York, que també va ser un joc que vaig fer en directe, amb totes les dificultats que tenia, i en un programa que per mi tenia molta càrrega simbòlica… Perquè jo recordo d’adolescent, amb totes aquelles inseguretats que comentàvem, jo recordo assajar com seria que m’entrevistessin en un programa de «late night». I jo recordo, al sofà de casa meva, dient: «Com s’asseu un? Què contesta?». I jo recordo que jo admirava moltíssim l’Andreu Buenafuente. Per mi anar al seu programa… En aquell moment jo era molt jovenet i va suposar un highlight per a mi. I aquest joc que vaig preparar durant molt de temps a l’Andreu i a tot l’equip del programa els va fascinar tant que l’Andreu va arribar a dir una cosa com «és dels millors moments que he viscut a la televisió en directe». I que ho digui l’Andreu Buenafuente, algú a qui admires tant… Era com jo hagués somiat que això s’acabés, que aquest joc acabés. Quan veig aquest joc, passa com quan un mira fotos o vídeos antics, que també et veus tots els defectes, que dius «això ho faria diferent, això tal…». Però, si el miro d’una manera objectiva i em separo de mi, crec que és el joc de màgia a la televisió en directe que més impacte ha causat a l’espectador.

María. Hola, Antonio. Em dic María. Una de les coses que tots volem saber és sempre què hi ha darrere de la màgia. Et solen preguntar molt per això? I, d’altra banda, quan se t’acudeix una idea molt bona per a una il·lusió, no et donen ganes d’anar corrents a explicar-ho a tothom?

Mago Pop. Doncs sí, la veritat és que la pregunta de com ho has fet probablement és la segona pregunta que més m’han fet a la meva vida. La segona cosa que més m’han dit a la meva vida és «com ho has fet?». La primera és «fes-me un truc», que això em passa moltíssim. Però «com ho has fet?» és una cosa que pregunta la gent moltíssim. I jo sempre amb el meu equip tenim una línia de pensament que a mi m’agrada molt, que és que a mi m’agrada pensar que la gent veu l’efecte, però no veu el que hi ha al darrere. Jo sempre, amb el meu equip, el que intentem aconseguir i el que ens diem a nosaltres mateixos i el que ens plantegem com a desafiament és que, si la gent sabés el que hi ha al darrere, aplaudiria més fort. I aquest és el nostre punt de partida. Crec que la meva obligació com a il·lusionista és complicar-me la vida el màxim possible, dedicar els millors anys de la meva vida, moltíssim esforç, per sorprendre-us. I com més ho faci i més lluny estigui disposat a arribar, tant a nivell de pràctica, d’hores, d’idees, a nivell financer, a tots els nivells… Aquesta sensació que aplaudirien més fort ens motiva més. Les idees, pel que fa als jocs de màgia, venen de moltes parts. A mi una part que m’encanta és versionar els clàssics, agafar jocs de màgia que potser fa 100 o 200 anys que no es fan, descobrir-los en un llibre antic i intentar pensar com seria portar aquest joc als temps actuals.

De vegades la idea ve de la tecnologia. Diuen que quan la tecnologia és trencadora sembla màgia. La tecnologia, quan la fas servir i la gent encara no és conscient que aquesta tecnologia existeix, es converteix en una eina fascinant per a la màgia. De vegades les idees venen d’una pel·lícula, una escena on veus una imatge impossible perquè està feta amb efectes visuals que t’agradaria recrear en directe. De vegades venen d’una cançó. A mi em venen molt les idees d’una cançó. De vegades estic escoltant una cançó i penso: «Aquesta cançó es mereix un joc de màgia, no sé quin». I, de cop i volta, un dia que l’estàs escoltant, et ve el joc. I quan sé que el joc funcionarà és quan estàs escoltant la cançó fent el joc i, ximpun, acaba la cançó, acaba el joc i dius: «Mira, no cal ni editar-la, està perfecte». Ve de molts llocs. A mi, sobretot, de la música, del cinema i de la tecnologia. Ara, sí que és veritat que la màgia que realitzem cada cop busca sorprendre més i ser més gran i més difícil… Intentem envoltar-nos d’enginyers, de científics, de totes les idees que vinguin de fora del món de la màgia que puguem aprofitar per cercar el més difícil encara. I sí, quan tens una idea molt bona, tens les ganes d’explicar-ho. Tinc la sort de tenir un equip increïble i sempre tinc l’oportunitat d’explicar-lo a ells. També els meus germans, que són els meus consellers.

M’encanta sempre dir-los: «Escolta, he pensat això». Al principi sempre deien… Ara ja em donen molta corda, tothom diu: «Bé, al final faràs el que vulguis i tal». Però al principi recordo que era en pla: «Estàs segur?». «Volaré per sobre de no sé on». «No cauràs? Tu no tens vertigen?». Sí, la temptació d’explicar-ho sempre hi és, i tinc la sort de poder-ho fer en «petit comitè». El que sí que és veritat és que, quan tens un joc que t’agrada molt i saps que fins d’aquí a dos anys no ho faràs, perquè requereix moltíssima pràctica i assaig, posicionar-ho al nou espectacle, estàs dos anys pensant: «Com serà la reacció quan ho faci?». Els processos són molt lents i jo, que soc molt apassionat, tinc ganes que arribi aviat.

Leticia. Hola, Antonio. Soc la Leticia i m’agradaria saber si hi ha algun mag o algú que t’hagi inspirat a ser qui ets ara.

Mago Pop. N’hi ha molts, i estic convençut que jo no m’hi dedicaria si no fos per ells, per molts. N’hi ha molts. Se m’acut el Mag Lari, que és un mag català que jo de petit veia actuar en teatres, i va ser el primer que em va deixar entreveure que la màgia podia ser alguna cosa més que fer jocs de màgia, que podia tenir un component teatral en què la màgia fos una eina per emocionar, per divertir, per sorprendre, per explicar històries. A Espanya tenim un dels mags més grans del món i de la història que és en Juan Tamariz, que no només és un mag increïble, sinó que és un savi, és un filòsof de la màgia i un divulgador de la màgia. És una persona que encomana el seu entusiasme, que encomana la passió i, a més, que planteja la màgia ja no només com un art escènic i una manera de sorprendre els altres, sinó quelcom com a molt més profund que té a veure amb la psicologia, amb la filosofia. Hi ha un mag que a mi m’encantava, que es deia Cardini i que era un mag que feia manipulació. Jo, de petit, sobretot perquè vinc d’un barri petitó i una família molt humil, no podia pensar a teletransportar-me, a volar i coses així. Jo podia pensar a desaparèixer una moneda o en un joc de cartes. La màgia de prop era la màgia que a mi m’agradava i m’interessava.

I aquesta mena de màgia té molt a veure amb l’habilitat, amb la destresa, i, per tant, amb la pràctica, amb les hores d’assaig i amb la repetició. I en Cardini jo crec que ha estat el prestidigitador, que és com es diuen els il·lusionistes especialitzats en l’art digital, en Cardini probablement ha estat el prestidigitador més gran de la història. Era un home que tenia uns dits que ni un pianista. Era una cosa fascinant. Després, per descomptat, a David Copperfield no m’ho vull deixar, perquè David Copperfield és el que fa que et faci menys vergonya dir que ets mag, perquè de sobte hi ha un paio que fent jocs de màgia es pot convertir en una estrella del rocanrol, i quan ets nen dius: «Mira, està amb Claudia Schiffer, fa desaparèixer l’estàtua de la Llibertat, competeix amb els grans musicals». David Copperfield ha venut més entrades que Michael Jackson, que Elvis. És una barbaritat. Això també em serveix per adonar-me que la màgia és un art transversal. Per tant, pots interessar diferents menes de públic i fer espectacles que puguin competir amb els musicals, per exemple. Potser ells són els mags que m’han marcat més. I en René Lavand. En René Lavand és un mag argentí que a més amaga, amagava, perquè ens va deixar, amagava una història fascinant. Quan era petit ja li encantaven els jocs de mans, però va tenir un accident i va perdre un braç. Qualsevol persona s’hauria plantejat deixar de fer màgia. Ell va decidir posar-se amb un llibre de cartomàgia i adaptar totes les tècniques de cartomàgia, que són tècniques molt sofisticades, molt difícils, que requereixen moltíssim assaig, adaptar-les per poder-les fer amb una sola mà.

I ell feia els seus espectacles amb una sola mà, on la màgia era una companya de les seves històries i ell era un narrador d’històries. Ell té una frase que probablement us sona. Sempre deia: «No es pot fer més lent». Perquè ell, al contrari que molts il·lusionistes que busquem la velocitat, ell cercava la transparència, i la buscava a través de la neteja, de fer els moviments molt a poc a poc i amb una sola mà, amb la dificultat que això comporta. Hi ha hagut grans il·lusionistes en la història que admiro moltíssim. I segurament totes les persones que estimem aquest ofici l’estimem per aquests referents.

Esther. Hola, Antonio. Soc l’Esther. Ens has parlat de mags que admires, però tots hem vist, igual en pel·lícules, que existeix com una rivalitat al món de la màgia. Ens podries dir què hi ha de cert i què hi ha de llegenda en aquestes històries?

Mago Pop. Bé, jo crec que em ve al cap una pel·lícula, per exemple, «El prestigi», «El truc final», una pel·lícula de Christopher Nolan, en què precisament es narra això, la lluita entre dos mags. Hi ha una cosa fascinant, i és que al final nosaltres treballem amb secrets, i hi ha jocs de màgia que formen part de la teva identitat i que obliguen l’altre il·lusionista a cercar el més difícil encara i a cercar variacions, millores, altres efectes. I jo crec que les grans lluites de mags que hi ha hagut a la història sempre han estat una mica entre els mags que han estat referents en aquell moment i que han tingut una competència amb un altre mag cara a cara. Hi ha històries a la vida real que no explicaré, perquè formen part de la intimitat de molts il·lusionistes, però sí que és veritat que és un món on hi ha gent que busca la seva posició. I, com al món de la màgia passa una cosa que no passa en altres coses… Perquè, per exemple, de cantants n’hi pot haver moltíssims i ningú es qüestiona que l’altre cantant és la teva competència, perquè al final penses que hi ha espai per a tothom. Jo soc així de pensar també en l’il·lusionisme. Jo crec que la casa del veí sigui bonica fa que la meva sigui millor també. I que hi hagi il·lusionistes que siguin molt bons i que siguin coetanis i que estiguin aquí competint amb tu jo crec que fa millor tothom. Ho hem vist en lluites de grans esportistes i jo crec que al món de l’il·lusionisme també s’hauria de donar això. Jo crec que la competència és sana i que cadascú ha de buscar la seva manera de fer màgia i intentar conquerir el màxim públic possible.

Beatriz. Hola, Antonio. Em dic Beatriz, et segueixo a Instagram i he vist que tens moltes fotos amb famosos. Has actuat mai per a ells? I hi ha algú que t’hagi impactat dels famosos per qui has actuat?

Mago Pop. Doncs sí, he tingut la sort de poder conèixer i de poder tenir als meus espectacles o conèixer personalment moltes persones que admiro moltíssim. Probablement, Stephen Hawking és la persona que més m’ha marcat, però sí que hi ha anècdotes, per exemple, Arnold Schwarzenegger, que ha estat ambaixador del meu teatre Victòria. Si quan soc petit em diuen: «Arnold Schwarzenegger serà ambaixador del teu teatre», diria: «Però quin món més estrany». També recordo una vegada… Jo tinc les meves cosetes, jo soc del Barça. També tinc les meves coses bones, però soc del Barça i soc un apassionat de Messi. Messi em sembla un dels esportistes més grans de la història. I jo recordo que Messi ha vingut diverses vegades al teatre i una vegada que va venir, després de la funció, es va quedar al «meet and greet» per saludar-nos i conèixer-nos. Evidentment, hi havia Messi al públic i tots els acomodadors, tota la gent del meu equip, es va passar la funció mirant Messi més que l’espectacle, veient les seves reaccions. I recordo anar al «meet and greet», saludar-lo, parlar amb ell. I un dels tècnics del meu equip, que és molt amic meu, em diu: «Antonio, t’adones que Messi et mira com si fossis Messi?». I va ser el dia que vaig recordar de sobte com a través de la màgia pots tenir un vincle amb algú que per a tu és un extraterrestre. És una de les coses més boniques que m’ha donat la màgia, que és la possibilitat de conèixer moltíssimes persones i de descobrir moltíssimes històries.

Si n’hagués de dir una, diria Stephen Hawking, perquè jo soc un apassionat de la ciència, de l’astronomia. Per mi Stephen Hawking forma part de la meva infància, de la meva adolescència. I un dels meus primers programes de televisió, quan vaig tenir la sort d’estar a Discovery Channel, el que us deia, de sobte em planteja la possibilitat de fer una gran producció, un programa de televisió on teníem possibilitats de fer moltíssimes coses. Se m’acut una idea que és viatjar pel món coneixent les meves icones pop. D’aquí ve allò de Mag Pop, que realment no va néixer per ser el meu nom artístic, sinó que era el nom del programa. I, com que va tenir tant èxit al Regne Unit, al final es va convertir en el meu nom artístic. El programa es basava en la idea dels sis graus de separació, la teoria dels sis graus, que defensa que podem arribar a qualsevol persona del món a través de sis coneguts comuns. En aquest viatge que jo feia fent màgia pel món, vaig començar amb l’Eduard Punset, i ell em donava el grau següent, el grau següent… I el meu objectiu era sorprendre’ls. Si era capaç de sorprendre’ls amb un joc de màgia, em donaven el contacte següent, fins a arribar a Stephen Hawking. I en aquesta aventura, en què vaig poder fer moltíssima màgia pel carrer i sorprendre moltíssimes persones per desenes de països del món, vaig poder conèixer moltíssims científics i fer jocs de màgia relacionats amb la ciència. Imagineu-vos amb el que us deia, de manera que a mi m’agrada la ciència, haver pogut fer un joc de màgia en gravetat zero, per exemple, haver pogut ser a la NASA i sorprendre científics de la NASA… I el final apoteòsic va ser conèixer Stephen Hawking, que, a més, quan anàvem pel quart o cinquè grau, ja no ens podien donar el contacte de Stephen Hawking.

Era una persona molt inaccessible, que a més es relacionava molt poc amb científics i a qui li agradava moltíssim passar temps amb ell mateix. I aquí és quan va passar una cosa fascinant. Aquestes casualitats que té la vida. Un dia vam rebre un correu de la Universitat de Cambridge, d’un dels treballadors de la universitat, dient que Stephen Hawking veia el meu programa de televisió al Regne Unit i que si li podia fer un joc de màgia per sorprendre’l. És clar, al principi crèiem que era broma. Vaig dir: «Home, sona molt estrany això». Però per si de cas hi vaig anar. Jo soc dels de «per si de cas, ves-hi». Vam anar a Cambridge. Jo em vaig preparar un joc molt sofisticat, per si de cas, perquè el volia sorprendre. Arribem a Cambridge. Efectivament, ens deixen passar. Vaig amb el meu equip, ens deixen passar, ens porten per un passadís com a les pel·lícules, i, de sobte, ens fiquen en una sala d’universitat enorme, tot de fórmules en una pissarra, i Stephen Hawking assegut de lluny. Jo no he estat tan nerviós a la meva vida, ni a Broadway. El que dèiem abans. I ara l’he de sorprendre. I quan vaig cap a ell, una persona del meu equip em diu: «Antonio, hem de parlar». I jo: «Ara? Però si coneixeré Stephen Hawking». «S’ha trencat el que faríem». I el joc que teníem preparat per a ell, just abans de sorprendre Stephen Hawking, no es podia fer. I aleshores vaig optar per improvisar un joc que havia fet milions de vegades, amb una boleta de paper. Vaig demanar ràpidament que m’anessin a aconseguir una poma. Vaig fer un joc dedicat a la gravetat en què una bola de paper començava a levitar de maneres impossibles. La ficàvem en un flascó tancat i levitava, levitava i visualment es convertia en una poma, com a símbol de la gravetat, un tema que per a Stephen Hawking sempre ha estat un tema recurrent.

El va fascinar. Vam estar sis hores amb ell al rodatge. Per mi, estar amb Stephen Hawking… Imagineu-vos. Què parles amb Stephen Hawking? Tens la sensació que parles amb algú que sap coses que tu no saps. I les preguntes que li fas, ja que hi ets, són de nen petit. «Tu què creus que hi ha després de la vida? Tu què creus que és això? Tu creus que hi ha vida a altres planetes?». I em quedo amb dos moments que vaig viure amb Stephen Hawking. Un és quan li vaig fer pensar una paraula per fer-li un altre joc de màgia i em va dir la paraula «ara». I li vaig dir: «Per què “ara”?». I em va dir: «Perquè és l’única cosa que existeix». I recordo aquell moment que em va impactar moltíssim. I un altre moment que també recordo molt és que el fascina la màgia. Jo no era conscient que el fascina la màgia. Va arribar un moment en què jo li havia fet dues o tres preguntes i ja ell em començava a preguntar com es feien els trucs de màgia. I deia: «Stephen…». Aleshores, saber tu una cosa que no sap Stephen Hawking… Escolta, doncs t’adormiràs amb un ego terrible.

Alba. Hola, Antonio. Soc l’Alba i et vull fer una pregunteta una mica més personal. Alguna vegada has pensat a fer servir les teves habilitats o has fet servir les teves habilitats per al teu propi benefici?

Mago Pop. La veritat és que no, però he de confessar que hi ha hagut moments de molta temptació, especialment a la selectivitat, i en algun moment de la vida en què no tenies canvi per a l’autobús i has hagut de fer algun tripijoc. Però en general intento deixar sempre la màgia de banda. De fet, per exemple, ni amb els meus amics acostumo a fer jocs de màgia en el dia a dia, per la qual cosa us deia abans, que tothom sempre, quan sap que ets il·lusionista, et demana que facis un joc de màgia. I a mi m’agrada que la màgia tingui lloc. Jo tinc un amic que és escultor que sempre em diu: «Antonio, fes-me un truc». I jo sempre li dic: «Fes-me un bust». No és el moment. I amb la màgia intento això. Tot i que hi ha moments en què un té la temptació de fer-la servir, intento… Com el que diuen dels superherois, que un gran poder requereix una gran responsabilitat. La màgia cal fer-la servir només a l’escenari, perquè si no es deixa de convertir en màgia, que és una cosa molt bonica, per convertir-se en un engany, que no és una cosa tan bonica.

Ignacio. Bé, Antonio, soc l’Ignacio. Has parlat d’altres àmbits artístics, com ara el teatre, com pot ser la música. Igual que a la màgia, la tecnologia ha avançat molt. Jo, el meu hobby és la música, tinc un grup amb uns amics i hem vist com en aquests anys ha avançat un munt. Aleshores, et volia preguntar: tu com utilitzes aquestes noves tecnologies sense perdre el que és l’essència de la màgia tradicional que ens has explicat abans?

Mago Pop. Doncs passa una cosa amb la tecnologia, que és que, d’una banda, quan no és gaire coneguda, es converteix en una eina per a l’il·lusionista, però, quan de sobte ja és molt coneguda, de vegades es converteix en un hàndicap, en una dificultat afegida, perquè estem acostumats a veure coses ja tan increïbles, tan fascinants, que es poden fer amb un telèfon, que sorprendre algú avui dia, quan a més tens accés a vídeos de 15 segons en què veus un paio a l’Índia que fa malabars impossibles, un paio a la Xina que fa un joc de màgia que és al·lucinant… És clar, competeixes contra tot això. La tecnologia també fa que cada cop sigui més difícil sorprendre. La tecnologia també ha fet que sigui més difícil de vegades posicionar una sola marca, perquè tendeix a la diversificació, que hi hagi moltíssims nínxols i gent que s’especialitza. Però és molt difícil fer aquesta cosa de Houdini, de ser el mag del món, diguem-ne. O sigui, també crec que la tecnologia farà, al camp de la màgia, que tornem a reconciliar-nos i a sentir passió per les coses més senzilles. Crec que, com més sofisticat és el món, més ens continua sorprenent una moneda que desapareix, perquè al final són objectes que la gent té a les mans. I crec que el futur de la màgia també passarà per la relació amb els objectes, amb les ments, amb les persones, i no només pels grans artefactes tecnològics, que arribarà un dia que formaran part del nostre dia a dia.

Noah. Hola, Antonio, com estàs? Soc la Noah. A mi personalment m’encanta la màgia en la ficció, com Merlí, com Harry Potter, Mary Poppins, Gandalf… Jo et volia preguntar si tu n’hi ha algun amb qui tinguis una il·lusió especial, o sigui, n’hi ha algun que tu li tinguis un afecte i que hagi influenciat que tu ho siguis?

Mago Pop. Doncs mira, tinc amics que són apassionats de Harry Potter i no entenen que mai hagi vist jo Harry Potter, i sé que sorprèn. Mai he vist Harry Potter, i mira que m’agrada veure el que fa la competència, però mai he tingut la… Mai he vist Harry Potter, i fa poc he tingut l’oportunitat de conèixer Daniel Radcliffe, l’actor que interpreta Harry Potter, a la cerimònia dels Tony, que és com els Óscar del món del teatre, que es fa a Nova York, a Broadway. I vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell i, després de parlar amb ell, ara tinc moltes ganes de veure la pel·lícula, així que aviat seré un fan més de l’univers de Harry Potter. De petit jo era molt fan de «Mary Poppins», i és una pel·lícula que a mi m’encantava, perquè a més s’hi unien dues de les meves passions, el món de la màgia del cinema amb el món del musical, i a mi, com a enamorat de les arts escèniques, els musicals són un gènere que m’apassiona. Un dels motius pels quals m’agrada invertir a tenir teatres i apostar-hi, malgrat les dificultats, és la passió per l’ofici i la passió pel món dels musicals, que crec que és un art amb un present impressionant, però amb un futur terrible, perquè crec que explicar històries amb música, alegria, moltes llums i escenografia, fa el món una mica millor.

I després hi ha una cosa que em fascina del món dels musicals, que té a veure amb l’ofici. A mi m’encanta la matemàtica que hi ha darrere d’explicar una història, les estructures. Com la música té la capacitat de connectar amb l’emoció. Com el visual ens porta a racons desconeguts. Crec que l’art en directe té un futur increïble. En un món on cada vegada estem més connectats a les màquines i on de vegades ens mirem menys als ulls, em sembla fascinant que mil desconeguts s’asseguin en un lloc a la mateixa hora per veure com els expliquen una història. Crec que això té un futur impressionant i que és una cosa que em reconcilia moltíssim amb l’ésser humà també, perquè tenim les nostres cosetes, hi ha coses de les quals, com a espècie, hem d’estar més orgullosos, d’altres menys, però crec que una que ens fa molt especials és aquesta cosa d’asseure’ns al voltant d’una foguera a explicar-nos històries. Crec que això ens ha portat a llocs fascinants, ens ha portat a la lluna, literalment. Aleshores, a mi asseure’m a veure musicals… Jo quan viatjo m’encanta veure moltíssims musicals. I, si algun no heu anat a veure espectacles, us animo i us ho recomano, perquè potser descobriu un món apassionant.

Hola, Antonio. Com estàs? Jo soc la María i m’agradaria saber si mai has conegut algun mag o alguna maga a la vida real.

Mago Pop. Doncs sí, he tingut la sort de conèixer mags i magues en la meva vida personal. Als meus germans, que han estat el meu referent, els meus consellers, els meus amics, la meva benzina. Als meus pares, que han fet màgia tota la vida. I jo soc molt apassionat… Deies que qui són les persones que fan màgia a la vida real. Soc molt apassionat dels divulgadors. O sigui, jo soc un enamorat d’en Carl Sagan, perquè són aquelles persones que et connecten amb una passió, i aquesta passió de sobte reordena la teva vida, perquè descobreixes una cosa que t’omple de felicitat, que et fa avançar en un camí ple d’incertesa. Perquè la vida ofereix moltíssimes possibilitats i de vegades tantes que és difícil centrar-se en una cosa. Quan descobreixes una passió, quan t’hi centres, inicies un camí apassionant en què al final no estàs descobrint simplement un ofici o uns coneixements, sinó que estàs en aquest procés coneixent-te a tu mateix i coneixent les persones que t’envolten. Jo diria que en Carl Sagan va sembrar en mi la llavor de la curiositat de voler entendre. I crec que en aquell viatge per entendre vaig descobrir moltes coses que després em van servir per sorprendre. Estic convençut que tots coneixeu moltíssimes persones màgiques. Ha estat un plaer conversar amb vosaltres. M’ha agradat moltíssim fer un viatge per la meva vida, perquè de vegades un no s’atura. I avui ha estat un dia molt bonic per aturar-me amb alguns desconeguts que, després d’aquesta estoneta, ho som menys. Moltíssimes gràcies i espero que ens vegem aviat una altra vegada.